Alpha Bandera de CIS

Bandera del Codi Internacional de Senyals coneguda sota el nom de "ALPHA", es en forma de corneta, blava i blanca.
a) Hissada en solitari, significa: "Tinc un bus submergit, romangui allunyat de mi i a poca velocitat".
b) Hissada en solitari, significa: "Estic fent proves de velocitat".
c) Hissada en solitari, per el vaixell remolcador significa: "Està ferm el remolc".
d) Hissada en solitari, per el vaixell remolcat, significa: "Està ferm el remolc".

a

És la primera de les lletres dominicals.

a

Abreviatura emprada en la classificació de les naus el Lloyds Registre i altres societats classificadores.

a

Lletra emprada en les cartes nàutiques espanyoles per a indicar que el fons de la mar, és de sorra.
La equivalència en francès, anglès i italià, és S.

a

Lletra que en l'alfabet Morse ve expressat per (. -)

A

Lletra emprada en les cartes meteorològiques espanyoles per indicar una zona d'altes pressions.

A

Abreviatura d'àngstrom.

A

Abreviatura d'anticicló.

a altes hores

A un hora molt avançada.

a babord

Moviment de l'embarcació cap a l'esquerra.

a babord

Banda esquerra d'una embarcació mirant a proa.

a babord

Indica acció, direcció, col·locació o situació d'alguna cosa vers aquesta banda.

a babord ¡

Ordre que es dóna al timoner perquè faci caure el vaixell o l'embarcació a babord.

a babord ¡

Ordre de col·locar qualsevol cosa a la banda de babord.

a babord el timó ¡

Ordre donada al timoner per que col·locar la pala del timó vers aquesta banda.

a babord i estribord

Expressió que dóna a entendre que es a tots dos costats del vaixell.
També se'n diu de banda a banda.

a babord l'arjau

Expressió emprada en els vaixells de poc port, per a indicar al timoner que fiqui la canya del timó a la banda de babord, els vaixells de major port van governats amb roda.

a babord la canya

Expressió emprada en els vaixells de poc port, per fer que el timoner que fiqués el timó a la banda de babord, els vaixells de major port van governats amb roda.

a babord tot ¡

Veu de comandament indicant al timoner perquè posi tota la canya del timó tancada completament a la banda de babord.

a babord tot el timó

Expressió que significa el situar tota la pala del timó a la banda de babord.

a babord tota ¡

Ordre de comandament per a indicar al timoner que fiqui tot el timó a la banda de babord.

a babord una mica ¡

Ordre per a ficar una mica el vaixell a la banda de babord.

a babord vermell i clar ¡

Veu donada pel guaita per indicar que ve un vaixell amb preferència de pas.

a babord xº la canya

Situar la canya del timó a x graus del rumb actual.

a baix

Expressió que indica en el pla de la bodega, en coberta o arreu del vaixell situat a menor alçada del lloc des de on es parla o en el qual es troba d'interlocutor.

a baix ¡

Ordre a la marineria perquè baixin tots de l'arboradura o perquè vagin tots sota coberta.

a baix totes les veles

Expressió que indica de baixar totes les veles.

a baix tots !

Ordre per a fer baixar a coberta tots els mariners que es troben dalt de l'arboradura.

a banda i banda

Als dos costats.

a barbes de gat

Sistema d'ancorar un vaixell amb dues àncores disposades a certa distància entre elles de manera que formen un angle de aproximadament 120º.

a base de tant per dia

En un contracte d'aquest tipus les obligacions dels noliejadors són les mateixes d'un contracte ordinari per temps, a excepció del tracte per combustible, que és pagat pels armadors del vaixell.
Va ser usat per primera vegada en l'any 1948, al contractar l'Exèrcit dels EUA un cert nombre de vaixells americans.

a besar

S'aplica a dos objectes que s'acosten un a l'altre sense que quedi llum entre tots dos.

a besar aparells

Es diu quan bossell o quadernal toca amb un altre.

a besar dos bossells

Expressió amb què s'indica que els dos bossells de l'aparell estan en contacte.

a boca de llop

Expressió que indica unir els extrems de dues peces per mitjà d'un angle sortint en una, i l'altra s'ajusta amb un entrant igual.

a boca de nit...

A l'entrada de la nit.

a bon viatge

Expressió que indica la manera particular de trincar o subjectar qualsevol cosa de l'embarcació i tot el que hi ha damunt de la coberta amb tota fermesa o seguretat.

a bon viatge l'àncora

Trincar l'àncora amb tota fermesa i seguretat, perquè no pugui deixar-se anar, amb els balanços del vaixell.

a bord

Expressió que significa, que una persona o una cosa estan dintre de o sobre d'un vaixell.

a causa del mal temps

Passar qualsevol incident degut a una tempesta, temporal o estat de la mar.

a cel obert

Ésser al descobert, a ple aire.

a cobert

Estar a cobert.

a cobert de . .

Expressió que indica protegit, emparat contra la pluja, el vent, algun perill, etc.

a contrabord

S'usa per indicar que es navega en sentit oposat a contra bord.

a contradic

Se'n diu del que està situat a l'altre costat del dic.

a cop de xiulet

Fer manar i executar una maniobra, valent-se només del xiulet, el contramestre que la dirigeix.

a curta distancia

Se'n diu d'un que està situat a prop d'un altre.

a dalt

Expressió que indica en la part alta dels pals, de les verges, o de l'altre element del vaixell que es trobi per sobre del lloc que ocupa el que parla.

a dalt

Ordre per hissar el botaló, verga, vela, mastelers o qualsevol altre objecte.

a dalt

En un lloc que està més alt o en la part alta.

a dalt

A sobre d'algú o d'alguna cosa.

a dalt

Cap a un lloc que està més alt o en la part alta.

a darrera hora

A l'acabament del dia o de la part del dia que hom expressa.

a encesa de llum

A l'hora que s'encenen les llums, al vespre.

a estribord

Moviment de l'embarcació cap a la dreta. En o cap al costat d'estribord de la nau.

a estribord

Banda dreta d'una embarcació mirant a proa.

a estribord

Expressió que indica l'acció, la direcció, la col·locació o la situació d'alguna cosa vers aquesta banda.

a estribord l'arjau ¡

Expressió emprada en els vaixells de poc port, per a indicar al timoner de ficar la canya del timó a la banda d'estribord, els vaixells de major port van governats amb roda.

a estribord major i gàbia

Se'n diu de l'acció de posar a estribord les vergues d'aquest nom.

a estribord tot en timó !

Ordre per situat la pala del timó a la banda de estribord.

a estribord tota !

Veu per indicar al timoner que col·loqui tota la canya del timó a la banda d'estribord.

a estribord una mica !

Ordre per a situar una mica el vaixell a la banda d'estribord.

a favor del vent

Navegar en les millors condiciones afavorit pels vents portants.

a fil d'aigua

Expressió que indica ésser a ras d'aigua.

a fil de . .

S'empra per designar la direcció de quelcom, posat com a terme de referència una peça del vaixell.

a fil de roda

Se'n diu quan es rep el vent per la proa.

a fil de roda

Se'n diu del objecte que es troba per la mateixa proa i fora del vaixell, així com del vent que bufa en sentit totalment contrari a el rumb de la mateixa.

a fil del vent

Expressió que indica ésser en la direcció que bufa el vent.

a flor d'aigua

Se'n diu de quelcom que esta rentat o banyat per les ones.

a flotació

Se'n diu de qualsevol objecte, quan descansa completament sobre l'aigua.

a flotació

Significa que la mercaderia és a bord dels vaixells i en ruta cap a la destinació indicada.
En trànsit té el mateix significat, però es refereix als enviaments per terra.

a fons

Se'n diu de l'objecte que està en la línia vertical que va fins al fons de la mar.

a fons de . .

Expressió que indica verticalment per damunt d'un punt determinat.

a fons l'àncora

Expressió que indica que el cable de l'àncora està fondejat de forma vertical, lo qual indica que l'àncora és sota mateix de la proa.

a fons l'àncora !

Ordre de comandament que indica que es deixi caure l'àncora, sobre aquest lloc.

a fosques

Expressió que indica sense llum.

a gran distancia

Se'n diu d'un punt situat molt llunya d'un altre.

a granel

És aquella càrrega que es maneja o transporta solta, sense envàs, embalatge o empaquetatge.

a grinyolar el bossell

Expressió amb què es designa el que un aparell o qualsevol dels bossells o quadernals que el formen i incloent la beta, està sotmès a un esforç excessiu i per tant pot produir-se el seu trencament.

a intervals

Amb interrupcions més o menys regulars.

a l'abast de ...

Estar en disposició d'aconseguir algun punt.

a l'abast de . .

Expressió que indica en situació de poder-ho abastar.

a l'abric

Ésser a recer sota protecció.

a l'abric de . .

Expressió que indica ésser a cobert de o mitjançant alguna cosa.

a l'aigua !

Ordre impartida als vogadors d'una embarcació de rems perquè de la posició inicial d'alça rems fiquin els rems en l'aigua.

a l'aigua !

Ordre impartida per tirar un objecte a l'aigua des de a bord; per exemple, un salvavides.

a l'alba

Significa a la primera claró de la llum en l'horitzó, abans de la sortida del Sol.

a l'alçada d'un indret

Ésser en el mateix paral·lel que un punt de referència.

a l'alçada de . .

Equival a per el través de, i s'utilitza principalment per a designar que un far, un cap o altre punt de referència indicat es troba en la perpendicular de la línia proa-popa del vaixell.

a l'alçada d'un lloc

Estar en el mateix paral·lel que un punt determinat.

a l'alçada de l'embocadura d'un canal

Ésser situat en l'embocadura de un canal.

a l'alçada de la bocana d'un port

Ésser situat a l'altura de la bocana d'un port.

a l'alçada desembocadura d'un riu

Ésser situat en la desembocadura d'un riu.

a l'altra banda

Expressió que indica situat a l'altre costat.

a l'americana

És el sistema d'aparellar dos puntals de càrrega en el que l'extrem superior d'un es troba a pic de l'escotilla i de l'altre a pic de moll o barcassa, i els dos amants engrillonats al mateix ganxo de càrrega.

a l'àncora

Manera adverbial amb el qual s'indica el trobar-se fondejat.

a l'art que no roba no té part

Expressió que va ésser molt popular en aquest tipus d'ormeig, sempre hi solien haver espavilats que es feien amb algun peix, al menor descuit del patró.

a l'art tothom hi té part

Se'n deia de l'ormeig lliure per que qui volia anar-hi, només calia aferrar-se a la corda.

a l'aurora

Expressió que indica veure la primera claror del dia.

a l'eixida del sol

A la sortida del Sol.

a l'ensurada

Mantenint-se a flor d'aigua, surant.

a l'entrar la nit

Se'n diu quan comença a fosquejar, immediatament després de la posta del sol.
Conegut també com a boca de nit.

a l'entrant

Fondejar a la marea entrant.

a l'espera

Ésser preparat o tenir disponibilitat per executar una ordre, trobar-se disponible.

a l'est

Esser situat a l'est d'un indret.

a l'hora baixa

Cap a la posta de sol.

a l'hora foscant

Quan comença a enfosquir el dia.

a l'hora orada

A darrera hora.

a l'instant

En aquest moment.

a l'oest

Ésser situat a l'oest d'un indret.

a l'orsa

Amb la proa cap al vent.

a la banda

Tot a la banda.

a la banda el timó

Expressió que indica posar tota la pala del timó a una banda determinada.

a la bretona

Navegar amb les veles carregades.

a la bretona

Capejar sense cap vela, bracejant l'aparell en direcció proa - popa i en general tendir qualsevol cosa en el sentit de la quilla i acostada al costat.

a la caiguda del dia

Expressió que indica quan comença a fer-se de nit.

a la caiguda del sol

Expressió que significa a la posta del sol.

a la capa

Una de les formes de navegació amb mal temps, consistent a tractar de presentar l'amura a la mar assolint un moviment de deriva lenta i controlada.
Sinònim de capejar.

a la capa tancada

Una de les formes de navegació amb mal temps, és quan el temporal és tan fort que no es pot governar.

a la càrrega

Expressió que indica tenir el vaixell disposat per la càrrega o ésser embarcant mercaderies.

a la crugia

En la línia proa - popa o prop d'aquesta.

a la deriva

Situació en què es troba una embarcació o objecte qualsevol que sura sense govern a la mercè de vent i els corrents.

a la deriva

Sense govern per modificar el rumb que li imposen el corrent de l'aigua i el vent.

a la deriva

Element de eixàrcia que va a la deriva quan per l'extrem no passa, un nus quan se surt.

a la fonda

Locució per indicar que el vaixell està subjecte al fons mitjançant una o més àncores.

a la gareta

Se'n diu quan el vaixell esta sense govern per a modificar el rumb que li imposen el corrent i la deriva.

a la gira

Tenir el vaixell ancorat i en disposició que pugui girar lliurement al voltant de l'àncora.

a la guacaresca

Una de les maneres de dujar un cable, calabrot o un altre cabo.

a la llarga

Se'n diu del vent a la llarga.

a la lleva

Amb la simple força de mans, sense ajut de màquines, amb facilitat, sense esforç.

a la llum

Se'n diu de pescar a la llum.

a la llum de la Lluna

Expressió que indica sense mes il·luminació que la llum produïda per la Lluna.

a la llunyania

Expressió que indica a gran distància.

a la marinera

Expressió que indica a la manera de la gent de mar.

a la marinesca

D'acord amb la moda, al gust i costums dels mariners.

a la marroquina

Manera de plegar una vela llatina enrotllant-la des del puny d'escota cap el car i subjectant-la a aquest amb la pròpia escota o un altre cap.

a la matinada

Expressió que indica al començament del dia.

a la menuda

Se'n diu de la càrrega a la menuda.

a la mercè d'alguna cosa

Expressió que indica al seu arbitri, a discreció de la mar, del vent, del corrent, la tempestat, etc.

a la naveresca

Expressió antiga, i que equival a vaixells d'alt bord.

a la parla

Distancia entre dos vaixells que permet comunicar-se a la veu.

a la penjada

Se'n diu de l'àncora que penja llista per fondejar.

a la posta del sol

Es el moment en què es posa el Sol.

a la primera guàrdia

Guàrdia que es realitza a primera hora de la nit.

a la pujada de la marea

Se'n diu del moment en que comença la plenamar.

a la quadra

Se'n diu quan un objecte es troba a la distància per la banda d'un vaixell, en una direcció perpendicular al seu rumb.

a la quadra

A través.

a la ronsa

Ésser a mercè dels vents, sense àncores ni amarres.

a la serena

A mar obert, sense cobert, durant la nit.

a la sirga

Navegar a remolc, mitjançant una sirga que s'estira des de la riba.

a la sonda

Se'n diu d'un vaixell que navega dintre de la isòbata de 100 braces, en altres èpoques, es deia que un vaixell que navegava per aigües prou succintes com per a permetre el sondeig amb l'escandall.

a la sortida del sol

Quan comença a aparèixer el Sol per l'horitzó.

a la sortint

Ancorar a la marea sortint.

a la tramuntana

Expressió que indica ésser exposat al vent de tramuntana.

a la vegada

Tots alhora, ensems.

a la vela

Se'n diu quant se navega a vela.

a la veu

Se'n diu quant la distancia entre dos vaixells que permet comunicar-se per la veu.

a la via

Centrar el timó amb l'eix de crugia, de manera que el vaixell segueixi un rumb recte, sense desviació lateral alguna.

a la via el timó

Posar el timó recte, sense formar cap angle en relació amb la quilla.

a la via el timó !

Veu comandament amb que s'ordena al timoner ficar canya fins que el timó ocupi la seva posició central, és a dir, quedi a la via, equival també a la veu de timó al centre.

a la vista

Se'n diu d'allò que està, apareix o resulta visible als ulls de l'observador.

a les fosques

Estar sense llum.

a les seves ordres

Resposta normalitzada en la marina de guerra i que dóna el subordinat a un superior en rebre una ordre d'aquest, i com a afirmació d'haver-la entès, i que va a executar-la.

a lliure plàtica

S'aplica a un navili quan és admès a comunicació, passada la quarantena o dispensat d'aquesta.

a mamar

Aplicable a dos objectes que s'acosten l'un a l'altre, sense que quedi llum entre ambdós.

a mercè d'alguna cosa

Al seu arbitri, a discreció de la mar, del vent, del corrent, la tempesta, etc.

a mig aire

Expressió que indica a mitja alçària.

a mig matí

Se'n diu quant ha transcorregut bona part del mati.

a mig pal

El hissat a mig pal és la forma d'hissar una bandera en senyal de dol.

a mig termini

En els pronòstics meteorològics, sol indicar de 3 a 7 dies de antelació.

a mitges

Sistema de partició dels beneficis de la pesca, en virtut del qual l'armador es queda amb la meitat d'ells, en tant que l'altra meitat es reparteix entre els tripulants.

a mitja càrrega

Es la condició del vaixell que duu només la meitat del carregament que pugui transportar i no està, per tant a plena càrrega.

a mitja distancia

Esser situant en un punt entremig de dos punts.

a mitja drissa

L'hissat a mitja asta és la forma d'hissar una bandera.

a mitja màquina

Amb una força, una potència, etc., igual a la meitat de la total de què és capaç una màquina o un giny mecànic.

a negra nit

Quan ja és avançada la nit, quan hi ha molta foscor.

a orelles de llebre

Sinònim de a orelles de mul.

a orelles de mul

Es diu del vaixell amb aparell de tall que navega amb vents llargs o de popa i porta les veles caçades a una i altra banda, és a dir, amb la vela trinquet caçada a babord i la major a estribord, o viceversa.

a orelles de ruc

Sinònim de a orelles de mul.

a orri

Se'n diu d'aquella càrrega que es maneja solta, sense envàs o empaquetatge.

a orris

Verticalment sobre d'un punt determinat.

a orsa

Amb la proa cap al vent.

a pal sec

Navegar en un veler amb totes les veles arriades.

a peu de gall

Forma de clavar postam exterior del vaixell, donant tres claus en forma de triangle en el lloc corresponent a cada quaderna.

a peu de ploma

Unir dos perxes de suficients dimensions, per formar per sí soles l'arboradura en els vaixells grans, amb l'única agregació de la jimelga.

a pic

Se'n diu de l'objecte que està en la línia vertical que va fins al fons de la mar.

a pic

Al virar l'àncora per llevar, quan la cadena queda en posició vertical Es diu costa en pic, la que presenta una cara vertical o a plom. Anar-se'n en orris, submergir el vaixell fins a arribar a fons.

a pic !

S'empra comunament per significar que només queda en l'aigua la longitud de cadena de l'àncora igual a la profunditat i com a conseqüència en àncora està vertical.

a pic de

Verticalment sobre d'un punt determinat.

a pic de l'àncora

Es diu de l'àncora fondejada, en el moment que aquesta es desprèn del fons i el cable està de forma vertical, la qual cosa indica que l'àncora està sota mateix de la proa.

a ple dia

Se'n diu quan és ben be dia.

a ple sol

Se'n diu quan el sol escalfa molt.

a plena càrrega

Se'n diu del vaixell que duu el carregament complet.

a plena fosca

Se'n diu quan ja és ben fosc.

a poc a poc

Lentament, amb cura, s'utilitza fonamentalment en les maniobres i operacions amb caps o cables que estan sotmesos a una certa tensió.

a poc a poc

Marxa lenta d'un vaixell de propulsió mecànica cap endavant o cap enrere.

a poca distancia de . .

Esser a prop d'un indret determinat.

a poca marxa

Marxa lenta d'un vaixell de propulsió mecànica cap a davant o cap a enrere.
L'ordre s'envia des del pont per mitjà del telègraf i és "avant a poc a poc" o "enrere a poc a poc" a continuació de la qual el maquinista de guàrdia redueix el nombre de revolucions del motor per a baixar la propulsió i amb ella la velocitat.

a poca nit

Moment del dia que comença a fer-se de nit.

a popa

A la direcció de la popa del vaixell, o darrere d'aquesta.

a popa

Moviment de l'embarcació cap enrere.

a popa

Marcatge aproximada 180º. El terme és usat vulgarment per a popa, o marcant exactament a 180 º.

a popa al través

Esser situat a través d'un indret.

a ports deguts

Expressió que indica que la càrrega que viatja en un vaixell només porta pagat el transport i no pas les operacions de càrrega i descàrrega.

a ports pagats

Expressió que indica que les despeses pel transport d'una mercaderia s'han pagat a la seva sortida i no han de ser suportades per l'expedidor.

a posta de Sol

A l'hora que es pon el Sol.

a preu fix

Obra o treball que es fa a un preu estipulat.

a primera hora

A l'hora relativament prompta.

a proa

En la part davantera del vaixell o vers aquesta part.

a proa

Se'n diu de la marcació aproximada a 000°.
L'oposat és a "popa".

a proa

Moviment de l'embarcació cap a endavant.

a proa de les bites

Se'n diu de la part de la coberta alta, entre el molinet i la roda del timó.

a prova de corrosió

Capaç de mantenir les característiques de superfície originals sota la influència perllongada de l'ambient d'ús, inclòs el contacte previst amb aliments i l'ús normal de productes de neteja i de solucions per a desinfecció. Els materials resistents a la corrosió han de ser no tòxics.

a prova de filtració

Propi o propi d'allò que, per la seva perfecta construcció, fermesa i solidesa, és capaç de resistir a l'aigua.

a prova de fuites

Propi o propi d'allò que, per la seva perfecta construcció, fermesa i solidesa, és capaç de resistir a l'aigua.

a pulmó lliure

Se'n diu de la manera de bussejar amb apnea es a dir sense escafandre.

a punta de dia

Se'n diu quan comença a fer claror, però abans de sortir el sol.

a punta de Sol

Quan surt el Sol.

a quin rumb anem ?

Pregunta que fa l'oficial de guàrdia al timoner per a comprovar que sap i governa al rumb que se li ha ordenat.

a quin rumb és la proa ?

Pregunta freqüent en maniobres o quan es prenen marcacions, que el timoner ha de respondre llegint en veu alta el rumb que indica l'agulla.

a ranvespre

A la entrada de fosc.

a ras d'aigua

Expressió que indica damunt la superfície de l'aigua.

a ratxes de vent

Se'n diu quant el vent ve a ràfegues.

a redós

Esser a redossa, a recer, a l'abric.

a rem fort

Remar a un ritme ràpid.

a rem i a vela

Navegar per la força dels rems i de les vela, per anar més de pressa.

a rems

Navegar per l'acció del rems.

a risc del seu propietari

Constituïx una exoneració de responsabilitat del navilier pels danys que pugui rebre una mercaderia estibada en el lloc que sense constituir una mala estiba, i no ésser prohibida per les reglamentacions tècniques o mercantils, pot ser causa d'avaria en el transcurs de la travessia.
Tal l'estiba d'automòbils en coberta quan es troba totalment ocupat l'espai assignat a vehicles en bodega, estiba freqüent quan els carregadors (moltes vegades passatgers) tenen acusat interès en l'embarcament.
En certes cobertades (fusta, fruita, etc., susceptibles d'arrossegament per la mar.
Per al carregador representa tals embarques la conjugació entre el risc de pèrdua per acció de la mar i la possibilitat d'un major lucre en cas de feliç arribada a destinació.
Com a tal risc, és naturalment assegurable.

a ritme de voga

En les galeres ritme establert pel còmit segons el pla a executar, existint diferents tipus segons fossin a punt d'atacar o fugir, en navegació normal, amb rutes llargues o curtes, per torns o no.

a rumb !

Ordre de comandament al timoner perquè governi al que se li ha assenyalat.

a seques

Navegar en un veler amb totes les veles arriades.

a so de mar

Posar un vaixell "a so de mar" significa assegurar tots els elements a bord de manera d'evitar el seu moviment per acció d'una rolada o cabotada entre les ones i l'embarcament d'aigua en espais interiors.
Se'n diu de tots els efectes, pertrets i aparells del vaixell, quan estan col·locats de la forma més adequada per a la navegació.
- En un mercant suposa una rutina prèvia a la salpada de port que entre altres tasques estableix:
a) Trincat de la càrrega, tapes escotilles, bots salvavides, plomes, defenses, grues i tots els pertrets sobre coberta.
b) Tancament de portes estances, balous, traga vents i ulls de bou.
És bona pràctica marinera efectuar aquestes tasques fins i tot navegant en bon temps ja que les condicions meteorològiques poden desmillorar ràpidament, la qual cosa pressuposa realitzar totes les accions per enfrontar un temporal en condicions més desfavorables i perilloses.
Les àncores són els últims elements a trincar una vegada finalitzada la maniobra de salpar i com a pas previ al inici de la navegació franca.

a sobrevent

Contra el vent, és a dir, en la direcció de la qual bufa el vent.
L'oposat de sotavent.

a sobrevent

Se'n diu de l'embarcació situada a la banda de sobrevent d'una altra, donada una situació de compromís entre dues embarcacions que, en una prova, naveguen amurades a la mateixa banda.

a sol alt

Se'n diu quan el sol ja apareix considerablement més amunt que l'horitzó.

a sol i a vent

Exposat a l'acció dels rajos solars i del vent, a l'aire lliure, a la intempèrie.

a sol i serena

Exposat a la calor del dia i a la humitat de la nit.

a sol ixent

A la sortida del sol, o a la part per on surt el sol.

a sol sortit

Moment en que el sol apareix considerablement per sobre de l'horitzó.

a sotavent

Se'n diu de la direcció contraria de on ve el vent.

a sotavent

A o cap a la part protegida del vaixell.

a sobrevent

Es diu de l'embarcació situada a la banda de sobrevent d'una altra, donada una situació de compromís entre dues embarcacions que, en una regata naveguen amurats per la mateixa banda.

a sotavent l'arjau

Direcció que apunta la canya del timó quan es pretén fer orsar el vaixell.

a sotavent orsa tot !

Ordre donada al timoner, per ficar tot l'arjau a sotavent, lo que en la pràctica significa ficar el timó a sobrevent i la proa cau cap aquesta banda.

a surada

Articles en moviment de trànsit d'aigua; a bord de les embarcacions, en el mar, o en el port, però sense ser descarregats.

a surar

Se'n diu de qualsevol vaixell, quan descansa completa i exclusivament sobra l'aigua.

a tant per dia

En un contracte d'aquest tipus les obligacions dels noliejadors són les mateixes d'un contracte ordinari per temps, a excepció del tracte per combustible, que és pagat pels armadors del vaixells.
Va ser usat en 1948, al contractar l'exèrcit d'EUA un cert nombre de vaixells americans.

a terra

Sobre terra ferma i fora del vaixell.

a toca vela

Se'n diu quan es navega amb vent escàs de manera que vagin tocant les veles.

a topall

Es diu del sistema de construcció naval, que es caracteritza pel folrat del buc amb taules disposades en sentit longitudinal de proa a popa, i en contacte entre si, en comptes de formar solapa.

a torn de braç

Realitzar una feina sense ajuda de cap màquina.

a tot drap

Navegar amb totes les veles desplegades.

a tot rem

Amb tota la velocitat possible, per l'acció dels rems.

a tot rem i veles

Navegar a la màxima velocitat possible per mitjà dels rems i les veles.

a tot risc

Tipus de contracte d'assegurança en el qual el vaixell està protegit de qualsevol dany o accident.

a tota màquina

Amb una força, una potència, etc., igual a la màxima de què és capaç una màquina o un giny mecànic.

a tota vela

Navegant l'embarcació amb gran vent.

a través del corrent

Rebre la corrent per el través.

a trenc de l'alba

En començar a clarejar el dia, a punta de dia.

a ull de tramuntana

Exposat al vent de tramuntana.

a ull de vent

En direcció, al punt de on ve el vent.

a última hora

A última hora l'acabar el dia.

a última hora

Cap a la posta del Sol.

a un desquarterar

Navegar rebent el vent 7/4 obert de la proa.
És un angle intermedi entre un través i la cenyida.

a un llarg

Es diu d'un vaixell que rep el vent per l'aleta.

a un mateix temps

Locució emprada per indicar la contemporaneïtat del inici d'una maniobra per part de diversos vaixells o embarcacions.
Les maniobres a un mateix temps s'efectuen en ser arriada el senyal d'execució, o sigui quan és arriada el senyal anteriorment alçat per advertir la maniobra que el vaixell ha de dur a terme.
En el passat, en arriar el senyal se solia disparar una salva de canó des de la unitat en la qual anava embarcat el comandant de la formació.

a vela

S'en diu del moviment d'una embarcació quan es desplaça per l'acció del vent.

a vela plena

Navegant amb bon vent de manera que aquest ompli avantatjosament totes les veles.

a vista d'ocell

Tal com es coneix a la representació perspectiva obliqua d'un paisatge, com si fos vista des d'una altura relativament elevada sobre la superfície de la Terra, o de qualsevol altre cos celeste.

a voga arrencada

Bogar o remar a un ritme ràpid.

a.a.

Abreviatura de l'expressió anglesa "always afloat" que vol dir "sempre a flotació". En clàusula comercial que s'usa en els contractes de noli, per responsabilitzar al capità o l'armador de la nau de les possibles pèrdues d'alleugeriment de la càrrega, en casos que aquesta hagués estat superior a les possibilitats del transport de la nau.

A.A.G.L.

Abreviatura de l'expressió anglesa "Antiaircraft Gun Laying". Es tracta d'un sistema de radar, instal·lat en terra o en unitats navals, per dirigir el tir antiaeri.

AAK a motor

El AKK es una barcassa holandesa és molt tradicional de fons pla vaig, que s'utilitzava per transportar càrrega en el poc profunda influència de la mar i les vies navegables d'Holanda. Hi ha molts tipus de barcasses holandeses, amb característiques determinades per les condicions i tradicions regionals.
Originalment, les barcasses holandeses eren embarcacions de vela amb bucs de fusta. Avui, encara que queden pocs exemples de fusta, hi ha moltes barcasses d'acer que tenen 100 anys o més. Tot i que la majoria de les barcasses holandeses s'han convertit a motors de propulsió, encara se celebren concursos de vela Schuyt al Jsselmeer i al Mar de Wadden (Waddenzee). Les barcasses holandeses s'han convertit en populars embarcacions d'esbarjo a bord, i se segueixen construint nous exemples de "estil holandès".
Una barcassa holandesa tradicional típica tindria un aparell de garfi, una proa i una popa de fanal, 1 parell de sotaventoras i un timó gran.
Els cantoners i el timó s'elevarien mitjançant una disposició de tacs i aparells. Es diu que els Schuyts dedicats a la pesca d'anguiles van començar a visitar Londres durant el regnat de la reina Isabel I i se'ls va concedir l'ús d'un atracador allà, que va continuar en ús fins al segle XX. Els Schuyts varien molt en grandària, des de 15 a 40 metres (50 a 130 peus) de llarg, i generalment es construeixen més lleugers que una barcassa Humber equivalent, ja que no van ser dissenyats per prendre el sòl de la mateixa manera. Originalment fetes de fusta i propulsades per veles, avui dia les barcasses holandeses estan fetes gairebé exclusivament d'acer i funcionen amb motors dièsel.
Avui dia, la disposició del travesser, l'hèlix i el timó de "cua d'ànec" s'adapta millor a la propulsió dièsel que els bucs optimitzats per veles dels tipus més antics. Moltes barcasses holandeses s'han convertit ara per a ús residencial o de plaer. Les modernes "barcasses holandeses" amb buc d'acer es construeixen en altres països (com el Regne Unit i Alemanya), així com als Països Baixos. Les barcasses holandeses s'utilitzen sovint com liveaboards en ciutats angleses, especialment Londres i Bristol, on, sempre que tinguin un amarratge permanent, ofereixen allotjament assequible a prop de el centre de la ciutat. Sempre que tinguin menys de 14 peus de màniga, les barcasses holandeses poden usar les rescloses de 14 peus de Regne Unit, però no poden navegar pels estrets canals de les Midlands angleses, on les rescloses de al segle XVIII que daten de la Revolució Industrial tenen només 7 peus d'ample.

AAK a vela

Embarcació holandesa lleugera, de fons pla, arrodonida per la popa i la proa, de coberta correguda, amb dos pals, amb veles quadres, floc i trinquetilla, amb poc calat i orses laterals de deriva, que s'usa per a la pesca i transport de vins en el baix Rin i a Holanda.

Aap

Nom que reben a Alemanya els vaixells de tres pals.

AB

Abreviatura de Ample de Banda.

abab

Amb aquest terme es fa referència a un antic mariner natural de Turquia que exercia la seva tasca en les galeres, que era una mena d'embarcació que s'utilitzava en l'antiguitat en l'imperi bizantí.
Originàriament van substituir en la marina turca als esclaus, quan el nombre d'aquests era insuficient per a atendre al servei.
Cada vint famílies donaven un d'ells, el qual era pagat pels altres que no pertanyia.

àbac

Nomograma para obtenir l'angle de conversió que s'ha d'aplicar quan es tracen demores de cercle màxim sobre una projecció Mercator.

àbac

Gràfic que consta de tres línies en cadascuna de les quals ha inscrit una escala, la que permet resoldre una equació de tres variables de la manera següent: donades dues de les variables, la tercera es determina com la graduació del punt d'intersecció d'una recta que passa per punts de les corbes que corresponen a la variable en qüestió.

abacà

L'abacà (Musa textilis) és una planta herbàcia de gran port, de la família de les mosacees, nativa de les Filipines. La seva altura pot arribar als 5 metres i creix en llocs càlids i plujosos. És bastant semblant al plàtan (Musa × paradisiaca), que pertany al mateix gènere, però es diferencia d'aquest en que els seus fruits no són comestibles ia tenir un fullatge més alçat i estret. A més, és la seva fibra la que li confereix una especial vàlua econòmica, per la seva utilitat per a la indústria tèxtil.
La seva fibra (producte també conegut com cànem de Manila) és molt apreciada per la seva gran resistència i durabilitat. Es compon principalment de cel·lulosa, lignina i pectina. A partir del segon any, la planta comença a produir-la. Aquesta és obtinguda en la tija i la longitud de les seves filaments oscil·la d'un a quatre metres. La seva recol·lecció és cada tres a sis mesos.
La fibra de abacà és utilitzada principalment per a produir paper d'alta qualitat i tèxtils no teixits per a diversos usos com bosses de te, paper moneda, i filtres. També s'utilitza en la fabricació de cordatges i en combinació amb polímers en la indústria d'automòbils.
En l'elaboració de caps, el abacà és usat de preferència a qualsevol altra fibra; perquè, a més de la seva enorme resistència a la tensió, difícilment es deteriora per l'acció de l'aigua dolça o salada i d'altres elements naturals, com el vent i el sol.
Va ser conreada inicialment a gran escala a Sumatra, el 1925, pels holandesos, els qui havien observat el cultiu en les Filipines pretenent la fabricació del cordatge.
Durant la Segona Guerra Mundial, les plantacions dels Estats Unidosen Amèrica Central, iniciades en la dècada de 1930, van proveir el mercat aliat d'aquest producte. Avui en dia, les plantacions comercials se situen exclusivament a les Filipines, Equador i Costa Rica. A Costa Rica, s'obtenen els millors rendiments, però la indústria està naixent.

abadejo

L'abadejo (Pollachius pollachius) és un peix de la família dels gàdids, similar al bacallà, amb el ventre gris, el dors gris verdós fosc i que fa entre 70 i 80 centímetres de llarg. És habitual en el golf de Biscaia i l'oceà Atlàntic.
És considerat com un peix magre, peix que conté un 1% de lípids. És venut a trossos, rodelles, filets o sencer. La seua semblança amb el bacallà fa que sovint siga venut com a tal i en certes zones el nom "eglefí" o "abadejo" (segons la zona) es fa sinònim de "bacallà".
Als països nòrdics se'l sotmet a un procés d'assecat, com també es fa amb un altre peix similar de la mateixa família, el carboner; en ambdós casos reben el nom de klippfisch. És molt característic de la cuina escocesa, a la qual a més d'en forma de klippfish es menja també molt sovint fregit amb patates (fish and chips), en sopa (cullen skink, pumpin & smoked haddock soup, etc.), en panades o haddie pies (on es fa servir fumat, i s'hi sol afegir trossets de cansalada), en amanides (amb patata, enciam, tomàquet i maonesa), i fumat i en forma de pasta (que pot recordar la brandada de bacallà) en forma de "mandonguilles" toves (cakes), en amanides o a les arbroath toasties, per exemple.

abadejo fals

Espècie de cos fusiforme, allargat i una mica comprimit lateralment. Pot arribar fins a un metre de longitud i la seva coloració és marró més o menys clara amb bandes longitudinals més fosques, i de vegades amb taques transversals que difuminen a les anteriors; la regió abdominal és blanquinosa.
El cos apareix cobert per escates molt petites de tipus "ctenoideo", és a dir, amb petites espines en la seva superfície que les fan aspres a el tacte. El cap és gran amb un perfil marcadament triangular. La boca és gran amb la mandíbula inferior sobresortint sota la superior i les dues armades de dents poderosos. Les aletes pectorals són grans i la cabal té la vora posterior còncau. L'opercle presenta tres espines, amb la del mig una mica més llarga que les altres.
Es desenvolupa a poca profunditat. Els individus joves solen formar petits grups, mentre que els més grans es tornen solitaris.
S'alimenta de mol·luscs i peixos.

abadernar

Subjectar amb badernas.

abadernar

Guando es tracta del cable i el seu virador, és el mateix que amojelar, a més que s'ha observat sobre badernas.

abadernar

Subjectar amb les badernes és un cap o cable trenat que mesuren d'un o dos metres de llarg que es diuen caixetes i s'empra en l'especialitat marinera o pels mariners d'embarcació per subjectar el cable al virador o trincar la canya del timó amb les mateixes badernes.

abadernar el timó

Subjectar la canya del timó amb badernes.

abadernar el virador

Amarrar, fermar el cable virador amb caixetes.

abadernar els rissos

Aguantar els rissos una vegada amarrats, torçant-los entre sí amb l'objecte que al passar les empunyidures siguin hissats junts.

abadernar l'àncora

Quan es refereix al cable de l'ancora i el seu virador.

abaionar

Anar una barca petita amb un rem col·locat a la popa encaixat dins una mossa semicircular i manejat per un home que, girat de cara a popa, mou de pressa el rem a un i altre costat de l'aigua.

abaix !

Ordre a la marineria perquè baixin tots de l'arboradura o perquè vagin tots sota coberta.

abaixador

Que s'abaixa o es pot abaixar.

abaixador de veles

Se'n diu del mariner que abaixa les veles.

abaixar

Acció i l'efecte d'abaixar o d'abaixar-se.

abaixar

Fer descendir a un nivell més baix.

abaixar

Fer descendir a una condició inferior, a un grau inferior d'intensitat, a un tant inferior.

abalandrar

Donar les formes o condicions de la balandra a un vaixell.

abalandrat

Que té forma de balandra.

abalisable

Que pot o ha de ser abalisat.

abalisadura

Conjunt de senyals (balises) disposats per a indicar els perills a evitar i el camí a seguir, emprat sobretot en la navegació marítima i interior i en la navegació aèria.

abalisament

És l'acció i efecte d'abalisar.

abalisament

Operació que consisteix a assenyalar amb balises, boies, etc., els llocs perillosos per a la navegació.

abalisament

Qualsevol senyal aixecada en una posició visible sobre la costa o sobre un banc de sorra, entre d'altres, per servir de guia o advertiment als navegants.

abalisament

Dret que han de pagar els vaixells en alguns ports pel servei d'abalisament.

abalisament

Conjunt de balises marítimes, fixes o flotants, emplaçades en les aigües costaneres, mitjançant les quals s'indiquen les rutes navegables, així com els accidents importants per a la navegació.
Consisteix en la col·locació i manteniment de senyals de trànsit fluvial, situant les mateixa al llarg i ample de la via, existint en els trams rectes major distància entre senyal i senyal que en els trams trencadissos, delimitant la zona que garanteix el pas dels vaixells de màxim calat per a l'ajuda de la navegació. Quan es posseeix una via fluvial natural o artificial, s'ha de tenir identificat el sector, a fi de facilitar la navegació i les operacions diàries del dragatge de manteniment de la zona. Per a això es fan servir uns senyals que puguin ser fixes o flotants, proveïdes de dispositius lluminosos o acústics.
Existeixen en el món dos sistemes IALA, l'A i el B. Sistemes IALA A i B. El sistema IALA A està establert a Europa, Àfrica i la major part d'Àsia i Oceania; el sistema B a Amèrica de nord i sud, Japó, Corea de Sud, Filipines i les zones d'Oceania properes a el continent americà.
Es distingeixen en què els colors dels senyals laterals estan invertits. És a dir, si en el sistema A una balisa verda vol dir que s'ha de deixar a estribord, en el sistema B ha de deixar-se a babord. El codi dels cons i cilindres és el mateix.

abalisament acústic

Abalisament en que els senyals emeten sons a fi que siguin advertits quan hi ha boira.
Aquest tipus de senyals, al contrari que totes les altres, no tenen una funció específica de situació, és a dir, no permeten determinar, sobre una carta nàutica, el punt on es troba el vaixell o embarcació.
Aquests senyals, que funcionen en presencia de la boira, no tenen més objecte que advertir als vaixell la propera presència de illots, caps o elements geogràfics que poguessin constituir un seriós perill per a la navegació per no ser visibles a causa de la boira.
Els senyals acústics poden ser canons, xiulets, campanes i sirenes, sent aquestes sirenes pròpiament o vibradors electromagnètics.

abalisament albano

Senyalització d'un camp de regates de rem amb boies per definir les línies d'aigua.
Tota regata de banc mòbil (excepte les ioles) de caràcter nacional, que figuri en el calendari de la Federació Espanyola de Rem ha de tenir instal·lat l'abalisament tipus "Albano".
- Constarà de almenys, 6 carrers perfectament abalisades.
- Marcadors de distància.
- En la línia de sortida:
a) Línia de enfilació fixada enfront de la caseta de l'alineador exactament en la línia de sortida.
Si la riba està massa lluny, es col·locarà sobre una estructura ancorada fermament o fixada en l'aigua.
b) Haurà de tenir pintada una línia vertical negra (50 mm) sobre un fons blanc o groc.
c) Punts intermedis (cada 250 m).
- En regata:
a) Boies d'un metre subjectes, a banda i banda de la pista al cablejat exterior del sistema "Albano" cada 250 metres, a 5 m de distància del carrer més proper com a mínim.
b) Les respectives distàncies al llarg de la pista haurien de mostrar-se amb grans nombres negres.
- En terra:
a) Senyals fixats a la riba cada 250 metres a banda i banda de la pista.
b) Les respectives distàncies al llarg de la pista haurien de mostrar-se amb grans nombres negres.
- En la línia d'arribada:
a) Línia de meta fixada enfront de la torre d'arribada, exactament en la línia d'arribada.
b) Si la riba està molt allunyada, llavors la línia ha de situar-se sobre una estructura fermament ancorada o fixada en l'aigua.
c) El marcador haurà de tenir pintada una línia negra vertical (50 mm d'ampla) sobre un fons blanc o groc.
- Requisits:
a) Els nombres que marquen la distància haurien d'ésser pintats en negre (amb una altura de almenys 70 cm) sobre un fons blanc o groc clarament visible a les tripulacions.
- La distància en la competició es marcarà:
a) 0 és la línia de sortida.
b) 2000 és la línia d'arribada.
- Zona de sortida:
a) La zona de sortida dels 100 metres haurà de marcar amb dues banderes blanques.
b) En flotació o en terra.
c) Línia d'arribada:
d) La línia d'arribada haurà de marcar amb dues banderes vermelles.
e) En flotació o en terra, col·locades exactament en la línia d'arribada, a 5 m com a mínim dels carrers laterals.

abalisament amb marques cardinals

Una marca cardinal indica que les aigües més profundes, a la zona en què es troba col·locada, són les del quadrant que dóna nom a la marca. Aquest conveni és necessari fins i tot si, per exemple, hi ha aigües navegables no solament en el quadrant Nord d'una marca cardinal Nord, sinó també en els quadrants Est i Oest..
El navegant sap que a el Nord de la selecció està segur però ha de consultar la seva carta si vol tenir una informació més completa.
Les marques cardinals no tenen forma especial, normalment són boies de castellet o de espec, estan sempre pintades amb bandes horitzontals grogues i negres i la seva marca de topall característica, formada per dos cons superposats, és de color negre.
Donem una regla mnemotècnica per als colors de aquestes marques:
- La disposició de les bandes negres i grogues pot recordar fàcilment associant la banda groga a les bases dels cons i la banda negra als seus vèrtexs:
a) Nord: Cons superposats amb els vèrtexs cap amunt: Banda negra sobre de banda groga
b) Sud: Cons superposats amb els vèrtexs cap avall: Banda negra sota de banda groga.
c) Est: Cons superposats oposats per les seves bases: banda groga entre dues bandes negres.
d) Oest: Cons superposats oposats pels seus vèrtexs: Banda negra entre dues bandes grogues.
A les llums de les marques cardinals s'associa també un conjunt de ritmes de llums blanques.
Fonamentalment tots els ritmes són centellants distingint entre "molt ràpids" (VQ) o "ràpids" (Q), segons la cadència del centelleig. En el "molt ràpid" hi ha 100 o 120 centelleigs per minut, mentre que en el "ràpid" la cadència és de 50 o 60 centelleigs per minut.
- Els ritmes emprats en les marques cardinals són els següents:
a) Nord: Rutilant continu, molt ràpid o ràpid.
b) Est: 3 centelleigs molt ràpids o ràpids seguits de un període de foscor.
c) Sud: 6 centelleigs molt ràpids o ràpids seguits immediatament d'una espurna llarg a què segueix un període de foscor.
d) Oest: 9 centellejos molt ràpids o ràpids seguits de un període de foscor
El concepte de 3, 6 i 9 centelleigs es recorda molt fàcilment si s'associa a l'esfera d'un rellotge; el espurna llarg definit com una aparició de llum d'una durada mínima de 2 segons, serveix només per evitar que els grups de 3 o 9 centellejos molt ràpids o ràpids es confonguin amb un grup de 6 centelleigs.
S'observarà que hi ha altres 2 tipus de marques que utilitzen llums blanques, les de perill aïllat i les de aigües navegables, però amb uns ritmes característics que no es confonen amb el ritme de centelleigs molt ràpids o ràpids de les marques cardinals.

abalisament amb marques especials

Aquestes marques no tenen com a objecte principal ajudar a la navegació, sinó indicar una zona o configuració especials, esmentades en els documents nàutics apropiats, per exemple:
a) Marques d'estacions d'un "Sistema d'Adquisició de Dades Oceanogràfics" (SADO).
b) Marques de separació del trànsit on la utilització de l'abalisament convencional al canal podria prestar-se a confusió.
c) Marques indicadores d'abocadors: dipòsits de materials, vessament de dragatges, etc.
d) Marques indicadores de zones d'exercicis militars.
e) Marques per indicar la presència de cables o conductes submarins.
f) Marques per indicar les zones reservades a l'esplai o recreació.
- Les balises especials tenen:
a) Forma: A triar, però que no es presti a confusió amb les marques per a ajuda a la navegació.
b) Marca de topall (si en té): Una sola, groga, en forma de "X".
c) Llum (si en té):
d) Color: Groc..
e) Ritme: Qualsevol, excepte els esmentats en les seccions 3,4 o 5.

abalizamiento cardinal

Les marques cardinals ens indiquen on estan les aigües més segures i per quin costat hem de passar per evitar un perill. ... La característica diürna més important d'una marca cardinal és la marca de topall, que està formada per dos cons superposats de color negre a la part superior de la baliza. El abalisament cardinal, s'empra sobretot en costes molt accidentades.

abalisament d'aigües navegables

Aquestes marques estan també totalment envoltades d'aigües navegables, però no assenyalen cap perill. Poden ser utilitzades, per exemple, com marques d'eix d'un canal o com a senyals de recalada.
Les marques d'aigües navegables té un aspecte molt diferent de les boies que abalisen un perill. Són esfèriques, o de castellet o espec, i la seva marca de topall és una esfera vermella. És l'únic tipus de marca amb franges verticals (vermelles i blanques) en lloc de bandes horitzontals.
Quan estan proveïdes de llum, el seu color és blanc i els ritmes isofase, d'ocultacions, centelleigs llargs, o el corresponent a la lletra Morse "A".

abalisament d'almadraves

L'estudi del Reglament d'abalisament per a la pesca amb l'art d'almadraves va ser tractat per la Comissió de Fars al febrer de 1990.
Tenint en compte que aquest Reglament datava de l'any 1924 i que no era conforme amb el Sistema d'Abalisament del AISM ni amb el Reglament Internacional per Prevenir els Abordatges en la Mar, tots dos publicats amb posterioritat, la Comissió va dictaminar que es redactessin proposades per elaborar un Reial decret.
- Després d'un interessant i extens intercanvi d'opinions, la Comissió acorda per unanimitat que el text contingut en la Resolució Ministerial de 2/9/91 se substitueixi pel següent:
a) El conjunt de la instal·lació de les almadraves s'abalisarà per mitjà de marques cardinals lluminoses amb un abast nominal no inferior a tres milles nàutiques, fondejades en els vèrtexs d'un polígon circumscrit a aquella i la descripció de la qual s'ajustarà a la del quadrant pel qual s'ha de navegar per lliurar l'almadrava.
b) Les marques que s'estableixin hauran d'anar dotades amb reflectores de radar.

abalisament d'un camp de regates

Recorregut en el que se ha de celebrar una regata de vaixells.

abalisament de cultius marítims

Les instal·lacions de cultius marins poden representar, en molts casos, un perill per al tràfic marítim, per la qual cosa resulta convenient definir unes línies generals per al seu abalisament que, basades en la recomanació elaborada per l'Associació Internacional de Senyalització Marítima (AISM/IALA), contribueixin a millorar la seguretat de la navegació marítima i al mateix temps serveixin per protegir les pròpies instal·lacions.
- En conseqüència, la Comissió acorda per unanimitat que les instal·lacions de cultius marins s'abalisin conforme als següents criteris generals:
a) Quan es consideri que una instal·lació de cultius marins pot representar un perill per a la navegació marítima, aquesta instal·lació haurà de senyalitzar-ne d'acord amb el Sistema d'Abalisament Marítim de l'Associació Internacional de Senyalització Marítima (AISM/IALA) mitjançant l'ús de les següents ajudes visuals a la navegació: marques especials, laterals, cardinals o una combinació d'elles.
b) En el cas que d'emprar marques especials, la instal·lació de cultius marins se haurà d'abalisar disposant les marques en els vèrtexs d'un polígon que circumscrigui no només el perímetre dels elements flotants sinó també els morts d'ancoratge d'aquests.
No obstant l'anterior, depenent de la grandària i situació de la instal·lació, pot ser suficient senyalitzar només una part del perímetre del polígon circumscrit o, fins i tot, solament el centre de la instal·lació.
c) En el cas d'instal·lacions aïllades, quan el polígon circumscrit sigui de grans dimensions i amb forma de quadrilàter allargat, pot ser convenient senyalitzar els dos costats més llargs d'aquest amb marques especials que tinguin ritmes diferents.
Quan existeixin diverses instal·lacions de cultius marins properes entre si, convindrà diferenciar-les abalisant cadascuna d'elles amb ritme diferent al de les immediates i respectant la progressió de ritmes recomanada per la AISM/IALA.
En el cas que existeixi tràfic d'embarcacions a través d'una instal·lació o entre instal·lacions properes, els canals que es disposin a aquest efecte hauran d'abalisar-ne amb marques laterals.
Si les circumstàncies així ho aconsellen, l'abalisament podrà constar solament de marques cardinals amb la finalitat d'allunyar el tràfic marítim de la instal·lació de cultius marins.
Per millorar la percepció de l'abalisament d'una instal·lació de cultius marins en el seu conjunt, ha de tenir en consideració la possibilitat de sincronitzar els ritmes de les llums que ho constitueixen.
Com a complement de les ajudes visuals citades, podran disposar-se també reflectores de radar i ajudes radioelèctriques, com racons o intensificadores de blancs de radar.

abalisament de grans ajudes flotants

Les grans ajudes flotants inclouen els vaixells-far, llums flotants i grans boies de navegació.
Aquests ajuts es despleguen, en general, en llocs crítics i estan destinades a assenyalar els accessos des d'alta mar on existeixen àrees amb elevada concentració de trànsit marítim.
Poden servir de plataforma per altres Ajudes a la Navegació, com el Racon o AIS (SIA/AIS com ATON).
- Per ajudar a la navegació marítima:
a) Color: Segons correspongui, predominantment vermell.
b) Forma: De boia o vaixell amb una torre amb llum.
c) Llum: (si en té) incloent llums externes a l'estació.
d) Ritme: Segons correspongui.

abalisament de marques auxiliars

Aquestes marques es troben generalment fora dels canals definits i no indiquen el costat de babord o d'estribord de la ruta a seguir ni les obstruccions que han ser evitades.
També inclouen les marques utilitzades per transmetre informació relacionada amb la seguretat de la navegació.
Aquestes marques no han d'entrar en conflicte amb altres marques de navegació i s'hauran divulgar a través dels corresponents documents i cartes nàutiques.
En general no s'utilitzaran si hi ha un senyal més adequada dins el SBM.

abalisament de marques laterals

El sistema lateral habilita l'abalisament de canals navegables en rius, ries, zones d'aigües someres i bocanes de ports.
- Color i Forma.- Les marques laterals són verdes o vermelles i hauran de tenir forma cònica o cilíndric. Sense això, quan no es puguin identificar per la forma han de comptar, sempre que sigui possible, de la marca de topall adequada: forma del límit cònica per a les marques d'estribord i forma del topall cilíndrica per a les marques de babord. La seva fase podrà ser qualsevol que no sigui la marca de bifurcació.
Ordenació numèrica o alfabètica: si les marques dels marges d'un canal estan ordenats mitjançant números o lletres, la successió numèrica o alfabètica seguirà el sentit convencional de l'abalisament, és a dir numerades des del mar. El protocol per a la numeració, especialment en vies navegables confinades ha de ser: nombres parells per a les vermelles i nombres senars per les verdes.
Sincronització: si es considera apropiat, es poden utilitzar llums sincronitzades (totes emeten centelleigs de manera simultània), o llums seqüenciades (emeten centelleigs una rere l'altra), o una combinació d'ambdues.

abalisament de nous perills

L'expressió "perill nou" s'utilitza per designar perills descoberts recentment que encara no figuren en les publicacions nàutiques. els perills nous comprenen els obstacles naturals, com bancs de sorra o esculls, i els perills resultants de l'acció de l'home, com els naufragis.
- Senyalització de Perill Nou.
a) Els perills nous seran abalisats utilitzant marques Laterals, Cardinals, de Perill Aïllat o mitjançant l'ús d'una boia de Emergència o Naufragi. Si l'autoritat considera que el risc per a la navegació és especialment elevat, haurà de duplicar-se al almenys una de les senyals..
b) Si s'utilitza una marca lateral lluminosa per aquesta finalitat, la característica de la llum haurà de ser VQ o Q.
c) Tota marca duplicada serà idèntica a la seva parella en tots els seus aspectes.
d) Un perill nou pot ser senyalitzat per una balisa "Racon" codificada amb la lletra Morse "D". [- ..].
e) A més, pot ser senyalitzat per altres mitjans electrònics com els Sistemes de Identificació Automàtica com Ajudes a la Navegació (SIA / AIS com Aton).
f) Un perill nou pot senyalitzar només amb Ajudes a la Navegació virtuals o combinant aquestes amb les ajudes a la navegació físiques.
g) La marca de perill nou es pot retirar quan l'autoritat competent consideri que la informació concernent a aquest nou perill ha estat prou difosa o que el perill ha desaparegut.
- Descripció.
a) Color Franges verticals blaves / grogues en el mateix nombre i dimensions (mínim 4 franges i màxim 8).
b) Forma (boies) Castellet o espec.
c) Marca de topall Creu groga. (Si en té) Vertical / perpendicular.
d) Llum (si en té). Color Groc / blau alternativa
e) Ritme Llum blava 1 seg. i llum groga 1 seg., amb 0,5 seg.

abalisament de perill aïllat

Aquestes marques estan també totalment envoltades de aigües navegables, però no assenyalen cap perill. Es poden utilitzar, per exemple, com marques d'eix d'un canal o com a marques de recalada. Les marques d'aigües navegables tenen un aspecte molt diferent de les de les boies que abalisen perills. Són esfèriques, o de castellet o espeque, amb franges verticals vermelles i blanques, i la seva marca de límit és una esfera vermella. Quan estan proveïdes de llum, aquesta té color blanc i el seu ritme és isofase, de ocultacions, centelleigs llargs o el corresponent a la lletra Morse "A".

abalisament de platges llacs i superfícies d'aigua interiors

Per garantir la seguretat dels usuaris de les platges, i especialment dels banyistes, les autoritats han establert en la línia de platja zones de protecció, generalment abalisades.
Aquestes zones s'entendran situades a l'interior d'una banda litoral, paral·lela a la costa, de 200 metres d'ample, en la qual la navegació està prohibida o condicionada a una velocitat de 3 nusos on no hi hagi abalisament.
- Les zones són:
a) Reservades exclusivament als banyistes.
b) Prohibides a tots els esports nàutics.
c) Els canals d'accés per a les taules de windsurf, esquí nàutic, motos nàutiques, velers, embarcacions de motor, etc., són zones prohibides per al bany i destinades a donar accés a la platja als usuaris dels esports nàutics.
Recordeu que a les zones de bany degudament abalisades està prohibida la navegació esportiva i d'esbarjo, i la utilització de qualsevol tipus d'embarcació o mitjà flotant mogut a vela o motor. El llançament o varada d'embarcacions s'haurà de fer a través de canals degudament senyalitzats.
En els trams de costa que no estiguin senyalitzats, s'entendrà que la zona de bany i ocupa la zona contigua a la costa d'una amplada de 200 metres. Dins d'aquestes zones no abalisades no s'haurà navegar a una velocitat no superior a 3 nusos. Les motos nàutiques només podran navegar per aquesta zona per accedir perpendicularment a la platja, extremant precaucions i a velocitat inferior a 3 nusos.
Totes les embarcacions o artefactes flotants, qualsevol que sigui el seu mitjà de propulsió, que surtin o es dirigeixin a les platges, ho han de fer perpendicularment a terra, navegant amb precaució i sempre a menys de tres nusos des dels 200 metres fins a la costa, o viceversa. Si hi ha canals abalisats d'accés, aquests es faran servir obligatòriament.
Recordeu que està prohibit fondejar en els canals d'accés als ports, cales i platges (si estan abalisades), i dins de les zones de bany degudament abalisades. En tot moment ha de respectar aquestes zones, tant per la seva seguretat com per la dels altres.

abalisament lateral

Abalisament que s'empra per a indicar la situació dels perills per a la navegació a la ruta seguida pel navegant.

abalisament lluminós

Abalisament en que els senyals emeten llum a fi que siguin advertits visualment.
Són llums relativament petites (de curt abast en comparació amb els fars), instal·lades per ajudar a la navegació. Poden situar-se en punts notables de la costa, indicar les vores dels canals o assenyalar les entrades a ports i esculleres. De vegades emeten senyals determinades, indicades en les cartes de navegació i sovint van muntades sobre boies. Utilitzen com a font lluminosa un llum elèctrica o flama d'acetilè.

abalisament marítim

Acció i efecte d'assenyalar mitjançant balises, amb el propòsit d'indicar als navegants la ruta que han de seguir o bé d'advertir-los sobre un perill que pogués existir.
Els senyals poden ser boies fixes o flotants, lluminoses, acústiques o mecàniques, adoptant en general, la forma exigida conforme a les particularitats del cas.
Com s'adverteix, l'abalisament és d'una importància manifesta per a la navegació, motiu pel qual es va decidir unificar internacionalment la legislació pel que fa a aquesta matèria.
D'aquesta manera i per a tal fi, es van celebrar diverses conferències internacionals.
La primera, de gran importància, es va reunir en San Petersburg en l'any 1912, després la van seguir la de Paris en l'any 1924, Gènova en l'any 1929 i finalment la de Lisboa en l'any 1931.
La navegació costanera dóna suport especialment en la identificació reconeixement dels punts notables de la costa.
Perquè aquests punts es puguin reconèixer i identificar amb rapidesa i seguretat, i perquè els baixos aïllats i els canals navegables es puguin veure i no constitueixin perill, cal assenyalar-los amb marques visibles, tant de dia com de nit.
Aquestes marques formen l'abalisament d'una costa i s'identifiquen durant el dia per la seva forma i color, i durant la nit per mitjà de llums distintives, conegudes per "característiques", que figuren relacionades en publicacions oficials anomenades "llibres de fars".
Encara que totes aquests senyals es podrien agrupar sota el nom genèric de balises.
- Es distingeixen quatre tipus principals de balises: Fars. Vaixells-far. Balises. Boies.
a) Fars: Els fars són llums que es disposen sobre torres en punts determinats de la costa, de manera que en ser reconeguts pels navegants puguin determinar la seva situació en relació amb ells i sobre les cartes nàutiques.
Es situen en llocs de la costa que dominin una gran extensió de mar, a les illes i en els voltants dels ports més importants.
Són ajudes la marca diürna de les quals té una forma no normalitzada, el seu abast lluminós és molt elevat, per la qual cosa poden considerar-ne com a senyals amb personalitat pròpia.
- Pot funcionar manual o automàticament.
a) La llanterna està composta de tres parts: Focus lluminós. Sistema òptic. Mecanisme que determina les característiques de la llum.
b) Focus lluminós: En altre temps resultat d'un llum de combustió, és ara elèctric.
c) Sistema òptic: Està compost per un conjunt de cristalls que adopten la forma de lent de Fresnel.
- Sistema que determina l'aparença de la llum: S'aconsegueix per mitjà de filtres de colors, per rotació del sistema de lents o amb dispositius per a produir ocultacions.
L'abast del far depèn de la potència del focus de llum, encara que també de la transparència de l'atmosfera i de la curvatura de la superfície terrestre.
b) Vaixells far: Els vaixells-far són embarcacions de construcció especial que tenen un far a bord i romanen fondejats en llocs particularment perillosos o difícils d'abalisar per altres mitjans, el far és idèntic al terrestre i el vaixell disposa de tots els elements necessaris per a la producció d'energia.
c) Balises: Les balises es conjunt d'una llum, del seu suport i de les construccions auxiliars, construït per produir una llum d'una aparença determinada, i que permet a la navegació el coneixement d'un punt geogràfic.
Es poden situar en terra sobre pals fixos o en el mar sobre boies.
El seu abast és menor que el dels fars i solen col·locar-ne en canals o en punts de perill propers a les aigües navegables.
Normalment són de castellet o espeque, i disposen d'alimentació elèctrica i panells solars o generadors eòlics.
d) Boies: Les boies son un cos flotant de grandària, forma i color determinats, normalment construït de metall o plàstic que esta fondejat en una situació donada i serveix com a senyal per a ajuda a la navegació.
A fi d'estalviar energia, disposen d'una cèl·lula fotoelèctrica que les encén automàticament quan la llum del dia disminueix per sota d'un nivell establert.
Les llums d'abalisament són de color blanc, vermell, groc o verd, i simples o combinades.
- També poden ésser:
a) Fixes, quan la seva intensitat és invariable.
b) Centellants, quan el període de llum és inferior al de foscor.
c) D'ocultacions, quan el període de llum és superior al de foscor.
Perquè l'abalisament sigui uniforme en tots els països, se segueix una norma internacional establerta per la "International Association of Lighthouse Authorities" (ALA).
- Que respon a dos mètodes diferents segons la naturalesa dels perills:
a) Sistema lateral, emprat per a abalisar els canals navegables.
b) Sistema cardinal, que s'utilitza per a assenyalar els perills aïllats.
Els sistemes d'abalisament poden classificar-se en dos grans grups: Sistema Lateral i el Sistema Cardinal.
b) Sistema Lateral: En el sistema lateral, el senyal transmet el seu missatge prenent com a referència el costat del vaixell i el rumb que segueix.
El sentit convencional d'abalisament que s'adopta és el d'entrada a port i, en considerar la costa, el de les agulles d'un rellotge.
c) Sistema Cardinal: Dins del sistema cardinal, el senyal transmet el seu missatge en relació amb els punts cardinals independentment de la posició del navegant i del seu rumb.
A Espanya el sistema mes tradicional fou sempre el lateral.
El que es va aprovar per Decret de 22/04/1949, va ser derogat per Reial decret de 29/07/1977 i substituït pel "Sistema A", que, al seu torn, es va derogar per Reial decret de 25/05/1983, en establir-se el vigent Sistema d'Abalisament Marítim del AISM/IALA.
En el sistema d'abalisament marítim del AISM hi ha cinc tipus de marques que poden utilitzar-ne amb combinació.
El marí pot distingir-les fàcilment, ja que les seves característiques són recognoscibles a primera vista.
Les marques laterals són diferents segons es tracti de les regions A i B que es descriuen més endavant, mentre que els altres quatres tipus de marques utilitzades en el sistema són idèntics a les dues regions.

abalisament Marítim a partir del 2010

Encara que el Sistema d'Abalisament Marítim (SBM) ha resultat molt útil per a la comunitat marítima des dels seus començaments en la dècada dels 70, després de la Conferència de la IALA/AISM a Xangai, el 2006, es va decidir revisar el sistema a la vista dels canvis en l'entorn de la navegació i el desenvolupament de les ajudes electròniques a la navegació.
Una consulta a nivell mundial va posar de manifest que havien de conservar els principis fonamentals del SBM.
No obstant això, els canvis en les pràctiques i patrons de navegació, i les innovacions i els desenvolupaments tecnològics, feien necessàries algunes millores en el sistema.
En principi, l'ideal seria un sistema únic de senyalització per a les Regions A i B.
Però tots els membres de la IALA/AISM consideren que aquest canvi és poc pràctic, va en detriment de la seguretat i probablement serà impossible d'aconseguir.
No obstant això, a fi de millorar la seguretat de la navegació, es pot avançar cap a un sistema mundial únic mitjançant l'adopció de característiques comunes, com l'ús de ritmes de llum coherents en els senyals de les bandes de babord i estribord sense importar la regió.
Les modificacions més importants de la revisió de 2010 són la inclusió d'altres tipus d'ajudes a la navegació recomanades per la AISM, que són addicionals a les del SBM.
Això està encaminat a proporcionar una descripció més completa de les ajudes a la navegació que es poden utilitzar, el que inclou la Boia d'Emergència o Naufragi, les descripcions d'altres ajudes a la navegació específicament excloses del SBM original, i la integració de senyals electròniques mitjançant transmissions de ràdio.
Pel que fa als ajuts a la navegació, les modificacions previstes per aquesta revisió permetran que el concepte de navegació electrònica d'emergència es basic en els senyals proporcionades en aquest fullet.
D'aquesta manera, el Sistema d'Abalisament Marítim de la IALA/AISM continuarà ajudant a tots els navegants d'arreu del món a establir la seva posició i a evitar perills sense por a ambigüitats tant ara com en el futur.
Totes les autoritats marítimes competents han de fomentar la continuïtat i l'harmonització de les Ajudes a la Navegació.

abalisament marítim regions A i B

El sistema de Abalisament Marítim de la AISM és un conjunt únic de regles aplicables a totes les marques fixes i flotants diferents dels fars, llums de sectors, llums i marques d'enfilació, vaixells-far i boies gegants.
- La regió A, en la qual els colors de superfície i les llums de les marques laterals són el verd a estribord i el vermell a babord. Geogràficament correspon als mars i oceans que envolten els continents d'Àfrica, Europa, Àsia (amb excepció del Japó, Corea del Sud i Filipines) i Oceania.
- La regió B, on el color vermell és a estribord i el color verd a babord. Geogràficament correspon als mars i oceans que envolten el continent americà, cobrint la meitat de l'oceà Pacífic i Atlàntic. D'acord amb el sentit convencional d'abalisament, les marques generals de la regió A, on quedaria englobada Espanya, són de color vermell les de babord, i de color verd les d'estribord. En tots els altres aspectes les regles són les mateixes en les dues regions.

abalisament marítim sistema IAL A dia

abalisament marítim sistema IAL A nit

- El sentit convencional del boiat que ha de ser indicat en els documents nàutics apropiats, poden ser:
a) La direcció general que porta el navegant quant s'aproxima des de la mar a una badia, un riu, un estuari o una altra via navegable.
b) La direcció determinada per l'autoritat responsable, en consulta, quan correspongui, amb països veïns.
Ha de seguir el sentit horari al voltant de les masses terrestres.

abalisament marítim sistema IAL B dia

abalisament marítim sistema IAL B nit

a) Marques de babord son verds i poden tenir una llum verda.
b) Marques de estribord son vermelles i poden tenir una llum verda.

abalisament per la navegació aèria

Molts dels països en que revesteix gran importància el trànsit aeri han abalisat les seves vies aeronàutiques amb senyals lluminosos col·locades a una distància determinada. Algunes d'elles són simples llums blanques rotatives o centellejants, però la majoria indiquen més el camí a seguir o emeten una lletra del codi Morse que dóna la seva posició. El nombre i codi de cada llum figura en les cartes de navegació aèria. Els cims de les muntanyes i altres accidents de les vies aèries van marcades també amb llums. L'ús de la ràdio i el radar han restat molta de la seva anterior importància al abalisament lluminós de les vies aèries.
Molts aeroports i camps d'aviació estan marcats amb balises giratòries que es complementen amb altres situades en llocs de propietat privada, com el far de l'edifici Palmolive de Chicago que emet una llum de 2.000.000.000 de bugies visible des de l'aire a 1.000 metres des de 400 km. de distància en condicions ideals.

abalisament per radar

El tipus més corrent de balises de radar per a l'aviació és el receptor de ràdio-far que envia automàticament senyals de contestació quan és interrogat pel radar d'un avió. El receptor respon segons un codi de nombres i impulsos espaiats que permeten identificar la mateixa manera que l'aparença identifica un far clàssic. Els seus senyals permeten als pilots determinar la seva distància i orientació respecte del receptor i trobar la seva situació al mapa. Aquest tipus d'aparell és solen denominar Racon. L'exèrcit fa servir models especials de receptors.

abalisament per ràdio

Tal com ja s'ha indicat, els radiofars ajuden els avions i vaixells a determinar la seva posició. Els radiofars marins estan situats al costat de les costes i emeten a hores determinades. La seva situació, freqüència i senyal vénen indicades en els mapes. Els radiofars marins i aeris no són direccionals, és a dir, emeten els seus senyals en totes les direccions a diferència dels senyals direccionals de les estacions de ràdio.
Els radiofars per aviació emeten un senyal de to continu interrompuda només pel senyal d'identificació de l'estació. Els avions dotats de radio compàs poden així encaminar directament cap a un radiofar o bé, triangulant els senyals rebudes de dues estacions, i determinar la seva posició amb precisió considerable. Les radiobalises són estacions de ràdio de baixa potència i alta freqüència que indiquen posicions definides d'una ruta aèria.
- Hi ha tres tipus principals:
a) De rumb: Situades en les rutes aèries a distàncies determinades de les radiobalises verticals.
b) Verticals: Que emeten un senyal vertical permanent per indicar la posició de l'estació d'aproximació, per a l'aterratge amb instruments, que indiquen la situació al llarg de les estretes zones de dispositius d'aterratge a cegues.
c) Les radiobalises operen en 75 mcl i transmeten senyals codificades que poden ser escoltades, per auriculars o observades en forma de llum intermitent sobre el panell d'instruments.
Les radiobalises YG són emissores direccionals codificades per sectors que normalment treballen en instal·lacions navals i vaixells. Emeten un senyal de baixa freqüència que subministra una lletra codificada per a cada sector de 30º al voltant de l'estació. Precisa de receptor especial. Les radiobalises "Shoran" són estacions terrestres que treballen per parelles a la banda de molt alta freqüència. Reben impulsos d'energia procedents dels transmissors del aeroplà i emeten resposta automàticament. La situació del aeroplà es calcula mesurant el temps necessari per rebre les respostes. Hi ha altres diversos tipus de radiofars, la majoria d'ells utilitzats en instal·lacions militars especials.

abalisar

Marcar amb boies o amb balises els paratges perillosos d'un canal, de l'entrada d'un port, etc.

abalisar

Posar balises per indicar els llocs perillosos de la mar i senyalar el bon camí.

abalisar

Acte que realitza el capità determinant la situació del vaixell amb marcacions als punts coneguts o balises de la costa.

abalisar

Fer que un efecte qualsevol es mantingui sobre l'aigua, entre dues aigües o alguna cosa suspès del fons per mitjà de boies i cordes amb què estatges que ho amarren.

abalisar

Determinar la situació d'un vaixell per mitjà de marcacions a objectes coneguts.

abalisar al mateix rumb

Situar-se a un mateix rumb amb altres objectes.

abalisar amb la terra

Situar-se per marcacions a punts situats en terra.

abalisar amb marcacions

Acte que realitza el capità per determinant la situació del vaixell amb marcacions als punts coneguts o balises de la costa.

abalisar un àncora

Posar una balisa on hi ha un àncora.

abalisar baixos

Assenyalar amb una balisa on hi ha un baix.

abalisar un port

Senyalar amb balises la entrada dels ports, en les costes o canals, per orientació del navegants i advertir dels perills que s'han d'evitar.

abalisar-se

Situar-se en un mateix arrumbament amb altres objectes.

abalisat

Se'n diu de el lloc que té una o diverses balises, assenyalant un perill, l'entrada d'un o canal o qualsevol altra referència d'interès per al navegant.

abalisatge

Conjunt de senyals (balises) disposades per a indicar els perills a evitar i el camí a seguir, emprat sobretot en la navegació marítima i interior i en la navegació aèria.

aballestar

Posar tibant alguna cosa.

aballestar un cap

Tibar i subjecte pels seus extrems, a la manera que es tira de la corda d'una ballesta per disparar la fletxa. Això es fa per posar el cap encara més rígid, cobrant per l'extrem en què ha d'amarrar, el que d'aquesta manera presta o dóna de si.
Se aballesten les trinques dels objectes que estan sobre coberta quant, per efecte de la mala mar, existeixi risc de que és desplacin.

abalustrar

Formar balustres.

abampere

L'abampere (abreujat aA), és la unitat de corrent elèctric del Sistema Cegesimal d'unitats (centímetre - gram- segon), equivalent a 10 amperes en el sistema absolut metre - quilogram - segon.
Es defineix com la magnitud del corrent que indueix un camp magnètic tal que exerceix una força de 2? dines en el centre d'un cercle conductor d'1 cm de ràdio.
L'abampere centímetre quadrat és una unitat derivada de l'anterior.
És la unitat de moment magnètic en el Sistema Cegesimal.

abanadat

Se'n diu quan està cobert de badanes.

abanderable

Que pot ser abanderat.

abanderament

Acció i efecte d'abanderar o matricular un vaixell, acte administratiu mitjançant el qual aquest adquireix la nacionalitat corresponent. Encara que sol emprar-ne com a sinònim de matriculació del vaixell, es reserva aquesta última expressió per a l'atorgament de matrícula al vaixell de construcció nacional; es parla, en canvi, d'abanderament per referir-se a la matriculació del vaixell construït a l'estranger i importat després a Espanya, on se li registra. A partir d'aquest moment, el vaixell té la nacionalitat espanyola, estant autoritzat per enarborar la seva bandera.
Reial Decret 1027/1989, de 28 de juliol, sobre abanderament, matriculació de vaixells i registre marítim.
- Es distingeixen els següents supòsits:
a) Abanderament d'embarcacions importades.
La documentació que bàsicament s'exigeix en aquests supòsits és la següent:
Sol·licitud de l'interessat.
Títol de propietat del vaixell (factura o contracte de compravenda liquidats d'impostos), o contracte d'arrendament en cas d'abanderament provisional.
Certificat de baixa en el Registre de bandera de procedència (si estava inscrit).
Justificant de l'pagament dels tributs en Duanes.
Nom del vaixell. En la sol·licitud es proposaran per al vaixell tres noms per ordre de preferència.
Regulació legal. Reial Decret, 1027/1989, de 28 de juliol, sobre abanderament, matriculació de vaixells i registre marítim (BOE de 15 d'agost).
Regula el procediment general d'abanderament, que s'aplica a embarcacions de llista sisena i llista setena amb eslora superior a 24 metres.
L'article 22 de l'esmentat text preveu que, en aquests casos, l'embarcació podrà navegar durant un termini màxim de sis mesos proveïda de passavant provisional expedit pel cònsol espanyol que sigui procedent, per dirigir-se a port nacional, termini dins el qual el titular sol·licitarà el abanderament al districte on vulgui efectuar la matriculació.
Reial Decret 1435/2010 de 5 de novembre. Estableix un procediment específic dirigit a agilitzar la tramitació de l'abanderament i matriculació a la llista setena d'embarcacions d'esbarjo menors o iguals a 24 metres d'eslora. Així mateix, determina la documentació de caràcter tècnic que l'interessat ha d'aportar juntament amb la sol·licitud, diferenciant entre embarcacions amb marcatge CE i sense marcatge CE.

abanderament

Se'n diu del vaixell que pot ésser abanderat.

abanderament a Espanya i matrícula en el registre de Vaixells

L'abanderament és l'acte que atorga el dret a enarborar el pavelló espanyol.
Per estar emparats per la legislació espanyola, acollits als drets que aquesta concedeix i arborar la bandera, els vaixells i embarcacions hauran d'estar matriculats en el Registre de Matrícula de Buques existent en cada capitania marítima i districte marítim.
- El Registre de Matrícula es durà a diversos llibres foliats denominats "Llistes" en què es registraran els vaixells, embarcacions i artefactes navals atenent la seva procedència i activitat:
a) En la Llista Primera, les plataformes d'extracció de productes del subsòl marí, els remolcadors d'altura, els vaixells de suport i els dedicats al subministrament a aquestes plataformes que no estiguin registrats en una altra llista.
b) En la Llista Segona, els vaixells de construcció nacional o importats que es dediquin al transport marítim de passatgers, de mercaderies o de tots dos.
c) En la Llista Tercera, els vaixells de construcció nacional o importats destinats a la captura i extracció amb fins comercials de peix i d'altres recursos marins vius.
d) En la Llista Quarta, les embarcacions auxiliars de pesca, les auxiliars d'explotacions d'aqüicultura i els artefactes dedicats al cultiu d'espècies marines.
e) En la Llista Cinquena, els remolcadors, embarcacions i artefactes navals dedicats als serveis de ports, rades i badies.
f) En la Llista Sexta, les embarcacions esportives o d'esbarjo que es explotin amb fins lucratius.
g) En la Llista Setena, les embarcacions de construcció nacional o degudament importades, de qualsevol tipus i l'ús exclusiu sigui la pràctica de l'esport sense propòsit lucratiu o la pesca no professional.
h) En la Llista Vuitena, els vaixells i embarcacions pertanyents a organismes de caràcter públic tant d'àmbit nacional com autonòmic o local.
i) En la Llista Novena o de "Registre Provisional", s'han d'anotar amb aquest caràcter els vaixells, embarcacions o artefactes navals en construcció des del moment que aquesta s'autoritza, exceptuant les embarcacions esportives construïdes en sèrie, amb la deguda autorització.

abanderament d'embarcacions de nova construcció a Espanya

Si es tracta d'embarcacions de nova construcció a Espanya l'expedient d'abanderament d'una embarcació s'inicia mitjançant la sol·licitud d'autorització de construcció d'un vaixell i, un cop realitzada l'avarada i les proves oficials, finalitzarà amb el lliurament de el paper provisional. A partir d'aquí es procedirà a la matriculació definitiva en el termini màxim de 2 mesos.
Les embarcacions esportives construïdes en sèrie no s'inscriuran en la llista novena, s'inscriuran directament a les llistes sisena o setena, segons correspongui, seguint els tràmits propis de l'abanderament-matriculació.
Si es tracta de construccions per aficionats es requerirà permís de el Departament d'Indústria de la comunitat autònoma corresponent, que pot fixar un termini mínim per a la seva venda, no podent exercir aquesta activitat de forma industrialitzada. Només es podran matricular a la llista 7a i han de ser per a ell.
- La documentació és la següent:
a) Instància signada per la drassana i el titular contractant.
b) Projecte tècnic.
c) Fotocòpia DNI dels interessats o autorització de consulta en el sistema de verificació de dades.
d) Documentació específica en funció de l'tipus d'embarcació.
e) Títol de propietat.
f) Justificant del pagament de taxes.
En el cas d'embarcacions construïdes en sèrie, per a la construcció del 'prototip de la sèrie es requereix l'autorització de la Direcció General de la Marina Mercant si l'eslora és més gran de 24 metres, o del capità marítim del port de construcció, quan l'eslora és inferior a aquesta dimensió. Les altres unitats de la sèrie no requereixen autorització prèvia per a la seva construcció.
Regulació legal. Reial Decret 1435/2010 de 5 de novembre, pel qual es regula l'abanderament i matriculació de les embarcacions d'esbarjo a les llistes sisena i setena de l'Registre de matrícula de vaixells.
Reial Decret, 1027/1989, de 28 de juliol, sobre abanderament, matriculació de vaixells i registre marítim (BOE de 15 d'agost) i Circular de desenvolupament 4/90.

abanderament de vaixells

Acte en virtut del qual un determinat Estat atribueix a un vaixell seva nacionalitat i l'autoritza a enarborar el seu pavelló.
El Conveni Internacional de Nacions Unides sobre el Dret del Mar, fet a Montego Bay (Jamaica), l'10 de desembre de 1982 i ratificat per Espanya l'20 de desembre de 1996 (BOE) núm. 39, de 14 de febrer de 1997), després de reconèixer en el seu art. 90 "que tots els Estats, siguin riberencs o sense litoral, tenen el dret que els vaixells que enarboren el seu pavelló naveguin en alta mar", prescriu en el seu art. 91 que cada Estat establir els requisits necessaris per concedir la seva nacionalitat als vaixells, per a la seva inscripció en un registre al seu territori i perquè tinguin el dret a enarborar el seu pavelló. Els vaixells posseiran la nacionalitat de l'Estat el pavelló estiguin autoritzats a enarborar. Ha d'existir una relació autèntica entre l'Estat i el vaixell. Per la seva banda, l'art. 92 disposa: "Els vaixells navegaran sota el pavelló d'un sol Estat, i llevat dels casos excepcionals previstos de manera expressa en els tractats internacionals o en aquesta Convenció, estaran sotmesos, en alta mar, a la jurisdicció exclusiva d'aquest Estat. Un vaixell no podrà canviar de pavelló durant un viatge ni en una escala, excepte en cas de transferència efectiva de la propietat o de canvi de registre. El vaixell que navegui sota els pavellons de dos o més estats, utilitzant a la seva conveniència, no podrà emparar-se en cap d'aquestes nacionalitats enfront d'un tercer Estat i podrà ser considerat vaixell sense nacionalitat". És important, també, l'art. 94, d'acord amb el qual: "Tot Estat exercirà de manera efectiva la seva jurisdicció i control en qüestions administratives, tècniques i socials sobre els vaixells que enarborin el seu pavelló", aspectes que desenvolupa a continuació, fent especial referència a les mesures necessàries per garantir la seguretat del vaixell a la mar.
Pel que fa a la legislació interna, disposa l'article 8.1 de la Llei 27/1992 de 24 de novembre, modificada per la Llei 62/97, de 26 de desembre, de Ports de l'Estat i de la Marina Mercant que "A efectes d'aquesta Llei es considera flota civil espanyola:
a) La flota mercant nacional.
b) La flota pesquera nacional.
c) Els vaixells d'esbarjo i esportius nacionals els altres vaixells civils espanyols no inclosos en les tres lletres anteriors", entenent-se per vaixell civil (article 8.2) "qualsevol embarcació, plataforma o artefacte flotant, amb o sense desplaçament, apte per a la navegació i no afecte al servei de la defensa nacional".
- L'article 76 de la esmentada Llei, dedicat al abanderament de vaixells, disposa:
a) Els vaixells degudament registrats i abanderats a Espanya tindran a tots els efectes la nacionalitat espanyola.
b) Estaran facultats per obtenir el registre i l'abanderament de vaixells civils les persones físiques residents i les persones jurídiques domiciliades a Espanya o països de la Comunitat Econòmica Europea, sempre que, en aquest últim cas, designin un representant a Espanya.
c) Els vaixells civils espanyols podran ser abanderats provisionalment a l'estranger i els estrangers a Espanya, en aquells casos en què es determini per reglament.
d) Les condicions de tot tipus que hagin de ser emplenades amb caràcter previ a la concessió del abanderament a Espanya s'establiran reglamentàriament.
La disposició transitòria setena de la Llei de Ports de l'Estat i de la Marina Mercant manté en vigor el règim existent a la seva publicació en matèria de registre i abanderament de vaixells, entre altres, fins que no s'aprovin pel Govern les disposicions reglamentàries pertinents a el seu desenvolupament i sempre que resultin compatibles amb el que estableix la Llei, de manera que transitòriament i amb aquesta prevenció s'ha de considerar vigent el R. Decret 1027/89 de 28 de juliol l'article 14 estableix que "S'entén per abanderament de vaixells el acte administratiu pel qual, i després de la tramitació prevista en aquest R. Decret, s'autoritza que el vaixell arbore el pavelló nacional". A tenor de l'article 2 del mateix R. Decret "per estar emparats per la legislació espanyola, acollits als drets que aquesta concedeix i arborar la bandera espanyola, els vaixells, embarcacions i artefactes nacionals hauran d'estar matriculats en un dels registres de matrícula de vaixells en les Prefectures Provincials de la Marina Mercant (en l'actualitat "Registro de Buques i Empresas Navieras"), regulant-se en els capítols II i III de l'esmenta't R. Decret els requisits i el procediment per l'abanderament i matriculació.
Els vaixells de l'Armada queden al marge de la normativa interna expressada i l'abanderament es produeix en virtut de la respectiva Ordre Ministerial que l'inclou en la "Llista Oficial de Buques de la Armada", on igualment es troben inclosos actualment els vaixells del Servei de Vigilància duanera, donada la seva condició de vaixells auxiliars de la Marina de Guerra, d'acord disposar el Decret 1.002/61, de 22 de juny (V. nacionalitat dels vaixells; pavelló; patent de navegació; matrícula de vaixells).
Provisió a un vaixell dels documents indispensables per autoritzar l'ús de la seva bandera.
Abanderar un vaixell consisteix a atorgar-li la condició de nau nacional, el que porta implícit el dret d'usar la bandera del país atorgant i gaudir de la protecció corresponent.

abanderament provisional en Espanya

A través de la figura del navilier, l'arrendatari de vaixells, s'acull als avantatges que la bandera del seu país li atorga, mentre el seu contracte d'arrendament segueix vigent.
El Reial decret 1.027/1989 de la Legislació Espanyola recull en els articles 4.2, 13,4 i 22 l'abanderament provisional de vaixells estrangers a Espanya.
L'article 60, la possibilitat inversa, és a dir, l'abanderament provisional de vaixells espanyols a l'estranger.
- En el primer dels casos, la documentació requerida és la següent:
a) El Document Unificat de Duanes (D.U.A.) que acrediti la importació.
b) La terna de noms.
c) Certificat de baixa del registre de procedència.
d) Document que acrediti el pagament de Tributs.
e) El contracte d'arrendament (el títol de propietat si en lloc d'abanderament provisional, és definitiu).
- Per als supòsits d'abanderament provisional de vaixells espanyols a l'estranger la documentació requerida és:
a) Sol·licitud d'autorització a la Direcció general de la Marina Mercant.
b) Certificat del Registre Mercantil que acrediti que el vaixell es troba lliure de càrregues.
c) Document que acrediti sol·licitud d'exportació temporal.
d) El contracte d'arrendament.

abanderar

Acció i efecte d'abanderar.

abanderar

Proveir a un vaixell dels documents que acreditin la seva bandera.

abanderar

Inscriure un vaixell de procedència estrangera en la llista de registre del país del qual demana la bandera.
Aquest requisit és indispensable a tots els vaixells, en cas contrari seria una nau sense pàtria.

abanderat

Es diu del vaixell inscrit en els registres d'un país determinat.

abanderat

Se'n diu de l'embarcació que duu la bandera d'una nació.

abanderar

Col·locar una o diverses banderes a una nau.

abandó

L'acció de negar el lliurament d'un embarcament que es va fer malament en trànsit i per tant no té valor.

abandó

Lliurar a els asseguradors el vaixell i tot el carregament, si durant el viatge han patit alguna avaria, cas en el qual tenen aquells obligació de pagar la quantitat en què es va convenir a assegurar-ho.

abandó

Abandonament de coses assegurades: desistiment o cessió que en certs casos marcats per la llei fa l'assegurat a l'assegurador de la propietat dels objectes, reclamant la suma convinguda en el contracte d'assegurança.
És competència á les pèrdues ocorregudes després de començat el viatge.
- Els casos són sis:
a) Presa de la nau.
b) Naufragi.
c) Avaria que la inhabiliti per navegar.
d) Apressament per ordre d'algun govern.
e) Pèrdua total de les coses assegurades.
f) Deteriorament que disminueixi el valor de les coses en mes de les tres quartes parts.

abandó als asseguradors

L'abandonament als asseguradors és una figura típica del dret de la navegació, constituint un mitjà de liquidació de la indemnització contraposat a la normal liquidació per danys. És l'acte mitjançant el qual l'assegurat transmet a l'assegurador el dret de propietat sobre els béns que són objecte del interès assegurable, mentre l'assegurat adquireix per la seva banda el dret a exigir el pagament de la indemnització convinguda.
- L'acció d'abandonament va quedar reservada tradicionalment als riscos majors o grans sinistres, establerts limitativament. En aquest sentit el Codi de Comerç l'admet en aquests supòsits (art. 789 i 798):
a) Naufragi.
b) Inhabilitació del vaixell per navegar, per varada, ruptura o qualsevol altre accident de mar.
c) Presa, embargament o detenció per ordre del Govern o estranger.
d) Pèrdua total de les coses assegurades, entenent com a tal la que disminueixi les tres quartes parts de valor assegurat.
e) Manca de notícies del vaixell durant un any, tractant-se de viatges ordinaris o dos anys si són viatges llargs.
Així mateix, el legislador (art. 799) estableix la presumpció, excepte prova en contra, que en cas de dubte sobre la data de producció del risc, aquest es presumeixi esdevingut dins el termini de vigència de l'assegurança, encara que el que es fa en realitat és desplaçar a l'assegurador la prova en contra, que produiria la manca de cobertura del risc en l'assegurança.
Són formalitats de l'acció d'abandonament, a més de fundar-se en els casos abans enumerats, que l'abandonament sigui total i sense condicions, que es posi en coneixement dels asseguradors el propòsit d'exercitar l'acció en el termini de quatre mesos a comptar del dia en què es tingui notícia del sinistre causal, que es formalitzi en deu o divuit dies per la distància de les parades o llocs de l'esdeveniment i, finalment, que es faci pel propietari o el seu representant legal. L'exteriorització formal serà lliure, tot i que haurà de ser feacent en la seva constància.
L'avantprojecte de Llei d'Assegurança Marítima de 1980 dedica a l'acció d'abandonament dels articles 38 al 43, en relació a l'article 54 ("Casos d'abandonament", que inclouen la pèrdua total i la inhabilitació del vaixell, real o per costos, pèrdua econòmica, i la que defineix com a pèrdua present). Estableix el termini de declaració en seixanta dies (art. 55), reduint el del C. de C. de quatre mesos i exigeix la forma escrita en declaració de l'abandonament (art. 39).
Juntament amb l'acció d'avaria, constitueix l'acció d'abandó altre dels procediments per reclamar la indemnització deguda per l'assegurador a l'assegurat. Aquest dirigirà a aquell una declaració d'abandó que li permet exigir l'assegurador el pagament de la total suma assegurada; a canvi, i en virtut de l'abandó, l'assegurat transfereix a l'assegurador els seus drets sobre les coses objecte de l'assegurança. L'assegurador adquireix la propietat sobre aquestes coses encara que no hagués acceptat l'abandonament. Els sinistres que solen autoritzar per exercir l'acció d'abandonament són, entre d'altres, la manca de notícies en termini prudencial, el naufragi, l'embargament del vaixell, la seva presa i la seva inhabilitació per navegar.
Codi de comerç, articles 789 a 805.

abandó d'un vaixell

L'acció d'abandonar un vaixell per haver-se anat a la costa fugint de l'enemic, o per ser arriscada la permanència en ell á causa de grans avaries, de fer molta aigua, d'haver encallat lluny de terra o sobre una costa brava, d'incendi, etc.

abandó d'un vaixell !

Ordre de desallotjar el vaixell, que es dóna quan ha sofert algun accident i no existeix cap esperança de poder-lo salvar.

abandó d'un vaixell d'esbarjo

En cas d'abandó de vaixell si no existeix a bord una disciplina preestablerta per a aquests casos, és molt corrent que condeixi el pànic entre els membres de la tripulació al produir-se escenes de desesperació i angoixa. Indubtablement és molt més fàcil afrontar un perill quan s'està preparat per a plantar-li cara.
Si una embarcació d'esbarjo està exposada als perills de la mar, no hi ha cap raó per a no realitzar exercicis d'emergència tal com està reglamentat en els vaixells mercants.
Doncs partint d'aquesta base, tot tripulant d'un iot està obligat a saber quines són les seves obligacions en cas d'abandó de vaixell. Es tracta d'una tasca que entre tota la tripulació cal superar amb èxit. És convenient ensinistrar a la tripulació, a posar-se les armilles salvavides i el lloc exacte on es guarden i saber quin és la seva obligació en cas d'abandó de vaixell.
- És convenient fer un quadre orgànic amb la tripulació usual a bord especificant a cadascun la seva missió en un o varis de les següents comeses:
a) Posar-se les armilles salvavides.
b) Demanar socors per ràdio donant la situació del vaixell.
c) Llançar bengales si hi ha algun vaixell a la vista.
d) Allistar per al seu ús immediat la balsa salvavides, cercles i radiobalisa de localització de sinistres.
e) Prendre la ràdio portàtil, bengales, documentació del vaixell, cartes de navegació, GPS portàtil i radiobalisa de 406 MHz.
f) Preparar flassades, farmaciola, aigua potable i menjar.
g) Tirar a la mar matalassos, portes d'armaris i altres objectes flotants que puguin ser utilitzats per a construir una balsa (si no es disposa d'ella), caps, llanterna i ganivet.
h) S'ha intentat fer un ordre de preferències, per tant, com més temps es disposi, millor es podrà organitzar l'abandó.
i) Quan s'apreciï que irremissiblement el vaixell s'enfonsa, cal saltar a la mar o embarcar en la balsa, assegurar-se que tota la tripulació està reunida en la balsa i dur les armilles salvavides posades, tallar els caps de la balsa i allunyar-se ràpidament del costat del vaixell per a no ser arrossegat pels remolins que es produeixen al enfonsar-se.
j) A partir d'aquest moment es seguiran les instruccions de supervivència en la mar.
k) Si per qualsevol causa l'embarcació dóna la volta quedant "quilla al sol", romandre al costat de ella, si pot ser damunt, no tractar de guanyar la costa nedant.
l) Per als equips de rescat sempre serà més fàcil detectar un punt de color en la mar que una persona nedant.
Recordar: No abandonar mai el vaixell fins a tenir la completa seguretat que es va a enfonsar.

abandó d'un vaixell en la marina de guerra

L'article 174 del Codi Penal Militar, aprovat per Llei Orgànica 13/1985, castiga, dins del capítol dedicat als delictes contra els deures del servei a bord o d'ajudes a la navegació (Títol VII: Delictes contra els deures del serveis relacionats amb la navegació), el delicte d'"abandonament de nau o aeronau". Aquest delicte comet el militar o membre de la tripulació d'un vaixell de guerra o d'una aeronau militar (subjecte actiu del delicte, que és així un delicte propi o de pròpia mà) que, en cas de perill per a la seguretat de la nau, l'abandoni sense ordre expressa, s'embarqués en pot auxiliar o utilitzi mitjans de salvament sense autorització. La pena serà de cinc a quinze anys de presó.
- El delicte és, indubtablement, de naturalesa dolosa i, partint de la circumstància del perill per a la seguretat del vaixell o aeronau (que el Codi unifica al terme "nau"), esgota l'acció en tres conductes típiques:
1r Abandonar la nau sense ordre expressa.
2n Embarcar-se en bot auxiliar sense autorització.
3r Utilitzar sense permís mitjans de salvament.
Cal ressaltar que, davant del model francès que exigeix la violació de les consignes rebudes, aquí es tracta de l'absència d'ordre expressa d'abandonament de la nau. Es parteix d'un deure de presència a les circumstàncies de perill, que no necessita ser recordat per una ordre expressa. Només cal abandonar, embarcar o utilitzar mitjans de salvament no autoritzats per consumar el delicte, encara que no hi hagi hagut cap prohibició dels comandaments de la nau. És possible la comissió de les accions que hem classificat en primer i tercer lloc a la majoria dels vaixells o aeronaus, sent pròpia de la Marina de guerra la segona (embarcar-se en bot auxiliar sense autorització).
El dol consisteix en l'abandonament intencional, malicios o sense autorització del vaixell, a l'embarcament o la utilització de mitjans de salvament en aquestes condicions. Es consumeix la infracció, en cas d'abandonament, quan té lloc la separació física del vaixell, encara que no s'abandoni o desatingui cap servei de bord, com pot ser el cas de les tropes transportades. Les altres dues accions poden ser, moltes vegades, actes preparatoris de l'abandó, significant -en tot cas- una vulneració de l'ordre i la disciplina que ha de reinar al vaixell en els moments de perill.
En aquest delicte es pot qüestionar l'aplicació de l'eximent d'estat de necessitat a la redacció de l'article 20.5 del Codi Penal, on es remet l'article 5 del Codi Penal Militar. En aquests supòsits plantejaria no poques dificultats el requisit tercer de l'eximent (que el necessitat no tingui, pel seu ofici o càrrec, obligació de sacrificar-se), particularment per als militars membres de la dotació del vaixell.
L'abandonament d'un vaixell que es troba en circumstàncies crítiques té un component que afecta el valor de qui el realitza i, per això, són freqüents els concursos amb els delictes de covardia, incloent-hi la figura genèrica de l'article 113 del Codi penal militar.
Podem afirmar que és l'ànim covard el que marca la distinció entre l'article 113 i el 174, tots dos del Codi Penal Militar, però és inevitable pensar que la conducta de l'autor es descriu com a deshonrosa o precipitadament covard, amb un escàndol greu per a la resta de la dotació i per a la disciplina a bord.
La condició del subjecte actiu del delicte el diferencia amb l'article 173, delicte propi del comandant del vaixell de guerra o aeronau militar. Finalment, quant a la penalitat cal assenyalar que no contempla cap agreujament per als oficials del vaixell de guerra que incorregueren en aquestes conductes que, si sempre són punibles, realitzades pels comandaments són especialment rebutjables. El Codi Militar francès té cura d'assenyalar encertadament dues circumstàncies d'agreujament: el que el culpable sigui membre de la dotació i que sigui oficial, cas en què s'aplica més penalitat.

abandó d'un vaixell en la marina de guerra

En la marina de guerra els tocs de cornetes i tambors, a bord d'un vaixell de guerra quan, esgotats ja tots els recursos per a lluitar contra les avaries sofertes, s'ha decidit el seu abandó.
Es compon el toc dels clàssics: Crida i Tropa.

abandó de l'assegurança

Des de el punt de vista de l'assegurança, quan ocorre un sinistre, l'abandó, és la cessió del bé o dels béns que fa el posseïdor d'una pòlissa d'assegurança en favor de la seva companyia asseguradora, en virtut de la qual els béns passen a propietat de la companyia asseguradora, la qual ha de satisfer tota la indemnització i no solament la part sinistrada.
Quan hi ha pèrdua total constructiva, l'assegurat pot tractar la pèrdua com una pèrdua parcial o abandonar el vaixell a l'assegurador i tractar la pèrdua com si fos una pèrdua total real.
Quan els armadors tinguin que abandonar el vaixells, han de donar avís de l'abandó.
Quan l'objecte assegurat sofreix un dany important, les tres quartes parts del seu valor i es decreta la pèrdua total, l'assegurat transfereix el domini de l'objecte a la companyia d'assegurances.
A partir d'aquest moment, l'entitat procedeix a indemnitzar el sinistre i, alhora, pot disposar del que quedi de l'objecte assegurat.

abandó de la nau

Facultat que té el navilier per a limitar la seva responsabilitat mitjançant el lliurament de la nau i el nòlit, reportat en aquest viatge als seus creditors.
Aquests es paguen amb el producte, si sobra ho retornen al navilier, i si manca, ells carreguen amb la diferència.

abandó de la regata

Acció de retirar-se de una regata, o altre competició.

abandó de mercaderies

Acte a través del qual les mercaderies estrangeres que no són oportunament nacionalitzades, passen a propietat del fisc. L'abandonament pot ser exprés, en el cas que el propietari faci una manifestació escrita perquè aquestes mercaderies siguin subhastades, donades o destruïdes; o presumptiu, en el cas que els béns passen al fisc per no haver estat retirats de l'emmagatzematge fiscal o particular dins dels terminis convinguts.
- Es considera que s'ha fet abandó de la mercaderia a favor de l'Estat Nacional, sense admetre'ls amb posterioritat reclamació alguna, si hagués vençut el termini previst en l'Art. 418 sense que s'hagués sol·licitat alguna de les destinacions autoritzades en qualsevol dels següents suposats:
a) Si en el dipòsit o en qualsevol altre lloc de la zona primària duanera es trobés mercaderia respecte de la qual es desconegués el seu titular, de conformitat amb el previst en l'Art. 214.
b) Si la Importació per a consum de la mercaderia en qüestió es trobés afectada per una prohibició de caràcter econòmic.
Segons les Ordenances de Duanes espanyoles, abandó d'una mercaderia és la renúncia de la seva propietat feta pel consignatari. L'abandó pot ser exprés (renúncia feta per escrit a l'Administrador de la Duana) i de fet (quan es dedueix d'actes de l'interessat).
Es dóna aquest nom a la renúncia de la propietat feta pel consignatari.
Aquest abandó pot ser exprés o tàcit, especificant les ordenances de duanes els casos que es dóna aquest últim, així com els requisits que han de complir-se per a procedir a la declaració d'abandó.
La manifestació explícita d'abandó pot fer-se en qualsevol temps, des del moment de presentar la declaració fins a immediatament abans de verificar el pagament dels drets.
L'abandó de les mercaderies en tots els casos, eximeix als interessats del pagament dels drets, però no de les multes i recàrrecs que hagin incorregut, si deduïts les despeses d'expedient i drets aranzelaris, no arriba a el romanent del producte de la venda de les mercaderies a cobrir el import de les indicades penes, havent de precedir declaració de l'administrador de la duana perquè es considerin abandonades les mercaderies.

abandó de mercaderies en la duana

Acte a través del com les mercaderies estrangeres que no són oportunament nacionalitzades, passen a propietat del fisc.
Pot ser exprés, en el cas que l'amo faci una manifestació escrita perquè aquestes mercaderies siguin subhastades, donades o destruïdes; o presumptiu, en el cas en què els béns passen al fisc per no haver estat retirats de l'emmagatzematge fiscal o particular dins dels terminis convinguts.

abandó de vaixell

Danys tan severs en una embarcació, que exigeixen considerar-la com pèrdua total, prèviament convinguda.

abandó en una illa deserta

Antigament càstig consistent a deixar a una persona en un lloc aïllat i sense mitjans perquè no pugui sortir de ella.
Es coneix com a codi de conducta pirata, codi pirata o "Charte Partie", a l'acta signada entre filibusters per fixar les normes i càstigs a ser implantats en un vaixell per mantenir la convivència a bord.
En termes generals, tal carta incloïa el lloc i la data de l'acord, nom del vaixell, objectius de l'operació a realitzar, repartiment del botí, compensació per als pirates ferits i l'establiment de l'obediència als superiors.
Cada tripulació pirata podia haver d'honrar el seu propi codi.
La solemnitat del jurament davant l'escrit consistia a posar una mà en una ampolla de rom i l'altra sobre una Bíblia (també un crucifix o destral d'abordatge), i se signava amb el nom o traçant una creu.
Entre els delictes a ser considerats s'incloïen ocultar el robat, despulla entre camarades o paranys de joc.
En ocasions s'optava per lliurar a l'imputa't a les autoritats més properes, regularment a Jamaica o Illa de la Tortuga.
També s'estipulava, per a faltes menors, l'abandó de l'individu en una illa.
Allí era deixat a la seva sort amb una ampolla d'aigua, una mica de pólvora, arma i municions.
Tal acció era denominada "maroon".

abandó exprés de mercaderies en la duana

Manifestació escrita, que fa l'amo d'una mercaderia estrangera, per mitjà de la qual cedeix en favor del fisc aquestes mercaderies, perquè sigui subhastades, donades o destruïdes segons el Servei Nacional de Duanes ho estimi convenient.

abandó legal de mercaderies en la duana

És la condició jurídica duanera per la qual, al venciment dels terminis per a sol·licitar la destinació o despatx a consum, o efectuar la retirada de les mercaderies, la duana les adquireix en propietat i procedeix a disposar la seva adjudicació o rematada.
Procediment oficial on un transportador busca l'autorització de parar part o tot el seu servei de ruta/línea, o renunciar a la propietat/control de la seva càrrega o recipient.
L'expedidor o el consignatari abandona la càrrega danyada o rebutja acceptar l'envio.
L'acte d'abandonar el títol de la propietat danyada o perduda per a demandar una pèrdua total.

abandó presumptiu de mercaderies en la duana

Acte per mitjà del com una mercaderia estrangera, al no ser retirada dintre dels terminis legals d'emmagatzematge fiscal o particular, per a la seva importació, s'entén, tàcitament, que es deixa a benefici del fisc.

abandó tàcit

- És tàcit quan es dedueix d'actes de l'interessat que no deixen lloc a dubtes sobre la seva intencionalitat, com ara:
a) Que el consignatari de la mercaderia designat en el Manifest no es trobi o hagi mort sense deixar qui el substitueixi.
b) Quan passats els terminis concedits per al dipòsit temporal, i atesos els avisos oportuns, no es presenti el consignatari de la mercaderia a despatxar.
c) Quan després de realitzat el dipòsit temporal de les mercaderies i contrets els drets, no s'efectuï el pagament en els terminis reglamentaris o no s'hagués efectuat el llevant al no haver-ne presentat la garantia per respondre de l'esmenta't pagament.

abandó voluntari de mercaderies en la duana

Manifestació escrita feta per qui tingui facultat per fer-ho, cedint les mercaderies a la Duana, subjecte a l'acceptació d'aquesta.

abandonament

Renúncia decidida per l'armador d'un vaixell, o pel capità en nom seu, de tots els seus drets sobre el mateix i també de les seves obligacions sobre les mercaderies que transporta a favor de la companyia asseguradora quan, en cas de contratemps, veu impossible el salvament o d'uns i altres.
L'abandonament d'una embarcació ha de ser sempre l'última de les alternatives en cas de perill.
La societat espanyola de salvament marítim recomana la següent regla d'or en cas d'abandonament:
"Només s'abandonarà l'embarcació quan aquesta ofereixi menys garanties de protecció que qualsevol altre mitjà de supervivència, i mai, si això és possible, sense haver emès missatge de socors i adoptat les mesures bàsiques preparatòries de l'abandonament".

abandonament

L'acció de negar el lliurament d'un embarcament que es va fer mal en trànsit i per tant no té valor.

abandonament

Danys tan severs en una embarcació, que exigeixen considerar-la com pèrdua total, prèviament convinguda.

abandonament d'un vaixell per la marina mercant

El conveni internacional per a la Seguretat de la Vida Humana en la Mar (1960), prescriu l'obligatorietat de dispositius apropiats per a advertir als passatgers, dotació de quan un vaixell ha de ser abandonat.
EI reglament espanyol per a l'aplicació del citat, conveni, disposa que els dispositius que deuran de dur els vaixells nacionals per a advertir als passatgers seran els timbres generals d'alarma. Aquests timbres produiran senyals de crida per a exercicis i per a casos d'emergència, en els passadissos, ranxos, allotjaments, etc., i seran de tipus elèctric amb maniobra des del pont. El senyal d'alarma per a cridar als passatgers als llocs de reunió consistirà en una sèrie de set o més xiulades curtes, seguides d'una xiulada llarga del xiulet o sirena.
En els vaixells de passatge que realitzin viatges internacionals que no siguin curts, aquest senyal serà complementada amb altra anàloga produïda elèctricament en tot el vaixell i maniobrada des del pont.
El significat de totes els senyals que interessen als passatgers, amb les instruccions precises del que han de fer en cas d'emergència, haurien de indicar clarament, en idiomes apropiats, en els avisos que es fixaran en les cabines i en llocs ben visibles dels espais destinats als passatgers.
- Perquè el capità pugui ordenar l'abandó del vaixell, és necessari:
a) Que la nau estigui en perill.
b) Que hagi esgotat tots els mitjans que li ofereix l'art nàutic per a salvar-la.
c) Que hagi escoltat el parer dels oficiales de coberta o, en la seva absència, de dels més antics components de la tripulació.
d) El capità haurà d'abandonar la nau en últim lloc, procurant salvar, sempre que sigui possible, els documents de bord i els objectes de valor que s'hagin confiat a la seva custòdia.
e) Cometen delicte el capità que, en cas d'abandó del vaixell, no sigui l'últim a baixar de bord, i el membre de la tripulació que abandoni la nau en perill sense el consentiment del capità.
f) Comet contravenció el capità que abandoni el vaixell i que no estigui en condicions de perill, que no hagi esgotat tots els mitjans per a salvar-lo, que ometi escoltar el parer dels membres de la tripulació, que no posi fora de perill, sempre que fos possible, les cartes i els llibres de bord, així com els objectes de valor que se li hagin confiat.
- Normes a seguir:
a) Un vaixell pot enfonsar-se en menys de 15 minuts.
b) Això significa que haurà molt poc temps per a formular un pla d'acció, pel que ha d'ésser previst per endavant la més curosa planificació possible.
- Heus aquí alguns punts a tenir en compte durant l'abandó del vaixell:
a) Posar-se totes les robes d'abric que sigui possible, incloent protecció per als peus.
b) Assegurar-se de dur bé cobertes les mans, els peus, el cap, el nas.
c) Tancar la roba de manera de prevenir el pas de l'aigua a través d'ella.
d) Si es disposa de vestits d'immersió, s'han de posar sobre la roba d'abric.
e) Si el vestit d'immersió no te flotació pròpia, haurà de dur damunt, i bé assegurat, l'armilla salvavides.
f) Si el temps ho permet totes les persones, abans d'abordar la balsa salvavides, o en tot cas immediatament després, han de prendre el medicament contra el mareig del que es disposi.
g) El mareig disminueix les possibilitats de sobreviure, ja que pot accelerar la deshidratació al provocar vòmits, i predisposa al descoratjament i la hipotèrmia.
h) Evitar entrar en l'aigua sempre que sigui possible.
i) Embarcar en el bot salvavides en la coberta del vaixell, o a través del dispositiu d'escapament, si existeix.
j) Si no existeix un dispositiu de llançament per a la llanxa, ni un sistema d'escapament, ni qualsevol altre mitjà que garanteixi l'embarcament "sec", utilitzar les escales apropiades de les bandes, o, si és necessari, descendir amb cordes o assegurant línies d'incendi.
k) Sempre que pugui evitar-lo, no saltar a l'aigua des d'una altura superior als 5 metres.
l) Intentar minimitzar el impacte tèrmic d'una violenta immersió en l'aigua freda.
m) Aquesta pot causar ràpidament la mort, o una incontrolable acceleració del ritme respiratori, que pot causar l'entrada d'aigua als pulmons.
n) En ocasions, serà necessari saltar a l'aigua, si així fora, intentar fer-lo amb els braços enganxats al cos i les cames juntes, protegint-ne amb una mà la boca i el nas, mentre amb l'altra subjecta el braç fermament.
o) Intentar saltar sobre el sostre de la balsa, o en l'aigua davant d'ella si el vaixell conserva arrencada.
p) Una vegada en l'aigua, ja sigui accidentalment o a l'abandonar del vaixell, orientar-se i intentar arribar a els vaixells, bots salvavides, balses, altres sobrevivents o altres objectes flotants.
q) Si no li ha estat possible preparar-se abans d'entrar a l'aigua, tancar amb botons o altres sistemes la roba.
r) En aigua freda, experimentarà violents tremolors i dolor intens.
s) Aquests són reflexos naturals del cos i no són perillosos per si mateixos.
t) No obstant això, realitzar certes coses (botonar la roba, encendre la llum del salvavides, localitzar el xiulet, etc.) mentre se tingui encara el complet control de les seves mans.
u) Mentre es trobi a flotació en l'aigua, no intentar nedar si no és per a arribar a altre supervivent, una balsa propera, o altre objecte pròxim al que pugui pujar o en el qual pugui descansar.
v) Els moviments innecessaris actuen com si bombessin l'aigua entre el cos i les capes de roba, accelerant la pèrdua de calor corporal.
w) Evitar els innecessaris moviments de les extremitats envien una major quantitat de sang calenta des del nucli intern cap a les mateixes i en general cap a la perifèria del cos.
x) Això implica una molt ràpida pèrdua de calor.
y) Mantindre la calma i en una bona posició de flotació per a evitar ofegar-se.
z) La posició que s'assumeix en l'aigua és molt important.
ab) Sempre que li sigui possible, mantindre quiet, de braços plegats sobre el pit i ajustats contra el cos, les cames recollides també contra ell.
ac) Aquesta posició minimitza la superfície exposada, a l'aigua freda, ajudar a conservar calor corporal.
ad) Tractar de mantenir el cap i coll sempre fora de l'aigua.
ae) Intentar abordar una llanxa salvavides, una balsa, o altra plataforma flotant, reduint en tot el possible el temps d'immersió.
af) La pèrdua de calor corporal és diverses vegades major en l'aigua que en l'aire.
ag) Ja que l'assimilació de les robes es troba seriosament reduïda per ésser mullades, s'ha d'intentar protegir de l'efecte del vent.
ah) Si s'ha aconseguit pujar a un bot salvavides, la protecció necessària pot obtenir-la d'un encerat, robes que no estiguin sent utilitzades, o una capota.
ai) És convenient apinyar-se amb els altres supervivents a fi de mantenir la calor corporal.
aj) Mantenir alt l'ànim respecte a la seva supervivència i rescat.
ak) Això augmentarà les possibilitats de sobreviure fins que arribi ajuda.
al) La voluntat de resistir és un dels més importants factors a favor.

abandonament d'un vaixell precipitadament

Desgraciadament ha ocorregut en més d'una ocasió que s'ha abandonat el vaixell precipitadament creient que s'enfonsava i la sorpresa ha estat majúscula, el que ho ha pogut explicar, quan els seus tripulants una vegada salvats han constatat que el seu vaixell havia arribat a port abans que ells.
- Donarem alguns consells, especialment per a les embarcacions d'esbarjo, que poden ser de vital importància en una emergència:
a) Solament s'abandonarà l'embarcació quan aquesta ofereixi menys garantia de protecció que qualsevol altre mitjà de supervivència.
b) Si disposem de balsa, embarcar la radiobalisa satel·litària, SART, roba d'abric, queviures i documentació del vaixell.
c) Abrigar-ne bé, reemplaçar el calçat pesat per un altre més lleuger.
d) Ajustar-se correctament l'armilla salvavides.
e) Si cal saltar a l'aigua fer-ho verticalment dempeus, subjectant l'armilla fortament pel coll amb una mà i amb l'altra tapar-se la boca i el nas.
f) Mirar a un punt llunyà de l'horitzó en llançar-se, si es mira a baix segurament caurà horitzontalment sobre l'aigua.
g) Si per qualsevol causa la embarcació sotsobra quedant "quilla al sol", romangui al costat d'ella, si pot ser damunt, no tracti de guanyar la costa nedant.
h) Per als equips de rescat sempre serà més fàcil detectar un punt de color en la mar que un nàufrag nedant.
Recordi: Mai abandoni el vaixell fins a tenir la completa seguretat que es va a enfonsar (és un consell de Salvament Marítim).
- Missatge a emetre abans d'abandonar el vaixell:
a) Es recomana autocontrol.
b) S'avaluarà la situació.
c) Adopció de primeres mesures que minimitzin el risc.
d) Petició de socors per LSD i el canal 16 per indicar la situació d'emergència, auxili requerit i persones afectades.
e) Connectar la radiobalisa SART.

abandonament d'un vaixell segons el Codi de Comerç espanyol

- El codi de comerç espanyol regula sota aquest nom dues figures diferents:
a) L'abandó als creditors o declaració mitjançant la qual l'armador o propietari del vaixell s'allibera de la seva responsabilitat pels actes deguts a la falta de diligència del capità, mitjançant l'abandó del vaixell i dels nolis a favor dels seus creditors.
b) L'abandó als asseguradors o declaració mitjançant la qual l'assegurat, propietari del vaixell, cedeix a l'assegurador els seus drets sobre el vaixell a canvi de rebre aquest, en cas de sinistre, la totalitat de la summa assegurada.
És procediment típic del Dret Marítim, només aplicable en els casos expressament admesos per la Llei.

abandonament de l'embarcació

L'acció de desallotjar una embarcació la qual per alguna circumstància, l'oficial al comandament, considera insegura per a la vida humana al mar.

abandonament de mercaderies

Manifestació escrita, que fa l'amo d'una mercaderia estrangera, per mitjà de la qual cedeix a favor del fisc aquesta mercaderia perquè sigui subhastada, donada o destruïda segons el Servei Nacional de Duanes ho estimi convenient.

abandonament de mercaderies

Abandonament que fa el noliejador o carregadors de les mercaderies avariades per lliurar-se del pagament de nòlits i altres despeses.

abandonament del vaixell

Dret de l'assegurat per exigir el pagament de l'assegurador, deixant per compte d'aquest les coses assegurades, a conseqüència de determinats accidents del comerç marítim.

abandonament del vaixell

Evacuació de la tripulació i els passatgers després d'haver produït una situació de perill.

abandonament del vaixell

Acció en què el capità, tripulació i passatge abandonen el vaixell, per lliurar-se d'una mort segura a causa d'un abordatge, col·lisió, incendi o força major.

abandonament del vaixell

L'ordre d'abandonar el vaixell ha de ser donada pel Capità només en el moment en què aquest pensi que ja és impossible mantenir-se a bord amb seguretat. En tota ocasió, sobretot en circumstàncies de bon temps, cal tenir present que mentre el vaixell flotació, és més segur mantenir-se en ell que en els bots.
Un cop determinada pel capità la necessitat d'abandonar el vaixell, aquest i el Cap de Màquines decidiran quins són els serveis essencials que s'han de quedar sempre funcionant.
Abans d'abandonar el vaixell, es dirà als patrons dels bots quin serà el punt de reunió. Un cop rebuda l'ordre d'abandonament de vaixell, els patrons dels pots vigilaran que l'accés a ells es faci en les degudes condicions d'ordre, evitaran que el pot es sobrecarregui i faran que tots aquells que no tinguin una tasca que realitzar se senten en el pla del pot i no permetran que ningú es mogui.
Es vigilarà que es mantingui l'ordre, que no obstrueixin les portes o vies d'accés als llocs de reunió i que no es dificulti el treball de preparació dels elements d'abandó.
Els caps d'equip de comprovar que tots tenen posat correctament l'armilla salvavides / vestit supervivència, passaran llista i donaran la novetat al pont.
No s'arriarà cap bot o balsa fins a rebre l'ordre per a això.
Si un vaixell encalla amb mar gruixuda i en plena costa en què hi rompents i és deteriorat, la tripulació no ha de precipitar als bots, sinó, per contra, romandre a bord del vaixell tot el temps possible, com si ell estigués amb tota seguretat. Generalment hi ha més perill a un pot que en un vaixell d'alt bord, mentre que aquest es conserva a la superfície.
Quan hi ha necessitat de deixar el vaixell encallat i embarcar-se en un bot a bord, s'ha de d'intentar el desembarcament amb les majors precaucions. Els rompents vistos des del mar mai semblen tan terribles com des de terra; per aquest motiu, amb gran facilitat, es formin judicis erronis sobre el perill existent.
Si la causa que motiva l'abandonament del vaixell és una via d'aigua produïda per abordatge i el vaixell abordador no es troba en imminent perill, s'ha de situar a sobrevent del abordat i arriar els seus pots per ajudar al salvament.
Si l'abandonament es deu a una via d'aigua, cal no prendre determinacions precipitades deixant impressionar al principi de l'aparent insuficiència dels mitjans de buidatge.
Si l'abandonament és a causa d'un incendi, els bots no han de allunyar-se de la seva vaixell que els servirà com a senyal.
En tota ocasió, cal tenir present, que mentre el vaixell flotació, es correran menys perills mantenint-se en ell que en els pots; l'abandonament ha de decidir-quan sigui impossible absolutament mantenir-se a bord.
Si és necessari abandonar el vaixell, l'operació s'efectuarà de manera disciplinària en la forma i el moment en què es doni l'ordre, particularment pel que fa a l'arriat dels bots i bots salvavides i embarcament en aquests.
Tot i que els tripulants han de romandre a bord mentre el perill no sigui imminent, han de saber com abandonar el vaixell. Les probabilitats d'abandonar un vaixell sense perill i de ser salvats són bones si els tripulants saben el que han de fer. Per contra, si els tripulants no saben dominar-se, i no tenen valor i abnegació, poden ocórrer pèrdues inútils de vides.
Abans d'abandonar el vaixell, cal fer tot el possible per enviar el senyal de socors amb la situació del vaixell, aturar l'hèlix i, si hi ha temps, tancar hermèticament les portes i escotilles.

abandonament del vaixell

Renúncia decidida per l'armador d'un vaixell, o pel capità en el seu nom, de tots els seus drets sobre el mateix i també de les seves obligacions sobre les mercaderies que transporta a favor de la companyia asseguradora quan, en cas de contratemps, veu impossible el salvamenteo d'uns i altres.
L'abandonament d'una embarcació ha de ser sempre l'última de les alternatives en cas de perill.
La societat espanyola de salvament marítim recomana la següent regla d'or en cas d'abandonament: "NOMÉS S'ABANDONARÀ L'EMBARCACIÓ QUAN AQUESTA OFEREIXI MENYS GARANTIES DE PROTECCIÓ QUE QUALSEVOL ALTRE MITJÀ DE SUPERVIVÈNCIA, I MAI, SI AIXÒ ÉS POSSIBLE, SENSE HAVER EMÉS MISSATGE DE SOCORS I ADOPTAT LES MESURES BÀSIQUES PREPARATÒRIES DE L'ABANDÓ"

abandonament del vaixell: normes a seguir

Fins i tot en els pitjors casos, es requereixen un mínim de 15-30 minuts perquè el vaixell estigui totalment submergit.
1. Posar-se la roba que doni el major calor possible (les robes de llana són millors aïllants que les de cotó, especialment si estan humides), assegurant-se cobrir bé cap, coll, mans i peus.
2. Vestit d'immersió sobre la roba d'abric.
3. Armilla salvavides ben assegurat (si el vestit no té flotació).
4. Tabletes per a la prevenció del mareig per moviment (prendre-les abans de pujar a la balsa salvavides).
5. Procureu beure molta aigua abans d'abandonar el vaixell, mai begudes alcohòliques.
6. Si és possible, evitar totalment el contacte amb l'aigua (utilitzar escales de gat, cordes, xarxes, etc.; pujar a la llanxa salvavides en la mateixa coberta).
7. Si és inevitable saltar a l'aigua, procurar que no sigui des d'una alçada superior a 5 metres; preferible, si és possible, baixar lentament, evitant el xoc sobtat amb l'aigua freda. Mantenir els colzes als costats tapant el nas i la boca amb una mà mentre es subjecta el canell o el colze fermament amb l'altra mà.
8. Un cop a l'aigua:
a) Tractar d'orientar (localitzar el vaixell, pots o llanxa salvavides, altres supervivents, objectes flotants, etc.).
b) No nedar a menys que sigui per arribar a una embarcació propera, un company supervivent o un objecte flotant, i quedar-se més tranquil possible a l'aigua, per no augmentar la pèrdua de calor.
c) Surar amb les cames juntes, colzes enganxats al cos i braços creuats per davant de l'armilla salvavides; si no es disposa de vestit d'immersió, postura fetal: cames juntes flexionades sobre el pit per davant de l'armilla i braços subjectant-ne les cames. Aquestes posicions minoren l'exposició de la superfície corporal a l'aigua freda. En tot cas, mantenir cap i coll fora de l'aigua.
d) Agrupar amb una o més persones que suren.
e) Tractar de pujar a un bot, llanxa o plataforma flotant al més aviat possible per tal d'escurçar el temps d'immersió.
9. Mantenir una actitud positiva pel que fa a la supervivència i el rescat.

abandonament duaner

Per abandonament s'entén l'acció i efecte d'abandonar, desistir del que compren, deixar.
El procés d'abandonament s'ha d'iniciar mitjançant la declaració de les mercaderies. De vegades, ocorre que el contribuent no compleix amb els tràmits necessaris per al desduanament i deixa la mercaderia a la duana definitivament o s'excedeix en el termini legalment establert per als diferents tràmits.
- Les causes de l'abandonament de les mercaderies poden ser molt variades. Com ara:
a) Problemes d'ordre financer (capacitat per pagar el crèdit fiscal).
b) Problemes d'ordre fiscal (conjunt d'evasió fiscal; investigació fiscal, manca de requisits legals permisos, certificats, llicències, etc.).
c) Problemes d'ordre personals (malaltia, absència, ignorància, negligència, desconfiança, mort, etc.).
d) Problemes d'ordre jurídic (demanda, deutes, fallida, etc.).
e) Problemes d'ordre comercial (desinformació, improvisació, incompliments dels mandataris, etc.).
No totes les mercaderies posades a l'ordre de la duana són desaduanades. En la dinàmica econòmica, fiscal i social sorgeixen situacions que, de vegades no són superades pels interessats a efectuar una operació o règim duaner.
L'administració duanera no pot esperar eternament a que es realitzi el procés de desduanament que, en la seva major part, depèn dels tràmits que ha de fer el contribuent.
En conclusió l'abandonament duaner consisteix a deixar a la duana les mercaderies, bé voluntàriament, o bé pel finançament del termini legal per declarar o per retirar les mateixes.

abandonament legal

L'abandonament legal es produeix quan el consignatari exportador no hagi acceptat la consignació o quan no hi hagi declarat o retirat les mercaderies segons el cas, dins dels trenta dies continus a partir del venciment del termini (ordinari) establert legalment, per al compliment dels tràmits que ha de fer el contribuent per desaduanar les mercaderies.
- Requisits i procés de l'abandó legal
a) Quan el consignatari, exportador o remitent no hagi declarat les mercaderies dins dels trenta dies continus a partir dels cinc dies hàbils següents al seu ingrés a les zones d'emmagatzematge. Termini per presentar la declaració.
b) Quan el consignatari exportador o remitent no hi ha retirat les mercaderies dins dels trenta dies continus a partir de la data de reconeixement.
c) Quan les mercaderies es troben sota règim de magatzem o dipòsit duaner, l'abandonament legal es produeix a vèncer-ne el termini màxim de permanència sota aquest règim.
"Els efectes introduïts com a equipatge acompanyat, que no hagin estat retirats després de transcorreguts quinze dies hàbils, comptats a partir del moment en què els mateix hagin estat posat a l'ordre de l'oficina duanera corresponent, es tindran com a abandonats llevat que la demora en la retirada sigui imitable a l'Administració".
Les mercaderies que presenten condicions d'evident perillositat per a la seguretat de persones o de magatzems o puguin causar danys a altres, on la recepció i operació corresponguin a l'autoritat duanera, sinó són retirades dins el termini que li fixi a l'autoritat competent es consideren abandonades.

abandonament voluntari

L'abandonament voluntari aquesta definit en la "Llei Orgànica de Duanes" com: la manifestació escrita i irrevocable formulada a la duana pel consignatari o exportador, amb l'objecte de renunciar a favor del Fisc Nacional als seus drets sobre les mercaderies.
- Requisits i procés de l'abandó voluntari
a) No s'ha d'haver presentat la declaració de les mercaderies.
b) S'ha de formular per escrit davant la duana, dins dels cinc dies hàbils següents al ingrés i de la mercaderia a les zones d'emmagatzematge degudament autoritzades.
Cal presentar la documentació que acrediti la propietat de les mercaderies.
Efectes o conseqüències jurídiques de l'abandó voluntari.
L'abandonament voluntari genera les següents conseqüències jurídiques.
c) Allibera el propietari del compliment de les obligacions tributàries causades amb motiu de l'operació o règim duaner objecte del Abandonament. Vol dir, es materialitza l'extinció de l'obligació tributària per confusió.
d) Les mercaderies són adjudicades al Fisc Nacional.
e) El propietari assumeix les responsabilitats envers tercers derivades de la importació de les mercaderies.

abandonar

Fer renúncia de tot dret de domini sobre la nau o mercaderia en benefici d'asseguradors o creditors.

abandonar

Deixa una activitat o ocupació o no seguir realitzant-la.

abandonar

Abandonar un vaixell, evacuar, fer cessió d'ell o de la seu carregament.

abandonar a la tripulació

Deixar la tripulació un vaixell a l'abandó.

abandonar el vaixell

Evacuar el vaixell per complet, repudiant tot esforç per preservar-lo; això es fa només quan la destrucció del vaixell és imminent.
L'assegurador no està obligat a acceptar l'abandó del vaixell però, si ho accepta, també accepta la responsabilitat de la propietat.

abandonar el vaixell

Deixar el vaixell utilitzant els bots, saltant a terra, transbordant a un altre vaixell o per qualsevol altra acció.

abandonar el vaixell

Desembarcar, allunyar-se del vaixell per mitjà de bots i en particular quan a causa del mal temps o de qualssevol altres circumstàncies, aquell no pot seguir navegant, ni ofereix les mínimes condicions de seguretat.

abandonar el vaixell i el seu carregament

Acció d'abandonar el vaixell i el seu carregament, que estan assegurats i s'abandona a l'assegurador.

abandonar l'àncora

Deixar l'àncora al fons del mar, després de trencar les cadenes.
Això succeeix quant és necessari abandonar l'ancoratge i manca temps per salpar, o be perquè l'àncora s'ha enrocat.

abandonar l'assegurança

Deixar l'assegurat per compte de l'assegurador, a conseqüència de determinats accidents del comerç marítim, les coses assegurades, a fi d'obtenir el pagament de l'assegurança.

abandonar la regata

Retirar-se de una competició mentre aquesta segueix el seu curs, l'embarcació que abandona haurà hissar a popa la bandera nacional.

abandonar la tripulació el vaixell

Acció d'abandonar, la tripulació, el vaixell pel fet d'haver esgotat les possibilitats de lluitar contra una avaria o contra un accident que posa en perill la seguretat de la nau.

abandonar les amarres

Donar al motor o a la vela deixant perdudes o abandonades les àncores i cables per salvar el vaixell, en un moment de risc.

abandonar un vaixell

Fer renúncia de tot dret de domini sobre un vaixell o mercaderia en benefici d'asseguradors o creditors.

ABANI

Acrònim de l'Associació Brasilera D'armadors de Navegació Interior.

abarbetar

Amarrar alguna cosa amb un tros de corda, o unir dos caps de la mateixa manera.

abarbetar

Acció de subjectar dos caps amb barbetes, és a dir, lligar-los mitjançant un tros de filàstica o meollar.

abarbetar

Situar-un vaixell al costat d'un altre o de qualsevol moll, etc., gairebé en contacte amb el seu costat.

abarbetar

Unir entre si, generalment de manera provisional, dos caps que treballen molt pròxims i paral·lels.

abarbetar caps

Acció de subjectar dos caps amb barbetes, és a dir, lligar-los mitjançant un tros de filástica o meollar.

abarbetar-se

Agafar-se bé per no caure. El mateix s'expressa amb el verb aferrar-se.

Abaris

Abaris, fill de Seutes, era un sacerdot hiperbóreo de Apolo que va arribar a Grècia procedent d'un país proper al Caucas, quan aquest era assolat per una plaga.
Tenia el do de la profecia i per això, a més de per les seves robes escitas i la seva simplicitat i honestedat, va arribar a ser famós a Grècia, on va gaudir de gran estima. Va viatjar per tota Grècia, portant amb ell una fletxa com a símbol d'Apol·lo i donant oracles. "Toland, en la seva història dels druides", el considera un druida de les Hèbrides perquè la fletxa formava part del vestit d'aquests.
La seva història, que és totalment mítica, va ser relatada de diverses formes i adornada amb extraordinaris detalls: es diu que no prenia cap aliment de la terra i que volava per l'aire pujat en la seva fletxa, el regal de Apolo. Curava malalties mitjançant càntics, lliurar al món d'una plaga i va construir en Esparta un temple dedicat a la ?opn. La Suda i Eudocia li atribueixen diverses obres, com ara eixarms, oracles escitas, un poema sobre el matrimoni del riu Hebro, fórmules expiatòries, la arribada d'Apol·lo entre els hiperboris i una Teogonia (l'origen dels déus') en prosa. Però tals obres, si realment van circular en l'antiguitat, no eren més genuïnes que la seva suposada correspondència amb el tirà Falaris. L'època de la seva aparició a Grècia canvia, fixant-la uns en la 3a olimpíada, altres en la 21a i fins i tot altres li fan contemporani de Creso. Lobeck la situa entorn de l'any 570 a.C., és a dir, la 52a olimpíada. També és citat dins el catàleg dels pitagòrics de Jámblico.

abarloades

S'en diu de les embarcacions amarrades juntes i de costat.

abarloades

El significat de abarloar-se és el de col·locar-se amb una altra embarcació per amarrar-ne a la mateixa.
L'embarcació a la qual ens volem abarloar pot estar al moll, en una boia, en un pantalà, en una boia, fondejada o navegant. Generalment en els ports es realitza per s'estalvia espais i en la mar se sol fer per traslladar mercaderies o persones, per donar auxili o per donar remolc.
Quan l'altra embarcació està amarrada a una moll la maniobra és idèntica a la d'atracada i només caldrà extremar les precaucions (posar defenses per evitar avaries etc ...). Al seu torn s'haurà de tenir en compte l'amplitud i les marees per no deixar caps tensos al moll. El vaixell amarrat al moll donarà els esprings per llarg i evités donar travessos per facilitar la pujada i la baixada de l'embarcació al costat del moll sense que es trenquin els caps o el vaixell quedi penjat (al pujar o baixar la línia de flotació del vaixell atracat al moll pot deixar tirant els caps del vaixell abarloat i penjar o trencar-los) i en el cas de velers es tractés que el seu arboradura no quedin a la mateixa alçada perquè no s'enganxin en els balanceigs. La sortida, quan s'està abarloat entre vaixells s'ha de fer a favor del vent o del corrent predominant, així els vaixells exteriors queden ferms amb els caps de sobrevent i el vent no els obrirà, al contrari els atracarà. Lògicament que per a qualsevol maniobra de abarloament o des abarloament cal avisar la tripulació dels vaixells implicats per facilitar la maniobra.
Quan es realitza al mar i el vaixell al qual es vol abarloar aquesta fondejat o bé en un boia, aquest estarà proa al vent o al corrent (al que predomini), per tant s'ha de apropar per popa del fondejat.
Si el vaixell al qual ens anem abarloar aquesta navegant, ens hem d'acostar a una velocitat mitjana i emproats al vent o corrent, mentre l'altre ha de mantenir la seva velocitat i rumb apropant-nos per la popa i tenint en compte el rumb i velocitat de l'altre fins a aconseguir pel seu costat.
En el cas que es trobi a la deriva hem de fer-ho per sobrevent, per així facilitar el lliurament de caps i evitar avaries ja que a l'estar a la deriva no controla els seus moviments.
Finalment, en el cas que el vaixell estigués incendiat (o acomiadés gasos nocius) ens acostarem per sobrevent per així evitar el fum i el gas.

abarloament

Operació d'amarrar una nau a una altra que es troba atracada a moll o fondejada en l'àrea d'operacions aquàtica del terminal.

abarloar

Abarloar és la maniobra de col·locar un vaixell al costat d'un altre, mantenint-los amarrats entre si per mitjà de defenses donades de la proa d'un a la de l'altre, així com de popa a popa.
Amb les defenses i colzeres es manté la distància justa per a evitar desperfectes en els costats.
Aquesta forma d'atracar amb diversos vaixells abarloats és molt freqüent en els vaixells de guerra, que, al no tenir què realitzar feines de càrrega ni descàrrega, no necessiten ésser amarrats al costat del moll, i d'aquesta forma s'estalvia espai.
També els vaixells de pesca solen deixar-se abarloats després que han descarregat la pesca, amb la mateixa fi d'aprofitar al màxim el poc espai que tenen destinat en els ports comercials, en els quals, en general, només disposen d'una dàrsena.
En les drassanes és freqüent que els vaixells es col·loquin abarloats en punta, és a dir, amb les popes cap al moll, amarrades amb colzeres, i donades abarloes de proa a proa de cada un d'ells i, els dels extrems, a una boia.
La forma d'abarloar dependrà de la grandària dels vaixells.
Si es tracta d'un vaixell petit que atraca al costat d'altre més gran, pot fer-lo de la forma clàssica (esmentada en el cas dels molls).
En el cas de dos vaixells de la mateixa grandària, no s'utilitzaran els llargs, mentre els esprings i els travessos haurien d'ésser bé temperats perquè les defenses treballin correctament.
A més serà convenient que no sigui únicament el primer vaixell el que mantingui als altres subjectes al moll ja que d'aquesta forma una ratxa de vent pot provocar el trencament d'amarres i conseqüentment enormes desperfectes.
De qualsevol forma correspon al nouvingut col·locar els seus defenses i vigilar que les amarres estiguin correctament temperades per a no causar cap dany al veí.

abarloar

Acció i l'efecte de col·locar-ne abarloat a un altre vaixell.

abarloar

Situar un vaixell de tal manera que la seva banda estigui gairebé en contacte amb la banda d'un altre vaixell o moll, paral·lel a aquest.
Si hi ha diversos, un al costat de l'altre, es diu amarrat en primer andana, segona andana, etc.

abarloar a un altre vaixell

- La forma d'abarloar-ne dependrà de la mida dels vaixells:
Si es tracta d'un vaixell petit que atraca costat d'un altre més gran: pot fer-ho de la forma clàssica (comentada en el cas dels molls).
En el cas de dos vaixells de la mateixa mida: no s'utilitzaran els llargs, mentre els esprings i els través hauran d'estar ben temperats perquè les defenses treballin correctament. A més serà convenient que no sigui únicament el primer vaixell el que mantingui als altres subjectes al moll ja que d'aquesta manera una ratxa de vent pot provocar el trencament d'amarres i conseqüentment enormes desperfectes.
De qualsevol forma correspon al nouvingut col·locar els seus defenses i vigilar que les amarres estiguin correctament temperades per no causar cap dany al veí.

abarloar a un altre vaixell si esta a la deriva

Si el vaixell està a la deriva s'acostarà per sobrevent.

abarloar a un altre vaixell si esta en una boia

Si el vaixell està en una boia o fondejat estarà proa al vent o al corrent.
El vaixell que s'abarloa ho farà acostant-se per la popa del fondejat o amarrat.

abarloar a un altre vaixell si esta incendiat

Si el vaixell està incendiat, desprèn gasos o combustible cal acostar-se per sobrevent, per a evitar el foc, fum, gasos o combustibles.

abarloar a un altre vaixell si esta navegant

Si el vaixell està navegant, el millor és fer-lo a una velocitat mitja i apropats al vent o al corrent.
El vaixell al que cal abarloar-ne conservarà un rumb i velocitat fixos i el qual es va abarloar se li acostarà per la popa prenent nota del rumb i velocitat de l'arribada.

abarloar dos vaixells

Si hi ha varis vaixells, un al costat de l'altre, se'n diu amarrat en la primera andana, segona andana, etc.

abarloar un àncora

Situar un àncora més a sobrevent.

abarloar un vaixell

Situar un vaixell de tal manera que el seu costat estigui gairebé en contacte amb el d'un altre vaixell, o amb una bateria, moll, etc.

abarloar un vaixell a un moll

- La forma clàssica per amarrar un vaixell a un moll és la d'utilitzar els caps d'amarratge, que són els següents:
a) Llargs de proa i popa: els que partint dels extrems del vaixell, van el més lluny possible cap endavant i cap a darrere.
b) Els través davanters i posteriors: els que surts de proa i de popa perpendicularment a l'eix longitudinal del vaixell.
Els espring: els que es col·loquen en diagonal. Un part de la proa cap enrere i l'altre ho fa des de la popa cap endavant.
En cas que es atracada en un moll amb marea, el més comú és suprimir els través ja que en cas contrari ens veurem obligats a ajustar les amarres en funció del nivell del mar. Però si el vent bufa del moll, aquest sistema té l'inconvenient que el vaixell s'acabi separant massa d'aquest, i per evitar-ho haurem de col·locar de nou els través.
En ocasions la manca de punts d'amarrament en el propi moll fa que no puguem utilitzar tots els caps. No hem de preocupar excessivament per això, ja que un vaixell es consideri ben amarrat amb quatre caps. El més important és amarrar de forma simètrica la proa i la popa.

abarloar-ne

Maniobra en la qual un vaixell es col·loca de costat aliat d'un altre vaixell per amarrar a aquest.

abarloar-ne

Amarrar a costat d'un altre vaixell, molt útil quan no es disposa d'accés directe al moll.

abarloat

Maniobrar o situar un vaixell, a un costat o costat d'una altra embarcació, moll o embarcador, de manera de quedar en sentit paral·lel i en contacte mutu molt proper una nau de l'altra.

abaronar

Subjectar amb barons.

abaronar el timó

Subjectar amb barons el timó d'una embarcació.

abarrotar

Acció i efecte d'abarrotar.

abarrotar

Completar l'estiba del vaixell amb fardells, objectes petits o abarrotis.

abarrotar

Assegurar o encunyar la càrrega amb embalums a propòsit.

abarrotar

Estrènyer, augurar la estiba, omplint els seus buits amb efectes á propòsit.

abarrotar al màxim un vaixell

Carregar al màxim un vaixell aprofitant per a això sollaus, bodegues o fins i tot la coberta.

abarrotar l'estiba

Completar l'estiba del vaixell amb fardells.

abarrotar la càrrega

Assegurar o encunyar la càrrega amb embalums a propòsit.

abarrotar les bodegues

Carregar totalment la bodega d'un vaixell fins arribar els fardells fins als baus de coberta.

abarrotar un contenidor

Omplir completament de carrega un contenidor.

abarrotar un vaixell

Carregar el vaixell aprofitant fins i tot els llocs més petits de la seva bodega i cambrers.

abartrell

Mena d'abraçadora amb boles de fusta que completava el cercle de la boca del bec, al pailebot i la goleta, al voltant del pal per facilitar ser hissat i arriat amb l'aparell anomenat tira de boca.

abartrell de bola

Son els abartrells que tenen una bola petita de fusta (també n'hi han de forma oval), foradades pel seu diàmetre, o per l'eix major en el segon cas.
Aquestes boles van enfilades en els bastards per formar el racament.
Actualment quasi no s'utilitzen, però abans, alternats amb llebres es construïen els racaments.

abartrell de canal

Els abartrells de canal son els que tenen una canaleta en la circumferència exterior perpendicular al trepant per a embotir en ella un cap amb que s'amarra a un obenc o un altre qualsevol lloc perquè serveixi de conductor a algun cap de labor que passa pel trepant, el qual en aquest cas és de major diàmetre.

abartrell de guia

Anell de fusta per passar-hi el cap d'una maniobra, és acanalada pel cap de fixació, amb un encaix en secció de cèrcol que permet fixar-lo contra un cap qualsevol o una ralinga.

abartrell de racament

Cadascuna de les boles o peces el·lipsoïdals, normalment d'olivera, que, enfilades en una corda, que abraça l'arbre, forma la trossa de les antenes llatines o de les vergues dels velers del segle XVIII i d'alguns dels segles XIX i XX.

Abárzuza Oliva, Felipe

Abárzuza Oliva, Felipe. Cadis, 24.V.1896 - Madrid, 27.VIII.1970. Marí de guerra.
Nascut en una llar de classe mitjana culte i urbà -el seu pare, professor de dibuix, pintor i mitjà propietari vitivinícola-, després de cursar el batxillerat a la seva ciutat natal i com per la clausura de l'Escola Naval no va poder realitzar la seva vocació més profunda, va ser alumne de l'Escola Central d'Enginyers Industrials; però, la va abandonar per ingressar (1913) a la reoberta Escola Naval Militar.
Alferes de fragata en 1917, va realitzar el 1920 l'especialitat de submarins. Capità de navili al terme de la contesa civil de 1936, cap de l'Estat Major de la Flota a 1945, almirall cap de la Direcció de Material del Estat Major de l'Armada (1951-1954), cap de l'Estat Major de l'Armada (1956 ), almirall cap d'instrucció, comandant general de la Flota (1954), comandant general de Cadis (1955), va ser designat ministre de Marina el 25 de febrer de 1957, rectorat aquesta cartera fins al 11 de juliol de 1962. Poc abans de cessar en aquesta responsabilitat, va representar a el Govern espanyol com a ambaixador extraordinari en el casament del aleshores príncep Juan Carlos i la princesa Sofia.

Abárzuza Oliva, Fernando

Fernando Abárzuza Oliva. Madrid, 1 de març de 1894 - Los Molinos (Madrid), 8 de gener de 1962. Marí i contraalmirall de l'Armada, llorejat per l'enfrontament a l'Estret amb el destructor republicà José Luis Díez, manant el minador "Vulcano" durant la Guerra Civil espanyola (1936/1939).
La seva família paterna era originària de Navarra, encara que establerta a Cadis des de 1840, en que els seus avantpassats van traslladar la companyia de comerç marítim Casa Abárzuza Germans, fundada a l'Havana en la dècada de 1830 pels germans Fernando i José de Abárzuza per dedicar-se a "tota classe de negocis mercantils per compte propi i en comissió". Els dos germans van haver d'abandonar la capital cubana mitjans de la dècada de 1840 per instal·lar-se a Cadis on van mantenir la seva dedicació a l'activitat mercantil i, sobretot, al comerç marítim; encara avui dia segueix la seva activitat. El seu pare, José Felipe Abárzuza i Rodríguez de Arias (1871-1945), va ser un destacat pintor, deixeble de Joaquim Sorolla i de l'Escola de Belles Arts de Madrid, que va renovar l'ambient artístic gadità de la primera meitat del segle XX i va influir notablement en els pintors gaditans de la seva generació. La seva obra més destacada El Jardí del Olivillo va ser donada precisament per Fernando al Museu Provincial de Belles Arts de Cadis (24 de març de 1949). La seva mare, Carmen Oliva Camps, era originària de Còrdova.
Va realitzar els seus estudis elementals a Cadis al Institut General i Tècnic i va ingressar a l'Escola Naval Militar (8 de gener de 1913) després d'haver obtingut plaça en les oposicions celebrades (octubre de 1912) a San Fernando (Cadis). Durant la seva formació marinera va realitzar pràctiques embarcades en la corbeta "Nautilus" (1913), creuer "Reina Regente" (1914), cuirassat "España" (1915), creuer "Emperador Carlos V" i cuirassat "España" (1916) i canoner "Marquès de la Victòria" (1917). En ocasió de la visita realitzada pel rei Alfons XIII a l'Escola, va tripular amb els altres alumnes de la seva promoció el torpediner "Nombre 11", sense ajuda de personal subaltern algun, conduint el Monarca des de La Carraca al moll de Cadis, al qual va atracar. Va obtenir el despatx d'alferes de navili (5 de desembre de 1917) i va embarcar el dia primer d'any al canoner "Lauria", primera destinació de la seva carrera professional.
Va desembarcar provisionalment (14 d'agost de 1918) per traslladar-ne a Cartagena per tal de realitzar el curs de submarins. Es va presentar a l'Escola de Submarins i el dia 20 va realitzar la seva primera immersió estàtica des de les 9 del matí.

Abascal García, Alejandro

Alejandro Tomás Abascal García -conegut com Jan Abascal- (Santander, 15 de juliol de 1952) és un esportista espanyol i dirigent esportiu que va competir en vela a la classe flying dutchman.
Va participar en tres Jocs Olímpics d'Estiu, obtenint una medalla d'or a Moscou 1980 a la classe flying dutchman (juntament amb Miguel Noguer), el 7è lloc a Montreal 1976 i l'11è a Los Angeles 1984, a la mateixa classe.
Va guanyar dues medalles al Campionat Mundial de Flying Dutchman, plata el 1979 i bronze el 1978.
- Trajectòria. Va ser campió d'Espanya juvenil de la classe Snipe el 1971, campió del món de Vaurien el 1974, i campió d'Espanya de Vaurien el 1975 al costat d'Alfredo Ortiz.
Va ser campió als Jocs Olímpics de Moscou 1980 a la classe Flying Dutchman. Va disputar aquesta competició com a patró, amb Miguel Noguer Castellví de tripulant.
Va participar en dos Jocs més, a Montreal 1976, on va ser setè, i a Los Angeles 1984, on va ser l'abandera't espanyol i on va obtenir l'onzena plaça. En les tres ocasions a la mateixa classe, Flying Dutchman.
Als Jocs Olímpics de Moscou 1980 les competicions de vela es van celebrar a Tallinn, actual capital d'Estònia, en aigües del mar Bàltic. Abascal i Noguer van aconseguir el primer lloc en tres regates, un segon lloc i dues cambres. D?aquesta manera no van disputar l'última mànega perquè ja havien guanyat, amb 19 punts. Van completar el podi els irlandesos Wilkins i Wilkinson, amb 30 punts, i els hongaresos, Szabolcz i Zsolt Detre, amb 45.7 punts.
Entre 1996 i 2015 va ser director esportiu de la Reial Federació Espanyola de Vela i del Centre Especialitzat d'Alt Rendiment Príncep Felip.

abast

Acció d'abastar.

abast

Longitud del trajecte per sobre d'una gran superfície d'aigua d'un vent que bufa en una direcció i amb una velocitat aproximadament uniformes.

abast

En els sistemes d'ajuda a la navegació i de forma genèrica podem definir abast com la zona en què un senyal és visible. Podem parlar de diferents tipus d'abastos: Abast geogràfic, Abast lluminós, Abast nominal, Abast visual, Abast òptic meteorològic.

abast d'un emissor de ràdio

Distància a la qual arriba l'efecte eficaç d'un emissor de radio.

abast d'un extintor

Distància mínima horitzontal a la qual arriba l'agent extintor sobre el material de prova.

abast d'un far

Distància màxima des de la qual es pot veure la llum d'un far.

abast d'un lloc

Distància des de la que hom pot arribar a tocar o a veure una cosa.

abast d'un radar

Distància a la qual arriba l'efecte eficaç de la radiació d'un radar.

abast d'un radio d'acció

Se'n diu que un observador està situat sobre aquest ràdio d'acció quan observa a uns objectes alineats.

abast d'un vaixell

Distancia que pot recórrer un vaixell sense abastir de combustible, generalment anomenat ràdio d'acció.

abast d'una marca visual

L'abast d'una ajuda a la navegació pot definir-se com la distància a la qual un observador pot detectar i identificar el senyal.
En el cas de marques visuals l'observador la detecta amb els seus propis ulls.

abast de comunicació

L'abast de comunicació es la distància a la qual arriba el missatge transmès mitjançant un determinat sistema de telecomunicació.

abast de indicació

Valor que fa que el instrument indiqui la mesura de final d'escala.

abast de l'autoria

Es l'extensió i límits d'una auditoria.

abast de la marea

Part de la costa que envaeixen les aigües en el flux o plenamar.

abast de les ones

Zona de la superfície de la mar en la qual les ones es generen per un vent amb direcció i velocitat constants.

abast de les ones de ràdio o hertzianes

- Ones quilomètriques. Es propaguen principalment molt a baixa altitud, per ona de sòl. La seva gran longitud d'ona permet la marrada dels obstacles. Per a una mateixa distància de l'emissor, el nivell del senyal rebut és molt estable. Aquest nivell disminueix més ràpidament com més s'elevi la freqüència. Les ones de freqüència molt baixa penetren una mica sota la superfície del sòl o la mar, el que permet comunicar amb submarins en immersió. Aplicacions corrents: radiodifusió sobre Grans Ones (França-Inter, RTL ...), difusió dels senyals horàries (rellotges de radio controladors) ...
La potència d'aquests emissors és enorme: sovint diversos megabits per obtenir un abast que pot arribar fins a 1.000 km.
a) Ones hectomètriques. Les estacions de radiodifusió sobre la banda de les Petites Ones (entre 600 i 1500 kHz) tenen potències que poden arribar fins a diversos centenars de quilowatts. Tot just utilitzen l'ona de sòl per a cobrir una zona que no sobrepassa una regió francesa però es beneficien després de la posta del sol dels fenòmens de propagació ionosfèrica.
b) Ones decamètriques. Les ones curtes, ben conegudes pels radioaficionats, permeten connexions intercontinentals amb potències d'alguns mil·libars si la propagació ionosfèrica ho permet ja que l'ona de sòl sobre 2 o 3 MHz a penes porta més enllà d'algunes desenes quilòmetres. Entre 1 i 30 MHz, la reflexió de les ones sobre les capes de la ionosfera permet alliberar-se del problema de l'horitzó òptic i obtenir amb un únic salt un abast de diversos milers de quilòmetres.
Però aquests resultats són molt variables i depenen dels mètodes de propagació, el cicle solar, l'hora del dia o la temporada. Les ones decamètriques van cedir el pas als satèl·lits encara que els càlculs de previsió de propagació permetessin predir amb una bona fiabilitat les hores d'obertura, les freqüències màximes utilitzables i el nivell del senyal que es rebrà.
C) Ones mètriques. Les ones mètriques corresponen a freqüències incloses entre 30 i 300 MHz que inclou la banda de radiodifusió FM, les transmissions VHF dels avions, la banda radioaficionat dels 2 m, 6 m., Es propaguen principalment en línia recta però aconsegueixen passar els obstacles de dimensions que no superen alguns metres. Es reflecteixen sobre les parets, roques, vehicles i excepcionalment sobre núvols ionitzades situades a la capa I, cap a 90 km d'altitud el que permet connexions per més 1.000 km. En temps normal, l'abast d'una emissora de 10 watts en una antena omnidireccional és d'algunes desenes de quilòmetres però passa també que l'índex de refracció per a aquestes freqüències faci corbar cap a terra una ona que s'hauria perdut en l'espai. Són llavors possibles les connexions amb alguns centenars de quilòmetres.
d) Ones decimètriques i hiperfreqüència. Mentre més augmenta la seva freqüència, el comportament d'aquesta ona s'assembla al d'un raig lluminós. Els feixos hertzians permeten connexions a la vista, com el Telègraf de Casquet, però per tot el temps i amb produccions d'informació de dels mil milions de vegada més elevat. Cap obstacle de grandària superior a alguns decímetres ha de trobar-se sobre el trajecte del feix.
Aquestes ones es reflecteixen fàcilment sobre obstacles d'alguns metres de dimensió; aquest fenomen és explotat pels radars, inclosos els utilitzats en les vores de les carreteres. I gràcies als reflexos sobre els edificis és possible utilitzar un telèfon portàtil sense estar en vista directa amb l'antena d'enllaç, però les interferències entre ones reflectides dificulta la comunicació, obligant a l'usuari a canviar de lloc o a desplaçar simplement d'alguns metres. Sobre 10 GHz amb una potència d'alguns watts i antenes parabòliques de menys d'un metre de diàmetre, és possible efectuar connexions a diversos centenars de quilòmetres de distància servint-se una elevada muntanya com reflector. A dalt de 10 GHz, el fenomen de difusió pot manifestar-se sobre núvols de pluja, permetent l'ona arribar a llocs situats més enllà de l'horitzó òptic.

abast de mercaderies

Provisió de queviures o d'altres coses, suficient per atendre a les necessitats d'un vaixell.

abast de mesura

Interval d'indicacions del instrument que manté la seva classe de precisió.

abast del vent

Zona de la superfície de la mar en la qual les ones es generen per un vent amb direcció i velocitat constants, per extensió de la zona de generació d'ones mesurades en la direcció del vent.

abast del vent

Longitud de la superfície oceànica sobre la qual el vent bufa a una velocitat i en una direcció específica.
L'abast de vent es mesura en sentit paral·lel a la direcció de vent.

abast efectiu

Amplitud dels valors de la magnitud a mesurar per un instrument de mesura.

abast efectiu

Es la distància màxima efectiva que arriba una radiació, un visual, una emissió, etc.

abast geogràfic

L'abast geogràfic es la màxima distància a la qual la llum d'un far o qualsevol altre senyal d'ajuda a la navegació pot ser vista per un observador en funció només per una part de la curvatura de la terra i la refracció atmosfèrica, i per una altra part de les altures de l'observador i de el far o del senyal d'ajuda a la navegació.

abast geogràfic d'un llum

En els fars és la distància màxima des de la qual és visible, els límits són la curvatura de la Terra, l'alçada de la llum i l'alçada de l'observador.
Màxima distància a la qual un far pot ser vist per un observador, en funció de la curvatura de la terra i la refracció atmosfèrica.
D = 2.108 + (h1 + h2). on: D = M.N. h1 i h2 (en metres).

abast geomètric

Distància de el far a l'horitzó.

abast lluminós d'una llum

L'abast lluminós d'una senyal, és la distància a la qual un observador percep aquest senyal.
Aquesta distància depèn, bàsicament, de les altures relatives entre la font lluminosa i l'ull de l'observador, de la intensitat lluminosa d'aquesta font i de les condicions atmosfèriques entre la font lluminosa i l'observador.
La línia de visió directa entre la font lluminosa i l'observador pot ésser limitada per la curvatura de la Terra.
- El seu càlcul es veu afectat per:
a) L'altura de la llum.
b) L'altura de l'ull de l'observador.
c) La curvatura de la Terra.

abast màxim

Distància màxima a la qual un objecte o una llum pot ser vist, o un senyal pot ser detectada o usada.

abast nominal d'una llum

L'abast nominal és l'abast lluminós quan la visibilitat meteorològica és de deu milles nàutiques el que equival a un factor de transmissió de T = 0,74, generalment, és la xifra emprada en la documentació oficial com cartes nàutiques, llibres de fars, etc.
L'abast nominal suposa que la llum és observada contra un fons fosc exempt d'il·luminació de fons.

abast nominal d'una senyal acústica

Abast nominal és la distància per la qual, en condicions de boira, un guaita sobre l'aleró del pont té una probabilitat del 90% d'escoltar el senyal quan es troba sotmès a un soroll, segons defineix la IALA, igual o superior a l'oposat en el 84% dels grans vaixells mercants, si la propagació entre l'emissor del senyal acústic i el receptor ocorregués en condicions de calma i sense obstacles.

abast òptic meteorològic

L'abast òptic meteorològic es la longitud de el trajecte que ha de recórrer a l'atmosfera un feix de raigs paral·lels emès per un llum incandescent de temperatura de color de 2700 k perquè la intensitat del flux lluminós quedi reduïda a 0.05 del seu valor original, avaluant el flux lluminós per mitjà de la corba d'eficiència lluminosa espectral per a la visió fotopila fa la CIE.

abast visual

És la distància màxima a la qual es redueix el contrast de l'objecte contra el seu fons per l'atmosfera al llindar de contrast de l'observador. L'abast visual pot incrementar-se si l'observador fa servir prismàtics encara que l'efectivitat depèn de l'estabilitat de la plataforma de l'observador.
Distància a que són perceptibles els cims de les muntanyes des del mar i que varia entre les 14 i 22 milles marines.

abast visual a la pista

L'abast visual a la pista (Runway Visual Range (RVR), en anglès) és un terme meteorològic en aviació que determina la distància horitzontal des de la qual el pilot d'una aeronau que es troba sobre l'eix d'una pista ha de poder veure aquesta, els senyals de la superfície de la pista o els llums que la delimiten o que assenyalen el seu eix durant l'aproximació. Normalment el RVR és expressat en peus o metres. S'utilitza per determinar les condicions d'enlairament i aterratge.
El RVR el mesura una persona, ja sigui veient les llums de la pista des de dalt d'un vehicle aparcat al llindar de la pista o veient l'angle de les llums de la pista des de la torre d'un lateral de la mateixa. El nombre de llums visibles indica la distància visible de l'RVR. Aquest mètode es coneix com "mètode d'observació humana".
Avui dia la majoria d'aeroports compten amb un abast visual a la pista instrumentats (Instrumented Runway Visual Range (IRVR) en anglès), realitzant la mesura mitjançant difusómetres o transmisiómetres instal·lats a un lateral de la pista, relativament a prop del final. Normalment hi ha 3 transmisiómetres, un al principi de la pista, un altre al final i un altre en un punt intermedi.

abastador

Proveir a algú o a alguna cosa de bastiments, queviures o altres coses necessàries.

abastador de queviures

Persona que forneix de queviures.
Persona que s'encarrega de proveir tot el necessari a un vaixell, a l'armada, cases en comunes o a qualsevol entitat que realitzi grans consums, aquesta persona pren una sèrie de diligències amb la finalitat de que no faci manca res i de allí la interpretació etimològica del terme.

abastament

Sèrie d'operacions per a abastir a una nau o embarcació dels materials necessaris per a la campanya o la travessia previstes: queviures, aigua, peces de recanvi, etc.

abastar

Acció i efecte d'abastar o proveir.

abastar

Assolir amb la vista.

abastar

Arribar a un lloc o objecte que era distant.

abastat

Proveït suficientment.

abastiment

Operació logística mitjançant la qual un vaixell o un mitjà en terra s'aprovisiona de materials o queviures.

abastir

Acció i efecte de proveir o proveir-se.

abastir

Proveir-se de tot el necessari per la navegació.

abastir

Conjunt d'operacions per proveir a un vaixell dels materials necessaris per a la campanya o travesses previstes, queviures, aigua, peces de recanvi, etc.

abastir d'aigua

Embasaments, emmagatzemament d'aigua, bombes canonades i obres necessàries per una quantitat d'aigua necessària, als diferents sector de consum.

abastir un vaixell

Assortir a un vaixell de queviures, pertrets, combustibles i altres efectes necessaris.

abatible

Se'n diu dels objectes que poden passar de la posició vertical a l'horitzontal, o viceversa, fent-los girar entorn d'un eix o frontissa.

abatiment

Abatiment és l'angle que forma la direcció que segueix el vaixell sobre la superfície de la mar amb la indicada per la proa, però com també és l'angle que forma la línia de crugia amb l'estela del vaixell ens anem recolzar en aquesta circumstància per a efectuar la seva mesura.
Per a això instal·larem en la popa un cercle de marcar amb la seva línia 0º - 180º coincidint amb la de crugia, dirigint per les pínules una visual cap a la mitjania de l'estela mesurarem l'abatiment.
També es pot situar un transportador col·locat horitzontalment en la popa del vaixell amb la línia 0º - 180º coincidint amb el plànol horitzontal, dirigint el fil del transportador cap a la mitjania de l'estela deixada podem mesurar l'angle corresponent a l'abatiment.
En la majoria dels casos l'abatiment s'aprecia de forma aproximada, especialment en els vaixells de propulsió mecànica, ja que en els dies de bon temps quan l'estela es perd en l'horitzó normalment no existeix abatiment, i en els dies que efectivament ho hi ha, també existeix maregassa que fa que el deixant desaparegui a molt poca distància de la popa, pel que l'abatiment cal apreciar-lo a ull tenint en compte la direcció i intensitat del vent.
Quan es navega a la vista de la costa, si el vent es manté constant en la seva direcció i intensitat, es pot calcular l'abatiment comparant el rumb que creiem ha seguit el vaixell amb la derrota entre dues situacions observades del mateix.
Si l'estela queda per babord és senyal que el vaixell abat a estribord i per tant l'abatiment és positiu, i negatiu si el deixant queda per estribord.
Es mesura pel que fa a la direcció de la línia de crugia en sentit semicircular és a dir a estribord o babord.
- Fórmules:
Rumb de Superfície = Rumb Veritable + Abatiment (amb el signe corresponent).
Això ens dóna un Rumb de Superfície (Rs) diferent del Rumb Veritable (Rv) però per arribar a la nostra destinació inicial, caldrà compensar o esmenar el rumb amb el mateix valor de l'abatiment cap a sobrevent.

abatiment

Angle format entre el rumb real i el rumb aparent.

abatiment

Desviament de el vaixell a sotavent del seu rumb per efecte de vent i de la mar. La proa no marca la direcció en què es aquesta desplaçant el vaixell.
A causa de el vent i l'onatge, el vaixell no es trasllada segons la direcció veritable que indica la proa (rumb veritable), sinó que és apartat de ella, constituint l'anomenada derrota veritable. La diferència angular entre aquestes dues direccions, la de la proa i la que formen les successives posicions del vaixell, constitueixen l'angle d'abatiment, que és positiu quan el vent i l'onatge vénen per babord (abatiment a estribord), i negatiu en el cas contrari.
L'angle d'abatiment és una resultant dels dos vectors que influeixen en la derrota veritable, la incidència de vent provoca abatiment i la de l'onatge deriva, la resultant de tots dos vectors en direcció i intensitat és l'angle d'abatiment.

abatiment

L'acció d'abatre una cosa.

abatiment

Angle format entre la derrota i la línia de crugia, a causa de l'acció de vent.

abatiment

Efecte produït a causa del vent i de la mar sobre l'aparell i l'obra morta del vaixell, que li fa derivar a sotavent.

abatiment

Angle que forma la línia de la quilla amb la direcció que realment segueix la nau.

abatiment específic

Descens del nivell d'un pou per unitat de cabal.

abatre

Acció i l'efecte d'abatre o d'abatre's.

abatre

Descendir, amainar, disminuir una cosa per si mateixa.

abatre

Caure cap al sotavent per efecte de vent i de la mar a què es troba sotmès.

abatre

Baixar alguna cosa de la part alta: com abatre vela, frase que te mes ús respecte a bots o vaixells petits en els quals es recullen les veles.

abatre

Inclinar més o menys el que està vertical, o posar-lo enterament estès sobre el pis; com abatre un pal sobre coberta; el ancora o el ancorot a la llanxa, etc..

abatre

Desarmar o descompondre qualsevol cosa per reduir-la a menor altura o volum, com abatre la pipería; les cabines

abatre

Fer girar un objecte; o bé situar-lo; o impelerlo cap part que es considera menys avantatjosa

abatre el botam

Desfer o desbaratar les pipes o barrils que en les embarcacions serveixen per portar l'aigua dolça.

abatre el rumb

Fer declinar la seva direcció cap a sotavent arribant per a això el necessari o suficient per fi proposat.

abatre el rumb

Declinar cap a sotavent.

abatre el vaixell

Se'n diu del vaixell que cau a sotavent del seu rumb per l'acció del vent.
Desplaçar-se lateralment la derrota del veler, per efecte del vent, de manera que no coincideix la direcció de la línia proa-popa amb la de l'estela del vaixell.

abatre el vent

Minvar, disminuir la intensitat del vent.

abatre en carena

Acostar una embarcació sobre un costat per a operacions de carenat.

abatre en quilla

L'abatre en quilla, és inclinar una embarcació a babord o a estribord, desplaçant el llast o amb altres sistemes, fins a aconseguir que emergeixi una part de la carena.
Aquesta maniobra s'utilitzava en altres temps per a realitzar treballs de manteniment o de reparació de l'obra viva, sense haver de deixar en sec l'embarcació.
Avui dia, i a tal fi, s'utilitzen instal·lacions portuàries, pel que aquest sistema en l'actualitat només és fa sevir per a petites embarcacions.

abatre l'àncora

Col·locar l'àncora en la direcció més apartada de la qual tenia pel que fa a la del vent, marea o corrent.

abatre l'ungla de l'ancora

Arriar la bossa que sosté l'ungla d'un àncora, fins que arribi a prop de la superfície de l'aigua, per a preparar-se a donar fons.

abatre la bandera

Abaixar-la bandera.

abatre la mar

Calmar-se la intensitat de la força de la mar.

abatre la proa

Fer girar la proa vers la part que es considera menys avantatjosa, és a dir cap a sotavent.

abatre la vela

Baixar la vela.

abatre pel costat bo

Abatre rebent el vent a la bona.

abatre pel costat dolent

Abatre rebent el vent "a la mala".

abatre quelcom

Desarmar o descompondre qualsevol cosa per reduir-la a menor altura o volum, com abatre la piperia; les cabines; els tendals.

abatre sobre babord

Caure el vaixell cap a la banda de babord.

abatre sobre estribord

Caure el vaixell cap a la banda d'estribord.

abatre tangons

Separar-se un vaixell cap a sotavent del rumb que havia de seguir.

abatre un àncora

Col·locar en direcció més apartada de la que tenia respecte a la del vent, marea o corrent.

abatre un arbre

Enderrocar un arbre, pel peu, per aprofitar-lo per la construcció naval.

abatre un pal

Treure les subjeccions que el mantenen arborat i tombar-lo sobre coberta, aquesta maniobra solament pot realitzar-se en embarcacions menors.

abatre veles

Expressió que té més ús amb relació als bots o vaixells petits, en els quals es recullen les veles sense aferrar-les per alt.

abatre's

Descendir, amainar, disminuir una cosa per si mateixa.

abatre's

Rebaixar per si mateixa, posar-se més baixa alguna cosa; com abatre la mar, etc.

abatre's l'embarcació

Desviar-se, una embarcació, cap a sotavent del seu rumb per efecte del vent.

abatre's la gent

Abaixar-se per a defensar-se darrere dels parapets.

abatuda

Acte i efecte d'abatre.

abatut

Se'n diu del vaixell a sotavent del seu rumb per l'acció del vent.

abatut

Sèn diu d'angle agut format per algunes de les cantonades de les peces del vaixell.

abatut

Es diu en la terminació masculina de l'angle agut que forma alguna de les cantonades d'una peça qualsevol de construcció.

Abbe, Cleveland

Cleveland Abbe (Nova York 3 de desembre de 1838 - Chevy Chase, Maryland, 29 desembre de 1916) va ser un meteoròleg nord-americà, també format com astrònom.
En 1868 va ser nomenat director de l'observatori de Cincinnati. El seu interès es va orientar cap a la meteorologia i va inaugurar un servei públic d'aquesta especialitat. Aquest servei públic va servir de model per al servei nacional de meteorologia, que es va organitzar poc temps després com una branca del Servei de senyals de l'exèrcit dels Estats Units. En 1871 va ser nomenat meteoròleg cap de la branca, reorganitzada el 1891 sota control civil amb el nom de U.S. Weather Bureau (Agència meteorològica dels EUA), posteriorment anomenada National Weather Service (Servei nacional climatològic) on va exercir aquest càrrec per més de 45 anys. Va morir a causa d'una malaltia.

Abbot, Charles Greeley

Abbot, Charles Greeley (1872-1973). Astrònom nord-americà, nascut a Wilton (New ampshire) l'31 de maig de 1872, i mort a Riverdale (Maryland) l'17 de desembre de 1973, cèlebre pels seus treballs sobre energia solar i la influència d'aquesta sobre les temperatures terrestres.
Va estudiar al Institut Tecnològic de Massachusetts, on es va graduar en 1895, i tot seguit va ser nomenat ajudant de Samuel P. Langley, director de l'Observatori Astrofísic Smithsonian. Tota la seva carrera es va desenvolupar en aquesta institució, a la qual va contribuir a donar gran prestigi. Va col·laborar amb Langley en l'estudi de la porció infraroja de l'espectre solar, així com en els mesuraments de la constant solar de radiació, la quantitat d'energia solar que rep la Terra. En 1907, després de la defunció de Langley, va assumir la direcció de l'observatori, i es va proposar aprofundir en els mesuraments de la constant solar i les seves variacions cícliques. Va observar que aquestes variacions es donen quan la radiació entra en l'atmosfera terrestre, fet que va comprovar mitjançant el mesurament a diferents altures de la capa atmosfèrica; va estudiar la influència d'aquestes variacions en el clima, el que va resultar fonamental per a un millor coneixement de les prediccions meteorològiques a llarg termini; també en els propis cicles solars, així com en el procés de la fotosíntesi.

aberració

El terme aberració té diversos significats tot depenent del context en què s'implementi, l'ús que normalment les persones li donen és per referir-se a una anomalia que es produeix davant el que es considera legal o normal. Segons la Real Acadèmia Espanyola, la paraula aberració pot fer al·lusió a un error molt greu associat a la capacitat d'entesa. De manera general es fa servir aquesta paraula per assenyalar a totes aquelles conductes o actituds preses per una persona i que no tenen a veure amb el natural o corrent. Per exemple si un pare abusa sexualment del seu fill es qualifica com aberrant atès que surt del paràmetre admès i legalment permès. A més aquest terme també pot usar-ne quan hi ha una equivocació greu per part de la raó, i és quan per exemple, una idea que representa un mal o perill per al bé comú.

aberració

Alteració aparent de les posicions dels astres a causa de la velocitat de la llum combinada amb el moviment de la rotació de la Terra.

aberració

Canvi de posició geomètrica d'un cos celeste quan la seva llum travessa l'atmosfera o algun instrument òptic.
S'utilitza per enregistrar les variacions de posició del cos en estudi, en canviar el lloc d'observació.

aberració acústica

Variació de freqüència d'un sistema d'ones de propagació, causada pel moviment relatiu de la font emissora pel que fa a l'oïdor.
Quan la font emissora de les ones s'acosta a l'oïdor, s'origina una "compressió" del front d'ones, amb el que augmenta la freqüència amb que es percep el fenomen.
Al contrari, si la font s'allunya, les ones arriben més separades a l'oïdor, el que equival a una reducció de la freqüència percebuda.
En el cas de les ones sonores, les audicions resulten més agudes o més greus.

aberració anual

Aberració que es deu a el moviment de la Terra al voltant del Sol.

aberració anual

Els estels del pol de l'eclíptica semblen moure en cercles, les estrelles exactament en el pla de l'eclíptica amb un moviment en línia, i les estrelles de angles intermedis es mouen en el·lipses. Aquí es representen els moviments aparents de les estrelles amb latituds eclíptiques corresponents a aquests casos, i amb longitud eclíptica de 270 graus.
La direcció de l'aberració d'una estrella en el pol nord de l'eclíptica difereix en diferents èpoques de l'any
L'aberració anual és causada pel moviment d'un observador situat a la Terra, que gira al voltant del Sol. La velocitat de la Terra varia periòdicament en el transcurs d'un any en el qual la Terra recorre la seva òrbita, i per tant, l'aberració també varia periòdicament, provocant l'aparent moviment de les estrelles de petites el·lipses.
Considerant l'òrbita de la Terra pràcticament circular, el desplaçament màxim d'una estrella a causa de l'aberració anual es coneix com la constant d'aberració, convencionalment representat per la velocitat de la llum. El seu valor és de 20,49552 "arcs segons.
A la pràctica, l'òrbita de la Terra és lleugerament el·líptica en lloc de circular, i per tant amb lleugers canvis de velocitat al llarg de la seva òrbita, el que significa que la descripció anterior és només aproximada. L'aberració es calcula amb més precisió utilitzant la velocitat instantània relativa de la Terra respecte al centre de masses del Sistema Solar.
Cal tenir en compte que el desplaçament a causa de l'aberració és ortogonal a qualsevol desplaçament a causa del paral·laxi Quan el paral·laxi és detectable, el màxim desplaçament cap al sud es produiria al desembre, i el màxim desplaçament cap al nord al juny. Va ser aquest moviment aparentment anòmal el que va desconcertar als primers astrònoms que ho van observar.

aberració anular solar

Un cas especial d'aberració anual és la deflexió gairebé constant de la posició aparent del Sol respecte al seu propi sistema en repòs, de valor (com es veu des de la Terra), oposada al moviment aparent del Sol al llarg de l'eclíptica (que és d'oest a est, vist des de la Terra). Així doncs, aquesta desviació fa que el Sol aparent estar per darrere (o retardat) a l'eclíptica en un angle respecte a la seva posició en el marc de referència del propi Sol en repòs.
Aquesta desviació pot ser descrita de forma equivalent com un efecte de correcció de temps llum a causa del moviment de la Terra durant els 8,3 minuts que triga la llum en viatjar des del Sol a la Terra. Això és assumible perquè el temps de trànsit de la llum del Sol és curt en relació amb el període orbital de la Terra, de manera que el marc de la Terra es pot considerar aproximadament com inercial en aquest cas. En el marc de la Terra, el Sol s'ha desplaçat una en el temps que triga la llum a arribar a la Terra, estant en funció del radi, la mateixa que la correcció de l'aberració estel·lar.

aberració astronòmica

En astronomia l'aberració és el desplaçament angular aparent de la posició d'un cos celeste de la seva posició geomètrica que és originada o bé pel moviment de l'observador (o de l'objecte observat), o per la velocitat finita de la llum, o la combinació de tots dos efectes.
La llum, o més exactament, la radiació electromagnètica, es desplaça en el buit a una velocitat de gairebé 300.000 km/s (29.9792.458 km/s, per ser exactes).
Encara que es tracti d'una velocitat molt gran les enormes distàncies que existeixen entre els cossos celestes són de tal magnitud que la llum dels planetes triguen minuts i fins i tot hores a travessar les distàncies entre ells i nosaltres.
Els estels propers estan situades a distàncies àdhuc més grans, la seva llum triga desenes i fins a centenes d'anys a arribar a la Terra.
Ara bé, els observadors en la superfície de la Terra no estan estàtics pel que fa a la llum que està arribant de l'univers.
El moviment de translació al voltant del Sol que fa que la Terra es desplaci a una velocitat mitjana d'uns 30 km/s.
A més, està el moviment de rotació al voltant del seu eix.
En la practica existeixen diverses definicions d'aberració depenent de la classe de moviment de l'observador i de la classe d'objectes que s'estan observant.

aberració biològica

En biologia, desviació pel que fa al tipus normal que en alguns casos experimenta un caràcter morfològic o fisiològic.

aberració cromàtica

En òptica, l'aberració cromàtica és un tipus de distorsió òptica provocada per la impossibilitat d'una lent per a enfocar tots els colors en un únic punt de convergència. La distància focal d'una lent depèn de la seva composició (que determina el seu Índex de refracció) i de la seva forma (la geometria de les seves superfícies). Donat que l'índex de refracció de totes les substàncies òptiques varia amb la longitud d'ona, la distància focal d'una lent difereix per cada color. En conseqüència, una lent no forma una sola imatge de l'objecte, sinó una sèrie d'imatges (una per cada color present en la llum incident), cada una amb la seva pròpia distància focal. A més, com la mida de la imatge resultant depèn de la pròpia distància focal, aquestes imatges també tenen mides diferents entre si. Es denomina aberració cromàtica longitudinal a la variació en la distància amb l'índex de refracció, i aberració cromàtica lateral a la variació de la mida de la imatge.
La llum de longitud d'ona més curta (blava) és corbada més que la llum de longitud d'ona més llarga (vermella), de manera que la llum blava forma el focus en un punt més proper a la lent que la llum vermella. L'efecte pot reduir-se col·locant dues lents juntes en una configuració coneguda com a parella, par o doblet acromàtic. Cap ressaltar que els miralls no pateixen d'aberració cromàtica, donat que la llum és simplement reflectida sense canviar de medi (és a dir, no hi ha diferència en el índex de refracció).
En pràctica, l'aberració cromàtica longitudinal s'entén com l'efecte de vores acolorides que es produeix al voltant d'un objecte vist a través d'una lent, causat per la incapacitat de la lent de desviar tots els colors cap a un mateix focus.
L'aberració cromàtica lateral (SMC, sistema multicapa) genera una major proporció de blanc en la imatge. Succeeix generalment al no utilitzar para-sol.
De la mateixa manera que existeixen aberracions cromàtiques longitudinals i laterals, en la pràctica ens podem trobar aberracions acromàtiques, les quals són fàcilment identificables perquè la variació de les potències de cada par de lents enganxades (doblets) ha de ser igual a 0. Si el doblet enganxat està format per dos lents suficientment primes, es poden considerar que el doblet en si també ho és. En tal cas, la condició de acromatisme comporta una correcció simultània d'aberració cromàtica de posició (ACP) i aberració cromàtica d'augment (ACA). Però, un doblet enganzat format per dos lents gruixudes no poden corregir l'ACA i l'ACP de forma simultània. Això és degut al fet que la posició dels plans principals del sistema òptic varia amb la longitud d'ona.
- Solucions. Tot i que, afortunadament, els objectius de bona qualitat solen mantenir aquest tipus d'aberració òptica sota control, hi ha alguns consells que es poden portar a terme per part de l'usuari de la càmera fotogràfica a fi d'evitar aquest defecte:
a) Disparar en format RAW (format que conté la totalitat de les dades de la imatge tal com ha estat captada pel sensor digital de la càmera): aquest pas no evitarà que l'aberració cromàtica es produeixi si l'òptica de l'aparell té algun defecte, però permet corregir-la de forma bastant precisa més endavant amb l'ajuda d'un editor d'imatge (per exemple Adobe Photoshop, sent aquest el més utilitzat pels usuaris de càmera). Per a corregir l'aberració cromàtica, podem recórrer als ajustaments de correcció de la lent i també a les màscares de capa.
b) No utilitzar les focals extremes: si s'utilitza un objectiu amb zoom, aquesta és la millor opció a l'hora d'intentar eliminar l'aberració cromàtica. Si es dispara amb un contrallum fort i es fa ús d'una òptica amb zoom és preferible que no s'utilitzi ni la distància focal més curta ni tampoc la més llarga, car en aquestes condicions els objectius solen ser sensibles a aquest tipus de defecte òptic.
c) Emprar obertures de diafragma reduïdes: com que algunes òptiques produeixen una major quantitat d'aberracions cromàtiques com a conseqüència d'usar obertures del Diafragma (òptica) considerablement grans, una forma de combatre contra aquest defecte òptic consisteix en recórrer a obertures més reduïdes (almenys si es dispara en condicions potencialment perilloses com, per exemple, un fort contrallum).
d) No disparar a contrallum: possiblement aquest es tracta del consell més evident de tots. El contrallum és un tipus d'escenari de captura que acaba produint l'aparició de forts contrasts en la fotografia, i si no es compta amb una òptica prou potent per a evitar-ho, apareixerà l'aberració cromàtica. Tot i així, si l'intencionalitat és disparar expressament a contrallum per raons artístiques, caldrà tenir en compte els altres consells per a evitar aquest defecte òptic.

aberració cromàtica lateral

Sistema que genera una major proporció de blanc en la imatge, succeeix generalment al no utilitzar para-sol.

aberració cromàtica longitudinal

S'entén com l'efecte que es produeix de les vores acolorides al voltant d'un objecte vist a través d'una lent, causat perquè la lent no desvia tots els colors al mateix focus.

aberració d'esfericitat

Imperfecció que presenten algunes imatges produïdes per sistemes òptics al no correspondre a cada punt o recta de l'objecte un punt o recta, respectivament, de la imatge.

aberració de coma

Una de les sis aberracions de les que pot patir una superfície òptica, la qual consisteix en que els rajos marginals (encara de llum monocromàtica) es poden intersectar en un focus més proper al lent o mirall que els rajos centrals.

aberració de la llum

S'anomena aberració de la llum o aberració de Bradley a la diferència entre la posició observada d'una estrella i la seva posició real, a causa de la combinació de la velocitat de l'observador i la velocitat finita de la llum.
El 1725, James Bradley, llavors professor Saviliano d'Astronomia a la Universitat d'Oxford, va intentar mesurar la distància a una estrella observant la seva orientació en dos diferents èpoques de l'any. La posició de la Terra canviava mentre orbitava al voltant del Sol i, per tant, proporcionava una gran línia de base per a la triangulació de l'estrella. Per la seva sorpresa, va trobar que les estrelles fixes mostraven un moviment sistemàtic aparent, relacionat amb la direcció del moviment de la Terra a la seva òrbita i no depenia, com s'havia anticipat, de la posició de la Terra a l'espai.
El descobriment de Bradley, l'anomenada aberració estel·lar, és anàloga a la situació que es produeix quan cauen gotes de pluja. Una gota de pluja, encara que viatge verticalment respecte a un observador en repòs a la terra, aparentment canviarà el seu angle d'incidència quan l'observador està en moviment. D'aquesta manera, un model corpuscular de la llum podria explicar l'aberració estel·lar molt fàcilment. D'altra banda, la teoria ondulatòria també ofereix una explicació satisfactòria, sempre que l'èter romangui totalment quiet quan la Terra el solca.
La diferència màxima entre la posició observada i la posició real d'un astre arriba a un màxim de 20.47 segons d'arc denominant constant d'aberració . El fenomen de l'aberració de la llum s'utilitza per mesurar per trigonometria la distància a la qual es troba una estrella propera, denominant llavors paral·laxi anual, i definint amb aquesta base la unitat de distància interestel·lar: el parsec; definit com la distància a la qual està un astre que presenta un peraltatge anual d'un segon d'arc, i equival a 3,2616 anys llum.
Per aberració també es coneix el conjunt de defectes òptics que poden presentar un sistema òptic. Pot ser cromàtica (depenent de la longitud d'ona) o aromàtic. Entre les aberracions més comunes hi ha l'aberració esfèrica, el coma i l'astigmatisme.

aberració de la radiació

Es la diferencia entre la posició veritable i aparent o observada d'un astre.
Té el seu origen en el moviment anual i diürn de la Terra, així com el de la llum i el cos que l'emet.

aberració del so

Alteració que experimenta la freqüència de les ones sonores quan el punt emissor s'acosta a l'observador o se n'allunya.

aberració dels astres

Alteració aparent de les posicions dels astres a causa de la velocitat de la llum combinada amb el moviment de la rotació de la Terra.

aberració dels estels

Moviment curt i aparent que s'observa en les estels, resultant de la combinació del moviment de la Terra amb el de la llum que procedeix d'aquelles.

aberració dels estel fixes

Moviment aparent de les estels fixes, del migdia al nord, i al contrari, que resulta del moviment de la llum combinat amb el de la terra.

aberració diürna

És l'aberració produïda per la rotació de la Terra: el seu valor varia amb la latitud de l'observador y arriba des de cero en els pols, a 0,31 segons de arc.
L'aberració diürna és aquella component de l'aberració estel·lar que resulta del moviment diürn de l'observador al voltant del centre de la Terra.
En altres paraules, un observador, per estar situat en la superfície de la Terra, posseeix certa velocitat pel que fa al centre de la Terra, i això origina un petitíssim desplaçament de la posició aparent ja corregida per aberració anual.
El tractament per trobar la magnitud d'aquesta classe d'aberració és anàleg al realitzat per a l'aberració anual.
Però aquí cal tenir en compte que la velocitat d'un observador sobre la superfície d'un planeta depèn de la seva latitud geocèntrica.
La velocitat és màxima en l'equador del planeta i nul·la quan l'observador està situat en els seus pols.

aberració en lents i miralls

Defecte que consisteix en que els rajos lluminosos no es reuneixen on haguessin, d'acord amb la teoria elemental.

aberració en sistemes òptics

Les aberracions en sistemes òptics (lents, prismes, miralls o una sèrie d'aquests amb la finalitat de produir una imatge nítida) generalment comporten a una degradació de la imatge.
Ocorren quan la llum provinent d'un punt d'un objecte no convergeix capa a un sol punt després de transmetre's a través del sistema.
Els instrumentistes precisen corregir aquests sistemes per compensar les aberracions.

aberració en televisió

En senyals de televisió, defecte de la imatge consistent en que no tots els rajos coincideixen en el mateix focus, de manera que es perd qualitat en la definició.

aberració esfèrica

L'aberració esfèrica és un defecte dels miralls i les lents en el qual els rajos de llum que incideixen paral·lelament a l'eix òptic, encara que a certa distància d'aquest, són portats a un focus diferent que els rajos propers al mateix.
L'aberració esfèrica és una aberració de tipus monocromàtic de tercer ordre que afecta de manera diferent a cada longitud d'ona.
Aquest efecte és proporcional a la quarta potència del diàmetre de la lent o mirall i inversament proporcional al cub de la longitud focal sent molt més pronunciat en sistemes òptics de curta distancia focal, com en les lents d'un microscopi.
En els telescopis òptics antics s'utilitzaven instruments de llarga longitud focal per reduir l'efecte de l'aberració esfèrica.

aberració estel·lar

L'aberració estel·lar amb un màxim de 20,5 graus d'arc, es pot utilitzar per calcular la velocitat aproximada de la llum.

aberració informàtica

En informàtica, quan en un mòdul del mateix hi ha un error de maquinaria o programació que el sistema no pot recuperar.
Això equival a l'acabament imprevista del cicle d'execució d'un programa; procediment d'enllaç de comunicacions.

aberració longitudinal

La aberració longitudinal és, en òptica, la distància al llarg de l'eix òptic des del focus dels raigs paraxials fins al punt en què els rajos provinents de les vores exteriors de les lents o superfícies reflectants intersequen aquest eix.
En l'aberració de cromatisme, la distància, mesurada sobre l'eix òptic, entre els focus de dos colors patró.

aberració òptica

Amb aquest terme genèric s'abasta una sèrie de defectes que afecten els instruments òptics amb lents o amb miralls.
En l'aberració cromàtica dels diversos colors (longituds d'ona) que componen la llum, en travessar una lent són desviats de diferent manera i donen lloc a la formació d'una imatge contornejada pels colors de l'arc de Sant Martí. En una lent biconvexa, per exemple, els rajos violetes convergeixen cap al focus abans que els vermells. El defecte s'elimina recorrent a un sistema acromàtic compost, en la seva forma més simple, per dues lents, una anomenada "flint" i l'altra "crown", l'índex de refracció és diferent. Els miralls no tenen aberració cromàtica.
La aberració esfèrica, en canvi, afecta tant a les lents com als miralls i es deu al fet que les parts perifèriques d'una lent o d'un mirall, fan convergir els rajos lluminosos cap a un focus lleugerament desplaçat respecte al de les parts centrals, donant lloc a una imatge desenfocada.
L'astigmatisme és un defecte d'alguns sistemes òptics consistent en la incapacitat de conduir cap a un focus comú els rajos lluminosos procedents de diversos plans, per exemple el pla horitzontal i el vertical. Si s'observa un estel amb una ullera amb defecte astigmàtic, en lloc d'una imatge puntiforme s'observarà una imatge el·lipsoïdal. Per corregir l'astigmatisme es recorre generalment a l'ocupació de lents tòriques (de bou de revolució), que presenten una cara esfèrica i una cara tòrica. No obstant això, en cert moment s'empraven lents cilíndriques i esfericocilíndriques.

aberració planetària

L'aberració planetària és la combinació de l'aberració de la llum (deguda a la velocitat de la Terra) i la correcció en temps llum (deguda al moviment de l'objecte i la distància), tal com es calcula en el sistema en repòs del sistema solar . Totes dues estan determinades en l'instant en què la llum de l'objecte en moviment arriba a l'observador en moviment a la Terra. Se li diu així perquè s'aplica generalment als planetes i a altres objectes en el sistema solar el moviment i distància es coneixen amb precisió.

aberració secular

El Sistema Solar gira al voltant del centre de la Galàxia. L'aberració deguda a aquest moviment es coneix com aberració secular i afecta les posicions aparents de les estrelles distants i objectes extra galàctics. No obstant això, ja que l'any galàctic és d'uns 230 milions d'anys, l'aberració varia tan lentament que el seu canvi és extremadament difícil d'observar. Per tant, l'aberració secular tendeix a ser ignorada quan es consideren les posicions de les estrelles. En altres paraules, els mapes de les estrelles mostren les posicions aparents observades de les estrelles, no els seus veritables posicions calculades després de considerar l'aberració secular.
Per a les estrelles significativament a menys de 230 milions d'anys llum de distància, el sistema solar es pot considerar un sistema inercial, i per tant l'efecte de l'aberració secular és equivalent a una correcció en temps llum. Això inclou les estrelles de la Via làctia, ja que la Via Làctia té uns 100.000 anys llum de diàmetre. Per a aquestes estrelles, la seva veritable posició es calcula llavors fàcilment mitjançant el producte del seu moviment propi (en segons d'arc per any) i la seva distància (en anys llum).
L'aberració secular és normalment un petit nombre de minuts d'arc. Per exemple, l'estrella estacionària Groombridge 1830 es desplaça aproximadament tres minuts de arco, causa de l'aberració secular. Això és aproximadament buit vegades l'efecte de l'aberració anual, com seria d'esperar atès que la velocitat del Sistema Solar en relació amb la Via Làctia és d'unes buit vegades la velocitat de la Terra respecte al Sol.

aberracions monocromàtiques

Les aberracions monocromàtiques, les quals es produeixen sense dispersió.
Aquestes inclouen aberracions en superfícies relaxants de qualsevol, i les aberracions de llum monocromàtica d'una sola longitud d'ona.

aberrant

Se'n diu d'una cosa que es desvia o aparta del normal o usual.

abessonada

Trossos de fusta que es posen dins els buits dels lligaments de les naus perquè romanguin massissos.

abessonar

Acció i efecte d'abessonar.

Ability

El primer USS Ability, va ser un iot en servei en la US Navy usat en serveis de guerra antisubmarina durant la Segona Guerra Mundial.
Va ser construït com Reomar IV en l'any 1926 a Bay City, Michigan per les drassanes Defoe Shipbuilding Company, i va ser adquirit per l'armada nord-americana el 12 de març de 1942. Va ser re nombrat USS Ability i se li va assignar el numeral PYC-28 i donat d'alta el 28 de setembre de 1942 amb el tinent Lloyd R. Walker al comandament.
Després d'un període de proves, el USS Ability va ser assignat en 1942 a la frontera marítima aquest, on va començar a realitzar tasques de patrulla. Entre març de 1943 i setembre de 1944, el USS Ability va ser assignat a l'escola de sonaristes de la flota amb base a Key West, Florida, amb la qual va participar en exercicis d'entrenament de guerra antisubmarina.
El vaixell va ser donat de baixa el 29 de setembre de 1944, i assignat a la reserva naval com a vaixell d'entrenament Tompkinsville, Nova York. El USS Ability va ser posat fora de servei el 19 de setembre de 1945 i retornat a la Comissió Marítima el 18 de maig de 1946 per a la seva alienació.

abiòtic

En l'àmbit de la biologia i l'ecologia, el terme abiòtic designa a allò que no és biòtic, és a dir, que no forma part o no és producte dels éssers vius.
En la descripció dels ecosistemes es distingeixen els factors abiòtics, que vénen donats per la influència dels components físico-químiques del mitjà, dels factors biòtics, l'origen dels quals resideix en els éssers vius i els seus productes.
D'igual forma, en aquesta descripció cabria diferenciar als components abiòtics, el conjunt dels quals configuraria el biòtop, dels components biòtics, el conjunt dels quals constituïx la biocenosi.
De manera anàloga es parla d'evolució abiòtica per a referir-se a les fases de l'evolució físico-química anteriors a l'aparició dels éssers vius.
Entre els factors abiòtics més rellevants cap destacar els següents elements: sol, aire, aigua, sòl, clima, relleu, llum.

abismal

Es denomina zona abismal, abissal o zona abisso pelàgica un dels nivells, en aquest cas el de més profunditat, en què està dividit l'oceà segons la profunditat. És per sota de la zona batipelàgica i per damunt del hadopelàgica i correspon a l'espai oceànic entre 3.000 i 6.000 metres de profunditat. Es tracta per tant d'una zona fosca on la llum solar no hi arriba.

abismal

Pertanyent a l'abisme.

abisme

Profunditat gran, imponent i perillosa, com la dels mars, la d'un tall, la d'un avenc, etc.

abisme de Challenger

La fossa Challenger és el punt més profund de la Terra mesurat als oceans. Forma part de la fossa de les Mariannes i se'n troba al sud, a prop del grup d'illes Mariannes. La superfície terrestre més propera és l'illa Fais, una de les illes exteriors de l'illa Yap 289 km al sud-oest i l'illa Guam 306 km al nord-oest. La fossa obté el seu nom gràcies al vaixell de la Marina Reial Britànica HMS "Challenger", que va ser el descobridor de la fossa en 1875. Té una fondària d'11.033 m. (36.056 peus) (6,82 milles).
La màxima profunditat mesurada de la fossa Challenger és de 10.923 m (National Geographic estima la profunditat en 11.034 m sota el nivell del mar). La pressió a aquesta profunditat és aproximadament 1.095 vegades la de la superfície. L'expedició del HMS "Challenger" va ser, entre el desembre de 1872 i el maig de 1876, la primera a sondejar les profunditats conegudes avui dia com la fossa Challenger. El primer sondeig va ser realitzat l'23 de març de 1875, a l'estació 225. La profunditat registrada va ser de 4.475 braces (8.184 m), basada en 2 sondeigs separats. El llibre de Sir John Murray "The Depths of the Ocean" (Les Profunditats de l'Oceà) de l'any 1912, registra una profunditat de l'abisme de 9.635,9472 m (31.614 peus). Sir John va ser un dels científics de l'expedició, un home jove en aquell temps. La pàgina 131 del llibre de Murray es refereix a la fossa. Tots els informes originals de l'expedició Challenger poden ser vistos per Internet en la Biblioteca Challenger.
En 1951, uns 75 anys després del seu descobriment, la fossa de les Mariannes al complet va ser explorada per la nau de l'Armada Reial Britànica HMS "Challenger", anomenat així pel vaixell de l'expedició original. Durant aquesta travessia, la part més profunda de la fossa va ser mesurada usant sondatge per ressò, una forma molt més precisa i senzilla de mesurar la profunditat que l'equip de sondatge usat en l'expedició original. El HMS "Challenger" va mesurar una profunditat de 5.960 braces (10.900 m) en les coordenades 11° 19? N, i 142° 15? E. L'23 de gener de 1960, el batiscaf suís "Trieste", adquirit per la Marina dels Estats Units d'Amèrica, va descendir al fons oceànic. Tripulat per l'oceanògraf Jacques Piccard (que junt amb el seu pare Auguste Piccard va dissenyar el submergible usat en el descens) i el tinent Don Walsh. En 1984, un navili oceanogràfic japonès va estudiar el fons amb un sonar i va estimar la profunditat de l'abisme a 10.923 metres. En 2009 es va produir un nou descens a la fossa, amb el robot "Nereus". El "Nereus" va mesurar la profunditat de la fossa i el resultat va ser de 10.902 m (6,8 milles).
L'última vegada que va ser mesurada la fossa va ser l'1 de juny de 2009 amb el sonar Simrad EM120. Es va cartografiar el fons marí des del vaixell de la Marina dels Estats Units d'Amèrica. El sonar va calcular la fondària en 10.971 m. (35.994 peus) (6,82 milles). Aquest sonar només té un marge d'error del 0,2% (això es traduiria en un error d'uns 22 metres (72,18 peus).

abisme oceànic

Profunditat insondable, immensa, molt gran. És refereix a les profunditats majors de 300 braces.
En el fons de l'oceà no existeix vegetació que realitzi la fotosíntesi, és a dir no existeixen algues verdes.
Aquesta zona depèn en gran part del particular de detritus que cau des de la superfície, excepte a les zones on es presenten les xemeneies hidrotermals,que depèn de l'energia volcànica, on la producció primària, depèn de la quimiosíntesis que és desenvolupada per espècies bacterianes, presents sobre el substrat o els organismes presents.

abismós

Semblant a un abisme.

abissal

Relatiu als abismes marins en profunditats superiors als 3.700 metres (2.000 braces) on no penetren els raigs de Sol.

abissal

Es denomina zona abissal o zona abissopelàgic a un dels nivells en què està dividit l'oceà segons la seva profunditat, està per sota de la zona batipelàgica i per sobre del hadopelàgica i correspon a l'espai oceànic entre 3.000 i 6.000 metres de profunditat. És una zona fosca on la llum solar no arriba.

abissal

Relatiu als abismes marins en profunditats superiors als 3.700 metres (2.000 braces) on no penetren els raigs de Sol.

abissal

En biologia marina, el terme de fauna abisopelàgica fa referència a la descripció d'un tipus determinat d'ambient o hàbitat natural, amb certes espècies d'animals marins que neden lliurement i que viuen o s'alimenten en aigües obertes a aquestes profunditats i mai s'aproximen a la superfície.
D'altra banda en biologia marina existeix també, el terme de fauna abissal bentònica, que és la fauna que es presenta lligada al fons oceànic, ja que es presenta molt escassa i característica.
La paraula abissal procedeix d'abisme, lloc profund i fosc. Aquesta regió es caracteritza per un ambient fred, pressió hidrostàtica extremadament elevada, escassetat de nutrients i absència total de llum. Una fossa abissal es forma quan l'escorça oceànica subduce sota l'escorça continental amb un lleu angle d'inclinació el que produeix ruptura de la litosfera i la formació d'una fossa.
En el fons de l'oceà no existeix vegetació que realitzi la fotosíntesi, és a dir no hi ha algues verdes. Aquesta zona depèn en gran part de les partícules de detritus que cau des de la superfície, excepte en les zones on es presenten les fonts hidrotermals, que depèn de l'energia volcànica, on la producció primària, depèn de la quimiosíntesi que és desenvolupada per espècies bacterianes, presents sobre el substrat o en els organismes presents (com en el cas del trofosoma dels Pogonòfor).
Aquesta zona morfològica de la geografia del fons marí ocupa més del 70% de l'àrea total dels oceans.
La fauna abissal està formada per peixos estranys amb aparença monstruosa com Caulophryne, Argyropelecus, Idiacanthus, Melanocetus, Saccopharynx, Chauliodus o Cryptosaras.
Entre la fauna d'invertebrats trobem la presència del fenomen del gigantisme abissal, ja que hi ha picnogònids (aranyes de mar) de més de 1,50 m, hi ha un hidrozoari, amb el seu pòlip de més de 50 cm d'altura, i també isòpodes de més de 40 cm de grandària, així com espècies molt diferents a les presents en la superfície, com són grans esponges vítries, així com lliris de mar pedunculats, sèssils de manera primitiva.

abissobentònic

Pertanyent al sostrat sedimentari o del fons d'una zona de la mar profund entenent-se dels 800 als 1.000 metres, inclou aproximadament la meitat de la província batial, abissal i la hadal.

abissopelàgic

Es refereix a la part de la columna d'aigua de l'oceà que es troba per sota dels 3.700 m de profunditat.

ABLA

Instrument regional uniforme i negociable, destinat a obtenir finançament de curt termini per a les exportacions interregionals, i recolzat pel Sistema de Pagaments de ALADI, així com per un Acord Addicional de Garanties de Disponibilitat i Transferibilitat de divises convertibles.

ablació

Retirada o canvi d'una part electrònica d'alguna maquinària o aparell electrònic.

ablació continental

L'ablació continental és el fenomen consistent en la desaparició d'un terreny a vegades d'un gruix considerable per efecte de determinats factors.
L'ablació s'observa en algunes comarques on ha desaparegut un terreny de jutjar per les restes que de la mateixa subsisteixen encara en comarques més o menys distants dins de la mateixa regió la qual cosa prova que en un altre temps formaven part d'un dipòsit únic.
L'ablació no és més que un fenomen de denudació a vasta escala produït sobretot, a l'efectuar l'emersió del dipòsit. En aquestes circumstàncies, les capes superiors van haver de trobar-se encara bastant toves o poc coherents i per tant en les condicions més a propòsit per a ser escombrades per la retirada de les aigües.

ablació geològica

Són processos d'ablació aquells que duen a terme i causen la pèrdua total del gel dipositat o la neu caiguda a les glaceres o glaceres. Consisteixen en la fusió a l'estiu de part de la massa de neu o gel acumulats, i en glaciacions estables ve compensada per l'acumulació de neu a l'hivern i pel flux de gel entre les diferents parts de la glaciació.
A glacera a zones temperades (glaceres de muntanya) es dóna a la part baixa de la glaciació (zona d'ablació), on el gel està a una temperatura de zero graus, i suposa la fusió de la neu acumulada al curs superior (zona d'acumulació). En canvi, a les glaceres fredes (a les zones polars) que tenen tota la massa de gel a temperatures inferiors als zero graus, l'ablació és molt reduïda.

ablació glacial

La zona d'ablació d'una glacera és l'àrea on es perd el gel i la neu. Comprèn la fusió, l'evaporació i el despreniment de grans masses de gel quan la glacera descendeix a nivells inferiors on la morena recobreix una superfície en curs d'aprimament de la glacera o en d'una glacera morta.

abocada

Se'n diu quan la barca, que per un temporal, es tomba i queda amb la quilla per amunt.

abocador

Útil de petita grandària emprat per a treure l'aigua del pla de les embarcacions i bots sense coberta.

abocador d'asta

Espècie de cassó amb mànec molt llarg usat per a regar les veles dels vaixells, quan fa molta calor o també les cobertes i costats del vaixell.

abocadors

Els abocadors són aquells llocs on es dipositen finalment les escombraries, i que poden ser oficials o clandestins (no controlats per ningú).
- Tipus d'abocadors.
a) Abocador clandestí: És un lloc que sense consideracions mediambientals, és triat per algun grup humà per a dipositar les seves deixalles sòlides. Són greu font de contaminació, malalties i altres problemes.
b) Abocador municipal o urbà: És un abocador que sota certes consideracions o estudis de tipus econòmic, social i ambiental, és gestionat pels governs municipals.
c) També són coneguts com a "abocadors controlats" o "farciments sanitaris".
Abocadors controlats
- En funció de la topografia: a) Abocadors en àrea, Abocadors en trinxera, Abocadors tàlveg o depressió i Abocadors en vessant.
- En funció del grau de compactació dels residus: Abocadors de baixa densitat amb cobertura, Abocadors de densitat mitjana amb cobertura, Abocadors d'alta densitat amb trituració, bocadors d'alta densitat a bales.

abocar

Llençar a la mar, als corrents d'aigua, al terreny, els productes sobrers d'un procés industrial o agrícola, els procedents de la platja, del poblament humà o qualsevol altre residu.

abocar

Fer proa a la boca del port, riu o canal quan ja és a prop.

abocar

Acostar o ajuntar per les boques (dos recipients, dues eines).

abocar l'embarcació

Tombar-se la barca, estant navegant, per causa de la mar, el vent, l'estiba incorrecta, mala maniobra, etc.

abocar tines i galledes

Ordre de col·locar-los cap per avall per tal d'escórrer.

abocar un port

Aproximar-se a l'entrada d'un port, canal o ancoratge.

abocar un vaixell

En l'arquitectura naval, inclinar un vaixell per posar al descobert tot el seu costat i poder procedir a la seva neteja o componiment.
Sinònim "donar de quilla o donar la quilla".

aboiar

Surar un objecte en l'aigua.

aboiar

Semblant a una boia.

aboiar

Posar boies per indicar la posició d'un vaixell o qualsevol altre objecte submergit.

aboiar

Deixar anar una cosa per dins de l'aigua: una corda, una fusta, un peix que s'escapi.

aboiar

Fer que un objecte qualsevol es mantingui sobre l'aigua, entre dues aigües o alguna cosa suspès del fons per mitjà de boies i caps que se li amarren.

aboiar

Aguantar alguna cosa sobre l'aigua arran d'aigua o mantenir-lo submergit mitjançant boies.

aboiar el vaixell

Col·locar boies per indicar la posició d'un vaixell o qualsevol altre objecte submergit.

aboiar els peixos

Injectar aire als peixos, mitjançant una pera de goma o altre instrument, perquè surin i usar-los com esquer en la pesca de tonyines amb canya.

aboiar i abalisar els baixos

Assenyalar la seva presència per mitjà de boies o balises.

aboiar l'art

Deixar anar un art per l'aigua des d'una embarcació i fer que els suros de l'ormeig es mantinguin bé en surada.

aboiar un ormeig

Fer que els suros d'un ormeig es mantinguin bé en surada, perquè quan es vagi a llevar sigui fàcil de trobar-los.

aboiar un vaixell

Assenyalar amb boies un vaixell o qualsevol altre objecte submergit per a conèixer la seva situació.
Amb més freqüència s'empra el verb abalisar.

aboiat

Se'n diu de qualsevol cosa semblant a una boia.

aboiat

Se'n diu de tot vaixell parat i sense govern.

aboiat

Qualsevol objecte que sura a l'aigua.

aboldar

Fondejar una barca, per mitjà d'una bola fermada a una corda que amollen fins que arriba al fons de la mar.

abolicionisme

L'abolicionisme és una doctrina que propugna l'anul·lació de lleis, preceptes o costums que es considera que atempten contra els principis humans i morals. El terme es va aplicar inicialment al corrent que propugnava l'abolició de l'esclavitud, per tal de considerar tota persona subjecte de Dret, en oposició a objecte de Dret d'alguns col·lectius però ha sigut encunyat per altres moviments socials.
Abolicionisme Europeu i Americà. Però ja parlant del moviment abolicionista modern, hem de considerar el context dels diferents territoris perquè l'evolució és completament diferent..
- Portugal. El primer ministre reformista Marquès de Pombal va abolir l'esclavitud a Portugal i a les colònies de l'Índia el 12 de febrer de 1761, per la qual cosa es considera Portugal pioner en l'abolicionisme. Tanmateix, a les colònies portugueses d'Amèrica es va continuar permetent l'esclavitud. Juntament amb la Gran Bretanya a començaments del segle XIX es va prohibir el tràfic d'esclaus i el 1854 per decret es van alliberar tots els esclaus del govern de les colònies. Dos anys més tard, també es va alliberar tots els esclaus de l'església a les colònies. El 25 de febrer de 1869 es va produir finalment l'abolició completa de l'esclavitud en l'imperi portuguès.
- França. Després de la Revolució Francesa i la Declaració dels Drets de l'Home i del Ciutadà es va abolir l'esclavitud el 4 de febrer de 1794 en la Convenció Nacional. Tanmateix Napoleó va restablir-la el 20 de maig de 1802. L'abolició definitiva no va arribar fins al 27 d'abril de 1848 signada per un decret del ministre nord català i eminent científic Francesc Aragó.
- Xile. Si bé en la fallida Conspiració dels tres Antonios es plantejava l'abolició de l'esclavitud el 1780, serà el primer Congrés Nacional convocat el 1811, 8 mesos després de la creació de la Junta de Govern, qui va declarar entre altres iniciatives la Llibertat de ventre. Segons aquesta els fills d'esclaus que naixessin a terra xilè serien lliures. El 1818, i a conseqüència de la participació de batallons d'esclaus negres entre les forces patriotes pertanyents a l'Exèrcit Llibertador dels generals José de San Martín i Bernardo O'Higgins, se'ls promet a aquests la llibertat completa, fet que és portat a la pràctica el 1823, sota la presidència interina de Ramón Freire, fent de Xile un dels primers països -no sol de l'Amèrica espanyola- en declarar la llibertat dels esclaus.
- Regne Unit i Imperi Britànic. La Society for Effecting the Abolition of Slavery (Societat per efectuar l'abolició de l'esclavitud) va ser fundada el 1789 per Thomas Clarkson. En les seves presentacions va informar àmpliament la societat anglesa de les misèries del tràfic d'esclaus i les seves pràctiques a través d'una moderna campanya de difusió pública. L'estratègia política al Parlament fou liderada pel cèlebre diputat William Wilberforce aconseguint progressivament diversos èxits que anaren limitant l'esclavisme: " Un primer pas es va assolir el 1807 quan es va prohibir el tràfic d'esclaus als vaixells anglesos, en el marc de la guerra amb la França revolucionària. El 23 d'agost de 1833 es va aprovar la Slavery Abolition Act (Acta d'abolició de l'esclavitud) per la qual des de l'1 d'agost de 1834 quedaven lliures tots els esclaus de la majoria de les colònies britàniques. Durant un període de transició de quatre anys romandrien, a canvi d'un sou, lligats encara al seu amo. Els propietaris de plantacions del Carib van ser indemnitzats amb 20 milions de lliures esterlines.
- Canadà. Vegeu també: Llei contra l'Esclavitud del Canadà i Afrocanadencs-
El 1793 es va firmar a l'Alt Canadà la primera llei contra l'esclavitud, la Slave Act of 1793.
- Estats Units d'Amèrica. El moviment abolicionista es va formar el 1830 en els estats del nord dels Estats Units, en els quals se li va donar molta publicitat. El 1831 es va fundar la New-England Antislavery Society (Societat antiesclavitud de Nova Anglaterra).
El moviment tenia les seves arrels el segle XVIII, on havia nascut amb l'objectiu de prohibir el tràfic d'esclaus. La possessió d'esclaus es va permetre fins al final de la Guerra de Secessió, particularment en els estats del sud. La constitució tractava en certs punts l'esclavitud encara que en cap no s'usava aquesta paraula.
Tots els estats al nord de Maryland van abolir l'esclavitud entre 1789 i 1830, gradualment i en diferents moments. Tanmateix, el seu estatus va romandre inalterat al sud i els costums i el pensament públic van evolucionar en defensa de l'esclavitud com a resposta al creixent enfortiment de l'actitud antiesclavitud del nord. El punt de vista contra l'esclavitud que mantenien molts homes del nord després de 1830 va anar portant lentament i imperceptiblement cap al moviment abolicionista. La majoria dels estats del nord no acceptaven les posicions extremes dels abolicionistes. Abraham Lincoln, malgrat ser contrari a l'esclavitud, tampoc no acceptava l'abolicionisme.
L'abolicionisme com a principi era alguna cosa més que un mer desig d'ampliar les restriccions a l'esclavitud. La majoria dels del nord acceptaven l'existència de l'esclavitud, no tenien per objectiu canviar això, sinó afavorir una política d'alliberament indemnitzada i gradual. Els abolicionistes en canvi volien acabar amb l'esclavitud d'una vegada per totes i per sempre i el moviment es va caracteritzar pel suport de l'aplicació de la violència per precipitar el final, com mostren les activitats de John Brown. El moviment abolicionista es va difondre particularment gràcies a l'efectiva propaganda de William Lloyd Garrison.
En la Guerra de Secessió dels Estats Units l'abolicionisme va jugar cert paper. Encara que els quàquers (Benjamin Lay, John Woolman) es van donar a conèixer parcialment per la seva participació en aquest moviment, aquest no estava en cap cas limitat als quàquers. Aquest punt va ser un de molts que va portar a la fundació dels metodistes lliures, un grup que es va separar en la dècada de 1860 de l'Església Metodista.
Molts abolicionistes americans van exercir un paper actiu en contra de l'esclavitud en l'Underground Railroad, que, tractava d'ajudar els esclaus fugitius malgrat les grans penes que això podia portar segons la llei federal que va entrar en vigor el 1850.
Mitjançant la Proclamació d'Emancipació (promulgada pel president Abraham Lincoln, en la que es va declarar la llibertat de tots els esclaus l'any 1863 i va entrar en efecte per primera vegada al final de la Guerra Civil 1865) els abolicionistes americans van obtenir l'alliberació dels esclaus en els estats en els quals hi continuava havent esclavitud i la millora de les condicions en la dels americans negres en general. El moviment abolicionista va adobar el camp per al moviment per als drets civils nord-americà.
- Espanya, Cuba i Puerto Rico. Encara que hi va haver precedents des de començaments del segle XIX, cap d'ells no va ser transcendent.
Agustín Argüelles i José Miguel Guridi van presentar a les Corts de Cadis una proposta abolicionista l'1 d'abril de 1811, que no va prosperar. El 13 d'agost de 1813 Isidoro de Antillóny Marzo fa una nova proposició, més extensa i que tampoc no prospera (és fins i tot objecte d'un atemptat que gairebé acaba amb la seva vida). Aquest diputat ja s'havia destacat el 2 d'abril de 1802 amb una conferència abolicionista davant de l'Acadèmia Matritense de Derecho Español i Públic (Dissertació de l'origen de l'esclavitud dels negres, motius que l'han perpetuat, avantatges que se li atribueixen i mitjans que podrien adoptar-se per fer prosperar sense ells les nostres colònies, publicada el 1811). La Constitució de Cadis posa especial cura en distingir les condicions d'espanyol, home lliure, avecindado, llibert (article 5) ciutadà espanyol, ingenu (capítol IV), servent domèstic (article 25.3), establint requisits especials per a l'obtenció de la ciutadania als originaris d'Àfrica (article 22).
José María Blanco White va criticar l'esclavitud a Bosquexo del comerç d'esclaus i reflexions sobre aquest tràfic considerat moral, políticament i cristianament (Londres, 1814). També van tenir posicions abolicionistes els cubans Félix Varela, José Antonio Saco, Francisco Arango y Parreño, Domingo del Monte y Aponte i Rafael María de Labra y Cadrana, molts dels quals van estar en contacte amb abolicionistes dels Estats Units, encara que també van intervenir en la política espanyola peninsular.
Cuba i Puerto Rico eren les últimes colònies espanyoles a Amèrica, i on l'esclavitud tenia un pes econòmic decisiu. La posició internacional d'Anglaterra contra el tràfic d'esclaus impedia un fàcil abastament. El cas del vaixell Amistad els esclaus del qual es van rebel·lar, i que va ser conduït als Estats Units, va ocasionar un conflicte jurídic i diplomàtic (sobre l'assumpte s'ha fet una pel·lícula de Steven Spielberg, 1997). Les successives sublevacions a Cuba de l'últim terç del segle XIX, fins a la Guerra d'Independència cubana de 1895-1898, van tenir com una de les seves causes les polèmiques entre esclavitud i abolicionisme.
La pressió internacional va promoure lleis contràries al comerç d'esclaus el 1817 (a canvi d'un pagament per Anglaterra de 400.000 lliures com a compensació), 1835 i 1845. La reiteració de les lleis era prova de la seva ineficàcia. El 1837 es va promulgar l'abolició de l'esclavitud al territori metropolità, però no així als territoris d'ultramar, que és on la presència d'esclaus era realment significativa, demogràficament i econòmicament.
La Societat Abolicionista Espanyola es va fundar el 2 d'abril de 1865 a iniciativa del porto-riqueny Julio Vizcarrondo, que també va fundar el diari El abolicionista espanyol (15 de juliol de 1865). Les seves primeres activitats importants van ser el míting del 10 de juny de 1866 al Teatre de la Sarsuela de Madrid i un concurs literari que va guanyar Concepció Areny (L'esclavitud dels negres). La Societat Abolicionista va obrir seccions a Sevilla, Lleó, Barcelona i Saragossa. El 1866 diari i Societat van ser clausurats pel govern de Narváez, coincidint amb l'agudització de la repressió política contra els progressistes.
Després de la Revolució de 1868 l'activisme abolicionista va impulsar la llei Moret (4 de juliol de 1870, trucada així per Segismundo Moret, ministre d'Ultramar i posteriorment d'Hisenda; també va rebre el nom de llei de ventres lliures o de llibertat de ventres). Amb ella es va concedir la llibertat a qualsevol nascut posteriorment al 17 de desembre de 1868, així com als esclaus grans de 60 anys o que haguessin ajudat la repressió de la sublevació independentista simultània a Cuba i Puerto Rico.
Rafael María de Labra va obtenir un escó com a diputat per Infiesto (Astúries) el 1871, i va impulsar els debats per l'abolició. L'oposició esclavista es va organitzar en una Lliga Nacional i Cercles Ultramarins, així com en diaris de gran tirada. Estava recolzada pels sectors més conservadors i part de l'exèrcit, alarmats pels desordres que van començar a les colònies. Els retrets per aquest i altres assumptes, adreçats a la figura del nou rei, van acabar produint l'abdicació d'Amadeu de Savoia. Posteriorment, amb la Primera República, l'Assemblea Nacional va proclamar l'abolició de l'esclavitud a Puerto Rico (22 de març de 1873), encara que no a Cuba. El nombre d'esclaus a Puerto Rico era significativament menor (trenta-un mil). José María Orense, president de l'Assemblea, era en aquell moment president honorari de la Societat Abolicionista, de la qual havia estat també president efectiu. Els presidents del Poder Executiu de la República, Estanislau Figueras, Francesc Pi i Margall, Nicolás Salmerón i Emilio Castelar també van ser destacats abolicionistes.
La Restauració (1875) va començar impedint el funcionament de la Societat Abolicionista, però des de 1880 es va permetre la seva continuació, moment en què va començar un procés de supressió de l'esclavitud mitjançant un Patronat (13 de febrer de 1880), que es va suprimir definitivament el 7 d'octubre de 1886, moment a partir del qual l'esclavitud va desaparèixer legalment. La Societat Abolicionista es va dissoldre el 1888.
- Altres moviments abolicionistes. Altres moviments socials han utilitzat el terme abolicionisme en la seva definició més pura "d'acabar amb un sistema injust i immoral" i fent analogia d'altres formes que consideren de 'neoesclavisme'.
- Feminisme abolicionista. Al moviment feminista abolicionista, projecte proper al sectors del feminisme radical, entès en el sentit etimològic més estricte, en un principi buscava l'acabament definitiu de la pràctica de la prostitució i la pornografia, donant suport a les dones a sortir de tal situació a més de combatre la causes que la provoquen, especialment la coacció i el xantatge, o determinades condicions socioeconòmiques. Però dins del feminisme abolicionista s'han ampliat els horitzons, exigint l'abolició dels ventres de lloguer, considerats explotació sexual i reproductiva de les dones i més darrerament cap a l'abolició del gènere, que per alguns sectors del feminisme suposa un intent d'esborrar el subjecte polític femení.[6] Tots quatre projectes d'abolició comporten controvèrcia dins d'un moviment tan hegemònic com ho és el feminisme.
- Anticapitalista abolicionista. De la mateixa manera, es pot incloure la proposta econòmica i política d'abolir el treball assalariat com una forma d'abolicionisme, si es considera aquesta forma de treball com una forma de supervivència de l'esclavitud, fins i tot de manera majorment perfeccionada que l'esclavitud clàssica. Els qui adhereixen aquesta proposta criden al treball assalariat: esclavitud del salari, ja que consideren que el salari no representa els beneficis que produeix el treballador i posen en dubte la legitimitat del capitalista de quedar-se la plusvàlua És una visió propera als moviments anticapitalistes.
- Abolicionisme de presons. També exigeix un projecte d'abolició de les presons, i més en concret del sistema penitenciari que és considerat una pota més d'un sistema racista i classita, pel biaix de classe i de raça generalitzat a les presons. Sobretot busquen abolir-lo com a forma de càstig per a tots els delictes sense víctimes i per a aquells que no siguin delictes contra les persones, junt amb els partidaris de l'anul·lació del sistema de càstigs carceraris que, en general, també són anomenats abolicionistes. Tot i que alguns moviments abolicionistes de presons van més enllà i assenyalen el sistema educatiu com a solució.
- Abolicionisme antiespecista. Finalment, dins del moviment pel reconeixement de drets dels animals, hi ha també el moviment denominat animalista abolicionista que pretén que els animals que no pertanyen a la nostra espècie deixin de ser tractats com propietats. Consideren el consum de productes animals una explotació innecessària i immoral i van encontra del denominant sistema especista, que els discrimina per pertànyer a una altra espècie animal. El moviment és s'autoanomena antiespecista, precisament en contraposició del sistema que consideren opressor.

abolicionisme en Brasil

La història de l'abolicionisme al Brasil es remunta a la primera temptativa d'abolició de l'esclavitud indígena, l'any 1611. La seva abolició definitiva es deu a el marquès de Pombal, durant el regnat de Josep I de Portugal, i als moviments emancipadors de el període colonial, particularment la Conjura bahiana de 1798, en els plans es trobava l'eradicació de l'esclavitud. Després de la Independència del Brasil, les discussions a aquest respecte es van estendre per tot el període de l'Imperi, havent adquirit rellevància a partir de 1850, i caràcter veritablement popular a partir de 1870, culminant amb la signatura de la llei Áurea de 13 de maig de 1888, que va extingir l'esclavitud negra al Brasil.
En 1880, polítics importants, com Joaquim Nabuco i José do Patrocínio, van crear a Rio de Janeiro la Societat Brasilera contra l'Esclavitud, que estimulava la formació de desenes d'associacions semblants a tot el país. De la mateixa manera, el diari El Abolicionista, de Nabuco, i la Revista Il·lustrada, d'Angelo Agostini, van servir de model per a altres publicacions antiesclavistes. Advocats, artistes, intel·lectuals, periodistes i polítics es van unir a el moviment i van recaptar fons per pagar cartes de alforria. Encara que no es divulgui molt, l'Església Positivista de Brasil, de Miguel Llegim i Raimundo Teixeira Mendes, va tenir una actuació destacada en la campanya abolicionista al des legitimar l'esclavitud, vista a partir de llavors com una forma bàrbara i endarrerida d'organitzar el treball i tractar als éssers humans.
També va tenir una participació destacada en la campanya abolicionista la maçoneria brasilera, sent així que gairebé tots els principals líders de l'abolició van ser maçons. José Bonifácio, pioner de l'abolició, Eusébio de Queirós, que va abolir el tràfic d'esclaus, el vescomte de Riu Blanc, responsable de la Llei de Ventre Lliure i els abolicionistes Luís Gama, Antônio Bento, José do Patrocínio, Joaquim Nabuco, Silva Jardim i Ruy Barbosa eren maçons. En 1839, els maçons David Canabarro i Bento Gonçalves alliberen esclaus durant la Guerra dels Farrapos.
En Recife, els alumnes de la Facultat de Dret es mobilitzen, sent fundada una associació abolicionista per alumnes com Plínio de Lima, Castro Alves, Rui Barbosa, Aristides Spínola, Regueira Costa, entre d'altres. En, es destaca la feina d'un antic esclau, un dels més grans herois de la causa abolicionista, l'advocat Luís Gamma, responsable directe de l'alliberament de més de 1.000 captius. Es va crear també a la capital paulista la Societat Emancipadora de Són Paulo, amb la participació de líders polítics, hisendats, professors universitaris, periodistes i, fonamentalment, estudiants.
El país va ser pres per la causa abolicionista, i, en 1884, els estats de Ceará i Amazones van abolir l'esclavitud en els seus territoris. Durant els últims anys de l'esclavitud al Brasil, la campanya abolicionista es va radicalitzar amb la tesi "Abolició sense indemnització" llançada per periodistes, professionals liberals i polítics que no tenien propietats rurals.

abonament

Es una quantitat pagada o acreditada com un reemborsament a un comprador a causa de qualsevol nombre de causes que donen lloc a una inhabilitat perquè el venedor resolgui les especificacions del comprador.

abonament de comissions

Pagament econòmic a un agent per la venda o col·locació d'alguna mercaderia, de la prima que li correspon per la comissió.

abonançar

Acció o l'efecte d'abonançar o d'abonançar-se.

abonançar el temps

Perdre el vent en el seu grau de força i calmar el mar.

abonançar el vent

Perdre el vent el grau excessiu d'intensitat, quedant en regular, i disminuir la intensitat de l'onatge.

abonançar la mar

Millorar la l'altura de les ones.

abonetar

Unir una boneta a la seva vela i, amb caràcter general dues peces.

abonyegar

Produir una depressió en una superfície amb un cop o prement.

abordable

Lloc com la costa, platja, etc., on un vaixell o embarcació pot acostar-se sense perill, ni risc.

abordable

Que es pot abordar.

abordada

Acte d'abordar.

abordador

Se'n diu del vaixell que aborda a un altre.

abordament

Acció d'abordar.

abordament

Transferència del fluid o moment d'una massa d'aigua cap a una altra quan es troben en contacte i generalment amb direcció de flux oposades.

abordar

Arribar, tocar una embarcació amb una altra, envestir.

abordar

Atracar el vaixell a un desembarcador o moll.

abordar

Aportar, i fins i tot a atracar el vaixell a moll.

abordar

Acció d'arribar i atracar una nau a la borda d'altra nau o a un moll, costa o embarcador.

abordar

En el sentit neutre i absolut és prendre port o terra, arribar a una costa, illa, etc.

abordar

Se'n diu de la persona que puja a bord.

abordar

Posar-se un vaixell al pairo derrocant sobre l'enemic i presentant-les sempre el costat de manera que sense guanyar ni perdre terreny pugui caure sobre ell per a això es tira l'àncora al mateix temps que es arrambla.

abordar a l'ancora

Deixar-se caure sobre el costat d'un vaixell enemic, maniobra que s'executa fondejant l'àncora.

abordar a l'enemic

En els combats navaIs s'aborda d'intent a l'enemic per batre-ho cos á cos i rendir-més aviat..

abordar a la llarga

Abordar-se dos vaixells costat per costat.

abordar a les bones

Envestir el costat del vaixell enemic o passar-li per ull.

abordar a terra

Arribar la nau a terra.

abordar a un moll

Atracar un vaixell a un moll.

abordar a un vaixell

Entrar a col·lisió amb una nau o embarcació, deliberadament o fortuïtament.

abordar avant

Envestir a altre vaixell per la proa o per la popa.

abordar empopat al cos del vaixell

Abordar a un vaixell enemic envestint-lo amb la proa pel centre del seu costat.

abordar emproant al cos

Abordar al vaixell enemic embestint-le amb la proa al mitjà del seu costat.

abordar en la marina de guerra

En la marina de guerra, assaltar a un vaixell enemic amb la finalitat de que la dotació ho ocupi.

abordar i llençar l'arpegi

Apropar-se a altre vaixell i llençar els garfis per abordar-lo.

abordar l'àncora

Posar-se al paire enderrocant sobre l'enemic i presentant sempre el costat, de manera que sense guanyar ni perdre terreny pugui caure sobre ell, per la qual cosa es tira l'àncora al mateix temps que es arramba.

abordar la costa

Arribar un vaixell a un determinat port o terra, arribar a una costa, illa, etc.

abordar per avant

Abordar el vaixell per proa o popa.

abordar per la proa

Abordar-se un vaixell de proa a la proa d'altre vaixell, de manera que les quilles dels dos vaixells estiguin en una mateixa línia recta.

abordar per la roda

Envestir roda amb roda, o sigui, en línia recta amb les quilles.

abordar per sotavent

Guanyar terreny al llarg del vaixell enemic fins que es pugui ficar el botaló entre el seu pal major i deixant-se caure sobre el vent de cop i volta, quedar-se abordat en llarg.

abordar port

Atracar un vaixell a un moll, o arribar a un determinat lloc.

abordar un fluid

Transferència del fluid o moment d'una massa d'aigua cap a una altra quan es troben en contacte i generalment amb direcció de flux oposades.

abordar una balisa

Col·lisionar una embarcació a una balisa.

abordatge

Atracar una nau a un desembarcador o moll.

abordatge

Col·lisió, xoc o contacte, entre si, de dos o més vaixells, en forma accidental, fortuïta o intencionalment, de manera brusca i violenta, ocasionant en algunes oportunitats, l'enfonsament d'una o vàries de les naus involucrades.
En l'antiguitat era un dels perills de la navegació més temut, pel tràgic del seu resultat, especialment en la navegació nocturna, amb mal temps o boira, això per la manca de mitjans eficaços per a evitar o avisar a l'altra nau.
Entrar en col·lisió un vaixell amb un altre, voluntària o involuntàriament.
És el contacte físic violent entre dos cossos.
És a dir, el xoc d'un vaixell contra un altre o contra un objecte, sigui o no flotant.
- Entre les causes més importants que donen origen a aquests successos podem citar les següents:
a) Falta de vigilància personal en el pont durant la navegació.
b) Excés de confiança en la informació proporcionada pel radar i altres aparells de navegació.
c) Imprudència dels responsables de la navegació, al no reduir la velocitat del vaixell quan navega en condicions de visibilitat reduïda, o altres motius.
d) Alteracions físiques o mentals dels mateixos.
e) Negligència de l'Administració, quant a la utilització i manteniment de les marques per a la navegació.
Quan la col·lisió és inevitable es procurarà aplicar el següent criteri: "menor velocitat possible, menor angle possible, i a proa de la mampara de col·lisió".
Les estacions de control de tràfic marítim a les zones d'intens tràfic poden contribuir a evitar aquests casos d'emergència.
- Una embarcació pot abordar a una altra de diverses maneres:
a) A la llarga: Abordar costat per costat.
b) A l'àncora: Posar-se al pairo derrocant sobre l'enemic i presentant-li sempre el costat, de manera que sense guanyar ni perdre terrè pugui caure sobre ell, per a això es tira l'àncora al mateix temps que s'arrambla.
c) En bones: Envestir el costat del vaixell enemic o passar-li per ull.
d) Per avant: Abordar per proa o popa.
e) Per sotavent: Guanyar terreny al llarg del vaixell enemic fins que es pugui ficar el botaló entre el seu pal major i deixant-se caure sobre el vent de sobte, quedar-se abordat en llarg.
f) Abordar de proa a la proa d'un altre vaixell.
g) Abordar de manera que les quilles dels dos vaixells estiguin en una mateixa recta o gairebé.

abordatge

En el Dret Marítim davant l'absència d'un concepte legal o convencional, podem definir l'abordatge com el xoc o col·lisió directe i violent entre vaixells, esdevingut en els espais aquàtics, amb un resultat danyós.
Cal el contacte efectiu perquè existeixi abordatge, la col·lisió ha de produir-se entre vaixells, el lloc no ha de reduir-se a les aigües de la mar, doncs pugues haver un abordatge fluvial i ha d'ocasionar un dany o lesió, sense que basti el mes risc o perill.
Des de l'aspecte internacional, l'accident d'abordatge va ser regulat pel conveni de Brussel·les de 23 de setembre de 1910, complementat pels Convenis, també de Brussel·les, de 10 de maig de 1952, relatius a la competència civil i penal en matèria d'abordatges.
Les qüestions sobre abordatge es van tractar per la Convenció sobre Regulacions Internacionals per a la Prevenció d'Abordatges en la Mar 1972, de 20/10/72.
Cal esmentar així mateix el Reglament Internacional per a prevenir els abordatges en la mar, de 20 d'octubre de 1972 (ratificat per Espanya l'13 de maig de 1974 i en vigor des del 15 de juliol de 1977).
La Convenció de les Nacions Unides sobre el Dret de la Mar de 19 de desembre de 1982 regula també l'accident d'abordatge, la seva prevenció i competència jurisdiccional dels Estats, culpa, negligència o imperícia), abordatge per culpa comú (d'ambdós vaixells), abordatge dubtós (falta inescrutable) i abordatge fortuït.
Classificació que importa per a determinar les corresponents responsabilitats de l'armador, capità i pràctic, segons el Codi de Comerç (articles 826 a 839) i el Conveni de Brussel·les de 1910.
- En l'abordatge fortuït i en les causes desconegudes, cada nau i el seu carregament suporten els seus propis danys.
- En l'abordatge culpable unilateral el vaixell culpable indemnitzarà tots els danys causats.
- En l'abordatge per culpa comuna i en el dubtós, cadascun dels vaixells suportarà el seu propi dany i ambdós respondran solidàriament dels danys i perjudicis causats a les seves càrregues.
L'abordatge és, a més, un delicte que pot ser dolós o culpós.
El Codi Penal Militar castiga, dintre del títol setè (delictes contra els deures del servei relacionats amb la navegació), al comandant, oficial de guàrdia, i amb menor pena a qualsevol altre membre de la dotació o personal militar del servei d'ajudes a la navegació, d'un vaixell de guerra que maliciosament causés l'abordatge amb qualsevol altre vaixell (article 166.2).
En el primer cas la pena és de presó de cinc a quinze anys i en el segon de tres a deu anys.
L'article 167 del mateix Codi sanciona aquests mateixos fets comesos per imprudència, sense exigir que aquesta sigui greu o temerària, distingint en la pena si el culpable fora el comandant o l'oficial de guàrdia (presó de quatre mesos a quatre anys o inhabilitació definitiva per al comandament de vaixell de guerra) o altre membre de la dotació o del servei d'ajudes a la navegació (tres mesos i un dia a dos anys de presó).
Ambdós delictes exigeixen el resultat d'un efectiu abordatge, segons la definició exposada.
Són infraccions que atempten contra els deures del servei, i a més, donat el seu caràcter multi objectiu, contra la comunitat social, potencial bèl·lic de la nació i la hisenda militar, i només pot ser subjecte actiu dels mateixos (delictes propis) el comandant o oficial d'un vaixell de guerra, la seva dotació o el personal militar del servei d'ajudes a la navegació.
En l'àmbit nacional aquesta matèria està regulada en el Codi de Comerç entre els articles 826 i 839 tots dos inclusivament i per la Llei Penal i Disciplinària de la Marina Mercant des del punt de vista penal i el Codi de Justícia Militar des del punt de vista processal.
En l'àmbit internacional i després de diversos intents per aconseguir regulació unitària, es va aconseguir per fi l'23 de Setembre de 1910.
Aquest conveni ha estat complementat en altres aspectes posteriorment.
En el Conveni de 1910 s'aplica a tot abordatge sobrevingut entre vaixells de navegació marítima sense tenir en compte les aigües en què hagi tingut lloc.
Quan tots els interessats pertanyin al mateix Estat, serà aplicable la Llei Nacional sobre matèria i no el Conveni.
Si algun dels vaixells estrangers no pertanyen a cap Estat contractant, l'aplicació del Conveni podrà fer-se dependre de la condició de reciprocitat.
Tampoc serà aplicable aquest Conveni als vaixells de guerra ni als Estats exclusivament adscrits a un servei públic.

abordatge a la llarga

Abordar costat per costat.

abordatge a l'àncora

Posar-se al paire derivant sobre l'enemic i presentant-li sempre el costat de manera que sense guanyar ni perdre terreny pugui caure sobre ell, motiu pel qual es llença l'àncora al mateix temps que s'hi arrambla.

abordatge atípic

És l'abordatge per extensió. S'apliquen les normes de l'abordatge per exemple en el cas que un vaixell per l'excessiva velocitat produeixi un onatge i així faci possible que col·lisions dos o més vaixells contra les instal·lacions portuàries per la força del aigua. No hi ha abordatge però per transgredir les normes reglamentàries de la navegació, les normes de l'abordatge es fan extensives.

abordatge casual

Es considera abordatge fortuït aquell produït per cas fortuït o força major.

abordatge culpable

L'abordatge culpable, és el causat per culpa, imperícia o negligència per part d'algun dels vaixells implicats; ara bé, perquè pugui parlar-se d'un abordatge culpable, en qualsevol de les seves modalitats, han de concórrer una sèrie d'elements: acció o omissió, producció d'un dany i relació de causalitat entre la conducta i el resultat danyós, elements objectius, als quals cal afegir un element subjectiu: la culpabilitat de l'agent.
- Elements.
a) Acció o omissió. Tota responsabilitat extra contractual, i en conseqüència també la nascuda d'un abordatge culpable, neix d'un acte humà, positiu (acció) o negatiu (omissió).
b) Culpa. La culpa equival a la infracció de les normes reglamentàries en matèria de navegació, fonamentalment les normes previstes en el Reglament Internacional per prevenir els Abordatges a la mar de 20 d'octubre de 1972, i altres normes complementàries com ara els usos locals entre d'altres.
En definitiva es pot dir que és culpable tota acció o omissió que produeix un resultat antijurídic que va poder i va haver de ser evitat obrant amb la deguda diligència i professionalitat exigible a un bon marí.
L'art. 6.2 del Conveni internacional de Brussel·les de 1910 prohibeix expressament establir presumpcions de culpabilitat, el que implica la impossibilitat de presumir la culpabilitat d'un dels vaixells d'acord amb la forma de producció de l'abordatge; havent de provar l'existència de culpa qui l'al·lega com a base de la seva pretensió, és dir la càrrega de la prova.
d) Nexe causal. La mera existència d'una conducta culposa o negligent, i l'existència d'un dany, no és per si sol suficient perquè pugui néixer una responsabilitat derivada d'un abordatge culpós, cal que hi hagi una relació causa-efecte entre l'element subjectiu, culpa o negligència, i l'element objectiu, resultat danyós. el mateix. Conveni de Brussel·les de 1910, en el seu art. 6.2 conté implícitament la declaració de que la mera existència de culpa no és suficient per atribuir responsabilitat si tal conducta culposa no ha estat la causa del dany.
Així mateix hem de distingir dins de l'abordatge culpós entre la "culpa unilateral" i la "Concurrent".
La culpa unilateral té lloc quan només un dels vaixells és culpable, ell (el seu armador) ha de carregar amb totes les conseqüències de l'accident, tant pel que fa a aquest vaixell com en les que es refereix a l'altre o uns altres. Han de reunir-se tres requisits: acció o omissió culpable, nexe causal i prova dels danys i perjudicis.
Enfront de la càrrega hem de distingir els danys soferts per la mercaderia del vaixell culpable i els soferts per l'altre o altres vaixells. Per al primer supòsit valen les mateixes consideracions de l'abordatge fortuït, és a dir ha de suportar els seus danys; per al segon cas no hi ha dubte que l'armador del vaixell culpable ha d'indemnitzar el carregador o consignatari de la mercaderia.
D'altra banda, la culpa concurrent s'entén que existeix quan cada vaixell és responsable en proporció a la gravetat de la seva culpa, i si la proporcionalitat no pot establir-se, la responsabilitat serà suportada per parts iguals.
Els vaixells responen solidàriament respecte de les indemnitzacions per danys derivats de mort o lesions personals, excepte el dret de repetició de qui pagui una suma superior a la que correspon suportar, d'acord amb la proporcionalitat de les culpes.
Art. 6.2 del Conveni de Brussel·les. Quan ha resultat mal a les mercaderies, l'armador ee cada vaixell és responsable davant els carregadors o consignataris de les mercaderies que estiguin a bord dels seus vaixells respectius en funció del percentatge de responsabilitat de cada un ells.

abordatge dubtós

És aquell que no permet formar un criteri definitiu i encertat sobre si va ocórrer per circumstàncies fortuïtes o per culpa d'un o d'ambdós vaixells; és un esdeveniment que ofereix dubte, en el que la voluntat està perplexa i suspesa entre resolucions i judicis contradictoris sense poder decidir-se per uns o per altres.
L'acte il·lícit no és el dubtós, ja que l'abordatge ha tingut lloc; els dubtes es refereixen a les causes de producció de l'accident o de la impossibilitat d'imputar culpa a un o a tots els capitans dels vaixells que hi intervenen.
La LNM assimila els abordatges dubtosos als fortuïtes en quant al seu tractament jurídic. Respecte de la mercaderia carregada en cada vaixell, la seva situació amb relació al carregador quedarà regida per les condicions del respectiu contracte de transport.

abordatge en assegurances

En l'assegurança marítima, la col·lisió entre dues o més vaixells, que pot produir-se tant fortuïta com intencionadament.

abordatge en bones

Envestir el costat de la nau enemiga o passar-li per l'ull.

abordatge en la marina de guerra

Abordatge, en la marina de guerra, en el seu sentit més simple, es refereix a l'acció d'abordar un vaixell a un altre, especialment amb la intenció de combatre'l.
No obstant això, en un sentit més ampli abordar és també arribar a altre vaixell, xocar o tocar amb ell, encara que no sigui en sentit bèl·lic.
Quan és classificat com un atac, en la major part dels contextos, es refereix a la presa del vaixell per persones que no formen part de la tripulació.
L'abordatge pot portar-se a terme en temps de guerra per infanteria de marina en un intent de capturar i possiblement destruir el navili, o pot ocórrer en temps de pau per part de pirates i altres criminals, o com un mitjà d'inspecció per part de la guàrdia (o la marina) costanera d'un país, per a prevenir la pirateria i el contraban.

abordatge entre vaixells fondejats

Segurament, considerat com estan atapeïdes les cales a l'estiu, es produeixen nombrosos contactes entre embarcacions a causa del garregi. El Conveni de Brussel·les no s'ocupa d'aquests abordatges, de manera que han de rebre el tractament comentat. El Codi de Comerç, però, es refereix de manera expressa al contacte entre embarcacions fondejades en si article 832, que diu: "Si, per efecte d'un temporal o d'una altra causa de força major, un vaixell que està degudament fondejat i amarrat, abordés els immediats a ell, causant-los avaries, el dany ocorregut tindrà la consideració d'avaria simple del vaixell abordat.".
Si analitzem detingudament el precepte, veiem que es refereix a les embarcacions degudament fondejades, cosa que significa que si hi ha negligència en aquesta maniobra, l'embarcació que arrapa i aborda serà culpable d'abordatge i fer malbé amb els danys.

abordatge fortuït

Es considera abordatge fortuït aquell produït per cas fortuït o força major.
Es produeix com a conseqüència d'un cas fortuït (entès com aquell succés que mai va poder preveure amb l'activitat i diligència desplegada per l'activitat normal de l'home mitjà en atenció a les circumstàncies del cas concret) o força major (Aquell succés que, a més de ser imprevisible, no es pot evitar o que, sent previsible, és inevitable, article 1105 del Codi Civil). En aquests supòsits de cas fortuït o força major cada nau i la seva càrrega hauran de fer front als propis danys per ells soferts a conseqüència de l'abordatge.

abordatge indirecte

El que es produeix amb un tercer vaixell, a conseqüència de maniobres defectuoses dels dos primers realitzades per a evitar la seva pròpia col·lisió.
Pot ser fortuït, per culpa comuna o solament per la d'un d'ells.

abordatge per avant

Abordar per proa o popa.

abordatge per culpa comuna

El que la responsabilitat és repartida per igual, o bé en proporció al dany causat per cada part.

abordatge per sotavent

Guanyar terreny pel llarg a la nau enemiga fins que es pugui posar el botaló entre el seu pal major i deixar-lo caure sobre el vent de sobte, abordant així l'embarcació.

abordatge roa a roa

Abordar de proa a la proa d'una altra nau. Abordar de manera que les quilles de les dues naus estiguin en una mateixa recta o quasi.

aborrallonar

Acció d'aborrallonar-se.

aborrallonar

Se'n diu de cel quan una part està cobert per núvols cirrocúmuls que s'assemblen a el llom d'un moltó o a un carrer empedrat.

aborrallonar-se el cel

Cobrir el cel de núvols blanquinosos i revoltes (cirrocúmulus), que semblen vellons de llana.
D'aquí la denominació de cel ennuvolat.

aborrallonat

Se'n diu del cel quan una part està cobert per núvols cirrocúmulus que s'assemblen al llom d'un carner o a un carrer empedrat.
El cel aborrallonat consta de cirrocúmulus amb elements d'altocúmuls en les vores de grans formacions d'altostrats.
Es tracta en substància d'un cel associat a aire en elevació i que, per tant indica una tendència a la inestabilitat.

Abos, Gabriel

Gabriel Abos (Béarn, ? -1703) va ser un mariner francès que va viure al segle XVII. Durant els primers anys de descobertes marítimes i de navegació per l'est, els portuguesos haurien estat ajudats per aquest mariner. També va ser conegut pel seu impuls en la defensa del Port de Nios, l'any 1698, on va actuar juntament amb el seu germà, Maximillien, que va morir durant els combats.
Un dels fets que va fer l'entrada a la Història de Gabriel Abos va ser la victòria que va aconseguir només amb les dues embarcacions en què va seguir juntament amb el seu germà Maximillien.
Vaixells que es desplaçaven pel Mediterrani sota el Pavelló dels Cavallers de Malta, fet que ja sigui per pura pirateria o per desavinences religioses va portar a ser atacats davant del port de l'illa grega de Nios, per vaixells turcs. Aquesta batalla d'un dia va causar nombroses baixes entre els turcs, que va provocar l'enfonsament de diversos vaixells i altres malmesos, i Abos va aconseguir defensar el Port i salvar els seus vaixells.
Tenia el títol de comte de Malta.

Abos, Maximiliano

Maximiliano Abos (1650-1698). Mariner bearnès, cavaller de Malta, germà de Gabriel Abos. Tots dos van defensar el port de Nios a 1698 amb quatre vaixells contra l'esquadra del capità, composta de cinquanta galeres, i van sortir vencedors, encara que per les ferides rebudes durant el combat, aquest va morir pocs dies després.

abossa el cable ¡

Ordre perquè s'aguanti el cable o cadena per mitjà d'una bossa, o d'un estopor, fins que quedi perfectament estibada.

abossadura

Acció i efecte de abossar.

abossadura

Subjecció de la part d'un cable sotmès a tensió mitjançant l'ús d'una bossa o mordassa, per tal de poder gestionar lliurement l'altra part del cable.

abossar

Acció d'utilitzar un cap anomenat bossa per alliberar tensió a una amarra mentre aquesta s'afirma en una bita.
És una maniobra típica durant l'amarratge d'una embarcació.

abossar

Operació que es realitza perquè un cap no perdi la tensió adquirida al passar-ho del cabiró de la maquineta a la bita d'amarratge.

abossar

Abossar és l'acció per la qual s'afirma un cap secundari a un principal amb la intenció de substituir el seu esforç.

abossar

Amarrar l'extrem d'un cap o cadena a un objecte que va a llançar-se a l'aigua i l'altre a la balisa que ha de senyalar el punt sota el qual es troba.

abossar

Subjectar o retenir amb la bosses un cap de maniobra o altre objecte.

abossar avant

Aguantar un cap o cable amb l'ajuda de bosses entre el punts de potencia i resistència per que no s'escapi en tant s'amarra o executen altres maniobres.

abossar davant

Abossar un cable o cap de que s'està ferm, en l'origen d'on parteix en última direcció, mentre s'amarra o fa una altra maniobra en algun dels seus punts intermedis o en l'extrem.

abossar de sobte

Abossar promptament amb una bossa de la millor manera que la urgència permeti.

abossar el cable !

Ordre perquè s'aguanti el cable o cadena per mitjà d'una bossa, o d'un estopor, fins que quedi perfectament estibada.

abossar els obencs

Subjectar-los a la borda amb bosses quan es tem desarborar, a fi de poder-los picar fàcilment si arriba el cas i que després el pal se solti aviat del costat, sense que es pugui produir una avaria greu.

abossar en brut

Abossar no més el cable o calabrot unit al virador sense treure'l de la caixa de l'àncora.

abossar en fals

Abossar donant algunes voltes de bossa a un cable o calabrot del que s'està virant, per apressar-les i subjectar-les en cas de manca del virador.

abossar en net

Abossar més el cable o calabrot del que es vira amb el cabrestant.

abossar l'àncora

Fer una bossa a l'àncora una vegada suspesa i a flor d'aigua, per venir encepada o embullada la cadena, amb la finalitat de poder deixar-la anar de la mateixa sense que vagi al fons.

abossar l'àncora

Amarrar l'àncora mitjançant bosses.

abossar les vergues

Fer ferm les vergues amb bosses.

abossar per avant

Abossar un cable o un cap del que se esta tibant, en l'origen o partint en l'última direcció, mentre s'amarra o es fa altre maniobra en alguns dels punts intermedi o en el seu extrem.

abossar ràpid

Subjectar ràpidament amb una bossa de la millor manera que la urgència ho permeti.

abossar un cap

Subjectar provisionalment, amb una bossa, o resistència, un cap o una cadena per a mantenir-los en tensió el temps necessari per a afirmar-los d'una manera definitiva.

abossar una cadena

Si es va a abossar amb fotja de mà per tractar-se d'una cadena petita, és fixa a aquesta la pinya; després, valent-se del fuet que va proveïda la fotja, es donen tres o quatre voltes rodones al conjunt cadena pinya i la punta que queda es serpentejar, acabant-se l'operació donant a aquest últim una lligada en el seu extrem.
Si la fotja és de cadena, es dóna a la cadena que es vol abossar el ganxo doble que va proveïda la fotja, o es tanca l'anell que va proveït el ganxo de fuita.
Les fotges es donaran sempre des del costat oposat cap a on treballen les cadenes i per la cara de popa de les bites quan s'està fondejat, a fi de que rebin solament els 4/10 de la tensió de la cadena.

abossar una embarcació

Subjectar una embarcació per mitja d'una bossa.

abossar una verga

Passar un cap o cadena al voltant d'una verga com mesura de seguretat.

abotzinar

Que te forma de botzina.

abra

Embarcació àrab, és una embarcació tradicional de l'emirat de Dubai, Emirats Àrabs Units, utilitzada per creuar el riu o khor de Dubai.
En aquest bot i poden creuar unes 20 persones i és conduit per una sola persona.

abraçador

Que abraça.

abraçadora

Una abraçadora és una peça de metall o un altre material que serveix per assegurar canonades o conductes de qualsevol tipus, ja siguin en disposició vertical, horitzontal o suspeses, en una paret, guia, sostre o qualsevol altra base.
Tipus d'abraçadores. Hi ha diversos tipus de brides segons el material i les característiques de les mateixes:
Abraçadores metàl·liques.
Abraçadores d'alumini.
Abraçadores de PVC.
Abraçadores de plàstic.
Abraçadores de titani.

abraçadora

Peça que s'utilitza per subjectar alguna cosa, especialment cables o tubs, cenyint o envoltant-ho.

abraçadora

Peça de ferro que per la part exterior de la proa de la barca reforça les quadernes.

abraçadora d'un botaló

Abraçadora doble de ferro que abraça exactament una verga o un botaló de floc.
Una part de l'abraçadora forma un collar de frontissa, perquè hi entri el botaló d'ala o el de petifloc.

abraçadora d'un pal

Abraçadores de ferro, que oprimeixen forçament les peces d'encaix que composen un pal mascle.

abraçadora de la bossa d'una verga

Aquesta abraçadora envolta la verga per la seva meitat, porta a la part superior una armella a la qual s'hi cus l'ostaga de la drissa d'una verga superior o l'estrop d'una verga baixa.

abraçadora de les arraigades

L'abraçadora que té armelles i va col·locada al coll d'un pal per fermar-hi les arraigades.

abraçadora de les clavilles d'un pal

Abraçadora de fusta o metàl·lica que envolta un pal, a poca alçada de la coberta, amb forats per col·locar-hi les clavilles.

abraçadora de les quadernes

Platina d'acer que en els vaixells de fusta, creua les quadernes, formant un angle de 45º, va subjecte per un pern a cada quaderna. Al creuar-ne amb les abraçadores es reblen entre sí, el seu nombra i gruix depèn de les dimensions del buc. En els grans, a mes de les diagonals, estan altres per reforçar la unió dels baus, dorments i sota dorment al folre exterior. Aquestes abraçadores d'acer substitueixen a les antigues esquadres dels baus.

abraçadora de les sàgoles de les arraigades

Està col·locat per sota de les catxoles.
Porta per cada banda un grilló de cadena amb guardacaps on s'afermen els obencs de gàbia entremig de les arraigades.
Antigament s'utilitzava un collar de cadena o d'eslinga envoltant el pal, en lloc d'abraçadores.

abraçadora de penol d'una verga

És el ferro que abraça l'extrem de la verga, porta diverses armelles on s'enganxen les braces, les amantines, els palanquins, etc.

abraçadora de racament d'un pal

Abraçadora que envolta un pal i on hi va fermada l'armella de la trossa d'una verga major.

abraçadora de trossa d'una verga

Aquestes abraçadores van situades a cada costat de l'abraçadora de la bossa de la verga i serveixen per fixar-hi l'estrep pel braceig de la verga.

abraçadora del calcés

Abraçadora o cèrcol de ferro que envolta amb força el cap d'un pal.

abraçadora del timó

Abraçadores forjades a la metxa del timó, feta d'una sola planxa i entre elles va reblada la planxa que constitueix el safrà.

abraçadora dels mascles del timó

Es forgen amb la metxa del timó formant una sola planxa i entre elles va reblada la planxa que constitueix el safrà.

abraçadora dels pals

Cercle de ferro per a reforç de les vergues i pals, i també per a la unió de dues peces o taulons.

abraçar

Acció d'abraçar.

abraçar

Agafar-se a alguna cosa cenyint-la.

abraçar el racament

Ajuntar el racament del pal amb les trosses.

abraçar un pal

Ajuntar el racament d'un pal amb les seves trosses.

abrasímetre

Equip dissenyat per al mesurament del desgast físic en diferents materials. El mateix reprodueix i simula condicions repetitives i controlades d'ús diari o patrons de desgast. Els abrasímetres estan dissenyats per ser usats amb raspalls, esponges, coixinets o buates abrasives i paper de vidre per desgastar la superfície. A més de l'assaig d'abrasió, es poden realitzar assaigs de lavabilidad, resistència a taques i detergents. S'anomena abrasió a l'acció mecànica de fregament i dany que provoca l'erosió d'un material o teixit. En geologia, l'abrasió marina és el deteriorament causat a una roca per l'acció mecànica de l'aigua carregada per partícules procedents de les erosions.
- Tipus i aplicacions
a) Abrasímetre lineal. El Abrasímetre lineal permet realitzar assajos d'abrasió sobre mostres o peces acabades o reals. El seu sistema singular de "flotació uniforme" dels diferents estris d'assaig utilitzats en els abrasímetres clàssics, possibilita contornejar amb fricció constant fins i tot peces irregulars. Poc importa la mida i la forma dels articles a analitzar ja que el Abrasímetre lineal és ideal per als components plàstics modelats, peces d'automòbils, peces pintades, impressions gràfiques, productes òptics, cautxús, tèxtils, etc.
b) Abrasímetre rotacional. El Abrasímetre rotacional compleix multitud de normes, depenent dels accessoris. Es tracta d'un aparell universal d'assaigs per a la determinació de la resistència d'abrasió de: pintures, tintes, vernissos, estratificats, plàstics, cautxús, etc. Dos corrons giren per fricció sobre la placa]] d'assaig que va perdent pes segons el nombre de cicles. Els equips se subministren amb les moles abrasives, però es poden incorporar altres accessoris segons necessitats.
c) Abrasímetres al frec és un equip per a prova de freci relativament simple comunament utilitzat per determinar la quantitat de color transferit de l'material tèxtil a altres superfícies per frec.
d) Abrasímetres per elastòmers. Aquest instrument permet conèixer la resistència a l'desgast per abrasió de peces de cautxú, sent en particular molt utilitzat en el sector d'automoció (pneumàtics, mànegues i corretges de motor) i de l'calçat (soles de sabates). L'equip permet realitzar dos tipus d'assaig. Un amb un moviment lateral de la proveta sobre el corró abrasiu i un altre en què la proveta, a més del moviment lateral realitza un altre rotacional. Hi ha la possibilitat d'incorporar un escalfador de mostres que permet augmentar la temperatura de la mateixa fins a 60ºC. Aquest sistema és particularment útil per al sector del pneumàtic i corretges de motors.

abrasió

Acció de treure o arrencar alguna cosa mitjançant fricció.

abrasió

Erosió de roques a la zona litoral o en una llera fluvial per impacte de partícules arrossegades pel curs d'aigua i per les onades de fragments rocosos majors sobre el llit rocós.
L'abrasió és també una activitat de gel glacial, ones i vent.

abrasió

Es denomina abrasió a l'acció mecànica de fregament i desgast que provoca l'erosió d'un material o teixit.

abrasió càrstica

L'abrasió càrstica és l'erosió produïda pels corrents d'aigua que escorren sota la superfície terrestre a causa de la infiltració de les aigües superficials.
Aquest tipus d'erosió dóna lloc a la formació de coves.
L'erosió càrstica es produeix fonamentalment per la dissolució del carbonat càlcic per l'aigua (corrosió), una reacció que depèn de la temperatura.
Aquesta dissolució de la roca calcària crea la cavitat o gruta i en precipitar en diferents condicions de temperatura, el carbonat càlcic forma estalactites i estalagmites, que poden arribar a unir-se formant columnes.
Quan l'aigua superficial erosiona les roques situades per sobre de les aigües subterrànies, pot provocar l'enfonsament del sostre de la gruta i deixar-la al descobert.

abrasió continental

L'ablació continental és el fenomen consistent en la desaparició d'un terreny de vegades d'un gruix considerable per efecte de determinats factors.
L'ablació s'observa en algunes comarques on ha desaparegut un terreny de jutjar per les restes que de la mateixa subsisteixen encara en comarques més o menys distants dins de la mateixa regió la qual cosa prova que en un altre temps formaven part d'un dipòsit únic.
L'ablació no és més que un fenomen de denudació a vasta escala produït sobretot, a l'efectuar l'emersió del dipòsit. En aquestes circumstàncies, les capes superiors van haver de trobar-se encara prou toves o poc coherents i per tant en les condicions més a propòsit per a ser escombrades per la retirada de les aigües.

abrasió de la costa

Lloc on el mar (o qualsevol altre cos d'aigua) està en contacte directe amb una superfície sòlida, anomenada la costa. És aquí on hi ha una constant confrontació de dos elements: l'aigua i la terra. Amb el temps, la riba pausa i prendre una forma completament nova.
L'acció erosiva de l'onatge sobre la costa amb la consegüent formació d'un penya-segat.

abrasió de la neu

És el conjunt de processos combinats (com ara sublimació, fusió, evaporació) que redueixen un camp de neu.
S'utilitza també per expressar la quantitat perduda per aquests processos.
Reducció de l'equivalent en aigua de la capa de neu per fusió, evaporació, vent i allaus.
Quan es tracta de neu, sol entendre l'eliminació per fosa.

abrasió de les ones

Acció erosiva que les ones exerceixen sobre les costes rocalloses, amb la formació de plataformes d'abrasió i de penya-segats.

abrasió del gel

Pèrdua gel soferta en una glacera, principalment per fusió, però també pot ésser per sublimació.
La velocitat de la pèrdua està controlada principalment per la temperatura de l'aire, la velocitat del vent, la humitat, la precipitació i la radiació solar.
L'ablació de la neu està influenciada també pel seu aspecte, profunditat i la naturalesa del substrat subjacent.

abrasió eòlica

L'erosió eòlica és el desgast de les roques o la remoció del sòl a causa de l'acció del vent.
El vent és un agent de modelatge del relleu que pot implicar grans quantitats de pols a través del món, però els grans de sorra solament poden ser transportats a distàncies relativament curtes.
El quars és el mineral més abundant en les partícules de sorra, normalment és resistent a la meteorització química, a la dissolució i a l'abrasió, és a dir, que l'erosió eòlica és referent al vent amb la sorra fina que es troba a la terra.
La sorra es troba distribuïda per tota la superfície terrestre, però particularment en els deserts, les costes, estuaris de rius i espais que han registrat glaciacions.
Sembla que l'aigua va poder haver estat l'agent original que va ocasionar la concentració de les potents masses de sorra dels deserts, el vent seria l'agent de redistribució i la gènesi d'un ampli mostrari de formes sedimentàries.
Molts dels grans dipòsits, especialment els anomenats mars de sorra o ergs, semblen ser el resultat d'una important activitat fluvial durant el Quaternari.

abrasió espacial

El terme erosió espacial és un terme genèric que s'utilitza per designar a diversos processos que actuen sobre un cos exposat a les condicions inhòspites del medi ambient en l'espai exterior.
- En els cossos espacials que no posseeixen atmosfera (inclosos la Lluna, Mercuri, els asteroides, estels, i algunes de les llunes d'altres planetes) poden presentar-se un nombre molt variat de processos d'erosió:
a) Col·lisions de rajos còsmics galàctics i rajos còsmics solars.
b) Irradiació, implantació, i "sputtering" de partícules del vent solar.
c) Bombardeig per meteorits de diverses grandàries i micró meteorits.
L'erosió espacial és important perquè aquests processos poden afectar les propietats físiques i òptiques de les superfícies de molts cossos planetaris.
Per tant, és summament útil comprendre els efectes de l'erosió espacial per així poder interpretar correctament la informació recollida en forma remota.

abrasió fluvial

Les aigües fluvials constitueixen un agent erosiu de primera magnitud.
L'aigua continental flueix, en gran part, en forma de rius que discorren sobre la superfície, o de corrents subterranis, desgastant els materials que hi ha per on passen i arrossegant les restes o sediments en direcció cap a les parts més baixes del relleu, deixant-los dipositats en diversos llocs, formant terrasses, cons de dejecció i, en definitiva, modelant el paisatge.
L'aigua dels corrents fluvials pot crear cascades, coves, congosts, meandres, canons, deltes, estuaris, entre uns altres.
En ocasions inunda determinades regions més o menys àmplies del territori causant desastres econòmics i víctimes, malgrat la qual cosa, els éssers humans gairebé sempre s'han assentat en les marges dels rius, llacs, amb la finalitat de garantir un subministrament adequat d'aigua.

abrasió geològica de la mar

- Les aigües marines exerceixen una triple acció sobre el medi: erosió, transport i sedimentació, gràcies a tres elements:
a) L'onatge: Molt marcat en la línia de costa. La seva acció depèn de la intensitat del vent de la zona en qüestió, i en alguns moments, de l'activitat sísmica que es pugui produir en els fons oceànic (tsunamis i onades gegants).
b) Marees: Moviments verticals de l'aigua de la mar que es produeixen per l'atracció que sobre la Terra exerceix la Lluna, i menor grau, el sol.
c) Corrents: Els corrents superficials s'originen per l'acció del vent. Les corrents profundes es produeixen per la diferència de temperatura i densitat que s'estableix en les aigües de les zones equatorials són càlides i les de les zones polars fredes. Aquesta diferència de temperatura fa que la seva densitat sigui diferent i per tant que es generen corrents d'aigua. Aquesta diferència de densitat és pot deure també a una diferent salinitat, per exemple, les aigües marines on desemboquen els grans rius posseeixen una salinitat menor que la que la de mars tancats, com el mar Mort.
Els processos erosius de les aigües marines són més intensos en aquelles regions costaneres formades per zones muntanyoses abruptes, amb parets verticals. L'onatge fa que les masses d'aigua impacten sobre les roques amb gran energia. A més, les aigües porten en suspensió partícules de diferent mida que produeixen l'abrasió (desgast de la roca pel fregament de partícules) de les roques del litoral. Aquesta erosió provoca meteorització química de les roques que banya.
Els penya-segats sen colpejats per les ones dela mar i erosionen la seva part inferior, produint ensorraments (els impactes de l'onatge que erosiona la base del penya-segat). En la part superior apareixen voladures (roques situades sobre els ensorraments), que arriben a desprendre caient sobre les aigües. Aquesta acció produeix el retrocés del penya-segat, de manera que romanen una plataforma d'abrasió (superfície horitzontal, en què de vegades queda algun dels blocs despresos de la volada) rocosa en la qual es poden observar fragments de les voladures caiguda.
Les costes poden estar formades per materials de diferent duresa. Això provoca que es generin diferents estructures. Els materials més tous s'erosionen en major mesura i es formen badies i ancorades, promontoris o caps de materials mes durs. També es poden formar coves marines, que acabessin sent arcs a causa de l'erosió. Els farallons són roques que queden aïllades en les costes.
Els materials erosionats per l'acció de les aigües marines, i els que arriben a aquestes des dels rius, són transportats i dipositats. Els processos de transport es realitzen mitjançant l'avanç i retrocés de les ones i de les marees, i pels corrents de deriva litoral. Els fenòmens deguts a l'acció del vent sobre les aigües provoquen que les onades no arribin sempre perpendiculars a la mateixa. Això causa un desplaçament perpendicular dels materials. A les costes amb entrants i sortints s'origina una acumulació d'energia en els sortints i una disminució en els entrants, i es forma un corrent que discorre paral·lela a la costa.
La sedimentació dels materials a les costes dibuixa formacions molt característiques:
a) Platges: Es produeixen en costes l'altura coincideix amb la de al mar. En aquests llocs es dipositen les sorres, graves i restes de petxines que arrosseguen les ones.
b) Tómbols: Són acumulacions de sorra que uneixen que uneixen illots amb la costa.
c) Barreres litorals: Acumulacions de sorra paral·leles a la costa.
d) Fletves: Són barreres litorals unides a la costa.
e) Albuferes: Es produeixen per la unió de dues fletxes i es formen llacunes costaneres. Aquestes llacunes continuen comunicades amb la mar.
f) Maresmes: Succeeixen per l'acumulació de materials en les desembocadures dels rius.

abrasió glacial

L'abrasió glacial, la que es caracteritza per deixar erosionats les lleres de les glaceres, un procés que es desencadena per la presència de materials sòlids arrossegats pel gel. Els grans fins, que es coneixen a nivell genèric amb el nom de farina glacera, generen a la roca de la llera un poliment glacial.
Com és pot apreciar, el concepte d'abrasió està estretament relacionat amb el d'erosió, que es basa en un procediment de sostracció o desgast de la roca mare a partir de processos geològics exògens, com l'acció dels éssers vius, el vent, el aigua o els canvis de temperatura, entre d'altres.

abrasió hídrica

L'abrasió hídrica és el procés de subtracció de massa sòlida al sòl o a la roca de la superfície dut a terme per un flux d'aigua que circula per la mateixa.
La disgregació, transport i sedimentació de les partícules del sòl per les gotes de pluja i l'escorriment superficial defineixen el procés d'erosió hídrica.
Aquest es veu afectat per diversos factors, com són, el clima, el sòl, la vegetació i la topografia.
Els factors climàtics tenen un paper important en l'erosió hídrica, sent les precipitacions, tant en la seva intensitat com en la seva durada, l'element desencadenant del procés.
No obstant això, la relació entre les característiques de la pluja, la infiltració, l'escorriment i la pèrdua de sòl, és molt complexa.
L'erosió que provoca la gota d'aigua, és el producte de l'energia cinètica de la partícula d'aigua sobre partícules de sòl que es disgreguen davant el impacte de les gotes de pluges.
Algunes característiques del sòl com la seva agregació, la seva textura, la seva capacitat d'infiltració, entre unes altres, afecten la seva erosionabilitat.
Si bé la influència de la vegetació sobre l'erosió hídrica, varia amb l'època de l'any, cultiu, grau de cobertura, desenvolupament d'arrels, etc., podem considerar que el seu efecte es relaciona directament amb la intercepció, velocitat d'escorriment i infiltració.
La topografia influeix en el procés a través del pendent.
Havent-ne de considerar la seva longitud, magnitud i forma.

abrasió marítima

La dinàmica entre la mar i els continents genera unes formes de relleu característiques, la costa i litoral, que, en bona mesura, són independents del clima. Es tracta una combinació dels agents atmosfèrics i l'acció de les aigües marines. L'amplada de la franja és variable depenent de les característiques de la costa.
El litoral és la zona que està directament sotmesa a l'acció de les aigües, entre la marea baixa i la marea alta. Aquesta és la zona a la qual es diu estero. La seva amplada no sol anar més enllà dels 20 metres. No obstant això, la influència de la mar es manifesta molt més a l'interior. Aquesta seria costa,aquí el relleu canvia amb molta rapidesa, fins i tot en el interval d'unes poques dècades.
Els litorals tenen formes molt variades, depenent de com es faci l'erosió marina, les característiques de la roca i la influència del clima. Podem distingir entre les zones d'ablació i les zones d'acumulació.
Les zones d'ablació són aquelles en què són presents les formes producte de l'acció de l'erosió marina. Dues són les formes bàsiques: els penya-segats i les plataformes d'abrasió. Els litorals que presenten un penya-segat formen les costes altes.
Les zones d'acumulació litoral són fruit de la sedimentació marina. Si no presenten un penya-segat es diuen costes baixes. Hi ha gran varietat de formes, però els tipus principals són les platges, les dunes litorals i les àrees pantanoses marítimes com les maresmes i les albuferes.
Les desembocadura fluvials tenen les seves pròpies característiques. És l'anomena't domini fluviomarí. Trobem dos tipus diferents: estuaris i deltes.
Els estuaris es formen quan la mar entra a la llera fluvial, per darrere de la línia de costa primitiva. La força de la mar és superior a la del corrent del riu.
Els deltes es formen quan el corrent del riu té més força que la mar, i diposita els seus sediments per davant de la línia de costa primitiva.

abrasió pluvial

Arrossegament del sòl i roques descompostes, efectuat per l'aigua de les pluges.

abrasió remuntant

Es denomina abrasió remuntant al procés d'expansió d'una conca hidrogràfica mitjançant l'erosió o incisió fluvial en la part alta dels seus rius o barrancs.
La incisió fluvial té lloc a les zones on hi ha suficient àrea de drenatge (és a dir, suficient vessament) i es forma un canal fluvial capaç d'arrossegar grava i roques.
En incidir en la roca, el canal genera un major pendent pel que fa a la part immediatament superior de la conca de captació, la qual cosa afavoreix la propagació de la incisió riu amunt.
Es produeix per rentat pluvial, embrancament i la caiguda de material en la capçalera de la vall en procés de creixement.
Si el pendent o la precipitació és més abundant en un costat de la divisòria d'aigües entre dues conques hidrogràfiques, llavors la incisió dels rius serà major en aquest costat i la conca corresponent guanyarà progressivament superfície a la veïna, podent-ne produir captures fluvials.

abrasiu

Pertanyent o relatiu a l'abrasió.

abrasiu

L'abrasiu en sentit general significa desgast per fregament o fricció amb una immediata esllavissada de fragments de sorra.
Un abrasiu és un material, sovint un mineral, que té com a finalitat actuar sobre altres materials amb diferents classes d'esforç mecànic. Els abrasius són utilitzats molt extensament en una varietat àmplia d'aplicacions industrials, domèstiques, i tecnològiques. Això causa una gran variació en la composició física i química així com la forma de l'abrasiu. L'ús comú dels abrasius inclou grinyolar, polir, afilar, tallar, perforar, aguditzar-se, clapotejar i polir. Es distingeixen abrasius com l'òxid d'alumini, la sorra, el carbur de silici, el nitrur de bor cúbic i el diamant.
Mecànica d'abrasió. Els abrasius generalment es basen en una diferència de duresa entre l'abrasiu i el material on s'ha d'actuar, sent l'abrasiu el més dur de les dues substàncies. Tanmateix, això no és necessari donat que dos materials sòlids que es freguen repetidament es tendeixen a desgastar l'un a l'altre i viceversa independentment de quin dels dos sigui el més dur.
Típicament, els materials utilitzats com abrasius són normalment minerals (classificats en 7 o per sobre de 7 a l'escala de Mohs de la duresa mineral) o són pedres sintètiques, algunes d'aquestes poden ser químicament o físicament idèntiques a minerals naturals però no poden anomenades minerals donat que no són naturals. El diamant, un abrasiu comú, per exemple s'obté de les dues maneres, com a mineral de manera natural o com a pedra sintètica donat que pot ser obtingut industrialment, igual que el corindó, el qual s'obté de manera natural però que, avui en dia, és típicament produït a partir de la bauxita. D'altra banda, d'altres minerals més suaus com per exemple el carbonat de calci són utilitzats com abrasius fent la funció "d'agents polidors" en, per exemple, pasta dentífrica.
Aquests minerals s'aixafen en el cas que no siguin ja d'una mida suficientment petita (des de grans macroscòpics de la mida de 2mm a grans microscòpics de la mida de 0.001 mm de diàmetre) per tal de permetre el seu ús com abrasiu. Aquests grans, comunament anomenats sorra, tenen vores aspres i sovint acaben en punts que disminueixen l'àrea de superfície en contacte i augmenten la pressió de contacte. Per tal de fer l'acció d'abrasió, l'abrasiu i el material es posen en contacte per mitjà d'un moviment relatiu entre un i l'altre. La força aplicada a través dels grans provoca la fragmentació del material treballat mentre que, simultàniament, es va suavitzant el gra de l'abrasiu fent que el gra treballi pitjor.
- Dels factors que poden afectar a la velocitat en el procés d'abrasió d'un material són:
a) La diferència de duresa entre les dues substàncies: un abrasiu molt més dur tallarà més ràpid i més profundament.
b) La mida de gra (mida de sorra): els grans més grans tallaran més ràpidament a la vegada que també tallaran més profundament.
c) L'adherència entre grans, entre grans i suport i entre grans i matriu: determina com de pressa es perden els grans de l'abrasiu.
d) La força de contacte: més força provocarà una abrasió més ràpida.
e) Carregar: l'abrasiu portat i el motlle gastat provoca que s'omplin els espais entre els grans abrasius provocant la reducció de l'eficiència del tall i augmenta la fricció.
f) L'ús de fluids lubricants: permeten portar fóra l'encenall, permeten el transport del calor (que pot afectar a les propietats físiques de l'objecte o l'abrasiu), disminueixen la fricció (amb el substrat o matriu) entre d'altres.

abrasiva

Abrasiva és una substància que té com a finalitat actuar sobre altres materials amb diferents classes d'esforç mecànic, triturat, mòlta, tall, poliment.
És d'elevada duresa i s'empra en tot tipus de processos industrials i artesans.
Els abrasius, que poden ser naturals o artificials, es classifiquen en funció del seu major o menor duresa.
Per a això es valoren segons diverses escales, la més utilitzada de les quals és l'escala de Mohs, establerta en 1820 pel mineralogista alemany Friedrich Mohs.

abrego

Un dels dotze vents únics que amb el nom dels van distingir els antics grecs en el cercle sencer de l'horitzó, situant a la part occidental.

abreviatura reglamentària

Acrònim o representació autoritzada per alguna entitat o organisme competent en matèria de telecomunicacions d'una o diverses paraules, ja sigui en el idioma natiu o en alguna llengua estrangera, per mitjà d'una o diverses de les seves lletres.

abric

Lloc on s'està resguardat de les inclemències del temps o de qualsevol possible amenaça.

abric

Lloc en el qual fàcilment pugui aixoplugar l'embarcació i permetre l'arribada a terra dels seus ocupants.

abric

Se'n diu del lloc que ofereix als vaixell un bon resguard al vent i a la mar.

abric

Lloc defensat dels embats de la mar (onatge), vents o corrents.

abric

Lloc d'abric conegut i freqüentat com a tal de les embarcacions que fan el trànsit a la costa.

abric

Zona d'aigua arrecerada i que constitueix un ancoratge excel·lent i molt segur, protegit de vent i mar.

abric

Se'n diu del port, costa, illa, rada, badia, en el qual els vaixells puguin fondejar a resguard del mal temps.

abric meteorològic

Un abric meteorològic, també anomenat casella o garita, és una estructura de mesures estandarditzades que serveix de protecció als instruments d'una estació meteorològica.
Es realitza de fusta de pi amb forma de prisma rectangular amb parets dobles construïdes per persianes simples inclinades a 45°. Mesura 85 cm de front per 60 cm de fons i 80 cm d'alt, amb una porta de dues fulles al capdavant. Es pinta amb esmalt de color blanc. El disseny protegeix els instruments de mesura de la temperatura, de la radiació directa del sol, de la radiació terrestre nocturna, precipitació i condensació, mentre que al mateix temps permet una adequada ventilació. El pis de l'abric es troba a 1,50 m sobre el nivell del sòl, i té una sèrie de taules interespaiades per a la circulació d'aire. La part superior està tancada amb taules i presenta una petita llar de foc per evitar condensacions. La porta està situada de tal manera que els raigs solars no incideixin sobre els aparells (psicròmetre, evaporímetre, termòmetres de màxima i de mínima i termohigrògraf) que estan allotjats dins en obrir la porta. Així, estarà orientada al nord a l'hemisferi nord, i al sud a l'hemisferi sud. Es recomana que el terra sota la casella està cobert per pastura curt o sòl propi de la regió, mai de ciment. Ha d'instal·lar en una àrea lliure d'obstacles en almenys 20 metres al voltant, de manera que l'aire de l'ambient flueixi lliurement. Cap de les construccions o obstacles que l'envolten ha de projectar la seva ombra sobre ell.
La il·luminació nocturna òptima de l'abric s'ha de fer amb una llanterna a piles, tot i que es tolera que s'instal·li corrent elèctric i un focus de com a màxim 25W situat a no menys de 25 cm de qualsevol dels instruments. Aquest només s'encendrà el temps suficient per fer les lectures.

abrigall

Lloc cobert per a aixoplugar-s'hi de nit o en dia de mal temps.

abrigar

Posar-se a cobert de les inclemències del temps.

abrigar

Fer tot el que condueix a defensar les coses d'un temporal, o intempèrie, com abrigar els costats, pals, vergues i eixàrcies amb quitrà, resina, pintura, etc.

abrigar

En la marina militar, escortar a un altre vaixell per protegir d'una acció enemiga.

abrigar

Es diu del paratge o ancoratge que té abric contra el mars i vents.

abrigar

Defensar del vent, la mar la costa, cap o illa quan la nau que s'acull al seu abric.

abrigar

Fer tot el que condueix a defensar les coses del temporal o intempèrie; com abrigar els costats, pals, vergues i eixàrcies amb resina o pintura: abrigar el vaixell, les cobertes amb els tendals etc.

abrigar

Emparar, protegir, escortar; com abrigar un vaixell, un comboi, per evitar que l'enemic ho capturi.

abrigar

Protegir quelcom de la intempèrie, com el buc, la pintura i la coberta amb tendals.

abrigar

Posar-se a l'abric d'una badia, costa o illa, per a protegir-ne d'un temporal.

abrigar

Establir la suficient distància pel que fa a un objecte a fi de tenir espai marítim lliure.

abrigar amb la costa

Posar-se al resguard de ella.

abrigar el peix

Embolicar amb la xarxa un peix que fuig.

abrigar el vaixell

Protegir de la intempèrie, el vaixell amb pintura, la coberta amb tendals, etc.

abrigar el vaixell

Defensar el vaixell del vent o de la mar acollint-se al seu abric, ja sigui una costa, badia o illa.

abrigar el vaixell

Emparar, protegir, escoltar, un vaixell per evitar que sigui apressat per un altre vaixell enemic.

abrigar els peixos

Se'n diu o deis peixos, com pops i calamars, que en comptes d'engolir l'ham l'abriguen primer amb llurs potes.

abrigar les cobertes

Donar els tendals a las cobertes per protegir-les de les inclemències del temps.

abrigar un vaixell

Posar una embarcació a resguard del vent o de la mar, o les dues alhora.

abrigar-se

Posar-se a l'abric d'un cap, costa o illa.

abrigat

Se'n diu del port, costa, illa, rada, badia, en què els vaixells puguin fondejar a resguard de mal temps.

abrigat

Lloc defensat dels vents, i freqüentat per les embarcacions que naveguen per la costa.

abrigat

Se'n diu de el lloc defensat de vent i de la mar.

abril

L'abril és el quart mes de l'any en el calendari gregorià i té 30 dies. En el calendari romà primitiu (s. VIII) era el segon mes de l'any, que començava al març. El seu nom en llatí era aprilis, format a partir de Apru, nom etrusc de la deessa grega Afrodita. També es creu que evoca la paraula "obrir" en llatí, ja que s'obren més els dies, duren més. Abril tenia trenta dies en el primitiu calendari romà, però va passar a tenir-ne 29 en el calendari lunar de Numa Pompili. El calendari julià li va restituir el trentè dia. Els seus símbols són el diamant i la margarida.

abrilejar

Fer a l'abril un temps variable, amb ventades i pluges freqüents.

abrilejar

Fer al hivern un temps primaveral.

abrilenc

Relatiu o pertanyent al mes d'abril.

abrinatada

Dit de la fusta que presenta fibres regulars, sense grops.

abriolar

Tirar per sotavent de la ralinga de sobrevent de la vela major, quan arriba o tocar o vol flamejar, per tal que prengui vent.

abriolar les veles

Posar a les veles briols o cordes per estendre-les o recollir-les.

abriülls

Puntes de penya o esculls que hi ha dins mar, on els mariners han d'anar molt alerta a ferir per no danyar la nau.

abroholos

Ruixats freqüents de maig a agost entre el Cap de Sao Vaig i el Cap Fred en la costa de Brasil.

abromar- se

Enfosquit amb vapors o boires el cel.

abromar-se el buc

Omplir-se de broma els fons del vaixell.

abromat

Enfosquit amb vapors o boires.

abromat

Dit dels fons d'un vaixell plens de broma (mol·lusc).

abroquerar

Tirar o halar cap a popa els penols de sobrevent de les vergues, donant una amollada a les bolines de esta banda, per que el vent incideixi sobre la cara de proa de les veles.

abroquerar

Maniobrar les veles de manera que rebin el vent per la cara de proa.

abroquerar

Entrada de les braces de sobrevent cap a popa perquè el vent incideixi en les veles "a la mala", és a dir, per la seva cara de proa.

abroquerar el velatxo

Portar cap a sotavent els punys dels foques, perquè aquestes veles rebin el vent amb anticipació i contribueixin a la més ràpida virada per avant.

abroquerar els flocs

Portar cap a sotavent els punys d'escota dels flocs per que aquestes veles rebin el vent amb antelació i contribueixin a una ràpida virada per avant.

abroquerar les veles

Maniobrar les veles de manera que rebin el vent per la cara de proa.

abroquerar les veles en els velers d'aparell rodó

Contra bracejar o bracejar en fatxa les veles del trinquet, portant cap a popa el penol de sobrevent de cada verga fins que el pla vèlic prengui per lua i obligui al veler a arribar, i així retornar al rumb que portava respecte al vent.

abroquerar les veles en els velers d'aparell de tall

Aquarterar els flocs, és a dir, caçar l'escota de sobrevent de cadascun d'aquests en els velers de aparell de tall.

abroquerar les vergues

Tirar les puntes o extrems de les vergues cap la part de popa per la banda de sobrevent, per que el vent infereixi en les veles per la cara de proa.

abrumar-se

Omplir-se de boira el temps, l'atmosfera, l'horitzó etc.

abrupte

S'aplica al fons del mar quan augmenta o disminueix sobtadament per esglaons o amb gran desnivell, i també á la costa, platja, illa, escull i baix en general, les ribes o ribes que estan tallats a pic o gairebé a pic.

abrotonar-se

Se'n diu de l'embarcació que durant la navegació, s'inclina fins a posar en contacte a rodar amb la superfície de l'aigua.

ABS

Acrònim de "Acrilonitril Butadiè Estirè"

ABS

Material plàstic compost pel acrilonitril, butadiè i estirè, de gran resistència i bon aspecte superficial que s'empra en la construcció d'embarcacions modelades en sèrie.

ABS

Acrònim de a "American Bureau of Shipping" = Societat de Classificació de Vaixell dels Estats Units, amb seu a Nova York, 45 Broad Street, NY 10004.

abscissa

Coordenada cartesiana horitzontal.

abscissa

Conjunt de numeres que determinen cadascuna de les dues coordenades que serveixen per a la localització d'un o diversos punts en el pla cartesià.

abscisses

Es coneix com abscissa a una coordenada de direcció horitzontal que apareix en un pla cartesià rectangular i que s'expressa com la distància que hi ha entre un punt i l'eix vertical. L'anomena't eix d'abscisses representa a l'eix de coordenades horitzontal.
Aquest terme que ens ocupa i molts altres més, com seria el cas de les equacions o els eixos, són conceptes tots ells fonamentals i claus en el que es dóna a anomenar geometria analítica. Aquesta és una àrea científica que s'encarrega de dur a terme el que és l'estudi de les diverses figures geomètriques mitjançant l'ús d'una sèrie de tècniques, d'àlgebra i anàlisi matemàtica, en el que és un sistema de coordenades.
Aquesta àrea cal subratllar que té el seu origen en la geometria cartesiana, el moviment que desenvoluparia René Descartes en el període comprès entre els segles XVII i XVIII. No obstant això, tampoc podem passar per alt que, d'una manera o altra, també "beu de les aigües" de la geometria diferencial, desenvolupada pel matemàtic alemany Carl Friedrich Gauss, i de la geometria algebraica.

absència

Privació o falta d'alguna cosa.

absència de pes

L'absència de pes és una condició física que es determina quan un sistema es mou en caiguda lliure, sense resistències externes.
Un exemple clàssic és el cas de l'ascensor: el pes del cos humà, és a dir, la força exercida sobre el pis de la cabina s'anul·laria si aquesta última es precipités i l'ocupant tindria la sensació de no tenir pes, trobant-se en estat de imponderabilitat .
Una situació d'aquest tipus es produeix, per exemple, en una astronau que gira en òrbita al voltant de la Terra. Aquesta, com és sabut, està subjecta a la força de gravetat terrestre, però animada també per una acceleració centrífuga que contraresta exactament la força de gravetat, fent que el cos no caigui cap a la Terra ni s'escapi cap a l'espai exterior. El resultat d'aquest equilibri és precisament el que es diu caiguda lliure en l'espai al voltant del nostre planeta. En aquestes circumstàncies, un home que es trobi en l'interior de la astronau no adverteix ni la força de gravetat ni l'acceleració centrífuga, i experimenta la condició d'absència de pes
Una condició de zero pot també crear-ne artificialment a la Terra a l'interior d'un avió en vol parabòlic. A aquest mètode es recorre per a l'ensinistrament dels astronautes abans del seu baptisme espacial.

absència sense llicencia

El fet d'ésser, de trobar-se, absent, sense llicencia.

absència sense permís

El fet d'ésser, de trobar-se, absent, sense amb permís.

absent

Se'n diu del tripulant que no està a bord o prestant la seva guàrdia, però sense ànim de desertar.

absentisme laboral

L'absentisme laboral és tota aquella absència o abandonament del lloc de treball i dels deures aliens a aquest, incomplint les condicions estables en el contracte de treball.1 i també pot ser definit com tota absència d'una persona del seu lloc de treball, en hores que corresponguin a un dia laborable, dins de la jornada legal de treball. L'absentisme és una de les qüestions que més preocupen a les empreses pels problemes organitzatius que suscita i els costos que genera.
- Hi ha diversos tipus d'absentisme:
a) Absentisme previsible i justificat: és aquell que pot ser controlat perquè l'empresa està informada prèviament de l'absència (permisos legals retribuïts, malalties comunes amb baixa d'incapacitat laboral transitòria, accidents de treball amb baixa laboral, permisos no retribuïts per assumptes personals).
b) Absentisme no previsible i sense justificació que suposen una falta o abandonament del lloc de treball sense autorització de l'empresa.
c) Absentisme presencial. És aquella forma d'absentisme en què l'empleat va al seu treball, però dedica una part del temps a tasques que no són pròpies de l'activitat laboral.

absis

Nom que rep cada un dels dos extrems de l'eix major de l'òrbita el·líptica descrita per un cos celeste.

absolut

Dit d'una magnitud, que es mesura a partir d'un valor zero que correspon realment a l'absència de la magnitud en qüestió.

absolut

Avançament o endarreriment del cronòmetre (estat absolut).

absolut

Terme que se li dóna en climatologia als valors extrems de les diferents variables meteorològiques.

absoluta responsabilitat

Condició que el portador és responsable de totes les obligacions i no és protegit per totes les excepcions normals trobades en el document d'embargament o de la llei comuna.

absorbància

Fracció de l'energia radiant disponible que és absorbida per determinada matèria, com una capa atmosfèrica, una capa de núvols, una superfície o una partícula.

absorbent

Que absorbeix.

absorbent

Substància que té un elevat poder d'absorció.

absorbent

Qualsevol cos que per la seva composició física reté la radiació electromagnètica incident.

absorbent acústic

Són materials utilitzats en el condicionament acústic dels recintes, per la seva capacitat d'absorbir la major part de l'energia que reben. Per tant, en reflectir un percentatge molt petit del so incident, s'eviten reflexions indesitjades, que poden perjudicar l'acústica del local, en introduir distorsions, etc.
En el camp professional, la capacitat d'absorció d'aquests materials haurà estat calculada en laboratoris i en les especificacions tècniques de cada material, vindrà donat el seu coeficient d'absorció i la freqüència crítica per a cada espessor determinat.

absorbent de base mineral

Qualsevol material de base inorgànica o mineral amb capacitat d'adsorció d'hidrocarburs, sent usats per aquest motiu en el tractament de vessaments de cru.
Són d'aquest tipus les cendres volcàniques, la perlita, etc, que poden recuperar entre 4 i 8 vegades el seu pes en cru.

absorbent orgànic natural

Material orgànic com: torba, palla, serradures, etc. capaç d'adsorbir i retenir cru quan s'afegeix sobre un vessament en aigua o en terra.
Poden adsorbir de 3 a 6 vegades el seu pes en cru, però té l'inconvenient d'adsorbir igualment volums elevats d'aigua, el que disminueix la seva eficàcia respecte del cru.
Són sistemes de petites reversibilitat, el que els fa d'un únic ús.

absorbent orgànic sintètic

Es tracta de polímers en forma d'escumes o fibres de plàstics (cautxú, escumes de poliuretà, polietilè, polipropilens, etc) que tenen gran poder adsorbent d'hidrocarburs a l'estendre'ls sobre un vessament.
Una dels seus majors avantatges és la seva selectivitat respecte d'altres líquids no hidrofòbics quan se'ls tracta convenientment, així com el seva reversibilitat respecte a la desorció del cru permetent la seva utilització en múltiples vegades.

absorbent selectiu

Substància l'absorció varia en funció de la longitud d'ona de la radiació incident.

absorbents

Propietat selectiva del material que ha de tenir major preferència pel petroli que per a l'aigua.
Els absorbents xuclen el petroli d'una manera semblant a una esponja.

absorbents de petroli

Absorbents hidròfobs que repel·leixen l'aigua i resulten molt adequats per absorbir hidrocarburs en àrees on l'aigua també pot ésser present.
Productes que xuclen el petroli d'una manera semblant a una esponja.
Propietat selectiva del material que ha de tenir major preferència pel petroli que per a l'aigua.
Entre els perills als quals està exposat el medi ambient a conseqüència de les accions voluntàries o involuntàries de l'home, hi ha el vessament d'hidrocarburs en mars, llacs, pantans, piscines, platges, costes, pantans, manglars; entre altres mitjans aquàtics i terrestres, per la qual cosa s'ha impulsat la recerca de solucions per a contrarestar aquesta problemàtica. Entre les vies més econòmiques i efectives es troba l'ocupació d'absorbents amb capacitat d'encapsular i transformar hidrocarburs contaminants en substàncies inofensives, aptes per a la seva utilització o per al seu abocament. Existeix el consens, que el pitjor remei per combatre la marea negra és fer servir dissolvents, ja que aquests només dispersen els hidrocarburs fent-los encara més tòxics, pel que els seus efectes són pitjors i més perllongats.
La diversitat d'hidrocarburs que produeix la indústria petroliera fa impossible gestionar totes les contingències de vessaments amb el mateix disseny i formulació de material absorbent. Cada unitat de producció, i cada ubicació geogràfica tenen requeriments particulars pel que fa al disseny dels materials per al maneig de vessaments. Per netejar un vessament, és molt important seleccionar un producte que sigui el més adequat per a l'aplicació prevista i al menor cost possible. Donada aquesta situació, hi ha al món un gran nombre d'empreses i companyies que es dediquen a la producció i comercialització d'absorbents per al control i absorció de vessaments de diferents productes líquids.

absorbidor de microones

Selector d'absorció d'impulsos utilitzat en les xarxes de microones.

absorció

Acció d'absorbir.

absorció

Incorporació, a través dels absorbents, d'aigua amb sals minerals dissoltes.

absorció

Adhesió d'una fina pel·lícula de líquid o vapor a una substància sòlida sense que es produeixi reacció química.

absorció

Adherència de les molècules d'un gas, ions, o molècules en solució a la superfície d'un sòlid.

absorció

Funció pròpia dels organismes vius que consisteix en la penetració en el medi intern, intracel·lular o extracel·lular, de substàncies provinents del medi extern.

absorció

Procés pel qual una substància o energia, és retinguda per altres substàncies, con l'energia solar en les masses oceàniques.
L'absorció té com a conseqüència una transformació, irreversible, en altra forma d'energia: generalment calor, d'aquí l'aparició de gradients tèrmics dels quals deriven fenòmens de conducció i de convecció, evaporació, augment de salinitat i, per tant, de densitat.
Ja que la substància absorbent pot donar lloc a fenòmens de reflexió, refracció, difusió i difracció, l'absorció juga el seu paper en el color de la mar, quan d'aquest i de la successiva difusió depèn, en certa manera, la transparència de l'aigua marina.

absorció

En Oceanografia l'energia de Sol que arriba a longituds d'ona curta és absorbida per l'aigua de la mar la qual s'escalfa i emet aquesta calor en radiacions d'ona llarga.

absorció acústica

Pèrdua d'energia de les ones sonores quan travessen un medi o es dispersen en incidir damunt la superfície de separació de dos medis.
Quan un focus sonor emet energia acústica, les ones sonores es propaguen a partir d'ell en forma d'ona esfèrica si no troben cap obstacle en el seu camí.
En xocar contra algun obstacle es reflecteixen canviant la seva direcció.
Si la superfície reflectora anés completament impermeable a l'aire i perfectament rígida no hi hauria pèrdua d'energia en cada reflexió.
No obstant això, en la realitat no existeix un reflector perfecte, ja que aquest entrarà en vibració per efecte de l'ona incident, o permetrà la propagació de les ones sonores a l'interior del material, si aquest té estructura porosa.
Com a conseqüència de qualsevol d'aquests dos processos, les ones reflectides tindran menys energia acústica que les incidents, dient-se que part de l'energia acústica ha estat absorbida per la superfície.

absorció atmosfèrica

És la disminució de la intensitat lluminosa d'una font celeste, causada pels gasos que componen l'atmosfera.
Creix ràpidament en les capes més baixes de l'atmosfera, la densitat és molt més elevada que la dels estrats superiors.
L'absorció que experimenta la llum d'un astre observat prop de l'horitzó, per tant, és més gran que la d'un astre que es troba en el zenit, a causa que els rajos lluminosos del primer, han de travessar una massa d'aire més gran.
Els diversos colors que componen la llum blanca en condicions de cel serè experimenten una absorció variable segons la seva longitud d'ona: els rajos violetes són absorbits més que els vermells i això per una banda provoca "l'enrogiment" dels astres (sobretot en la proximitat del horitzó), i de l'altra, la coloració blava o violeta del cel que es pot observar en un dia clar i net.
En canvi, quan l'atmosfera està carregada de partícules de vapor d'aigua o d'una altra naturalesa, no té una absorció selectiva i el cel apareix blanquinós.

absorció auroral

Absorció de les ones radioelèctriques durant fenòmens aurorals que condueix a l'absència total d'ecos ionosfèrics.

absorció d'una ona electromagnètica

És la pèrdua de qualitat en la transmissió d'una ona electromagnètica o de llum ocasionada per impureses o per imperfeccions en la part central o nucli del cable o fibra òptica.
Dissipació d'energia soferta en un circuit o una línia de transmissió per efecte de l'acoblament amb altres circuits o conductors pròxims.

absorció d'una radiació

L'absorció és el procés mitjançant el qual la radiació deixa de travessar algun mitjà (pèrdua d'energia d'una ona de ràdio); l'energia que perd la radiació és absorbida pel medi.
Ocorre majoritàriament a la regió D de la ionosfera.

absorció de la llum

La primera font de llum natural és el Sol, els rajos del qual arriben a la superfície de la mar després d'haver estat en part absorbits pels núvols, pel polvet atmosfèric i pel vapor d'aigua.
Una part d'aquesta llum absorbida és al seu torn transmesa novament sota forma de llum difusa.
La llum solar, que a l'ull humà apareix blanca, és descomposta en els colors visibles de l'espectre solar: violeta, blava, verda, groc, ataronjat i vermell, a més de les radiacions invisibles a l'ull humà, ultraviolats i infraroges.
Cadascun d'aquests colors està determinat per una diferent longitud d'ona de la radiació, totes compreses entre les 380 i les 750 mil·limicres.
Dels rajos lluminosos que arriben a la superfície de la mar, aproximadament el 97/98 % amb cel transparent, una part penetra en profunditat; la resta (que pot arribar fins al 30 segons l'angle d'incidència del raig) és reflectit i es transforma en llum reflectida.
En contacte amb l'aigua els rajos sofreixen una refracció i prossegueix sota l'aigua amb un angle diferent al d'incidència; a mesura que s'allunya de la superfície perd gradualment la seva energia lluminosa transformant-se en calor.
A 5 metres, l'absorció és del 75 %, a -15 del 80 % i a -40 del 97 %.
Entre els 400 i 500 metres de profunditat s'inicia la foscor absoluta.
Aquests percentatges varien evidentment segons el tipus de corpuscles presents en suspensió en l'aigua: plàncton, fang, sorra, etc.
A la pèrdua de lluminositat de l'ambient subaquàtic contribueix l'absorció selectiva i gradual dels diversos colors que es compon la llum blanca.
Els colors que comprenen tons vermells, amb longituds d'ona entorn de les 750 mil·limicres, són els primers absorbits, mentre que el blau, la longitud del qual d'ona és de 380 mil·limicres, és l'últim a desaparèixer.
Aquesta absorció selectiva dels colors (diferents longituds d'ona) en profunditat pot relacionar-se amb els pigments que posseeixen els diversos tipus d'algues capaces de captar l'energia de diferents longituds d'ona i la possibilitat per part d'algunes d'elles de desenvolupar la fotosíntesi sense competència a profunditats majors, com ocorre amb els Rodòfits.
A l'efecte de la fotografia subaquàtica, els fenòmens descrits presenten nombroses variants, sovint difícilment avaluables fins i tot per l'ull humà més exercitat.
Per exemple, en proximitats de la costa, la reflexió de la llum sobre un fons sorrenc pot augmentar considerablement la lluminositat, mentre que, actuant sobre un fons molt menys profund, però rocós o bé amb posidònies, la lluminositat serà sensiblement inferior.

absorció de la terra

L'energia perduda en la propagació d'ones de ràdio deguda a l'acció de la terra.

absorció de les radiacions electromagnètiques

Pèrdua d'intensitat d'un feix de radiacions en travessar un medi absorbent.
Quan la radiació passa a través d'una capa transparent d'un sòlid, líquid o gas, certes freqüències poden ser selectivament remogudes a través d'un procés de absorció. Durant aquest procés la radiació electromagnètica es fa arribar als àtom o molècules que es troben a la mostra; el resultat és que aquestes partícules són promogudes des de l'estat basal fins estats de major energia o estats excitats.

absorció del calor

Propietat que tenen els cossos, de retenir i difondre en llur massa una part de la calor que arriba a llur superfície.

absorció dielèctrica

Fenomen segons el qual determinats dielèctrics conserven una certa càrrega elèctrica residual després d'haver estat descarregats.

absorció divergent

Absorció d'una ona de ràdio a prop del punt de reflexió.

absorció en el casquet polar

Efecte en les altes latituds sobre les ones radioelèctriques, ocasionat per un augment sobtat de la concentració d'electrons en la capa D de la ionosfera.
Aquest efecte és produït per l'arribada de protons solars de gran energia.
Comença unes hores després que s'ha observat una erupció solar i pot durar, encara que rares vegades, uns dies.

absorció en la capa polar

Condició anòmala de la ionosfera polar per la qual les radioones HF i VHF (3/300 MHz) són absorbides, i les radioones LF i VLF (3/300 kHz) són reflectides a altituds més baixes que el normal.
A la pràctica, l'absorció s'infereix del flux de protons a energies més grans que 10 MeV, per la qual cosa l'absorció en la capa polar i els esdeveniments de protons són simultanis.
No obstant això, les trajectòries de ràdio transpolars poden ser pertorbades per dies o setmanes, després del final d'un esdeveniment de protons.

absorció fotoelèctrica

Part de la pèrdua d'intensitat d'un feix de radiacions associada amb l'emissió de fotoelectrons.
Sol augmentar amb el nombre atòmic i disminueix el augmentar l'energia quàntica, quan l'absorció de Compton es fa més significativa.

absorció interestel·lar

L'absorció interestel·lar és el fenomen pel qual un estel apareix menys lluminosa, a causa de la seva distància. Això està causat per la presència, a l'espai interestel·lar, de núvols formades per gasos i pols.
Considerant que aquestes substàncies estiguin uniformement distribuïdes en l'espai, en un trajecte d'uns 3.000 AL, la lluminositat d'una estrella s'hauria de reduir en 0,5m. La distribució de la matèria interestel·lar, però, no és uniforme, i, per tant, el coeficient d'absorció varia en cada cas.
L'absorció interestel·lar també presenta el fenomen de la selectivitat: és experimentada en major mesura per la llum blava i en menor mesura per la vermella. Aquesta és la raó per la qual els astres que es troben darrere de densos núvols interestel·lars se'ns apareixen més vermells. Aquest fenomen és conegut precisament com enrogiment interestel·lar i la diferència entre el valor del color mesurat i el valor mitjà de l'índex de color de les estrelles del tipus espectral examinat, es diu "excés de color".

absorció iònica

Pèrdua d'energia experimentada per les ones hertzianes a causa del xoc amb els ions de l'atmosfera.

absorció ionosfèrica

Quan les ones de ràdio de HF viatgen per la ionosfera, pateixen atenuació en major o menor grau, en funció del grau d'ionització de les capes existents en cada moment del dia.
S'expressa en decibels (dB).

absorció mecànica

Transferència d'energia entre dos sistemes mecànics oscil·latoris.

absorció no derivativa

Absorció d'una ona de ràdio a mesura que transita el seu camí.
Aquest tipus d'absorció ocorre principalment a la regió D de la ionosfera i és més significativa que l'absorció divergent.

absorció oceanogràfica

En oceanografia l'energia del sol que arriba en longituds d'ona curta és absorbida per l'aigua de la mar la qual s'escalfa i emet a aquesta calor en radiacions d'ona llarga.

absorció òptica

En física, l'absorció de la radiació electromagnètica és el procés pel qual aquesta radiació és captada per la matèria. Quan l'absorció es produeix dins el rang de la llum visible, rep el nom d'absorció òptica. Aquesta radiació, en ser absorbida, pot, bé ser reemesa o bé transformar-se en un altre tipus d'energia, com a calor o energia elèctrica.
En general, tots els materials absorbeixen en algun rang de freqüències. Aquells que absorbeixen en tot el rang de la llum visible són anomenats materials opacs, mentre que si deixen passar aquest rang de freqüències se'ls crida transparents. És precisament aquest procés d'absorció i posterior reemissió de la llum visible el que dóna color a la matèria.
Els colors que mostra l'espectre (arc de Sant Martí) són la combinació dels colores primaris, que no inclouen el blanc ni el negre, ja que aquests es consideren valors. El blanc estaria indicant presència de llum i el negre absència de llum.

absorció per desviació

És la dissipació de les ones de ràdio a freqüències properes a la freqüència crítica de la ionosfera.

absorció per ressonància

Absorció màxima que es produeix quan l'energia de la radiació incident dóna lloc a un màxim d'interaccions amb la matèria.

absorció polar

Durant episodis de tempestes solars, si el camp magnètic interplanetari incident en els pols té la intensitat suficient i és de sentit oposat al camp geomagnètic, poden generar aurores i augmenta el nivell d'absorció de les ones de ràdio de HF els trajectes travessin els pols.
S'expressa en decibels (dB).

absorció química

Propietat que tenen determinats medicaments i alguns teixits de permetre la penetració a llur interior de substàncies exteriors, dissoltes o aeriformes, i de retenir-les-hi.

absorció selectiva

Absorció atmosfèrica soferta per la radiació solar en cert tram del seu espectre incident, depèn de l'estructura i densitat de les molècules i de la longitud d'ona de la radiació.

absorciòmetre

Aparell que, mitjançant variacions de pressió, permet mesurar l'absorció o solubilitat d'un gas en un líquid.

absortància

Relació entre els fluxos de radiació absorbida i rebuda.
Es diferencia la absortància monocromàtica de la absortància total, que corresponen a una sola longitud d'ona i a un conjunt de longituds d'ona, respectivament.

ABT

En el transport marítim es tracten sota la denominació d'avaria, que inclou tant els danys o desperfectes de les mercaderies com les despeses ordinàries i extraordinaris que tals accidents originin.

ABTO

Acrònim d'Associació d'Operadors de Terminals de Càrrega a granel. Des del mes de juliol de 2016 les terminals de mercaderies a granel compten amb una nova veu internacional amb seu al Regne Unit. Es tracta d'ABTO per les seves sigles en anglès: Association of Bulk Terminal Operators. El seu objectiu és crear un front unit a nivell governamental perquè el sector afronti amb garanties els reptes mediambientals i comercials del futur.
L'Associació d'Operadors de Terminals granel (ABTO) busca ser la veu dels operadors de terminals a granel a nivell nacional i internacional, proporcionant un fòrum perquè els seus membres discuteixin les qüestions que afecten el comerç marítim i el transport global de mercaderies a granel.

Abu-Mansur, Yaga Ben Ali Ben Aby Manzur

Abu-Mansur, Yaga Ben Ali Ben Aby Manzur (855-?). Astrònom àrab, nascut l'any 855. El califa Mamun va nomenar president del col·legi dels astrònoms i director dels observatoris de Bagdad i Damasc. Se li atribueix la Taula versificada, resultat de les observacions fetes a Bagdad i Damasc. Va deixar també una Col·lecció de les vides dels poetes àrabs.

Abul-Hasan, Ali

Abu-l-Hàssan Alí (1297 - 24 de maig de 1351) fou el desè sobirà de la dinastia marínida de Fes. Va succeir el seu pare Abu-Saïd Uthman als 34 anys, el 1331. Amb aquest príncep el regne va arribar al seu màxim desenvolupament econòmic i territorial. Va fer nombroses construccions de mesquites i altres edificis.
El 1333 va conquerir Gibraltar i va derrotar els castellans en un combat naval, posant com a governador de l'Emirat de Gibraltar al seu fill Abd al-Malik Abd al-Wahid però després va patir una derrota a la Batalla del Salado, prop de Tarifa, el 30 d'octubre de 1340 i es va retirar, havent de renunciar al domini sobre els territoris musulmans de les dues ribes del Mediterrani. Del 1337 al 1348 va dominar Tlemcen, que va conquerir a l'emir abdalwadita Abu-Taixufín I (1318-1337) el 1337 després de tres anys de setge; a la vora de la ciutat es va construir el 1335 al-Mansura, una verdadera ciutat destinada a allotjar a les tropes que assetjaven Tlemcen. Després del 1337 va rebre l'homenatge nominal del soldà d'Egipte i del "rei del Sudan".
Abu-l-Abbàs Àhmad, emir hàfsida (1346-1347), va succeir Abu-Yahya Abu-Bakr II ibn Yahya. Aquest darrer li havia encarregat vigilar i garantir la successió al seu gendre, Abu-l-Hàssan, l'emir marínida. Però al cap d'uns mesos de govern un germà de l'emir, Abu-Hafs ibn Abi-Bakr, el va assassinar i es va proclamar al seu lloc. Abu-l-Hàssan, al·legant l'encàrrec i la venjança, no va trigar a marxar a Ifríqiya amb un exèrcit el mateix 1347 i va ocupar el país gairebé sense resistència (1348). Llavors ca cometre l'error d'eliminar un impost que els beduïns cobraven als sedentaris i això va provocar una revolta àrab que va causar una seriosa derrota als marroquins prop de Kairuan (1348) que va afectar seriosament el seu prestigi. La rebel·lió fou general i se sumava a la que hi havia a altres llocs del Magrib com Tlemcen amb els abdalwadites, i finalment el desembre de 1349 l'emir marínida va sortir del país en vaixell cap als seus dominis occidentals. Un fill d'Abu-Yahya Abu-Bakr II, de nom al-Fadl Àhmad II, que era governador de Bona, fou proclamat emir (desembre del 1349).
En el camí de retorn, la flota va patir danys i va ancorar a Alger i es va assabentar que el seu fill Abu-Inan Faris s'havia apoderat del tron marínida. Va intentar sense èxit tornar al poder.
Va morir el 1351 i el seu fill el va fer enterrar a Chela.

Abul Wefa Al Buzdjani

Abul Wefa Al Buzdjani (939-998). Matemàtic i astrònom àrab, que va néixer a Buzdjan a 939 i va morir a Bagdad el 998. És autor d'una obra amb el títol de Almagat, enterament original.

abundància

Nombre d'animals en una zona geogràfica donada. S'expressa generalment com un índex d'abundància, per exemple, en captura per unitat de temps; nombre o pes per unitat de volum.

abundància absoluta

Nombre d'individus d'una espècie presents en una àrea.

abundància astronòmica

Nombre d'àtoms d'un cert element químic continguts en una columna de l'atmosfera d'una estrella la base de la qual mesura 1 cm i l'altura del qual coincideix amb la de l'atmosfera estel·lar.

abundància d'animals

Nombre d'animals en una zona geogràfica donada. S'expressa generalment com un índex d'abundància, per exemple, en captura per unitat de temps; nombre o pes per unitat de volum.

abundància d'elements

Entre els més importants èxits de l'astrofísica, s'ha d'incloure el descobriment que els elements químics que constitueixen els diversos cossos celestes i la seva abundància relativa, són pràcticament iguals en tot l'Univers.
A aquest resultat s'ha arribat tant per mitjà de l'anàlisi indirecte d'estrelles i galàxies llunyanes amb els mètodes de l'espectroscòpia, com a través de l'anàlisi química directe de roques terrestres, de meteorits i de roques lunars.
Des del punt de vista quantitatiu, l'element més abundant és el hidrogen (H) que representa, aproximadament, el 83,9 per 100 de tots els àtoms presents en l'Univers; en segon lloc es troba l'heli (He) amb el 15,9 per 100. Tots els altres elements cobreixen el restant 0,2 per 100.
Habitualment l'abundància dels elements s'expressa amb relacions de nombres d'àtoms. En l'anàlisi de la composició química de la Terra i dels meteorits es tria amb freqüència, com a element de referència, el silici; al del Sol i de les estrelles en general, el hidrogen.
La gènesi dels elements més pesats i rars, s'explica admetent els processos de transformació nuclear que es produeixen a l'interior de les estrelles a partir dels elements més lleugers.

abundància ecològica

Escala empírica utilitzada en la realització d'inventaris d'espècies L'abundància expressa la densitat relativa aproximada d'una espècie en una determinada àrea.
Per a mesurar-la s'utilitza una qualificació d'un a cinc que indica, respectivament, que es tracta d'una espècie rara o molt abundant.

abundància relativa

En una atmosfera estel·lar, abundància d'un element respecte a altre (generalment l'hidrogeno).

abundància relativa

Proporció d'individus d'una espècie donada entre el nombre total de peixos observats en una àrea donada.

abús

Ús injust, indegut o excessiu d'una persona o cosa en perjudici aliè.

abús d'autoritat

L'abús d'autoritat, també conegut com abús de poder o abús de les funcions públiques, són pràctiques d'intercanvi social en què s'executa una conducta basada en una relació de poder, jerarquitzada i desigual. En altres paraules, és una situació on l'autoritat o individu que té poder sobre altres causa de la seva posició social, jeràrquica, de coneixement o riquesa utilitza aquest poder per al seu propi beneficio.
El cometen el capità, oficial o contramestre que maltracten d'obra a un inferior o passatger del seu vaixell, per exemple, sotmetent a la dotació o passatgers a incomoditats o restriccions innecessàries, o fent-los objecte d'alguna vexació notòria; obligant a treballar contra la seva voluntat, durant la navegació, als polissons, nàufrags recollits, passatgers i altres persones alienes a la tripulació que estiguin a bord, sense que ho exigeixin circumstàncies extraordinàries de força major o perill per al vaixell.

abús de bandera

Fet d'arborar il·lícitament una bandera en una embarcació.

abús de posició dominant

Pràctiques comercials anticompetitives en què pot incórrer una empresa amb la finalitat de conservar o reforçar la seva posició en el mercat.
Aquestes pràctiques, que no estan exemptes de controvèrsia, poden considerar-ne una explotació "abusiva o inadequada" del control monopolista d'un mercat per tal de restringir la competència.
Entre elles es troben el cobrament de preus excessius, la discriminació en matèria de preus, la fixació de preus abusius, la negativa a tractar l venda, i les vendes condicionades, però la definició d'una pràctica comercial com abusiva varia segons el cas i el país.

Ac

Abreviatura d'altocúmulus.

AC

Abreviatura de corrent altern.

AC/DC

Defineix un dispositiu que pot funcionar com a font d'alimentació de tots dos tipus de corrent.

acabar l'estiba

Hom ho diu quan les barques de llum no tenen prou caixes per a encabir la sardina que han pescat.

acabar la regata

Travessar un vaixell la línia d'entrada.

acabat

Processos industrials destinats a que el producte final tingui les característiques de protecció adequades, en particular contra la protecció a la corrosió en ambient marí.

acàcia

Acàcia és un gènere d'arbres pertanyents a la família Fabaceae, encara que també es coneix amb el nom de "acàcia" a molts arbres lleguminosos d'altres gèneres (les anomenades "falses acàcies", com ara Robinia pseudoacacia, Gleditsia triacanthos o la Sophora japonica). Hi ha unes 1400 espècies acceptades, de les més de 3.000 descrites al món. Unes 970 pertanyen al gènere Acacia stricto sensu, de les quals 950 procedeixen d'Austràlia.
Gènere molt estès a les regions tropicals i subtropicals del món. La major diversitat d'espècies es troba a Àfrica i Austràlia. En general, les espècies d'Oceania es representen com la part dominant de la vegetació, especialment a les zones àrides i semi àrides.
En parlar de fusta d'acàcia no hem de generalitzar en excés, ja que hi ha diferents tipus o espècies. Cadascuna d'elles amb característiques més o menys diferents.
Aquests arbres pertanyen a la família Fabaceae, trobant gran part de les espècies pertanyents a aquesta família a Austràlia. Algunes d'aquestes es consideren espècies invasores, per la qual cosa el seu cultiu està molt limitat o fins i tot no es contempla com a espècie maderable, com és el cas d'Espanya.
De entre totes elles destaquen dos tipus de fustes. D'una banda la coneguda com acàcia negra (Acàcia melanoxylon) i originària d'Oceania, encara que realment no és del tot negra. I d'altra banda la "falsa acàcia" (Robinia pseudoacacia), l'origen està principalment a Nord Amèrica encara que és normal trobar-la en zones de clima temperat. Serà d'aquesta última de la qual parlem ja que és més la comuna i a la que normalment ens referim en parlar de fusta d'acàcia.
- Característiques de la fusta de acàcia:
a) El color va del groc al marró, adquirint tons vermellosos segons envelleix.
b) Fibra recta.
c) Gra mig.
d) Es tracta d'una fusta pesada, amb una densitat aproximada de 770 kg/m3.
e) És una fusta de gran durabilitat fins i tot a la intempèrie. Resisteix força bé la humitat i fins i tot l'atac d'insectes i fongs.
f) Tot i que la fibra recta afavoreix la seva treballabilitat la seva duresa la complica. Bon resultat enfront del encolat i acabats. També permet treballar tornejats i corbat de fusta. Al treballar-la pot provocar lleugeres al·lèrgies i irritacions als ulls.
En els llocs on és abundant, per exemple als Estats Units, el preu de la fusta d'acàcia és similar al d'altres fustes de qualitat com el roure o el freixe.
- Usos de la Acàcia:
a) Mobiliari d'exterior i també d'interior.
b) Construcció d'embarcacions.
c) Sòls i tarimes.
d) Tornejats.
e) Fabricació de taulers, bigues ...
Als països on és abundant es la fa servir com pal o fins i tot travesses de ferrocarril gràcies a la seva bona durabilitat i resistència.

acació

Antiga embarcació grega, a rem i vela.

Acadèmia d'Administració de l'armada

L'Acadèmia d'Administració de l'Armada, és va fundar en 1816 i va perdurar fins a 1895 en un únic centre d'ensenyament.
A partir d'aquesta data es va dividir en tres: una en el Ferrol, altra a Cadis i altra a Cartagena.
De 1916 a 1925 els alumnes d'intendència van pertànyer de nou a l'Escola Naval Militar.
En 1928 es va crear l'Escola Especial d'Intendència de Cartagena.
En 1934, les funcions d'intendència van ser separades de les d'intervenció i repartides en dos cossos d'oficials que es va disposar ingressessin en endavant en l'Escola Naval Militar.

Acadèmia d'Estat Major d'artilleria de l'Armada

L'acadèmia d'estat major d'artilleria de l'armada, és va establir en San Carlos en 1857, i va durar fins a l'any 1886, en que els seus alumnes van ser incorporats, com els d'enginyers, a "l'Acadèmia d'Ampliació".
Després de crear-ne el Cos Facultatiu d'Oficials d'Artilleria de l'Armada es va establir la seva acadèmia en la població de San Carlos (San Fernando, Cadis).
Per llei de 6 de febrer de 1943, transformat el cos en el d'Enginyers d'Armes Navals (al que es podia ingressar des de la classe de paisà o sent oficial del Cos General de l'Armada) es va establir l'escola corresponent a Madrid, unint-se a ella un Centre d'Estudis.

acadèmia naval

Una Acadèmia naval és una institució nacional que ofereix educació de nivell de pregrau per als futurs oficials navals. L'entrenament naval normalment tenia lloc tan sols en el mar fins al segle XX, fins i tot si els vaixells estaven permanentment amarrats. Per exemple, tant l'escola naval francesa com la britànica van construir en una època relativament recent les seves instal·lacions d'entrenament en terra ferma. Això contrasta amb els seus homòlegs militars de l'Exèrcit de terra, com l'Acadèmia Militar de Saint Cyr i la Reial Acadèmia Militar de Sandhurst, que tenen una història més extensa. Alguns països poden dur a terme l'entrenament dels seus futurs oficials navals en una universitat civil. Això és cert quan per motius econòmics resulta més pràctic fer servir infraestructures civils ja existents.

Académie de Marine

L'académie de marina, és un establiment fundat en Brest l'30 d'abril de 1572, amb el propòsit de cultivar les arts i les ciències marítimes.
En 1769 se li va conferir el títol de "Académie Royale Marine" i va ser suprimida a l'esclatar la revolució de 1789, per a no tornar a organitzar-se fins a l'any 1927.
Actualment, "La Académie de Marine" fomenta els alts estudis marítims i en les seves reunions i publicacions tracta dels problemes que afecten a la marina, tant de guerra com mercant, i serveix també d'organisme consultiu dels centres oficials.

Acadèmia de Matemàtiques de Sevilla

L'Acadèmia de Matemàtiques va ser fundada per Felip II, amb seu a Madrid, en 1581.
Amb la seva fundació com a Real Col·legi el rei, a instàncies de Juan d'Herrera, tractava de resoldre el problema de la formació dels matemàtics i cartògrafs necessaris per a la navegació i descobriments de el Nou Món. El finançament de centre era a càrrec de el Consell d'Índies.
L'acadèmia va ser posada sota la cura dels Jesuïtes, que van tractar de que el rei la convertís en Universitat, sense èxit, i el portuguès Joan Baptista Labaña, va ser nomenat per encarregar-se de les lliçons de matemàtiques.

Acadèmia Naval de Mürwik

L'Acadèmia Naval de Mürwik (també: Escola Naval de Mürwik;) a Flensburg-Mürwik és una Acadèmia de la Marina d'Alemanya, una institució per a l'entrenament d'oficials. El Castell, edifici on s'allotja l'escola, va ser construït l'any 1910, servint de model el Castell de Mariemburgo de Malbork. Al maig de 1945, l'escola estava a la vora de el Govern de Flensburg de l'almirall Karl Dönitz.
A l'Acadèmia Naval de Mürwik s'imparteix una formació que empra els mètodes actuals i la tecnologia moderna. El Gorch Fock és el vaixell escola de l'escola. L'Acadèmia compta amb un museu i un planetari. L'aula de l'escola, amb la escuts dels estats i les ciutats de l'Imperi Alemany, 1871, també serveix per a espectacles públics.

Acadèmia Politècnica Naval de Xile

L'Acadèmia Politècnica Naval de Xile va ser creada per Decret Suprem de Govern del President Eduardo Frei Montalva, en 1968. El seu objectiu és agrupar totes les unitats d'especialitats navals (va ser fundat originalment amb el nom d'Escola d'Especialitats de l'Armada de Xile). A partir de 1995, va passar a anomenar-se Acadèmia Politècnica Naval (APOLINAV) i depèn de la Direcció d'Educació de l'Armada.
Està situada a la Base Naval Les Salines, de Vinya de la Mar, corresponent a la Primera Zona Naval de Valparaíso.
Les unitats d'especialitats d'aquesta acadèmia són les següents:
- Vaivell Escola Esmeralda (només els Guardiamarines i Grumets que efectuen el creuer d'instrucció).
- Escola de Sanitat Naval.
- Escola d'Aviació Naval "Guardiamarina Ernesto Zañartu" (situada a Base Aeronaval de Torquemada).
- Escola d'Enginyeria Naval.
- Escola d'Infanteria de Marina "Comandant Jaime Charles".
- Escola d'Abastament i Serveis.
- Escola d'Operacions.
- Escola d'Armaments.
- Escola de Litoral i Fars.
- Escola de Submarins "Almirall Allard" (situada a la Base Naval de Talcahuano).
- Escola de Maniobres (situada en Escola de Grumets, en Illa Quiriquina).

ACAIT

Acrònim de Associació Centreamericana d'Indústries Tèxtils.

acal

Nom que els mexicans donaven a la canoa i, en general, a qualsevol embarcació.

acal

Bot molt lleuger que porten alguns vaixells, generalment per a ús de capità o comandant.

acalabrotar

Formar un calabrot o cap de nou cordons colchados, cada tres, en guindaleza i el conjunt de les tres guindaresses colchadas a l'esquerra.

acalar

Abaixar, fer passar a un nivell més baix.

acalar

Disminuir l'altura o el gruix de quelcom cosa.

acalar

A Mallorca, calar l'ormeig dins la mar.

acampanat

Dit d'una peça d'artilleria, que la seva ànima es va estrenyent cap al fons de la recambra.

acanà

Rep el nom de acana tant una espècie d'arbre "Achras acana" o "Manilkara zapota", com la seva fusta.
De vegades apareix com Jacana o Hácana.
També coneguda com Balatá, o sapodilla.
Pertany a la família de les Sapotácees, i és molt comuna en Sud-americà i a Cuba.
És un arbre gran, aconseguint 30/45 m d'altura.
Les fulles són alternes, el·líptiques, senceres, d'1/2 dm de longitud.
Les flors són blanques, i es troben en començar l'estació de les pluges.
El fruit és una drupa groga, de 3/5 cm de diàmetre, comestible; contenint una o dues llavors.
El seu làtex s'extreu de la mateixa manera com es fa amb la saba de la 'Hevea brasiliensis", "arbre de la goma".
Després s'asseca formant una inelàstica goma.
És molt semblada a la gutapercha (produïda per un arbre asiàtic molt emparentat, de vegades anomenat guta-balatá).
Té fusta dura, vermella, per la construcció de mobles, i material de la construcció.
És tan densa que no sura en l'aigua.
Per clavar és necessari perforar abans un orifici, per on va a passar el clau.
El fruit, semblat al del seu parent sapodilla, és comestible, amb excel·lent sabor.
La fusta es recta i dura, fou molt apreciada per fabricar barres de cabrestant.

acanalador

Que acanala.

acanaladora

Un acanalador també anomenat guilleume, garlopa, guimbarda (del francès, guimbarde) o raspall, és una eina manual usada en fusteria, que serveix per raspallar i fer rebaixos, per rectificar llistons o tirants de fusta, i per igualar el fons d'un rebaix on no arriba el raspall, llaurant paral·lelament a la cara superior de la peça.
Consisteix en un raspall de fuster, que està compost per una caixa de fusta bastant llarga perquè es pugui agafar cada extrem amb una mà, que conté un ferro estret i una falca que li serveix d'ajust. L'acanalador és un raspall que igual que la garlopa està compost d'una caixa de fusta però té la peculiaritat que el full de tall o fulla és del mateix ample que la caixa d'aquest que l'alberga.
L'acanalador manual consisteix en un paral·lelepípede rectangle de fusta anomenat caixa procurant que l'altura vagi disminuint una mica cap a les extremitats. La superfície inferior és perfectament plana. A algunes polzades de l'extremitat posterior s'acobla una mena de puny per impel·lir el instrument i prop de l'extremitat davantera es fixa un botó. Enmig de la caixa hi ha una obertura anomenada llumenera, en la qual es col·loquen el ferro i la falca. La llumenera és de boca ampla per sobre i acaba inferiorment en una ranura estreta. La superfície de la llumenera sobre què es recolza el ferro és inclinada a 45º, és a dir, que té la inclinació de la diagonal d'un quadrat perfecte. La superfície oposada de la llumenera té menys inclinació. El ferro és pla. Consta d'una fulla de ferro i una altra d'acer soldades i temperades. Es esmola gastant el full de ferro de manera que resulti un xamfrà de 45 ° i que el tall tingui una curvatura imperceptible cap a les cantonades per tal que no acanali la fusta. El ferro s'assegura en la llumbrera per mitjà d'una falca oberta per la meitat que es fica amb mall i s'afluixa colpejant la caixa en una de les seves extremitats.
- Variants poden esser:
a) La semigarlopa és més petita, de llumenera més inclinada, raja més ampla i ferro de xamfrà rodó. Arrenca encenalls més gruixudes que la garlopa i serveix per desbastar o descobrir la superfície de la fusta.
b) Garlopa de biaix L'acanalador de biaix és més petit i serveix per a les obres d'aquesta dimensió. Hi ha acanaladors de biaix de diverses mides i amb ferros de diferent inclinació. N'hi ha de dos ferros que no fan doladures i n'hi ha també amb plantilla de ferro, llumenera molt inclinada per fustes dures o les fibres han de ser tallades transversalment.
c) Un acanalador (també anomenat guilleume de acoblar) és una espècie de raspall que usen els fusters per obrir en els cèrcols i de portes i finestres els canals en que els que entren i queden assegurats els taulers.
d) Raspall de contrafibra és un petit Guilleume de fusteria que està dissenyat per tallar a contrapèl i és prou diminut per ser utilitzat amb una sola mà.
e) Garlopí. Un garlopín (també anomenat Galopin) és un raspall més petit que la garlopa. És una garlopa curta, d'uns 20 cm. i amb una sola fulla. S'utilitza per desbastar.

acanalar

Fer passar aigua o un altre fluid per una canal.

acanalar un vaixell

Ficar un vaixell en un canal o passar per ell.

acanalat

Que te forma de canal.

acanalat

Que passa per un indret estret, per un congost.

acanar

Acte i efecte d'acanalar.

acantonar

Acció o l'efecte d'acantonar.

acantonar

Canvi manifest i freqüent de la direcció de on bufa el vent.

acaparament

Procediment en virtut del qual, per acció o omissió, s'exerceix el domini sobre l'oferta d'un producte, provocant o augmentant la seva escassetat, amb fins purament especulatius.

acaparar

Gaudi o apropiació de tot o la major part d'una cosa.

acaparar la nau

Sobrecarregar la nau.

acastellar

Muntatge de tota l'eixàrcia fixa i de labor d'un vaixell.

acastellat

Se'n diu del vaixell que té castells a la popa i a la proa del vaixells.

acastellat

Muntar castells en la proa i la popa d'un vaixell.

acastellat

Part que surt dels vaixells per sobre la línia de flotació, que comprèn l'alcàsser, el castell i totes les obres altes.

acastellat

Antigament conjunt de castells que formen les superestructures del vaixell.

Acastos

Acastos o Acast va ser el fill de Pèlias, rei d'Iolcos, i d'Anaxíbia (de vegades es diu que de Filòmaca). A la mitologia grega Acastos era un dels homes que van navegar amb Jason i els argonautes. Va irrompre contra la voluntat del seu pare, que havia ideat el viatge només per desfer-se de Jáson, que representava un perill per al seu tron.
En tornar del viatge amb la nau Argos, les seves germanes van ser induïdes per Medea a esquarterar el seu pare Pélias i bullir les seves restes. Quan Acastos el va conèixer, va enterrar el seu pare, va exiliar Jasson i Medea (segons Pausán també les seves germanes), es va convertir en rei i va instituir uns jocs en honor del seu pare.
Acastos tenia com a hoste el seu palau Peleu, a qui havia purificat d'haver provocat la mort accidental del rei Eurició del Regne de Ftia, durant la cacera del porc senglar de Calidó. Mentre s'estava a la cort d'Acastos, la dona d'aquest, Hipòlita (o Astidámia) es va enamorar de Peleu, però l'heroi la va rebutjar. Ressentida, Astidàmia va enviar un missatger a Antígona, esposa de Peleu i filla d'Eurició, explicant-li que Peleu anava a casar-se amb la filla d'Acastos, Estérope, cosa que va fer que Antígona es pengés.
Considerant que la seva venjança no era suficient, Astiddemia va explicar llavors a Acastos que Peleu havia intentat violar-la. No obstant, Acastos no aconseguia matar un hoste que acabava de purificar, i va convidar a una cacera a la muntanya Pelió on Peleu, en un descans, es va adormir, Acastos li va treure la seva espasa i el va deixar sol i indefens. Acastos va ser atacat per uns centaus que gairebé el matin, però Quirón o Hermes li va tornar la seva espasa i va aconseguir escapar. Llavors va saquejar Yolkos, de vegades es diu que ajudat per Jáson i els Dioscuros. Van desmembrar Astidamia, marxant amb el seu exèrcit entre les seves restes. Acastos i Astidèmia estaven morts, per la qual cosa el regne va anar a parar al fill de Jason, Tèsal.
Acastos i Astidemia van tenir una altra filla a més d'Estèrope, Laodamia. Apol·lo els atribueix una altra filla, Esténele, esposa de Meneci i mare de Pátrocle.
Algunes versions expliquen que durant la guerra de Troia, Peleu, que estava indefens, ja que el seu fill Aquil·les era a la Tròade, va ser atacat per Acastos i expulsat del seu regne.

Acates

En l'Eneida, el company més fidel d'Enees, a qui acompanya en tots els seus pelegrinatges. Acates va ser el primer que va veure les costes d'Itàlia.

Acatis

En la mitologia grega, Acatis, en llatí Aeneas, és un heroi de la guerra de Troià, fill del príncep Anquises i de la deessa Afrodita.
És va casar amb Creúsa, una dels filles del rei de Troià, amb la qual va tenir un fill, anomenat Ascanio o Iulo.
Segons l'Eneida, Acatis fou el servidor més fidel de Eneas, qui li va acompanyar en tots els seus pelegrinatges.
Acatis va ser el primer a veure les costes d'Itàlia.

acatium

És un tipus de nau grega i llatina, que pertany a la categoria de les denominades "actuariae", propulsades tant a vela com a rem.
Era una embarcació bastant típica, tant pel buc, amb proa rostrada popa rodona, com pels seus aparells.
El acatium va ser molt usat pels pirates grecs en el Mediterrani.
A pesar de les poques noticies que existeixen sobre aquest tipus de nau, es pot afirmar, sense por d'equivocar-se, que es tractava d'una embarcació capaç d'arribar a grans velocitats amb vents febles i, per tant, molt útil per a les condicions de navegació pel Mediterrani.
També anomenada acatus.

acatos

Vas per veure amb forma d'una nau.

ACCAS

Acrònim de altocúmulus castellanus.
Núvols de nivells mitjans (amb bases a una alçada generalment entre 8 i 15 mil peus o 2.4 i 4.5 quilòmetres), dels quals almenys una fracció de la seva part més altes mostren un desenvolupament cumuliforme.
Aquests núvols sovint són més alts que amples, presentant un aspecte en forma de torretes.
Els núvols ACCAS són un signe d'inestabilitat en altura, i pot precedir al ràpid desenvolupament de tempestes.

acceleració

Acció o l'efecte d'accelerar o d'accelerar-se.

acceleració

L'acceleració és una magnitud física que indica com canvia la velocitat d'un cos en relació amb el temps, és una quantitat vectorial i és mesura en unitats de longitud/temps, en unitats del SI, és en metre/segon.
En el Sistema Internacional, la unitat d'acceleració és 1 (m/s), és a dir 1 m/s².
Els canvis de velocitat poden ser tant en intensitat com en direcció.
Un moviment accelerat on canvia la direcció és la translació d'un cos al voltant d'un altre.
Un moviment on canvia la intensitat de la velocitat és la caiguda lliure.

acceleració angular

Variació de la velocitat angular pel que fa al temps.
Definim acceleració angular com els canvis que experimenta la velocitat en les unitats de temps.
Fem referència a ella amb la lletra grega alfa.
Igual que la velocitat angular, l'acceleració és d'un corrent vectorial.

acceleració ascensional

Augment o disminució de la velocitat de transmissió de la informació, ja sigui positiva o negativa.

acceleració centrífuga

L'acceleració centrífuga és aquella que adquireixen els cossos per causa de l'efecte força centrifuga.
Primer de tot cal aclarir que la força centrífuga és una força d'inèrcia.
Com tota força d'inèrcia resulta de descriure el moviment d'una partícula o sistema de partícules des d'un sistema de referència no inercial.

acceleració centrípeta

Moviment que tendirà a seguir una trajectòria en línia recta a velocitat constant, a menys que existeixi una força que li desvia.
En el cas d'un cos que gira al voltant d'un punt, la força que evita que el cos segueixi en línia recta és la força centrípeta, i com totes les forces té un valor de F= m a, on a és l'acceleració centrípeta, i es dirigeix sempre en direcció al centre de gir.

acceleració constant

Canvi de velocitat de transmissió d'informació, d'ordre negatiu o positiu.
Aquesta velocitat es manté constant.

acceleració d'un motor

Capacitat d'un motor d'augmentar la seva velocitat instantània.

acceleració de Betatró

Guany d'energia en la direcció transversal al camp magnètic, que resulta del transport de partícules carregades dins de camps magnètics més forts sense la violació de la primera invariant adiabàtica.

acceleració de caiguda lliure en dispositius de salvament

Règim de la variació de velocitat que experimenten els ocupants durant la posada a flotació d'un bot salvavides de caiguda lliure.

acceleració de Coriolis

Tot cos en moviment es desvia de la direcció geogràfica en què ha estat impulsat; cap a la dreta si es troba a l'hemisferi nord, i cap a l'esquerra en el sud.
L'efecte augmenta amb la latitud a partir de l'Equador, on és nul (canvia de sentit), arribant al seu valor màxim en els pols.
La força de desviació varia amb el si de la latitud i una acceleració en la direcció de el moviment; es pot expressar per la fórmula = Acceleració = 2 wv sen. (L.).
w = velocitat angular de la rotació de la Terra 0,0000729 rad/seg.
v = velocitat de moviment de el cos.
L = latitud del indret.
La direcció de l'acceleració és en el sentit de les agulles del rellotge en l'hemisferi nord i contrari al sud. Aquesta força té un efecte material sobre el flux dels corrents de marea i els corrents lliures de marea, i també crea una diferència en l'amplitud en costats oposats d'un canal de marea.

acceleració de Fermi

Guany d'energia en la direcció paral·lela al camp magnètic, que resulta d'una contracció de la línia del camp (és a dir, d'un escurçament del camí de rebot de la partícula) sense violar la segona invariant adiabàtica.
Enrico Fermi va sostenir, l'any 1949, que els rajos còsmics tenien un origen galàctic, assimilant a la Via Làctia a un enorme accelerador de partícules.
Per sostenir això, va introduir una hipòtesi d'acceleració de partícules, per mitjà del qual les partícules carregades reboten fora dels camps magnètics mòbils interestel·lars i/o guanyen o perden energia, depenent de la ubicació en què es trobi el "mirall magnètic" que les sobre o les allunya.
Ni l'observació ni la teoria abandonen la hipòtesi de Fermi.
La intensitat del camp magnètic galàctic no n'hi ha prou per impedir que els rajos primaris, dotats de molt alta energia, escapin de les galàxies.

acceleració de la gravetat

La força d'atracció gravitacional fa que un objecte en caiguda lliure sobre un cos celeste es mogui, prescindint d'eventuals resistències atmosfèriques, de manera accelerat, és a dir, amb un augment constant de la seva velocitat per unitat de temps, i que es dirigeixi cap al centre del cos celeste.
A la superfície de la Terra el valor d'aquesta acceleració, que s'indica amb la lletra g, seria igual en qualsevol punt si el nostre globus fos perfectament esfèric i si la força centrífuga deguda a la rotació terrestre, que té com a efecte una disminució de la força d'atracció gravitacional, tingués arreu el mateix valor. En no verificar-ne aquestes dues condicions, g varia lleugerament d'un lloc a un altre.
En l'equador, l'acceleració de la gravetat és de 9,7799 metres per segon cada segon, mentre que als pols és superior a 9,83 metres per segon cada segon. El valor que sol acceptar internacionalment per l'acceleració de la gravetat a l'hora de fer càlculs és de 9,80665 metres per segon cada segon.
És a dir, si deixem anar alguna cosa prop de la superfície de la Terra en el primer segon la velocitat serà de 9,8 m/s, un segon després serà de 19,6 m/s. Un segon després, la velocitat serà de 29,4 m/s. És a dir, per cada segon que passa la velocitat augmenta en 9,8 m/s.
Si ens allunyem de la superfície Terrestre això ja no és cert ja que la dada 9,8 m / s és vàlid prop de la superfície Terrestre.
Antigament es creia que els cossos més densos queien amb major acceleració, però Galileu i, després, Isaac Newton es van encarregar de demostrar el contrari. Un experiment realitzat en una cambra de buit demostra que tots els cossos cauen cap a la Terra amb la mateixa acceleració, independentment de la seva massa.
Segons ens acostem cap a un cos l'acceleració de la gravetat augmenta proporcionalment l'invers de la distància al quadrat. Si arribéssim a la superfície del cos i continuéssim penetrant en ell (en un pou, per exemple), a partir d'aquest moment l'acceleració de la gravetat disminuiria (linealment) amb la distància al centre del cos (ja que ens anem deixant matèria darrere de nosaltres, la qual ens atreu en sentit contrari al de la resta de matèria).

acceleració de les estrelles

Interval variable en què s'avança diàriament el pas d'una estrella, al pas del Sol per un mateix meridià, aquest interval pren el nom d'acceleració mitjana, i és de 3 min i 56 s quan es relaciona amb el Sol mitjà.

acceleració de marea

L'acceleració de marea és un efecte originat per la força de marea, que és produïda per un satèl·lit natural en òrbita (en el nostre cas, la Lluna) sobre un planeta primari que és orbitat (en el nostre cas, la Terra). Aquesta acceleració, és comunament negativa a causa de la disminució gradual de la velocitat de rotació de l'objecte primari i l'allunyament progressiu del satèl·lit. El procés finalment condueix a la fixació de marea o ancoratge mareal (la fixació de marea és un terme astronòmic que descriu un cos celeste que gira al voltant d'un altre cos amb una cara sempre cap al cos que està orbitant) del més petit primer, i més tard del cos més gran. El sistema Terra-Lluna és el cas millor estudiat.
Hi ha un procés similar a l'acceleració de marea, es dóna en satèl·lits el període orbital és més curt que el període orbital de l'objecte que orbiten, o que orbiten en direcció antihorari.

acceleració de partícules

Dispositiu, sovint de diversos quilòmetres de longitud, utilitzat per accelerar les partícules subatòmiques a altes velocitats i disparar contra altres partícules o contra blancs.
Els resultats de les col·lisions suggereixen les propietats de les partícules.

acceleració dels estels fixos

El dia solar mitjà és lleugerament més llarg que el dia sideral si considerem el moment del pas pel meridià del Sol mig, quan el lloc que actualment ocupa en l'esfera celeste torni a passar al dia següent pel meridià del lloc, hi haurà transcorregut un dia sideri, però el Sol ja no ocuparà el mateix punt, sinó que s'haurà desplaçat en sentit oposat al moviment diürn i encara trigarà uns minuts més a arribar al meridià; aquesta diferència de temps, que és de 3 m 56'56 de temps sideral, és l'avançament que les estrelles fixes, expressat en el seu propi temps, experimenten respecte al Sol mitjà en un dia mitjà i per això es diu acceleració de les fixes que és constant per a tots els dies de l'any.

acceleració gravitatòria de la Terra

La força en direcció cap a l'interior que actua empenyent tots els objectes cap al centre de la Terra i que tendeix a donar-li forma d'esfera.
L'acceleració de la gravetat a la Terra varia segons l'altura.
A la superfície està definida per 9,80665 m/s2.
Aquest valor aproximat és un valor convencional i coincideix amb el valor exacte de la magnitud mesurat a la ciutat alemanya de Darmstadt.

acceleració lineal

L'acceleració lineal és el canvi que té la velocitat en una unitat de temps.
Com la velocitat és un vector, un canvi en la velocitat és també un vector.
De la definició de la derivada, quan fem que dt tendeixi a zero, l'acceleració es converteix en la derivada de la velocitat.

acceleració lineal constant

Canvi de velocitat de la transmissió d'informació de manera constant.
Aquest canvi de velocitat es pot representar gràficament com una línia recta (graficant velocitat contra acceleració).

acceleració mitja

L'acceleració mitja es defineix com el quocient entre la diferència del vector velocitat i el període de temps transcorregut.

acceleració negativa

L'acceleració en si és el canvi del vector velocitat en el temps, és a dir, la velocitat varia, si aquesta augmenta, el que experimenta el cos és acceleració positiva, en canvi, si la velocitat disminueix és perquè el cos desaccelera (acceleració negativa).
Com l'acceleració depèn de la força que s'exerceix sobre el cos, segons la segona llei de Newton (principi de massa): la força que s'exerceix sobre un cos és directament proporcional a l'acceleració que experimenta.
Per tant, si la força que s'exerceix sobre un cos disminueix (és a dir, la força resultant que actua sobre ell), també disminueix la seva acceleració, i per tant, experimenta una acceleració negativa).

acceleració positiva

L'acceleració positiva és quan el cos en si va augmentat la velocitat a través del temps.

acceleració solar

El dia solar mitjà és lleugerament més llarg que el dia sideral si considerem el moment del pas pel meridià del Sol mitjà, quan el lloc que actualment ocupa en l'esfera celeste torni a passar al dia següent pel meridià del lloc, hi haurà transcorregut un dia sideri, però el Sol ja no ocuparà el mateix punt, sinó que s'haurà desplaçat en sentit oposat al moviment diürn i encara trigarà uns minuts més en arribar al meridià; aquesta diferència de temps, que és de 3m 56s. de temps sideral, és l'avançament que les estrelles fixes, expressat en el seu propi temps, experimenten amb respecte al Sol mitjà en un dia mitjà i per això es diu acceleració de les fixes que és constant per a tots els dies de l'any.

acceleració uniforme

L'acceleració uniforme, és quan l'acceleració es manté constant o sigui que no canvia.

acceleració variable

Quan la velocitat d'una partícula canvia en un interval de temps se'n diu que el cos té acceleració.
Suposem que en un instant de temps t1 la partícula té una velocitat instantània v1 i en t2 té una velocitat instantània v2.

acceleracions sobre el vaixell en navegació

Quan un vaixell es troba navegant el vent, les onades de vent i la mar estesa o de fons produeixen el moviment del mateix. Com més vent i més altura d'onades més gran serà aquest moviment.
Hi ha 6 tipus de moviments que un vaixell experimenta durant la navegació, tres rotacionals i tres lineals més. El balanç, la cabotada i la guinyada són els rotacionals.
El balanç i cabotada del vaixell produeixen dos dels moviments lineals a què ens referíem, i aquests són el moviment en direcció proa-popa i el que es presenta de babord a estribord. El tercer moviment lineal és de translació vertical i es presenta amb el pas del vaixell sobre les onades.
El tipus de moviment i acceleracions que experimenti el vaixell dependrà de la direcció relativa en què el vent i la mar arriben al vaixell respecte al rumb que aquest segueix. Si el vent i la mar provenen de proa el vaixell patirà més moviments longitudinals (cabotada i lineal en direcció proa-popa) i el moviment transversal serà molt reduït. Si el vaixell rep un vent i/o mar fort del través el moviment serà de balanceig i lineal transversal, sent els moviments longitudinals més reduïts.
Habitualment el vaixell experimentarà els 6 tipus de moviments alhora sent uns de més intensitat que altres depenent de les condicions de vent i mar.
És important tenir en compte que els moviments de capcineig, balanç i translació vertical que es presenten al vaixell en navegació són els que més efecte tenen sobre la càrrega igual que són els que més sent qualsevol que es trobi a bord del vaixell en navegació. Considerant els efectes que un moviment particular produeix sobre la càrrega cal tenir en compte que els tres moviments lineals ja descrits afecten per igual a tota la càrrega independentment de la posició que aquesta tingui al vaixell mentre que els moviments rotacionals seran majors com més ens allunyem del centre de rotació del vaixell, el qual es veurà desplaçat depenent del volum de càrrega que porti el vaixell en cada moment, cal esmentar que estudiar el centre de rotació d'un objecte inert és fàcil però és molt complex quan l'objecte és moviment i subjecte a forces externes contràries al moviment natural del mateix, per tant hem d'entendre aquest centre de rotació com un punt aproximat que no es pot calcular fàcilment però que sabem es troba en algun punt intermedi entre el centre de gravetat del vaixell i el centre de carena del mateix i que no es desplaça amb el moviment del vaixell. És fàcil entendre que els moviments que més afectaran la càrrega són els mateixos que més senten les persones a bord del vaixell, el balanç, el capcineig i el moviment de translació vertical.
És responsabilitat de l'equip de pont fer un seguiment de les condicions del mar que s'experimenten durant el viatge. És molt important estudiar les previsions meteorològiques de les zones per les que navegarem durant el viatge i s'han de prendre mesures per reduir les acceleracions que patirà la càrrega tant a curt termini amb canvis de rumb, velocitat o combinació de tots dos; com a mesures a llarg termini en ajustar el pla de viatge abans d'iniciar-lo evitant zones de temps i condicions de mar adverses. Una altra mesura que no se sol prendre molt sovint però que no hem d'oblidar en cas que la situació empitjori gradualment sent les anteriors inefectives és el llastat o desllastrat a temps per millorar el comportament del vaixell tenint en compte les condicions presents d'estabilitat, aquesta mesura només s'haurà de tenir en compte quan el vaixell tingui una estabilitat adequada per no posar en risc el vaixell, tripulació i càrrega.
Com qualsevol marí sap, el moviment de balanceig és el que produeix majors problemes a bord. El període natural de balanceig del vaixell està determinat pel seu altura metacèntrica (GM) i pel seu radi de gir, que són determinats per la pròpia estructura del vaixell, així com pel volum de càrrega i proveïments a més de els líquids a bord i les distribucions de tots. Si es coneixen tant el GM com el radi de gir, el període de balanç del vaixell pot ser calculat aplicant una fórmula simple. De tota manera, encara que el GM es calcula sempre per a tots els viatges i qualsevol condició de càrrega, el radi de gir no sol conèixer-se amb exactitud, per això que, després de molta experimentació es va desenvolupar una fórmula simplificada per calcular el període de balanç a partir del GM, que alhora pot ser usada per determinar el GM si coneixem el període de balanç; aquesta fórmula és la següent: T = C x B / ?GM on T és el període de balanç en segons; B és la màniga del vaixell en metres; C és una constant; GM és l'alçada metacèntrica;
La constant C és 0,8. Encara que realment oscil·la entre 0,7 i 0,9 segons la mida del vaixell. Per a vaixells de fines línies farem servir un C de 0,7 mentre que per a vaixells més grans o de més coeficient de bloc tindrà un valor de 0,9.

accelerada

Accelerada sobtada i intensa a què se sotmet l'activitat d'un motor.

acceleradament

Amb acceleració, d'una manera accelerada.

accelerador

Que accelera.

accelerador d'admissió

Mecanisme que comanda l'admissió de la mescla gasosa en un motor endotèrmic per tal de fer-li variar la velocitat.

accelerador d'un motor

Mecanisme que permet augmentar el règim de revolucions d'un motor.

accelerador de partícules

Aparell per donar impuls a les partícules accelerant fins a una velocitat propera a la de la llum i fent-les xocar entre si violentament per tal de conèixer els constituents de la matèria.

accelerador de vol

Dispositiu per ajudar a l'enlairament dels avions a reacció, situat a la coberta dels portaavions.

accelerar

Fer més ràpid, més viu un moviment.

accelerar

Accionar el mecanisme accelerador d'un motor, perquè aquest es mogui amb major velocitat.

accelerar el vaixell

Augmentar la velocitat d'un vaixell.

accelerar un motor

Augmentar la velocitat d'un cos en moviment, el ritme del funcionament d'un motor.

acceleròmetre

Un acceleròmetre mesura els moviments que es duen a terme en més d'un pla. Igual que el podòmetre, és un instrument petit que es col·loca i se subjecta a l'alçada de la cintura. Existeix una relació lineal entre l'acceleració del moviment i la despesa calòrica. L'acceleròmetre mesura la freqüència, durada i intensitat de l'activitat física.
- Funcionament.
Consta de tres masses, però que en els acceleròmetres reals, aquest sistema de tres masses es posa en sèrie moltes vegades per aconseguir major precisió. La del mig està suspesa entre els laterals mitjançant unes molles. Quan no rep acceleració, aquesta es manté al mig, però si rep una excitació aquesta s'acosta més o menys. Mesurant aquesta distància es pot saber l'acceleració.
Normalment no es mesura la separació, sinó que se sotmeten les plaques a una diferència de potencial i si varia se sap l'acceleració.
Poden mesurar en les tres direccions de l'espai.
- L'acceleròmetre és un dels transductors més versàtils, essent el més comú el piezoelèctric per compressió. Aquest es basa en el fet que, quan es comprimeix un reticle cristal·lí piezoelèctric, es produeix una càrrega elèctrica proporcional a la força aplicada.
- Un servoacceleròmetre es compon d'un galvanòmetre en forma de pèndol i un sensor òptic, per això tenen alta estabilitat davant canvis de temperatura, estabilitat a llarg termini del zero i són immunes a vibracions. Aquests acceleròmetres tenen molt altes prestacions a causa del seu funcionament en bucle tancat. Serveix per a controlar la velocitat i posició en trens, avions i altres vehicles.

acceleròmetre d'efecte Hall

Els acceleròmetres d'efecte Hall, utilitzen una massa sísmica on es col·loca un imant i d'un sensor d'efecte Hall que detecta canvis en el camp magnètic.

acceleròmetre de condensador

Els acceleròmetres de condensador, mesuren el canvi de capacitat elèctrica d'un condensador mitjançant una massa sísmica situada entre les plaques del mateix, que al moure's fa canviar el corrent que circula entre les plaques del capacitació.

acceleròmetre piezoelèctric

L'acceleròmetre és un dels transductors més versàtils, essent el més comú el piezoelèctric per compressió.
Aquest es basa en que, quan es comprimeix una retícula cristal·lí piezoelèctric, es produeix una càrrega elèctrica proporcional a la força aplicada.

acceptabilitat d'un senyal

En alguns casos es defineix així a l'admissió o recepció d'un senyal electromagnètica i a la qualitat amb què aquesta es rep.

acceptació

És un acte jurídic unilateral per mitjà del com, el deutor (girat) adquireix el caràcter d'obligat principal al pagament de la suma indicada en un títol de crèdit.

acceptació

Promesa de pagar, generalment evidenciat inscrivint en la part davantera del document "validada", seguida per la data, el lloc de pagament, i la signatura de validesa.

acceptació

Assentiment d'una oferta, condicionada solament a petits canvis que no afecten cap dels seus termes substancials.

acceptació d'un enviament

Rebut admès pel consignatari d'un enviament, amb la finalitat d'acabar el contracte del transport comú.

acceptació d'una lletra a termini emesa sota un crèdit

Acte definitiu mitjançant el qual el Banc acaptant assumeix formalment el compromís de pagar al beneficiari el valor de la mateixa al seu respectiu venciment.
En aquest cas, a l'efectuar l'acceptació ho fa pel mateix sense recurs de retorn.

acceptació d'una oferta

Assentiment incondicional d'una ofert, condicionada només a petits canvis que no afecten cap dels seus termes substancials.

acceptació de càrrega

Descriu la quantitat de corrent en amperes hora que pot absorbir una bateria quan es troba en un estat de càrrega definit, amb temperatura i tensió de càrrega donades, dins d'un període de temps fixat.
Moltes vegades, en lloc d'aquesta manera, per determinar la característica d'acceptació de càrrega, es mesura el corrent de càrrega (en amperes) que admet la bateria al cap d'un període de temps des del inici de la càrrega.
L'estat inicial de càrrega, temperatura d'assaig i tensió de càrrega està fixat per la norma (per exemple, en bateries de plom - àcid: partint d'un estat de càrrega del 50%, carregant a tensió constant de 14,4 V , temperatura 0° C, transcorreguts 10 minuts des del inici de la càrrega, s'exigeix que el corrent acceptada a A sigui com a mínim: 10 = 4 x 0,05 C20).
Aquest assaig es denomina també "acceptació de corrent".

acceptació de l'assegurança

Acte pel qual l'entitat asseguradora decideix l'admissió i cobertura del risc proposat pel futur assegurat.

acceptació de la consignació

És l'acció voluntària de la persona que acrediti ser la propietària de les mercaderies, i de constituir-se, davant l'Administració Duanera i Tributària, com el subjecte passiu o obligat de la relació jurídica que neix amb motiu de les operacions duaneres.

acceptació de la declaració de duanes

És l'acte de numerar, signar, segellar, datar i registrar el formulari de declaració per l'autoritat duanera competent.

acceptació de transport

Recepció d'un embarcament per part del consignatari acabant així la responsabilitat de la companyia de transports.

acceptació del banc

El banc cobrador és responsable de comprovar que la forma de l'acceptació sigui completa i correcta, però no és responsable de l'autenticitat de cap signatura o de la capacitat de qualsevol signant per a subscriure l'acceptació.

acceptació i aprovació

En els tractats i convenis és la acceptació i aprovació són termes amb força de llei, és a dir, es tradueixen en el compromís formal de complir amb les obligacions establertes en un tractat o una convenció.
Es considera que un Estat o organització regional d'integració econòmica no ha consentit formalment en complir amb les obligacions d'un tractat o convenció si no ho ha ratificat, acceptat i aprovat.

acceptació i aprovació dels tratats o convencions

Es considera que un Estat o organització regional d'integració econòmica no ha consentit formalment en complir amb les obligacions d'un tractat o convenció si no ho ha ratificat, acceptat i aprovat.

acceptant

És un acte jurídic unilateral per mitjà del com, el deutor adquireix el caràcter d'obligat principal al pagament de la suma indicada en un títol de crèdit.

acceptant

En matèria d'assegurança, persona natural o jurídica que en assegurar una mercaderia, admet un perill.

accés

Acció d'arribar o apropar-se.

accés

Moviment aparent d'aproximació del Sol a l'equador.

accés

El terminal d'entrada o sortida d'un circuit o component.

accés

En comunicacions via satèl·lit, significa que una portadora transmesa per una estació a un transponedor determinat, pot ser rebuda per qualsevol estació terrestre situada a la zona de cobertura corresponent.

accés

Genèricament es designa a les entrades de un vaixell, un edifici, recinte o local.
Les legislacions exigeixen que els accessos siguin amplis, lliures, expedits i resistents al foc.

accés a la mar

Possibilitat, reconeguda com un dret, per un estat, d'accedir a la mar a través del territori d'un altre estat, ja sigui mitjançant un corredor entre l'estat interior i la costa, i el dret de navegació per un riu, o bé el dret de trànsit.

accés a la memòria

Durant l'execució d'un procés, les rutines integrants d'un programa tenen accés continu a la memòria per introduir-hi valors, dades, etc, que serviran per al processament de la informació.

accés a la professió de transportista de mercaderies per via navegable i reconeixement recíproc de diplomes

L'objectiu d'aquesta Directiva és facilitar l'execució de la política comuna de transports, mitjançant una millor organització del mercat.
També s'ocupa de la coordinació de les condicions d'accés a la professió de transportista: afavoreix la realització de la lliure prestació de serveis i l'exercici efectiu del dret d'establiment.
L'organització del mercat de transports és un dels elements necessaris per a l'execució de la política comuna de transports.
De fet, les mesures encaminades a coordinar les condicions d'accés a la professió de transportista van dirigides a la integració del mercat, en interès dels usuaris, dels transportistes i del conjunt de l'economia.
La present Directiva també pretén afavorir la realització de la lliure prestació de serveis i l'exercici efectiu del dret d'establiment.
La Directiva manté, no obstant això, una certa flexibilitat en el sistema, al permetre als Estats membres mantenir o establir normes sobre l'honorabilitat i la capacitat financera del transportista.
També poden estar dispensats de l'aplicació de la Directiva els transportistes que efectuïn transports exclusivament per les vies navegables nacionals no unides a la xarxa navegable d'altre Estat membre.
La Directiva es recolza en el principi del reconeixement recíproc dels diplomes, certificats i altres títols de transportista.
Els Estats membres, en el marc de les normes comunes enunciades en la present Directiva, regeixen l'accés a la professió de transportista de mercaderies per via navegable.
La present Directiva no s'aplicarà a les persones físiques o empreses que exerceixin la professió de transportista de mercaderies per via navegable per mitjà d'embarcacions el pes mort de les quals, quan estan carregats fins a la línia de màxima càrrega, no sobrepassi les 200 tones mètriques.
No obstant això, els Estats membres tindran la facultar de reduir aquest límit per a la totalitat o per a una part dels transports, o també per a determinades categories de transports.
Les persones físiques o les empreses haurien de reunir la condició de capacitat professional: aquesta consistirà a posseir les competències comprovades per l'autoritat o la instància designada a tal fi per cada Estat membre en les matèries esmentades en l'annex.
Una vegada comprovats els coneixements (mitjançant la presentació d'un diploma, l'assistència a cursos o per una experiència pràctica suficient), l'autoritat expedirà un certificat.
Dit certificat podrà ser retirat si el transportista deixa de complir les condicions exigides.

accés a la xarxa telefònica pública

Possibilitat d'un usuari d'obtenir una comunicació amb un altre abonat de la xarxa pública telefònica commutada.

accés a la xarxa telegràfica pública

Temps requerit per aconseguir una comunicació a la xarxa telegràfica pública.

accés a port per les autoritat sanitària

No es podrà negar a un vaixell, per motius sanitaris, l'accés a port, no obstant això, si el port no disposa de mitjans per a l'aplicació de les mesures sanitàries autoritzades i si l'autoritat sanitària del port considera indispensables aquestes mesures, podrà ordenar al vaixell que segueixi viatge pel seu compte i risc fins al port apropiat més proper que convingui per al cas.
Amb excepció dels casos previstos en el paràgraf següent qualsevol vaixell el capità del qual es negui a l'arribo a l'aplicació de les mesures prescrites per l'autoritat sanitària del port, quedarà en llibertat de continuar immediatament la seva ruta, però no podrà fer escala durant aquest viatge en cap altre port del mateix territori.
S'autoritzarà als vaixells que estiguin en aquest cas únicament perquè es proveeixin de combustible, aigua potable, queviures i proveïments, en règim de quarantena.
Els vaixells que arribin a ports de zones on existeixi el vector de la febre groga no rebran autorització de sortida i seran objecte de les mesures prescrites per l'autoritat sanitària, tractant-se de vaixells, els que estiguin infectats de febre groga, quan s'hagi comprovat la presència de "Aedea aegydti" a bord i resulti de la visita mèdica que alguna persona infectada no ha estat aïllada al seu degut temps.
- Altres mesures:
a) Els carregaments i les mercaderies solament seran objecte de les mesures sanitàries quan procedeixin d'àrees infectades i quan l'autoritat sanitària tingui raons per suposar que puguin haver-ne contaminat amb agents d'una malaltia objecto de reglamentació o servir de vehicle per a la propagació d'aquesta malaltia.
b) Les mercaderies en trànsit sense transbord no seran sotmeses a mesures sanitàries no detingudes en els ports, tret que es tracti d'animals vius.
c) En el cas de mercaderies objecto de comerç entre dos països l'expedició de certificats de desinfecció podrà fer-se conformement a les estipulacions dels acords bilaterals concertats entre el país exportador i l'importador.
d) Els equipatges que no siguin de persones infectades o sospitoses d'infecció només podran ser desinfectats o desinsectats quan pertanyin a portadors de material infecciós o d'insectes vectors d'una malaltia objecto de reglamentació.
e) El correu i els periòdics, llibres i altres impresos estaran exempts de l'aplicació de mesures sanitàries.
Els embalums postals només seran objecte de mesures sanitàries quan continguin:
f) Quan els aliments si l'autoritat sanitària té raons per suposar que procedeixen d'un àrea infectada de còlera.
g) Peces de vestir, de roba blanca o de roba de llit, usades o brutes, en determinades circumstàncies.
h) Material infecciós.
i) Insectes o altres animals vius que puguin servir de vectors de malalties de l'home després de introduïts o establerts en un territori.
Les administracions sanitàries procuraran, en tant que sigui possible, que els contenidors utilitzats per a transports internacionals per mar estiguin exempts de material infecciós, de vectors de malalties o de rosegadors, durant les operacions d'embalatge.

accés a un centre d'informació

Possibilitat d'un usuari d'obtenir una comunicació amb un altre abonat de la xarxa pública telefònica commutada.

accés al tambor

Part perllongada d'un tambor, en el qual van distribuïts les cabines, petits panyols, cuines, etc.

accés aleatori

Procediment que permet localitzar i extreure qualsevol dada dins d'un gran emmagatzematge, sense afectar la resta de les dades.

accés als mercats

El conjunt de condicions que permeten als exportadors estrangers de béns o serveis, o proveïdors estrangers de serveis o inversors estrangers; accedir al mercat d'un país importador (que és membre de l'acord comercial o d'inversió).
En el context de la ALCA, accés a mercats cobreix cinc principals àrees de negociació: aranzels en béns no agrícoles, agricultura, serveis, inversió i compres de govern.
Addicionalment, en el ALCA ha un Grup de Negociació sobre Accés a Mercats que negocia sobre els sis temes: aranzels, mesures no aranzelàries, salvaguardes, procediments duaners, regles d'origen i barreres tècniques al comerç.

accés aquàtic a ports

Canals, zona d'aproximació, obres d'abric o defensa tals com escullera i rescloses i senyalitzacions nàutiques.

accés comú

En telefonia, mitjà que permet l'accés a un circuit simultani des d'un commutador i des d'un selector.

accés del Sol

Moviment aparent amb que s'aproxima el Sol a l'Equador.

accés múltiple

Tècnica que permet que cert nombre de terminals comparteixin la capacitat de transmissió d'un enllaç en defecte, o d'acord amb la demanda de trànsit.
És la possibilitat proporcionada a diverses estacions terrestres de transmetre alhora les portadores al mateix transponedor del satèl·lit.

accés múltiple amb assignació en funció de la demanda

Un canal de transmissió s'assigna només durant el període d'una comunicació (trucada telefònica, paquet de dades, etc).
En el cas de trànsit esporàdic que varia en el temps, les propietats de concentració del procés d'accés múltiple en funció de la demanda, milloren considerablement l'eficiència del sistema.
En anglès es coneix amb l'abreviatura DAMA.

accés múltiple per codificació

Mètode pel qual es poden introduir o enviar senyals de diferent informació en un mateix període, normat per valors binaris.
Els senyals es combinen a través de les tècniques de multiplexaje per divisió en el temps i multiplexaje per divisió de freqüències, per mitjà d'una complexa elaboració de les dades multiplexats, mitjançant la seva codificació, a fi d'aconseguir una concentració de dades encara més gran, així com la detecció o correcció d'errors, de tal manera que és possible recuperar-les, mitjançant les corresponents operacions de descodificació.
Se li coneix per les sigles en anglès CDM.

accés múltiple per diferenciació de codi

Sistema d'accés múltiple en el qual els senyals utilitzen tota la banda del transponedor simultàniament, gràcies a les tècniques d'eixamplament d'espectre.
En aquesta manera de transmissió, s'assigna un codi característic a cada senyal transmès al satèl·lit.
A la recepció, l'estació reconeix pel seu codi, entre totes les que rep, el senyal que li està destinada, i extreu la informació corresponent.
Aquests sistemes es van concebre inicialment per a fins militars, però també s'utilitzen per a les aplicacions comercials.
Permet que els usuaris del satèl·lit puguin transmetre simultàniament i també compartir la freqüència assignada.
És a dir, combina la transmissió simultània per divisió de freqüència i per divisió de temps.
En aquest cas el codi és de l'ordre d'un bit en temps.
En anglès se li coneix com CDMA.

accés múltiple per divisió de freqüència

Mètode per compartir la capacitat de comunicacions d'un satèl·lit, mitjançant la divisió múltiple de freqüències, en el qual cada estació té assignada una freqüència portadora.
És una de les tècniques d'accés múltiple més comuns en els sistemes de comunicació per satèl·lit, de manera que permet compartir els recursos que proporcionen els satèl·lits mitjançant l'assignació de freqüències diferents a les diferents estacions terrestres.
Aquest sistema s'utilitza en l'actualitat per a les comunicacions internacionals.
En anglès se li coneix com FDMA.

accés múltiple per divisió de temps

Tècnica digital d'accés múltiple que permet al satèl·lit rebre transmissions de diferent terminals terrenals, entre les quals no hi ha superposició en intervals separats, en els quals s'emmagatzema temporalment la informació.
Se li coneix per les sigles en anglès TDMA.

accés obert

En la pesca es la condició d'una pesqueria en la qual qualsevol que vulgui pescar el pot fer.

accés sense bloqueig

Connexió de les línies d'arribada que es fa dins del centre de commutació en tot moment, a condició que les línies de sortida requerides no estiguin ocupades.

accés seqüencial

Accés als registres en l'ordre en què estan emmagatzemats en un mitjà.

accés terrestre a ports

Vies interiors de circulació, línies fèrries que permetin la interconnexió directa i immediata amb el sistema nacional de circulació vial.

accessibilitat

Amb aquest nom s'expressa en biologia pesquera l'efecte combinat de la mortalitat natural i de la disponibilitat, dos factors fora de l'abast de l'activitat de l'home.

accessibilitat

Possibilitat d'accés o pas per a vianants, vehicles des d'un sector a un altre.

accessibilitat d'un servei

Probabilitat que un servei pugui obtenir dins de toleràncies especificades i en condicions operacionals donades, quan ho demani l'usuari.

accessible

Que te fàcil accés a cert lloc, port, badia, etc.

accessible

Possibilitat que quedi exposat per a la neteja i inspecció utilitzant eines simples, com un tornavís, alicates o una clau anglesa.

accessió

Procés pel qual un país negocia termes o determina les obligacions que s'han de complir per a poder participar en un acord comercial.

accessió duanera

És la incorporació d'un Estat al territori duaner d'un altre.

accessori

Es denomina accessori als elements o components que formen part de l'equipament complementari d'una màquina i que no s'usa de manera continuada sinó quan és requerit el seu servei.
També reben el nom d'accessoris els components que formant part d'una màquina, no són propis de la màquina, sinó que en cas d'avaria i necessitar reposar els mateixos, aquests components es puguin adquirir en establiments adequats de subministraments industrials, per exemple: rodaments, cargols, etc.
Aquest tipus d'accessori, ha d'ésser normalitzat perquè ho puguin produir diferents fabricants.

accessori d'unitat d'interfase

Els cables, connectors i circumdaria de transmissió utilitzada per interconnectar el subnivell físic de senyals (PLS) i la unitat d'accés al medi.

accessoris de canonades

Es denomina així a tota peça prèviament conformada amb una fi determinada, aquestes s'empren en les canonades de bord per evitar haver de conformar-les amb el personal de planta, antigament la majoria d'aquests es fabricaven en els tallers de la drassana, com per exemple els colzes en grillons.
Els accessoris més comunament usat avui dia són: brida, brida cega, unió doble, colze, reducció concèntrica, reducció excèntrica, casquets, etc.

accessoris de coberta

Els accessoris de coberta son tots aquells com armelles, argolles, bites, baranes, guardainfants, etc demes coses situades sobre la coberta.

accessoris dels terminals

Són diferents dispositius mecànics o no, electrònics o hidràulics, instal·lats a la banda de càrrega de vehicles a motor, destinats a treballar amb diversos tipus de productes i materials com a unitats simples o múltiples.

accessoris per fer ferm caps i amarres

A la coberta del veler i en els pals trobarem aquests suports per afirmar caps empleats per subjectar l'auxiliar, o alguna drissa, així mateix es faran servir per a fer ferm les amarres o per evitar el desgast dels caps en fregar amb vores de la coberta.
- Cornamusa, serveixen per fer ferms els caps i les amarres.
- Bites, serveixen per afirmar les amarres.
- Guia caps, s'empren per guiar els caps i amarres pel seu interior, evitant que freguin contra arestes i així no es desgasten.

accessoris per fondejar velers

L'àncora és un equip d'acer, pesat, que permet subjectar el vaixell quan es diposita en el fons del mar subjecte per un cap i o cadena. Al vaixell, en posició de descans, va col·locada a la borda de proa, de forma horitzontal sobre una puntera d'acer, evitant que aquesta de sobre el buc. A vegades és convenient posar un cap petit que immobilitzi el seu moviment.
L'àncora pot ser de diferents tipus, però el més habitual que ens trobem és l'àncora de arada. La mida i pes de l'àncora està en funció de la mida del vaixell. En moltes ocasions és necessari portar altres àncores de respecte, tant per substituir una pèrdua com per fondejar amb dues àncores,
L'àncora s'uneix a una cadena mitjançant una unió doble giratòria, que permet articular d'una banda els moviments de l'àncora i per altres els de la cadena, llevant les voltes.
La cadena d'acer, de longitud i pes d'acord a l'eslora del vaixell, habitualment d'unes cinc o sis vegades l'eslora, està unida per un extrem a l'àncora i per l'altre a un cap que està fet ferm al vaixell. Aquest terme és necessari tallar si s'ha d'abandonar l'equip de fondeig, sobretot si perilla la integritat del vaixell i l'àncora s'ha enrocat. L'ideal és que la cadena tingui marques per explicar-les i saber quanta cadena s'ha deixat anar.
La cadena va estibada en una caixa de cadena amb tapa en la qual moltes vegades va col·locat el mecanisme que permet la seva hissat i descens. Durant el hissat de la cadena s'ha d'evitar que la cadena s'emmagatzemi sense ordre i bloc els mecanismes
El molinet, és l'equip electromecànic que permet, gràcies a un motor elèctric i a una sèrie de mecanismes engranar la cadena (al barbotí) i pujar o baixar l'àncora. S'han d'evitar els esforços en aquest equip que produeix la cadena en l'engranatge del barbotí, pel que s'atendran les indicacions del patró de cara al seu tensió, bloqueig i protecció mitjançant caps d'alleugeriment de tensió i no s'ha de manipular si no se sap gestionar , ja que pot provocar greus danys en dits.
- Comandament del molinet. Bé mitjançant polsadors en coberta o bé mitjançant un comandament unit per cable, s'ha de comptar amb el comandament que fa pujar o baixar la cadena.
- Protecció elèctrica del motor. És el sistema de protecció del motor del molinet que a causa de la seva consum i esforços és propens a saltar, deixant-nos "tirats" durant la maniobra i que convé conèixer, on es troba i com muntar-lo. A vegades és necessari canviar un fusible.
- El orinc és un petit flotador que va subjecta a l'àncora amb un cap petit i llarg. Ens permet senyalitzar la posició de la mateixa i ajudar-nos si l'àncora s'enroca.
Quan vam fondejar o amarrar a boia, cal senyalitzar la nostra situació, amb una esfera negra si és de dia o amb la llum de fondeig si és de nit.

accessoris per manejar els caps de les veles

Anem a veure els accessoris més habituals, encara que això no vol dir que no hi hagi una gran varietat d'accessoris diferents, en funció de l'aparell del vaixell i dels diferents fabricants.
- Carro d'escota de major, permet desplaçar la maniobra de l'escota de la botavara de més cap a sobrevent o cap a sotavent.
- Carril d'escota de gènoa, permet desplaçar cap a proa o cap a popa l'escota del gènoa, n'hi ha un a cada banda.
- Elements del gràtil de més: patins, articulacions que guien el gràtil de la major dins el pal.
- Politges i reenviaments de caps, que permeten el desplaçament suau dels caps.
- Aparells de botavara, com la contra, que permet controlar la pujada o permet baixar la botavara. La contra pot ser ben rígida o bé amb politges, frens de botavara.
- Mordasses automàtiques, per frenar el moviment de drisses, rínxols i altres caps s'empren mordasses automàtiques, solen agrupar-se diverses i denominar col·loquialment el piano.
- Mossegadors de caps, politges amb mossegador de terme, són mordasses més simples, individuals que permeten immobilitzar les escotes i caps.
- Winches i manetes. És un cabrestant que permet exercir molta força en manejar caps amb tensió, són habitualment de tipus manual, encara que en alguns vaixells més grans, els trobarem elèctrics. Els caps es col·loquen des de la part inferior i se li donen diverses voltes a la part cilíndrica, sempre en sentit horari. La tripulació els manegen amb les mans ajudant-se d'una maneta i tenen dues velocitats de desmultiplicació de l'esforç, quan figuren en un sentit o en un altre. En la majoria dels casos, a sobre del cilindre de maneig del cap, trobarem una mordassa autoçant que subjecta el cap mentre es caça.
- Enrotllador de gènoa, sistema giratori que permet enrotllar total o parcialment la vela de proa i que compta amb un cap enrotllat que permet enrotllar la vela.

accident

Es defineix com a accident a qualsevol succés que és provocat per una acció violenta i sobtada ocasionada per un agent extern involuntari, que dóna lloc a una lesió corporal.
L'amplitud dels termes d'aquesta definició obliga a tenir present que els diferents tipus d'accidents es troben condicionats per múltiples fenòmens de caràcter imprevisible i incontrolable.
El grup que genera major mortalitat és el dels accidents produïts en ocasió del transport de persones o mercaderies per terra, mar o aire.
Malgrat les proporcions que solen aconseguir els accidents aeris, sens dubte és el transport per carretera el que major nombre de víctimes provoca.

accident de busseig

Tot accident relacionat amb la pràctica d'una activitat subaquàtica.
A la pràctica d'activitats subaquàtiques es produeixen una gran quantitat de canvis en el cos humà. A conseqüència d'aquests canvis fisiològics i adaptatius un contratemps banal que esdevingui en el medi aquàtic pot, amb facilitat, produir resultats catastròfics.
Encara que durant la pràctica d'aquestes activitats es poden produir accidents tant disbàrics (ocasionats per canvis en la pressió ambiental) com no disbàrics, en aquest article ens centrarem exclusivament en els accidents disbàrics, més concretament en dos que estan directament relacionats amb trastorns hemodinàmics com són: La malaltia descompressiva i la síndrome de sobrepressió pulmonar, dos normalment oblidats en els tractats de patologia mèdica tot i ser responsables d'una mortalitat i morbiditat gens menyspreable.
Per comprendre millor el document, primer repassarem les principals unitats de pressió i com es comporten segons anem augmentant la profunditat.
En la medicina i tecnologia de busseig s'han usat tradicionalment les atmosferes absolutes (ATA) com a unitat preferent de pressió, tot i que el Sistema internacional d'unitats recomana utilitzar el pascal (P) i el kilopascal (KPa). En endavant utilitzarem les ATA obeint al seu predomini encara absolut en la literatura internacional.
Segons el principi fonamental de la pressió hidrostàtica, la pressió d'una columna d'aigua dolça augmenta una atmosfera (101 KPa) cada 10 metres de profunditat. La pressió real que suporta tot cos submergit s'incrementa més amb altres 101 KPa corresponents al valor de la pressió atmosfèrica, amb la qual cosa la pressió absoluta és, en realitat, superior en una atmosfera a la pressió corresponent a la columna d'aigua (pressió relativa ). La salinitat, els polutos i la temperatura poden afegir petites oscil·lacions a aquests valors.
- Malaltia descompressiva: Va ser observada per primera vegada en la segona meitat del segle XIX en els treballadors dels compartiments pneumàtics emprats en les excavacions i cimentacions de túnels o pilars de ponts sota les lleres de rius o canals, adquirint especial ressonància dels freqüents i greus accidents esdevinguts durant la construcció del famós pont de Brooklyn a Nova York. Alguns treballadors experimentaven un fort dolor agut a l'abandonar el lloc de treball i adoptaven una retorçada postura antiàlgica coneguda com "bend"; que més tard es va descobrir que eren símptomes clars delED.
- Etiopatogènia: La pressió parcial dels gasos integrants d'una barreja respiratòria (oxigen, diòxid de carboni, nitrogen, heli) depèn de la seva concentració en ella i augmenta de forma proporcional a la temperatura ia la pressió absoluta, segons estableix la llei de Dalton.
El nitrogen atmosfèric, o si no el heli, es comporta com un gas inert: no es metabolitza ni es combina amb cap sistema biològic i roman dissolt, encara que inactiu, a la sang.
Segons la llei de Henry la solubilitat dels gasos respiratoris augmenta de forma proporcional a la seva pressió parcial, això vol dir que el bussejador està sotmès en tot moment a un estat de hiperòxia i de hipersolubilització nitrogènica proporcional a la profunditat assolida.
El nitrogen és més liposoluble que hidrosoluble, pel que la seva difusió és més gran cap als teixits rics en greix; encara que la menor taxa de perfusió d'aquests fa que aquests triguin més temps a aconseguir l'estat de saturació obeint a mecanismes de difusió simple.
Els diferents comportaments orgànics, anomenats "teixits" en l'argot de la tecnologia subaquàtica, es classifiquen en ràpids o lents en funció del temps requerit per assolir el seu estat de hemisaturació, o valor intermedi cap a l'estat de saturació en què cada teixit solubilitza la major quantitat possible de gas inert dins d'un valor estable de pressió.
Durant l'ascens cap a la superfície, els gasos van recuperant el valor de la pressió atmosfèrica, encara que lògicament els teixits lents romandran més temps en estat de sobresaturació i mantindran la seva pressió de gas dissolt per sobre de la pressió parcial.
El bussejador ha d'alliberar el sobrant de gas inert durant les fases finals de la emersió, de manera que es mantingui un equilibri entre la sobresaturació d'alguns teixits lents enfront d'altres ràpids desaturades. Si no s'aconsegueix aquest equilibri s'aconsegueix el punt crític de sobresaturació, a partir del qual el gas (nitrogen normalment) canvia d'estat i forma bombolles.
La teoria de la preexistència de nòduls gasosos és la més acceptada en l'actualitat per explicar aquest fenomen.
Les microbombolles descompresives formades, poden prendre dos camins diferents:
- Romandre dins dels teixits: poden des continuar asimptomàtiques fins a produir lesions isquèmiques sobre territoris adjacents.
- Emigrar a l'espai extravascular: produint desnaturalització de proteïnes a causa de la dislaceració intersticial que pot donar lloc a un embolisme gras.
Algunes d'aquestes bombolles poden ser recollides pel sistema venós o limfàtic (rarament el sistema arterial), convertint-se en bombolles intravasculars. En aquests casos, la xarxa alvèols pulmonar actua com un filtre eliminant la majoria de les bombolles per via respiratòria, encara que fins a un cert límit, ja que si l'embolisme venós és de gran envergadura el filtre queda col·lapsat i es produeixen obertures de comunicacions arteriovenoses (que provoca que les bombolles flueixin pels grans vasos fins a causar una oclusió, difícilment reversible, en els petits vasos, normalment els del SNC) o algunes bombolles que han col·lapsat el filtre són drenades al sistema limfàtic, desembocant finalment en l'espai epidural, donant com a resultat un embolisme venós retrògrad massiu que afecta principalment als segments distals de la medul·la lumbar.
Lògicament com més gran sigui l'accident disbàric, major serà el nombre de bombolles de gas inert formades (ja que un petit nombre normalment és asimptomàtic) i major serà el dany produït i la seva extensió.
Com anotació comentar que la patogènia del ED no només depèn de l'embòlia gasosa, ja que la sola existència de bombolles a la sang irroga fenòmens reològics i hemodinàmics que generen una autèntica malaltia sistèmica, provocant entre altres hiperviscositat plasmàtica, alentiment de la circulació, augment de la pressió postcapilar, extravasació plasmàtica amb hipovolèmia, i hemoconcentració (provocant hiperviscositat). De tal manera que el ED té repercussions que sobrepassen amb molt les lesions isquèmiques d'una oclusió vascular aguda.
La simptomatologia dels accidents descompressius més greus sol aparèixer en les últimes etapes de l'ascens, encara que els símptomes no emboliques i els accidents descompressius menors poden trigar diversos minuts o fins i tot hores.
L'edat, l'obesitat, l'activitat física, el fred, alguns fàrmacs i potser el sexe femení són factors de risc descompressiu que poden predisposar al bussejador a patir un accident després immersions aparentment segures.
Com a última anotació, comentar que en les 12 hores següents a una immersió, no és aconsellable sotmetre a un descens significatiu de la pressió (ascens a altes muntanyes, viatges en avió de cabina no pressuritzada), ja que el punt crític de sobresaturació pot ser sobrepassat quan l'individu es troba en altitud i pot iniciar-hi l'accident de descompressió.
- Barotraumatisme respiratori: Síndrome del sobrepressió pulmonar. El síndrome de sobrepressió pulmonar (SSP) al contrari del que una gran part de la població (fins i tot bussejadors) creu, constitueix una entitat completament diferenciable de la malaltia descompressiva, tenint en comú únicament la seva condició disbàrica estricta.
A diferència dels trastorns descompressius, que necessiten un cert temps per manifestar-se i un grau mínim de hiperpressió per poder apreciar els seus efectes, en el SSP les variacions volumètriques es produeixen immediatament i són precisament màximes en els primers increments de pressió.
- Fisiopatologia: El SSP (síndrome de sobrepressió pulmonar) està provocat en la gran majoria dels casos per situacions d'emergència en les quals el bussejador es pot veure obligat a ascendir ràpidament i a abandonar, en apnea, la profunditat a la que es trobés. A la suma dels accidents descompressius que pugui patir per aquesta maniobra, la disminució brusca de pressió produirà un augment de volum de l'aire intrapulmonar que podrà sobrepassar amb facilitat el seu límit de distensió i d'expansió, de manera que el bussejador haurà, per evitar lesions orgàniques d'importància, expulsar durant l'ascens a escapament lliure tot l'aire sobrant dels pulmons.
Si augmentés el volum intrapulmonar es produirien una sèrie de fenòmens adversos, ja que la cavitat toràcica només podria aguantar uns moments la pressió intratoràcica superior a l'ambiental. L'aire atrapat buscaria llavors sortida per totes les vies possibles permeabilitat conductes i espais virtuals.
Si els pulmons hiperextensos sobrepassen els seus límits de sobre expansió, podrien provocar algun esquinç o ruptura del parènquima, que podria ser localitzada d'algun lòbul o segment o en els casos més extrem donar lloc a un esclat pulmonar.
En gran part de les ocasions, els pulmons no arriben a experimentar lesions orgàniques de gran envergadura gràcies a diversos mecanismes d'adaptació. Com hem comentat anteriorment l'aire buscarà tot tipus de sortides, ja siguin vies naturals, convertint en reals espais i conductes virtuals i obrint comunicacions arteriovenoses i arteriocapilars. Mantenint potser la integritat anatòmica, l'aire accedeix a zones extrapulmonars i pot donar lloc a pneumotòrax o neumomediastí, emfisema subcutani i embolisme gasós.
Perquè es produeixi un embolisme gasós és fonamental mantenir un nivell mínimament elevat de pressió expiratòria final. L'entrada d'aire en l'espai extrapulmonar intratoràcic es pot produir des immersions tan mínimes com a 1,2 metres de profunditat si el tòrax es trobava en expansió o en inspiració forçada, oa partir de 4 metres fins i tot en espiració total.
A diferència de la malaltia descompressiva, les bombolles solen dirigir-se en aquest cas a la circulació arterial, arribant finalment a la circulació cerebral, on poden produir fenòmens oclusius hemisfèrics. L'èmbol gasós arterial obstrueix la circulació aferent a cloure completament diversos gots, desencadenant efectes immediats d'isquèmia local i lesió endotelial local, amb el corresponent perill que això comporta. En alguns casos també es pot produir embolització de la circulació coronària, el que agreujaria encara més la situació.
En moltes ocasions es confon l'abast del SSP amb el simple concepte de sobreexpansió pulmonar. En el primer cas es tracta del conjunt de símptomes integrat pel embolisme gasós, que dóna lloc a simptomatologia neurològica i els altres mecanismes toracopulmonares. La sobre expansió dels pulmons és simplement el mecanisme fisiopatològic del SSP que pot donar lloc, encara que no necessàriament, a la simptomatologia.
A part de la simptomatologia ja esmentada, el SSP pot provocar una agressió sistèmica que sol ser de gran envergadura i en els casos d'afecció hemodinàmica (hemoconcentració) adopta criteris de gravetat extrema de la qual no és excepcional una evolució fatal.
L'evolució dels quadres de SSP dependrà en gran mesura de si l'accident cursa sense embolisme gasós (normalment evolucionen de manera favorable) o si pel contrari es produeix aquest (en aquest cas l'evolució dependria de diversos factors com l'extensió de la superfície afectada i l'encert amb que s'instauri el tractament específic).
Per acabar, afegir que malgrat les seves diferències, la síndrome de sobrepressió pulmonar és en moltes ocasions confós amb la malaltia descompressiva, a més que no en poques ocasions, en un bussejador que s'hagi vist obligat a realitzar una ascensió d'emergència poden confluir amb facilitat un accident de descompressió al costat del SSP, arribant en casos extrems de problemes en el rescat a sobreafegir-ne una síndrome de preofegament.
Com a norma general de prevenció, un bon coneixement teòric i un bon entrenament unit a saber mantenir la calma en situacions extremes és la millor manera d'evitar en la mesura del possible lesions importants.

accident de transport maritim

S'entenen com a tals, pel que fa al transport, els danys o menyscaptes que experimentin les mercaderies durant aquest i que, si expressament no es convé el contrari, seran de compte i risc del carregador si es deuen a cas fortuït, força major o naturalesa i vici propi de les coses, la qual cosa haurà de ser provat pel transportista.
Si es demostra que tals danys han estat causats per qualsevol classe de negligència d'aquest, la responsabilitat serà seva.
En el transport marítim es tracten sota la denominació d'avaria, que inclou tant els danys o desperfectes de les mercaderies com les despeses ordinàries i extraordinaris que tals accidents originin.

accident de treball

La legislació determina que un accident de treball és tota lesió corporal que el treballador sofreixi amb ocasió o per consegüent del treball que executi per compte aliè.
- Per tant, perquè un accidents tingui aquesta consideració és necessari que:
a) Que el treballador/a sofreixi una lesió corporal.
b) Entenent per lesió tot dany o detriment corporal causat per una ferida, cop o malaltia.
c) S'assimilen a la lesió corporal les seqüeles o malalties psíquiques o psicològiques.
d) Que executi una labor per compte aliè.
e) Que l'accident sigui amb ocasió o per consegüent del treball, és a dir, que existeixi una relació de causalitat directa entre treball/lesió.
f) La lesió no constituïx, per si sola, accident de treball.
g) Accidents produïts en ocasió de les tasques desenvolupades encara que siguin distintes a les habituals.
h) S'entendrà com accident de treball, aquell que hagi ocorregut durant la realització de les tasques encomanades per l'empresari, o realitzades de forma espontània pel treballador/a en interès del bon funcionament de l'empresa.
i) Accidents soferts en el lloc i durant el temps de treball.
j) Les lesions sofertes durant el temps i en el lloc de treball es consideren, excepte prova en contrari, accidents de treball.
- Accident "in itinere":
a) És aquell que sofreix el treballador/a a l'anar al treball o al tornar d'aquest.
b) No existeix una limitació horària.
- Hi ha 3 elements que es requereixen en un accident "in itinere".
a) Que ocorri en el camí d'anada o tornada.
b) Que no es produeixin interrupcions entre el treball i l'accident.
c) Que s'empri l'itinerari habitual.
- Accidents en missió: Són aquells soferts pel treballador/a en el trajecte que hagi de realitzar per al compliment de la missió, així com l'esdevingui en l'acompliment de la mateixa dintre de la seva jornada laboral.
- Accidents de càrrecs electius de caràcter sindical: Són els soferts amb ocasió o per consegüent de l'acompliment de càrrec electiu de caràcter sindical o de govern de les entitats gestores de la Seguretat Social, així com els accidents ocorreguts a l'anar o tornar del lloc que s'exerceixen les funcions que els són pròpies.
- Actes de salvament: Són els accidents esdevinguts en actes de salvament o de naturalesa anàloga quan tinguin connexió amb el treball.
- S'inclou el cas d'ordre directa de l'empresari o acte espontani del treballador/a.
- Malalties o defectes anteriors: Són aquelles malalties o defectes patits amb anterioritat, que es manifesten o agreugen com a conseqüència d'un accident de treball.
- Malalties intercurrents: S'entén per tals les quals constituïxen complicacions del procés patològic determinat per l'accident de treball mateix.
Per a qualificar una malaltia com intercurrent és imprescindible que existeixi una relació de causalitat immediata entre l'accident de treball inicial i la malaltia derivada del procés patològic.
Les malalties comunes que contregui el treballador/a amb motiu de la realització del seu treball, no incloses en la llista de malalties professionals.
S'ha d'acreditar fefaentment la relació causa - efecte entre la realització d'un treball i l'aparició posterior de la malaltia.
Els deguts a imprudències professionals.
Es qualifica així als accidents derivats de l'exercici habitual d'un treball o professió i de la confiança que aquests inspiren a l'accidentat.

accident de l'MV Wakashio

L'accident del MV Wakashio fou la conseqüència del embarrancament del graneler MV Wakashio i posterior vessament de part de la càrrega en la barrera de coralls propera a la costa sud-oest de l'illa de Maurici.
- Circumstàncies. Durant el trajecte de la ruta Brasil a la Xina el MV Wakashio anava pràcticament buit però tot i així transportava en aquell moment quatre mil tones de fuel i dues-centes de gasoil.
El 25 de juliol de 2020, el graneler MV Wakashio va encallar en un escull de corall a l'oest del cap d'Esny (Pointe d'Esny en francès) i la seva tripulació va ser evacuada.
Segons el govern de Maurici, la guàrdia marítima no va rebre cap senyal d'auxili. En aquell moment les autoritats illenques no van anunciar que hi hagués cap vessament.
Per causa de la mar marejada el vaixell va patir fractures, que van permetre fuites de tones de combustible a les aigües circumdants.
Es van instal·lar flotadors absorbents al voltant de la fuita. Les condicions de l'onatge impediren fer operacions de transvasament de la càrrega a un altre vaixell.
- Cronologia. Kavi Ramano digué que dos remolcadors estarien involucrats en l'operació de rescat i neteja, un dels quals venia de Sud-àfrica i l'altre de Singapur. El darrer, que portava equips de resposta a vessaments de petroli, es preveia al lloc el 29 de juliol.
En vista de la manca de capacitat del govern Mauricià, el primer ministre Pravind Jugnauth, va declarar el vuit d'agost l'estat d'emergència. A continuació va demanar ajuda a França, que va acceptar a donar-n'hi.
Des d'aleshores, els voluntaris estigueren recollint palla dels camps i omplint sacs per fer barreres contra l'oli surant. D'altres confegiren els seus propis tubs amb mitges i cabells per afegir l'esforç, i alguns han netejat les platges de l'illa.
Aquestes accions individuals hi anaven en contra d'una ordre del govern que demanava a la gent deixar la neteja a les autoritats locals.
El cap de la policia Khemraj Servansing va declarar que les esquerdes del vaixell "seguien augmentant".
França va enviar avions militars i equips especialistes de la veïna illa de la Reunió, un territori francès d'ultramar.
El dia dotze d'agost s'havia bombat gairebé tot el combustible del vaixell segons el primer ministre, Pravind Jugnauth. El bombament era assistit per un helicòpter i un vaixell de la mateixa companyia naval que el sinistrat.
El dia quinze d'agost a causa de la maniobra per arrossegar el petrolier fora de la barrera on havia encallat, finalment es partí en dues meitats. La meitat de popa, enfonsada és la que continuava vessant combustible des de la seva sala de màquines. La meitat de proa, amb les bodegues encara amb petroli, era la que es volia allunyar per permetre un buidat més còmode de les bodegues.
- Vaixell i propietaris. El MV Wakashio és un vaixell de 984 peus (tres-cents metres) de longitud construït el 2007, segons el servei de seguiment de tràfic marítim, amb pes brut de 101.000 tones i capacitat per transportar 203.000 tones.
Com a propietaris del vaixell figuraven les empreses japoneses Okiyo Maritime Corporation, una companyia associada a Nagashiki Shipping Co Ltd. i és operat per Mitsui O.S.K. Lines (MOL). El vaixell es dirigia des de la Xina fins el port de Tubarão (Brasil) amb vint tripulants a bord, cap dels quals patí danys físics. Les empreses implicades declararen que no posarien problemes a les indemnitzacions per danys ambientals però no aclariren si donarien ajudes econòmiques per a la neutralització de les taques de petroli. Concretament, en la web de MOL hom declara. El MOL ha organitzat el "Centre de control d'emergència" dirigit pel president Ikeda per abordar la situació ràpidament. MOL col·laborarà amb les parts relacionades basant-se en l'assessorament de les autoritats de Maurici i el Japó, així com enviarà el personal de l'empresa a Maurici i proporcionarà al propietari el màxim suport possible. Esperem que la situació sigui atacada amb una conclusió segura i oportuna.
- Investigació policial. La policia Mauriciana va iniciar una investigació per possible negligència de la tripulació del vaixell. En canvi, les companyies relacionades amb el vaixell acusen les autoritats mauricianes de manca de rapidesa a reaccionar al naufragi. El capità del Wakashio de 58 anys, podria enfrontar-se a càrrecs de negligència després que s'ha sabut que la tripulació celebrava l'aniversari d'un membre i la nau s'havia apropat a la costa de Maurici per obtenir senyal wifi just abans del contacte amb l'escull a la costa sud de l'illa. Aquestes investigacions desmentien la versió de les autoritats panamenyes que declararen la marejada com a motiu del embarrancament. - Conseqüències. Maurici acull esculls de corall de renom mundial i el dany ecològic i econòmic es presumeix important.
Greenpeace va declarar que el vessament a prop de Pointe d'Esny era probablement "una de les crisis ecològiques més terribles que s'hagi vist mai al petit país insular".
Maurici és famós per les seves platges verges, i és popular entre els turistes que l'any passat van contribuir a 63 milions de rupies de Maurici (1,59 milions de dòlars) a l'economia.
En Pointe d'Esny, hi ha un aiguamoll de 401 hectàrees declarat en 2001 d'importància per a les aus aquàtiques, inclòs en el Conveni de Ramsar.
Vora un milió tres-centes mil persones visiten l'illa al cap de l'any. Part de les activitats turístiques se centren en la visita a espais naturals marins costaners i de barreres de corall. Així mateix les platges de sorra també poden acabar sent closes per causa de les restes de petroli.
La pandèmia de Covid-19 ja havia fet baixar les previsions d'arribada de turisme per aquest any 2020.
A uns tres quilòmetres del punt del embarrancament, hi ha el complex turístic Blue Bay Marine Park, des del qual s'organitzaven visites amb barques de fons transparent, immersió lleugera, busseig, visites a illots propers.

accident disbàric de busseig

Accident de busseig relacionat directament amb els canvis en la pressió ambiental. Els més importants són la malaltia per descompressió i la síndrome d'hipertensió intratoràcica o de sobrepressió pulmonar.
El primer que no hem d'oblidar és que els accidents disbàrics de busseig són poc freqüents ja que bona part dels cursos de busseig es dediquen a ensenyar als futurs bussejadors a prevenir aquests riscos, però quan es produeixen poden ser greus i fins i tot extremadament greus.
La superposició de preofegament dóna lloc cada any a una xifra considerable de morts en el medi aquàtic (rius, llacs i mar ...) i és trist reflexionar que potser amb una actuació inicial correcta s'hagués pogut evitar.
La primera vegada que es va observar aquest procés va ser el 1839, i aviat va ser conegut entre els bussos i els treballadors de les mines i túnels que havien de romandre durant períodes perllongats en un ambient a pressió. Els símptomes apareixien quan tornaven a les condicions atmosfèriques habituals. L'única mesura terapèutica que es coneixia consistia a retornar a la víctima a una càmera d'alta pressió, i iniciar la descompressió de manera lenta i progressiva. S'ignorava la causa dels símptomes.
- La malaltia descompressiva: El ED és el resultat de l'aparició de bombolles de nitrogen (o altres gasos inerts) en els teixits del cos com a conseqüència de la disminució de pressió. El canviar a un ambient amb menor pressió provoca que tots els teixits del cos comencin a alliberar el nitrogen que porten dissolt i que per la disminució de pressió (Llei de Henry) ja no poden retenir. Si la quantitat de nitrogen alliberat és excessiva, es formaran bombolles que en entrar a la circulació sanguínia poden provocar taps i coàguls. Les obstruccions que pateixen els vasos sanguinis, principalment els capil·lars, impedeix que els teixits puguin rebre la sang i amb ella l'oxigen vital. Els teixits nerviosos són particularment sensibles a la manca d'oxigen. Depenent de quins siguin els teixits afectats s'estableixen dos tipus de ED.
- Bombolles de nitrogen en el torrent sanguini: Els símptomes es presenten poc després de sortir a la superfície i van des d'un simple mal de cap, vertígens i cansament, fins dolor en les articulacions, trastorns cutanis, neurològics (paràlisi) i fins i tot en els casos greus, xoc i mort.
Els bussejadors coneixen molt bé que fer davant d'un accident disbàric Si se sospita que ha patit un accident de descompressió, posi en marxa en pla d'emergència i evacuació.
- Auxili: En el lloc de busseig i durant el trasllat: Primers auxilis o maniobres de reanimació si el bus està inconscient.
a) Demanar ajuda: Administració d'oxigen al 100% a un ritme de 10/15 litres per minut.
b) Rehidratació oral (donar a beure líquid) sempre que el bussejador estigui conscient.
c) No deixar que el bussejador faci esforços ni agafi fred.
d) Mai recomprimir tornant a submergir-se en l'aigua.
e) A l'hospital i centres especialitzats l'únic tractament eficaç és la teràpia en cambra hiperbàrica.
- Cambra hiperbàrica: Tipus de E.D:
a) ED Tipus I (musculoesquelètics i cutanis): Taques a la pell, picors, dolors musculars des d'una lleugera molèstia a un dolor més profund com si fos un esquinç, i dolors en les articulacions.
b) ED Tipus II (neurològics, cardiopulmonars): vertigen, ofec, sufocació, trastorns en la parla (dislèxia, tartamudesa, etc.), problemes de visió (visió doble, disminució del camp visual, ceguesa, etc.), adormiment, formigueig, debilitat muscular, paràlisi, convulsions i mort.
Factors de risc: Les taules de descompressió es van fer perquè el bussejador pugui eliminar l'excés de nitrogen acumulat en els seus teixits (Llei d'Henry) en el menor temps possible sense perill. Però si alterem la forma en què els teixits del nostre cos absorbeixen i eliminen normalment el nitrogen, correm una major probabilitat de patir el ED tot i haver seguit escrupolosament les taules. Aquests factors de risc són el fred, l'alcohol, l'obesitat, l'edat, el cansament, l'exercici físic durant i posterior a la immersió i el consum excessiu d'aire. Per a les persones amb aquests factors de risc el millor és no fer immersions que requereixin parades de descompressió i fins i tot, encara millor, no acostar-se a la corba de seguretat, en cas contrari caldrà establir les correccions oportunes en els càlculs de descompressió.
Es pot prevenir: La millor i única prevenció és seguir les taules de descompressió (que per a això es van fer), respectant tant les parades com la velocitat d'ascens establertes en elles.
Taula de descompressió: Amb l'aparició de les tècniques Doppler que permeten detectar bombolles que passen pel cor, es va descobrir que moltes vegades al finalitzar una immersió en la qual es respectaven els paràmetres de les taules, apareixien bombolles en el sistema circulatori dels bussejadors encara que aquestes no representaven cap símptoma o problema. A aquestes microbombolles que per la seva grandària i quantitat no suposen cap perill per al bussejador se'ls denominen bombolles silencioses.

accident en regata

Abordatge o bolcada que pateix un bot involuntàriament i el bot fer abandonar la regata.

accident fortuït

En la llengua general, l'expressió accident fortuït és redundant, ja que un accident és sempre una cosa inesperada, un succés eventual, i fortuït denota que alguna cosa passa casualment.
No obstant això, en el món legal i el de les assegurances, accident fortuït té un significat específic: és l'accident inevitable, aquell en el qual les parts implicades no tenen culpa ni, per tant, responsabilitat.

accident geogràfic

Un accident geogràfic és una unitat geomorfològica.
Els accidents geogràfics es classifiquen per característiques tals com elevació, pendent, orientació, estratificació, exposició de roca i tipus de sòl.
Els oceans i continents són els accidents d'ordre màxim.
Els elements dels accidents geogràfics són aquelles parts que poden identificar-se en ells, observant-ne en diversos d'ells.
Els elements genèrics dels accidents geogràfics són les fosses, pics, canals, crestes, passos, estanys, plans, etcètera, i poden extreure'ls sovint de models digitals d'elevació usant algunes tècniques automàtiques o semiautomàtiques.
Els accidents geogràfics elementals (segments, facetes, unitats de relleu) són les divisions homogènies més petites de la superfície terrestre, a una escala i resolució donades.
Són zones amb propietats morfo mètriques relativament homogènies, limitats per línies de discontinuïtat.
Un altiplà o pujol pot observar-ne a diverses escales entre pocs centenars de metres fins a centenars de quilòmetres.
Per tant, la distribució espacial dels accidents geogràfics és sovint difusa i depenent de l'escala, com en el cas dels sòls i estrats geològics.
Diversos factors, des de la tectònica de plaques a l'erosió i la sedimentació, poden generar i alterar accidents geogràfics.
Factors biològics també poden influir en ells, com és el cas de les plantes en el desenvolupament de les dunes i els saladars i dels corals i algues en la formació d'esculls.
Molts dels termes no s'apliquen únicament a característiques de la Terra, podent ser usats per a descriure característiques de la superfície d'altres planetes i objectes semblats en l'Univers.

accident greu

S'entendran de conformitat amb les definicions actualitzades que figuren a la Circular MSC-MEPC.3 / Circ.3, de 18 de desembre de 2008, del Comitè de Seguretat Marítima i del Comitè de Protecció del Medi Marí de l'Organització Marítima Internacional .

accident marítim

Tot sinistre o succés eventual i fortuït, ocorregut a un vaixell o embarcació, ja sigui aquesta impulsada a vela, rem, motor o vapor, per causes de força major, imprevistes, fortuïtes i eventual, tals com col·lisió o abordatge, incendi, naufragi, tempestat o mal temps, explosió, avarada, trencament, fallida o dany de qualsevol de les parts o sistemes integrants de la nau, etc.
L'accident és notificat a les Autoritats Marítimes competents, pel capità de la nau, mitjançant la protesta d'avaria.
- És un esdeveniment que ha tingut com a resultat:
a) La mort o lesions greus d'una persona, causades per les operacions d'un vaixell o en relació amb aquestes.
b) La pèrdua d'una persona que estigués a bord, causada per les operacions d'un vaixell o en relació amb aquestes.
c) La pèrdua, presumpta pèrdua o abandonament d'un vaixell.
d) Danys materials greus soferts per un vaixell.
e) La varada o avaria important d'un vaixell, o la participació d'un vaixell en un abordatge.
f) Danys materials greus causats per les operacions d'un vaixell o en relació amb aquestes.
g) Danys greus al medi ambient com a resultat dels danys soferts per un o diversos vaixells, causats per les operacions d'un o diversos vaixells o en relació amb aquestes.

accident marítim greu

- Aquell que sense reunir les característiques de l'accident molt greu entranya incendi, explosió, abordatge, encallada, contacte, avaries per mal temps, avaries causades per gels, esquerdes en el vaixell o suposat defecte del vaixell o altres, que al seu torn provoquen alguna de les següents conseqüències:
a) Lesions greus a les persones.
b) Avaries estructurals que fan que el vaixell no sigui apte per a navegar, per exemple, una esquerda en l'obra viva, parada de les màquines principals, avaries importants en els espais d'allotjament o altres espais.
c) Contaminació (independentment de la magnitud).
d) Una avaria que obligui a remolcar el vaixell o demanar ajuda a terra.

accident marítim molt greu

- Esdeveniment que ha tingut com resultat:
a) El sofert per un vaixell amb pèrdua total d'aquest o contaminació greu.
b) La mort o lesions greus d'una persona, causades per les operacions d'un vaixell o en relació amb elles.
c) La pèrdua d'una persona que estigués a bord, causada per les operacions d'un vaixell o en relació amb elles.
d) La pèrdua, presumpta pèrdua o abandó d'un vaixell.
e) Danys materials greus soferts per un vaixell.
f) L'encallada o avaria important d'un vaixell, o la participació d'un vaixell en un abordatge.
g) Danys materials greus causats per les operacions d'un vaixell o en relació amb elles.
h) Danys greus al medi ambient com resultat dels danys soferts per un o diversos vaixells, causats per les operacions d'un o diversos vaixells o en relació amb elles.

accident per electrització

Es denomina accident per electrització, o accident elèctric a una lesió produïda per l'efecte del corrent elèctric en l'ésser humà o en un animal.
Són varis els factors que determinen l'envergadura del dany.
Poden presentar-se lesions nervioses, alteracions químiques, danys tèrmics i altres conseqüències d'accidents secundaris (com per exemple fractures òssies).
En espanyol es reserven els termes "electrocutar" i "electrocució" per als casos d'accident elèctric amb resultat de mort.
Al costat de les magnituds de la tensió elèctrica, de la densitat de corrent i de la intensitat de corrent (amperatge), també exerceix un paper el fet que es tracti de corrent altern o contínua, així com també quant temps i per què via el cos de la persona (o en defecte d'això, de l'animal) ha estat travessat pel corrent elèctric.
Les conseqüències d'un accident per electrització són depenent de la sensibilitat específica de cada teixit particular.
El corrent elèctric segueix preferentment la trajectòria de la menor resistència.
D'acord amb això, exerceixen un rol decisiu les diferents resistències que ofereixen els teixits del cos humà.
Els teixits nerviosos presenten la resistència menor.
En seqüència ascendent, li segueixen les artèries, músculs, pell, tendons, teixit adipós i els ossos.
En conseqüència, per al cas del corrent continu i els corrents de baixa freqüència, la probabilitat de dany del teixit nerviós és la major, seguida d'artèries, músculs, etc.
- Els símptomes són:
a) Cremades en els llocs d'entrada i sortida del corrent.
b) Paràlisi de la musculatura de les extremitats i del cor pel flux de corrent.
c) Formació de gas en la sang per electròlisi.
d) Fractures d'ossos a causa de sobtades i brusques contraccions musculars.
e) Lesions per accidents secundaris (per exemple per una caiguda ocasionada pel cop de corrent).
En general, també aquí ha d'entendre's a l'esquema de la cadena d'intervencions de primers auxilis i en prestar ajuda tenir en compte incondicionalment l'autoprotecció.
- Entre uns altres, aquí és important el següent:
a) Per salvar al lesionat, primerament assegurar la que la instal·lació estigui lliure de tensió elèctrica.
b) Les instal·lacions i aparells han de separés de la xarxa elèctrica mitjançant el seu interruptor d'emergència o el fusible de seguretat.
c) El simple apagat de l'aparell o del conductor no assegura que estigui lliure de tensió.
d) Els cables que condueixin corrent i que estiguin lliures, han de retirar-se de la proximitat del lesionat ajudant-se d'un objecte no conductor (per exemple un pal d'escombra de fusta).
e) En el cas d'alta tensió ha de mantenir-se una gran distància de seguretat, ja que de no fer-ho existeix el perill de la formació d'un arc elèctric.
f) Advertir als presents perquè no toquin les peces electrificades (instal·lar barreres a la zona).
g) En cas de pacients inconscients, una vegada tallat el flux de corrent, és de primera prioritat assegurar la respiració i la funció cardíaca i circulatòria.
Si és necessari, ha d'iniciar-se immediatament la reanimació cardiopulmonar.
En cas de fibril·lació ventricular, el personal especialitzat en rescat pot realitzar una desfibril·lació.
Si està disponible, també pot usar-ne un desfibril·lador especial per a ús per llecs, accessible en alguns llocs públics.
En el cas dels pacients conscients, cal refredar les cremades i cobrir-les amb una bena neta, que no desprengui pelusses i en tant que sigui possible esterilitzada.
També en el cas que el pacient se senti completament bé, hauria de mantenir-se en observació fins que quedi descartat un possible dany cardíac.
Per a això és necessari realitzar un electrocardiograma.
Per això els serveis de rescat d'emergència transporten després a l'accidentat al servei d'emergència d'un hospital.
En el cas que es detectin canvis en l'electrocardiograma, es tracti d'un accident amb alta tensió o existeixin factors especials de risc, es procedirà allí a una observació de diverses hores amb monitoratge d'electrocardiograma.
La resta de les mesures s'orienten segons la gravetat de les cremades.
A causa de l'acció tèrmica del corrent elèctric es produeix una pèrdua de líquid en el cos.
Igualment, el cremat dels teixits afectats (necrosis) pot produir el sorgiment de substàncies verinoses.
També està el perill d'una sèpsia amb el risc de mort per infecció bacteriana dels òrgans danyats.
Per minimitzar el dany als ronyons és necessari compensar la pèrdua de líquid a través d'una infusió intravenosa, per exemple, amb una solució de clorur de sodi intravenosa.

accidental

Que s'esdevé fora del curs regular de les coses, per accident.

accidentalment

D'una manera accidental.

accidentar

Produir un accident.

accidentat

Se'n diu de la persona que ha patit un accident.

accidents topogràfic

Classificació i nomenclatura dels accidents geogràfics o del terreny.
Atenent a la seva configuració o relleu el terreny es classifica en quatre agrupacions principals: pla, sinuós, trencat i escarpat:
a) Terreny pla: És el que no presenta accidents ni canvis notables de pendent.
b) Terreny sinuós: És el format per les elevacions i depressions de poca consideració, les pendents són suaus i fàcilment accessibles.
c) Terreny trencat: És el constituït per altures la elevació i pendents fan que sigui de difícil accés.
d) Terreny escarpat o molt crebantat: És el muntanyenc quan els canvis de pendents són més bruscos, les talls més freqüents i immediates i les altituds gairebé inaccessibles.

acció

És el dret d'exigir una cosa i la manera legal que hi ha per demanar en justícia el que pertany a algú.

acció

Part o porció d'interessos que té una persona en el valor d'un vaixell de comerç.

acció

Part mínima que es divideix el capital social d'un Societat Anònima, sent al seu torn la denominació que rep el titulo representatiu d'aquesta part.
Una acció és una part alíquota del capital social d'una societat anònima.
Representa la propietat que una persona té per una part d'aquesta societat.
Normalment, excepte excepcions, les accions són transmissibles lliurement i atorguen drets econòmics i polítics al seu titular.
Com inversió, suposa una inversió en renda variable, atès que no té una volta fixa establert per contracte, sinó que depèn de la bona marxa d'aquesta empresa.

acció a distància

Interacció instantània de partícules separades espacialment.

acció al medi ambient i seguretat marítima

Tota activitat o mesura que sigui necessària per a contrarestar o combatre un vessament d'hidrocarburs o altres substàncies nocives.

acció al millorament

Acció que s'emprèn, després de l'anàlisi i identificació de les causes, per eliminar una desviació trobada, detectada o d'una altra situació no desitjada.

acció al portador

Acció que no acredita a una persona determinada com propietari, sinó al seu tenidor, contràriament a l'acció nominativa.
A diferència de les accions nominatives, el posseïdor de les quals figura en un registre d'accionistes, les accions al portador no estan registrades i per això la seva negociació és més senzilla.

acció civil

Manera legal de reclamar en justícia una cosa.

acció civil executiva

Manera legal de demanar executivament el compliment d'una obligació.

acció civil ordinària

Manera legal de reclamar, en justícia, per la via ordinària, una cosa.

acció combinada del Sol i de la Lluna en les marees

L'acció combinada del Sol i de la Lluna, ens permet explicar certes particularitats observades en aquest fenomen.
Per a simplificar el problema suposem que ambdós astres estan en l'equador i que la distància a la Terra es manté constant, a l'estar la Lluna en conjunció o en oposició amb el Sol, les protuberàncies ocasionades per l'un i l'altre coincideixen, produint-se les majors plenamars i baixamars i donant lloc a les marees vives o de sizígies.
Durant la llunació aquestes marees vives es produeixen dues vegades, una en Lluna plena i altra en Lluna nova.
Quan la Lluna està en quadratura amb el Sol la depressió produïda per un d'aquests astres coincideix amb la protuberància ocasionada per l'altre, produint-se les menors plenamars i baixamars i donant lloc a les anomenades marees mortes o de quadratura.
Durant una llunació les marees mortes es produeixen dues vegades, una quan la Lluna està en quart creixent i altra quan esta en quart minvant.
L'acció combinada del Sol i la Lluna, quan aquesta última està en una posició intermèdia entre la conjunció o l'oposició i les quadratures.
Durant el primer i tercer quart la plenamar té lloc abans del pas de la Lluna pel meridià, dient-se que la marea s'avança, i durant el segon i el quart la plenamar es verifica després d'aquest pas, dient-se que la marea s'endarrereix.

acció correctiva

Acció que es pren per eliminar la causa d'una no conformitat.

acció criminal

Manera legal al que es recorre per a demanar judicialment el càstig del culpable d'un delicte.

acció d'hissar

Es l'acció d'elevar alguna cosa a l'estirar la corda de la qual es troba penjat. Les banderes i les veles d'una embarcació, per exemple, s'hissen.

acció de bloqueig

Acció que durant un període de certa durada, produeix desviacions meridionals del corrent zonal normal, de la circulació general que queda així interrompuda.

acció de bloqueig

Obstrucció de l'acció (usualment abrupta) mitjançant l'acció interna o per aplicació d'un senyal extern.

acció de guerra

En les pòlisses de noliejament apareix l'expressió per qualificar qualsevol acte de guerra vingut de un país neutral o bel·ligerant.

acció de l'àncora en el fons

Al moment de fondejar un ancora de patent i al xocar aquesta amb el fons, en primer lloc descansarà en el fons, a causa de el seu disseny, que fa que les ungles puguin caure a un o altre costat de la canya o romandre en el mateix plànol d'aquesta.
Tan prompte com el vaixell s'emproa i aconsegueix tensió en la cadena, comença a arrossegar l'àncora pel fons, les ungles comencen a enfonsar-se i finalment tota l'àncora s'enterra mentre més força exerceixi el vaixell sobre ella.
Tal com s'ha dit anteriorment, el més desitjable és que la cadena exerceixi la seva força el més horitzontal al fons de manera d'assolir un millor agarri.
Si això no ocorre així, l'àncora té menor oportunitat per a enterrar-se.
Quan es lleva l'àncora, es vira la cadena fins que aquesta es trobi en posició gairebé vertical.
Això fa que la canya giri, i al continuar virant la cadena s'assoleix desenganxar l'àncora del fons.
El més important per a treure l'àncora del fons és exercir la força el més vertical possible en comptes de fer-lo en forma horitzontal.
Pot en certs casos que l'àncora quedi enterrada o travada en el fons, ja sigui per la dolenta qualitat del tenidor o altres factors, i no enlairament del fons.
- En tal cas les accions a seguir en ordre de preferència són les següents:
a) Virar i amollar successivament la cadena sense màxim esforç.
b) Encapillar i frenar.
c) Després donar unes palades avant a manera de passar per sobre l'àncora s'ha de tenir especial precaució degut al fet que una velocitat excessiva pot provocar sobreesforç en la cadena que puguin provocar la seva ruptura.
Si en els casos anteriors l'àncora no ha desenganxat del fons, s'ha d'esperar la marea baixa, virant al màxim deixant trincada l'àncora.
Esperar la plenamar amb vigilància permanent en el castell, a fi de detectar i evitar possibles riscos i tensions excessives que puguin danyar estructuralment els elements de fondeig.
És possible que les amplituds de marea en el lloc siguin mínimes fent poc efectiu aquest procediment.
En tal cas es fabricar una marea cabussant l'embarcació encapellant i posant estopors, seguidament s'ha de desllastar i mantenir vigilància permanent en el castell.
Finalment en cas de no ser efectius els passos anteriors es procedeix a abossar i posteriorment desconnectar la cadena, deixant-la senyalitzada per una boieta per a un posterior rescat.
Si és possible es pot emprar una boia amb un orinc capaç de suportar grans tensions, a fi d'intentar el rescat directament amb un remolcador que posseeixi gigre "winches" de llevant.

acció de l'ancora i la cadena

En aigües relativament poc profundes un vaixell pot ser fet ferm al fons per mitjà d'una àncora i el seu corresponent cadena, amb la finalitat principal de mantenir segur a cert lloc o ancoratge evitant que sigui arrossegat per la acció del vent, mar o corrents. D'altra banda l'àncora és l'únic element disponible que permet fixar o controlar el moviment de la proa del vaixell quan no es té cap amarra passada per aquest extrem podent utilitzar per a maniobres d'atracament i desatracament de vaixells. A mes, l'àncora en combinació amb l'efecte del vent i/o el corrent, o de tots dos, pot resoldre problemes de maniobra que no tindrien solució si només es disposés de les màquines, el timó i les amarres. Finalment l'àncora és un recurs utilitzable en cas d'emergències. Gairebé tots els vaixells moderns estan equipats amb àncores sense cep, anomenades també tipus "patente", les quals han reemplaçat a les antigues per les seves avantatges en us al facilitat d'estiba i maneig, estalvi de pes i eficiència, Les modernes tenen braços articulats que poden girar de 30 a 35º i que estan dissenyades perquè mosseguin el fons amb els seves ungles i s'enterrin profundament en ell.
La magnitud del poder d'adherència d'un àncora normalment s'expressa com un múltiple del seu propi pes i depenen del tipus i pes de la mateixa, de la direcció en què s'exerceix la tracció de la cadena en el pla vertical i de la classe o naturalesa del fons. A títol indicatiu pot xifrar el poder d'adherència dels diferents models d'àncores va de entre 3 i 10 vegades el seu pes, en condicions de tracció paral·lela al fons i en un bon tenedor. No obstant això, el fet que una àncora faci bona presa o cap depèn menys del seu pes que la manera com va ser fondejada i només així pot comprendre que un àncora de relativament poc pes resistència a vaixells el desplaçament és milers de vegades més gran.
Pel que fa a la cadena, aquest element no només serveix com a element d'unió o vincle entre el vaixell i l'àncora, sinó que pel seu pes acta com amortidor o ressort millorant les possibilitats d'aguantar un vaixell en el seu ancoratge. La cadena que jeu en el fons proveeix un poder d'adherència addicional que afegir a la capacitat de captura de l'àncora. La cadena es disposa formant una catenària entre el escobenc i l'àncora, i com més gran sigui la intensitat del vent, l'onatge o del corrent que actua sobre el vaixell, major serà la distància entre els punts terminals de la cadena, disminuint la porció rajosa recolzada en el fons, de manera que augmenta la possibilitat de garrejar.
L'efecte que produeix la cadena és el que correspon a la direcció en què treballa i al lloc on s'aplica la força, és a dir el escobenc del vaixell.

acció de la mar

L'acció marina pot separar-se en dos: una directa i immediata, de treball sobre les costes, que les erosiona, les poleix i fa retrocedir en uns punts per reconstruir-les en altres; i una altra acció menys evident, a llarg termini, que converteix a la mar a un dels eterns protagonistes del cicle geològic. Apareix així com un gran acumulador dels sediments, que arribaran a ell tard o dora. La seva acció com a nivell de base general pot ser llunyana, però inexorable. Actua també com un immens regulador del clima terrestre, i això implica gran quantitat de conseqüències per a la dinàmica externa.
En l'acció de la mar es produeixen a la zona de contacte de dos mons diferents: la mar i el continent, el món subaquàtic i el món subaeri. La seva acció, és a dir, el seu modelatge, presenta caràcters originals que el diferencien d'altres agents erosius. L'energia de la dinàmica marina es troba en el vent, generador d'ones, i en les diferències de temperatures que produeixen els corrents. Per produir els seus efectes erosius, la mar es val dels següents mecanismes: acció hidràulica, per la qual, en envestir les onades, s'infiltra l'aigua per les esquerdes, exercint enormes pressions que arriben a descol·locar blocs de pedra; abrasió, és a dir, desgast de les roques per el impacte dels còdols que porta l'ona si; atrició o desgast dels materials que arrossega l'onada, i amb els quals exerceix l'abrasió, i corrosió química de l'aigua marina, que és una solució complexa. La intensitat de la influència d'aquests mecanismes depèn de certs factors o característiques de la costa, com ara el tipus i la duresa de la roca al llarg de la línia costanera, la posició espacial dels estrats i el grau de fracturació o de diaclasat, el exposada que estigui a l'atac la costa, la profunditat de la mar al costat d'ella i l'abundància, mida i duresa dels materials solts que utilitzen les ones.
L'acció marina comprèn la erosiva, la d'acumulació i la de transport. Les formes erosives fonamentals són el penya-segat i la plataforma costanera o litoral, tallada per les ones, amb una lleugera inclinació cap al mar, i coberta per la marea alta. Molt sovint, si la costa ha sofert elevació, la plataforma litoral apareix sobre el nivell del mar, formant llavors una rasa costanera. Com seqüeles d'aquestes formes principals, especialment del penya-segat, hi ha una sèrie de formes de detall, com ara esculls, agulles, pilars, xemeneies i illots, els noms populars no necessiten aclariment. La. marina diferencial també pot originar cales, caletes i ancorades, però gairebé sempre de proporcions modestes. Les grans badies i estuaris solen ser topografies generades amb modelats no marins i retocades en detall pel mar.
Si la mar destrueix les roques en uns punts, en altres acumula seus productes, ordenant-los amb una distribució peculiar. Naturalment, l'acumulació es produeix en les zones en les que la dinàmica marina perd localment intensitat, i la gravetat pot actuar eficaçment. El mitjà de transport són les ones i els corrents litorals, i quan aquestes perden velocitat, la seva càrrega es diposita formant platges. Altres vegades, l'acumulació obeeix al xoc de dos corrents marins o la desembocadura d'un riu. Els deltes són dipòsits mixtes, d'aportació fluvial, però amb certa classificació i ordenació marines.
Es produeixen a la desembocadura de rius joves, que impliquen molts materials a un mar poc actiu; tal és el cas de la Mediterrània, el qual és pròdig en deltes. Les sorres dipositades a l'extrem de promontoris formen les puntes o fletxes, si dos d'aquestes s'uneixen tancant el pas a una badia, es forma una barra. Una de les característiques del transport selectiu de la mar, que pot tenir importància minera, és l'enriquiment d'un dipòsit en minerals pesats. Així, a Galícia, algunes platges són un concentrat de magnetita i ilmenita, i és rendible la seva explotació.
Certs corrents poden tenir importància, no només com a agents de transport, sinó també en al és el cas de les corrents de terbolesa, formadores de canons submarins, si bé és cert que aquests corrents són fins a cert punt anormals, i deuen el seu origen a despreniments de fangs al talús continental.
Els corrents perpendiculars a la costa (rip - corrent o corrents de retorn), consisteixen en que l'aigua que ha estat portada cap a la platja per la rompent es torna com una corrent de retorn molt localitzada, estripant la zona de rompent en sectors de fins 30 metres d'ample, i que es dispersa més enllà de la rompent. Ocorren freqüentment en llocs de trobada de dues derives litorals que es tornen cap al mar per un corrent perpendicular. Aquestes corrents són estretes (15/30 metres), perpendiculars a la riba i comprometen la columna d'aigua; la seva velocitat és 1/2 nusos (8 km/hora) i es caracteritzen per les seves aigües turbulentes carregades en materials fins en suspensió, sent molt perilloses per als banyistes.
La zona costanera ha canviat durant l'evolució de l'oceà. Això s'explica perquè els continents s'han elevat fent que la costa emergeixi i que la línia de costa es desplaci cap al mar. Aquest desplaçament pot ser provocat per l'activitat tectònica o per l'acumulació dels materials sedimentaris que són implicats pel mar cap la costa.
En altres llocs, la línia de costa s'ha desplaçat cap a l'interior dels continents. A aquest fenomen se l'anomena retirada o submersió, i pot ser originat tant per moviments tectònics com per l'erosió de la costa. Aquesta zona costanera pot canviar la seva topografia causa de l'acció d'agents anomenats geomòrfics, d'origen terrestre o marí. Els terrestres, com els rius, les glaceres i els volcans, a més del plegament de l'escorça, formen les línies de costa primàries, mentre que els d'origen marí, com l'onatge, els corrents oceàniques i les marees, juntament amb la influència de alguns organismes, com els corals, modelen les línies de costes secundàries.
Les característiques actuals de les costes han estat determinades per l'acció que la mar ha exercit des d'èpoques geològiques. L'aigua dels oceans ha estat, per la dinàmica de els seus moviments, ones, corrents i marees, i en menor escala per la seva acció química, la principal responsable del modelatge de les costes. També altres factors contribueixen a això, com els fenòmens atmosfèrics, les aigües salvatges, la desembocadura dels rius i els éssers vius.
Al principi, les costes van haver d'haver tingut un perfil homogeni, i potser després van patir una contínua transformació originada per la influència d'agents externs i interns com l'erosió i la sedimentació, que van ajudar al desgast i acumulació de material.
Els agents externs són els que pertanyen al medi ambient i que actuen sobre el litoral, com l'onatge, els corrents, el vent, l'acció de la congelació i desgel, els processos químics i l'activitat dels éssers vius.
El impacte de l'onatge sol recaure sobre els materials de la costa i transformar-los. La força de les onades adquireix intensitats segons la potència del vent, la profunditat i característiques del fons. Aquesta força pot ser de 30 tones per metre quadrat. S'ha calculat que a 70 metres de profunditat les ones exerceixen encara una acció.
Els canvis en el perfil de les costes ocorren com a conseqüència del cop directe de les onades, que exerceixen una força molt gran, especialment durant els forts temporals. Aquesta força se suma la pressió generada per l'aire comprimit que va per davant de la onada.
Els fragments que les onades van arrencant a les roques o els que ja existien en el fons del mar, són llançats per les ones una i altra vegada, contribuint enèrgicament al modelatge de la costa.
En els oceans hi ha diversos tipus de corrents marins. Unes són constants, com la corrent del Perú que circula en l'Oceà Pacífic, i altres són transitòries, ja que es formen en funció de pressions variables d'aire i arran dels canvis en la constitució de l'aigua.
Entre els corrents que intervenen en la configuració de la costa destaquen, a saber, les originades per l'anar i venir de les onades, que genera els corrents d'incidència i de ressaca, les quals desgasten les roques i transporten els materials resultants d'aquest desgast; en un altre cas sobresurten les de marea, que poden arribar força quan es desplacen per llocs estrets, adquirint major velocitat; finalment hi ha les que descarreguen, originades a l'ocórrer una invasió d'aigua dolça al mar.
El vent és un dels factors que ha fet canviar més la fisonomia de les costes. Així, en bufar des de mar endins cap a terra, i al revés, provoca alteracions en el nivell de l'aigua. El vent s'enforteix en èpoques de ciclons i tifons.
Els agents interns corresponen a les característiques pròpies de l'estructura de les roques de la costa, com la naturalesa i grau de duresa de les mateixes, l'abundància i mida dels materials solts, la profunditat del mar a les proximitats de la riba.
L'erosió de les costes rocoses provocada per les ones passa lentament, fins i tot en els llocs on les roques són relativament toves. Els índexs d'erosió per any en els penya-segats són d'un metre, i representa aproximadament el 5 per cent del material d'erosió que arriba a les platges del món.
Els rius i els vents transporten els productes de l'erosió des del continent fins a la costa, on les onades i els corrents els distribueixen, a més de canviar la velocitat de erosió i la de dipòsit segons la quantitat d'energia que intervé en el procés. Es considera que el flux d'energia dels oceans en les aigües costaneres és de 5.000.000.000 de Kilowatts.
Les onades, els vents i els corrents, en combinació amb els fenòmens que ocorren en la terra, com les pluges i el transport de l'aigua dels continents fins a la mar, determinen la configuració de la costa i la batimetria, és a dir, la distribució de les profunditats.
La riba de l'oceà representa la zona on es troben els bancs de sorra i de corall, les fortes corrents i les onades destructives; per això constitueix una zona de perill per a la navegació. En conseqüència, els mariners han conèixer-la amb la finalitat de cuidar els seus embarcacions i tripulació.
La plataforma continental interessa especialment als industrials, ja que s'hi concentra tant la major part de la vida animal i vegetal del mar, base de l'alimentació humana, com els rics dipòsits petrolífers i minerals. D'altra banda, el interès dels científics és que en ella es genera una gran quantitat de fenòmens fisicoquímics i biològics.
A la costa amb barrera d'illes és possible distingir si es fa un recorregut del continent cap a l'oceà, la plana costanera que és on s'inicia la zona costanera i on es fan els primers dipòsits de sorra; aquí hi ha una vegetació inicial a la qual es diu pionera.
Aquesta plana es continua amb la ribera o vora, que és la superfície sòlida i sedimentària relacionada amb els corrents produïdes per l'onatge i amb la influència de les aigües de escorriment dels continents. Aquesta ribera arriba a uns 400.000 quilòmetres de longitud a tot el planeta.
A les costes amb penya-segat la plana costanera està formada per les elevacions continentals que acaben en talls gairebé de 90 graus sobre la ribera, on es troba ben establerta la vegetació. Aquesta ribera és molt curta, ja que arriba de zero a tres metres de longitud; per tant, la platja és petita o no existeix, i el tall del graó pot ser la línia de costa o estar molt a prop d'ella. Durant la plenamar, l'onatge pot colpejar sobre el penya-segat.

acció de les amarres

La manera d'amarrar un vaixell a la determinació, principalment, la posició que té el vaixell que fa al moll o pantalà. No vam amarrar igual si el vaixell està abarloat, de proa o de popa. Segons sigui aquesta posició podem combinar les 4 formes bàsiques de prendre amarres, o donar amarres. Les amarres són caps que subjecten el vaixell al moll o pantalà, o fins i tot a un altre vaixell abarloat, i reben el seu nom segons l'angle en el qual treballen pel que fa a l'embarcació: llarg, Sprin, través i colzera; de manera que facin un bon repartiment de forces i assegurin que el vaixell mantingui la seva posició tot i la influència del vent, onatge, corrents o marees. És important tenir clar el nom i concepte de cada forma d'amarrar, d'aquesta manera podrem donar instruccions clares i concises al mariner que ens estigui ajudant en la maniobra d'atracament o desatracament.
- Amarres amb el vaixell abarloat al moll.
a) Llarg: Reben aquest nom les amarres que sortint per la proa o per la popa treballen cap a proa o cap a popa respectivament. Treballen cap a la mateixa cap d'aquella per la qual surten. Els llargs de proa treballaran cap a proa i els llargs de popa treballaran cap a popa.
S'usen per a col·locar o situar el vaixell en una posició inicial i es donen el mes lluny possible (el més a llarg possible) cap endavant o cap enrere respectivament. Serveixen per mantenir el vaixell enganxat a l'atracada i fonamentalment per evitar els desplaçaments longitudinals del mateix. Per tant, el llarg de proa evitarà que el vaixell es mogui cap a popa i el llarg de popa evitarà que es desplaci cap a proa.
Portant del llarg de proa, ens fa avançar la proa i ens acosta l'amura cap al moll. Així mateix portant del llarg de popa, avançarem cap a popa i acostarà l'aleta cap al moll.
b) Espring: Reben aquest nom les amarres que sortint per la proa o per la popa treballen cap a popa o cap a proa respectivament, és a dir treballen en oposició al punt per on surten. Els esprings treballen en diagonal. Actuen de forma semblant a com ho faria un moll, d'aquí el seu nom. Un dels esprings surt de la proa del vaixell en direcció a popa, fins a arribar al punt d'amarratge, situat sobre el moll, pantalà o una altra embarcació, a l'altura de la popa; l'altre espring part de la popa en la forma contrària.
Els esprings eviten els moviments longitudinals del vaixell quan està abarloat. D'aquesta manera, el espring de proa evitarà que el vaixell es desplaci cap a proa i el de popa evitarà que es mogui cap a popa.
Portant el espring de proa, aquest acosta cap al moll i porta cap enrere el vaixell. Portant el espring de popa acosta la popa cap al moll i fa avançar el vaixell cap a proa.
c) Traves: Reben aquest nom les amarres que treballen perpendicularment al la línia de crugia de l'embarcació. S'utilitzen per deixar el vaixell enganxat o acostant al lloc d'amarratge. La seva missió és evitar que el vaixell es enlairament de la seva atracada, eviten el moviment transversal del vaixell que fa al seu atracada.
d) Colzera: Rep el nom de colzera al cap que signi a proa i / o popa serveix per amarrar el vaixell a una boia o un mort, pel costat contrari al moll on som atracats, i, aproximadament en la perpendicular dels punts de partida.
La finalitat de les colzeres és mantenir el vaixell separat del moll o pantalà i evitar que copegi contra aquests.
Totes les embarcacions han d'estar dotades de caps o estatges d'amarratge que siguin de longitud i resistència adequada a l'eslora i desplaçament de l'embarcació. A més de les amarres utilitzades en el punt d'amarratge habitual. El vaixell hauria de portar sempre a bord dos caps o estatges. És aconsellable que les amarres que s'utilitzen com llargs siguin de, almenys, la mateixa longitud que l'eslora del vaixell. En el cas de llargs i esprings presos amb l'embarcació abarloada, treballen millor com menor és l'angle format amb l'embarcació, per la qual cosa s'han de fer ferms el més lluny possible d'aquesta.
En donar les amarres cal tenir en compte factors com les condicions climatològiques: vents, corrents i previsió meteorològica. Així com l'amplitud de les marees del lloc. Una bona longitud per als llargs seria tres vegades l'amplitud de la marea; per als esprings n'hi haurà prou amb una vegada i mitja aquesta amplitud.
Les amarres pateixen de forma continuada l'acció del sol, de la humitat i, en general, de les condicions climatològiques; per la qual cosa cal escollir un material adequat i suficientment resistent. També cal tenir en compte el frec de l'amarra contra el pantalà o sobre els elements de coberta, en moure 'el vaixell pel pas d'altres vaixells o per l'efecte del vent. Es consideren dos punts importants pels que pateixen les amarratges a causa del frec: a la baga i en la part del cap que frega amb les gateres o passacaps. Per evitar el desgast hem de prestar especial atenció al fet que no hi hagi arestes o punts abrasius que provoquin el desgast de les amarres. És una solució casolana el folrar els caps, en les zones de contacte, amb tub de mànega o cuir.
Per evitar una tensió excessiva en les amarres quan el vaixell és mogut pel vent o el pas d'altres vaixells, és convenient dotar la línia d'amarratge d'amortidors que absorbeixin de manera elàstica i suau aquest moviment. D'aquesta manera evitem també que les cornamuses i el seu punt d'unió en coberta, es ressentin pels "estirades" de les amarres.

acció de les hèlixs

Els efectes evolutius d'una hèlix de gir a la dreta (dextrogira) amb timó a la via. Aquests efectes estan influenciats per:
a) Corrent d'arrossegament la força o intensitat d aquest tipus de corrent depèn de la velocitat del vaixell ja que és la que s'origina pel fregament de la carena amb l'aigua, també pot denominar-se corrent del vaixell o deixant del vaixell. Aquest corrent augmenta la densitat del medi perjudicant la acció del timó b) Pressió lateral de les pales la diferència de pressió de l'aigua sobre la pales fa que les palessuperiors actuïn en un mitjà menys dens que les inferiors, té com a conseqüència que l'avanç pateixi un desequilibri que fa que el vaixell no avanci recte sinó que faci caure la popa a babord o a estribord en funció del pas de l'hèlix, és a dir en funció si és de gir a la dreta o dextrogira o sigui de gir a l'esquerra o levogira. Aquest efecte, amb velocitat és pràcticament inapreciable, però és més acusat quan l'embarcació evoluciona a poca velocitat, de manera que cal tenir-ho en compte a l'hora de realitzar maniobres. Com més gran sigui l'hèlix major serà la pressió que exerceixi l'aigua sobre la pala inferior, i en conseqüència major serà la tendència en aquest desplaçament.
c) Corrent d'aspiració augmenta l'acció de l'aigua sobre el timó amb vaixell avant i hèlix avant i amb vaixell enrere i hèlix enrere, i disminueix l'acció de l'aigua amb vaixell enrere i hèlix avant i hèlix avant i vaixell enrere.
d) Corrent d'expulsió fa caure la popa a babord tant en marxa avant com en marxa enrere, lògicament la proa caurà a estribord. Com a regla general aquest corrent amb poca arrencada domina a la pressió lateral de les pales, però no amb bona arrencada en la qual dominaria l'efecte de la pressió lateral de les pales.
Quan, sense vent i sense corrent i en aigües iguals, donant enrere amb una hèlix de pas dreta, les pales giren al revés, és a dir en sentit contrari a les agulles del rellotge, això fa que la popa del vaixell es desplaci cap a babord amb més o menys força. Aquesta força o brusquedat dependrà de la mida de l'hèlix, ja que en ser major la pressió sobre les pales inferiors és més gran el que fa que el desplaçament sigui més brusc.

acció de millorament

Acció que s'emprèn, després de l'anàlisi i identificació de les causes, per eliminar una desviació trobada, detectada o d'una altra situació no desitjada.Acció que s'emprèn, després de l'anàlisi i identificació de les causes, per eliminar una desviació trobada, detectada o d'una altra situació no desitjada.

acció de pagament

Correspon a l'acció emesa per una Societat per a obtenir fons i finançar-ne via cabdal i/o augment de capital, la qual haurà de ser subscrita i pagada pels accionistes o terceres persones, representant un aporti efectiu.

acció de resposta davant vessament de petroli

Significa la contenció i remoció del petroli de l'aigua i de la costa, l'emmagatzematge temporal i la disposició final del petroli recuperat.
També es pot incloure la presa de totes les accions necessàries per a minimitzar o mitigar el dany a la salut o el benestar públic i mediambiental.

acció del timó

L'evolució i govern d'un vaixell s'obté mitjançant l'ús del timó
- Acció del timó en la marxa avant: Quan una embarcació navega marxa avant i el seu timó es troba en el pla diametral (a la via), aquest no produeix efectes evolutius, ja que els filets líquids corren paral·lels a les seves cares, no pateixen desviació i tan sols augmenten la resistència a l'avanç, per fricció.
Si en una embarcació amb arrencada avant s'aparta el timó de la línia de crugia un determinat angle, tal com apareix en la figura, les diferents molècules d'aigua, en incidir sobre la superfície de la pala, donen com a resultant una força P con- contrària a la direcció d'avanç i el punt d'aplicació o es troba sobre la pròpia pala. La força P es descompon segons la direcció de la pala i la perpendicular a la mateixa, donant lloc a les components Pr i Pn.
La Pr, també anomenada component de lliscament, fa que les molècules d'aigua segueixin el contorn de la pala, i la component Pn, també anomenada pressió normal, és la força que dóna lloc a l'evolució del veler Si en G, centre de gravetat de l'embarcació, apliquem dues forces iguals i contràries, una de les quals tingui la mateixa intensitat i direcció que Pn, trucades + Pn i Pn, entre Pn i + Pn es produeix un parell de forces, anomenat parell d'evolució, el valor és el producte de la força Pn pel braç d. A fi de fer gran el valor del moment, a igualtat de superfície de pala, el timó està situat tan a popa de l'embarcació com sigui possible, fent créixer el valor de d. L'altra força Pn, podem descompondre segons les direccions proa popa i babord estribord, donant lloc a PV i Pt. La força Pv frena l'embarcació, efecte aquest que es produeix al ficar el timó. La component Pt, fa que l'embarcació es desplaci lateralment, efecte que es coneix per cuejament.
- Com a resum de l'anterior, quan en una embarcació amb arrencada avant es fica el timó a una banda es produeixen els següents efectes:
a) Una pèrdua de velocitat.
b) La proa cau a la mateixa banda de ficada de timó.
c) L'embarcació es desplaça lateralment cap a la banda contrària a la de ficada del timó.
d) Es produeix una escora a causa de que G i O no tenen perquè estar en el mateix pla horitzontal.
- Acció del timó en la marxa enrere. Una embarcació, amb arrencada enrere i el seu timó a la via, no pateix cap efecte evolutiu per acció del timó, atès que, tal com passava amb arrencada avant, els filets d'aigua discorren paral·lels a la pala, tenint solament un efecte d'augment de la resistència per fricció. Al ficar el timó a una banda, les molècules d'aigua ara incideixen sobre la pala per la seva cara de popa, donant lloc a forces similars a les explicades amb arrencada avant.
- Com a resultat de les mateixes es produeixen els següents efectes:
a) Pèrdua de velocitat enrere.
b) Caiguda de la proa a la banda contrària a la ficada del timó.
c) Desplaçament lateral de l'embarcació cap a la mateixa banda de la ficada.
d) Escora. L'angle màxim de ficada del timó amb el qual s'aconsegueix una evolució més efectiva és de 35 graus, aproximadament. Amb un angle de ficada major es disminueix sensiblement el parell evolució, augmentant considerablement el valor de la resistència.
- Evolució i govern en embarcacions dotades dels motors forabord.
En una embarcació propulsada per mitjà d'un motor forabord, els efectes evolutius s'aconsegueixen a través de la propulsió, ja que el corrent d'expulsió de dirigeix a voluntat amb l'orientació que es proporciona a l'hèlix. A la marxa avant a proa cau cap a la mateixa banda al fet que es fica l'hèlix, i en marxa enrere, a la banda contrària. Els efectes d'escora deguts a l'evolució, en aquest tipus d'embarcacions, tenen molta més importància que en les que s'aconsegueix l'evolucióció per mitjà del timó.

acció del vent

Acció del vent en la mar, és el principal causant de les ones, aquestes tenen diferents formes d'acord a la profunditat de les aigües marines. Profunda són simètriques, el·lipsoïdals prop a la costa i fins desarmar asimètriques a la rompent. Amb el moviment de les ones es transporta el material a la costa i sobre la costa es desplacen les sorres.
L'acció del vent en els gels es diu Deflació, succeeix després de que la neu en les altures, també a les zones preglacials on la glacera comença el seu retrocés per desglaç, aquest procés és típic de la primavera bufen vents forts, en el desglaç es van formant els petits filets rius entrellaçats amb material llim argilós.

acció del vent sobre l'obra morta

L'acció del vent sobre l'obra morta, és la de produir un abatiment al vaixell en sentit contrari de on bufa, a causa de la pressió que exerceix aquest vent per unitat de superfície, sobre el vaixell; i a més, com el punt d'aplicació on se suposa concentrada tota l'acció del vent, està en diferent plànol vertical, que el punt d'aplicació on se suposa concentrada tota la resistència que ofereix l'aigua del mar a l'obra viva del vaixell; aquest moviment en sentit lateral, a més d'abatiment produeix una escora; que per a un vaixell donat, serà funció de l'angle que la direcció del vent forma amb el plànol diametral del vaixell, i de la pressió que aquest vent faci per unitat de superfície.

acció del vent sobre una vela

L'estudi d'aquest fenomen, no considerant la deformació de la vela deguda a l'elasticitat de la lona i a la manera com s'ha fabricat, es pot fer dependre del de la pressió del vent sobre una superfície plana, i per tant, de l'estudi de la resistència que presenta l'aire al moviment d'aquesta superfície.
Referint-nos a la llei de Newton sobre la resistència que els fluids s'oposen al moviment d'una superfície plana que es trasllada en direcció normal a ella, i admetent que els efectes del xoc del vent i de la resistència de l'aire siguin idèntics, es pot suposar que el valor de la pressió de l'aire en moviment sobre una superfície immòbil en la direcció del moviment, està expressat per la fórmula: KS V2 sin2 I, en què V és la velocitat del vent, i el seu angle d'incidència, S l'àrea de la superfície i K un coeficient que depèn de la densitat de l'aire.
Per determinar el impuls comunicat pel vent a una superfície plana SS tinguem present que els efectes del xoc d'aire en moviment són els mateixos que els d'una força F contínua aplicada al centre de pressió C. Substituint F pels seus components N i U, s'observa que la N, actuant en el sentit de la superfície, no produeix efecte útil, mentre que l'U representa l'efecte real del xoc del vent, tendint a imprimir a la superfície SS un impuls en direcció normal a ella i una velocitat expressada per la mateixa fórmula que dóna la pressió del vent.
Es dedueix, doncs, que: la direcció de l'efecte útil del vent sobre una espelma és normal a aquesta; la intensitat d'aquest efecte útil està donada per la fórmula: KS V2 sin2.
El punt d'aplicació d'aquest efecte útil es troba sempre situat sobre la S zona de la superfície més propera al lloc de on bufa el vent. En efecte, imaginant les infinites molècules del fluid que al xocar a la superfície es reflecteixen, resulta que del costat oposat de on bufa el vent, respecte a la normal a la superfície en el seu punt mig, la velocitat de les molècules que arriben és reduïda per les quals es reflecteixen; per tant, en aquest costat s'exercirà menor pressió, o sigui que el punt d'aplicació d'U es traslladarà cap a l''altre. Aquest principi, aplicat al cas general d'una superfície ferida obliquament, ens mostra que un vaixell o una vela en estat lliure (prescindint d'altres causes especials) es travessen a la mar, al corrent i al vent, ja que es genera un parell el moment s'anul·larà en ser la superfície normal a la direcció de la força, o sigui quan el centre de pressió i el centre de gravetat coincideixin.

acció dels meteors sobre la fusta

Les malalties de les plantes són originades per les pertorbacions atmosfèriques, per la naturalesa del sòl, per la, influència de paràsits, ú altres causes desconegudes. Els agents meteorològics causen molts danys a la vegetació quan es presenten amb una intensitat superior al límit que poden patir les plantes.
El fred produeix l'entorpiment i paralització de les funcions vitals, la congelació de la sabia, amb consegüent augment de volum, i la desorganització i esquinçament dels teixits, la qual cosa es manifesta després en els vicis que presenten les fustes, l'albura es gela i altera termes que no es transforma en fusta perfecta.
La neu si bé protegeix á les plantes que cobreix, és perjudicial quan ho verifica a la primavera, perquè destrueix els brots, tendres. L'observar les regles de localització de curtes pot disminuir l'efecte perjudicial dels vents forts i freds, sempre que els rodals resultin ben resguardats.
La calor excessiva desseca els òrgans delicats de la planta, produeix el despreniment de l'escorça, i altres accidents que danyen a els arbres i alguns causen la seva mort, succeint això principalment quan el terreny és lleuger i sec; per aquest cas la silvicultura dóna regles prescrivint el grau d'espessor que han de tenir els rodals á fi de que no pateixi l'arbrat. De la topografia del terreny, de les observacions meteorològiques de la regió, i del coneixement de les necessitats i atencions que requereixen les diverses espècies, es dedueixen els antecedents necessaris per aplicar les regles de silvicultura adequades a cada cas particular; atenint-se a elles es disminueixen. Els danys que ocasionen els vents, la mecanització per la seva acció tèrmica, i s'evita la propagació d'insectes perjudicials, les plagues poden produir destrosses de consideració en l'arbrat.
Un excés de llum determina un creixement excessiva en alçada, que no guarda proporció amb el gruix del tronc i branques, resultant troncs febles i de poca consistència per patir l'acció dels agents meteorològics.
La manca de llum ocasiona deformacions, com són: desviació de l'eix vegetal, bonys a un sentit determinat, creixements irregulars, etc.
L'aigua, quan és en excés, dóna lloc á una sabia poc nutritiva, que no produeix bona fusta, sinó que és tova i tendra, ni bona resina, i moltes vegades ocasiona la putrefacció de les arrels. Amés algunes vegades sol portar en suspensió, gèrmens patògens, que determinen la descomposició els teixits del vegetals.
Les emanacions que es desprenen dels llocs on es beneficien certs minerals; els vapors amoniacals i els àcids que es exhalen en les fabriques de productes químics; les. emanacions; els del gas de l'enllumenat i altres causes exerceixen una acció tòxica molt danyosa sobre les plantes, arribant algunes vegades á produir la seva mort.
Els vicis que presenten les fustes poden referir á una alteració química dels seus teixits, o tan sols al seu organisme físic; en el primer cas es produeix una malaltia, el caràcter distintiu consisteix en la facilitat que adquireixi l`'increment i es propaga a la resta de la fusta, arribant a ocasionar la destrucció completa, o la mort del vegetal si l'arbre està en peu; i en el segon cas l'alteració depèn de circumstàncies eventuals i limitades, que en cessar de obrar, deixen circumscrits els seus efectes a els danys que fins llavores s'haguessin produït en els teixits.
L'acció dels agents atmosfèrics pot ser causa que degeneri un defecte en un altre de més entitat; i com el seu acció és contínua i no pot prescindir d'ella, resulta que gairebé sempre es presenten vicis complexos, sent molt difícil establir la mes precisa separació entre uns i altres defectes cal apareixen en les fustes després de tallades, deguts potser a un germen que contenia la planta; com les esquerdes, són efectes purament físics; però poden després transformar-se en altres vicis de major importància, alterant la constitució química de la fusta; i per això considerarem en general els diversos defectes que poden presentar les fustes, prescindint que sigui fusta tallada o que formi part d'un arbre viu.
El reconeixement dels diversos caràcters de cadascuna s'efectua per mitjà de sondes practicades amb una barrina; Per una petita llaura feta amb l'aixa en els llocs sospitosos de la fusta; pel serrat dels límits de la peça; per el so en copejar la fusta, que ha de ser sec; per l'olor,. i per altres diversos mitjans anàlegs.

acció dels temporals

S'han observat onades que l'estavellar a la base dels penya-segats eleven a més de 60 metres d'altura seus plomalls de blanca escuma.
En el cas de la costa de l'illa formada pel volcà Stromboli, les esquitxades de les ones han arribat a elevar-se fins 97 metres.
Enmig dels grans temporals, els fars de 45 metres d'elevació queden envoltats per l'onatge, les esquitxades i l'escuma produïdes per les onades en trencar sobre les roques en què es troben assentats aquests fars.
És tanta la força que en determinats casos adquireixen les ones, que són capaços de remoure blocs de més de 1.000 tones.
En el far de Skerryvore, illot de l'oceà Atlàntic situat al sud-oest de l'illa de Tirco, a Escòcia, la pressió per metre quadrat arriba a 3.000 quilos durant l'estiu i als 10.000 quilos durant el hivern, però s'ha donat el cas d'assolir 30.500 quilos en els grans temporals.

acció directa

En assegurances, acte pel qual el damnificat per un sinistre té dret a reclamar una indemnització per la via legal i en forma directa en contra de la companyia asseguradora de la qual la persona és responsable del dany.

acció distingida

La assenyalada per el reglament de la "Real Orden de Sant Fernando".

acció erosiva de la mar

En el litoral es combinen processos morfo genètics marins i continentals, amb certes zones produint-se accions mecàniques i químiques associades, es produeix pel moviment de les aigües marines.
Les ones són moviments ondulatoris, formades en llocs on bufen vents forts, propagant-se a grans distàncies, passant d'ones forçades a ones lliures.
A l'arribar a la costa sofreixen una sèrie de canvis.
Mentre l'ona es mou en aigua profunda el que es desplaça és la forma de l'ona i no l'aigua.
Les partícules es desplacen en cercle al pas d'una ona, sense avançar tret que siguin grans ones.
Quan la profunditat disminueix fent-se inferior a la meitat de la seva longitud d'ona el moviment passa a ser el·lipsoïdal i l'ona trenca.
De ser una ona d'oscil·lació passa a ser una ona de translació.
Quan trenca es produeix un violent avanç de l'aigua, seguit d'una reculada, actuant contra la costa com agent geomorfològic, desencadenant-se processos d'erosió vertical, amb un transport de materials i deposició d'aquests.
Si les ones trenquen contra un penya-segat l'efecte s'amplia, penetrant violentament en buits plens d'aire, provocant petites explosions i en la reculada s'exerceix una succió.
A més les petites roques i partícules soltes realitzen un bombardeig i abrasió.
Els corrents i marees són també agents erosius.
Prop de la costa es generen les corrents litorals, lligades a marees i vents.
La seva principal acció consisteix a arrossegar partícules en suspensió.
Mes important és l'efecte de marea, que sotmet a la costa a un constant moviment d'ascens i descens de l'aigua.
- Acció química i biològica:
a) Les sals contingudes en l'aigua del mar exerceix una labor de dissolució, provocant fenòmens càrstics en roques calcàries i buits per hidròlisis en roques no calcàries.
b) La presència d'éssers vius té un efecte destacable en zones càlides, donant lloc a diverses formacions, així com a fenòmens d'erosió mecànica i química.
c) La mar actua com agent erosiu per mitjà de quatre processos:
- Acció hidràulica: Arrenca materials al copejar l'aigua contra les roques.
- Corrosió: Els fragments de roques de les ones són llançats contra la costa i espargits.
- Abrasió: Els materials es copegen, freguen, etc.
- Corrosió: L'acció química està molt condicionada pel tipus de roca i les característiques de l'aigua.
- Factors que condicionen l'erosió en el mig litoral:
a) Successió de períodes de submersió i emersió.
b) En el mig litoral se succeeixen de forma permanent períodes de submersió i períodes d'emersió, afectant a la zona del meso litoral.
c) Intensifica algunes accions, com canvis de volum en roques capaces d'absorbir aigua, canvis de temperatura, acció de tascó (com el gel), canvis de pressió i processos de arrossegament i transport.
d) Com principal conseqüència química està la renovació de l'aigua en contacte amb la roca, retirant-se l'aigua saturada.
- Circulació atmosfèrica:
a) Les característiques atmosfèriques i climàtiques juguen un paper important en la gènesi d'ones i corrents. Les latituds mitges té mars més agitats amb costes que reuneixen condicions per a una important erosió, mentre els litorals de zones càlides reuneixen condicions òptimes per a formacions d'origen animal i predomini de l'acció química i biològica.
b) Característiques de l'aigua: La diferent temperatura i salinitat de l'aigua del mar provoca en mars freds la gelifracció, i en mars càlids afavoreix activitats químiques i biològiques.
- Sistemes morfo genètics segons el clima:
a) Segons sigui el clima de cada zona actuaran diferents sistemes morfo genètics que presentaran uns materials en diferent estat per a reaccionar enfront de l'erosió costanera.
b) En regions tropicals humides hi ha intensa activitat química, mentre en regions fredes hi ha materials afectats per la gelifracció.
- Condicions climàtiques: Influeix el grau d'humitat, que condiciona les precipitacions, la temperatura, amb els ritmes estacionals, i totes les activitats climàtiques, sense oblidar que la vegetació també afecta.

acció heroica

Aquella classificada així en el reglament de la "Real Orden de Sant Fernando" i sobrepassa el límits del estricte compliment de seu deure.

acció hipotecària

Acció real que competeix al creditor al favor del qual va obligar o va hipotecar el deutor un immoble, com seguretat del deute, contra el posseïdor de l'immoble, perquè amb el seu preu l'hi pagui.

acció i efectes de l'onatge

En totes les maniobres que es consideren del vaixell és imprescindible analitzar la incidència de l'onatge, ja que en qualsevol àrea de Navegació o Flotació, per arrecerada que es trobi, sempre serà possible que es presenten onades, freqüentment associades a la presència de vent.
El buc d'un vaixell s'estudia i dissenya perquè la seva lliscament sigui òptim en condicions normals de navegació. Tot moviment, ja sigui de balanç o cabotada que van associats molt caracteritzadament a la presència de l'onatge, modifica el flux de l'aigua al voltant del buc, i en destruir la harmonia de les línies de corrent es produeix un efecte de frenat per augment de la resistència.
D'altra banda l'onada que no arriba a trencar arrossega en el sentit de la seva propagació a la part del vaixell que es troba sobre una cresta i en sentit contrari a la que està més a prop del seu si. En conseqüència, el vaixell, en desplaçar a través d'aquestes ones, pateix accions evolutives alternades que tendeixen a fer-ho seguir una trajectòria en ziga-zaga. Aquest efecte és tant més pronunciat com més gran és l'altura de l'ona i com més s'aproxima l'eslora del vaixell a una semi longitud d'aquella.
En el cas de les ones trencades o que arribin a trencar sobre el buc del vaixell, la mar actua tant sobre l'obra viva com sobre l'obra morta del vaixell i genera esforços molt superiors als de les ones no trencades. Si les ones es reben des d'una direcció a proa del través, incidiran en forma més directa i efectiva sobre la part davantera del vaixell que sobre la popa i en conseqüència es posarà de manifest una tendència a augmentar l'abatiment a causa del vent que normalment acompanya el temporal. El vaixell reduirà la velocitat respecte al fons i tractarà de caure amb la seva proa cap al si de les ones, travessant la mar, especialment si es mou avant amb poca màquina.
Quan les ones es reben des d'una direcció a popa del través, la seva acció tendirà a augmentar l'arrencada del vaixell i a fer-ho orsar caient amb la seva popa cap al si de les ones, sent aquest últim efecte més marcat quan es navega en la pendent descendent que en l'ascendent. Si es reben les onades de popa, i vaixell tindrà tendència a picar i travessar i es requereix governar amb força timó, el que retardarà el seu avanç, i pot això contrarestar l'efecte de la mar d'augmentar la seva velocitat respecte al fons.
En conseqüència, l'efecte general de la mar sobre i govern del vaixell és tendir a travessar a les ones, i, vinguin aquestes de l'amura o de l'aleta, serà necessari aplicar timó per mantenir-se al rumb previst, el que ocasionarà una pèrdua addicional de velocitat.
Els efectes de la mar que s'acaben de descriure són més notables com més baixa és la velocitat de propulsió del vaixell, i poden variar si el vent i les onades es reben des de diferents direccions.
- Pel que fa a l'estudi en planta, l'acció de l'onatge pot simplificar amb l'esquema recollit en la figura, en la qual s'ha representat la força horitzontal resultant Rw, que en primera aproximació es pot suposar que passa pel centre de gravetat del vaixell, pel que pot descompondre en els següents efectes:
a) Una component Flw el sentit longitudinal, que tendeix a fer avançar o retrocedir el vaixell segons quin sigui l'angle d'incidència de l'onatge.
b) Una component Ftw el sentit transversal del vaixell, que tendeix a desplaçar-se amb un moviment de deriva.
Addicionalment a aquests dos esforços principals que produeixen moviments de translació cal considerar els moviments oscil·latoris produïts sobre els eixos longitudinal i transversal del vaixell (balanç i capcineig, respectivament) l'efecte més significatiu és augmentar els sobre calats del vaixell i les profunditats d'aigua necessàries per a una navegació en condicions de seguretat.
Tots els vaixells, d'acord amb el seu tipus, dimensions i condicions de càrrega, tenen un període natural de balanç i de cabotada ben definits, que són independents de les amplituds d'aquests moviments.
- Període de balanç és el interval que triga un vaixell en anar des de la posició de adreçat a una escora màxima a una banda a una altra màxima de la banda oposada i tornar al estat d'adreçament. El període de balanç d'un vaixell és directament proporcional a la màniga del mateix i inversament proporcional a la seva altura metacèntrica; en conseqüència com més ample i de menor altura metacèntrica sigui un vaixell, més gran serà el període de balanç del mateix.
- Període de cabotada és el temps que triga la proa del vaixell en aixecar des de la horitzontal, ascendir i després descendir per sota d'aquesta posició fins a arribar de nou a la horitzontalitat.
Si qualsevol d'aquests períodes naturals coincideix amb els períodes de l'onatge poden produir fenòmens de ressonància que augmentessin considerablement els moviments oscil·latoris del vaixell. No obstant això, si el vaixell està en moviment caldrà prendre en consideració que el període de les ones a considerar serà el denominat període de trobada o període aparent o relatiu, que és el interval entre el pas de dues crestes successives per un mateix punt del vaixell i que depèn per tant no només del període propi l'onatge, sinó també de la velocitat del vaixell i de l'angle que aquest formi amb la direcció de l'onatge. Aquesta consideració permet que un vaixell en moviment pugui modificar les seves condicions de resposta davant l'onatge, variant el seu rumb, la seva velocitat o tots dos.
- El moviment de balanç i cabotada d'un vaixell al mar depèn, per tant, de la mida de les onades i de la relació entre el període de trobada i els períodes de balanç i de cabotada propis del mateix, i el màxim de moviment es desenvoluparà quan hi hagi sincronisme entre aquests valors. Pel que fa a aquesta relació, es poden presentar els següents casos:
a) Quan el període del vaixell és petit en comparació amb el període de trobada, el vaixell tendirà a muntar les onades mantenint la seva coberta paral·lela al pendent de l'onada. Amb el mar del través, el vaixell es inclinarà sempre a la part oposada de la cresta; a la cresta i en el si, estarà vertical; adquirint un balanceig més gran com menor sigui la diferència entre el període de l'onatge i el període vertical de balanç del vaixell. Amb el mar de proa, un període de capcineig petit respecte al de trobada produirà un moviment còmode i tranquil del vaixell sense que aquest embarcament aigua.
b) Quan el període del vaixell és gran en comparació amb el període de trobada, el vaixell rematarà o rolarà independentment de les ones. Amb mar del través això significarà que el vaixell es escorarà cap a la cresta amb balanceig relativament tranquil, tot i que les onades colpejant sobre el costat de sobrevent puguin arribar a mantenir mullada la coberta. Si la diferència de període és molt gran, el vaixell es mantindrà gairebé constantment vertical. Amb mar de proa, un període de cabotada comparativament alts pot fer que i vaixell s'enfonsi la seva proa al mar i servei fora de l'aigua seus hèlixs i timó.
c) Quan el període de trobada s'acosta a la sincronització amb el període de balanç o de cabotada, el moviment del vaixell serà violent. Amb mar de proa el cabotada serà molt sever, podent causar que les hèlixs es disparin freqüentment i provocar esforços perjudicials en l'estructura del vaixell. Amb mar del través el sincronisme significarà balancejos perillosament intensos. Els vaixells molt baixos borda o amb pobre reserva d'estabilitat és possible que puguin arribar a donar una volta de campana; però els que estan adequadament dissenyats i es troben sense dany no sotsobren, perquè hi ha forces resistents que s'oposen al balanç fins arribar a un equilibri entre les forces que contribueixen al rolido i les resistents que se li oposen. El vaixell continuarà així rolant al límit màxim fins que es faci alguna cosa per trencar la situació de sincronisme. Si el vaixell té arrencada, això es pot aconseguir modificant el període de trobada, per a això es deurà canviar el rumb o la velocitat, o tots dos; amb això el període aparent de les onades deixarà de coincidir amb el període de balanç propi del vaixell, i la intensitat de els rolidos disminuirà.
Com a igualtat d'altres condicions dels períodes de balanç i cabotades dels vaixells estan estrictament vinculats amb les seves mides, és possible fer les següents consideracions generals sobre els moviments de balanç i cabotada.
- Balanços: Quan es produeix el sincronisme s'ha de sortir d'aquesta situació alterant el rumb, la velocitat o tots dos; orsant cap a la direcció de la mar el període de trobada disminueix i arribant augmenta.
Els vaixells més grans, que es caracteritzen per tenir un període de balanç molt gran, rara vegada troben ones que els imprimeixin rolidos excessius, ja que els seus períodes són generalment superiors al de les ones. Tot i això, les caigudes arribant respecte de la mar s'han de fer amb compte, perquè l'augment del període de trobada els provoca rolidos més violents.
Els vaixells lleugers i de petit període de balanç es comporten bastant bé en temporals i tendeixen per això a mantenir la seva coberta paral·lela a les pendents de les onades; a aquesta operació com més s'allunyen la proa de la direcció de la mar, més alleujats es troben, perquè en augmentar el període de trobada més es diferencia aquest del seu període de balanç propi. Aquests vaixells de períodes de balanç curts té el desavantatge de rolar molt tot amb relatiu bon temps, perquè el moviment normal del mar té un període que pot ser molt semblant al d'ells.
Els vaixells de períodes mitjans requereixen especial atenció perquè sovint es presenta en ells el sincronisme. Com que no sempre és aconsellable orsar amb ells contra el mar, poden disminuir els rolidos arribant i augmentant una mica la velocitat si fos necessari.
- Cabotades: El període natural de cabotada d'un vaixell és en general sensiblement inferior al de la onades que li imprimeixen el moviment de capcineig. A velocitat moderada el vaixell es mantindrà amb el seu eix longitudinal paral·lel a la pendent de les onades i navegarà bastant còmodament. Navegant amb mar de proa, si s'augmenta la velocitat pot arribar a produir i sincronisme i el capcineig resultant serà molt violent. Arribant i augmentant la velocitat a la vegada es incrementarà el període de trobada i disminuirà la cabotades. En descendir per la pendent de les onades en aquest cas és possible que la proa emergeixi parcialment l'aigua i es presentarà gairebé sempre una tendència a travessar a mar.
De les consideracions anteriors es dedueix que s'ha de tenir especial cura en el govern dels vaixells de càrrega durant els temporals, perquè la maniobra adequada depèn de l'estiba de la càrrega i dels períodes de balanç i cabotada propis del vaixell, els quals varien segons la naturalesa i condicions de la seva càrrega.
Els períodes de rolido depenen de l'altura metacèntrica que el vaixell tingui en determinades circumstàncies. Amb vaixell descarregat, la disminució de l'altura metacèntrica pot donar un període de rolido gran, és convenient en aquest cas la maniobra oposada a la recomanable quan el mateix vaixell es troba completament carregat, en què en augmentar l'altura metacèntrica disminueix el seu període de balanç. En el primer cas li podria convenir més rebre el mar a proa del través, i en el segon, per l'aleta. Les càrregues líquides han de ser objecte d'especial atenció.
El lliure moviment de l'aigua d'una banda a l'altra, ja sigui en els tancs o compartiments situats sota del centre de gravetat o bé en coberta, incrementarà el període i amplitud dels rolidos. Aquest efecte serà més marcat quan les superfícies líquides són a les parts altes del vaixell.
- Resumint l'exposa't en els paràgrafs anteriors l'acció de l'onatge pot ocasionar sobre el vaixell algun o diversos dels següents efectes:
a) Moviments violents de balanç i o cabotada, que afecten la seva estabilitat, augmenten el seu calat, redueixen l'eficiència i comoditat del personal, i poden arribar a causar avaries en la càrrega dels vaixells mercants.
b) Vibracions anormals del buc, que provoquen esforços excessius sobre l'estructura del vaixell.
c) Vibracions en el sistema de propulsió en variar contínuament la profunditat a què treballen les hèlixs, que fins i tot poden disparar-se al emergir sobre la superfície de la mar.
d) Avaries en l'obra morta o càrrega estibada en coberta per acció directa de les ones.
e) Embarcament de grans masses d'aigua, que afecten les condicions d'estabilitat i flotabilitat.
f) Reducció de la velocitat real i l'efectivitat del govern.

acció i efectes del corrent: navegant en un corrent longitudinal

En línies generals l'efecte és el mateix que en la navegació transversal, si bé convé precisar alguns aspectes sobre la maniobrabilitat del vaixell, especialment sobre el criteri estès que els vaixells maniobren relativament millor amb corrent en contra que amb corrent a favor. Quan es té corrent de proa, el vaixell es desplaça a menor velocitat pel que fa al fons, però conserva l'eficàcia de govern corresponent al seu règim de propulsió, podent fins arribar al cas que regulant adequadament la seva velocitat es mantingui gairebé estacionari al costat de objectes fixos, obeint fàcilment a l'acció del timó.
En aquestes circumstàncies, al ficar el timó, el radi de la trajectòria per als primers 45º decaiguda es redueix substancialment, la qual cosa constitueix un gran avantatge des del punt de vista de la seva maniobrabilitat. Per exemple un vaixell que navega amb màquines endavant a poc a poc avançant a 5 nusos a través de l'aigua i que rep un corrent en contra de 3 nusos, es mourà a la molt baixa velocitat de 2 nusos pel que fa a obstacles fixos, com boies, molls o vaixells fondejats, però governarà bé responent al timó, de rebrà les línies de corrent d'aigua amb un flux de 5 nusos.
Per contra, quan un vaixell avança amb corrent de popa i a poca màquina, la seva velocitat pel que fa al fons és més gran que la de propulsió, però les seves condicions de maniobra són les mateixes que per a màquines a marxa lenta, ja que la seva arrencada respecte del aigua és petita i l'acció del timó no es veu incrementada per l'efecte del corrent, com passava en la navegació transversal de tenir corrent de proa. En aquestes condicions el radi de la trajectòria per caure els primers 45º es veu augmentat desproporcionadament i es requerirà del maniobrista gran precisió i especial vigilància durant l'evolució.

acció i efectes del corrent: navegant en corrents no uniformes

En determinades ocasions, especialment en àrees de navegació de dimensions limitades o pròximes a la costa, és freqüent que el flux del corrent no sigui uniforme diferint bastant en direcció i velocitat dins de distàncies curtes; així mateix és possible que els corrents tinguin efectes no uniformes per diferències de salinitat, densitat o per les diferents profunditats d'aigua existents en unes i altres zones. En aquests casos la incidència sobre la maniobra és significativa ja que la proa pot estar sotmesa a un corrent diferent de la que actua a la popa o corrents iguals que produeixin accions de diferent magnitud, i fins i tot arribar a donar-se el cas que els extrems del vaixell quedin sotmesos a l'efecte de corrents oposades, que arribarien a provocar una situació difícilment governable. Anunci De presentar-se aquests supòsits deurà extremar la precisió de l'estudi i la determinació de les accions climàtiques en les que podria efectuar-se la maniobra, que podria comportar el tancament de l'àrea durant aquells períodes de temps o condicions en què no es pugui garantir la seguretat de la maniobra.

acció i efectes del corrent: navegant en un corrent transversal

Com el corrent representa el moviment de tota la massa d'aigua en una direcció determinada, en actuar sobre l'obra viva del vaixell li traslladarà en conjunt en el mateix sentit i velocitat amb que flueix aquella.
El maniobrista no pot, en general, generar un corrent relativa respecte al vaixell que no sigui en la direcció cap a proa o popa tret que s'apliqui a aquell una càrrega externa; a conseqüència, si es maniobra un vaixell rebent corrent del través, s'ha d'esperar que sigui arrossegat de costat per acció d'aquella a menys que es recorri a mitjans externs per controlar l'efecte de deriva, i en aquest cas es requereix disposar de forces relativament grans. En determinades situacions, amb corrent fort del través no quedarà altra solució que valer de l'ajuda de l'àncora, amarres, i fins i tot de remolcadors, per poder executar la maniobra desitjada.
El maniobrista ha de tenir, per tant, sempre present l'acció dels corrents, i tant més quan maniobra el vaixell en aigües restringides, amb el propòsit de poder contrarestar els seus efectes o aprofitar-los en benefici de la maniobra si així li convingués. Ha de sumar el vector del corrent al del moviment de propulsió del vaixell sobre l'aigua per determinar la direcció, velocitat i sentit amb què aquell es desplaçarà realment respecte del fons.
Les qualitats de maniobra pròpies d'un vaixell no es veuen afectades en res si tota la massa de l'aigua que cobreix l'àrea on aquell evoluciona es mou en conjunt a velocitat constant. No obstant això, quan es maniobra en aigües limitades o prop d'obstacles fixos, cal tenir degudament en compte la distància que el vaixell derivarà apartant-se de la derrota prevista per acció del corrent, per trobar el marge de resguard corresponent.

acció i efectes del corrent sobre el vaixell

- La resistència que ofereix l'obra viva del vaixell al flux del corrent és similar a la qual ofereix l'obra morta al vent, però per a una mateixa velocitat la força resultant és molt major, degut al fet que la densitat de l'aigua és molt superior a la de l'aire, en la qual la força horitzontal resultant sobre l'obra viva del vaixell, no passarà en general pel centre de gravetat, podent descompondre's en els següents efectes parcials:
a) Una component en el sentit longitudinal del vaixell, suma de les accions produïdes per la pressió i per la fricció respectivament.
b) Una component en el sentit transversal del vaixell, suma de les accions produïdes per la pressió i per la fricció respectivament.
c) Un moment resultant a causa de la excentricitat de les forces de pressió en relació amb el centre de gravetat del vaixell.
Addicionalment a aquests tres esforços principals podria considerar-ne la component en i sentit vertical del vaixell i els dos moments sobre els eixos longitudinal i transversal, els efectes del qual poden ser necessaris prendre en consideració per a determinar els sobre calats del vaixell deguts a aquesta acció del corrent.
L'efecte d'aquesta acció del corrent, quan és uniforme, tendirà a traslladar al vaixell en el seu conjunt en el mateix sentit i velocitat amb que flueix aquella.
En el cas d'un vaixell amarrat l'acció del corrent serà resistida per amarres i defenses, que es dimensionaran segons els criteris de la ROM 02.90 "Accions en el Projecte d'Obres Marítimes i Portuàries".
En el cas d'un vaixell parat sense amarrar la deriva del vaixell es produirà segons l'efecte anteriorment exposat, és a dir en el mateix sentit i velocitat amb que flueix el corrent uniforme.
En el cas més general de vaixell en moviment, serà necessari prendre en consideració totes les accions externes i internes del vaixell per a poder determinar la seva trajectòria, prenent en consideració que en tots aquests casos el corrent que realment actua sobre el vaixell és el corrent aparent o relativa en relació amb ell, la direcció del qual i intensitat són les resultants del corrent absolut real i d'una velocitat igual i contrària a l'absoluta del vaixell.

acció i efectes del vent en les maniobres

En totes les maniobres el vent és un dels principals factors a considerar, ja que amb major o menor intensitat bufa pràcticament sempre.
Si el vent és fort, influeix marcadament en l'acció del timó i de les hèlixs en marxa avant i modifica les lleis de les evolucions amb el vaixell en marxa enrere.
- Acció del vent uniforme es pot descompondre's en els següents efectes parcials:
a) Una component, en el sentit longitudinal que tendeix a fer avançar o retrocedir al vaixell, segons com sigui l'angle d'incidència del vent.
b) Una component, en el sentit transversal del vaixell que tendeix a desplaçar-li amb un moviment de deriva.
c) Un moment resultant, que tracta de fer evolucionar al vaixell girant-lo en el sentit corresponent sobre un eix vertical.
Addicionalment a aquests tres esforços principals podria considerar-ne la component en el sentit vertical del vaixell que produiria moviments de variació i els dos moments sobre els eixos longitudinal i transversal que produirien moviments de cabotada i balanç, alguns dels quals podrà ser necessaris prendre en consideració per a determinar els sobre calats del vaixell deguts a l'actuació del vent.
L'efecte de l'acció del vent tendirà a dur al vaixell en conjunt a sotavent, amb una forma d'abatiment que dependrà de la força resultant i del sistema de forces que equilibrin a aquesta.
En el cas d'un vaixell amarrat l'acció del vent serà resistida per amarres i defenses, que es dimensionarà segons els criteris de la ROM 02 "Accions en el Projecte d'Obres Marítimes i Portuàries".
En el cas d'un vaixell parat sense amarrar, l'acció del vent sobre l'obra morta del vaixell tractant de fer-lo abatre, s'oposa la resistència de l'aigua que actua sobre la carena, fins a arribar a una posició d'equilibri que correspongui a la resultant d'ambdós efectes parcials.
En el cas més general se'n diu posició d'equilibri a aquella que les accions de les hèlixs, del timó, del vent, de la mar i de qualssevol altres accions exteriors es compensen de manera tal que el vaixell adquireix un moviment en línia recta.
En tots aquests casos en els que el vaixell està en moviment caldrà prendre en consideració que el vent realment actuant sobre el vaixell és el vent aparent o relatiu, la direcció del qual i intensitat són les resultants del vent absolut real i d'una velocitat igual i contrària a l'absoluta del vaixell.
Quan no existeix vent, ni onatge, ni altres accions exteriors, la posició d'equilibri amb un vaixell en marxa avant s'arribarà a mantenint el timó pràcticament a la via.
Si hi ha vent i/o mar el vaixell tendirà a caure cap a una o altra banda i per a aconseguir navegar a un rumb estable s'haurà d'aplicar uns graus de timó a la banda oposada a l'efecte de contrasta aquesta tendència.
L'angle de deflexió de la pala serà tant major com més intensa sigui l'acció de les forces exteriors actuants, i el timó s'haurà de deixar constantment aplicat a la banda per a mantenir el vaixell en equilibri sobre la derrota prevista.
La manera com reacciona un vaixell per força del vent depèn fonamentalment de la direcció i intensitat del vent aparent, de la forma i distribució de la superestructura de la seva obra morta, de la forma de la carena, de la diferència de calats entre proa i popa i de la direcció i velocitat del moviment del vaixell a través de l'aigua.

acció i efectes del vent sobre el vaixell

En totes les maniobres el vent és un dels principals factors a considerar, ja que amb més o menys intensitat bufa pràcticament sempre. Si el vent és fort, influeix marcadament en l'acció del timó i de les hèlixs en marxa avant i modifica les lleis de les evolucions amb el vaixell en marxa enrere.
- L'acció del vent uniforme s'esquematitza a la figura en què s'ha representat en planta la força resultant horitzontal Rv sobre l'obra morta del vaixell, la línia d'acció normalment no passarà pel centre de gravetat del vaixell, de manera que el sistema de forces referit a aquest punt pot descompondre en els següents efectes parcials:
a) Una component Flv en el sentit longitudinal que tendeix a fer avançar o retrocedir al vaixell, segons quin sigui l'angle d'incidència del vent.
b) Una component Ftv en el sentit transversal del vaixell que tendeix a desplaçar-se amb un moviment de deriva.
c) Un Moment resultant Mtv que tracta de fer evolucionar al vaixell dirigint en el sentit corresponent sobre un eix vertical.
Addicionalment a aquests tres esforços principals podria considerar la component en el sentit vertical del vaixell que produiria moviments de alçada i els dos moments sobre els eixos longitudinal i transversal que produirien moviments de capcineig i balanç, alguns dels quals podrà ser necessaris prendre en consideració per determinar els sobre calats del vaixell deguts a l'actuació del vent.
L'efecte de l'acció del vent tendirà a portar al vaixell en conjunt a sotavent, amb una forma d'abatiment que dependrà de la força resultant Rv i del sistema de forces que equilibrin a aquesta. En el cas d'un vaixell amarrat l'acció del vent serà resistida per amarres i defenses, que es dimensionaran segons els criteris de la ROM 02 "Accions en el Projecte d'Obres Marítimes i Portuàries". En el cas d'un vaixell aturat sense amarrar, a l'acció del vent sobre l'obra morta del vaixell tractant de fer-ho abatre, s'oposa la resistència de l'aigua que actua sobre la carena, fins a aconseguir una posició d'equilibri que correspongui a la resultant de tots dos efectes parcials. En el cas més general es diu posició d'equilibri a aquella en què les accions de les hèlixs, del timó, del vent, del mar i de qualssevol altres accions exteriors es compensen de manera tal que el vaixell adquireix un moviment en línia recta. En tots aquests casos en què el vaixell està en moviment caldrà prendre en consideració que el vent realment actuant sobre el vaixell és el vent aparent o relatiu, la direcció i intensitat són les resultants del vent absolut real i d'una velocitat igual i contrària a l'absoluta del vaixell.
Quan no hi ha vent, ni onatge, ni altres accions exteriors, la posició d'equilibri amb un vaixell en marxa avant s'aconseguirà mantenint el timó pràcticament a la via. Si hi ha vent i/o mar el vaixell tendirà a caure cap a una o altra banda i per aconseguir navegar a un rumb estable s'haurà d'aplicar uns graus de timó a la banda oposada a l'efecte de contrarestar aquesta tendència. L'angle de deflexió de la pala serà més gran com més intensa sigui l'acció de les forces exteriors actuants, i el timó s'haurà de deixar constantment aplicat a la banda per mantenir el vaixell en equilibri sobre la derrota prevista.
La manera com reacciona un vaixell a la força del vent depèn fonamentalment de la direcció i intensitat del vent aparent, de la forma i distribució de la superestructura de la seva obra morta, de la forma de la carena, de la diferència de calats entre proa i popa i de la direcció i velocitat del moviment del vaixell a través de l'aigua.

acció i efectes del vent en un vaixell aturat

La forma en què el vaixell es presentarà al vent depèn principalment de la distribució de la superestructura, de la forma de la carena i de la diferència entre els calats a proa i a popa.
Si té, més calat en popa, la seva proa abatrà relativament més a sotavent que l'altre extrem del vaixell, perquè l'aigua li oposarà menys resistència, i viceversa.
Si el vaixell cala igual en proa que en popa, influirà predominantment la distribució de l'obra morta al llarg de tota l'eslora, abatent més la part que per tenir més superfície exposada al vent genera més esforços; l'orientació del vaixell respecte al vent a la posició d'equilibri dependrà, doncs, de la relació entre les àrees exposades al vent a proa i a popa. Els vaixells de passatgers i alguns vaixells de càrrega i petroliers presenten aproximadament seu través al vent per tenir les seves superestructures principalment en el centre de les seves eslores o amb certa simetria, i en conseqüència abaten a sotavent gairebé de costat. Els vaixells de guerra, remolcadors i alguns mercants, per tenir castells i superestructures a proa, es presenten rebent el vent una mica a popa del través; en conseqüència abaten amb una petita component d'arrencada avant. Alguns vaixells tancs, graners i costaners que tenen els seus superestructures a popa assumeixen la posició d'equilibri rebent el vent alguna cosa a proa a través i abaten amb una lleugera component d'arrencada enrere. En vaixells d'alt francbord i poc calat l'acció de la força del vent serà gran i la resistència oferta per l'aigua serà reduïda; per tant respondran ràpidament a l'efecte del vent i s'abatran molt. Per contra, si un vaixell té gran calat o està molt carregat i presenta al vent una superfície petita i de línies aerodinàmiques, l'aigua oferirà considerable resistència i l'efecte del vent serà mínim.
Quan un vaixell es troba en la seva posició d'equilibri en repòs i reben l'acció del vent, requereix un moment evolutiu diferent del normal per iniciar una caiguda a una o altra banda. Si es tracta de vaixells que per calar més a popa que a proa o tenir major obra morta de proa i estar presentats rebent el vent una mica a popa del través, per fer-los virar serà molt més fàcil i ràpid fer-ho girant a sotavent. En contrapartida pot resultar impossible efectuar la caiguda si es tracta de fer-los girar en sentit contrari, portant la proa cap al vent, i només es podrà aconseguir si prèviament es guanya bona arrencada avant perquè l'acció del timó sigui efectiva. Si la superestructura del vaixell està distribuïda predominantment a proa, es pot requerir una força lateral realment molt gran en popa per aconseguir aquest propòsit. Si la força lateral de les hèlixs resulta insuficient, caldrà guanyar considerable arrencada avant fins que la força evolutiva addicional provinent de l'acció del timó permeti vèncer l'efecte del vent.

acció i efectes del vent en un vaixell marxa avant

Si partint de la posició d'equilibri en repòs es posa màquines avant amb timó a la via, el vaixell queda sotmès a l'acció d'arribada de l'empenta del vent sobre l'obra morta, a l'acció de orsada deguda a la resistència de la carena, i a l'acció de les ones que normalment actuessin en el mateix sentit que el vent. El vaixell cau llavors alguna cosa a la recerca del vent, rebent des d'una direcció a proa del través, fins a aconseguir una posició d'equilibri que depèn del tipus de vaixell, de la seva velocitat, de la intensitat del vent i de l'estat de la mar, si ho hagués.
Aquest efecte també pot comprendre sabent que la majoria dels vaixells amb arrencada avant, el seu punt giratori, o centre de gir aparent del vaixell durant l'evolució, es troba molt a proa, raó per la qual la pressió exercida pel vent sobre el àrea exposada a popa d'aquest punt és més gran que la que actua per davant del mateix, i, en conseqüència, tendeix a fer-ho orsar caient amb la seva proa al vent fins presentar la seva amura. El grau amb que aquest efecte es fa sentir depèn fonamentalment de la forma i distribució de la superestructura; per això vaixells de diferents tipus reaccionen en forma diferent a navegar en marxa avant, però qualsevol tendència serà més notable a velocitats moderades que a les altes, i en els mercants quan estan en llast o poc carregats.

acció i efectes del vent en un vaixell marxa enrere

Per a qualsevol tipus de vaixell amb arrencada enrere, l'única posició en què s'equilibren els efectes del vent i del mar i la resistència de la carena, és portant la popa al vent. Això es deu al fet que quan un vaixell pren arrencada enrere el seu punt giratori es desplaça cap a popa, estant més a prop d'aquest extrem que de la proa, i en conseqüència caurà de arribada cap al vent.
Aquesta regla és invariable, i la popa va al vent tant més ràpidament com més gran sigui la intensitat del vent i la velocitat cap enrere del vaixell. La tendència és tant més marcada com més apartat d'aquesta posició final d'equilibri estigui el vaixell en la seva orientació original, i un cop assolida aquella tractarà de mantenir-la dins de petites oscil·lacions. Aquesta tendència pot ser disminuïda, o com a màxim gairebé equilibrada, pel efecte de les hèlixs quan el vaixell té poca o cap arrencada enrere. Si el vent és fresc, la popa anirà a la recerca del mateix amb només una arrencada moderada enrere encara es col·loqui tot timó en contra.
És indispensable tenir en compte aquest principi en tota maniobra que obligui a anar amb el vaixell enrere, especialment en rades restringides oa l'interior dels ports.
Quan s'evoluciona en aigües obertes amb una mica de maror, cal evitar prendre massa arrencada enrere, ja que els bucs del vaixell són poc aptes per rebre l'embat de les onades en popa, tant pel seu disseny com per la seva solidesa de construcció. Per portar la popa al vent suficient donar màquines enrere molt a poc a poc amb l'hèlix de sotavent i l'evolució es realitzarà prenent una arrencada molt reduïda.

acció i efectes dels temporals en la navegació

En el cas de navegació en temporals els efectes podrien analitzar per combinació de els casos de vents, onatges i corrents, però podrien efectuar algunes consideracions generals sobre els efectes conjunts aplicables a aquests supòsits.
Quan un vaixell s'ha vist obligat a reduir la seva velocitat a poc a poc durant un temporal, la pressió del vent sobre la seva obra morta tindrà un major efecte sobre les qualitats de la maniobra. Aquest efecte es veu augmentat en el cas de vaixells poc carregats i en aquells de poc calat o grans superestructures. Quan es navega molt lentament o es paren màquines, la majoria dels vaixells tendeix a travessar al vent, i quan aquest és excepcionalment violent, pot resultar difícil girar portant la proa al mar (orsant) tot i que pot ser possible fer-los caure arribant. En un tifó o huracà pot resultar impossible virar certs vaixells portant la seva proa al vent, la qual cosa és una bona raó per explicar per què tots els marins eviten navegar en aquestes condicions quan tenen terra o perills a sotavent.
La magnitud que abat un vaixell durant un temporal depèn de la seva velocitat, calat, francbord i del seu rumb pel que fa a la direcció del vent i del mar. Amb vents de força d'huracà i temporal, l'abatiment amb vents de través pot ser molt considerable, podent arribar a dos o mes nusos, particularment si el vaixell navega a baixa velocitat.

acció i efectes en els encreuaments de vaixells

En canals o àrees de navegació restringida, el vaixell pot patir altres influències degudes a la interacció amb altres vaixells amarrats o en navegació, a mesura que s'acosten, la pressió de l'aigua entre els dos tractarà de separar els seus proes, en passar pel través tendiran a mantenir-les paral·leles, i al sobrepassar els seus popes s'atrauran mútuament. Aquest efecte es pot corregir amb una utilització adequada del estafen. Així mateix, el fenomen es presenta en el cas d'avançament de vaixells a on pot arribar a produir-se una situació de risc de col·lisió entre els vaixells.
Addicionalment caldria prendre en consideració la incidència en cada vaixell del tren d'ones associat a l'altre vaixell en moviment.

acció i efectes en la navegació per la succió i rebuig de les ribes

Quan un vaixell navega avant segons una trajectòria recta en un mitjà homogeni, el flux de l'aigua al voltant del buc és pràcticament simètric a la banda d'estribord que la de babord i no es produeixen esforços desequilibrats excepte els que puguin derivar-se del funcionament de les hèlixs.
- Si aquesta navegació es produeix en les proximitats d'una riba o marge el flux d'aigua al voltant del buc deixa de ser simètric, produint alteracions en la distribució de pressions sobre el buc, que depenen no només de la diferent velocitat de l'aigua a una i altra banda, sinó també de la generació de vèrtexs i separació del flux de l'aigua a la banda més propera a la riba. La conseqüència pràctica d'aquest efecte és l'aparició de els dos fenòmens següents:
a) Una succió transversal del vaixell cap a la riba que ocasiona derives del vaixell en aquest sentit.
b) Un moment sobre l'eix vertical del vaixell que passa pel seu centre de gravetat, que ocasiona un moviment de guinyada en el sentit de separar la proa del vaixell de la riba.
Tots dos efectes depenen de la velocitat de navegació, de la separació del vaixell a la riba i de la configuració d'aquesta riba, sent més important quan es tracta d'una paret vertical que d'un talús inclinat.
El fenomen anterior pot corregir fent ús del timó, si bé en el cas de tractar d'una navegació per un canal, podria succeir que el resultat d'aquesta maniobra fos un moviment cap a la banda contrària que no pogués controlar posteriorment, de manera que el maniobrista haurà d'estar atent per emprar les màquines immediatament o fondejar una àncora si això resultés necessari.

acció i efectes en la navegació per les baixes profunditats

En forma general, l'efecte de les aigües poc profundes és augmentar la resistència a la propulsió i disminuir les qualitats de maniobra dels vaixells quan es desplacen a considerable velocitat. La causa d'aquest fenomen és que, en entrar a navegar en menors profunditats, la separació entre el fons i la quilla es va reduint i amb això l'espai que permet el desenvolupament normal de les línies de corrent, fins que arriba un moment en què s'altera el patró de les línies de flux en les proximitats del nucli, i les pressions disminueixen. Com a resultat es formen a la superfície ones transversals a l'altura de la proa i de la popa que semblen acompanyar al vaixell en el seu moviment. De fet, el increment de les dimensions de l'ona de popa és un indici clar que navega en aigües someres. La pèrdua d'energia gastada pel vaixell en la formació de aquestes ones significa una reducció en la potència disponible per propulsar (menor empenta real), i a més les pertorbacions produïdes en el flux d'aigües afecten l'eficiència de les hèlixs; com a conseqüència de tot això es produeix una disminució en la velocitat del vaixell.
Els efectes de les baixes profunditats sobre el govern dels vaixells solen ser més marcats en aquells en que els corrents d'expulsió de les hèlixs no actuen directament sobre el timó. Aquests efectes normalment són més pronunciats quan es navega en aigües restringides rius, ports o canals, que quan es fa en aigües obertes de similar profunditat, i és probable que també tinguin conseqüències més perilloses en el primer cas. L'única manera de recuperar el control del vaixell quan s'ha perdut per causa de l'efecte d'aigües poc profundes és reduir immediatament la velocitat en forma dràstica.
Quan en aigües someres i restringides es maniobra a velocitat, o es tracta de virar un vaixell amb moviments de màquines, és possible que no es compleixin tots els efectes evolutius normalment que se esperaven del timó i les hèlixs. L'aigua es veu impedida per fluir lliurement d'una o altra banda per sota del vaixell i fins pot ocórrer que les forces laterals de les hèlixs es comportin en forma oposada a la previsible. A vegades se solen formar remolins que contraresten l'efecte del timó o de la força lateral.

acció independent

Una acció pel qual un transportador membre de la conferència d'enviaments d'oceà fixi una tarifa o un preu que sigui diferents de les tarifes o dels preus establerts per la conferència.

acció mecànica

Força amb què els cossos o els agents físics actuen els uns damunt els altres.

acció mecànica

Producte de l'energia pel temps, o també producte del moment lineal (o quantitat de moviment) per l'espai relatiu a la impulsió efectuada.

acció microbiana

Procés de degradació de la matèria orgànica en els residus sòlids degut principalment a l'acció de bacteris i fongs, els quals la hidrolitzen i oxiden a través d'enzims.

acció migambiental de la seguretat marítima

Tota activitat o mesura que sigui necessària per a contrarestar o combatre un vessament d'hidrocarburs o altres substàncies nocives.

acció naval

En la guerra marítima aquest terme indica una operació, generalment ofensiva, portada a terme per una Armada mitjançant un grup orgànic d'unitats, o per la pròpia esquadra, segons un predeterminat esquema tàctic, per a arribar a un objectiu específic.

acció naviliera

Aquella part o porció d'interès que te una persona en el valor d'un vaixell de comerç, i que constitueix la veritable propietat de tots els socis, ja sigui adquirida per la construcció en els costos o bé per la compra desprès de construït.

acció preventiva

Acció que es pren per eliminar la causa d'una no conformitat potencial o d'una altra situació potencialment no desitjada.

acció rectora

Influencia exercida sobre la direcció del moviment de les pertorbacions en els nivells inferiors (generalment el nivell de superfície) pels corrents atmosfèrics dels nivells superiors.

acció rectora estratosfèrica

Paper ocupat per l'estratosfera en l'acció rectora de les pertorbacions de la troposfera.

acció rectora tèrmica

Acció rectora sobre una pertorbació atmosfèrica en la direcció del vent tèrmic en la mateixa regió.

acció reguladora

En un element o un sistema regulador, manera com evoluciona el senyal de sortida en funció del d'entrada per tal d'anul·lar la desviació de regulació.

acció reivindicatòria

Aquella que té l'amo d'una cosa, de la qual no està en possessió, per a exigir que l'actual posseïdor la hi restitueixi.

Acciona Trasmediterránea

La Companyia Transmediterránia és una companyia naval espanyola dedicada al transport marítim de persones i de mercaderies en trajectes regulars per ferri. En 2013 el seu nom és Transmediterránia, posseeix una flota de 17 vaixells i la seva seu social és a Madrid.
La naviliera va ser fundada l'25 de novembre de 1916 amb la fusió de les empreses de José Juan Dómine, Vicent Ferrer, Joaquim Tintoré i Enrique García. Les empreses eren la Companyia Valenciana de Vapors Correus d'Àfrica (18 vaixells i 22.369 tones), Ferrer Peset Germans, de València (15 vaixells i 17.410 tones), Línia de Vapors Tintoré, de Barcelona (7 vaixells i 9.767 tones) i la Societat Navegació i Indústria, de Barcelona (5 vaixells i 4.974 tones). L'accionista principal era el financer mallorquí Joan March i Ordinas.
En començar la seva activitat, l'1 de gener de 1917, la seu estava a Barcelona i tenia una flota de 45 vaixells. Es va fer càrrec de les línies marítimes de sobirania que tenien adjudicades les dues primeres navilieres esmentades.
En el seu primer any d'existència comprà dues navilieres més: la Compañía Anónima de Vapores Vinuesa, de Sevilla i la Companyia Marítima de Barcelona. En 1918 comprà dues altres navilieres: la Companyia Marítima de Maó i la Isleña Marítima Companyia Mallorquina de Vapors. L'adquisició de La Isleña topà amb l'oposició d'importants sectors econòmics i socials de Mallorca, però malgrat tot Joan March se'n sortí amb la seva: adquirí moltes accions de La Isleña que cedí a la Transmediterránia. En 1918 la Transmediterránia controlà La Isleña i tres consellers seus ja ho eren de la naviliera mallorquina. La Isleña es convertí amb una filial i aviat els vaixells de la Transmediterránia feren les línies entre la Península i les Balears així com entre les illes.
Aquestes quatre darreres navilieres tenien 25 vaixells i 31.214 tones. La flota de la Transmediterránia estava formada per 70 vaixells de diferents mides i edats, tots eren vapors ja que encara no hi havia motonaus. D'aquesta manera el transport marítim esdevenia un veritable monopoli que concentrava totes les línies de sobirania.
En 1921 la seu central es traslladà a Madrid, però el mateix any la direcció es traslladà a València. El mateix any comprà La Fertilitzadora, empresa de fosfats i productes petroliers. Altres empreses que passaren a ser filials de la Transmediterránia foren: Petrolis Porto Pí S.A. La Unió Naval de Llevant, Drassanes de Tarragona, Casa Fried Krupp Germania Werke.
En la Guerra Civil Espanyola les seves naus foren emprades com a vaixells auxiliars de la marina de guerra dels dos exèrcits.
De 1921 a 1998, any en què es liberalitzà el sector, va mantenir un total monopoli a les línies que unien la península amb les illes i el nord d'Àfrica. En 1939 s'incorporà al consell d'administració Joan March Ordinas. En 1949 es restablí la delegació de la companyia a Palma.
L'any 1978 passà a ser una societat estatal i aquest fou el seu estatus fins que fou reprivatitzada pel govern de José María Aznar en 2002. La SEPI adjudicà la Transmediterránia al consorci format per Acciona Logística (60%), Caixa d'Estalvis de la Mediterrània, Companyia de Remolcadors Ibaizábal, Agrupació Hotelera Dóliga, Subministraments Eivissa i Naviliera Armas.

accionadó de cadena rígida

El accionadó de cadena rígida (també conegut com accionadó de cadena lineal, accionadó de cadena a tracció i compressió, accionadó de cadena elèctric o accionadó de cadena en columna), és un mecanisme utilitzat en l'accionament de compartiments de tancament; en gats; en el maneig de càrregues a tracció i compressió; i en elevadors. El accionadó està format per un pinyó que mou una cadena telescòpica especial, capaç de transmetre tant traccions com compressions. Existeixen models pesats (utilitzats en gats) capaços de proporcionar 10 tones d'empenta a més de 7 metres de distància.
El accionadó de cadena rígida funciona com un mecanisme de cremallera que utilitza una barra articulada. Es fan servir cadenes d'articulació limitada, normalment semblants a una cadena de transmissió, que engranen amb un pinyó motoritzat allotjat en una carcassa. Les baules de la cadena estan articulats de manera que poden corbar a un sol costat. Quan el pinyó gira, les baules de la cadena roten 90 graus, i un sistema de guies s'acobla les baules de la cadena en una forma lineal rígida capaç de resistir traccions i compressions. Atès que les baules tenen la capacitat de plegar-se sobre si mateixos, la cadena pot enrrollar-se per ser emmagatzemada en un espai reduït. Generalment, s'accionen mitjançant motors elèctrics. Les cadenes més rígides estan fabricades amb acers especials.
Cadenes de transmissió modificades s'han utilitzat normalment en equips de maneig de càrregues, amb l'inconvenient que per transmetre traccions i compressions indistintament, han d'estar muntades en bucle o estar encapsulades en un canal de guiat rígid. El desenvolupament d'accionadors de cadena rígids eficaços va ampliar l'ús d'aquest sistema per a aplicacions industrials. A petita escala, s'utilitzen per a l'obertura motoritzada de tot tipus de compartiments (per exemple, les safates dels lectors de discos en els ordinadors).
El seu ús s'ha generalitzat en taules de tall o en ascensors de plataforma, substituint a mecanismes hidràulics. També són utilitzats per a l'automatització de línies de producció.
La distinció principal entre aquest tipus de accionadors és si disposen d'una sola cadena rígida, o bé d'un parell de cadenes entrellaçades, funcionant com una cremallera. Els actuadors de dues cadenes entrellaçades tenen l'avantatge d'una major resistència a doblegar-se. A més, les baules un cop bloquejats són capaços de resistir millor càrregues laterals moderades sense necessitat de confinament. Per exemple, poden funcionar adequadament per controlar el desplegament de mecanismes telescòpics.
- El disseny de la cadena varia significativament depenent de l'aplicació prevista i del seu fabricant. Les diferents variants han estat dissenyades, entre altres coses, per:
a) Simplificar la seva fabricació.
b) Reduir fricció i manteniment.
c) Minimitzar dimensions i pes.
d) Millorar la seva velocitat, longitud efectiva, capacitat de càrrega, eficàcia i estabilitat.

accionament

Acció o efecte d'accionar un mecanisme o fer-ho.

accionament

Sistema de transmissió de l'energia motora a un dispositiu, a una màquina.

accionar un mecanisme

Posar en funcionament un mecanisme o part d'ell, donar el moviment.

accionarial

Pertanyent o relatiu a les accions d'una societat.

accionariat

Accionista o posseïdor d'accions de la companyia naviliera.

accionariat navilier

Accionista o posseïdor d'accions d'una companyia naviliera.

accionista

Un accionista és una persona que posseeix una o diverses accions en una empresa.
Els accionistes també solen rebre el nom d'inversors, ja que el fet de comprar una acció suposa una inversió (un desemborsament de capital) en la companyia.
Per aquest mateix motiu, un accionista és un soci capitalista que s'involucra en la gestió de l'empresa.
La seva responsabilitat i poder de decisió depèn del percentatge de capital que aporta a la mateixa (a més accions, més vots).
Cal destacar que un accionista pot ser tant una persona física com una persona jurídica.
Això vol dir que un grup d'individus poden agrupar-se per comprar una participació en una companyia.
En els casos de les societats anònimes, no tots els accionistes compten amb poder de gestió.
Una societat anònima pot tenir milers d'accionistes, el interès de les quals es limita a obtenir una retribució econòmica a canvis de les inversions.
Aquests accionistes, per exemple, poden comprar accions a un dòlar per títol i esperar que l'empresa els aboni un dividend sobre la suma.
Per tant, en comprar accions d'una signatura, un accionista pot adquirir drets econòmics o drets polítics.
Entre els drets econòmics, apareix el dret a rebre un dividend d'acord a la participació, a percebre un percentatge del valor de l'empresa en cas que aquesta sigui liquidada i a vendre les accions lliurement al mercat.

accionista navilier

Accionista o propietari d'una o més parts del capital que representa un vaixell.
Antigament els accionistes que també es deien porcionistas eren els veritables propietaris de la nau, ja que amb els seus diners es pagava la construcció o es comprava el vaixell, i com a tals nomenaven al patró, que á vegades era també porcioner, al qual el títol de patronía el constituïa veritable conductor o administrador de la hisenda dels seus mandataris o socis. Altres vegades el patró tenia cura per si de la construcció de la nau, signant la contracta amb els constructors, obra per a la qual buscava els accionistes o compartícipes precisos en començar, o al pas que s'anava avançant: de manera que segons sembla, no hi havia mai un amo només d'un vaixell, sinó una companyia d'interessats, la qual cosa facilitava la construcció, i la petitesa del risc convidava á els socis. El conductor o sigui patró de la nau, no era sempre un pràctic marejador, ja que com la maniobra i marinage corrien a càrrec del contramestre i del pilot, ell no era més que el cap de la tripulació, administrador del vaixell i dipositari del càrrec.

accionistes

Persones que costegen la construcció i l'explotació dels vaixells.

accions

Document que emeten les societats anònimes subjectes a certes formalitats establertes en la llei, les quals atorguen el títol de propietat sobre una fracció del seu patrimoni a qui les adquireixen.

accions a seguir en cas de vessament de petroli

Instruccions al detectar-ne un vessament: El Pla de Contingència regional serà aplicat a vessaments d'hidrocarburs persistents i serà activat quan es produeixin vessaments superiors a 5 m3.
En cas de vessaments inferiors a la quantitat abans esmentada, el procediment a seguir estarà supeditat al desplaçament del vessament, havent plotejar la o les taques d'acord amb els valors i direcció del vent i el corrent que afecti el sector pot sota aquestes circumstàncies, dirigir cap a alta mar o cap a la costa.
En tots dos casos, hi ha una sèrie de processos naturals relacionats amb les propietats físiques i químiques del petroli (o un altre hidrocarbur), que resulten en l'extensió, desplaçament i degradació final de la taca.
Aquests inclouen l'extensió evaporació i aerolització, dissolució, enfonsament i aflorament, oxidació atmosfèrica, degradació biològica i formació d'emulsions.
En el cas que la taca derivi cap a la platja, hauran d'iniciar les accions previstes en les operacions de control a la línia costanera. Quan els vessaments ocorrin en zones especials (pesca, recreació, turística, etc.), el pla també pot activar tot i que el valor sigui inferior a 5 m3 (grau 2), situació que serà avaluat pel Cap del Centre Coordinador Regional respectiu.
Rebuda la notificació d'un vessament de petroli verificada la informació, es reuniran el màxim d'antecedents per tal de tenir una base segura per decidir l'acció a prendre.
Acció a seguir en produir-se un vessament: Els vessaments d'hidrocarburs seran informats d'acord amb els formats de la directiva que sistematitza i racionalitza el format de missatges tipus per informar les contaminacions del medi aquàtic.
- Les Operacions que cal dur a terme sota el pla d'acció estan agrupades en 4 categories. Abans d'iniciar qualsevol d'elles, s'ha de fer una ràpida avaluació del vessament, per tal d'estimar l'estratègia a seguir i els equips i personal que es necessitaran:
a) En primer terme cal pensar en la mobilització del Centre Coordinador Regional i l'establiment del Centre d'Operacions en el lloc del vessament, l'establiment de comunicacions, contacte amb les parts interessades, i desenvolupar tota la preparació necessària per iniciar l'acció de control.
b) La segona etapa important, és el inici i manteniment de les accions de control al mar. L'Àrea d'acció primària, en el veïnatge immediata a la font del vessament. És important en aquesta etapa comptar amb suport aeri (helicòpter de preferència), ja que el camp visual és perfecte i es pot dirigir les accions des de l'aire mitjançant la comunicació helicòpter/terra/mar, i per a això embarcar els equips de comunicacions adequats.
c) La tercera operació inclou la implementació de suport de les accions de control a la línia costanera. L'acció recomanada és protegir aquelles àrees de la costa d'alt valor ecològic, econòmic i turístic o que siguin difícils per netejar, i tractar de desviar el petroli cap a les àrees on pugui recollir fàcilment sense danyar l'ecologia del lloc.
d) Finalment hi ha les operacions de finalització, això és, la recol·lecció de l'equip, anàlisi dels efectes i costos del vessament, concloent amb un informe total de l'accident.
- Logística: El suport logístic per respondre a un vessament gran de petroli inclou el preallistament de personal, equips, materials i serveis.
S'han d'assignar responsabilitats específiques en cada àrea, per assegurar que hi haurà suport efectiu quan la situació ho requereixi.
S'ha de determinar el tipus i quantitat dels equips de control de vessament de petroli existents, els materials i les facilitats disponibles a cada regió, ja sigui que pertanyin a entitats privades o públiques.
S'ha de proveir, tant de facilitats per emmagatzemar l'equip, com per al transport del mateix, al lloc del vessament. També és important fer algun tipus de compromís amb els propietaris d'altres equips, que eventualment poguessin necessitar (camions, equip mecanitzat, remolcadors, llanxes, etc.).
- Manutenció: La funció de manutenció, està orientada cap a una bona conservació dels equips de control de la contaminació, el que permet deixar anar la seva vida útil, i assegurar una correcta operació en qualsevol circumstància.
Els criteris generals sobre manutenció, es faran en base als catàlegs i manuals de cada equip. És molt important que el personal propi a càrrec de la manutenció d'equips, tingui un adequat entrenament. Dins de la funció de manutenció també estan considerades aquelles reparacions possibles d'executar amb el propi personal, i que no requereixen de treball significatius, com ara: recanvi de peces, recanvis o parts, que hagin completat la seva vida útil.
Les reparacions d'equips quedaran consignades en el respectiu historial, amb la identificació de la persona que va efectuar el treball. Els aspectes de logística, manutenció i comunicacions es troben desenvolupades en el capítol "B" del "Manual de Control de Vessaments de Petroli" (IMO-CPPS-PNUD).
- Comunicacions: És generalment acceptat, el concepte que l'èxit d'una operació de control i neteja d'un vessament, estigui basat fonamentalment en la rapidesa de la resposta. Hi ha d'haver, per tant, un grau previ d'allistament de personal, equips i materials, el que sumat a una bona coordinació serà la base de l'acció de combat.
Per aquest motiu, les comunicacions són imprescindibles en una emergència, i són considerades com a bàsiques en l'entrenament. Haurà de concretar l'assignació als Centres Coordinadors Regionals, de centrals de comunicacions portàtils, equipats amb petits grups electrògens per al seu ús en tasques de control de la contaminació.

accions alliberades

Són accions emeses per la Societat i que són alliberades de pagament ja que representen una capitalització d'utilitats retingudes.
Es reparteixen als accionistes en forma proporcional al nombre d'accions que pertany a cadascun d'ells.

accions autoritzades

Són les quals formen el capital social que l'escriptura constitutiva autoritza a la societat anònima.

accions de capital o obligacions

Inclouen accions amb o sense dret a vot, bons o instruments de deute convertibles, opcions sobre accions i garanties.

accions de les hèlixs

L'hèlix és l'element propulsor típic dels vaixells i el més usat en la Època actual.
L'aplicabilitat de l'hèlix per aquest fi està· basada en el fenomen físic de la sustentació, el moviment d'una pala de l'hèlix en un fluid, a causa de la acció del propulsor, genera una empenta a la pala la component sobre l'eix longitudinal del vaixell pot utilitzar per produir el moviment d'avanç del vaixell.
Una hèlix es caracteritza per la seu diàmetre, el seu pas, el nombre de les seves pales i l'empenta que pot generar quan gira a certa velocitat. La majoria de les hèlixs tenen 4 o 5 pales, però n'hi ha també de 2, 3, 6 i 7 pales. Les més usades en vaixells mercants són de 4 o 5 pales.
Les de 3 pales s'usen actualment només en alguns vaixells de guerra i pesquers petits.
Pel que fa al nombre d'hèlixs existents en cada vaixell, normalment només hi ha una. En el supòsit que el vaixell tingui una elevada potència instal·lada (vaixells d'alta velocitat) pot ser necessari dividir la planta propulsora en dos o més grups, el que porta a dues o més.
Línies d'eixos. Si hi ha limitacions d'espai per la forma del buc en popa o a la càmera de màquines, se sol dividir també la planta propulsora i es disposen dues o més hèlixs. En vaixells de guerra i alguns de passatge, per augmentar la fiabilitat del sistema de propulsió, es dupliquen o tripliquen els propulsors, amb la conseqüent duplicació o triplicació d'hèlixs.
Resumint el que s'ha exposat es pot dir que en general els vaixells petroliers, vaixells de càrrega, mercants de càrrega general, portacontenidors mitjans i petits i pesquers, solen tenir una hèlix, mentre que els vaixells de guerra, passatge, ferris, Ro-Ro i portacontenidors grans solen tenir dues hèlixs.
Els vaixells d'una sola hèlix, estan gairebé sempre proveïts d'hèlixs de pas a la dreta, és dir que les pales giren marxa avant en el sentit de les agulles del rellotge quan se les mira des de popa. Per donar marxa enrere s'inverteix el sentit de rotació de l'eix propulsor.
En la immensa majoria dels vaixells amb dues hèlixs, aquestes giren marxa avant amb els seves pales altes cap a fora, és a dir, que la d'estribord té pas a la dreta i la de babord a la esquerra.
El dispositiu de tres hèlixs, una central i dos laterals, no ha donat bons resultats en cap tipus de vaixell, raó per la qual gairebé no s'usa en l'actualitat.
En els casos de vaixells de quatre hèlixs se situen dos a cada banda. En general les quatre hèlixs són de gir exterior i les dues centrals estan situades més a popa que les altres.
L'objectiu que es persegueix al dissenyar una hèlix és aconseguir el màxim empenta al llarg de la direcció de l'eix per a desplaçaments avant del vaixell a velocitat de servei, però en la pràctica s'obté també un rendiment acceptable a altres velocitats compreses dins d'una àmplia gamma de revolucions. Així mateix l'hèlix treballa bé quan es dóna màquines enrere, però amb rendiments molt reduïts, atès que les pales estan girant en sentit invers i els perfils d'ala corresponent treballen en condicions diferents dels que s'han utilitzat per optimitzar el seu disseny a això s'afegeix que la forma de l'obra viva del vaixell és més eficaç per navegació avant que enrere, per el que es requereix donar més revolucions en marxa enrere per obtenir el mateix efecte que avant.
Tot i que l'hèlix es dissenya per produir una força que actuen a la direcció del seu eix, per diverses causes relacionades amb les formes del buc en popa, disposició d'hèlix i timó i diferències de flux que es produeixen sobre unes i altres pales de l'hèlix, la força neta resultant exerceix la seva acció formant un cert angle amb crugia. Aquesta força resultant pot ser descomposta en dos components perpendiculars:
a) La força d'empenta que actua cap a proa o cap a popa, a la direcció d'eix longitudinal del vaixell, i que produeix l'efecte purament propulsor avant o enrere.
b) La component transversal, que actua cap a babord o estribord donant lloc a un efecte evolutiu.
Per tant, a causa de la rotació de l'hèlix, amés de l'efecte principal directe d'empenta exercit al llarg de l'eix propulsor, es genera com a efecte secundari una força lateral aplicada a la popa del vaixell que tendeix a girar-lo a una o altra banda (menyspreant altres efectes produïts pel fet que aquestes forces no passen pel centre de gravetat del vaixell). Aquesta força lateral s'ha de tenir sempre en compte pel maniobrista, i pot ser el factor determinant que impliqui la possibilitat de realitzar o no determinada maniobra a baixa velocitat o marxa enrere.
La magnitud d'aquesta força lateral varia amb el tipus de vaixell i les formes de l'obra viva i elements pròxims a l'hèlix, però la seva direcció depèn únicament del sentit de gir de l'eix propulsor. En la majoria dels casos, en donar mà quina avant en un vaixell d'una sola hèlix de pas a la dreta, la força lateral llença la popa a estribord i tendeix a girar el vaixell fent caure la seva proa cap a babord, però això no sempre passa així. Al revés, quan es dóna màquina enrere, la força lateral sol portar la popa a babord i tendeix a rotar el vaixell fent-lo caure amb la seva proa a estribord. La tendència senyalada és tant més notable com més gran és el diàmetre de l'hèlix, i per a un mateix vaixell és molt més marcada en marxa enrere que avant.
L'efecte d'aquesta força lateral en vaixells d'una sola hèlix en marxa avant és pot corregir fàcilment per mitjà del timó, ja que el corrent de expulsió de l'hèlix es projecta directament sobre la pala del mateix i prou amb uns pocs graus de timó a la banda que correspongui per compensar aquesta força; però aquest recurs és molt menys eficaç en marxa enrere no només perquè la força lateral és més gran, sinó també perquè l'efecte correcte del timó en marxa enrere només es fa sentir quan el vaixell ha pres una bona arrencada.
Aquest fet representa un gran inconvenient en la maniobra de vaixells d'una sola hèlix que es manifesta en les següents desavantatges:
a) Partint de repòs no és possible girar-lo en poc espai, excepte en un sol sentit normalment caient amb proa a estribord.
b) Hi ha una dificultat per governar en marxa enrere · s quan es vol retrocedir en línia recta.
En els vaixells amb dues hèlixs la acció de la força lateral subsisteix per a cadascuna de les hèlixs presa individualment, però el seu efecte es veu disminuït considerablement a causa de que les mateixes tenen un diàmetre comparativament menor, van més submergides en l'aigua i estan bastant separades del buc. D'altra banda si ambdues hèlixs giren en sentit diferent es s'equilibren mútuament, amés de l'efecte evolutiu de compensació que es pugui obtenir fent treballar a cadascuna de les hèlixs en un règim de revolucions diferent.

acció de les hèlixs transversals

Alguns vaixells estan proveïts amb hèlixs a proa i també en alguns casos en popa, l'eix és normal a crugia. Van instal·lades en túnels transversals, i això els permet empènyer la proa o la popa cap a una o altra banda..
L'objectiu principal de les hèlixs transversals és permetre als vaixells maniobrar quan estan aturats o naveguen a baixa velocitat (circumstància en què l'eficàcia del timó convencional és molt petita), permetent reduir l'assistència de remolcadors. Quan la velocitat del vaixell augmenta, la força lateral deguda a les hèlixs transversals, i per tant el parell de gir generat, es redueixen ja que el flux no es desvia per entrar al túnel de l'hèlix, arribant a ser insignificants quan la velocitat del vaixell supera els 3 nusos, amb rendiment decreixent des 1,5 nusos.

accions del timó

- El timó és l'element principal de govern del vaixell per mitjà del qual pot aquest conservar el seu rumb o alterar a voluntat. D'una forma esquemàtica el timó està format per una planxa anomenada pala, giratòria, a voluntat del maniobrista, sobre un eix habitualment vertical denominat metxa, amb la qual cosa s'aconsegueix generar forces degudes a la incidència del flux d'aigua sobre ell, que s'utilitzen per dirigir la navegació del vaixell. Les funcions principals del timó són per tant dos:
a) Produir el moment de govern necessari per iniciar la caiguda del vaixell a una o altra banda.
b) Mantenir al vaixell caient en aquest sentit, si així es desitja, vencent la resistència oferta per la prensió de l'aigua que actua sobre el buc, que tendeix a impedir aquest moviment.
A la pràctica el timó permet mantenir al vaixell navegant sobre una derrota rectilínia quan el vent o l'efecte de la mar tendeixen a modificar el seu rumb, i alhora serveix per fer evolucionar durant les maniobres en ports, canals o aigües obertes.
L'eficàcia del timó depèn que hi hagi un flux que incideixi sobre el formant un cert angle amb la orientació de la pala; si la velocitat del flux incident és baixa o nul·la el rendiment del timó és mínim; si el timó està orientat a la via sense formar un angle amb el flux incident, les forces generades en el timó seran exclusivament en sentit longitudinal al vaixell, sense capacitat de propiciar accions de govern. La velocitat del flux incident ve donada per la velocitat d'avanç o retrocés del vaixell, modificada en la zona d'emplaçament del timó per les formes del buc, més la velocitat del flux induït per la pròpia hèlix, la influència serà diferent segons quina sigui la posició relativa del timó pel que fa a l'hèlix i segons que l'hèlix giri en sentit d'avanç o de retrocés.

accions externes sobre el vaixell

L'avaluació de les accions exteriors sobre el vaixell es calcularan aplicant els criteris de la Recomanació ROM 02. "Accions en el Projecte de Obres Marítimes i Portuàries i ROM 04. Accions Climàtiques": Vent, utilitzant com a valors de les variables (velocitat del vent, velocitat del corrent i característiques de l'onatge), els valors màxims relatius pel que fa a vaixell en moviment que es dedueixin a partir dels valors absoluts de les condicions límit d'explotació que s'estableixin per al port o la instal·lació corresponent. - En conseqüència s'utilitzaran els criteris següents:
a) Vent: Els esforços resultants de les pressions del vent sobre els vaixells podran ser resumits en una força horitzontal en el sentit longitudinal del vaixell, una altra en el sentit transversal i un moment d'eix vertical, tots ells aplicats al centre de gravetat del vaixell.
Es recorda que el càlcul deurà efectuar-se pel vent aparent o relatiu, la direcció i intensitat són les resultants del vent absolut real i d'una velocitat igual i contrària a l'absoluta del vaixell.
- Corrents: L'actuació de corrents sobre un vaixell podrà donar lloc a tres tipus d'esforços:
a) Esforços de pressió, esforços de fregament i esforços induïts per fenòmens de inestabilitat dinàmica que donen lloc a oscil·lacions laterals acte excitades ("efecte fletter").
b) Els esforços resultants de pressions Rcp i friccions Rcf produïdes pels corrents sobre els vaixells podran ser resumits en una força horitzontal en el sentit longitudinal del vaixell, una altra en el sentit transversal, i un moment d'eix vertical, tots ells aplicats al centre de gravetat del vaixell. Es recorda que el càlcul s'ha d'efectuar per a la corrent aparent o relativa, la direcció i intensitat són les resultants del corrent absoluta real i d'un corrent igual i contrària a l'absoluta del vaixell.
Els esforços induïts per l'efecte "flutter" són de difícil formulació matemàtica, fent imprescindible la seva determinació mitjançant assajos en model o mesuraments sobre prototip. Aquest efecte és important únicament en casos particulars referits a vaixells amarrats, pel que no es van prendre en compte a l'efecte d'àrees de navegació i flotació.
- Onatge: La complexitat en la quantificació analítica dels esforços produïts per l'onatge sobre un vaixell és molt gran per la seva dependència de moltes variables, entre d'altres:
a) Característiques de l'onatge incident: Tipus de ona (progressiva o estacionària), alçada, període i direcció.
b) Característiques del vaixell: Tipologia, desplaçament, dimensions, espai lliure sota la quilla, etc.
c) Tipus de moviment del vaixell. No obstant això, en primera aproximació ia falta d'altres estudis més específics com anàlisi en model o mesuraments sobre prototip.
Aquesta resultant podrà descompondre en una força horitzontal en el sentit longitudinal del vaixell i una altra en el sentit transversal suposant en primera aproximació que la resultant passa pel centre de gravetat del vaixell.
Es recorda que el càlcul s'ha de fer per l'onatge aparent o relatiu, les característiques es determinaran en funció de les de l'onatge absolut i de la velocitat absoluta del vaixell.

accions externes sobre el vaixell dels elements de maniobra

- Vaixell en moviment: El vent, afectant principalment a l'obra morta del vaixell.
a) Afecta a la seva velocitat, li provoca abatiment i gir de la seva proa.
b) Un vaixell en moviment sota l'acció del vent, l'efecte d'aquest sobre el centre de pressió farà que el vaixell abati en la direcció de la suma de vectors del vent i velocitat del vaixell.
c) L'abatiment es produeix cap a la direcció en la qual bufa el vent i serà proporcional a l'angle que el vent formi amb crugia.
d) Les característiques de la corba d'evolució, també resulten afectades.
e) La corba es deforma i es fa allargada en la direcció cap a la qual bufa el vent.
f) Els efectes del vent seran majors quant menor sigui la velocitat del vaixell i menor el seu calat.
g) El vent a més produeix un moment de gir fent caure la proa a una o una altra banda a causa de la diferent.
h) Posició del centre de pressió del vent i el centre de gir del vaixell.
i) Aquest efecte depèn de les formes del buc i la relació obra viva/obra morta (cas de ferri / petrolier).
- Vaixell amb arrencada avant, vent de través:
a) Si corregim l'efecte amb timó el vaixell efectuarà una derrota que no coincideix amb la línia de crugia.
- Vaixell amb arrencada enrere, vent de través:
a) Tendència popa al vent.
- Vaixell parat: La proa i popa abatran de diferent manera segons les seves formes, adoptant una posició d'equilibri que serà la resultant de l'acció del vent sobre l'obra morta i la de la resistència de l'aigua sobre la obra viva.
- Efecte de l'onatge:
a) Descartant els efectes en alta mar i a velocitat normal, els efectes són diferents depenent de la seva procedència respecte al rumb del vaixell.
b) Afecten principalment al gir de la proa i a la velocitat.
- Tren d'ones de proa del través:
a) Tendeix a obrir la proa i travessar el buc a la mar.
b) Li induirà també una disminució de velocitat.
c) El vaixell derivarà de manera similar a la de l'efecte del vent.
d) Perill per impacte de les ones.
e) Millor angle és d'amura, encara que depèn de les formes.
- Tren d'ones de popa del través:
a) Efecte és de travessar el vaixell a la mar, dificultant govern.
b) Augment de velocitat i també deriva.
c) Pèrdua efecte timó.
d) Evitar velocitats del vaixell properes a la velocitat de les ones en funció de longitud d'ona.
- Efecte dels corrents:
a) L'efecte fonamental és el trasllat del vaixell en la seva direcció.
b) El moviment real del vaixell vindrà dau per la resultant del vector R/Vb i el vector Rc/Ihc.
- Corrent de proa:
a) Disminueix la velocitat, el vaixell governarà millor, doncs té major Pn en la pala.
- Corrent de popa:
a) Augment de velocitat i pèrdua de capacitat de govern.
- Aigües restringides:
a) Especial consideració, sobretot en aigües restringides, és la deriva que produeix.
b) També s'ha de tenir precaució als canvis de direcció i intensitat que en alguns llocs ocorre i a la possibilitat que aquesta afecti només a una part del vaixell.
- Efectes produïts per navegació en aigües restringides:
a) Considerem aigües restringides, aquella zona de navegació que representa una limitació per a la maniobra del vaixell, tant en superfície com en sonda.
b) Són condicionants la relació entre la màniga del vaixell i la de canal, distància de pas entre dos vaixells i la relació entre la sonda i el calat.
- Efectes quan un vaixell navega en una zona d'aigües restringides:
a) Pèrdua de maniobrabilitat.
b) Pèrdua de velocitat.
c) Variació de calats i assentament.
d) Fenòmens d'interacció.
- Observacions per prevenir els efectes de la navegació en aigües poc profundes:
a) Navegar a menor velocitat que la màxima possible.
b) Mantenir una reserva de potència per incrementar eficàcia timó si és necessari.
c) Distància prudent de les marges per evitar interaccions.
d) Especial cura quan s'avança a un altre vaixell.
e) Atenció màquines des del principi, ancora llesta, sonda, control RPM i laterals preparades.
f) En recolzes anticipació a la caiguda i a l'aparició efectes d'interacció.
g) Control de guinyada, bons timoners.
h) Anàlisi anticipada per a casos previstos de trobades en estrenyiments de canal.
i) Ús de remolcadors per a assistència en recolzes i maniobres en situacions extremes.
- Efectes aigües poc profundes:
a) Podem començar a parlar d'aigües poc profundes quan la relació S/C.
b) Efectes molt pronunciats quan S/C<1,4 o menor.
c) Els efectes més importants són: pèrdua de maniobrabilitat i assentament dinàmic d) Aquests efectes s'accentuen si a més hi ha marges propers.
- Pèrdua de maniobrabilitat:
a) La corba d'evolució arribar a ser el doble de normal.
b) Majors ficades de timó per a mateixes c.g.
c) Major distància per a la parada d'emergència, sobre un 25% major.
d) Disminució de la velocitat de fins a un 40%.
e) A major velocitat, major inestabilitat, guinyades i pèrdua de govern.
f) Impossibilitat de donar enrere tota, sobretot en zona de corrent en travessar-ne el vaixell.
g) Influència del canvi d'assentament pel squat en la maniobra.
- Assentament dinàmic (squat):
a) Les variables perquè l'expressió es mantingui constant són P i v.
b) Aplicant la fórmula en el pas d'un vaixell per aigües succintes, en augmentar velocitat disminueix pressió sota quilla, provocant pèrdua de sustentació, traduint-ne en una immersió i variació de l'assentament.
d) La immersió serà proporcional al quadrat de la velocitat del vaixell, per la qual cosa per reduir-ho cal reduir la velocitat.
e) Reduint la velocitat a la meitat, es redueix la immersió a la quarta part.
f) En aquestes condicions el govern d'un vaixells en condicions de seguretat pot estar seriosament compromès, podent no obeir al timó i arribar a tocar fons.
- El squat és major quan:
a) Poc aigua sota la quilla.
b) Vaixell de grans dimensions.
- Efectes produïts per navegació en canals:
a) Un vaixell, a una velocitat determinada, les partícules que solca alteren el seu equilibri amb un recorregut més llarg per les formes corbes del vaixell, incrementant la seva velocitat i disminuint la seva pressió.
- Per això, es produeixen els següents efectes:
a) Les partícules de la quilla creen un assentament dinàmic.
b) Les partícules que voregen al vaixell lateralment generen zones de pressió variable - En navegar prop d'un marge de riu o canal, es produeixen els següents efectes:
a) És major la pressió de la proa que la de la popa, per la qual cosa la proa tendeix a separar-se de la marge, apropant-se la popa amb el risc d'impacte.
b) El vaixell tendeix a desplaçar-se cap a la marge més propera (efecte succió).
c) L'efecte es reforça si la relació S/C és petita.
d) Aquest fenomen és vàlid per a tot tipus de marges, verticals o amb inclinació.
f) Efectes de l'encreuament de vaixells.
g) L'efecte serà major com més a prop passin un d'un altre.
- Distingirem els següents casos d'interacció:
a) Pas a un vaixell amarrat:
b) Li provoca moviments de gir d'ambdues caps i un efecte de succió que li fa separar-se del moll amb els consegüents perills que comporta.
c) Ones de Kelvin en sentit longitudinal.
d) Perill per a caps i elements de càrrega.
e) Maniobra preventiva: mínima velocitat, control distancia de pas, control caps, control opcions de càrrega.
- Pas a un vaixell fondejat:
a) Popa major efecte interacció.
b) La popa del fondejat tendeix a anar cap al vaixell que passa.
c) Abast de vaixells de similar grandària:
d) A l'altura de la popa: aconseguit gira cap a dintre i l'altre també.
e) A meitat eslora: aconseguit gira i es desplaça cap a fora, i un altre cap a dins.
- Paral·lels:
a) Els dos cauen cap a fora apropant-se les seves popes.
- A meitat eslora:
a) Aconseguit gira cap a dins i un altre cap a fora.
- A altura proa:
a) Els dos giren cap a dins.
- Abast de vaixells de diferent grandària:
a) Els efectes són els mateixos però accentuats en el de menor grandària.
b) Adopció contínua de maniobres (màquina timó) per controlar derrota.
- Rumbs oposats:
a) Els efectes i riscos són menors, en ser gran la velocitat relativa.
b) Major brusquedat d'interacció.
c) Obliga control anticipat d'efectes.
d) A l'altura proa: fort repulsió proes.
- Paral·lels:
a) Atracció mútua.
b) A l'altura popa: atracció popes.
- Factors bàsics dels quals depèn la maniobrabilitat d'un vaixell i la influència del tipus i formes del buc.
a) Podem definir la maniobrabilitat com la capacitat del vaixell de mantenir o variar la seva posició a voluntat del maniobrera, amb el propòsit d'aconseguir una determinada posició respecte al seu entorn.
- Els factors bàsics dels quals depèn la maniobrabilitat d'un vaixell, els dividirem en 3 parts:
Factors fixos:
a) Les pròpies dimensions del buc (eslora, màniga, puntal).
b) Relacions entre aquestes dimensions.
c) Coeficients (de bloc, de la mestra, …).
d) Superestructura (forma i superfície).
e) Timó i apèndixs del buc.
f) Tipus de propulsors i els seus temps de resposta.
Factors variables:
a) Calat/desplaçament.
b) Assentament.
c) Escora.
d) Velocitat.
Factors externs:
a) Vent.
b) Corrent.
c) Marees.
d) Onatge.
e) Aigües restringides i canals.
- Influencia del tipus i formes del buc:
a) Un vaixell en desplaçar-se està vencent una resistència formada per 2 components, la resistència hidrodinàmica de la carena i l'aerodinàmica de l'obra morta en desplaçar-se a través de l'aire.
b) Quant als components hidrodinàmics de resistència a l'avanç, aquests depenen de la grandària i forma de la carena, de les propietats del fluid, de la velocitat d'avanç i del camp gravitatori.
c) Per facilitar el seu estudi, es considera el següent desglossament de resistències:
Resistència viscosa: Es la originada pel moviment de la carena en un fluid viscós.
- Està composta al seu torn per:
Resistència de fricció: Teoria de la capa límit, la capa de fluid immediatament en contacte amb la superfície del cos està en repòs respecte a ell, mentre que les que no ho estan tenen certa velocitat conforme es van allunyant.
a) Aquests és, les més properes perden velocitat a causa de l'acció de les forces viscoses.
b) Varia amb el quadrat de la velocitat, superfície de carena, rugositat i naturalesa.
c) És la de major magnitud.
Resistència de forma, que se subdivideix en:
a) Resistència de forma per efecte curvatura del buc.
b) La curvatura produeix una diferència de velocitats entre zona central i els extrems.
- Resistència de pressió d'origen viscós: La capa límit es veu alterada pels efectes de la viscositat, reduint pressions a la zona de popa respecte a proa, no anul·lant la resultant, apareixent per tant una component que s'oposa a l'avanç.
a) Quant mes curvatura tingui el cos, major resistència.
- Resistència per formació d'ones:
a) En avançar la carena en un fluid, la velocitat de les partícules varia al llarg del mateix segons Bernouilli, produint una distribució de pressions que alterarà la superfície, de manera que a la zones en les quals hi hagi sobrepressió es formarà una cresta i on es redueixi, un si.
b) Aquesta pertorbació viatja amb el cos a una mateixa velocitat, donant lloc a un sistema d'ones.
c) Depèn de la forma i l'eslora del vaixell, especialment dels fins de proa i popa.
- Com a resum, tenim:
Eslora: a major eslora menys resistència per formació d'ones i per fricció especialment a baixes velocitats.
Coeficients: Quant menor coeficient de bloc menor resistència a la marxa.
Formes de proa i popa: Quant a la popa, com més afinada menys formació de remolins i en la proa existeixen diversos tipus encaminats a la reduir la formació d'ones, com l'és la proa de bulb.

accions ordinàries

Són les accions en poder dels propietaris reals d'una Societat Anònima, sent aquests els últims a rebre qualsevol guany o actius.
A més atorga el poder de vot en les assemblees d'accionistes.

accions pagades

És aquella part de les accions de pagament que efectivament han estat subscrites i pagades.

accions preferents

Els titulars o propietaris de les accions preferents tenen certs privilegis que s'estableixen en els estatuts de la Societat Anònima.
Els privilegis poden consistir en una major participació en el repartiment d'utilitats en una major o menor participació ponderació del seu vot en les assemblees d'accionistes, en el dret de triar una certa quantitat de directors; o el dret que l'aporti respectiu sigui pagat preferentment en cas de liquidació de la Societat o altres semblants.
Per a distingir les accions preferides, quan les hi ha, s'emeten sèries especials d'accions.

AccuWeather

AccuWeather és una companyia nord-americana que presta serveis comercials de pronòstic del temps a tot el món.
Va ser fundada el 1962 per Joel N. Myers, un estudiant de la Universitat Estatal de Pennsilvània que en aquest moment treballava en una llicenciatura en meteorologia. El seu primer client va ser una companyia de gas a Pennsilvània. Mentre manejava la seva empresa, Myers es va convertir en membre de la Facultat de Meteorologia de la seva universitat. La companyia va adoptar el nom de AccuWeather el 1971.
La seu central de AccuWeather es troba a State College, Pennsilvània, però també compta amb oficines al Rockefeller Center de Nova York ia Fort Washington, Pennsilvània. El 2006, AccuWeather va adquirir a WeatherData, Inc. de Wichita, Kansas.

acdar

Detecció i telemesura per mitjans acústics.

acdar

Designa un sondeig de l'atmosfera realitzat d'aquesta manera.

ACE MAG

Acrònim de "Advanced Composition Explorer Magnetometer" = Magnetòmetre instal·lat en la astronau ACE.

ACE RTWS EPAM

Acrònim de "Advanced Composition Explorer Real Time Solar Wind Energetic Ions and Electrons".
Instrument de mesura de ions i electrons del vent solar en temps real, instal·lat a la astronau ACE.

ACE SWEPAM

Acrònim de "Solar Wind Electron Proton Alpha Monitor".
Monitor d'electrons i protons del vent solar, instal·lat a la astronau ACE.

acceleració de marea

L'acceleració de marea és un efecte originat per la força de marea, que és produïda per un satèl·lit natural en òrbita (en el nostre cas, la Lluna) sobre un planeta primari que és orbitat (en el nostre cas, la Terra). Aquesta acceleració, és comunament negativa a causa de la disminució gradual de la velocitat de rotació de l'objecte primari i l'allunyament progressiu del satèl·lit. El procés finalment condueix a la fixació de marea o ancoratge mareal (la fixació de marea és un terme astronòmic que descriu un cos celeste que gira al voltant d'un altre cos amb una cara sempre cap al cos que està orbitant) del més petit primer, i més tard del cos més gran. El sistema Terra-Lluna és el cas millor estudiat.
Hi ha un procés similar a l'acceleració de marea, es dóna en satèl·lits el període orbital és més curt que el període orbital de l'objecte que orbiten, o que orbiten en direcció antihorari.

acer

L'acer és un material metàl·lic format bàsicament per un aliatge de ferro amb una mica de carboni i de vegades alguns additius. La quantitat de carboni no supera el 2,1% en pes del total de ferro i carboni, sent entre 0,2% i 0,3% els percentatges habituals.
El ferro pur és un metall molt dúctil però de baixa resistència. El carboni li dóna duresa i resistència. En funció del percentatge de carboni s'obtenen diferents tipus d'acer, és a dir, un acer amb molt carboni serà un acer molt resistent i molt dur, però també molt fràgil, i un acer amb poc carboni serà poc resistent i poc dur, però amb menys fragilitat.
Percentatges majors que el 2,0% i fins al 4% de carboni donen lloc a foses trencadisses que no es pot forjar. Aquesta circumstància, però, se circumscriu als acers al carboni en els quals aquest últim és l'únic element aliable o els altres presents ho estan en quantitats molt petites, ja que, de fet hi ha multitud de tipus d'acer amb composicions molt diverses que reben denominacions específiques en virtut ja sigui dels elements que predominen en la seva composició (acers al silici), de la seva susceptibilitat a certs tractaments (acers de cementació), d'alguna característica potenciada (acers inoxidables) i fins i tot en funció del seu ús (acers estructurals). Normalment aquests aliatges de ferro s'engloben sota la denominació genèrica d'acers especials, raó per la qual aquí s'ha adoptat la definició dels comuns o "al carboni" que, a més de ser els primers fabricats i els més empleats, i aproximadament el 90% de l'acer comercialitzat és "al carboni". serveixen de base per als altres. Aquesta gran varietat d'acers va portar a William Siemens a definir l'acer com "un compost de ferro i una altra substància que incrementa la seva resistència".
Per la varietat ja apuntada i per la seva disponibilitat -els seus dos elements primordials abunden en la naturalesa facilitant la seva producció en quantitats industrials-, els acers són els aliatges més utilitzats en la construcció de maquinària, eines, edificis i obres públiques, havent contribuït a l'alt nivell de desenvolupament tecnològic de les societats industrialitzades. Tanmateix, en certs sectors, com la construcció aeronàutica, l'acer gairebé no s'utilitza a causa del fet que és un material molt dens, gairebé tres vegades més dens que l'alumini (7.850 kg/m³ de densitat enfront dels 2.700 kg/m³ de l'alumini).

acer adherent

Acer adherent és un sistema de reparació i d'enganxat de dos components, lliure de dissolvents. El producte farcida, pega i tanca diferents materials, com ara ferro i metalls no ferris.
- Per omplir. Es treballa com una massilla, apte per a tots els metalls, peces de fosa, fusta, ceràmica i formigó.
- Per enganxar. Uneix alhora materials iguals o diferents de forma resistent i duradora, fins i tot aquells que normalment són difícils d'unir per soldadura, com ara acer, alumini, plom, fusta, ferro.
- Per segellar. Per conductes danyats de canonades o canonades de desguàs, en combinació amb materials adients que serveixin per cobrir els danys.
Múltiples possibilitats d'aplicació tant en el sector de la llar, com en la indústria de metall i fusta, en la construcció d'embarcacions, en tallers d'automòbil i en serralleries.

acer al bor

L'acer al bor s'obté mitjançant l'agregat d'una petita quantitat de bor a l'acer.
L'acer és un aliatge de ferro i carboni que conté altres elements d'aliatge, els quals li confereixen propietats mecàniques específiques per a la seva utilització en la indústria metal·lúrgica.
Encara que el carboni és l'element bàsic a afegir al ferro, altres elements com el bor, segons el seu percentatge, ofereixen característiques específiques per a determinades aplicacions, com eines, fulles, suports, etc.
El bor assoleix augmentar la capacitat d'enduriment quan l'acer està totalment desoxidat.
Una petita quantitat de bor (0.001%) té un efecte marcat en l'enduriment de l'acer, ja que també es combina amb el carboni per a formar els carburs que donen a l'acer característiques de revestiment dur.
El bor retarda l'aparició de la ferrita.
Així s'aconsegueix que una major part de la austenita es converteixi en martensita o si escau a bainita.
Aquest retard està produït per la precipitació del bor en els límits de gra austenític, que és on inicialment es crea la matriu ferritina en els acers pro eutectoide.
Al precipitar-se en aquests límits de gra es baixa l'energia interna dels límits de gra, dificultant l'aparició de ferrita.

acer al carboni

L'acer al carboni, constitueix el principal producte dels acers que es produeixen, estimant que un 90% de la producció total produïda mundialment correspon a acers al carboni i el 10% restant són acers aliats.
Aquests acers són també coneguts com acers de construcció.
La composició química dels acers al carboni és complexa, a més del ferro i el carboni que generalment no supera l'1%, hi ha a l'aliatge altres elements necessaris per a la seva producció, com ara silici i manganès, i n'hi ha d'altres que es consideren impureses per la dificultat de excloure'ls totalment sofre, fòsfor, oxigen, hidrogen.
L'augment del contingut de carboni en l'acer eleva la seva resistència a la tracció, incrementa l'índex de fragilitat en fred i fa que disminueixi la tenacitat i la ductilitat.
- Acer al carboni dur. És l'acer que té el percentatge de carboni és de 0,55%.
Té una resistència mecànica de 70/75 kg/mm, i una duresa de 200/220 HB.
Resisteix bé l'aigua i en oli, arribant a una resistència de 100 kg/mm, i una duresa de 275/300 HB.
Les principals aplicacions son: eixos, transmissions, tensors i peces regularment carregades i de gruixos no gaire elevats.
- Acer al carboni extra suau. És l'acer que té el percentatge de carboni en aquest acer és de 0,15%, té una resistència mecànica de 38/48 kg/mm, i una duresa de 110/135 HB i pràcticament no adquireix tremp.
És un acer fàcilment soldable i deformable.
Les principals aplicacions son: elements de maquinària de gran tenacitat, deformació en fred, embotició, plegat, ferramentes, etc.
- Acer al carboni semi dur. És l'acer que té el percentatge de carboni és de 0,45%.
Té una resistència mecànica de 62/70 kg/mm, i una duresa de 280 HB.
Es preveu bé, assolint una resistència de 90 kg/mm, encara que cal tenir en compte les deformacions.
Les principals aplicacions son: eixos i elements de màquines, peces bastant resistents, cilindres de motors d'explosió, transmissions, etc.
- Acer al carboni semi suau. És l'acer que té el percentatge de carboni és de 0,35%.
Té una resistència mecànica de 55/62 kg/mm i una duresa de 150/170 HB.
Es preveu bé, assolint una resistència de 80 kg/mm i una duresa de 215/245 HB.
Les principals aplicacions son: eixos, elements de maquinària, peces resistents i tenaços, perns, cargols, ferramentes.
- Acer al carboni suau. És l'acer que té el percentatge de carboni és de 0,25%, té una resistència mecànica de 48/55 kg/mm i una duresa de 135/160 HB.
Es pot soldar amb una tècnica adequada.
Les principals aplicacions son: peces de resistència mitjana de bona tenacitat, deformació en fred, embotició, plegat, ferramentes, etc.

acer al crom

L'acer al crom comunica duresa i una major penetració del tremp, pel que poden ser temperats a l'oli.
Els acers amb 1,15 a 1,30% de carboni i amb 0,80 a 1% de crom són utilitzats per a la fabricació de làmines a causa de la seva gran duresa, i en petita escala els quals tenen 0,3 a 0,4% de carboni i 1% de crom.
- Acer al crom molibdè. Són acers més fàcils de treballar que els altres amb les màquines eines.
El molibdè comunica una gran penetració del tremp en els acers, s'empren cada vegada més en construcció, tendint a la substitució de l'acer al níquel.
Dels tipus més corrents tenim els de carboni 0,10%, crom 1% i molibdè 0,2% i el de carboni 0,3%, crom 1% i molibdè 0,2%; entre aquests dos exemples hi ha molts altres la composició dels quals varia segons ela seu ús.
- Acer al crom níquel. D'ús més corrent que el primer, s'usen en la proporció de carboni fins a 0,10%, crom 0,70% i níquel 3%; o carboni fins a 15%, crom 1% i níquel 4%, com acers de cementació.
Els acers per a tremp en oli s'empren amb diverses proporcions; un d'ús corrent seria el qual té carboni 0,30, crom 0,7% i níquel 3%.
- Acer al crom níquel molibdè. Són acers de molt bona característica mecànica.
Un exemple de molta aplicació és el qual té carboni 0,15% a 0,2%, crom 1 a 1,25%, níquel 4% i molibdè 0,5%.

acer al níquel

Són acers inoxidables i magnètics.
El níquel augmenta la càrrega de trencament, el límit d'elasticitat, l'allargament i la resistència al xoc o resiliència, a l'una que disminueix les dilatacions per efecte de la calor.
Quan contenen del 10 al 15% de níquel es temperen àdhuc si els hi refreda lentament.

acer al plom

S'afegeix plom a l'acer per millorar la seva màquina. A més és una característica clau dels acers amb baix contingut de carboni i de fàcil tall (fàcil mecanització o decolletatge) de primera qualitat.
El punt de fusió del plom és molt més baix que el de l'acer i el fet que sigui insoluble en acer vol dir que durant la mecanització es fon i forma una capa lubricant en el punt de contacte entre l'eina de mecanització i l'acer que es lamina o perfora. Aquesta lubricació permet que la mecanització de l'acer sigui molt més ràpida a causa de velocitats més altes de rotació i alimentació ia més allarga la vida de l'eina de tall. El plom de l'acer ajuda també a reduir l'esforç de deformació.
Alguns acers de fàcil mecanització també contenen bismut o tel·luri en lloc d'acer, tot i que els acers al plom segueixen considerant-se el producte superior. La seva importància en el sector industrial està reconeguda per la Unió Europea, que exclou els acers al plom de la seva directiva sobre substàncies perilloses sempre que el contingut de plom no sigui superior al 0,35%. No obstant això, l'eliminació dels residus d'acer al plom (encenalls) és molt més costosa.

acer aletejat

Es denominen acers aletejats aquells acers que a més dels components bàsics de l'acer: carboni, manganès, fòsfor, silici i sofre, formen aliatges amb altres elements com el crom, níquel, molibdè, etc. que tenen com objectiu millorar algunes de les seves característiques fonamentals especialment la resistència mecànica i la duresa.
També pot considerar-ne acers aletejats els quals contenen algun dels quatre elements bàsics de l'acer, en major quantitat que els percentatges que normalment solen contenir els acers al carboni, i els límits superiors.
Els elements d'aliatge que més freqüentment solen utilitzar-ne per a la fabricació d'acers aletejats són: níquel, manganès, crom, vanadi, wolframi, molibdè, cobalt, silici, coure, titani, zirconi, plom, seleni, alumini, bor i niobi.
Utilitzant acers aletejats és possible fabricar peces de gran espessor, amb resistències molt elevades en l'interior de les mateixes.
En elements de màquines i motors s'arriben a arribar a grans dureses amb gran tenacitat.
És possible fabricar mecanismes que mantinguin elevades resistències, encara a altes temperatures.
És possible preparar encunys de formes molt complicades que no es deformin ni esquerdin en el tremp, etc.
La tendència que tenen certs elements a dissoldre's en la ferrita o formar solucions sòlides amb el ferro alfa, i la tendència que en canvi tenen altres a formar carburs.
La influència dels elements d'aliatge en els diagrames d'equilibri dels acers,elevació o descens de les temperatures crítiques dels diagrames d'equilibri i les temperatures Ac i Ar corresponents a escalfaments i refredaments relativament lents, modificacions en el contingut de carboni de l'acer eutectoide.
Tendència a eixamplar o disminuir els camps austenític o ferrítics corresponents als diagrames d'equilibri, i altres influències també relacionades amb el diagrama ferro - carboni, com la tendència a grecitzar el carboni, a modificar la grandària del gra, etc.

acer alt en carboni

Els acers alts en carboni tenen el percentatge arriba fins a 1,4% des dels 0.6 % C són acers molt resistents els hi alia amb elements com manganès, crom solen equipar els punxons, tall i cisallat, i en general són utilitzats com eines.

acer anticorrosiu

Aquests són acers soldats d'alta resistència i sota tenor dels seus components d'aliatge: carboni, silici, sofre, manganès, fòsfor, níquel o vanadi, crom i coure.
A la intempèrie es cobreixen d'un òxid que impedeix la corrosió interior, el que permet els hi pugui utilitzar sense altra protecció.
Com resultat d'assajos efectuats per una mica més de deu anys, s'ha establert que la seva resistència als agents atmosfèrics és de quatre a vuit vegades major que els de l'acer comú al carboni.

acer baix en carboni

Els acers baixos en carboni tenen un percentatge menor al 0.25 % de C, aquests elements són d'utilitat en la fabricació de moltes peces de conformat amb premses com la xapa metàl·lica carrosseries de vehicles, etc, és evident que el seu ús al ser tan ampli pot abastar components de totes les màquines i/o equips utilitzats per l'home, en ocasions l'hi alia amb elements per a millorar les seves propietats de resistència generant-ne els denominat acers alta resistència i baix aliatge, altra característica comuna d'aquests elements és la seva ductilitat o mal·leabilitat.

acer Bessemer

Acer fabricat pel procediment del convertidor del mateix nom inventat separadament per l'anglès Henry Bessemer i l'americà William Kelly, de Kentucky. En 1856 registre se la patent de Bessemer i la de Kelly un any més tard. Per falta de mitjans financers no va poder aquest millorar el seu invent, mes sí Bessemer que el va perfeccionar en alt grau; d'aquí que s'apliqui generalment el seu nom al procediment, al convertidor i al propi acer. La primera instal·lació Bessemer de tipus industrial va ser construïda a la fàbrica siderúrgica de Wyandotte (Michigan) en 1864.
El convertidor Bessemer va revolucionar la fabricació de l'acer, massa costós fins llavors i només disponible en petites quantitats, i va permetre obtenir en pocs minuts tones d'acer, metall de múltiples aplicacions que aviat anava a ocupar un lloc preponderant en la indústria i en la vida quotidiana . La seva importància econòmica pot determinar-se per l'efecte causat en els ferrocarrils americans, l'expansió es veia detinguda per la necessitat d'usar carrils de ferro res satisfactoris. S'havien importat alguns carrils d'acer al gresol, però el seu cost (150 dòlars la tona) resultava prohibitiu. En pocs anys el procediment Bessemer va rebaixar a 45 dòlars el preu una tona de bons carrils d'acer construïts al país i va eliminar tot obstacle a l'expansió dels ferrocarrils que anaven a convertir molt aviat en el major sistema de transport del món. Els efectes en altres indústries d'aquest nou procediment per fabricar acer van ser igualment revolucionaris. La Major part de l'acer produït als Estats Units entre 1870 i 1910 ho va ser pel procediment Bessemer. A partir de 1910, la majoria de l'acer acabat es va obtenir pels procediments Martin-Siemens i elèctric, especialment pel primer. No obstant això, el procediment Bessemer va conservar la seva importància i va ser utilitzat a Europa.

acer brut

És la forma en què es mesura la producció d'acer. L'acer brut és acer líquid o acer colat abans de ser sotmès a transformació.

acer calmat

L'acer calmat o reposat és acer que es tracta amb un agent desoxidant com alumini o silici mentre es fon i abans d'abocar en els motlles. L'objectiu d'aquesta operació és reduir significativament o eliminar per complet el contingut d'oxigen de l'acer perquè no es formi gas durant el procés de solidificació posterior.

acer cimentat

Acer que ha estat sotmès al procés termoquímic de cimentació, que consisteix en l'aportació de carboni a la superfície per mitjà de difusió.

acer corrugat

L'acer corrugat és una classe d'acer laminat dissenyat especialment per a construir elements estructurals en una obra civil, es tracta de barres d'acer que presenten uns regruixos que milloren l'adherència amb el formigó està dotat d'una gran ductilitat, la qual permet que a l'hora de tallar i doblegar no sofreixi danys, tot això perquè aquestes operacions resultin més segures i amb una menor despesa energètic.
Se'n diu armadura a un conjunt de barres d'acer corrugat que formen un conjunt funcionalment homogeni, és a dir, treballen conjuntament per a resistir cert tipus d'esforç o compleixen la mateixa funció constructiva.

acer Corten

L'acer Corten és un tipus d'acer realitzat amb una composició química que fa que la seva oxidació tingui unes característiques particulars que protegeixen la peça realitzada amb aquest material enfront de la corrosió atmosfèrica sense perdre pràcticament les seves característiques mecàniques.
A l'oxidació superficial de l'acer Corten crea una pel·lícula d'òxid impermeable a l'aigua i al vapor d'aigua que impedeix que l'oxidació de l'acer prossegueixi cap a l'interior de la peça.
Això es tradueix en una acció protectora de l'òxid superficial enfront de la corrosió atmosfèrica, amb el que no cal aplicar cap més tipus de protecció a l'acer com la protecció galvànica o el pintat.
L'acer Corten té un alt contingut de coure, crom i níquel que fa que adquireixi un color vermellós ataronjat característic.
Aquest color varia de tonalitat segons l'oxidació del producte sigui forta o feble, enfosquint-se cap a un marró fosc en el cas que la peça es trobi en ambient agressiu com a la intempèrie.
L'ús d'acer Corten a la intempèrie té el desavantatge que partícules de l'òxid superficial es desprenen amb l'aigua, quedant en suspensió i sent arrossegades, el que resulta en unes taques d'òxid molt difícils de treure al material que es trobi sota l'acer Corten.
En ambients agressius l'acer Corten es pot corroir a una més gran velocitat (zones costaneres, àrees industrials, etc.), pel que és necessari aplicar un tractament anticorrosiu, per tal d'evitar aquesta corrosió.

acer cromat

Encara que es classifica com llauna, es tracta realment d'acer recobert de crom resistent a la corrosió que, com la llauna, s'utilitza en el envasat d'aliments i altres productes. També se li coneix com acer cromat electrolític.
El recobriment s'aplica a una bobina de baix contingut en carboni laminada en fred mitjançant un procés electrolític continu que utilitza àcid cròmic. El producte resultant és una capa molt fina de crom i òxid de crom.
L'acer cromat s'utilitza, a més d'en diferents envasos, en alguns tipus d'equipament elèctric.
A diferència de la llauna, l'acer cromat electrolític es recicla més fàcilment, ja que l'estany és un agent contaminant.

acer cromat electrolític

L'acer cromat electrolític són bobines laminades en fred amb una capa fina de crom metàl·lic propera al substrat i una capa d'hidròxid de crom a la superfície.

acer d'aliatge

Acer al que se li han afegit elements com carboni, crom, molibdè o níquel (en quantitats que excedeixen el mínim especificat) per a obtenir propietats físiques, mecàniques o químiques especials.

acer de Damasc

L'acer de Damasc (anomenat també com acer damasquinat) és un acer de gresol emprat i elaborat a l'Orient Mitjà en l'elaboració d'espases des del 1.100 a C. fins el 1.700.
Les espases d'acer de Damasc eren llegendàries per la seva duresa i el seu tall "gairebé etern", eren molt aclamades a Europa.
La tècnica emprada per a la seva elaboració és avui dia un debat entre metal·lúrgics especialistes en l'elaboració de l'acer.
Les espases d'acer damasquinat es coneixien pels patrons de les seves fulles, avui en dia s'empra en l'elaboració de ganivets d'alta gamma.

acer de decolletatge

També coneguts com acers de fàcil mecanització, posseeixen molt bones propietats per al tall durant les operacions de mecanització com la perforació, el doblegat i el laminat. Aquest tipus d'acer s'empra en la fabricació de components d'enginyeria i és subministrat principalment als clients en forma de laminats en calent, trefilats en fred i en barres de precisió o barres rectificades que generalment són rodones, quadrades o hexagonals.
L'acer de decolletatge de bona qualitat permeten assolir major velocitat de maquinat i majors velocitats de tall i perforació (augmentant la producció), menor ocupació de força de tall (el que permet allargar la vida útil de les eines) i genera una pols esmerilat (encenall d'acers) que és fàcil d'eliminar. Una característica fonamental d'aquests acers és que permeten una bona tolerància dimensional i un bon acabat de la superfície.
L'element clau que confereix la propietat maquinabilitat a aquest tipus d'acers és el plom, encara que en ocasions també s'empra el sofre. A més del carboni, els altres components principals són el manganès, el fòsfor i el silici. L'addició de tel·lur millora la taxa de mecanització.

acer de dues fases

El seu nom procedeix de la seva microestructura, que conté dues fases, normalment combinacions de fases ferrítiques i martensínicas o de fases austenítiques i ferrítiques.
Es tracta d'acers d'alta resistència que solen tenir una microestructura ferrítica-martensínica en el cas dels acers al carboni i una estructura austenítica-ferrítica en el cas dels acers inoxidables.
L'estructura de l'acer ferrític és baixa en carboni i relativament suau; la de l'acer austenític és suau i dúctil però capaç de contenir més carboni que ferrita. Per la seva banda l'estructura martensínica és molt fort i resistent.
L'acer de dues fases és un tipus d'acer d'alta resistència i baix aliatge la utilitat es fa especialment palès en aplicacions per al sector de l'automòbil per la seva combinació d'alta resistència, bona conformabilitat i excel·lents característiques d'absorció d'energia.
L'acer de dues fases és apropiat per a entorns molt exigents per la seva excel·lent resistència a la corrosió.

acer de gresol

L'acer de gresol, és un tipus d'acer elaborat mitjançant un nombre de diferents tècniques fonamentades en el lent procés d'escalfament i refredat del ferro pur en un gresol i sempre en presència de carboni (generalment en forma de carbó vegetal).

acer de reducció doble en fred

Són bandes d'acer sotmeses a una segona fase de laminació després d'haver estat recuites.

acer de reforç

L'acer de reforç és un important material per a la indústria de la construcció utilitzat per al reforç d'estructures i altres obres que requereixin d'aquest element, de conformitat amb els dissenys i detalls mostrats en els plànols i especificacions.
Per la seva importància en les edificacions, ha d'ésser comprovada i estudiada la seva qualitat.
Els productes d'acer de reforç han de complir amb certes normes que exigeixen sigui verificada la seva resistència, ductilitat, dimensions, i límits físics o químics de la matèria primera utilitzada en la seva fabricació.

acer dolç

Acer que conté nivells de carboni que se situen entre el 0,15% i el 0,25%, gairebé ferro pur, que a més és molt dúctil i resistent a la corrosió.

acer dúplex inoxidable

Aquest tipus d'acer combina les propietats de l'inoxidable ferrític i el austenític, les dues qualitats més utilitzades.
La microestructura de l'acer dúplex inoxidable es compon d'aproximadament un 50% d'austenita i un 50% de ferrita i es caracteritza per la seva gran força i resistència a la corrosió, a més de més duresa i ductilitat que les qualitats ferrítiques. Posseeix la mateixa ductilitat que l'inoxidable austenític, si bé és menys resistent que aquest.
Es va produir per primera vegada a Suècia al voltant de 1930, encara que aconseguiria una millora de les seves propietats 50 anys més tard, quan el perfeccionament de la tecnologia de refinació va permetre introduir l'aliatge de nitrogen. La composició de les principals aliatges és un 18-26% de crom, 1 4-6,5% de níquel i un 0-3% de molibdè.
L'acer dúplex inoxidable s'utilitza amb freqüència en el sector petrolífer i de gas, en plantes de transformació de polpa de fusta i paper, en dessalinització i també en intercanviadors de calor.

acer dur

Acer que posseeix un elevat contingut de carboni, entre el 0,45% i el 0,85%.

acer efervescent

Aquest tipus d'acer es produeix durant la bugada de lingots. El lingot resultant té una capa superficial molt pura a causa de l'absència o pràctica absència d'un agent desoxidant durant la producció d'acer, el que permet que es formi monòxid de carboni a partir de l'oxigen i el carboni de la mescla. A mesura que aquest gas puja cap a la superfície, altres elements graviten cap al centre del lingot i deixen una capa molt més pura a l'exterior.
Un cop laminat en calent, aquest acer té un bon acabat superficial baix en carboni. El contingut mitjà de carboni de l'acer efervescent és normalment inferior al 0,25%.
També se li denomina acer per trefilatge i sol usar-se per a processos en fred com conformat, recalcat i doblat.

acer elàstic

Com acer elàstic es coneix un grup d'acers amb els quals es fabriquen tots aquells components que estan sotmesos a fortes tensions elàstiques tals com molls, ressorts, ballestes, i altres elements que sigui necessari que a l'aplicar-los una força i una vegada que cessi aquesta força puguin recuperar el seu estat original sense sofrir cap tipus de deformació permanent.

acer elèctric

Acer elèctric, també anomenat acer de laminació, acer elèctric del silici, acer del silici o acer del transformador, és l'especialitat acer adaptat per a produir segur magnètic característiques, tals com un petit histèresi àrea (dissipació de l'energia per cicle, o sota petita pèrdua de la base) i alt permeabilitat.
El material és generalment manufacturat sota la forma de laminatge en fred tires menys de 2 mil·límetres de gruix.
Se'n diuen aquestes tires laminacions quan està apilat junt per a formar una base.
Una vegada que estiguin muntats, formin cors laminats de transformadors o estator i rotor parts de motors elèctrics.
Les laminacions es poden tallar a la seva forma acabada per un extractor i un dau, o en quantitats més petites pot ser tallat per un laser.

acer endurit

La xapa d'acer que s'empra en la carrosseria dels automòbils cal posseir propietats de fàcil mecanització durant el procés de premsat per a la fabricació dels panells, però ha de tenir també una elevada resistència que ofereixi la màxima qualitat del servei. Aquests requisits contradictoris es resolen amb l'enduriment de l'acer en alterar les propietats de la xapa en la línia de producció dels automòbils.
Una vegada que els panells dels automòbils han estat premsats es pinten i passen a un forn per a ser assecats. L'acer ja ha estat endurit durant l'etapa de premsat, però és durant l'assecat al forn, on s'assoleixen temperatures de 170º C durant un temps específic, quan es modifiquen els àtoms de l'acer (procés conegut com a deformació tèrmica). Després del procés de dessecat i refredat l'acer augmenta encara més la seva resistència.
Aquest mètode està principalment vinculat als panells de la carrosseria externa dels automòbils que necessiten una bona resistència contra els cops.

acer estirat en fred

Acer que després d'un tractament especial s'ha millorat el seu límit elàstic.

acer estructural

L'acer estructural es produeix específicament per a la construcció d'edificis i té una forma, composició química i resistència concretes. Aquests paràmetres (i altres com la forma d'emmagatzematge) estan regulats per estàndards particulars en la majoria dels països industrialitzats.

acer extradur

Es tracta d'un tipus de revingut que s'aplica als acers plans reduïts en fred inoxidables i al carboni.
Durant el reduït en fred a partir de bobina laminada en calent, les característiques de l'acer canvien i el seu nivell de duresa augmenta. Aquest acer extradur se sol oferir sense recuit extra que suavitzi la seva estructura, tot i que el productor o el client tenen la possibilitat de passar la bobina per una màquina de redreçar per estirat per millorar la seva planicitat.
Els usos directes de l'acer extradur, amb la seva reduïda mal·leabilitat i deformabilitat, són limitacions.

acer forjat

Es defineix com acer forjat el qual ha sofert una modificació de la seva forma i de la seva estructura interna, mitjançant l'acció d'un treball mecànic de forja realitzat a temperatura superior a la de recristal·lització.
El forjat industrial de l'acer es realitza en modernes i potents premses d'impacte equipades amb matrius que conformen el motlle de la peça que es desitja obtenir.
La finalitat de l'acer forjat industrialment és produir peces que després tindran processos de mecanitzat on la quantitat d'encenall a remoure sigui la menor possible a fi d'abaratir els costos del mecanitzat.
Per a eliminar les tensions internes com a conseqüència de la forja, es fa necessari sotmetre a les peces a un tractament tèrmic de recuit anomenat normalitzat.
La forja es pot realitzar amb el material escalfat a uns 1.000 °C, menys calent (aproximadament a uns 850º C), i en algunes ocasions amb el metall en fred; procés denominat conformat en fred.
En la forja per estampació mitjançant matrius, la fluència del material queda limitada a la cavitat de l'estampa de la matriu.
El material calent es col·loca entre dues matrius que tenen buits gravats amb la forma de la peça que es desitja obtenir.
El metall omple completament els buits de l'estampació per mitjà dels cops o pressió emprant martells o premses.
El procés d'estampat conclou quan les dues matrius arriben a posar-se pràcticament juntes.
La forja lliure amb martell, consisteix a escalfar el material a la temperatura adequada i utilitzant una enclusa i un martell donar-li la forma desitjada.
És la tècnica manual usada pels artesans del ferro.

acer galvanitzat

L'acer galvanitzat és un tipus d'acer processat amb un tractament al final del qual queda recobert de diverses capes de zinc. Aquestes capes de zinc protegeixen a l'acer evitant que s'oxidi. L'acer galvanitzat també és un material amb un acabat més durador, resistent a les ratllades i que resulta més atractiu per a molts consumidors. L'acer galvanitzat també és utilitzat en la fabricació de molts components d'ús industrial.

acer hipereutectoide

Es denomina acer hipereutectoide, aquells acers que en la seva composició i d'acord amb el diagrama ferro - carboni tenen un percentatge de carboni entre el 0,77% i el 2%.
El seu constituent principal és la cementita (Carbur de ferro).
És un material dur i de difícil mecanització.
El producte microestructural de l'aliatge ferro - carboni de composició eutectoide és la perlita.
La perlita i la cementita pro eutectoide constituïxen els micró constituents dels acers hipereutectoides amb un contingut en carboni superior al de la composició del eutectoide que és de 0,77% fins al límit del 2% on el producte de l'aliatge ferro - carboni passa a denominar-ne fosa.
Per a millorar la poca mecanització de l'acer hipereutectoide se li sotmet a un tractament conegut com recuit globular, mitjançant el qual el carbur adopta una forma esfèrica o globular.
Els mètodes utilitzats són: permanència perllongada a una temperatura immediatament per sota de la crítica inferior.
L'ús d'un cicle oscil·lant d'escalfaments i refredaments per damunt i per sota de la línia crítica inferior.
Mitjançant aquest tractament s'aconsegueix que el carbur de ferro adopti la forma de partícules rodones en comptes de laminés com en la perlita.
Aquesta estructura proporciona no solament una bona mecanització, sinó també una ductilitat elevada.
El recuit de globulització s'aplica també algunes vegades a acers hipoeutèctics l'aplicació dels quals requereixen el màxim de ductilitat.

acer inoxidable

L'acer inoxidable és un producte metal·lúrgic que resulta d'afegir a l'acer una proporció bastant elevada de crom, o de crom i níquel, així doncs, la qualitat d'inoxidable no prové de cap capa protectora superficial, sinó que es deu a l'aliatge, a la mescla de metalls, l'acer inoxidable, per la seva resistència química, s'utilitza per fer peces per a vaixells entre altres.
- Acer inoxidable austenític. Els acers inoxidables que contenen més d'un 7% de níquel se'n diuen austenítics, ja que tenen una estructura metal·logràfica en estat rebullit, formada bàsicament per austenita i d'ací adquireixen el nom.
El contingut de crom vària de 16 a 28%, el de níquel de 3,5 a 22% i el de molibdè 1,5 a 6%.
No són magnètics en estat rebullit i, per tant, no són atrets per un imant.
Els acers inoxidables austenítics es poden endurir per deformació, passant la seua estructura metal·logràfica a contenir martensita.
Es converteixen en parcialment magnètics, el que en alguns casos dificulta el treball en els artefactes elèctrics.
A tots els acers inoxidables se'ls pot afegir un menut percentatge de molibdè per a millorar la seva resistència a la corrosió per clorurs.
El molibdè és introduït com element d'aliatge en els acers inoxidables precisament per a disminuir la corrosió.
La presència de molibdè permet la formació d'una capa passiva més resistent.
Aquest tipus d'acer inoxidables són els més utilitzats per la seua àmplia varietat de propietats que tenen.
- Les propietats bàsiques són:
a) Excel·lent resistència a la corrosió.
b) Excel·lent factor d'higiene neteja.
c) Fàcils de transformar.
d) Excel·lent soldabilitat.
e) No s'endureixen per tractament tèrmic.
f) Es poden utilitzar tant a temperatures criogèniques com a elevades temperatures.
- Acer inoxidable ferrític. Acer inoxidable ferrític són els anomenats acers inoxidables al crom (11.5% a 23% Cr) amb baix contingut de carboni (0.20% màxim).
Presenten bona resistència a la corrosió i resistència mecànica, s'endureixen per treball en fred i són magnètics.
Se'n diuen ferrítics, perquè tenen una estructura metal·logràfica formada bàsicament per ferrita.
En aquest cas se'n diuen acers inoxidables martensítics, per tenir martensita en la seva estructura metal·logràfica.
Encara que els acers inoxidables ferrítics presenten una bona resistència a la corrosió, algunes característiques limiten la utilització dels mateixos en determinades aplicacions.
La estampació és bona, encara que insuficient en aplicacions que requereixen estampat profund.
La soldabilitat és tot just discreta.
És l'acer inoxidable més barat.

acer intermedi

Acer que conté entre 0,25% i 0,50% de carboni, que no és molt dur però tampoc és frèvol.

acer laminat

L'acer que surt del forn alt de bugada de la siderúrgia és convertit en acer brut fos en lingots de gran pes i grandària que posteriorment cal laminar per a poder convertir l'acer en els múltiples tipus de perfils comercials que existeixen d'acord a l'ús que vagi a donar-se del mateix.
El procés de laminatge consisteix a escalfar prèviament els lingots d'acer fos a una temperatura que permeti la deformació del lingot per un procés de estirament i escalaborni que es produeix en una cadena de cilindres a pressió anomenat tren de laminació.
Aquests cilindres van conformant el perfil desitjat fins a aconseguir les mesures adequades.
Les dimensions de l'acer que s'aconsegueix no tenen toleràncies molt ajustades i per això moltes vegades als productes laminats cal sotmetre'ls a fases de mecanitzat per a ajustar la seva tolerància.
El tipus de perfil de les bigues d'acer, i les qualitats que aquestes tinguin, són determinants a l'elecció per a la seva aplicació i ús en l'enginyeria i arquitectura.
Entre les seves propietats estan la seva forma o perfil, el seu pes, particularitats i composició química del material amb que van ser fetes, i la seva longitud.
Entre les seccions més conegudes i més comercials, que es brinda segons el reglament que ho empara, es troben els següents tipus de laminatges, s'emfatitza que l'àrea transversal del laminatge d'acer influeix molt en la resistència que està subjecta per efecte de forces.

acer mecanitzables

Els acers mecanitzables tenen la seva utilitat en la fabricació de maquinària de precisió gràcies a les molt bones toleràncies dimensionals que s'obté amb l'ajuda de màquines eines, això s'assoleix amb ajuda de S, Bi i PB.

acer mitjà

Acer que conté entre 0,25% i 0,50% de carboni, que no és molt dur però tampoc és frèvol.
- Acer mitjà de carboni. Els acers mitjos en carboni tenen el percentatge de carbó d'aquests elements esta entre el 0. 25% i 0.6% C de preferència són usat en elements que es requereix resistència mecànica, com rodes guies i comandaments finals d'equip.

acer natural

Es diu acer natural el preparat descarburant parcialment la fosa o ferro colat, o bé tractant un mineral de ferro per carbó de llenya.
El procediment denominat com a mètode català és conegut des de molt antic i ha estat practicat durant molt de temps a Espanya, a Portugal, en el Migdia de França, a Còrsega, a Sardenya, a la Ligúria, etc.
Consisteix en tractar els minerals ferruginosos molt rics i ordinàriament manganífers amb carbó de llenya. Descarburades les escòries ferruginoses, se les separa de la massa metàl·lica el més aviat possible. La massa metàl·lica que queda a la forja, no és tota acer pur, sinó una barreja de ferro i acer, ocupant aquest últim la part superior. De manera que refredant bruscament el producte, pot separar fàcilment l'acer del ferro, amb només donar dos o tres cops de martell.
S'han ideat molts procediments per fabricar directament l'acer per mitjà del mineral; tals són: els de Samuel Lucas en 1790, David Mushet en 1800, Isaac Hawkins en 1836, Edward Newton en 1856, Rilei Chenot i finalment Ponsarde, que ha aplicat el gas al tractament directe dels minerals.
En algunes comarques sueques s'obté, per un procediment anàleg al català, una barreja de ferro i acer coneguda amb el nom d'acer Osmund.

acer patinable

Tipus d'acer (aliatge de ferro i petites quantitats de carboni) que sol emprar-ne per la seva resistència al pes en la indústria de la construcció (en ponts o carcasses de construccions) i que es rovella a la intempèrie a mesura que passa el temps, de manera que el seu color es va modificant i en el transcurs de set o vuit anys, passa del gris al taronja per acabar fixant-se en marró fosc.

acer pel procés de Bessemer

Procés de Bessemer era el primer barat procés industrial per a la massa - producció d'acer de fos ferro de cedre.
El procés es nomena després del seu inventor, Henrio Bessemer, que va prendre cap a fora una patent en el procés endins 1855.
El procés també havia estat utilitzat fora d'Europa per als centenars d'anys, però no en una escala industrial.
El principi dominant és retirar les impureses de ferro per oxidació amb que és bufada a través del ferro colat.
L'oxidació també aixeca la temperatura de la massa del ferro i la manté fosa.

acer per a ballestes

Acer d'un elevat contingut de carboni, entre el 0,85% i el 1,80%.

acer per a estampat en fred

Els acers per estampar en fred son útils en fabricació de farratges i elements de gran producció.

acer per a ressort

Els acers per a ressorts són resistents a la fatiga i amb un límit d'elasticitat elevat.

acer ràpid

Rep aquest nom a causa de la seva capacitat, quan s'utilitza en eines de tall, per tallar més ràpid que altres acers d'alt contingut en carboni útils en un altre tipus d'eines.
Entre les propietats principals d'aquests acers s'inclouen una elevada duresa, resistència al desgast i robustesa, bona resistència a la compressió i capacitat per dur a terme operacions a temperatures superiors a 5.000 graus centígrads sense perdre duresa.
Aquesta propietat s'aconsegueix mitjançant l'addició de diversos elements d'aliatge com ara el crom, tungstè, molibdè, vanadi o cobalt, a més del seu processament a una temperatura apropiada. El contingut de carboni d'aquest tipus d'acer sol ser inferior a un 1%.
Els acers ràpids solen emprar-se en la fabricació d'eines de tall com trepants, fresadores, fulles de serra, etc.
Els acers ràpids poden revestir -generalment amb un recobriment de nitrur de titanio- per incrementar la duresa i lubricació de l'eina.

acer recobert

Normalment, aquest terme es refereix a acer que es recobreix amb una fina capa de zinc, estany, pintura o plàstic mitjançant un procés continu abans de la venda a comerciants, magatzemistes i usuaris finals. Resulta més adequat anomenar acer de recobriment continu per distingir l'acer de recobriment discontinu.
La majoria de l'acer recobert es ven en forma de bobina o xapa fina, però alguns productes llargs, com el fil de màquina, es galvanitzen. Vegeu també: prepintat, galvanitzat i llauna.

acer recobert de color o prepintat

L'acer recobert de color o prepintat consisteix en bobines d'acer a les que s'han aplicat una capa de pintura, pols o pel·lícula protectora en un procés continu abans de ser tallada i conformada. Aquest procés proveeix una superfície d'acabat uniforme i duradora i pot ser una alternativa a les pintures post fabricació convencionals per als productes d'acer.
La bobina d'acer és recoberta per una o les dues cares en un procés similar a l'empleat en la impressió de diaris i revistes. Els cilindres apliquen una primera capa i després una capa superior de recobriment a la xapa d'acer en moviment. El substrat és amb freqüència una bobina galvanitzada laminada en fred, però també s'empren les bobines galvanitzades laminades en calent i fins i tot bobines sense recobriment.
Les seves aplicacions en la indústria de la construcció representen dos terços del consum d'aquest material, sent els acers revestits de les estructures dels edificis un dels seus usos més coneguts. També la seva ocupació està estès com a material que recobreix als aparells electrodomèstics i alguns mobles.
Un gran pas d'avanç el representaria l'ocupació d'aquest tipus d'acers en les carrosseries dels automòbils, però hi ha problemes relacionats amb l'estampat i doblegat de formes complexes per després unir-les sense danyar la superfície.

acer recuit

El tractament tèrmic de recuit és el procés mitjançant el qual s'escalfa l'acer per sobre de les temperatures de transformació a la fase austenítica seguida d'un refredament lent. El resultat d'aquest lent refredament és el d'obtenir un equilibri estructural i de fase en els grans del metall. Depenent del percentatge de carboni; després del recuit es poden obtenir diverses estructures com ara Ferrita + cementita en els acers hipoeutectoides; Perlita en els acers eutectoide; i Perlita + cementita en els acers hipereutectoides.
Tot metall que hagi estat prèviament treballat en fred, siguin per mitjà dels mecanismes de deformació plàstica per lliscament i per maclaje aconsegueix alterar les propietats mecàniques d'aquest metall.

acer sense intersticis

Es tracta d'un acer laminat pla completament desoxidat i amb un contingut de carboni molt baix. És apte per a l'embotició profunda i per això el seu ús en la indústria automotriu està estès, principalment en panells de carrosseria i components estampats altament conformats.
La descripció sense intersticis es refereix a la fixació de nitrogen dissolt i àtoms de carboni en l'estructura del metall mitjançant microaleació durant la producció usant titani i niobi. L'eliminació d'aquests soluts millora la conformabilitat de l'acer.
S'aconsegueixen propietats òptimes controlant acuradament la química de l'acer durant la fosa i posteriorment durant les operacions de colada, laminació i recuit.

acer suau

Acer que conté nivells de carboni que se situen entre el 0,15% i el 0,25%, gairebé ferro pur, que a més és molt dúctil i resistent a la corrosió.

acer ultra resistent de baix aliatge

Els acers ultra resistents tenen una quantitat significativament menor d'elements d'aliatge però la seva resistència és molt superior als acers no aliats això s'assoleix mitjançant l'optimització dels processos de fabricació.

acer vitrificat

Acer vitrificat o acer esmaltat o peltre com es coneix popularment a Amèrica, ésser refereix a una lamina d'acer de carboni amb un recobriment vítric de llarga durada sobre la base de bor, alumini o silicats que són obtinguts per fosa a alta temperatura, en una o diverses capes, d'una barreja d'òxids de caràcter àcid i bàsic.
És a dir es col·loca una capa vítrica sobre una superfície d'acer.
Molt utilitzat en la fabricació de productes que requereixin d'alta durada i ús rude amb un acabat de colors brillants.
L'acer vitrificat combina les propietats de resistència mecànica i estabilitat dimensional, pròpies de l'acer amb la immillorable estabilitat i resistència de l'esmalt vítric enfront de les més adverses condicions ambientals.
- Entre uns altres:
a) Protecció anticorrosiva sense desgast en el temps.
b) Alta resistència química.
c) Estabilitat de colors enfront de la llum.
d) Totalment ignifugo (no es crema).
e) Superfície neta.
f) Impedeix el desenvolupament de floridura o bacteris.
- Resistència:
a) Les peces d'acer vitrificades suporten altes (450 ºC) i baixes temperatures (-50 ºC).
b) Suporta els canvis bruscs de temperatura, xoc tèrmic.
c) Suporta la corrosió de l'ambient, els solucionis orgànics, les rascades.

aceració

Procés de acerar el ferro.

acerar

Aplicar mètodes metal·lúrgics per a donar a un ferro les propietats de l'acer total o superficialment.

aceratge

Acció i efecte d'acerar el ferro.

aceratge

Que és d'acer o té alguna característica que es considera pròpia de l'acer.

acereria

Planta metal·lúrgica en la qual es tracta el ferro per convertir-ho total o parcialment en acer.
En el procés de fabricació d'elements d'acer aquest té dues vies possibles; la primera, correspon a que s'obté a partir de mineral verge d'antracita que correspon a un complex siderúrgic i el segona al que s'obté a partir de la ferralla metàl·lica o material de ferro directament reduït les indústria que es dedica a això últim es denomina acereria aquest procés consisteix a fondre el material mitjançant un forn elèctric i després colar el material obtingut, per fabricar lingots i/o palanquetes d'acer.
Una acereria a més del forn elèctric ha de comptar amb trens de laminació, aquests amb l'objectiu de reduir costos, usualment estan situats en la proximitat del forn, i consisteixen en un conjunt acuradament distribuït de corrons els quals, de manera contínua van disminuint la secció de la palanqueta d'acer fins a obtenir el producte final d'acer, el mateix pot ser alambor, platina, angles d'acer, varetes corrugades, planxes, etc. és evident que para cadascun d'aquests productes d'acer es requereix d'equips especialitzats.

acers

Planxeta de l'agulla nàutica quan era doble o es col·locava una a cada costat del capitell.

acers aliats

En primer lloc, què és un aliatge? És un tipus de material compost per dos o més elements, en el que com a mínim un d'ells és un metall. Els aliatges arriben millors característiques específiques que les de les seves parts constituents. L'acer en si mateix és un aliatge de ferro.
Els acers aliats són acers en què elements addicionals han estat agregats al ferro, al carboni, al manganès i al silici presents en els acers al carboni per millorar les seves propietats i el seu rendiment. Aquestes millores representen un augment en la resistència, la duresa, la ductilitat i la resistència a la corrosió. Diversos elements addicionals poden estar presents en l'aliatge, i de vegades la propietat desitjada s'aconsegueix mitjançant una combinació d'aliatges i tractament tèrmic.
Hi ha una amplia gamma d'acers aliats desenvolupats per a aplicacions específiques, com ara coixinets, cilindres, barrines, serres, engranatges, perns, carrosseries d'automòbils, trens d'aterratge, armadures, etc. Els elements d'aliatge inclouen el bismut, el bor, el calci, el crom, el cobalt, el plom, el níquel, el molibdè, el seleni, el silici, el sulfur, el telerio, el tungstè i el vanadi.

acers ARBA

L'acer d'alta resistència i baix aliatge és un terme aplicat als acers laminats plans, que mitjançant l'addició de petites quantitats de diversos elements d'aliatge especialitzats, exhibeixen una gran resistència amb excel·lent mal·leabilitat i consegüent incorporar altres propietats com una major resistència a la corrosió.
Típicament aquests acers posseeixen baix contingut en carboni (0,05-0,1%) i poden utilitzar altres aliatges com el niobi (columbi), titanium i Vanadium en un percentatge aproximat a un 0,01-0,05, és per aquesta raó que aquests acers es denominen també acers microaleats.
Els acers ARBA han trobat un ampli ús en aplicacions per a la indústria de l'automòbil, on és necessària la propietat de mal·leabilitat per a la fabricació dels panells de les carrosseries si com la resistència.

acers especials

A diferència dels acers corrents o els acers al carboni, els acers especials són aliatges amb la finalitat aconseguir propietats mecàniques particulars que s'ajustin a usos finals específics. Alguns exemples són els acers per a eines de tall, coixinets de rodets o molls.

acers inoxidables

La característica fonamental d'aquests acers és la resistència a la corrosió a causa del seu alt contingut de crom (Cr). Les opinions varien respecte al nivell de crom en el qual l'acer es converteix en inoxidable, però la composició conté com a mínim una concentració d'un 10,5%. El níquel (Ni) i el molibdè (Mo) són elements habituals de la seva composició, encara que també es poden afegir manganès, coure, titani, silici i altres elements d'aliatges.
Les qualitats principals dels acers inoxidables són: acers austenístics (típicament 16-26% Cr, 6-22% Ni), acers inoxidables ferrítics (10,5-28% Cr sense/baix contingut de Ni), els acers inoxidables martensíticos (major contingut de carbó que els ferrítics i generalment amb 12-19% Cr sense/sota Ni) i els acers inoxidables dúplex, d'estructura ferrític austenítica (Cr> 21%, Ni <8%).
Els acers austenísticos no posseeixen propietats magnètiques, són de fàcil formació, i s'endureixen ràpidament en ser processats (emprat amb freqüència en la indústria del processament, els intercanviadors de calor, la fabricació de coberts i vaixelles). Els acers inoxidables ferrítics són menys resistents a la corrosió, de fàcil formació i magnètics (en hostaleria, en l'arquitectura, la manipulació de materials). Els acers martensítics són magnètics, posseeixen una major resistència, són menys fàcils de treballar (instruments de cirurgia, cilindres, cinturons). L'acer tipus dúplex posseeix una bona resistència al impacte (dessalinització, intercanviadors de calor).
L'acer inoxidable va ser descobert en 1913 per Harry Brearly, un metal·lúrgic de Sheffield.

acers magnètics

La característica clau d'aquest tipus de xapes d'acer són les seves propietats magnètiques; concentren els camps magnètics i són fàcils de imantar i desimantar.
Els acers magnètics tenen un contingut baix en carboni però poden contenir fins a un 3% de silici, per aquest motiu també se'ls denomini acers al silici. Hi ha dues classes: de gra orientat (GO) i de gra no orientat (GNOME).
L'estructura interna de la xapa de gra orientat s'alinea en una direcció durant els processos de laminació en fred i de recuit per conferir excel·lents propietats magnètiques en una única direcció. Per contra, l'estructura interna de la xapa de gra no orientat és aleatòria i les seves propietats magnètiques són uniformes en qualsevol direcció.

Acestes

Acestes i de vegades Egestes, és el fill del déu riu sicilià Crimís i d'una dona troiana anomenada Egesta o Segesta. Aquesta dona va acollir favorablement Eneas i els troians quan van desembarcar a Sicília. Hi ha diverses tradicions sobre l'arribada d'aquesta troiana a l'illa. Segons Servi, quan Laomedont es va negar a pagar el salari que els devia per haver construït les muralles de Troia a Apol·lo i a Posidó, els déus van fer arribar al país diverses plagues. Posidó va enviar un monstre marí, i Apol·lo una epidèmia. L'oracle d'Apol·lo va dir que per fer fora el monstre s'havia d'alimentar l'animal amb joves de la noblesa. En aquell moment, molts troians van enviar els seus fills a l'estranger. El pare de la noia, Hípotes o Ipsostratos, va confiar Egesta a uns mercaders que la van dur a Sicília. Allà es va casar amb el déu-riu Crimís, que va adoptar l'aparença d'un gos o d'un ós. La ciutat de Segesta fou fundada per aquesta troiana.
Dionís en dona una altra versió: un príncep de Troia en lluita contra Laomedont va donar les seves filles a uns comerciants per portar-les lluny de la ciutat; un noble troià va embarcar amb ells i es va casar amb una de les noies a Sicília, la qual va tenir un fill de nom Acestes o Egestes. Aquest, educat al país, va aprendre els seus costums i la seva llengua. Quan Troia va ser atacada pels grecs va tornar, amb permís de Príam i va prendre part a la guerra i després va tornar a Sicília amb Èlim, un bastard d'Anquises, on va construir una ciutat amb el nom de Segesta. Estrabó diu que per fundar la ciutat va rebre l'ajuda dels companys de Filoctetes. Segons Licòfron, Acestes, va fundar tres ciutats: Segesta, Erix i Entella.

acetilè

L'acetilè és un gas compost per Carboni i Hidrogen (12/1 aprox. en pes). En condicions normals és un gas una mica més lleuger que l'aire, incolor. L'acetilè 100% pur és inodor, però el gas d'ús comercial té una olor característica, semblant a l'all. No és un gas tòxic ni corrosiu. És molt inflamable. Crema en l'aire amb flama lluminosa, fumejant i d'alta temperatura. Els límits inferior i superior d'inflamabilitat són 2.8% i 93% en volum de acetilè a aire.
L'acetilè pur sotmès a pressió és inestable, es descompon amb inflamació dins d'un ampli rang de pressió i temperatura. Per això, en el cilindre es lliura diluït en un solvent, que generalment és acetona, impregnat en un material porós contingut en el cilindre, que emmagatzema l'acetilè en milers de petites cavitats independents. En aquesta forma, l'acetilè és segur en el seu transport i emmagatzematge.
Ús: Com a agent calorífic és un combustible d'alt rendiment, utilitzat granment en les aplicacions oxiacetilèniques. Les temperatures assolides per aquesta barreja varien segons la relació acetilè/oxigen, podent arribar a més de 3.000º C. En la indústria química, per la seva gran reactivitat, és utilitzat en síntesi de molts productes orgànics.
- Principals precaucions en maneig i emmagatzematge:
a) Pel seu ampli rang d'inflamabilitat, l'acetilè és un gas que ha de ser tractat amb especial cura. Per aquesta raó, en les etapes de producció, transport i manipulació, s'ha d'evitar que el gas es trobi en forma lliure, a una pressió de treball màxima recomanada per una de les normes de la CGA que és 14.5 psi.
b) Els cilindres d'acetilè han de ser sempre transportats en posició vertical amb la seva tapa i emmagatzemats en la mateixa forma per evitar que en obrir-se la vàlvula pugui vessar acetona.
c) Utilitza el cilindre només fins que la pressió indiqui 29 psi (2 bar).
d) Operar les vàlvules amb suavitat per evitar escalfaments localitzats.
e) Els llocs on es treballa amb acetilè han de tenir una ventilació adequada.
f) Els cilindres s'han d'emmagatzemar a una distància prudent dels cilindres d'oxigen (6 metres com a mínim) en cas que existeixi limitació d'espai, es recomana una paret tallafoc entre els llocs d'emmagatzematge de dos gasos.
Si un cilindre s'escalfa internament, cal evacuar l'àrea i mullar-lo amb aigua fins que es refredi (l'aigua en aquest moment deixarà d'evaporar), esperar dues hores i tornar a mullar.

acetona

L'acetona o propanona és un compost químic del grup de les cetones que es troba naturalment en el medi ambient.
És un líquid incolor d'una olor característica.
S'evapora fàcilment, és inflamable i és soluble en aigua.
L'acetona sintetitzada s'usa en la fabricació de plàstics, fibres, medicaments i altres productes químics, així com dissolvent d'altres substàncies químiques.
- El repartiment de les aplicacions de l'ús d'acetona als EUA es trobava al 2002 en els següents segments:
a) Cianhídrica acetona per a Metil metacrilat 42%.
b) Bis fenol A 24%.
c) Dissolvents 17%.
d) Derivats de l'Aldol (MIBK i MIBC) 13%.
e) Diversos 4%.
L'aplicació més important de l'acetona es troba en la fabricació de Metil metacrilat, mercat que experimenta una demanda creixent (3% anual) des del 2002 per el increment en els usos del Polimetil metacrilat, un material antifragmentació alternatiu al vidre en la indústria de la construcció.
La demanda de Bisfenol-A i de resines de policarbonat s'ha duplicat durant la dècada dels 1990, convertint-se en la segona aplicació important de l'acetona (7% increment anual), demandada per la indústria de l'automòbil i de microelectrònica (fabricació de discos CD i DVD).
La demanda d'acetona és un indicador del creixement econòmic de cada regió ja que depèn directament de la marxa de les indústries de l'automòbil, construcció i microelectrònica.
Així entre el 2000/2001 la demanda va minvar un 9% mentre que en el 2002 va apuntar una recuperació com resultat del ressorgiment econòmic nord-americà.
Als EUA la demanda interna al 2002 va ser de 1,188 milions de tones, amb un creixement mig en el període 1997/2002 del 0,9%.
Al 2006 la demanda prevista era de 1,313 milions de tones.

Acevedo 1885

El Acevedo va ser un torpediner de la Classe Julián Ordóñez pertanyent a l'Armada Espanyola.
Va rebre el seu nom en honor al contramestre José Fernández Acevedo, que va morir el 20 de gener de 1872 a l'assalt del fort de San Felipe durant la revolta de Cavite.
- Història. Va ser construït en les drassanes John I. Thornycroft & Company, a Chiswick. (Anglaterra).
En 1898 el Acevedo juntament amb el seu bessó, el Ordóñez estaven en reparació a Cartagena, per la qual cosa no va prendre part en la Guerra Hispà-Nord-americana.
El Acevedo va ser recomprat el 26 de setembre de 1905, al decidir-se la assignació als torpediners d'indicatius numèrics, passant a convertir-se en el torpediner Nº 13, i l'1 de gener de 1912 va quedar designat com torpediner Nº 44.
Va ser donat de baixa en 1913.

Acevedo

El Acevedo (P-15) va ser un patruller de la classe Barceló pertanyent a l'Armada Espanyola.
- Historia. El Patruller Acevedo va ser el segon vaixell de l'Armada a portar aquest nom, ja que el va precedir el torpediner Acevedo, classificat com de primera classe, que va ser construït per la firma anglesa Thornycroft i que va servir en l'Armada entre 1885 i 1913.
Sobre la base d'un conveni de cofinançament entre els llavors Ministeris de Marina i Comerç i basant-se en l'experiència de les drassanes alemanys Lürssen Werft de Bremen, neix a principis dels 70 el projecte dels patrullers de la classe Barceló. El patruller Acevedo, cinquè d'aquesta classe, va ser construït per la llavors empresa nacional Bazán al taller de llanxes ràpides de la seva factoria de Sant Ferran, va ser botat a les aigües d'aquest drassana el 10 de setembre de 1977 i va ser lliurat a l'Armada espanyola el 14 de juliol de el mateix any. A partir d'aquest moment va començar la vida operativa del Acevedo, que sempre va estar lligada a la ciutat de Cadis i al seu entorn geogràfic. Després de 32 anys de servei en l'Armada, en els quals va exercir molt variades missions, el 15 de gener de 2009 va causar baixa en l'Armada a causa de la necessitat de reestructuració d'unitats promoguda pel Pla d'Austeritat de l'Armada, que té com a objectiu economitzar els recursos davant de la crisi econòmica.
Els seus 33 anys de servei li van permetre gaudir dels avatars de la geopolítica al llarg de la història, adaptant-se a la contínua evolució de l'entorn nacional i internacional. La variació constant de les amenaces i el desenvolupament vertiginós de la tecnologia van fer que les necessitats i desafiaments operatius de l'Armada variessin successivament des de 1977 i amb això l'activitat del Acevedo. Aquest vaixell va participar en els fets del Illot de Perejil, així com en els comandaments operatius Conjunts de Ceuta i Melilla, en el dispositiu multinacional de l'operació Active Endeavour-STROG activada després de l'11 de setembre de 2002, que tenia com a fi l'escorta de els mercants que creuaven l'estret de Gibraltar, i en els seus últims anys va contribuir a el control del trànsit marítim, així com a la lluita contra la immigració il·legal i la defensa dels interessos pesquers a la zona.

Achernar

Achernar, és l'estrella més brillant de la constel·lació d'Eridanus, i la novena més brillant del cel.
Achernar és una supergegant visible a les zones meridionals del cel nocturn i sempre es troba per sota de l'horitzó per a bona part dels observadors de l'hemisferi nord terrestre. En els cels de l'hemisferi sud, és especialment conspícua durant el mes de setembre, quan més alta es troba. Es troba a uns 144 anys llum de la Terra.
De totes les estrelles estudiades amb detall, Achernar és la menys esfèrica: gira tan ràpidament que el seu diàmetre equatorial és un 50% superior al seu diàmetre polar (és a dir, és una estrella molt oblata). A més, emet matèria a un ritme milers de vegades superior al del Sol.
El nom prové de l'àrab, que significa "el final del riu".

Achille Lauro

El "Achille Lauro" va ser un creuer amb base a Nàpols, (Itàlia). Va ser construït entre 1939 i 1947 amb el nom Willem Ruys, com vaixell de línia de passatgers per a l'empresa Rotterdamsche Lloyd. En 1965, va ser venut a la Flotta Lauro Line, o Star Lauro, (en l'actualitat MSC Cruises) i canviat el nom a Achille Lauro (el nom del propietari de la companyia). Es recorda principalment a aquest vaixell de creuer pel seu segrest en 1985. Posteriorment, en 1994, es va incendiar i va acabar enfonsant-se en l'Oceà Índic davant les costes de Somàlia.
L'7 d'octubre de 1985 quatre integrants del Front d'Alliberament de Palestina (FLP) es van apoderar del vaixell a la costa d'Egipte durant la seva travessia des d'Alexandria a Port Said.
Els segrestadors van ser sorpresos per un membre de la tripulació i van haver d'actuar precipitadament. Amb els passatgers i la tripulació com a ostatges, els segrestadors van portar l'embarcació cap a Tartus (Síria), i van exigir l'alliberament de 50 presoners palestins en presons israelianes. Després de rebre el rebuig a la seva petició d'autorització d'atracar a Tars, els segrestadors van matar al passatger discapacitat jueu estadounidenc Lleó Klinghoffer i van llançar el seu cos per la borda. El vaixell es va encaminar de tornada cap a Port Said i, després de dos dies de negociacions, els segrestadors van acceptar abandonar el vaixell a canvi de poder escapar amb seguretat, i se'ls va transportar en un avió comercial egipci a Tunísia.
El llavors President dels Estats Units Ronald Reagan va ordenar que l'avió fos interceptat per avions F-14 Tomcats, amb base en el portaavions USS "Saratoga", l'10 d'octubre i portat a terra a la base de la OTAN de "Sigonella", (Sicília), on els segrestadors van ser detinguts per Itàlia després d'una falta d'acord entre les autoritats nord-americanes i italianes. A la resta de passatgers de l'avió, incloent el líder del FLP Abu Abbas, se'ls va permetre continuar fins a la seva destinació, tot i les protestes dels Estats Units. Egipte va exigir una disculpa als Estats Units per haver desviat l'aparell del seu itinerari.
El Achille Lauro va continuar en servei. Va canviar de bandera a 1987 quan la línia Lauro va ser adquirida per la Mediterranean Shipping Company, i va esdevenir el "Star Lauro".
En 1994 es va incendiar i es va enfonsar a l'Oceà Índic davant les costes de Somàlia.

Achrelius, Daniel

Achrelius, Daniel (s. XVII). Cosmógrafo suec, professor en la Universitat de Abo a finals del segle XVII. Se coneix seva com una historia del univers con el títol de "Contemplatio mundi libri tres".

Achrelius, Erico Daniel

Físic i astròleg suec, nascut en 1604 i mort en 1670. Era probablement pare de Daniel Achrelius, i va exercir també com a professor a la Universitat de Abo. Hi ha un tractat seu sobre el macrocosmos (univers) i el microcosmos (cos humà), amb el títol de "Oratio vaig donar microcosmi structura, atque Harmonica eiusdem cum paecipicis mundi partibus convenientia".

ACI

Abreviatura de Associació Cartogràfica Internacional.

ACI

Acrònim d'Agents de càrrega internacional.

àcid

Un àcid, és considerat tradicionalment com qualsevol compost químic que, quan es dissol en aigua, produeix una solució amb una activitat de catió hidronic major que l'aigua pura, és a dir, un pH menor de set. Això s'aproxima a la definició moderna de Johannes Nicolaus Brønsted i Thomas Martin Lowry, que van definir de manera independent un àcid com un compost que dóna un catió hidrogen (H+) a un altre compost (denominat base). Alguns exemples comuns són l'àcid acètic (al vinagre), l'àcid clorhídric (al salfumant i als sucs gàstrics), l'àcid acetilsalicílic (a l'aspirina) o l'àcid sulfúric (usat en bateries d'automòbil). Els sistemes àcid/base es diferencien de les reaccions redox en el fet que, en aquestes últimes, hi ha un canvi en l'estat d'oxidació. Els àcids poden existir en forma de sòlids, líquids o gasos segons de la temperatura, i també poden existir com a substàncies pures o en solució.
A les substàncies químiques que tenen la propietat d'un àcid se les denomina àcides.

àcid carbònic

L'àcid carbònic és un àcid anhídrid de l'òxid de carboni. L'àcid carbònic pot atacar molts dels minerals que comunament formen les roques, descomponent. la seva composició és H2CO3. També és anomenat trioxocarbonat d'hidrogen o àcid trioxocarbònic.
L'àcid carbònic es troba en l'atmosfera en estat normal en concentracions que varien des 0,03/0,06%. També es troba dissolt en l'aigua de font, que en ocasions està carregada d'aquest gas a pressió de manera efervescent. Es desprèn en grans quantitats pels respiradors i fissures de l'escorça terrestre a les zones volcàniques. El gas es troba també present en l'aire espirat i la seva concentració augmenta en l'atmosfera d'una habitació plena de gent.
En la seva producció industrial, els gasos de combustió es refreden i depuren passant per una torres d'absorció. En el procés Girbotol és absorbit mitjançant etanolamina, i en el procés àlcali/carbonat mitjançant un àlcali. Quan la font de producció és un procés de fermentació el gas és tractat amb un depurador humit i carbó activat abans de passar al compressor.

àcid sulfúric

Àcid dibàsic forta, oliós, corrosiu i pesat que és incolor en estat pur; és un agent oxidant i deshidratant molt potent.
L'àcid sulfúric és un producte corrosiu, de gran viscositat, incolor i amb una densitat relativa de 1,85. Té un punt de fusió de 10,36° C, un punt d'ebullició de 340° C i és soluble en aigua en qualsevol proporció. En barrejar àcid sulfúric amb aigua s'allibera una considerable quantitat de calor.
Els antics alquimistes ho preparaven en grans quantitats escalfant sulfats existents a la natura a altes temperatures i dissolent en aigua el tri òxid de sofre obtingut d'aquesta forma.
Núvols arremolinades d'àcid sulfúric enfosqueixen la superfície de Venus i impedien l'estudi del planeta des de la Terra fins que la tecnologia va permetre visitar-lo amb vehicles espacials dotats de sondes.
- Els seus principals usos són:
a) Producció de superfosfat de calci (fertilitzants).
b) Potabilització d'aigua: Per produir sulfat d'alumini a partir de bauxita.
c) Detergents: a la sulfonació de dodecil/benzè, que és la matèria primera bàsica per a la majoria dels detergents utilitzats a la llar i la indústria. També per això s'utilitza òleum 22%.
d) Fàbriques de Paper: En el procés de producció de la polpa de paper, i indirectament en l'ús de - sulfat d'alumini. Aquest també s'utilitza en la depuració d'aigües residuals i en la potabilització.
e) Agro Fito Sanitari: en la producció de sulfat de coure.
f) Refinació de Petroli: per a les calderes i processos químics.
g) Generació tèrmica d'energia: per al tractament de les calderes.
h) Metal·lúrgia: per al decapatge de metalls.
i) Producció d'àcid per bateries elèctriques.
j) Producció de sulfat d'alumini: es l'utilitza en reacció amb hidròxid d'alumini. El sulfat d'alumini produït s'utilitza principalment en potabilització d'aigües, curtients, producció de paper i sals d'alumini.
k) Producció de sulfat de crom: S'utilitza en reacció amb dicromat de potassi i un agent reductor. El sulfat de crom s'utilitza principalment per a l'adob de cuirs (adobament al crom).
l) Fabricació de productes orgànics, pintures, pigments i raió.
m) Explosius: Per la seva gran capacitat de reacció.

acidesa

Un dels paràmetres que caracteritza l'aigua. Fa referència a la seva riquesa en ions d'hidrogen.

acidesa

Contingut en àcids d'una solució.
Mesura de la concentració de hidrogeni'ns en una solució.
La seva determinació se sol realitzar mitjançant mètodes colorimètrics o potenciomètrics.

acidesa

L'acidesa d'una substància és el grau en el qual és àcida.
El concepte complementari és la basicitat.
L'escala més comuna per a quantificar l'acidesa o la basicitat és el pH, que només és aplicable per a dissolució aquosa.
No obstant això, fora de dissolucions aquoses també és possible determinar i quantificar l'acidesa de diferents substàncies.
Es pot comparar, per exemple, l'acidesa dels gasos diòxid de carboni, àcid triòxid de sofre i dinitrògen.
Així mateix, en amoníac líquid el sodi metàl·lic serà més bàsic que el magnesi o l'alumini.
En aliments el grau d'acidesa indica el contingut en àcids lliures.
Es determina mitjançant una valoració (volumetria) amb un reactiu bàsic.
El resultat s'expressa com el % de l'àcid predominant en el material.

acidesa de les sentines

Les càrregues com el carbó, amb un alt contingut de sofre, el mineral de ferro, el sofre i la sal, produeixen líquids corrosius quan es mullen i poden danyar les xapes dels bodegues i de les sentines.
Quan es transporta aquestes càrregues, les sentines han de ser examinades amb regularitat per a determinar el seu grau d'acidesa (pH).

acidificació del oceà

L'acidificació de l'oceà és el nom donat al descens en curs del pH dels oceans de la Terra, causat per la presa de diòxid de carboni antropogènic des de l'atmosfera.
S'estima que entre 1751 i 1994 el pH de la superfície de l'oceà ha descendit des de aproximadament 8.179 fins a 8.104.
En el cicle natural del carboni, la concentració de diòxid de carboni mostra un balanç de fluxos entre els oceans, la biosfera terrestre i l'atmosfera.
Les activitats humanes tals com els canvis en els usos del sòl, la combustió de combustibles fòssils, i la producció de ciment ha suposat una nova aportació de diòxid de carboni a l'atmosfera.
Part d'aquesta aportació ha romàs en l'atmosfera (on és responsable de l'augment de les concentracions atmosfèriques), part es creu que ha estat presa per les plantes terrestres, mentre que una altra part ha estat absorbida pels oceans.
Quan el diòxid de carboni es dissol, reacciona amb l'aigua per formar un equilibri entre químiques iòniques i no iòniques: el diòxid de carboni lliure en dissolució, l'àcid carbònic , el bicarbonat i el carbonat.
La relació entre aquestes espècies depèn de factors tals com la temperatura de l'aigua de mar i l'alcalinitat.
El diòxid de carboni dissolt en l'aigua incrementa també de concentració del ió hidrogen en l'oceà, descendint així en pH oceànic.
L'ús del terme "acidificació oceànica" per descriure aquest procés va ser introduït per Caldeira i Wickett (2003).
Des del començament de la revolució industrial, s'ha estimat que el pH de la superfície de l'oceà ha caigut des de poc menys de 0,1 unitats (en l'escala logarítmica de pH)), i s'ha estimat que descendirà més enllà de les 0,3/0,5 unitats per 2100 a mesura que l'oceà absorbeixi més diòxid de carboni antropogènic.
Notis que, encara que l'oceà s'acidifica, el seu pH és encara superior a 7 (el de l'aigua neutra), de manera que es pot dir també que l'oceà s'està fent menys alcalí.
Mentre que l'absorció natural de diòxid de carboni pels oceans mundials ajuda a mitigar els efectes climàtics de les emissions antropogèniques de diòxid de carboni, es creu que el descens resultant en pH tindrà conseqüències negatives, principalment per als organismes calcaris.
Aquests usen els polimorfs del carbonat càlcic, la calcita o l'aragonita, per construir cobertes cel·lulars o esquelets.
Les espècies calcàries abasten en la cadena tròfica des d'autòtrofs a heteròtrofs i inclouen organismes tals com els cocolitofòrides, els corals, els foraminífers, els equinoderms, els crustacis i els mol·luscs.
En condicions normals la calcita i l'aragonita són estables en les aigües superficials atès que el ió carbonat es troba en concentracions sobresaturades.
No obstant això, a mesura que el pH descendeix, ho fa la concentració d'aquest ió, i quan el carbonat passa a estar insaturada, les estructures fetes de carbonat càlcic passen a ser vulnerables a la dissolució.
Diverses investigacions han trobat que en corals, algues cocolitofòrides, foraminífers i mariscs es detecta la reducció de la calcificació i el increment de la dissolució quan són exposats a COR2R elevats.
La "Royal Society of London" ha publicat una revisió exhaustiva, sobre l'acidificació dels oceans i sobre les seves conseqüències potencials, al juny de 2005.
Mentre que les conseqüències ecològiques finals d'aquests canvis en la calcificació són encara incertes, sembla clar que les espècies calcàries es veuran desfavorablement afectades.
Hi ha també algunes evidències que en particular l'efecte de l'acidificació en els cocolitofòrides (que estan entre el fitoplàncton més abundant de l'oceà) pugues ocasionalment exacerbar el canvi climàtic, mitjançant el descens de l'albedo de la terra a través dels seus efectes sobre la cobertura de núvols oceànics.
A part dels efectes sobre la calcificació (i específicament sobre les espècies calcàries), els organismes poden sofrir altres efectes adversos, tant directes com quant a la seva fisiologia i la seva reproducció, o indirectament a través d'impactes negatius en els recursos alimentaris.
En tot cas, tant per la calcificació, com per les altres causes, no existeix encara un complet enteniment sobre aquests processos en els organismes i ecosistemes marins.

acidificació oceànica en la Gran Barrera de Coral

L'acidificació del oceà amenaça la Gran Barrera de Coral al reduir la viabilitat i la resistència dels esculls de coral. La Gran Barrera de Coral, considerada una de les set meravelles naturals del món i un punt calent de la biodiversitat, està situada a Austràlia. A l'igual que altres esculls de coral, està experimentant una degradació a causa de l'acidificació de l'oceà. L'acidificació oceànica és el resultat d'un augment de el diòxid de carboni atmosfèric, que és absorbit per l'oceà. Aquest procés pot augmentar la temperatura de la superfície de la mar, disminuir la aragonita i reduir el pH de l'oceà.
Els organismes calcificadors estan en risc, a causa de la resultant manca de aragonita en l'aigua i la disminució del pH. Aquesta disminució de la salut dels esculls de coral, en particular la Gran Barrera de Coral, pot donar lloc a una reducció de la biodiversitat. Els organismes poden patir estrès a causa de l'acidificació de l'oceà i la desaparició dels esculls de coral sans, com la Gran Barrera de Coral, és una pèrdua d'hàbitat per a diversos taxons.
El diòxid de carboni atmosfèric ha augmentat de 280 a 409 ppm des de la revolució industrial. Aquest augment de diòxid de carboni ha portat a una disminució de 0,1 del pH, i podria disminuir en 0,5 per al 2100. Quan el diòxid de carboni es troba amb l'aigua de mar forma àcid carbònic, que després es dissocia en hidrogen, bicarbonat i carbonat i redueix el pH del océano. la temperatura de la superfície de la mar, l'acidesa de l'oceà i el carboni inorgànic dissolt també estan positivament correlacionats amb el diòxid de carboni atmosfèric. l'acidificació dels oceans pot causar hipercàpnia i augmentar l'estrès en els organismes marins, el que condueix a una disminució de la diversitat biològica. els mateixos esculls de coral també es poden veure afectats negativament per l'acidificació oceànica, ja que les taxes de calcificació disminueixen a mesura que augmenta la acides.
La aragonita es veu afectada pel procés d'acidificació de l'oceà, perquè és una forma de carbonat de calci. És essencial per a la viabilitat i la salut del coral, perquè es troba en l'esquelet del corall i és més soluble que la calcita l'augment dels nivells de diòxid de carboni pot reduir les taxes de creixement dels corals de el 9 al 56%. Altres organismes calcificadors, com els bivalves i els gasteròpodes, també experimenten efectes negatius a causa de l'acidificació de l'oceà.
Com a punt calent de la biodiversitat, els nombrosos tàxons de la Gran Barrera de Coral estan amenaçats per l'acidificació de l'océano.8 Les espècies rares i endèmiques estan en major perill a causa de l'acidificació de l'oceà, perquè tenen una major dependència de la Gran barrera de Coral. A més, el risc que els esculls de coral s'ensorrin causa de l'acidificació suposa una amenaça per a la biodiversidad. L'estrès de l'acidificació oceànica també podria afectar negativament els processos biològics, com la fotosíntesi o la reproducció, i permetre que els organismes es tornin vulnerables a les enfermedades.

acidímetre

Tub de vidre graduat específicament per a cada àcid, que s'utilitza per a determinar la concentració d'un àcid present en una solució.

acidímetre

Densímetre especial utilitzat per la determinació del pes específic dels electròlits dels acumuladors.

aciguatar-se

Contreure la malaltia anomenada ciguatera (intoxicació que es produeix al menjar alguns peixos o mol·luscs de la mar Carib).

Acis

Segons Les metamorfosis de Ovidi, Acis, era el déu del riu Acis, a tocar de l'Etna. Es deia que era fill del déu itàlic Faune i de la nimfa Simetis.
Abans de convertir-se en riu, va ser amant de la nimfa Galatea, enamorada sense esperança del ciclop Polifem. Aquest, gelós i violent, el va voler esclafar amb unes roques, però Acis es transformà en riu i així es va escapar del gegant.
Una altra versió deia que Polifem, efectivament, el va aplanar amb una pedra i la seva sang es va convertir en el riu Acis al peu de l'Etna.

Ackerman, Bernice

Bernice Ackerman (1925-1995) va ser una meteoròloga americana; coneguda per ser la primera meteoròloga en EE. UU. i la primera dona meteoròloga en el Laboratori Nacional Argonne.
Abans d'assistir a la universitat, Ackerman va ser observadora del temps i de vols per al Dones acceptades per Servei voluntari d'emergència (acrònim en anglès WAVES) en la segona guerra mundial. Ackerman va assistir a la Universitat de Chicago, on va rebre una llicenciatura en meteorologia en 1948, i el 1955, un mestratge en meteorologia, i finalment el 1965 el seu Ph.D. en ciències geofísicas.
Després d'obtenir la seva llicenciatura, va obtenir un càrrec com meteoròloga i hidròloga en el Servei Nacional Meteorològic (US Weather Bureau), on treballaria fins a 1953. Després, va ser professional del Laboratori Nacional Argonne, on va ser l'única dona que va investigar en el seu Laboratori de Física de Núvols, un projecte conjunt amb la Universitat de Chicago. Després d'obtenir el seu doctorat, Ackerman es va convertir en professora assistent a la Universitat de Texas a & M; i, el 1967, va ser promoguda a professora associada. Mentre allà, va ensenyar física de núvols and meteorologia de la capa límit. El 1970, va deixar la Texas A & M, retornant a Argonne per dos anys, per finalment anar-se'n a l'Oficina de l'aigua de l'Estat d'Illinois a la Universitat d'Illinois a Urbana-Champaign, on va romandre fins a 1989, hast finalment convertir-se en cap de la secció de meteoròloga.

aclareix !

Ordre a la tripulació perquè desemboliqui o posi en ordre qualsevol cosa que estigui revolta o mal posada, en particular referint-se a l'eixàrcia de labor.

aclareix el cel !

Exclamació referint-se al cel.

aclareix els punys !

Ordre que es dóna al virar per avant perquè s'aixequin suficientment els punys d'escota de les veles majors, a fi de bracear-les i no s'enredin els bossells de les escotes amb l'ampit o una altra part del vaixell.

aclareix els rems !

Ordre que es dóna poc després de la de situar-los dins perquè els tripulants del bot els s'estibin sobre les bancades, de més o menys, començant per la banda i cap a crugia, fins deixats perfectament paral·lels i amb les pales alguna cosa superposades.

aclareix l'àncora !

Ordre de deixar l'àncora lliure de caps, cadenes o altres objectes que puguin impedir una correcta maniobra.

aclareix la coberta !

Ordre a la marineria perquè abandoni aquest lloc del vaixell.

aclareix voltes

Aclarir o llevar totes les voltes que puguin haver pres els caps i, principalment, les cadenes de les ancores.

aclarida

Acció i l'efecte d'aclarir.

aclarir

En el sentit neutre parlant de la costa, de la terra, de l'horitzó, és descarregar-se, netejar-se de núvols, boirina, etc., que els enfosqueixen o fan la seva visió confusa.

aclarir

Desembolicar, posar en ordre qualsevol cosa.

aclarir

Acció d'alliberar un cap de la maniobra que estava executant.

aclarir caps

Desfer o desembolicar qualsevol cap o altre objecte que estigués regirat.
Reduir el nombre d'amarres d'un vaixell per a facilitar la maniobra de desatracament immediata.

aclarir caps

Desempallegar, separar i posar en clar qualsevol cosa material i en els seus respectius llocs els caps que serveixen per maniobrar.

aclarir el cel

Referint-se a l'estat del cel, és aclarir, desaparèixer els núvols o vapors que hi han.
També per extensió, en temps plujós, se'n diu quan paren les precipitacions.

aclarir el temps

Referint-se al temps, quan buiden els núvols o la boira.

aclarir el vaixell

Deixar lliure un espai del vaixell.

aclarir els núvols

Disminució de la nuvolositat total quan aquesta, és abundant.

aclarir els palangres

Enllestir palangres en l'afer de preparar-los en terra perquè estiguin en disposició d'ésser calats novament.

aclarir espais

Augmentar els espais o intervals que hi ha en una cosa.

aclarir l'àncora

Deixar-la lliure de caps, cadenes o qualsevol altre efecte que puguin impedir una bona maniobra.

aclarir l'aparell

Referint a un aparell, és posar corrents els guarnes o voltes de la beta que passa alternativament per les seves diferents caixeres.

aclarir l'aparell

En l'aparell, quan es duja ordenadament els caps i es disposa l'eixàrcia de labor perquè treballi sense embolics.

aclarir l'horitzó

En sentit general, la costa, cel, horitzó, en descarregar-se de núvols, o boires que fan enfosquir i donant una visió confusa.

aclarir la cadena de l'àncora

Desembolicar, les voltes que hagi pres sobre si mateixa la cadena fondejada o, en el cas de tractar-se de dues àncores, les que s'haguessin produït entre totes dues, a causa dels girs descrits pel vaixell per efecte del vent , corrent o un altre motiu.

aclarir la coberta baixa ¡

Ordre donada a la marineria perquè abandoni aquesta part del vaixell.

aclarir la costa

En el sentit neutre, i parlant de la costa, de la terra, de l'horitzó, és descarregar-se, netejar-se de núvols, boirina, etc., que els enfosqueixen o fan la seva visió confusa.

aclarir la maniobra

Posar en orde, fent moles i penjant cada una en la clavilla, tots els caps que s'han fet servir en una maniobra feta a bord.

aclarir la nuvolositat

Disminució de la nuvolositat total quan aquesta és abundant.

aclarir voltes

Deixar lliure totes les voltes hagin agafats els caps y les cadenes de l'àncora.

aclarir-se el temps

Referint-se a el temps, quan buiden els núvols o la boira.

aclimatació

Ajustament gradual dels éssers vius a condicions climàtiques diferents d'aquelles a les quals estan acostumats.

aclimatació

Modificacions compensatòries en un organisme durant la seva permanència sota condicions de laboratori.

aclimatació

Terme utilitzat per condicionar els organismes sotmesos a un bioassaig a les condicions ambientals del laboratori on es conduiran a proves, generalment, temperatura, salinitat, oxigen dissolt.

aclimatació climàtica

Aclimatació o aclimatació és el procés pel qual un organisme s'adapta fisiològicament als canvis en el seu medi ambient, que en general tenen relació directa amb el clima. Se sol utilitzar aquest terme per referir-se a processos que tenen lloc durant un període curt, dins el període vital d'un organisme individual o grup. Pot ser una situació puntual o representar part d'un cicle diari, com és el cas del creixement de pèl que experimenten alguns mamífers durant el hivern. Els éssers vius poden ajustar els seus trets morfològics, etològics, físics i o bioquímics en resposta a canvis en el seu entorn. La capacitat d'aclimatació a nous ambients s'ha comprovat en milers d'espècies. No obstant això, no es coneixen en profunditat els mecanismes que condueixen a ella.

aclimatar

Fer que s'acostumi un ésser orgànic a clima de diferent tremp i condicions que el qual li era habitual.

aclínic

Sense inclinació.
Dit dels llocs de la superfície terrestre on l'agulla imantada té una inclinació magnètica de zero graus i és sotmesa a una força vertical nul·la.

acoblable

Que es pot acoblar.

acoblador

Qualsevol dispositiu que permet l'acoblament de dos elements, peces, mecanismes, etc.

acoblador

Dispositiu que rep senyals d'un element sensible i transmet senyals de diferent tipus a un dispositiu d'acoblament.
Dispositiu utilitzat per transferir energia electromagnètica d'un circuit a un altre, sense alterar el sentit de propagació.

acoblador acústic

En telefono metria, dispositiu proveït d'una cavitat de forma i volum especificats, que serveix per al calibratge d'un auricular en conjunció amb un micròfon calibrat per tal de mesurar la pressió acústica generada per l'auricular a l'interior d'aquesta cavitat.

acoblador d'antena

Xarxa LC que s'usa per adaptar impedàncies entre un transmissor i una línia connectada a una antena.

acoblador d'antena

Transformador de RF, línia sintonitzada o un altre dispositiu destinat a acoblar una línia de transmissió d'antena amb un receptor o amb un transmissor, de manera que l'energia sigui eficaçment transferida de la línia al receptor o del transmissor a la línia, segons el cas.

acoblador de corrent altern

És el que deixa passar el voltatge de corrent altern (CA), alhora que bloqueja el de corrent continu (CC).

acoblador direccional

Dispositiu d'acoblament entre dos sistemes de transmissió de microones, que permet l'acoblament o transferència d'energia; passa respecte a les ones que es propaguen d'un dels sistemes a un altre; però no respecte a les ones que es propaguen en sentit oposat.
Els sistemes de transmissió poden ser de guia d'ones, de cable coaxial, etc.
El grau d'acoblament s'expressa comunament en funció de l'atenuació (decibels) que el senyal pateix en passar del sistema primari al secundari.

acoblador directiu

Unió de quatre branques consistents en dues guies d'ones acoblades entre si, de tal manera que una ona progressiva simple en qualsevol de les guies indueix una ona progressiva simple en l'altra, estant determinada la direcció d'aquesta ona, per la de la primera.

acoblador divers

Dispositiu format per dues bobines la inducció mútua pugui variar.
S'empra per a l'acoblament inductiu variable entre dos circuits.

acoblador híbrid

Connector d'una línia tetrafilar amb una línia bifilar, de manera que ambdós sentits de transmissió quedin aïllats entre si en la línia tetrafilar.

acoblador unidireccional

Acoblador direccional que mostra només una adreça de transmissió.

acoblador universal

Disposició d'un o més inductors i condensadors variables per adaptar un transmissor a qualsevol tipus d'antena.

acoblament

Acció o l'efecte d'acoblar o d'acoblar-se.

acoblament

Un acoblament, és un dispositiu que s'utilitza per a dos peces, com pot ésser, unir dos eixos en els seus extrems amb la finalitat de transmetre potència.
Existeixen dos tipus generals de acoblaments els rígids i flexibles.
Els acoblaments són sistemes de transmissió de moviment entre dos eixos o arbres, les missions dels quals són assegurar la transmissió del moviment i absorbir les vibracions en la unió entre els dos elements.
Les vibracions són degudes que els eixos no són exactament coaxials.
Hi ha desalineacions angulars o radials, encara que el normal és que es presenti una combinació d'ambdues.
Idealment la relació de transmissió és u, però de vegades un eix pot tenir més velocitat en un interval del cicle que en un altre.
Alguns tipus d'acoblaments poden funcionar com "fusible mecànic", permetent el seu trencament quan se sobrepassi cert valor de parell, salvaguardant així parts delicades de la instal·lació que són més cares.
Això s'aconsegueix fabricant l'acoblament o part d'ell amb materials menys resistents o amb seccions calculades per a trencar amb un determinat esforç.

acoblament

Col·lisió d'un electró amb una molècula o amb un àtom neutre que produeix la formació d'un ió negatiu.
Més tard les càrregues negatives desapareixen a causa de la recombinació entre ions positius i negatius.
L'acoblament depèn de la densitat d'àtoms d'oxigen, a major densitat, major velocitat en la desaparició de la ionització.

acoblament articulat o angular

S'empren quan els eixos formen entre sí un angle obtús.
El tipus característic és l'articulació Cardan o universal.

acoblament crític

Valor màxim del coeficient d'acoblament abans de fer patent l'efecte de circuit acoblat.

acoblament d'alternadors

Es realitza quan l'augment dels receptors arriba a sobrepassar la càrrega que poden suportar les dinamos en servei, o bé, com en els vaixell de guerra, durant maniobres especials o en combat, per raons de seguretat, per assegurar el servei disposant de diverses dinamos emplaçades en llocs diferents i protegits.
Els alternadors s'acoblen sempre en paral·lel, doncs l'acoblo en sèrie és inestable.
- La maniobra d'acoblament és la següent: S'arrenca l'alternador a acoblar, s'actua sobre la velocitat del motor fins a aconseguir que la freqüència de l'alternador sigui igual, en més o menys mig cicle, a la de l'alternador en funcionament, amb el reòstat d'excitació es fa que la seva tensió eficaç sigui lleugerament superior, en un 1 o 2 % a la de les barres del quadre, observant l'indicador de fase, aquest pot ser de molts tipus, quan les tensions de tots dos alternadors estiguin en oposició de fase es tanca el matxet d'acoblament, i, finalment, es fa el repartiment de càrrega, actuant sobre el parell motor dels motors que mouen els alternadors.

acoblament d'embragatge

Quan els acoblaments estan disposats de manera que es puguin fàcilment connectar o desconnectar, fent que l'eix conduït romangui actiu o inactiu a voluntat, se'ls denomina embragatges.

acoblament d'un amplificador

Aparició d'oscil·lacions paràsites en els circuits d'un amplificador.

acoblament de brida o de plat

Consta de dos plats forjats amb l'eix o encaixats en ambdós arbres i assegurats per perns embotits.
Els d'aquest últim tipus tenen una peça cònica perquè la pressió dels cargols estrenyi les brides contra els eixos, assegurant així que no hagi fregament.
S'utilitza per exemple per a unir una turbina i al seu alternador, connexió que exigeix una perfecta alineació

acoblament de dinamos

Operació mitjans la qual es connecten dues o més dinamos a la mateixa xarxa d'alimentació.
Es realitza quan l'augment dels receptors arriba a sobrepassar la càrrega que poden suportar les dinamos en servei, o bé, com en els vaixell de guerra, durant maniobres especials o en combat, per raons de seguretat, per assegurar el servei disposant de diverses dinamos emplaçades en llocs diferents i protegits.
L'acoblament més freqüent és el de dinamos, amb excitada derivació, en paral·lel.
- Es realitza de la següent forma:
a) Es posa en funcionament la dinamo que es va a acoblar, comprovant la posició de les escombretes, la lubrificació, la polaritat, etc., es porta a la velocitat de règim i s'excita fins que la seva tensió en buit tingui un valor superior en un 1 o 2 % de la qual existeixi en les barres del quadre.
b) Després, es tanca el matxet d'acoblament, amb el que la dinamo queda connectada a les barres del quadre.
c) Per últim, s'augmenta la seva excitació i es disminueix la de la dinamo ja en servei, per repartir la càrrega entre les dues, fent que, sensiblement, tinguin el mateix valor els corrents subministrades per l'una i l'altra.

acoblament de línia

Transferència d'energia entre circuits ressonants en un transmissor, utilitzant trams curts de línia amb acoblaments inductius petits a cada extrem.
També es diu acoblament d'enllaç.

acoblament de mànegues

Peça destinada a unir els extrems de les mànegues entre si, per mitjà d'un boquil o repartidor.

acoblament de manegot amb anelles

Compost de dos semicilindres que abracen els extrems dels eixos a acoblar i sobre que la seva superfície exterior, lleugerament cònica, es llisquen dues anelles que estrenyen al conjunt, per a més seguretat els dos mitjos manegots es fixen als eixos per mitjà de xavetes.

acoblament de manegot amb cargols

Consta de dos mitjos manigots, que abracen als eixos i la unió dels quals s'efectua per mitjà de cargols amb caps i rosques embotides en uns buits que porten els primers.
S'usen molt en eixos propulsors de petites unitats i en acoblament de bombes amb els seus motors, podent portar per a més seguretat xavetes ajustades.
Es construeixen per a eixos d'igual i de diferent diàmetre.

acoblament de manegot enter

Consistent en un cilindre buit o manegot, de diàmetre interior igual a l'exterior dels eixos, col·locat en els extrems dels mateixos i fixat a tots dos per mitjà de xavetes.

acoblament de manegot partit

Semblances als rígids, però l'acoblament està fet en dos peces, que asseguren la transmissió amb la pressió dels cargols.
Permeten la substitució sense haver de desmuntar els eixos.

acoblament de maquines

Unió de màquines mogudes directament, d'ordinari, per un sol motor.

acoblament de marea

L'acoblament de marea és la causa que la cara d'un objecte astronòmic estigui fixada apuntant a un altre, tal com la cara visible de la Lluna està sempre apuntant a la Terra. Un objecte acoblat d'aquesta manera pren per la rotació sobre el seu eix el mateix temps que per efectuar la translació al voltant del company. Aquesta rotació síncrona fa que un hemisferi apunt de forma contínua cap a l'objecte company. Normalment, només el satèl·lit s'acobla al voltant d'un planeta de major grandària, però si la diferència de massa entre els dos cossos i la seva distància és petita, pot ser que tots dos objectes tinguin un acoblament de marea recíproc com és el cas de Plutó i Caront.

acoblament de moment angular

En mecànica quàntica, el procediment de construir estats propis del moment angular total (estats d'un sistema amb valors ben definits del moment angular) a partir dels estats propis dels moments angulars individuals es diu acoblament de moments angulars. S'utilitza quan, a causa d'una interacció física entre dos moments angulars, aquests ja no són constants del moviment independents (els seus valors individuals ja no segueixen lleis de conservació), però la suma dels dos moments angulars normalment sí que ho és. Per exemple, l'espín i el moviment d'un electró poden interaccionar per acoblament spin-òrbita, en aquest cas és útil acoblar els seus moments angulars orbital i d'espín. O dues partícules carregades, cadascuna amb un moment angular ben definit, poden interaccionar per forces de Coulomb, i llavors és útil acoblar els moments angulars de cada partícula resultant en un moment angular total, com a pas per a la resolució de l'equació de Schrödinger de dues partícules.
L'acoblament de moments angulars en àtoms és important per explicar experiments d'espectroscòpia atòmica. L'acoblament de moments angulars de espins electrònics és d'importància en la part de la química quàntica que estudia la magnetoquímica, i a la part de la física quàntica que estudia la física de la matèria condensada.

acoblament de moment angular

En astronomia, l'acoblament de moments angulars reflecteix la llei general de conservació del moment angular que també és vàlida en objectes celestes. En casos simples, la direcció del vector moment angular es menysprea, i l'acoblament spin-òrbita és la raó entre la freqüència amb què un planeta o un altre cos celeste trencada sobre el seu eix i aquella amb la qual orbita al voltant d'un altre cos. Això es coneix comunament com ressonància orbital. Freqüentment, els efectes físics subjacents són les forces de marea.

acoblament de motors elèctrics

Els casos més típics d'acoblament de motors tenen lloc en els vaixell a propulsió elèctrica, havent de seguir-se les instruccions particular per a cada cas.

acoblament de moviment transversal

Permeten, dins de certs límits, que els eixos estiguin desplaçats transversalment però romanent rigorosament paral·lels entre si.
El tipus característic és el Oldham o de discos en creu, consistent en dos plats units als eixos, proveïts en les seves cares enfrontades de ranures diametrals, i entre les quals s'introdueix un altre plat o disc d'igual diàmetre que ells, amb un sortint prismàtic en cada cara disposat entre si a 90° i encaixant cadascun amb les ranures avantdites.
Per mitjà d'aquest sistema s'aconsegueix que àdhuc estant els eixos desplaçats paral·lelament no experimentin en girar pertorbació a alguna, ja que el disc intermedi s'anirà traslladant transversalment i descrivint una circumferència de diàmetre igual a la distància entre els centre dels eixos, neutralitzant la diferència de posició d'aquests.

acoblament de plats

Són els més adequats per a la unió d'eixos propulsors, especialment quan la potència a transmetre és considerable.
Consisteixen en dos platerets amb les seves corresponents galledes, enxavetats, embotits o soldats als eixos, i units entre si per mitjà de perns.
El seu ús té l'inconvenient que excloure's l'ús de coixinets enters i de boles.

acoblament de reacció

Qualsevol forma d'acoblament que permet transferir energia del circuit de sortida d'un amplificador al seu circuit d'entrada.
També és anomenat acoblament de retroalimentació o acoblament de regeneració.

acoblament dentat

Formats per dues rodes dentades que encaixen en les dents llaurades interiorment en un tambor comú, transmetent-se a través d'ell l'esforç de la roda motriu a la conduïda.
Permeten una gran mobilitat en direcció longitudinal i són insensibles als petits canvis d'assentament dels eixos.
S'empren per unir els eixos de les turbines amb els de els pinyons de les caixes d'engranatges.

acoblament directe

Consisteix a unir directament la sortida d'una etapa amb l'entrada de la següent, això suposa polaritzar la segona etapa amb la component contínua que hi ha a la sortida de la primera, pel que en poques etapes s'arriba al nivell màxim de tensió d'alimentació, s'utilitza quan s'amplifiquen senyals de freqüència molt baixes.

acoblament electrònic

Acoblament entre dos circuits, a causa d'un corrent d'electrons regulada per la influència que un dels circuits exerceix sobre l'altre.
Aquesta classe d'acoblament tendeix a ser unidireccional, ja que les corrents en el segon tenen poca influència sobre el primer.

acoblament electrostàtiques

Enllaç de dos circuits o dispositius per línies electrostàtiques de força, o línies electromagnètiques de força o per connexió directa, amb la finalitat de transferir energia d'un a altre.

acoblament en fusteria

En fusteria, es diu acoblament, ajustament o en certs casos encaixament, de la unió entre si (i fixació ferma) de taulons, posts, o de peces de fusta en general, per a fabricar mobles, estructures o altres elements de fusta.
A part de la cola, sempre recomanable en llocs que no s'hagin de desmuntar, certs tipus d'acoblament es fan solament, mitjançant cargols, grapes o claus. N'hi ha d'altres en canvi, els anomenats encaixaments, que fan servir com a base d'unió, la mateixa fusta retallada d'una manera especial.
Acoblament per testa. És aquell acoblament que es fa una fusta contra l'altra sense fer cap encaixament, la força de la unió radica en elements externs a les fustes unides:caragols, grapes o claus, peces metàl·liques. etc.
- Es distingeixen els següents tipus d'acoblament per testa:
a) Acoblament amb grapes, claus (encolat o no).
b) Acoblament amb tirafons (encolat o no).
c) Acoblament pocket-hole (encolat o no).
d) Acoblament encolat amb clavilla per a centrar les peces.
e) Acoblament encolat amb galeta per a centrar les peces.
f) Acoblament desmuntable amb tirafons-gir 90° i clavilla (fusteria).
g) Acoblament desmuntable amb escaires metàl·lics.
h) Acoblament per encaix. És aquell que es fa una fusta contra l'altra mitjançant encaixaments, la força de la unió radica en els mateixos encaixaments fets a les fustes que s'uneixen.
- Es distingeixen els següents tipus d'encaixos:
a) Encaixament dentat. Mode d'ajuntar dues fustes fent-hi en els extrems a unir, dents i buits que ocupen la meitat del seu gruix i col·locant-los de manera que les dents d'un encaixin en els buits de l'altre.
b) Encaixament de cua d'oreneta . És un tipus d'encaix dentat que es talla de manera que l'espiga cap al seu extrem es va eixamplant com la cua d'una oreneta i que es fa encaixar en una cavitat feta amb la mateixa forma en l'altra fusta.
c) Encaixament a mitja mossa. El que es fa rebaixant ambdues fustes la meitat del seu gruix en el lloc on han de posar-se en contacte.
d) Encaixament escairat. El que es fa amb caixa i metxa o amb mitja mossa per a acoblar dues fustes fent un angle de 90° d'una amb l'altra.

acoblament estratosfèric

Interacció entre les pertorbacions de l'estratosfera i les de la troposfera.

acoblament fixos

Son aquells en què la unió dels dos eixos és completament rígida, per a això els seus eixos geomètrics han d'ésser exactament un en prolongació de l'altre i no han de sofrir trasllats axials ni radials per causa alguna, quedant tots dos eixos convertits de fet en un eix únic.
Poden ser de manegot o de plat.

acoblament flexibles

Els acoblaments flexibles són dissenyats de tal manera que siguin capaços de transmetre torque amb suavitat, en tant permeten certa desalineació axial, radial o angular. Segons el mètode utilitzat per a absorbir la desalineació, -Els acoblaments flexibles poden dividir-se en:
a) Acoblaments d'elements lliscants.
b) Acoblaments d'elements flexants.
c) Combinació d'acoblaments lliscants i flexants.

acoblament flexibles o elàstics

Serveixen per compensar diferències axials, transversals i angulars, per a això els plats estan units mitjançant òrgans elàstics tals com a molls d'acer, discos de cautxú, corretges, etc.
S'empren per a acoblament de dinamos amb les seves màquines motrius, de motors elèctrics amb bombes, etc.

acoblament inductiu

S'anomena generalment acoblament per transformador. S'utilitza en els amplificadors de baixa freqüència, en les seves últimes etapes i per acoblar amplificadors de potència al circuit d'utilització (motors, bobines, altaveus, etc.), per la propietat de poder adaptar impedàncies fàcilment i separar elèctricament els circuits.

acoblament internacional a terra

La Conferència Internacional per a la Seguretat de la Vida Humana en la Mar (1960), reconeixent que per combatre els incendis a bord dels vaixell era necessari un acoblament universal de vaixell a vaixell i de vaixell a terra, va decidir exigir l'existència a bord dels vaixell d'una connexió internacional a terra que reunís els requisits necessaris amb ell amb la finalitat de subministrar aigua a la canonada principal contra incendis i el sistema de ruixadors.

acoblament irreversible

S'empren quan dos o més màquines motrius mouen un mateix eix, i tenen per objecte evitar que alguna d'elles pugui ser arrossegada per les altres en disminuir les seves revolucions.

acoblament magnètic

En electrònica es denomina acoblament magnètic al fenomen físic pel qual el pas d'un corrent elèctric variable en el temps per una bobina produeix una diferència de potencial entre els extrems de les altres bobines del circuit.
Quan aquest fenomen es produeix de forma indesitjada es denomina diafonia.
Aquest fenomen s'explica combinant les lleis d'Ampere i de Faraday.
Per la primera, sabem que tota corrent elèctric variable en el temps crea un camp magnètic proporcional també variable en el temps.
La segona ens indica que tot flux magnètic variable en el temps que travessa una superfície tancada per un circuit indueix una diferència de potencial en aquest circuit.

acoblament mecànic

Es diu acoblament mecànic a una sèrie d'enllaços rígids, amb lligaments que formen una cadena tancada o una sèrie de cadenes tancades. Cada lligament té un o més lligues, i aquestes tenen diferents graus de llibertat que els permeten tenir mobilitat entre els lligaments. Un acoblament mecànic es diu mecanisme si dos o més lligues es poden moure pel que fa a un lligament fix. Els acoblaments mecànics solen dissenyar amb una entrada i produeixen una sortida, alteren el moviment, la velocitat, l'acceleració, i apliquen un avantatge mecànic. Un acoblament mecànic que es dissenya per a ser estacionari s'anomena estructura.

acoblament mòbil

Quan els eixos a unir puguin ésser subjectes a certa variació en les seves posicions relatives s'empren els acoblaments mòbils, els quals, segons la mobilitat que permetin.
- Poden ser:
a) Acoblaments mòbils en direcció longitudinal.
b) Acoblament de moviment horitzontal.

acoblament mòbil en direcció longitudinal

Utilitzats principalment com a acoblaments de dilatació per compensar les variacions de longitud dels eixos causades per diferències de temperatura.
D'aquesta classe són els de dents o de Scharp, proveïts de dos plats que en les seves superfícies enfrontades porten fins sortints encadellats que no es toquen per les seves superfícies frontals, permetent un desplaçament axial.
Per al perfecte centrat, poden portar un anell centrador, o bé fer que un dels eixos penetri en la prolongació del cub de l'altre.

acoblament per encaix

És aquell que es fa una fusta contra l'altra mitjançant encaixos, la força de la unió radica en els mateixos encaixos fets a les fustes que s'uneixen.
- Es distingeixen els següents tipus d'encaixos:
a) Encaixament dentat. Mode d'empalmar dues fustes fent-hi en els extrems a unir, dents i buits que ocupen la meitat del seu gruix i col·locant-los de manera que les dents d'un encaixin en els buits de l'altre.
b) Encaixament de cua d'oreneta . És un tipus d'encaix dentat que es talla de manera que la metxa cap al seu extrem es va eixamplant com la cua d'una oreneta i que es fa encaixar en una cavitat feta amb la mateixa forma en l'altra fusta.
c) Encaixament a mitja mossa. El que es fa rebaixant ambdues fustes la meitat del seu gruix en el lloc on han de posar-se en contacte.
d) Encaixament escairat. El que es fa amb caixa i metxa o amb mitja mossa per acoblar dues fustes fent un angle de 90° d'una amb l'altre.

acoblament R-C

Acoblament entre etapes amplificadores format per un condensador en sèrie que bloqueja la component contínua del senyal, deixant passar cap a la càrrega només la component altern amplificada.

acoblament rígid

Els acoblament rígid es dissenyen per a unir dos eixos en forma atapeïda de manera que no sigui possible que es generi moviment relatiu entre ells.
Aquest disseny és desitjable per a certs tipus d'equips per als quals és desitjable que sigui una alineació precisa de dos eixos que pot assolir-ne .
En tals casos, l'acoblament ha de dissenyar-ne de manera que sigui capaç de transmetre la força en els eixos.

acoblament Sellers

És un altre acoblament de manegot, constituït per dos troncs de con, ranurats al llarg d'una generatriu, col·locats cadascun en l'extrem d'un eix i introduïts en un manegot tornejat interiorment en forma de doble con, realitzant-se l'acoblament pel destret dels dos troncs de con per mitjà de cargols passants que els comprimeixen contra el manegot i, fent tancar les ranures, els estrenyen contra els eixos.
S'usen molt en eixos propulsors de petites unitats i en acoblament de bombes amb els seus motors, podent portar per a més seguretat xavetes ajustades.
Es construeixen per a eixos d'igual i de diferent diàmetre.

acoblament tàndem

Acoblament mecànic dels comandaments de sintonització de dos o més circuits ressonants.

acoblament Zodel

És el que els plats porten unes corones cilíndriques introduïda una en una altra concèntricament i proveïdes d'unes escletxes a través de les quals es fa passar una corretja de cuir contínua.

acoblar

Unir dos òrgans mecànics, dos aparells o dues màquines per combinar-ne els efectes.

acoblar

Ajustar una peça o membre de el casc de la nau, a la forma i dimensions correctes, de manera que encaixi perfectament en el lloc que ha d'ocupar.

acoblar

Ajustar una peça a el lloc on hagi de col·locar-ne.

acoblar

Unir dos taules pels seus cantells amb xamfrans inversos perquè la unió no formi ressalt.

acoblar

Ajustar una peça o membre del buc del vaixell, a la forma i dimensions correctes, de manera que encaixi perfectament en el lloc que ha d'ocupar.

acoblar

Fer un tauló un forat per ajustar una peça.

acoblar dos aparells

Agrupar dos aparells, peces o sistemes, de manera que el seu funcionament combinat produeixi el resultat convenient.

acoblar dos peces

Unir dues peces fent entrar una part de l'una dins l'altra, o bé mitjançant un element d'unió, de manera que es puguin separar sense que se'n destrueixi cap.

acoblar el folre

Corbar les taules del folre d'un vaixell en sentit transversal, de manera que s'adaptin a la forma de la quaderna corresponent.

acoblar taules aixamfranades

Unir dues taules pels seus cantells amb xamfrans inversos perquè la unió no formi ressalt.

acoblo de mànegues

Peça destinada a unir els extrems de les mànegues entre si, amb el broquet o amb el repartidor.
Poden ser: Acoblo femella, acoblo mascle, doble femella, doble mascle, acoblo de reducció i d'expansió.
De tots ells solament els dos primers s'uneixen directament a les mànegues, formant part integrant d'elles, la unió s'efectua per mitjà d'anells d'expansió interiors, o lligades de filferro exteriors.
Els altres apilaments serveixen per fer connexions entre aquests, empalmant mànegues d'igual o de diferent diàmetre.

acoderar

Posició en què se situa el vaixell per mantenir la proa dirigida a les ones en una badia on hi ha corrent.

acoderar

Donar una colzera, estant l'embarcació fondejada, per presentar un costat a forma determinada.

acoderar

Presentar en certa direcció la banda d'un vaixell fondejat.

acoderar

Amarrar un vaixell per la popa a un objecte a terra o a la superfície amb la finalitat de mantenir-lo en aquesta posició.

acoderar

És l'operació de sostenir a un vaixell per la popa, ja sigui amb un ancorot o bé amarrant-la a una boia.

acoderar

Donar una amarra (codera) per la popa del vaixell i en direcció contraria al costat amb que esta amarrat al moll, a un mort, ancorot o a un altre moll perpendicular a l'anterior, amb la finalitat d'obrir més fàcilment la popa a l'efectuar la maniobra de sortida.

acoderat

Es la posició en què se situa el vaixell per mantenir la proa dirigida a les ones en una badia on hi ha corrent.

acollador

Acollador és, en nàutica, la corda que forma part d'un conjunt tensor associat amb dues bigotes. En el cas, més freqüent, que les bigotes siguin de tres ulls (forats) el collador passa successivament pels ulls d'una i altra bigota
Estris anàlegs reben noms diferents en altres contextos; al món militar, per exemple, una mena d'acollador que serveix per a sostenir el sabre s'anomena dragona.
- Materials clàssics. Els acolladors eren, i encara són, de cànem enquitranat. La seva mena era la meïtat que la mena de l'obenc a tesar.
En el cas d'obencadura de fibres modernes els acolladors acostumen a ser de la mateixa fibra emprada en la maniobra de ferm (eixàrcia ferma).
- Detalls pràctics. Cada acollador té dos caps (extrems). Un dels caps pot lligar-se a la coberta (a una anella o cadenot apropiat). També pot fer-se-li un "nus d'acollador", un nus en forma de pom perquè quedi retingut en el primer ull de la bigota fixada a l'obenc. Un nus d'acollador típic és l'anomena't "nus de Matthew Walker".
Els acolladors sempre es passen cap a la dreta. El nus de l'acollador queda a proa i per dins a la banda d'estribord, i a popa i per dins a la banda de babord. L'altre cap de l'acollador es va passant pels ulls de les bigotes.

acollador

Cap de poca mena que es passa per la baga d'un cable i per un baga o landa i que serveix per a tibar.

acollador

Cap que serveix per tensar l'eixàrcia, passant pels ulls dels bossells o bigotes dels obencs.

acollador

Implementar metàl·lic per tesar vents, nervis, etc.

acollador

Instrument metàl·lic compost d'un cos cilíndric buit, fixat internament al seu extremitat, en la qual es disposa com plançons metàl·lics units a el cap lliure de la armella.

acollador

Dispositiu utilitzat per tesar obencs i burdes.

acollador dels obencs

Corda, generalment enquitranada, que va passant dels ulls d'una bigota als ulls d'una altra, de manera que permet el trempat dels obencs, obenquells, estais, barbades, burdes o qualsevol altre element de l'eixàrcia ferma.

acollador metàl·lic

Tub d'acer amb rosca sense fi interior en els dos extrems que serveix per tesar els obencs i altres caps d'una embarcació.

acolladura

Posar tirant el cap d'un bossell.

acollament

Acte i efecte d'acollar.

acollar

Estrènyer amb perns o caragols.

acollar

Tibar pels acolladors, per posar rígid un cap a la qual respectivament pertany.

acollar

Al calafatejat, és omplir les costures d'una ambarcació.

acollar l'estopa

Omplir d'estopa entre els taulons del buc o de la coberta d'una nau.

acollar les costures

Introduir estopa en les costures del vaixell.

acolorit a capes

Ombreig o acolorit diferencial de les parts d'un mapa compreses entre dues corbes de nivell determinades perquè és pugui apreciar a primera vista la distribució de les terres altes i les baixes.
Ha de triar-se amb summe cura la corba de nivell en la qual s'efectua cada canvi de color.
Un dels mètodes més utilitzats és emprar una seqüència de verds, grocs i marrons que culminin en vermell, morat o blanc en els sectors més alts.
Altre mètode consisteix a usar un sol color en tota la seva gamma d'intensitats des de la més tènue a la més fosca.
Un tercer mètode consisteix a fondre o graduar tons successius per a evitar la impressió d'escalonament que es produeix quan s'emplenen corbes de nivell.

acolorit de relleu

Mètode consistent a fer ressaltar les diferències d'altura o de profunditat sobre les cartes utilitzant diversos colors.

acoltella

L'acoltellat, és la tècnica d'allisar amb ganiveta o una altra eina la superfície del entarimat o dels mobles de fusta. No cal confondre'l amb l'apunyalament o atac amb arma blanca.
La ganivetada fa referència al mètode manual amb què es retirava la capa danyada de la fusta mitjançant l'ús de ganivetes o rasquetes. Al quadre Els acoltilladors de parquet de l'artista francès Gustave Caillebotte, s'observa com es rascava o acoltellava la fusta amb estris de metall per posteriorment encerar-la o oliar-la. La posició, la mida de la superfície i el temps requerit feien d'aquest treball una cosa molt dura i artesana.
Actualment se segueix usant aquest terme al gremi dels parquetistes i entarimadors. El procés inclou tant el poliment com l'envernissat, i es comprèn com una restauració del parquet. El procés, ha incorporat màquines polidores-aspiradores elèctriques amb diversos cavalls de potència. Pel que fa als vernissos, s'ha evolucionat cap a l'ús de vernissos poliuretànics o oleuretànics impermeables, de base aquosa, baixa toxicitat i assecat ràpid.
Les raons més comunes per a la ganivetada d'un paviment de fusta són:
a) El vernís o material usat de protecció degenera a causa dels raigs ultraviolats o uv, que també afecten la fusta, canviant el seu color. La cua perd adhesivitat després del pas del temps fent que les peces de fusta es moguin o es desprenguin.
b) Abrasió superficial del vernís degut a impactes, animals, grava o mobles.
c) Taques negres a zona d'aigua (radiadors, banys, cuines), taques fosques producte del greix o químics.

acomboiament

Acció d'acomboiar.

acomboiar

Fer escorta un vaixell de guerra o uns quants a d'altres de més o menys importants, especialment als vaixells mercants.

acomiadament del capità

L'armador, que designa al capità, és qui pugues també acomiadar-ho, amb causa o sense ella, doncs malgrat la seva posició preeminent a bord, és un tripulant vinculat al primer mitjançant un contracte d'embarcament o enrolament idèntic al que lliga a l'armador amb la resta del personal embarcat, o dotació del vaixell.
Aquest acomiadament arbitrari pot tenir lloc abans que el vaixell es faci a la mar quan l'ajust, o contractació, no tingui temps o viatge determinat, i no comporta el pagament d'indemnització alguna, excepte pacte exprés en contrari, però sí el dels sous reportats (art 603, Cód. Com).
Si l'acomiadament ocorregués durant el viatge, el capità percebrà els salaris pactats fins al retorn al port on va ser contractat, tret que hi hagués just motiu per a aquest acomiadament; si l'ajust fora per temps o viatge determinat, no pot ser acomiadat fins al compliment del termini del contracte, excepte causes greus (arts 604 i 605, Cód. Com.).
L'Ordenança del Treball en la Marina Mercant (O.T.M.M.) recollida en l'Ordre Ministerial de 20 de maig de 1969, va establir en el seu article 90.2, que "per la naturalesa especial i múltiple de la representació que ostenten i funcions encomanades als Capitans, Pilots i Patrons amb comandament de vaixell, el navilier o armador podrà lliurement disposar el cessament d'aquells, amb dret per part dels mateixos a reintegrar-se al càrrec que dins de l'empresa vinguessin exercint amb anterioritat a la seva designació per al comandament de la nau", i que "una vegada reintegrat al seu anterior lloc, la relació jurídic/laboral podrà extingir-se d'acord amb les normes generals".
Aquest concepte es repeteix en la O.T.M.M en regular en l'article 91 la terminació del contracte d'embarcament o enrolament per voluntat dels càrrecs de comandament, quan s'indica que aquests "poden ser lliurement remoguts per les empreses", si bé poden reintegrar-se al càrrec que tenien anteriorment en les empreses.
L'adopció, en 1980, de l'Estatut dels Treballadors per Llei Nº 8/1980, de 10 de març va fer pensar en la inconstitucionalitat de l'article 90.2 del O.T.M.M., problema que el Tribunal Constitucional va resoldre negativament en diverses Sentències (5 d'octubre de 1983, 16 de gener de 1984) sostenint que l'acomiadament lliure el capità no viola l'article 14 de la Constitució espanyola en virtut de les diferències existents entre aquest capità i els altres treballadors.
Després de l'entrada en vigor del Reial decret Nº 1.382/85, d'1 d'agost, sobre el personal d'alta direcció, el Tribunal Suprem, en la seva Sentència de 30 d'abril de 1990 va sostenir que l'examen de la naturalesa de la relació laboral del capità, "aboca a la conclusió que aquesta s'insereix plenament en li àmbit de la relació especial del personal d'alta direcció" regulada per aquell Reial decret, atès que en aquesta normativa s'entén com inclosos en aquest personal a "aquells treballadors que exerciten poders inherents a la titularitat jurídica de l'empresa, i relatiu als objectius generals de la mateixa, amb autonomia i plena responsabilitat només limitades pels criteris i instruccions directes emanades de la persona o dels òrgans superiors de govern i administració de l'entitat que respectivament ocupi aquella titularitat".
Afegeix l'alt tribunal que el capità exerceix en el vaixell, considerat aquest com a centre autònom de treball, altes funcions directives, "amb les amplíssimes facultats de direcció i representació que li confereixen els articles 610 i següents de Codi de Comerç, així com les que, en el marc del comandament i govern del vaixell li atribueixen els articles 15 i concordants de l'Ordenança ja esmentada".
En aquesta mateixa Sentència, el Tribunal Suprem va expressar que "per imperatiu de la Disposició Addicional del RD 1382/1985, d'1 d'agost, ha d'entendre's que a partir de l'1 de gener de 1986, data en què aquell va entrar en vigor, ha quedat sense efecte i freturós de virtualitat l'article 90 de l'Ordenança del Treball de la Marina Mercant" que autoritzava al navilier o armador a "disposar lliurement el cessament del capità".
El consegüent cessament de la relació contractual, "adoptat per decisió unilateral de l'empresa sense expressió de causa" dóna lloc a una indemnització de set dies de salari per cada any de servei amb un màxim de sis mensualitats i al pagament de tres mensualitats per falta de preavís.
En la nostra opinió, la decisió del Tribunal Suprem respecte de l'articulo 90 del O.T.M.M, que per analogia ha d'estendre's a l'article 61 de l'Ordenança de Treball per a la Pesca Marítima de Vaixells Arrastres al Fresc (OTPMBAF), és la correcta, si bé pensem que el càrrec de capità no correspon al gènere "personal d'alta direcció", tot i que és un càrrec d'especial confiança, en el qual l'element personal juga un paper molt important.
Aquest marc de confiança implica que quan els fets no corresponen al que s'espera del capità, i les expectatives que van formar la voluntat del navilier o armador en nomenar-ho desapareixen, cap el cessament de la relació laboral, encara sense causa alguna, però acompanyat amb el pagament de les indemnitzacions que corresponguin.

acomiadar la costa

Referint-se a la costa, cap, punta, illa, etc., que tenen baixos en els seus voltants, és sortir o estendre's des de qualsevol i aquestes parts de terra cap a la mar algun escull, sonda, etc.

acomodació

En estereoscòpia, la capacitat dels ulls per a obtenir una visió estereoscòpica mitjançant la superposició de dues imatges.

acomodació òptica

Facultat de l'ull humà per a obtenir imatges nítides dels objectes situats a diferents distàncies.
L'acomodació és un canvi òptic dinàmic de la potència diòptrica de l'ull, que permet modificar el seu punt d'enfocament pel que fa als objectes allunyats i propers, amb la finalitat de formar i mantenir imatges clares a la retina. La seva mida es representa en diòptries, igual que l'error refractiu.

acompanyant

Rellotge de butxaca de fiabilitat acceptable o cronometro, el de pitjor marxa dels tres que solen dur a bord la major part de vaixells, que es trasllada al lloc on l'oficial efectua l'observació de l'altura d'un astre, per a precisar l'instant d'aquesta i després obtenir, per comparança, l'hora que marcava el cronometro magistral en aquest moment.
Avui dia, la importància de l'acompanyant ha decaigut gairebé totalment, a causa de la facilitat amb que es pot obtenir l'estat.

acon

Embarcació oberta de fons i costats plans, normalment sense màquina, utilitzada especialment per a les operacions de càrrega i descàrrega d'aquells vaixells que no poden atracar.

acon

Xalana o gavarra.

acon

A França, calaix llarg i estret que fan servir els almadravers a la costa de l'Aguillón per agafar mol·luscs que conreen a les almadraves.

aconillar

Ficar els rems dins de l'embarcació perpendicularment a l'eslora, fins que només quedi per fora de la borda una mica més de la pala.

aconillar els rems

En nàutica, es diu aconillar a l'acció de ficar els rems dins de l'embarcació perpendicularment a l'eslora, fins que només quedi per fora de la borda una mica més de la pala.
S'executa quan hi ha mar i vent i també per adreçar la galera, quan va tombada o per evitar trencar-los en l'abordatge.

aconseguir

Acció d'aconseguir, consecució.

aconseguir

Arribar navegant, o ajuntar-se a una cosa que va al davant.

aconxable

Capaç de ser aconxat.

aconxador

Que aconxa.

aconxar

Empènyer el vent o el corrent a una embarcació cap a la costa, una platja, un baix, moll, etc.

aconxar

Abordar-se, sense violència, dues embarcacions.

aconxar el corrent

Tirar o impel·lir el corrent una embarcació, llançant-la a la platja o algun baíx.

aconxar el vent

Acte i efecte de aconxar, tocar el fons per impuls del vent.

aconxar-se

Abordar-se sense violència dues embarcacions.

aconxar-se a la costa

Apropar-se massa a la costa.

aconxar-se a un lloc

Acostar-se a un lloc.

aconxar-se a una embarcació

Acostar-se una embarcació varada a la platja, oa un baix, quedant més subjecta al fons.

aconxar-se dos embarcacions

Abordar-se sense violència dues embarcacions.

acopador

Martell utilitzat per a donar forma còncava a la planxa.

acopar

Acte i efecte d'acopar.

acopar

Corbar les taules del folre d'un vaixell en sentit transversal, de manera que s'adaptin a la forma de la quaderna corresponent.

acopar

Fer a un tauler un forat per ajustar-li una peça.

acopar

Ajustar una peça al lloc on ha de col·locar-se.

acopar

Donar a un tauler la concavitat proporcionada a la convexitat de la peça o lloc a què s'ha d'aplicar.

acopar el folre

Corbar les taules del folre d'un vaixell en sentit transversal, de manera que s'adaptin a la forma de la quaderna corresponent.

acopejadors

Son els vaixells situats al voltant del floc de l'almadrava que capturen les tonyines izándolos des de la xarxa.

acopejadors

Es coneix amb aquest nom als mariners que es situen a la xarxa del floc de l'almadrava i amb els gafes enganxen a les tonyines i els hissen a aquests vaixells.

acopejar

Acció d'aixecar lentament del fons el floc de l'almadrava, per concentrar les tonyines i introduir-los en les embarcacions.

ACOPS

Acrònim de Comitè Assessor en Protecció del Mar.
La missió de ACOPS és promoure estratègies per al desenvolupament sostenible a nivell mundial en relació amb el medi ambient costaner i marí a través de la investigació científica, legal i de polítiques i activitats d'assessorament i de sensibilització del públic.
El Comitè Consultiu sobre la Protecció del Mar (ACOPS) va ser establerta en 1952 per Lord Callaghan com una de les organitzacions de primera ambientals no governamentals de tot el món. ACOPS es va concentrar inicialment en el foment d'acords internacionals per reduir la contaminació de l'oli marí. Des de llavors, s'ha expandit ACOPS seus interessos per incloure les fonts terrestres de contaminació marina, així com altres aspectes de la degradació del medi ambient costaner i marí.
L'estudi dels nostres mars i oceans, tant com a indicadors de contaminació i com un recurs amenaçat pel seu propi dret, ACOPS s'esforça per identificar solucions ambientals rendibles i de llarg termini que poden ser implementades de manera efectiva a tot el món.

acoquino

Espècie de llança amb què es pesquen tellerines i altres mariscs.

acord

Per norma general en el món del dret un acord és un pacte acceptat solidàriament per les diverses parts que hi intervenen, i que sovint es pren com a solució a una discrepància prèvia. També s'anomena acord la decisió presa per un òrgan col·legiat (tribunals, ajuntaments, juntes o simples assemblees). En ambdós casos en un acord hi convergeixen les voluntats expressades per les diverses parts d'un conflicte o pels diversos membres d'un col·lectiu amb la finalitat immediata de produir efectes jurídics d'obligat compliment.
Els acords era el nom que rebien els registres on hi figuraven les decisions preses pels òrgans de govern d'una institució com ara els ajuntaments, l'audiència, etc. Als Països Catalans i l'Aragó s'implantà el mot i la pràctica dels acords a principis del segle XVIII amb el nou corpus jurídic que desenvoluparen els Decrets de Nova Planta. L'acord va passar a substituir el mot i la pràctica de la deliberació, que tenia els matisos de debat i sopesament col·lectiu i que era pròpia del règim jurídic català tradicional.

acord amistós

Situació d'acord al que arriben les dues parts sense d'una assegurança sense necessitat de recórrer al dictamen de tercers.

acord antidúmping

L'Acord relatiu a l'Aplicació de l'article VI de l'Acord General sobre Aranzels Duaners i Comerç de 1994 (l'Acord Antidúmping") regeix l'aplicació de mesures antidúmping pels membres de la OMC. Les mesures antidúmping són les accions unilaterals que pot aplicar un membre després d'haver realitzat una investigació i formulat una determinació, d'acord amb les disposicions de l'Acord Antidúmping, en el sentit que el producte importat és "objecte de dúmping", i que les importacions objecte de dumping estan causant un dany important a la branca de producció nacional que produeix el producte similar.
L'Acord Antidúmping conté determinades prescripcions substantives per imposar una mesura antidúmping i requisits detallats de procediment relatius a la realització d'investigacions antidúmping, i la imposició i manteniment de mesures antidúmping. El incompliment dels requisits substantius o de procediment pot sotmetre a un procés de solució de diferències i pot justificar l'anul·lació de la mesura. A diferència de l'Acord sobre Subvencions i Mesures Compensatòries, l'Acord Antidúmping no estableix disciplines sobre el dúmping pròpiament dit, principalment perquè el dúmping consisteix en una pràctica de fixació de preus que apliquen les empreses comercials i, en conseqüència, no correspon directament a l'àmbit de les disciplines multilaterals.
L'article 1 de l'Acord Antidúmping estableix el principi bàsic que un membre no pot imposar una mesura antidúmping llevat que determini, com a conseqüència d'una investigació realitzada de conformitat amb les disposicions de l'Acord, que certes importacions són objecte de dúmping, i que hi ha un dany important a una branca de producció nacional i una relació causal entre les importacions objecte de dumping i el mal.

acord bilateral

Un acord és el conveni, la convenció, que es produeix entre dos o més individus, entre empreses, nacions, entre d'altres, sobre alguna qüestió. Mentre, els acords poden concretar-se en diversos àmbits, com ara polítics, socials, comercials, econòmics, per citar els més recurrents.
En el particular cas dels acords bilaterals, es tracta d'aquells acords en què estan implicades dues parts. Són contractes vinculants entre dues parts que accepten i acorden termes i condicions al respecte d'alguna cosa.
Sempre l'acord és el resultat d'un debat, d'una discussió, en la qual les parts que intervenen discuteixen punts de vista per així arribar a un acord que satisfaci les necessitats i demandes de les dues parts involucrades. També és habitual que en certs aspectes, cada part hagi cedir alguna demanda per així acostar-se més ràpidament a l'acord.
En el pla comercial internacional és on més recurrentment s'aprecien aquests acords anomenats bilaterals, en què dues nacions acorden, convenen cosa que els beneficia, per exemple, al intercanvi de determinats productes que es produeixen en un dels països i no en l'altre i viceversa.
En matèria de política internacional també es poden establir aquests acords entre dos països, com quan una nació necessita obtenir informació sensible d'una altra per resoldre un cas judicial i llavors decideixen subscriure un acord de col·laboració en aquest sentit.
I també com vam dir les empreses i els individus poden concretar acords bilaterals.
Entre individus, l'acord bilateral més corrent és aquell que s'estableix entre amo i inquilí. Les condicions del lloguer d'una casa, per exemple, s'establiran en aquest acord bilateral, que normalment es fa per escrit i en el qual s'enumeren els drets i deures que tindran cadascuna de les parts.
És important esmentar que en qualsevol tipus d'acord bilateral, quan alguna de les parts falta al compliment d'algun dels punts estipulats podrà ser plausible d'una sanció o almenys d'una demanda judicial on es dirimirà el càstig per incompliment de contracte.
Quan són dos països els que estan vinculats per un acord d'aquest tipus i un falta al seu compromís és possible que es generi una gran rapidesa entre tots dos que després desencadeni en un dur enfrontament.

acord combinat

El dividir-se els guanys/negocis entre dos o més portadors d'acord amb els contractes/acords anteriors.

acord comercial

Acord és un conveni entre dues o més parts. Es tracta del fruit d'una negociació, al qual s'arriba quan els involucrats adopten una posició comuna sobre un determinat assumpte.
Comercial, per la seva banda, és allò pertanyent o relatiu al comerç o als comerciants. Es coneix com a comerç a l'activitat socioeconòmica que implica la compra i venda de béns, tant per al seu ús com per revendre'l o per a la seva transformació.
Un acord comercial, per tant, és un conveni o tractat referent a l'activitat de comerç. Aquest tipus d'acord pot ser establert per companyies privades, organitzacions d'empreses o governs.
En general, quan l'acord és assolit entre dos països, se sol parlar de tractat de comerç. Els Estats acorden un model de relacions que regulen els intercanvis comercials entre ambdós. Els impostos, la moneda base, el control fronterer i la jurisdicció acceptada per les parts són algunes de les qüestions fixades per aquest tipus d'acords.
Així mateix, cal subratllar que existeixen els anomenats acords comercials preferencials que són aquells que s'estableixen entre dos països i que s'identifiquen per eliminar o reduir els aranzels entre les fronteres així com per facilitar els procediments d'exportació de productes. Un exemple d'aquells són els que manté la Unió Europea amb determinades regions del món.
A més de tot això, hauríem de ressaltar l'existència del que es coneix com "Acord Comercial Antifalsificació" (ACTA). Es tracta d'un acord internacional i de tipus voluntari que han signat nombrosos països del món amb el clar objectiu de deixar constància seu suport al que seria la propietat intel·lectual.
D'aquesta manera, amb aquell s'intenta lluitar no només contra la pirateria existent sinó també contra el que seria la falsificació de béns de tota mena. Estats Units, Austràlia, Canadà, França, Regne Unit, Itàlia, Portugal o Grècia són algunes de les nacions que han subscrit aquest citat acord legal.
Pel que fa als acords comercials entre empreses privades, el seu objectiu sol ser generar sinergies que permeti enfortir la posició de les dues en el mercat. L'acord pot ser aconseguit entre empreses del mateix sector econòmic (per reduir costos, arribar a un mercat estranger, etc.) o entre firmes de diferents sectors.

acord d'associació amb tercers països referent a la pesca

Acords d'associació amb tercers països aquesta Comunicació re considera la política comunitària aplicada als acords pesquers amb tercers Estats amb la finalitat de participar millor en el desenvolupament sostenible de la pesca defensant al mateix temps els interessos del sector europeu.
En el marc de la política pesquera comuna, la Unió Europea manté relacions diverses amb tercers Estats.
Les actuacions multilaterals de la Unió Europea i de diversos altres Estats permeten prendre mesures, especialment sobre les poblacions compartides o les poblacions d'alta mar tals com les grans espècies migratòries.
A més, la Comunitat ha celebrat nombrosos acords bilaterals.
Per a plantar cara als nous reptes que imposa una pesca responsable, la Comissió Europea proposa transformar els seus acords bilaterals amb contrapartida financera en acords d'associació pesquers (AAP) per a fomentar una pesca sostenible en interès mutu de les parts.
Aquests acords interessen generalment als països d'Àfrica, el Carib i el Pacífic (països ACP) i se haurien d'ampliar a tots els països que brinden accés als seus excedents.
La política de la Unió respecte a les relacions bilaterals basades en una contribució financera.
La Unió desitja aconseguir una pesca sostenible defensant al mateix temps els interessos de la seva pesca en aigües llunyanes.
Facilitaran un diàleg polític entre la UE i alguns tercers països al cobrir els aspectes relatius a la gestió dels recursos i al control i la vigilància de les flotes, així com al desenvolupament del sector pesquer.
La contribució financera única de la Unió Europea constarà de dos elements.
D'una banda, la contribució es valorarà en funció de l'accés als recursos i la sufragarà en gran mesura el sector privat mitjançant cànons.
Per altra banda, es destinarà la contrapartida financera al desenvolupament d'una pesca sostenible.
La contribució de la Comunitat es calcularà tenint en compte les possibilitats pesqueres per als vaixells comunitaris, la definició de mesures en favor del desenvolupament sostenible de la pesca.
El impacte de l'acord d'associació i la participació dels interessos europeus en el conjunt del sector pesquer de l'Estat riberenc soci.
Els AAP garantiran la sostenibilitat del sector pesquer i seran la base de l'actuació exterior de la política pesquera comuna (PPC) a nivell bilateral o subregionals.
Per a elaborar els AAP, la política de sostenibilitat es definirà en cooperació amb l'Estat interessat.
Es tractarà sobretot d'avaluar la política pesquera nacional i de comptabilitzar les necessitats de l'Estat en matèria de desenvolupament sostenible de la pesca.
Els AAP fomentaran la transferència de capital, tecnologia i coneixements tècnics, sobretot mitjançant la creació d'empreses mixtes.
S'ajustaran també a la lògica de desenvolupament dels Estats riberencs i a la seva integració en l'economia pesquera mundial.

acord d'Estocolm

Acord d'Estocolm L'Acord celebrat a Estocolm, el 28 de febrer de 1996, en virtut de la Resolució 14 de la Conferència SOLAS 95, "Acords regionals sobre les prescripcions específiques d'estabilitat aplicables als vaixells de transbord rodat per a passatgers", aprovada el 29 novembre 1995.

acord de Bretton/Woods

Al juliol de 1944, les principals potències aliades celebraren una important conferència en Bretton/Woods, Estats Units.
Es va concloure un acord que avui encara constituïx la carta monetària del món occidental.
Aquesta carta està basada en el principi dels tipus de canvis fixos que només varien dintre d'estrets límits.
No obstant això, per a donar certa mobilitat al sistema es va admetre la possibilitat que els països poguessin, en cas de desequilibri fonamental, revaluar o devaluar la seva moneda.

acord de Cartagena

L'Acord de Cartagena, és un instrument jurídic internacional amb el qual es va posar en marxa el procés d'integració, va ser subscrit l'26 de maig de 1969 a Quito, a la Casa de la Cultura, llavors seu de la Presidència de la República de l'Equador.
Van signar l'Acord, Tomás Guillem Elio per Bolívia; Jorge València Jaramillo per Colòmbia; Salvador Lluch Soler per Xile; Mastersito Federico per Equador i Vicente Turó Cembrián per Perú. Veneçuela que va participar en totes les negociacions no va signar.
L'9 de juliol de 1969, l'Acord de Cartagena va ser declarat compatible amb el Tractat de Montevideo. No obstant això, no va entrar en vigència sinó fins al 16 d'octubre del mateix any.
L'Acord de Cartagena va ser reformat diverses vegades mitjançant protocols modificadors. Mitjançant el Protocol modificador de Trujillo (març de 1996) es va introduir reformes de caràcter institucional: Es va crear la Comunitat Andina i es va establir el Sistema Andí d'Integració, es va transformar la Junta de l'Acord de Cartagena en Secretaria General de la CAN, es va ampliar la competència normativa al Consell Andí de Ministres de Relacions Exteriors.
- Els objectius de l'Acord de Cartagena són:
a) Promoure el desenvolupament equilibrat i harmònic dels països membres (Perú, Colòmbia, Equador, Bolívia) en condicions d'equitat, mitjançant la integració i la cooperació econòmica i social.
b) Accelerar el seu creixement i la generació de l'ús.
c) Facilitar la seva participació en el procés d'integració regional, amb la intenció de la formació gradual d'un mercat comú llatinoamericà.
d) Disminuir la vulnerabilitat externa i millorar la posició dels Països Membres en el context econòmic internacional.
e) Enfortir la solidaritat subregional i reduir les diferències de desenvolupament existents entre els països membres.
"El pacte va ser presentat oficialment com un mecanisme perquè els països es sobreposaren a les limitacions dels estrets mercats domèstics i desenvoluparan noves indústria. L'acord constava de dos components principals: el primer, uns programes de desenvolupament industrial sectorial i, el segon, l'eliminació de les barreres comercials entre els països membres. els principis fonamentals de l'Acord de Cartagena van ser abandonats molt aviat, sense que s'hagués arribat a cap assoliment concret.
No obstant això, la realitat és que el Pacte Andí respondre a interessos i objectius diferents. La seva creació i posada en marxa s'han d'entendre dins de l'estratègia dels Estats Units i els seus multinacionals per consolidar mercats al continent.

acord de Clearing

És un contracte de drets internacionals mitjançant el qual dos països acorden eliminar la transferència de divises en les transaccions de comerç exterior, reemplaçant-les per sistemes comptables en els Bancs Centrals d'aquests països, on es registraran i compensaran les referides operacions.

acord de complementació

És una forma més de completar els diferents procediments d'integració econòmic - duanera dels països que han estat signants d'un Tractat Multilateral d'Integració, encaminada a atorgar-ne facilitats en les importacions de productes que tenen certes característiques comunes, com per exemple, els del sector petroquímics, químic, metall mecànic, etc., per a les quals s'acorda, generalment, un Aranzel Duaner de 0% o amb drets molt baixos.

acord de complementació econòmica

Acord o conveni subscrit entre països en el marc de l'Associació Llatinoamericana d'Integració (ALADI), preferentment orientats a eliminar restriccions que distorsionen i afecten negativament el intercanvi comercial i les inversions entre ells.
Amb la seva adopció, es busca promoure el màxim aprofitament dels factors de producció i estimular la complementació econòmica.

acord de confirmació

Quan el Fons Monetari Internacional obre una línia de crèdit a un país deficitari, per exemple de 100 milions de dòlars, durant un any, significa que el país beneficiari podrà disposar de la totalitat d'aquesta suma des del primer dia, però si dos mesos mes tard reemborsa 50 milions de dòlars, de nou podrà disposar d'aquesta suma durant el temps que falta per al venciment del crèdit, i així successivament.

acord de la OMC sobre l'agricultura

L'Acord sobre l'Agricultura és un dels 29 textos legals individuals inclosos en l'acta final sota l'acord que estableix la OMC.
Va ser negociat a la Ronda Uruguai celebrada entre 1986 i 1994 i constitueix un primer pas significatiu per implantar una competència més lleial i aconseguir que aquest sector pateixi menys distorsions.
Comprèn els compromisos específics contrets pels governs membres de la OMC per millorar l'accés als mercats i reduir les subvencions amb efectes de distorsió en l'agricultura.
Aquests compromisos s'apliquen al llarg d'un període de sis anys (deu anys en el cas dels països en desenvolupament) que va començar el 1995.

acord de la OMC sobre l'aplicació de mesures sanitàries i fitosanitàries

L'Acord sobre l'Aplicació de Mesures Sanitàries i Fitosanitàries, va entrar en vigor juntament amb l'Acord pel qual s'estableix l'Organització Mundial del Comerç el 1° de gener de 1995.
Es refereix a l'aplicació de reglamentacions en matèria d'innocuïtat dels aliments i control sanitari dels animals i els vegetals.

acord de Nacions Unides sobre estocs de peixos

L'Acord de les Nacions Unides sobre les poblacions de peixos amb territoris que es troben dins i fora de les zones econòmiques exclusives i les poblacions de peixos altament migratòries, en anglès: United Nations Agreement for the Implementation of the Provisions of the United Nations Convention on the Law of the Sea of 10 December 1982 relating to the Conservation and Management of Straddling Fish Stocks and Highly Migratory Fish Stocks Overview (UNFSA) , és un acord internacional de les Nacions Unides sobre la pesca.
Aquest acord es va elaborar sobre el principi fonamental, establert per la Convenció, que els Estats haurien de cooperar per assegurar la conservació i promoure l'objectiu de la utilització òptima dels recursos de les pesqueries, dins i també més enllà de la zona econòmic exclusiva.
Aquest Acord es va adoptar el 4 d'agost de 1995 per la Conferència de les Nacions Unides sobre estocs de peixos transzonals i estocs de peixos altament migradors i fins a la data límit, 4 de desembre del 2006, de ser signat ho va ser per 59 entitats estatals.
Aquest Acord va entrar en vigor l'11 de desembre de 2001.
Detalla, entre altres coses, els estàndards mínims internacionals per a la conservació i gestió dels estocs peixos transzonals (Straddlings) i grans migradors.

acord de limitació voluntària de les exportacions

Acords bilaterals pels quals el govern o una indústria del país exportador accedeix a reduir o restringir les seves exportacions de manera que el país importador no hagi de recórrer a la imposició de contingents, aranzels o altres obstacles a la importació.

acord de llicència

Un contracte pel qual el sostenidor d'una marca registrada, d'una palesa, o d'un drets d'autor transfereix un dret limitat a altre individu per a usar en un procés, vendre, o fabricar un article, o cobrir serveis especialitzats coberts per una marca registrada o palesa o dret d'autor a altre signatura.

acord de lliure comerç d'Israel

Un acord comercial preferencial entre els Estats Units i Israel.

acord de naviliers

Són els celebrats entre companyia, amb referència a tràfic marítim, especialment pel que concerneix nòlit, càrrega, etc.

acord de pagament

Constituïx l'aval estatal, sense "clearing", que garanteix el compliment de les obligacions monetàries contretes pels residents d'un país amb els d'altre país, assegurant les corresponents transferències.

acord de promoció i protecció d'inversions

Es diu així als convenis subscrits entre dues parts amb l'objectiu d'oferir un tracte favorable a les inversions que provinguin des de l'altre país signatari del conveni.

acord de reconeixement mutu

Un acord de reconeixement mutu és un conveni formal entre dos països, per mitjà del com tots dos manifesten la confiança recíproca en certs aspectes del sistema regulador de l'altra part, en el grau especificat dins de l'acord.

acord de Santo Domingo

Acord Multilateral de Suport Financer recíproc entre els bancs centrals dels països de la ALADI i de la República Dominicana, per fer front a deficiències transitòries de liquiditat que afecten els països membres.
Neix en 1969 i en el formen part dels Bancs Centrals dels països de ALADI (Argentina, Bolívia, Brasil, Colòmbia, Xile, Equador, Mèxic, Paraguai, Perú, Uruguai i Veneçuela) i República Dominicana.
Va ser concebut com un mecanisme de finançament per a atendre les necessitats monetàries de curt termini dels països membres.
Els Bancs Centrals s'atorguen línies de crèdit sobre una quantitat global (març de 1980 eren US $ 263,3 milions) i per a integrar aquesta suma es distribueix entre els Bancs Centrals membres, quotes aporten en la mateixa proporció de les seves quotes al Fons Monetari Internacional.

acord de temps volum

Un contracte entre un portador i un expedidor que especifica generalment el moviment de cert nombre de contenidors en cert període de temps, generalment 12 mesos.

acord dels països del sud est asiàtic

Bloc comercial de les següents nacions: Brunei, Laos, Indonèsia, Malàisia, Cambodja, Myanmar, Filipines, Singapur, Tailàndia, i Vietnam.

acord general de tarifes i comerç

Un acord comercial multilateral decretat amb el propòsit d'unificar el comerç i els règims aranzelaris en el món.

acord general sobre aranzels duaners i comerç

L'Acord General sobre Aranzels Duaners i Comerç (GATT), és un tractat multilateral aplicat per les nacions que representen més de les quatre cinquenes parts del comerç mundial.
Vigent des del 1 de gener de 1948, aquest instrument va ser patrocinat pels governs que en aquell temps negociaven la Carta de L'Havana i en àmplia mesura es basa en les disposicions de la Carta.
En aquest instrument s'estatueix un codi de conducta aplicable al comerç internacional.
Els seus principis bàsics són que el comerç s'ha de realitzar basat en la no discriminació (la clàusula de la nació més afavorida); que la indústria nacional solament s'ha de protegir mitjançant aranzels duaners i no mitjançant restriccions quantitatives o altres mesures, que els aranzels s'han de reduir per mitjà de negociacions multilaterals i ser obligatoris, és a dir, que normalment no es poden augmentar en endavant, i que els països membres (les parts contractants) s'han de consultar col·lectivament per a superar els problemes del comerç.
Un capítol especial del GATT s'ocupa del comerç i del desenvolupament.

acord general sobre el comerç de serveis

L'Acord General sobre el Comerç de Serveis (GATS per les seves sigles en anglès) és el primer conjunt de regles multilateral, legalment obligatori i comprensiu sobre el comerç de serveis.
GATS va entrar en vigència al gener de 1995 com un part integral del OMC.
El funcionament del GATS és la responsabilitat del Consell del Comerç de Serveis, integrat per representants de tots els membres del OMC.

acord marc

Un acord marc és la forma de racionalització tècnica de la contractació consistent en preestablir una sèrie de condicions o termes que seran comuns a tots els contractes basats en aquest acord marc. Aquest sistema permet simplificar la gestió dels contractes i facilitar l'adhesió d'organismes o entitats, així com de comunitats autònomes i entitats locals.
Un cop celebrat un acord marc, els òrgans i organismes que requereixin serveis o subministraments seleccionaran, dins el catàleg o mitjançant una nova licitació, l'empresa participant en l'acord marc els serveis o productes puguin satisfer les seves necessitats de la millor manera possible.
A aquests efectes, proposarà a la DGRCC l'adjudicació del contracte basat corresponent.
D'acord amb el text refós de la Llei de Contractes del Sector Públic, per a adjudicar els contractes basats en un acord marc, quan no tots els termes estiguin fixats, cal convocar les parts a una nova licitació, seguint el procediment establert a l' article 198.4. Així mateix, podrà acudir-se a una nova licitació quan així s'hagi previst en l'acord marc i les circumstàncies concretes de l'adquisició així ho aconsellin.
En aquells acords marc amb segona licitació obligatòria, els contractes basats l'objecte estigui subjecte a procediments harmonitzats amb un valor estimat superior a 135.000 € (IVA exclòs), serà obligatori demanar oferta a totes les empreses adjudicatàries dels serveis o subministraments sol·licitats, mentre que en la resta dels casos es pot demanar oferta a un mínim de tres de les empreses adjudicatàries sempre que es justifiqui aquest aspecte en l'expedient.
Els criteris per a la valoració de les ofertes en aquesta licitació es seleccionen per part dels òrgans o organismes de entre els indicats en els plecs de l'acord marc i s'han d'indicar en el que s'anomena document de licitació.
Un cop valorades les ofertes per l'òrgan o organisme peticionari, aquest proposa a la DGRCC l'adjudicació del contracte basat al licitador que hagi presentat l'oferta més adequada a les seves necessitats i d'acord amb els criteris establerts en el seu document de licitació.
- Tipus d'acords marc:
a) Els que no tenen tots els termes o condicions fixats en l'acord marc: en aquest cas per a cada contracte basat s'obliga a dur a terme una segona licitació amb els adjudicataris de l'acord marc en què es defineixin els termes i condicions que no estaven ja predeterminats, seguint el procediment establert en l'article 198.4 del text refós de la Llei de Contractes del Sector Públic.
b) Amb tots els termes o condicions fixats en el propi acord marc: en aquest cas no cal fer una segona licitació. Ara bé, en alguns acords marc es promouen les noves licitacions quan es preveu que per determinades circumstàncies concretes s'obtindran millors condicions de mercat, com pot ser el cas, per exemple, de grans comandes.
- Catàleg d'acords marc en vigor:
La DGRCC ha coordinat processos de compres agregades d'ordinadors i programari ofimàtic durant els exercicis 2014, 2015 i 2016, en col·laboració amb la Direcció de Tecnologies de la Informació i les Comunicacions del Ministeri d'Hisenda i Administracions Públiques, per la qual cosa s'han estimat les necessitats de ministeris i organismes de l'Administració General de l'Estat i s'ha instat a les empreses adjudicatàries de l'acord marc a proposar descomptes de volum.
Gràcies a les compres agregades s'obté un estalvi important per volum, arribant al 30% de descompte sobre el preu dels productes adjudicats, i s'aconsegueix una homogeneïtzació dels productes adquirits.

acord monetari Europeu

Convenció signada el 5/8/55 pels països que per aquell temps formaven part de l'Organització Europea de Cooperació Econòmica.
Aquesta Organització ha creat un sistema multilateral de pagaments i un fons europeu, el funcionament del qual està a càrrec, sota l'autoritat del Consell del O.C.D.I., d'un Comitè de Directors i la Banca de Pagaments Internacionals de Basilea, que actua com agent del O.C.D.I..
El fons europeu (destinat a conèixer als països contractants crèdits per a plantar cara a les dificultats temporals de la seva balança comercial i a facilitar el funcionament del sistema de Pagaments) s'eleva a 607,5 milions d'unitats de compte.
La unitat de compte, de vegades coneguda sota l'abreviatura de UCAME, es defineix per 0,88867088 grams d'or fi, que correspon exactament al valor or d'un dòlar dels Estats Units sobre la base de US $35 la unça.

acord multilateral

Són aquells acords concertats en el marc jurídic institucional de l'Organització Mundial de Comerç, que són acceptats i de caràcter obligatori per a tots els estats que participen d'aquest organisme multilateral.

acord multilateral duaners

Són aquells que consisteixen a combinar els factors naturals i el capital tècnic amb el treball, a fi d'obtenir béns o serveis destinats a ser consumits o utilitzats.

acord naviliers

Són els celebrats entre companyia, amb referència a tràfic marítim, especialment pel que concerneix nòlit, càrrega, etc.

acord nord americà del lliure comerç

Un acord comercial ratificat pels Estats Units, el Canadà, i Mèxic que s'esforça a eliminar o reduir tarifes en la majoria de les mercaderies negociades entre els membres.

acord pacífic

L'ideal del dret internacional és que quan sorgeixin disputes, es resolguin per mètodes pacífics i no a través de la guerra o la violència.
Aquest cos legal ha ideat alguns mètodes per a la solució de controvèrsies per mitjans pacífics, que poden dividir-se en mitjans polítics i mitjans jurídics.
- Pertanyen al primer grup:
a) La negociació.
b) Els bons oficis.
c) La mediació,
d) Les comissions d'investigació.
e) La conciliació.
- Els procediments jurídics són:
a) L'arbitratge.
b) La decisió judicial.
Pot agregar-se una nova categoria, que es la de la solució de controvèrsies per les organitzacions internacionals, tant la general de les Nacions Unides com les regionals.
Comença a sorgir un mètode nou, el de "fact finding" que consisteix en l'examen dels fets de cada controvèrsia es curiós observar que s'han subscrit al món més de dos-cents pactes per a l'ajust no violent de diferències entre Estats, i que, el nombre de controvèrsies sense resoldre's segueix creixent.
Això pot deures a diferències entre els mètodes existents, mancant coneixement precís de l'operació d'ells, al fet que cada disputa és diferent i requereix de mètodes especials per ajustar-la, o potser al fet que de vegades convé a les Parts mantenir viu el conflicte.
Aquesta àrea precisa una àmplia anàlisi sistemàtica.

acord per a la conservació i gestió dels estocs de peixos transzonals

L'Acord de les Nacions Unides sobre les poblacions de peixos amb territoris que es troben dins i fora de les zones econòmiques exclusives i les poblacions de peixos altament migratòries, en anglès: United Nations Agreement for the Implementation of the Provisions of the United Nations Convention on the Law of the Sea of 10 December 1982 relating to the Conservation and Management of Straddling Fish Stocks and Highly Migratory Fish Stocks Overview (UNFSA), és un acord internacional de les Nacions Unides sobre la pesca.
Aquest acord es va elaborar sobre el principi fonamental, establert per la Convenció, que els Estats haurien de cooperar per assegurar la conservació i promoure l'objectiu de la utilització òptima dels recursos de les pesqueries, dins i també més enllà de la zona econòmic exclusiva.
Aquest acord es va adoptar el 4 d'agost de 1995 per la Conferència de les Nacions Unides sobre estocs de peixos transzonals i estocs de peixos altament migradors i fins a la data límit, 4 de desembre del 2006, de ser signat ho va ser per 59 entitats estatals. Aquest acord va entrar en vigor l'11 de desembre de 2001.
Detalla, entre altres coses, els estàndards mínims internacionals per a la conservació i gestió dels estocs peixos transzonals (Straddlings) i grans migradors.

acord per a la conservació i gestió dels estocs de peixos transzonals

L'Acord de les Nacions Unides sobre les poblacions de peixos amb territoris que es troben dins i fora de les zones econòmiques exclusives i les poblacions de peixos altament migratòries, en anglès: United Nations Agreement for the Implementation of the Provisions of the United Nations Convention on the Law of the Sea of 10 December 1982 relating to the Conservation and Management of Straddling Fish Stocks and Highly Migratory Fish Stocks Overview (UNFSA), és un acord internacional de les Nacions Unides sobre la pesca.
Aquest acord es va elaborar sobre el principi fonamental, establert per la Convenció, que els Estats haurien de cooperar per assegurar la conservació i promoure l'objectiu de la utilització òptima dels recursos de les pesqueries, dins i també més enllà de la zona econòmic exclusiva.
Aquest acord es va adoptar el 4 d'agost de 1995 per la Conferència de les Nacions Unides sobre estocs de peixos transzonals i estocs de peixos altament migradors i fins a la data límit, 4 de desembre del 2006, de ser signat ho va ser per 59 entitats estatals. Aquest acord va entrar en vigor l'11 de desembre de 2001.
Detalla, entre altres coses, els estàndards mínims internacionals per a la conservació i gestió dels estocs peixos transzonals (Straddlings) i grans migradors.

acord preferencial

És un acord d'integració econòmica en què s'ofereix accés a un mercat major sense exigir reciprocitat.

acord sectorial

És un acord d'integració econòmica en què es preveu la reducció de gravàmens mutus dels membres, pel que fa a una gamma reduïda de productes.

acord sobre obstacles tècnics al comerç del OMC

L'Acord sobre Obstacles Tècnics al Comerç, part integral de l'acord que estableix l'Organització Mundial del Comerç, té com a objectiu assegurar que les regulacions tècniques, les normes, les proves, i els procediments de certificació, no creuen obstacles innecessaris al comerç, al mateix temps que reconeix el dret dels països a adoptar les normes necessàries per aconseguir la protecció dels seus objectius legítims.

acord sobre subvencions

Acord sobre Subvencions i Mesures compensatòries de l'annex 1 de l'Acord de la OMC (també conegut com Acord SMC).
L'Acord sobre Subvencions i Mesures compensatòries intenta construir sobre la base de l' Acord relatiu a la Interpretació i Aplicació dels Articles VI, XVI i XXIII negociats a la Ronda de Tòquio.

acord sobre valoració duanera del OMC

La seva meta és formular regles per a la implementació de la valoració duanera, procurant més uniformitat i seguretat per a la seva utilització.
L'acord determina la necessitat d'un sistema just, uniforme i neutre per a la valoració dels béns amb propòsits duaners i pretén impedir l'ús arbitrari de valors duaners per a béns importats.
En l'Organització Mundial de Comerç aquest acord és denominat "Acord relatiu a l'aplicació de l'Article VII del GATT 94".

acord Swap

Els acords Swap són préstecs a curt termini en divises autoritzats entre bancs centrals.

acord voluntaris de retenció

Arranjaments bilaterals o multilateral informals amb els quals els exportadors refrenen voluntàriament certes exportacions.
Aquesta acció es pren per a evitar la dislocació econòmica d'un país importador.

acord Wassenaar

L'Acord de Wassenaar relatiu al control multilateral de les exportacions d'armes convencionals i productes i tecnologies de doble ús va substituir en 1996 al COCOM (Comitè de Coordinació per al Control Multilateral de les Exportacions).

acordar

Contractar amb algú per anar amb una nau.

acordonament de gel

Procés de pressió pel qual el gel marí és forçat a formar cordons.

acordonar

Fer cordó o cordill de fils o brins.

acords comercials

Acords d'abast parcial que tenen per finalitat exclusiva la promoció del comerç entre els països membres.
Conveni, tractat o qualsevol altre acte que regula les relacions comercials entre dos o més Estats o organitzacions internacionals.
Aquests acords, depenent de la seva cobertura, poden incloure la reducció o supressió dels aranzels, la reducció de mesures no aranzelàries (normes sanitàries, tècniques, duaneres, compres de l'Estat), mesures de protecció i defensa (salvaguardes, dúmping, subsidis), la liberalització del comerç de serveis, i altres disciplines relacionades amb el comerç, com les inversions, la propietat intel·lectual, el comerç electrònic.

acords de complementació

Acords per sectors industrials subscrits entre les parts contractants del Tractat de Montevideo 1960 amb la finalitat de facilitar la creixent integració i complementació de les seves economies, especialment en el camp de la producció industrial (Art. 16 i 17 del TM 60 i Resolució 99 (IV) de la Conferència).
Aquests acords van ser adequats a la nova modalitat d'acords comercials prevista pel Tractat de Montevideo 1980.

acords de complementació econòmica

Acords que tenen per objecte, entre d'altres, promoure el màxim aprofitament dels factors de producció i estimular la complementació econòmica.

acords de nova generació

Tractats comercials que en les seves clàusules contenen noves àrees com els serveis, inversió, propietat intel·lectual, compres governamentals, normes tècniques, pràctiques deslleials de comerç entre altres.

acords de promoció del comerç

Acords que fan referència a matèries no aranzelàries, i que tendeixen a promoure les corrents del comerç interregional.

acords de renegociació

Acords d'abast parcial en què van renegociar les concessions atorgades a l'empara dels mecanismes del tractat de Montevideo 1960, incorporant-les al nou esquema d'integració (CM/Resolució 1).

acords internacionals per l'escalfament global

Per revertir els efectes de l'escalfament mundial, la gran majoria dels científics i els governs estan d'acord en què necessitem prendre accions dràstiques. Hem de reduir les emissions de carboni del món, retallar la producció de CFC i altres químics destructors de la capa d'ozó i aturar la desforestació.
A) La convenció FCCC de les Nacions Unides. La Convenció Marc sobre Canvi Climàtic de les Nacions Unides (FCCC) que va ser signada a la Cimera Mundial a 1992 per 162 governs s'enfocava específicament en el problema. L'objectiu principal de la convenció és aconseguir estabilitzar els gasos hivernacle a l'atmosfera, el que previndria una perillosa interferència antròpica en el sistema climàtic. La convenció requeria que totes les nacions que signessin el tractat haguessin aconseguir reduir les seves emissions de gasos hivernacle fins a nivells de 1990 per a l'any 2000.
B) Tractat de Kyoto. Al desembre de 1997, les Nacions Unides va celebrar a Kyoto, Japó, la Convenció Marc de les Nacions Unides sobre el Canvi Climàtic. Aquí es va establir el Protocol de Kyoto, on es manifesta que el seu objectiu és aconseguir reduir un 5,2% les emissions de gasos d'efecte hivernacle globals sobre els nivells de 1990 per al període 2008/2012.
Aquest és l'únic mecanisme internacional per començar a fer front al canvi climàtic i minimitzar els seus impactes. Per això conté objectius legalment obligatoris perquè els països industrialitzats redueixin les emissions dels 6 gasos d'efecte hivernacle d'origen humà com diòxid de carboni, metà i òxid nitrós, a més de tres gasos industrials fluorats: hidrofluorocarburs, perfluorocarbons i hexafluorur de sofre.
L'acord ha entrat en vigor només després que 55 nacions que sumen el 55% de les emissions de gasos d'efecte hivernacle ho ha ratificat. En l'actualitat 129 països, l'han ratificat aconseguint el 61,6% de les emissions com indica el baròmetre de la UNFCCC C) Tractat de Bonn. Al juliol de 2001, a la cimera celebrada a la ciutat alemanya de Bonn, es va aconseguir un acord global sobre les condicions per posar en pràctica el Protocol de Kyoto.
L'acord de Bonn va ser signat per 180 països, entre els quals no figurava Estats Units, que no va ratificar aquest acord mundial. A l'octubre d'aquest mateix any, es va celebrar a Marràqueix la VII Reunió de les Parts de la Convenció Marc sobre el Canvi Climàtic, en la qual es van acabar de resoldre alguns assumptes que havien quedat pendents a Bonn.
L'acord adoptat estableix com han de comptar els països les seves emissions d'efecte hivernacle, com poden comptabilitzar els anomenats embornals de diòxid de carboni (boscos i masses forestals capaços d'absorbir els gasos d'efecte hivernacle), com seran penalitzats si no ho compleixen i com d'utilitzar els mecanismes de flexibilitat (compravenda d'emissions entre països). Aquest acord també regula les ajudes que rebran els països en vies de desenvolupament per afrontar el canvi climàtic.
D) Les Nacions Unides. Del 2 juny 2004 fins al 29 del mateix mes, es va mantenir la més recent reunió a les Nacions Unides per considerar el que es pugui fer pel que fa a l'escalfament global i al Corrent del Golf. 154 països van participar amb el resultat que l'única cosa que podien fer era d'eliminar l'ús del petroli i de la gasolina tan aviat com sigui possible.
La NASA es prepara. L'13 de juliol del 2004, va la NASA va llançar un satèl·lit, el primer de tres, el sol propòsit és el d'estudiar l'Escalfament Global. A més de l'estudi de l'ozó, un altre enorme problema associat amb l'Escalfament Global, aquests satèl·lits monitorejaran la temperatura i densitat salina dels oceans. Potser almenys serem capaços de supervisar els canvis ràpids i predir què és el pròxim que passarà.

acords multilaterals

Acords concertats dins del marc jurídic institucional de la OMC, que són acceptats i de caràcter obligatori per a tots els països membres d'aquest organisme multilateral.
Aquests acords són els pilars sobre els quals es basa l'Organització.

acords parcials

Acords en què no participa la totalitat dels països membres.

acords regionals

Acords regionals Acords en què participen tots els països membres.

acords regionals d'obertura de mercats

Acords d'abast regional que tenen el propòsit d'assegurar un tractament preferencial efectiu als països de menor desenvolupament econòmic relatiu.

acords sobre compres governamentals

Un acord plurilateral negociat durant la Ronda de Tòquio per assegurar que l'adquisició per part dels governs de béns i serveis inclosos en el comerç internacional, està basat en regulacions específiques, publicades, que estableixen procediments oberts per a presentar ofertes; que milloren la transparència en les pràctiques nacionals de compra; i que asseguren l'ús efectiu de procediments de solució de controvèrsies.
L'acord es va renegociar durant la Ronda Uruguai, fent efectiu l'1 de gener de 1996.

acorralar l'enemic

Maniobrar o evolucionar de tal manera contra un vaixell enemic, que no quedi a aquest més recurs que el de rendir o encallar a la costa.

acostadora

Se'n diu de l'embarcació menor amb la qual s'envia el peix a terra.

acostament

Acte i efecte d'acostar o acostar-se.

acostament del Sol

Moviment aparent d'aproximació del Sol a l'equador.

acostar

Abarloar, atracar, una embarcació.

acostar

Donar un cop de costat d'una embarcació a algun lloc.

acostar

Escorar o inclinar cap a un costat.

acostar

Apropar l'embarcació a qualsevol lloc.

acostar

Posició en què se situa el vaixell per mantenir la proa dirigida a les ones en una badia on hi ha corrent.

acostar

Reduir la distància respecte al vaixell de davant incrementant la velocitat del vaixell propi.

acostar

Fer proa a la boca del port, riu o canal quan ja és a prop.

acostar

És la maniobra consistent en amarrar un vaixell per proa i popa a dos morts, amb la qual cosa es manté en una direcció determinada siguin quines siguin les condicions de vents, corrents i marea.

acostar

Acumular-la sorra contra el moll o contra qualsevol obra hidràulica.

acostar a la mar

Arrambar el costat d'una nau a un moll o en un altre lloc.

acostar a una banda

Ficar-se al fons completament sobre una banda el vaixell encallat.

acostar el vent

Empènyer un corrent o el vent una embarcació cap a una costa o cap a un altre lloc perillós.

acostar l'artilleria

Mostrar els canons per les portes o presentar-los en disposició de disparar.

acostar la distancia

Reduir la distància entre dues o més coses o posar-les en contacte.

acostar un canó

Apropar un canó per una porta, una escotilla o un altre forat qualsevol: en el primer cas té relació amb apuntar.

acostar una nau

Arrimar una nau al costat d'un altre.

acostar-se

Escorar molt un vaixell.

acostar-se dos vaixells

Abordar-se sense violència dues embarcacions.

acostar-se la sorra

Acumular-se sorres contra el moll o qualsevol obra hidràulica.

acostat

Se'n diu que un vaixell està colzat, quan, a més de l'àncora o àncores de proa, en té fondejada una altra a popa, per mitjà de colzera o altre cap, a fi de mantenir-se en una direcció.

acotació

Acció de delimitar.

acotar

Atansar una cosa a una altra fins a posar-les suaument en contacte.

acotar

Posar cotes a un croquis, mapa topogràfic, pla o qualsevol altre document cartogràfic.

acotar

Peça que s'enfonsa entre les varengues d'un vaixell i serveix per travar-les fortament entre si i amb el buc.

acotar

Se'n diu de la peça que s'enfonsa entre les varengas d'un vaixell i serveix per trabarlas fortament entre si i amb el buc.

ACP

Grup de països d'Àfrica, el Carib i el Pacífic que mantenen una relació comercial preferencial amb la Unió Europea, en virtut de l'antic Conveni de Lomé, anomenat ara Acord de Cotonou.

acqua alta

Acqua alta es como se conoce a las mareas altas que ocurre con frecuencia en la Laguna de Venecia, Italia, afectando principalmente a Venecia y Chioggia. El fenómeno se da entre el otoño y la primavera. Comprende la inundación de las zonas más bajas de la ciudad de Venecia, que en los casos más graves puede llegar a abarcar el 96% de la ciudad. La definición oficial es que, acqua alta, es cuando el nivel del agua supera los 90 cm por encima del nivel de la marea normal.
Uno de los puntos más bajos de Venecia es la Plaza San Marcos, por lo que es una zona que muy frecuentemente es inundada, tal como ilustran las fotografías. Otro de los lugares severamente afectados por el fenómeno es la población de Burano.
La municipalidad de Venecia ha implementado una serie de acciones para garantizar que las actividades de la ciudad continúen a pesar de la inundación. Por ejemplo, se colocan pasarelas elevadas para la circulación de los peatones durante las inundaciones más severas (es aconsejable calzarse bota de goma). Sin embargo, algunas casas y negocios deben ser evacuados. El centro de investigación Coses en Venecia ha estimado que las inundaciones le cuestan a la ciudad unos 5 millones y medio de euros por año en horas no trabajadas.
La frecuencia de ocurrencia y severidad de estas inundaciones ha ido en aumento a lo largo del último siglo. La frecuencia de acqua alta se ha incrementado de menos de 10 veces por año a más de 60 veces por año. En cuanto a la severidad, el peor caso de acqua alta registrado fue la inundación de 1966, cuando las aguas superaron el nivel normal de marea (180 cm) en más de un metro y el 96% de la ciudad resultó inundada.
El 31 de octubre de 2004 las aguas alcanzaron 135 cm y se inundó el 80% de la ciudad. En diciembre de 2008, tormentas provenientes del Adriático produjeron una inundación que marcó un registro de 156 cm.
- Efectos. Según la severidad, el acqua alta afecta distintas áreas de la ciudad.
- Causas. La ciudad es muy vulnerable a cambios en el nivel del mar, ya que está construido sobre las islas bajas de la Laguna de Venecia, que han existido desde la última glaciación. Los edificios se sostienen gracias a pilotes de madera. El movimiento de subsidencia de la tierra contribuye favorablemente a la inundación, el cual ha causado inundaciones de 100 mm en el siglo XX. En todo caso, la subsidencia era debido a la extracción de agua subterránea entre los años 1950 y 1960. El hundimiento fue mayormente detenido cuando fueron taponados los principales pozos artesianos. Hoy en día, la subsidencia se estima entre 0,5 mm y 1 mm al año, debido básicamente a la compresión de la tierra por los millones de pilotes colocados y factores geológicos. Es necesario hacer notar que Venecia se hunde cada siglo entre 2 y 4 centímetros.
El nivel eustático es otro factor contribuyente significativo para la formación del Acqua Alta. El Grupo Intergubernamental de Expertos sobre el Cambio Climático (IPCC) ha estimado que la media global de subida de las aguas oceánicas está entre 10 y 25 centímetros en el último siglo. Este cambio está causado por diferentes factores, tales como el repliegue de glaciares (por ejemplo en los Alpes), derretimiento de las plataformas de hielo continental y la expansión del agua causada por la temperatura. Todos estos factores se consideran resultado del calentamiento global.
- Existen ciertas condiciones conocidas que potencian los efectos del Acqua alta, a saber:
a) Marea muy alta (normalmente durante la luna llena).
b) Presión atmosférica baja.
c) Un viento siroco con dirección desde el mar Adriático, que contribuye a que el agua entre en la Laguna Veneciana.
- Prevención. El proyecto MOSE (un acrónimo para Modulo Sperimentale Elettromeccanico; en Castellano, "Módulo Experimental Electromecánico"), más conocido como "Proyecto Moisés", es un plan para instalar en el fondo marino 79 solapas abisagradas de 300 toneladas cada una para separar la Laguna Veneciana del mar Adriático. El consenso científico es que esto no prevendrá la mayoría de casos de acqua alta, sino solo los más leves, pero la Federación de los Verdes sugiere que las puertas anti inundación prevendrán la inundación de la laguna veneciana por parte de las aguas del Adriático en severo detrimento de la vida en esa zona.

ACR

Acrònim de la "Alta comissària per a refugiats".
Fundada el dia 04/12/50.
Amb seu de Palau de les N.U. (Suïssa).
Persegueix garantir l'ajuda material i protecció jurídica als refugiats.

Acrab

Estrella Beta de la constel·lació d'Escorpió. El seu nom, procedent de l'àrab, significa Alacrán.
Malgrat la seva catalogació, Acrab no és la segona estrella més brillant de la constel·lació, sinó tan sols la sisena. Forma un sistema estel·lar quíntuple, les seves dos components principals són al seu torn binàries espectroscòpiques, comptant la component A amb una tercera companya.
Les dues component principals són estrelles blanc blavoses de tipus espectral B1, amb unes magnituds visuals respectives de 2,60 i 4,52. La seva lluminositat conjunta és 3.000 vegades superior a la solar.
El sistema es troba a una distància de 530 anys llum de la Terra.

acre

L'acre és una unitat de mesura agrària d'origen germànic, utilitzada tant a les illes Britàniques com a les seves antigues colònies, incloent els Estats Units, com a unitat de superfície. Equival a 4.047 m2. A Anglaterra i als EUA equival a una superfície de 40 a 46 ca (centiàrees) i 86 dm2; a Escòcia, a 51 a i 43 ca, i a Irlanda, a 65 a i 55 ca. L'acre s'utilitza molt sovint per expressar àrees de superfície en l'àmbit anglosaxó. En el sistema mètric, és l'hectàrea la que s'utilitza habitualment per al mateix propòsit. Un acre equival aproximadament al 40% d'una hectàrea.
Els acres més comunament utilitzats actualment són l'acre internacional, que equival a 4.046,8564224 m2 i, als EUA, el survey acre, que equival a 62.726.400.000/15.499.969 = 4.046,8726098 m2. En 1958, als EUA i als països de la Commonwealth es definí la mesura de la iarda internacional en 0,9144 metres. En conseqüència, l'acre internacional equival exactament a 4.046,8564224 m2.

acreció

És l'agregació de matèria a un cos. Per exemple, l'acreció de massa per una estrella és l'addició de massa a l'estrella a partir de matèria interestel·lar o d'una companya.
La teoria de l'acreció va ser proposada pel geofísic rus Otto Schmidt en 1944. Explica que els planetes es van formar a partir de l'acreció de planetesimals que, al seu torn, es van formar per acreció de gels.
En el cas de la terra, després d'estratificar un nucli, un mantell i una escorça pel procés d'acreció, va ser bombardejada en forma massiva per meteorits i restes d'asteroides. Aquest procés va generar un immens calor interior que va fondre la pols còsmica que, d'acord amb els geòlegs, va provocar l'erupció dels volcans.

acreció

Acumulació de pols i gas en cossos més grans.
La acreció és l'agregació de matèria a un cos.
Per exemple, l'acreció de massa per un estel és l'addició de massa a l'estel a partir de matèria interestel·lar o d'una companya.
Els planetes es van formar a partir acreció de planetesimals que alhora es van formar per acreció de gels.
Es poden definir dos tipus d'acreció considerades importants.
La primera, es refereix al procés en el qual, partícules molt petites s'uneixen formant objectes de major grandària.
Referint-nos específicament al nostre sistema solar, es considera que aquest es va formar a partir d'un núvol de pols i gas que es va formar després d'un col·lapse sota la seva pròpia atracció gravitatòria.
Podem pensar en un disc o anell com els de Saturn, els objectes que avui coneixem com planetes, es van formar a partir del que anomenem acreció, prenent per formar-se, aquest material, molt fi i unint fins a formar objectes més grans com els que avui coneixem, diguem-ne planetes, planetoides, asteroides, etc.
Hi ha un altre tipus d'acreció, aquesta ocorre quan un objecte massiu acumula material per l'atracció del seu camp gravitatori, per exemple, estrelles de neutrons o forats negres.

acreció artificial

Acreció produïda per l'acció humana mitjançant la construcció d'espigons o trencaones o bé per la deposició de material de platja per mitjans mecànics.

acreció binària

Procés pel qual un estel en un sistema binari extreu matèria de la seva companya mitjançant l'atracció gravitatòria.

acreció costanera

És un fenomen d'agradació que es troba a les zones costaneres.
Per aquest procés les partícules clàstiques portades per les ones i/o corrents costaneres es dipositen a la zona d'interfase aigua terra originant l'avanç d'un territori a costa de la superfície aigua.
Es dóna en mars, rius i llacs.
Pot ser natural o artificial.
Això últim pot ser de tipus directe, és a dir, per farciment premeditat; o indirecte, per la interferència d'escullera, molls, illes artificials, dragatges, etc.

acreció d'un núvol

Augmento del volum de les partícules d'un núvol o de precipitació per col·lisió i unió de partícules congelada amb gotes d'aigua subfosa.

acreció de la litosfera

Producció de litosfera oceànica nova en una vora de placa d'expansió actiu per ascens i solidificació de magma de composició basàltica.

acreció del gel

Acumulació de precipitació gelada, roción o tots dos sobre els objectes.

acreció del gel

És el creixement d'un cristall de gel a l'atmosfera per atrapament directe de gotetes d'aigua amb temperatura per sota de 0º C.

acreció dels continents

Acreció produïda als continents que té lloc durant orogènesis successives i que modifica la línia de costa.

acreció geològica

És un fenomen degradació que es troba en les zones costaneres.
Per aquest procés les partícules clàstiques portades per les ones i/o corrents costaneres es dipositen en la zona d'interfase aigua terra originant l'avanç d'un territori a costa de la superfície aquea.
Es dóna en mars, rius i llacs.
Pot ser natural o artificial.
Això últim pot ser de tipus directe, és a dir, per farciment premeditat; o indirecte, per la interferència d'escullera, molls, illes artificials, dragatges, etc.
Pot ser natural o artificial.

acreció natural

L'acreció pot ser de tipus directe, és a dir, per farciment premeditat; o indirecte, per la interferència d'escullera, molls, illes artificials, dragatges, etc.

acreció planetària

El concepte d'acreció planetària prové d'una de les teories de formació dels planetes terrestres, que diu que els planetes es formen a causa de successives col·lisions de planetesimals, o sigui, cossos que estan en òrbita al voltant d'un astre, i que per atracció gravitatòria xoquen unes amb unes altres, i aquestes col·lisions, fan que s'uneixin els planetesimals, es van acreixent i augmentant de grandària fins a formar un planeta, com la terra.
La teoria diu que aquest procés depèn de la trajectòria en la qual xoquen els planetesimals, perquè depenent de la trajectòria els planetesimals poden xocar i trencar-se.

acreditació

Procediment pel qual un organisme amb autoritat reconeix, formalment, que un organisme o un individu és competent per dur a terme tasques específiques.
L'acreditació com definida per la Guia ISO/IEC 2; 1996 és el "procediment per mitjà del com un organisme autoritzat reconeix formalment que un organisme o una persona és competent per efectuar tasques específiques.
L'acreditació és un mitjà de determinar la competència d'organismes o persones per realitzar proves específiques, mesuraments, i calibratges, així com de proveir reconeixement formal als organismes o persones, i en conseqüència un mitjà de brindar seguretat al consumidor sobre l'accés a serveis de prova i calibratge fiables.

acreditatiu

Operació bancària que permet a l'importador posar el import de la seva compra a la disposició de l'exportador estranger, sense arriscar-se a una falta de compliment de part del mateix, i a aquest últim, a atendre una comanda de mercaderia o de fabricació de les mateixes, sense el risc que el client es penedeixi i es negui a rebre les espècies comprades.
L'exportador venedor rep el valor de les mercaderies de part del banc corresponsal contra la presentació dels documents d'embarcament, el comprador, al seu torn, rep els documents d'embarcament del banc emissor contra el valor de la importació.
El acreditatiu neix en el moment que el beneficiari del crèdit és avisat per escrit pel banc Emissor o pel seu corresponsal.
La Carta de Crèdit o Crèdit Documentari són expressions equivalents al acreditatiu.

acreditatiu a la vista

Forma de pagament de l'acreditatiu per part de l'importador, que implica lliurar la garantia en el moment d'obrir l' acreditatiu aquesta garantia és, de vegades, superior al valor de la importació; la qual cosa permet al Banc Comercial protegir-ne enfront d'una eventual alça de preus de les divises durant el termini que intervé entre l'obertura de l'acreditatiu i cobertura.
El beneficiari de l'acreditatiu rep el pagament efectiu en el moment que ha complert les exigències imposades pel prenedor del compte de Crèdit.

acreditatiu a termini

Tipus d'acreditatiu que és autoritzat una vegada que s'ha obtingut de l'exportador estranger cert termini mitjançant el qual se li permet a l'importador nacional que difereixi el termini de pagament de la suma de la importació per un període de temps que pot ser variable segons les condicions pactades o el país exportador.

acreditatiu auxiliar

Carta de crèdit que s'empra quan l'exportador no és fabricador de la mercaderia, per a això a l'indicar-ne el seu nom, s'agrega la frase o concessionari.

acreditatiu de crèdit d'avis

El banc estranger es limita a transcriure el crèdit rebut sense assumir responsabilitat alguna respecte al pagament dels documents negociats.
L'exportador rebrà el pagament una vegada que el banc estranger es trobi proveït de fons per part del banc emissor.

acreditatiu de crèdit de pagament

Document en el qual l'importador ha lliurat una parcialitat o la totalitat de la moneda corrent.
També es denomina de la mateixa forma aquella que l'importador ha lliurat la totalitat de la moneda estrangera, aquests crèdits són habituals amb les institucions fiscals que tenen assignat un pressupost en divises per a les seves necessitats.

acreditatiu de crèdit revocable

Aquest crèdit no constituïx un compromís que lligui legalment al banc comercial o al banc corresponsal, enfront del beneficiari.
En conseqüència, aquest crèdit pot ser modificat o cancel·lat en qualsevol moment sense avisar al beneficiari; no obstant això, quan un crèdit revocable ha estat transmès i es troba en condicions de negociar-ne, la modificació o cancel·lació del mateix solament podrà ser efectiva al rebut del corresponent avís i no afectarà el dret del corresponsal per a obtenir reemborsament de qualsevol pagament, acceptació o negociació efectuats amb anterioritat al rebut d'aquest avís.

acreditatiu definitiu

Carta de crèdit que es confecciona després d'emetre l'informe d'Importació i una vegada que s'ha efectuat la liquidació de l'obertura de l'acreditatiu.

acreditatiu documentari transferible

Serà quan l'importador o prenedor preveu la possibilitat que el seu proveïdor no pugui utilitzar l'acreditatiu en tot o en part per al que establix la clàusula referencial que li permet al beneficiari cedir-lo total o parcialment.

acreditatiu financer

Carta de Crèdit en la qual el Banc Comercial atorga el crèdit sense el lliurament de la moneda corrent per part de l'importador.

acreditatiu irrevocable

Carta de Crèdit que representa un compromís definitiu del Banc emissor i constituïx l'obligació d'aquest banc amb el beneficiari o els portadors dels girs emesos, d'executar les clàusules de pagament, acceptació o negociació previst en l'obertura de l'acreditatiu, sempre que els documents i girs estiguin conforme amb les condicions de l'acreditatiu.
Per tant, un crèdit d'aquesta naturalesa no pot ser modificat o anul·lat sense el consentiment de totes les parts interessades.
En tots els crèdits ha d'establir-se si són revocables o irrevocables; en absència de tal indicació, seran considerats com revocables encara que s'estableixi una data de venciment.

acreditatiu irrevocable confirmat

És aquell acreditatiu en el qual el Banc emissor autoritza al Banc Corresponsal per a confirmar al beneficiari l'aprovació del seu Crèdit Irrevocable, el Banc Corresponsal passa a denominar-ne Banc Confirmant.
La confirmació de l'acreditatiu irrevocable constituïx una obligació definitiva de part del Banc Confirmant que les condicionis estipulades seran degudament complertes.

acreditatiu rotatiu

Sistema que permet al beneficiari a girar part del seu crèdit a intervals determinats, s'utilitza quan es realitzen importacions en gran escala, d'un mateix producte, durant períodes perllongats.

acreditatiu transferible o divisible

Carta de Crèdit que el beneficiari del crèdit té dret a donar al Banc encarregat d'efectuar el pagament o l'acceptació, instruccions que permetin la utilització del crèdit en la seva totalitat per un o diversos beneficis.

acreixement

Qualsevol procés d'acumulació de materials produït per l'aigua, com ara l'al·luvionament.

acreixement artificial

L'acreixement artificial és una acumulació similar de materials deguda a l'acció de l'home.

acreixement en una platja

Acumulació gradual de materials en una platja, per deposició, transportats per l'aigua o l'aire, durant un llarg període de temps, exclusivament per acció de les forces naturals.

acreixement estel·lar

Procés que permet a una estel, gràcies al seu propi camp gravitatori acumular matèria procedent de l'exterior.

acréixer

Fer augmentar la quantitat de sorra d'una platja.

acrilonitril

El acrilonitril és un líquid d'incolor a groc pàl·lid i volàtil que és soluble en aigua i en dissolvents orgànics més comuns com ara acetona, benzè, tetraclorur de carboni, etil acetat i toluè. Es fon a 84 ºC i bull a 77 ºC.
El acrilonitril de qualitat tècnica té més d'un 99% de puresa i sempre conté un inhibidor de polimerització. El acrilonitril és un producte químic reactiu que es polimeritza espontàniament, quan és escalfat, o en la presència d'una base forta si no és inhibit, normalment amb etilhidroquinona. Pot explotar quan exposat a les flames. Ataca al coure. És incompatible i reactiu amb oxidants forts, àcids i bases; brom; i amines. Algunes altres formes de cridar l'acrilonitril són AN, acrilonitril monòmer, cianoletile, propenonitrilo, cianur de vinil, i VCN.
- Aplicacions: El acrilonitril es produeix comercialment per mitjà de la ammoxidació del propilè, en la qual propilè, amoni i aire es fan reaccionar per mitjà d'un catalitzador en un llit fluïdificat.
- El acrilonitril és usat principalment com un co-monòmer en la producció de fibres acríliques i modacríliques. Els usos inclouen la producció de plàstics, cobertures de superfície, elastòmers de nitril, resines de barrera i adhesius. També és un intermediari químic en la síntesi de diversos antioxidants, productes farmacèutics, tints i agents actius de superfície. Fa temps, el acrilonitril era usat com fumigador per a mercaderies alimentàries, mòlta de farina, i equips de processament d'aliments de forn.

Acrilonitril Butadieno Estireno

L'ABS és el nom donat a una família de termoplàstics.
L'acrònim deriva dels tres monòmers utilitzats per produir-ho: acrilonitril, butadiens i estiren.
Les primeres formulacions es fabricaven a través de la barreja mecànica de, o els ingredients secs, o la barreja del làtex d'un cautxú basat en butandiens i la resina del copolímer acrilonitril-estire.
Encara que aquest producte tenia bones propietats comparat amb altres materials disponibles en aquells anys, tenia diverses deficiències entre les quals es pot explicar una mala capacitat per ser processat així com també una falta d'homogeneïtat.
Els materials de ABS tenen importants propietats en enginyeria, com a bona resistència mecànica i a el impacte combinat amb facilitat per al processament.
La resistència al impacte dels plàstics ABS es veu incrementada en augmentar el percentatge de contingut en butadiens però disminueixen llavors les propietats de resistència a la tensió i disminueix la temperatura de deformació per calor.
L'ampli rang de propietats que exhibeix el ABS és a causa de les propietats que presenten cadascun dels seus components.
- L'acrilonitril proporcionen:
a) Resistència tèrmica.
b) Resistència química.
c) Resistència a la fatiga.
d) Duresa i rigidesa.
- Els butadiens proporcionen:
a) Ductilitat a baixa temperatura.
b) Resistència a l'impacto.
c) Resistència a la fusió.
- L'estiren proporcionen:
a) Facilitat de processament (fluïdesa).
b) Lluento.
c) Duresa i rigidesa.
- Excepte en pel·lícules primes, és opac i pot ser de color fosc o ivori i es pot pigmentar en la majoria dels colors, obtenint-ne parts llustroses d'acabat fi.
a) La majoria dels plàstics ABS són no tòxics i incolors.
b) Poden ser extruïts, modelats per injecció, bufat i premsatge.
Generalment els graus de baix impacte són els que més fàcil es processen.
Els de alt impacte són més dificultosos perquè en tenir un major contingut en cautxú els fa més viscosos.
A pesar que no són altament inflamables, mantenen la combustió.
Hi ha alguns tipus auto extingibles para quan es requereix algun producte incombustible, una altra solució consisteix a aplicar algun retardant de flama.
Dins d'una varietat de termoplàstics el ABS és important per les seves balancejades propietats.
La ABS es destaca per combinar dues propietats molt importants com ser la resistència a la tensió i la resistència al impacte en un mateix material, a més de ser un material lleuger.

acromàtic

Es diu del vidre compost que constitueix l'objectiu d'una ullera de llarga vista. Deriva aquesta denominació de la propietat que aquesta composició i combinació de vidres té de corregir la diferència de refrangibilitat dels raigs de diversos colors que componen la llum, i de deixar veure els objectes sense confusió o sense de Sant Martí, i distingir-los perfectament á llargues distàncies.

acromàtic

Que refracta la llum blanca sense descompondre-la.

acromàtic

Acromàtic significa freturosa de color, com l'índex de refracció varia amb la longitud d'ona, la distància focal d'una lent també varia, i produir una aberració cromàtica axial o longitudinal.
Mitjançant combinacions (denominades acromàtiques) de lents convergents i divergents fabricades amb vidres de diferent dispersió és possible minimitzar l'aberració cromàtica.

acromàtic

Nom que per antonomàsia es dóna a la ullera amb l'objectiu acromàtic.

acromàtic

S'aplica l'alba i ocàs d'un astre quan neix i es posa al mateix temps que el sol. Es diu també acrònic, i s'entén per un punt del cel oposat al sol, quan aquest surt o es posa, de manera que un estel es deixarà veure tota la nit si estava acrònica a posta de sol.

acromatisme

Qualitat d'acromàtic.

acromatisme

Propietat d'un sistema òptic d'evitar l'aberració cromàtica.
L'acromatisme, en òptica, és la propietat d'un sistema de lents que desvia un feix de llum blanca de manera que tots els colors que ho componen s'enfoquen en un mateix punt, amb el que s'obté una imatge ben definida.
Una única lent no pot assolir un enfocament acromàtic perquè la llum de diferents longituds d'ona sofreix una desviació diferent al passar per la lent.
Per a aconseguir un enfocament acromàtic cal emprar almenys dues lents de vidre amb diferents índexs de refracció.
Aquest principi va ser descobert en 1757 per John Dollond, un òptic britànic a qui s'atribueix també la invenció de l'objectiu acromàtic.

acromatitzar

Acció de acromatizar o fer cromàtica alguna cosa.

acromatitzar

Fer acromàtic un sistema òptic.

acromatitzar

Impedir la reproducció de colors o la descomposició de la llum.

acromatitzar-se

Perdre la virtut colorant.

acromatitzat

Es diu de l'instrument de lents cromàtiques o que té acromatismo.

acrònic

Se'n diu de l'astre que neix al posar-se el Sol, o es posa quan aquest surt.

acronicte

Se'n diu del astre que només és visible durant la nit.

acrònim naval

Un acrònim naval és una combinació de lletres, usualment abreviatures, usades al principi del nom d'un vaixell civil o militar.
Prefixos per a navilis civils solen estar identificats pel tipus de propulsió, com a "SS" per "steamship" (vaixell de vapor en espanyol).
De vegades, és usada una barra per separar les lletres, com és el cas de "M/S".
En canvi, prefixos militars són generalment abreujaments per a títols llargs, com en "His/Her Majesty's Ship" en la Royal Navy, abreujat "H.M.S" o també "HMS".
Anteriorment, els hi solia identificar pel tipus de vaixell, com en "O.S.F.United States Frigate" per a fragates de l'Armada dels Estats Units.

Acròpode

Els acròpodes són blocs de formigó no reforçat dissenyats per suportar els efectes de les onades sobre els espigons i les estructures costaneres. El nom original en francès és Accropode.
L'acròpode es va desenvolupar el 1981 per Sogreah a Grenoble com a successor del tetràpode.
Des de llavors, aquest element s'aplica a prop de 150 esculleres i dics de mar a tot el món. Sogreah (ara sota el nom d'Artelia) ha col·locat els drets de llicència amb una filial, CLI (concrete layers international). El bloc té una gran estabilitat, normalment es determina amb la fórmula de Hudson. Es pot utilitzar un valor KD de 15 per a l'acròpode (aproximadament 11,5 per al cap). El bloc s'ha d'aplicar a un pendent de 3H/2V a 4H/3V; l'element s'aplica en una sola capa, que és un avantatge important sobre el predecessor, el tetràpode.
Un problema pràctic amb aquest bloc és que la part superior i inferior (plana) no es poden col·locar una contra l'altra. Comprovar això sovint requereix una inspecció per part de bussejadors, cosa que pot provocar una interrupció significativa durant l'execució (onades altes per a una operació segura).
- Acròpode II. Per superar aquest problema, CLI va introduir l'acròpode II el 2004, que és més fàcil la seva instal·lació. En aquest moment, el Xbloc acabava d'entrar al mercat (2003) amb els mateixos beneficis de col·locació. Des de llavors, l'acròpode II s'ha aplicat a aproximadament 15 projectes.
Patents i drets d'autor. La patent d'acròpode (I) ha caducat. Tanmateix, el nom Accropod està protegit per drets d'autor. Per tant, actualment es permet fer un element en forma d'acròpode (I), però no es pot nomenar aquest element Accropod. El 2018 es va realitzar una defensa a la vora del riu prop de Colombo, Sri Lanka, per part del contractista xinès CHEC. Aquest contractista va aplicar el Chinapod, que sembla idèntic a l'acròpode (I), però no és tan calent com aquest.

acrostoli

Adorno a la proa de les galeres antigues.

acrostoli

L'acrostoli era un peça punxeguda que, a manera de sortint, es col·locava en la proa de les naus antigues, l'embarcació portava un cap de drac a tall de acrostoli.
Era en substància una espècie d'ala composta de troncs llaurats en certa proporció i amb disminució sense que anés el seu nombre fix; doncs es veuen uns de cinc i uns altres de sis taules, tal vegada enllaçades unes amb unes altres i tal vegada sense aquesta circumstància.

Acrux

Acrux, és l'estrella més brillant de la constel·lació de la Creu del Sud i la tretzena més brillant del nostre cel, amb una magnitud aparent de 0,77.
Com Acrux està situada a una declinació d'uns ?60°, només és visible al sud del Tròpic de Càncer i per això no rebé un nom tradicional antic; "Acrux" és simplement una combinació de l'A en "alfa" més Crux. Acrux és l'estrella de primera magnitud més meridional, uns pocs graus més al sud que Alfa Centauri.
Acrux és, de fet, una estrella ternària situada a uns 320 anys llum del sistema solar. Només dues components són visualment distingibles, alfa1 i alfa2, separades per 4 segons d'arc. Alfa1 és de magnitud 1,33 i Alfa2 de magnitud 1,73. Ambdues són estrelles calentes de classe B (gairebé classe O), amb temperatures superficials d'aproximadament 28.000 i 26.000 kèlvins respectivament; les seves lluminositats respectives són 2.500 i 1.600 vegades que del Sol. Alfa1 i Alfa2 orbiten durant un període tan llarg que el seu moviment amb prou feines és perceptible; aquest període pot ser de 1.500 anys o superior, amb una separació mínima de 430 unitats astronòmiques.
Alfa1 és, al seu torn, una estrella binària espectroscòpica, les components de la qual es creu que són al voltant de 14 i 10 vegades la massa del Sol i que orbiten en només 76 dies a una separació de al voltant una unitat astronòmica. Les masses de Alfa2 i la component més brillant de Alfa1 suggereixen que aquestes estrelles explotaran com supernoves. El component més dèbil de Alfa1 pot sobreviure per convertir-se en una nana blanca massiva.

ACSA

Acrònim de "L'associació Americana Cotton Shippers Association" = Associació Americana de Noliejadors de Cotó.
Gairebé tots els comerciants i agent intermediaris del cotó són membres de ACSA, la seu central dels quals està a Memphis, Tennessee.
Estan afiliades a aquesta, sis àrees d'associació.
Alguns dels seus membres no són membres de línies navilieres, agents, carregadors, companyies d'assegurances, magatzems, etc.
- Les àrees d'associació són: Geòrgia, Alabama, North Carolina, South Carolina, Virginia, Florida: Associació Atlàntica del Cotó (Atlanta, Geòrgia), Mississippí, Louisiana, Tennessee: Associació de cotó del Sud, Memphis, Tennessee, Arkansas, Missouri: Associació del Comerç del cotó d'Arkansas, Missouri, Little Rock, Arkansas, Texas: Associació de cotó de Texas, Waco, Texas, Oklahoma: La borsa de Cotó de l'Estat d'Oklahoma Oklahoma City, Oklahoma, New Mèxic, Arizona, Califòrnia: Associació Occidental de Noliejadors de Cotó, Los Angeles, Califòrnia.

acta

És una relació escrita del tractat, acordat o succeït en una junta o reunió, prèviament convocada.
L'emissió d'un acta proporciona testimoniatge o constància oficial d'un fet.
L'acta equival a una certificació del tractat o acordat en la junta.
Com norma general i de forma senzilla, a una junta acudeixen una sèrie de membres o vocals, un dels quals és el president, que ostenta la màxima representativitat dintre de la reunió i a qui li són conferides una sèrie de prerrogatives.
Fixar l'ordre del dia, acordar la convocatòria de les sessions, presidir les mateixes, dirimir els empats amb el seu vot de qualitat, etc.
Tots aquests membres tenen veu i vot dintre de la junta.
A més, a les juntes ha d'acudir un secretari, amb veu i sense vot, que s'encarrega d'aixecar les actes, realitzar les convocatòries i en general executar els acords i decisions del president i de la pròpia junta.

acta d'acabament

Document que permet desaduanar mercaderies expresses o presumptament abandonades o decomissades, venudes en pública subhasta per duana.

acta d'irregularitats

Document mitjançant el qual es registren les faltes, sobrants o irregularitats trobades entre les dades consignades en el document de transport i l'estat de la mercaderia rebuda.

acta de futurs de grans

Estatut Federal que regulava el comerç de futurs de grans, i que va entrar en vigència l'22 de juny de 1923; va ser administrat pel Departament d'Agricultura de E.E.U.U. va ser esmenada en 1936 per la "Commodity Exchange Act".

acta de millor postor

En el terme de duanes, document que permet desduanar mercaderies expresses o presuntament abandonades o decomissades, venudes en pública subhasta per Duana.

acta de navegació

Conjunt de disposicions legislatives aprovada en 1651 amb la finalitat de protegir la marina mercant anglesa contra els competidors estrangers, va romandre en vigor fins a 1849.

acta de navegació

Control d'Embarcacions i Unitats de Superfície de la Força Naval, lliurat a bord dels vaixells o artefactes navals, que certifica que aquests han estat degudament inspeccionats, reflectint els resultats d'aquesta inspecció.

acta de navegació

Acta de salpar.

acta de navegació

Document generat per les autoritats portuàries en el despatx de la nau, el qual autoritza el salpi.

acta de reconeixement

Document elaborat pel funcionari reconeixedor com a conclusió de l'acte de reconeixement, quan hagueren sorgit objeccions sobre els detalls subministrats en la declaració de duanes sobre la naturalesa, l'origen, la condició, la quantitat i el valor de les mercaderies.

acta de regata

Document en que el jutge fa constar el nom dels equips participants en una competició, els resultats i els temps de les proves, i les incidències.

acta de salpar

Document generat per les autoritats portuàries en el despatx de la nau, el qual autoritza el salpi.

acta postal

En el terme de duanes, document amb el qual es pot realitzar el desduanament de mercaderia que arriba al país per via postal.
Aquest document ja no s'usa, es reemplaço pel formulari Declaració d'Importació, per la Via Postal.

acte d'obtenir diners amb hipoteca de la nau

Obtenció de diners en préstec per hipoteca de la nau, o fins i tot la càrrega, amb prima o interès fins que el vaixell arribi a port fora de perill.
Els quals han atorgat els diners en préstec tenen interès assegurat en la nau mentre el pagament de la prima està pendent.
En cas d'enfonsament, el préstec es perd.

acte d'omissió

L'acte d'omissió de l'amo de les mercaderies o de l'agent un risc de la navegació que no s'empara sota el "Carriage of Goods by Sea" Act de 1924, que va ser esmenat posteriorment.
El transportador està exonerat de qualssevol conseqüències a causa de l'omissió o negligència de l'amo de la càrrega o de la dels seus agents.

acte de Déu

Accidents presentats per causes físiques (llampecs, terratrèmols, huracans, etc.) i no causa humana o error.
Fora del control de tots els individus.

acte de guerra

La declaració de guerra és una declaració formal mitjançant un document, que prové d'un Estat cap a un altre, on el primer declara el inici d'hostilitats. En l'actualitat, aquest fet es concreta mitjançant un document formal, però en la història moltes vegades s'han iniciat guerres sense previ avís.
Formalment aquest document de "Declaració d'estat de guerra" pot estar ratificat per la signatura del governant o sobirà, pel representant dels poders de l'Estat, el Senat o la cancelleria del país involucrat. A més, pot estar recolzat amb la menció dels Tractats vigents o disposicions legals que s'haguessin establert internacional o nacionalment i que s'entenguin vulnerats.
Aquest document també té ús geopolític, ja que, de vegades, quan durant una guerra una nació és derrotada per una altra, moltes nacions declaren la guerra al vençut com un acte de suport o submissió davant el vencedor. És el cas d'Argentina i de Xile que van declarar en 1945 la guerra a Alemanya i Japó quan aquestes ja estaven pràcticament vençudes.
La declaració d'un estat de guerra intern, té el caràcter de guerra civil i el govern pot, si és necessari, convocar un estat de setge per intentar mantenir l'ordre públic.
- Les causes més comuns d'una Declaració d'estat de guerra (denominades "Casus belli") són:
a) Agressió al territori, béns o patrimonis de ciutadans o ciutadans d'un país o un territori.
b) Invasió, ocupació no autoritzada o algun acte intrusiu.
c) Actes hostils rellevants per part d'un país que malmeten un tractat establert o la convivència harmònica.
d) Incompliment de tractats.
e) Actes terroristes.
f) Amenaça evident sobre el bé nacional.
g) Amenaça a l'ordre intern.
La situació de guerra es dóna, moltes vegades, pel fracàs de la via diplomàtica en la resolució de conflictes internacionals i representa la impossibilitat d'aconseguir un acord de pau entre dos o més nacions bel·ligerants. Amb això les part bel·ligerants criden a la mobilització de les seves forces armades i la iniciació d'actes de guerra. L'agressió i actes d'assassinats contra la població civil són catalogats com Crims de Guerra o contra la humanitat.
Normalment la cessació d'estat de guerra no s'estipula formal o diplomàticament sinó que es realitza com suspensió d'hostilitats. En altres ocasions, els països en guerra signen mútuament un acord de pau en el qual es declara la fi de les hostilitats.

acte de reconeixement

L'acte de reconeixement és el conjunt d'actuacions dutes a terme pel funcionari reconeixedor, amb la finalitat de determinar el règim jurídic a què es troben sotmeses les mercaderies objecte d'una operació duanera, que pogués donar lloc a exigir contribucions omeses i les seves accessoris.

acte il·lícit deliberat

Acte deliberat que, per la seva naturalesa o el seu context, pugui perjudicar tant als vaixells utilitzats en el tràfic marítim internacional com en el nacional, al seu passatge o a la seva càrrega, o a les instal·lacions portuàries associades als mateixos.

acte insegur

Violació d'un mètode o pràctica considerats segurs i acceptats com norma de treball i que pot provocar qualsevol accident.

Acte Mag

Ajust automàtic de la variació magnètica fet per un GPS de manera que dóna els rumbs i demores magnètiques llevat que se li especifiqui el contrari.

actes d'enemics públics

Un risc de la navegació que no quedava emparat sota el "Carriage of Goods by Sea Act de 1924", que va ser esmenat amb posterioritat.
Això es refereix, principalment, als actes de pirateria.

actes d'inconsistències o irregularitats

Document mitjançant el qual es registren faltaven, sobrants o irregularitats trobades entre les dades consignades en el document de transport i l'estat de la mercaderia rebuda.

actes de navegació

Les Actes de Navegació angleses van ser una sèrie de lleis que, començant per la dictada l'9 d'octubre de 1651, van restringir l'ús de vaixells estrangers en el comerç d'Anglaterra (més tard Gran Bretanya i les seves colònies).
Van sorgir com a conseqüència de la Revolució de 1648, en resposta al conflicte econòmic.
El ressentiment contra aquestes lleis va motivar les guerres anglo holandeses i la Guerra de la Independència dels Estats Units.
Adam Smith la va anomenar potser la més sàvia de totes les regulacions comercials d'Anglaterra.
Va ser el primer pas d'Anglaterra per a convertir-se en la potència naval més important del món.
Aquestes lleis estableixen: que totes les colònies estiguessin subordinades al Parlament (el que permetria una política imperial coherent).
Es prohibia qualsevol desenvolupament industrial de les colònies capaç de competir amb el d'Anglaterra, que el comerç amb les colònies estigués monopolitzat pels navegants anglesos.
D'aquesta manera, es va tancar l'imperi a la navegació estrangera.
Fins a llavors, els holandesos tenien el monopoli de la mar.
El govern d'Oliver Cromwell pretenia d'aquesta manera protegir als comerciants i armadors anglesos.
Perjudicats per la Llei de Navegació, declaren la guerra a Anglaterra, però han de signar la pau davant la superioritat dels anglesos.
Aquesta legislació va assenyalar la transició d'una organització basada en companyies monopolístiques a una integració total del comerç del país basada en el monopoli nacional.
Els ingressos duaners d'Anglaterra van augmentar més de tres vegades i mitjana entre 1643 i 1659.
Les companyies reglamentades es van convertir en alguna cosa superflu, ja que Anglaterra es va constituir en un gran monopoli comercial.
Es va obrir el comerç al Bàltic, a Rússia i a Àfrica.
El monopoli va permetre als mercaders anglesos comprar productes a baix preu i col·locar-los cars, la qual cosa els va significar una acumulació de capital.
Aquest capital seria destinat a la indústria.
Aquesta "revolució comercial" va ser una precondició de la Revolució industrial.
La política industrial agressiva va dur a guerres comercials amb Holanda i a l'aliança amb Portugal.
Les colònies es van fer més importants com mercats de les manufactures britàniques.
L'Estat va passar a ser un servidor de la indústria, havia de protegir els interessos britànics amb la guerra externa, i garantir l'ordre intern protegint als burgesos.
Es va animar l'expansió de la flota mercant anglesa (més tard britànica), que en els 100 anys següents decuplico el seu tonatge, convertint-se en la més gran del món.
El increment de la navegació comercial i del comerç en general també va facilitar un ràpid increment de la grandària i qualitat de l'armada britànica, que va dur al Regne Unit a convertir-se en una superpotència global.
La llei va ser derogada en 1849, època que s'imposava el lliurecanvisme.

actes de producció

Són aquells que consisteixen a combinar els factors naturals i el capital tècnic amb el treball, a fi d'obtenir béns o serveis destinats a ser consumits o utilitzats.

actinauta

Embarcació governable a distància per l'electricitat que actua mitjançant ones hertzianes.

actinògraf

Instrument que registra la radiació solar total, que arriba a una superfície negra de 3 per 10 cm. El principi és que l'escalfament d'un placa metàl·lica pintada de negre, per efecte de la radiació solar incident, produeix un canvi de temperatura, que és proporcional a l'energia de la radiació que s'ha convertit en calor a la placa originant l'augment de la temperatura. Aquests canvis de temperatura, es mesuren amb un termocupla i el senyal elèctrica activa una punta indicadora que gràfica els canvis sobre una banda de paper, que ha estat disposada en un tambor que gira a raó d'una volta per setmana.
Les corbes que s'obtenen, han de ser integrades per determinar la quantitat d'energia solar rebuda durant un dia.

actinograma

Diagrama de registre fet pel actinògraf.

actinòmetre

Els actinòmetres són instruments utilitzats per mesurar el poder calorífic de la radiació electromagnètica. En meteorologia s'utilitzen específicament per a mesurar la intensitat de la radiació solar amb el nom de pirheliòmetres.
Un actinòmetre és un sistema químic o un dispositiu físic que determina el nombre total de fotons (o bé per unitat de temps) que integren un feix de llum. Aquest nom és comunament aplicat als dispositius usats amb llum ultraviolada i amb les gammes de longitud d'ona de la llum visible.
Aquest dispositiu va ser inventat per John Herschel en 1825; qui va introduir el terme actinòmetre com la primera de les moltes aplicacions del prefix actino per designar diferents instruments científics, efectes i processos relacionats amb la radiació de la llum.
El actinògraf és un dispositiu similar utilitzat per estimar l'energia actínica d'il·luminació en fotografia.
El ferrioxalato de potassi és d'ocupació general, atès que és fàcil d'usar i és sensible a una àmplia gamma de longituds d'ona (des 254 nm a 500 nm). Altres actinòmetres inclouen leucocianidos de verd de Malaquita; oxalat de vanadi (V) -ferro (III); i àcid monocloroacèic. No obstant això tots aquests compostos també reaccionen en la foscor, el que obliga a corregir les lectures obtingudes. Substàncies actinomètriques orgàniques com la butirofenona o el piperileno s'analitzen mitjançant cromatografia de gasos. Altres actinòmetres són més específics pel que fa a la gamma de longituds d'ona en en la qual reaccionen. La sal de Reinecke K reacciona a la regió propera als raigs UV, tot i que és tèrmicament inestable. El oxalat d'uranil també s'ha fet servir històricament, però és molt tòxic i difícil d'analitzar.

actinometria

Branca de la física dedicada a l'estudi i mesura de les radiacions, en meteorologia, especialment les radiacions solar, atmosfèrica i terrestre.
Estudi de la intensitat de la radiació solar que rep la superfície de la Terra, expressada en calories, per la mesura de la quantitat de calor que rep la unitat de superfície, un centímetre quadrat, normal als rajos solars, en la unitat de temps, un minut.
- La quantitat de calor que rep la superfície de la terra és funció:
a) De l'altura del Sol sobre l'horitzó.
b) De les posicions relatives del Sol i de la Terra, de la latitud del lloc que es consideri, de l'estat i composició de l'atmosfera, de la possibilitat que circulin meteors en l'espai que recorren els rajos solars, i de l'activitat solar, les taques de la qual, variables amb el temps, són un inici que tots els punts del Sol no irradien la mateixa energia.
En resum, es pot dir que és funció de la latitud, de l'estació, de la composició de l'atmosfera, i de l'obliqüitat dels rajos solars.

actinometria química

La actinometria química implica mesurar el fluix radiant analitzant el seu efecte sobre una reacció química que es desencadena. Requereix un reactiu amb un rendiment quantificat conegut amb productes de la reacció fàcilment analitzables.

actiu

Quan es refereix al filtre actiu o component actiu: component o circuit que cal una tensió per operar.

actiu

Quan es refereix al Sol, aquest terme significa "canviant".
L'activitat solar és l'aparença canviant del Sol.
Nivell geomagnètic tal que 15 <= Ap <30.

actius

Són recursos reals o intangibles sobre els quals una persona natural o jurídica posseeix un dret de propietat, que tenen la capacitat actual o potencial de generar futurs serveis o beneficis al seu posseïdor.
De manera simplificada pot entendre's com els béns que posseeix una determinada entitat.

actius circulants

Tots aquells actius de fàcil liquidació, ràpida disponibilitat i alta rotació.
Ex.: caixa, dipòsits i comptes en bancs, existències, valors negociables, comptes i documents per cobrar de curt termini, etc.

actius fixos

Inclou aquells béns de l'empresa que han estat adquirits per a usar-los en l'explotació social i sense el propòsit de vendre'ls. (Per exemple: terrenys, edificis, maquinàries, mobles, etc.).

activació

Tractament que s'aplica a una superfície emissora d'electrons per establir o incrementar les seves característiques emissives.
Es designa així al fet d'iniciar l'operació d'un determinat equip, sistema o xarxa.

activació de comporta

Operació realitzada a intervals específics per seleccionar en un circuit de comporta, les porcions de forma d'ona que es van triar amb certs límits.

activitat aquosa

Activitat aquosa (denominada també activitat d'aigua) es defineix com la relació que existeix entre la pressió de vapor d'un aliment donat en relació amb la pressió de vapor de l'aigua pura a la mateixa temperatura.
L'activitat aquosa és un paràmetre estretament lligat a la humitat de l'aliment el que permet determinar la seva capacitat de conservació, de propagació microbiana, etc.
L'activitat aquosa d'un aliment es pot reduir augmentant la concentració de soluts en la fase aquosa dels aliments mitjançant l'extracció de l'aigua (liofilització) o mitjançant l'addició de nous soluts.
L'activitat aquosa juntament amb la temperatura, el pH i l'oxigen són els factors que més influeixen en l'estabilitat dels productes alimentosos.

activitat comercial

Se'n quan les instal·lacions portuàries es dediquen, preponderantment, al maneig de mercaderies en trànsit marítim.

activitat connexa

És aquella que proporciona algun servei a l'activitat pesquera en general, com són les distribuïdores d'equip i complements de pesca, tallers de reparació, comerços, etc.

activitat convectiva

Terme utilitzat per a indicar l'existència de convecció a l'atmosfera referint-se al desenvolupament de núvols cúmuls i cumulonimbus i els fenòmens que l'acompanyen com són els xàfecs, descàrregues elèctriques, pedregades, etc.

activitat convectiva

Moviment ascendent de l'aire provocat principalment per l'efecte d'escalfament que ocasiona la radiació solar en la superfície terrestre.
Aquest fenomen origina la formació de núvols de tipus cúmuls, les quals es poden convertir en cumulonimbus si la convecció és molt forta.

activitat d'un focus de paràsits atmosfèrics

- Els paràsits atmosfèrics es poden classificació:
a) Lleugers: Menys de quatre descàrregues, procedents d'un mateix focus, observades en un període de 10 minuts.
b) Moderat: Quatre o nou descàrregues procedents d'un mateix focus, observades en un període de 10 minuts.
c) Considerable: Deu a dinou descàrregues procedents d'un mateix focus, observades en un període de 10 minuts.
d) Intenses: Més de 20 descàrregues procedents d'un mateix focus, observades en un període de 10 minuts.

activitat duanera

L'activitat duanera, és el conjunt d'actuacions dutes a terme per l'Administració Duanera i Tributària i auxiliars, conduents a determinar el règim jurídic, la classificació aranzelària i el valor en duanes, sota els quals seran declarades les mercaderies objecte d'una operació duanera.

activitat econòmica i desenvolupament dels paises en matèria dels transatlàntics

El turisme en creuer s'ha convertit en una activitat econòmica de summa rellevància.
Aquesta indústria manté centenars de milers d'ocupacions directes i indirectes en diferents països.
Des del disseny dels vaixells, la seva construcció en drassanes, la seva tripulació, l'aprovisionament dels vaixells, les empreses de manteniment, el personal en els ports d'escala, les empreses comercialitzadores dels creuers, etc.
En països com Estats Units el turisme en creuer representa un percentatge molt alt en l'elecció del turista.
En Europa el principal comprat de turistes de creuers és Regne Unit, seguida a distància per Alemanya, França i Itàlia.
Espanya ocupa la cinquena posició en nombre de passatgers, encara que el creixement anual està sent enorme en els últims anys.
L'ocupació directa i indirecte generat per aquesta activitat a Espanya en l'any 2006 ha estat proper a 200.000 persones.
Les principals companyies de creuers són "Pullmantur", "Costa Creuers", "Royal Caribbean", "MSC i Cunard", encara que en els últims anys estan emergint fortament altres companyies de Creuers com NCL, "Princess Cruises", "Crystal Cruises", "Holland America" i "Star Clippers".
El desenvolupament de la indústria turística en l'oceà està canviant constantment per a poder oferir serveis a l'home, el que ha portat com a conseqüència la millor comunicació entre els pobles del món, podent intercanviar-ne idees de les diferents cultures i acostar cada vegada més a l'home per a assolir el seu millor enteniment en benefici de tota la humanitat.

activitat freàtica

Erupcions volcàniques generades per la interacció del magna i l'aigua del mar o de un llac o el aigua subterrània.
L'aigua que envolta el magna és calenta, immediatament i es volatilitza.
La seva expansió augmenta la pressió en l'aigua que envolta al magna.
Quant la pressió excedeix la pressió limítrof de l'aigua sobreargentant el vapor s'expandeix violentament, produint-se una erupció controlada per el vapor, és a dir una erupció freàtica.

activitat geomagnètica

Variacions naturals del camp geomagnètic.
Estan determinades per l'índex a la manera següent:
- Índex A <8.
- 8 <= Índex A <= 15.
- 16 <= Índex A <= 24.
- 25 <= Índex A <= 35.
- 36 <= Índex A.

activitat pesquera

L'extracció dels recursos pesquers en aigües exteriors, així com la de crustacis i mol·luscs amb arts i aparells propis de la pesca.
Estan excloses d'aquesta definició les activitats de marisqueig i aqüicultura, així com la pesca en aigües interiors.
Generalment les pesqueres tenen per objecte l'obtenció de recursos alimentosos per a la seva comercialització.
En la pesca industrial es busquen també subproductes com a olis i farines que no van destinats al consum humà directe.
Sense importar la destinació de les captures, el terme pesquera es refereix a l'esforç pesquer realitzat en una regió determinada o sobre una espècie en particular, usant-ne indistintament tots dos criteris per definir-les.
Es parla per exemple de les pesquera de salmó a Alaska, la pesquera de lluç de l'Atlàntic, les pesqueres de tonyina del Pacífic, etc.
La major part de les pesqueres són marines i basades prop de les costes.
Això últim és a causa que en general les aigües que s'estenen sobre la plataforma continental des de les costes, són més riques en fauna gràcies a una major disponibilitat de nutrients, provinents del continent o de fenòmens de surgència.

activitat pesquera a Espanya

Espanya és una de les potències pesqueres més importants del món, tant pel tonatge dels seus vaixells, com pel nombre de captures.
La pesca és un sector econòmic que compta amb un nombre de treballadors molt elevat, si la veritat és que la població activa dedicada a pescar en ella està disminuint considerablement des de mitjan dècada dels anys setanta, en la qual era gairebé el doble que ara (150.000 pescadors aproximadament en 1975, per solament uns 80.000 en 2008).
A més, l'edat mitjana dels treballadors en aquest sector ha augmentat considerablement, per la qual cosa s'ha produït un notable envelliment de les persones, gradual a l'envelliment de la flota pesquera.
La flota pesquera s'ha quedat molt antiquada, i necessita una profunda reconversió en els vaixells.
La tecnologia que utilitza ha quedat en general obsoleta, els vaixells solen ser de petit tonatge, la qual cosa porta com a conseqüència l'existència d'un considerable nombre d'embarcacions.
Això resulta excessiu per a la seva rendibilitat en un moment en el qual predomina la pesca d'altura que precisa de vaixells de gran tonatge per pescar en alta mar.
- La producció pesquera té diversos tipus de destinació:
a) Consum del peix fresc, salaó (el bacallà, per exemple), indústria conservera (el verat, la tonyina, etc.), congelat (el marisc, principalment) o la reducció del peix per a altres usos (farina o oli de peix), etc.
Les principals espècies capturades són el lluç, el llucet, les sardines i les anxoves.
El volum de pesca desembarcada està descendint contínuament des de 1976 per diversos problemes, especialment per l'esgotament dels caladors, encara que sembla que aquests s'han recuperat lleugerament durant l'última dècada gràcies a la "aturada" pesquera que s'ha produït durant els anys anteriors.
La pesca va perdent importància progressivament en l'economia espanyola com a conseqüència de tot l'exposa't anteriorment.
La seva aportació al PIB es veu cada vegada més reduïda i la seva contribució a la riquesa nacional cada vegada és menor.
En l'actualitat encara es manté una elevada comercialització de productes pesquers al mercat interior, però no obstant això la seva importància al mercat exterior és molt baixa.
- La localització dels caladors i dels principals bancs pesquers es concentra en tres àmbits principals:
a) Les aigües jurisdiccionals espanyoles, d'escassa importància a causa que la plataforma continental de la península és molt poc extensa i les aigües són profundes.
En ella es practica la denominada pesca litoral, també anomenada de litoral, que es duu a terme principalment en la costa cantàbrica i gallega, així com en el golf de Cadis.
b) Les aigües comunitàries de la Unió Europea, que posseeixen una plataforma continental extensa i aigües poc profundes, la qual cosa afavoreix la pesca: Dogger Bank en el Mar del Nord, Gran Sol en l'Atlàntic, proper a Irlanda.
c) Les aigües extracomunitàries, bé siguin lliures o pertanyents a tercers països.
- En elles es practica la pesca d'altura en dos tipus de zones:
a) Aquelles en les quals s'estableix el contacte entre corrents marins freds i càlides (com Terranova).
b) Aquelles altres on existeix una gran riquesa de plàncton per la presència de corrents freds, com ocorre en Benguela (Namíbia) o les illes Canàries (Mauritània).
- Les regions pesqueres espanyoles i la seva importància:
Els principals ports espanyols segons el volum de pesca desembarcada són els següents per Comunitats i costes: Galícia (424 milers de tones anuals), Llevant (110), Cantàbrica (108), Subatlàntica (83), Canàries (83) i Submediterrània (29).
Destaquen principalment els ports de Vigo (Galícia), Passatges (País Basc), Las Palmas (Canàries) i Cadis (Andalusia).
- Els problemes de l'activitat pesquera, són molt nombrosos i de diferent tipus:
a) L'esgotament dels caladors nacionals, a causa de la sobre explotació i a la captura de immadurs (xanguets, etc.).
b) Les restriccions internacionals en ampliar-se les aigües jurisdiccionals dels països a dues-centes milles en la dècada dels anys setanta, la qual cosa va significar el final del lliure accés a la pesca en tots els mars per a molts vaixells.
c) La deterioració ambiental dels mars i la conseqüent reducció de les captures a causa de la contaminació de les aigües.
d) Els problemes econòmics i socials, deguts a la crisi del sector pesquer i a l'augment de l'atur entre els professionals dedicats a aquesta activitat.
e) La política pesquera comunitària, que no en tots els casos ha defensat els interessos específics dels pescadors espanyols.
f) La política pesquera comunitària i les seves repercussions a Espanya.
Establiment d'un període transitori (1986/1996) i integració plena a partir de 1997.
- Principals objectius i actuacions de la Unió Europea en matèria pesquera són els següents:
a) La regulació de l'accés als caladors dels països membres i la signatura d'acords pesquers amb tercers països aliens a la Unió, la Unió Europea regula l'accés espanyol als caladors comunitaris, tant a les aigües jurisdiccionals comunitàries, com a les extracomunitàries (les del Marroc, per exemple).
- Regulació dels aspectes econòmic socials:
a) Organització comuna dels mercats i mesures per a la reestructuració del sector.
b) La Unió Europea regula diversos aspectes econòmics i socials com els preus i la reconversió i modernització de la flota mitjançant diversos plans.
c) La regulació dels aspectes mediambientals per evitar la sobrepesca retallant i reduint el nivell de les captures i intentant la recuperació de els caladors nacionals, així com els cultius marins (aqüicultura) i la investigació.
d) L'aqüicultura o cultius marins, que es practica en dos àmbits i que aconsegueix el 15 % de la producció pesquera total.
e) Els cultius marins en aigua dolça (rius i llacs), tant en factories privades (crustacis) com a públiques (salmó, truita).
f) Els cultius en aigües marines salades, tant de forma extensiva (musclos), com a intensiva, que són els més afavorits per les ajudes de la Unió Europea.

activitat pesquera portuària

Se'n diu quan les instal·lacions portuàries es dediquen, preponderantment, al maneig d'embarcacions i productes específics de la captura i del procés de la indústria pesquera.
La relació entre activitat pesquera i instal·lacions i serveis portuaris resulta més que evident. Des de la necessitat de comptar amb punts d'atracada, cambres de xarxes, fàbriques de gel, cambres frigorífiques, llotges, etc ..., que condicionen la idoneïtat d'un port per al desenvolupament de l'activitat pesquera.
Les necessitats del sector s'incrementen quan, a causa de l'esgotament dels recursos en els caladors pròxims, es manifesta la necessitat d'acudir a aigües més allunyades i, per tant, disposar d'embarcacions grans, dotades de sistemes de congelació i de tecnologia avançades.
Aquesta nova activitat imposa una sèrie de requisits portuaris que, en gran mesura, han provocat en els últims trenta anys, un procés de relocalització de la pesca i de les seves activitats connexes, en el qual la província d'Huelva és, potser, el cas més representatiu del litoral espanyol.
Al costat d'una pesca artesanal, en clara recessió, l'estratègia d'explotació no és altra que l'alternança entre diferents recursos en funció de la demanda existent en què sovint provoca situacions de sobreexplotació evident, conviu una flota semi industrial que opera, a la costa marroquina.
Es manté una potent flota congeladora industrial que actua i explota recursos situats al litoral africà, situat entre Mauritània i Moçambic.
Però les dificultats per accedir a aquests caladors han portat a l'exportació de la flota congeladora a societats mixtes, de manera que els desembarcaments de productes pesquers obtinguts per aquestes societats superen les captures de la flota amb bandera espanyola.
Aquestes societats no només es troben radicades en els països riberencs del litoral de l'Àfrica Occidental, principalment al Marroc, Angola, Senegal, Gabon, Guinea Bissau, Togo i la República del Congo, sinó també a Argentina i Xile.
Podem analitzar el procés de constitució de societats mixtes i conjuntes hispano marroquines, en aquest no només han participat les grans empreses armadores sinó també moltes petites empreses pesqueres amb un o dos vaixells d'escassa dimensió, el procés manté un estret paral·lelisme amb la constitució de societats hispano britàniques desenvolupat pels armadors del cantàbric per evitar l'expulsió dels seus vaixells dels caladors del gran sol.
Aquesta forma de creació de societats comença el 1985.
En els últims anys s'ha incrementat el ritme d'exportació de vaixells al Marroc i a la constitució d'empreses mixtes impulsades pels grans grups del sector de congelats.
Enfront de la creació de EPC per garantir una sortida a la flota tradicional d'altura ha existit un procés de molta més envergadura que ha requerit el concurs de fortes inversions.
Es tracta de la creació de societats mixtes i conjuntes en països del con sud americà i del litoral africà occidental.

activitat petroliera

Se'n diu quan les instal·lacions portuàries i marítimes, es dediquen, preponderantment, al maneig de productes relacionats amb la indústria petroliera.
Durant dècades el petroli va ser percebut exclusivament com a font d'ingressos per fomentar el desenvolupament de l'economia nacional.
"Sembrar el Petroli" sintetitza un model de desenvolupament nacional el qual va tenir com a orientació de política petroliera maximitzar la renda per barril per destinar-la al desenvolupament no petrolier.
- Aquesta orientació de política va tenir dos pilars bàsics.
a) D'una banda, la percepció de l'imminent esgotament de les reserves i, amb això, que l'activitat petroliera fos vista sempre com a efímera i transitòria.
b) Per un altre, el caràcter d'enclavament estranger de la indústria petroliera, amb molt pocs efectes encadenant-se promotors d'altres indústries.
Si l'esgotament era imminent i la indústria petroliera poc nacional, la política lògica a seguir era la d'obtenir la màxima renda del petroli per destinar-la a construir activitats econòmiques perdurables i genuïnament nacionals.
La creixent pressió fiscal i institucional darrere d'una major renda va acabar per delmar el sector petrolier.
Al moment de la nacionalització, a mitjan setanta, el país es percebia sense futur en el petroli.
La tesi de l'esgotament va resultar una profecia auto complida.
Les bases de sustenta de la política petroliera s'han invertit des de la nacionalització, donant motiu a un canvi fonamental en l'orientació de política petroliera.
De la percepció d'esgotament s'ha passat a constatar la molt abundant base de reserves d'hidrocarburs del país.
D'una indústria estrangera, exportadora de crus i poc integrada al país, s'ha passat a una indústria nacional, exportadora de productes, integrada nacional i internacionalment i amb mercats d'un ampli potencial de creixement.
Sustentada en aquests pilars, s'ha passat d'una política orientada a maximitzar la renda per barril, àdhuc a expenses, com el va ser, de l'activitat productiva, a una política petroliera orientada a desenvolupar la molt vasta base de reserves d'hidrocarburs ajustant la renda per barril.
Això és, aspirar a la màxima renda per barril que no desestimula el desenvolupament de la producció i amb això maximitzar en el temps el ingrés petrolier.

activitat portuària

Es la construcció, conservació, desenvolupament, ús, aprofitament, explotació, operació, administració dels ports, terminals i instal·lacions portuàries en general, incloent-hi les activitats necessàries per a l'accés als mateixos, en les àrees marítimes, fluvials i lacustres.
L'especialització productiva fa que el transport i la logística siguin dues activitats essencials per al creixement i desenvolupament econòmics, no només per la seva contribució neta al PIB de cada país, sinó també pels efectes indirectes i induïts que dimanen transversalment a la majoria de les activitats econòmiques i que escapen a la comptabilitat nacional.
El transport té com a objecte essencial la modificació de la localitat dels béns sense alterar-los o transformar-los intrínsecament.
En aquest moment el nostre interès se centrarà en el transport marítim i en l'activitat d'arribada i sortida als ports, és a dir, en l'activitat portuària.
El transport marítim és una activitat que, com és obvi veure, acompanya a la corba del cicle econòmic en les seves puntes i valls.
En l'actualitat la indústria del transport marítim mundial es troba inserida en un entorn eminentment competitiu en el qual hi ha un desfasament net entre l'oferta, la capacitat o el potencial de la indústria, i la demanda, les necessitats modals de transport de l'economia en el seu conjunt.
Aquest desfasament arrela en la meitat dels anys setanta i es perllonga fins a l'actualitat, amb una tendència a moderar-se en el primer lustre de la present dècada.
No obstant el transport marítim ha crescut de forma important a l'últim quart de segle guanyant en tonatge desplaçat i en fiabilitat i seguretat.
De fet, a fi de fer-nos una idea de la seva importància, podem dir que entorn del 90% del comerç exterior de la Unió Europea es realitza per via marítima, i entorn de la tercera part de comerç intern en aquest espai econòmic es realitza per aquesta via.
Al nostre país, aproximadament el 85% de les importacions i el 70% de les exportacions utilitzen els ports nacionals.
El transport marítim ha crescut a l'últim quart de segle més del doble en volum de mercaderies desplaçades, i l'estructura del mateix s'ha vist modificada en la seva ponderació de forma sensible.
Si a mitjans setanta el transport de petroli i els seus derivats superava la meitat del tràfic mundial, a la fi dels noranta tan sols representava una mica més del la tercera part, guanyant pes els principals graners i altres mercaderies.
Una de les principals causes d'aquest canvi en la composició de la càrrega desplaçada es deu a les polítiques de substitució del petroli per energies alternatives implementades pels països desenvolupats.
Com és obvi, l'evolució descrita de forma una mica sumaria del tràfic marítim mundial està íntimament relacionada amb l'activitat portuària, traslladant una similar situació competitiva a l'àmbit internacional.
Però l'activitat portuària no es redueix exclusivament a l'atracament i desatracament dels vaixells, incorpora a més una sèrie de serveis com a centre combinat de transport (marítimo-terrestre) que no es poden obviar.
El port és una realitat multi funcional i polivalent amb importants efectes sobre la cadena logística i la vida de les ciutats en les quals se situa, un autèntic monopoli natural en el qual poden concórrer en règim de competència diverses empreses en la provisió de múltiples serveis.
- Sens ànim de ésser exhaustius, podem realitzar la següent acotació funcional/conceptual del port:
a) El port és un accés, un àrea d'atracament i desatracament del vaixells (la seva funció natural).
b) El port és un gual litoral.
c) El port és una àrea urbana (el port té una funció sobrevinguda en la nova planificació urbanística i en l'organització espacial de les ciutats).
d) El port és una àrea industrial (no només inclou càrrega i descàrrega sinó també manipulació de productes).
e) El port és una àrea de connexió intermodal (bàsicament marítim terrestre).
f) El port és una àrea logística i d'emmagatzematge.
g) El port és una àrea lúdica.
h) El port és una àrea comercial.
i) El port és un paisatge.
La situació de monopoli natural dels ports va a dependre dels serveis que ofereixi, de la proximitat d'altres ports de similar rang, del seu hinterland, o zona d'influència, i de les comunicacions per carretera de la ciutat a la qual pertany, del grau de privatització i concurrència privada de determinats serveis i empreses dins de l'àrea portuària, etcètera.
Els majoria dels ports en l'actualitat han experimentat importants canvis relacionats amb la millora de la competitivitat i amb la mecanització de les tasques principals.
La massiva utilització de contenidors, que faciliten sensiblement el transbord i l'emmagatzematge, ha permès es incidir en la mecanització de les activitats portuàries.
A això ha contribuït també el increment de la grandària dels vaixells.
A Espanya, l'índex de contenerització se va situar en el 60% en 1997.
La tendència actual global és la incorporació de empreses privades a la provisió dels serveis portuaris, millorant l'eficiència i la competitivitat del port.

activitat portuària fluvial

Es consideren activitats portuàries fluvials la construcció, manteniment, rehabilitació, operació i administració de ports, terminals portuaris, molls, embarcadors, situats en les vies fluvials.

activitat protònica

Nivells d'activitat solar amb almenys un esdeveniment d'alta energia (flare classe X).

activitat solar

Fenomen caracteritzat per la presència de taques, protuberàncies, fulguracions i emissions importants en radiofreqüències i rajos X.
Les taques solars són grogues, encara que normalment serien taques fosques. Aquestes taques solen fer més de 30.000 km i apareixen en cicles de 11 anys. L'activitat solar, inclòs el desenvolupament de les taques solars, s'associa amb el canvi dels camps magnètics del Sol.
El període de juliol de 1957 a desembre de 1958 va tenir una activitat solar intensa.
Es pensa que totes aquestes formes d'activitat solar són controlades per l'alliberament d'energia del camp magnètic del Sol. Com s'allibera aquesta energia i quina relació hi ha entre els diferents tipus d'activitats solars, són alguns dels molts enigmes que enfronten els físics solars avui dia.
La quantitat d'activitat solar no és constant, i està molt relacionada amb el nombre típic de taques solars que són visibles.

activitat subaquàtica

Activitat científica, comercial o esportiva que es realitza sota l'aigua.

activitat tectònica

Processos corticades de doblaments (plegament) i trencament (falliment), en general concentrats en vores actives de plaques litosfèriques en les seves proximitats.

activitat tornàdica

Ocurrència o desaparició de tornats, núvols en forma d'embut, aiguats.

activitat turística

Segons l'Organització Mundial del Turisme de les Nacions Unides, el turisme comprèn les activitats que ho fan les persones (turistes) durant els seus viatges i estades en llocs diferents al del seu entorn habitual, per un període consecutiu inferior a un any i major a un dia, amb finalitats d'oci, per negocis o per altres motius.
El terme "turismologia" va sorgir en els anys 60.
Però va ser el iugoslau Zivadin Jovicic (geògraf en la seva formació acadèmica), el científic considerat "pare de la turismologia", qui ho va popularitzar quan va fundar la revista del mateix nom en 1972.
Jovicic considerava que cap de les ciències existents podia realitzar l'estudi del turisme en tota la seva dimensió (ni la geografia, ni l'economia, ni la sociologia, etc) per considerar que les seves aportacions són unilaterals.
Això ho permetria la creació d'una ciència independent, la turismologia.
Quan les instal·lacions es dediquin, preponderantment, a l'atenció de creuers turístics, passatgers, iots i activitats aquàtiques recreatives.

activitat turística

Se'n diu quan les instal·lacions es dediquin, preponderantment, a l'atenció de creuers turístics, passatgers, iots i activitats aquàtiques recreatives.

activitats

És el conjunt d'accions que es duen a terme per complir les metes d'un programa o subprograma d'operació, que consisteix en l'execució de certs processos o tasques (mitjançant la utilització dels recursos humans, materials, tècnics, i financers assignats a la activitat amb un cost determinat), i que queda a càrrec d'una entitat administrativa de nivell intermedi o baix. És una categoria programàtica la producció és intermèdia, i per tant, és condició d'un o diversos productes terminals. L'activitat és l'acció pressupostària de mínim nivell i indivisible als propòsits de l'assignació formal de recursos. Conjunt d'operacions o tasques que són executades per una persona o unitat administrativa com a part d'una funció assignada.

activitats de contenció i neteja en la mar i litoral

Si les condicions del mar i les característiques de l'accident ho permeten, el primer i més adequat mètode de contenció d'un abocament, és limitar l'àrea del vaixell sinistrat mitjançant barreres dissenyades a aquest efecte.
D'aquesta manera, ja que el cru està en la superfície, és possible la succió amb maquinària adequada.
Al litoral, i de forma habitual, una vegada que el hidrocarbur ha estat recollit, el que roman sobre les roques, pedres grans i estructures construïdes per l'home, sol deixar-se que curta per la intempèrie ja que es formarà ràpidament una pel·lícula dura, minimitzant l'esbarjo de la contaminació.
No obstant això, on les costes rocoses formen part de llocs d'esbarjo, cal utilitzar aigua a alta pressió.
S'utilitza tant aigua freda com calenta, depenent del tipus d'hidrocarbur; per desprendre hidrocarburs viscosos són necessàries altes temperatures, i fins i tot vapor.
En general l'aigua s'escalfa fins a 60º C. i és ruixada a 10/20 litres/minut amb un aspersor manual que opera entre 80 i 140 bar.
El hidrocarbur desprès en aquesta forma ha de ser recollit, o en cas contrari pot contaminar superfícies prèviament netes o no contaminades.
En els ambients tropicals i subtropicals el rentat amb aigua calenta tendeix a ser menys efectiu que en els climes temperats, ja que el hidrocarbur exposat al sol s'asseca enganxant a les roques.
Les àrees petites poden netejar amb rajos de sorra a pressió.
El hidrocarbur que arriba costes o platges que contenen cants, còdols i grava, és el més difícil de netejar perquè la major part del hidrocarbur haurà penetrat cap al més profund del substrat, a través dels espais entre les pedres.
A més es dificulta en gran manera els moviments de personal i maquinària per les característiques pròpies del suport d'aquestes platges.
Aquest hidrocarbur pot romandre durant molt de temps abans que pateixi la seva degradació natural.
Per a aquest tipus de sòl s'utilitza aigua a alta pressió.
Els hidrocarburs de baixa viscositat es renten entre les pedres, on l'ús de dispersants pot augmentar l'eficàcia del rentat.
Inevitablement, part del hidrocarbur penetrarà encara més a la platja després que les pedres de la superfície han estat rentades.
Això filtrarà lentament com brillantors al llarg d'un període de diverses setmanes o més.
La remoció de les pedres tacades poques vegades serà pràctic i en general només serà possible si s'utilitzen pales mecàniques.
La remoció de pedres només és considerat si existeix la certesa que no causarà una erosió greu de la platja i que serà possible eliminar el material.
Una tècnica que és utilitzada en localitats subjectes a tempestes hivernals forts, és el de cobrir l'àrea tacada amb pedres d'una zona més alta de la platja, per proporcionar així una superfície neta durant l'estiu si es tracta de zona d'esbarjo.
Passarà cert blanqueig durant l'estiu a causa de les temperatures estiuenques i llavors durant el re ordenament natural de la platja que passa al hivern, el hidrocarbur es descompondrà i dispersarà.
Aquest mètode només pot ser considerat on la platja tingui una contaminació moderada i no és apropiat per a platges compostes per material més fi, ja que el hidrocarbur tendeix a migrar de nou a la superfície.
El perfil de la platja també pot quedar permanentment alterat i debilitades les defenses naturals.
Un mètode de netejar la pel·lícula greixosa que sovint persisteix sobre les pedres després de la seva neteja és el d'empènyer la capa superior d'aquestes cap al mar, on l'acció abrasiva de les ones les netejarà ràpidament.
No obstant això, això òbviament no és apropiat si queden exposades les pedres de les capes inferiors.
També cal considerar que pot prendre diversos anys abans que el perfil de la platja de cants quedi restaurat, ja que és necessari un onatge vigorós perquè els cants d'aquesta mida tornin cap a la part superior de la platja.
El hidrocarbur recollit de l'aigua és probablement el més fàcil de preparar per al processament, ja que en general només caldrà separar-lo del líquid aquós.
Freqüentment aquesta preparació pot ser aconseguida per gravetat.
L'extracció sol realitzar succionant amb bombes especialment dissenyades per a aquesta tasca.
L'extracció de l'aigua de les emulsions (mousse) és de vegades molt difícil.
Les emulsions inestables en general poden ser separades per escalfament fins a uns 80º C. permetent que el hidrocarbur i l'aigua es separin per gravetat.
En els climes càlids, la calor del sol pot ser suficient.
Les emulsions més estables poden requerir l'ús de compostos químics per descompondre una emulsió, o emulsificants que també tendeixen a reduir la viscositat de la majoria dels hidrocarburs fent-los més bombables.
No hi ha cap compost químic adequat per a tots els tipus d'emulsió i pot ser necessari realitzar proves en el lloc per determinar quin és l'agent més efectiu i la dosi òptima.
El químic per descompondre emulsions s'injecta al costat d'entrada d'una bomba o un mesclador estàtic en línia acoblat a una presa de succió.
Els experiments han tret que les emulsions poden ser parcialment descompostes, en aplicar abundant aigua en una màquina mescladora.
Si una emulsió amb 70% d'aigua és barrejada amb un 50% de volum de sorra, el contingut d'aigua pot ser reduït a la meitat i retornat a la platja juntament amb sorra neta separada.

activitats maritimes

Es considera totes aquelles activitats que s'efectuen al Mar Territorial, Zona Contigua, Zona Econòmica Exclusiva, sòl i subsòl pertanyents a la Plataforma Continental, i en les costes i ports, relacionades amb la navegació d'altura, de cabotatge, de pesca i científica, amb vaixells nacionals i estrangers, o amb la investigació i extracció dels recursos del mar i de la plataforma.

activitats nuclears

L'energia nuclear és l'energia alliberada durant la fissió o fusió de nuclis atòmics quan es produeix una reacció nuclear.
És la 4ª força i és la força més potent.
Les quantitats d'energia que poden obtenir-ne mitjançant processos nuclears superen amb molt a les quals puguin aconseguir-ne mitjançant processos químics, que solament impliquen les regions externes de l'àtom.
- L'energia es pot obtenir de dues formes: fissió i fusió.
a)L'energia que prové d'aquests dos processos és deguda a la desigualtat de matèria que existeix en la reacció, entre els elements reactius i els elements resultants de la reacció.
b) Una petita quantitat de massa proporciona per tant una gran quantitat d'energia.
Per exemple l'energia que produeix un quilogram d'urani (element usat en la fissió) és equivalent al la que produeixen 200 tones de carbó.
- Fissió: És una reacció nuclear en la qual es provoca la ruptura del nucli d'un àtom mitjançant el impacte d'un neutró.
Com en tot nucli existeix emmagatzemada una enorme quantitat d'energia (que fa que totes les partícules estiguin lligades unes a altres), en produir-se la fissió, part d'aquesta energia s'allibera i es manifesta en forma de calor.
A més de calor es desprenen una sèrie de radiacions (partícules subatòmiques), que en grans dosis solen ser perjudicials per als éssers vius.
Generalment els àtoms que se solen fusionar són d'urani, tori o plutoni.
Aquest procés té lloc en nuclis atòmics d'isòtops inestables d'alguns d'aquests elements com el urani 235.
Els neutrons emesos en la fissió pot provocar altres fissions d'altres nuclis d'urani, continuant-ne el procés.
A això se li denomina reacció en cadena.
- La reacció de fusió o reacció termonuclear: Consisteix a interaccionar o unir dos nuclis d'àtoms lleugers per formar un altre àtom més pesat.
En aquesta reacció s'allibera energia corresponent al defecte de massa entre les diferents fases de la reacció.
L'exemple típic d'aquesta reacció és la fusió de l'hidrogeno i més concretament dels seus dos isòtops, deuteri i triti, per formar heli, un neutró i gran quantitat d'energia.
- Aquests elements són abundants.
a) El deuteri s'obté de l'aigua i el triti del liti, metall molt abundant en la naturalesa que a) Normalment es troba barrejat amb altres minerals.
b) L'inconvenient és que per aconseguir aquesta reacció és necessari mantenir als elements a una temperatura propera als 100 milions de graus centígrads.
A aquesta temperatura la matèria es denomina plasma i normalment es manté dins de potents camps magnètics, creant un recinte capaç d'aguantar aquesta condicions.
Aquesta forma de crear energia és la utilitzada pel Sol.
En l'actualitat l'aprofitament d'aquesta energia està en vies d'investigació i desenvolupament.
La dificultat major està a aconseguir les altíssimes temperatures, ja que en aquests moments cal invertir més energia que la que realment s'obté.
S'espera que salvada aquesta barrera, i amb l'avanç científic necessari, aquesta font d'energia sigui l'energia base del futur, energia sense residus radioactius perillosos i una font d'energia gairebé inesgotable que permetria el proveïment d'energia pràcticament per sempre.
És sens dubte l'energia del futur que ens arreglaria molts problemes al món.

activitats realitzades en els ports

La gestió de la coordinació d'activitats empresarials sempre ha resultat una activitat complexa dins de les instal·lacions dels ports, en concórrer en el mateix espai diferents centres de treball, nombroses empreses i diferents activitats. Tractarem en aquest article la determinació de a qui correspon fer aquesta coordinació, ja que és un aspecte que sempre ha resultat confús.
És l'article 65 del Text refós de la Llei de Ports de l'Estat i de la Marina Mercant aprovat pel Reial Decret 2/2011 és el que regula a qui correspon l'obligació de realitzar la coordinació d'activitats empresarials. En aquest sentit, l'article comentat estableix que correspondrà als titulars de concessions i autoritzacions el compliment de les obligacions de coordinació d'activitats empresarials en qualitat de titular del centre de treball. En els espais no atorgats en règim de concessió o autorització, el consignatari que actuï en representació de l'armador respondrà del compliment de les obligacions de coordinació durant les maniobres d'atracada, desatracament i ancoratge del vaixell, i en general durant l'estada del vaixell en el port excepte per a operacions de càrrega, estiba, desestiba, descàrrega o transbord de mercaderies o d'embarcament o desembarcament de passatgers. Si es realitzen aquestes operacions o les de lliurament, recepció, emmagatzematge, dipòsit i transport horitzontal de mercaderies en espais no atorgats en concessió o autorització, respondrà del compliment de les obligacions de coordinació l'empresa prestadora del servei corresponent.
- Pel que fa a les obligacions derivades de l'article comentat s'han donat diferents interpretacions, però després que s'hagi pronunciat l'Advocacia de l'Estat a través de l'oportú informe, les situacions de coordinació d'activitats empresarials que es poden donar en un port i els obligats a complir-les són les següents:
a) Coordinació d'activitats a la prestació de serveis generals: si els serveis es presten per l'Autoritat Portuària i perquè sigui efectiu requereix la contractació de terceres empreses, l'autoritat portuària tindrà la condició d'empresa titular del centre de treball i, en conseqüència, haurà de complir les obligacions que en matèria de coordinacions empresarials estableix el reial decret 171/2004 a les empreses titulars. En el cas que l'Autoritat Portuària hagués encomanat la gestió d'algun d'aquests serveis generals a un tercer, correspondria a aquest per la seva condició d'empresari titular del centre de treball, donar compliment a la normativa de prevenció de riscos laborals.
b) Activitats realitzades en espais atorgats en règim de concessió i autorització, en aquest cas serà l'empresa concessionària o autoritzada l'empresa titular del centre de treball.
c) En les operacions d'atracada, desatracament i ancoratge del vaixell, el compliment de les obligacions de coordinació durant la realització d'aquestes operacions correspon al consignatari que actuï en representació de l'armador.
d) En les operacions de càrrega, estiba, desestiba, descàrrega, transbord de mercaderies, embarcament i desembarcament de passatgers, lliurament, recepció, emmagatzematge, dipòsit i transport horitzontal de mercaderies, el compliment de les obligacions de coordinació durant la realització d'aquestes operacions correspon a l'empresa prestadora del servei
e) Prestació de serveis portuaris: és l'empresa prestadora del servei qui respon del compliment de les obligacions de coordinació.
f) Servei de senyalització marítima (SAN): si per a la realització d'un servei de senyalització marítima, prestat per l'Autoritat Portuària amb els seus propis mitjans personals, es contractés també a un tercer, l'Autoritat Portuària assumeix la condició d'empresari titular del centre de treball-
g) Realització d'obres per compte de l'Autoritat Portuària: l'Autoritat Portuària assumeix la condició d'empresari principal quan contracta una obra corresponent a la seva pròpia activitat ("projectar i construir les obres necessàries en el marc dels plans i programes aprovats"), devent vigilar el compliment pel contractista de la normativa de prevenció de riscos laborals (article 10 del RD 171/2004). La disposició addicional primera del Reial decret 171/2004 estableix que les obres incloses en l'àmbit d'aplicació del Reial Decret 1627/1997 es regeixen pel que estableix el Reial decret.
h) Realització d'obres i serveis per compte d'una concessió: en cas que l'obra fos promoguda pel titular d'una concessió o autorització, la posició d'empresari principal i empresari titular del centre de treball correspon al concessionari.
Així doncs, en les relacions de concurrència d'empresa a les instal·lacions de l'Autoritat Portuària no sempre és aquesta la que ha de complir les obligacions que en matèria de coordinació d'activitats empresarials estableix la normativa de prevenció de riscos laborals, sinó que també seran responsables les concessions, els consignataris i les empreses que realitzin serveis en el port.

activitats subaquàtiques

Les activitats subaquàtiques són totes aquelles que, de totes maneres, es realitzen per sota de la superfície de l'aigua.
- Apnea: Aquelles que es realitzen prenent aire en superfície i aguantant sota l'aigua.
- Snorker: Activitat esportiva on es respira per sota del nivell de l'aigua amb ajuda d'un tub flexible de 30 cm.
- Amb Equip autònom: la que ens permet respirar sota l'aigua amb ajuda d'un equip que ens subministra aire o barreges particulars.
Equip autònom lleuger: màscara, tub respirador (Snorker) aletes, vestit de neoprè, llast.
Pesat: Jacket: ampolles, regulador, manòmetre, octopus.
Auxiliar: llanterna, ganivet, ordinador, etc.
La pressió i el medi subaquàtic.
a) Pressió atmosfèrica: la que suportem en el medi terrestre i que té a veure directament amb la columna d'aire que tenim a sobre i que arriba fins al final de l'atmosfera (10.000 m). Aquesta és d'1 kg/cm o l'equivalent a una columna de mercuri de 760 mm d'alçària i 1 cm de base. A aquesta unitat se l'anomena atmosfera.
b) Pressió hidrostàtica: la que suportem quan ens submergim en l'aigua; i és l'equivalent a 1 atm. per cada 10 m. de profunditat. P. absoluta = P. atmosfèrica + P. hidrostàtica Per poder tenir una respiració fàcil necessito que hi hagi la mateixa pressió dins i fora dels pulmons.

Acton, John Francis Edward

Sir John Francis Edward Acton, 6è Baronet (3 de juny de 1736 - 12 d'agost de 1811) fou comandant de les forces navals del Gran Ducat de Toscana i primer ministre de Nàpols sota Ferran IV de Nàpols i I de les Dues Sicílies.
Era el fill d'Edward Acton, un metge de Besançon, i va néixer allà el 1736. Va servir sota el seu oncle en l'armada de Toscana, i va manar les fragates toscanes en la invasió d'Alger sota direcció espanyola. Durant el calamitòs desembarcament en què els espanyols van caure en un parany per una fingida retirada dels algerians, Henry Swinburne va escriure que els espanyols haurien estat "trencats i massacrats com un sol home... de no ser per Acton, el comandant toscà, que va tallar els seus cables, i va deixar la seva embarcació a la vora quan l'enemic atacava a galop ple. El foc incessant de les seves pistoles grans, carregades amb bales de raïm, no només els va aturar en la seva carrera, sinó que els va obligar a retirar-se amb grans pèrdues".
El 1779, la reina Maria Carolina de Nàpols va persuadir el seu germà el Gran Duc Leopold de Toscana per permetre a Acton, qui li havia estat recomanat pel Princep Caramanico, d'emprendre la reorganització de la flota napolitana. L'habilitat mostrada per ell en això va portar al seu avenç ràpid. Esdevingué comandant-en-cap de l'exèrcit i l'armada del Regne de Nàpols, ministre de finances, i finalment primer ministre.
El 1791, Acton va succeir en el títol i propietats al seu difunt segon cosí Sir Richard Acton de Aldenham Hall, Shropshire.
La seva política va ser enginyada de concert amb l'ambaixador anglès, Sir William Hamilton, i apuntava a substituir la influència d'Àustria i Gran Bretanya per la d'Espanya a Nàpols. Tal política consegüentment tenia l'oposició oberta de França i el partit francès dins Itàlia. La flota, la qual, quan va entrar al servei de Nàpols, pràcticament no existia, va comprendre el 1798 fins a 120 velers amb 1.200 canons, mentre les forces de terra van ser augmentades de 15.000 a 60.000. En cap grau, tanmateix, els interessos de Nàpols foren promoguts per la política inaugurada, i ràpidament van portar al desastre. Acton s'hi havia proposat estendre el comerç del país incrementant les facilitats de comunicació interna i restaurant algun dels ports principals, però els impostos augmentats requerits per donar suport l'exèrcit i armada van contrarestar aquests esforços, i van causar aflicció i disgust general.
La introducció dels agents estrangers als diferents serveis van despertar també el ressentiment de les classes altes, el qual encara va augmentar més quan la flota va ser col·locada sota les ordres de l'almirall britànic Horatio Nelson.
Després de l'èxit de les armes franceses al del nord d'Itàlia, el desembre 1798, Acton amb el rei i la reina i l'ambaixador anglès van fugir a bord l'un vaixell britànic a Palerm, mentre que els ciutadans i nobles amb l'ajut francès van establir la República Partenopea amb capital a Nàpols. Quan, cinc mesos després, el rei va ser restaurat amb l'ajuda d'un exèrcit calabrès, va cridar els Sanfedisti, dirigits pel Cardenal Ruffo. Amb l'ajuda de Ruffo i el consentiment de la reina, Acton va establir un regnat de terror, i, a petició d'una autoritat irresponsable anomenada Junta d'Estat, molts ciutadans prominents van ser empresonats o executats.
Dins 1804, Acton, a petició de França, va ser apartat del poder, però, d'acord amb el seu consell, el rei Ferran, mentre acordava una aliança amb Napoleó, permetia a tropes russes i angleses desembarcar a Nàpols. Poc després el ministre va ser cridat de nou, però quan els francesos van entrar a Nàpols el 1806, Acton i la família reial es van refugiar a Sicília. Va morir a Palerm el 12 d'agost de 1811.

actualització cadastral

Procés pel qual la informació cadastral gràfica i alfanumèrica és actualitzada en tots els aspectes del cadastre.

actualització de les cartes de navegació

La finalitat última de les cartes de navegació i de la resta de publicacions dels serveis hidrogràfics oficials és la descripció detallada de zones susceptibles de ser navegades per un vaixell a fi de poder planificar i traçar la seva derrota, verificar la situació durant la navegació i auxiliar en la mateixa mitjançant la representació més detallada possible de tots els perills coneguts a les aigües, de les marques i ajudes a la navegació susceptibles de ser usats pels vaixells, així com els sistemes d'organització del tràfic marítim o de notificació obligatòria.
Com aquestes zones constitueixen un mitjà en moltes ocasions molt canviant, a causa de l'acció de la naturalesa o de l'home; i els mitjans tècnics emprats per poder efectuar la seva descripció avancen de manera molt ràpida, les cartes i publicacions no poden romandre estàtiques sinó que han de ser constantment actualitzades.
- Marc legal. El Conveni Internacional per a la Seguretat de la vida a la mar (Safety Of Life At Sea) SOLAS, indica en la regla 27 del seu Capítol V l'obligació que tots els vaixells han de portar cartes i publicacions nàutiques actualitzades:
Les cartes i publicacions nàutiques, com camins, llibres de fars, avisos als navegants, taules de marees i altres publicacions nàutiques necessàries per a la navegació, hauran de ser les adequades i estar actualitzades.
Aquesta regla implica en la pràctica una obligació bilateral, d'una banda el navegant ha d'actualitzar les publicacions que té a bord i d'altra banda el servei hidrogràfic productor de les mateixes a de proveir els mecanismes adequats perquè aquesta actualització es pugui dur a terme.
- Avisos radiats. És indubtable que en multitud de casos la informació susceptible de modificar les publicacions nàutiques podrà tenir un caràcter d'immediatesa, de manera que no serà factible l'esperar que el vaixell es trobi en port per rebre-la.
Si bé avui en dia i cada vegada amb més freqüència els vaixells disposen a bord d'amplis mitjans telemàtics (connexió a Internet) el mitjà més obvi i immediat és la ràdio.
Les estacions costaneres radiotelefòniques d'ona mitjana i VHF transmeten avisos nàutics procedents del Institut Hidrogràfic i avisos meteorològics procedents de l'Agència Estatal de Meteorologia. La transmissió d'aquests butlletins d'avisos s'anuncien prèviament per les freqüències 2.182 d'ona mitjana i pel canal 16 de VHF (tots dos d'obligada escolta a bord).
- El sistema NAVTEX.

NAVTEX és un sistema internacional per a l'emissió i recepció automàtica d'informació de seguretat marítima per mitjà de telegrafia d'impressió directa.
El sistema NAVTEX empra la freqüència de 518 Khz. per al idioma engonals i les freqüències de 490 Khz. o 4209.5 Khz. per als idiomes nacionals.
Es fa servir una única freqüència assignant a cada estació un codi diferent i una base de temps compartit per evitar interferències mútues.
L'usuari pot seleccionar en el seu receptor l'estació de la que rebrà els missatges causa de que cadascuna té una lletra d'identificació que s'inclou en la capçalera del missatge, així mateix podrà seleccionar el tipus de missatges que vol rebre perquè de la mateixa manera en aquesta capçalera s'inclou la informació del tipus de missatge, si bé, els avisos als navegants, els avisos meteorològics i els referents a recerca i rescat i avisos d'actes de pirateria no podran mai ser filtrats.
- El sistema SAFETYNET. El sistema SAFETYNET és un servei del sistema de trucada intensificada a grups de Inmarsat projectat per a la difusió d'informació sobre seguretat marítima proporcionant avisos nàutics, meteorològics i de recerca i rescat en zones d'alta mar o en zones costaneres de mala recepció NAVTEX, l'estació terrestre d'Inmarsat pot seleccionar la zona a la qual transmetre els diferents avisos.
- Seqüència d'actualització des de la font fins el navegant. Tant les autoritats de qualsevol tipus implicades en gestió costanera, portuària i d'abalisament com els propis navegants poden ser origen d'informació susceptible d'actualitzar la cartografia i les publicacions nàutiques.
Així, l'autoritat encarregada de l'abalisament costaner ha de notificar a la major brevetat al Institut Hidrogràfic els canvis en el mateix tan aviat com es produeixin, havent la Subsecció d'Abalisament (dependent de la Secció de Nàutica) comprovar les dades subministrades, preparar els avisos corresponents al llibre de fars i subministrar la informació a la secció de cartografia que comprovarà les cartes que es vegin afectades per la mateixa per a procedir a elaborar els avisos pertinents.
Quan una autoritat portuària prevegi efectuar obres en les seves dàrsenes haurà de comunicar els projectes de les mateixes al IHM per si escau efectuar un avís preliminar, així mateix haurà de comunicar el començament dels treballs i l'avanç dels mateixos així com l'abalisament especial que els senyalitzi.
El treball de comprovar les cartes i publicacions a les que afecta la informació rebuda així com efectuar els avisos pertinents es veu agilitzat i optimitzat amb l'ús de sistemes GIS que empren bases de dades.
- El hidrògraf com a font d'avisos als navegants. Indubtablement la manera més fiable de comprovació de dades in situ per a un servei hidrogràfic oficial la constitueixen els seus propis vaixells hidrògrafs, no solament pel que fa a batimetria, la qual cosa resulta obvi, sinó pel que fa a tota la informació plasmada en les seves cartes i publicacions.
Perquè aquesta tasca del vaixell de "ulls i orelles" del servei hidrogràfic a la zona resulti eficaç en la documentació del treball a realitzar que es lliura al vaixell (instrucció normativa en el cas del IHM) es recalcarà aquest punt, s'indicaran les dades dubtosos (Rebuts de fonts d'escassa fiabilitat i no comprovats prèviament) i es subministraran al vaixell totes les dades disponibles de la zona per tal que es procedeixi a la seva comprovació.
Durant la realització dels treballs es comunicaran al més aviat totes les discrepàncies trobades entre la realitat i les dades prèviament subministrades, tant pel que fa a ajudes a la navegació, línia de costa, instal·lacions portuàries, obstruccions, dades reflectides en el rumb com pel que fa a la batimetria.
Per poder comprovar in situ les diferències batimètriques entre l'aixecament que s'està realitzant i les dades prèvies (procedents d'aixecaments anteriors) prèviament s'hauran de donar al vaixell totes les dades batimètriques previs de la zona (de parcel·laris anteriors i cartes en vigor) a per tal de poder realitzar una comparació de les dades.
És responsabilitat del hidrògraf en campanya avaluar la importància que té una dada per al qual s'ha trobat una diferència, a fi de sol·licitar que es generi a la major brevetat un avís. Això és especialment important en el cas de la batimetria, havent de avaluar sempre la importància de les diferències apreciades tenint en compte el volum de trànsit a la zona i el tipus de vaixells que el compon (tenint en compte que avui dia podem trobar vaixells de fins a 25 metres de calat).

actuacions en cas de danys a vaixells de l'Armada causats per altres vaixells

En els casos en què un vaixell de guerra espanyol pateixi danys provocats per un altre vaixell, tant en navegació, com en entrades i sortides de port o estant atracat, el vaixell causant dels danys està obligat a indemnitzar-los.
Enfrontats a una situació d'aquesta naturalesa, cal tenir present que en el món de la navegació marítima hi ha un conjunt d'actors les responsabilitats s'entremesclen i que fan molt difícil determinar qui o qui seran els responsables contra els quals ha de dirigir la reclamació de la indemnització per danys: capità, pràctic, armador, navilier, consignatari, companyies d'assegurances i reassegurances, etc.
Alhora, cal tenir present que aquests accidents poden tenir lloc tant en alta mar com en aigües territorials de qualsevol Estat riberenc, des dels més desenvolupats i amb sistemes de reclamació judicials més o menys robustos i àgils, fins als que no tenen un sistema jurídic pròpiament dit o d'autoritats judicials o administratives amb capacitat real per aplicar-lo.
Existeix, però, una figura jurídica que té per objecte tractar de corregir aquest conjunt d'incerteses: l'embargament preventiu del vaixell, regulat internacionalment pel Conveni Internacional sobre l'embargament preventiu de vaixells, fet a Ginebra el 12 de març de 1999.
L'embargament preventiu de vaixells només pot ser acordat per la qual cosa en el Conveni es denominen "crèdits marítims", entre els quals es troben: les pèrdues o danys causats per l'explotació del vaixell; la mort o les lesions corporals sobrevingudes, a terra o a l'aigua, en relació directa amb l'explotació del vaixell; les operacions d'assistència, salvament o remolc; el dany o amenaça de dany causats pel vaixell al medi ambient, el litoral o interessos connexos; les mesures adoptades per prevenir, minimitzar o eliminar aquest mal; la indemnització per aquest dany o els costos de les mesures raonables de restauració del medi ambient efectivament preses o que vagin a prendre.
El Conveni s'aplica a tot vaixell que navegui dins de la jurisdicció d'un Estat part, enarbori o no el pavelló d'un Estat part, havent de ser acordat l'embargament preventiu per la corresponent autoritat judicial. Suposa la immobilització del vaixell o restricció de sortida i només s'aixecarà quan s'hagi prestat una garantia bastant, en forma satisfactòria, que no podrà excedir el valor de la nau embargat.
- Per plantejar la petició d'embargament s'han de tenir en compte tres qüestions bàsiques:
a) La rapidesa en el plantejament per aconseguir obtenir la resolució judicial d'embargament i la seva execució abans que el vaixell presumptament culpable hagi abandonat les aigües portuàries de l'Estat on s'ha sol·licitat l'embargament.
b) La seguretat que la responsabilitat per l'abordatge o el dany causat correspon al vaixell el embargo se sol·licita, doncs dit això pot generar importants despeses i la obligació de constituir una garantia per respondre dels mateixos si finalment resulta que l'embargament no estava justificat.
c) La importància de obtenir i conservar el major nombre de proves possibles que demostrin aquesta responsabilitat amb la finalitat de poder-les aportar quan s'enjudiciï la qüestió de fons.
La necessitat de fer intervenir a autoritats judicials, tant en port espanyol com a ports estrangers, obliga que la decisió final sobre la sol·licitud de l'embargament preventiu sigui una qüestió que escapa de les facultats atribuïdes al comandant del vaixell de guerra, de manera que aquest ha de mantenir completament informades a les superiors autoritats de qui depengui i a les diplomàtiques i consulars del país en què es trobi, amb la finalitat que puguin adoptar la resolució més convenient a la vista de totes les circumstàncies concurrents.
Com s'ha dit abans, un problema rellevant es planteja a l'hora de procedir materialment a la immobilització efectiva del vaixell o embarcació responsable dels danys, ja que l'èxit de l'embargament consisteix precisament en obtenir del jutjat l'acte d'embargament mentre el vaixell estigui encara amarrat al port. Per tant, el retard en la decisió i execució pot suposar que el vaixell causant surti de port i perdi efectivitat l'embargament (amb importants diferències en funció del pavelló del vaixell i de l'armador, així com dels interessos d'aquest al país on han ocorregut els fets).
Per això, en cas que un vaixell de l'Armada pateixi danys causats per un altre vaixell -i sense perjudici de posar els fets en coneixement del comandament militar i de les autoritats diplomàtiques o consulars i de plantejar-los la possibilitat de sol·licitar l'embargament preventiu-, cal acudir amb la màxima diligència a l'agent i a les autoritats portuàries per formular la corresponent denúncia administrativa (policial o portuària) pels danys i per obtenir assessorament sobre l'autoritat judicial competent per acordar l'embargament preventiu i sobre els formulismes que hagin complir-se en la sol·licitud. Tota la informació que es vagi obtenint en aquestes gestions es traslladarà a les autoritats nacionals per tal que puguin comptar amb els elements de judici suficients per adoptar la decisió que correspongui respecte del plantejament final de la sol·licitud de l'embargament preventiu.
És fonamental obtenir la major informació del vaixell responsable del dany, i per això la col·laboració de les autoritats marítimes locals: a part de la documentació del vaixell, capità / patró, informació sobre la companyia o companyies asseguradors (pòlissa i domicilis). En aquestes actuacions, no s'ha de descartar -si sorgeix la oportunitat- una possible negociació amb els asseguradors del vaixell/armador, interessats en aconseguir l'alliberament del vaixell el més aviat possible; tenint sempre present que tot acord ha de ser autoritzat per les autoritats nacionals.
Cal tenir present que és possible que, al mateix temps que se sol·liciti l'embargament, calgui oferir al jutjat una garantia suficient per assegurar els danys i perjudicis que amb l'embargament es poguessin ocasionar, garantia que serà fixada pel jutge. D'aquí una raó més per a traslladar tota la informació que es vagi disposant a les autoritats militars i diplomàtiques que estiguin intervenint.
Una altra via alternativa que convé explorar, en funció de la legislació interna de l'Estat en les aigües s'hagi produït l'accident o el que hagin arribat els vaixells afectats, és la d'instar davant l'autoritat marítima competent de l'Estat la retenció del vaixell, doncs, com determina l'article 8.3. del Conveni Internacional sobre embargament preventiu de vaixells, "el present Conveni no afecta els drets o facultats que, d'acord amb un conveni internacional o en virtut d'una llei o reglament interns, corresponguin a l'Administració de l'Estat o a algun dels seus òrgans, els poders públics o a l'Administració portuària per retenir un vaixell o impedir d'una altra manera que es faci a la mar dins de la seva jurisdicció". A més, hi ha la possibilitat que l'Estat en qüestió no apliqui el referit Conveni per no haver-ho ratificat o no haver-se adherit a aquest, havent per tant estar-se al que disposi seva normativa interna.
Quan el causant de l'accident o del dany sigui un vaixell de guerra estranger -o un vaixell d'Estat destinat exclusivament a servei oficial no comercial- no es podrà instar l'embargament preventiu, donades les immunitats de què gaudeixen, estant a més exclosos de l'aplicació del Conveni.
En aquests casos es procurarà entaular contacte pel mitjà més ràpid possible amb l'autoritat de qui depengui el vaixell responsable per tal de contrastar la seva visió sobre l'accident i aconseguir, si és el cas, l'assumpció de responsabilitat, oferint la possibilitat d'una investigació i peritatge de danys conjunta.

actuals

Els productes físics, reals, llest per embarcament, emmagatzematge o manufactura; ha de diferenciar-se de futur.

actuari

Persona llicenciada en ciències econòmiques, qualificat per a solucionar qüestions d'índole financera, tècnica, matemàtica i estadística, relatives a les operacions d'assegurances.
Els fets econòmics i socials sotmesos a lleis probabilístiques i financeres, amb la finalitat de proposar diagrames d'acció equilibrats que permetin el compliment de les prestacions recíproques d'ambdues parts.
Qualsevol tipus de fet, circumstància o esdeveniment que involucri riscos i pugui afectar els béns econòmics o financers de persones o ens públics i privats.
Les condicions de canvi de valors presents per valors futurs, establint l'equilibri actuarial i les cotitzacions o compensacions necessàries.
Les condicions d'actuació dels ens públics o privats actualment organitzats per a l'administració científica del risc, d'adhesió lliure o obligatòria, amb o sense finalitats de lucre, establint les cotitzacions o compensacions que la seva viabilitat i estabilitat requereixi.

actuarie

S'aplica a un tipus d'embarcació molt lleugera que usaven els antics romans, capaç de desplaçar-se a rem i a vela: es van posar a resguard de l'atac enemic fent-se a la mar en una nau actuaria.

actuariolum

Embarcació petita a vela i rems.
Amb deu d'aquestes, els romans feien comeses d'exploració semblant a l'altre gènere de nau menor denominada, fragata, de l'Edat mitjana.

Acuario y museo del mar del Rodadero

L'Aquari i museu del mar del Rodader és un aquari públic i un museu marítim situat a la cala Inca Inca davant de la platja El Rodader a Santa Marta (Colòmbia). Va ser inaugurat el 1965 pel capità Francisco Ospina Navia.
L'aquari és part de la Xarxa Nacional de Museus de Colòmbia i part de ACOPAZOA, la filial colombiana de l'Associació Mundial de Zoològics i Aquaris. Accessible principalment amb llanxa, l'aquari compta amb 13 piscines amb connexió directa amb el mar Carib, i 15 aquaris de vidre que contenen més de 805 animals que inclouen taurons, tortugues marines, dofins, lleons marins, crustacis, peixos i aus marines, el 98% dels quals són nadius de la zona. L'aquari també conté una secció de museu que exhibeix espècimens dissecats i equipament nàutic, així com una exposició que se centra en la cultura precolombina dels Tairones i la seva connexió amb el mar.

Acubens

Acubens, és un sistema estel·lar situat en la constel·lació de Càncer el nom deriva de la paraula àrab que significa "pinça del cranc". Sertan o Sartán són noms utilitzats també per designar a aquest sistema. De magnitud aparent +4,25 és només la quarta estrella més brillant de Càncer malgrat posseir la denominació de Bayer Alfa. Es troba a 174 anys llum de la Terra.
La component principal del sistema, Acubens alfa, és al seu torn un estel binari, la duplicitat descoberta per ocultació per la Lluna, els components estan separats 0,1 segons d'arc. Les dues són estrelles pràcticament idèntiques, presumiblement estels blancs de la seqüència principal de tipus Am; la m indica que són estrelles amb línies metàl·liques. Cadascuna de les estrelles és 23 vegades més lluminosa que el Sol amb una massa que duplica la massa solar.
A 11 segons d'arc, Acubens beta es pot veure com un estel de magnitud 12. Al seu torn és un sistema binari del qual no se sap res excepte el seu duplicitat. Si les dues components de Acubens beta són iguals, poden ser dues nanes vermelles tènues. Acubens alfa i Acubens beta es troben separades almenys 600 UA.

aculament

Acció o efecte de acular o acularse.

aculament

Nom que es dóna a la distància perpendicular que va des de l'extrem de les varengas al pla prolongat de la cara superior de la quilla.

aculament de les varengas

Curvatura que formen les primeres peces que formen l'esquelet del vaixell.

acular

Acció d'acular o d'acular-se.

acular

Moviment de retrocés d'un vaixell.

acular

Tocar un baix amb la popa o amb el codast en anar endarrere un vaixell.

acular

Apropar la nau, tocar amb la popa o codast sobre sota, pedres, etc., en un moviment de retrocés.

acular

Variar l'assentament del vaixell, de manera que augmenti el calat de popa, i per tant, disminueixi el de proa.

acular el calat

Variar l'assentament del vaixell, de manera que augmenti el calat de popa, i per tant, disminueixi el de proa.

acular-se

Sinònim de retrocedir.

acular-se el vaixell

Apropar el vaixell i tocar amb la popa o codast sobre un baix, pedres, etc., en un moviment de retrocés.

aculat

Sen diu del vaixell que porta la popa molt calada.

aculat

Se'n diu d'un vaixell que s'enfonsa massa per la popa, a les cabotades.

aculebrar

Semblant a una serp.

aculebrar

Serpentejar, aferrar, i en ocasions envergar una vela a la verga o pal per mitjà d'un terme llarg anomenat serp.

aculebrinat

Se'n diu d'un canó, semblat per la seva molta longitud a la colobrina.

acumulació

Acció o efecte d'acumular.

acumulació

Són les compres per part d'operadors que esperen mantenir els contractes per un període més o menys llarg.

acumulació

Avaluació acumulativa del volum i efectes de les importacions en els preus d'un producte determinat de tots els països respecte als quals s'han presentat sol·licituds d'investigació per determinar mesures antidúmping o drets compensatoris si aquestes importacions competeixen entre si i amb productes similars nacionals en el mercat exportador.

acumulació anual de neu

Quantitat anual de neu acumulada expressada habitualment en equivalent d'aigua.

acumulació d'aigua

Quantitat de neu o de qualsevol altra forma d'aigua en estat sòlid, la qual s'addiciona a una glacera o camp de neu per alimentació.

acumulació de calor

Els sistemes solars passius s'utilitzen principalment per a captar i acumular el calor provinent de l'energia solar.
Se'ls anomena passius ja que no s'utilitzen altres dispositius electromecànics (bombes recirculadores, ventiladors, etc) per a recol·lectar el calor.
Això succeeix per principis físics bàsics com la conducció, radiació i convecció de el calor.

acumulació de gel

Procés pel qual es forma una capa de gel sobre una superfície sòlida, quan entra en contacte amb pluja congelant o gotetes d'aigua subfosa.

acumulació de neu

Quantitat de neu o de qualsevol altra forma d'aigua en estat sòlid, la qual s'addiciona a una glacera o camp de neu per alimentació.

acumulació de neu diària

La neu que s'ha acumulat des del dia anterior o de la darrera observació.

acumulació de predi

Unió de dos o més predis, constituint una nova unitat predial.
Per a la procedència de l'acumulació es requereix que els predis constitueixin un sol tot, sense solució de continuïtat i que pertanyin a un mateix titular.

acumulador

Que acumula.

acumulador

Tanc o cilindre d'acer molt resistent, contenint aire comprimit per a l'arrencada de motors dièsel, etc.

acumulador

Secció elàstica d'una cadena, cap o cable usat en el dragatge de mines per evitar que es trenqui a causa d'un va tirar sobtat.

acumulador de calor

Un acumulador de calor és un aparell de sistema de calefacció que emmagatzema en un nucli de blocs ceràmics aïllant la calor produïda per qualsevol mitjà, generalment per l'electricitat, per al seu posterior ús.
El principi bàsic de l'concepte d'acumulador es basa en l'alternança de cicles de càrrega i cicles de descàrrega, corresponent-generalment els cicles de càrrega amb la nit i els de descàrrega amb el dia, a causa de les tarifes reduïdes, així com a les majors necessitats d'ús diürn.
Un interacumulador és la suma d'un acumulador de calor i un intercanviador de calor.
Parts d'un acumulador. Les parts fonamentals que componen un acumulador de calor per a calefacció són:
a) Un nucli acumulador consistent en un grup de maons refractaris la missió serà retenir la calor, fins assolir temperatures de 600-700° C a la fi de l'cicle de càrrega.
b) Una sèrie de resistències elèctriques, generalment de tipus blindat, que escalfen de manera uniforme el nucli acumulador.
c) Aïllament tèrmic per conservar la calor acumulada pel nucli i per evitar que les temperatures superficials aconsegueixin els 90° C (màxima temperatura superficial admesa per la normativa, consultar el CTE.
d) Sistema de seguretat perquè els cicles es realitzen en condicions òptimes i un limitador tèrmic (termòstat) per evitar possibles fallades de reescalfament del nucli.
e) Sistema de gestió que permet la descàrrega de l'energia acumulada convenientment i regula la càrrega.
- Tipus. Fonamentalment hi ha dos tipus diferents d'acumuladors, els estàtics i els dinàmics. Hi tipus mixtes que persegueixen realitzar una descàrrega combinada.
a) Acumuladors estàtics. Aquest tipus d'acumuladors són els més bàsics. Els elements de càrrega i el nucli d'acumulació són similars als dinàmics però l'aïllament de la mateixa és més senzill.
En aquest tipus d'acumuladors la descàrrega es realitza per convecció natural i per radiació. Per al control de la descàrrega s'utilitzen una sèrie de trapes que impedeixen el pas de l'aire a través de l'nucli d'acumulació, aquestes trapes estan regulades mitjançant un sistema bimetàl·lic que és ajustable des d'un comandament exterior. Aquesta forma de regulació de descàrrega aconsegueix controlar un 20% de la mateixa, mentre que l'altre 80% es realitza per radiació de la superfície de l'aparell, és a dir per perdudes de l'aïllament i per tant és incontrolable.
Els acumuladors estàtics estan recomanats per a ser usats en els llocs habitats permanentment mantenint una temperatura de confort permanent.
b) Acumuladors dinàmics. Els acumuladors dinàmics té un aïllament molt més eficaç que els estàtics. En ells la descàrrega es realitza mitjançant una petita turbina que impulsa aire a través del nucli d'acumulació. Les seves pèrdues són d'un 20%, que cedeix per radiació, mentre que el 80% restant es descarrega mitjançant la turbina i pot ser regulat mitjançant termòstats, tant externs com interns al propi aparell.
El control de la descàrrega permet la integració en sistemes domòtics i la gestió de la temperatura en àrees determinades.

acumulador de vapor

Acumulador de vapor, dipòsit que serveix per regular el subministrament de vapor a les turbines i altres màquines tèrmiques.
Consisteix en un dipòsit gairebé ple d'aigua que comunica amb les calderes i amb les turbines.
En funcionament normal, el vapor produït a l'excés per la caldera s'escapa per la vàlvula i pansa a l'acumulador, on es barreja amb l'aigua i augmenta la temperatura i la pressió.
Si la turbina ha de subministrar momentàniament un esforç suplementari, s'obre una vàlvula de l'acumulador i aquest li cedeix automàticament un complement de vapor (lloc que baixa la pressió en el dipòsit i que llavors bull l'aigua).
Inversament, si es redueix el treball de la turbina, el vapor excedentari passa a l'acumulador.
Aquest també pot, en cas d'avaria d'una caldera, assegurar el funcionament de la turbina durant els breus instants necessaris per engegar la caldera de socors.

acumulador elèctric

Aparell o dispositiu que serveix per a acumular energia per al seu consum a voluntat.
En forma més senzilla, l'acumulador es pot definir com un dipòsit destinat a emmagatzemar l'energia proporcionada per una font d'electricitat, per a restituir-la després en el moment desitjat.
La teoria de l'acumulador va lligada als efectes electrolítics del corrent elèctric.
Pel que fa a la Marina, l'aplicació més important dels acumuladores es dóna en els submarins, en els quals, en agrupacions de diversos elements (bateries), representen la font energètica per als motors elèctrics que accionen les hèlixs durant la navegació en immersió, la seva recarrega es produeix mitjançant dinamos accionades pels motors dièsel durant la navegació en superfície.
L'autonomia de les bateries d'acumuladores depèn òbviament de la quantitat de corrent requerit, és a dir, de la potència dels motors accionats i, en definitiva, de la velocitat del vehicle submarí: com més baixa sigui la velocitat, major serà l'autonomia.
Per altra banda, a major nombre d'elements acumuladores, major serà la possibilitat d'emmagatzemar energia i, per tant, l'autonomia del vaixell.
En els primers temps de la seva aplicació els acumuladores, composts per plaques de plom submergides en àcid sulfúric, eren molt pesats i, per tant, no es podia embarcar molts.
Posteriorment, amb el progrés tecnològic, va ser possible construir acumuladores més petits i lleugers i dotar als submarins de major autonomia; aquests avanços es van produir principalment en les acaballes de la segona guerra mundial ien la immediata postguerra.
En l'actualitat, es construeixen submarins de propulsió nuclear, dotats d'un solo motor, en els quals l'autonomia està limitada únicament per la resistència física de la tripulació.

acumulador informàtic

En informàtica, es coneix amb aquesta denominació al registre en què s'acumula el resultat d'una operació aritmètica o lògica.

acumuladors

Generadors de corrent continu, que produeixen el corrent elèctric mitjançant reaccions químiques. A diferència de les piles, es poden recarregar mitjançant una corrent continu.

acumuladors

Els acumuladors tenen la facultat d'emmagatzemar energia elèctrica causa de l'efecte de la seva polarització produïda pel corrent de càrrega.
L'energia química desenvolupada durant la càrrega la transformarà en energia elèctrica en la descàrrega.

acumulament

Acció o efecte de acular o acular-se.

acumulament

Nom que es dóna a la distància perpendicular que va des de l'extrem de les varengues a el plànol prolongat de la cara superior de la quilla.

acumulament de les varengues

Curvatura que formen les primeres peces que formen l'esquelet del vaixell.

acumular

Acció o efecte d'acumular.

acumular

Reunir energia, vapor, aire o altres matèries per a utilitzar-les en un moment donat.

Acuña, Cristobal de

Cristóbal de Acuña (Burgos, 1597 - Llima, 1675) va ser un missioner jesuïta castellà i cronista d'Índies, autor d'un famós relat sobre l'exploració del riu Amazones.
Va entrar a la Companyia de Jesús al març de 1613. En 1622 va ser destinat a Paraguai on va arribar amb altres 22 missioners. Des de 1625 se'l troba a Xile entre els maputxes i al Perú on va fundar l'escola de Cuenca. Va fer els seus últims vots en 1634 a Santiago de Xile.
En 1639 va formar part de l'expedició de Pedro Teixeira, qui explorava per segona vegada la conca del Amazones amb l'objectiu de cartografiar el territori i avaluar les seves riqueses. El viatge va durar des del 16 de febrer fins al 12 de desembre quan van arribar a Pará. De tornada a Espanya, Acuña va presentar al rei Felipe IV la seva obra Nou descobriment del Gran Riu de les Amazones en la qual aconsella la conquesta i evangelització d'aquesta zona. La seva minuciosa crònica de l'expedició, una de les més importants i completes sobre el Amazones, es va publicar a Madrid en 1641 i posteriorment va ser traduïda al francès (1682) i a l'anglès (1698, traduïda de la versió francesa i no de l'original espanyola). L'edició francesa va ser la primera a incloure mapes basats en les descripcions de Acuña.
Acuña va visitar Roma com a procurador dels jesuïtes i posteriorment, de tornada a Espanya, va ser nomenat qualificador de la Inquisició. Finalment, va tornar a les Índies occidentals i es va establir a Lima, on va morir.

acústica

L'acústica és la branca de la física que estudia el so, infrasons i ultrasò, és a dir ones mecàniques que es propaguen a través de la matèria (tant sòlida com líquida o gasosa) (no es propaguen en el buit) per mitjà de models físics i matemàtics. A efectes pràctics, l'acústica estudia la producció, transmissió, emmagatzematge, percepció o reproducció del so. L'enginyeria acústica és la branca de l'enginyeria que tracta de les aplicacions tecnològiques de l'acústica.
L'acústica té el seu origen en l'Antiga Grècia i Roma, entre els segles VI aC i I dC Va començar amb la música, que es practicava com a art des de feia milers d'anys, però no havia estat estudiada de manera científica fins que Pitàgores es va interessar per la naturalesa dels intervals musicals. Volia saber per què alguns intervals sonaven més bells que altres, i va arribar a respostes en forma de proporcions numèriques. Aristòtil (384-322 aC) va comprovar que el so consistia en contraccions i expansions de l'aire "caient sobre i colpejant l'aire que ve", una bona manera d'expressar la naturalesa del moviment de les ones. Voltant de l'any 20 aC, l'arquitecte i enginyer romà Vitruvi va escriure un tractat sobre les propietats acústiques dels teatres, incloent-hi temes com la interferència, el ressò si la reverberació, això va suposar el començament de l'acústica arquitectònica.
La comprensió de la física dels processos acústics va avançar ràpidament durant i després de la Revolució Científica. Galileu (1564-1642) i Mersenne (1588-1648) van descobrir de forma independent totes les lleis de la corda vibrant, acabant així la feina que Pitàgores havia començat 2000 anys abans. Galileu va escriure que "les ones són produïdes per les vibracions d'un cos sonor, que es difonen per l'aire, portant al timpà de l'orella un estímul que la ment interpreta com so", establint així el començament de l'acústica fisiològica i de la psicològica.
Entre 1630 i 1680 es van realitzar mesuraments experimentals de la velocitat del so en l'aire per una sèrie d'investigadors, destacant d'entre ells Mersenne. Mentrestant, Newton (1642-1727) va obtenir la fórmula per a la velocitat d'ona en sòlids, un dels pilars de la física acústica (Principia, 1687).
El segle XVIII va veure grans avanços en acústica a les mans dels grans matemàtics de l'era, que van aplicar noves tècniques de càlcul a l'elaboració de la teoria de la propagació de les ones. Al segle xix, els gegants de l'acústica eren Helmholtz a Alemanya, que va consolidar l'acústica fisiològica, i Lord Rayleigh a Anglaterra, que va combinar els coneixements previs amb abundants aportacions pròpies en la seva monumental obra "La teoria del so". També durant aquest segle, Wheatstone, Ohm i Henry van desenvolupar l'analogia entre electricitat i acústica.
Durant el segle XX van aparèixer moltes aplicacions tecnològiques del coneixement científic previ. La primera va ser el treball de Sabine a l'acústica arquitectònica, seguit de molts altres. L'acústica subaquàtica va ser utilitzada per detectar submarins a la Primera Guerra Mundial. L'enregistrament sonor i el telèfon van ser importants per a la transformació de la societat global. El mesurament i anàlisi del so aconseguir nous nivells de precisió i sofisticació a través de l'ús de l'electrònica i la informàtica. L'ús de les freqüències ultrasòniques permetre nous tipus d'aplicacions en la medicina i la indústria. També es van inventar nous tipus de transductors (generadors i receptors d'energia acústica).

acústica

Al barcelonès, se'n diu d'una vela trapezoïdal.

acústica atmosfèrica

Estudi dels sons originats en l'atmosfera i de la influència que les condicions atmosfèriques exerceixen sobre la propagació i audició dels sons de qualsevol origen.

acústica meteorològica

Part de la meteorologia que estudia els sons originats en l'atmosfera i la influència de les condicions atmosfèriques sobre la propagació i audició dels sons de qualsevol origen.

acústica subaquàtica

L'acústica subaquàtica estudia la propagació del so en aigua i la interacció d'ones mecàniques (constituïdes per ones de pressió denominades so) amb l'aigua i les seves fronteres. L'aigua pot ser oceànica, lacustre o en tanc. Les freqüències típiques associades amb l'acústica subaquàtica estan compreses en l'ample de banda de 10 Hz a 1 MHz. En analitzar la propagació oceànica del so a freqüències inferiors a 10 Hz s'ha de considerar la penetració de les ones al fons marí, en comparació amb les freqüències superiors a 1 MHz, pel fet que són absorbides ràpidament. L'acústica subaquàtica algunes vegades és denominada hidroacústica.
El so subaquàtic probablement ha estat emprat durant milions d'anys per animals marins. L'acústica subaquàtica va començar a considerar-se una ciència en 1490, quan Leonardo da Vinci va escriure el següent: "Si deixeu la teva nau i col·loques un extrem d'un tub llarg a l'aigua i l'altre extrem a la teva oïda, escoltaràs vaixells a grans distàncies de tu". En 1687 Isaac Newton va escriure "Principis matemàtics de la filosofia natural" el qual va incloure el primer tractament matemàtic del so. El següent pas d'importància en el desenvolupament de l'acústica subaquàtica va ser fet en 1826 per Jean Daniel Colladon, un físic suís, i Charles Sturm un matemàtic francès; qui en el llac Gènova, van mesurar el temps transcorregut entre una espurna de llum i el so d'una campana submergida escoltat per mitjà d'un auricular acústic subaquàtic. Ells van mesurar una velocitat del so de 1435 metres per segon a una distància de 17 quilòmetres (km), proveint la primera mesura quantitativa de la velocitat del so en l'aigua. El 1877 Lord Rayleigh va escriure la "Teoria del so" establint la teoria acústica moderna.
L'enfonsament del RMS Titanic el 1912 i el inici de la Primera Guerra Mundial van aportar l'ímpetu per a la següent onada de progrés en acústica subaquàtica. Els sistemes per detectar icebergs i U-boots van ser desenvolupats. Entre 1912 i 1914, a Europa i els Estats Units van ser assignades un considerable nombre de patents relatives a ecolocalització, culminant en 1914 amb un transductor acústic dissenyat per Reginald A Fessenden. Treball precursor va ser realitzat tant per Paul Langevin a França com per Albert Beaumont Wood a Anglaterra. El desenvolupament del Sonar actiu i passiu es va realitzar durant la guerra, impulsat pels primers desplegaments a gran aclarí de submarins. Altres avenços en acústica subaquàtica van incloure el desenvolupament de mines acústiques submarines.
El 1919, es va publicar el primer paper científic sobre acústica subaquàtica, descrivint teòricament la refracció d'ones acústiques produïda pels gradients de temperatura i salinitat en l'oceà. El rang d'estimacions del paper es van validar experimentalment per mesuraments de perdudes per transmissió.
En les següents dues dècades es van desenvolupar múltiples aplicacions de l'acústica subaquàtica. La eco sonda va ser desenvolupada comercialment durant 1920. Originalment s'empraven materials naturals com a elements transductors, però per 1930 els sistemes de sonar van incorporar transductors piezoelèctrics fets a força de materials sintètics, emprats en els sistemes d'escolta passiva i en els sistemes de ressò localització. Aquests sistemes es van emprar efectivament durant la Segona Guerra Mundial, tant per submarins com vaixells anti submarins. Molts dels avenços en acústica subaquàtica van ser resumits en la sèrie "Física del so al mar", publicat el 1946.

ad valorem

Locució llatina que significa segons valor.
S'usa en duanes per designar que els drets que es perceben es fixen en proporció al valor estimat de la mercaderia.
Són els drets o impostos que s'apliquen a les mercaderies, prenent com a base impositiva el valor d'aquesta.
La forma més generalitzada d'aplicar aquests drets en el comerç internacional, és sobre la cotització C. I. F. per a les mercaderies que ingressen a un territori duaner, i sobre la cotització F.O.B. quan surten del mateix.

ad valorem gravamen

Aranzelari a què estan afectades les mercaderies en l'aranzel duaner, l'aplicació del qual fa prenent com a base impositiva el valor duaner o el valor CIF de les mercaderies.

ADAF

En la marina de guerra espanyola sigles d'ensinistrament a flotació.

Adalberto, Heinrich Wilhelm

El Príncep Adalberto de Prússia (Heinrich Wilhelm Adalbert; 29 d'octubre del 1811, Berlín - 6 de juny de 1873, Karlsbad) era un fill del príncep Guillem de Prússia i la landgravina Maria Anna d'Hesse-Homburg. Va ser un teòric naval i almirall. Va ser instrumental durant les Revolucions de 1848 en la fundació de la primera flota unificada alemanya, la Reichsflotte. Durant la dècada de 1850 va ajudar a la fundació de la Marina Prusiana.
Adalberto era el fill del príncep Guillem, el germà menor del rei Frederic Guillem III.
Com a home jove, Adalberto va entrar a l'Exèrcit prussià i va servir en artilleria. Diversos viatges el van portar entre 1826 i 1842 als Països Baixos, Gran Bretanya, Rússia, Turquia, Grècia i Brasil. Va reconèixer durant els seus molts viatges marins la importància del poder marítim per a les nacions comercials i industrials modernes. Va estudiar amb detall la teoria de la guerra naval i en 1835/1836 va escriure un primer pla per a la construcció d'una flota prusiana. Prússia en aquest temps era una potència terrestre centrada en l'Europa Continental, sense possessió pràcticament d'una armada pròpia; confiada, més aviat, en les potències aliades de Gran Bretanya, els Països Baixos, i Dinamarca. Durant la Primera Guerra de Schleswig de 1848/1851, però, es va fer palès el fracàs d'aquesta estratègia: la Gran Bretanya i els Països Baixos van romandre neutrals i Dinamarca es va convertir en l'enemic. En pocs dies la marina danesa haver destruït el comerç marítim alemany al mar del Nord i el Bàltic.
Durant les Revolucions de 1848, l'Assemblea Nacional Alemanya, reunida a l'Església de Sant Pau de Frankfurt, va resoldre amb "una majoria clara vorejant la unanimitat" establir una flota alemanya Imperial i va nomenar al Príncep Adalberto per liderar la Comissió Tècnica Marítima. Va presentar les seves recomanacions en un "Memoràndum per a la Construcció d'una Flota Alemanya" (Potsdam, 1848).
- En aquest memoràndum, encara molt influenciat per les seves visions d'estratègia naval, Adalberto va distingir entre tres models de flota:
a) Una força naval destinada únicament accions defensives en relació a la defensa costanera.
b) Una força naval ofensiva destinada a la defensa nacional, i per a la protecció del comerç.
c) Una potència naval independent.
Adalberto era favorable a la solució mitjana, perquè no provocaria a les grans potències marítimes (com Gran Bretanya), però proporcionaria a la Marina alemanya un significatiu valor com a aliat.
El 1849 el seu cosí, el rei Frederic Guillem IV, va ordenar a Adalberto renunciar al seu lloc en la incipient Marina Imperial. El reaccionari monarca desconfiava de l'Assemblea Nacional per la seva naturalesa revolucionària, i ja havia rebutjada seu oferiment d'assumir la corona alemanya imperial. Tot i el revés, Adalberto va continuar donant suport actiu a la construcció d'una flota.
En 1852 Adalberto va argumentar que Prússia necessitava construir una base naval al mar del Nord. Va arreglar el Tractat de Jade del 20 de juliol de 1853, en el qual Prússia i el Gran Ducat de Oldenburgo conjuntament es retiraven d'un regió en la marge oest de la badia de Jade, on a partir de 1854 en endavant Prússia va establir la fortalesa, base naval i ciutat de Wilhelmshaven.
El 30 de març de 1854, Adalberto va ser nomenat Almirall de la Costa Prusiana i Comandant en Cap de la Marina. En l'estiu de 1856, durant un creuer d'entrenament de navilis prussians, va ser disparat per pirates davant la Costa del Rif del Marroc, on va ser ferit. Durant la Segona Guerra de Schleswig de 1864, va comandar l'Esquadró del Bàltic, sense poder prendre un paper actiu en la guerra.
Després de la Guerra franc-prusiana de 1870/1871, que va portar a la creació de l'Imperi alemany, Adalberto va renunciar al seu títol de "Príncep Almirall" i es va retirar de l'ara renombrada Marina Imperial. Va morir dos anys més tard d'una malaltia hepàtica a Karlsbad.
Adalberto va estar casat amb la ballarina Therese Elssler; el seu únic fill, Adalbert V. Barnim (n. 1841), va morir en 1860 durant una expedició al Nil.

adalit

Antigament capità de la gent de guerra d'un vaixell.

adàmic

Es diu de la terra o dipòsit de ella que deixen les aigües de la mar en temps de reflux.

Adams, Charles Francis

Charles Francis "diaca" Adams III (2 d'agost de 1866 - 10 de juny de 1954) fou un polític nord-americà. Va ser membre de la important família americana Adams, va ser el secretari de la Marina dels Estats Units sota el president Herbert Hoover i un conegut iotista.
Charles Francis Adams III va néixer el 2 d'agost de 1866 a Quincy, Massachusetts a Frances "Fanny" Cadwalader Crowninshield i John Quincy Adams II.
Adams es va graduar cum laude al Harvard College el 1888, on era germà de la germanor Delta Kappa Epsilon (capítol Alpha). Més tard es va graduar a la Harvard Law School el 1892.
Després de llicenciar-se en Harvard Law i haver estat admès al llistó el 1893, primer va ser advocat, després va entrar a negocis. De 1896 a 1897, Adams va exercir com a alcalde de Quincy, Massachusetts.
El 1903, mentre exercia de president de la Massachusetts Historical Society, Adams va proposar al Congrés que es restituís la famosa fragata "Constitució" USS i tornés al servei actiu. Això va fer que el Congrés autoritzés fons per a la restauració de la Constitució i la va obrir al públic el 1907.
El 1916, el legislador i l'electorat de Massachusetts van aprovar la convocatòria d'una convenció constitucional. Adams va ser elegit delegat en general per ser membre de la Convenció Constitucional de Massachusetts de 1917.
Al mateix temps, va ser oficial en 43 corporacions, incloent-hi diversos bancs i moltes de les majors corporacions del país com el ferrocarril de Nova York, New Haven i Hartford, el ferrocarril Union Pacific, i la Corporació Harvard.
Des de 1929 fins a la seva jubilació el 1933, Adams va exercir de secretari de la Marina sota el president Herbert Hoover. Mentre que secretari, Adams va promoure la comprensió pública del paper indispensable de la Marina en els assumptes internacionals i va treballar intensament per mantenir la força i l'eficiència navals durant un període de forta depressió econòmica. Va servir al Tractat Naval de Londres el 1930 on va mantenir amb èxit el principi de paritat naval dels Estats Units amb Gran Bretanya. En les seves memòries, Hoover va assenyalar que, si hagués conegut Adams al començament de la seva presidència, així com ho va fer al final, hauria nomenat Adams el seu secretari d'Estat.
Adams era partidari dels mandats presidencials limitats, molt abans que passés la 22a Esmena, i va defensar que els presidents havien de renunciar als partits polítics i que, després de deixar la presidència, havien de ser membres d'ofici del senat dels Estats Units.
El 1920, Adams va saltar el Resolut a la defensa de la Copa Amèrica i aviat va ser conegut com el "Degà dels timoners americans". Va ser ingressat pòstumament al Saló de la fama de la Copa d'Amèrica el 1993. El 1939, va guanyar la Copa del Rei, la Copa Astor i la Copa Puritana, els tres trofeus de iots nacionals més cobejats d'una sola temporada.
El 1929 es va convertir en membre de la Societat del Districte de Columbia dels Fills de la Revolució Americana. El seu número d'adhesió nacional era de 48.952. També va ser un company d'honor de l'Ordre Naval dels Estats Units. El 1932 va ser elegit membre de l'Acadèmia Americana de les Arts i les Ciències.

Adams, Guillermo

Adams, Guillermo (1575 - 1621). Navegant anglès, nascut en 1575 i mort en 1621. Va fer el seu primer viatge com a pilot a les Molusques. Dos anys després va anar a l'illa de Kiusiu, pertanyent al Japó i va romandre algun temps a la cort de l'emperador, favor saber pagar, i que va utilitzar en benefici del comerç d'Anglaterra i Holanda.

Adams Gillmore, Quincy

Quincy Adams Gillmore (25 de febrer de 1825 - 11 abril de 1888) va ser un enginyer civil nord-americana, autor i general de l'Exèrcit de la Unió durant la Guerra Civil nord-americana. Es va destacar per les seves accions en la victòria de la Unió a Fort Pulaski, on la seva moderna artilleria estriada va colpejar fàcilment els murs exteriors de pedra forta, una acció que essencialment va deixar obsoletes les fortificacions de pedra. Es va guanyar una reputació internacional com a organitzador d'operacions de setge i va ajudar a revolucionar l'ús de l'artilleria naval.
Gillmore va néixer i va créixer en Black River (ara la ciutat de Lorain) al comtat de Lorain, Ohio. Va ser nomenat en honor al president electe en el moment del seu naixement, John Quincy Adams.
Va ingressar a l'Acadèmia Militar dels Estats Units a West Point, Nova York, el 1845. Es va graduar en 1849, primer d'una classe de 43 membres. Va ser nomenat enginyer i ascendit a primer tinent en 1856. Des de 1849 fins a 1852, es va dedicar a la construcció de les fortificacions de Hampton Roads a la costa de Virgínia. Durant els següents quatre anys, va ser instructor d'Enginyeria Militar Pràctica a West Point i va dissenyar una nova escola d'equitació.
A partir de 1856, Gillmore va servir com a agent de compres per a l'Exèrcit a la ciutat de Nova York. Va ser ascendit a capità en 1861.
Amb l'esclat de la Guerra Civil a principis de 1861, Gillmore va ser assignat a el personal del general de brigada Thomas W. Sherman i el va acompanyar a Port-Royal, Carolina de Sud. Després de ser nomenat general de brigada, Gillmore es va fer càrrec de les operacions de setge contra Fort Pulaski. Un ferm defensor dels relativament nous canons estriats navals, va ser el primer oficial a usar-los efectivament per enderrocar una fortificació de pedra enemiga. Més de 5.000 projectils d'artilleria van caure sobre Pulaski des d'un radi de 1.700 iardes durant el curt setge, el que va provocar la rendició de el fort després que les seves muralles fossin enderrocades.
El resultat dels esforços per trencar un fort de tal força i amb aquesta distància confereix un alt honor a l'habilitat d'enginyeria i a la capacitat autosuficient del General Gilmore. El fracàs d'una tasca contrària a l'opinió dels més hàbils enginyers de l'exèrcit ho hauria destruït. L'èxit, que en aquest cas és totalment atribuïble al seu talent, energia i independència, mereix una recompensa corresponent. -New York Tribune -New York Tribune.
Encara que era un dels millors artillers i enginyers de l'exèrcit, no era molt respectat pels seus hombres.
Després d'una assignació a la ciutat de Nova York, Gillmore va viatjar a Lexington, Kentucky, on va supervisar la construcció de Fort Clay al cim d'un turó que domina la ciutat. Gillmore va comandar una divisió en l'Exèrcit de Kentucky i després en el Districte de Kentucky Central. Encara que durant molt temps va estar associat amb l'enginyeria i l'artilleria, el primer comandament independent de Gillmore va arribar al capdavant d'una expedició de cavalleria contra el general confederat John Pegram. Gillmore va derrotar als confederats a la batalla de Somerset, per a la qual se li va donar un ascens (militar) a coronel en l'exèrcit dels Estats Units.
Gillmore va ser assignat per reemplaçar el Major General Ormsby el Sr. Mitchel a càrrec del X Cos després de la mort d'aquest oficial a causa de la febre groga. A més, Gillmore va comandar el Departament de Sud, format per Les Carolines, Geòrgia i Florida, amb seu a Hilton Head, des del 12 de juny de 1863 fins a l'1 de maig de 1864. Sota la seva direcció, l'exèrcit va construir dos forts de terra a les costes de Carolina de Sud, Fort Mitchell i Fort Holbrook, situades a la zona de Spanish Wells prop de Hilton Head Island.
Després va tornar la seva atenció cap a Charleston, Carolina de Sud. Inicialment reeixit en un atac a l'extrem sud de Morris Island el 10 de juliol, Gillmore tenia prou confiança per assaltar el Fort Wagner a l'extrem nord de l'illa. A l'endemà va llançar el primer atac a el Fort Wagner, que va ser derrotat. Va reunir una força d'assalt més gran i amb l'ajuda de la flota naval de John A. Dahlgren va planejar un segon atac. El 18 de juliol de 1863, les tropes de Gillmore van ser rebutjades amb fortes pèrdues en la Segona Batalla de Fort Wagner. El comandant de divisió de Gillmore, el general Truman Seymour, va resultar ferit i dos comandants de brigada, George Crockett Strong i Haldimand S. Putnam, van morir en l'atac.
Gillmore decidir realitzar operacions de setge per capturar Fort Wagner utilitzant tecnologia innovadora com el canó Requa i el focus reflector de calci per encegar als oponents durant els esforços d'excavació. També va implantar un enorme canó estriat Parrott, anomenat el "Swamp Angel", que va disparar projectils de 200 lliures a la ciutat de Charleston. Tot i el terreny pantanós, les tropes de la Unió van poder avançar cap a Fort Wagner. Mentrestant, l'artilleria de Gillmore va enderrocar el Fort Sumter. El 7 de setembre, les forces de Gillmore van capturar el fort Wagner.
Al febrer de 1864, Gillmore va enviar tropes a Florida sota el comandament del general Truman Seymour. Tot i les ordres de Gillmore de no avançar cap a l'interior de l'estat, el general Seymour va avançar cap a Tallahassee, la capital, i va lliurar la batalla més gran de Florida, la batalla d'Olustee, que va resultar en una derrota de la Unión.
A principis de maig, Gillmore i el X Corps van ser transferits a l'exèrcit del James i enviats a Virgínia. Van participar en les operacions Bermuda Hundred i van exercir un paper principal en la desastrosa acció de Drewry's Bluff. Gillmore es va enemistar obertament amb el seu superior, Benjamin F. Butler, a causa de la derrota. Gillmore va demanar la reassignació dirigint-se a Washington, DC. Al juliol de 1864, Gillmore va ajudar a organitzar els nous reclutes i als invàlids en una força de 20.000 homes per ajudar a protegir la ciutat de l'amenaça de 10.000 confederats sota Jubal A. Early, que havien arribat a les defenses exteriors de la capital de la Unió. Els reforços federals de la costa del Golf estaven sent transferits cap a l'Est en aquell moment i Gillmore va ser posat a el comandament d'un destacament del XIX Cos que havia estat ràpidament desviat a la defensa de la capital a la batalla de Fort Stevens.
Amb l'amenaça a Washington finalitzada, el XIX Cos va ser transferit a l'Exèrcit del Shenandoah i Gillmore va ser reassignat a Teatre Occidental com a inspector de fortificacions militars. Quan la guerra estava arribant a la seva fi, va ser reassignat a el comandament de el Departament de Sud per última vegada i estava al comandament quan Charleston i Fort Sumter van ser finalment lliurats a les forces de la Unió. Va rebre ascensos a general de brigada i general de divisió en l'Exèrcit dels Estats Units per la campanya contra Battery Wagner, Morris Island i Fort Sumter datada el 13 de març de 1865.
Acabada la guerra, va renunciar a l'exèrcit de voluntaris el 5 de desembre de 1865.
Gillmore va tornar a Nova York després de la guerra. Allí es va convertir en un destacat enginyer civil, autor de diversos llibres i articles sobre materials estructurals, incloent el ciment. Gillmore va servir en la Comissió de Trànsit Ràpid de la ciutat que va planificar trens elevats i transport públic massiu, i va dirigir els esforços per millorar les defenses del port i de la costa. Socialment, va ser un membre prominent de el Club Universitari de Nova York.
Gillmore també va realitzar treballs d'enginyeria en altres àrees. Va estar involucrat en la reconstrucció de fortificacions al llarg de la costa atlàntica (incloent algunes que havia participat en destruir durant la guerra).
Després de la mort de la primera esposa de Gillmore, es va casar amb la vídua de l'ex general confederat Braxton Bragg després de la mort d'aquest a Nova Orleans el 1876.
El general Gillmore va morir a Brooklyn, Nova York, a l'edat de 63 anys. El seu fill i el seu nét, tots dos també anomenats Quincy Gillmore, també van ser generals en l'Exèrcit dels Estats Units.

Adams, Henry

Henry Adams, oficial de la Marina de la Guerra Civil. Nascut a Pittsburgh, Pennsilvània, el 6 de juny de 1833, era fill del capità Henry A. Adams, que era el segon comandant de Commodore Matthew C. Perry durant la seva famosa Expedició de 1853 a Japó. Va ingressar a l'Acadèmia Naval dels Estats Units a Annapolis, Maryland en 1849, i es va graduar en 1851. Es va alçar a les files de la dècada de 1850, va rebre promocions a Midshipman Passat el 12 de juny de 1855, mestre el 16 de setembre de 1855 i tinent de l'11 de maig , 1856. En 1855, mentre part de l'oficial compliment de la sloop USS "Levant", va participar en la participació de forts xinesos a la desembocadura del riu Canton a la Xina. Abans de la Guerra Civil, va ser assignat al USS "Brooklyn" que, després de la guerra, va passar a formar part de l'esquadró de bloqueig del Golf de l'oest sota l'almirall David G. Farragut. Va estar a bord del "Brooklyn", ja que va fer una carrera atrevida davant els Forts St. Philip i Jackson mentre defensaven Nova Orleans el 24 d'abril de 1862, que va ajudar a facilitar la captura d'aquesta ciutat. Ascendit al Tinent Comandant el juliol de 1862, continuaria participant en les operacions armades conjuntes contra Fort Fisher, Carolina del Nord en desembre de 1864 i gener de 1865 que van donar lloc a la captura de l'últim bastió confederat de la costa. La seva actuació va fer elogis de l'almirall David D. Porter, comandant naval de l'expedició. Uns mesos més tard es va trobar a prop de Richmond, Virginia, ja que aquesta ciutat va caure finalment a les forces de la Unió, i va formar part del partit que va escortar el president Abraham Lincoln mentre visitava la capital confederada capturada. La seva carrera de postguerra el va veure ascendit a Comandant el 25 de juliol de 1866, i al Capità el 28 de març de 1877. Va servir a l'Esquadró europeu abans de veure el deure a la Philadelphia Navy Yard. El 13 de gener de 1877 va rebre el comandament del famós vaixell de guerra USS "Constitution", la va governar fins al 15 d'agost de 1877. Va morir al servei actiu de malària mentre comandava el USS "Hartford" a Montevideo, Uruguai l'1 de febrer de 1878.

Adams, John Couch

Adams, John Couch (1819-1892). Astrònom britànic que va predir l'existència del planeta Neptú en 1845, sobre la base de les irregularitats observades en el moviment d'Urà (l'últim planeta conegut fins llavors).
Va deduir matemàticament la localització d'un planeta encara més distant que, amb la seva força d'atracció gravitacional, pertorbava l'òrbita d'aquell. Resultats anàlegs obtinguts pel francès U. Leverrier, van permetre a l'alemany J. Galle descobrir Neptú a la nit del 23 de setembre de 1846, a Berlín. Va romandre a Cambridge al llarg de la seva vida acadèmica, on va ser professor d'astronomia a 1858, superant els problemes financers amb l'èxit en la seva carrera. També va ser director de l'Observatori de Cambridge des de 1861.

Adams, John

John Adams (1764-1829). Mariner anglès, nascut el 1764 i mort en 1829. En 1789 va amotinat la tripulació del "Bounty" contra el seu capità, i el va obligar a abandonar el vaixell en els mars de Otaiti, dirigint ell amb els seus còmplices a l'illa de Pitcairn. Allà van fundar una colònia que va patir diversos alts i baixos i després de morir la major part dels fundadors, per fi va florir i créixer, mereixent Adams el nom de patriarca de l'illa de Picairn.

Adams, Walter Sydney

Adams, Walter Sydney (1876-1956). Astrònom nord-americà nascut l'20 de desembre de 1876 a Antioquia (Síria) i mort l'11 de maig de 1956 a Pasadena (Califòrnia). Fill d'un matrimoni de missioners nord-americans, va conèixer per primera vegada el seu país als vuit anys d'edat. Va realitzar estudis d'astronomia al Dartmouth College de Hannover (New Hampshire) ia les Universitats de Chicago i Munic. En les seves investigacions va utilitzar el espectroscopi per observar les taques solars, va mesurar la rotació d'aquest astre, la velocitat depèn de la latitud, i va realitzar càlculs de les velocitats i distàncies de centenars d'estrelles. Va ser des de l'any 1924 membre del cos d'investigadors de l'observatori de Mount Wilson, i entre 1923 i 1946 el seu director. Una de les seves mesures, relativa a la nana blanca companya de Sirià, va ser una de les primeres confirmacions empíriques de la teoria de la Relativitat. Entre els projectes que va abordar durant la seva etapa com a director de l'observatori, destaca la construcció del telescopi de 5.080 mil·límetres de Muntanya Palomar.

Adams, William

William Adams (24 de setembre de 1564 - 16 de maig de 1620), també conegut en japonès com Anjin-sama, un qualificatiu honorífic japonès equivalent a "excel·lència" i com Miura Anjin, va ser un navegant anglès que va viatjar al Japó i es creu que va ser el primer britànic a arribar a aquest país. va servir d'inspiració per al personatge de John Blackthorne en la famosa novel·la de James Clavell Shogun.
Poc després de l'arribada d'Adams al Japó, es va convertir en un important assessor del shogun Tokugawa Ieyasu i va construir per a ell un vaixell a vela d'estil occidental que va ser el primer d'aquest tipus fet al Japó. Adams va ser més tard la figura clau en l'establiment al Japó d'oficines comercials d'Holanda i Anglaterra. També va ser una part molt important en l'anomena't comerç amb vaixells del segell vermell al llarg d'Àsia, noliejant i capitanejant diversos vaixells a vela pel sud-est d'Àsia amb fins comercials. Va morir al Japó a l'edat de 55 anys. Actualment se'l considera com un dels estrangers més influents al Japó durant el primer període d'obertura a Occident.

ADAPT

Programa d'avaluació d'estoc basat en VPA (anàlisi de població virtual) i en l'ajust d'índexs d'abundància. El model de població està estructurat per edat.

adaptació

L'adaptació és l'acció i efecte d'adaptar o adaptar-se, un verb que fa referència a acomodar o ajustar alguna cosa a una altra cosa.
El concepte té diferents acceptacions segons al que s'aplica: per exemple, l'adaptació és fer que un objecte o un mecanisme compleixi amb diferents funcions a aquelles per les quals va ser construït.

adaptació biològica

Una adaptació biològica és una estructura anatòmica, procés fisiològic o tret del comportament d'un organisme que ha evolucionat durant un període mitjançant selecció natural de tal manera que incrementa les seves expectatives a llarg termini per a reproduir-se amb èxit.
El terme adaptació també s'utilitza ocasionalment com sinònim de selecció natural, encara que la majoria dels biòlegs no està d'acord amb aquest ús.
És important tenir present que les variacions adaptatives no sorgeixen com respostes a l'entorn sinó com resultat de la deriva genètica.
L'adaptació al mitjà en un ambient nou és un procés lent, llarg i que requereix un canvi en estructures del cos, en el funcionament i en el comportament per a poder habituar-se al nou ambient.
La falta d'adaptació duu a l'organisme a la mort.

adaptació cromàtica

L'adaptació cromàtica és la capacitat del sistema visual humà d'ajustar-se als canvis d'il·luminació per preservar l'aparença dels colors dels objectes. És responsable de l'aparença estable dels colors malgrat l'àmplia variació de llum que pot reflectir-se en un objecte en ser observat pels nostres ulls. Una funció de transformació d'adaptació cromàtica (CAT) emula aquest important aspecte de la percepció del color en els models d'aparença del color.
Un objecte pot ser vist sota molt diverses condicions. Per exemple, pot estar il·luminat per la llum del sol, la llum d'un foc o una llum elèctrica dura. En totes aquestes situacions, la visió humana percep que l'objecte té el mateix color: una poma sempre apareix vermella, ja sigui vista de nit o durant el dia (tret que sigui verd). D'altra banda, una càmera sense ajustos per a la llum pot registrar que la poma tingui un color variable. Aquesta característica del sistema visual es diu adaptació cromàtica o constància del color; quan la correcció ocorre en una càmera, es denomina balanç de blancs.
Encara que el sistema visual humà generalment manté constant el color percebut sota diferents nivells d'il·luminació, hi ha situacions on la lluentor relativa de dos estímuls diferents apareixerà invertida a diferents nivells d'il·luminació. Per exemple, els pètals de color groc brillant de les flors apareixeran foscos en comparació de les fulles verdes amb poca llum, mentre que el contrari és cert durant el dia. Això es coneix com l'efecte de Purkinje i sorgeix perquè la sensibilitat màxima de l'ull humà es desplaça cap a l'extrem blau de l'espectre a nivells de llum més.

adaptació d'impedància

Ajust del valor de la càrrega d'un circuit de tal manera que es produeixi la màxima transferència d'energia.
Per a això, cal que la impedància complexa de la càrrega sigui la conjugada de la impedància complexa del generador.

adaptació dataphone

Mecanisme per al maneig d'un computador central des d'un punt llunyà, mitjançant l'ús d'una línia telefònica.

adaptació de càrrega

Ajust de les condicions d'un circuit per a cobrir les necessitats de màxima transferència d'energia a la càrrega.

adaptació de línia en televisió

Tram de guia d'ona o línia de transmissió que té una derivació acabada en una reactància pura o oberta.
Té per objecte introduir una reactància desitjada en una línia de transmissió o en la guia d'ona.

adaptació diferencial

Mètode autoritzat pel CCITT per codificar canals de 2/32 kbps.
A fi d'augmentar la capacitat de TI, ja sigui a 44 o 48 canals.

adaptació en telecomunicacions

És l'ajust d'una impedància de càrrega per a adaptar-la de la font al transformador o xarxa, per tal de rebre la màxima potència; això és perquè no hi hagi pèrdues per reflexió degudes a des adaptació.

adaptador

Qualsevol dispositiu o aparell que serveix per a acomodar elements de diferent ús, disseny, grandària, finalitat, etc.

adaptador coaxial

Dispositiu utilitzat per canviar un tipus de connector a un altre o d'un gènere a un altre.

adaptador d'antena

Dispositiu que proveeix adaptació d'impedàncies entre una antena (o línia de transmissió d'antena) i un equip emissor o receptor.

adaptador equalitzador

Circuit instal·lat en un mòdem que permeti aquest compensar automàticament els circuits en les condicions donades per les diferents velocitats en la transmissió de dades.

adaptar

Procés mitjançant el qual els organismes són capaços d'acomodar a condicions noves.
Significa canvi i pot ser conducta o genètic.

adaptar dispositius

Adaptar dispositius, senyals, impedàncies per aconseguir una compatibilitat òptima, pel que fa a senyals de transferència, interconnectat d'equips, etc.

adaptometre

Aparell usat per mesurar el temps de adaptació a la foscor.

adarce

Crosta o concreció formada sobre qualsevol objecte mullat per l'aigua del mar o per aigües minerals riques en sals calcàries.

adarra

Porció de banya, generalment de cérvol o de cabra, que solien dur amb si els pescadors bascos, per a fregar les ferides causades per les picades de peixos verminosos.

ADAU

Acrònim de l'associació de despatxant de duanes del Uruguai.

ADAWS

Acrònim de "Action Data Automation Weapons System" (sistema automàtic d'elaboració de dades per als sistemes d'armes).
Aquest sistema va ser implantat inicialment en les unitats de la Royal Navy, i la seva missió era realitzar els càlculs necessaris per a la direcció de tir que controla canons, míssils i torpedes, sobre la base de la informació rebuda pels sensors de bord.
- La adaws 1: Que utilitza dos calculadors digitals com nucli central, insereix la informació rebuda en el sistema de direcció de tir que controla els canons i els míssils;
- La adaws 2: Que compleix les mateixes funcions que la adaws 1, se serveix de mitjans més sofisticats i de calculadors i sistemes de visualització de nova generació;
- La adaws 4 i 5: Representen, amb lleugeres diferències, versions ulteriors del adaws 2.
El primer va ser concebut per a la integració de sistemes d'armes diferenciats (artilleria, míssils, torpedes antisubmarins), mentre que el segon ha estat optimitzat per a l'ocupació antisubmarina, amb la comesa de controlar els míssils superfície profunditat Ikaria.
- La adaws 6: Ha estat ideat per a embarcar en creuers porta aeris naus de la classe Invencible.

ADC

Abreviatura de "Airal Deth Carfge" Càrrega de profunditat preparada per ser llençada des de unitats aérees.

ADCP

Acrònic de "Acoustic Dummier Current Profiler".
Instrument que serveix per a mesurar els corrents, s'instal·la en el buc del vaixell o bé ancorat al fons amb els sensors cap a la superfície.

addició/supressió

Consisteix a establir i alliberar elements d'enllaç mentre existeixen encara altres elements de connexió d'una mateixa transmissió.

addició aïllada

Modificació que es fa en un mapa pels canvis i les variacions de fenòmens aïllats.
Sinònim: Modificació aïllada.

addicionada

Se'n diu de la peça de fusta que per algun defecte no pot emprar-ne para allò que sense aquest defecte serviria.

addicional

Persona que treballa per temps en el carregament o descarrerament dels vaixell.

ADE

Acrònim de "Above Deck Unit".
És el conjunt d'elements d'un terminal marítim de Inmarsat encarregat de rebre i transmetre el senyal correctament en l'enllaç terminal del satèl·lit.
- La ADE es compon no només de l'antena, sinó també del radom que la cobreix i de tot els elements que permeten l'estabilització i l'apuntalament automàtic de l'equip cap al satèl·lit.
- La ADE se situa òbviament en l'exterior de la nau, allí on el vaixell o qualsevol altra part de la nau no pugui emmascarar el senyal.
- El ADE transmet al BDE el senyal rebut via satèl·lit i envia al satèl·lit el senyal processat pel BDE.

adejife

Nom donat pels àrabs a la constel·lació del Cigne.

ADELA

Acrònim de Grup de la Comunitat Atlàntica per al Desenvolupament d'Amèrica Llatina = "Atlantic Community Development Group for Latin America", amb seu a Lima (Perú).

Adelaar, Cord Sivartsen

Adelaar, Cord Sivartsen (1622-1675). Almirall dinamarqués, nascut en 1622 i mort a 1675. Va estar al servei d'Holanda i després al de Venècia. Finalment, va acceptar les brillants proposicions de Federico III, i en 1675 va rebre el comandament de l'esquadra dinamarquesa, però va morir en aquell mateix any.

Adelaide

El HMAS Adelaide (L01) és un vaixell d'assalt amfibi tipus LHD de la Classe Canberra de l'Armada Australiana parcialment construït a Espanya a les drassanes de Navantia a Ferrol, i finalitzat per les drassanes de BAE Systems Austràlia en Williamstown.
- Construcció. El Adelaide, va ser posat en grada el 18 de febrer de 2011, l'endemà de l'avarament del seu bessó, el HMAS Canberra. Fou avarat el 4 de juliol de 2012 a les 17:34, coincidint amb la plenamar, apadrinat per Maureen Banks, en presència del vicealmirall Ray Griggs, de l'almirall general Manuel Rebollo, del president de Navantia, José Manuel Regirada Lapique, i del conseller delegat de BAE Systems.
El 2 de desembre, el seu buc, construït al 80%, va ser remolcat des de Ferrol a Vigo on s'esperà a l'arribada del Blue Marlin, una plataforma semisubmergible per a traslladar-lo a Australia. El 10 de desembre, es va realitzar en quatre hores la maniobra de càrrega del LHD. El 17 de desembre va iniciar el viatge des de Galícia amb destinació Austràlia, per arribar a Port Philips a Melbourne el 8 de febrer de 2014, on les drassanes BAE Systems Austràlia en Williamstown, Victòria (Austràlia) van terminar la superestructura.
Va realitzar les proves de mar entre juny i juliol de 2015 en una navegació des de Melbourne a Sydney, on el vaixell va entrar en dic sec per netejar i pintar el buc, i poder realitzar noves proves de mar a l'agost. El 22 d'octubre de 2015 va ser lliurat a les autoritats d'Austràlia en Williamstown, i finalment va ser lliurat a l'Armada d'Austràlia entrant en servei el 4 de desembre de 2015.

adelantat de mar

Persona a qui es confiava el comandament d'una expedició marítima, concedint-li per endavant el govern superior polític i militar de les terres que descobrís i conquistés.

Adhara

Adhara, és la segona estrella més brillant de la constel·lació del Ca Major, malgrat que la seva designació de Bayer li adjudiqui la cinquena posició en brillantor.
Es tracta d'una estrella doble, situada a uns 430 anys llum del Sistema Solar. La estrella principal (Adhara A) té una magnitud aparent d'1,5, mentre que la secundària (Adhara B) té una magnitud aparent de +7,5 i està situada a una distància angular de 7,5", que correspon a unes 1.000 U.A.; malgrat tot no és segur que les dues estrelles formin un sistema lligat físicament.
El seu nom (a vegades escrit Adara') prové del terme àrab, que significa "verges".

Adherbal

Adherbal va morir 230 aC, també conegut com Atarbas, va ser l'almirall de la flota cartaginesa que va combatre els romans per la dominació del mar Mediterrani durant la primera guerra púnica. (2640-41 a.C). Va dirigir la flota cartaginesa a Drepana a Sicília i va derrotar completament al cònsol romà P. Claudi Polcher a la batalla de Drepana el 249 aC.

adherència del fons en l'ancoratge

En llenguatge mariner se'n diu tenidor al sòl del fons del mar on descansa i agarra l'àncora.
És bon tenidor el qual permet que l'àncora s'agarri bé sense enterrar-se.
El poder d'adherència d'un bon tenidor es manifesta amb una força equivalent al pes de l'àncora quan la se cobra amb la cadena a pic, és a dir, que aquesta força adquireix un valor igual al doble del pes de l'àncora.
Els ancoratges d'argila són bons però tenen l'inconvenient que si l'àncora garreja, és difícil que torni a mossegar doncs s'empasta, quedant embolicada en una bola d'argila, raó per la qual és considerada mal tenidor.
En cas de garrejar és aconsellable llevar l'àncora i rentar-la abans de repetir un nou intent de fondejo.
El de pedra és el pitjor tipus de tenidor, doncs l'àncora rellisca sense arribar a prendre, corrent, a més, el perill d'enroscar-ne (enganxar-se entre les roques).
Si és necessari fondejar en aquests ancoratges, no ha de deixar-se que l'àncora copegi contra ells.
Per a això s'ha d'arriar una bona quantitat de cadena sobre el barbotí encapellat i després desencepar i fondejar l'àncora obrint el fre.

adherir-se a un comboi

Sumar-se a la marxa de un comboi de vaixells.

adhesió

L'adhesió és l'acte internacional pel qual un Estat o organització regional d'integració econòmica fa constar el seu consentiment en obligar-se per força de llei a complir amb els termes d'un tractat (i / o convenció). L'adhesió, als efectes de la llei, és igual a la ratificació, però no va precedida per l'acte de la signatura.

adhesió

Passar a ser membre de la OMC, subscriure els acords.
- Els nous membres han de negociar les condicions:
a) De manera bilateral amb diferents membres de la OMC
b) De forma multilateral, per tal que els resultats de les negociacions bilaterals s'apliquin a tots els membres de la OMC, i sobre les reformes legislatives i institucionals necessàries per complir les obligacions que els corresponen en el marc de la OMC.

adhesió en assegurances

En la terminologia de les assegurances, situació per mitjà de la qual, l'assegurat accepta les disposicions per les quals es guia en la seva relació contractual d'assegurament amb la companyia asseguradora que es fa càrrec dels seus riscos.

Adhil

Adhil és una estrella binària de la constel·lació de Andròmeda.
És coneguda també amb el nom tradicional Adhil, de la frase àrab que significa: "la cua del vestit".
Adhil és una binària espectroscòpica classificada com a gegant taronja del tipus K de la magnitud aparent +4,87.
El seu període orbital és de 17,77 dies i està aproximadament a 196 anys-llum de la Terra.

adiabàtic

Transformació termodinàmica que un sistema experimenta sense que hi hagi intercanvi de calor amb altres sistemes.
A aquest valor l'hi anomena gradient adiabàtic de l'aire sec.

adiabàtic

Se'n diu del procés que es produeix una modificació de la pressió i la temperatura de l'aire sense intercanvi de calor amb l'atmosfera circumdant, o sigui, que el volum d'aire no perd ni rep calor.
Per aquest procediment adiabàtic es calcula el canvi de temperatura que experimenta un volum o columna d'aire a l'expansionar-se com resultat d'un moviment ascendent, o es comprimeix al ser forçat a descendir, excloent-se els factors de condensació i evaporació.

adiabàtic

Corba que representa, en un diagrama termodinàmic, els canvis que experimenta la temperatura d'una petita massa d'aire sotmesa a un procés adiabàtic.

adiabàtica de l'aire saturat

Corba que representa en un diagrama termodinàmic, els canvis de temperatura que experimenta una petita massa d'aire saturat, sotmesa a un procés adiabàtic.
Sinònim adiabàtica humida.

adiabàtic de l'aire sec

Quan un corrent d'aire ascendent o descendent, pateix transformacions adiabàtiques, el seu refredament o escalfament serà d'1º C per cada 100 metres d'altura.

adiabàtica seca

Corba que representa, en un diagrama termodinàmic, els canvis de temperatura d'una petita massa d'aire sec elevada per un procés adiabàtic de l'aire sec.
Sinònim adiabàtica de l'aire sec.

adiafa

Regal o refresc que es donava als mariners en arribar a port després d'un viatge.

adic

Aparell de radiolocalització submarina.

ADIFAL

Acrònim de l'associació per al desenvolupament de la indústria dels fertilitzants d'Amèrica Llatina.

adjudicació

Acte administratiu mitjançant el qual es transfereix la propietat de les mercaderies declarades legalment en abandó, quan hi hagi circumstàncies que permetin considerar-les d'evident necessitat o interès social o en cas que es trobin afectades per prohibicions, reserves, restriccions o altres requisits que preveu la normativa duanera.

adjudicació d'una freqüència

Inscripció d'una freqüència o canal determinats en un pla, adoptat per una conferència competent, per a un servei de radiocomunicació terrenal o espacial en un o diversos països o zones geogràfiques determinats i segons condicions específiques.

Adler, Viviana

Viviana Alder (Puerto San Julián, 1957) és una investigadora argentina, coneguda pels seus estudis en microbiologia marina a l'Antàrtica. És considerada entre el primer grup de dones científiques argentines en treballar a l'Antàrtica.
Va obtenir un grau en oceanografia per la Universitat Nacional de la Patagònia Sant Joan Bosco el 1982, i va rebre el seu doctorat en Ciències Biològiques per la Universitat de Buenos Aires el 1995.
Alder investiga impactes del corrent circumpolar antàrtic i també l'oscil·lació ENSO en les estructures de xarxa tròfica, dispersió d'espècies i abundància de població a través de la investigació de comunitats planctòniques microbianes marines. Treballa a l'Institut Antàrtic Argentí (IAA); CONICET (Consell Nacional de Ciència i Tecnologia). Ha dirigit més de deu expedicions a estacions antàrtiques amb suport financer de l'Institut Antàrtic argentí, la Fundació Ciència europea, i la Fundació de Ciència Nacional (NSF).
Ha participat en la Convenció per a la Conservació de Recursos Vivents Marins antàrtics (CCAMLR) i ha estat membre del Comitè Científic d'Estudis antàrtics (SCAR) i delegada per Argentina, des de 2004. És membre de l'Edifici de Capacitat de la SCAR, Educació i Formació (CBET) Grup de Supervisió. Durant l'Any Polar Internacional 2007-2009 va dirigir i va coordinar dos projectes importants per a Argentina: DRAKE BIOSEAS i PAMPA.
A més del seu treball erudit, ha publicat en revistes científiques, llibres i col·laboradora activa en molts projectes d'educació, com "Antàrtica Educa", un recurs d'educació on-line per a nens.

admetre

Rebre, donar entrada.

admetre

Document o papereta que signa el capità o oficial encarregat de l'estiba d'un vaixell mercant, autoritzant l'embarcament de les mercaderies consignades en ell i on anota totes les faltes i avaries que observa.

admetre a lliure plàctica

Permetre que la tripulació i els passatgers d'un vaixell saltin a terra després de complimentar els requisits sanitaris.

admetre a plàctica

Donar entrada a un vaixell.

admetre la barra d'un port

Tenir bastant aigua per al calat del vaixell que es tracti.

admetre una barra el vaixell

Comptar amb l'aigua suficient sota la quilla per poder passar la barra.

administració

Govern de l'Estat el pavelló del qual tingui dret a enarborar el vaixell.

administració

Tot departament o servei governamental responsable del compliment de les obligacions derivades de la Constitució de la Unió Internacional de Telecomunicacions, del Conveni de la Unió Internacional de Telecomunicacions i dels seus reglaments administratius.

administració

En telecomunicacions tot departament o servei governamental responsable de compliment de les obligacions derivades de la Constitució i del Conveni de la UIT.

Administració Autonòmica Marítima

La Constitució Espanyola estableix un repartiment de competències marítimes entre l'Estat central i les Comunitats Autònomes.
Concretament, l'article 148 assenyala que podran assumir competències en els ports de refugi, esportius i, en general, en els quals no desenvolupin activitats esportives (6ª), en la pesca en aigües interiors (ordenació de la flota pesquera i inspecció) i el marisqueig (11a.).
Per la seva banda, els Estatuts d'Autonomia de les Comunitats amb litoral, que són la majoria, reconeixen competències en matèries com el transport marítim en les aigües de la seva comunitat, i funcions executives sobre salvament marítims i vessament contaminants al mar en el litoral autonòmic.
A més desenvolupen aquelles competències d'execució que hagin estat delegades per l'Estat.
Per a l'exercici d'aquestes potestats les Comunitats Autònomes s'han dotat d'una estructura orgànica administrativa, el desenvolupament detallat de la qual no anem a exposar en aquest lloc però que presenta el mateix esquema de l'Administració central en el sentit de repartir entre diverses Conselleries les diferents competències.
Normalment són tres els departaments interessats: Pesca, Obres Públiques al que s'adscriu la Direcció general de Ports i Assumptes Marítims (salvament i nàutica esportiva) i Medi ambient, que s'ocupa dels vessament en el mar.
L'organització administrativa marítima autonòmica emmalalteix del mateix defecte de la central, que no ha sabut articular els diferents òrgans des d'una consergeria d'assumptes marítims, unificant i coordinant totes les competències marítimes encomanades.
Conseqüència d'això serà el precari desenvolupament de mitjà al servei d'aquestes facultats doncs en cap Comunitat existeix encara l'estructura orgànica necessària per desenvolupar, per exemple les importants facultats d'execució en matèria de salvament marítim.
Les Comunitats Autònomes amb litoral costaner que han aprovat legislació en matèria portuària són les següents: Andalusia, Astúries, Balears, Canàries, Cantabrià, Catalunya, Galícia, Murcia, País Basc i Comunitat Valenciana.
L'organització administrativa manifesta dos models d'organització, reflex dels dos models de gestió portuària, centralitzada o institucional, aquesta última mitjançant la creació d'organismes institucionals autònoms.

administració d'entrada

Departament que dóna accés al trànsit d'un altre.

administració de duanes

És aquella institució que té al seu càrrec l'aplicació de la legislació duanera, la recaptació dels drets i impostos i la responsabilitat de l'aplicació d'altres lleis i reglaments relatius a la importació, exportació, circulació o dipòsit de mercaderies.

administració de l'Estat del pavelló

Les autoritats competents de l'Estat el pavelló enarborin els vaixells de passatge de transbord rodat.

administració de la seguretat de la tecnologia de la defensa

La ramificació del departament de la defensa que verifica les aplicacions per a l'exportació de productes d'ús que estan conforme a una llicència de control.

administració de ports

Organismes oficials encarregats de l'administració dels ports, comprenent entre les seves atribucions, el control de les operacions marítimes i comercials, i el moviment i magatzematge de la càrrega dins del port; operacions de manteniment, reglamentació i desenvolupament conjunt de les facilitats i serveis portuaris.

Administració de Serveis Atmosfèrics, Geofísics i Astronòmics de Filipines

L'Administració de Serveis Atmosfèrics, Geofísics i Astronòmics de Filipines o de l'anglès Philippine Atmospheric, Geophysical and Astronomical Services Administration (abreujada com PAGASA, que significa "esperança" en filipí) és la institució nacional de Filipines dedicada a proveir aliments i avisos de tifons, pronòstics meteorològics, astronòmics i atmosfèrics i preparació, i una altra informació especialitzada amb serveis principalment per a la protecció de la vida i propietat en suport del desenvolupament econòmic, productiu i sostenible. L'agència governamental va ser establerta el 8 de novembre de 1972 a virtut del decret presidencial No. 78. El decret presidencial va reorganitzar la Junta del temps en PAGASA.
PAGASA controla l'activitat dels ciclons tropicals i emet avisos en la seva àrea de responsabilitat.
Els avisos de ciclons tropicals són fets per PAGASA cada sis hores per a cada cicló tropical, en donat cas que toquin terra a Filipines, o cada dotze hores en cas que no toqui terra ferma. El 27 d'agost de 2007, Pagasa va anunciar que anava a posar un sistema d'avís de tornados, dies després que un poderós i destructiu tornado danyés cases a Central Luzon. El 23 d'agost de 2007, un segon tornado va destruir 30 habitatges i 4 viles a San Miguel (Bulacan), i la primera va destruir 27 cases a San Rafael de Bulacán el 8 de agosto.

administració de sortida

Departament pel qual es cursa trànsit cap a una altra administració.

administració de telecomunicacions

Tot departament o servei governamental responsable del compliment de les obligacions derivades de la Constitució i del Conveni de la UIT.

administració duanera

La repartició governamental encarregada d'aplicar i controlar que es compleixi el conjunt de mesures preses per assegurar el compliment de les lleis i reglaments que la duana està obligada a aplicar.

administració expedidora

Oficina que transmet un gir telegràfic per al seu pagament en una altra administració.

administració institucional marítima

Ports de l'Estat, també denominat "Ens Públic de Ports de l'Estat", creat per l'articulo 24 LPEMM i adscrit al Ministeri de Foment, és un Ens de Dret Públic, dels previstos en l'art. 6.5 del text refós de la Llei de Pressupostos de l'estat.
Té personalitat jurídica i patrimoni propis, plena capacitat d'obrar i ajusta les seves activitats a l'ordenament privat.
En matèria de contractació ha de sotmetre's als principis de publicitat, concurrència, salvaguarda d'interès del Ens i homogeneïtzació del sistema de contractació en el sector publico.
- Les Autoritats Portuàries:
a) Creades per l'article 35 LPEMM, són Entitats de Dret publico, amb personalitat jurídica i patrimoni propis, independents de l'Estat; d'aquí la seva inclusió entre l'Administració institucional.
b) Actuen amb plena capacitat d'obrar i ajusten les seves activitats a l'ordenament privat, fins i tot en les adquisicions patrimonials i contractació, excepte en l'exercici de les potestats publiques.
c) Normalment en cada port de titularitat estatal, és a dir, ports d'interès general, existeix una Autoritat Portuària.
d) Es compon de dos òrgans de Govern, el Consell d'Administració i el President; un de Gestió, el Director tècnic, i un altre d'assistència, el Consell de Navegació i Port.
e) A través del sistema de nomenaments, el sistema de ports d'interès estatal, que correspon en exclusiva a l'Estat, s'ha convertit en un sistema de titularitat compartida amb les Comunitats Autònomes.
- La Societat Estatal de Salvament i Seguretat Marítima: Creada per l'article 89 i la Disposició Final 1ª de la LPEMM, orgànicament aquesta adscrita a la Sotssecretària de Foment, a traves de la DGMM.
És una Entitat de Dret públic i té personalitat jurídica i patrimoni propis.
Actua amb plena capacitat d'obrar i sotmesa a l'ordenament privat.
L'objecte és la prestació de serveis de recerca, rescat i salvament marítim, de prevenció i lluita contra la contaminació del mitjà marí, de remolc i embarcacions auxiliars, així com els complements dels anteriors (art. 90).
- El Institut Social de la Marina (ISM): Adscrit al Ministeri de treball i de la Seguretat Social i transferides les seves competències sanitàries a diverses Comunitats Autònomes, és l'òrgan únic de gestió de la seguretat social de la gent de mar, incloent les tripulacions mercants i del sector marítim pesquer.

Administració Marítima

Dret Marítim Organització formada per diversos ens de l'administració pública, quan despleguen la seva activitat en les qüestions relacionades amb l'àmbit marítim.
Des de el punt de vista objectiu, es pot considerar també com l'activitat desplegada pel poder executiu al dictar i aplicar les disposicions necessàries per al compliment de les lleis, i per a la conservació i el foment dels interessos públics, així com al resoldre les reclamacions que doni lloc el manat, tot això quan es relacioni amb l'àmbit marítim.
Destaca la pluralitat d'intervencions administratives de molt diferent signe, motivada per la multiplicitat i heterogeneïtat dels diferents interessos i béns que conflueixen en el Dret Marítim administratiu, sense més cohesió entre si que l'element natural que es plantegen: la seva relació amb la mar.
Dada física, d'altra banda, que és d'una importància cabdal i fa que qualsevol dels problemes a els referits repercuteixi sobre els altres, de manera que es fa difícil i inconvenient, sovint, la seva separació o aïllament.
No obstant això, la realitat administrativa és molt diferent a aquesta uniformitat que el mitjà marí sembla exigir i cap destacar l'encreuament de competències concurrents en aquest àmbit per part d'una multiplicitat d'òrgans pertanyents a diferents esferes de l'administració pública.
Si a això afegim els continus reajustaments i canvis que en matèria de competències es vénen produint entre els diferents departaments ministerials, així com l'entrada en joc de les Comunitats Autònomes, titulars d'algunes competències sectorials amb incidència directa en el mitjà marí, comprendrem en tota la seva intensitat la complexitat del concepte que abordem.
Intentant sistematitzar l'estudi de les competències per referència a l'administració pública que les tenen atribuïdes, podem fer la següent distinció:
Administració de l'estat. Tant a través dels seus òrgans centrals com dels perifèrics, exercita per atribució de la Llei les més importants funcions en la gestió i utilització dels béns de domini públic marítim.
Referent a això convé tenir en compte que l'article 132.2 de la Constitució determina que "són béns de domini públic estatal els quals determini la Llei i, en tot cas, la zona marítimo-terrestre, les platges, la mar territorial i els recursos naturals de la zona econòmica i la plataforma continental".
- Per la seva banda l'article 149. del mateix text legal, reserva com competències exclusives de l'Estat, les següents:
a) Defensa i Forces Armades (ap. 4º).
b) La legislació mercantil, penal i penitenciària (ap. 6.º).
c) El règim duaner i aranzelari i el comerç exterior (ap. 10º).
d) Sanitat exterior (ap. 16º).
e) Pesca marítima, sense perjudici de les competències que en l'ordenació del sector s'atribueixin a les comunitats autònomes (ap. 19º).
f) Marina mercant i abanderament de vaixells, així com il·luminació de costes i senyals marítims, i els ports d'interès general (ap. 20º).
g) Cables submarins (ap. 21º).
h) Legislació bàsica sobre protecció del medi ambient (ap. 23º).
i) La seguretat pública (ap. 29º), on hem d'entendre compresa la seguretat de la vida humana en la mar, la regulació de les condicions d'obtenció, expedició i homologació de títols acadèmics i professionals (ap. 30º), incloent per tant els de marina mercant i de formació nàutic pesquera.
j) Dintre de l'Administració de l'Estat, la distribució de competències està subjecta a contínua evolució i són freqüents les redistribucions de competències i l'assignació dels òrgans encarregats d'exercir-les a un o altre Ministeri.
k) Fins i tot han existit projectes de crear un Ministeri específic per als assumptes marítims.
En l'actualitat, i seguint les pautes marcades per la Llei de Costes de 28 de juliol de 1988, el seu Reglament aprovat pel R. Decret 1.471/1989, de 1 de desembre (modificat pel R. Decret 1.112/1991, de 18 de setembre i el R. Decret 268/1995, de 24 de febrer), la Llei 24/1992, de 24 de novembre, de Ports d'Estat i de la Marina Mercant, modificada per la Llei 62/97, de 26 de desembre, així com pels Reials decrets de reestructuració i funcions dels Departaments Ministerials (entre els quals cap citar com més recents els Reials decrets 689 a 696/2000, de 12 de maig), la distribució, a grans trets, entre els ministeris més directament relacionats, de les competències per raó de la matèria, és la següent:
- Ministeri de Medi Ambient:
a) A través de la Secretaria d'Estat d'Aigües i Costes i de la Direcció general de Costes, li correspon la gestió i tutela del domini públic marítimo-terrestre, incloent: la seva partió, l'atorgament d'adscripcions, concessions i autoritzacions d'ocupació dels béns que integren el domini marítimo-terrestre, l'exercici de les facultats de policia i sancionadores, així com la realització de les obres necessàries per a la regeneració de platges i protecció de la costa.
b) També informa els instruments d'urbanisme, quan puguin afectar al domini públic marítimo-terrestre.
- Ministeri de Foment: En ell s'integren els següents òrgans i ens públics:
a) La Direcció general de la Marina Mercant com òrgan central, i les Capitanies Marítimes com òrgans perifèrics, amb competències en matèria d'ordenació general de la navegació marítima i de la denominada "flota civil", incloent:
b) Les relatives a la seguretat de la vida humana en la mar i de la navegació.
c) Salvament; neteja i lluita contra la contaminació del mitjà marí produïda des de vaixells o plataformes fixes.
d) Control de la situació, del registre i de l'abanderament de tots els vaixells civils espanyols, així com la regulació del seu despatx, l'atorgament de concessions o autoritzacions de serveis de navegació marítima.
e) Ordenació i execució de les inspeccions i controls tècnics, radioelèctrics, de seguretat i de prevenció de la contaminació, les d'auxili, salvament i remolcs, troballes i extraccions marítimes, excepte els de material militar o que puguin afectar a la defensa, que seguiran corresponent al Ministeri de Defensa, i les quals estan atribuïdes a l'administració competent en matèria de troballes o extraccions de valor històric, artístic o arqueològic.
f) Ordenació i el control del tràfic marítim, sense perjudici de les quals corresponen al Ministeri de Defensa per a la salvaguarda de la Sobirania Nacional.
g) El règim tarifari i de prestació de serveis marítims.
h) La participació en la Comissió de Fars i altres organitzacions institucionals en matèria de senyalització marítima i l'exercici de la potestat sancionadora en relació amb les infraccions administratives que es cometin en les matèries esmentades.
i) La Societat Estatal de Salvament i Seguretat Marítima, les funcions de la qual consisteixen en la prestació de serveis de recerca, rescat i salvament marítim, de control i ajuda del tràfic marítim, de prevenció i lluita contra la contaminació del mitjà marí, de remolc i altre complementàries de les anteriors.
j) Encara que es constitueix com Ens Públic, ha d'actuar de forma coordinada amb les Capitanies Marítimes i la Direcció general de la Marina Mercant.
Els Ens Públics Ports de l'Estat i Autoritats Portuàries: Els correspon la gestió dels ports d'interès general (s'especifiquen en annex a la Llei 27/1992, de 24 de novembre), desenvolupant-se aquesta gestió en l'àmbit de cada port per la respectiva autoritat portuària, sota la coordinació i el control d'eficiència del sistema portuari de l'entès Ports de l'Estat.
- Ministeri d'Agricultura, Pesca i Alimentació: A través de la Secretaria General de Pesca Marítima, assumeix:
a) L'ordenació del sector pesquer.
b) La gestió dels béns de domini públic marítimo-terrestre que determini el Govern a l'efecte de foment de la pesca.
c) L'atorgament de concessions de pesqueres, almadraves, corrals i parcs per a la cria i propagació de cultius marins.
d) En general, tot el relacionat amb la pesca marítima i les embarcacions pesqueres, així com la potestat sancionadora per les infraccions comeses en aquesta matèria, conforme al disposat en la Llei 14/98, de 1 de juny.
- Ministeri de Defensa (Armada):
a) Exerceix la vigilància militar de les costes, vetllant pel compliment dels convenis internacionals de tal naturalesa.
b) Protecció del tràfic marítim i salvaguarda de la sobirania de la Nació en aquests espais.
c) L'autorització d'usos i activitats en els terrenys de domini públic marítimo-terrestre afectes a la defensa nacional o quan es relacioni amb ella; la tutela sobre l'Observatori de Marina i el Institut Hidrogràfic de l'Armada i, en l'actualitat, amb caràcter transitori fins que es compleixi la previsió de la Disposició Transitòria 10ª de la Llei de Ports i Marina Mercant, els auxilis, salvaments, remolcs, troballes i extraccions marines, regulades per la Llei 60/62 de 24 de desembre.
Altres organismes de l'Administració de l'Estat, a més dels corresponents perifèrics, amb competències sectorials en la matèria són:
El Ministeri d'Hisenda, en el que afecta a la vigilància i repressió dels fraus fiscals i delictes i infraccions de contraban i el d'Educació, Cultura i Esport en matèria d'extraccions submarines d'interès artístic, històric o arqueològic.
- Administració local: Correspon als ajuntaments, a més de les competències urbanístiques amb incidència en l'espai marítimo-terrestre, derivades de la legislació urbanística, en els aspectes atribuïts per la Llei de Costes, informar les sol·licituds de reserves, adscripcions, autoritzacions i concessions per a l'ocupació i aprofitament del domini públic marítimo-terrestre.
Explotar, si escau, els serveis de temporada en les platges i mantenir les platges i els llocs públics de bany en les degudes condicions de neteja, higiene i salubritat, així com vigilar l'observança de les normes i instruccions dictades per l'Administració de l'Estat sobre salvament i seguretat de les vides humanes.
- Administració autonòmica: A tenor de l'article 148.1 de la Constitució, les Comunitats Autònomes podran assumir competències en les següents matèries relacionades amb l'administració marítima:
a) Ordenació del territori, urbanisme i habitatge (ap. 3º).
b) Ports de refugi, esportius i en general els quals no desenvolupin activitats comercials (ap. 6º).
c) Gestió en matèria de protecció del medi ambient (ap. 9º).
d) La pesca en aigües interiors, el marisqueig i l'aqüicultura (ap. 11º), així com les competències atribuïdes per l'Estat en matèria d'ordenació pesquera (art. 149. 1, 19.º).
e) La promoció i ordenació del turisme en el seu àmbit territorial (art. 148. 1. 18º).
f) Aquestes competències han estat desenvolupades àmpliament en els respectius Estatuts d'Autonomia, qualificant-les d'exclusives, és pot estimant com aigües interiors, a l'efecte de l'apartat 11º de l'article 148. de la Constitució, les quals queden per dintre de les línies de base rectes establertes pel R. Decret 2510/77, de 5 d'agost (B.O.E. 234) per al mesurament del mar territorial, estimació molt qüestionable al vincular els efectes internacionals del mesurament del mar territorial amb l'extensió espacial de l'exercici d'aquesta competència sectorial per les Comunitats Autònomes.
g) També han assumit les Comunitats Autònomes costaneres la important competència sobre vessament des de terra al mar i l'atorgament d'autoritzacions en els espais subjectes a servitud de protecció.

Administració Marítima

A Espanya, la Direcció General de la Marina Mercant, les capitanies marítimes, i la Societat de Salvament i Seguretat Marítima.

Administració Marítima Central

- Òrgans centrals. Com s'ha dit, són varis els departaments ministerials que s'ocupen del mar i de les qüestions marítimes:
a) El Ministeri de Foment, compta amb la Direcció general de la Marina Mercant (DGMM).
La DGMM és l'òrgan administratiu central a traves del com el Govern desenvolupa la política d'ordenació general de la navegació marítima i de la flota civil espanyola, ordena i executa les inspeccions i controls tècnics, radio electrònics, de seguretat i prevenció de la contaminació marítima, i atorga les concessions i autoritzacions de serveis de navegació marítima així com el règim de tarifes.
Orgànicament s'estructura en les unitats administratives següents: Sots direcció General de Tràfic, Seguretat i Contaminació Marítima, Sots direcció General d'Inspecció Marítima, Sots direcció General d'Ordenació i Normativa Marítima (abans de Política del Transport Marítim) i Secretària General.
De la DGMM depenen les Capitanies Marítimes, que són òrgans perifèrics de l'Administració central en els ports d'interès general, subdividides en tres categories, i la Societat Estatal de Salvament i Seguretat Marítima, adscrita a la Sotssecretària de Foment a través de la DGMM, però dotada de personalitat jurídica pròpia, per la qual cosa ha d'enquadrar-se sota l'Administració institucional.
La Comissió Permanent d'Investigació de Sinistres Marítims, enquadrada dins de la DGMM, té una doble finalitat: determinar les causes tècniques dels accidents i formular recomanacions per evitar-los.
Els Ens Públic Ports de l'Estat i Autoritats Portuàries, adscrits orgànicament ala Secretària de l'Estat d'Infraestructures del Ministeri de Foment i creats per la LPEMM, té personalitat jurídica pròpia i patrimoni independent.
La Comissió de Fars coordinarà juntament amb ports de l'Estat la senyalització marítima (Art.25LPEMM).
b) El Ministeri d'Agricultura, Pesca i Alimentació compta amb la Secretària General de pesca Marítima, de la qual depèn la Direcció general de Recursos Pesquers, la Direcció general d'estructures i Mercats Pesquers i el Fons de Regulació i Organització de Productes de la Pesca (FROM), que és un Organisme autònom.
c) El Ministeri de Medi ambient, la Secretària d'Estat d'Aigües i Costas, de la qual depèn la Direcció general de Costas, integrada al seu torn per la Sots direcció General d'Actuacions en la Costa.
Entre les competències de la citada Direcció general destaquen les següents: determinació del domini públic marítim terrestre mitjançant el procediment de partió, la conservació i protecció de la zona marítima terrestre, la direcció funcional de les demarcacions i serveis provincials de costes i, en general, totes les competències en matèria de costes.
d) En El Ministeri d'Afers exteriors cal esmentar la Comissió Inter ministerial de Política Marítima Internacional, que emetrà dictamen i si escau proposarà la resolució pertinent en tot el relatiu a preparació, negociació i vigilància de l'execució dels convenis i acords que en matèria de política marítima es concertin amb Estats Estrangers.
e) En el Ministeri de defensa, i adscrit a l'Armada, cal citar el Tribunal Marítim Central, amb jurisdicció en tot el territori nacional per instruir els expedients sobre auxilis, salvament i extraccions marítimes, atribuïdes en la Llei60/1962,de 24 de desembre, sobre auxilis, salvaments, troballes i extraccions marítimes (Art. 1º. a 34) .
f) Finalment, en el Ministeri de l'Interior, el Servei Marítim de la Guàrdia Civil, que té encomanades competències de policia administrativa en el mar territorial i en les aigües continentals, incloses les subaquàtiques, per a la conservació de la naturalesa i medi ambient.
- Òrgans perifèrics:
a) L'Administració Marítima de l'Estat central es compon també d'òrgans perifèrics, que exerceixen la seva funció en un espai marítimo-terrestre limitat de l'Estat.
b) Les Capitanies Marítimes (Art. 88 LPEMM) exerceixen les funcions marítimes que anteriorment tenien encomanades les Comandàncies i Ajudanties Militars de l'Armada, i existeixen en cadascun dels ports en què es desenvolupi un determinat nivell d'activitat de navegació o ho requereixin les condicions de tràfic o seguretat.
- Estan subdividides en tres categories, sent el Capità Marítim la persona situada en la cúspide de l'organització perifèrica i les funcions de la qual són les següents:
a) L'autorització o prohibició d'entrada i sortida de vaixells en aigües situades en les quals Espanya exerceix sobirania, drets sobirans o jurisdicció, així com el despatx de vaixells.
b) La determinació per raons de seguretat marítima de les zones de fondejo i maniobra en aigües situades en les quals Espanya exerceix sobirania, drets sobirans o jurisdicció, corresponent a l'Autoritat portuària l'autorització de fondejo i assignació de ports a la zona de servei dels ports.
c) La intervenció en la determinació dels procediments de les condicions dels canals d'entrada i sortida dels ports, mitjançant informe vinculant en el que afecti a la seguretat marítima.
d) La fixació per raons de seguretat marítima dels criteris que determinin les maniobres, inclòs l'atracament a realitzar per vaixells que portin mercaderies perilloses presentin condicions excepcionals.
e) La disponibilitat per raons de seguretat marítima dels serveis de practicatge i remolc en aigües situades en les quals Espanya exerceixi sobirania, drets sobirans o jurisdicció.
f) La supervisió de la inspecció tècnica dels vaixells civils espanyols, dels quals es trobin en construcció a Espanya, dels estrangers en casos autoritzats pels acords internacionals i de les mercaderies a bord, especialment de les classificades internacionalment com a perilloses, així com dels mitjans d'estiba i desestiba en els aspectes relacionats amb la seguretat marítima.
En general totes aquelles funcions relatives a la navegació, seguretat marítima, salvament marítim i lluita contra la contaminació del mitjà marí en aigües situades en zones on Espanya exerceixi sobirania, drets sobirans o jurisdicció (Art. 88. 2 LPEMM).
Les Demarcacions i Serveis Provincials de Costes dependents de la Direcció general de Costas, estan adscrites al Ministeri de Medi ambient.
En el Registre de Béns Mobles es portaran els llibres dels vaixell matriculats a Espanya, els vaixells en construcció quan s'hipotequin, els canvis de propietat i la constitució, modificació i cancel·lació dels gravàmens que pesin sobre el vaixell (Disp. Final 2a. de la Llei de 25 de juliol de 1989; Disp. Trans. 13a. i Art. 145 del RRM de 1956).
Està adscrit a la Direcció general dels Registres i del Notariat, del Ministeri de Justícia.
El Registre de Vaixells i Empreses Navilieres, definit en l'article 75 de la LPEMM com un registre públic de caràcter administratiu que té per objecte tant la inscripció dels vaixells abanderats a Espanya com la de les empreses navilieres espanyoles.
Es compon de nou Llibres, denominats Llistes, en els quals es registren els vaixell atenent a la seva procedència i activitat.
El Registre especial de vaixells mercants i empreses navilieres, denominat també Registre de Canàries, creat per la Disposició Addicional 15a. de la LPEMM, amb la intenció de competir amb els vaixells que baten pavellons de conveniència, inscrits en paradisos fiscals, que gaudeixen de condicions més favorables en matèries de seguretat i tripulacions, exercint una competència deslleial.
Els Jutjats Marítims Permanents, dependents del Tribunal Marítim Central i, per tant, del Ministeri de Defensa, a través de l'Armada. Creats per la Llei 60/1962, de 24 de desembre, sobre auxilis, salvaments, troballes i extraccions marítimes (BOE nº 310, de 27 de desembre de 1962), tenen competències sobre els expedients d'auxilis, salvaments, troballes i extraccions marítimes.
Es tracta d'una jurisdicció militar que actua, no obstant això, en expedients civils de salvament.

administració nacional de recursos oceànics i atmosfèrics

És una secció del Departament de Comerç dels Estats Units situat en Silver Spring, Maryland.
És l'oficina matriu del Servei Nacional de Meteorologia que té la responsabilitat de promoure la protecció al medi ambient amb èmfasi en els recursos marins i atmosfèrics.

administració pesquera en Espanya

El Reial Decret 1997/1980, de 3 d'octubre, va disgregar les competències de Marina Mercant i Pesca en òrgans administratius independents. transferir les competències de pesca marítima a la Subsecretària de Pesca, dependent del Ministeri d'Agricultura, el qual va canviar de denominació en 1981 en dues ocasions per dir-se successivament Ministeri d'Agricultura i Pesca i, fins avui, Ministeri de Agricultura, Pesca i Alimentació (MAPA).
- El R.D. 1890/1996 configura la Secretaria General de Pesca Marítima amb la següent estructura, referida a l'Administració central amb seu a Madrid:
a) La Subdirecció General de Suport i Coordinació.
b) La Subdirecció General d'Ordenació Jurídica i Formació Nautic-pesquera.
c) La Direcció General de Recursos Pesquers, de la qual depenen la Subdirecció General del Calador Nacional, Aqüicultura i Recursos litorals; la Subdirecció General d'Afers Comunitaris; la Subdirecció General d'Acords Pesquers Internacionals; la Subdirecció General d'Organismes Multilaterals de Pesca i la Subdirecció General d'Inspecció Pesquera (encarregada de la inspecció de les arts, aparells, mides de les captures, zones de pesca i altres aspectes relacionats amb la funció extractiva, però no amb les condicions de navegabilitat ni amb la seguretat en el treball.
d) La Direcció General d'Estructures i Mercats Pesquers, dividida en Subdirecció General de Planificació de la Flota i Estructures pesqueres; Subdirecció General de Gestió dels Fons Estructurals i Subdirecció General de Comercialització Pesquera.
Obviem explicar les funcions i competències de cada un, ja que no és l'objectiu del nostre treball i, d'altra banda, en general pot deduir-ne del propi nom de l'òrgan.
Les funcions de la Secretaria General de Pesca Marítima consisteixen, a grans trets, en l'elaboració i aplicació de la normativa sobre pesca marítima en aigües exteriors (les interiors són competència de les respectives comunitats Autònomes), l'ordenació del sector pesquer i l'aqüicultura, els acords pesquers de la Unió Europea amb tercers països, el control de la flota pesquera pel que fa a noves construccions, control de l'explotació de caladors, plans de formació per a pescadors, etc ... En molts casos, aquestes competències són compartides amb les corresponents Conselleries de les Comunitats Autònomes.
L'Administració Pesquera perifèrica, dependent de la Secretaria General, va ser reformada per Ordre de 7 de novembre de 1997 per tal assignar a cada Comunitat una Àrea funcional d'Agricultura i Pesca i, en substitució de les anteriors Direccions Provincials, Dependències de l'Àrea d'Agricultura i Pesca. a Galícia tenim un cap de l'Àrea a La Corunya, depenent orgànicament del delegat del Govern, i Caps de Dependència a Burela (Lugo) i Pontevedra (per aquesta província i Ourense), aquesta última amb una oficina auxiliar a Vigo.
En l'actualitat, l'Administració Pesquera espanyola ha de coordinar la seva acció d'una banda amb les Conselleries de Pesca comunitats autònomes i per una altra amb els òrgans corresponents de la Unió Europea; tenint en compte, a més, que el increment competencial d'aquesta última la situa com a interlocutora davant de tercers països i com a reguladora de les quotes internes de pesca (el principal problema en la Europa pesquera és la necessitat de reduir captures en els caladors propis.

administració portuària

A Espanya, l'organisme públic Ports de l'Estat i les Autoritats portuàries.
La suprema autoritat marítima rau en el executiu federal i s'exerceix directament per la secretaria de comunicacions i transports (SCT).
La direcció general d'operació portuària (D.G.O.P.) depèn de la subsecretària de Ports i Marina Mercant, adscrita al seu torn a la secretaria de comunicacions i transports i està encarregada de l'administració d'un port a través de la súper intendència d'operació portuària.
- Els objectius de la D.G.O.P. són els següents:
a) Administració de les instal·lacions portuàries.
b) Sistemes adequats a cada port.
c) Regular trànsit marítim.
d) Tramitar concessions i permisos.
e) Proposar obres i instal·lacions.
f) Portar registres de moviments portuaris.
g) Executar treballs de manteniment d'obres, instal·lacions i equip.
h) Representar la secretària davant les autoritats i organismes en els assumptes d'administració i operació portuària.
Un port ha de treballar amb la major eficiència possible a manera de mobilitzar el màxim tonatge en un temps mínim, reduint així, l'estada de les embarcacions.
- Per aconseguir la màxima eficiència és indispensable optimitzar cada un dels serveis que es presenten en els ports que són els següents:
a) Serveis de comunicació.
b) Pilotatge.
c) Facilitats de pràctica.
d) Remolc.
e) Maniobres de càrrega o descàrrega.
f) Aigua potable, energia elèctrica, combustible, recollida d'escombraries, etc.
g) Servei meteorològic.
- Es presten serveis a exportadors i importadors que són els següents: Control i emmagatzematge de càrrega. Obridora, reempaquetadora, fletxadura i fumigació. Maniobres de recepció i lliuraments de mercaderies. Serveis de relacions públiques. - Dret de port. Dret d'atracada. Els ingressos per servei d'emmagatzematge es divideixen en els següents: Magatzems de trànsit, Magatzems estacionaris.
a) L'equip de maniobres per a càrrega general és el següent:
Per maniobres al moll. Estibadora de forquilles, Paletes, Carros remolc, Tractors, Transportadors, Canals o rampes.
b) L'equip per a maniobres de partida son grues. canals espirals, plataformes de hissat, malles. Aeroplà, pPals de càrrega, equips del vaixells, ganxos.
c) Entre les terminals especialitzades de càrrega o granel podem esmentar les següents: terminals de grans, terminal de minerals, terminals per al fluid, terminals de contenidors, terminals mixtes.

administració portuària integral

És quan el planteig, programació, desenvolupament i altres actes relatius als béns i serveis de port, s'encomanés íntegrament a una societat mercantil, mitjançant la concessió per a l'ús, aprofitament i explotació dels béns i la prestació dels serveis respectius.
- Entre les seves obligacions està:
a) Contribuir al desenvolupament harmònic entre les activitats pesqueres i turístiques, adoptant les mesures necessàries i lligades per preservar el medi ambient.
b) Proporcionar i estimular la participació de la iniciativa privada, en inversions per al desenvolupament de noves instal·lacions portuàries i per a la prestacions de diferents serveis que requereixin els ports.

administració radiotelegràfica

Oficina que s'encarrega de rebre i transmetre missatges telegràfics utilitzant per a això equip radioelèctric.

administració telegràfica

Lloc on es reuneix un equip determinat del sistema de telecomunicació per a transmissió de símbols gràfics, lletres i nombres els quals són enviats amb base en un codi de senyals.
El personal és supervisat per un administrador o titular.

administrador

Un administrador és qui té com a tasca l'acció d'administrar. Aquesta acció pot estar destinada a una empresa, un objecte o a un conjunt d'objectes. L'administrador ha de tenir qualitats que el destaquin per realitzar la seva funció correctament: tenir actitud de líder, tenir coneixement i experiència, saber actuar davant les diferents situacions adverses de forma moral i intel·lectual.

administrador de fons de pensions

Societat anònima l'objecte exclusiu de la qual és el d'administrar un Fons de Pensions i atorgar les pensions de vellesa, invalidesa i supervivència.
Abreujat A.F.P.

administrador de la sal

Antigament persona encarregada de lliurar o de subministrar la sal al personal dedicat a la salaó de la tonyina.

administrador de la xanca

Antigament l'encarregat de dirigir els treballs de salaó de la tonyina, així com de mantenir netes les piles de la factoria de l'almadrava.

administrador de mar

Antigament persona que duu compte tant del material de consum com de les tonyines que s'agafen diàriament en l'almadrava.

administrador portuari

És la persona natural o jurídica, nacional o estrangera, pública, privada o mixta, que té la titularitat legal o contractual, per a realitzar activitats d'administració de la infraestructura i superestructura marítima portuària, incloent terminals marítimes.

administrat

Sotmès a una autoritat administrativa.

Admiral Graf Spee

L'Admiral Graf Spee va ser un creuer pesat classe Deutschland, també anomenat quadernet de butxaca, que va servir a la Kriegsmarine durant la Segona Guerra Mundial. Va ser batejat en honor de l'almirall Maximilian von Spee, comandant de l'Esquadró d'Àsia oriental que va lluitar a les batalles de Coronel i de les illes Malvines durant la I Guerra Mundial. Va ser posat en grada als astitishos Reichsmarinewerft de Wilhelmshaven al gener de 1936. El creuer estava limitat nominalment a un màxim de 10.000 tones imposades pel Tractat de Versalles, encara que a plena càrrega desplaçava 16.020 tones, superant àmpliament les seves limitacions. Armat amb sis canons de 280m en dues torretes triples, El Admiral Graf Spee i les seves bessones van ser dissenyats per vèncer qualsevol creuer que fos prou ràpid per capturar-los. La seva velocitat màxima era de 28 nusos (52 km/h), de manera que només un grapat de naus franceses i britàniques eren prou ràpides i poderoses per caçar-ho i enfonsar-ho.
El creuer va efectuar cinc patrulles de no intervenció durant la Guerra Civil Espanyola entre 1936 i 1938, i va participar en la coronació del rei Jorge VI del Regne Unit el maig de 1937. El Admiral Graf Spee va ser desplegat a l'Atlàntic Sud durant les setmanes prèvies a l'esclat de la Segona Guerra Mundial, per així estar a les rutes dels mercants quan esclatés el conflicte. Entre setembre i desembre de 1939 va enfonsar 9 vaixells que totalitzaven 50.089 tones d'arqueig, abans d'enfrontar-se a 3 creuers britànics a la batalla del Riu de la Plata el 13 de desembre. El Graf Spee va causar grans danys a les naus britàniques, però els danys que va patir ho van obligar a fer escala al port de Montevideo. Convençut per informes falsos sobre l'aproximació de nombroses forces britàniques, el comandant del creuer, Hans Langsdorff, va ordenar enfonsar-ho. Les seves restes van ser parcialment desballestats in situ, encara que part del vaixell encara és visible actualment sota la superfície de l'aigua.
- Construcció. Naus difícils de categoritzar, els classe Deutschland eren una classe de creuers molt blindats i armats que, en teoria, complien les limitacions imposades a Alemanya pel Tractat de Versalles, però en realitat les excedien notablement. Superaven les característiques d'un creuer pesant, però no arribaven a igualar les d'un quallat, de manera que la premsa i les marines estrangeres els van batejar com a "quallats de butxaca". L'Admiral Graff Spee va ser encarregat per la Reichsmarine als astitistres Reichsmarinewerft de Wilhelmshaven. Ordenat com Ersatz Braunschweig, va reemplaçar el vell quall de la reserva Braunschweig. La seva quilla va ser posada en grada l'1 d'octubre de 1932 amb el nombre de construcció 125, sent botat el 30 de juny de 1934. Va ser batejat per la filla de l'almirall Maximilian von Spee, de qui va rebre el nom. Va ser completat durant un any i mig després, fins al 6 de gener de 1936, en què va ser posat en comissió a la flota alemanya.
El Admiral Graf Spee tenia una eslora total de 186 metres, una mànega de 21,65m i un calat màxim de 7,34m. El seu desplaçament segons els dissenys era de 16.020 tones, encara que oficialment complia el límit de 10.000 imposat pel Tractat de Versalles. El Admiral Graf Spee estava propulsat per quatre jocs de màquines dièsel MAN de 9 cilindres de doble efecte i de dos temps. La seva velocitat màxima era de 29,5 nusos (54,6 km/h) amb els seus 54.000 CV (40.000 kW), i a una velocitat de creuer de 20 nusos podia navegar 8.900 milles nàutiques (16.500 km). Segons els seus dissenys, la seva tripulació era de 33 oficials i 586 mariners, encara que a partir del 1935 van ser incrementats fins a 1.000 tripulants.
L'armament principal de l'Admiral Graf Spee eren seis canons SK C/28 de 280mm muntats en dos torres triples, una davant i l'altra darrere de la superestructura. Comptava a més amb una bateria secundària de 8 canons SK C/28 de 150mm agrupats en torres individuals a ambdós costats del creuer. La bateria antiaèria original la componien tres canons de 88mm L/45, reemplaçats per sis K/78 de 88mm el 1935. El 1938 tots aquests canons van ser retirats per donar lloc a altres sis L/65 de 105 mm, quatre de 37mm i deu de 20mm. El creuer també portava un par de tubs llançatorpedes quadruble de 533mm disposats a popa sobre la coberta i dos hidroavions Arado Ar 196 amb una catapulta pel seu enlairament.
El cinturó cuirassat l'Admiral Graf Spee tenia entre 60 i 80mm de gruix, la seva coberta superior 17mm, mentre que la coberta blindada principal entre 17 i 45mm de gruix. Les torretes de la bateria principal comptaven amb planxes de 140mm als fronts i de 80mm als laterals. L'Admiral Graf Spee va ser el primer vaixell de guerra alemany que disposava d'un equip de radar, un joc FMG G(gO) Seetakt.
- Història. Després de ser comissionat el 1936, l'Admiral Graf Spee serví com a vaixell insígnia fins a 1938, realitzant tasques de control marítim internacional a les costes espanyoles durant la Guerra Civil Espanyola, realitzant 3 patrulles entre agost de 1936 i maig de 1937. Al seu viatge de retorn d'Espanya, l'Admiral Graf Spee va fer escala al Regne Unit per representar Alemanya a la Revista de la Coronació pel Rei Jorge VI el 28 de maig.
En concloure la Revista, l'Admiral Graf Spee tornà a Espanya per realitzar una quarta patrulla. Després de les maniobres de la flota i d'una breu visita a Suècia, el vaixell realitzà una cinquena i darrera patrulla a Espanya al febrer de 1938. Al novembre, el Kapitän zur See Hans Langsdorff en prengué el comandament de la nau, realitzant una sèrie de visites de bona voluntat a diversos ports estrangers durant l'any.[8] S'inclogueren diversos creuers per l'Atlàntic, on s'aturà a Tànger i a Vigo. També participà en les maniobres de la flota en aigües alemanyes. Participà en les celebracions per la reintegració del port de Memel a Alemanya i a una Revista de la Flota en honor de l'almirall Miklós Horthy, el regent d'Hongria. Entre el 18 d'abril i el 17 de maig de 1939 realitzà un nou creuer per l'Atlàntic, aturant-se als ports de Ceuta i Lisboa.
Ja des d'abans de la invasió de Polònia al setembre de 1939 s'havien fet plans per desplegar els cuirassats de butxaca com a corsaris a l'oceà Atlàntic.
- Inici de la campanya. El dilluns 21 d'agost de 1939, el cuirassat Admiral Graf Spee salpà del port de Wilhelmshaven per dirigir-se a l'Atlàntic sud. Molt pocs notessin la seva absència, i el fet escapà la intel·ligència britànica.
En estallar la guerra entre Alemanya i els Aliats, Adolf Hitler va ordenar a la Kriegsmarine que comencessin a atacar el trànsit comercial Aliat. Malgrat tot, Hitler va aturar la publicació de l'ordre fins que va ser clar que la Gran Bretanya no aprovaria un tractat de pau després de la conquista de Polònia. L'Admiral Graf Spee tenia ordres d'atacar estrictament d'atacar només vaixells de presa, la qual cosa requeria als corsaris aturar-se i buscar vaixells per contrabandejar abans d'enfonsar-los, així com per assegurar-se que les seves tripulacions eren evacuades en seguretat. Langsdorff tenia ordres d'evitar el combat, encara que fos contra oponents inferiors, i sovint canviava de posició. L'1 de setembre, el creuer es va reunir amb el seu vaixell de subministrament, l'Altmark al sud-oest de les illes Canàries. Mentre que carregava combustible, Langsdorff va rebre l'ordre que l'equipament superflu fos transferit a l'Altmark; això incloïa diversos dels bots, la pintura inflamable i dos dels seus canons antiaeris de 2cm, que van ser instalolats al petrolier.
La missió final de l'Admiral Graf Spee consistia a actuar com a corsari a l'Atlàntic Sud, enfonsant vaixells mercants britànics sense entrar en combat contra força enemigues, amenaçant així les línies vitals de subministrament aliades i distraient unitats navals britàniques de les seves bases en altres parts del món:
1. La seva primera missió consisteix a assolir l'Atlàntic sense deixar-se veure, evitant a temps tota nau que pogués aparèixer a l'horitzó. Observarà vostè la mateixa actitud, fins i tot després d'una possible ruptura d'hostilitats entre Anglaterra i Alemanya, mentre no rebi un telegrama ordenant-li començar les seves operacions.
2. La seva missió consistirà, des d'aleshores, a destruir per tots els mitjans les naus que assegurin l'abastiment de l'enemic. Evitarà encara, en la mesura que sigui possible, entrar en contacte amb navilis militars enemics. Tot i que aquests darrers siguin inferiors a vostè en potència, no els atacarà més que en cas que sigui indispensable per prosseguir la seva missió principal: la destrucció del comerç.
3. Canviant sovint de zona d'operacions, sembrarà la inquietud al camp enemics, dificultat, conseqüentment, la navegació, encara que no obtingui cap resultat directe. Farà créixer aquesta inquietud traslladant-se en certs moments a regions més allunyades... - Orde del Comandament Naval alemany, Berlín, 1939.
Passats alguns dies, com que no es detectà que l'Admiral Graf Spee hagués entrat a cap port ni ancorat a cap rada, l'Almirallat britànic començà a preguntar-se el destí de la nau, fins a rebre un despatx que indicava "Un o dos cuirassats han abandonat els ports alemanys i no han pogut ésser localitzats després enlloc". L'Alt Comandament britànic disposà nombroses unitats de la Home Fleet per a situar-se als passos entre Grenlàndia, Islàndia, les illes Shetland i les Orcades; però muntaren guàrdia inútilment, car cap no descobrí cap vaixell de guerra estranger. L'Admiral Graf Spee i el Deutschland havien superat el pas i s'esvaïren a la immensitat de l'oceà.
- Corsari alemany en acció. L'11 de setembre, mentre que encara estava transferint subministraments des de l'Altmark, l'Arado de l'Admiral Graf Spee va descobrir el creuer pesant britànic HMS Cumberland apropant-se cap als dos vaixells alemanys. Langsforff ordenà que els dos vaixells s'allunyessin a tota velocitat, aconseguint evadir-se del creuer britànic. El 26 de setembre finalment rebé l'orde que l'autoritzava a atacar la navegació aliada. Quatre dies després, l'Arado de l'Admiral Graf Spee descobrí i enfonsà un mercant, el vapor Clement, de 5.051 tones; Langsdorff ordenà que es llancés un senyal de distracció cap a l'estació naval de Pernambuco per assegurar el rescat de la tripulació del vaixell, que s'havia embarcat a bord dels bots salvavides. L'Almirallat britànic immediatament llançà una alerta a la marina mercant que hi havia un corsari alemany de superfície a la zona.
El 5 d'octubre, les marines britànica i francesa formaren 8 grups per caçar l'Admiral Graf Spee a l'Atlàntic Sud. Els portaavions britànics HMS Hermes, Eagle i Ark Royal i el francès Béarn, el creuer de batalla britànic Renown i els cuirassats francesos Dunkerque i Strasbourg i 16 creuers van ser enviats a la recerca. La Força G, comandada pel Comodor Henry Harwood i assignada a la costa est de Sud-amèrica, formada pels creuers Cumberland i Exeter, sent reforçada pels creuers lleugers Ajax i Achilles; destacant el Cumberland a patrullar la zona davant les Illes Malvines, mentre que la resta de creuers patrullaven davant del riu de la Plata.
El mateix dia, mentre que es formaven els grups de cacera anglo-franceses, l'Admiral Graf Spee capturà el vapor Newton Beech. Dos dies després, trobà i enfonsà el mercant Ashlea. El 8 d'octubre, l'endemà, enfonsà el Newton Beech, que Langsdorff havia estat emprant per tenir-hi els presoners. El Newton Beech era massa lent per mantenir el ritme de l'Admiral Graf Spee, de manera que els presoners van ser traslladats als creuer. El 10 d'octubre capturà el vapor Huntsman, el capità del capità no va enviar un senyal de socors fins al darrer moment, car l'havia identificat erròniament com un vaixell francès. Incapaç d'acomodar la tripulació del Huntsman, l'Admiral Graf Spee es dirigí cap a un punt de trobada amb la seva presa. El 15 d'octubre, l'Admiral Graf Spee es reuní amb l'Altmark per carregar combustible i transferir presoners; el matí següent, el Huntsman es reuní amb els altres dos vaixells. Els presoners a bord del Huntsman van ser transferits a bord de l'Altmark i Langsdorff enfonsà el Huntsman la nit del 17 d'octubre.
El 22 d'octubre, l'Admiral Graf Spee trobà i enfonsà el vapor. A finals d'octubre, Langsdorff navegà per l'oceà Índic al sud de Madagascar. El propòsit era distreure els vaixells de guerra aliats de l'Atlàntic Sud, i per confondre els Aliats sobre les seves intencions. En aquells moments, l'Admiral Graf Spee havia navegat unes 30.000 milles nàutiques, i li calia una repassada del motor. El 15 de novembre enfonsà el petroler Africa Shell i, l'endemà, aturà un vapor holandès no identificat, tot i que no l'enfonsà. L'Admiral Graf Spee tornà a l'Atlàntic entre el 17 i el 26 de novembre per carregar combustible de l'Altmark. Mentre que carregava subministrament, la tripulació de l'Admiral Graf Spee construí una torreta de canons sobre el seu pont i erigí una segona xemeneia falsa darrere la catapulta per alterar la seva silueta de manera significativa per tal de confondre els vaixells aliats sobre la seva identitat real.
L'hidroavió Arado de l'Admiral Graf Spee localitzà el mercant Doric Star: Langsforff disparà una salva sobre el buc per aturar-lo. El Doric Star va poder enviar un senyal de socors abans de ser enfonsat, la qual cosa comportà que Harwood enviés els seus tres creuers cap a la desembocadura del riu de la Plata, que estimava que seria el proper destí de Langsdorff. La nit del 5 de desembre, l'Admiral Graf Spee enfonsà el vapor Tairoa. L'endemà, es trobà amb l'Altmark i li lliurà 140 presoners del Doric Star i del Tairoa. L'Admiral Graf Spee es trobà amb la seva darrera víctima el vespre del 7 de desembre: el mercant Streonshalh. Allà trobaren documents que contenien informació sobre les rutes de navegació. Basant-se en aquesta informació, Langsdorff decidí posar proa cap a Montevideo. L'11 de desembre l'Arado s'espatllà i no podia ser reparat, de manera de va ser llançat per la borda. El camuflatge del vaixell també va ser retirat, assumint que el vaixell podria entrar en batalla.
Entre setembre i desembre de 1939, l'Admiral Graf Spee havia enfonsat 9 mercants a l'Atlàntic Sud i a l'Índic. Langsdorff se cenyí estrictament a les normes militars relatives a l'atac a mercants, respectant les tripulacions dels vaixells atacades: no es va perdre cap vida en cap dels enfonsaments. La major part de les tripulacions van ser transferides a bord de l'Altmark. Posteriorment, 299 membres de les tripulacions dels mercants atacats van ser alliberats a les aigües territorials de Noruega, llavors neutral, pel destructor britànic HMS Cossack (en el que es coneix com l'incident de l'Altmark). Cal destacar que els presoners van ser tractats amb consideració per part de Langsdorff, i que més tard aquests mateixos tornaren les atencions quan van desembarcar a Montevideo acompanyant les restes dels caiguts en combat a la comitiva fúnebre.
- La cacera. Com a resultat de la transmissió del missatge del Doric Star, dues de les nou esquadres britàniques van caure sobre el punt on havia estat atacat: el Grup H format pels creuers Sussex i Shropshire i, sobretot, el "Grup K", amb el creuer de batalla Renown i el portaavions Ark Royal. Per fortuna per a ell, l'Admiral Graf Spee havia abandonat la zona de l'atac.
Malgrat tot, Langsdorff s'equivocà quan va suposar que tots els vaixells confluirien a la zona de l'atac. El comodor Harwood, cap del Grup G, no pensà en absolut apartar les seves naus de la zona assignada; el formaven els creuers Cumberland, Exeter, Ajax i Achilles, fondejats davant del riu de la Plata.
A la matinada del 13 de desembre, l'Admiral Graf Spee s'apropà a 150 milles de la costa brasilera, posant a continuació proa al sud-oest per allunyar-se a velocitat de creuer. Es proposava tallar la ruta dels vaixells comercials que arribaven a Buenos Aires i Montevideo des del nord-est i l'est. Feia mitja hora que havia sortit el sol quan el vigia de l'Admiral Graf Spee alertà "Remats de pals a proa !".
- La batalla del riu de la Plata. A les 05:30 del matí del 13 de desembre els vigies descobriren un parell de pals a l'horitzó. Langsdorff assumí que seria l'escorta d'un comboi mencionat als documents recuperats del Tairoa. A les 05:52, però, el vaixell va ser identificat com el HMS Exeter (inferior al cuirassat alemany només en el calibre dels seus canons: 6 peces de 203mm contra 6 de 280mm); anava acompanyat per un parell de vaixells de guerra menors, que inicialment van creure que eren destructors però que ràpidament els identificaren com a creuers classe Leander (disposant entre tots de 16 canons de 152mm). Langsdorff decidí no fugir dels vaixells britànics, i ordenà que la seva tripulació ocupés les posicions de combat i que s'apropés a tota velocitat.[24] A les 06:08, els britànics descobriren l'Admiral Graf Spee; el comandant de la força, comodor Harwood dividí la seva flota per dispersar el foc dels canons de 28cm de l'Admiral Graf Spee. El vaixell alemany obrí foc amb la seva bateria principal contra l'Exeter i els canons secundaris contra l'Ajax a les 06:17 a una distància de 15.000m. A les 06:20 l'Exeter tornà el foc, seguit per l'Ajax a les 06:21 i l'Achiles a les 06:24. En l'interval de trenta minuts havia tocat tres vegades, destruint-li el pont i la catapulta d'avions i malmetent-li les dues torretes de proa, a més d'iniciar diversos incendis. L'Ajax i l'Achiles. S'aproparen a per treure pressió sobre l'Exeter. Pel seu costat, l'Admiral Graf Spee tenia destruïda la cuina, així com tota la xarxa d'aigua potable de la nau. A més, rebé impactes al compartiment dels torpedes, s'espatllà el seti de direcció de foc antiaeri i alguns camarots quedaren destruïts.
Langsdorff cregué que els dos creuers lleugers anaven a llançar un atac de torpedes, de manera que es retirà sota una cortina de fum.[26] El respir permeté a l'Exeter retirar-se de l'acció; però ara, només una de les seves torretes d'artilleria estava en acció, i tenia 61 tripulants morts i 23 de ferits, havent rebut més de 100 projectils en menys d'una hora. Cap a les 07:00 l'Exeter tornà al combat, disparant des de la torreta de popa. L'Admiral Graf Spee disparà de nou contra ell, i després d'aconseguir nous impactes, obligant a l'Exeter a retirar-se de nou, aquest cop per dirigir-se port. A les 07:25 l'Admiral Graf Spee aconseguí un impacte sobre l'Ajax, que destruí les seves torretes de popa. Ambdós bàndols abandonaren l'acció: l'Admiral Graf Spee retirant-se cap a l'estuari del riu de la Plata, mentre que els creuers de Harwood es mantenien a distància per observar qualsevol intent de sortida. En el transcurs del combat, havia rebut aproximadament 70 impactes, 36 homes havien mort i 60 més estaven ferits, entre ells el mateix Langsdorff, que havia estat ferit en dues ocasions per estelles mentre que es trobava al pont obert. Després de sortir del radi d'acció dels canons de 280mm del cuirassat, el comodor Harwood decidí seguir al cuirassat, tractant de no perdre'l de vista.
- El final. A resultes dels danys de la batalla i les baixes, Langsdorff va decidir anar cap a Montevideo, on es podrien efectuar les reparacions i els homes ferits podrien ser evacuats del vaixell. La majoria dels impactes obtinguts pels vaixells britànics només van causar danys estructurals menors i superficials, però la planta de purificació de petroli, necessària per preparar el combustible per al motor, estava destruïda. La seva planta dessalinitzadora també estava destruïda, de manera que augmentava la dificultat de tornar a Alemanya. Un impacte al buc també havia afectat la seva navegabilitat a les dures aigües de l'Atlàntic nord. A més, havia fet servir gran part de la seva reserva de munició en el combat contra els creuers de Harwood. Després d'arribar a port, els homes ferits van ser portats a hospitals locals i els morts van ser enterrats amb tots els honors militars. Els mariners aliats presoners que encara es trobaven a bord van ser alliberats, acompanyant voluntàriament els caiguts en la processó fúnebre cap al cementiri. S'esperava que es trigarien dues setmanes per fer les reparacions necessàries; però el govern uruguaià, d'acord amb els usos marítims en temps de guerra, li va concedir només un termini d'estada i refugi al port de només 72 hores, que havia de fer servir per a la reparació de la nau amb els seus propis mitjans o ser internats. La intel·ligència naval britànica va treballar per convèncer a Langsforff que grans forces navals s'estaven concentrant per destruir el seu vaixell si provava sortir del port. L'Almirallat va emetre una sèrie de missatges en freqüències que sabia que serien interceptades per la intel·ligència alemanya. Les unitats pesades més properes, el portaavions HMS Ark Royal i el creuer de batalla HMS Renown estaven a 2.500 milles (4.600 km), massa lluny per poder intervenir en la situació. Creixent els informes britànics, Langsdorff va discutir les seves opcions amb els comandants de Berlín, que eren intentar abandonar el port i buscar refugi a Buenos Aires, on el govern de l'Argentina hauria internat el vaixell, o escombrar-lo a l'estuari de La Plata.
Langsdorff va enviar un telegrama aOberkommando der Marine a Berlín on concloïa que: "Proposo avançar fins al límit de les aigües jurisdiccionals. Si és possible obrir-me pas fins a Buenos Aires, combatre amb la resta de la munició. En cas que aquesta temptativa comportés la certa destrucció del Graff Spee sense proporcionar-li l'oportunitat de causar danys a l'enemic, pregunto si el navili s'ha d'enfonsar a l'estuari de La Plata, encara que el fons és insuficient, o si se n'ha de permetre l'internament. " - Comandant Graff Spee.
La resposta del Großadmiral Raeder deixava pràcticament llibertat d'acció absoluta a Langsdorff, excepte pel que fa a ser internats a Montevideo. La darrera frase deia: Langsdorff no volia sacrificar les vides de la seva tripulació, de manera que vaig decidir escombrar el vaixell. Sabia que, encara que l'Uruguai era neutral, el seu govern es mostrava inclinat cap als britànics, i que si permetia que el vaixell fos internat, la Marina uruguaiana permetria accedir-hi als oficials d'intel·ligència britànics. El 17 de desembre de 1939, Langsforff va ordenar la destrucció de tot l'equip important a bord del vaixell. La munició que quedava va ser repartida pel vaixell per escombrar-lo. L'endemà, el Admiral Graf Spee, amb només Langsdorff i 40 homes més a bord, va avançar cap a la rada per ser destruït. Unes 20.000 persones estaven mirant-ho des del port, esperant que es produís el combat naval. La tripulació va passar a bord d'un vapor argentí ia les 19:55, una columna de flames va aparèixer de sobte de l'Admiral Graf Spee, sentint-se una forta explosió a continuació. Finalment, es va enfonsar a les 20.55. Les explosions de les municions van crear grans flames i una densa fumera que va amagar el vaixell. D'acord amb les instruccions de Raeder a la seva última comunicació a Langsdorff, el vaixell havia estat completament destruït. Prèviament, Langsdorff havia preparat el traspàs de la seva tripulació cap a Buenos Aires, on seria internada. El 19 de desembre tornava a dirigir-se als seus homes, acabant dient que: " Segurament l'opinió pública discutirà durant molt de temps per esbrinar si estàvem equivocats o teníem raó en destruir el nostre vaixell; si no hagués estat més heroic oferir de nou combat a l'enemic i que aquest finalitzés amb la mort dels mariners. Ho havíem fet sense dir ni una paraula i alegrement. Per part meva facilitaré la prova que això no ha estat per falta de valor personal." - Discurs del capità Hans Langsdorff.
Més de 500 dels tripulants del Graff Spee van ser traslladats a Buenos Aires. Tant a Buenos Aires com a Montevideo, uns 200 oficials van ser deixats en llibertat, aconseguint fugir a Alemanya, on van reingressar a la Kriegsmarine, mentre que els mariners van ser internats en casernes militars. La impossibilitat d'assegurar la seva residència a Montevideo va motivar que el Poder Executiu el 1942, amb vigència 1943, disposés el trasllat a Sarandí del Yi (a la Caserna de Prado del Rey) de 96 mariners de la tripulació del Graff Spee i del Tacoma, destinant-se a diversos efectius de la II Regió Militar per vigilar-los. Van estar allà fins al seu trasllat a Montevideo i repatriació a Alemanya el 1946. Nombrosos objectes del Graff Spee es troben al museu de a Caserna Pas del Rei de Sarandí del Yi, al departament de Durazno, a l'Uruguai.
El 20 de desembre del 1939, vestit amb l'uniforme complet i estirat sobre la bandera de batalla del vaixell, Langsdorff se suïcida a l'Hotel d'Immigrants de Buenos Aires. A la fi de gener de 1940, el creuer USS Helena, dels encara neutrals Estats Units, va arribar a Montevideo. La seva tripulació va poder visitar les restes de l'Admiral Graf Spee. Els nord-americans es van trobar amb els mariners alemanys, que encara es trobaven a Montevideo. Les restes es van enfonsar in situ parcialment en 1942-43, encara que parts del vaixell encara són visibles actualment, i el vaixell descansa a una profunditat de només 11 metres.
- Després de la batalla. Els britànics van comprar al govern alemany els drets de salvament per 14.000 lliures, utilitzant una empresa d'enginyeria de Montevideo com a pantalla. Els britànics havien estat sorpresos per com de maragdes havien estat els trets i esperaven trobar un radar, no quedant pas decebuts. Van utilitzar aquest coneixement adquirit per desenvolupar contramesures sota la direcció de Fred Hoyle, dins del projecte del radar britànic. L'almirall, però, es va lamentar per la gran quantitat de diners pagats pels drets. En 1997, un dels canons secundaris del Graff Spee de 105m va ser rescatat, reparat i actualment s'exhibeix al Museu Naval d'Uruguai, a Montevideo.
El febrer del 2004, un equip de rescat uruguaià dirigit per Héctor Bado i assessorat pel Doctor Mensun Bound, de la Universitat d'Oxford, va començar a treballar en el derelicte de l'Admiral Graf Spee. L'operació és parcialment finançada pel govern uruguaià, juntament amb una sèrie d'empreses, alguna alemanya, però el vaixell constitueix un perill per a la navegació. El 25 de febrer es va extreure la primera peça de mida significativa: el dispositiu de punteria de la nau, el telèmetre de cofa de 27 tones.
Les restes es troben enfonsades en una única peça al fang, i s'ha estudiat rescatar-lo mitjançant el sistema de piscina. L'equip de rescat pensa des de fa un temps la idea de reflotar-ho; una empresa que s'estima tindrà un cost de 24 milions d'euros. Molts veterans no ho aproven, però es considera un monument històric submarí que cal respectar. Un d'ells, Hans Eupel, antic mecànic especialista en torpedes, va afegir que "és una locura, massa car i sense sentit. També és perillós, car una de les tres càrregues que posarem no va explotar." Es diu que els rumors d'explosius actius escampats pel vaixell són una manera d'aturar l'extracció de les restes.
El 10 de febrer del 2006, la gran àguila de bronze amb una corona de fulles de roure emmarcant l'esvàstica que adornava la popa de l'Admiral Graf Spee, de 400kg de pes, 2 metres d'alçada i 2,6 de longitud, va ser rescatada. Es va exposar a l'Hotel Palladium de Montevideo.

Admiral Hipper

L'Admiral Hipper fou un creuer pesant pertanyent a la Kriegsmarine alemanya que participà en la Batalla de l'Atlàntic de la Segona Guerra Mundial. Va ser el líder de la classe Admiral Hipper, que incloïa els seus germans Blücher, Prinz Eugen, Seydlich i Lützow, tot hi que els dos últims mai foren completats. Va rebre el seu nom en honor del almirall alemany Franz von Hipper, comandant de l'escamot de creuers de batalla durant la Batalla de Jutlàndia l'any 1916 durant la Primera Guerra Mundial i més tard comandant en cap de la Hochseeflotte.
La nau va ser iniciada a les drassanes de Blöhm & Voss, a Hamburg, el 6 de juliol de 1935. Fou avarada set mesos més tard, el 6 de febrer del següent any, i assignada poc abans de la guerra, el 29 d'abril de 1939. sota el comandament del Kapitän zur See Helmuth Heye.
L'Admiral Hipper tingué un paper destacat a la guerra. Durant la Operació Weserübung liderà l'atac i el desembarcament sobre Trondheim. En aquesta operació enfonsà el destructor anglès HMS Glowworm a prop de la costa de Noruega. Més tard, el desembre de 1940, feu una incursió a l'Atlàntic per dur a terme ràtzies contra els mercants aliats. Aquesta operació, però, no tingué massa èxit. Al febrer de 1941 l'Admiral Hipper feu una altra incursió a través de l'Estret de Dinamarca, aquest cop enfonsant un gran nombre de naus mercants. La nau va ser llavors enviada a Noruega a participar en les operacions contra els combois soviètics, culminant en la Batalla del Mar de Barentsz, a la que enfonsà el destructor HMS Achates i el minador Bramble, però fou danyada pels creuers lleugers HMS Sheffield i HMS Jamaica, que l'obligaren a retirar-se.
Degut al fracàs en aquesta batalla, Adolf Hitler ordenà el desmantellament de tota la flota de superfície. L'almirall Karl Dönitz el va convèncer del contrari, i per tant l'Admiral Hipper va ser ancorat a Kiel per reparacions. L'èxit de Dönitz va ser parcial, però, ja que no va poder convèncer del tot Hitler sobre la utilitat de la flota de superfície, el que va fer que se li destinessin molts menys recursos. De resultes d'això, l'Admiral Hipper mai fou acabat de reparar. El 3 de maig de 1945 la nau fou greument danyada per bombarders de la RAF. La seva tripulació, doncs, el va barrinar per evitar que caigués en mans enemigues. Al juliol del mateix any, però, el vaixell fou resurat i enviat a la Badia de Heikendorf, on fou desmantellat entre el 1948 i el 1952. La seva campana està exposada a la Torre de la marina de Laboe.
- Història. L'Admiral Hipper va participar en la invasió alemanya de Noruega (Operació Weserübung). El 8 d'abril de 1940 s'enfrontà amb el destructor britànic HMS Glowworm al nord-oest de Trondheim (la tercera major ciutat noruega). Després d'intercanviar foc i malgrat el perill fatal, el Glowworm girà per encaixonar l'Admiral Hipper, causant-li danys abans de ser enfonsat.
El 9 d'abril va arribar al port de Trondheim. Les tropes que van desembarcar van ocupar la ciutat a les primeres hores, hissant la bandera nazi a la fortalesa de Kristiansten i a altres edificis municipals abans que la major part de la població es llevés.
Després de ser reparat de danys menors, l'Admiral Hipper operà amb els creuers Scharnhorst i Gneisenau per atacar les rutes de subministrament britàniques. A l'octubre de 1940, l'Admiral Hipper necessitava una revisió en profunditat de la seva maquinària i tornà a Kiel. Tot i aquest treball, es realitzaren dos temptatives per tornar a l'Atlàntic, que van haver d'abandonar-se per la problemes mecànics i incendis. Les reparacions es portaren a terme a Kiel i a Hamburg, retardant la seva tornada al servei actiu fins a desembre.
Finalment aconseguí sortir a l'Atlàntic sense ser detectat i operà atacant mercants, amb seu a Brest.
El primer atac, sobre el comboi de tropes WS-5A va tenir lloc el desembre de 1940. Tot i que un dels creuers britànics d'escorta, el HMS Berwick, va ser greument danyat, el impacte sobre el comboi va quedar limitat a dos mercants danyats. Problemes mecànics i escasses reserves de combustible van obligar a l'Admiral Hipper a tornar a Brest. Les reparacions van durar un mes.
L'Admiral Hipper tornà a l'Atlàntic l'1 de febrer de 1941. El 12 de febrer interceptà el comboi SLS-64, que navegava sense escorta. 7 vaixells de 19 van ser enfonsats, però el comboi es disgregà i, amb l'ajut del mal temps, aconseguí escapar. Amb pocs projectils de 203mm, l'Admiral Hipper tornà a Brest el 14 de febrer de 1941.
El creuer tornà a Kiel via l'estret de Dinamarca, arribant-hi el 28 de febrer. Allà va ser reparat, realitzant-se diverses modificacions per incrementar la capacitat dels dipòsits de combustible per augmentar el seu radi d'acció.
Des de març de 1942, l'Admiral Hipper va ser destinat a Noruega per portar a terme accions contra els combois de l'Àrtic, i com preparació contra una acció britànica a Noruega. La nit de cap d'any de 1942 participà en el fracassat atac alemany contra el comboi JW-51B; a on enfonsà el dragamines HMS Bramble i al destructor HMS Achates. Tot i la seva força, l'atac va ser rebutjat i l'Admiral Hipper resultà danyat. Tornà a Wilhelmshaven, on va ser decomissat i desplaçat a Gotenhafen.
Donada la desil·lusió amb la flota de superfície de la Kriegsmarine, l'Admiral Hipper no va tornar a estar preparat per tornar al servei actiu fins al gener de 1945, quan, tot i que només parcialment reparat, va usar-se per evacuar refugiats i soldats ferits del Front Oriental.
Va quedar varat al port de Kiel el 2 de maig de 1945, i va ser desballestat entre 1948 i 1949.

Admiral Karpfanger

El "Admiral Karpfanger" ..., el seu sol nom suggereix un dels records més enigmàtics i tràgics de la marina mundial.
Botat en 1907, el navili parla envellit molt quan va emprendre el seu últim viatge, tot i que se li havia renovat i dotat de modern sistema de comunicacions, encara que petit, i d'instruments de precisió. El 16 de setembre de 1937 salpava des d'Hamburg amb destinació a Austràlia, transportant a uns seixanta cadets.
Els primers avanços van ser normals. Va doblegar el Cap de Bona Esperança i el 5 de gener de 1938 va ancorar a la rada de Port German, al sud d'Austràlia, carregant 8.500 tones de blat per salpar després amb destinació a Europa. Havia arribar a Hamburg a finals del mes de maig.
Tres dies després de la seva partida una estació costanera va percebre un feble missatge, però l'1 de març el "Admiral" va donar la seva posició correcta: estava a 200 milles de Dunedin, al sud de Nova Zelanda, en bones condicions. Va repetir missatges comercials per a la seva línia, la "Hamburg America", els dies 4 i 9 de març. El dia 12 va insistir: "Tot està bé". Aquesta va ser la seva última senyal.
Tres dies més tard, els caps de la companyia i les autoritats de la marina van començar a inquietar lleument. Van recordar que el transmissor del "Admiral" era modern però petit i podria haver-ne avariat amb facilitat. Es insistia que d'haver-li passat alguna cosa, altres vaixells ho haurien observat, però els experts reconeixien íntimament que això era molt eventual: el "Admiral" seguia la ruta tradicional dels vells velers, ruta que era molt poc freqüentada ja en aquesta època.
A finals de maig el "Admiral" hauria treure, segons els càlculs més dilatats, al golf de Gascunya o al Canal de la Mànega. La companyia i els familiars dels cadets es negaven a donar per perdut al veler escola. Es feien mil especulacions: podia estar a la deriva a l'Atlàntic, haver ancorat en illes com Ascensió o Tristán de Cunha, o simplement haver-ne retardat. Però ja en els primers dies de juliol es va decidir avisar i alertar tots els vaixells de l'Atlàntic Sud. Per la seva banda, la "Hamburg America", va decidir ordenar la partida d'una de les seves unitats, el "Leuna", perquè seguís la mateixa ruta que va haver de seguir el "Admiral".
Entre tant els experts ampliaven el camp de cerca a les costes de Xile i l'Argentina i tota l'Oceania. Des Valparaíso, el primer port xilè, salpava una poderosa unitat xilena d'exploració, el "Galvarino", i pels canals de la Patagònia descendia l'argentí "Badia Blanca". A més, els arxipèlags de Tuamotu eren recorreguts per unitats franceses.
Però l'únic vaixell que tindria una petita notícia seria el "Galvarino", que va trobar enuna ancorada una petita planxa amb la llegenda "Capità i Oficials". La planxa va ser enviada a Hamburg i va ser reconeguda pel mestre que havia refaccionado el "Admiral".
Aquesta única prova va ser decisiva. Veredicte final: el "Admiral" hauria xocat amb un iceberg ... Cap indici posterior va canviar aquesta possibilitat. Un misteri més ...

Admiral's Cup

La Admiral's Cup és una de les competicions de vela de creuer més importants del món. L'organitza el Royal Ocean Racing Club.
Es disputa cada dos anys des de 1957, encara que no es va disputar a 2001, 2005, 2007, 2009 ni el 2011.
La competició es realitza per equips. Fins 2003 es va disputar per equips nacionals, constant cada equip de tres iots. Se celebren diverses regates puntuables, entre les quals sempre va destacar la Fastnet race, comptabilitzant els resultats dels tres iots de cada equip en cada regata per a la classificació final.
El 2003 es va canviar l'àmbit dels equips i el nombre de iots, passant de representar nacions a representar a clubs nàutics i de ser 3 iots per equip, a 2 iots per equipo.

admissió

En els motors de combustió interna de quatre temps, primera fase del cicle, en la qual la barreja combustible o l'aire que s'utilitza en la combustió són aspirats pel pistó.

admissió

Acció o acte d'entrar en una màquina el fluid operant.

admissió d'un motor de quatre temps

Hem de suposar que el motor està girant; perquè el motor funcioni per si sol, sense l'ajuda del motor d'arrencada ni la maneta per arrencada manual, el pistó ha de complir quatre recorreguts, dos de dalt a baix i dues de baix a dalt. En cada un d'ells passa dins del cilindre una operació diferent. Per això se l'anomena de "Quatre temps" o d'Otto, que va ser el seu inventor.
- Primer temps: Admissió. El pistó està en el PMS (punt mort superior) i comença a baixar, en aquest moment s'obre la vàlvula d'admissió i els gasos producte de la barreja de nafta i aire provinents del carburador, són aspirats pel pistó que descendeix, i van omplint el cilindre. Quan el cilindre arriba a el PMI (punt mort inferior) es tanca la vàlvula d'admissió. Durant aquest temps el pistó va baixar del PMS a PMI i el cigonyal va fer mitja volta.
- Segon temps: Compressió. El pistó puja des del PMI al PMS i les dues vàlvules estan tancades. Els gasos que omplen el cilindre van ocupant un espai cada vegada més reduït, comprimint fins a arribar a el PMS; l'espai que queda en aquest punt de flama càmera de compressió. Durant la compressió el pistó va pujar del PMI al PMS i el cigonyal va donar una altra mitja volta. Per haver-ne comprimit la mescla, com tots els gasos, eleva la seva temperatura i l'aire i la nafta estan més units. Aquestes condicions milloren l'explosió que es realitzarà immediatament.
- Tercer temps: Explosió. En el moment que els gasos es troben fortament comprimits i amb major temperatura a la cambra de compressió o explosió salta a la bugia (B) l'espurna que provoca l'explosió. La força llança a el pistó del PMS a PMI transmetent-se per la biela al cigonyal i per tant un fort impuls al volant del qual és solidari. En aquesta fase les dues vàlvules van romandre tancades i el cigonyal va donar una tercera mitja volta.
- Quart temps: Escapament. A l'iniciar-se aquest temps, el pistó està en el seu PMI, la vàlvula d'escapament s'obre, i el pistó al pujar empeny els gasos cremats, expulsant a l'exterior per la canella de fuita. Quan el pistó arriba a el PMS la vàlvula d'escapament es tanca. En aquesta cursa el cigonyal va girar una altra mitja volta.
Quan el pistó comença a baixar de nou des del PMS s'obre la vàlvula d'admissió i es repeteixen totes les fases anteriors en la mateixa forma i en el mateix ordre, mentre el motor estigui funcionant. El conjunt de les quatre operacions (admissió - compressió - explosió - escapament) es diu cicle de quatre temps. Com a cada temps del motor correspon mitja volta del cigonyal, el cicle es realitza en quatre mitges voltes, o sigui en dues voltes completes del cigonyal.

admissió del vapor

Entrada del vapor en el cilindre d'una màquina de vapor por la diferència de pressió entre la caldera i el cilindre.

admissió e importació temporal de mercaderies

El règim duaner que permet rebre en un territori duaner amb suspensió total o parcial dels drets i els impostos a la importació, certes mercaderies importades per a un propòsit específic i amb intencions de ser reexportades dins d'un termini determinat, sense que haguessin patit una modificació, excepte el seu depreciació normal deguda a l'ús que s'hagués fet d'elles.

admissió temporal

Règim duaner que permet l'entrada en territori nacional, per termini determinat, de mercaderies destinades a la seva transformació, modificació o reparació, després de la qual cosa han de ser reexpedides a l'estranger o a zona o dipòsit francs.
La seva principal característica és la suspensió de drets aranzelaris a l'entrada i la circumstància del seu major valor a la sortida, conseqüència del valor afegit nacional.
Constituïx un dels sistemes de tràfic de perfeccionament, que es regeix pel text Refós de les Disposicions Bàsiques relatives al Règim d'Admissió Temporal.

admissió temporal amb perfeccionament

És aquella en virtut de la qual la mercaderia importada pot romandre amb una finalitat i per un termini determinat dintre del territori duaner, quedant sotmesa, des del mateix moment del seu deslliurament, a l'obligació de reexportar-la per a consum.
La mateixa haurà de ser perfeccionada i la posterior reexportació serà sota la forma de productes resultants i es veurà beneficiada a través de la suspensió del pagament de gravàmens d'importació i de l'aplicació de restriccions de caràcter econòmic.

admissió temporal de duanes

El règim duaner que permet rebre en un territori duaner, amb suspensió de drets i taxes a la importació, determinades mercaderies amb una fi determinada i destinades a ser reexportades en un termini determinat, ja sigui sense haver sofert transformacions o havent estat sotmeses a un procés d'elaboració, manufactura o reparació.
La entrada de matèria primera o productes intermedis estrangers al territori nacional amb l'exclusiva fi de ser sotmesos a un procés de transformació industrial solos o barrejats amb uns altres que poden ser d'origen nacional o nacionalitzats, per a la seva posterior reexportació o la seva entrada en una Zona o Port Franc existent dins del país, amb exempció del pagament de gravàmens duaners i dins dels terminis que les lleis de l'Estat determinin.
El règim duaner que permet entrar en territori duaner, amb suspensió del pagament de gravàmens, certes mercaderies importades amb una fi determinada i destinades a ser reexportades dins d'un termini establert, sigui en l'estat en què van ser importades o després d'haver sofert una transformació, elaboració o reparació determinada.
L'aplicació d'aquest règim aquesta, generalment sotmesa a la constitució d'una garantia i pot estar acompanyada de mesures especials de control duaner.
El règim jurídic-duaner que permet ingressar en un territori duaner amb suspensió del pagament de gravàmens de mercaderies estrangeres, sense perdre la seva qualitat de tals, les que transcorreguts els terminis establerts en la llei, hauran de ser importades o reexportades o podran canviar a una destinació duanera provisoria.

admissió temporal de mercaderies

Règim de duana pel qual es permet el ingrés dintre del territori duaner d'un país, amb suspensió dels drets i taxes a la importació, de mercaderies importades amb un propòsit definit i destinades a ser reexportades, ja sigui en el seu estat originari o com resultat de determinades transformacions o reparacions dintre d'un termini preestablert en la normativa que regula aquest règim.

admissió temporal per a perfeccionament actiu

Règim especial duaner mitjançant el qual s'introdueixen al territori duaner nacional entrades, matèries primeres, parts o peces d'origen estranger, amb suspensió dels impostos d'importació i altres recàrrecs addicionals que siguin aplicables, per ser reexpedides després d'haver patit qualsevol tipus de perfeccionament, dins el termini atorgat per tal fi.

admissió temporal per a transformació

Règim duaner que té per objecte admetre en un territori duaner la importació de mercaderies destinades a l'elaboració d'articles acabats, les quals quedessin lliures de pagament de drets aranzelaris, sempre que aquests articles es destinin a l'exportació en el termini.

admissió temporal sense transformació

És aquella en virtut de la qual la mercaderia importada pot romandre amb una finalitat i per un termini determinat dintre del territori duaner, quedant sotmesa, des del mateix moment del seu deslliurament, a l'obligació de reexportar-la per a consum.
La posterior reexportació haurà de realitzar-se serà sota la mateixa forma que va ser introduïda al territori duaner i es veurà beneficiada a través de la suspensió del pagament de gravàmens d'importació i de l'aplicació de restriccions de caràcter econòmic.

admitància

Mesura de la facilitat amb què circula el corrent per un circuit; és recíproca de la impedància.
La unitat és el siemens.
Recíproc d'impedància.

admitància de reacció

La admitància de curt circuit d'una vàlvula termoiònica des del elèctrode de sortida cap al d'entrada.

admitància de transferència

Des d'un parell de terminals d'un transductor elèctric a un altre parell, a una freqüència determinada, relació complexa entre el corrent en el segon parell de terminals i la força electromotriu aplicada en el primer parell, estant acabats els restants parells de terminals en condicions especificades.

ADN

Acrònim de "Accord Européen Relatif au Transport International Des Marchandises Dangereuses Parell Voies de Navigation Intérieures" és un acord europeu sobre el transport internacional de mercaderies perilloses per vies de navegació interior.
- Va ser presentat el 25 de maig de 2000 i el seu propòsit és:
a) Assegurar la seguretat del moviment de càrrega perillosa per vies de navegació inferiors.
b) Contribuir efectivament a la protecció del medi ambient, prevenint la contaminació de qualsevol agent provinent d'accidents o incidents durant el seu transport.
c) Facilitar l'operació de transport de químics i promoure les seves rutes de canvi internacionals.
Els seus membres són: Alemanya, Àustria, Bulgària, Croàcia, Eslovàquia, França, Països Baixos, Hongria, Itàlia, Luxemburg, República Txeca, República de Moldava, Rússia.

adob

Obra o treball, generalment de manteniment, de poca importància.

adob culinari

Preparació culinària en la qual es deixen macerar peixos i altres menjars.
Barreja d'alls picats, pebre vermell, oli, orenga i sal emprada per a macerar peix o altres comestibles.
L'adob és la immersió d'un aliment cru en un preparat en forma de brou (o salsa) de diferents components: pebre vermell (el més habitual), orenga, sal, alls i vinagre, barrejats segons el lloc de procedència i aliment en el qual es vagi a usar destinat, principalment a conservar i realçar l'aliment. La tècnica de cuina és originària de la cuina espanyola, i posteriorment va ser adoptada en altres països com Filipines i Perú, Característiques. La carn i el peix eren difícils de conservar en l'antiguitat. El fred facilita la conservació dels aliments, però de vegades els climes no proporcionen aquestes baixes temperatures ideals per a la conservació i resulta necessari aplicar altres tècniques com l'adob. Les tècniques de sacrifici d'animals se solen realitzar en els mesos més freds del hivern i després d'elles hi ha un excedent de carn que resulta necessari conservar. És en aquests casos quan s'apliquen els adobs amb la presència de pebre vermell (element amb propietats antibacterianes). El pebre vermell proporciona un color vermellós als adobs, però al mateix temps els capsacinoides permeten dissoldre els greixos fins al punt de permetre la seva penetració en els teixits, anant més profund que la superfície.
Usos. L'adob s'emprava abans com a mètode de conservació d'aliments, però a poc a poc amb l'adveniment dels mètodes de refrigeració l'adob s'empra tan sols com un mètode de saboritzar aliments abans de la seva cuinat. La seva aplicació és tan tradicional que algunes preparacions segueixen fent-se amb la intenció de saboritzar.

adob fertilitzant

Els adobs fertilitzants donen lloc a un important tràfic mundial mogut en la seva major part en grans quantitats unitàries, a orri o en sacs.
Durant el transport han de ser defensats de la humitat per un adequat material d'estibes, i condicionament que faciliti una bona ventilació.
Entre les principals classes objectes de comerç internacional han d'esmentar: els adobs naturals, guano, farines de peix, farines d'ossos i fem de diverses procedències minerals o químics i les seves barreges com el sulfat amònic, la cianamida càlcica, urea i nitrat amònic, sòdic i càlcic, entre els nitrogenats, fosfats i superfosfats, escòries de desfosforació, entre els fosfats i les sals potàssiques, sulfat i clorur potàssic, compostos i complexos, barreges i combinacions químiques dels citats, nitrat de Xile i altres.
De vegades es manegen abonaments líquids com el purins, del fem, dissolucions de la urea o del nitrat amònic i altres.
El transport d'abonaments ha donat lloc a diverses pòlisses de noliejament, estàndard, com la "Ferticon, Africamphos, Hidrocharter" i altres.

adobadures

Obres insignificants que es fa en reparació d'un daltabaix parcial.

adobar

Reforçar amb pedaços el que està vell o trencat.

adobar

Antigament, carenar, aparellar, equipar, armar.

adobar

Aplicar o adequar una cosa a una altra per completar-la.

adobar

Corregir o esmenar.

adobar les xarxes

Reparar les xarxes foradades.
Es fa amb una espècie de bobina normalment allargada en la qual s'atropella el fil per a la confecció de les xarxes de pesca.
Acaben en punta per un dels extrems, a fi de facilitar l'operació del teixit de la xarxa, i la seva grandària varia amb el tipus de fil utilitzat i també amb la grandària de la malla que es pretén confeccionar.
El material utilitzat per a la confecció d'aquestes agulles era antigament la fusta, encara que també les hi ha de metall i en l'actualitat es fabriquen igualment de plàstic.
Fins a fa uns anys els arts de pesca eren fabricats amb fibres vegetals, cànem, cotó, etc., i era molt normal que es confeccionessin a mà, especialment els flocs dels arts d'arrossegament.
En l'actualitat, els arts de pesca es fabriquen mitjançant telers especials.
No per això ha decaigut l'ús de l'agulla, doncs en la pesca són constants els trencaments de diferents parts de l'art i l'apedaço deu fer-se utilitzant aquests instruments per mans habilis i ràpides.

adobar un pal

Qualsevol de les peces o trossos de fusta amb que s'emplenen les faltes de les metxes i contra metxes en la part interior dels pals.

adobar veles

Referint-se a les veles, és com a l'accepció comú de canviar alguns trossos vells, fets malbé o estripats, sobreposar-ne d'altres i fer-los-hi tota mena d'adobs.

adobassar

Adobar, posar en bon estat qualque cosa rompuda o espanyada.

adormida

Es diu de l'embarcació que navegant escorada pel vent no respon al timó.

adormir el vaixell

Quedar-se uns instants parat el vaixell abans d'adreçar-se, o sense fer-ho, quan arriba al màxim del seu balanç.

adormir l'agulla

Trigar l'agulla magnètica a tornar al meridià magnètic durant els canvis de rumb, per manca de força o altres defectes.

adormir la barca

Omplir-se d'aigua una barca, quedant tan feixuga que li costa de moure's.

adormit

Lloc o paratge on s'ha estat fondejat durant la nit, a l'abric de vent i la mar.

adormit

Se'n diu del vaixell quan navega escorat pel vent i no obeeix a el timó.

adormit

Se'n diu del vaixell que el període de cabotades ampli i lent quan, a l'arribar a el punt de màxim balanceig, queda parat uns moments abans de adreçar-se.

adormit

S'aplica al màxim balanceig, queda aturat uns moments abans de adreçar-se.

adormit

S'aplica al meridià magnètic en els canvis de rumbs.

adormit

S'aplica al compàs que per falta de força directriu o altres defectes, triga a tornar a el meridià magnètic en els canvis de rumbs.

adorns

Conjunt d'elements ornamentals que serveix per embellir o millorar l'aspecte dels vaixells o coses.

adorns de popa

Conjunt d'elements ornamentals que decoren la popa i aletes d'un vaixell.

adorns de proa

Conjunt d'elements ornamentals que decoren la popa i aletes d'un vaixell.

ADPIC

Acrònim d'Aspectes dels Drets de propietat intel·lectual relacionades amb el Comerç.

adquisició

Procés en el qual un receptor GPS localitza la font del senyal i comença a recollir dades dels satèl·lits.

adquisició de dades

Procés en el qual un receptor GPS localitza la font del senyal i comença a recollir dades dels satèl·lits.

adquisició de dades hidrogràfiques

Totes els mesuraments in situ per a obtenir les dades hidrogràfiques.

adquisició de la propietat del vaixell

Sosté l'article 573 del Codi de Comerç, que el vaixell "es pot adquirir per qualsevol dels mitjans reconeguts en Dret".
Però l'adquisició presenta certes peculiaritats en relació amb la disciplina comuna.
Els mitjans d'adquirir la propietat d'un vaixell es divideixen en "originaris" i "derivats".
Entre les maneres originàries ofereixen especial interès la construcció i la usucapió.
La construcció dóna lloc a la creació d'una cosa nova, que és vaixell, que passa per ésser del constructor o de la persona per compte de la qual es construeixi.
La usucapió permet adquirir la propietat del vaixell per la possessió del mateix, això és, possessió de bona fe continuada per espai de tres anys, amb just titulo degudament registrat.
Faltant algun d'aquests requisits es necessitarà la possessió continuada per deu anys.
També es pot sol·licitar com originaris la presa "marítima" (en temps de guerra).
La troballa, encara que en realitat el trobador no fa seu el vaixell, sinó que solament adquireix el dret de premi de troballa, en aquest punt cal citar la Llei de 24 de desembre de 1962 sobre auxilis, salvaments, remolcs, troballes i extraccions marítimes, en la qual tenen un règim especial els vaixells i aeronaus abandonades, en aquests casos l'Estat adquireix la propietat si el propietari fa abandó dels seus drets en aquesta Llei (si el propietari no apareix en el termini d'un any s'estimés la presumpció legal d'abandó), sense perjudicis dels drets del trobador, que són els mateixos que respecte a les coses abandonades en la mar o llançades per les ones a les costes (és a dir, 1/3 del valor del trobat).
Per ultimo cap fer referència a l'abandó del vaixell fet per l'assegurador en favor de la companyia asseguradora, que transmet la propietat del mateix i li faculta per a exigir d'aquella el import estipulat en la pòlissa dels casos previstos en el Codi de Comerç (article 798).
Quant a les maneres derivatives, el vaixell s'adquireix en virtut de qualsevol negoci translatiu del domini seguit de la tradició (article 619 del Codi de Comerç).

ADR

Acrònim d'Acord Europeu sobre Transport Internacional de mercaderies Perilloses per Carretera (ADR) 1957, pel qual es convé que les parts contractants no posaran obstacles al pas dels seus respectius vehicles pels països de cadascuna, sempre que compleixin les prescripcions del Conveni.
Els països participants en l'Acord són: Àustria, Benelux, França, Alemanya, Itàlia, Escandinava, Polònia, Portugal, Suïssa, Regne Unit i Iugoslàvia, Espanya es va adherir el 22/11/.72.
- El ADR agrupa la seva extensa normativa en dues grans títols:
a) Annex A, Disposicions sobre Matèries i objectes perillosos.
b) Annex B, Disposicions sobre el Material de Transport i sobre el transport.

Adraman

Adraman (s. XVII). Aventurer del segle XVII, més conegut amb el nom de el fill de la carnissera de Marsella. De nen va ser segrestat per uns pirates, va entrar al servei del sultà, va arribar a ser paixà de Rodes, gran almirall de l'esquadra otomana, i va morir penjat per una acusació falsa. Deixar vint i dos fills, el més gran dels quals va seguir les petjades del seu pare.

adrazo

Es diu adrazo a un alambí o desalador d'aigua de mar que van usar els navegants espanyols des dels primers temps de les seves llargues navegacions.
Així es recull en la redacció del viatge que va fer el capità Pedro Fernández de Quirós per ordre del rei a la terra austral i incògnita en els anys 1605 i 1606 i que va ser escrita per Gaspar González de Leza, pilot major d'aquella expedició.

adreça el vaixell !

Ordre de posar el vaixell dret, sense escora a cap de les bandes.

adreçable

Que es pot adreçar.

adreçament

Acció de fer tornar a la verticalitat una embarcació inclinada per una de les bandes.

adreçant

Que adreça, normalment aplicat al parell de forces que adrecen la nau quan es presenta una escora per efecte del vent o de la mar.

adreçable

Que pot o ha de ser adreçat.

adreçar

Posar plana una cosa enguerxida, guerxa.

adreçar

Redreçar el vaixell quan aquesta escorat a una banda.
Es tracta de la recuperació de la posició inicial del vaixell; és a dir, és el contrari a escorar.

adreçar el vaixell

Posar el vaixell en posició vertical (en la direcció de les drisses), és l'acció contrària d'escorar.
Un vaixell o embarcació es troba adressat quan el pla longitudinal de crugia és perpendicular amb el pla de flotació.

adreçar el vaixell

Fer que un vaixell escorat torni a la seva posició horitzontal.
Es tracta de la recuperació de la posició inicial del vaixell, és a dir, és el contrari a escorar.
Si l'escora es deu al fet que, per una mala estiba, s'ha desplaçat la càrrega, traslladant aquesta oportunament s'aconseguirà adreçar el vaixell.
En el cas d'un veler al que un contrast amenaci amb tombar-lo, s'aconseguirà adreçar-lo esventant les veles, ja sigui deixant anar escotes o ficant canya per a orsar i quedar proa al vent.

adreçat

Un vaixell o embarcació es troba adreçat quan el pla longitudinal de crugia és perpendicular amb el pla de flotació.

adreçat

Posar vertical un veler, contrarestant l'escora produïda pel vent a les veles.
S'aconsegueix gràcies al pes de la tripulació, al llast, si el vaixell en té la correcta posta a punt de les veles en conjunció amb un bon ús del timó.

adreçat

Situació en la qual es troba un vaixell quan el seu escora és zero, és a dir, no estant escorat.

adreçat

Aixecat, hissat o lloc dret amb les drisses.

advecció

És la transferència horitzontal de qualsevol partícula en l'atmosfera per mitjà del moviment de l'aire (vent).
En general aquest terme és referit al transport horitzontal en superfície de propietats com temperatura, pressió i humitat.

advecció

L'advecció és el transport en un fluid.
El fluid es descriu matemàticament per a tals processos com un camp vector, i el material transportat com una concentració escalar de substància, que està present en el fluid.
Un bon exemple d'advecció és el transport de contaminants o sediments en un riu: el moviment de l'aigua porta aquestes impureses riu avall.
Una altra substància comunament advectiva és la calor, i aquí el fluid pot ser l'aigua, l'aire, o qualsevol un altre material fluït que contingui calor.
Qualsevol substància, o propietat conservada (com la calor) pot ser advectiva, d'una manera similar, en qualsevol fluid.
L'advecció és important per a la formació dels núvols orogràfics i la precipitació de l'aigua des dels núvols, com a part del cicle hidrològic.

advecció ageostròfica

Advecció produïda per la component ageostròfic del vent.

advecció atmosfèrica

Conjunt de fenòmens atmosfèrics produïts per aquest moviment.

advecció càlida

Moviment horitzontal de l'aire tebi en direcció a un lloc específic.
Contrasta amb l'advecció freda.

advecció d'aire càlid

Transport d'aire càlid a una àrea per acció de vents horitzontals.
Sinònim advecció càlida.

advecció d'aire càlid damunt d'aire fred

Condició que existeix quan una massa d'aire relativament càlida ascendeix per sobre d'una massa d'aire més freda i més densa en la superfície.
El resultat sol ser la formació de núvols baixos, boira i precipitació lleu i constant.

advecció d'aire fred

Transport d'aire fred a una regió per acció dels vents horitzontals.
Sinònim advecció freda.

advecció d'humitat

Transport d'humitat per vents horitzontals.

advecció de contorn

La advecció de contorn és un mètode Lagrangià de simular l'evolució d'un o més contorns o isolínies d'un traçador a mesura que és agitat per un fluid en moviment. Penseu una gota de colorant injectada en un corrent de riu o rierol: per al primer ordre pot ser modelada seguint només el moviment dels seus contorns. És un excel·lent mètode per estudiar una barreja caòtica: fins i tot quan està adventat per camps de velocitat suau o resolts finitament, a través d'un procés continu d'estirament i plegament, aquests contorns es converteixen sovint en intricats fractals. El traçador és típicament passiu com en però també pot ser actiu com a, representant una propietat dinàmica del fluid com la vorticitat. En el present, l'advecció de contorns està limitada a dues dimensions, però són possibles les generalitzacions a tres dimensions.

advecció de vorticitat

És el procés mitjançant el qual, el component rotacional del vent (vorticitat), és transportat pel camp de velocitat.
També pot ser avaluat com el canvi de la vorticitat pel que fa al temps, en un punt donat.

advecció de vorticitat positiva

Advecció de forts valors de vorticitat en un àrea, que sovint està associada amb el moviment ascendent (ascens) de l'aire.
Normalment, la AVP es troba davant dels disturbis en altura (p. ex., ones curtes) i és una propietat que amb freqüència augmenta el potencial de precipitació.

advecció freda

Moviment horitzontal de l'aire més fred cap a un lloc.
Contrasta amb l'advecció càlida.
Sinònim advecció d'aire fred.

advecció geostròfica

Advecció produïda per la component geostròfica del vent.

advecció meteorològica

L'advecció, en meteorologia, el procés de transport d'una propietat atmosfèrica, com ara la calor o la humitat, per efecte del vent.

advecció oceanogràfica

L'advecció, en oceanografia, el transport de certes propietats, com ara la salinitat, pels corrents marins. Tals propietats tenen una distribució espacial.

advecció per turbulència

Transferència de les propietats de les masses d'aire a causa de la turbulència atmosfèrica.

Adventure 1809

HMS Adventure. A la Royal Navy, fins a començaments de segle XXI, han existit 12 vaixells anomenats Adventure, el vuitè d'aquesta llista va ser la nau que va comandar Phillip Parker King, entre els anys 1826 i 1830. durant la comissió d'aixecament hidrogràfic de la costa meridional de Amèrica de Sud.
- Història. Va ser construït a King's Lynn, port situat en el comtat de Norfolk, Anglaterra, 156 quilòmetres a nord de Londres com transport amb 10 canons, llançat a l'aigua el 4 d'abril de 1809 amb el nom del HMS Aid. Les seves característiques eren: 314 t burden, eslora de 105,5 peus (32,2 m), mànega de 26 peus (7,9 m), propulsió: espelmes. Armament: 10 canons de a 12 lliures. Al març de 1817 se li van retirar els canons i va ser convertit en vaixell d'investigació.
En 1821 va ser re nombrat com HMS Adventure. Entre els anys 1826 i 1830 va participar en l'aixecament hidrogràfic de la costa meridional de Sud-americà. En 1853 va ser alienat.
En 1825 l'Almirallat britànic va ordenar que dos vaixells, el HMS Adventure i el HMS Beagle, fossin preparats per inspeccionar i aixecar les costes meridionals d'Amèrica de Sud.
Al maig de 1826 tots dos vaixells van estar llests per complir la comissió. El HMS Adventure era un veler espaiós, sense canons, excepte un de salutació i una dotació de setanta-sis homes. Va ser posat sota el comandament del Comandant Phillip Parker King qui més tenia el càrrec de hidrògraf i Comandant en Cap de l'expedició. El HMS Beagle amb una dotació de seixanta-tres homes estava sota el comandament d comandant Pringle Stokes.
Les naus van salpar de Plymouth el 22 de maig de 1826 rumb a Rio de Janeiro port en el qual van fondejar el 10 d'agost de el mateix any, després de fer escala a Madeira, Tenerife i Sant Jago. El 2 d'octubre van prosseguir cap al Riu de la Plata. El 19 de novembre van continuar cap al sud arribant a l'entrada de l'estret de Magallanes el 20 de desembre de 1826. En els primers dies de gener de 1827 van fondejar a Puerto de la Fam, lloc que Parker King va escollir com a port base de l'expedició.
Les naus van efectuar 4 campanyes entre els anys 1826 i 1830 tenint com a base d'aprovisionament i descans Brasil. Després d'aquesta fructífera campanya, la cartografia de l'Estret i de la zona dels canals patagònics xilens va experimentar un gegantesc progrés.
Durant aquesta comissió el Adventure va efectuar treballs hidrogràfics principalment a l'estret de Magallanes i aigües adjacents. En els seus desplaçaments en 1829 va arribar fins al port de Valparaíso.
El 6 d'agost de 1830 el Beagle i el Adventure van salpar de Rio de Janeiro cap a Anglaterra fondejant el 14 d'octubre de el mateix any a Plymouth.

advertiment

Pronòstic emès, per l'organisme competent del país, amb molta anticipació per a avisar al públic que existeix la possibilitat que es produeixi un perill en particular relacionat amb el temps.

advertiment d'huracà

Anunci formal emès pels meteoròlegs del Centre Nacional d'Huracans quan determinen que les condicions per a la formació d'un huracà afectaran un àrea costanera o grup d'illes en les pròximes 24 hores.
L'advertiment s'emet per a informar al públic i la comunitat marítima sobre la ubicació, intensitat i desplaçament de la tempesta.

advertiment d'inundació

Un alt flux o desbordament de l'aigua d'un riu és possible en el període donat.
Pot també a aplicar-se a la gran sortida d'aigua pel drenatge en àrees baixes.
Aquests advertiments s'emeten generalment per a la inundació que s'espera ocorri almenys 6 hores després que les fortes pluges han acabat.

advertiment d'inundació sobtada

Butlletí especial emès per l'organisme competent del país per assenyalar l'existència de condicions hidrològiques actuals o en fase de desenvolupament que són favorables per a les inundacions sobtades en o prop de la zona de l'avís, encara que la seva ocurrència no és encara ni segura ni imminent.
A USA, s'emeten alarmes al públic a les inundacions que és generalment només una inconveniència (no perillosa per a la vida) a aquestes que viuen a la àrea afectada.
Publicat quan la pluja intensa i causarà inundacions de carrers i d'àrees en urbanes.
També utilitzat si rierols rurals o urbans petits són pronosticades assolir o excedir desbordament, dels danys a les llars o als camins podien passar.

advertiment d'inundacions per a àrees urbanes i rierols

En USA, s'emeten alarmes al públic a les inundacions que és generalment solament una inconveniència (no perillosa per a la vida) a aquestes que viuen en l'àrea afectada.
Publicat quan la pluja intensa i causarà inundacions de carrers i d'àrees en urbanes.
També utilitzat si rierols rurals o urbans petits són pronosticades arribar a o excedir-se desbordament.
Una mica de danys a les llars o als camins podien ocórrer.

advertiment de calor extrema

Butlletí especial emès pel NWS de EUA quan s'esperen les següents condicions dintre de les pròximes 12 a 36 hores: índex de calor mínima de 40,5º F (105º F) durant més de 3 hores per dia per 2 dies consecutius o un índex de calor a l'excés de 46º F (115º F) de qualsevol durada.

advertiment de tempesta hivernal

Als EUA, el NWS emet un advertiment de tempesta hivernal per avisar amb 12 a 36 hores d'anticipació de la possibilitat de temps hivernal sever.
Sovint s'emet un advertiment quan encara no s'han definit bé ni la trajectòria de la tempesta hivernal que està desenvolupant-se, ni les conseqüències de l'esdeveniment meteorològic.
En termes ideals, eventualment l'advertència de tempesta hivernal s'actualitzarà a un avís quan la naturalesa i posició de l'esdeveniment meteorològic es tornin més clares.
El propòsit de l'advertiment de tempesta hivernal és oferir prou temps perquè els que necessitin fer plans puguin fer-ho.
El propòsit de l'advertiment de tempesta hivernal és brindar suficient temps perquè els quals necessitin fer plans puguin fer-lo.

advertiment de tempesta severa

Butlletí emès pel NWS de EUA, quan les condicions són favorables per al desenvolupament de tempestes severes en i prop d'una zona definida.

advertiment de tempesta tropical

Les condicions de la tempesta tropical en l'àrea d'advertiment són possibles en un termini de les 36 hores següents.

advertiment de vents forts

Butlletí especial emès pel NWS de EUA quan existeixen condicions favorables per al desenvolupament de vents forts sobre tota o part de l'àrea de pronòstic, però la seva ocurrència no és encara segura.
Els criteris dels advertiments de vents forts són els mateixos que s'expliquen baix alerta de vents forts i han d'incloure l'àrea que es veurà afectada, el motiu de l'advertiment i l'impactes potencial dels vents.

advertiment meteorològic

Missatge difós per a proporcionar els advertiments apropiats sobre les condicions meteorològiques perilloses.

advectiu

Relatiu o pertanyent a l'advecció.

advocat

Un advocat és aquella persona, llicenciada en dret i inscrita en un Col·legi d'Advocats, que exerceix professionalment l'assessorament i consell en matèria legal així com la direcció i defensa de les parts en judici i tota classe de processos judicials i administratius.
Els advocats són els principals cooperadors o agents que intervenen en l'administració de justícia.
L'advocat, al ser un professional específicament preparat i especialitzat en qüestions jurídiques, és l'única persona que pot oferir un enfocament adequat del problema que té el ciutadà o 'justiciable'. Cal destacar que a més de la seva intervenció en judici, una funció bàsica i principal de l'advocat és la preventiva.
Amb assessorament, una correcta redacció dels contractes i documents, etc., s'eviten conflictes, de forma que l'advocat, més que per als plets o judicis, serveix per a no arribar a ells.
D'altres col·lectius professionals presten serveis propers als dels advocats, i es tracta de professionals altament qualificats, però especialitzats en l'assessorament o la gestió de qüestions o en matèries molt concretes. L'únic professional habilitat per al tràmit complet d'una qüestió judicial és l'advocat.
A través dels Col·legis d'Advocats o dels organismes pertinents (segons els països) existeixen serveis d'assistència jurídica gratuïta per als ciutadans que no disposen de mitjans econòmics.
L'actuació professional de l'advocat es fonamenta en els principis de llibertat i independència. El principi de bona fe presideix les relacions entre el client i l'advocat, que està subjecte al secret professional.

advocat de l'Estat

Funcionari a qui s'encomana l'assessorament, representació i defensa en judici de l'Estat i els seus organismes.

advocat en fet

És una persona autoritzada a tramitar transaccions de negocis generals o a realitzar una tasca assenyalada d'una naturalesa no legal a nom d'altra entitat individual o legal.
En molts països, aquesta autoritat s'assigna per una poder escrit.

advocat general

En els òrgans judicials de la Unió Europea, jurista que estudia la causa un cop conclosa i proposa al tribunal una resolució.

AECI

Acrònim de l'Agència Espanyola de Cooperació Internacional.

Aegean Sea

El Aegean Sea va ser un petrolier de bandera grega que va naufragar a la costa de A Corunya, Espanya en 1992.
El Aegean Sea era un vaixell OBO (un transport d'hidrocarburs o sòlids a granel) de doble buc, construït al Japó el 1973, tenia 261,02 metres d'eslora per 40,67 de màniga, 15,93 metres de calat màxim 26.100 BHP i 114.000 tones de pes mort. Amb una tripulació de 28 persones, procedent de Sullom Voe (is. Shetland, Regne Unit, mar de el Nord), transportava 79.081 tones de petroli Brent Blend (cru lleuger) a la refineria de Repsol a A Corunya, de les que es van perdre unes 67.000. les investigacions posteriors van comprovar que el navili va passar satisfactòriament totes les inspeccions i revisions a què havia estat sotmès. El capità era el grec Constantinos Stavridis.
La característica més ressenyable del port de A Corunya és que la boca està orientada a nord i enmig hi ha un bancal de roques, "Les Jacents" que divideixen en dos l'entrada a la ria. Això obliga a esquivar-les per dues rutes diferents, el canal nord (enfilació de Punta Fiateira) i el canal oest o de Punta Herminia (enfilació de Punta Mera). El canal nord és el més habitual; però està expressament prohibit per a vaixells de gran calat des de l'accident del petrolier Urquiola el 1976. Un vaixell de les característiques del Aegean Sea deu, doncs, prendre obligatòriament el canal de Punta Herminia deixant a babord Les Jacents ia estribord Punta Herminia i la Torre de Hèrcules. Amb bon temps l'entrada a A Corunya amb un vaixell gran no és considerada molt complicada.
L'accident. La matinada de el 3 de desembre de 1992 el Aegean Sea estava fondejat a la ria d'Ares tot esperant torn per atracar a A Corunya. Les condicions meteorològiques eren dolentes (informació meteorològica del dia 2: Temporal d'al SW a tota la costa gallega, vents de força 7/8 amb ratxes de 9, rolant a la tarda al W i amainant a força 5/6 amb xàfecs i mar de fons del W de fins a 6 metres), a la matinada el dia 3 en l'ancoratge el vent era WSW força 4/5 amb ratxes de 6 i onades de 3 m a l'Aegean Sea va iniciar la maniobra de virar l'àncora sobre dos quarts de la matinada. Va trigar una hora a recollir els 200 m de cadena que havia deixat anar dos dies abans. El pla era el següent: sortir de la ria d'Ares a mar obert deixant les jacents per babord i en algun punt a l'oest de la Torre d'Hèrcules virar 180° per interceptar el canal de Punta Herminia. La maniobra es realitzava amb vents de 20 - 25 nusos i onades de 4 m. Sobre dos quarts de la matinada quan el vaixell estava a uns dos mil metres de la costa i iniciava l'últim viratge per incorporar-se a canal de Punta Herminia, un ruixat de gran violència impedir la visió (des del pont no es veia ni la proa del petrolier) i va deixar momentàniament inoperatius els radars (pel soroll que genera la pluja) amb la nau travessada a el canal i proa a terra. A les 04:50 l'Aegean Sea va embarrancar entre la punta de l'Orzán i punta Herminia. Les versions de les parts implicades difierenen aquest punt; el capità del vaixell sostenia que un cop de mar va deixar sense govern en la pitjor de les situacions i la Direcció General de la Marina Mercant l'acusava de realitzar una maniobra incorrecta. Finalment el vaixell no va seguir la trajectòria esperada i va acabar encallant als peus de la torre d'Hèrcules.
A les cinc del matí va embarcar el pràctic. La màquina estava intacta, però la proa s'havia incrustat a les roques. Com eren a baixamar existia la possibilitat de treure el vaixell donant enrere i, si era possible, amb ajuda dels remolcadors. Això si el temporal permetia donar remolc i si l'estructura del vaixell aguantava fins a la plenamar. Durant la següent hora es van concentrar tots els mitjans de salvament dels que es va poder disposar: els remolcadors de port Sertosa 22 i Sertosa 25, el remolcador d'altura Alonso de Chaves, tres helicòpters de rescat (Helimer Galícia, Pesca I i Pesca II) i el vaixell de salvament de la Creu Roja Blanca Quiroga. A les 9:30 era evident que el vaixell s'havia partit en dos. El capità autoritza l'evacuació dels 28 tripulants i els tècnics de salvament que havien embarcat. A les 10 es produeix una violenta explosió i el vaixell comença a cremar, el personal que quedava a bord salta a l'aigua. En aquest moment el vent era del SW força 8-9 amb onades de 5 m Durant les següents 24 hores un ferotge incendi avivat pel vent va consumir les restes del vaixell i unes 50.000 tones de petroli.
No hi va haver víctimes humanes. Va ser necessari evacuar els veïns de barri de Adormideras, el més pròxim, i unes 300 famílies van passar la nit fora de casa seva. Un núvol de fum procedent del vaixell va cobrir durant unes hores el cel de la ciutat, si bé a la tarda es va desplaçar amb el vent cap a Ferrol.
Tot i que es va aconseguir extreure unes 6.000 tones de cru, la major part va ser abocada a la mar o cremar; altra part de la càrrega, unes 11.000 tones, es van evaporar gràcies a la volatilitat d'aquest tipus de petroli. En total es calcula que es van abocar unes 15.000 tones de cru. L'escassetat de barreres contra la contaminació i la ruptura d'algunes d'elles van ser els primers problemes per frenar una marea negra que va arribar a terme Prior i va afectar a les ries de A Corunya, d'Ares, de Betanzos i de Ferrol. En total van resultar afectats uns 300 km de costa, limitant l'activitat de més de 4000 pescadors, mariscadors i treballadors de depuradores de mol·luscs i altres indústries relacionades amb l'aqüicultura. Les reclamacions presentades en concepte d'indemnització van arribar als 300 milions d'euros, dels quals 63 van ser aportats pel Fons Internacional d'Indemnització de Danys deguts a la Contaminació per Hidrocarburs.
Les xifres d'animals morts varien entre els 500 de la Marina Mercant, i els 26.000 segons els grups ecologistes. La popa socarrimada de l'Aegean Sea costat de la torre d'Hèrcules va ser durant anys un atractiu turístic. Finalment va ser subhastada com a ferralla en l'any 2017. L'àncora es conserva a l'Aquarium Finisterrae de A Corunya.
En el judici posterior a l'accident es va acusar el capità del vaixell de negligent per realitzar una sèrie de maniobres poc ortodoxes i arriscades i al pràctic del port de A Corunya de no assistir-degudament tal com era la seva obligació. En el seu dia hi va haver una viva polèmica sobre les condicions laborals del pràctic que havia de complir amb un reglament impossible suportant les pressions dels armadors i la direcció de la refineria i de el capità que en sis anys només havia tingut quatre mesos de vacances i que, en el moment de l'accident, portava 30 mesos treballant sense descansar. A més, era la primera vegada que entrava a A Corunya.
Durant la investigació van sortir a la llum diversos factors que van poder en conjunt causar l'accident. D'una banda el pràctic no va embarcar a la zona designada formalment per fer-ho, però donades les condicions meteorològiques era poc menys que impossible fer-ho. L'alternativa era cancel·lar la maniobra d'atracada i esperar que millorés el temps; però la refineria va comunicar al pràctic que "el vaixell havia d'atracar" (segons la declaració del pràctic en el judici). Qui ha navegat com a oficial en la marina mercant sap bé el que implica incomplir un suggeriment d'aquest tipus. Es pot argumentar que el capità del vaixell podia haver exigit que el pràctic li assistís segons el reglament, però la carta de navegació de què disposava el Agean Sigui (que es va poder salvar) marcava com a punt d'embarcament del pràctic, un lloc a unes dues milles a l'est de la Torre d'Hèrcules, així que difícilment podia exigir el compliment d'un reglament que desconeixia.
Per la part de l'execució de la maniobra, la responsabilitat del capità Stavridis va quedar prou clara. El vaixell, un cop depassades Les Jacents havia de girar 180° per incorporar-se a canal de Punta Herminia, i el capità va iniciar la maniobra a uns 2.000 metres de la costa (una mica més d'una milla nàutica). Si tenim en compte les característiques evolutives de l'vaixell en qüestió la maniobra va ser bastant imprudent, tenint en compte, a més, que res li impedia avançar una o dues milles més cap a l'oest i realitzar la maniobra amb un marge extra de seguretat que, probablement, hagués evitat l'accident.
La manca d'un pràctic experimentat a bord, una maniobra imprudent, unes males condicions meteorològiques, la nocturnitat de l'atracada i un ferotge xàfec sobtat que va impedir la visió del petrolier va ser la combinació de factors tràgics per al encallament del vaixell.
El 1996 un Jutjat de A Corunya va declarar a el capità Stavridis i al Pràctic del port culpables de dos delictes d'imprudència temerària imposant-los una multa de 300.000 pessetes a cada un; el 1997 l'Audiència Provincial va declarar a dos directament i solidàriament responsables del sinistre i, subsidiàriament, a el propietari de la nau i a l'Estat espanyol. Les indemnitzacions als afectats van començar a pagar-se l'any 2002 després d'un llarg procés judicial al Tribunal Superior de Justícia de Galícia.
Tot i que els danys per aquest abocament van ser gravíssims, van ser insignificants en comparació amb els que va produir el Prestige deu anys més tard. Això es va deure principalment al fet que el Govern no va tenir temps de fer res, ja que el vaixell es va enfonsar en només dues hores i al fet que transportava una càrrega molt volàtil i altament inflamable. En canvi, el 2002, el Prestige transportava fuel (que no era volàtil ni inflamable) i va trigar a enfonsar diversos dies mentre les autoritats es negaven a remolcar el vaixell a un port segur, entre altres coses, per evitar les protestes dels polítics locals.

Aegir

Aegir és una figura de la mitologia nòrdica; el seu nom deriva d'una forma pregermànica "aiguader", "portador d'aigua". En un moment donat hom el va relacionar amb la mar. Apareix com un déu amfitrió, que organitza banquets i acull els déus viatgers. En un d'ells, el poema Lokasenna, el déu Loki insulta tots els altres déus convidats, la qual cosa causa la seva desgràcia. Segons els relats mitològics, el Aegir és designat com a ètun o com a déu.
L'Aegir és pare i marit de la deessa Rán, amb qui té nou filles, que simbolitzen els nou tipus diferents d'ona marina. Aquestes nou filles seran les nou mares del déu Heimdall.

Aegir

Aegir, també conegut com Saturn XXXVI, és un satèl·lit natural de Saturn. La seva descoberta fou anunciada per Scott S. Sheppard, David C. Jewitt, Jan Kleyna i Brian G. Marsden el 4 de maig del 2005 a partir d'observacions fetes entre el 12 de desembre del 2004 i l'11 de març del 2005.
Aegir té uns 6 quilòmetres de diàmetre i orbita Saturn en una distància mitjana de 19.618 Mm en 1025,909 dies, amb una inclinació de 167° respecte a l'eclíptica (140° respecte a l'equador de Saturn), en direcció retrògrada i amb una excentricitat orbital de 0,237.
Va ser anomenat l'abril del 2007 en honor a Aegir, un gegant de la mitologia nòrdica, fill de Fornjót i germà de Logi i Kari.

AEGIS

Acrònim de "Advanced Electronic Guidance Information System" El Sistema de Combat Aegis, és un sistema d'armes naval integrat desenvolupat a Estats Units per la Divisió de Míssils i Radars de Superfície de la RCA Corporation, i ara produït per Lockheed Martin.
El sistema utilitza potents radars i computadors per rastrejar i guiar míssils per destruir blancs enemics.
Inicialment creat per a la Marina dels Estats Units, actualment el Aegis també és utilitzat per la Força Marítima d'Autodefensa de Japó, l'Armada Espanyola, la Marina Real Noruega i la Marina de la República de Corea, marines en les quals serveixen entorn de 100 vaixells equipats amb aquest sistema.
El nom en llatí "aegis" té el simbolisme d'un escut o defensa, per la seva referència amb la ègida de la mitologia grega.

AEIE

Acrònim d'Agrupació Europea d'Interès Econòmic.

AELC

Acrònim d'Associació o Àrea Europea de Lliure Comerç, amb seu en Ginebra.
Format per Islàndia, Liechtenstein, Noruega i Suïssa.

AELI

Acrònim d'Associació Europea de lliure intercanvi.

AELPALALC

Acrònim d'Associació d'Empresaris Llatinoamericans Participants en el ALALC, amb seu a Montevideo.

AEMET

Acronim de Agencia Estatal de Meteorologia.

Aemilia

El Aemilia va ser un navili de línia neerlandès de 57 canons i vaixell insígnia de l'almirall Maarten Tromp.
- Història- Botat en 1632, el 21 d'octubre de 1639 va participar al costat d'altres 100 vaixells a la destrucció de la flota espanyola de 70 navilis en la batalla de les Dunes, procedents de Kent que es dirigien als Països Baixos. La Royal Navy britànica, que era neutral, també hi era, però l'almirall Tromp va posar una esquadra holandesa que els vigilés per si de cas també intervenien. El Aemilia es va destacar sobre els navilis espanyols per tenir el fons pla, podent maniobrar amb facilitat sobre els bancs de sorres, on s'encallaven els vaixells espanyols. La batalla va ser transcendental per a la independència holandesa, país que després de la victòria va arribar a dominar els mars de el Nord d'Europa. Aquesta victòria i la guerra civil que es vivia a Anglaterra va permetre que els Països Baixos poguessin ampliar el seu poder i riquesa.
El Aemelia va ser durant molts anys el vaixell insígnia de l'armada holandesa sota el comandament de l'Almirall Tromp. Fins que es va perdre o es va enfonsar pel 1646, causa no aclarida, però que apareix en el llistat de la flota holandesa, un nou Aemelia de 28 canons, donant a entendre, que el principal, el de 56 canons, estava de baixa.

Aepinus, Franz Ulrich Theodor

Franz Ulrich Theodosius Aepinus fou un matemàtic i físic alemany del segle XVIII, conegut per les seves teories sobre l'electricitat.
Aepinus procedeix d'una família d'erudits de Rostock: el seu pare era professor de teologia i el seu germà gran d'oratòria a la universitat de la ciutat. En 1740 ingressa a la universitat de Rostock per estudiar matemàtiques i el 1744 es trasllada a la universitat de Jena per estudiar medicina. La seva tesi serà llegida, però, a Rostock en 1747.
A partir de 1747 va ser professor de matemàtiques a la universitat de la seva ciutat natal. El 1755 va ser nomenat director de l'observatori astronòmic de l'Acadèmia de Ciències de Berlín gràcies a alguns treballs astronòmics que va publicar a la revista de la universitat. A l'acadèmia, va coincidir amb Johan Carl Wilcke, un estudiant del seu germà gran a Rostock, amb qui va començar a estudiar el fenomen elèctric.
Aepinus va estar poc temps a Berlín, ja que en 1757 va prendre possessió d'un càrrec de matemàtic a l'Acadèmia de Ciències de Sant Petersburg, càrrec en el qual va romandre fins que es va retirar en 1798. De totes maneres, les seves múltiples obligacions (instructor a l'acadèmia de cadets, diplomàtic, conseller privat, tutor del príncep, etc.) van reduir al mínim la seva carrera científica.
Aepinus és conegut, sobretot, per haver estat dels primers a elaborar una teoria matemàtica de l'electricitat. Els seus experiments amb la turmalina conjuntament amb Wilcke a Berlín el van portar a publicar en 1759, ja a Sant Petersburg, el "Tentamen theoriae electricitatis et magnetismi", una versió plenament consistent de les teories de Franklin sobre l'electricitat, però eliminant-ne les atmosferes elèctriques que Franklin postulava i assimilant els fenòmens magnètic i elèctric. Aquest llibre va tenir molta influència en la recerca sobre l'electricitat durant els següents anys.
Aepinus va publicar altres obres i article sobre electricitat i magnetisme entre els que es poden destacar:
- 1756: "Mémoire concernant quelques nouvelles expériences électriques remarcables".
- 1762: "Recueil des différents mémoires sur la tourmaline".
- Altres escrits seus matemàtics o astronòmics han estat objecte d'estudi, sobretot pel seu rigor acadèmic, com la seva demostració del teorema del binomi de Newton.

aerogenerador

Un aerogenerador és una màquina que permet transformar l'energia del vent en energia elèctrica. Històricament s'ha aprofitat l'energia del vent per diferents usos, entre els quals cal destacar els molins de vents que eren utilitzats en diferents zones per moldre gra i obtenir farina. A causa del baix preu d'altres fonts d'energia, els molins de vent es van anar abandonant, fins que darrerament la preocupació per medi ambient, i per l'efecte hivernacle han fet augmentar molt el interès per les energies renovables, recuperant energies pràcticament abandonades com l'energia eòlica.
En el cas dels aerogeneradors la força del vent és captada per un rotor, que transforma l'energia cinètica del vent en energia mecànica giratòria de l'eix principal. Mitjançant una caixa d'engranatges, anomenada multiplicador, es transforma la velocitat de l'eix principal a la velocitat de gir adequada pel generador elèctric, habitualment un generador asíncron, que al seu torn transforma l'energia mecànica en energia elèctrica de corrent altern.
Normalment, per disminuir el impacte ambiental i aprofitar millor les instal·lacions de transformació i d'evacuació de l'energia elèctrica, els aerogeneradors s'agrupen en els anomenats parcs eòlics.
Com que el vent és molt variable, un dels elements més importants d'aquestes màquines és el control tant de la potència com de les revolucions a què gira el generador, ja que perquè el corrent elèctric generat pels aerogeneradors es pugui aportar a la xarxa és necessari que la seva freqüència estigui perfectament sincronitzada amb la de la xarxa elèctrica que a l'estat espanyol és de 50 Hz.
El 80% de les aus que viuen a prop d'aerogeneradors tenen risc de morir per xocar contra les aspes. Uns investigadors noruecs del Institut Noruec d'Investigació sobre la Naturalesa han descobert que es pot reduir en un 70% el risc de mort d'aquestes aus si es pinta una aspa de color negre dels aerogeneradors.
- Tipus d'Aerogeneradors:
a) Aerogenerador Savonius. El seu origen data de començaments del segle XX i deuen el seu nom al seu creador l'enginyer finlandès Savonius. Els generadors del tipus Savonius són d'eix vertical i normalment de baixa potència. Encara que tenen un baix rendiment a causa de la seva simplicitat són molt utilitzats per subministrar energia a aparells molt aïllats i de poc consum. La seva construcció és molt simple consta de dos semicilindres col·locats en forma de S. El seu funcionament també és simple, la part còncava recull la força del vent, mentre que l'altre semicilindre dona la cara convexa que té menys resistència al vent i d'aquesta forma el vent fa girar el rotor i aquest, el generador, que normalment es troba a la part inferior.
b) Aerogenerador Darrieus. Els aerogeneradors Darrieus estan basats en el rotor d'eix vertical desenvolupat per l'enginyer francès Georges Darrieus. Aquests rotors presenten la particularitat que no s'engeguen sols. Cal donar-los una velocitat inicial mitjançant un motor o rotors Savonius acoblats. Pel seu aspecte, en els països de parla anglesa se'l coneix per l'eggbeater, és a dir, la batedora.
És un sistema relativament bo, ja que té un elevat rendiment i no necessita cap mecanisme d'orientació. Però encara que és fàcil el manteniment del generador, ja que es troba a la base, la dificultat de construcció i de control davant de grans vents ha fet que la seva construcció pràcticament s'abandonés.
El generador Darrieus més gran construït mai es troba a Cap-Chat (Canadà) amb una alçària de 110 m, i una potència de 4 MW; però, una gran ventada l'any 1992 el va tombar i resta al lloc com a monument.

aerogenerador d'eix horitzontal

Són aquells en els quals l'eix de rotació de l'equip es troba paral·lel a terra. Aquesta és la tecnologia que s'ha imposat, per la seva eficiència i fiabilitat i la capacitat d'adaptar a diferents potències.
- Les parts principals d'un aerogenerador d'eix horitzontal són:
a) Rotor: les pales del motor, construïdes principalment amb materials compostos, es dissenyen per transformar l'energia cinètica de vent en un moment torsor en l'eix de l'equip. Els rotors moderns poden arribar a tenir un diàmetre de 42 a 80 metres i produir potències equivalents de diversos MW. La velocitat de rotació està normalment limitada per la velocitat de punta de pala, el límit actual s'estableix per criteris acústics.
b) Góndola o nacelle: serveix d'allotjament per als elements mecànics i elèctrics (multiplicadora, generador, armaris de control, etc.) de l'aerogenerador.
c) Caixa d'engranatges o multiplicadora: pot estar present o no depenent de el model. Transformen la baixa velocitat de l'eix de l'rotor en alta velocitat de rotació en l'eix del generador elèctric.
Generador: existeixen diferents tipus depenent de el disseny de l'aerogenerador. Poden ser síncrons o asíncrons, gàbia d'esquirol o doblement alimentats, amb excitació o amb imants permanents. El podem definir com la part de l'aerogenerador que converteix l'energia en electricitat.
d) La torre: situa el generador a una major alçada, on els vents són de major intensitat, així com per permetre el gir de les pales, i transmet les càrregues de l'equip a terra.
e) Sistema de control: es fa càrrec del funcionament segur i eficient de l'equip, controla l'orientació de la gòndola, la posició de les pales i la potència total lliurada per l'equip. Tots els aerogeneradors d'eix horitzontal tenen el seu eix de rotació principal a la part superior de la torre, que ha de orientar-se cap el vent d'alguna manera. Els aerogeneradors petits s'orienten mitjançant un penell, mentre que els més grans utilitzen un sensor de direcció i s'orienten per servomotors o moto reductors.
Hi ha dues tipologies principals de generadors elèctrics: amb i sense caixa multiplicadora. Els primers funcionen a velocitats de l'ordre de 1000-2000 rpm. Atès que la velocitat de rotació de les aspes és baixa (entre 8 i 30 rpm), requereixen l'ús d'una caixa multiplicadora per aconseguir una velocitat de rotació adequada. Els aerogeneradors que no necessiten multiplicadora es coneixen com direct-drive i els seus generadors es diuen habitualment multipol, ja que per aconseguir una freqüència elevada amb una baixa velocitat de gir tenen més d'una desena de pols.
En la majoria dels casos la velocitat de gir del generador està relacionada amb la freqüència de la xarxa elèctrica a la qual s'aboca l'energia generada (50 o 60 Hz).
En general, les pales estan emplaçades de manera que el vent, en la seva direcció de flux, les trobi abans que a la torre (rotor a sobrevent). Això disminueix les càrregues addicionals que genera la turbulència de la torre en el cas en què el rotor s'ubiqui darrere de la mateixa (rotor a sotavent). Les pales es munten a una distància raonable de la torre i tenen alta rigidesa, de tal manera que al rotar i vibrar naturalment no xoquin amb la torre en cas de vents forts. El rotor sol estar inclinat entre 4 i 6 graus per evitar el impacte de les pales amb la torre.
Tot i el desavantatge en el increment de la turbulència, s'han construït aerogeneradors amb el rotor localitzat a la part posterior de la torre, a causa que s'orienten en contra de el vent de manera natural, sense necessitat d'usar un mecanisme de control. No obstant això, l'experiència ha demostrat la necessitat d'un sistema d'orientació per orientar la màquina cap al vent. Aquest tipus de muntatge es justifica a causa de la gran influència que té la turbulència en el desgast de les aspes per fatiga. La majoria dels aerogeneradors actuals són d'aquest últim model.

aerogenerador d'eix vertical

Els aerogeneradors d'eix vertical (AEV) són un tipus de turbina eòlica on l'eix del rotor principal està col·locat transversalment a el vent (però no necessàriament en vertical) mentre que els components principals estan situats a la base de la turbina. Aquesta disposició permet situar el generador i els mecanismes prop de terra, el que facilita el servei i la reparació. Les AEV no necessiten estar orientades cap al vent, el que elimina la necessitat de mecanismes de detecció i orientació de vent. Els principals inconvenients dels primers dissenys (Savonius, Darrieus i Giromill) eren la important variació del parell o "ondulació" durant cada revolució i els grans moments de flexió de les pales. Els dissenys posteriors van solucionar el problema de l'ondulació del parell escombrant les pales helicoïdalment (tipus Gorlov3). Els aerogeneradors d'eix vertical Savonius (VAWT) no estan molt estesos, però la seva simplicitat i la seva millor rendiment en camps de flux pertorbat, en comparació amb els petits aerogeneradors d'eix horitzontal (AEH), els converteixen en una bona alternativa per als dispositius de generació distribuïda en l'entorn urbà.
Un aerogenerador d'eix vertical té el seu eix perpendicular a les línies de corrent de vent i vertical a terra. Un terme més general que inclou aquesta opció és "aerogenerador d'eix transversal" o "aerogenerador de flux creuat". Per exemple, la patent original de Darrieus, US Patent 1835018, inclou les dues opcions. Les VAWT de tipus arrossegament, com el rotor Savonius, solen funcionar amb relacions de velocitat de punta més baixes que les VAWT basades en la sustentació, com els rotors Darrieus i les cicloturbines. Els models informàtics suggereixen que els parcs eòlics construïts amb aerogeneradors d'eix vertical són un 15% més eficients que els convencionals d'eix horitzontal, ja que generen menys turbulències.
- Avantatges.
a) Alguns dissenys inclouen una pila de fonamentació cargolada, que redueix el cost del transport viari de formigó i redueix el cost de carboni de la instal·lació. A més són piles fàcilment reciclables a la fi de la seva vida útil.
Els AEVs poden instal·lar conjuntament amb els d'eix horitzontal, en camps eòlics comuns, ampliant la sortida de potència eléctrica.
Els AEVs poden operar en condicions que no són possibles per als d'eix horitzontal. Per exemple, els rotors Savonius, poden operar amb vent lent i irregular en llocs propers a terra, per la qual cosa es fan servir en posicions remotes o localitzacions sense personal encara que sigui el més ineficient.

aeri expresso

Un servei que preveu el maneig precipitat del nòlit aeri.

aerobi

Es denominen aerobis o aeròbics als organismes que necessiten de l'oxigen diatòmic per viure o poder desenvolupar-se.
L'adjectiu "aerobi" s'aplica no només a organismes sinó també als processos implicats (metabolisme aerobi) i als ambients on es realitzen.
Un "ambient aerobi" és aquell ric en oxigen, a diferència d'un anaerobi, on l'oxigen està absent, o un microaeròfils, on l'oxigen es troba a molt baixa concentració.
El metabolisme aerobi (respiració) va sorgir en l'evolució després que la fotosíntesi oxigenis, la forma més comuna de fotosíntesi, va alliberar a l'atmosfera oxigen, el qual havia estat molt escàs fins llavors.
Inicialment va representar una forma de contraure la toxicitat de l'oxigen, més que una manera d'aprofitar-ho.
Com l'oxidació de la glucosa i altres substàncies allibera molta més energia que la seva utilització anaeròbia per exemple, la fermentació, els éssers aerobis aviat es van convertir en els organismes dominants a la Terra.
L'avantpassat comú dels organismes eucariotes (amb cèl·lules nucleades) va adquirir la capacitat de realitzar el metabolisme aerobi integrant a un bacteri aeròbies com a orgànul permanent, la mitocòndria (teoria de la endosimbiosis).
Aerobiosis, és un procés conegut com a respiració cel·lular, usa l'oxigen per a oxidació del substrat (per exemple sucres i greixos per obtenir energia).

aerobiologia

Aerobiologia és una branca de la biologia que estudia partícules orgàniques, tals com a bacteris, espores de fongs, insectes molt petits i pol·len, les quals són passivament transportades per l'aire.
Un dels principals camps de l'Aerobiologia ha estat el d'explicar aquestes partícules com a ajuda en el tractament dels al·lèrgics.
En el 2002, es va descobrir que algues i altres petits organismes aquàtics en vol habiten els núvols.
Un gran núvol té tanta aigua així com un llac poc profund de la mateixa grandària geogràfica.
Una important aplicació mèdica de l'Aerobiologia és l'estudi de transmissió de malalties per l'aire.
Se sap que molts bacteris, virus i fongs poden ser transportats a través de l'aire, possiblement dins de gotes.
Aerobiologia és una ciència en ple desenvolupament, que interacciona amb moltes altres ciències com l'enginyeria i la meteorologia.
L'Associació Panamericana d'Aerobiologia (PAAA) és una societat d'individus que comparteixen un interès professional o acadèmic en la ciència d'Aerobiologia.

aerodinàmic

Que segueix les lleis de l'aerodinàmica.
Dit de la forma perfilada d'un cos, especialment d'un vehicle, la qual li permet de reduir la resistència que el fluid en què es mou oposa al seu desplaçament.

aerodinàmica

Rama de la mecànica de fluids que s'ocupa del moviment de l'aire i altres fluids gasosos, i de les forces que actuen sobre els cossos que es mouen en dites fluides.
- Resistència aerodinàmica:
La forma d'un objecte afecta enormement a la resistència al moviment que exerceix l'aire sobre ell.
Per exemple, una esfera, i sobretot una superfície quadrangular, obliguen a l'aire a canviar de direcció, amb el que frena a l'objecte.
Un plànol aerodinàmic tot just pertorba l'aire, pel que sofreix poca resistència a l'avanç.
Una de les lleis fonamentals que regeixen el moviment dels fluids és el teorema de Bernoulli, que relaciona un augment en la velocitat de flux amb una disminució de la pressió i viceversa.
El teorema de Bernoulli explica, per exemple, la vela d'un balandre en moviment també constitueix un plànol aerodinàmic.
Altre aspecte important de l'aerodinàmica és la resistència a l'avanç que experimenten els objectes sòlids que es mouen a través de l'aire.
La resistència a l'avanç pot reduir-se significativament emprant formes aerodinàmiques.
Quan l'objecte no és totalment aerodinàmic, la resistència augmenta de forma aproximadament proporcional al quadrat de la seva velocitat pel que fa a l'aire.

aerodinàmica d'un vaixell

Conjunt de característiques aerodinàmiques d'un vaixell.

aerodinàmica de les veles

L'aerodinàmica és de valuosa ajuda per a les tècniques de la construcció naval, sobretot en el disseny de veles.
L'estudi de l'aerodinàmica de les veles va ser introduït per l'anglès Manfred Curry en l'any 1925, després de llargs estudis sobre el vol de les aus i nombrosos experiments en túnels de vent.
Arran de l'estudi de Curry, va néixer una nova teoria de la navegació a vela, de la qual es deriven els avanços tècnics dels moderns iots de regata.

aerodinàmica naval

L'arquitectura naval és gairebé un art en el qual s'han de combinar les prestacions ideals a cada programa de navegació per al qual es dissenya un vaixell, les qualitats marineres aconseguides, la facilitat de controlar, la comoditat i confort, i la bellesa i estilització de les seves formes.
Però el disseny d'embarcacions li deu molt a la ciència, a l'enginyeria, i en els últims anys a la informàtica.
Amb la física i les matemàtiques s'aconsegueix evitar donar pals de cec, i avançar molt més ràpidament en el disseny de carenes i els seus comportaments en dinàmica amb l'aigua. Gràcies als programes informàtics es pot preveure el comportament d'un disseny i avançar directament cap a l'objectiu.
Però per a tot això, abans van haver d'establir les lleis segons les quals es comporten els vaixells a l'aigua.

aerodinàmics

Se'n diu dels objectes principalment mòbils, que tenen perfils o formes afuades, arrodonides, sense arestes.

aerodinamòmetre

Instrument que serveix per mesurar la transparència de l'aire.

aeròdrom

Un aeròdrom és una àrea definida de terra o aigua (que inclou totes les seves edificacions, instal·lacions i equips) destinat totalment o parcialment a l'arribada, partida o moviment d'aeronaus. Són aeroports aquells aeròdroms públics que compten amb serveis o intensitat de moviment aeri que justifiquen aquesta denominació. Aquells aeròdroms provinents del o amb destinació a l'estranger, on es prestin serveis de sanitat, duana, migracions i altres, es denominen aeròdroms o aeroports internacionals.
Els hidroavions aterren en superfícies amb aigua, com ara el mar o llacs, de manera que necessiten tenir zones lliures d'obstacles i aigües tranquil·les. També hi ha helicòpters amfibis i RPAS que ameren.

aeròdrom flotant

Plataforma constituïda per diversos flotadors articulats amb un catifa damunt que permet l'aterratge d'avions.
Ideat per un antic suboficial de la marina Britànica. Aquesta formada per diversos calaixos metàl·lics de manera prismàtica, que en ser units per formar una plataforma d'aterratge presenta l'aspecte d'un panell d'abelles.

aeroembòlia

Les lleis dels gasos estan presents en molts processos de la vida quotidiana que realitzem de manera contínua. El seu coneixement ens permet realitzar de forma segura nombroses activitats.
El busseig és una activitat esportiva que permet observar les meravelles marines. Una immersió normal sol aconseguir entre 10 i 20 m de profunditat, encara que un bussejador experimentat pot traspassar els 30 m de profunditat.
Segons es va aprofundint va augmentant la pressió. Una de les propietats dels gasos és la seva compressibilitat, és a dir, en augmentar la pressió, el seu volum disminueix de forma significativa.
D'aquesta manera, l'aire que inspirem es contreu i una quantitat addicional de ell passa a solubilitzar a la sang.
Si el bussejador ascendeix massa ràpid, en disminuir la pressió, l'aire dissolt a la sang s'expandeix i surt del torrent sanguini en forma de petites bombolles d'aire en els vasos sanguinis.
Aquest fenomen és extremadament perillós, ja que aquestes bombolles poden actuar bloquejant el flux sanguini cap al cervell i provocant la pèrdua de consciència del bussejador abans que arribi a la superfície.
El aeroembolisme o embolisme arterial per gas té lloc quan les bombolles d'aire procedents del teixit pulmonar danyat penetren en el torrent circulatori i bloquegen la irrigació d'una part del cervell, cor o medul·la espinal, generant la inconsciència, paràlisi o apoplexia.
Independentment de la profunditat, qualsevol persona que hagi respirat aire sota l'aigua pot patir un aeroembolisme.
Fins i tot, pot ocórrer a profunditats de tan sols un metre en ascensos amb respiració continguda.
Si hi ha problemes mèdics que afecten els pulmons (per exemple, si hi ha aire retingut en els teixits pulmonars), pot ocórrer que fins a un bussejador ben entrenat i amb un ascens amb respiració adequada, pateixi un aeroembolisme.
La pressió expansiva de l'aire durant l'ascens pot ser suficient per trencar els alvèols pulmonars.
La síndrome de descompressió sol manifestar com un dolor articular, entumiment, paràlisi i un altre conjunt de símptomes relacionats amb l'alliberament del gas atrapat en els teixits, que forma bombolles després que el bussejador hagi ascendit a la superfície.
L'única manera d'eliminar l'excés de gasos dissolts a la sang és a través dels pulmons, procés que porta un temps. Per aquesta raó, els bussejadors que es submergeixen a molta profunditat, a l'anar ascendint van realitzant petites parades trucades parades de descompressió.
Si un bussejador té símptomes lleus de aeroembolia en sortir a la superfície, hem de col·locar de costat, amb la cama superior doblegada pel genoll i amb el cap recolzat. És millor subministrar oxigen al pacient. Si els símptomes són més severs és imprescindible l'hospitalització i fins i tot el tractament en una cambra hiperbàrica per realitzar la recompressió.

aeroembolisme

El aeroembolisme (o de forma més precisa, l'embolisme arterial per gas) ocorre quan les bombolles d'aire, que penetren en el torrent sanguini a través del teixit pulmonar danyat, bloquegen la irrigació d'una part del cervell, del cor o de la medul·la espinal, provocant generalment inconsciència, paràlisi o apoplexia.
Qualsevol persona que hagi respirat aire sota l'aigua, independentment de la profunditat, pot sofrir un aeroembolisme.
Això pot ocórrer a profunditats de tan sols un metre, en un ascens retenint la respiració.
Fins i tot un bussejador ben entrenat, respirant adequadament durant l'ascens, pot sofrir un aeroembolisme a causa d'altres problemes mèdics que afectin als pulmons, doncs pot quedar aire atrapat en els teixits pulmonars.
La pressió expansiva d'aquest aire durant l'ascens pot ser suficient per trencar els alvèols pulmonars.
Aquest aire passaria a sang com un aeroembolisme.
Poden donar-se altres problemes menys greus com el pneumotòrax o l'emfisema subcutani o de mediastins.

aerofar

Els aerofars són llums per a l'ús de l'aviació pel que els seus feixos de llum es dirigeixen per sobre de la horitzontal. Quan el seu feix és visible des del mar es fa constar en els llibres de Faro. Per la seva major elevació i potència se sol albirar a més distància que els fars ordinaris. De vegades només s'encenen en certs períodes de temps. D'altra banda el color i característiques de les seves llums no es comunica amb temps suficient en la majoria de les ocasions, com perquè els Serveis Hidrogràfics enviïn els Avisos a Navegants oportuns per a la seva correcció en les cartes.

aerofotografia

L'aerofotografia o la fotografia aèria és l'activitat de registre d'imatges del sòl en una posició alta o directament sobre l'objecte a través de la càmera realitzat o instal·lat a bord d'avions, helicòpters, vehicles aeris no tripulats, globus, dirigibles, coets, coloms, cometes, paracaigudes, satèl·lits, estacions espacials, etc. Les fotografies aèries són de gran importància en les àrees de cartografia, estudis d'hidrologia, l'agricultura, vigilància del medi ambient i en les operacions militars. L'activitat pot ser professional o amateur amb l'equip aprovat com càmeres ordinàries que porten els passatgers o la tripulació d'aeronaus o vehicles aeris no tripulats civils.
La primera fotografia aèria data de 1858 escrit amb el fotògraf francès i aeronauta Gaspar Felix Tournachon que va fer la foto a bord d'un globus d'aire calent amarrat a 80 metres per sobre de la localitat francesa de Petit-Becetre.
La fotografia aèria va ser utilitzat per primera vegada pel fotògraf francès i aeronauta Gaspard Félix Tournachon, conegut com "Nedar", en 1858 més de París a França. No obstant això existeixen les primeres fotografies que va produir.

aerofotogrametría

L'aerofotogrametría és la ciència que permet obtenir i/o realitzar mesures correctes basant-se en fotografies aèries, amb la finalitat de determinar les característiques mètriques i geomètriques dels objectes fotografiats des d'un objecte volador (ja sigui pilotat manualment o per ràdio-control), com per exemple, mida, forma i posició. Per entendre el procés que es realitza per dur a terme un projecte d'Aerofotometría, primer cal conèixer de on prové aquesta ciència i com de mica en mica ha anat forjant les bases de la ciència.
- Història. La fotogrametria permet fer mesures precises utilitzant fotografies. Tot i que presenta una gamma d'aplicacions en diferents camps i branques de la ciència, com ara la topografia, l'astronomia, la medicina, la meteorologia i moltes altres, té la principal aplicació dins de la categoria de la topografia.
Aquesta ciència no neix de la nit al dia, o bé gràcies al descobriment d'una novetat científica o un desenvolupament tecnològic, sinó que s'ha de donar gràcies a gran part de l'avenç de la fotogrametria al invent de la fotografia, es pot començar a parlar de donar ús tècnic de les imatges fotogràfiques.
Aimé Laussedat, coronel de l'exèrcit francès, realitza el primer aixecament fotogramètric a finals del XIX sobre la façana de l'Hotel des Invalides a París. Més endavant l'arquitecte alemany Albrecht Meydenbauer amb els seus treballs de documentació arquitectònica se suma a la llista de pioners que van ajudar a avançar la disciplina, atès el gran interès que donava la tècnica.
- A partir d'aquest moment podem començar a parlar de quatre etapes per al desenvolupament de la fotogrametria:
a) Fotogrametria de taulell (1850-1900).
b) Fotogrametria analògica (1900-1960).
c) Fotogrametria analítica (1960-Final del s. XX).
d) Fotogrametria digital (s. XXI-?).
La possibilitat actual d'obtenir i carregar imatges en un ordinador (des d'una càmera digital de butxaca o des d'un satèl·lit) i la flexibilització de les plataformes informàtiques (tant en maquinari com programari), fan que parlem avui dia de projectes aerofotomètrics inimaginables fa algunes dècades. Enmig de tot hi ha la ciència immersa dins d'una vertiginosa carrera cap al coneixement, tot això amb la gran ajuda d'Internet com a mesura de dinamització i flexibilització de les comunicacions.
- Metodologia per realitzar un projecte aerofotomètric. És fonamental abans de començar a prendre les imatges que ens centrem en el terreny o objecte que pretenem abastar i fer una llista de requeriments previs. Independentment de la complexitat o simplicitat que sigui l'orografia del terreny, convé no perdre de vista que tots els treballs seguiran un esquema similar, que es poden correspondre amb el guió següent que exposem a continuació.
- Planificació del vol aerofotomètric. En funció de la finalitat del treball, determinarem l'escala del vol i la focal, la superposició longitudinal i transversal. Es planifiquen els eixos de vol de manera que recobrirem tota la zona d'interès. Determinarem les coordenades geogràfiques dels punts d'entrada i eixida de cada recorregut, els quals guiaran al navegador de l'avió.
- Control de vol aerofotomètric. En aquesta etapa controlem que tots els requisits que fan que el vol (superposició lateral i longitudinal, nitidesa, girs, etc.) es trobe dins de les toleràncies establertes. Se'n realitza el control geomètric perspectiu.
- Planificació i execució del suport de camp. A l'etapa de planificació es determina la quantitat i ubicació dels punts de camp. És molt important, ja que té una gran significació en la qualitat final de la feina. Es mesuren els Punts de Suport Aerofotomètrics (PSF) determinant-los mitjançant equips GPS (Sistema de Posicionament Global). Hem de tenir en compte la quantitat de satèl·lits detectats pel receptor ha de ser més gran que 4, amb un PDOP<5 (Position Dilution Of Precision), tenir un horitzó clar per sobre dels 15 graus i fonamentalment han de ser identificables dins del fotograma.
Posteriorment es ratifiquen els punts a la Xarxa Posgar, d'aquesta manera obtindrem les coordenades geogràfiques, a partir d'elles podrem obtenir unes coordenades planes conegudes al món de la fotogrametria amb el nom de coordenades Gauss-Kruger. Per cada punt es confecciona una monografia, s'assenyala i marca amb un pentinat a la còpia fotogràfica corresponent i es fan fotografies digitals que faciliten trobar el punt al terreny i permeten una perfecta identificació del punt de camp a l'operador de restitució a l'etapa de aerotriangulació.
- Planificació de l'aerotriangulació. Aquesta etapa s'encarrega de densificar la cobertura fotogràfica amb una sèrie de punts fotogramètrics que serviran en etapes posteriors a la perfecta orientació del parell estereoscòpic. Aquests punts uneixen els diferents models i recorreguts entre si formen un bloc homogeni de tota la feina. Es marquen 3 punts de pas a cada fotograma i un punt denllaç entre recorreguts. Per cada model estereoscòpic tindrem 6 punts de pas (3 a l'esquerra, 3 a la dreta) i 2 punts d'enllaç (1 superior, 1 inferior), més els punts de suport de camp anteriorment explicats.
- Aerotriangulació. En aquesta etapa es col·loquen a l'esterorestituïdor cadascun dels parells, procedint a orientar el model i llegint en un sistema de coordenades locals cadascun dels punts de camp i fotogramètrics que intervenen en el model, obtenint així coordenades X, Y, Z locals.
- Càlcul de l'aerotriangulació. Mitjançant les etapes anteriors, s'han obtingut coordenades en dos sistemes, de camp i locals. Per portar totes les coordenades al sistema de camp, es processen tots els valors amb un programa d'ajust espacial (COBLE RER) el qual compensa en bloc i detecta automàticament errors excessius. El programa determina l'error mitjà quadràtic del bloc, les coordenades dels punts al sistema de camp i els desviaments de les coordenades X, Y i Z.
- Orientació dels models estereoscòpics. Un cop obtingudes les coordenades de tots els punts fotogramètrics (mitjançant l'aerotriangulació) més les coordenades dels punts de camp, es prepara un mapa digital que serà la base de la restitució. Per dur a terme aquest procés es col·loca a l'aparell restituïdor les mateixes diapositives utilitzades a l'aerotriangulació i s'ajusta el model espacial als valors obtinguts al pas anterior, quedant el model estereoscòpic perfectament orientat amb la realitat.
- Restitució planialtimètrica. Tota interpretació i bolcada de detalls a la cartografia està directament relacionada amb l'escala del vol fotogràfic. La forma del terreny es representa amb corbes de nivell segons l'equidistància fixada al plegat. L'altimetria es complementa mitjançant l'acotament de punts amb una densitat referent a l'escala de restitució, i de comú acord amb el comitè. La quantitat de punts acotats és tal, que poden caracteritzar la forma del terreny, indicant sempre els punts més elevats i els més baixos, així com qualsevol punt en què es produeixi un canvi brusc de pendent.
- Edició. Un cop realitzat l'aixecament general del model, és controlat, revisat i corregit, mitjançant un programari apropiat, per exemple Photomodeler.

aerògraf

En general, qualsevol instrument registrador automàtic elevat per qualsevol procediment per a obtenir dades meteorològiques.
Més concretament un meteorògraf transportat per una aeronau.

aerògraf

L'aerògraf és un dispositiu pneumàtic que genera una fina rosada de pintura, tint o revestiment protector de diàmetres variats i que serveix per recobrir superfícies generalment petites amb finalitats artístiques o industrials.
Pot constar d'un atomitzador amb forma de llapis per aplicar l'aspersió amb summe detall, tal com requereixen l'ombreig de dibuixos i el retocat de fotografies, així com també un contenidor amb el material asprejat; en canvi, una pistola atomitzadora és una eina similar, però que és normalment usada per treballar amb grans superfícies.
El d'acció simple, en el qual la pintura i l'aire surten alhora, amb una relació constant.
El gallet té l'única funció de permetre la sortida de l'aire, amb barreja interna o externa.
El de doble acció, el gallet té dos moviments independents.
Pressionant cap avall s'aconsegueix que surti només aire, pressionant cap avall i cap a enrere s'aconsegueix la barreja d'aire i pintura.
A mesura que es pressiona el gallet es comença a subministrar més pintura al flux d'aire i més gruixut serà el polvoritzat de pintura.

aerografia

Pintar o dibuixar un mapa o un dibuix amb l'aerògraf.

aerograma

Diagrama amb que s'apliquen i resolen les fórmules i equacions que intervenen en els diferents problemes meteorològics, sense càlculs especials i mitjançant senzilles operacions gràfiques.
Cal establir una distinció entre "diagrama termodinàmic", que registra les transformacions termodinàmiques, i "emagrama", en el qual l'energia del procés és proporcional a l'àrea delimitada per la corba que representa en el diagrama el fenomen estudiat.
La preferència que es doni a un o altre tipus depèn dels avantatges o inconvenients que es derivin de la utilització pràctica dels mateixos.
Els serveis meteorològics solen utilitzar el diagrama de Stuve per valorar les condicions d'equilibri de l'atmosfera, amb la intenció de la previsió del temps, s'indiquen en ell les dades de temperatura, humitat i pressió obtinguts amb radiosondes.
Les principals famílies de corbes que es tracen en un diagrama termodinàmic són: isòbares, isotermes, adiabàtiques, pseudoadiabàtics i so higromètriques, així com també, en certes ocasions, altres paràmetres.

aeròlit

Literalment, "pedra aèria". Cos celeste de naturalesa pètria que penetra en l'atmosfera i és recuperat sobre la superfície terrestre.
Els aeròlits són trossos de cometes desintegrats. El cometa Biela, per exemple, es va desintegrar en el seu últim pas prop de la Terra, i sobtadament va aparèixer una veritable núvol de milions de aeròlits o "estels fugaços", que van creuar vertiginosament el firmament durant moltes hores. Eren les restes del cometa desintegrat, i molts d'ells van caure a la Terra en forma bòlids.
Fa uns anys es va produir una notable caiguda de blocs de gel a Espanya que es van anomenar, erròniament, aeròlits. El terme correcte és "megacriometeors", perquè els blocs de gel es van originar a l'atmosfera i, en canvi, els aeròlits són meteorits rocosos. Els megacriometeors es formen amb més freqüència que en el passat, però la seva existència no és recent, sinó que està documentada abans fins i tot de l'existència d'avions.

aerolliscador

Un aerolliscador, també designat amb el terme anglès "hovercraft", és un vehicle que se sustenta en llançar un doll d'aire contra una superfície que es troba sota ell; això genera un matalàs d'aire o coixí d'aire, que li permet, en principi, moure's sobre qualsevol superfície horitzontal prou regular, com a planes, sobre l'aigua, la neu, sorra o gel, sense estar pròpiament en contacte amb ella.
Alguns poden desplaçar-se a velocitats superiors als 150 km/h.
Pròpiament un aerolliscador es classifica com una aeronau, ja que se sosté i es desplaça completament en l'aire; en tal àmbit, pertany als aerodines sustentats per reacció directa (el esmentat matalàs d'aire), ja que l'acció directa de la força creada pel doll d'aire ejectat contra una superfície, genera una reacció cap amunt, la qual és prou fort com per separar a l'aerolliscador de la superfície en qüestió.
Generalment, els aerolliscadors tenen dos o més motors separats (encara que alguns, com el SR-N6, tenen tan sols un motor amb la caixa del canvi dividida).
Un dels motors mou l'o les hèlixs responsables d'aixecar el vehicle en impel·lir aire per sota de la nau; i un o més motors addicionals s'usen per donar moviment al vehicle en la direcció desitjada.
Actualment, els aerolliscadors presten servei en tot el globus, tant per a ús civil com a militar.
Són utilitzats com a transbordadors sobre rius i estrets; com a eines de treball en llacs, rius, pantans i mars; com a vehicles d'auxili i fins i tot com a vehicles de desembarcament de tropes militars.
S'usen oficialment per dependències governamentals de tot el món, com a Guàrdies Costaneres, Forestals i d'Incendis, Instituts de Geologia i ciències de l'Aigua, Esquadrons de Salvament, Desastres Naturals i Desinfecció.
Avui dia, existeix un nombre cada vegada major de companyies especialitzades en la fabricació d'aerolliscadors utilitzant tècniques de construcció a nivell professional.
També és creixent la quantitat d'aerolliscadors auto construïts i del tipus "per armar" amb finalitats majoritàriament recreatives i competitives.
Així mateix, en llocs com Europa, s'organitzen carreres i campionats, no patrocinats, però que compten amb una afició creixent.
En aquests campionats els aerolliscadors arriben a aconseguir velocitats superiors als 150 km/h.
La seva altíssima velocitat, maniobrabilitat, gran capacitat de càrrega, versatilitat, insensibilitat a la consistència de la superfície sobre la qual es desplaça, invisibilitat al radar i en sonar (en les versions militars), el fet de no deixar petjades, unit tot al seu baix cost de manteniment, converteixen als aerolliscadors en un mitjà de transport únic.

aerolliscador amb prolongacions dels costats submergides

Aerolliscador en el qual les citades prolongacions, permanentment submergides, són estructures rígida.

aerologia

L'aerologia és la part de la meteorologia que estudia els processos de condensació, radiació i estat termodinàmic de les capes superiors de l'atmosfera i estratosfera.
Els primers estudis aerològics es van realitzar a partir de determinacions indirectes, però des de principis del segle XX es va passar a l'observació directa, primer mitjançant globus tripulats i després mitjançant globus sonda i radiosondes.
En els últims anys els satèl·lits meteorològics proporcionen nombroses dades, de gran fiabilitat, sobre les capes altes de l'atmosfera.
Tot això ha redundat en notables avanços en camps tan importants com la protecció de vol o la predicció del temps.

aerologia meteorològica

Ciència que estudia els moviments i variacions de l'atmosfera. És un terme gairebé sinònim de meteorologia i aerografia, encara que s'ha utilitzat principalment per a denominar la ciència i l'estudi de l'atmosfera superior.
El terme aerologia va ser aplicat gairebé exclusivament en la meteorologia naval dels Estats Units fins a 1922, que va ser substituït per aerografia.

aeromagnetòmetre

Magnetòmetre de saturació destinat a mesurar la intensitat i la direcció del camp magnètic terrestre des d'una aeronau.
Mitjançant la magnetometria s'utilitzen equipaments d'alta sensibilitat i precisió que mesuren el magnetisme generat a l'interior de la terra, aportant informació sobre les propietats magnètiques de les estructures que es troben tant a la superfície de la terra, com per sota d'aquesta. Mitjançant aquest mètode es té la capacitat de detectar zones amb potencial per a la mineria, especialment ferro, i és utilitzada també conjunta amb altres mètodes per a la reducció de riscos en l'explotació d'hidrocarburs.
La aeromagnetometria és un dels mètodes més utilitzats en la investigació de geofísica amb la capacitat de detectar àrees amb potencial per a la mineria, en particular ferro, també s'utilitza en les assignacions de grans estructures geològiques, aliat amb altres mètodes, com ara sísmica, ajuda en la reducció de riscos en l'exploració d'hidrocarburs.
Tenint suficients de quilòmetres volats amb el sistema magnetomètric a les nostres aeronaus, a nivell nacional i internacional, estem absolutament segurs de poder executar el seu aeroaixecament geofísic de forma ràpida i fiable.

aeromarí

Conjunt de l'aviació i la marina.

aeromarítim

Relatiu o pertanyent al aire i a la mar.

aerometall

Aliatge d'alumini i magnesi.

aerometeorògraf

Meteorògraf utilitzat per a mesuraments en altitud.

aeròmetre

Un Aeròmetre és un instrument dissenyat per a mesurar la densitat (o altres paràmetres) de l'aire i d'alguns gasos.
El terme aeròmetre, es refereix a diversos tipus de dispositius per a la definició o mesura dels gasos. Els instruments designats amb aquest nom poden servir per trobar: la densitat, el flux, la quantitat o algun altre paràmetre, de l'aire o d'un gas determinat.
Un altre instrument anomenat areòmetre, també conegut com hidròmetre, que s'utilitza per mesurar la densitat dels líquids, sovint es confon amb el terme aeròmetre definit en el present article.

aerometria

Part de la Física que estudia les propietats físiques de l'aire.

aeromètric

Referent al mesurament de les propietats físiques de l'aire, com la densitat, l'elasticitat, etc.

aeronau

Una aeronau és qualsevol vehicle capaç de navegar per l'aire, o, en general, per l'atmosfera d'un planeta.
Segons la OACI, aeronau és "tota màquina que pot desplaçar-se en l'atmosfera per reaccions de l'aire que no siguin les reaccions del mateix contra la superfície de la terra".
Existeixen dos tipus d'aeronau: Els aeròstats, que són més lleugers que l'aire, van anar els primers a ser desenvolupats, ja que el seu principi d'elevació els feia molt més assequibles al nivell científic i tecnològic de l'època segle XIX.
Els aeròstats s'eleven d'acord amb el principi d'Arquímedes, i es caracteritzen per contenir un fluid gasós de menor densitat que l'aire.
En aquest grup es troben els dirigibles i globus aerostàtics.
Els aerodines són aeronaus més pesades que l'aire, i són capaços de generar sustentació.
La sustentació pot ser generada per ales fixes (aeronaus d'ales fixes) o rotatòries (aeronaus d'ales rotatòries).

aeronau amfíbia

Dit de l'aeronau que pot posar-se a la superfície de l'aigua i a terra, i així mateix enlairar-se, indistintament.
Coneguda també com hidroavió que és un tipus d'avió que és capaç de prendre vol i amarar en una superfície d'aigua.
Els hidroavions que també poden prendre i aterrar en aeròdroms es diuen avions amfibis.
Els hidroavions se solen dividir en dues categories basades en les seves característiques tècniques: hidroavions de flotadors i hidrocanoes.
Hi ha diversos tipus d'hidroavions: els que tenen flotadors en lloc de rodes i aquells en els quals el fuselatge fa el paper de buc.
Els primers són coneguts com a hidroavions de flotadors o hidro flotadors, ja que utilitzen uns flotadors en lloc d'un tren d'aterratge convencional i no arriben a tocar l'aigua amb el fuselatge.
Solen ser conversions de models convencionals.
Normalment porten dos flotadors, encara que alguns hidroavions d'aquest tipus de la Segona Guerra Mundial portaven un gran flotador sota el fuselatge i dos flotadors petits sota les ales.
Els segons són coneguts com a hidroavions de canoa o hidro canoes.
La flotabilitat és proporcionada pel fuselatge, que té forma de buc de vaixell i uns flotadors més petits en les ales que els proporcionen estabilitat.
Si ben els termes hidro canoa i hidro flotador són més específics, tots dos tipus són més comunament coneguts com a hidroavió, terme que engloba als anteriors.
Un avió amfibi pot prendre vol i aterrar tant des de l'aigua com des de pistes convencionals, mentre que un hidroavió pur solament ho pot fer des de l'aigua.
Hi ha avions amfibis dels dos tipus anteriors, així com dissenys híbrids (p. ex. hidroavions amb flotadors retràctils).
No obstant això, la majoria dels hidroavions que es construeixen en l'actualitat són amfibis i de disseny tradicional.
Per calcular el volum d'un flotador s'utilitza la relació V = 1,75 P ("V" és el volum en m³ i "P" el pes que suporta en tones).
Moltes aeronaus civils modernes tenen una versió hidroavió, normalment per a transports lleugers a llacs i altres zones remotes.
També se han pres en servei per a missions contra incendis i, la majoria de les vegades, són avions amfibis, amb el que poden operar tant en terra com en l'aigua.
De tots aquests, el model més conegut per al públic és el Canadair CL-215, especialitzat en la lluita contra incendis forestals en nombrosos països, operat per organismes civils o militars.
Els hidroavions només poden prendre vol i amarar quan no hi ha ones o aquestes són molt petites i, com a qualsevol altra aeronau, el mal temps els imposa limitacions.
La grandària de les ones amb les quals un model determinat pot amarar depèn de la grandària de l'avió i de les seves característiques.
Els hidroavions de flotadors tenen més limitacions que els de buc, que són en general més estables en l'aigua que els primers.
Les organitzacions de salvament marítim solen emprar hidroavions, ja que així la mateixa aeronau pot fer la recerca i el salvament.
En consum de combustible, els hidroavions són més eficients que els helicòpters, i a més, si el temps ho permet, poden amarar si es queden sense combustible o sorgeix una emergència a bord.
No obstant això, la polivalència i flexibilitat de l'helicòpter ha suposat que aquest prengui el paper de recerca i rescat (SAR).
S'empren en àrees remotes, com Alaska i Canadà, especialment on hi ha molts llacs o estuaris que permeten l'enlairament i amarar de manera fàcil sense haver d'habilitar pistes.
Operen com a vols xàrter i com a serveis regulars.

aeronàutica naval

És l'art de la navegació aérea realitzada per les forces armades.
La Aeronàutica Naval, anomenada Aviació Naval fins a 1920, va ser l'arma aèria de la Marina de Guerra espanyola entre 1917 i 1939. Es considera la precursora de l'actual "Flotilla de Aeronaves de l'Armada Espanyola".
L'15 setembre 1917 neix l'Aviació Naval mitjançant un Reial decret després d'un període d'aprenentatge per part de pilots i observadors de l'Armada que havia començat en 1912. En 1920 es va establir l'escola de l'Aviació Naval a Barcelona i es va canviar la denominació oficial del cos per la d'Aeronàutica Naval. Aquest canvi de nom es va realitzar per donar cabuda tant a l'especialitat d'aviació com a la de aerostació. Aquesta última es reduiria en 1926 i finalment seria eliminada en 1930. El capità de corbeta Pere Cardona Prieto va ser nomenat primer director i encarregat de seleccionar els nous hidroavions amb què es dotaria a l'Aeronàutica Naval Espanyola.

aeronaval

Aeronaval és un adjectiu emprat normalment en àmbits militars per a designar la utilització conjunta de mitjans aeronàutics i navals, pot referir-se a un grup d'unitats, com és el cas dels Grups Aeronavals, formats normalment per un portaavions, les seves aeronaus i les unitats d'escorta, o a exercicis o operacions militars.

aeronomia

L'aeronomia és la branca de la Geofísica, que estudia la física i la química de l'atmosfera mitja i superior, o sigui la mesosfera, la termosfera i l'exosfera.
Depenent de la definició que s'utilitzi s'incorpora o no la estratosfera.
No obstant això, amb el pas del temps, va prendre força el concepte d'atmosfera com una unitat, no com parts o regions aïllades, donant lloc a les ara denominades Ciències de l'Atmosfera.
La separació és cada vegada més difusa i es manté més aviat per una qüestió organitzativa.
L'aeronomia va tenir un gran desenvolupament gràcies a les activitats que van sorgir a partir de la dècada del 20, pels notables progressos de les radiocomunicacions i més tard del radar.
L'estudi de la ionosfera, la capa ionitzada de l'atmosfera mitja i superior, per a fins de comunicacions va tenir un gran auge.
L'adveniment de la Guerra Freda amb les necessitats en comunicacions, avaluació d'efectes d'explosions nuclears i tecnologia de detecció a llarga distància va promoure fortament l'estudi de la ionosfera.
Actualment, a causa del ús intensiu de les comunicacions satel·litza'ls i la fi d'aquesta etapa de la política internacional, el interès per l'estudi de la ionosfera va decaure sensiblement.
El interès per la ionosfera avui dia es dóna més en la necessitat de corregir les comunicacions satel·litza'ls i millorar la qualitat del posicionament que s'obté a partir del sistema GPS.
A més segueix sent important continuar el monitoratge de la ionosfera per a estudis de Geomagnetisme i els processos solar terrestres.

aeronotificació

Informe preparat pel comandant pilot durant el curs d'un vol, de conformitat amb els requeriments per posició, operacionals i d'observació meteorològica sota la forma AIREP (informe aeri).
Informe preparat pel comandant pilot durant el curs d'un vol, de conformitat amb els requeriments per posició, operacionals i d'observació meteorològica sota la forma AIREP (informe aeri).

aeropatia

Malaltia provocada pel canvi de pressió atmosfèrica.
Que es produeix per una descompressió brusca, després d'haver estat sotmès l'organisme a una pressió superior a l'atmosfèrica normal, o per suportar una pressió menor que aquesta: la aeropatía genera greus embòlies.

aeroplano

Art de tir, semblança al bolic, d'uns vint-i-cinc metres de llarg, format per un floc de fons recte i sengles bandes, que es caracteritzava per dur la ralinga de la part superior de la boca uns cinc metres més enrere que la inferior.
Es pescava calant-lo des d'una embarcació i després halant-lo des de la platja.

aeroport

Un aeroport és una àrea definida de terra o aigua destinada totalment o parcialment a l'arribada, sortida i moviment en superfície d'aeronaus. Tot i que els aeroports petits (comunament denominats aeròdroms) tenen pistes curtes de graveta o pasto, els grans aeroports disponibles per a vols internacionals compten amb pistes d'aterratge pavimentades d'un a diversos kilòmetres d'extensió.
En un aeroport, des del punt de vista de les operacions aeroportuàries, s'hi poden distingir dues parts: el costat aire i el costat terra. La diferenciació entre ambdues parts es deriva de les diferents funcions que s'hi realitzen.
- En el costat aire les operacions s'apliquen sobre les aeronaus i tot es mou al voltant de les seves necessitats.
a) En el costat terra, els edificis terminals tenen com a funció la connexió entre els mitjans de transport terrestre (vehicles, autobusos, tren, metro) i el mitjà de transport aeri. El volum de passatgers i el tipus de tràfic condicionen la configuració de la terminal però en general totes les terminals tenen les següents dependències: vestíbuls de sortida i arribada, control de passaports, sales d'embarcament, zones d'oci, control de duanes.
b) El costat aire també anomenat àrea de moviments està integrat per l'àrea de maniobres (pistes i carrils de rodatge) i la plataforma. La seva funció és el rodatge de les aeronaus fins/des de les pistes i el decalatge i aterratge de les aeronaus.
c) Una àrea important en tot aeroport és l'anomena't centre de control del trànsit aeri, en el qual es desenvolupen els anomenats controladors de trànsit aeri o ATC (per les seves inicials en anglès), encarregats de dirigir i controlar tot el moviment d'aeronaus a l'aeroport i en la zona sota la seva jurisdicció.
d) La plataforma és l'àrea destinada a donar espai a les aeronaus mentre es realitzen les operacions d'embarcament i desembarcament de passatgers o mercaderies així com altres operacions d'atenció a l'aeronau (fer provisió de combustible, petit manteniment, neteja).

aeroscaf

Vaixell de vela.

aerosfera

Terme amb el qual es designa a tot l'embolcall gasós que envolta a la Terra comprenent tant la troposfera com l'estratosfera.
Es va emprar aquest terme degut al fet que alguns autors utilitzaven la paraula atmosfera únicament per a indicar la capa inferior de l'embolcall gasós si bé aquest últim terme és el més acceptat correntment per a designar a tot el conjunt.

aerosol

Partícules sòlides o líquides més grans que una molècula però prou petites com per mantenir-se en suspensió en l'atmosfera (diàmetre de fins a 100 micres).
Entre els aerosols d'origen natural s'inclouen les partícules de sal procedents de la polvorització de les aigües marines i les d'argila ocasionades pel desgast de les roques.
Els aerosols juguen un paper essencial en la formació dels núvols actuant com a nuclis de condensació.
També són importants per al balanç radiatiu del planeta ja que contribueixen a augmentar la reflexió i dispersió de la radiació provinent del Sol.
Els aerosols poden també tenir el seu origen en l'activitat humana, en aquest cas sovint es consideren contaminants.

aerosol

Els moviments de l'atmosfera són suficients per mantenir una gran quantitat de partícules líquides i sòlides en suspensió en l'aire.
Encara que la pols algunes vegades opaca el cel, aquestes partícules són relativament grans i molt pesades, per la qual cosa romanen poc temps en suspensió.
Però moltes d'aquestes partícules són microscòpiques i poden romandre suspeses per llargs períodes de temps.
Aquestes s'originen de diverses fonts, naturals o humanes, i inclouen sal marina produïda pel trencament de les ones, pols molt fina, fum i sutge d'indústries i incendis, pol·len alliberat pel vent, cendra i pols d'erupcions volcàniques, etc.
A aquest conjunt de partícules se'ls anomena aerosols, i es concentren principalment en la baixa atmosfera.
La importància meteorològica d'aquests aerosols aquesta en què serveixen com a superfície on pot començar la condensació del vapor d'aigua, poden absorbir o reflectir la radiació solar i reduir la quantitat de llum que arriba a la superfície, i contribueixen a observar un fenomen òptic, el cel groguenc - taronger - vermellós quan el Sol aquesta prop de l'horitzó.

aerosol atmosfèric

L'aerosol atmosfèric, també conegut com a partícules en suspensió, són petits fragments de matèria sòlida o líquida suspesos a l'atmosfera terrestre, i de naturalesa antropogènica o natural. Aquest tipus d'aerosol pot afectar negativament la salut dels humans, com també pot tenir un efecte negatiu en el clima. Els tipus d'aerosols atmosfèrics són, a grans trets, la matèria particulada suspesa, la matèria respirable suspesa (partícules amb un diàmetre inferior als 10 micròmetres, que arriben fàcilment als pulmons), partícules fines i sutge.
Fonts dels aerosols atmosfèrics. Algunes partícules atmosfèriques s'originen de forma natural, procedeixen de volcans, tempestes de pols, incendis forestals i de pastures, vegetació viva, i aerosol marí. Les activitats humanes, com la crema de combustibles fòssils en vehicles, plantes d'energia i diversos processos industrials, com la indústria ceràmica, activitats com la construcció, la mineria, pedreres també generen quantitats significatives de partícules. La combustió de carbó en països en vies de desenvolupament és el principal mètode per escalfar habitatges i el subministrament d'energia. Com que la polvorització salina en els oceans és la forma més comuna de la immensa majoria de partícules a l'atmosfera, els aerosols antropogènics, els deguts a activitats humanes, representen actualment un 10% de la massa total dels aerosols a presents l'atmosfera.
La composició d'aerosols i partícules depèn de la seva font. La pols mineral es compon normalment d'òxids minerals i altres materials que surten de l'escorça terrestre arrossegats pel vent. Aquestes partícules són absorbents de la llum. La sal del mar es considera el segon contribuent més gran en la composició global d'aerosol, i es compon principalment de clorur de sodi que s'origina a partir de l'escuma de mar. Altres components de l'aerosol marí reflecteixen la composició de l'aigua de mar, com magnesi, sulfats, calci, potassi, etc. A més, aquests aerosols poden contenir compostos orgànics, que influeixen en la seva química. La sal del mar no absorbeix la llum.
Les partícules secundàries es deriven de l'oxidació dels gasos primaris com ara el sofre i òxids de nitrogen en àcid sulfúric (líquid) i àcid nítric (gasós). Els precursors d'aquests aerosols, és a dir els gasos dels quals són originaris, poden tenir un origen antropogènic (de combustibles fòssils o la combustió del carbó) o un origen biogènic natural. En presència d'amoníac, els aerosols secundaris sovint prenen la forma de sals d'amoni, sulfat d'amoni i nitrat d'amoni, és a dir (tant pot ser sec o en solució aquosa), en l'absència d'amoníac, els compostos secundaris adopten una forma àcida com àcid sulfúric (líquid àcid que forma un aerosol) i àcid nítric (gas atmosfèric). Els aerosols secundaris de sulfats de i de nitrats són forts dispersors de la llum, degut principalment a la presència de sulfats i nitrats que fa que els aerosols puguin augmentar a una mida que dispersa la llum amb eficàcia.
La matèria orgànica (OM) pot ser primària o secundària, una petita part es deriva de l'oxidació dels COVs (compostos orgànics volàtils). El material orgànic en l'atmosfera o bé pot ser biogènic o antropogènic. La matèria orgànica modifica la radiació atmosfèrica tant per dispersió com absorció. Un altre tipus d'aerosol que és important és el constituït de carboni elemental (CE, també conegut com a negre de carbó, BC): aquest tipus d'aerosol inclou material fortament absorbent de la llum i es creu que produeix un augment en el forçant radiatiu. La matèria orgànica i el carboni elemental en conjunt constitueixen la fracció carbonosa d'aerosols. Els aerosols orgànics secundaris es constitueixen per petites "boles de quitrà" que resulten dels productes de combustió de motors de combustió interna i s'han identificat com un perill per a la salut. La composició química de l'aerosol afecta directament la manera com interacciona amb la radiació solar. Els components químics dins l'aerosol canvia l'índex de refracció global. L'índex de refracció determina la quantitat de llum que és dispersada i absorbida.
La composició de les partícules en suspensió que generalment provoca efectes visuals, com ara el boirum, consisteix en diòxid de sofre, òxids de nitrogen, monòxid de carboni, pols mineral, matèria orgànica, i carboni elemental, també conegut com a negre de carbó o sutge. Les partícules són higroscòpiques a causa de la presència de sofre, i el SO2 es converteix en sulfat, quan la humitat és alta i les temperatures són baixes. Això causa visibilitat reduïda i el color groc característic del boirum fotoquímic.
Procés de deposició. En general, com més petita i més lleugera és una partícula, més temps romandrà en l'aire. Les partícules més grans (de més de 10 micròmetres de diàmetre) tendeixen a assentar-se al sòl per gravetat en qüestió d'hores, mentre que les partícules més petites (de menys d'1 micròmetre) poden romandre en l'atmosfera durant setmanes i són les que majoritàriament se separen per precipitació i coagulació.
Els aerosols atmosfèrics afecten el clima de la Terra, canviant la quantitat de radiació solar entrant i la quantitat de radiació d'ona llarga terrestre sortint retinguda en l'atmosfera terrestre. Això passa a través de diferents mecanismes que es divideixen en directes, indirectes i els efectes dels aerosols semidirectes. Els efectes de l'aerosol en el clima són la major font d'incertesa en les prediccions climàtiques futures. El Grup Intergovernamental d'Experts sobre el Canvi Climàtic (IPCC), Tercer Informe d'Avaluació, diu: "Mentre que el forçament radiatiu causat pels gasos d'efecte hivernacle es poden determinar amb un grau raonable de precisió, les incerteses relacionades amb el forçament radiatiu dels aerosols segueixen sent grans, i depenen en gran mesura de les estimacions dels estudis de models globals que són difícils de verificar en el present".
- Efectes de l'aerosol sobre la radiació:
a) Efecte directe. Les partícules a l'aire causen els tons grisos i rosa a Mumbai durant la posta de sol
L'efecte directe d'aerosol consisteix en qualsevol interacció directa de la radiació amb l'aerosol atmosfèric, com ara l'absorció o la dispersió. Afectant tant la radiació d'ona llarga com curta per produir un forçant radiatiu net negatiu. La magnitud del forçant radiatiu resultant és degut a l'efecte directe d'un aerosol que depèn de l'albedo de la superfície subjacent, ja que això afecta la quantitat neta de radiació absorbida o dispersada a l'espai. Per exemple, si un aerosol de dispersió és per sobre d'una superfície d'albedo baix, tindrà un millor forçant radiatiu que si estigués per sobre d'una superfície d'alt albedo. L'efecte de l'aerosol directe és un efecte de primer ordre i es classifica com un forçant radiatiu per el IPCC. La interacció d'un aerosol amb la radiació es quantifica per la dispersió simple Albedo (SSA) que és la relació de la dispersió enfront de la dispersió més absorció (extinció) de radiació per una partícula. La SSA tendeix a la unitat si la dispersió domina, amb relativament poca absorció, i disminueix a mesura que augmenta l'absorció, arribant a ser zero per a l'absorció infinita. Per exemple, la sal marina aerosol té una SSA d'1, ja que les partícules de sal marina només dispersen la radiació, mentre que el sutge té una SSA de 0,23, mostrant que és un aerosol atmosfèric absorbent principalment.
b) Efecte indirecte. L'efecte indirecte dels aerosols es compon de qualsevol canvi en el balanç radiatiu terrestre, a causa de la modificació dels núvols per aerosols atmosfèrics, i es compon de diversos efectes diferents. Les gotes dels núvols que es formen en les partícules d'aerosol preexistents, coneguts com a nuclis de condensació de núvols (CCN). Per a qualsevol condició meteorològica, un augment de la CCN condueix a un augment en el nombre de gotes dels núvols. Això condueix a una major dispersió de la radiació d'ona curta, és a dir, un augment en l'albedo del núvol, coneguda com l'efecte albedo dels núvols, primer efecte indirecte o efecte Twomey. L'evidència que dóna suport a l'efecte albedo dels núvols s'ha observat a partir dels efectes dels plomalls dels gasos d'escapament del vaixell i la crema de biomassa en l'albedo dels núvols en comparació als núvols de l'ambient. L'efecte dels aerosols sobre l'albedo dels núvols és un efecte de primer ordre i per tant es classifica com un forçant radiatiu per el IPCC. Un augment en el nombre de gotes del núvol a causa de la introducció d'aerosol pot reduir la mida de la gota de núvol, ja que la mateixa quantitat d'aigua es divideix entre més gotetes. Això té l'efecte de suprimir la precipitació i l'augment de la vida útil del núvol, coneguda com l'efecte aerosol en el temps de vida del núvol, segon efecte indirecte o efecte Albrecht. Aquest efecte del temps de vida dels núvols es classifica com una retroalimentació climàtica (en lloc d'un forçant radiatiu) per el IPCC, a causa de la interdependència entre aquest i el cicle hidrològic. No obstant això, ha estat prèviament classificada com un forçant radiatiu negatiu.
c) Efecte semidirecte. L'efecte semi-directe es refereix a qualsevol efecte radiatiu causat per l'absorció dels aerosols atmosfèrics com ara sutge, a part de dispersió i absorció directa, que es classifica com l'efecte directe. Abasta molts mecanismes individuals, i en general és més pobrament definit i entès que els efectes dels aerosols directes i indirectes. Per exemple, si els aerosols absorbents són presents en una capa en alta en l'atmosfera, es pot escalfar l'aire circumdant, que inhibeix la condensació de vapor d'aigua, el que resulta en la formació de menys núvols. A més, l'escalfament d'una capa de l'atmosfera en relació a la superfície resulta en un ambient més estable a causa de la inhibició de la convecció atmosfèrica. Això inhibeix l'elevació de la humitat per convecció, que al seu torn redueix la formació de núvols. L'escalfament de l'atmosfera en capes altes també condueix a un refredament de la superfície, resultant en una menor evaporació d'aigua de la superfície. Els efectes aquí descrits, porten a una reducció de la cobertura de núvols, és a dir un augment d'albedo planetari. L'efecte semidirecte és classificat com una retroalimentació climàtica per el IPCC a causa de la interdependència entre aquest i el cicle hidrològic. No obstant això, ja ha estat classificat com un forçant radiatiu negatiu.

aerosol marins

L'aerosol marí és produït a sobre dels mars i oceans quan petites gotes d'aigua són projectades a l'atmosfera. L'aigua d'aquestes gotes s'evapora i queda una partícula de sal. Les partícules d'un diàmetre <1,0 µm es mantenen a l'aire pel moviment turbulent i són transportades a llarga distància. La polvorització de l'aigua de mar és considerada com la segona font més important d'aerosols (1,3 ·1015 g/any) a nivell global, comparable a la produïda als continents (1,5·1015 g/any). Les partícules de l'aerosol marí tenen la mateixa composició que l'aigua de mar, clorur de sodi, clorur o sulfat de magnesi, calci, potassi, etc. La majoria de les partícules de l'aerosol marí són relativament grans i es dipositen ràpidament, però una part resideixen a l'atmosfera i són susceptibles de ser transportades a escala planetària.
- Formació. Molts processos físics en la superfície de l'oceà poden generar aerosols de sal marina. Una causa comuna n'és l'esclat de les bombolles d'aire. Una altra n'és l'esquinç de les gotes de la part superior de l'ona. La velocitat del vent és un factor clau per a determinar la taxa de producció en ambdós mecanismes.
- Característiques. L'aerosol marí està constituït principalment per clorur de sodi (NaCl), però també per altres ions comuns en aigua de mar, com ara K+, Mg2+, Ca2+, SO42-. Estudis recents han revelat que l'aerosol marí conté una quantitat substancial de matèria orgànica. Majoritàriament, els materials orgànics es barregen internament a causa de l'assecament de les bombolles d'aire a la superfície marina, rica en matèria orgànica.
- Mides. Les mida dels aerosols marins varien àmpliament, de ~ 0,05-10 micres de diàmetre. Com els aerosols marins són higroscòpics, les mides de les partícules poden variar amb la humitat.
- Impactes. Els aerosols marins poden alterar el balanç de la radiació de la Terra mitjançant la dispersió de la radiació solar (efecte directe), i indirectament canviant-ne l'albedo, en servir com a CCN (efecte indirecte). Models diferents donen diferents prediccions de la radiació mitjana anual, forçament induïda per l'efecte de la sal de mar directa, però la majoria dels estudis anteriors donen un nombre d'uns 0,6-1,0 W m-2. El forçament radiactiu causat pels efectes indirectes mostren una major variació en la predicció del model a causa de la parametrització de l'efecte indirecte de l'aerosol. Però, els resultats del model presenten un major efecte indirecte en l'hemisferi sud.
- Influència en el procés de precipitació. Com tots els altres aerosols solubles, augmentant la mida normal de les sals marines se suprimeix el procés de precipitació en núvols calents mitjançant l'augment de la concentració de les gotes dels núvols i la reducció de la mida de les gotes dels núvols. A més, vigoritzen la precipitació en núvols de fase mixta perquè, un cop suprimida, les petites gotes dels núvols s'aixequen per sobre del nivell de congelació. A més d'això, l'addició de gegants aerosols marins pels núvols contaminats poden accelerar el procés de precipitació perquè els CCN gegants podrien ser nucleats en partícules grans que recullen altres petites gotes de núvol i es converteixen en gotes de pluja.

aerosonda

Aerosonda és un petit vehicle aeri no tripulat (UAV) que s'utilitza per volar sobre els oceans en la recollida de dades meteorològiques, incloent la temperatura, pressió atmosfèrica, humitat i velocitat del vent. El aerosonda és impulsat per un avió model del motor Enya R120 i porta a bord d'un petit ordinador, instruments meteorològics i un receptor GPS per a la navegació. Un aerosonda, anomenat "Laima", va ser el primer vehicle no tripulat per creuar l'oceà Atlàntic en 1998.

aerostàtica

L'aerostàtica és la part de la física que estudia l'equilibri dels gasos i de l'aire que no estan en moviment, i l'equilibri dels cossos immòbils en l'aire o en altres gasos. L'estudi corresponent dels gasos en moviment es diu aerodinàmica. És un subcamp de la hidroestàtica, també coneguda com a estàtica de fluids.
L'aerostàtica estudia l'assignació de la densitat, especialment en l'aire. Una de les aplicacions d'aquesta és la fórmula baromètrica.
Un aerostat és més lleuger que una nau aèria, tal com un dirigible o un globus, que utilitza els principis de l'aerostàtica de flotabilitat.

aerotriangulació

La aerotriangulació té per objecte obtenir les coordenades de diversos punts del terreny mitjançant els procediments de la fotogrametria.
Va ser concebuda per efectuar els aixecaments topogràfics per mitjà de la fotografia, reduint al mínim els treballs a realitzar en camp. Necessita no obstant això, recolzar-se sobre punts de posició coneguda en el terreny i que hauran de determinar-se en camp per mètodes geodèsics i topogràfics.
L'objectiu de la aerotriangulació és obtenir la posició del major nombre possible d'aquests punts de suports mitjançant operacions fotogramètriques de gabinet, reduint per tant els treballs a realitzar en camp.
Dins el conjunt de tasques que comporten les execucions cartogràfiques per procediments fotogramètrics es troba la fase d'orientació absoluta, consistent a donar escala i anivellar el model estereoscòpic a partir d'una sèrie de punts de posició coneguda.
Per grans projectes, el nombre de punts de control (punts de suport) necessaris és enorme, i el cost de realització pot ser extremadament alt si és realitzat exclusivament per mètodes de mesurament en camp. Molts d'aquests punts de control necessaris s'estableixen rutinàriament per aerotriangulació des d'una escassa connexió de control terrestre de treballs de camp i uns substancials estalvis en cost. Una més recent innovació resideix en l'ús del GPS cinemàtica a l'avió per proveir de coordenades a la càmera en el moment de cada exposició. En teoria aquest mètode de control de GPS pot eliminar el necessari per al control terrestre, encara que en la pràctica, una petita quantitat de control terrestre s'usa encara per enfortir la solució.
- A més de tenir un avantatge econòmic sobre els mesuraments en camp, l'aerotriangulació aporta altres beneficis:
a) La major part de la feina es fa en gabinet, minimitzant retards per condicions adverses.
b) No cal accedir massa a l'àrea del projecte.
c) Es redueix molt el treball de camp en àrees difícils.
d) L'estalvi del treball de camp necessari per formar els ponts es verifica durant el procés de aerotriangulació i com a conseqüència d'això crea possibilitats de control de valors erronis per després en la iniciació de la formació ser minimitzats i usualment eliminats.
Aquesta última avantatge és tan significativa que algunes organitzacions porten a terme la formació de ponts encara que hi hagi un control adequat de mesures en camp. És per aquesta raó que algunes especificacions per a projectes de mapes requereixen l'ús de l'establiment de control fotogràfic.
La idea va sorgir cap a 1940, data en la qual fent mesuraments sobre dues fotografies es calculaven punts d'un model. Posteriorment i mitjançant entroncament de diversos models consecutius d'una mateixa passada s'obtenia alhora l'orientació absoluta de tots els models i les coordenades dels punts en cada un dels models; l'entroncament es realitzava pels punts comuns entre dos models consecutius. Obtingudes varies faixes consecutives podia establir-se una compensació. El mètode es va denominar Aeropligonación.
A causa fonamentalment de l'escassetat de mitjans de càlcul era preferible reduir el temps de processament de les dades (compensació) augmentant el temps de mesurament usant fotogrames amb una escala menor, aparells de molt alta precisió de mesura, fent el mínim càlcul possible. Els aparells usats fins llavors van ser de primer ordre, molt estable, sòlid i precís, proveït de paral·lelogram de Zeiss i mecanismes òptics d'inversió d'imatges per l'entroncament de models d'una mateixa passada, els quals resultaven molt cars.
A partir de 1960 l'aparell de càlcul va estar disposat, amb suficient velocitat d'operació, deixant pas a altres tipus diferents de compensació, com són el mètode de feixos de llamps i el dels models independents. En aerotriangulació és comú denominar als punts determinats en camp (suport de camp), com a punts de control. Als punts que es determinen mitjançant aerotriangulació es denominen punts enllaç i pas. Algunes vegades, podrem trobar-nos amb les denominacions de punts de control majors i menors, fent referència als primers al suport en camp i els segons als punts obtinguts per aerotriangulació.
Anomenarem passades (bandes o faixes) al conjunt de fotografies efectuades per l'avió en la direcció del vol. Amb el nom de bloc entendrem el conjunt de fotografies o models que componen el vol fotogramètric que recobreix una determinada zona.

Aertsz Colom, Jacob

Jacob Aertsz. Colom (?, 1600 - Amsterdam, 1673) va ser un impressor i llibreter d'Amsterdam.
- Biografia. Colom es va instal·lar a Amsterdam el 1622, on es va fer membre del gremi de llibreters. Es va casar amb Barbertge Jans i, posteriorment, dos dels seus fills també es convertirien en llibreters. La seva filla Johanna es va casar amb el llibreter Pieter van Alphende Rotterdam i el seu fill Arnoud (Arnold), nascut el 1623 o el 1624, va començar la seva pròpia botiga a Amsterdam cap el 1650. Jacob Colom va ser un prolífic, llibreter i creador de mapes. Va tenir un excel·lent sentit de l'emprenedoria i va competir amb l'únic impressor de cartes nàutiques a Amsterdam, en Willem Janszoon Blaeu. El 1627 va comprar una casa al mateix carrer on vivia Blaeu, "Op 't Water" (Damrak 45), a la cantonada de Mandemakerssteeg. La casa va rebre el nom de "De Vyerighe Colom", així com la seua guia nàutica, que es va publicar el 1632, amb la qual es va enfrontar a Willem Blaeu.
Colom no volia limitar-se a la publicació d'obres nàutiques, així el 1635 també va imprimir un petit atles dels Països Baixos, també anomenat De Vyerighe Colom (...). A part d'això, el 1633 havia imprès totes les obres de Coornhert. La seva empresa va anar a més, se sap que en el període 1632 - al voltant de 1671 de la guia nàutica en van sortir al mercat moltes edicions en holandès, francès i anglès. També se sap que va estar actiu com a fabricant de globus, tot i que no se'n han conservat còpies, s'esmenten en el inventari de mercaderies de l'editorial Van Keulen, elaborat el 1689. Després de la mort de Colom, les seves pertinences personals (premses, plaques de coure i llibres) es van subhastar el 25 de setembre de 1673.

aesca

Esca o esquer, menjar que es posa a l'ham per atraure el peixos.

AESM

Acrònim d'Agència Europea de Seguretat Marítima creada pel Reglament (EC) 1406/2002, de 27 de juny, pretén garantir un nivell elevat, uniforme i eficaç de seguretat marítima a la Unió Europea (UE). A més, té per objecte prevenir i respondre a la contaminació provocada pels vaixells o per les instal·lacions de petroli o de gas.

AETR

Acrònim de Acord Europeu relatiu al treball de les tripulacions de vehicles emprats en transport internacional per carretera, Ginebra, 1970.

AF

Acrònim de "Àudio freqüència".

afàs

Part de la nansa que forma la boca d'entrada o embut, o sortida.

AFC

Acrònim de "Control Automàtic de Freqüència".
És un dispositiu que incorporen nombrosos circuits electrònics, normalment sintonitzadors, per mantenir estable la freqüència de recepció.

afectació

És un acte mitjançant el qual, un bé d'un ens públic territorial es destina a un ús o servei públic de manera que atenent a l'ordenament d'un país comporti la seva entrada en el domini públic.

afectat

En el control sanitari del ports, significa persones, equipatges, càrregues, contenidors, mitjans de transport, mercaderies, paquets postals o restes humanes que estan infectats o contaminats, o que són portadors de fonts d'infecció o contaminació, de manera tal que constitueixen un risc per a la salut pública.

afegidor

Que es pot afegir o s'ha d'afegir.

afegidura

Acció d'afegir.

afegidura

Juntura, ajust, de les fustes, carenes, rodes i cintes.

afegidura

En un rai, redorta més gruixuda, utilitzada per unir els trams d'un rai.

afegiment

Cosa que s'afegeix a una altre.

afegir dos caps

Unir dos caps o un cap sobre si mateix, pels seus extrems mitjançant costures o nusos.

afegir unes peces

Unir les unes amb les altres diferents peces, diferents trossos, etc. formant una sola peça o un objecte com d'una sola peça.

afegit

Efecte d'afegir.

afegit

Lloc on s'uneixen dos objectes afegits.

afeli

Punt que en la trajectòria el·líptica d'un cos celeste respecte de el Sol, està més allunyat d'aquest.

afeli

Així es denomina al punt de l'òrbita terrestre en què el nostre planeta es situa més lluny del Sol. I es produeix perquè, en el seu desplaçament al voltant de l'estrella, la Terra no traça una trajectòria circular perfecta sinó el·líptica. El afeli s'aconsegueix a principis de juliol, en contrast amb el periheli o punt de l'òrbita terrestre més proper al Sol, que té lloc al gener. La diferència de distància entre l'afeli i el periheli és de aproximadament cinc milions de quilòmetres, unes 13 vegades la distància que hi ha entre la Terra i la Lluna.
Durant l'afeli, el nostre planeta i el Sol se situen a una distància aproximada de 1,017 unitats astronòmiques, el que implica que els separen una mica més de 152 milions de quilòmetres. Tot i que la Terra gira a una velocitat mitjana de 29,8 km/s, durant l'afeli es torna una mica més lenta i es desplaça a 28,76 km/s.
Tal com estableix la segona de les lleis de Kepler, la velocitat de translació del planeta és mínima en l'afeli i màxima en el periheli. Tots dos punts de l'òrbita reben el nom de punts absidals.
A principis del mes de juliol (generalment, el dia 4), en l'afeli, la Terra dista 152,10 milions de quilòmetres del Sol, mentre que al començament de gener (cap al dia 4), en el periheli o punt de la seva òrbita més proper al Sol, la Terra es troba a 147.090.000 de quilòmetres del Sol.
Per això, en l'afeli el planeta està 5 milions de quilòmetres més lluny que en el periheli. Aquesta distància és la 30ª part de la longitud mitjana del radi de l'òrbita.
També, l'esfera solar és 109 vegades més gran que l'esfera Terra, i quan aquesta està en l'afeli, el Sol cal 109 vegades entre ell i la Terra. Així, en l'afeli, la distància fins al Sol mesura 109 x 109 Terres.
Malgrat estar més lluny del Sol, l'hemisferi Nord està més calenta en l'afeli a causa de la inclinació de l'eix terrestre respecte de l'eclíptica, que fa que el Sol incideixi més verticalment i durant més hores a l'hemisferi Nord en aquesta part de l'any. Com l'òrbita de la Terra és poc excèntrica, aquest efecte té més pes que la distància al Sol. En altres cossos celestes amb òrbites més excèntriques, com Plutó, l'efecte sí que és manifest i per això presenten estacions dobles (les degudes a la seva inclinació respecte a l'eclíptica i les degudes a la distància al Sol).
Es podria pensar que a l'hemisferi Sud, en coincidir aproximadament el solstici d'estiu austral (desembre) amb el periheli i el solstici d'hivern austral (juny) amb l'afeli (com es va dir, a causa de la inclinació de l'eix de la Terra), les estacions serien més pronunciades que en el Nord. Paradoxalment és al contrari, ja que a l'estar les masses continentals concentrades a l'hemisferi Nord, el menor efecte moderador dels oceans accentua les diferències estacionals.
Al afeli, el desert del Mojave, del Sàhara, d'Aràbia i del Iran hi ha les regions que reben de ple els rajos del Sol al migdia.

afer

Nom que a Itàlia se li dóna al vent de SW.

aferma per sobrevent !

En una virada per avant quan el vent s'allarga, a fi de orientar les veles convenientment.

afermar

Afirmar o assegurar l'estabilitat o solidesa d'alguna cosa, sostenir, reforçar.

afermar

Suspendre i subjectar de ferm pesos de consideració en els costats del vaixell per la part de fora, com per exemple les àncores, etc.

afermar

És l'acció a través de la qual l'importador o altre usuari del Comerç Exterior d'un país representat pel funcionar de duana, cauciona o protegeix els interessos de l'Estat al retirar de la potestat duanera mercaderies no nacionalitzades sota Règim Suspensiu de Drets de Pagament Diferit, sense que a aquesta data s'hagin cancel·lat els drets aranzelaris i altres impostos.

afermar el vent

Establir-se el vent d'una direcció determinada, després d'haver estat bufant des de diferents punts de l'horitzó.

afermar l'aparell

Referint-se a l'aparell, cobrar o tesar les braces de sobrevent, mentre s'afluixen igual les de sotavent, per a reduir el treball de la creu de les vergues en les cenyides.

afermar la bandera

Antigament disparar una canonada de salva a l'hissar la bandera, en senyal que aquesta s'arbora amb tota legitimitat.

afermar les braces

Cobrar braces de sobrevent i amollar les de sotavent.

afermar un cap

Acció d'immobilitzar un cap, cable o cadena perquè impedeixi tot moviment.

afermar un remolc

L'afermat del remolc és fer-lo ferm en les millors condicions possibles.
Els vaixells remolcadors duen el seu ganxo amb bona agafada situat en el centre de l'eslora o en les seves proximitats i en el plànol de crugia és a dir, prop de la vertical del centre de gravetat, per a facilitar les maniobres.
En els altres vaixells el remolc sol fer-se ferm en les bites de popa encara que tenint en compte que van a suportar grans esforços, s'afirma també en altres punts resistents tals com escotilles, pals i bancades de maquinetes.
En el vaixell remolcat, el remolc es fa ferm en la part de proa, en les bites o, si el remolc és amb la cadena de l'àncora, en el molinet, el qual es trinca bé amb els seus frens, a més d'abossar la cadena i trincar-la per mitjà de mordasses i estopors.

afermar una embarcació

Lligar o fermar una embarcació a un punt ferm de terra.

afermar veles

Maniobra de recollir una vela sobre una verga, botavara o antena.

afermar-se el vent

Fixar el vent seva direcció.

aferra, aferra ¡

Crit, típic del patró, en arribar de calar l'ormeig, demanat a la gent que s'aferressin a tirar la corda.

aferradís

Que s'aferra.

aferrador

Antigament, tros de cap gruixut i d'unes tres braces de llarg, que s'afermava per cada banda de les vergues major i trinquet per aconseguir agafar amb ell la part dels punys de la vela.

aferrador

Fons del mar que és propi per a assegurar les ancores.

aferrador

Mariner encarregat de tirar les gafes per aferrar el vaixell contrari en abordar-lo.

aferrador d'una vela de creu

Cap de mena considerable, i en alguns casos l'aferrador és una cinta de cuir, fixada al nervi de la verga i proveïda en un extrem d'un cassanell, el qual passa per un tall que hi ha a l'altre extrem, com un trau i un botó.

aferrador de la creu

Caixeta o tros de lona tallat triangularment, que serveix per sostenir la panxa d'una vela de creu en ser collada.

aferrador de veles

Qualsevol dels caps, les trenes o, fins i tot les gomes, normalment de poca mena, que serveixen per collar la vela a una botavara o a una verga.

aferrador del penol

Caixeta o tros de lona que serveix per sostenir a l'alçada del penol la panxa d'una vela de creu en ser collada.

aferrador del terç

Caixeta o tros de lona que serveix per sostenir entre la creu i el penol la panxa d'una vela de creu en ser collada.

aferrament

Acció i efecte d'aferrar o aferrar-se.

aferrar

S'empra quan cal plegar algun tendal, vela, bandera, cois, etc., que es plega o s'enrotlla.

aferrar

Agafar, subjectar fortament. En general, agafar alguna cosa fortament.

aferrar

Recollir una vela en la seva verga, botavara o perxa per mitjà de prenedors perquè no agafi vent.

aferrar

Donar trapes a les veles.

aferrar a l'espanyola

Subjectar el calcés del seu respectiu pal, a la porció de vela d'una gàbia, que queda penjant en el centre o creu.

aferrar a l'holandesa

Recollir sobre la verga i en el seu centre aquesta mateixa porció de vela, que havia de quedar penjada, i formar amb ella una espècie de cucurutxo, ben atapeït que se subjecta amb els caps corresponents.

aferrar amb la gafa

Atrapar, agafar amb la gafa o altre instrument de garfi.

aferrar amb samarreta

Formar un rotllo amb la porció de vela, que a l'aferrar-se a l'espanyola, se subjecta el calcés del pal.

aferrar dues naus

Agafar i assegurar-se amb garfis dues naus en l'abordatge per dificultar la seva separació.

aferrar en barret

Aferrar quan es presenta la meitat de la vela sobre la verga.

aferrar la goneta

Aixecar bé la vela al mig d'una verga, de manera que quedi el menys possible de lona cap als penols.

aferrar en paquet

Aferrar sense precaucions i el mes aviat possible.

aferrar els tendals

Recollir en petits plecs als tendals per mitjà de prenedors perquè no rebi el vent.

aferrar l'àncora

Fer aquesta prengui presa en el fons.

aferrar l'àncora

Recollir l'àncora al fons.

aferrar la bandera

Recollir en petits plecs a la banderes per mitjà de prenedors perquè no rebin el vent.

aferrar la goneta

Aixecar bé la vela al mig d'una verga, de manera que quedi el menys possible de lona cap als penols.

aferrar pesos

Suspendre i subjectar en ferm grans pesos en els costats del vaixell per la banda de fora.

aferrar un cap

Fixar un cap.

aferrar un cap

Prendre'l o entrar el vaixell en ell.

aferrar un port

Prendre'l o entrar el vaixell en ell.

aferrar un tendal

Recollir un tendal plegant-lo.

aferrar un vaixell

Fixar un vaixell al fons, en una posició o lloc determinat, amb cables i àncores per la proa i la popa.

aferrar una embarcació

Assegurar la embarcació al port, tirant els ferros o àncores.

aferrar una nau

Antigament s'usava per a designar l'operació de afermar-se amb gafes dues embarcacions, una vegada produït l'abordatge, per a impedir o dificultar el seva separació i d'aquesta manera facilitar el combat cos a cos entre les seves respectives tripulacions.

aferrar una vela

Recollir en petits plecs una vela i unir-la a la seva verga, perxa, o estai, per mitjà de prenedors perquè no rebi el vent. Fer el mateix amb tendals, banderes, etc.

aferrar una vela

S'empra també quan cal plegar algun tendal, vela, bandera, coys, etc., que es plega o s'enrotlla.

aferrar una vela de creu

Recollir i unir una vela de creu a la seva verga per mitjà dels prenedors, de manera que no rebin vent ni que aquest pugui desplegar o largarlas.

aferrar veles

En nàutica, es diu aferrar a recollir i unir una vela a la seva verga per mitjà dels prenedors de manera que no rebi vent ni pugui aquest desplegar-la.
En vaixells llatins diuen a això batafiolar; en les galeres es deia agolar, parlant de tot el velam i Sarmiento fa servir de el verb prendre per equivalent. S'usa també aferrar per a tota bandera, tendal o qualsevol altra tela que es recull enrotllant o plegándola.

aferrat de port

Mètode que s'empra estant en port per aferrar les veles del vaixell.

aferrat de provisional

Amarrar una vela amb meollar o un altre cabito de poca mena de manera que es pugui deixar anar quan convingui.

aferreveles

Nom de qualsevol cap emprat per aferrar les veles, sigui prenedor, badafió.

aferraveles

Cap prim que es feia ferm al costat de les amantines de la verga major i en la del trinquet per ajudar a aferrar i prendre els penols de les citades veles.
En l'actualitat, no s'utilitza.

aferrissa

Acció i efecte d'aferrissar-se.

aferrissar

De manera aferrissada.

AFF

Acrònim que s'utilitza de vegades per referir-se als ajustos fiscals en frontera.

Affleck, Philip

Philip Affleck (c. 1726 - 21 de desembre de 1799) fou un almirall a la Royal Navy. Era el germà petit de Sir Edmund Affleck. Affleck va ocupar diversos comandaments al llarg de la darrera meitat del segle XVIII, sobretot com a comandant en cap de l'estació de Jamaica i com a senyor de la Junta d'Almirall. Al començament de la seva carrera, va lluitar al setge de Louisbourg, on va ser ascendent comandant després de dur a terme una missió exitosa. Un any més tard, va ser ascendit a un capità de post després d'impressionar a l'almirall Edward Boscawen durant la batalla de Lagos. Més tard en la seva carrera es va unir a l'almirall Sir George Rodney a les Antilles, i va participar en la captura de Sint Eustatius. Entre 1790 i 1792 va ocupar el càrrec de comandant en cap de l'estació de Jamaica i entre el 1793 i el 1796 va ocupar el seu càrrec de senyor de la Junta d'Almirall. Tot i que la seva carrera va estar marcada amb llargs períodes d'inacció i atur, l'almirall Affleck era conegut com un bon oficial i era ben respectat pels seus companys.
Affleck va començar la seva carrera nàutica al servei de la Companyia de les Índies Orientals. Es va incorporar a la marina en una data no determinada i va ser promogut com a tinent en funcions el 1755. Com a tinent va servir a l'HMS "Hunter" de sloop-of-war o al Ketch HMS "Aetna", encara que com el seu germà Edmund servia gairebé exactament al mateix. temps que els registres són una mica poc clars. Al setge de Louisbourg es va distingir per liderar els vaixells que van tallar els "Prudent" i el "Bienfaisant" de guerra dels homes de guerra francesos i va ser promogut al comandament. La seva promoció al comandant es va confirmar l'1 d'agost de 1759 i Affleck va acompanyar Edward Boscawen a la piulada de 18 canons de la guerra HMS "Gramont" al Mediterrani. Al "Gramont" Affleck va participar a la batalla de Lagos, on va impressionar a Boscawen fins a tal punt que l'almirall va promoure Affleck a postcapità amb la data de vigència del 28 d'agost de 1759 i va posar Affleck al comandament de la nau HMS "Namur". Al seu retorn a Anglaterra, va ser assignat a l'HMS "Panther" i enviat a l'Índia. Durant el bloqueig de Pondicherry l'1 de gener de 1761, "Panther" es va desfer en un huracà i Affleck va impressionar als seus superiors per la seva tranquil·litat maneig de la situació. Al maig de 1761, va canviar el comandament de "Panther" amb el capità Newsom per comandar la nau HMS "Southsea Castle", però va renunciar al seu comandament a principis de 1762. Després es va convertir en capità de la HMS "Baleine", que els britànics havien capturat dos anys abans a Pondicherry. Poc després va tornar a Anglaterra.
El 1779 va ser nomenat capità de l'HMS "Triumph" a la Flota del Canal. A la primavera de 1780, Affleck va ser enviat a les Antilles per reforçar l'almirall Rodney. Va perdre la batalla de la Martinica a l'abril d'aquest any, però va estar present amb Rodney una altra vegada a la captura de "San Eusatia" i "Saba" el febrer següent. Va tornar a Anglaterra el 1781 i va estar a la platja fins a l'abril de 1783, quan el Thunderer va rebre la missió de ser el vaixell de guàrdia de Portsmouth. La va manar fins a juliol de 1784, quan el seu germà Edmund va assumir el comandament temporal. Affleck va romandre a l'atur fins al 24 de setembre de 1787, quan va ser nomenat contraalmirall de l'Escadrona blava. El 1790 va ser nomenat comandant en cap de l'estació de Jamaica.
Va tornar a Anglaterra el 1792 i va ser ascendit a principis de 1793 a vicealmirall de l'esquadra blava. A l'abril d'aquest mateix any va ser nomenat com un dels senyors del almirallat sota John Pitt, comte de Chatham. L'11 d'abril de 1794 va ser ascendit a almirall dels blancs, el 4 de juliol de 1794 vicealmirall del vermell, l'1 de juny de 1795 almirall blau i el 14 de febrer de 1799 al rang d'almirall blanc.
Affleck es va retirar del seu seient al Consell de l'Almirall en 1796 i va viure tranquil·lament i en privat a casa seva a Bath. Va morir a casa seva el 21 de desembre de 1799. La Crònica Naval va dir que era "respectat universalment com a oficial, com a cavaller i com a cristià".

afiançar

Donar fiança de algú o d'alguna cosa, garantir, assegurar.

afiançar el vent

Adquirir aquest constància en la seva direcció.

afiançar la bandera

Assegurar una bandera.

afidàvit

És una declaració escrita que es fa sota jurament i sense notificació a la part contrària. Constitueix un dels mitjans de prendre declaració als testimonis, i pot usar-se per provar un al·legat, obtenir l'examen d'un testimoni i en els altres casos previstos per la llei. quan determinades persones no poden comparèixer per si mateixes davant un tribunal per prestar testimoni sobre algun fet que coneixen, es practica la informació substitutiva anomenada abonament de persones. D'altra banda, es parla d'abonament de testimonis per a referir-se a l'examen de la idoneïtat i veracitat de les persones de qui s'ha rebut declaració o han signat un document jurídic.

afinar un instrument

Ajustar un instrument de mesura per a obtenir indicacions precises.

afirma la bandera

Donar o fer el senyal admesa entre les nacions marítimes per garant de la legitimitat del que es llarga, arbratge o tremola.

afirma la virada !

En una virada després d'haver bolinejar i també quan el vent s'allarga, per tal d'orientar les veles convenientment.

afirma per sobrevent !

Maniobra que es realitza quan el vent s'allarga, á fi d'orientar les veles convenientment.

afirmar

Acció d'immobilitzar un cap, cable o cadena perquè s'impedeixi tot moviment.

afirmar

Assegurar, assentar sòlidament, posar ferma, estabilitzar, consolidar, enfortir, etc.

afirmar a sobrevent

Cobrar una mica de les braces de sobrevent i amollar les de sotavent.

afirmar el vent

Adquirir el vent la constància en la seva direcció.

afirmar l'aparell

Halar, cobrar les braces per inclinar una mica mes els penoles de les vergues cap a la part de sobrevent.

afirmar la bandera

Fer el senyal admesa entre les nacions marítimes per garantir la legitimilidad del que la llarga o arbora.

afirmar les braces

Sinònim d'afirmar per sobrevent.

afirmar un cap

Fer ferm un cap, és a dir, subjectar-lo a les bites o una altra part, de manera que no rellisqui ni es despase.

afirmar-se el vents

Fixar el vent seva direcció.

afirmat

Fet ferma, subjecte, trincat.

afirmat del remolc

En l'afirma't del remolc ens poden trobar dos casos:
a) Remolc efectuat per un remolcador: Un cop feta l'aproximació al remolcat i la maniobra estigui preparada a la popa, es passa la guia o sisga, que tant pot ser llançada pel remolcador com pel remolcat i, un cop passada, es amarra a la punta d'un cap anomenat "missatger", de suficient resistència per passar un cable.
El missatger es tira des a bord del remolcat i en el seva punta porta un cable de uns 45 a 60 m. i d'uns 5 cm. de diàmetre. Un cop el cap a bord, es desenferit l'àncora i la cadena s'engrilleta al cable, passant-ho prèviament per la gatera "panamà". L'altre extrem del cable va emmanillat a una estatja de niló de 100 a 150 m. de longitud i de suficient mena, fins i tot es pot posar en doble per donar més elasticitat al remolc.
Per evitar que la calabrot intermèdia pugui es pugui filar completament a causa del pes del cable abans deixat anar, es pot abossar amb un cap fi. La punta del cap del calabrot intermèdia s'engrillona al cable de remolc. Un cop deixat anar part del remolc i estigui completament clara la maniobra en els dos vaixells, el remolcador donarà avant molt poc a poc i a mesura que el cable entri força es va amollant cable de remolc i, en el remolcat, en entrar alguna cosa en força la cadena, es va desvirant poc a poc fins a deixar uns 2 o 3 grillons per formar la suficient catenària per esmorteir els grans estrebades amb fort onatge.
Es tindrà molt en compte la profunditat per on es va a navegar per evitar que tots dos vaixells entrin en "ferros".
Si aquesta maniobra cal fer-la amb mal temps i amb gran rapidesa per trobar-se el remolcat en perill, després de recuperar el "missatger" es fa ferm el cable directament a les bites del castell, repartint la tensió en diversos punts fixos.
La cadena del remolcat quedarà frenada en el molinet i el barbotí engranat. Es col·locarà el estupors i la bossa.
b) Vaixell que remolca a un altre vaixell: El vaixell remolcador prepararà dos ramals de cable de 40 a 60 m. de longitud cada un i es engrilletan al més gran dels grillons disponibles a bord, per formar un peu de gall. Es afirmen les puntes a bord en diferents punts per repartir la càrrega, fins i tot portant-los cap a proa a altres bites o voltant de superestructures. S'afirma al grilló del peu de gall a un calabrot de niló d'uns 100 m. per donar elasticitat al remolc.
En el vaixell a ser remolcat, es treu el cable de remolc, que generalment va estibat al pallol de proa i es duja al castell. Es bloqueja una àncora i es desentalinga la cadena (aquesta operació pot ser molt laboriosa i algunes vegades fins impossible a causa de les condicions de la mar o la urgència del cas. S'engrillona el cable de remolc a la cadena i l'altre punta de cap del cable s'amarra a un "missatger" i aquest al seu torn a la sisga.
Un cop preparada la maniobra, el remolcador s'aproxima al remolcat passant la sisga aquest o el primer, es fixa de ella i en arribar al missatger el passa al cabiró del cabrestant o maquineta de popa i va virant a mesura que el remolcat va recullin cable de remolc, i al tenir-ho tot a bord del remolcador el engrillona al calabrot entremig. Un cop unit el remolc, el remolcador dóna avant molt poc a poc i es va tensant el remolc, obligant a la cadena del remolcat a sortir per la gatera "Panamà" mentre es va desvirant amb el molinet engranat.
Quan hagin sortit de 2 a 3 grillons de cadena, es frena el barbotí i es col·loca el estupor i la bossa de la cadena.
La comunicació entre remolcador i remolcat serà permanent per indicar en tot moment la maniobra a realitzar.

afitorada

A Mallorca, acte i efecte d'afitorar.

afitorar

Ferir amb la fitora.

aflacar el temporal

Minvar el temporal.

aflorament

Ascens d'aigües profundes, molt riques en nutrients, a la superfície.
Nota. En aquestes zones d'alta productivitat biològica es localitzen els bancs de pesca més importants.

aflorament

Es defineix aflorament al fenomen oceanogràfic pel qual es produeix un fort moviment de les masses d'aigua des de les profunditats fins a la superfície.
L'aflorament porta a la superfície aigües subsuperficials més riques en sals minerals (nitrats, fosfats i silicats), essencials per al fitoplàncton i per a la productivitat sobre la base de la fotosíntesi. Aquest fenomen es produeix en una àrea de 1,500 km de llarg i un ample de 60 km, amb una superfície aproximada de 85,000 km2.
- Els factors que produeixen l'aflorament són diversos i actuen en conjunt:
a) Els vents locals (mar-terra i terra-mar), que empenyen i allunyen masses d'aigua, promovent la circulació vertical.
b) L'acció tangencial del vent sobre la superfície del mar, que produeix el mateix efecte anterior.
c) Els efectes entre temperatura i contingut de sal de l'aigua (efectes termohalins), que són origen de moviments de tipus vertical a l'aigua. Les aigües més fredes, que són més pesades, van cap al fons, i les aigües més salades s'intercanvien amb les menys salades.
d) La topografia costanera, amb penínsules i canvis de direcció contra els quals xoca el Corrent Peruana, i el arremolinament de l'aigua, produeixen moviments verticals i afloraments.
e) Les ones internes de baixa freqüència de l'aigua, és a dir, remolins en espiral, conseqüència de les causes anteriors.
Per a l'activitat fotosintètica i la productivitat del mar, els nutrients decisius són les sals de fòsfor (fosfats), de nitrogen (nitrats i nitrats), i de silici (silicats). Els compostos de fòsfor i nitrogen són d'extrema importància per a tots els éssers vius. Els de silici són molt importants per a les diatomees i radiolaris, i part del plàncton, els que concentren els silicats per formar les seves estructures sòlides (closques, petxines).
Per la dinàmica mateixa de la vida al mar, les sals són integrades a la matèria orgànica a la zona eufòtica. Per la mort dels organismes i la seva conseqüent descomposició, la matèria orgànica, amb els nutrients, és dipositada en els sediments del fons.
El fenomen de l'aflorament torna a introduir al cicle, a la zona eufòtica, els nutrients alliberats per la descomposició de la matèria orgànica i dissolts en l'aigua, que normalment romandrien en el fons marí. Durant el hivern (maig/octubre) i a causa de la major intensitat dels vents alisis i de l'aflorament, la concentració de nutrients augmenta amb relació al estiu. Els corrents d'aflorament.
S'anomena aflorament al desplaçament vertical de les aigües profundes, més fredes i denses, cap a la superfície de l'oceà. L'aflorament pot ocórrer per diverses causes, sent una de les mes freqüents el vent a la superfície de l'oceà. El vent actuant en la superfície del mar és una força de fricció que, en conjunt amb la força de Coriolis ocasionada per la rotació de la terra, fa que la massa d'aigua superficial sigui transportada cap a la dreta del vent (esquerra en l'hemisferi sud). Aquest desplaçament net de la massa d'aigua es coneix amb el nom de "transport d'Ekman".

aflorament costaner

L'aflorament costaner és una conseqüència de la rotació terrestre (efecte de Coriolis), i s'origina en el nostre hemisferi quan vents de component Nord bufen paral·lels a la costa desplaçant la massa d'aigua superficial costanera cap a l'oceà, i permetent l'elevació o aflorament del aigua subsuperficial oceànica en un volum que compensa l'aigua superficial costanera desplaçada. Amb vents de component sud es produeix un efecte contrari: s'enfonsa l'aigua costanera superficial, sent reemplaçada per aigua superficial oceànica.
Les costes de Galícia es troben al límit septentrional de la zona d'aflorament del nord-oest d'Àfrica. De març a octubre, el Anticicló de les Açores se situa en el centre de l'Atlàntic Nord, afeblint-se en paral·lel la Borrasca d'Islàndia.
En aquest període dominen els vents del Nord a les costes gallegues. La resta de l'any dominen els vents del sud a causa de que l'anticicló de les Açores es desplaça cap al nord d'Àfrica, i es reforça el paper de la Borrasca d'Islàndia.
Amb vents Sud, es produeix cap al Nord un transport d'aigua càlida i salada d'origen subtropical, que impedeix el intercanvi de materials entre la plataforma costanera i l'oceà. Aquest transport va ser batejat com a efecte Nadal.
Per contra amb vents Nord, aflora a la costa al Aigua Central Nord-atlàntida, freda i rica en sals nutrients, fertilitzant la plataforma i ries gallegues, el que permet una elevada producció de musclo cultivat en musclera, amb un dels més elevats rendiments de producció de proteïna per unitat d'àrea.

aflorament d'aigües fredes

Procés que passa en els cossos d'aigua quan les capes d'aigua inferiors ascendeixen a la superfície, normalment amb el resultat de deixar les aigües superficials més fredes.
L'aflorament és més prominent en zones on un vent persistent bufa en sentit paral·lel a la costa, la qual cosa allunya el corrent de la costa.
L'aigua de les capes subsuperficials puja llavors a la superfície prop de la costa per ocupar el lloc de l'aigua que s'ha allunyat.

aflorar

En la marina militar, acció d'emergir o sortir un submarí a la superfície.

aflorar

Acció o l'efecte d'aflorar.

aflorar

Ascensió d'aigües de fons cap a la superfície de la mar.
La importància dels fenòmens d'aflorament és màxima si es té en compte que la producció biològica de la mar, de tantíssima importància, és deguda als fenòmens d'aflorament.
En la mar com en la terra la vida s'inicia a través dels processos biològics vegetals, solament aquests éssers són capaços de convertir la matèria mineral en matèria orgànica utilitzant com font d'energia l'energia radiant del sòl com font principal, en la terra asseca l'energia solar incideix sobre la superfície terrestre on es troben precisament les substàncies minerals indispensables per al creixement de les plantes.
En la mar l'energia solar banya amb els seus rajos la superfície, però l'aliment mineral es troba en el fons, d'aquí que només mitjançant els processos d'aflorament és possible que aquests recursos minerals arribin on es troba l'energia i sigui possible l'existència de la vida vegetal.
En aquestes circumstàncies allí on les aigües profundes, riques en nutrients, especialment nitrats, fosfats i silicats, afloren a la superfície es produeixen grans acumulacions de plàncton vegetal, principi de tota la vida en el mar.

aflorar d'aigües fredes

Procés que ocorre en els cossos d'aigua quan les capes d'aigua inferiors ascendeixen a la superfície, normalment amb el resultat de deixar les aigües superficials més fredes.
L'aflorament és més prominent en zones on un vent persistent bufa en sentit paral·lel a la costa, la qual cosa allunya el corrent de la costa.
L'aigua de les capes subsuperficials puja llavors a la superfície prop de la costa per a ocupar el lloc de l'aigua que s'ha allunyat.

aflorar d'una roca

Punt en el qual una roca apareix a la superfície de la terra (naturalment, o a causa de l'erosió); la major part d'aquesta roca està cobert amb una capa de material de naturalesa diferent.

aflorar un submarí

Emergir sortir un submarí a la superfície.
Se sol emprar més concretament per a indicar una determinada disposició del submarí quan navegant en superfície el vaixell està pràcticament submergit i la coberta a ran de les ones.
En aquest tipus de navegació, les escotilles romanen tancades i solament es pot accedir a l'interior del vaixell a través de la torre.
Aquesta situació s'aconsegueix quant inundat en gran part el doble fons, de manera que el vaixell pugui submergir-se ràpidament la més mínima alarma, aquesta navegació en superfície es va practicar especialment durant dues guerres mundials, quan els submarins havien de romandre moltes hores emergits a fi d'estalviar les bateries d'acumuladors perquè quan avesin que navegar submergits, en l'actualitat, l'ocupació dels "smorkel" ha disminuït la freqüència d'aquesta maniobra.

afluència radial per arrossegament

Component de la velocitat del vent dirigida cap a l'interior en direcció del centre d'un sistema atmosfèric.

afluent

En hidrologia, un afluent correspon a un curs d'aigua, també anomenat tributari, i que no desemboca al mar, sinó en un altre riu més important amb el qual s'uneix en un lloc anomenat confluència.
Característiques generals. En principi, dels dos rius que s'uneixen és considerat com a afluent el de menor importància (pel seu cabal, la seva longitud, o la superfície de la seva conca). Hi ha, però, moltes excepcions: el riu Mississippí, l'afluent (el riu Missouri) és, aigües amunt de la confluència, 600 km més llarg i té una conca tres vegades més extensa.
Així mateix, els casos del Miño i Narcea, més curts i menys cabalosos que els seus afluents, el Sil i Nalón respectivament. I a la confluència de l'Orinoco amb el Guaviare, aquest últim és més llarg (gairebé 1.600 km) que el propi Orinoco (940 km fins a aquesta confluència), encara que no és més cabalós. Aquestes excepcions ens fan veure que el nom dels rius és gairebé sempre, una qüestió de toponímia, en la qual moltes vegades no hi ha una lògica inequívoca sobre qual és el riu principal i el seu afluent.
"Afluent dret" o "afluent esquerre"; o "afluent per la marge dreta" o "afluent per la marge esquerra", són termes que indiquen la situació de l'afluent en relació al flux del riu principal. Aquests termes es defineixen des de la perspectiva de les aigües d'aquest últim en recerca del seu pendent inferior, és a dir, en relació a la direcció en què està corrent el curs fluvial.

afluent

En geografia, la disposició dels afluents de vegades s'ordenen a partir dels més propers a la font del riu fins als més propers a la desembocadura del riu. Es poden ordenar formant una jerarquia: els de primer ordre, segon, i tercer el més important. L'afluent de primer ordre és en general el més petit en grandària. Un tributari de segon ordre es compon de dues o més afluents de primer ordre, els que es combinen per formar l'afluent de segon ordre.
Un altre mètode és organitzar els afluents des de la boca cap a la font, en forma d'una estructura dendrita.
Finalment, una manera aplicable a tots dos mètodes és també dividir-los per costat: esquerre o dret, sempre des de la seva capçalera o font cap a la boca.

afluir

Abocar un riu o rierol les seves aigües a les d'un altre o en les d'un llac o mar.

afluixar

Acció d'afluixar o d'afluixar-se.

afluixar

Fer tornar fluixa una cosa disminuint-ne la fortalesa, la intensitat, el vigor.

afluixar el vent

Aquest verb s'empra solament a bord dels vaixell, encara que no de manera general, en relació amb el vent, en cedir aquest la seva força.

afluixar el vent

Es diu quan aquest disminueix la força.

afluixar els preus

Es diu que els preus baixen lentament.

afluixar en banda

Enrotllar del tot el cap afermat.

afluixar rissos

Llançar rissos i estendre la porció de vela que subjectaven.

afluixar un cap

Amollar, deixar anar l'extrem d'un cap dels punts on està subjecte o amarrat.

afluixar un remolc

Deixar, anar un remolc per seguir navegant amb els mitjans propis.

afluixar una vela

Amollar la vela posant-la sota l'acció del vent per tal de poder maniobrar amb ella.

afluixar veles

Desplegar la vela o les veles d'una embarcació.

afluixo

Acte d'afluixar.

AFNOR

Acrònim de "La Association Francaise de Normalisation" = Institució francesa encarregada de certificar l'origen per a productes d'aquesta nació.

afogar

Part de l'arbre que es troba a l'alçada de la coberta o del banc d'arborar.

afogar

Forat a coberta per on passa l'arbre.

afonar la boia

Submergir-se fins no veure's, bé per ser curt el cap que la subjecta a l'objecte fondejat, bé per la seva poca potència de flotabilitat o per altres causes.

afonar la nau

Enfonsar-se, perdre's, naufragar.

afonat

Se'n diu de tot baix o de qualsevol objecte cobert per l'aigua.

afondar

Tirar a fons o en orris.

afonera

La màxima profunditat del mar, on es pesca lluç.
És a 500 metros.
També s'usa per significar molla fondària.

aforable

Que es pot aforar.

aforada

Acte d'aforar.

aforador

Que afora o serveix per a aforar.

aforament

Activitat portuària que consisteix a reconèixer la mercaderia, verificar la seva naturalesa i valor, establir el seu pes, compte o mesura, classificar-la en la nomenclatura aranzelària i determinar els gravàmens que li sigui aplicable.

aforament

Aforament és l'acció d'aforar és a dir reconèixer, pesar o mesurar gèneres o mercaderies.
Històricament el terme es refereix a finalitats fiscals per establir el pagament de drets de duana i fixar la tarifa que li és aplicable o el import de l'exacció aranzelària.
Actualment el significat d'aforar és més ample i s'aplica a la determinació de qualsevol material sense importar amb quina finalitat es fa.
A causa d'interferències gramaticals del castellà sobre el català, sovint s'empra la paraula aforament com a sinònim de la capacitat d'encabir persones en locals públics. En enginyeria es fan servir els aforaments per calcular quina quantitat de producte hi ha aproximadament. Per això es calcula el volum del producte i se'n determina la densitat per poder conèixer el pes total. Com sovint els productes estan emmagatzemats amb una forma irregular es redueix aquesta forma a volums regulars i s'apliquen les fórmules geomètriques corresponents que acabaran donant el volum total aproximat. Per exemple, en rius i canals s'empra una estació d'aforament.
En alguns casos si hi ha discussió sobre la quantitat de producte aforat es pot recórrer a tornar a pesar-lo.

aforar

Reconèixer i avaluar mercaderies per al pagament de drets en les duanes.

aforar

És aquella operació en la qual es reconeixen les mercaderies, per verificar la seva naturalesa, valor, pes, compte o mesura, i d'aquesta forma classificar-les en la nomenclatura aranzelària determinant els aranzels i impostos que li són aplicables.
Operació única que el servei a través del funcionament designat, verifica i determina en examinar la declaració i/o la mercaderia que la seva classificació aranzelària, la seva valuació, la fixació de la quota dels drets aranzelaris o impostos i l'aplicació de les lleis corresponents hagin estat correctament proposades pel declarant.
Avaluació d'una mercaderia per l'autoritat duaneres a les finalitats del pagament dels drets de duana.

aforar per examen

Operació que consisteix en la classificació aranzelària, avaluació i aplicació de les disposicions legals que corresponguin que la Duana practiqui sobre aquelles mercaderies emparades per Declaracions d'Importació Tramitació Simplificada i de Formulari d'Importació Via Postal.

aforar un cabal

Mesurar la quantitat d'aigua que porta un corrent en una unitat de temps.
El coneixement de la variació del cabal que flueix per una determinada secció d'una llera natural és de summa importància en els estudis hidrològics.
D'acord amb la qualitat i la quantitat dels registres de cabals necessaris en un estudi hidrològic, els mesuraments es poden fer d'una manera contínua o permanent o d'una manera puntual o instantània, els mesuraments continus de cabals requereixen de la instal·lació d'una estació mesuradora o d'una estació registradora.
Els mesuraments aïllats, puntuals o instantànies, es realitzen en determinats moments que es desitgi conèixer la magnitud d'un corrent en particular.

aforar un vaixell

Arquejar una embarcació, valorar i taxar els drets que, segons aranzel, acredita la duana pel material flotant que és introduït en un port.

aforo

És aquella operació en la qual es reconeixen les mercaderies, per verificar la seva naturalesa, el valor, pes, compte o mesura, i d'aquesta manera classificar-les en la nomenclatura aranzelària determinant els aranzels i impostos que li són aplicables.
Operació única en què el servei a través del funcionament designat, verifica i determina en examinar la declaració i/o la mercaderia que la seva classificació aranzelària, la seva valuació, la fixació de la quota dels drets aranzelaris o impostos i l'aplicació de les lleis corresponents hagin estat correctament proposades pel declarant.

aforo duaner

Acte duaner posterior al reconeixement en virtut del com, la duana determina la partida aranzelària que correspon a la mercaderia presentada, s'indiquen els gravàmens de tot tipus que graven la mateixa (tipus impositius) que, aplicats sobre la base declarada (unitats o valor de la mercaderia) donen per resultat el import de les quantitats a satisfer en la liquidació del deute tributari.
Aquest acte, el més transcendental del despatx duaner, es porta a terme pels vistes de duanes que presten la seva conformitat o disconformitat amb els tipus i bases posat de manifest per l'importador o el seu representant davant la duana.

aforo portuari

Activitat portuària que consisteix a reconèixer la mercaderia, verificar la seva naturalesa i valor, establir el seu pes, compte o mesura, classificar-la en la nomenclatura aranzelària i determinar els gravàmens que li sigui aplicable.

afoscar-se

Es diu ordinàriament del temps, i amb més freqüència de l'horitzó, i d'aquí les expressions comunes temps foscos, horitzó foscos.

afòtic

Sense llum.

afòtica

En oceanografia, d'una afótica es una nona profunda dels oceans on no penetra la llum. En general es considera que aquesta zona s'inicia a 200 metres de profunditat, ja que a partir d'aquesta no és possible la fotosíntesi.
En aquesta zona on a causa de els baixos nivells d'il·luminació no és possible la funció fotosintètica en les plantes marines.

afracta

És el vaixell de guerra per excel·lència, amb 170 remers i la seva tripulació d'oficials impulsen a aquesta gran màquina de guerra.
La seva principal arma d'atac és l'espero amb el qual busca envestir i enfonsar als seus rivals.
Contràriament al que es creu, els remers no són esclaus, sinó ciutadans lliures que cobren una dracma al dia més sustento de sou.
Al començar la partida solament els atenesos, perses i egipcis tenen trirrems en les seves flotes.
Els corintis estan en condicions de fabricar-los, però comencen sense unitats.
Les polis que no els tenen poden comprar la tecnologia, demanar-la com tribut, o buscar que els sigui cedida d'alguna forma.
Pren un torn assimilar la tecnologia.
L'última manera d'aconseguir-la és participant i vencent en dues batalles (mínim 30 vaixells en total) contra flotes que tinguin un 20% de la seva flota amb aquests navilis.

afragatat

En en náutica, se anomena un vaixell de construcció tan pla, llis i lliure d'obstacles o impediment a una distància perllongada que té similar o semblant a una fragata.

afragatat

Es diu del vaixell amb poc costats i poca obra morta.

aframax

Un vaixell Aframax és un petroler de menys de 120.000 tones mètriques i amb una amplada no superior a 32,31 m, de manera que hauria pogut travessar el canal de Panamà original. El terme derivada de l'anglès Average Freight Rate Assessment (AFRA), un sistema de tarifes de petroliers creat el 1954 per Shell Oil per estandarditzar els termes dels contractes de embarcament.
A causa de la seva grandària favorable, els petroliers de Aframax poden servir la majoria dels ports del món. Aquests vaixells serveixen a regions que no tenen ports molt grans o terminals per petroliers molt grans i ultra-grans. Els vaixells cisterna Aframax són òptims per al transport de cru de curt a mig trajecte. Els tancs de classe Aframax s'utilitzen en gran mesura a les conques del Mar Negre, Mar del Nord, Mar Carib, Mar de la Xina Oriental i meridional i el Mediterrani. Els països exportadors no pertanyents al OPEP poden exigir l'ús de vaixells tanc perquè els ports i canals a través dels quals aquests països exporten el seu petroli són massa petits per acomodar el Suezmax més gran o mides superiors.

AFRASEC

Acrònim de l'Organització Afroasiàtica de Cooperació Econòmica.

afrau

Accident topogràfic que determina l'escolament del vent de terra.
"Cada afrau dóna es sen", dita marinera empordanesa, que significa que la intensitat i la direcció del terra és determinada per la forma i l'orientació de l'afrau de on prové.

afrau submarí

Paratge de la mar en el qual hi ha certa pesquera o un fenomen determinat.

AFRED

Acrònim de l'índex A determinat a l'Observatori Magnètic de Fredericksburg.

afrenellar

Acció d'afrenellar.

afrenellar

Amarrar o subjectar amb frenells.

afrenellar

Suspendre la pala del rem quan d'aquesta vogant; per això es pressiona la mà sobrre el guió o es fa signi un cap del guió al fons de l'embarcació.

afrenellar

En les batalles entre galeres, afrenellar significava subjectar lligant amb frenells les mateixes galeres entre si o els rems d'una galera a la coberta de la nau.
- Explicació. Les batalles navals antigues amb trirrems fenícies, gregues, cartagineses i romanes consistien sovint en enfrontaments individuals entre les naus que lluitaven amb esperons procurant enfonsar l'adversari. L'abordatge era el darrer recurs i implicava un nombre reduït de guerrers embarcats. En algunes batalles hi ha referències de naus lligades les unes a les altres, de costat a costat, procurant una millor defensa.
A partir la batalla de Miles la lluita a l'abordatge procurant capturar la nau enemiga fou més freqüent. Aquesta tàctica implicava la participació de més soldats ben armats (amb armes defensives i ofensives). En les batalles medievals l'ús dels frenells fou gairebé universal. Abans de la batalla -procurant una millor defensa lligant naus i rems- i en la pròpia batalla (emprant frenells amb ganxos per a aferrar-se a la nau enemiga i procedir a l'abordatge).

afrenellar dos vaixells

Lligar entre ells, un cop abarloats, diversos vaixells amb frenells per tal de formar, abans d'entrar en combat, un conjunt compacte a fi d'impedir als vaixells enemics el pas entre els vaixells propis.

afrenellar els rems

Antigament les naus afrenellaven els rems de la part de dins, de manera que les embarcacions es poguessin posar ben atracades.

afrenellar els rems

Sostenir la pala del rem quan es va vogant, o sigui carregant la mà damunt el guió o amarrant-li a aquest un cap petit fermat al fons de l'embarcació.

Afric

El SS Afric va ser un vaixell de vapor britànic propietat de la White Star Line. Era el primer dels cinc vaixells de la classe Jubilee, uns transatlàntics capaços de transportar més de 300 passatgers així com a càrrega refrigerada amb destinació a Sud-àfrica i Austràlia. La carrera del Afric en aquest rumb només va ser interrompuda per una missió de transport de tropes durant la Segona Guerra Bòer.
- Construcció. El Afric va ser construït a Belfast per les drassanes navals Harland and Wolff, a la banda del Medic i el Persic, amb la finalitat de servir a Sud-àfrica i Austràlia per la White Star Line. A l'igual que els altres dos vaixells, el Afric pertanyia a la classe Jubilee, la qual posteriorment estaria formada per dos vaixells més: el Runic i el Suevic. El Afric va ser botat el 6 de novembre de 1898 i va ser acabat en els tres mesos següents. Era capaç de transportar 320 passatgers, així com una considerable càrrega en uns compartiments refrigerats situats a la proa.
- Historia. Durant la Primera Guerra Mundial va ser requisat pel govern australià per al transport de tropes. Sota aquestes circumstàncies, va ser torpedinat i enfonsat a la costa britànica en 1917.
El 8 de febrer de 1899, el Afric va realitzar el seu viatge inaugural entre Liverpool i Nova York. Després va tornar a Belfast, on se li van fer algunes modificacions per realitzar el seu servei australià.
Posteriorment, el Afric realitzaria una carrera gairebé permanent a la ruta Liverpool - Ciutat del Cap - Sydney. També va arribar a transportar algunes tropes a Ciutat de Cap durant la Segona Guerra Bóer. En 1900 (un any després del seu viatge inaugural), el Afric va realitzar una altra travessia transatlàntica cap a Nova York.
Quan va començar la Primera Guerra Mundial, va ser requisat pel govern australià per al transport de tropes. El 12 de febrer de 1917, mentre navegava a sud de les costes angleses, va ser atacat pel submarí alemany UC-66 comandat per Herbert Pustkuchen, que primer va disparar un torpede, matant a cinc membres de la tripulació. Després van deixar evacuar el vaixell abans d'enfonsar-se amb un segon torpede. El naufragi del Afric va causar un total de 22 víctimas. 145 persones van aconseguir sobreviure.

africanphos

Pòlissa tipus per a transport de fosfats, d'ús general, si ben creada pels d'África (Phosphate Charter- Party Africanphos, 1950).

afrisada

Arrencament del castell de proa.

afromosia

Denominada comercialment Afromorsia, està en severa regressió a causa de la tala desenfrenada. Està considerada una de les fustes dures tropicals més fines i valuoses juntament amb la teca.
Pericopsis elata és una espècie d'arbre, pertanyent a la família Fabaceae.
És un arbre que aconsegueix els 30-50 m d'alçada, amb tronc recte cilíndric, lliure de 18 a 30 m, i amb un diàmetre de 1,3 metres, l'escorça llisa, de color marró grisenc, descascaradament en trossos fins que van deixant brillants taques de color vermell marró; les branques són massives i la corona superior plana.
Es troba en els boscos plujosos alts, on són localment comuns o gregaris; a una alçada de 500 metres. És conreat a l'oest d'Uganda, sent la principal font de fusta afrormosia.
Es distingeix fàcilment de Pericopsis angolensis pels seus folíols acuminats, i la seva ecologia. Pot ser confós amb Distemonanthus benthamianus (Caesalpiniaceae) amb un tipus similar de fulles i escorça similars, però amb la presència de estipelas a Pericopsis.
La seva fusta és molt duradora fins i tot en condicions extremes. Té el gra fi, recte o lleument entrellaçat. Es treballa bé, i s'ha de protegir de la pols. El duramen és més aviat bru i fa fosc fins arribar a ser castany fosc. La seva textura és més fina que la de la teca i no tan greix d'aspecte. Es fa servir per xapes, laminats, construcció de tot tipus d'estructures i mobiliari fi. Proporciona un parquet o una tarima d'alta qualitat, tant en interior com en exterior. La seva durabilitat la fa destacar en la construcció naval, on és comparable a la teca o al Iroco. Arriba un elevat preu.

afrontar

Estar o arribar davant d'un determinat punt de la costa.

afrontat

Ésser situat front un punt determinat.

AFSK

Manipulació per variació de desplaçament de freqüència d'àudio.

after peak

Veu anglesa que dóna nom al compartiment o tanc més extrem a popa.

afuar un cap

Aprimar d'un cap.

afuat

A la Costa Brava, part del vaixell, que sota l'aigua es va estrenyent a proa i a popa.

afusar

Cabussar-se i afonar-ne dins l'aigua.

afust

Conjunt de materials que sostenen el canó quan està posat en bateria, és a dir, a punt per disparar. Al principi les boques de foc es situaven a bord directament sota coberta o sobre una fusta, però aviat es van disposar fixades a una gruixuda peça de fusta amb un rebaix longitudinal per allotjar el canó: es deia que aquest estava enfustat. Més tard es va operar una diferenciació entre l'afust de lloc i el marí; aquest es presentava, des de finals del segle XVI, en forma de calaix oberta a la part superior per a rebre el canó i estava proveït de cu rodes, de vegades amb llanta de ferro.
L'evolució de l'afust ha estat molt lenta, fins que van fer la seva aparició les curenyes, proveïdes ja d'elements per apuntar imitar el retrocés i, posteriorment, el muntatge, en el qual un no limita el retrocés del canó i un recuperador el torna a l' posició de tret, romanent fix l'afust.

agafador

Tros de drap o de lona quadrat i d'uns 20 cm de costat, amb el qual els baleners es protegien la mà quan havien d'agafar o lascar la calabrot que anava subjecta al arpó clavat a la balena.

agafador

Agafador (que serveix per agafar, agafar, etc.) és un tipus generalitzat de nansa que facilita el maneig d'un objecte seguint les lleis elementals de la ergonomia. En els objectes antics o de fabricació ancestral seva disposició va poder ser intuïtiva o seguint una tradició de difícil documentació arqueològica. Amb més freqüència s'aplica com a denominador comú sinònim de agafador o agarra.
Morfològicament, els agafadors poden respondre a una àmplia tipologia: en arc, vertical o horitzontal i amb una variació en el seu angle d'obertura i curvatura. En pom, en tascó, en aspa, en cercle, ect. Quan el agafador és allargat rep el nom de mànec.

agafador

Cap per a arrossegar una embarcació al llarg de la riba.

agafador de Bernoulli

Un agafador de Bernoulli utilitza el flux d'aire per adherir-se a un objecte sense contacte físic. Aquests agafadors es basen en el principi de Bernoulli en un flux d'aire. Un corrent d'aire d'alta velocitat té una pressió estàtica baixa. Amb un disseny acurat, la pressió en el corrent d'aire d'alta velocitat pot ser inferior a la pressió atmosfèrica. Això pot provocar una força neta sobre l'objecte en la direcció normal cap a un costat amb una pressió local més baixa. Un agafador de Bernoulli ho aprofita aprofitant la pressió positiva de la part de l'agafador en comparació amb la pressió ambiental, mantenint el forat d'aire entre l'agafador i l'objecte que s'adhereix.
- Aplicacions. Els agafadors de Bernoulli disponibles comercialment s'utilitzen comunament per manejar materials rígids com les làmines d'oblies en la fabricació de plaques de circuits impresos, o components de cèl·lules fotovoltaiques. Com que l'adherència és sense contacte, aquesta forma d'adherència es presta a la manipulació de material estèril per evitar la contaminació química i/o biològica. S'ha realitzat una investigació sobre l'ús d'agafadors de Bernoulli per transportar productes alimentaris en un context de processament d'aliments, encara que aquest treball va trobar dificultats, ja que els aliments flexibles vibraven contra l'agafador, deformant i bloquejant alternativament l'agafador, o quedant-se fora de la via aèria.
També s'està investigant l'agafador de Bernoulli com a mecanisme d'adhesió sense contacte per a robots escaladors de parets.

agafador de les nanses

Cadascuna de les nanses de corda situades aproximadament a 30 cm de proa i de popa, que serveixen per a agafar la canoa en cas de bolcada.

agafador dels rems

Manegueta que s'aplicava al guió dels rems de les galeres o galiotes amb la finalitat de fer més força al vogar.

agafar

Acció d'agafar o d'agafar-se.

agafar

Aconseguir i aprofitar el moment oportú per a verificar un fenomen instantani.

agafar

Subjectar, fer-se seu quelcom amb la mà o un altre òrgan o un instrument adequat, per tenir-lo.

agafar aigües

Allunyar-se de terra una embarcació, a fi que, amb vent contrari, se pugui fer un bon bord de terra, cenyint ferm.

agafar amb una gafa

Afermar-se l'àncora en el fons amb una gafa.

agafar ancoratge

Arribar a un ancoratge.

agafar el peix

Acció de pescar.

agafar el Sol

Mesurar l'altura amb el sextant o altre instrument de reflexió, aprofitant els clars de Sol entre els núvols.

agafar el temps

Persistir l'estat del temps.

agafar en fatxa

Donar el vent sobtadament pel revés de les veles.

agafar fons

Arribar a fons amb el escandall.

agafar l'àncora

Clavar una o ambdues ungles de l'àncora al fons i fer presa en ell, després fondejada per amarrar el vaixell amb ella.

agafar l'art

Enganxat o enrocat que experimenta l'art d'arrossegament quan queda agafat en qualsevol obstacle del fons.

agafar l'embarcació

Clavar-se massa l'embarcació al fons quant esta encallada, necessitant grans esforços per poder-la fer surar de nou.

agafar la barca

Subjectar una barca a un moll o altre lloc per mitjà d'un ganxo.

agafar peix

Conjunt de peix agafat d'un cop amb una xarxa, o en una partida de pesca.

agafar port

Arribar a ell després d'haver experimentat dificultats, i treball per aconseguir-ho.

agafar temps

Mantenir-se aquest, especialment quant és dolent.

agafar terra

Apropar-se a la costa un vaixell o altra embarcació després d'haver-me'n fet enfora.

agafar un cap, beta o tira

Agafar-se un home a ell per a cobrar-lo, llassant-lo o realitzar altra feina semblant, i també per a ajudar a qui l'estan fent.

agafar un celatge

Ser destre i aprofitat, recorrent a qualsevol recurs.

agafar un fil

Treballar una peça seguint el senyal que té marcada, segons la figura que ha de quedar.

agafar un rumb

Ajustar, col·locar i clavar en el seu lloc el tauló o tros de tauló aixecat en el buc del vaixell amb qualsevol motiu.

agafar una boia

En molts llocs de fondeig trobem boies preparades per a amarrar les embarcacions, el que evitarà la tasca d'haver de tirar l'àncora.
Aquest tipus de boies solen ser de fàcil agafament, pel que agafar-les és alguna cosa habitualment senzill i ràpid, encara que en alguns casos pot convertir-se en un petit problema.
- El primer que hem de tenir present és que existeixen elements que ens facilitaran enormement el treball:
a) Gafes amb punta especial, per agafar l'amarra en la boia, per apropar-la de forma còmoda.
b) Caps amb mosquetons en el cap.
En cas de no disposar d'aquest tipus de material, podem arribar a la boia de manera ràpida llançant el si d'un cap a manera de llaç amb el qual atraparem la boia.
Es tracta d'agafar el cap amb les dues mans, deixant entre elles un gran si que es llançarà al passar al costat de la boia.
Una vegada caçada la boia, s'ajunten les dues tires del cap, cobrant d'ambdues a la mateixa vegada de tal forma que la boia s'acosti al vaixell.
Després d'això detindrem el vaixell el temps suficient per a hissar la boia a coberta i amarrar un cap a ella.
L'amarrada haurà de realitzar-se sempre en la cadena que subjecta la boia, mai en la pròpia boia.

agafar una embarcació

Varada aprofundir massa en el fons i no poder sortir de la varada, malgrat els esforços realitzats per a això.

agafar una embarcació avarada

Clavar-se massa en el fons i, per això, ser difícil la seva posada a flotació.

agafar una via d'aigua

Taponar-la, i impedir la penetració d'aigua a bord.

agafar vent

Disposar, col·locar, trobar-se disposada una vela o un aparell, per a rebre el vent en la forma oportuna.

agafar-se a un cap

Agafar-se un home a ell per cobrar-lo, lascar-lo o realitzar una altra feina semblant, i per ajudar els qui ho estan fent.

agafar-se a un celatge

Ser destre i aprofitat, recorrent a qualsevol recurs.

agafar-se a una beta

Sinònim d'agafar-se a un cap.

agafar-se a una taula

Salvar-amb molt d'esforç i poca ajud.>

agafar-se a una tira

Sinònim d'agafar-se a un cap.

agafar-se el temps

Parlant del temps, és obstinar aquest en el seu mal estat.

agafar-se una embarcació

Contraient a una embarcació varada, és aprofundir massa en el fons, i ja per aquesta o per una altra causa, no poder sortir de la avarada, a més no amb els esforços o maniobres ordinaris.

agalera els tendals

Acció de posar el tendal d'una embarcació de manera que s'escorri l'aigua en cas de pluja, impedint així la formació de bosses i en conseqüència de pesos indesitjats.

agalla de l'ham

Punta de l'ham, en sentit general, que comprèn també la llengüeta destinada a mantenir el ferro en la carn del peix després que la punta se li ha clavat al picar l'esquer. En els hams sense llengüeta la retenció està garantida gairebé sempre per la mateixa punta, molt inclinada cap a l'interior de la corba.

agallera

Tipus de xarxa en la qual el peix se ferma per les ganyes, que són les tapes que cobreixen la cavitat branquial.
Els tremalls o agalleres són xarxes fixes molt característiques que es calen verticalment i es fixen en àrees que són el pas de les espècies que s'intenta capturar. Estan construïdes per tres xarxes de diferents mides de malla, subjectes a una ralinga superior de flotadors. En aquesta xarxa el peix pot passar el seu cos però s'enredarà amb les ganyes i podrà ser fàcilment capturat. Les xarxes agalleres poden operar-se a la deriva, deixant que les arrossegament el corrent però prenent la precaució que no siguin traslladades a les rutes de navegació. Aquesta xarxa es fa servir per a la pesca de multitud d'espècies, com la serra, el robalo i el esmedrega.

agar

Substància col·loïdal que s'extreu de les algues i té moltes aplicacions en la indústria.

Agar y Bustillo, Pedro

Pedro Agar y Bustillo (¿ - 1840). Capità de fragata de la marina espanyola, nascut a Santafé de Bogotà en 1764 i mort a Madrid de 2 d'octubre de 1822, que va ser un dels tres membres que van formar la primera regència nomenada per les Corts en 1808, per governar després de l'abdicació de Carles IV.
Fill dels corunyesos Benito Agar y Leis, Cavaller de Santiago, i María Josefa de Bustillo y Pérez, als setze anys, l'22 de maig de 1780, va asseure plaça al Departament de Marina de Cadis. Després d'uns brillants estudis, va assistir en 1782 al lloc de Gibraltar, el que li va merèixer un ascens en la seva carrera i ser destinat de 1791 a 1796 al Cos d'Enginyers de l'Armada. Matemàtic eminent, l'12 de novembre de 1800 el van anomenar director de l'Acadèmia de Guàrdies Marines del Ferrol, i l'5 d'octubre de 1802, capità de fragata. En aquells dies es va casar amb Teresa de Castro y Domínguez, filla d'un col·lega. Dos anys més tard, el dia 2 de juliol de 1804, s'establia a Cadis amb el càrrec de director de totes les Acadèmies de Guàrdies Marines.
A conseqüència d'una malaltia, va perdre el peu esquerre, la qual cosa li va impossibilitar per al servei de mar; així, l'28 d'octubre les Corts el van nomenar membre del Consell de Regència. En col·laboració amb Quintana va publicar El Consell de Regència d'Espanya i Índies a l'Amèrica Espanyola (Cadis, 1811). Va renunciar a l'any següent a ascendir a capità de navili, per ser incompatible la seva promoció amb el càrrec polític que ocupava, però les Corts van obligar a acceptar l'ascens. Va cessar de Regent en 1812, per ser nomenat l'22 de gener de 1812 Conseller d'Estat, encara que al ser suprimit aquest cos va quedar com jubilat.
El dia 22 de març de 1813 va ser nomenat membre de la regència provisional, sortint al desembre per Madrid. El 16 de novembre de 1814, com tots els partidaris del govern a qui Ferran VII havia el seu tron, va ser arrestat a Santiago, sense comunicació, amb això de papers, i conduït a Madrid. Després d'una llarga presó va ser confinat a Betanzos, on va romandre fins als esdeveniments de 1820 que van tornar a llançar a l'escena política, ja que al febrer d'aquest any va ser nomenat President de la Junta que es va crear a A Corunya, amb l'autoritat va publicar un manifest ... reclamant l'immediat restabliment de la Constitució de 1812 (Corunya, Iguereta, i Sevilla, Aragó i Companyia: 1820); al mes següent ja era cap polític i capità general de Galícia. Va publicar ara un Manifest (Corunya: 3 de març de 1820, id. 1820, reimprès a Madrid, imp. De Burgos, a Sevilla, per Aragó i Companyia, 1820, ia Pamplona, per Joaquín Domingo), i un altre Manifest que la Junta de Govern de Galícia creada pel poble el 21 de febrer de 1820, per restablir la Constitució política de 1812 (...) fa a la Nació espanyola de les seves operacions i fatigues per a l'assoliment de tan grandiós objecte (Corunya: 8 de juliol de 1820, id. oficina de Manuel María de Vila, 1820).
Va cessar en 1821, en ser reposat en el Consell d'Estat, No obstant el avançades que semblen ser les seves idees en 1821, signa com a president de la Diputació, juntament amb el secretari Antonio Fernández Reguera, l'exposició Laments de l'Església d'Espanya (Corunya: 4 d'octubre de 1820 (oprimida per Roma), l'30 de novembre de 1821 figura a l'Anell. a la fi de 1820 va tornar a casar-se amb Francisca Roldán. Una de les seves filles va casar amb el també Regent Gabriel Ciscar. La reacció de 1825 el va obligar a tornar a la foscor, sense que després tornés a figurar en públic.

agarbí

Al país valència vent de garbí.

Agassiz, Alexander

Alexander Emanuel Rodolphe Agassiz (17 de desembre de 1835, Neuchâtel, Suïssa - 27 de març de 1910, a alta mar, Oceà Atlàntic) va ser un enginyer de mines, oceanògraf i zoòleg marí nord-americà d'origen suís.
Va ser fill de Louis Agassiz, va emigrar el 1849 als Estats Units, on va coordinar un significatiu treball zoològic sobre equinoderms, com les estrelles de mar. Va desenvolupar i supervisar el que es tornaria la mina de coure més prominent del món, situada a Calumet, Michigan; mentre millorava les condicions de treball per als miners.
Es va dedicar també a l'estudi dels esculls de coral. Les observacions que va fer sobre un viatge de 1875 a la costa oest de Sud-americà, li van induir a posar en dubte la teoria de Charles Darwin relativa a la formació dels esculls de coral.
Va morir a bord del RMS Adriatic viatjant de Southampton a Nova York.

Agassiz, Jean-Louis-Rodolphe

Jean-Louis-Rodolphe Agassiz (Motier, actualment part de Haut-Vully, cantó de Friburg, Suïssa, 1807, - Cambridge, 1873) va ser un naturalista, especialista en anatomia comparada, paleontòleg, glaciòleg, i geòleg suís, expert en l'estudi comparat dels peixos -fonament de la ictiología- i l'anàlisi del moviment de les glaceres.
Agassiz és recordat principalment pel seu treball sobre les glaciacions, però també per ser un dels grans zoòlegs que es va oposar a la teoria de l'evolució de Charles Darwin, convertint-se en un dels principals defensors del fixisme als Estats Units. Com anatomista comparatiu, la seva gran contribució va consistir en l'establiment d'un "triple paral·lelisme" entre les sèries sistemàtica, paleontològica i embriològica.
Louis Agassiz va néixer a Motier (actualment part de Haut-Vully, Suïssa). Educat al principi en la seva residència familiar passa després quatre anys en una escola secundària de Bienne i completa els seus estudis elementals a l'acadèmia de Lausanne.
Entre 1824 i 1826 realitza estudis de medicina a la universitat de Zuric, a l'empara d'Heinrich Rudolf Schinz (1777-1861). Entre 1826 i 1827 continua la seva formació mèdica a la universitat d'Heidelberg, on descobreix la paleontologia gràcies a Heinrich Georg Bronn (1800-1862) i l'anatomia comparada gràcies a un antic estudiant de Schinz, Friedrich Tiedemann (1781-1861). Entre 1827 i 1830 continua els seus estudis a la universitat de Munic on segueix els cursos de Lorenz Oken (1779-1851) i del herpetólogo Johann Georg Wagler (1800-1832).
Obté el grau de doctor en filosofia en 1829 a Erlangen i el 1830 el seu doctorat en medicina. A continuació s'instal·la a París, on, sota la tutela d'Alexander von Humboldt i Georges Cuvier s'endinsa en la geologia i la zoologia. Fins aquesta època no presta especial atenció a la ictiologia, que acabaria convertint-se en la seva ocupació principal.

Agatàrquides de Samos

Agatàrquides fou un escriptor grec nascut a Cnidos. Fou patrocinat per un home anomenat Cinnaeus i va estudiar a l'escola peripatètica de filosofia i va escriure alguns llibres sobre història i geografia. Fou secretari de Heràclides Lembos que va viure en el regnat de Ptolemeu Filometor (mort el 146 aC). Després fou tutor d'un príncep làgida durant la seva minoria (un dels dos fills del rei Ptolemeu Fiscon), bé Alexandre o bé Soter, que van regnar amb la seva mare.
Photios dona una llista dels treballs de Agatàrquides: un sobre Àsia en 10 llibres, un sobre Europa en 49 llibres, un sobre la mar Eritrea en 5 llibres (dels quals Photios dóna un extracte dels volums I i V), un sobre el país dels Troglodites en 5 llibres. També va escriure un llibre històric en 30 volums dels que Ateneu n'esmenta els volums del XII al XXX. Va escriure en dialecte àtic.

Agatemero

Agatemero, va ser un geògraf grec menor autor d'un breu treball de geografia en dos llibres titulat "Un esbós de geografia a epítom" o Hypotyposis Geographicae, dedicat al seu alumne Filó. Els treballs de Agatemero són principalment extractes de Ptolomeu, Artemidoro d'Efes i altres escriptors més antics. En la seva obra resumeix i critica els diversos conceptes sobre la forma de la terra proposada per geògrafs anteriors. Va calcular distàncies entre les masses terrestres i el mar i després va deduir importants distàncies entre punts de la terra usant el mètode estadimìtric.
Fill de Orthon, s'especula que va viure al segle III d.C. Sembla haver estat romà. Malgrat haver escassa informació sobre la seva biografia, es dedueix que va viure després de Ptolomeu a qui cita amb freqüència, i abans de la fundació de Constantinoble en el lloc de Bizanci per Constantino I el Gran en 328 d.C., ja que cita només l'antiga ciutat de Bizanci i no a Constantinoble. De les seves mencions d'Albió s'ha suposat que els seus escrits són poc posteriors a la construcció del Mur d'Adrià.
S'estima que va viure en l'època de Septimi Sever (193 - 211).

Agatòdemon

Agatòdemon o Agatodemó, fou un geògraf grec natiu d'Alexandria.
Tot el que se sap de ell és que va ser la persona que va dibuixar els mapes que acompanyen a la Geografia de Claudi Ptolemeu. Se'n conserven algunes còpies que acompanyen els manuscrits de Ptolemeu, una a Viena i una a Venècia. Al final dels manuscrits hi ha una nota que diu: "Agatòdemon d'Alexandria va dibuixar tot el món habitat segons els vuit llibres sobre geografia de Claudi Ptolemeu".
El manuscrit de Viena és un dels més bells que existeixen. S'hi adjunten vint-i-set mapes, que inclouen un mapa general, deu mapes d'Europa, quatre d'Àfrica i dotze d'Àsia, tots pintats amb colors, l'aigua és verda, les muntanyes vermelles o groc fosc i la terra blanca. Els climes, els paral·lels i les hores del dia més llarg, estan marcats al marge est dels mapes i els meridians al nord i al sud.
No se sap en quina època va viure. Alguns el consideren la mateixa persona que el gramàtic Agatòdemon, però els estudiosos actuals el fan contemporani de Claudi Ptolemeu, al segle II, ja que el mateix Ptolemeu menciona uns mapes o taules, que coincideixen en nombre i ordenació amb els d'Agatòdemon.

AGC

Acrònim de Control Automàtic de Guany.
És un dispositiu que permet mantenir estable un senyal electrònic de sortida dins d'uns marges, encara que la d'entrada es mantingui variable.

AGCS

Acrònim d'acord General sobre el Comerç de Serveis.
Els serveis, d'arquitectura a telecomunicacions per correu vocal i transport espacial, constitueixen el component major i més dinàmic de les economies dels països desenvolupats i en desenvolupament.
No només revesteixen importància per si mateixos sinó que a més són insumos essencials en la producció de la majoria de les mercaderies.
La seva inclusió en la Ronda Uruguai de negociacions comercials va portar a l'establiment de l'Acord General sobre el Comerç de Serveis (AGCS).
Des de gener de 2000 són objecte de negociacions comercials multilaterals.

agençament de plomes i aparells

Mantenir en bon estat d'ús dels instruments i els elements necessaris per maniobrar, o el sistema de politja per hissar la càrrega i amb estreps l'estiba de la càrrega.

agència

Generalment, és una persona jurídica que representa a un proveïdor estranger.
Des del punt de vista del valor, es denomina amb aquest nom a un tipus de representant, al país importador, que té una relació comercial molt directa amb l'exportador estranger i que, per tal vinculo, percep un descompte en el preu del producte que està important.

agencia assessora productora d'assegurances

Persones jurídiques amb organització pròpia, l'única activitat de la qual és la de gestionar i obtenir contractes d'assegurances, per a una o diverses empreses d'assegurances autoritzada a operar en el país.

Agència Basca de Meteorologia

L'Agència Basca de Meteorologia (Euskal Meteorologia Agentzia, en basc o Agencia Vasca de Meteorología, en castellà), coneguda com a Euskalmet, és l'agència meteorològica del País Basc creada el 1990. Depèn de la Direcció d'Atenció d'Emergències i Meteorologia del Govern Basc. La seva seu es troba en el Parc Tecnològic d'Àlaba de Miñao (Vitòria).
Euskalmet es va fundar l'any 1990 amb el nom de Servei Basc de Meteorologia pel Departament de Transport i Obres Públiques del Govern Basc. Al desembre de 2003 va passar a anomenar-se Agència Basca de Meteorologia i tenir la seva estructura actual. Des de la seva creació ofereix informació sobre l'estat del temps, predicció meteorològica, estat de la mar, avisos i alertes al País Basc.

agència comercial

Persona jurídica la missió de la qual és adquirir mercaderia estrangera amb l'objecte de realitzar certes operacions comercials ja sigui pel seu compte o de tercers.
Les Agències també poden comprar mercaderies del proveïdor estranger per comercialitzar-les pel seu propi compte i risc i a les seves expenses.

agència consular

És la qual exerceix tal caràcter representatiu d'un país en un altre, amb la missió principal de fomentar les relacions comercials entre ambdós i protegir els interessos dels nacionals del que representa.
La seva actuació esta condicionada per l'especial abast del seu nomenament i àmbit d'exercici podent ser com Cònsol General o Cònsol, resident comunament en la capital del país que opera en el qual poden coexistir altres representacions amb el rang de Vicecònsol, o bé crear-ne oficines a càrrec d'un Agent Consular o Cònsol Honorari, totes elles supervisades per una Ambaixada o Legació que sol ser la del país que actua o bé la d'un altre sota el control del qual són col·locades.
Entre les seves obligacions específiques estan les de produir informes sobre comerç en general i sobre aspectes particulars del mateix, emetre o visar documents diversos, factures, certificats sanitaris, d'origen o d'altra classe i en particular els referents a mitjans de transports, sobretot marítims.

agència de duanes

És la constituïda per persona física o, en molt contats casos, per persones jurídiques autoritzades expressament per a formalitzar per compte de tercers la importació, exportació o trànsit de mercaderies a través de les duanes, o punts habilitats per a això.
Ordinàriament duen també a cap altres operacions auxiliars del comerç internacional per compte dels seus clients, com són les expedicions de mercaderies.

agència de transport

És la qual contreu la seva actuació al transport per vies terrestres o fluvials de tot genero, tant nacionals com internacionals.
Comunament constitueixen oficines dependents d'empreses dedicades a l'explotació directa dels corresponents mitjans de transport.
Altres vegades amb agents que amb tal condició específica representen a un o diversos transportistes; o són simplement gestors a favor dels mateixos, indiscriminadament, o bé actuen per als possibles usuaris o clients.
En aquest últim supòsit tal activitat és la principal característica del transitari.

agència de viatges

Una agència de viatges és una societat mercantil que es dedica de manera habitual i professional a assessorar i/o vendre i/o organitzar viatges o altres serveis turístics.
El paper de l'agència turística és el d'intermediari entre la persona que demanda turisme i la persona que ofereix aquesta demanda i que és productor de béns o serveis turístics.
- En aquesta definició trobem implícita les tres funcions que poden realitzar les agències de viatges:
a) Assessorament: En el nostre país a diferència d'uns altres no cal abonar quantitat alguna per a rebre-la.
Mitjançant l'assessorament s'informa al client de tota l'oferta de la qual disposa l'agència de viatges.
Cal ser el més imparcial possible amb el client quan es dóna aquesta informació, pel que no cal vendre el que un vol sinó el que el client ha vingut a buscar.
Un bon assessorament pot fidelitzar a un client que és l'objectiu de la majoria d'empreses.
b) Mitjançar: L'agència funciona com intermediària quan organitza o gestiona un servei turístic en nom d'una tercera persona.
c) Organitzar: S'entén per organitzar al fet de muntar els programes turístics.
Podrem dir que una agència està organitzant un viatge quan aquest consta de diferents visites, diferents ciutats o pobles a visitar i se li posa un preu a tot el conjunt.
Així que organitzar també implica conèixer l'oferta turística i les activitats a poder realitzar en la zona.

agencia de viatges drets del passatger

En l'àmbit de la CE, qualsevol detallista que actuï en nombre de un passatger o d'un operador turístic per a celebrar contractes de transport.

agència del control de les armes

Formula, defensa, implementa i verifica el control d'armaments, evita la proliferació, i les polítiques de desarmament, les estratègies, i els acords eficaços.
Revisen certes aplicacions de llicències d'exportació amb ús dual referides pel ministeri de Comerç.

Agència Espacial

En els últims anys de la dècada dels 50, amb la finalitat de coordinar els programes espacials i l'activitat dels diversos centres de recerca dedicats a l'exploració de l'espai, van sorgir organitzacions, tant nacionals com internacionals, a les quals de manera genèrica es dóna el nom d'agències espacials.
La més famosa és la NASA, inicials de la "National Aeronautics and Space Administration", fundada als Estats Units l'1 d'octubre de 1958. Els països europeus s'han associat en una organització internacional, el 'ESA, inicials del "European Space Agency". Rússia té la SRI, inicials del Institut Espacial de Rússia.
També països que constitueixen mitjanes i petites potències han creat agències sobre el model de la NASA. França té el CNES, inicials del "Centre National de Etudes Spatiales"; Japó, la NASDA; l'Índia, la ISRO "Indian Space Research Organisation".

Agència Estatal de Meteorologia

L'Agència Estatal de Meteorologia és una Agència Estatal d'Espanya, l'objectiu bàsic de la qual és la prestació de serveis meteorològics, que siguin competència de l'Estat.
Va ésser creada per Reial decret 186/2008 de 8 de febrer de 2008 (Butlletí Oficial de l'Estat nº 39 de data 14 de febrer de 2008), substituint a l'antic Institut Nacional de Meteorologia.
Es troba adscrita al Ministeri de Medi ambient a través de la Secretaria d'Estat de Canvi Climàtic.
Segons el seu Decret de creació, té personalitat jurídica pública, patrimoni i tresoreria propis, i autonomia de gestió dins dels límits establerts per la Llei d'Agències Estatals.
A més d'exercir l'autoritat meteorològica, representa a Espanya davant els organismes internacionals de meteorologia, que fonamentalment són la Organització Meteorològica Mundial (OMM), la Organització Europea per a l'Explotació de Satèl·lits Meteorològics (EUMETSAT), i el Centre Europeu de Previsions Meteorològiques a Termini Mitjà (CEPMPM).
Igualment, "L'objecte de l'Agència Estatal de Meteorologia és el desenvolupament, implantació, i prestació dels serveis meteorològics de competència de l'Estat i el suport a l'exercici d'altres polítiques públiques i activitats privades, contribuint a la seguretat de persones i béns, i al benestar i desenvolupament sostenible de la societat espanyola".

Agència Europea de Seguretat Marítima

Amb la creació de l'Agència Europea de Seguretat Marítima es pretén garantir un nivell elevat, uniforme i eficaç de seguretat marítima i de lluita contra la contaminació causada pels vaixells en la Comunitat.
És important prendre les mesures de protecció adequades per a garantir la seguretat del transport marítim i dels ports comunitaris, així com la dels passatgers, tripulacions i personal portuari, contra l'amenaça d'actes il·lícits deliberats.
Es crea una Agència europea de Seguretat Marítima, que proporcionarà el respatller tècnic i científic necessari als Estats membres i a la Comissió a l'efecte de l'aplicació correcta de la legislació comunitària en l'àmbit de la seguretat marítima, del control de la seva aplicació i de l'avaluació de la seva eficàcia.
- Les tasques confiades a l'agència són nombroses:
a) Assistir a la Comissió en l'elaboració i actualització de la legislació comunitària sobre seguretat marítima i prevenció de la contaminació procedent de vaixells, especialment en relació amb l'evolució de la legislació internacional, inclòs l'anàlisi de projectes d'investigació.
b) Assistir a la Comissió en l'aplicació efectiva de la legislació comunitària de seguretat marítima en tota la Comunitat.
- En aquest sentit, l'agència:
a) Supervisarà el funcionament general del règim comunitari de control de l'Estat rector del port, entre altres coses, mitjançant visites als Estats membres.
b) Presentarà a la Comissió l'ajuda tècnica necessària per a participar en els treballs dels òrgans tècnics del Memoràndum d'acord de París.
c) Auxiliarà a la Comissió en tota tasca encomanada a la mateixa per la legislació comunitària, tant actual com futura, en matèria de seguretat marítima i prevenció de la contaminació procedent de vaixells, en particular en relació amb les societats de classificació i la seguretat dels vaixells de passatge.
d) Col·laborar amb els Estats membres proporcionant-los assistència tècnica en l'aplicació de la legislació comunitària i organitzant activitats de formació en els àmbits competència de l'Estat del port i l'Estat del pavelló.
e) Proporcionar a la Comissió i als Estats membres informació i dades objectives, fiables i comparables sobre seguretat marítima.
- Entre les tasques encaminades a aquest efecte seran la recopilació, registre i avaluació de dades tècniques dels àmbits de la seguretat i el tràfic marítims, i també del de la contaminació marina, tant accidental com intencionada; l'explotació sistemàtica de les bases de dades disponibles, i fins i tot la creació d'altres bases de dades suplementàries.
a) Assistir a la Comissió en la publicació semestral de la informació dels vaixells als quals s'hagués denegat l'accés a ports comunitaris i ajudarà als Estats membres en les activitats encaminades a identificar i perseguir als vaixells responsables d'vessament il·lícits.
b) Efectuar tasques vinculades a la vigilància de la navegació i el tràfic marítim segons el que es disposa en la Directiva 2002/59/CE, amb la finalitat de facilitar la cooperació entre els Estats membres i la Comissió.
c) Concebre, en col·laboració amb els Estats membres, una metodologia comuna per a investigar els accidents marítims i conducta a l'anàlisi dels informes existents sobre aquells.
d) Organitzar accions de formació en els àmbits de les competències de l'Estat del port i de l'Estat del pavelló.
e) Prestar assistència tècnica als Estats candidats a l'adhesió quant a l'aplicació de la legislació comunitària sobre seguretat marítima.
Aquesta tasca inclourà l'organització de les oportunes activitats de formació.
- A més, arran del naufragi dels petroliers "Erika" i "Prestige", s'han confiat a l'Agència noves responsabilitats en relació amb la descontaminació:
a) L'Agència haurà d'ésser dotada dels mitjans apropiats per a prestar el seu suport als dispositius de lluita contra la contaminació instaurats pels Estats membres.
b) En cas de contaminació accidental, l'Agència assistirà a l'Estat membre afectat, sota l'autoritat del qual es portaran a terme les tasques de descontaminació.
c) El Consell d'Administració de l'Agència serà competent per a definir, d'acord amb la Comissió, un programa d'actuacions orientat a preparar a l'Agència per a la lluita contra la contaminació.
d) Els membres de l'estructura administrativa de l'agència es nomenaran en funció dels seus coneixements i experiència rellevants en els àmbits de competència de l'Agència.
e) Amb la finalitat de dur a la pràctica les tasques que li són encomanades, l'Agència podrà efectuar visites en els Estats membres.
f) Al final de cada visita, redactarà un informe i ho remetrà a la Comissió i a l'Estat membre interessat.
g) La informació recollida en el marc de l'aplicació d'aquest Reglament per la Comissió i l'Agència s'ajustarà al disposat en el Reglament (CE) Nº 45/2001, sobre protecció de les persones físiques pel que fa al tractament de dades personals.
h) Quant a la transparència, l'Agència aplica els principis del Reglament 1049/2001 relatiu a l'accés del públic als documents de les institucions europees.
i) L'Agència és un organisme de la Comunitat i està dotada de personalitat jurídica.
j) A petició de la Comissió, i d'acord amb els Estats membres interessats, l'Agència podrà decidir l'establiment de centres regionals amb la fi portar a terme tasques relacionades amb la vigilància de la navegació i el tràfic marítim, i especialment amb la finalitat d'assolir les millors condicions de tràfic en zones sensibles.
k) L'Agència estarà representada pel seu Director executiu.
l) El personal de l'Agència estarà compost, d'una part de funcionaris designats per la Comissió o els Estats membres o enviats en comissió de serveis, amb caràcter temporal i, per una altra, d'agents contractats per l'Agència.
m) El Consell d'Administració de l'Agència estarà integrat per un representant de cada Estat membre i de quatre representants de la Comissió, així com de quatre professionals dels sectors més directament interessats, designats per la Comissió i que no gaudiran de dret de vot.
n) El seu mandat tindrà una durada de cinc anys, i podrà renovar-se una vegada.
o) El Consell d'Administració prendrà les seves decisions per majoria de dos terços dels seus membres amb dret a vot.
- Amb periodicitat anual, i en un termini que conclou el 30 d'octubre, aprovarà el seu projecte de pressupost, juntament amb un programa de treball provisional, i els transmetrà seguidament a la Comissió.
p) El Director executiu de l'Agència gaudeix de plena independència en l'exercici de les seves funcions, sense perjudici de les competències de la Comissió i del Consell d'Administració.
q) Exercirà les funcions de gestor de l'Agència i s'encarregarà per tant de la preparació i l'execució del pressupost i el programa de treball, així com de tots les assumptes relacionats amb el personal.
r) El Director executiu de l'Agència serà nomenat pel consell d'Administració per un període de cinc anys, renovable una vegada.
s) Els ingressos de l'Agència procediran, en la seva major part, d'una contribució de la Comunitat i de tots els tercers països que participin en els seus treballs i, per altra banda, de la remuneració de publicacions, formació i altres serveis prestats per l'Agència.
t) El control financer correrà a càrrec de l'interventor general de la Comissió.
u) El Tribunal de Comptes examinarà els comptes de l'Agència i publicarà un informe anual i el Parlament Europeu donarà al Director executiu de l'Agència el descarrego de l'execució del pressupost.
v) En un termini de cinc anys a partir de la data que l'Agència assumeixi les seves responsabilitats, aquesta encarregarà una avaluació externa independent de l'aplicació del Reglament.
Els tercers països que desitgin participar en el funcionament de l'Agència haurien d'adoptar i aplicar la legislació comunitària en tots els àmbits competència de l'Agència.

agència hidrogràfica

La pràctica de registrar informació hidrogràfica va començar segles abans que es fundés en 1720 la primera oficina hidrogràfica oficial.
En aquest any, la "Depot de Cartes i plànols", "Journaux et Memoirs Relatifs a la Navigation" (Dipòsit de cartes, plànols, diaris i memòries relatius a la navegació) es va constituir a França, a càrrec del Cavaller de Luynes.
El Departament Hidrogràfic de l'Almirallat Britànic, encara que no va ser fundat fins a 1795, va exercir un important paper en els treballs hidrogràfics europeus.
En 1807 es va fundar el Servei Oceànic Nacional d'Estats Units, quan el Congrés va aprovar una resolució per a l'aixecament de les costes, els ports, les illes adjacents i els bancs de pesca.
En la recomanació de la Societat Filosòfica Americana, el president Jefferson va designar a Ferdinand Hassler, immigrant suís fundador de l'Aixecament Geodèsic del seu país natal, com recomanaven primer director del "Aixecament de la Costa", el nom de la qual va canviar en 1836 a "Aixecament Costaner".
Les primeres seccions de la costa que es van cartografiar van ser les entrades a Nova York, i de allí el treball es va estendre cap al nord i cap al sud, al llarg del litoral est.
En 1844 va ser estès el treball i es van prendre mesures per cartografiar simultàniament la costa aquest i la del golf.
Es va iniciar la investigació sobre les condicions de les marees, i en 1855 es van publicar les primeres taules de prediccions de marea.
La febre de l'or a Califòrnia va propiciar l'aixecament de la costa oest, iniciat en 1850, l'any en què Califòrnia es va convertir en estat.
El vaixell hidrogràfic "Washington" es va fer càrrec de les investigacions del corrent del Golf.
En la primera meitat del segle per a la costa atlàntica dels Estats Units, però cap a 1850, l'Aixecament va començar a recopilar informació que va conduir a la publicació federal de rumbs.
El Rumb de la Costa del Pacífic va ser una contribució destacada a la seguretat del transport marítim en la costa oest.
En 1878 l'Aixecament va canviar de nom a "Aixecament Costaner i Geodèsic"; en 1970 es va convertir en "Aixecament Oceànic Nacional", i en 1983 va passar a anomenar-se "Servei Oceànic Nacional".
Avui dia el Servei Oceànic Nacional proveeix al marí de les cartes i els rumbs de totes les aigües dels Estats Units i les seves possessions, i taules de marees i de corrents de marea per gairebé tothom.
1830 la Marina dels Estats Units va establir un "Dipòsit de Cartes i Instruments" a Washington D. de C.
En primera instància anava a funcionar com un magatzem on tals cartes i rumbs, juntament amb instruments de navegació, poguessin ser reunits per ser despatxats als vaixells de la Marina que els requerissin.
El personal complet ho constituïen el tinent L.M. Goldsborough i un assistent, el guardi amarina R. B. Hitchcock.
La primera carta publicada pel Dipòsit va ser elaborada amb la informació obtinguda en un aixecament dut a terme pel tinent Charles Wilkes, qui havia succeït a Golsborough en 1834, i qui més tard va guanyar fama com el líder d'una expedició exploratòria dels Estats Units a l'Antàrtica.
Entre 1842 i 1861, el tinent Matthew Fontaine Maury va servir com a oficial a càrrec.
Sota el seu comandament, el Dipòsit va aconseguir prominència internacional.
Maury va decidir un ambiciós pla per augmentar el coneixement del marí sobre els vents existents, el temps i els corrents.
Va començar per fer un detallat registre de la matèria pertinent inclosa en vells quaderns de bitàcola emmagatzemats en el dipòsit.
Després va introduir un programa d'informes hidrogràfics entre els capitans de vaixells, i les milers de respostes rebudes, juntament amb les dades dels quaderns de bitàcola, es van usar inicialment per publicar en 1847 la Carta dels Vents i Corrents de l'Atlàntic Nord.
En 1853 els Estats Units van fomentar una conferència internacional per al intercanvi d'informació nàutica.
El pla, que era de Maury, va ser adoptat amb entusiasme per altres nacions marítimes, i és la base sobre la qual les oficines hidrogràfiques treballen avui dia.
En 1854 el Dipòsit va canviar el seu nom per "Observatori Naval i Oficina Hidrogràfica dels Estats Units", i en 1866 el Congrés els va separar, incrementant àmpliament les funcions d'aquesta última.
L'Oficina va ser autoritzada per dur a terme aixecaments, recollir informació, i publicar tota classe de cartes nàutiques i rumbs, tot "per al benefici i l'ús dels navegants en general".
Una de les primeres accions de la nova Oficina va ser adquirir els drets d'autor del nou navegant pràctic americà.
Ja havien estat publicats diversos volums de rumbs.
El primer Avís als marins va aparèixer en 1869.
La transmissió diària d'alertes a la navegació va començar en 1907, i en 1912, després de l'enfonsament del vapor "Titanic", les accions de l'Oficina Hidrogràfica van portar a l'establiment de la Patrulla Internacional del Gel.
El desenvolupament d'un sondador millorat en 1922, per part de la Marina d'Estats Units, va fer possible l'adquisició d'informació addicional sobre la topografia del fons.
En aquest mateix any es va utilitzar per primera vegada la fotografia aèria com una ajuda per a la cartografia.
En 1923 l'Oficina Hidrogràfica va publicar la primera carta per a naus més lleugeres que l'aire.
En 1962 l'Oficina Hidrogràfica de la Marina d'Estats Units va canviar el seu nom per Oficina Oceanogràfica Naval d'Estats Units.
Algunes funcions hidrogràfiques de l'oficina anterior van ser transferides en 1972 al Centre Hidrogràfic de l'Agència de Cartografia de la Defensa.
En 1978 el Centre Hidrogràfic i Topogràfic de l'Agència de Cartografia per a la Defensa es va fer càrrec de les funcions de producció de cartes hidrogràfiques i topogràfiques.
L'Organització Hidrogràfica Internacional (OHI) s'havia fundat originalment en 1921 amb el nom de Buró Hidrogràfic Internacional (BHI).
El nom actual va ser adoptat en 1970 com a resultat de la revisió d'un acord internacional entre les nacions membres.
No obstant això, el nom previ, Buró Hidrogràfic Internacional es va deixar per al cos administratiu del OHI, consistent en tres directors i un petit grup de personal a la seu de l'organització a Mònaco.
La OHI (així com l'anterior BHI) divulga els estàndards hidrogràfics conforme són acordats entre les nacions membres.
A tots els estats membres se'ls exhorta i motiva a complir amb aquests estàndards en els seus aixecaments, cartes nàutiques i publicacions.
Conforme es van adoptant consistentment aquests estàndards, els productes de les oficines hidrogràfiques i oceanogràfiques del món van sent més uniformes.
Molt s'ha aconseguit en el camp de l'estandardització des de la fundació del Buró.
- Les principals tasques dutes a terme per el OHI són:
a) Procurar una relació propera i permanent entre les oficines hidrogràfiques nacionals.
b) Estudiar les matèries concernents a la hidrografia i a les ciències i tècniques afins.
c) Fomentar el intercanvi de cartes nàutiques i documents entre les oficines hidrogràfiques dels Estats membres.
d) Divulgar els documents apropiats.
e) Oferir l'assessorament requerit, especialment als països compromesos a organitzar o ampliar el seu servei hidrogràfic.
f) Recolzar la coordinació dels aixecaments hidrogràfics amb les activitats oceanogràfiques importants.
g) Estendre i facilitar l'aplicació del coneixement hidrogràfic en benefici dels navegants.
h) Cooperar amb les organitzacions internacionals i les institucions científiques que tinguin objectius relacionats.
Durant el segle per proveir mitjans amb els quals millorar la navegació de vaixells militars i mercants, mitjançant el subministrament de publicacions nàutiques, cartes nàutiques, i altres serveis relacionats amb la navegació.
Era palpable la falta d'uniformitat en els procediments hidrogràfics, cartes i publicacions.
En 1889 es va dur a terme una Conferència Marítima Internacional a Washington D. de C., en la qual es va proposar l'establiment d'una "comissió internacional permanent".
En 1908, i de nou en 1912, en les sessions del Congrés Internacional sobre Navegació dut a terme en Sant Petersburg, es van fer propostes similars.
En 1919 els hidrografs britànics i francesos van cooperar a donar els passos necessaris per convocar una conferència internacional de hidrògrafs.
Es va escollir, molts països marítims van fundar oficines hidrogràfiques Londres com el lloc més adequat per a aquesta conferència, i l'24 de juliol de 1919 es va inaugurar la Primera Conferència Internacional, a la qual van assistir hidrògraf de vint-i-quatre països.
L'objectiu de la conferència estava clarament enunciat en la invitació per assistir:
"Per considerar la conveniència que totes les nacions marítimes adoptin mètodes similars en la preparació, construcció, i producció de les seves cartes i totes les publicacions hidrogràfiques; que es presentin els resultats en la forma més convenient per permetre que siguin utilitzats promptament; que s'institueixi un sistema expedit d'intercanvi mutu d'informació hidrogràfica entre tots els països; i que s'ofereixi l'oportunitat per dur a terme consultes i discussions sobre assumptes hidrogràfics en general, entre els hidrògrafs experts del món".
De manera general, aquest és encara el propòsit de l'Organització Hidrogràfica Internacional.
Com a resultat de la Conferència, es va formar una organització permanent i es van preparar els estatuts per a les seves Organització Hidrogràfica Internacional, va començar les seves activitats en 1921 amb divuit nacions com a membres.
Es va escollir el Principat de Mònaco per la seva facilitat de comunicació amb la resta del món i també per motiu de la generosa oferta del príncep Alberto I de Mònaco de proporcionar facilitats adequades pel Buró al Principat.
La OHI, incloent als seus tres directors i al seu personal, té la seva pròpia seu construïda i afavorida pel govern de Mònaco.
Els treballs del OHI es publiquen tant en francès com en anglès, i es distribueixen per diversos mitjans.
Moltes de les publicacions estan disponibles per a les operacions.
El Buró Hidrogràfic Internacional, ara anomenat públic general, i s'ofereix un descompte del 30% per a oficials de l'armada i de la marina mercant de qualsevol de les nacions membre.
Les indagacions sobre la disponibilitat de les publicacions han de ser dirigides directament al Buró Hidrogràfic Internacional (la direcció del qual és: avinguda President J. F. Kennedy, Montecarlo, Mònaco).

Agència Internacional d'Energia Atòmica

L'Organisme Internacional d'Energia Atòmica (OIEA) pertany a les organitzacions internacionals connexes al sistema de les Nacions Unides.
Aquest organisme va començar a funcionar a Viena l'29 de juliol de 1957 i al novembre del mateix any l'Assemblea General va aprovar un acord sobre la relació de la OIEA amb la ONU, a fi de tractar d'accelerar i augmentar la contribució de l'energia atòmica per a finalitats de pau, la salut i la prosperitat a tot el món.
Tenint com a objectiu l'assegurar que l'assistència prestada no s'utilitzi amb finalitats militars, la OIEA estableix normes de seguretat nuclear i protecció ambiental, ajuda als països membres mitjançant activitats de cooperació tècnica i encoratja el intercanvi d'informació científica i tècnica sobre l'energia nuclear.
Compta amb assessors, equip i capacitació per subministrar assistència als governs en desenvolupament i promou la transmissió de coneixements teòrics i pràctics perquè els països receptors puguin executar eficaç i segurament els seus programes d'energia atòmica.
Formula també normes bàsiques de seguretat per a la protecció contra radiacions i publica reglaments i codis de pràctiques sobre determinats tipus d'operacions, inclòs el transport de material radioactiu.
La OIEA, té la seva seu a Viena (Àustria), amb seus regionals en Ginebra, Nova York, Toronto i Tòquio, i compta amb 144 estats membres.
L'any 2005 l'organisme, i el seu director general Mohamed el-Baradei, van rebre el Premi Nobel de la Pau.
La OIEA és qui controla que l'energia nuclear no s'utilitza de forma indeguda amb propòsits militars, en el moment en el qual els esforços del desarmament semblen en un punt mort i existeix perill que l'armament nuclear proliferi en els estats i en els grups terroristes.
L'2 de juny de 2009 el japonès Yukiya Amano va ser triat per la Junta de Governadors de l'Organisme Internacional d'Energia Atòmica (OIEA) com a nou director general d'aquesta agència de Nacions Unides.
Va substituir a l'egipci Mohamed El Baradei, el mandat del qual de quatre anys va expirar al novembre de 2009.

Agència Japonesa per la Ciència i Tecnòloga Marítimo-terrestres

L'Agència Japonesa per a Ciència i Tecnologia Marítim-Terrestres millor coneguda per les sigles en anglès JAMSTEC. És un organisme autònom del Japó dedicat a la investigació científica i tecnològica en l'entorn marí. Va ser fundada el 1971 com a Centre Nacional de Ciència i Tecnologia Marítima, i en 2004 va adoptar la seva estructura actual com a institució independent sota l'administració del Ministeri d'Educació, Ciència i Tecnologia del Japó.
L'objectiu principal de JAMSTEC és impulsar la investigació marítima per contribuir a el desenvolupament sostenible i la seguretat de Japó, arxipèlag marcat per la seva complexa geologia. L'agència està organitzada al voltant de tres seccions: Investigació -que comprèn laboratoris, agències i instituts marítims i terrestres-, Desenvolupament i Promoció -que engloba tots els aspectes logístics, així com les col·laboracions internacionals- i Administració. La seu central es troba a Yokosuka, prefectura de Kanagawa.
L'agència compta actualment amb una flota de quatre vaixells oceanogràfics, dos vehicles d'immersió profunda, 3 ROV submergibles, un vehicle submarí autònom, el veler de recerca RV Mirai i el veler de perforació científica Chiky?. També forma part de el projecte de superordinador Earth Simulator, utilitzat principalment per a simulacions climáticas.

agència marítima

Sucursal o oficina pròpia d'una empresa naviliera, en el nom de la qual i representació actua de manera permanent.
Les seves obligacions i responsabilitats en relació amb l'empresa armadora que es tracti, de la qual és part integrant, solen ser de mes ampli contingut que les de consignataris de vaixells.
Les funcions d'ambdós es confonen amb freqüència per la similitud del seu objectiu.
Per a millor determinar el seu abast convé atendre no solament la manera externa que són enunciades sinó també a la manera com les exerciten efectivament.
A través d'elles es realitzen generalment els noliejaments.

Agència Meteorològica del Japó

L'Agència Meteorològica del Japó o AMJ per les seves sigles en català o JMA per les seves sigles en anglès, és el servei meteorològic del Govern del Japó. Encarregada d'obtenir i reportar dades sobre pronòstics meteorològics al Japó, és una part semi-autònoma del Ministeri de Terres, Infraestructura i Transport. També s'encarrega de l'observació i l'advertiment de terratrèmols, tsunamis i erupcions volcàniques.
L'AMJ també opera un Centre Meteorològic Regional Especialitzat per al Pacífic Nord-oest i avisos de ciclons tropicals a l'àrea.

agencia naviliera

És tota persona física o moral que actuï com a representant legal del vaixell i estigui degudament autoritzada com a tal per l'autoritat competent.

agència operadora

Agència marítima encarregada de vetllar pels interessos de la línia naviliera, que és la propietària del vaixell.

agència per el desenvolupament internacional

Aquesta agència governamental, coneguda per les seves sigles en anglès, blasona de ser el instrument que al llarg de més de 40 anys ha ajudat als països del món a desenvolupar-se econòmicament i a resoldre greus problemes humanitaris.
No obstant això, la USAID ha servit de pantalla per a les operacions encobertes i els plans de desestabilització dels Estats Units al món, la qual cosa s'ha fet evident a Amèrica Llatina i el Carib.
Es tracta d'un instrument de la política exterior imperial, creada pel president John F. Kennedy en 1961, arran del triomf de la Revolució Cubana.
Basada en la ideologia desenvolupada W. Rostow "Stages of Economic Growth", ha pretès impedir una repetició de la Revolució Cubana a Amèrica Llatina "the advance of totalitarism", i de fet, al Tercer Món en general.
En el cas de Cuba, durant els últims anys, la USAID s'ha involucrat en el increment del suport financer i material al foment de les activitats subversives en coordinació amb l'Oficina d'Interessos de EE.UU a l'Havana, que inclou la introducció de materials impresos i de vídeo de contingut subversiu i la distribució de radis amb dispositius especials per garantir les operacions subversives.
Entre desembre de 1996 i el 2004, a través de la USAID, el Govern nord-americà va assignar més de 34 milions de dòlars a 25 organitzacions contrarevolucionàries.
Solament el Grup de Suport a la Democràcia, dirigit per Frank Hernández Trujillo, va rebre des de 1988 fins a abril del 2005 més de 4.600.000 dòlars.
El pressupost de la USAID per a l'any 2003 a Cuba va ser de sis milions de dòlars, xifres que van incrementar en els anys següents.
Aquests diners va ser destinant, segons els seus dirigents afirmen, a ONG que "promoguin una transició democràtica a Cuba", designat així a grups contrarevolucionaris finançats per aquest Govern i obertament alimentats i recolzats per la seva representació diplomàtica a l'Havana, amb la qual cosa reconeixen que un govern estranger finança la subversió interna per provocar un canvi de sistema polític, actes contraris per totes les lleis internacionals.

agencies

-Existeixen tres categories d'agències:
a) Agències de distribució: Agències que despatxen d'importació mercaderies per al seu lliurament immediat als clients per compte del exportador, mercaderies la comanda de les quals es realitza per mediació de l'agent exclusiu del proveïdor estranger (diferents formes de facturació).
Base legal: Criteri XXVIII emès pel comitè del Valor del Consell de Cooperació Duanera de Brussel·les.
b) Agències de consignació: Agències que despatxen d'importació mercaderies per a la formació d'estocs de l'agència; bé per la naturalesa de les mercaderies la venda de les quals depèn d'un lliurament immediat o en previsió de possibles comandes.
Les vendes es realitzen per compte i risc del proveïdor.
La valoració en Duanes ha de portar-se a terme a partir del preu probable o efectiu de venda.
Casos pràctics presentats per diversos països al Comitè del Valor per a la seva aprovació:
Comparança amb els compradors independents.
Utilització del preu real pagat en una venda efectuada per mitjà de l'agent.
Utilització del preu mig pagat en una venda efectuada per mitjà d'una filial, que actua com agent.
Utilització del preu mig pagat en una venda efectuada anteriorment per mitjà de l'agent.
Estimació de les rebaixes concedides sobre un preu mig, calculat després d'una experimentació.
c) Agències comercials: Són agències que despatxen d'importació mercaderies comprades en ferma per elles, amb la finalitat de revendre-les pel seu propi compte, corrent al seu càrrec les despeses i riscos de les operacions i carregant els seus beneficis com comerciant.

agencies d'estiba

La paraula estiba comprèn les operacions de desplaçament des del moll a les bodegues del vaixell i la seva adequada disposició dins de les mateixes.
És obligació del transportador estibar la càrrega convenientment, sent el capità del vaixell qui n'ha de disposar la distribució, per tal de preservar a la càrrega i protegir la seguretat del vaixell, passatgers i tripulació, aprofitant al màxim i sense perdre de vista aquests objectius, la capacitat del vaixell i la necessitat de realitzar operacions de càrrega i / o descàrrega en el menor temps i cost possibles.
És de fonamental importància la preparació d'un pla d'estiba (stowage pla) que mostri la disposició de la càrrega en tot el vaixell. En ell s'ha d'indicar de manera clara i precisa les mercaderies destinades als diferents ports i la seva ubicació en les bodegues amb relació a les altres càrregues, de manera de facilitar l'organització de la descàrrega futura de les mateixes; davant eventuals reclams per avaries i danys el pla d'estiba constitueix prova base.
La realització de les tasques d'estiba estarà a càrrec l'empresa d'estiba, la qual hauria de ser contractada per l'armador amb independència dels seus agents o empreses de tally. La fiscalització de les tasques estarà a càrrec de l'agent qui és el representant de l'armador i a qui l'armador controlarà directament i permanentment.
És fonamental tenir gent capacitada per a la direcció de la tasca perquè els espais del vaixell siguin aprofitats el millor possible i el rendiment del personal estibador sigui òptim en funció del temps del vaixell en port i el cost de les mans d'estiba.

agencies de viatges

Empreses comercials constituïdes per persones naturals o jurídiques que, degudament autoritzades, es dediquen professionalment a l'exercici d'activitats turístiques. Estan dirigides a la prestació de serveis de manera directa o com a intermediaris entre els viatgers i els proveïdors de serveis.

agencies de viatges operadors

Empreses comercials, degudament constituïdes per persones naturals o jurídiques, que es dediquen professionalment a operar plans turístics.

agent

Qualsevol persona física o jurídica que, en nom del propietari, l'arrendatari el navilier explotador d'un vaixell, o el propietari de la càrrega, facilita serveis de transport marítim, inclosos mitjans per a la gestió del vaixell objecte d'una investigació sobre seguretat marítima.

agent

Persona qui executa actes que poden produir o produeixen efectes.
Freqüentment utilitzat quan una persona física o jurídica dóna una autorització com a mandatari de fet.

agent

Persona encarregada per una signatura estrangera per a realitzar els seus negocis en un altre o altres països.
Els representants tenen els preus, els descomptes que es proporcionen en alguns casos i les factures i formularis ja impresos pel proveïdor.

agent autoritzat del control sanitari en ports

Es la persona física o jurídica autoritzada per representar un transportador o operador, tornant-se corresponsable amb el mateix.

agent comercial

Es dóna el nom d'agent comercial a la persona o empresa que actua d'intermediari entre el que contracta els seus serveis i tercers per a la conclusió d'acords o que fins i tot arriba a establir aquests acords en nom i per compte del comitent.
En el comerç internacional aquesta activitat es polaritza en la realització dels diversos treballs que duguin a el increment del major nombre de vendes per les gestions de les quals percep unes comissions que remuneren les despeses que va incórrer a favor del venedor.
Les obligacions de l'agent comercial depenen de les clàusules del pertinent contracte d'agència que difereix d'unes activitats comercials a unes altres.
- Aquests contractes solen contenir les següents estipulacions:
a) Limitis territorials (ciutats, províncies, països, etc.) que comprèn la zona d'influència de l'agent.
b) Drets (visita de clientela, investigacions i estudis de mercat, comissions per vendes realitzades directa o indirectament, data de les liquidacions).
c) Obligacions (venda dels articles enumerats) prestació de garanties si escau per a conclusió de les comandes, prohibició d'importació o venda dels articles de la competència.
d) Preus de venda fixats pel venedor, vigència de les cotitzacions.
e) Termini per a comunicar les comandes rebudes de la clientela, que es consideren acceptats a la recepció de la confirmació per part del venedor.
f) Termini de vigència del contracte, prorrogues, denúncies i avisos a la mateixa.
g) Maneres de solucionar les diferències, i lloc per a solució de les mateixes.
h) Lloc i data de la signatura del contracte.
Es dóna el nom de mercaderia d'agència a les mercaderies del proveïdor estranger que es venen per mitjà de l'agent; importació per una agència és l'operació en virtut de la qual l'agent importa directament les mercaderies d'agència.

agent comercial en l'estranger

Encara que són variades les funcions de les diverses modalitats d'agents comercials (agents de compres, agents de vendes, importadors, magatzemistes, corredors, agents especials, factors, representants, etc.), en tots els casos l'exportador ha d'aconseguir informació sobre les següents dades relatives a l'empresa que pretén comercialitzar els seus productes a l'estranger: Antecedents de l'Organització. Productes complementaris i competidors o substitutius. Territori. Funció essencial. Dades financeres. Serveis especials. Exclusivitat. Condicions. Interès, actitud, etc. de l'agent.

agent consignatari de vaixells

Persona física o jurídica que en nom i representació de l'armador que ho ha designat, realitza les gestions de caràcter administratiu, tècnic i comercial que es derivin de l'entrada, permanència i sortida d'un vaixell en un port determinat.
L'agent consignatari s'encarregarà de la càrrega, descàrrega i lliurament de les mercaderies, o si escau, dels viatgers, per a això està legitimat per contractar els serveis d'una empresa especialitzada.

agent consular

Cònsol és un càrrec que rep un funcionari per part de l'estat per exercir una funció consular a l'estranger.
És un funcionari del servei exterior d'un país, de caràcter polític, d'informació i propaganda administrada, duanes, notarial i registre polític.
És el Ministeri d'Exteriors, de Relacions Exteriors, o d'Afers exteriors qui li encarrega al cònsol la tasca d'assistir als ciutadans del país d'origen en certes tasques com la tramitació dels documents que necessiti per a diverses finalitats, orientar-ho per a la seva defensa, en cas de necessitar-ho, legalització de documents oficials (quan existeix aquesta possibilitat), poders, fes de vida, certificats acreditatius de nacionalitat, atorgament i renovació de passaports, tramitació de documents d'identitat nacionals del seu país, promoció econòmica, cultural i turística, etc.
Funcions: Algunes de les seves funcions tenen caràcter notarial, o de fe pública i la seva signatura equival també a la d'un notari, podent complir fins i tot les funcions d'un traductor jurat (també anomenat traductor certificat o perit traductor).
L'exercici a càrrec es regeix per la Convenció de Viena sobre Relacions Consulars, de 1963.
Càrrecs i categories:
El cònsol pot tenir qualsevol de les categories que corresponguin al funcionari diplomàtic.
- Generalment, els càrrecs que s'ostenten són: Cònsol general. Cònsol general adscrit o adjunt. Cònsol. Cònsol honorari. Cònsol adscrit o adjunt. Vicecònsol.

agent d'assegurança

Persona natural o jurídica la funció de la qual és la producció i manteniment d'una cartera d'assegurances a través de la signatura de contractes dels mateixos.
La tasca principal de l'agent d'assegurances és l'assessorament (en cas de sinistre, sobre les condicions d'una pòlisses, sobre com assegurar nous riscos de l'assegurat client, etc.), la conservació de la cartera de clients (labor comercial i administrativa per aconseguir renovacions de contractes d'assegurances) i la producció d'assegurances (noves contractacions).
L'agent pot servir-se de la imatge de l'asseguradora (rètols, cartellera, papereria, etc.) en la seva tasca comercial, i obté com a retribució a la seva labor, una comissió per cada nou client captat així com per la cartera de clients que continuen sent fidels a la companyia i les renovacions de la qual d'assegurances s'encarrega de fomentar.

agent d'assegurança exclusiva

Són aquells que mitjançant la celebració d'un contracte d'agència d'Assegurances amb una entitat asseguradora, es comprometen enfront d'aquesta entitat asseguradora a realitzar l'activitat de mediació d'assegurances.
Haurà d'ésser inscrit en el Registre administratiu especial de mediadors d'assegurances, corredors de reassegurances i dels seus alts càrrecs.
L'entitat asseguradora amb la qual l'agent d'assegurances exclusiu tingui subscrit el contracte d'agència d'assegurances podrà autoritzar-li únicament la celebració d'un altre contracte d'agència d'assegurances diferent amb una altra entitat asseguradora per operar en determinats rams d'assegurances, riscos o contractes en els quals no operi l'entitat autoritzant.
Les entitats asseguradores adoptessin les mesures necessàries per a la formació contínua dels seus agents d'assegurances exclusives i per als auxiliars externs d'aquests.
En tota publicitat i en tota la documentació mercantil que realitzin haurà de figurar l'expressió d'agents d'assegurances exclusives o agència de segurs exclusiva.
Els agents d'assegurances exclusives no podran exercir com a agents d'assegurances vinculades, ni com a corredors d'assegurances o com a auxiliars externs d'ells o d'altres agents d'assegurances exclusives.

agent d'assegurança marítima

Assessor dels armadors amb relació a la contractació de pòlisses amb empreses asseguradores.
Són les persones físiques o jurídiques que, mitjançant la celebració d'un contracte d'agència d'assegurances amb diverses entitats asseguradores i la inscripció en el Registre administratiu especial de mediadors d'assegurances, realitzen l'activitat mediadora.
En tot cas l'agent d'assegurances exclusiu que vulgui operar com a agent d'assegurances vinculat necessitarà el consentiment de l'entitat asseguradora amb la qual primer hagués celebrat contracte d'agència d'assegurances en exclusiva per subscriure altres contractes d'agència amb altres entitats asseguradores.
En la resta dels casos bastarà amb que es faci constar en els contractes d'agència que se subscriguin el caràcter d'agent vinculat amb altres entitats asseguradores.
Hauran de disposar d'una capacitat financera, que deurà en tot moment aconseguir el quatre per cent del total de les primes anuals percebudes.
Acreditar que les entitats asseguradores amb les quals vagi a celebrar un contracte d'agència d'assegurances assumeixen la responsabilitat civil professional derivada de la seva actuació com a agent d'assegurances vinculat, o que dit agent disposa d'una assegurança de responsabilitat civil professional o qualsevol altra capacitat financera.
En la documentació i publicitat mercantil de l'activitat de mediació d'assegurances privades els agents d'assegurances vinculades haurà de figurar de forma destacada l'expressió d'agent d'assegurances vinculat o societat d'agència d'assegurances vinculada.
Igualment hauran de fer constar la circumstància d'ésser inscrit en el registre previst en l'article 52 d'aquesta Llei i si escau tenir concertat una assegurança de responsabilitat civil o una altra garantia financera, així com disposar de la capacitat financera establerta en l'articulo 21 d'aquesta Llei.
En la publicitat que l'agent d'assegurances vinculat realitzi amb caràcter general o a través de mitjans telemàtics, a més haurà de fer esment a les entitats asseguradores amb les quals hagi celebrat contracte d'agència d'assegurances.
Els agents d'assegurances vinculades ja siguin persones físiques o jurídiques, no podran exercir simultàniament com a agents d'assegurances exclusives ni com a corredors d'assegurances o com a auxiliars d'uns o uns altres.
Els agents d'assegurances de persones físiques, hauran d'acreditar haver superat un curs de formació o una prova d'aptitud en matèries financeres i d'assegurances privades que reuneixi els requisits establerts per resolució de la Direcció general d'Assegurances i Fons de Pensions.

agent d'embarcament

Aquests agents de comerç exterior són aquells que desenvolupen totes les tasques inherents al comprador al país d'exportació, així com la remissió posterior dels estris adquirits al país de destinació, per compte d'un client.
Des de l'assessorament en la compra, l'elecció de proveïdors, l'adquisició del bé, la confecció d'instruments comercials, el pagament de preu, la contractació de bodega (transport), el resguard d'assegurança, l'enviament de la documentació, fins que la mercaderia objecto de transacció és efectivament remesa i ha arribat al país de destinació, les tasques les realitza o encomana aquest important actor internacional.
El desconeixement comercial, operatiu i legal d'infinitat d'interessats, sobre la forma i els canals per accedir a l'aprovisionament de béns en l'exterior, va impulsar l'activitat en qüestió.
La seva existència no només es deu al desconeixement de compradors internacionals, sinó també perquè l'especialitat i especificitat en zones territorials, mercats i mercaderies conjuguen un esquema eloqüent de eficient converteix a aquest agent en un veritable promotor de comerç exterior amb avantatges comparatius de singular importància.
El desenvolupament empresari que han tingut aquests agents, genera una nova visió al món de les transaccions internacionals, doncs la seva mateixa comesa els exigeix des de ser agents de compres, dipositaris de mercaderia, despatxant, fins a en alguns casos, transportistes
La majoria d'ells compta amb representants en altres places, raó per la qual, certament resulta convenient per a l'interessat obtenir i contractar els serveis d'aquells que posseeixen representacions en els llocs on és remesa la mercaderia o bé té assentament el client.
Alguns països tenen més desenvolupats aquests serveis que uns altres, per exemple, els Estats Units, país en el qual el "agent embarcador" està fins i tot especialitzat en determinades zones; a Amèrica Llatina, l'activitat es troba en creixement en països com Brasil i Mèxic, però és gairebé mínima la seva presència en l'Argentina.
Ha de puntualitzar-ne que tant les zones franques de Colon a Panamà, com Iquique a Xile posseeixen importants empreses que brinden aquests serveis.

agent d'estiba

És qui es troba habilitat per realitzar la manipulació (descàrrega o càrrega) de mercaderia des de en els mitjans de transport internacional, així com el maneig dels mateixos gèneres en zones fiscals.
Generalment compten amb personal especialitzat, tenint en compte que els estris que es transporten han de ser manipulats amb especial cura.
A certs països aquestes activitats estan normativament reglades, amb exigències de diferent tenor; emparo, la veritat és que només els qui desenvolupen l'activitat amb particular cura seran els triats pels seus eventuals clients, transportistes, agents marítims, carregadors, etcètera.

agent d'exportació

Un agent d'exportacions és una persona que actua com a intermediari entre una empresa que té un producte que vol exportar i una altra empresa estrangera que desitja importar aquest producte.
Ajuda a establir l'operació i s'assegura que tot vagi bé, la qual cosa sovint inclou l'enviament del producte.
A canvi dels seus serveis, l'agent rep una comissió.
Això es pot traduir en una quantitat significativa de diners quan l'agent treballa amb múltiples companyies o fins i tot amb una sola que té molts productes per exportar.
Existeixen molts productes que un agent d'exportacions pot manejar.
Algunes persones en aquest camp ajuden a les empreses a exportar una gran varietat de productes mentre unes altres s'especialitzen en un sol tipus de productes.
L'elecció la fa generalment l'agent, amb una excepció.
Si l'exportació d'un producte determinat està prohibida per llei no podrà organitzar la seva exportació.
Un agent d'exportació també té algunes alternatives en relació al fet que tan involucrat està en el procés d'exportació.
Fan el contacte entre venedors i compradors i s'asseguren que la venda es completi.

agent d'exportació duanera

Persona natural que pot gestionar davant Duana solament l'exportació i el cabotatge.

agent d'intermediació duanera

Abans anomenat SIA, Societat d'Intermediació Duanera.

agent de càrrega

Un agent de càrrega, també conegut com embarcador o transitari, és una persona física o jurídica que presta serveis en el transport internacional de mercaderies. És un intermediari entre l'exportador o importador i les companyies de transport.
Els agent de càrrega són mediadors en les operacions de transport internacional per qualsevol mitjà de transport (transport marítim, transport fluvial, transport aeri, transport ferroviari, transport per carretera o transport multimodal). Organitza l'enllaç entre els diferents transportistes i així assegura la continuïtat del transport de la mercaderia a través de diferents mitjans de transport. A més, sol coordinar les operacions administratives relacionades amb el transport internacional, com tràmits duaners, gestió financera, crèdits documentaris, contracte d'assegurança, representació fiscal ...
Actuen de manera similar a les agències de transport: adopten la posició de carregador davant el transportista, i de transportista davant del carregador.
La figura d'agent de càrrega està regulada en la majoria dels països i les seves funcions queden definides dins l'àmbit del comerç internacional. A Espanya, la figura del transitari està regulada per la Llei 16/1987 d'Ordenació del Transport Terrestre, LOTT, des de 1987.
Els agent de càrrega, originalment, es dedicaven a disposar el transport de les mercaderies dels seus clients, contractant diversos mitjans de transport. La seva principal responsabilitat era assessorar sobre la documentació i requisits de la duana al país de destinació. El seu agent en llunyans països vigilava els interessos dels clients i el mantenia informat sobre els temes que afectaven el moviment de les mercaderies.
Actualment, un transitari segueix realitzant aquestes funcions per al seu client. També, segueix treballant amb els seus agents a l'estranger però a més pot operar a través de sucursals de la seva pròpia companyia. Sovint, un transitari actua com a transportista en una part del trajecte. Pot passar que en una mateixa transacció el transitari sigui alhora transportista principal i agent de la seu client.
Una empresa transitaria està especialitzada en la gestió i coordinació del transport internacional de mercaderies. A més pot oferir diversos serveis logístics. Contracta o realitza les operacions necessàries per al transport internacional de mercaderies: embalatge, emmagatzematge, contracte d'assegurança, consolidació, transport físic de la mercaderia, tràmits duaners i bancaris ...
L'evolució del transport de mercaderies es dirigeix cap al transport en contenidors. El transitari és cada vegada més "consolidador"; és a dir, agrupa la mercaderia o càrrega per rendibilitzar el transport d'un contenidor o una altra unitat de càrrega.

agent de càrrega aérea

Conegut també com a "agent de càrrega", és aquell que procura assistir al client en la totalitat de gestions a realitzar per efectuar un transport de mercaderia per via aèria, havent de comptar amb la deguda autorització i habilitació a aquest efecte.
El servei que presta resulta importantíssim; el sol fet d'impulsar l'activitat que desenvolupa amb la via de transport vinculada (aèria), brinda la pauta de diligència, rapidesa i serietat que la seva gestió mereix.
Generalment, la utilitat que presten als seus clients es relaciona no només amb el transport de la càrrega, sinó amb contractacions d'assegurances.
L'agent efectua les reserves de bodega, consolida o des consolida gèneres, proporciona comoditat per a l'acceptació o recerca d'embarcaments, prepara la documentació aèria emplenant les respectives "guies", traça les rutes de les consignacions, planifica lliuraments, emet documentació, afronta pagaments, recàrrecs o venciments, brinda informació, tot això, perquè la càrrega arribi ràpida, segura i econòmicament a la seva destinació.
- Consolidador o expedidor de càrrega: La feina consisteixen a reunir diferents càrregues amb una mateixa destinació para despatxaries en bloc, en una guia aèria i per a una línia de transport determinada, que són enviades a un representant del remitent.
La seva gestió resulta útil, ja que en manejar un major volum de càrrega accedeix a tarifes preferencials, amb la qual cosa els seus clients es beneficien.
Agent de des consolidació:
Actua en representació de el "consolidador" dividint la càrrega que arriba a destinació i separant per cadascun dels consignataris la respectiva mercaderia, donant curs a les respectives partides per a cadascun dels interessats.

agent de càrrega internacional

Persona que pot realitzar i rebre embarques, consolidar i des consolidar mercaderies, actuar com Operador de Transport Multimodal subjectant-ne a les lleis de la matèria i emetre documents propis de la seva activitat, tals com coneixements d'embarcaments, guies aèries, certificats de recepció, certificats de transport i similars.

agent de demandes

És un representant d'ultramar de la companyia d'assegurances.

agent de duanes

L'agent de duanes és un professional de comerç exterior altament capacitat, que ha de tenir un coneixement profund de la normativa duanera, així com estar al cas de les modificacions de les lleis i reglaments administratius, per part de la Unió Europea. La complexitat de la tasca es fa evident quan es té en compte que per cada enviament que entra a Espanya, l'agent de duanes ha de determinar la classificació correcta i el valor imposable, i ser plenament conscient de la gran quantitat de productes subjectes a quotes, restriccions, i controls per duaners.
La duana espanyola requereix la intervenció d'un agent de duanes, o representant indirecte, que realitzi els tràmits duaners necessaris. L'agent de duanes, és el declarant que efectua la declaració en duana en nom propi o la persona en el nom es realitza la declaració en duana. Un agent de duanes facilita la importació i exportació de mercaderies, que estiguin subjectes a la inspecció de duanes i restriccions.
Un agent de duanes a Espanya, en primer lloc, ha de ser una persona física amb residència física legal a Espanya o en el territori d'un altre estat de la UE. En segon lloc, ha d'haver superat les proves d'aptitud, per l'Agència Tributària sobre qüestions relatives a la normativa bàsica tributària i duanera en l'àmbit del comerç exterior de mercaderies, d'impostos especials, i de regulació de contraban. A més, haurà d'estar inscrit en Registre de Representants Duaners del Departament de Duanes i Impostos Especials de l'Agència Tributària.
- L'agent de duanes està acreditat per:
a) Presentar davant la duana, i per compte del seu representat, el despatx de duanes de la mercaderia importada o exportada.
b) Sol·licitud i obtenció dels serveis per duaners que precisen certes mercaderies per al seu pas per la duana, com poden ser: control sanitari, control fitosanitari, control de qualitat, etc.).
Ser present, en qualitat de representant de l'importador o exportador, en les inspeccions físiques oportunes que pugui requerir la duana.
Garantir i pagar els impostos (IVA i aranzels) en nom de l'importador, davant la duana. Expedir certificats d'origen, Certificats EUR.1, i Certificats d'origen Form A.
c) Recórrer notificacions de l'agència tributària en nom del seu representat.
d) Assessorar a l'operador econòmic en matèria de duanes.

agent de naus

Persona natural o jurídica que, previ vistiplau de l'autoritat de l'Estat, actua representant a l'amo o a l'armador d'una nau, amb l'objecte de la recepció, atendre les seves necessitats en el port i representar-la davant l'autoritat del país.

agent de policia portuària

L'àmbit funcional d'aquesta categoria professional es correspon amb la vigilància i control de la zona de servei de cada un dels ports adscrits a les autoritats portuàries, així com de les operacions marítimes i terrestres en relació amb el tràfic portuari, en consonància amb la normativa reguladora vigent i en condicions de seguretat, eficàcia i eficiència. No obstant això, a aquesta categoria correspon la realització d'activitats operatives en els següents:
a) La vigilància, identificació, inspecció i seguretat de persones, usuaris i empleats, així com de les edificacions, mercaderies, vehicles i instal·lacions
b) La seguretat i vigilància de les operacions portuàries, així com del domini públic portuari.
c) La protecció de les mercaderies perilloses en funció de la normativa reguladora vigent
d) La seguretat de persones i equipatges.
e) El control d'accessos a la zona portuària i instal·lacions, així com vetllar per la seguretat de persones, béns i mercaderies.
f) L'obertura, tancament, custòdia i vigilància de les instal·lacions portuàries.
g) L'ordenació i regulació del trànsit de vehicles i ferroviari, dins de la esfera del domini públic portuari.
h) La vigilància i control de la seguretat viària i del transport dins de l'esfera del domini públic portuari, així com de la zona de servei dels ports.
i) La fiscalització i vigilància de les operacions i serveis marítim-terrestres, així com la realització dels serveis auxiliars que per a les esmentades operacions es necessitin.
j) La vigilància dels espais aquàtics inclosos en les zones de servei dels ports
k) La participació en les tasques de protecció civil i emergències, en funció de la normativa reguladora vigent.
l) La vigilància en matèria de seguretat de contenidors.
m) La vigilància en matèria de seguretat laboral.
n) La vigilància en matèria de medi ambient.
o) La vigilància del compliment dels reglaments i ordres de les autoritats portuàries

agent de trànsit

Anomenats també transitoris, són aquelles signatures especialitzades en el coneixement de tots els particulars concernents al transport marítim, terrestre i aeri, així com als diferents equips utilitzats, fins i tot en l'estranger, on conten amb eficaços corresponsals que els permeten estendre els seus serveis adequadament.
El seu coneixement de les formalitats duaneres i dels costos implicats en les operacions de comerç internacional afavoreix la seva organització de profitoses combinacions de transport pel que representen una ajuda de gran valor per a quants participen de manera activa i directe en el comerç exterior.
Les signatures que no disposen d'una organització especial, sempre costosa i difícil de mantenir quan es manegen productes varis i una certa diversitat d'operacions, i les de petita dimensió a les quals no interessa tal muntatge, tenen en l'agent de trànsit el complement que precisen.

agent de transport duaner

L'agent de transport duaner és la persona que, en representació dels transportistes, té al seu càrrec les gestions relacionades amb la presentació del mig transportador i de les seves càrregues davant la duana.
També es coneix a aquests agents com "consignataris de naus", "agents naviliers", "consignataris de vaixells", agents de navegació".
La labor es tradueix en la presentació davant el servei duaner de la documentació corresponent al mitjà de transport i la seva càrrega; neixen a partir d'aquest moment obligacions i drets que vinculen al tercer amb entès de control.
Si bé l'activitat habilita als transportistes perquè puguin comptar amb representants formals davant la duana, es comenci aquells que ho facin per compte propi; emperò, en aquesta circumstància hauran d'ésser expressament habilitats per l'organisme fiscalitzador.
Òbviament, no existeix distinció respecte del tipus de transport que s'utilitzi, sigui terrestre, marítim o aeri.
Correspon apuntar que dins del marc jurídic internacional la Convenció de Kyoto va preveure l'activitat en l'Annex G. 2, dins de les activitats que es poden desenvolupar per un tercer vinculades amb la duana, computant als "transportistes" dins d'aquella categoria.

agent de transport multimodal

L'agent de transport multimodal és aquell que es responsabilitza de la coordinació dels diferents mitjans de transport que intervenen en un trasllat de mercaderia internacional, gestió que cobreix des de el inici fins a la recepció de la mercaderia en la seva destinació final, en degut termini i forma, d'acord amb el consignat en el respectiu document de transport; activitat aquesta que s'acreix contínuament per les noves modalitats i la irrupció dels contenidors.
Si bé la legislació no regula l'activitat específica, existeix un marc supranacional, el Conveni de Transport Multimodal de les Nacions Unides (UNCTAD), de 1980.
Se sosté que aquesta activitat assegura millors costos de transport per a la mercaderia, així com major seguretat en el seu trasllat.
A nivell mundial es procura establir, enfortir i incrementar la participació activa de l'activitat al mercat.
- És així com les últimes recomanacions que van emanar de la Comissió d'Experts de Transport Multimodal convocada per les Nacions Unides, en Ginebra al març de 1992 van ser:
a) Canvis en el marc institucional dels països en desenvolupament.
b) Permanent atenció i intercanvi d'informació relatius al desenvolupament de nous sistemes de transport multimodal.
c) Anàlisi de possibles obstacles a l'entrada dels transitaris i operadors de transport multimodal als països en transició al mercat internacional del transport.
d) Evolució del transport multimodal cap a cadenes de distribució física o transport total; desenvolupament dels serveis de transport multimodal marítim aeri, etcètera.

agent de valors

Són aquelles persones naturals o jurídiques que estant prèviament inscrites en el registre de la Superintendència de Valors i Assegurances, es dediquen a les operacions de corretatges o intermediació de valors, operant solament fora de borsa.

agent del fabricant

Agent que treballa a força de contracte a llarg termini.
Ven dins d'un territori exclusiu, maneja línies de productes similars, però que no competeixen entre si i posseeix facultats limitades quant a variar els preus i condicions de venda.

agent del naviliers

L'agent navilier general és la persona física o moral que actua en nom del navilier o operador com a mandatari o comissionista mercantil i aquesta facultat per representar al seu mandant o comitent en els contractes de transport de mercaderies i de noliejament, nomenar agent navilier consignatari de vaixells i realitzar els demes actes de comerç que el seu mandatari o comitent li encomani.
L'agent navilier consignatari de vaixells és la persona física o moral que actua en nom del navilier o operador amb caràcter de mandatari o comissionista mercantil per a tots els actes i gestions que se li encomanin en relaciona a l'embarcació en el port de consignació.
L'agent navilier general o, mancant aquest, l'agent navilier consignatari de vaixells, serà legitimant per rebre notificacions, àdhuc d'emplaçament en representació del navilier o operador, para el cas del qual el jutge atorgués un termini de seixanta dies per contar la demanda.

agent del noliejador

És aquell que actua generalment per compte i ordre de grans importadors o exportadors amb la finalitat de reservar espais de bodegues per als respectius embarques.
Té al seu càrrec tots el referent a tonatge i nolis, amb la qual cosa els seus clients obtenen importants avantatges delegant qüestions de singular vàlua per als seus interessos.
Tant els corredors d'armadors com els corredors dels noliejadors actuen per compte dels seus principals, i són els qui usualment convenen i perfeccionen les encomanes comercials pels seus representats.

agent del transport marítim

Es poden classificar en agents principals i agents auxiliars.
Els agents principals són el transportista i l'usuari.
- Els agents auxiliars o intermediaris són aquells que actuen:
a) En nom del navilier, Gestor naval, capità, Consignatari de vaixells, Consignatari de mercaderia.
b) En nom del comerciant importador o exportador: Consignatari de mercaderia, Contractista de càrrega i descàrrega, Agents de Duanes, Corredors d'assegurances, Corredors interpretis de vaixells, Transitar-los, Interpretis jurats.

agent dels armadors

Expressió usada en la negociació de noliejaments de vaixells per a precisar que seran ells els encarregats de l'atenció i cura del vaixell en els ports de càrrega i descàrrega i, per tant, el control de les operacions usuals que hagi d'efectuar.
En ocasions, en virtut de la pòlissa de noliejament, tal missió és encomanada a agents dels noliejadors en aquest cas, si així ho desitja, l'armador pot encarregar als seus propis agents la supervisió de la tasca dels altres i si no disposa en el port que es tracti d'agents permanents pot designar a qui els convingui.

agent diplomàtic

Són els que exerceixen la representació permanent o temporal d'un Estat en un altre.
Els representants permanents porten el nom genèric de Cònsols, els que poden ser rentats o ad honorem segons els casos, en un nivell superior, dits agents diplomàtics porten el nom d'Ambaixadors.
Entenem per diplomàtic aquell agent que envia un Estat (acreditant) davant un altre Estat (receptor) per desenvolupar les relacions entre tots dos.
Les normes de regulació de l'activitat van ser, en la seva majoria, d'origen consuetudinari, cristal·litzant-me en la Convenció de Viena sobre Relacions Diplomàtiques del 18 d'abril de 1961.
D'acord a aquest element del dret internacional públic, les funcions de l'agent diplomàtic normal són: Protegir els interessos de l'Estat acreditant en l'Estat receptor. Fomentar les relacions amistoses. Exercir (certes) funcions consulars.
- D'acord a aquest element del dret internacional públic, les funcions de l'agent diplomàtic excepcionals són:
a) Representar els interessos d'un tercer Estat en l'Estat receptor.
b) Representar a un tercer Estat, el qual no posseeixi representació en l'Estat que ho rep.
- Per a la consecució d'aquests objectius, els mitjans dels quals se serveix són:
a) Representar a l'Estat del com és originari.
b) Negociar amb l'Estat receptor.
c) Informar al seu Estat, per tots els mitjans lícits.

agent econòmic

Importadors, exportadors, beneficiaris de règims, operacions i destins duaners, entitats financeres, operadors de comerç i altres persones que intervenen en les operacions de comerç exterior.

agent fluvial o lacustre

Persona jurídica autoritzada per l'Autoritat competent del país per a intervenir, a designació de l'agent general o en representació de l'empresa naviliera o armador, en les operacions de les naus en els Terminals Portuaris.

agent general

Persona jurídica constituïda al país d'acord amb llei, per actuar al país en representació d'un Armador o operador en les activitats de: contractació de càrrega; designació d'agents marítims, fluvials, lacustres i / o empreses d'estiba, en els ports nacionals.

agent lacustre

Persona jurídica peruana autoritzada per la Direcció General de Transport Aquàtic per intervenir, a designació de l'agent general o en representació de l'empresa naviliera o Armador, en les operacions de les naus en els Terminals.

agent marítim

El Reglament d'Agències Generals, Marítimes, Fluvials, Lacustres, Empreses i Cooperatives d'Estiba i Desestiba, ho defineix com una persona jurídica constituïda en el país conforme a llei, que representa al capità, propietari, armador, noliejador o operador d'un vaixell en el port on aquest arribi.
La particularitat del transport marítim va imposar la necessitat que els propietaris, noliejadors, armadors o capitans de vaixells trobessin assistència en ports llunyans.
Davant tal esdeveniment, aquesta assistència, com la representació d'aquells en zones estranyes, va reclamar l'activitat d'un agent al que es coneix com a "agent marítim", "despatxant marítim", "consignatari de vaixells".
Aquest auxiliar de comerç exterior és qui actua en representació del titular, i aquesta representació pot ser general o particular i assumir els compromisos legals del seu mandant davant les autoritats del país en el qual es troba, així com les relacions i necessitats que emergeixin entre tercers o per satisfer les pròpies.
- Les labors primordials són:
a) Preparar l'entrada de vaixells, a noticiar a les respectives autoritats al seu arribo.
b) Rubricar i presentar la documentació pertinent davant els organismes competents.
c) Convenir el practicatge, els remolcadors, els amarradors, els serens.
d) Tramitar, supervisar i establir les inspeccions que organismes fiscalitzadores realitzin en el vaixell.
e) Compaginar, contractar, supervisar càrregues i descàrregues (estiba) de la mercaderia transportada o a transportar.
f) Controlar i fiscalitzar la documentació i càrrega que s'expedeixi o ingressi, així com la documentació exigida per les autoritats o els seus representants.
g) Atendre i evacuar tots els reclams del capità, la tripulació i els passatgers; assistència operativa al vaixell i als seus integrants; ranxos, provisions, etcètera.
h) Procurar càrregues d'exportació, comercialitzar bodegues, coordinar embarquis en temps i freqüències, programar sortides del vaixell, subcontractar agents en altres ports.
i) Assumir la representació jurídica en totes les qüestions que involucrin al vaixell, el capità, la tripulació, siguin d'ordre oficial (organismes públics) o privats (qüestions comercials)
j) Manifestar la càrrega d'exportació; rubricar la documentació relacionada amb la mercaderia i el vaixell; emetre els coneixements d'embarcament, sobre la base dels rebuts lliurats als carregadors; redactar els manifestos que són remesos als agents de cada port, etcètera.
k) Generalment, les legislacions nacionals exigeixen que aquests agents s'inscriguin formalment davant determinats organismes públics, com a duanes, migracions, autoritat marítima, centres de pilotatge, autoritats portuàries, centres assistencials, etcètera.
L'existència de el "agent marítim" concorda amb les necessitats del transport contemporani, ja que la labor que desenvolupa no només resulta bàsica per a vaixell, tripulació i càrrega, sinó també la seva funció dóna claredat i certesa a els qui se serveixen d'aquesta via o exerceixen activitats relacionades amb la navegació, com a autoritats públiques i usuaris.

agent marítim confidencial

És aquella persona que en representació d'un noliejador de vaixell, vetlla i controla els compromisos assumits per l'armador.
També, l'armador pot nomenar a un "agent marítim confidencial", la tasca del qual serà supervisar sigil·losament les labors que desenvolupa el "l'agent marítim" general i/o altres tasques que la seva mandant li trobi.
En cas de representar a un noliejador, la seva activitat serà la fiscalització i control de càrregues i descàrregues, així com el compliment de les pautes contractuals que vinculen a les parts; en tant, si aquest fos "confidencial" de l'armador, supervisarà la totalitat de les activitats que desenvolupen el vaixell, el capità, els agents, a fi de a noticiar al seu representat sobre qualsevol qüestió pertinent.
Per cert, aquest agent es contraposa amb els interessos de el "agent marítim", sigui per un interès oposat cert, sigui per les labors de supervisió que desenvolupa.

agent meteorològic d'enllaç en els ports

Oficial d'un servei meteorològic d'un Membre del O.M.M. destinat en un port principal amb una missió d'enllaç amb els observadors meteorològics a bord de vaixells, que comprova els instruments i facilita ajuda tècnica.
També es relaciona amb les autoritats navilieres per a sol·licitar la seva cooperació en l'explotació de les estacions a bord de vaixells mòbils.

agent naval

Persona jurídica autoritzada per l'Autoritat competent del país per a intervenir, a designació de l'agent general o en representació de l'empresa naviliera o armador, en les operacions de les naus en els Terminals Portuaris.

agent navilier

L'agent navilier general és la persona física o moral que actua en nom del navilier o operador com mandatari o comissionista mercantil i aquesta facultat per a representar a la seva mandant o comitent en els contractes de transport de mercaderies i de noliejament, nomenar agent navilier consignatari de vaixells i realitzar els altres actes de comerç que el seu mandant o comitent li encomani.
L'agent navilier consignatari de vaixells és la persona física o moral que actua en nom del navilier o operador amb caràcter de mandatari o comissionista mercantil per a tots els actes i gestions que se li encomanin en relació a la embarcació en el port de consignació.
L'agent navilier general o, mancant aquest, l'agent navilier consignatari de vaixells, serà legitimant per a rebre notificacions, àdhuc d'emplaçament en representació del navilier o operador, per a que el seu caso el jutge atorgués un termini de seixanta dies per a contestar la demanda.

agent navilier consignatari de vaixells

És la persona física o moral que actua en nom del navilier o operador amb caràcter de mandatari o comissionista mercantil per a tots els actes i gestions que se li encomanin en relació amb l'embarcació en el port de consignació.

agents navilier general

És la persona física o moral que actua en nom del navilier o operador com a mandatari o comissionista mercantil, facultat per representar el seu mandant o comitent en els contractes de transport de mercaderies i de noliejament, nomenar agent navilier consignatari de vaixells i realitzar els altres actes de comerç que el seu mandant o comitent li encomani.

agent noliejador

El que per compte i ordre d'exportadors o importadors per els qui treballa, generalment en exclusiva, s'encarrega de satisfer les seves necessitats d'embarcament, actuant com a corredor pel noliejador de vaixells o contractació d'espai en els mateixos.

agent publicador

Una persona autoritzada pels transportistes de publicar tarifes, regles, i regulacions en el nom d'ells/elles.

agent transportista

L'agent és un organitzador de transport que posa una gamma de serveis a la disponibilitat dels expedidors, paramentin-les despatxar la seva mercaderia fins a la destinació d'una manera eficaç i econòmica.
En resum, l'agent ven els seus coneixements en el camp dels transports als expedidors i els fa beneficiar d'avantatges a causa de la consolidació de mercaderies.
L'agent és a més un sol·licitador important de serveis per als transportadors.
Si els agents de transport existeixen, és perquè els transportadors sols no podrien cobrir totes les necessitats del mercat.
L'agent pot prestar un servei molt personal, englobant totes les facetes del transport, des de la distribució apropiada fins a possibles reclamacions, així com tarifes, localitzar la mercaderia, etc., sense la qual cosa seria necessari gairebé sempre contactar diversos departaments d'una companyia de transport per obtenir els mateixos resultats.

agents atmosfèrics

Els agents atmosfèrics són els responsables de la destrucció de les roques en els processos de meteorització.
- Els agents atmosfèrics més actius són:
a) Humitat: La humitat fa referència al contingut de vapor d'aigua contingut en l'aire.
En zones amb molta humitat les roques són destruïdes ràpidament.
b) Temperatura: La superfície del planeta s'escalfa, a causa de la radiació solar.
Aquest escalfament depèn del nombre d'hores d'insolació, l'angle d'incidència dels rajos solars i de la distribució de terres i oceans.
En els llocs on la diferència de temperatura entre el dia i la nit és molt gran es produeix una gran meteorització mecànica.
No obstant això, en zones on les diferències de temperatura són menors la meteorització és gairebé inexistent.
En el desert la diferència de temperatura entre el dia i la nit és molt gran.
Les roques s'escalfen i es refreden ràpidament.
Això provoca el seu trencament, fent un soroll semblant a un esclat.
És el moviment de l'aire des de zones d'alta pressió cap a zones de baixa pressió.
La temperatura no és igual per tota l'atmosfera, apareixent en unes zones aire calent i en altres aire fred.
Aquestes diferències provoquen corrents d'aire, a les quals anomenem genèricament vent.
c) Precipitacions: El vapor d'aigua que conté una massa d'aire càlid es condensa quan aquest es refreda, produint-se la precipitació.
La precipitació poden ser en forma líquida, com la rosada o la pluja, i en forma sòlida, com la neu, la calamarsa i el gebre.

agents atmosfèrics degradants de la fusta

Són totes aquelles causes que, sense tenir cap relació amb l'acció d'éssers vius, contribueixen a la degradació de la fusta o eviten que aquesta es trobi en bones condicions per mantenir la seva capacitat resistent en una estructura.
- El sol i la pluja. Els principals agents atmosfèrics són el sol i la pluja, que actuen sobre la superfície de la fusta col·locada a l'exterior i sobre la protecció superficial que tingui.
Els canvis ràpids del contingut d'humitat de la capa externa és una de les principals causes de deteriorament superficial de la fusta. L'aigua de pluja que mulla la superfície de la fusta sense protecció és absorbida ràpidament per la capa superficial de la fusta seguida de l'absorció en les parets de les cèl·lules. La diferència d'humitat entre l'interior i la capa superficial, que tendeix a inflar, provoca un estat de tensions en la peça que ocasiona curvatures, guerxeses i clivelles o esquerdes.
La radiació solar, principalment els raigs ultraviolats i infrarojos.
- Radiació ultraviolada. La seva acció se centra en la superfície, quedant fibrosa i esfilagarsada. Així resulta més susceptible a l'atac de la humitat i al deteriorament produït pel polsim que arrossega el vent. Es forma una capa exterior característica, de color gris o cendra. Qualsevol fusta sense protegir adquireix aquesta capa, però la penetració és molt superficial i desapareix amb un raspallat.
- Radiació ultraviolada. L'acció dels ultraviolats es localitza en la superfície de la fusta, la qual es fa fosc, primer adquirint un color marró i després grisós. Degrada els components començant per la lignina. L'aigua de pluja provoca una erosió eliminant els productes degradats pel sol. Les cèl·lules superficials es recobreixen lentament de floridures que viuen a la humitat de la fusta i dels productes de foto degradació, donant a la superfície una coloració grisenca o negrosa. L'aigua i el sol actuen de forma combinada. La degradació per la llum és més ràpida si es combina amb el desllavat que pot produir la pluja, que arrossega la cel·lulosa descomposta de la superfície, produint la degradació anomenada fusta meteoritzada.
La radiació infraroja (llum visible). Produeix l'escalfament de la zona on incideix sense cremar-la, originant una pèrdua d'humitat superficial, i així provocant un gradient d'humitat entre la superfície i l'interior. Això es tradueix en tensions internes entre la superfície, que tendirà a contreure en disminuir el seu contingut d'humitat per l'acció de la calor, i l'interior que no l'hi permet, el que afavoreix l'aparició de micro esquerdes. Aquestes exposen la fusta a la humitat i als altres agents destructors.
Els raigs infrarojos provoquen una acció degradant indirecta mitjançant un procés d'escalfament superficial que genera l'aparició de clivelles o esquerdes a la cara exposada i la pujada de resines a la superfície. El contingut d'humitat de la fusta es relaciona directament amb la temperatura d'aquesta. La superfície exposada pateix un procés d'escalfament amb el que perd humitat superficial, com l'interior de la peça es manté fred, el seu contingut d'humitat serà diferent del de la capa superficial. Aquesta diferència d'humitat es tradueix en tensions, ja que la superfície tendirà a contreure en disminuir el seu contingut d'humitat per l'acció de la calor i aquesta contracció es veu frenada per la part interior, el que provoca l'aparició de clivelles o esquerdes (microfendes). L'aparició de clivelles o esquerdes i la pujada de la resina que aflora a la superfície està directament relacionada amb l'espècie de fusta utilitzada.
- Humitat atmosfèrica. La humitat atmosfèrica produeix deteriorament pels repetits canvis de dimensions que es produeixen en les capes superficials de les peces que es troben a la intempèrie. Cal recordar que la fusta és una substància higroscòpica, influïda pels canvis de la humitat atmosfèrica, produint absorció d'aigua en les superfícies que queden exposades, inflant amb clima humit i plujós i contraient en els períodes de sequera. En tot cas, la penetració d'aigua per les raons exposades és relativament lenta i no es produeixen canvis en el contingut d'humitat o en el volum de la peça, sempre que no hi hagi una condició especial, en què l'estat d'humitat o sequedat es excedeixi del normal.
Es pot concloure que el dany esperat es concentra en les capes externes de la fusta, ja que es produeixen tensions alternes de compressió i dilatació que es tradueixen en una desintegració mecànica de les capes superficials.
La humitat continguda en les cavitats cel·lulars es transforma a estat sòlid, augmentant el volum (anomalia de l'aigua) de les fibres llenyoses de la fusta en estat verd, produint un dany en la integritat física del material, el que es pot traduir en la destrucció de les cèl·lules situades a la superfície. Si aquest fenomen és repetitiu pot afectar la resistència de la peça.
- Foc. És un dels agents destructors que cap material pot tolerar indefinidament sense presentar algun deteriorament. La reacció al foc de les fustes depèn de:
(a) Gruix de la peça de fusta,
(b) Contingut d'aigua de la fusta.
(c) Densitat de la fusta (espècie).
Per sota de 100° C, gairebé no s'escapa de la fusta més que el vapor d'aigua, fins i tot si la temperatura externa és superior a 100° C, la de la fusta queda igual a 100° C si l'aigua no s'ha desprès del tot. De 100° C a 275° C es desprenen gasos: CO2 incombustible, CO combustible. Cap als 275° C la reacció és exotèrmica. Els gasos es desprenen en abundància, la proporció de CO2 disminueix ràpidament i apareixen els hidrocarburs.
La fusta adquireix un color xocolata. Per sobre dels 350° C els despreniments gasosos són menys abundants, però són tots combustibles. Més enllà dels 450° C el hidrogen i els carburs constitueixen la major part dels gasos despresos, sent el residu sòlid carbó de fusta, susceptible de cremar-se amb despreniment de gasos combustibles. La temperatura de la fusta en el curs de la seva combustió està compresa entre els 400° C i 500° C aproximadament. Aquesta temperatura és la mínima necessària per a continuar la combustió, per descomptat si hi ha prou oxigen.

agents antilliscant

Dispositiu o substancia que s'aplica a certes superfícies per evitar el seu lliscament de les superfícies lliscoses.

agents antilliscant per nusos

Substància que es dóna a les xarxes de fibra sintètica per a evitar que els nusos rellisquin.

agents biològics

Un agent biològic o bioagent és un organisme, com un bacteri, un virus, un paràsit, un fong, etc., una toxina o un altre material biològic amb la capacitat d'afectar de manera adversa la salut dels humans en diversos formes. Els agents biològics poden ser utilitzats com un tipus d'arma amb el propòsit de generar danys a la població mundial en l'anomenada guerra biològica, a més de ser l'element principal en el bioterrorismo.2 ha més de 1.200 tipus d'agents biològics.
Els danys a la salut comprenen des de les reaccions al·lèrgiques lleus fins a situacions mèdiques greus que en alguns casos porten a la mort. La majoria dels organismes considerats agents biològics es troben presents en el medi ambient, en l'aigua, vegetació, terra i animals. causa de la seva ràpida reproducció i els escassos recursos necessaris per a la seva supervivència, representen un risc potencial en moltes ocupacions i activitats.
La modificació genètica juntament amb altres descobriments i avenços científics, poden modificar les propietats dels agents biològics per convertir-los en armes biològiques eficients -per exemple, facilitant la seva disseminació, incrementant la seva letalitat, efectes nocius, la seva taxa de contagi i la seva resistència a les contramesures preses per dissipar-lo contenir-lo.
La Convenció sobre Armes Biològiques o BWC (per les seves sigles en anglès: Biological Weapons Convention) és un tractat internacional que prohibeix l'ús, distribució o l'emmagatzematge d'agent biològics o toxines. Signada a l'abril de 1972 i en vigor des de març de 1975, té la participació de 176 estats a nivell internacional i és considerat com un complement dels Convenis de Ginebra de 1925. Tot i la gran participació de la comunitat internacional, les armes biològiques segueixen sent matèria d'investigació. Segons un informe del Servei d'Investigació del Congrés dels Estats Units, en 2008 hi havia diversos països sospitosos d'emmagatzemar una gran quantitat d'agents biològics per a fins ofensius: Xina, Cuba, Egipte, Iran, Israel, Korea del Nord, Rússia, Síria i Taiwan.

agents de combustió

Composts o materials inflamables que s'usen per a la ignició i combustió de substàncies que per si soles no cremarien o que ho farien amb dificultat, com ocorre amb un vessament de cru.
Per a això indueixen un efecte metxa o acció capil·lar que arrossega al cru cap a la interfase amb l'aire i cap a la flama.
D'aquesta manera es facilita la seva combustió, ja que per mitjà d'aquesta acció capil·lar el cru és aïllat artificialment del contacte amb l'aigua i per tant disminueix l'efecte refrigerant de la mateixa.
Aquests agents és poden utilitzar per a la combustió de vessaments d'hidrocarburs, que no continguin fraccions aromàtiques, com forma d'eliminar-los in situ.

agents de sembra

Substància utilitzada per produir nuclis de condensació en un núvol (per exemple, iodur de plata, neu carbònica i altres partícules químiques higroscòpiques), dispersada a partir del sòl, d'una aeronau o d'un coet.

agents de superfície activa

Qualsevol substància que disminueix la tensió superficial del sistema al que s'afegeix.
La seva aplicació sobre un vessament de petroli facilita el trencament del cru en gotetes i incrementa l'estabilitat de la dispersió formada facilitant-les la biodegradació dels hidrocarburs.
Simultàniament dificulta el procés d'esplai del vessament, disminuint la superfície afectada, i afavoreix la difusió de l'oxigen cap al sí de l'aigua.
No obstant això afavoreix la introducció en l'aigua d'un elevat volum d'hidrocarburs, alguns d'ells tòxics, i també pot ser que nocius per als propis microorganismes per afectar als equilibris existents en les seves membranes cel·lulars.
També es denominen tensioactius.

agents dispersants

Substàncies químiques que ajuden a descompondre el cru en petites gotes que després es descomponen de manera natural per les ones del mar i corrents.
La primera línia de defensa contra els vessaments de petroli o dispersants agents es dispersava. A causa de la llum i olis de pes mitjà es dispersen molt millor que els petrolis crus pesats, equips de neteja d'oli s'apliquen agents de dispersió durant les primeres etapes dels esforços de neteja, abans que els materials lleugers en l'oli vessat es s'han evaporat.

agents emulsionants

Sota aquesta denominació s'inclouen un conjunt de substàncies que té per objecte el trencament de les emulsions aigua en cru, que en molts casos formen el producte poc desitjat denominat "mousse de xocolata".
Aquestes emulsions aigua en cru perduren en el medi ambient durant molt de temps per la dificultat que presenta la seva biodegradació i també disminueixen el rendiment dels skimmer i en el d'altres sistemes de recollida i de bombament dels hidrocarburs.
- Els agents emulsionants són nombrosos i poden ser classificats de la següent manera:
a) Compostos naturals surfactants com ara asfaltens i resines contenint àcids orgànics i bases, àcids naftènics, àcids carboxílics, compostos de sofre, fenols, cresols i altres surfactants naturals d'alt pes molecular.
b) Sòlids finament dividits, com ara sorra, argila, fins de formació, esquists, llots de perforació, fluids per estimulació, incrustacions minerals, productes de la corrosió (per exemple sulfur de ferro, òxids), parafines, asfaltens precipitats. Els fluids per estimulació de pous poden contribuir a formar emulsions molt estables.
c) Químics de producció afegits com ara inhibidors de corrosió, biocides, netejadors, surfactants i agents humectants.
Els surfactants naturals es defineixen com macromolècules amb activitat interfacial que tenen un alt contingut d'aromàtics i per tant relativament planes amb almenys un grup polar i cues lipofíliques, amb activitat interfacial. Aquestes molècules poden apilar en forma de micel·les. Es formen de les fraccions àcides d'asfaltens, resines, àcids naftènics i materials porfirínics.
Aquests surfactants poden adsorbir a la interfase de la gota d'aigua i formar una pel·lícula rígida que resulta en una alta estabilitat de l'emulsió W/O formada, la qual cosa ocorre en menys de tres dies. És per això, que l'emulsió s'ha de tractar el més aviat possible amb diferents agents com ara: química deshidratant, calor, sedimentació per centrifugació o electrocoalescencia.
- La pel·lícula interfacial formada estabilitza l'emulsió causa de les següents causes:
a) Augmenta la tensió interfacial. En general, per emulsions de cru la tensió interfacial és de 30 a 36 m N/m. La presència de sals també augmenta la tensió interfacial.
b) Formen una barrera viscosa que inhibeix la coalescència de les gotes. Aquest tipus de pel·lícula ha estat comparada amb un embolcall plàstica.
- Si el surfactant o partícula adsorbida en la interfase és polar, la seva càrrega elèctrica provoca que repel·leixin unes gotes amb altres.
Un segon mecanisme d'estabilització passa quan els emulsionants són partícules sòlides molt fines. Per ser agents emulsionants, les partícules sòlides han ser més petites que les gotes suspeses i han de ser mullades per l'oli i l'aigua. Després aquestes fines partícules sòlides o col·loides (usualment amb surfactants adherits a la seva superfície) es col·lecten en la superfície de la gota i formen una barrera física.

agents enfonsants

Material sòlid que s'espargeix sobre la superfície del vessament polvoritzat i que adsorbeix cru de petroli, enfonsant-se posteriorment.
Els més utilitzats són sorres tractades per a fer-les olefíniques, cendres volants i diferents tipus d'argiles.

agents escumejants

Agent tensioactiu que, en petites quantitats, facilita la formació d'escuma o millora la seva estabilitat en inhibir la coalescència de les bombolles.

agents extinguidors d'incendis

Agents extintors són aquelles substàncies que, gràcies a les seves propietats físiques o químiques, s'empren per apagar el foc (generalment en els incendis).
- A partir del triangle o tetraedre del foc es pot explicar la manera en què actuen els agents extintors, que és de quatre maneres, cadascuna de les cares del tetraedre, o com a combinació d'ells:
a) Per refredament (contra la calor).
b) Per sufocació (aïllant el combustible del comburent del oxigen de l'aire).
c) Eliminant el combustible.
d) Actuant directament sobre la reacció química, com a inhibidor.
- Els agents més comuns són:
a) Aigua, a raig o polvoritzada: Actua per refredament, donat la calor específica de l'aigua i l'elevat calor latent de vaporització que té. L'aigua polvoritzada també pot actuar per sufocació en impedir el contacte del combustible amb l'oxigen.
b) En extintors (polvoritzada), amb ruixadors o amb boques d'incendi (a raig en ambdós).
c) Escuma, química o física: Actuen per refredament i per sufocació, aïllant el combustible de l'oxigen de l'aire.
d) En extintors, amb ruixadors
e) Neu carbònica (CO2 refredat per descompressió brusca). Com els anteriors, actua per refredament i sufocació, ja que el CO2 és més dens que l'aire i no és comburent.
f) En extintors, amb ruixadors: Pols químic, o pols BC (que és una substància tan coneguda com el bicarbonat). Actua com a catalitzador, inhibint la reacció de combustió (exerceixen el seu poder d'extinció per efecte de supressió de la reacció química).
g) En extintors i amb ruixadors: Pols universal o pols ABC
h) En extintors i amb ruixadors; Halogenats: eren molt efectius, però està prohibit el seu ús i fabricació perquè afecta la capa d'ozó.
La utilització de cadascun d'ells depèn de la classe de foc de les matèries susceptibles d'incendiar-se i, en molts casos, que l'agent no espatlli els objectes no aconseguits pel foc (com ocorreria amb els llibres d'una biblioteca si s'utilitzés aigua).

agents físics i químics nocius per la fusta

Tot i que el deteriorament de la fusta es veu tradicionalment com a procés biològic, la fusta es pot també degradar pels agents físics i químics. Els agents són generalment d'actuar lent, però poden arribar a ser absolutament seriosos en localitzacions específiques. Els agents físics i químics inclouen abrasió mecànica o impacte, llum ultraviolada, subproductes de corrosió del metall, i àcids o bases fortes. El dany pels agents físics es pot confondre per atac biòtic, però la manca de mostres visibles dels fongs, insectes, o perforadores marins, més l'aspecte general de la fusta, pot advertir a l'inspector per la naturalesa del mal. Encara destructiu en els seus drets propis, els agents físics poden també danyar el tractament de preservació, i exposar a la fusta no tractada a l'atac dels agents biòtics.
a) Els danys mecànics són probablement l'agent físic més significatiu del deteriorament del pont de fusta. És causat per un nombre de factors i, considerablement diversos en els seus efectes sobre l'estructura. Els danys mecànics més comuns és l'abrasió deguda als vehicles, que produeix superfícies gastades o espatllades i redueix la secció de la fusta. Els exemples obvis d'aquest dany ocorren en l'àrea de la coberta del pont on l'abrasió produeix la degradació de la superfície. Un dany mecànic més sever pot ser causat per l'exposició a llarg termini a les sobrecàrregues del vehicle, a les instal·lacions de fundació, a cataclismes o a pannes de gel a la corrent d'un canal.
b) La llum ultraviolada és l'origen del deteriorament més visible en la fusta, resulta de l'acció ultraviolada del sol que químicament degrada la lignina prop de la superfície de la fusta. La degradació ultraviolada típicament fa a les fustes clares enfosquir i a les fustes fosques tornar-se més fosques, però aquests danys penetren només a una petita profunditat sota la superfície.
c) La fusta danyada és lleument més feble, però la baixa profunditat del mal fa que influeixi poc sobre la resistència a menys que es retiri el tros de fusta on està danyada reduint eventualment les dimensions de la peça.
e) La Corrosió pot ser revelador en algunes situacions, particularment en ambients marins on les cel·les galvàniques pels metalls i l'aigua salada que es formen acceleren la corrosió. La degradació comença quan la humitat en la fusta reacciona amb el ferro en un mecanisme d'unió, llançant ions fèrrics alternativament, deteriorant la paret cel·lular de la fusta.
Mentre que progressa la corrosió el mecanisme d'unió es converteix en una pila electrolítica amb un extrem àcid (ànode) i un extrem alcalí (càtode). Tot i que les condicions del càtode no són severes, l'acidesa de l'ànode causa la hidròlisi de la cel·lulosa i redueix seriosament la resistència de la fusta a la zona afectada. La fusta atacada d'aquesta manera és sovint fosca i es presenta suau. En moltes espècies de fustes, la decoloració també ocorre on el metall entra en contacte amb el cor d'aquesta.
A més del deteriorament causat per la corrosió, les altes condicions d'humitat associades a aquest mal poden afavorir inicialment el desenvolupament del fong de la putrefacció. Com progressa la corrosió, la toxicitat dels ions del metall i el pH baix en la fusta, elimina eventualment els fongs de la zona afectada, encara que la putrefacció pot continuar a una certa distància del mecanisme d'unió. L'efecte de la corrosió del metall a la fusta pot ser limitat usant unions galvanitzades o d'un material que no sigui metàl·lic.
f) La degradació química, en casos aïllats, la presència d'àcids o bases fortes pot causar dany substancial a la fusta. Les bases fortes ataquen la hemicel·lulosa i la lignina, deixant la fusta d'un color blanc decolorat. Els àcids forts ataquen la cel·lulosa i l'hemicel·lulosa, causant pèrdues de pes i de resistència. La fusta danyada per l'àcid és de color fosc i el seu aspecte és similar a la de la fusta danyada pel foc. Els forts productes químics no entraran en contacte normalment amb, per exemple, un pont de fusta a menys que tinguin lloc vessaments accidentals.

agents gelificants

Agents o solidificants gelificació, són substàncies químiques que transformen l'oli en sòlids al oli que els equips de neteja, es pot treure amb més facilitat des de l'aigua amb xarxes i skimmers (1 skimmer és un dispositiu que s'utilitza per recollir l'oli vessat a la superfície de l'aigua). No obstant això, pel fet que necessita fins a tres galons dels agents gelificants per solidificar un galó d'oli, aquest material és molt poc pràctic per a grans vessaments on necessiten ser remoguts de l'aigua milions de galons de petroli.

agents geològics

Un agent geològic, és un sistema natural que fa l'erosió, el transport i la sedimentació i pot canviar el paisatge.
- Els agents geològics poden ser:
a) El vent: Duu a terme la seva acció per tota la superfície terrestre.
És un agent eficaç en absència de vegetació, on hi ha materials fins solts, i vents constants, com als deserts i les platges.
b) Les glaceres: Tenen una capacitat d'erosió i transport molt gran.
L'acció està restringida a les zones polars i d'alta muntanya.
c) Les aigües salvatges: Són les que corren per la superfície després d'una pluja forta.
Tenen una gran capacitat erosiva als llocs on les pluges són escasses però molt torrencials.
d) Els rius: Són cursos permanents d'aigua.
La capacitat d'erosió i transport depèn del cabal i la pendent que tingui el riu.
Les aigües subterrànies: L'acció erosiva consisteix en dissoldre les roques del subsòl solubles, principalment les calcaries i els guixos.
e) La mar: És duu a terme a les costes i als penya-segats, on les ones els desgasten i les corrents marines transporten els materials.

agents hidrofòbics

Substàncies que no són mullades per l'aigua.
S'usen generalment en la preparació de absorbents sintètics per a disminuir la quantitat d'aigua que aquests poden retenir i augmentar d'aquesta forma la quantitat de cru que poden absorbir.

agents humectants

Substancia o barreja de substàncies que s'afegeixen a algunes formulacions de per a millorar la humectació i permetre que, a l'aplicar-se el producte, s'estengui més fàcilment sobre les superfícies.

agents modificadors de la tensió superficial

Substàncies que s'afegeixen sobre el producte vessat i la missió principal del qual és inhibir l'esplai del cru de petroli o almenys disminuir la seva intensitat, modificant la tensió superficial de l'aigua sobre la qual s'apliquen.

agents nocius per la fusta

- Agents biòtics. La fusta és notablement resistent al dany biològic, però hi ha un nombre d'organismes que tenen la capacitat d'utilitzar la fusta d'una manera que altera les seves característiques. Els organismes que ataquen la fusta inclouen: bacteris, fongs, insectes i perforadores marins. Alguns d'aquests organismes utilitzen la fusta com a font d'aliment, mentre que altres la utilitzen per a l'abric.
Els agents biòtics requereixen certes condicions per a la supervivència. Aquests requisits inclouen humitat, oxigen disponible, temperatures convenients, i una font adequada d'aliment, que generalment és la fusta. Tot i que el grau de dependència d'aquests organismes varien entre diferents requeriments, cadascun d'aquests han d'estar present perquè passi el deteriorament. Quan qualsevol organisme s'extreu de la fusta, aquesta s'assegura dels atacs biòtics.
- Humitat: Encara que molts usuaris de la fusta parlen de la putrefacció seca, el terme és enganyós ja que la fusta ha de contenir aigua perquè tinguin lloc els atacs biològics. El contingut d'aigua en la fusta és un factor determinant i important dels tipus d'organismes presents que degraden la fusta.
Generalment, la fusta des del punt de saturació de la fibra no es fa malbé, encara que alguns fongs i insectes especialitzats poden atacar la fusta en els nivells d'humitat molt més baixos.
La humitat en la fusta respon a diversos propòsits en el procés de la putrefacció.
- Fongs i insectes requereixen de molts processos metabòlics. Els fongs, també proporcionen un mitjà de difusió perquè els enzims degradin l'estructura de la fusta. Quan l'aigua entra a la fusta, la microestructura s'infla fins a arribar al punt de saturació de la fibra (sobre un 30% del contingut d'humitat en la fusta). En aquest punt, l'aigua lliure en les cavitats de les cèl·lules de la fusta, el fong pot començar a degradar-la. La inflor associada amb l'aigua es creu que fa a la cel·lulosa més accessible als enzims dels fongs, augmentant la velocitat de putrefacció de la fusta. A més, la repetida adherència de l'aigua, la sequedat o la contínua exposició amb la humitat poden donar lloc a una lixiviació dels extractes tòxics i d'alguns preservants de la fusta, reduint la resistència al mal.
- Oxigen: Amb l'excepció dels bacteris anaeròbiques, tots els organismes requereixen de l'oxigen per a la seva respiració. Mentre es privin d'oxigen pot semblar una estratègia lògica per al control de la decadència de la fusta, ja que la majoria dels fongs poden sobreviure en nivells molt baixos d'oxigen. Una excepció està en submergir totalment la fusta en aigua. En ambients marins, es pot embolicar en plàstic o en formigó de manera que els perforadors marins no puguin intercanviar els nutrients ni amb l'aigua de mar circumdant. En molts casos, la fusta no tractada decaurà en aigua dolça, però roman la implicació submarina on està absent l'oxigen.
- Temperatura: La majoria dels organismes prospera en un rang òptim de temperatura de 21° C a 30° C; però, són capaços de sobreviure sobre una considerable gamma de temperatura. En temperatures sota 0° C el metabolisme de la majoria dels organismes es retarda. Mentre que la temperatura pugi per sobre de zero graus, ells comencen novament a atacar la fusta, però l'activitat es retarda ràpidament mentre que la temperatura s'acosta a 32° C.
En temperatures sobre 32° C, el creixement de la majoria dels organismes declina, encara que un cert nombre d'espècies continuï extremadament tolerant a prosperar fins a 40° C. La majoria dels organismes moren a l'exposició perllongada sobre aquest nivell, i generalment s'accepta que en 75 minuts d'exposició a la temperatura de 65,6 ° C tots els fongs que estan establerts en la fusta decauen.
- Aliment: La fusta sol ser l'aliment dels agents biòtics que l'ataquen pel que no es pot privar d'ell per combatre'ls.
- Els bacteris. Són petits organismes unicel·lulars que estan entre els més comuns de la Terra. S'ha demostrat recentment que tenen relació amb la infecció de la fusta no tractada exposada en ambients molt humits, causant augment de la permeabilitat i estovament en la superfície de la fusta.
La desintegració bacteriana és normalment un procés extremadament lent, però pot arribar a ser seriós en situacions on la fusta no tractada està submergida per llargs períodes. Molts bacteris són, també, capaços de degradar els preservants podent modificar la fusta tractada d'una manera tal que aquesta arribi a ser més susceptible químicament a organismes nocius. El decaïment bacterià no sembla ser un perill significatiu en la fusta tractada a pressió, usada típicament per a la construcció.
- Els fongs. Són organismes que utilitzen la fusta com a font d'aliment. Creixen en la fusta com una xarxa microscòpica a través dels forats o directament penetrant la paret cel·lular de la fusta. Les hifes produeixen els enzims que degraden la cel·lulosa, hemicel·lulosa, o lignina que absorbeix el material degradat per acabar el procés de desintegració.
Una vegada que el fong obté una suficient quantitat d'energia de la fusta, produeix un cos fructífer sexual o asexual per distribuir les espores reproductives que poden envair altres fusta. Els cossos fructífers varien de les espores unicel·lulars produïdes al final de les hifes per elaborar cossos fructífers perennes que produeixen milions d'espores. Aquestes espores són separades extensament pel vent, els insectes, i altres mitjans que poden ser trobats en la majoria de les superfícies exposades. Conseqüentment, totes les estructures de fusta estan d'acord amb l'atac dels fongs quan la humitat i altres requisits adequats al creixement dels fongs estiguin presents.
La floridura i el fong de la taca blava o taca d'albeca colonitzen molt ràpid la fusta una vegada que aquesta es talla i continua el seu creixement mentre el contingut d'humitat segueix sent òptim (sobre aproximadament 25 per cent per a les fustes toves). Un dels efectes primari d'aquests fongs és tacar o descolorar la fusta. Es consideren fongs inofensius i són de conseqüència pràctica sobretot on la fusta s'utilitza per les seves qualitats estètiques. La floridura infecta la superfície de la fusta, causant els defectes que es poden treure generalment amb raspall raspallant, aplicant clor diluït en aigua, aigua oxigenada només la preocupació seriosa la decoloració produïda en la fusta per l'aplicació dels productes anteriorment esmentats. La floridura i el fong de la taca utilitzen el contingut de la cèl·lula de la fusta per l'aliment i no degrada la paret cel·lular per la qual cosa la resistència estructural de la mateixa no es veu afectada.
- Fong de la putrefacció. La putrefacció en la fusta és causada normalment pel fong de la putrefacció. Aquest fong s'agrupa en tres àmplies classes basades en la forma de l'atac i de l'aparença del material podrit. Els tres tipus de fong de la putrefacció són: el fong de la putrefacció bruna, el fong de la putrefacció blanca, i el fong de la putrefacció suau.
a) Putrefacció bruna, com el nom indica, dóna a la fusta un color terrós. En etapes avançades, la fusta descomposta és fràgil i té nombroses línies creuades, semblant a un aspecte de cremat. Les podriments brunes ataquen sobretot la cel·lulosa i les fraccions de la hemicel·lulosa de la paret cel·lular de la fusta i modifiquen la lignina residual, causant pèrdues del pes de gairebé el 70 per cent.
A causa de que la cel·lulosa proporciona la resistència primària a la paret cel·lular, els fongs de la putrefacció bruna causen pèrdues substancials de resistència en les primeres etapes de putrefacció. En aquest punt, la fusta aparenta un dany lleu i el fong pot haver tret només 1 a 5 per cent del pes de la fusta, però algunes característiques de la resistència poden ser disminuïdes fins a un 60 per cent.
Dels tres tipus de fong de la putrefacció, les putrefaccions marrons estan entre les més serioses causa de la seva patró d'atac. Els enzims produïdes per aquests fongs es desplacen o propaguen lluny del punt on les hifes del fong estan creixent. En conseqüència, la pèrdua de resistència a la fusta pot ampliar una distància substancial de les localitzacions on la putrefacció pot ser detectada visiblement.
b) Putrefacció blanca, produïda pel fong de la putrefacció, s'assembla a l'aspecte normal de la fusta, però pot ser tan blanquinós o lleuger en color amb ratlles fosques. En les etapes avançades de la putrefacció la fusta infectada té una textura suau diferent, i les fibres individuals es poden desprendre de la fusta. Les podriments blanques diferencien de podriments marrons, en què ataquen els tres components de la paret cel·lular de la fusta, causant pèrdua del pes de fins a 97 per cent. En la majoria dels casos, la pèrdua associada de resistència és aproximadament comparable a la pèrdua del pes. Els enzims produïdes pel fong de la putrefacció blanca normalment romanen tancades per al creixement de les hifes, i els efectes de la infecció no són sensibles a les etapes primerenques de la putrefacció.
c) Putrefacció suau, és un grup més recentment reconegut que restringeix el seu atac a la superfície externa de la fusta. Ataquen típicament a la fusta molt humida, produïda per les condicions canviants d'humitat, l'atac també pot ocórrer amb poc oxigen o en ambients que inhibeixen el fong de la putrefacció. La majoria dels fongs de la putrefacció suau requereixen de l'addició d'aliments exògens per causar l'atac substancial. Aquests aliments sovint són proporcionats inadvertidament pels fertilitzants en sòls agrícoles, restes d'escombraries en torres de refredament, i altres fonts nutrients. Encara que poden ser trobats en algunes situacions, els fongs de la putrefacció suau no s'associen normalment a pèrdues significatives de la resistència en els components d'una estructura. Per a propòsits descriptius, el grau de dany a la fusta es pot classificar en tres etapes: incipient, intermèdia, i avançat. El dany incipient ocorre en el marge en què la infecció avança a noves parts, on és difícil de detectar el mal perquè no hi ha mostres visibles de l'atac. Els canvis significatius en les característiques de la fusta poden ocórrer en les etapes incipients. Mentre que el dany que incorpora l'etapa intermèdia, la fusta s'estova, es descolorida, i es conserva poc.
En les etapes de dany avançat, la fusta no conserva virtualment cap resistència, es formen les butxaques de putrefacció, o la fusta es dissol literalment. La detecció del dany en l'etapa inicial o incipient és la més difícil, però també la part més important de la inspecció. A aquest punt, el dany pot ser efectivament controlat per prevenir més danys severs a l'estructura.
- Insectes. Els insectes estan entre els organismes més comuns a la Terra, i moltes de les seves espècies posseeixen la capacitat d'utilitzar la fusta per abric o aliment. Dels 26 ordres d'insectes, 6 causen dany a la fusta. Tèrmits (Isoptera), escarabats (Coleoptera), abelles, vespes i les formigues (himenòpters) són les causes primàries de la majoria de la destrucció a la fusta.
L'atac del insecte és evident, generalment, per aparició de túnels o cavitats en la fusta, que contenen sovint pols o serradures (femta del insecte) de fusta. La presència de pols al peu de la fusta o serradures sobre la superfície de la fusta són mostres d'un atac.
- Tèrmits: Existeixen 2000 espècies de tèrmits que es distribueixen en àrees on la mitjana anual de temperatura és de 10° C o superior. En alguns casos, els tèrmits prolonguen la seva progressió en climes més frescos vivint en estructures càlides fetes per l'home. Ataquen la majoria de les espècies de fusta. Els tèrmits són insectes socials, organitzats en una sèrie de classes que realitzen funcions específiques. El líder de la colònia és una reina l'únic propòsit és posar ous. La reina és protegida pels soldats i és enfortida i alimentada per les obreres, que també construeixen el niu i causen el dany a la fusta. Com totes les criatures, els tèrmits tenen certs requisits, incloent la fusta d'un alt contingut d'humitat, una font convenient d'aliment, un alt nivell de diòxid de carboni, i l'oxigen. Les colònies de tèrmits s'estenen en quantitat de fins a un milió o més.
a) Els tèrmits subterrànies (Rhinotermitidae) ataquen implícitament qualsevol fusta disponible, però necessiten d'una font d'humitat i típicament un niu a la terra. Han desenvolupat la capacitat d'atacar la fusta sobre terra construint tubs de terra que els protegeixen contra la llum i porten la humitat a la fusta. La fusta danyada pels tèrmits subterrànies tenen nombrosos túnels a través de la fusta de primavera però no hi ha cap orifici de sortida a la superfície que indiqui la presència de tèrmits. Sovint, un copet agut a la superfície de la fusta revelarà que només hi ha una placa fina de restes de fusta. Els túnels subterranis dels tèrmits s'omplen d'una barreja de restes i excrements donant un aspecte brut.
b) Els tèrmits de la fusta humida són comuns en el Pacífic nord-oest, tot i que un grup és trobat al sud-oest més àrid. L'espècie de la fusta humida més comú es troba al llarg de la costa Pacífica des del nord de Califòrnia fins a la Colúmbia Britànica. Com tèrmits subterrànies, les espècies de la fusta humida necessiten fusta que estigui molt mullada, i el seu atac s'associa sovint amb el dany. Aquests insectes són un problema per a la fusta de construcció acabada de tallar, pals per a ús general, i qualsevol fusta no tractada que estigui en contacte amb la terra. Els túnels fets pels tèrmits de la fusta humida són bastant grans, com l'espècie subterrània, tendeixen a evitar la fusta d'estiu més dura. Els túnels contenen sovint petites quantitats de serradures, però l'aspecte de la fusta és una mica més net que les que són atacades per l'espècie subterrània. L'atac del tèrmit de la fusta humida es pot prevenir o aturar llevant la font d'humitat o usant la fusta tractada amb preservant en les situacions que requereix el contacte amb la terra.
c) Els tèrmits de la fusta seca (Kalotermitidae) es diferencien dels tèrmits subterrànies de la fusta humida per la seva capacitat d'atacar la fusta que està extremadament seca (5 a 6 per cent de contingut d'humitat). Com a resultat, l'atac dels tèrmits de la fusta seca no és a peces que hagin d'estar en contacte amb la terra i també estan lluny de fonts visibles d'humitat. Els danys en la fusta per aquests insectes són llargs túnels llisos que estan lliures de serradures o de restes. A més, no hi ha variació dels atacs entre la fusta de primavera i la fusta d'estiu. Els tèrmits de la fusta seca netegen amb freqüència el niu mastegant les superfícies del túnel, colpejant i tirant cap a fora les restes, en el qual la fusta infectada s'acumula sota. Tot i que els túnels es resellan, la presència de restes sota de l'obertura és un bon senyal d'atac. En general, els raïms d'infeccions es troben en una àrea geogràfica, i la prevenció planteja una certa dificultat. Mentre una infecció ocorre, l'ús de la fumigació estructural s'ha generalitzat per ser eficaç. Afortunadament, el tèrmit de la fusta seca es confina en una regió geogràfica relativament petita.
d) Els escarabats (coleòpters) representen l'ordre més gran d'insectes que causen dany substancial a la fusta. Molts escarabats ataquen només a arbres vius o tallen la fusta fresca, però són combatuts fàcilment ja que els seus danys poden ser trobats durant la inspecció. Les larves de molts d'aquests escarabats reben el nom de corc o volia.
e) Els escarabats polvoritzadors de fusta són insectes les larves ataquen la fusta, anant-se darrere d'una sèrie de petits túnels embalats amb excrement. Les tres famílies d'escarabats polvoritzadors de fusta són els anòbids, els bostríquidos i els líctids. Aquests insectes causen seriosos danys a la fusta i són un problema particular en museus, on els artefactes de fusta poden passar inadvertits per llargs períodes. El anòbid i el bostrícido ataquen les branques mortes de la fusta humida però també ataquen la fusta no tractada. El dany és empitjorat pels adults que emergeixen reinfectant el mateix tros de fusta.
f) El líctido, o escarabat polvoritzador veritable, es troba a través del món en fustes dures i ataca a aquelles amb un contingut d'humitat sobre el 8 per cent. Les larves d'aquests escarabats fan el túnel, i a més expulsen l'excrement fora de la fusta. Aquests excrements s'acumulen al peu de la fusta afectada i és una bona mostra de la infecció del polvoritzador. L'ús de tractaments preservant en la fusta previndrà la infecció del líctid. No obstant això, l'atac de l'escarabat polvoritzador de fusta pot esdevenir un problema on la fusta no tractada és utilitzada en estructures existents antigues.
g) Els buprèstids, també anomenats cap pla o perforadors metàl·lics de la fusta, són gairebé enterament dependents dels arbres que acaben el seu cicle vital. Causen dany significatiu atacant als arbres vius, deixant danys que pot ser evidents en la fusta de construcció o altres productes de la fusta. Aquest escarabat posa els seus ous en les superfícies de l'escorça o en les ferides de l'arbre. Sobre el seu curs d'1 a 3 anys dels seus cicles vitals, les larves fan extensivament un túnel a la fusta, deixant galeries embalades fermament amb els seus excrements. Les crisàlides madures de les larves i l'adult masteguen un escapament a través d'un forat formant la sortida. A més de les espècies que ataquen arbres vius, una espècie, el buprèstid d'or (Buprestis aurulenta) és capaç d'atacar l'avet Douglas viu. Aquest escarabat causa un seriós dany als pals d'ús general, on aquests atacs sovint estan associats amb el dany extensiu.
h) Els escarabats de banyes llargs o escarabats longicornios (cerambícids) inclouen un nombre de degradadors de la fusta que generalment tenen antenes més llargues que els seus cossos. Ataquen la fusta en totes les condicions, depenent de l'espècie, i fan mal substancial. Alguns, com el barrinador del auró sucrera i el barrinador del àlber, ataquen només a arbres vius, matant-los i reduint el valor de la fusta.
i) Altres espècies perforen l'escorça del pi o la seva fusta en els exemplars recentment tallats, degradant ràpidament la fusta.
Un atacant interessant de la fusta verda és el poderós perforador, les larves ataquen l'avet de Douglas i al pi, produint túnels de gairebé una polzada de diàmetre. Tot i que aquesta larva pot acabar el seu desenvolupament en la fusta serrada, no reinfecta la fusta atacada prèviament.
A més dels escarabats de banyes llargues que ataquen la vida a arbres recentment collits, diverses espècies causen dany a la fusta en servei. Altres espècies, el perforador de cases velles, és un dels perforadores de fusta més destructius i prefereix la fusta seca de coníferes.
j) Les formigues fusteres difereixen dels insectes prèviament descrits, ja que utilitzen la fusta com a refugi més aviat que com a aliment. Són insectes socials amb una organització complexa que gira al voltant de la reina. Per sostenir a la colònia i per alçar els seus joves les formigues fusteres obreres han de cobrir grans distàncies des del seu niu per obtenir l'aliment, que pot consistir en secrecions d'insectes i fonts ensucrades. Com la colònia creix de la reina original en uns 100.000 membres, les obreres engrandeixen gradualment el seu niu, causant seriosos danys interns a la fusta.
k) Com les formigues, les abelles fusteres utilitzen la fusta solament per al refugi i per criar els seus joves. En aquest procés, fan un túnel al llarg de les fibres de les fustes coníferes, creant galeries de 13 a 46 cm de llarg per 0,8 a 1 cm d'ample. Les abelles fusteres semblen notablement similars als borinots però es diferencien lleument en la coloració. No són comuns, però quan passa la infecció, els danys poden ser seriós.
Els adults d'aquesta espècie fan un túnel a la fusta i posen els seus ous en cèl·lules individuals que són proveïdes amb aliment per a larves creixents. Els adults emergeixen i poden reinfectar la fusta. Aquests insectes també s'han trobat atacant la fusta tractada amb arsenicals inorgànics en les retencions sobre la terra.
- Mol·luscs i crustacis. Gran varietat de mol·luscs i crustacis ataquen la fusta de vaixells, pontons, molls, ponts, etc. Són coneguts com perforadores marins.
Quan les subestructures de la fusta estan situades en aigües salades, el dany sever pot ocórrer per l'atac dels perforadors marins. Els perforadors marins que causen el dany a la fusta, es classifiquen en tres grups basats sobre la seva morfologia i patró d'atac a la fusta: poles, cucs de vaixell i Limnoria.
a) Les poles són mol·luscs, que es refugien en la fusta i filtren l'aliment de l'aigua circumdant. Comencen la vida com minúscules larves de lliure natació que s'instal·len eventualment sobre una superfície favorable de la fusta fins a establir-se permanentment. Els poles creixen aproximadament 64 mm de llarg i deixa un forat d'entrada a la superfície de la fusta de prop de 6 mm de diàmetre. Mentre que els poles viuen a la fusta, la superfície eventualment s'afebleix i tendeix a trencar-se sota l'acció de l'onada. El dany intern és generalment identificable per la característica forma de pera. Eventualment, l'àrea de la fusta disminueix al punt on aquest falla. L'atac es pot prevenir amb l'ús de creosotaos en la fusta; però, altres organismes que degraden la fusta en ambients tropicals són resistents a la creosota així que es requereix un tractament dual amb creosota i un arsènic inorgànic flotant. En roques d'aigües temperades, el cau dels pol·lens també causen dany a les estructures de formigó.
b) Els cucs de vaixell o bromes són llargs, els mol·luscs causen dany intern en la fusta mentre que deixen només un forat petit a la superfície com a evidència del seu atac. Com els pol·lens, els cucs de vaixell comencen la vida com petites larves nedant lliurement, després comencen la seva vida sedentària habitant en la fusta. Al segle XVII els capitans de vaixells van explotar aquesta porció del cicle vital navegant seus vaixells de fusta infectada en aigua dolça on els cucs de vaixell atrapats morien per la manca de sal.
c) Mentre que els cucs de vaixell s'estableixen en la fusta, amb les tapes dels seus caps comencen a raspar la fusta, fent un túnel amb una característica capa blanca. El cuc de vaixell engrandeix gradualment el túnel dins de la fusta, però el forat inicial engrandeix rarament més enllà de 15 mm de diàmetre. Per a la seguretat del seu cau en la fusta, els cucs de vaixell estenen un parell de sifons plumosos en l'aigua circumdant. Aquests sifons funcionen com intercanviadors d'aliment, oxigen i residus. Davant de qualsevol mostra de perill els sifons són contrets i el forat superficial és cobert per una plataforma endurida que protegeix l'organisme contra l'atac. La protecció de la plataforma permet que el cuc de vaixell sobrevisqui en la fusta fora de l'aigua per 7 a 10 dies. La grandària petita del forat superficial i la presència de la plataforma, fa la detecció visual de l'atac intern del cuc de vaixell difícil, però els avenços en la detecció acústica han millorat les perspectives de detectar infeccions abans que passi el dany substancial.
d) Els Limnoria són crustacis mòbils que es diferencien dels cucs de vaixell i dels polas en la seva habilitat de moure d'un tram de fusta als altres durant el seu cicle de vida. Hi ha 20 espècies de Limnoria que ataquen la fusta en aigües marines, però solament tres causen danys importants. Dues d'aquestes espècies són capaces d'atacar només la fusta sense tractament, però l'altra espècie ataca fins i tot la fusta tractada amb creosota. En alguns casos, els espècimens d'aquesta espècie s'han retirat de la fusta creosotada i el preservant es va poder esprémer literalment dels seus cossos, amb tot això continuen atacant la fusta.
e) Els Limnoria danyen la fusta amb el seu cau de petit diàmetre (30 mm), la qual fa un túnel prop de la superfície. Tot i que el dany és mínim, la retirada continuat de fusta afeblida per l'acció de l'ona, exposa a la fusta nova a l'atac. Eventualment, l'àrea de fusta es redueix al punt on l'estructura falla o ha de ser substituïda. Una mostra clàssica de l'atac dels Limnoria és de forma de rellotge de sorra que ataca seriosament el tros pres sobre la zona de marea; però, l'atac pot i s'estén a la línia de fang, si l'oxigen i les condicions de salinitat són convenients.

agents olefínics

Tractant-se de vessaments d'hidrocarburs, qualsevol substància que tingui tendència a absorbir cru de petroli o productes derivats o dissoldre's en els mateixos.

ageostrofia

Ageostrofia són les condicions reals que van en contra dels conceptes de vent geostròfic o de corrents geostròfics en els oceans, i va també en contra de l'equilibri exacte entre la força de Coriolis i la força del gradient de pressió. Mentre que els corrents o els vents geostròfics provenen d'un equilibri en un sistema concret, la ageostrofia s'observa amb més freqüència perquè en la realitat actuen altres forces com són el fregament o la força centrífuga.

ageostròfic

Estat de manca d'equilibri en l'atmosfera.
Són vents ageostròfics els que creuen les isòbares (en lloc de ser paral·lels a elles) o la magnitud difereix de la que implica la separació de les isòbares.
En general, els vents ageostròfics de superfície bufen des de l'alta cap a la baixa pressió.

ageton

Sistema de situació ideat per Ageton per determinar les altures i acimuts dels astres i amb això obtenir les línies de posició.

aghí

Barqueta que s'usa per pescar en els rius de Dordonya (França).

agilitat de freqüència

Aptitud d'un aparell radioelèctric per desplaçar-se ràpidament d'una freqüència a una altra, generalment per evitar que aquest aparell sigui interferit o detectat.

àgio

Àgio, és un terme usat en comerç i finances de tipus de canvi, descomptes i subsidis que denomina a:
a) Tot marge de benefici que s'obté en el canvi de monedes (moltes vegades venudes a un valor superior al normal) o en el descompte de lletres, pagarés, etc.
b) Per extensió també es diu àgio a l'especulació monetària amb els fons públics, especialment amb l'alça o la baixa dels mateixos.
També per extensió es diu àgio a l'especulació monetària o en tot cas financera abusiva en aquest últim cas es parla de agiotatge.
El àgio es considera com l'oposat al disàgio, el qual es basa en una depreciació dels valors (per exemple el dels títols públics), amb la intenció de pagar per ells un valor per sota del valor (considerat constant) dels mateixos.
- Variacions de la paritat fixa o els tipus de canvi en les monedes de diversos països. En la majoria dels països que utilitzen el patró or (o estàndard or), el valor de la moneda de norma es va mantenir fins a cert punt uniforme de "finor", de manera que una moneda anglesa manté un tipus de crèdit anomenat "mint" que té una relació fixa amb altres monedes recentment encunyades d'altres països en una situació semblant: un ? = francs. 25-221 = mks. 20-429 US $ = 4-867, etc.
Aquest índex es coneix com el par perfecte d'estat de canvi. Però el parl de canvi i de crèdit anomenat mint, entre França i Anglaterra no era necessàriament el valor de mercat de la moneda francesa a Anglaterra, o de la moneda anglesa a França. La balança comercial entre els diferents països determinaria la taxa real de canvi. En cas de la balança comercial en contra d'Anglaterra, els diners va ser enviat a França en el pagament del deute. Els costos de la migració de la moneda en valor metàl·lic d'un país a un altre crec una demanda de les lletres girades sobre França com el mètode més barat i més ràpid.
Llavors, en aquest cas, l'adquisició de les divises necessàries exigien el pagament d'una prima o extra, anomenada el àgio.
- Diferencial de tipus de canvi en el mateix país. El terme àgio sol ser utilitzat també per denotar la diferència de canvi entre dues monedes en el mateix país quan, per exemple, la moneda de plata és la moneda de curs legal; llavors un àgio està permès a vegades per al pagament en la forma més convenient d'or o quan el valor del paper moneda d'un país cau per sota del valor en or que nominalment tal paper moneda diu representar.

agitació

Ejecció de material que sorgeix de les regions actives i aconsegueix altures coronals per després baixar o retornar a la cromosfera a través de la trajectòria d'ascens.

agitació de la mar

Mar les ones acaben en puntes agudes i són d'una tonalitat diferent de la de l'aigua.

agitació tèrmica

L'agitació tèrmica és el moviment caòtic que tenen les molècules depenent de la temperatura i de l'estat d'agregació.
Per moviment caòtic s'entén un moviment no ordenat, cadascuna es mou en un sentit i constantment estan canviant la seva direcció i sentit de moviment.
La dependència amb la temperatura és, a major temperatura, major agitació tèrmica i viceversa.
La dependència amb l'estat d'agregació està lligat a les interaccions intermoleculars en estat gasós, líquid i sòlid. En estat gasós existeix menor interacció intermoleculars i les molècules són "més lliures" de moure com vulguin; major agitació tèrmica. En estat sòlid, les interaccions moleculars són grans i l'agitació tèrmica pot ser una simple vibració; diguem que "unes a les altres no es deixen moure lliurement". I en estat líquid, és un intermedi entre l'estat gasós i sòlid.
La calor representa la quantitat d'energia que un cos transfereix a un altre com a conseqüència d'una diferència de temperatura entre ambdós. El tipus d'energia que es posa en joc en els fenòmens calorífics s'anomena energia tèrmica.
El caràcter energètic de la calor porta amb si la possibilitat de transformar-lo en treball mecànic. No obstant això, la naturalesa imposa certes limitacions a aquest tipus de conversió, la qual cosa fa que només una fracció de la calor disponible sigui aprofitable en forma de treball útil, segons la termodinàmica.
Les idees sobre la naturalesa de la calor han variat apreciablement en els dos últims segles.
Les experiències de Joule (1818-1889) i Mayer (1814-1878) sobre la conservació de l'energia, apuntaven cap a la calor com una forma més d'energia. La calor no només era capaç d'augmentar la temperatura o modificar l'estat físic dels cossos, sinó que a més podia moure i realitzar una feina.
Les màquines de vapor que tan espectacular desenvolupament van tenir a finals del segle XVIII i començaments del XIX eren bona mostra d'això. Des de llavors les nocions de calor i energia van quedar unides i el progrés de la física va permetre, a mitjan segle XIX, trobar una explicació detallada per la naturalesa d'aquesta nova forma d'energia, que es posa de manifest en els fenòmens calorífics.

agitat

Es diu de l'estat particular de la mar, amb ones d'importància, buides i profundes, però no llargues.
Correspon a força 5 en l'escala Boufort.

AGL

Acrònim de "Above Ground Level" = Altura o altitud sobre el nivell del sòl.

aglomeració

Procés que les partícules de precipitació creixen per col·lisió i captació de partícules de núvol o d'altres partícules de precipitació.

aglomeració coma

L'aglomeració massiva de galàxies més propera a la nostra, que es coneix com el grup local.
L'aglomeració coma, a una distància aproximada de nosaltres de 300 milions d'anys llum, conté prop de mil galàxies en una regió d'un diàmetre proper als 10 milions d'anys llum.

aglomeració convectiva

Camp identificable de núvols convectius.

aglomeració de deixalles

Acumulació gradual de materials en una platja, per deposició, transportats per l'aigua o l'aire, durant un llarg període de temps, exclusivament per acció de les forces naturals.

aglomeració de galaxies

En cosmologia, un grup de galàxies més unides del que s'esperaria si les galàxies estiguessin escampades aleatòriament en l'espai.
Una aglomeració típica té una grandària aproximada de 15 milions d'anys llum.
També poden agrupar-se per formar un "superconglomerat" de galàxies, la grandària sol ser d'uns 150 milions d'anys llum.

aglomeració de núvols

Sistema de núvols convectius generalment associat a zones de convergència en les latituds baixes que abasta una superfície de 500 a 1.000 km2.

aglomeració globular

Acumulació esfèrica d'estrelles dins d'una galàxia, que giren en òrbita entre si a causa de la seva gravetat mútua.
Una aglomeració globular típica consta de prop d'un milió d'estrelles; per tant, les aglomeracions globulars són molt més petites que les galàxies.
En la nostra galàxia, la Via làctia, hi ha aproximadament cent aglomeracions globulars.

aglomerar

En cosmologia, la tendència observada de galàxies se agrupen entre si en comptes de distribuir-se de manera uniforme i independent unes de les altres.

aglutinar

En astronomia la paraula aglutinar es refereix a la unió de diversos cossos petits per formar cossos majors.
Per exemple, la Terra es va formar per aglutinació o aglomeració de planetesimals, aquests al seu torn per aglutinació de roques de gels i pedres i aquestes per aglutinació de pols.
Amb prou feines uns 600 mil anys després del Big Bang, és a dir, fa uns 13.400 milions d'anys, en diversos punts de l'univers es van formar uns misteriosos objectes que van començar a aglutinar massa a la seva al voltant, generant la formació de milions d'estels, les primeres de l'Univers.

AGM

Acrònim de "Absorptive Glass Matt". Es tracta de llana de microfibres de vidre adherida al separador, generalment per la cara en contacte amb la placa positiva, que assegura a aquesta placa estar en tot moment en contacte amb l'àcid sulfúric en els acumuladors de plom.

Agnese, Battista

Battista Agnese (1500-1564) va ser un destacat cartògraf genovès. Va produïr a Venècia un gran nombre de cartes nàutiques Especialment exactes i profusament decorades, encara que de menor valor artesanal que a els mapes de l'Escola Cartogràfica de Dieppe. Treballava per Encàrrec de prínceps, mercaders i oficials d'alt rang. Una versió del seu mapa mundial ovoide aparèixer en cadascú dels 71 atles que han Arribat Fins ALS Nostres dies.
A Agnese li agradava incorporar els noves troballes geogràfiques a els seus mapes, per exemple va incloure en un dels seus treballs la trajectòria del viatge de circumnavegació de Magallanes, APLICAT en fil de plata I després desllustrat. Va traçar en or pur la ruta des de Cadis (Espanya) al Perú amb estades a través de l'Istme de Panamà. Aquesta era la ruta de l'or que solcaven vaixells carregats con los tresors americans i custodiats per grans galions fortament artillats.
Agnese solia no incloure la longitud en a els seus mapes, possiblement degut a la seva afecció a l'exactitud, cosa que no és va poder aconseguir fins a les taules de distàncies lunars de José de Mendoza i Rios o més tard amb la millora la mesura del temps a bord, amb la invenció del cronometre de John Harrison.
Un dels millors treballs d'Agnese és un atles mundial encarregat per Carles V del Sacre Imperi Romanogermànic per a seu fill, Felip II. Va ser aparentment acabat cap a 1542, i va ser un dels primers mapes a mostrar la Baixa Califòrnia com una península en lloc de com una illa.

agolar

En les galeres, aferrar una o totes les veles.

agoletat

A la Costa Brava, se'n diu de la barca que té l'arbra molt inclinat a popa.

agònic

Nom que rep la superfície terrestre que no té declinació magnètica.

agost

L'agost és el vuitè mes de l'any en el calendari gregorià i té 31 dies. En l'antic calendari romà es deia sextilis perquè ocupava la sisena posició, però se li va canviar el nom a augustus en honor a Cèsar August (Caesar Augustus, en llatí), el primer emperador romà. El mes de sextilis tenia 30 dies al primitiu calendari romà, però va passar a tenir-ne 29 amb el calendari lunar de Numa Pompili.
El calendari julià li va restituir el nombre de 30, però August li'n va afegir un més (que va treure a febrer) perquè no en tingués menys que juliol, mes dedicat al seu pare adoptiu Juli Cèsar. Els seus símbols són el zèfir i el gladiol i el Sagrat Cor per als catòlics.
Entre els entre els guanxes de les Illes Canàries, el mes d'agost rebia en nom de Beñesmer o Beñesmen, que era també la festa de la collita celebrada a aquest mes.

Agatodaimon

Agatodaimon, Agatodemon o Agathos daimon representa, en la mitologia grega, un daimon benèfic (o eudaimon) que acompanya durat tota la vida les persones i és manifesta quan calç. Com a esperit Acompanyant personal, és similar a la del genius romà, i garanteix bona sort, salut i saviesa.
Agatodaimon era el conjuge o company de Tiquet.
Posteriorment, Agatodaimon va ser adaptat com a un dimoni de fortuna en general, sobretot de l'abundància continuada del bon menjar i de la beguda d'una família. El cristianisme el va assimilar com a una mena d'àngel de la guarda.
A la mitologia grega, era el "bon o noble esperit" dels camps de cereals i dels Vinyers. També és va considerar com a esperit protector de l'Estat i dels individus. Segons la llegenda, Sòcrates tenia un daimon semblant que sempre li acompanyava.
Tot i que és va observar poc en la mitologia grega, era prominent en la religió popular grega i s'acostumava a beure o vessar unes gotes de vi pur al seu honor en cada banquet formal.

agradació

Agradació és l'acumulació de sediments als rius i rierols. L'agradació passa quan els sediments d'un riu superen la quantitat que aquest riu pot arrossegar a la llera. Per exemple, la quantitat de sediments al canal d'un riu pot augmentar quan el clima fa que aquest riu s'assequi. Les condicions més seques causen la disminució del flux del riu alhora que els sediments es presenten en majors quantitats. Per tant, el riu se satura de sediments. Altres exemples comuns són els derivats de les accions de l'home, com ara la construcció de dics o altres obstacles.

Agramunt, Joan de

Joan d'Agramunt (fl.-1511) fou un navegant català que possiblement va explorar Terranova els primers anys del segle XVI.
L'any 1511 va pactar amb Ferran II l'exploració de Terranova.
Com a conseqüència del increment dels viatges d'Anglaterra cap al Nou Món, els reis catòlics es van començar a preocupar per les intrusions angleses en els seus territoris, i van planejar explorar la costa de l'Atlàntic Nord per tal de prendre'n possessió. Joan de Dornelos va ser posat al comandament d'una expedició el 1500 encara que l'expedició mai no va arribar a salpar.
Després del intent no reeixit de Dornelos, Joan d'Agramunt, un navegant nadiu de Lleida, va signar un contracte amb Joana, la filla de Ferran el Catòlic, el 29 d'octubre de 1511 per dirigir una expedició d'exploració i descoberta a Terranova en anys immediatament posteriors als viatges de John Cabot. L'expedició, que constava de dos vaixells, tenia ordres de no desembarcar en territoris sota la jurisdicció del regne de Portugal.
S'ha especulat que aquesta expedició mai no es va realitzar. De fet totes aquestes expedicions tenien en compte la idea de que les costes de Terranova ja havien estat visitades anteriorment pels Bretons i que una part del territori de Terranova havia estat descoberta per Portugal, com se suposava que li pertocava per la línia de Tordesillas. (En la realitat Terranova queda completament fora de la jurisdicció portuguesa pel tractat de Tordesillas).
- Antecedents al viatge projectat. Molts investigadors indiquen la presència de bascos i bretons en les primeres exploracions "no oficials" de la costa de Terranova. Pel que fa a la presència bretona, Bretanya pertanyia a França des de 1486.

agregació

Procés pel qual les partícules sòlides de precipitació s'ajunten en l'atmosfera, produint partícules de major grandària; per exemple, pedra.

agregació d'espècies

En la pesca terme usat per descriure la col·lecció d'espècies que componen qualsevol comunitat ocurrent d'organismes en un hàbitat o calador determinat.

agradació de rius

L'agradació és l'acumulació de sediments en els rius i rierols.
L'agradació ocorre quan els sediments d'un riu superen la quantitat que aquest riu pot arrossegar en la seva llera.
Per exemple, la quantitat de sediments en el canal d'un riu pot augmentar quan el clima fa que aquest riu s'asseca.
Les condicions més seques causen la disminució del flux del riu al mateix temps que els sediments es presenten en majors quantitats.
Per tant, el riu se satura de sediments.
Altres exemples comuns són els derivats de les accions de l'home, com la construcció de dics o altres obstacles.

agregat

Estudiant que, una vegada obtingut el nomenament d'alumne de nàutica, embarca en un vaixell mercant per a efectuar el període de pràctiques de mar exigides pel reglament és capaç de presentar-se l'examen per a l'obtenció del títol de pilot de 2ª classe de la marina mercant.

agregat comercial

Són funcionaris especialitzats adscrits a les representacions diplomàtiques que un país manté en l'estranger, i la missió del qual és la d'atendre tot problema relacionat amb el intercanvi comercial amb el seu país, així com de tenir al tant al seu govern de la situació econòmica i comercial, i de les relacions anàlogues pel que fa a tercers països en el qual exerceix la representació.

agregat d'ambaixada

Un agregat, paraula provinent del llatí aggreg?re, és un rang assignat a una persona en una ambaixada o missió diplomàtica, sota l'autoritat de l'ambaixador, especialitzat en diferents camps com ara: agregat agrícola, agregat científic, agregat cultural, agregat de premsa, agregat laboral i agregat militar. És conegut també amb la paraula en francès attaché. L'agregat honorari, en alguns països, és aquell que de forma excepcional ha estat acreditat com diplomàtic.
A Espanya pot ser un funcionari d'algun ministeri diferent del Ministeri d'Afers Exteriors i de Cooperació.

agregat diplomàtic

Un agregat diplomàtic, és un rang assignat a una persona en una ambaixada o missió diplomàtica, sota l'autoritat de l'ambaixador, especialitzat en diferents camps com ara: agregat agrícola, agregat científic, agregat cultural, agregat de premsa, agregat laboral i agregat militar.
A Espanya pot ser un funcionari d'algun ministeri diferent del Ministeri d'Afers Exteriors i de Cooperació.
L'agregat honorari, en alguns països, és aquell que de forma excepcional ha estat acreditat com diplomàtic.

agregat militar

Agregat militar o agregat de defensa és un rang assignat a una persona en una ambaixada o missió diplomàtica, sota l'autoritat de l'ambaixador, especialitzat en la matèria militar. En general és exercit per un oficial de les forces armades ja sigui exèrcit, marina o força aèria, que pot complir totes o algunes de les funcions combinades d'agregat militar, agregat naval, agregat aeri i fins i tot agregat policial. És conegut també amb la paraula francesa attaché.

agregat naval

Un agregat naval és un oficial de l'armada o força naval que forma part d'una missió diplomàtica; normalment aquest càrrec és ocupat per un oficial superior (capità de fragata o capità de navili).
Un agregat naval típicament representa al cap de la força naval estrangera al país on serveix.
La responsabilitats dia a dia inclouen mantenir contactes entre el nació amfitriona i la força naval a la qual pertany l'agregat.
Això inclou arreglar visites oficials, intercanvis de llocs i exercicis.
En una missió diplomàtica petita que no tingui el seu propi agregat naval, el paper d'agregat naval és dut a terme per l'agregat de defensa qui a més tracta els assumptes militars i aeris.
Delegacions diplomàtiques majors poden explicar tant amb un agregat naval com per un assistent i ajudant de l'agregat naval.

agressió econòmica

Són aquelles mesures comercials, financeres o industrials, que en forma sistemàtica i perllongada, pot produir perjudicis de diverses índoles a un Estat.
Tal tipus d'agressió es manifesta en el comerç internacional mitjançant el dúmping, quan es tracta d'apropiar-se d'un mercat o d'aniquilar una producció nativa similar; aplicant tarifes aranzelàries diferencials pel que fa a tercers països tant a les importacions com a les exportacions; discriminant en els nolis, etc.

agreujament de risc

L'agreujament del risc és una situació que es produeix quan en el risc que s'assegura sorgeixen circumstàncies que abans no existents canviant així la seva naturalesa des del punt de vista assegurador, estenent la perillositat per sobre dels nivells que hi havia quan es va estipular la prima i el contracte.
L'obligació del prenedor és informar a la companyia sobre qualsevol circumstància que empitjori el risc assegurat.
Si això succeeix, l'assegurador pot variar el contracte, acceptar el nou risc o rebutjar-ho.
En contractar una pòlissa d'assegurances, l'entitat asseguradora assumeix cert risc sobre la base de la informació facilitada.
Si en determinat moment variessin les circumstàncies relatives al vehicle o al conductor, incrementant-ne la perillositat, això ocasionaria un agreujament del risc que podria augmentar la prima.

agrimensura

Part de la topografia que s'ocupa de la determinació de les superfícies agràries i dels límits dels terrenys.
L'agrimensura va ser considerada antigament la branca de la topografia destinada a la delimitació de superfícies, el mesurament d'àrees i la rectificació de límits.
En l'actualitat la comunitat científica internacional reconeix que és una disciplina autònoma, amb estatut propi i llenguatge específic que estudia els objectes territorials a tota escala, localitzant-se en la fixació de tota classe de límits.
D'aquesta manera produeix documents cartogràfics i infraestructura virtual per establir plànols, cartes i mapes, donant publicitat als límits de la propietat o governamentals.
Amb la finalitat de complir el seu objectiu, l'agrimensura es nodreix de la topografia, geometria, enginyeria, trigonometria, matemàtiques, física, dret, geomorfologia, edafologia, arquitectura, història, computació, teledetecció.

agrimeteorologia

Branca de la meteorologia dedicada a l'estudi dels elements meteorològics i climàtics, i la seva influència en les activitats agrícoles.

agrimetre

Útil d'agrimensura que facilita les operacions, reemplaçant a la cadena ia l'esquadra, al nivell i al grafòmetre.

Agripa

Agripa (s. I). Astrònom del primer segle de l'era cristiana, cèlebre per una observació que va fer sobre la lluna; es va aliar amb Bitínia l'any 92 de J.C., va demostrar que la lluna es trobava en conjunció amb les Plèiades.

Agrippa, Marco Vipsani

Marco Vipsani Agrippa c. 63 a.C. - 12 a C.) va ser un important general i polític roma. Va ser amic íntim, col·laborador, general i encarregat dels assumptes militars de Octaviano, el futur emperador Cèsar August. També va ser el responsable de molts dels èxits militars d'Octavio, entre els quals destaca la victòria naval de la batalla de Acció contra Marc Antoni i Cleopatra VII d'Egipte.
Agripa va destacar per la seva capacitat militar i política, i per les construccions amb que va embellir la ciutat de Roma, així com pel mapa del món antic que va elaborar amb les dades obtingudes durant els seus viatges.
Primers anys. Agrippa va néixer entre 64 i 62 a.C., sent possible que la seva data de naixement estigués compresa entre l'23 d'octubre i l'23 de novembre del calendari. Agrippa va néixer a les zones rurals als afores de Roma, en el si d'una rica família del rang eqüestre. El seu pare es va poder haver anomenar Lucio Vipsanio Agrippa, i va tenir un germà gran el nom del qual va ser també Lucio Vipsanio Agrippa i una germana anomenada Vipsania Pola. La família, fins al moment, no havia estat prominent en la vida pública romana. Agripa tenia aproximadament la mateixa edat que Octaviano (el futur emperador August), i els dos van ser educats junts i van arribar a ser bons amics. No obstant això, el germà gran de Agrippa va prendre part en la Segona Guerra Civil de la República de Roma donant suport al bàndol contrari a Juli Cèsar, lluitant en el bàndol de Marc Porci Cató a l'Àfrica. Quan les forces republicanes van ser derrotades, el germà d'Agrippa va ser fet presoner, encara que va poder ser alliberat després que Octaviano intercedís per él.
Es desconeix si Agrippa va arribar a lluitar contra el seu germà a l'Àfrica, encara que probablement va servir en la Guerra Civil en el bàndol de Cèsar entre els anys 46 i 45 a.C. i que va culminar en la batalla d'Munda. César li va tenir en prou estima com per enviar juntament amb Octavio en 45 a.C. a estudiar a Apolonia juntament amb les legions de Macedònia mentre que César es dedicava a consolidar el seu poder a Roma. César també va enviar al fill d'un dels seus amics, Cayo Cilnio Mecenes, a estudiar amb ells. Els tres joves van desenvolupar una forta amistat en el temps en què van estar allunyats de Roma i sota les ordres de César. Agrippa aviat va aconseguir el suport de les legions macedònies, gràcies a la seva increïble habilitat de lideratge. També va aprendre arquitectura, sent aquesta una àrea del coneixement que aplicaria més endavant en la seva vida.
Al quart mes de la seva estada a Apolonia van arribar les notícies de l'assassinat de Juli Cèsar al març de 44 a.C. Tot i el consell de Agrippa i d'un altre amic, Cinquè Salvideno Rufo, que marxés cap a Roma juntament amb les tropes estacionades a Macedònia, Octavio va decidir viatjar cap a Itàlia amb només una petita guàrdia personal. Després de la seva arribada va ser informat que César li havia nomenat hereu legal. A partir d'aquest moment, Octavio va prendre el nom de Cèsar, passant a anomenar-se oficialment Cayo Julio César Octaviano, motiu pel qual molts historiadors fan referència a ell com "Octaviano "en aquest període.

agroclimatologia

L'agroclimatologia, és la ciència que estudia especialment, la influència dels factors climàtics en la vida de les plantes.
Estudia el temps atmosfèric i facilita suport a les activitats agrícoles.
Usa registres existents del clima i mètodes estadístics per obtenir mitjanes, freqüències i probabilitats.
Afirma quan s'ha de conrear ja que no sempre es pot conrear;
Diu quan s'apropen sequeres, tornados, precipitacions, huracans, etc.

agrodimensor

Especialista en agrimensura.

agrometeorologia

La agrometeorologia és la ciència que estudia les condicions meteorològiques, climàtiques i hidrològiques i la seva interrelació en els processos de producció agrícola. Afirma quan s'ha de cultivar ja que no sempre es pot conrear; Diu quan s'acosten sequeres, tornados, precipitacions, huracans, etc.
Estudia el temps atmosfèric i facilita suport a les activitats agrícoles. Utilitza registres existents del clima i mètodes estadístics per obtenir mitjanes, freqüències i probabilitats.
- Elements del temps i del clima: Radiació, insolació, temperatura, humitat, pressió, vents, evaporació, precipitació, nuvolositat.
- Factors del temps i del clima: latitud. altitud, corrents oceàniques, masses d'aire, tempestes.

agrupació d'exportadors

Reunió d'esforços a l'exportació portada a terme conjuntament per diverses empreses productores d'articles similars (en aquest cas s'estableixen regles que regulen el repartiment de les comandes) o complementaris.
Aquest sistema és adequat en el cas de països amb atomització d'exportadors com a conseqüència de l'estructura altament atomitzada dels sectors industrial i empresarial, el que no facilita la introducció en els mercats estrangers per falta de mitjans.

Agrupació d'Indústries Marítimes d'Euskadi

Agrupació d'Indústries Marítimes d'Euskadi, organització sense ànim de lucre, té per objectiu fomentar la cultura i activitat marítimes i promoure el treball en cooperació entre les empreses associades. Amb això es pretén augmentar la seva competitivitat i abordar qualsevol oferta de negoci en l'àmbit nacional i internacional.
Aquest gran objectiu estratègic es concreta en una sèrie d'objectius generals més operatius:
a) Promoure la cooperació, innovació i capacitat emprenedora per tal de consolidar i impulsar el teixit empresarial i la transferència de coneixement
b) Promoure la presència internacional de les empreses de el sector
c) Dotar de capacitat a les empreses per al seu desenvolupament tecnològic.
d) Establir sistemes de gestió als que s'incorporin les noves tecnologies.
e) Facilitar el desenvolupament personal i professional dels treballadors de el sector
f) Impulsar i defensar els interessos de el sector marítim basc.
g) Promoure la imatge i visibilitat de el sector marítim basc en el món.
h) Ser lloc de trobada i debat de tots els agents de el sector.
i) Identificar i agrupar els interessos de les empreses per donar resposta als reptes estratègics competitius de el sector.
El sector marítim basc és un sector molt heterogeni, format per diversos subsectors, armadors mercants, armadors de pesa, drassanes i indústria auxiliar (subcontractistes i fabricant d'equips i components).
La tradició industrial basca s'ha basat en conceptes com treball, professionalitat, honestedat, ètica, confiança, emoció, talent, innovació, qualitat, risc, que són conceptes sobre els quals sens dubte es va a refundar l'economia de mercat de el futur.
La indústria marítima basca està especialment ben preparada per afrontar els nous reptes que se li plantegen a el sector marítim, ser més competitius, construint vaixells cada vegada més innovadors i tecnològicament més avançats, que permetin a les nostres empreses actuar en un mercat internacional molt obert i molt exigent.

Agrupación de Buzos Tácticos

L'Agrupación de de Buzos Tácticos (APBT) és una de les forces operacionals especials de l'Armada Argentina, va ser creada el 1952 (sent la primera de Sud-americà) i té la seva seu a la Base Naval Mar de Plata. Compta amb aproximadament 400 efectivos i per al seu ingrés es realitzen els estudis corresponents a l'Escola de Busseig i Salvament. Els membres d'aquesta unitat utilitzen una boina marró amb l'emblema dels Buzos Tácticos.
Durant tot l'any, en els vaixells que s'encarreguen de el control de la zona econòmica exclusiva hi ha personal de bussos tàctics. També participen en les tasques de recerca i rescat, salvament i de l'ensinistrament específic en operacions navals especials.
Els bussos estan capacitats per realitzar missions submarines, abordatge, voladures, marcats de platja, paracaigudisme, recol·lecció d'informació, revelamento hidrogràfic, operacions terrestres i riberenques, diferents operacions navals especials, etc. Una altra de les missions fonamentals que desenvolupen és el control de la mar. Durant tot l'any, en els vaixells que s'encarreguen de el control de la zona econòmica exclusiva hi ha personal de bussos tàctics. També participen en les tasques de recerca i rescat, salvament i de l'ensinistrament específic en operacions navals especials.
Durant la guerra de les Malvines van ser protagonistes de l'Operació Rosari, sent transportats pel submarí ARA Santa Fe per possibilitar la recuperació de les illes.
La unitat va integrar a l'exercici combinat Unitats durant l'any 2003.
El 2007 van col·laborar amb el suport al trencaglaços ARA Almirante Irízar després que aquest s'incendiés, sufocant incendis de bord i rescatant tripulants. Aquestes accions li van valer a l'Agrupació el reconeixement del Concejo Deliberante de General Pueyrredón.
El 2010 van brindar seguretat nàutica i perimetral a la Base Naval Mar del Plata, durant la visita dels vaixells escola de diversos països, en el marc de la Regata Bicentenari Veles Sud-americà 2010, sent visitada per 15 mil persones.
Participen en exercicis conjunts de l'Armada Argentina, com ho són el "Amfibi" (al costat de la Infanteria de Marina) i el "Yámana". També han estat protagonistes d'exercicis combinats, com el "Fluvial" (al costat de Marines d'EE.UU.).
Els oficials i suboficials graduats o en servei presenten la sol·licitud d'ingrés a la APBT, de complir amb les rigoroses exigències pròpies del selecte grup es cursa un any de postgrau com Comando Subaquàtic. A les normals formacions de marí de la Flomar o FLOSUB se li afegeixen un dur entrenament com paracaigudistes, expert en explosius, tirador especial, andinista, rescat, combat en muntanya, etc. Per al compliment de la seva missió, el personal ha d'estar alta i especialment ensinistrat amb l'objecte d'obtenir grans efectes amb limitats recursos humans i materials, actuant amb imprescindible sigil i sorpresa per aconseguir l'èxit.
Disposen de: bots pneumàtics, zodiac MK-3, bots semirígids, zodiac futura, caiacs, mini submarins, scooters.
Els bussos tàctics solen utilitzar armes de curta distància, ganivets de combat, granades, explosius i armament antitanc. Sense oblidar els fusells de franctirador que serveixen per al suport.

agrupament

Acte i efecte d'agrupar.

agrupament de contenidors

Un servei que proporciona als llocs d'enviament petits amb una consolidació i amb la transportacions en un contenidor.

agrupar

Acte i efecte d'agrupar.

aguada

Lloc en terra on es pren l'aigua dolça que pot servir per aprovisionar el vaixell.

aguada

Aigua potable que porta el vaixell a bord per al consum dels tripulants.

aguamotor

Aparell que aprofita la potència de les ones, per exercir en sentit oposat sobre un vaixell.

aguant

Se'n diu del grau de resistència d'una embarcació per no escorar quan hi ha molt vent.

aguant d'una embarcació

És el grau de resistència d'una embarcació per no escorar quan hi ha molt vent.

aguant d'una embarcació navegant en bolina

Resistència del vaixell per no tombar molt en aquesta posició.

aguant de les veles

Resistència del vaixell contra l'esforç que la vela impel·lida al vent fa per tombar-lo.

aguanta !

Ordre que es dóna durant la maniobra de caps perquè s'assegurin aquests temporalment, fins que no s'indiqui una altra cosa.

aguanta aigües

Ordre que es dóna als remers del pot perquè mantinguin les pales dels rems en l'aigua i fent força sobre ells, encara que sense vogar ni ciar, els mantinguin de manera que actuïn de fre i aturin la marxa del pot.

aguanta el cabrestant

Ordre que es dóna a la gent que lleva l'àncora quan aquesta surt de l'aigua, perquè deixin de virar i sense que aquell giri al revés, el que s'aconsegueix posant els linguetes.

aguanta el timó ¡

Ordre que es dóna al timoner perquè meta el timó a la banda contrària a la que la proa de la nau està caient, a l'objecte d'aturar aquest moviment de gir.

aguantar

En sentit general, és afirmar, sostenir ferma una cosa, i mantenir-la en l'estat que es troba perquè no es corri, caigui o afluixi.

aguantar

Se'n diu d'un vaixell, quan està a la capa per a sostenir-se en un mal temps.

aguantar

Resistir, mantenir ferma, siguin persones o coses.

aguantar

Cobrar o estirar un cap fins que faci força o mantenir ferm així.

aguantar

Mantenir ferm un cap que corre.

aguantar a l'altura

Conservar la situació en un punt qualsevol.

aguantar a la capa

Patir o aguantar un temporal, mantenint-orsat tot el possible o en posició de capa, o sense posar la popa al vent.

aguantar a tal altura

Mantenir el vaixell en una determinada situació geogràfica.

aguantar aigües

Contenir amb els rems la marxa d'un pot, ciant sense fer mes esforç que el necessari.

aguantar a l'àncora

Patir i resistir un temporal estant fondejat.

aguantar a l'àncora

Capejar una tempesta, ancorant en el fons mitjançant àncores fixes o mitjançant una àncora flotant.

aguantar a la capa

Patir o aguantar un temporal, mantenint orsat tot el possible o en posició de capa, o sense posar la popa a vent.

aguantar aigües

Contenir amb els rems la marxa d'un pot, ciant sense fer mes esforç que el necessari.

aguantar amb el vent

Mantenir orsat i sense perdre notablement sobrevent, aguantant més o menys una vela, segons les circumstàncies, però sempre en quantitat superior a la que segons elles es porta normalment.

aguantar davant

Mantenir ferm entre les mans cap el seu origen el terme que s'ha tirat mentre s'amarra al seu extrem.

aguantar de bolina

Resistència que oposa el vaixell per no escorar en aquesta posició.

aguantar darrere i abossar davant

Mantenir ferm entre les mans el cap de que s'està fent, mentre que un altre mariner el subjecta amb una bossa, per tal de amarrar, perquè no s'escorri.

aguantar el vent

Contrarestar els efectes d'aquest sobre el vaixell mitjançant les màquina o les veles.

aguantar els caps

Tibar d'ells si estan fluixos fins deixar-los tibants.

aguantar en fatxa

Sostenir-se o mantenir-se en aquesta posició.

aguantar enrere i abozar davant

Mantenir ferm entre les mans el cap que s'esta fent, mentre que en l'altra banda es subjecta una bossa, per tal de amarrar ferma, o fer una altra maniobra equivalent.

aguantar l'aigua

Contenir amb els rems la marxa d'un pot, sigui ciant, però sense fer mes esforç que el necessari per a aquest intent.

aguantar l'aigua amb els rems

Contenir amb els rems la marxa d'un bot, sigui ciant, però sense fer mes esforç que el necessari per a aquest intent.

aguantar l'àncora

Resistir el temporal mentre el vaixell fondejat.

aguantar l'estropada

Sostenir els vogadors l'esforç al tibar dels rems sense repetir-se immediatament.

aguantar l'estropada un cap

Resistir un cap l'estopada que pateix.

aguantar la bolina

Resistència de el vaixell per no tombar molt en aquesta posició.

aguantar la caiguda

Contenir amb el timó, el moviment de l'arribada.

aguantar la maniobra

Durant la maniobra d'atracament o desatracament deixar de lascar un cap i fer-ho ferma.

aguantar les braces

Virar després d'haver bolinejat.

aguantar les veles

Resistència del vaixell contra l'esforç que la vela impel·lida a el vent fa per tombar-lo.

aguantar pels rems

Fer força amb ells per mantenir l'embarcació en el punt que es desitja.

aguantar sobre els rems

Mantenir-se sobre el mateix lloc, corregint amb els rems els moviments de vent i del corrent.

aguantar un cap

Aturar o reduir la sortida ràpida d'un cap donant-li una volta al voltant d'un punt fix.

aguantar un cap

Cobrar o estirar un cap fins que faci força o mantenir ferm així.

aguantar un vaixell

Es diu d'un vaixell, quan està a la capa per a sostenir-se en un mal temps.

aguantar un xàfec

Patir la violència del vent que ocasiona aquest meteor.

aguantar una tempesta

Capejar una tempesta, ancorant en el fons mitjançant àncores fixes o mitjançant una àncora flotant.

aguantar-se-se

Mantenir-se amb fermesa les persones o coses.

aguantar-se amb el company

Mantenir el vaixell la mateixa velocitat que la d'un altre.

aguantar-se amb el corrent

Tenir el vaixell la velocitat suficient, per no ser arrossegat per ella.

aguantar-se amb el vent

Mantenir-se amb el vent en popa.

aguantar-se sobre els rems

Mantenir-se sobre el mateix lloc, corregint amb els rems els moviments del vent i del corrent.

aguar-se

Inundar-se i omplir-se el vaixell completament d'aigua sense que arribi a enfonsar-se.

Agüera y Infanzón, Francisco Antonio

Francisco Antonio Agüera y Infanzón (¿-1773). Marí destinat com a pilot de l'Armada en el Departament de Cartagena, va ascendir a alferes de fragata en 1768. Va participar en el descobriment de l'illa de Sant Carles, com a primer pilot de la fragata "Santa Rosalia"; el seu manuscrit és el més complet d'aquesta expedició i va ser transcrit i traduït a l'anglès per Bolton Glanvill Corney amb el títol: "Journal of the occurrences during the voyage or the Frigate Santa Rosalia from el Callao de Lima to the Island of David and thence to Sant Carlos de Chiloé in the year" 1770 (Cambridge, 1908). Va aixecar els primers plans de l'illa i de la ancorada González. Va morir a Lima en 1773.
Entre els seus escrits figuren: Relació diària d'allò més particular i esdevingut en la navegació feta en la fragata "Santa Rosalia" del comandament del seu capità senyor Antonio Domonte, que va sortir del Port del Callao. En: Manuscrits i documents espanyols per a la història de l'illa de Pasqua. (Edició de) Francesc Mellén BLANC.- Madrid: CEHOPU, 1986.
Diari de navegació del alferes de fragata i primer pilot de la Reial Armada don Francisco Antonio Agüera Infanzón.

Águila

L'Àguila, després Pueyrredón, va ser un bergantí de l'Armada de Xile que va participar en les guerres d'independència de Xile i Perú. Originalment va ser un vaixell mercant nord-americà o anglès, construït en 1796 i batejat Eagle. En 1816 els espanyols el van capturar per fer el contraban i el van destinar per al comerç. En 1817 els xilens ho van capturar i es va convertir en el primer vaixell de guerra de la Primera Esquadra Nacional de Xile, servint fins a 1821.
- Construcció i origen. El bergantí va ser construït en 1.796, d'origen estadounidense o anglès, 3 batejat com Eagle. Era un vaixell construït per al comerç de cabotatge. Tenia un desplaçament de 220 tones i una dotació de 43 hombres.
Va ser capturat el 1816 per les autoritats realistes de Coquimbo, per fer el comerç de contraban en Xile. Sota bandera espanyola va seguir realitzant el comerç com Àguila, 5 a el comandament del capità espanyol José Anacleto Goñi.
El 26 de febrer de 1817 va ancorar a Valparaíso, sense sospitar dels canvis a la zona després de la batalla de Chacabuco, ja que les autoritats patriotes del port mantenien hissada la bandera espanyola a tierra. Va ser capturat aquest mateix dia per un grup de soldats a càrrec de Raimundo Morris, marí irlandès que servia com a oficial en l'Exèrcit dels Andes.
El govern xilè va ordenar el seu allistament i li va conferir el comandament de la nau a Morris. A el capità s'agregava un segon oficial, dos pilots i 43 hombres. Va ser armat amb 16 carronades mitjançant una requisició als vaixells mercants que hi havia a el port, d'aquesta manera, l'Àguila es va convertir en el primer vaixell de la naixent esquadra xilena.
Al començament de març va realitzar la seva primera tasca que va ser recórrer la costa fins a Sant Antoni, tornant a Valparaíso sense novetat. El 17 de març va salpar de Valparaíso amb l'objecte de dur a terme la repatriació dels 78 patriotes xilens que es trobaven desterrats en l'Arxipèlag Juan Fernández, tornant amb ells el 31 d'aquest mes. Per a aquesta missió van ser embarcats 25 caçadors, sent aquests el germen de la infanteria de marina de Xile.
El 8 d'abril va tornar a salpar per recórrer la costa fins a Sant Antoni i acomboiar al bergantí espanyol Araucano, que havia estat capturat pel comissionat d'aquest lloc. Però el vaixell espanyol va aconseguir escapar i només va poder tornar amb el capità, el pilot i 4 mariners que havien quedat en terra.
Entre juliol i octubre, l'Àguila capitanejat per Morris, va ser allistat en diverses ocasions al costat d'altres bucs xilens per actuar sota la direcció del capità Juan José Tortel, a causa de l'amenaça de l'Armada Espanyola a la costa xilena, sobretot davant de Valparaíso al juliol va intentar atacar, juntament amb el bergantí Rambler, a la corbeta Sebastiana que es va posar davant del port, però quan van salpar no la van trobar, de manera que van continuar cap al sud fins a arribar a l'alçada de Talcahuano i després van tornar sense novetat alguna, el 10 d'agost va intentar atacar, amb el Rambler i la fragata armada Maria, a la fragata Venjança i al bergantí Pezuela que bloquejaven el port, però aquests vaixells es retiraren, a inicis d'octubre, durant les seves sortides als voltants del port, va capturar a la fragata armada Perla, que a causa d'un temporal s'havia separat d'un comboi espanyol amb el qual venia de Cádiz. En aquest mateix mes, juntament amb una llanxa canonera, es va enfrontar a la vinga yança davant el port i, després d'un curt canoneig, el vaixell espanyol es retiró. Després d'aquests fets va romandre a la defensiva, ja que més vaixells de guerra espanyols es van presentar al port.
A l'abril de 1818 l'Àguila va començar a ser allistat, juntament amb la recentment comprada fragata Lautaro, per aixecar el bloqueig de Valparaíso. Però a causa de la necessitat de completar la marineria de la nova fragata, va ser degut desactivar al bergantí i a altres vaixells. Després d'això, la Lautaro va aconseguir trencar definitivament el bloqueig del port.
Al juny va formar part d'una esquadrilla amb la Lautaro, amb la capacitat de realitzar una campanya de cinc mesos, i se li va donar el comandament d'aquesta força a capità Juan Higginson, marí anglès a el servei de Xile. Al juliol se li va canviar el nom pel de Pueyrredón en honor a Juan Martín de Pueyrredón, director suprem de les Províncies Unides de el Riu de la Plata que va donar suport anteriorment la campanya de Xile.
Al setembre formava part de la ja creada primera esquadra naval de Xile, que tenia com a comandant a Manuel Blanco Encalada. El bergantí va seguir portant 16 canons, però la seva tripulació va augmentar a 100 homes i el seu nou comandant va ser Fernando Vásquez. El octubre 9 romandre a Valparaíso quan la resta de l'esquadra naval, sota el comandament de Blanco Encalada, va salpar cap al sud per capturar un comboi espanyol provinent de Cádiz. Encara que posteriorment es va intentar despatxar cap al sud per ajudar a marinar els vaixells espanyols capturats, el que no es va poder realitzar a causa de la falta de recursos.
En 1819 va participar en les dues incursions navals que l'almirall Thomas Cochrane va realitzar al Perú, al gener i setembre. El seu capità en aquestes incursions va ser Guillermo Prunier. A la primera incursió va estar integrada a la divisió que comandava Blanco Encalada, encarregada de bloquejar el Callao. Durant la segona incursió va participar en el segon bloqueig del Callao, actuant en l'atac amb coets Congreve i brulots, i després en un intent de ardit en el qual se li va camuflar com un vaixell mercant español. També va participar en la persecució de la fragata Prova fins a l'illa Puná i en el patrullatge de la zona.
A mitjan 1820, també capitanejat per Prunier, va salpar de Valparaíso conduint bandejats polítics cap a la costa de Nueva Granada i, de tornada, es va unir a l'Expedició Libertadora del Perú. Durant aquest any va estar present en el bloqueig del Callao, i al juliol de l'any següent, va ser donat de baixa per Cochrane a l'estar inutilitzada per al servei, sent desmantellat i distribuïda la seva tripulació en altres vaixells de la marina. Bernardo O'Higgins, director suprem de Xile, va voler conservar com a relíquia històrica, però no va ser possible pel seu mal estat. El buc de la nau va quedar encallat enfront de Ancón i, el 28 de setembre, es va anar en orris en aquest lloc.

Aguilar, Alonso de

Alonso de Aguilar, el Joraique, va ser un monfí o bandoler morisc nascut a Almeria o, segons alguns, a Tahal (província d'Almeria, Andalusia, Espanya) al voltant de 1548 i mort possiblement a Tetuan (Marroc). Va ser potser el més notori dels bandolers i pirates moriscs del segle XVI al sud de la península Ibèrica.
És possible que fos oriünd de la vega del baix riu Andarax, en les rodalies de la capital, on la seva família posseïa terres, en els pagaments del Mamí, Alhadra i Viator. Altres autors apunten a la possibilitat que naixés a Tahal, a la província d'Almeria (serra dels Filabres).
Es va iniciar en les activitats insurgents a 1566. Trobant l'24 de setembre d'aquest any a Tabernas, la ciutat va ser atacada per pirates berberiscos, als quals es va unir en les seves correries. Cal destacar que en aquesta data es trobava en el mateix poble el mestre d'escola Marín, doctor canonge de l'escola de la catedral d'Almeria i d'origen morisc, a qui s'havia encomanat l'eradicació del bandolerisme monfí.
En 1568 participa en la Rebel·lió Morisca i dos anys més tard, en 1570, va crear una quadrilla d'esclaus fugits que va mantenir en escac als cristians, que va ser especialment activa entre aquest any i 1573 i va abastar des del riu Andarax al riu Almanzora.
Al setembre de 1572, el mestre de escola Marín, vell conegut del Joraique, aconsegueix fer que 10 monfíes deposin les armes. Al novembre del mateix any, el Joraique és capturat al costat d'altres 41 moriscs, sent alliberats a més cinc cristians vells. Tots ells van ser fets esclaus, però només es va marcar a ferro a alguns. En saber el Joraique, qui no havia estat marcat, que els moriscos esclaus anirien a galeres, va decidir escapar amb 13 homes, refugiant-se en les serres d'Almeria de Filabres, Alhamilla i Gádor. Els atacs es van multiplicar des de 1573.
La situació dels bandolers segueix sent així i precària, i al març d'aquest mateix any la Corona de Castella va donar al mestre d'escola Marín salvonconducte per negociar amb el Joraique el seu perdó i trasllat a algun lloc de Castella, aprofitant que eren coneguts. L'acord proposat per Marín ha arribat als nostres dias.
Les condicions imposades pel Joraique no van ser acceptades íntegrament per Felip II, de manera que el monfí, sense esperar el resultat d'una segona negociació, va decidir escapar a Àfrica. La nit del 17 al 18 d'abril ell i 30 homes s'apoderen a les platges de Vera (probablement als voltants de Garrucha, 100 quilòmetres al nord del lloc de les negociacions) d'una embarcació, després de matar a nou cristians. Els monfíes van inutilitzar la resta d'embarcacions que hi havia a la platja, es van reunir amb tres galiotes que esperaven al cap de Gata i van posar proa al Magrib. Els cristians vells, però, s'alegren de perdre de vista al bandoler.
Refugiat a Tetuan, el Joraique es va posar al servei de les autoritats marroquines per organitzar atacs pirates contra la costa d'Almeria. Ens els 16 i el 20 de setembre de 1573 va desembarcar a Aigua Amarga, en l'actual Parc Natural de Cap de Gata Níjar i va atacar per sorpresa les poblacions interiors de Sorbas i Tahal en una incursió de més de 60 quilòmetres. En aquest últim va sembrar el pànic, matant a quatre cristians i raptant a altres deu, i cremant tres cases. L'atac va provocar una onada de pànic que va desembocar en el despoblament de quinze llogarets veïns. Aquell gos de Joraique, com se l'anomenava, no sembla que tornés a terres d'Almeria després d'aquesta incursió.

Aguilar, Jerónimo de

Jerónimo de Aguilar (ca. 1489-ca.1531). Conqueridor espanyol, nascut a Écija cap 1489 i mort a Mèxic al voltant de l'any 1531. Va participar en la conquesta del Darién i posteriorment va viure diversos anys entre els indis de Yucatán, on va aprendre maia. Va ser rescatat per Cortés, a qui va prestar una gran ajuda en la conquesta de Mèxic com a intèrpret i soldat. Va morir a Mèxic, on li van ser atorgades diverses encomanes.
Aguilar es va ordenar en la seva joventut de Menors, després de la qual cosa va embarcar per a Amèrica. Va arribar a l'illa Espanyola en els anys en què es preparava allà l'enviament d'expedicions per poblar els territoris de Terra Ferma, es va enrolar en la qual es va dirigir al Darién i va participar en la fundació de la ciutat de Santa Maria i en les incursions que des de ella es van dirigir cap als veïns territoris indígenes. En 1512 Basco Núñez de Balboa, Alcalde de la ciutat, el va enviar a Santo Domingo amb Valdivia perquè portés a les seves autoritats notícies de la regió i de les riqueses auríferes que contenia. La nau de Valdivia va afrontar una gran tempesta i va anar a parar a Yucatán, on va naufragar. Tots els seus tripulants van morir a mans dels indis o d'inanició, excepte dos supervivents que van ser Gonzalo Guerrero i Jerónimo de Aguilar. El primer d'ells va acceptar la cultura indígena i es va convertir en un prestigiós combatent; Aguilar va ser convertit en esclau, donada la seva actitud refractària cap a la integració. Va aprendre la llengua maia i va esperar inútilment l'aparició d'alguna nau espanyola que li rescatés. En 1517 va passar per la costa yucateca l'expedició de Francisco Fernández de Còrdova, que va ser informada de l'existència de diversos espanyols a l'interior de la Península. El capità va comunicar la notícia al governador de Cuba Diego Velázquez, qui va ordenar a Hernán Cortés dur a terme el rescat, quan aquest va emprendre viatge a Mèxic en 1519. El conqueridor espanyol va arribar a la illa de Cozumel, davant de Yucatán i, encara que va fer diverses investigacions, tot va resultar inútil. Quan l'expedició de Cortés es disposaven a abandonar l'illa i continuar viatge, va aparèixer Aguilar en una canoa i amb la vestimenta pròpia dels indígenes. Va comunicar llavors que el seu cacic li havia autoritzat a tornar amb els seus, però que Guerrero havia preferit quedar-se, ja que tenia "perforades les orelles" i una família a la qual no volia abandonar.
Aguilar es va convertir en una figura central de la conquesta de Mèxic, ja que dominava maia, la llengua emprada en el sud del territori. Més tard Cortés va aconseguir la col·laboració de la Malinche o donya Marina, una indígena parlant del náhuatl -llengua dels asteques- que havia estat lliurada als yucatecos de Cap Catoche i que ells van lliurar al seu torn al conqueridor espanyol. Gràcies a això, Hernán Cortés va tenir a les seves mans les dues claus lingüístiques de Mesoamérica. La Malinche, coneixedora també del maia, podia transmetre a Aguilar en aquesta llengua el que deien els asteques i aquest ho traduïa al castellà per Cortés. Les respostes seguien el camí contrari: espanyol maia náhuatl.
Aguilar va participar a continuació com a soldat en la conquesta de Mèxic; en acabar la mateixa va ser nomenat regidor de la capital i li van recompensar amb tres encàrrecs al nord de la Vall de Mèxic (1526), on va viure fins a la seva mort. Quan Cortés va ser sotmès a judici, Aguilar va declarar en contra seva i això va provocar que es convertís en un dels grans enemics del conqueridor.

Aguilar García, Javier

Javier Aguilar García (Sevilla, 30 agost de 1983), és un periodista andalús i presentador de Notícies Cap de Setmana a Canal Sur televisió i Doctor en Ciències de la Comunicació per la Universitat de Sevilla.
Anteriorment entre 2011 i 2017, va presentar El temps a la Canal Sud Televisió i l'espai de divulgació meteorològica i climàtica, les MeteoRutas. Autor del llibre "Si demà no plou, m'afaito el bigoti".
També ha presentat altres programes de la cadena com, l'informatiu juvenil Sobre-T4 (Premi Andalusia de Periodisme 2006 i tercer Premi Tv infantil Unicef 2006), l'informatiu concurs Experiència TV5 o La Banda.

Aguilar Tablada y de Toro, Agustin

Agustí Aguilar Tablada i de Toro. Cap d'esquadra de la Real Armada Espanyola.
Va venir a el món en la vila de Montilla, província de Còrdova, el 28 d'agost de 1787, sent els seus pares don Juan Antonio de Aguilar Tablada, Regidor de Montilla i de la seva esposa, donya Maria de Toro Aguilar, tots dos naturals de la mateixa població. De noble família, li van procurar uns bons estudis preliminars.
La seva família era de marins i ell va seguir el seu rumb, pel que ha sol·licitat i se li va concedir la Carta-Ordre d'ingrés en el Cos General, asseient plaça de guardiamarina en la Companyia de el Departament de Cadis el dia 28 de juliol de l'any de 1803
. Va haver d'asseure plaça amb pocs anys, ja que la seva formació anterior era bona, però va trigar una mica més de tres anys en embarcar per realitzar les seves pràctiques de mar, ja que va rebre l'ordre amb data del dia 10 d'agost de l'any de 1806 en el navili "San Justo"', amb el qual va realitzar creuers pel Mediterrani, així com entre els caps de Santa Maria i Sant Vicent, en protecció del trànsit marítim procedent de Terra Ferma.
Es trobava a la badia de Cadis quan va sobrevenir la invasió napoleònica, de manera que el general Apodaca va planejar atacar l'esquadra francesa, les restes del combat de Trafalgar que es trobaven fondejats a la mateixa badia, de manera que el dia 9 de juny de l' mateix any de 1808 va començar l'atac als vaixells, que van suportar el foc fins al dia 14 en què l'almirall Rosilly es va rendir, convertint-se així en la primera victòria sobre els enemics.
Per Real ordre del dia 26 de setembre de l'any de 1824, se li ascendeix a el grau de tinent de fragata.
Per Reial ordre del dia 14 de juliol de l'any de 1825, se li ascendeix a tinent de navili
Per Real ordre de el dia 11 d'octubre se li destina com a capità del port de l'Havana, per quan cessés l'actual i com a premi pels seus mèrits S. M. li confereix la Creu de Comendador de la Real Ordre Americana d'Isabel la Catòlica. El dia 1 de febrer de l'any de 1830 es va posar en camí a la ciutat de Cadis, on va aprofitar la sortida del navili "Heroe" i de transport va viatjar a l'Havana, arribant el dia 20 de maig , quedant allí a l'espera que el titular fos cridat a la Península, el que va tenir lloc i va prendre possessió del seu càrrec el dia 1 de gener de l'any de 1831, romanent en el lloc el temps estipulat per la normativa vigent de dos anys .
Amb data del dia 24 de novembre de l'any de 1837, va rebre una Reial ordre per la qual se li comunicava el seu ascens a el grau de capità de navili.
A la fi de l'any de 1853, va elevar petició de concessió d'una llicència per passar el Nadal a casa de Montilla al costat dels seus, la qual li va ser concedida, però a l'anar a reintegrar al seu destí es va sentir malament i per prescripció mèdica va guardar llit, però ja no es va aixecar per sobrevenir-la defunció el dia 28 de febrer de l'any de 1854.

Aguilera Gascón, Alonso de

Alonso de Aguilera (1514-ca. 1586). Conqueridor espanyol, nascut a Porcuna en 1514 i mort a Còrdova en 1586. Fill d'Alonso de Aguilera i de Mariana Fernández Gascón, va arribar a Xile en 1550 per prendre part en la guerra contra els indis araucans; les seves destacades accions li van merèixer ser recompensat amb una encomana. L'5 d'octubre de 1550 es va fundar la ciutat de Concepció, esdeveniment històric en el qual ell va estar present. Va representar a aquesta ciutat i al propi Pere de Valdiviaen la sessió del Cabildo que va tenir lloc davant el Rei l'25 d'octubre d'aquest mateix any de 1550. Poc després va emprendre la tornada a Espanya, on va arribar l'30 de gener de 1552. Mai més va tornar a Xile.

Aguilera, Hernando

Hernando Aguilera (s. XVI). Astrònom espanyol, nascut i mort en data desconeguda, que va exercir la seva tasca docent a Salamanca cap a 1560.
Cap a 1545 va visitar Roma, en companyia del seu germà Juan Aguilera. En aquesta ciutat es va relacionar amb Andrés Laguna i altres espanyols residents a la cort pontifícia i va assistir a les reunions científiques que tots ells feien al Palazzo Colonna. A la mort del seu germà, ocorreguda en 1560, el va substituir en la càtedra de Salamanca, càtedra que va ocupar fins 1576.
Prosseguint la tasca iniciada per Juan de Aguilera, va intervenir activament perquè en els estatuts de la Universitat de Salamanca de 1561 s'inclogués l'obra de Copèrnic. Aquesta inclusió, en la fase definitiva de redacció dels esmentats estatuts, es deu al recurs que Hernando de Aguilera va presentar contra el document manuscrit original aprovat pel Consell de Castella i signat per Felip II. No es compta, però, amb cap prova documental o testimoni sobre si Aguilera va arribar a ensenyar, de fet, des del seu càtedra, la doctrina de Copèrnic. Els estatuts deixaven "al vot dels oients" l'elecció entre "el Almagest de Ptolemeu, o el seu Epítome de Muntanya Regio, o Geber, o Copèrnic". Segons els llibres de visita de la càtedra de Astrologia estudiats per Fernández Álvarez, les lectures de Aguilera consistien en: Elements, d'Euclides, L'Esfera, segons el text de Johannes de Sacrobosco, a través d'alguna de les diverses edicions i versions d'aquesta obra, el Almagest, de Ptolomeu (parts de l'obra), Teòriques de Planetes i les Taules d'Alfonso X, Astrolabio, Cosmografia, de Pedro Apiano i Reiner Gemma Frisius i Astrologia, segons Alcabitius. En qualsevol cas, el que no pot desestimar totalment és la hipòtesi que Aguilera, en exposar L'Esfera o els moviments planetaris, incorporés o comentés aspectes concrets de les contribucions de Copèrnic, sinó el nucli essencial de la seva nova teoria: el moviment de la terra.

Aguilera, Juan

Juan Aguilera (¿-1560). Astrònom i metge espanyol, nascut i mort a Salamanca (sense seguretat), del que únicament es coneix amb exactitud la data de la seva mort, en 1560.
Va estudiar medicina a la Universitat de Salamanca i va obtenir la llicenciatura en 1532 i tres anys després el doctorat. A la dedicatòria a la seva obra Canones astrolabii Universalis declara que, des de la seva més tendra edat, es va interessar principalment per les qüestions astronòmiques i cita a dos professors de Salamanca anteriors d'aquestes matèries: Abraham Zacuto i Rodrigo de Basurto. En 1538, Aguilera exercia la substitució de la càtedra d'Astrologia de l'esdentada Universitat. De 1540 a 1550 es va absentar d'Espanya, acompanyant a Roma al bisbe de Burgos, Juan Álvarez de Toledo. A Itàlia va atendre com a metge, als papes Pau III i Julio III, relacionant-se al propi temps amb Andrés Laguna i altres espanyols residents a la cort pontifícia. Pel que sembla, Joan Aguilera i els seus compatriotes es reunien al Palazzo Colonna per tractar temes científics.
De les activitats de Aguilera a Itàlia es conserven interessants notícies en les cartes de Joan Páez de Castro, el famós erudit que va suggerir a Felip II la fundació de la Biblioteca de l'Escorial: "les Mathematicas -escriu Pérez no les deixo oblidades, ajudo al Doctor Aguilera i jo, a estones furtats, entenem en les Mathematicas; crec que traurà aviat a la llum un quadrant universal, cosa que ningú fins ara l'ha inventat, i unes Taules de tots moviments, d'operació molt fàcil i molt certa i altres coses afables". En aquesta línia de preocupacions i en l'ambient científic en què vivia, Aguilera va perfeccionar a Itàlia la seva obra Canones astrolabi Universalis i va adquirir probablement coneixement de l'obra de Copèrnic. Amb motiu del 75 aniversari del papa Pau III, va fer un pronòstic astrològic del qual Thorndike ha subratllat la clara influència de l'astrologia àrab. Andrés Laguna va parlar molt elogiosament de Aguilera en la seva obra Epitome Omnium Galeni Pergameni Operum (1548). En 1550 Juan Aguilera va tornar a Salamanca, obtenint immediatament la càtedra de Astrologia, la qual va exercir fins a la seva mort en 1560.
Comissionat per la Universitat de Salamanca, va participar en la reorganització dels estudis de Salamanca, morint abans que la tasca estigués acabada. A la seva intervenció i, sobretot, a la del seu germà Hernando de Aguilera, que va continuar la seva tasca, es deu la introducció de l'obra de Copèrnic en els estatuts d'aquesta Universitat.
La seva obra Canones astrolabi ... consta de quatre llibres. En el primer s'exposen els termes de matemàtiques i astronomia necessaris per seguir la resta de l'exposició; té dues figures i 40 cànons o regles. El segon tracta de la resolució dels problemes astronòmics i inclou també 40 cànons. El tercer s'ocupa del mesurament d'altures, distàncies i profunditats, amb 26 canons, i el quart resol els problemes d'àrees i dimensions dels cossos, amb 15 canons. Conté investigacions pròpies sobre políedres regulars i relacions mètriques entre els políedres regulars inscrits en una esfera de diàmetre igual a 10.000.
Aguilera va publicar també una obra dedicada al "art de la memòria", seguint principalment la tradició retòrica, encara que també s'adverteix en ella la influència de la tradició filosòfica, en particular de Aristòtil, Tomàs de Aquino i Albert Magne. Sebastià Izquierdo i Benito Jerónimo Feijóo esmenten a Aguilera entre els tractadistes espanyols d'aquesta matèria.

aguiló

Vent del nord.

aguió del rem

Aguirre, Lope de

Lope de Aguirre va passar a Perú poc després del seu descobriment, cap a 1536, i va participar en la conquesta i colonització de diversos llocs, però sobretot es va veure involucrat en les lluites entre els colonitzadors espanyols: primer en les guerres civils entre Francisco Pizarro i Diego de Almagro (1537-1554) i, més tard, donant suport a el virrei Blasco Núñez Vela a la implantació de les Lleis Noves contra la resistència de part dels colons, encapçalats per Gonzalo Pizarro (1544-1546).
Condemnat per un jutge a ser assotat públicament per incomplir les lleis que protegien als indis (1551), Lope d'Aguirre va perseguir al esmentat jutge fins a matar; la seva fugida de la justícia va cessar en 1554, a l'acollir-se a l'amnistia concedida per Pedro de Alvarado als quals s'allistessin per lluitar contra la rebel·lió de Hernández Girón.
En 1560 es va embarcar en l'expedició de Pedro de Ursúa a la recerca de les llegendàries riqueses de Eldorado; una flota amb centenars de soldats va baixar pels rius Huallaga i Amazones, sense trobar rastre de riquesa alguna. El descontentament consegüent va ser aprofitat per Lope d'Aguirre per organitzar un motí, assassinar a Pedro de Ursúa i prendre el comandament de l'expedició.
En lloc de tornar a punt de partida, com pretenia Ursúa, Aguirre va continuar el descens per les Amazones, enmig d'una successió de crims. En 1561 es va pronunciar obertament contra el rei de Espanya (Felip II, a qui va fer arribar una carta) i va proclamar a un dels seus col·laboradors (Fernando de Guzmán, a qui també mataria poc després) "Príncep del Perú, Terra Ferma i Xile" ; no sense anacronisme, alguns historiadors han volgut veure en aquest gest al·lucinat un precedent de la independència americana.
Lope de Aguirre va navegar fins a l'Atlàntic i va vorejar la costa fins a Veneçuela, amb intenció d'arribar a Panamà, apoderar-se de la flota i fomentar una revolta contra la metròpoli. Tot i que el governador de Veneçuela i gran part de la població havien fugit aterrits per l'arribada d'Aguirre, aquest no va poder vèncer la resistència organitzada per uns quants vells colons, ja que la major part dels seus companys havien desertat. Veient-se perdut, Aguirre va assassinar la seva pròpia filla Elvira, que l'havia acompanyat durant tot el viatge, perquè no caigués en mans dels seus enemics; i aquests li van donar mort al lloc, rebutjant la seva pretensió que se li fes judici.

Aguirre, Manuel Hermenegildo de

Manuel Hermenegildo de Aguirre (n. Bons Aires, 1786 - † íd., 1843) va ser un destacat advocat, comerciant i economista argentí, que va participar en els primers governs d'aquest país. Va ocupar el càrrec de ministre d'Hisenda durant el govern de Bernardino Rivadavia.
Va néixer a la ciutat de Buenos Aires el 12 d'abril de 1.786,1 fill d'Agustín Casimiro de Aguirre i de María Josefa Lajarrota.
Va ingressar en 1797 a el "Real Col·legi de San Carlos", on en tres anys es va matricular de "gramàtic", seguint amb lliçons de filosofia i teologia. Va viatjar després a Espanya, i es trobava de retorn a Buenos Aires al començament de 1810, on es va vincular a alguns grups actius en el moviment revolucionari de maig. Es va fer també oficial del Regiment de Patricis, on el seu germà era Capità.
Va participar en el cabildo obert de el 22 de maig de 1810 i va recolzar la Revolució de Maig.
Arran d'aquesta revolució es va formar una junta de govern que va enderrocar a l'virrei espanyol Baltasar Hidalgo de Cisneros i va derivar en la guerra que va portar a la independència de les Províncies Unides de el Riu de la Plata. El Cabildo de Bons Aires de passar a exercir funcions merament municipals, ja que les d'un altre ordre van ser exercides per la Junta governativa. La Junta va buscar igualment garantir la seva lleialtat, de manera similar al que va fer amb altres instàncies com l'Audiència, de manera que el 3 d'octubre de 1810 es va escollir un nous cabildo integrat per Domingo Igarzábal com a Alcalde de primer vot, Atanasio Gutiérrez (Alcalde de la caserna N° 42) com a alcalde de segon vot i els Regidors Manuel Hermenegildo Aguirre (Alferes Real), Francisco Hermógenes Ramos Mejía (Defensor de Menors), Ildefons Passo (Defensor de Pobres), Eugenio Balvastro, Juan Pedro Aguirre, Pedro Capdevila , Martín Grandoli i Juan Francisco Seguí, actuant com a Síndic procurador general Dr. Miguel Mariano de Villegas.
Es va identificar amb la Lògia Lautaro i va ser diputat a l'Assemblea de l'Any XIII per Buenos Aires. Va recolzar el govern de Carlos María d'Alvear, i després de ser aquest enderrocat va ser obligat a emigrar a Montevideo.
Va tornar el 1817 a Buenos Aires i es va unir a el grup de Pueyrredón i Tagle.
En 1818 va ser enviat a Washington a aconseguir naus de guerra per a la campanya de Sant Martí al Perú, a més d'aconseguir el reconeixement de la Independència Argentina i Xile per part dels Estats Units. Va aconseguir a més aconseguir algunes naus, pertrets, municions i el reclutament d'alguns capitans per l'Esquadra Libertadora.
Durant la crisi de l'any 20 va ser triat diputat provincial, de el partit "ministerial", després unitari.
Va ser ministre d'hisenda del president Bernardino Rivadavia i president de Banc Nacional.
Va perdre el seu càrrec a la caiguda de Rivadavia. Durant un temps es va refugiar a Montevideo. De retorn, va prestar un tebi suport a la revolució de Juan Lavalle en 1828; es va distanciar d'ell després de la seva derrota a la batalla de Pont de Márquez.
Es va unir més tard al federal dirigit per Juan Manuel de Roses, i va ser novament diputat i ministre d'hisenda amb el governador Balcarce. La seva gran fortuna inicial va anar perdent importància en la seva vellesa, ja que no va aconseguir transformar-se de comerciant en ramader.
Va morir a Buenos Aires el 22 de desembre de 1843.

Aguirre i Oquendo, Joaquín de

Joaquín de Aguirre i Oquendo, (Sant Sebastià, 1730 - Guatemala, 1766). Major General de l'Armada que, per comissió del Marquès de la Ancorada, va codificar les Reals Ordenances de Marina. Era a el morir president de Guatemala. Amb ell es va correspondre àmpliament el seu oncle Francisco Antonio de Oquendo, Inspector de la Fàbrica de Àncores amb cartes que eren iniciades i acabades invariablement amb expressions basques.

agulla

Barreta d'acer temperat tocada a la pedra imant, que posada en equilibri sobre un estil, es torna sempre cap al Nord magnètic i col·locada en el centre de la rosa nàutica, serveix de govern a els navegants per dirigir el seu rumb.
En aquest cas també se la pot anomenar agulla nàutica o agulla magnètica.

agulla

És la que està disposada a propòsit amb les pínules corresponents per marcar l'azimut del Sol.

agulla

Petita espiga punxeguda fixa en un arbre, eix o peça de la màquina, que serveix per demostrar la posició d'un objecte interior o col·locat fora de la vista, les vàlvules de papallona, les aixetes i altres peces giratòries porten una agulla la punta recorre un quadrant s'atura amb un cargol de pressió.

agulla azimutal

L'agulla azimutal és una agulla nàutica, generalment d'un sol imant molt pla, muntat en un morter i suspès per un sistema de suspensió Cardan. El morter va sobre una caixa de fusta i es pot muntar on es vulgui. A la part superior del morter porta incorporades 2 pínules C i B; la primera d'elles és la objectiva i té una obertura amb un fil estès en tota la seva longitud, mentre que la segona d'elles anomenada ocular té només un orifici a l'extrem superior d'una ranura molt fina; la visual traçada per les pínules es correspon amb una línia de fe traçada al morter. Si tracem la lectura de la línia de fe sobre la rosa obtindrem l'azimut de l'objecte respecte al N-S de l'agulla. Un cop corregit de variació i de desviament serà l'azimut veritable, per poder llegir-lo es mira per l'orifici de la ocular i es mou el morter fins que es vegi la mitjania de l'objecte passant pel fil de la Pínula objectiva. El nombre de graus que indiqui la rosa respecte a la línia de fe corresponent a la Pínula objectiva, serà l'azimut i els dos punts cardinals que la comprenen manifestaran el quadrant.

agulla azimutal fixa

L'agulla azimutal fixa és aquella que també té un morter giratori amb pínules ferms al. Aquestes són rebatibles per poder col·locar una tapa de protecció. La pínula ocular A porta per la seva cara anterior un prisma en el qual es reflecteix la graduació de la rosa i ens col·loca la seva imatge davant de la visual. D'aquesta manera podem fer una lectura de la rosa a la vegada que s'enfila l'objecte. També porta uns modificadors que són cristalls de color que serveixen per interposar davant de l'ocular en observar el sol. Per a la observació la pínula objectiva porta un mirall giratori R que en estar les pínules en la vertical de l'astre, se li s'inclina lleugerament perquè d'aquesta manera reflecteixi el Sol, i d'aquesta manera que la imatge es vegi segons l'horitzontal, de tal manera que fos un element més de la costa. La posició del morter la podem regular mitjançant les femelles M i H que es fixen per pressió.

agulla boja

L'agulla que per alguna causa coneguda o desconeguda efectua oscil·lacions irregulars, degudes a interferències en' el camp magnètic natural.
Aquestes interferències poden causar-les elements naturals (presència de minerals de ferro en les costes, en el fons marí, etc.) o el canvi de lloc de masses de ferro existents a bord, que trenquen l'equilibri magnètic existent.
L'agulla magnètica gira boja prop dels pols magnètics.

agulla corregida

És l'agulla que col·locada en la rosa nàutica en el rumb de la seva variació coneguda de manera que el Nord d'aquesta rosa coincideix exactament amb el del món.

agulla d'adobar peces de sardinals

Agulla de faig, de 10 centímetres de llargada, que serveix per a adobar peces de sardinals.

agulla d'adobar peces de tremalls

Agalla de faig, de 12 centímetres de llargada, que serveix per a adobar peces de tremalls.

agulla d'adobar xarxes

Agulla empemprada per reparar les xarxes.

agulla d'agrimensor

Vara petita de ferro d'uns trenta centímetres de llarg recorbada en forma d'anell per un extrem.
Les cal van llastrades amb un tros de plom prop de la punta.

agulla d'apuntar

Agulla forta que s'empra per fixar amb fil gruixut i bramant els plecs de les teles molt resistents i gruixudes.

agulla d'armar

Agulla de malla usada per a fer les lligades amb que es cusen les ralingues a la vela.

agulla d'arpó

Punta d'un arpó per on es clava el peix.

agulla d'imant

Barra d'acer imantat lliure per a poder girar damunt un punt i que, a causa de les propietats d'un imant, s'orienta en la direcció del meridià magnètic del lloc on es troba.

agulla d'inclinació

Agulla magnètica suspesa de tal manera que queda lliure per a rodar marca, indica o assenyala els graus d'inclinació del iman.
Aquest aparell és particular i molt diferent del de l'agulla nàutica.

agulla d'un fanal

Peça de llautó amb una agulla a la punta que serveix per a desembussar el gliger.

agulla d'una màquina

Espiga d'un eix o peça de la màquina que assenyala la posició d'un objecte interior.

agulla d'una vàlvula

Índex d'una vàlvula, aixeta o qualsevol altre mecanisme giratori.

agulla de barrina

Una de les indicades per a l'ús de l'artilleria.

agulla de bitàcola

L'agulla de bitàcola, es la La que es col·loca en el armarillo o aparell d'aquest nom per a govern de l'timoner.

agulla de cambra

Agulla que té de cristall el fons del morter en el qual està assegut l'estil sobre que gira la rosa, amb els rumbs assenyalats en aquesta o a l'inrevés i en sentit invers els de l'est a l'oest de manera que penjat tot l'aparell en la coberta superior o sostre de la càmera, es veu per sota el rumb que segueix l'embarcació.

agulla de carena

Peça llarga de fusta que protegeix l'arboradura de l'embarcació quan està en carena.

agulla de cosir

Una agulla de cosir, és un filament de metall o un altre material dur, de grandària relativament petita, generalment recte, afilat en un extrem i amb l'altre acabat en un ull o rosteix per inserir un fil.
És emprat des de temps prehistòrics per cosir.

agulla de cosir veles

Barreta de metall, d'os, de fusta, o d'una altra matèria, que té un extrem acabat en punta i l'altre proveït d'un forat o ull per a passar-hi un fil, un cordill, una veta, etc., que serveix per a cosir veles, xarxes, etc.

agulla de declinació

És la agulla imantada que serveix per a determinar la declinació magnètica.

agulla de derrota

Agulla situada en la cambra de derrota.

agulla de fer xarxa

Espècie de bobina normalment allargada en la qual es desplega el fil per a la confecció de les xarxes de pesca. Acaben en punta per un dels extrems, a fi de facilitar l'operació del teixit de la xarxa, i la seva grandària varia amb el tipus de fil utilitzat i també amb la mida de la malla que es pretén confeccionar. El material utilitzat per a la confecció d'aquestes agulles era antigament la fusta, encara que també n'hi ha de metall i en l'actualitat es fabriquen igualment de plàstic. Fins fa uns anys els arts de pesca eren fabricats amb fibres vegetals cànem, cotó, etc. i era molt normal que es confeccionaran a mà, especialment els flocs dels arts d'arrossegament. En l'actualitat, els arts de pesca es fabriquen mitjançant telers especials. No per això ha decaigut l'ús de l'agulla, ja que en la pesca són constants els trencaments de diferents parts de l'art i el pedaç ha fer-se utilitzant aquests instruments per mans hàbils i ràpides.

agulla de govern

Agulla nàutica amb la qual el timoner guia el vaixell quan es mou per l'aigua.

agulla de guanetar

A Mallorca, agulla triangular i llarga que serveix per cosir les veles de goneta.

agulla de la brúixola

Part fonamental de la brúixola, formada per un prim imant permanent, que pot girar en un pla horitzontal al voltant del seu baricentre. L'agulla està vinculada al pla de l'horitzó, ja que el punt de suspensió està per sobre del seu centre de gravetat. Col·locada sobre una rosa dels vents, constitueix l'element sensible d'una brúixola magnètica, que es disposa en la direcció de la línia meridiana magnètica; indica així, amb una de les seves extremitats, el nord magnètic.
Una agulla magnètica de tres graus de llibertat es disposa tangent a les línies de força del camp magnètic que hi ha al punt considerat, i es troba, respecte al pla horitzontal de l'observador, amb la seva extremitat nord inclinada cap avall a la mateixa latitud, i al contrari en latitud sud.
A les brúixoles magnètiques modernes, l'equip magnètic està format per diverses agulles (4, 6, 8 o fins i tot més). El mecanisme magnètic, o agulla, es dóna suport amb el cap (pedra dura) col·locada per sobre del seu baricentre, sobre un eix afilat de metall antimagnètic fix a la caixa de la brúixola.

agulla de lava

Les agulles d'extrusió, agulles de lava o agulles volcàniques són masses punxades de grans dimensions compostes de lava viscosa o solidificada formades en contextos volcànics. Aquestes agulles solen esquerdar-se formant grans fragments. Solen ser formacions geomorfològiques efímeres, ja que durant la seva formació és normal que s'enfonsin. Alguns autors les consideren un subtipus de doms ígnis. Un exemple conegut és el del Mont Pelée (Martinica) que va arribar als 400 metres d'alçada l'any 1902; durant febrer de 1983 durant un episodi d'activitat ígnia al Mont Saint Helens, es va generar una agulla de 30 metres d'alçada que va col·lapsar dues setmanes més tard.

agulla de marcar

Agulla disposada a propòsit amb les pínnules corresponents per fer marcacions.

agulla de marejar

Brúixola que s'usa a bord, en la caixa de la qual, rodona i de bronze, hi ha dos cercles concèntrics, dels quals solament gira l'interior, que porta l'agulla magnètica, indicant el rumb de la nau, mentre que l'exterior, fix, porta assenyalada la direcció de la quilla del buc.

agulla de mesura

Tija metàl·lica de determinats instruments de mesura per assenyalar-ne el valor de la graduació fixada a l'aparell.

agulla de periscopi

Agulla amb un sistema de reflexió que fa possible veure la imatge des del pont, situada sota.

agulla de ralingar

Agulla forta i de punta corbada que s'empra per a cosir un cap o cable al voltant de les veles o tendals.

agulla de rodaments

Petita barreta usada com a element rodant en els rodaments d'agulla.

agulla de vàlvula

Índex d'una vàlvula o aixeta o qualsevol altre mecanisme giratori.

agulla de veles

Agulla de grans dimensions amb què es cusen veles i tendals. Per aconseguir que travessi els teixits gruixuts, s'usa un mitjà guant, proveït d'un reforç metàl·lic, denominat guardamà.

agulla de veler

Agulla que fan servir els fabricants veles.

agulla declinant

És l'agulla que té desviament i no apunta al nord magnètic.

agulla defectuosa

Agulla en la que seu funcionament no es correcte.

agulla del canó

Filferro punxegut de proporcionat gruixut i llarg per sondar per la boca del canó amb diversos objectes i segons cada un d'ells, s'agrega alguna petita circumstancia a la seva estructura.

agulla del compàs

Part fonamental del compàs, formada per un prim imant permanent, que pot girar en un plànol horitzontal al voltant del seu baricentre.
L'agulla està vinculada al pla de l'horitzó, ja que el punt de suspensió està per sobre del seu centre de gravetat.
Col·locada sobre una rosa dels vents, constitueix l'element sensible d'una brúixola magnètica, que es disposa en la direcció de la línia meridiana magnètica, indica així, amb una de les seves extremitats, el nord magnètic.
Una agulla magnètica de tres graus de llibertat es disposa tangent a les línies de força del camp magnètic que existeix en el punt considerat, i es troba, respecte al pla horitzontal de l'observador, amb la seva extremitat nord inclinada cap avall en la mateixa latitud, i al contrari en latitud sud.
En les compassos magnètiques modernes, l'equip magnètic està format per diverses agulles (4, 6, 8 o fins i tot més).
El mecanisme magnètic, o agulla, es dóna suport amb el cap (pedra dura) col·locada per sobre del seu baricentre, sobre un eix afilat de metall antimagnètic fix a la caixa del compàs.

agulla del fogó

Punxó de acer que es feia servir per trencar el cartutx abans d'encebar el canó.

agulla del timó

En les embarcacions menors, peça llarga de ferro col·locada en la part inferior de la roda de popa, en posició vertical i que té com a funció suportar la pala del timó, quan se li insereix la "femella".

agulla dels dics

Pern que fa l'ofici de xarnera a les portes dels dics.

agulla elevada

Agulla nàutica instal·lada a certa alçada fixa sobre la coberta amb la finalitat de disminuir l'influencia de la atracció magnètica del ferro o de l'acer a que estan subjectes les agulles.

agulla fina

La que es manté immutable en la direcció.

agulla fixa

Agulla muntada de forma que no es pugui canviar de lloc.

agulla giromagnètica

Aquella en la qual la força directora esta formada per la combinació d'una agulla amb les propietats d'un imant i d'una agulla giroscòpica.

agulla giroscòpica

L'agulla giroscòpica es basa en el funcionament d'un giroscopi, que és un cos de forma tòrica que gira a gran velocitat al voltant d'un eix i aquest és lliure de moure's i adoptar qualsevol direcció en l'espai.
La massa tòrica ha de ser homogènia i tenir el seu centre de gravetat en l'eix de gir, que al seu torn passa pel centre de figura del mateix.
El moviment es produeix elèctricament penetrant el corrent a l'interior del toro pel mateix eix.
En el giroscopi de tres graus de llibertat, el toro gira al voltant de l'eix EE', el qual pot moure's en altura al voltant de l'eix HH' i al seu torn pot moure's en azimut al voltant de l'eix ZZ'.
- Les propietats del giroscopi són dos: la rigidesa i la precessió giroscòpiques.
a) Rigidesa: És la propietat que té tot giroscopi de conservar el seu eix de gir en una mateixa direcció de l'espai quan està en moviment, presentant una resistència a canviar la direcció de l'eix quan una força és aplicada a ell.
El fonament de la rigidesa giroscòpica ho hem d'atribuir a la llei de la inèrcia, que ens diu que cap cos pot modificar per si mateix ni el seu estat de repòs ni de moviment.
Aquesta propietat del giroscopi ha permès comprovar el moviment de rotació de la Terra.
Si engeguem el giroscopi de manera que el seu extrem I de l'eix apunti a un estel en el moment de la sortida en l'horitzó, veurem que aquesta es mou en altura i en azimut, l'extrem I del giroscopi fa el mateix perquè l'estel, a causa de la gran distància al fet que es troba de la Terra, els seus moviments són imperceptibles i es pot considerar com un punt fix en l'espai i així, l'extrem del giroscopi l'anirà seguint i apuntant a la mateixa en el seu moviment diürn aparent, de manera que no només l'anirà seguint quan està per sobre de l'horitzó sinó que ho farà també quan estigui sota; podem comprovar que l'endemà, en tornar a néixer l'estel, en aquest mateix instant l'eix del giroscopi apuntarà cap a ella.
b) Precessió: És la propietat que té tot giroscopi que quan se li aplica una força al seu eix, aquest no obeeix movent-se en direcció de la força, sinó en una direcció perpendicular a aquesta força.
Per explicar aquesta propietat utilitzarem un sistema de representació dels moviments de rotació per mitjà de vectors.
La magnitud o longitud del vector pot indicar la velocitat de rotació i el sentit de rotació representat pel vector serà el mateix sentit que el d'un llevataps col·locat en substitució del vector, de manera que en aplicar una força a l'eix de gir del toro aquest no reacciona cap amunt o a baix, sinó que es dirigeix cap al vector que representa el moviment del parell de forces aplicat que és perpendicular al plànol del paper que ho representa i en la direcció de l'observador.
Els fonaments de l'agulla giroscòpica són, a més de la rigidesa i la precessió, el moviment de rotació de la Terra i la força de la gravetat.

agulla horitzontal

La l'agulla que es manté en aquesta posició, muntada en el seu agullot o estil mitjançant les precaucions preses al intent.

agulla imantada

Peça imantada de la brúixola o compàs.

agulla invertida

Agulla que es trobava situada al sostre de la cabina del capità, per tal que aquest pogués conèixer el rumb del vaixell en tot moment.

agulla magistral

És l'agulla que reuneix millors condicions magnètiques i es troba instal·lada en un lloc on les pertorbacions siguin mínimes.

agulla magistral seca

agulla magnètica

Barra d'acer imantat lliure per a poder girar damunt un punt i que, a causa de les propietats d'un imant, s'orienta en la direcció del meridià magnètic del lloc on es troba.
En generalitzar-se la construcció en ferro i acer va caure en desús a causa dels grans devies que patia i per aconseguir-ne millors resultats marcant des de l'agulla magistral, compensada i amb desviaments residuals coneguts.

agulla mandrosa

És l'agulla que per tenir escassa força directriu recobra amb lentitud la seva posició de repòs en el meridià magnètic.

agulla nàutica

És el principal instrument nàutic de bord pel que fa a la navegació.
Es troba en tots els vaixells i en gairebé totes les embarcacions.
En línies generals, l'agulla nàutica consisteix en una o diverses agulles magnètiques que giren en plànol horitzontal sobre la punta d'un eix anomenat estil.
Hi ha moltíssimes tipus d'agulles nàutiques.
Les modernes poden classificar-se en tres tipus principals: seques, líquides i girocompàs o agulla giroscòpica.
El funcionament de l'agulla nàutica es basa en el següent principi: per ser un gran imant, la Terra està dotada de dos pols magnètics (situats a no molta distància dels pols geogràfics) que atreuen les agulles en la seva pròpia direcció
L'agulla magnètica no indica, per tant, la direcció del Nord geogràfic o veritable, sinó la del Nord magnètic.
Sobre les agulles magnètiques hi ha un cercle, d'un material que sol ser molt lleuger i graduat de 0° a 360º en el sentit de les agulles del rellotge, que es diu Rosa dels Vents.
El conjunt agulles magnètiques Rosa dels Vents està allotjat en un recipient metàl·lic anomenat morter, muntat de manera que una línia vertical pintada en el seu interior coincideixi exactament amb la direcció de la proa.
Aquesta línia, que es diu línia de li, representa, per al timoner, la proa del vaixell o embarcació.
En la Rosa dels Vents es llegeixen els angles compresos entre la direcció del Nord magnètic i la línia de fe.
Tals angles corresponen al rumb seguit pel vaixell.
No obstant això, aquests rumbs no es refereixen al Nord veritable o geogràfic i, per tant, no corresponen a la direcció que el vaixell segueix al llarg de la seva navegació.
Aquesta direcció està representada en la carta marina o nàutica per la línia recta que uneix els punts de sortida i d'arribada del vaixell.
Els angles que es refereixen al Nord magnètic es diuen rumbs magnètics.
Si els Pols magnètics i els geogràfics coincidissin, l'agulla magnètica s'orientaria exactament en la direcció del Nord geogràfic o veritable.
A més de les pertorbacions degudes al magnetisme terrestre, existeixen altres degudes a les masses de ferro existents a bord del vaixell o embarcació (que el seu conjunt es diu "desviament" de l'agulla) que allunyen el Nord del compàs de la direcció del Nord magnètic, orientant-la feia un altre anomenat Nord de l'agulla.
Però mentre que els Pols magnètics tenen posicions fixes sobre la superfície terrestre, la direcció del Nord de l'agulla no és fixa, sinó que varia d'un lloc a un altre, i àdhuc varia en un mateix lloc en canviar la direcció de la proa.
L'angle comprès entre la direcció del Nord magnètic i la del Nord veritable es diu declinació local o variació magnètica.
S'expressa en graus i minuts i té valors positius quan el Nord magnètic es troba a l'Est del Nord veritable, i negatius si es troba a l'Oest.
Els valors de la declinació magnètica s'assenyalen en les cartes nàutiques.
L'angle comprès entre la direcció del Nord magnètic i la del Nord de l'agulla es diu desviament.
S'expressa en graus i minuts i té valors positius si l'a direcció del Nord de l'agulla es troba a l'Est del Nord magnètic, i negatius si es troba a l'Oest.
Els valors del desviament es determinen mitjançant girs de l'agulla, i s'assenyalen en unes tabletes adequades una vegada reduïts al mínim valor possible per mitjà de la compensació de l'agulla.
Ha de recordar-se, no obstant això, que ni àdhuc la més exacta de les compensacions pot eliminar per complet el desviament a causa del ferro que es troba a bord, per la qual cosa, en traçar els rumbs, hauran de tenir-se sempre en compte els desviaments residuals.
L'agulla giroscòpica aprofita les qualitats d'acció direccional dels cossos que giren a grans velocitats muntats sobre aparells en els quals el rotor gira lliurement al voltant de tres eixos verticals entre si.
Però tampoc el girocompàs està exempt de desviaments si ben els valors d'aquests últims generalment són inferiors i menys variables que els de les agulles magnètiques.
El gran inconvenient del girocompàs estreba en l'eventual interrupció del corrent elèctric de bord i en el seu elevat cost.
- Parts. L'agulla magnètica orientadora està constituïda pels següents elements; la anomenada rosa nàutica que és el lloc on van gravats els diferents rumbs va situada sobre el capitell, que és una peça que suporta el pes de la rosa i li fa de suport, sota del capitell és on trobem els imants que permeten l'orientació de la rosa. Aquest té tan sols un punt de suport que es diu estil, l'estil és una vareta metàl·lica que fa de suport al capitell i tan sols ho suporta per un punt per així afavorir la basculació del capitell, l'estil va assegurat per la seva part inferior a una peça de plom que li dóna d'aquesta manera rigidesa a l'estil.
Tot això va ficat dins d'una peça anomenada morter. Tancada per la part superior per un vidre, si el capitell gira sobre un mitjà en el morter que és l'aire, l'anomenarem agulla seca, mentre que si aquest mitjà és una barreja aquosa d'aigua destil·lada i alcohol li anomenarem agulla líquida. Cal destacar una petita diferència entre l'agulla seca i l'agulla líquida, en la segona esmentada sota del capitell trobem uns petits flotadors intercalats amb els imants, aquests són els que fan que el capitell estigui sempre a la superfície del líquid.
Amb l'agulla líquida és important saber, que s'ha de revisar el nivell de líquid ja que sempre s'ha de dur perfectament rasada, ja que sinó la rosa escoraria i ens induiria a errors de lectura. El morter ha una suspensió que li permet mantenir-se sempre horitzontal, tot i els moviments del vaixell. Aquest sistema de suspensió es denomina suspensió Cardan, aquest sistema consisteix en subjectar el morter sobre dos arcs amb pivots en dos diàmetres perpendiculars. El morter va ancorat a una gran peça de fusta que trobarem al pont de govern. Aquesta peça es diu bitàcola, aquesta bitàcola ha de tenir una alçada considerable, ja que la rosa ha d'anar instal·lada al seu interior i l'oficial de guàrdia ha de poder llegir els rumbs amb comoditat i sense necessitat d'haver de ajupir-se. La bitàcola té una obertura per on es pot veure la rosa i així llegir els rumbs. A banda i banda del bloc trobem dos braços on en els seus extrems trobem les dues boles compensadores, (vermella a babord i verd a estribord mirant la proa del vaixell) i serveixen per compensar el desviament de l'agulla. A més en la part inferior de la mateixa trobem uns orificis per col·locar els imants correctors que tenen la mateixa funció que les boles però aquests es poden posar i treure. Finalment a l'interior del bloc trobem el cubixet que és una peça metàl·lica que serveix per sostenir les llànties, és a dir unes llums de respecte d'oli per si la il·luminació de la rosa falla. Cal destacar que la bitàcola ha d'anar situada sobre la línia de crugia o línia de fe i aquesta està indicada amb un senyal en el morter per facilitar la lectura del rumb al timoner. Aquesta correspon justament amb la proa del vaixell.
Abans de fer referència a un altre tipus d'agulles anem a esmentar l'agulla magistral, aquesta agulla està situada a la coberta magistral, és a dir en la coberta més elevada del vaixell, aquesta desprotegida ja que no està coberta, l'agulla magistral es pot llegir des del pont de govern ja que està reenviada al pont mitjançant un sistema de miralls. Aquesta s'ha de protegir de la intempèrie mitjançant una lona impermeable, aquesta agulla es veu menys afectada pels elements metàl·lics del vaixell però hi ha dos fenòmens que l'afecten molt:
Una tempesta solar; Aurora Boreal, Foc de Sant Elm espurnes alèctiques al pal.
La caiguda d'un llamp pròxim al vaixell.
Per això convé calibrar l'agulla magistral en períodes de temps no molt llargs i especialment després d'una tempesta.

agulla nàutica d'alcohol

Agulla nàutica en la que la cubeta on es instal·lada, està plena d'alcohol, per evitar amb el contacte d'aquest líquid la oscil·lació massa viva de la rosa.

agulla nàutica líquida

Agulla en que la rosa dels vents es mou en un medi format per una barreja d'aigua destil·lada i d'alcohol i d'un altre líquid.

agulla nàutica seca

Agulla en que el medi de la rosa dels vents és l'aire.

agulla oscil·lant

Agulla magnètica utilitzada en la compensació de compàs, per a trobar la intensitat relativa de les components horitzontals del camp magnètic terrestre i el camp magnètic en l'emplaçament del compàs.

agulla per ralingar

Agulla gran que s'empra per cosir les ralingues de l'entorn de les veles.

agulla pesada

Es l'agulla que triga molt o es lenta en marcar la direcció del nord quan la hi treu d'aquesta posició.

agulla saquera

Agulla gran que serveix per cosir sacs, costals, etc.

agulla submarina

Pilar de roca o coral de forma afilada que s'eleva del fons del mar aïlladament o rematant un cim, i que pot aflorar per la superfície de l'aigua, pot o no constituir un perill per a la navegació de superfície.

aguller

Part de la fusta que té consistència i flexibilitat per ésser obrada o corbada sense saltar ni trencar-se.

agullera

Art de pesca destinat a la captura d'agulles.
Encara que aquest art presenta aspectes variats segons les localitats, en general pertany al tipus dels bolitxos del tipus sense floc, amb malla petita per a evitar que escapin les agulles d'aspecte molt allargat.
Es cala des d'una embarcació o des de terra.
L'art és rectangular, una mica més alt per la seva banda central, i quan és de grans dimensions, els extrems tenen malla més clara que el centre, que actua a manera de floc.
Una vegada verificada la maniobra de cèrcol es va recollint l'art, poques vegades es rastreja, per a facilitar la recollida i emmallar dels peixos.
Les dimensions més normals varien entre 100 i 200 m de llarg per 5 a 10 d'alt.
Normalment s'empra malla de 10 a 20 mm de costat utilitzant fil de cotó.
Es munta sobre ralingues d'espart amb suros en la superior i ploms en la inferior, equilibrats de tal forma que es mantingui verticalment àdhuc en zones de major fons.
L'art es cala prop de la costa quan es percep la presència d'agulles; s'envolta el banc i mentre es recupera l'art estrenyent el cèrcol, es copeja l'aigua per a facilitar el emmallar dels peixos.
És pesca especialment practicada en el Llevant espanyol en èpoques de bon temps.
En l'actualitat aquest tipus de pesca ha caigut en franc desús.

agullera d'arrossegament

Art d'arrossegament format per un floc de fons rodó o recte i sengles bandes que es caracteritza per tenir la ralinga de ploms de la boca una mica avançada pel que fa a la de suros.
Serveix per a agafar agulles, halant des de la platja o embarcació fondejada.

agullera d'emmallar

Art de emmallar de forma rectangular que es cala el llocs de poc fons perquè s'estengui verticalment fins a la superfície, s'empra per a la pesca d'agulles.

agullera de cèrcol

Art de cèrcol de bescordella emprat en algunes parts per a la pesca d'agulles.

agullera de tir

Art de tir, de forma sensiblement rectangular, una mica més alt en el centre que en els extrems, que es cala en si a prop de la platja, per a halar després d'ell i portar-lo fins aquesta.

agulles

Els bordons o agulles són uns perxes de fusta de pi molt llargues i de forta dimensió.
Serveixen per a quan es vol donar de quilla a un vaixell, afirmant-les sòlidament contra els pals majors, sobre els quals obra tot l'esforç d'aquesta operació: el cap o topall d'aquestes es dóna suport i fa ferma contra el pal mes baix del seu coll, i el seu peu sobre la coberta, tocant el costat del vaixell, donant-los uns tórtores en sentit contrari, bé sigui als guindastes, o a les argolles i armelles de la coberta; i en la banda oposada a la dels bordons es col·loquen uns pescants per a donar guia a les encapelladures dels pals, i augmentar la seva resistència.
Els agulles formen d'aquesta manera uns puntals que aguanten fermament el pal, i participen dels esforços que els pals han de fer perquè obeeixi el buc del vaixell; hi ha regularment dos o tres bordons en cada pal, i en particular en el major i trinquet, per ésser en realitat aquests dos pals els quals fan tota la força d'aquesta maniobra; aquesta és bastant curiosa, i la seva direcció pertany al contramestre de l'arsenal, doncs els fusters no proveeixen més que les bordons i el cobitxet; més abans d'això ha de preparar-se el vaixell, recorrent-lo de calafataria per ambdós costats, tancant totes les entrades i calafatant-la perquè no s'introdueixin les aigües en el vaixell, i apuntalant-lo el peu dels pals per la part contrària.

agulles

Penyes agudes que solen trobar-se al mar a flor d'aigua.

agulles d'esperó

Peces de fusta corbades, col·locades en el pla diametral del vaixell i en el seu extrem de proa, formant sortint cap al mar.

agulles de costura

Agulles que s'empren per confeccionar anells que s'adhereixen a les bandes de ríssos de ullet, i per unir la ralinga a les vores del velam.

agulles de gel

Cristalls de gel allargats, fins i prismàtics que es formen a una temperatura compresa entre -4 i -6º C .
Generalment, aire amb una baixa humitat relativa.

agulles de la basada

Peces de fusta on dona suport al vaixell quan és a l'escar.

agulles de rellotge

Manetes del rellotge, alguns els diuen "sagetes"; en canvi el terme "índex" o "índexs" no és apropiat, ja que es refereix a l'indicador fix. Si ho seria en rellotges d'esfera giratòria, en què és l'esfera la qual va movent-se i un indicador serveix com a referència per llegir l'hora. Els primers rellotges mecànics no tenien més que una agulla per a les hores, generalitzant l'ús de la minutera cap 1691, en un moment en què la tècnica de construir rellotges aconseguir el desenvolupament suficient com per poder registrar aquest interval de temps amb raonable fiabilitat. Aviat es va incorporar també l'agulla de segons, en requerir simplement que l'eix de la roda d'aquest nom sobresortís per l'esfera i inserir-hi l'agulla. Solen fabricar-ne en acer temperat, fent-se també d'or o plata i fins i tot de llautó o plàstic. N'hi ha de múltiples formes, tantes com puguin passar per la ment del dissenyador, si bé hi ha algunes característiques, com les Peres, Breguet, Lluís XV, Alfàs, Bastons i Delfinas.

agulles de vela

Agulles que serveixen per cosir unes lones amb altres.

agulles magnètiques

Barres d'acer imantat de forma variable, susceptibles de girar lliurement al voltant d'un eix.

agulleta del timó

Cada un dels ferros que es fiquen en dues femelles i serveixen per subjectar el timó a la roda de popa.

agullot

En nàutica, el agullot és una espècie de palanca amb la qual es feia girar la canya de el timó en els vaixells en lloc de la roda i abans de la invenció d'aquesta.
- Descripció. Passava pel trepant o forat que tenia el molinet del grajao a la meitat de la seva major amplada i per l'extrem inferior s'enganxava per un baga en una clavila de ferro fixa en el de la canya. L'altre extrem sobresortia de la coberta alta el necessari perquè el timoner manegés aquesta palanca així disposada. A ella servia de punt de suport al molinet, a el temps que amb ell girava a babord i estribord i fins i tot, a popa i proa en el curt tant que així ho exigia la situació de la canya.

agullot de càrrega

Peça giratòria que connecta l'extrem inferior d'un puntal de càrrega a un pal.

agullot de la botavara

Farratge de l'extrem de la botavara o tango, que s'articula amb el tinter que va fix en el masteler.

agullot del timó

Cada una de les agulles de ferro o de bronze que van fixes en el xamfrà del timó de les barques i se que fiquen dins de les femelles que hi ha a la roda de popa per mantenir fort el timó.

agún

Nom donat en el Cantàbric, al cordill de cànem entintat que forma part del curricà.

Agustí Requena, Susana

Susana Agustí Requena és una biòloga i oceanògrafa espanyola que ha participat en més de 25 expedicions oceanogràfiques en els oceans Àrtic, Antàrtic, Atlàntic, Pacífic i l'Índic. Va jugar un paper clau en l'Expedició Malaspina. És professora de Ciències Marines a la Universitat del Rei Abdul·là a Aràbia Saudita i professora adjunta a la Universitat de Tromsø (Noruega).
Agustí va completar la seva llicenciatura i doctorat a la Universitat Autònoma de Madrid en 1982 i 1989, respectivament.
Agustí estudia el plàncton fotosintètic i l'equilibri metabòlic dels oceans, amb l'objectiu d'avaluar el impacte del canvi global en els mateixos. La seva recerca s'ha dedicat a estudiar l'efecte de l'escalfament a l'oceà Àrtic, el mar Mediterrani i el oceà Índic, en la seva funció com a investigadora del CSIC, on va treballar des de 1992, va dirigir la primera expedició oceanogràfica espanyola a l'Àrtic el 2007, i va dirigir el projecte Punts d'Inflexió a l'Àrtic sobre els efectes del canvi climàtic. de 2011 a 2015, va ser fellow de professorat a l'Institut d'Oceans de la Universitat d'Austràlia Occidental, i des de 2015 ha estat professora de Ciències Marines al besi, Centre d'Investigacions de la mar Roja, Universitat del Rei Abdul·là de Ciència i Tecnologia, Aràbia Saudita.
També investiga la mar Roja, en particular els efectes del increment de temperatura de l'aigua, i estudia els efectes d'altres estressors com la radiació UV-B, els contaminants transportats per l'atmosfera a l'oceà, i les interaccions entre estresores. Els seus temes principals de recerca inclouen el canvi global, l'oceanografia biològica, l'ecologia del fitoplàncton, el metabolisme del pèlag, els ecosistemes polars, les propietats òptiques i la radiació UV, creixement, mort i pèrdua de cèl·lules.
Ha participat en més de 25 expedicions oceanogràfiques a l'Àrtic, Antàrtic, Atlàntic, Pacífic i Índic. En 2010, Agustí va ser la Cap Científica en una escala de l'Expedició Malaspina, en què participaven conjuntament més de 400 científics de 10 països. Va dirigir un paquet de treball sobre l'òptica dels oceans, el fitoplàncton, metabolisme i producció.

ah del vaixell !

Veu que es dóna des de fora del vaixell per a cridar l'atenció del guardià o d'altra persona de servei a bord del mateix.

ahermatípic

Dit dels coralls que no construeixen esculls i que poden viure a qualsevol profunditat.

AHO

Identificació internacional dels vaixells de regates de Antilles Holandeses.

AIAF

Acrònim d'Associació Internacional d'Autoritats de Fars. La IALA és una organització d'àmbit internacional, no governamental i amb fins exclusivament tècnics sense ànim de lucre. Està integrada per tres classes de membres: nacionals (serveis d'ajudes a la navegació de diversos països), associats (centres de recerca i consultors) i industrials (fabricants i distribuïdors d'equips i serveis). El màxim òrgan de l'Associació és l'Assemblea General, les reunions se celebren coincidint amb les Conferències Internacionals que tenen lloc cada quatre anys.
Quan va ser creada el 1957, la AISM / IALA comptava únicament i exclusivament amb 20 membres nacionals i, en l'actualitat, agrupa més de 80 països pertanyents als cinc continents, entre ells Espanya des de 1957. Amb el temps, a més dels serveis nacionals de senyalització marítima, s'han anat integrant en l'Associació, com a membres de diferent categoria, fabricants i distribuïdors d'equips d'ajudes a la navegació, centres de recerca i empreses consultores.
- Els principals objectius de la AISM / IALA són:
a) Proporcionar als seus membres un fòrum on contrastar les seves experiències i realitzacions, facilitar-los els contactes internacionals i afavorir que els serveis dels països industrialitzats prestin ajuda a aquells en vies de desenvolupament.
b) Encoratjar als seus membres en l'esforç per impulsar tecnològicament les ajudes a la navegació i intentar arribar a homogeneïtza en el món, fins on sigui possible, en benefici de tots els navegants, per a això és fonamental la col·laboració entre els seus membres.
c) Facilitar el projecte i instal·lació de nous abalisaments i la gestió del trànsit marítim per tal que els navegants trobin en les seves rutes senyals i informacions que puguin ser reconegudes i interpretades sense ambigüitat i, d'aquesta manera, contribuir a augmentar la seguretat en el mar ia protegir el medi ambient marí.

AICO

Acrònim d'Associació Iberoamericana de Comerç.

AID

Acrònim de "La Agència per al Desenvolupament Internacional".
Organisme del Govern Federal dels Estats Units encarregat d'administrar tot allò que tingui relació amb els programes d'ajuda a l'exterior finançat per aquest Govern.

Aidastella

Aidastella és un creuer, construït a la drassana Meyer d'aida Cruises. És el setè vaixell de la sèrie Sphinx, precedit per les germanes aidadiva, aidabella, aidaluna, aidablu, aidasol i aidamar. Aidastella va sortir de la drassana de Meyer l'11 de març del 2013
Aidastella té la mateixa mida que les seves germanes (71,300 Tones Brutes). Dos propulsors de cinc hèlices el propulsen a 23 nusos.
Entre el 3 i el 8 de març de 2018, Aidastella va estar al moll sec a Dubai. Amb la remodelació, es va incorporar una gelateria i un centre de jocs pel club. Diversos espais públics van ser reformats.

AIF

Acrònim de l'expressió anglesa, "Associació Internacional de Foment".
El Banc Mundial té al seu càrrec l'administració del A.I.F., organisme creditici que va ser creat l'24 de setembre de 1960.
Poden ser membres del AIF tots els països membres del Banc.
- Propòsit:
a) Promoure el desenvolupament econòmic.
b) Incrementar la productivitat.
D'aquesta manera, elevar els nivells de vida a les zones menys desenvolupades del món incloses als territoris dels seus membres, proporcionant mitjans de finançament per fer front a necessitats importants de desenvolupament en condicions més flexibles i que gravitin menys onerosament en la balança de pagaments que aquelles que regeixen en els préstecs corrents.
L'Associació ajuda en aquesta forma a promoure els objectius de desenvolupament del Banc i complementa les seves activitats.

aigua

En la terminologia nàutica i marítima hi ha moltes opcions d'aquesta paraula, no només ja que es refereix al mar, els seus diferents usos i aspectes a bord.

aigua

Se'n diu quant hi ha massa aigua per a fondejar per haver excessiva profunditat seriosa precís filar massa cadena de l'àncora.

aigua

Ruptura, esquerda o forat que per qualsevol causa es fa en els fons de la nau, i per on entra l'aigua de la mar.

aigua

Se'n diu d'aquell buc ple d'aigua navega a la deriva i s'està pràcticament enfonsant).

aigua

Lloc de l'embarcació per on filtra l'aigua de mar per l'efecte de mal calafatejat o avaria.
Quan en una embarcació es filtra aigua per tres llocs diferents, se'n diu que "es tenen tres aigües a la barca".

aigua

És el trencament, esquerda o forat que per qualsevol causa es fa en els fons del vaixell, i per on consegüentment entra l'aigua del mar. Així és, que quan passa, s'expliquen tantes aigües com hi ha llocs per on s'introdueix.

aigua

Agent extintor especialment útil per a focs classe A.
És l'agent extintor més comú i efectiu.
Actua per refredament i separació entre el combustible i l'aire.

aigua

Fluid que per l'acció de les lleis naturals passa de l'estat líquid a l'estat sòlid o de gel, i al gasós o de vapor. En els dos últims estats, augmenta el seu volum, sent en congelar 1/17 més gran que en el primer, però de és l'acció pot resultar una força susceptible d'exercir un efecte mecànic molt considerable. De l'augment de volum, es desprèn que l'aigua congelada és mes lleugera que la líquida, per aquesta raó els gels es veuen surar sobre les aigües impedeixen que els mars i els rius es glacen fins al fons. la seva dilatació en l'estat gasós, s'estén fins a fer 1.700 vegades més voluminosa que quan està líquida, i aquesta força expansiva prové de la rapidesa de la seva acció, tal com se la veu en les màquines de vapor, en la marina es considera sota les seves dues espècies principals, aigua del mar i aigua potable, o el que és el mateix, aigua salada i aigua dolça.

aigua

Compost químic incolor, inodor i insípid, la molècula està formada per un àtom d'oxigen i dos àtoms d'hidrogen.
Massa líquida que cobreix aproximadament 360.650.000 km² de superfície terrestre gairebé tres quartes parts i constitueix la major reserva hídrica del globus, amb un protagonisme fonamental en l'alimentació del vapor atmosfèric, en la regulació tèrmica del planeta i en els processos d'intercanvi d'energia.
L'aigua de mar constitueix el component essencial de la hidrosfera que ocupa les conques oceàniques i els mars del planeta.
L'aigua, que rarament es presenta en forma pura, es troba especialment abundant en forma líquida, però també en forma sòlida (gel) i gasosa (vapor d'aigua).

aigua

Els antics filòsofs consideraven l'aigua com un dels elements bàsics que representava a totes les substàncies líquides.
Els científics no van descartar aquesta idea fins a l'última meitat del segle XVIII.
Aigua és el nom comú que se li dóna a l'estat líquid del compost d'hidrogen (H) i oxigen (O).
L'aigua pura és un líquid inodor i insípid.
Té un matís blau, que només pot detectar-ne en capes de gran profunditat.
A la pressió atmosfèrica normal, el punt de congelació de l'aigua és 0° C i el seu punt d'ebullició és 100° C.
L'aigua aconsegueix la seva densitat màxima de 1.000 kg/m a una temperatura de 4° C i s'expandeix en congelar-se.
Com a molts altres líquids, l'aigua pot existir en estat sobre refredat, és a dir, que pot romandre en estat líquid encara que la seva temperatura estigui per sota del seu punt de congelació; es pot refredar fins a uns -25° C sense que es congeli.
L'aigua sobre freda es pot congelar descendint més la seva temperatura, agitant-la o agregant-li partícules de gel o d'algun cristall com a iodur de plata.
A causa de la seva capacitat de dissoldre nombroses substàncies en grans quantitats, l'aigua pura gairebé no existeix en la naturalesa; totes les substàncies són d'alguna manera solubles en aigua, per la qual cosa es coneix com el dissolvent universal.
Durant la condensació i precipitació, la pluja o la neu absorbeixen de l'atmosfera quantitats variables de diòxid de carboni i altres gasos, així com petites quantitats de material orgànic i inorgànic, per la qual cosa no cau com a precipitació en forma pura.
L'aigua és l'única substància que existeix a temperatures comunes en els tres estats de la matèria: sòlid, líquid i gas.
Com a sòlid o gel es troba en les glaceres i els casquets polars, així com en les superfícies d'aigua al hivern; també en forma de neu, calamarsa i gebre, i en els núvols formats per cristalls de gel.
Com a líquid existeix en forma de pluja i de rosada; a més, cobreix les tres quartes parts de la superfície terrestre en forma de pantans, llacs, rius, mars i oceans.
Com a gas, existeix en forma de vapor, boira i núvols.
A l'aigua en estat de gas se li anomena vapor d'aigua.
El vapor d'aigua es troba només en petita proporció en atmosfera, amb una concentració entre 0 i 4%, però aquesta petita quantitat és de gran importància, perquè permet la formació de núvols i precipitació.
Encara que els núvols i el vapor d'aigua representen només quatre centenes del 1% de tota l'aigua dolça, contenen sis vegades més aigua que tots els rius del món.

aigua ¡

Exclamació de petició de prioritat de pas d'un timoner a un altre.

aigua ¡

Veu de el patró exigint pas a un altre o altres vaixells, especialment en les proximitats de les balises del recorregut d'una regata.

aigua a la natura

L'aigua a la natura es troba en els seus tres estats: líquid fonamentalment en els oceans, sòlid (gel a les glaceres, icebergs i casquets polars), així com neu (a les zones fredes) i vapor (invisible) en l'aire.
El cicle hidrològic: l'aigua circula constantment pel planeta en un cicle continu d'evaporació, transpiració, precipitacions i desplaçament cap al mar.
L'aigua és un element essencial per a mantenir les nostres vides. L'accés a l'aigua potable redueix l'expansió de nombroses malalties infeccioses. Necessitats vitals humanes, com el proveïment d'aliments, en depenen. Els recursos energètics i les activitats industrials que necessitem també depenen del agua.
L'aigua del llatí aqua, és una substància la molècula està composta per dos àtoms d'hidrogen i un d'oxigen (h2o). El terme aigua generalment es refereix a la substància en el seu estat líquid, tot i que la mateixa pot trobar-se en la seva forma sòlida anomenada gel i en la seva forma gasosa anomenada vapor. És una substància bastant comuna a la terra i el sistema solar, on es troba principalment en forma de vapor o de gel. És essencial i imprescindible per a l'origen i la supervivència de la gran majoria de totes les formes conegudes de vida.
L'aigua recobreix el 71% de la superfície de l'escorça terrestre. Es localitza principalment en els oceans, on es concentra el 96,5% de l'aigua total. A les glaceres i casquets polars els correspon el 1,74%, mentre que els dipòsits subterranis (aqüífers), els permafrost i les glaceres continentals concentren el 1,72%. El restant 0,04% es reparteix en ordre decreixent entre llacs, humitat del sòl, atmosfera, embassaments, rius i éssers vius. L'aigua circula constantment en un cicle d'evaporació o transpiració (evapotranspiració), precipitació i desplaçament cap al mar . Els vents transporten als núvols com a vapor d'aigua des del mar i en sentit invers tanta aigua com la que s'aboca des dels rius en els mars, en una quantitat aproximada de 45.000 km³ a l'any. En terra ferma, l'evaporació i transpiració contribueixen amb 74.000 km³ anuals, de manera que les precipitacions totals són de 119.000 km³ cada any.
S'estima que aproximadament el 70% de l'aigua dolça es destina a la agricultura. L'aigua a la indústria absorbeix una mitjana del 20% del consum mundial, emprant-se en tasques de refrigeració, transport i com a dissolvent en una gran varietat de processos industrials. El consum domèstic absorbeix el 10% restante. L'accés a l'aigua potable s'ha incrementat durant les últimes dècades en pràcticament tots els países. No obstant això, estudis de la FAO estimen que un de cada cinc països en vies de desenvolupament tindrà problemes d'escassetat d'aigua abans de 2030; en aquests països és vital una menor despesa d'aigua en l'agricultura modernitzant els sistemes de reg.

aigua a la Terra

Els oceans cobreixen el 71% de la superfície terrestre: la seva aigua salada suposa el 96,5% de l'aigua del planeta.
La Terra es caracteritza per contenir un alt percentatge de la seva superfície coberta per aigua líquida, tot i que el volum total ocupat per l'aigua no arriba als 1.400.000.000 km3, petit comparat amb el del planeta. Aquest volum es manté constant gràcies al cicle hídric. Es pensa que l'aigua formava part de la composició de la terra primigènia i va aparèixer en la superfície a partir de processos de des gasificació del magma de l'interior de la terra i de condensació del vapor d'aigua en refredar el planeta, encara que no es descarten aportacions de aigua per impactes amb altres cossos solares.

aigua absorbida

Aigua que penetra mecànicament del sòl i amb propietats físiques al aigua natural a la mateixa pressió i temperatura.

aigua adormida, mansa o estacionària

La estancada en qualsevol paratge, i la que no te cap moviment.

aigua aérea

Son totes les formes d'aigua atmosfèrica.

aigua agressiva

Aigua que pot atacar químicament el cossos sòlits que entren en contacte a ell.

aigua alcalina

Aigua que té el Ph superior al 0,7.

aigua alta

És l'aigua que penetra a bord a prop de la línia de flotació.

aigua amoniacal

Aigua provinent de la condensació i el rentat del gas que té amoníac produït per la destil·lació del hulla.

aigua amunt

Remuntada del curs d'un riu navegant contra corrent.

aigua anòxica

Les aigües anòxiques són zones d'aigua marina, aigua dolça o aigua subterrània en les quals s'ha esgotat l'oxigen dissolt i tenen condicions de forta apòxia Als Estats Units, l'US Geological Survey defineix aigües anòxiques (anoxic waters) com aquelles en les quals la concentració d'oxigen dissolt és menor de 5 mil·ligrams per litre. Aquesta condició es troba generalment en zones que s'ha restringit el intercanvi d'aigua.
A la majoria dels casos existeix una barrera física que evita que l'oxigen arribi als nivells més profunds com també per una pronunciada densitat d'estratificació, en la qual, per exemple, les aigües hipersalines més pesants resten al fons d'una conca. Les condicions anòxiques poden ocórrer si la taxa d'oxidació de la matèria orgànica per bacteris és més gran que el subministrament d'oxigen dissolt.
Les aigües anòxiques són un fenomen natural, i han ocorregut al llarg de la història geològica. De fet, alguns proposen que l'esdeveniment d'extinció en els oceans durant el Permià-Triàsic va ser el resultat de l'extensió de les condicions anòxiques. Actualment hi ha condicions anòxiques a la Mar Bàltica i altres llocs del món. Sembla que recentment l'eutrofització ha estès les aigües anòxiques i al Hood Canal de l'Estat de Washington.
A la Mar Bàltica, la baixa taxa de descomposició sota les condicions anòxiques ha conservat fòssils mantenint les impressions de les parts toves del cos (Lagerstätte).

aigua arrecerada

Zona aquàtica del port protegida dels vents i de l'embat de les onades.

aigua artesiana

Aigua subterrània que arriba a la superfície per efecte de la pressió d'un aqüífer confinat.
Aigua que mana del pou artesià.

aigua atmosfèrica

És l'aigua que es troba a l'atmosfera a causa de l'acció dels rajos solars que la evaporen dels oceans, llacs, rius, llacs i sòl i que comunament és denomineu humitat atmosfèrica.

aigua avall

Descens del curs d'un riu navegant a favor del corrent.

aigua baixa

Se'n diu de l'aigua que penetra per la part baixa dels seus fons, sent la més perillosa per a la navegació, per presentar més dificultats de taponar-la.

aigua cafè

Aigua distròfica, am alta carrega de matèria orgànica en descomposició.

aigua comú dels oceans Pacific i índic

Les aigües profundes dels oceans Pacific i Índic son de naturalesa tan similar que amb freqüència estan considerades com una massa d'aigua, amb una temperatura mitjà de 1,5º C. i una salinitat de 34,70 parts per mil.

aigua contaminada

Significa la que per posseir agents físics, químics i / o biològics no compleix amb els patrons de potabilitat.

aigua clara

Es l'aigua que no té mescla de substancies entranyes.

aigua d'alimentació de caldera

Aigua que constantment s'aboca a la caldera per mitjà de la bomba d'alimentació en reemplaçament de la que s'ha evaporat.

aigua d'injecció

Aigua freda que s'empra per a la condensació del vapor d'un condensador.

aigua d'injecció de la mar

Aigua presa de la mar per la bomba de circulació.

aigua d'injecció de la sentina

Aigua presa dels fons d'un vaixell per mitjà de la bomba de circulació.

aigua de consum humà

Segons el RD 140/2003, de 7 de febrer: Totes aquelles aigües, ja sigui en el seu estat original, ja sigui després del tractament, utilitzades per a beure, cuinar, preparar aliments, higiene personal i per a altres usos domèstics, sigui com fos el seu origen i independentment que se subministrin al consumidor, a través de xarxes de distribució públiques o privades, de cisternes, de dipòsits públics o privats.
Totes aquelles aigües utilitzades en la indústria alimentària per a fins de fabricació, tractament, conservació o comercialització de productes o substàncies destinades al consum humà, així com a les utilitzades en la neteja de les superfícies, objectes i materials que puguin ésser en contacte amb els aliments.
Totes aquelles aigües subministrades per a consum humà com part d'una activitat comercial o pública, amb independència del volum mig diari d'aigua subministrat.

aigua de Copenhaguen

Es tracta d'un aigua de mar estàndard, que té clorinitat pràcticament constant igual a 19,37 g/kg de ion clorur).
La clorinitat és exactament controlada i determinada fins a la quarta xifra decimal en el laboratori de Charlottenlund (Copenhaguen).
L'aigua de Copenhaguen serveix per la comprovació de la normalitat del nitrat de plata usat en les titulacions químiques per volumetria de la salinitat, bé en el calibrat dels salinòmetres elèctrics usats per a la determinació física de la pròpia salinitat.
Tots les anàlisis se uniformitzen d'aquesta manera i no depenen del títol dels resultats usats ni dels mètodes emprats.
De qualsevol manera, el l'aigua de Copenhaguen és un aigua de l'oceà Atlàntic septentrional i pot ser perfectament comparable amb l'aigua d'altres mars.

aigua de cua

Fracció líquida obtinguda a partir del licor de premsa després d'haver eliminat gran part dels sòlids en suspensió i de la matèria grassa.

aigua de desglaç

El desglaç és la fusió de les neus i de les geleres, com a conseqüència de l'augment de les temperatures en la primavera.
El desglaç allibera enormes volums d'aigua congelada durant el hivern; creix així el cabal dels rius, eventualment fins a provocar inundacions, sobretot si plou en la conca hidrogràfica del riu.
A les regions molt fredes, el procés s'agreuja per la fragmentació de la capa de gel que cobreix els llacs i els cursos d'aigua.
Els timpans poden amuntegar-se fins a l'extrem de formar una barrera que en trencar-se dóna lloc a una ona destructora.
De vegades la fusió dels timpans s'efectua prematurament en el curs superior d'un riu, la qual cosa contribueix a les crescudes del nivell.
Les causes que estan provocant el desglaç parteixen d'un punt en concret: l'activitat humana, doncs a causa de ella, comença un desgast de la capa d'ozó, la qual cosa porta a un augment de la radiació ultraviolada i per tant l'escalfament global (incrementi en el temps de la temperatura mitjana de l'atmosfera terrestre i els oceans).
D'altra banda, des de l'activitat humana també es parteix des d'un altre punt, doncs la desforestació, els combustibles fòssils, el transport i les activitats industrials també són causes del desglaç, ja que això el que produeix és un increment en els gasos d'efecte hivernacle (vapor d'aigua, diòxid de carboni, metà, òxid de nitrogen, ozó, que ens porten a un augment de la temperatura.

aigua de fons

Aigua del oceà que pel seu color denota el lloc on hi ha poca fondària.

aigua de fons

Aigua de mar, molt freda i densa, que es forma a la superfície de les regions polars i que baixa fins a les profunditats abismals.

aigua de fons Antàrtic

L'aigua de el fons antàrtic (AAFA) és un tipus de massa d'aigua en l'Oceà de l'Antàrtic que envolta l'Antàrtica. Les temperatures d'aquestes varien d'-0.8 a 2 ° C (35 ° F), amb salinitats de 34.6 a 34.7 ups. Sent la massa d'aigua més densa dels oceans, s'ha trobat que el AAFA ocupa els rangs de profunditat per sota dels 4000 m de totes les conques oceàniques que tenen una connexió a l'Oceà Antàrtic a aquest nivel.
La principal importància del aigua de el fons antàrtic és que aquesta és la més freda de les aigües de fons marí; aquesta característica fa que tingui una influència significativa en el moviment dels oceans de món. L'aigua de el fons antàrtic també té un alt contingut d'oxigen en relació a la resta de les aigües profundes dels oceans; això es deu a l'oxidació del contingut orgànic deteriorant-se en la resta dels oceans profunds. L'aigua de el fons antàrtic per tant ha estat considerada la ventilació de l'oceà profund.
L'aigua de el fons antàrtic és creat, en part, a causa de l'important bolcada de l'aigua de l'oceà. Es forma al Mar de Weddell i el Mar de Ross, fora de la Terra Adelia i prop de el Cap Darnley. Aquesta aigua es forma producte del refredament de les aigües de la superfície en les polinias i sota la plataforma de gel. L'aigua superficial està enriquida en sal producte de el procés de formació de gel de la mar en el qual es dóna l'expulsió de salmorra. A causa de la densitat augmentada d'aquesta aigua, aquesta s'enfonsa i flueix sota el marge continental antàrtic per continuar a nord al llarg de el fons. Aquesta és l'aigua més densa a l'oceà lliure, i està per sota d'altres aigües de fons i aigües intermèdies al llarg de l'hemisferi sud. En particular, l'aigua de el fons marí de Weddell és el component més dens de l'aigua de el fons antàrtic.
L'evidència indica que la producció d'aigua de el fons antàrtic a través del Holocè (la qual dura 10.000 anys) no està en una condició de estat-ferma; és a dir que els llocs de producció de' 'aigua de fons canvien al llarg del marge antàrtic, a través d'escales de temps de dècades a segles, com a condicions per a l'existència de canvi de polinias. Per exemple, el naixement de la Glacera Mertz , el qual va ocórrer en el període de l'12-13 de febrer de 2010, va canviar dramàticament l'entorn per produir aigua de fons, reduint l'exportació per fins a 23% a la regió de Terra Adelia. Evidència de nuclis de sediment, contenint capes de sediments transferits d'un lloc a un altre indiquen fases de corrents de fons més forts. Aquests nuclis de sediments, recollits en la Plataforma Mac.Robertson i la Terra Adelia, suggereixen que han canviat una i altra vegada com llocs importants de producció d'aigua de fons en els últims diversos milers de años..

aigua de fons de l'Àrtic

Aigua oceànica freda situada a una profunditat de 6.000 metres des de el vòrtex subpolar dels mars de Grenlàndia i de Noruega para expandir-se per aquestes conques i, finalment, generar un flux intermitent cap el Sud i a tramès de canals submarins que es situen entre Grenlàndia Islàndia i Escòcia.

aigua de fusió

Massa d'aigua oceànica que és situa en las parts més profunda de la columna d'aigua.
És relativament densa i freda.
Les aigües del fons de l'Atlàntic Nord tenen una temperatura de 1 a 2º C.
La circulació d'aquestes aigües és lenta, controlada per les diferencies de densitat de l'aigua i està influenciada per la topografia del fons oceànic.

aigua de la Mediterrània

L'aigua de la Mediterrània conté: de sal 427,22 parts; clorur de magnèsia, sulfat de magnèsia 7,02; sulfat de calci 0,15; carbonat de magnèsia 0,19; carbonat de calci 0,01; àcid carbònic 0,20; potassa 0,01.

aigua de llast

L'aigua de llast son aigües emprades en la navegació per a procurar l'estabilitat d'un vaixell. La tècnica consisteix en l'admissió o presa directa d'aigua de l'entorn en què es troba el vaixell en aquell moment, per a la inundació total o parcial d'uns dipòsits o tancs especialment dissenyats a l'interior del buc. El procés pot invertir i l'aigua és expulsada del vaixell, en un lloc que, en general, sol estar allunyat del punt original de presa.
La capacitat necessària d'aigües de llast és proporcional a la mida del vaixell i les seves condicions de càrrega. Pot transportar des d'uns centenars de litres fins a 100.000 tones en les quals també s'inclouen sediments i particularment, éssers vius animals i vegetals, incloent virus, bacteris i altres microorganismes.
Aquesta tècnica va ser desenvolupada a finals del segle XIX en substitució del tradicional ús de sòlids per al llastat, la preparació era més costosa, però amb el temps ha estat reconeguda com un problema mediambiental de primer ordre, provocat per la introducció artificial d'espècies alienes en ecosistemes que en alguns casos acaben per desequilibrar en entrar en competència amb espècies autòctones.
Entre els casos més greus d'intrusió afavorida per la tècnica d'aigües de llast es troba el del musclo zebra Dreissena polymorpha originari del mar Caspi i Negre, i estès a les aigües continentals d'Amèrica del Nord i Europa meridional, com la conca de l'Ebre a Espanya, el de Neogobius melanostomus, també procedent dels mars Caspi i Negre, així com les anomenades marees vermelles, o invasions d'algues.
El 1991 el "Comitè de Protecció del Medi Ambient Marí" (MEPC en les seves sigles en anglès), va adoptar la resolució 50.
- Normes per prevenir la introducció d'organismes no desitjats i patògens per la descàrrega de l'aigua de llast i sediments dels vaixells - mentre que la "Conferència sobre Medi Ambient i Desenvolupament de les Nacions Unides" (UNCED), duta a terme en Rio de Janeiro a 1992, va reconèixer l'assumpte com una preocupació internacional major. L'any 2004, es va adoptar el Conveni Internacional per al Control i Gestió de l'Aigua de Llast i Sediments dels Bucs" (BWM Convention) que requereix a tots els vaixells implementar un Pla de Gestió d'Aigua de Llast i Sediments aprovat per l'Administració Marítima dels governs, i l'entrada en vigor tindrà lloc a la ratificació de almenys 30 estats. A data 30 de setembre de 2007, 10 estats (entre ells Espanya) representant un 3,42% del tonatge mundial havien ratificat el Conveni.
Entre les tècniques emprades per al tractament de les aigües de llast hi ah filtració i separació, la desinfecció per ozó, llum ultraviolada, corrents elèctrics o tractament tèrmic, l'ús de biocides o germicides, o les tècniques de diàlisi, osmosi o osmosi inversa.

aigua de mar

L'aigua de mar o aigua salada és una solució feta o basada en aigua que compon els oceans i mars de la Terra. És salada per la concentració de sals minerals dissoltes que conté, un 35 ‰ (3,5% o 35 g/l) com a mitjana. La densitat mitjana en superfície és de 1,025 g/ml, sent més densa que l'aigua dolça i l'aigua pura. A més contingut en sal més baixa el seu punt de congelació, de manera que l'aigua del mar es converteix en gel sota els -2° C, si bé s'ha registrat un corrent a l'Antàrtica a -2,6° C. L'oceà conté un 97,25% del total d'aigua que forma la hidrosfera.
- Composició química. L'aigua de mar porta en dissolució gran nombre d'elements químics, podem parlar del 3'5%, aproximadament, del pes total de les aigües oceàniques, a causa de la presència d'aquests elements i tenint en compte les diferències que es poden establir en relació a les conques fluvials amb continguts químics diferents.
Una observació ens permet obtenir que els principals elements de l'aigua no coincideixen amb els components dissolts en l'aigua dels rius. El Calci es dóna en major mesura en els rius que en les aigües marines, igual que el Bicarbonat (Calci i Magnesi); aquests elements provenen de les roques calcàries. El major percentatge de Silici en els rius es deu a la presència de granits i materials similars als continents. Per tant es poden observar diferències sensibles.
D'altra banda, l'aigua del mar destaca per el seu predomini en Clor i Sodi, que formen un producte que suposa el 86% de l'aigua, és la sal marina. Altres components importants són el Sulfat, el Magnesi, el Calci o el Potassi.
La referència a aquests components, per si sola, permet la particularitat de reconèixer que el mar conté les sals nutritives decisives per a l'alimentació directa o indirecta de les plantes i animals submarins.
El pes total dels sòlids dissolts en l'aigua del mar varia segons les latituds. D'altra banda, hem de significar que el seu percentatge relatiu és bastant constant en tota la superfície del mar, pels processos d'homogeneïtzació, que tenen lloc en el si de la seva massa oceànica (moviments interns).
Així mateix, les profundes discrepàncies que hem pogut observar entre el percentatge dels continguts químics entre els oceans i els rius, qüestionen seriosament la interpretació que relacionen salinitat oceànica amb les aportacions fluvials derivats dels processos de la meteorització continental. Aquesta diferència percentual indica que en el procés de salinització marina, a part de les aportacions fluvials, contribueix a la presència de sòlids en suspensió generada en les dorsals oceàniques i, fins i tot, a través de les erupcions volcàniques submarines.
L'aigua del mar conté els suficients gasos dissolts per explicar el manteniment d'una vida animal i vegetal; conté Oxigen, Hidrogen i Anhídrid carbònic per justifiques la flora i la fauna. Aquests gasos apareixen heterogèniament repartits, sembla que l'oxigen es mostra més present a la superfície que en la profunditat, i també al temps que decreix en augmentar la temperatura i la salinitat.
Certs mars interiors que presenten poca renovació de les seves aigües, tenen un contingut en oxigen molt baix, que minva el seu desenvolupament biològic. Tal és el cas del Mar Negre, conegut com Pont Euxí, escassa renovació de les aigües profundes, amb una mínima activitat biològica, així podem parlar d'unes aigües auxíniques.
La salinitat es defineix com la concentració de sòlids dissolts en una mostra d'aigua marina. Es tracta d'un factor que es mesura en ‰, en oceans oberts el terme mitjà és del 33 al 38 %, mentre que en espais tancats (mars interiors o mínimament els oberts) es parla de salinitats del 40 al 42 %. No està distribuïda igualment, presenta variacions sensibles en l'horitzontal (superfície) i en el vertical (profunditat).
Analitzant la distribució horitzontal de la salinitat a nivell mundial, podem apreciar que augmenta en llocs on hi ha predomini de processos de concentració, sobretot on hi ha processos d'evaporació o fins i tot concentració en forma de gel. En canvi, disminueix amb la prevalença dels processos de dissolució, és a dir, on les pluges són freqüents o on es produeixen aportacions de rius i glaceres.
Les majors salinitats es produeixen en el domini de les altes pressions subtropicals.
Les menors salinitats es produeixen en les altes latituds i sobre les baixes latituds equatorials. Els índexs més baixos es donen en els cercles polars, on l'evaporació és mínima i per les aportacions provocats per la fusió del gel, mentre que a l'Equador, les intenses i freqüents precipitacions compensen les pèrdues per evaporació.
Un cas paradigmàtic es produeix en els mars tancats que tenen una tendència a l'augment de la salinitat, és el cas de la Mediterrània, que presenta alts nivells de salinitat, principalment per dues raons. D'una banda es deu a l'augment de l'evaporació per les pròpies condicions tèrmiques, per un altre a un estat de rexistasia, és a dir, una absència de vegetació en el seu entorn. El vessament dels rius, que van a morir al mar, arrossega major quantitat d'elements, a causa del augment de l'erosió per aquesta escassetat de coberta vegetal. La salinitat a la Mediterrània arriba als 37/38 %. Una excepció és el Mar Negre, mentre que altres mars com el Roig o el Mort tenen al voltant del 40 %, aquest presenta uns nivells inferiors, ja que els rius que desemboquen en ell són cabalosos i que es desenvolupen per ambients biostàtics, amb molta vegetació i poca evaporació.
Quant a la distribució vertical, les salinitats en els fons marins són més uniformes que en la superfície (entre 34'6 i 34'9 %). El descens de la salinitat amb la profunditat no és homogeni, ja que sembla arribar a un mínim de salinitat entre els 700 i els 1.000 m., Mentre que entre els 1.500 i els 4.000 m. es produeix un augment.
- Densitat. És una característica molt invocada per explicar certs moviments de l'aigua del mar. La densitat és el pes d'1cc d'una substància, també s'entén com la massa d'una unitat de volum i es mesura en gr./Cc.
La densitat de l'aigua és d'1 a temperatures pròximes a la fusió del gel, és a dir, 1cc d'aigua pura pesa 1 g., Mentre que 1cc d'aigua del mar pesa 1'027 gr. La major o menor densitat de l'aigua oceànica depèn de 3 variables, la temperatura, la salinitat i la pressió; de manera que la densitat baixa amb els augments tèrmics. Disminueix així mateix amb la baixada de pressió atmosfèrica i amb la caiguda de la salinitat. Ja que les variacions de la densitat per la variació atmosfèrica són poc acusades, la temperatura i salinitat constitueixen les variables més rellevants. De tal manera que a major salinitat, major densitat, ia menor temperatura, major densitat.
Tot això justifica que la densitat de la superfície oceànica s'incrementi des de l'Equador, amb altes temperatures i baixa salinitat, fins a les altes latituds. En aquesta distribució horitzontal no són aliens els processos de concentració (evaporació) i els mecanismes de dilució, és a dir, precipitacions i aportacions d'aigua fluvial. En profunditat la densitat és molt estable, estratificada, incrementant progressivament.
- Temperatura. En els oceans s'experimenten canvis substancials al llarg del temps, no només al llarg del dia, sinó també de l'any. Així mateix, varia en l'espai, no és el mateix la temperatura de l'aigua en àmbits nòrdics, que en àmbits tropicals. Aquests canvis corresponen a nombrosos factors ambientals, perquè hem de comprendre que la temperatura marca el balanç entre transferències de calor a l'oceà i pèrdues advectives cap a l'atmosfera, encara que sigui difícil quantificar el protagonisme de cada un dels factors.
Hem d'indicar que les diferències tèrmiques entre la superfície marina i les masses d'aire immediates tenen un significat per explicar els intercanvis energètics entre l'oceà i l'atmosfera. En general, els intercanvis es produeixen des del mar a l'atmosfera, actuant aquell de regulador tèrmic. És que anomenem la "acció de termòstat", que justifica la diferència entre els climes marítims i els climes continentals.
De la mateixa manera que la salinitat, podem analitzar horitzontal i verticalment. En el pla horitzontal, observem que les temperatures mitjanes anuals descendeixen des de l'Equador (30º C de mitjana) fins als Pols. En oceà obert les Isotermes presenten un gran paral·lelisme, però, a l'apropar-nos a espais continentals, aquestes es corben per la influència dels corrents càlides o fredes.
El mapa de Isotermes marines mostren variacions estacionals de la mateixa manera com esdevenen les terres emergides, encara que hem d'indicar que l'amplitud tèrmica és menor que en els continents. En aquest sentit les màximes amplituds tèrmiques en l'aigua del mar se situen en latituds mitjanes (45º/65º) i són més agudes en l'Hemisferi Nord, al que no és aliè la major continentalitat del mateix.
L'anàlisi de la distribució vertical ens indica que les variacions tèrmiques de la superfície oceànica es van simplificant a mesura que augmenta la profunditat. Així per exemple, als 200 m. encara subsisteixen els contrastos comentats, a certes latituds, entre les costes occidentals i orientals d'un cert continent, influenciades per corrents marins diferents. En canvi, quan s'aconsegueixen grans profunditats, l'oceà es mostra molt homogeni, entre els 0 i els 2º C.
Una anàlisi ens mostra que el descens tèrmic des de la superfície fins als fons abissals no és uniforme, sinó que mostra una certa estratificació tèrmica; fins al punt que es pot diferenciar una primera capa anomenada superficial o epitalasia, que acusa directament la temperatura ambiental mitja. Per sota de ella, als 700 a 800 m. es troben una termoclina o superfície de discontinuïtat tèrmica, que marca la transició brusca de temperatura. A partir d'aquesta capa, es dóna un descens tèrmic més lent.

aigua de marea

Moviment periòdic de les aigües del mar.

aigua de percolació

Aigua que passa a través de la roca o del sòl sota la força de la gravetat.

aigua de pluja

Fenomen atmosfèric consistent en una precipitació aquosa en forma de gotes líquides, el diàmetre de les quals es troba generalment comprès entre 0,5 i 7 mm, i que cauen a una velocitat de l'ordre dels 3 m/seg.

aigua de quaderna

Aigua que en la sentina es troba damunt de la cara alta de les quadernes d'un vaixell.

aigua de sentina

Aigua que es troba estancada en aquesta part del vaixell, la descàrrega de l'aigua de sentina en els vaixell és una tasca típica, no obstant això, l'abocament d'oli mineral, com una part de l'aigua de sentina, no està permès, degut al fet que l'oli conté compostos orgànics la majoria d'ells no són fàcilment biodegradables, molts vaixells tenen instal·lat un separador d'oli/aigua per a purificar l'aigua de sentina abans de descarregar-la, degut al fet que l'abocament de l'aigua de sentina és nociu per al medi ambient i la salut, l'organització marítima internacional (IMO) estipula un màxim de 15 ppm d'oli en l'aigua de sentina descarregada al mar.

aigua de superficie

L'aigua de superfície o l''aigua superficial és l'aigua continental, excepte les aigües subterrànies; les aigües de transició i les aigües costaneres, i, en el que es refereix a l'estat químic, també les aigües territorials, segons al definició a la Directiva marc de l'aigua de la Unió Europea.
L'aigua superficial es produeix pel vessament generat a partir de les precipitacions o per l'aflorament d'aigües subterrànies. Es poden presentar en forma correntosa, com en el cas de corrents, rius i rierols, o quietes si es tracta de llacs, reservoris, embassaments, llacunes, aiguamolls, estuaris, oceans i mars.
Per propòsits regulatoris, sol definir l'aigua superficial com tota aigua oberta a l'atmosfera i subjecta a escorrentia superficial. Un cop produïda, l'aigua superficial segueix el camí que li ofereix menor resistència. Una sèrie de rierols, rierols, corrents i rius porten l'aigua des d'àrees amb pendent descendent cap a un curs d'aigua principal. El 2000, la Unió Europea va decretar la Directiva marc de l'aigua, que imposa als estats membres de redigir un pla hidrològic per a cada conca, que inventaria l'estat actual i les mesures per tal de millorar la qualitat de l'aigua de manera durable.
Una àrea de drenatge sol denominar com conca de drenatge o conca hidrogràfica.
La qualitat de l'aigua està fortament influenciada pel punt de la conca en què es desvia per al seu ús. La qualitat de corrents, rius i rierols, varia d'acord amb els cabals estacionals i pot canviar significativament a causa de les precipitacions i vessaments accidentals. Els llacs, reservoris, embassaments i llacunes presenten en general, menor quantitat de sediments que els rius, però estan subjectes a majors impactes des del punt de vista d'activitat microbiològica. Les masses d'aigua quietes, com ara estanys i reservoris, envelleixen en un període relativament gran com a resultat de processos naturals. Aquest procés d'envelliment està influenciat per l'activitat microbiològica que es troba relacionada directament amb els nivells de nutrients en la massa d'aigua i es pot veure accelerada per l'activitat humana.

aigua del cel

A les costes de llevant i ponent nom que la gent de mar sol donar a la pluja i a l'aigua de pluja, per diferenciar-la de l'aigua de mar.

aigua del fons

Aigua de mar procedent de les zones polars de superfície que, després d'haver baixat cap als nivells més profunds d'una conca oceànica, s'estén pel fons cap a les baixes latituds.

aigua del pla

Aigua que no corre a la caixa de bombes per algun entrebanc en el pla del vaixell.

aigua depurada

La destil·lada o bé desmineralitzada utilitzada com a component de l'electròlit barrejada amb l'àcid sulfúric i per compensar la pèrdua d'aigua en les bateries que necessiten manteniment.
Sinònim aigua destil·lada

aigua descolorida

Àrees acolorides anormals al mar, a causa de l'existència de baixo fons. Aigua de mar amb un color diferent a el blau o verd que normalment s'observa. S'han denunciat variacions a colors vermell, groc, verd i marró com així també a negre i blanc.
Les decoloracions es poden presentar en taques, franges o en àmplies zones i pot ocasionar-ne per concentracions de partícules orgàniques o inorgàniques o plàncton.

aigua desmineralitzada

Aigua que és tractada per a eliminar els minerals que contingui en dissolució.

aigua disponible

Aigua del sòl que pot ésser absorbida fàcilment pels arrels de les plantes.
Generalment és considera que és l'aigua retinguda en el sòl sota una pressió de 0,3 i 1,5 bares.

aigua dolça

L'aigua dolça o continental, és l'aigua que té concentracions mínimes de sals en dissolució, especialment clorur de sodi. La majoria d'aigua dolça és de rius, llacs i deus subterrànies, i també en forma de neu o gel. En contrast, l'aigua de mar es troba sobretot en els mars i oceans. En darrer terme, tota l'aigua dolça prové de l'atmosfera, en forma de precipitació o condensació. El fet que una aigua sigui dolça no implica que pugui ser potable.
L'aigua dolça, que la majoria d'éssers vius terrestres necessita per créixer i desenvolupar-se, representa només el 2,75% de tota l'aigua del nostre planeta, i a més està desigualment distribuïda. D'aquest 2,75% d'aigua continental (ja que n'hi ha que tenen més concentració de sal que l'aigua marina), el 2,05% es troba en forma de gel, el 0,68% són subterrànies i només el 0,0111% són superficials, de les quals el 0,01% són llacs i estanys, el 0,001% són humitat en el sol i només el 0,0001% és als rius.
L'accés a l'aigua dolça és determinant en l'expansió de les espècies terrestres. També és determinant per la població humana. De fet, es preveu que l'accés a aigua dolça en condicions sanitàries adequades pot provocar molts conflictes en un futur proper.
- Contaminació de l'aigua judicial. L'aigua està contaminada o no és potable quan conté una quantitat de residus tòxics o patològics suficients per posar en perill l'organisme humà, provocant-li alguna malaltia o, fins i tot, la mort. També es considera que una aigua està contaminada si pot causar perjudicis als ecosistemes als que s'allibera.
- Les causes principals de la contaminació de l'aigua dolça a la Terra pot provenir d'orígens diferents:
a) Domèstic: aigües procedents de la neteja personal, la neteja de la llar,etc.
b) Agrícola i ramader: aigües contaminades pels adobs i pesticides, i per les deposicions i els purins dels animals de les granges.
c) Industrial: aigües alterades per residus d'origen diferent, com els residus metàl·lics pesants (mercuri, plom, etc.).
d) Natural: Les aigües contaminades amb materials com el sulfur d'hidrogen procedents de l'activitat volcànica o metalls pesants que han estat rentats en el seu pas sobre el terreny poden esser una causa de contaminació natural, o no antròpica, de l'aigua.
Els residus humans i d'origen animal, quan es barregen amb l'aigua, originen les aigües residuals o fecals.

aigua dura

Aigua que conté una elevada concentració d'ions positius, com calci i magnesi.
Els ions positius divalents determinen la duresa de l'aigua.

aigua dura

L'aigua que ofereix resistència a l'avanç de les piragües.

aigua dormida

Aigua que no té moviment.

aigua en el pla

Aigua que no va a la caixa de bombes per algun destorb en el pla del vaixell.

aigua estàndard

Preparació d'aigua de mar en laboratori amb propietats conegudes, per a ser usada com un estàndard en experiments de mesurament de l'aigua marina.

aigua estratificada

Aigua lenítica amb uns gradients de temperatures que condueixen a l'aparició d'una capa superficial, més càlida i isoterma que sura sobre una capa d'aigua més freda, més densa i generalment també isoterma.
Entre la capa superior, el epilímnion, i la capa més profunda, el hipolímnion, existeix una zona de transició, el metalímnion.
L'estratificació tèrmica pot tenir un període de vida molt curt o persistir al llarg de l'època més càlida de l'any.
Els llacs la superfície dels quals es gela durant l'estació freda poden mostrar una estratificació inversa; una capa superficial, més freda (<4º C) surant sobre aigua més càlida.
L'aigua presenta una densitat màxima a 4º C i durant l'estratificació i l'estratificació inversa l'aigua més profunda té una temperatura de aproximadament 4º C.

aigua fangosa

Aigua bruta amb fang o llot.

aigua ferruginosa

Aigua rica en ferro.

aigua fòssilitzada

Aigua fossilitzada és aigua subterrània que ha romàs segellada en un aqüífer durant un llarg període. L'aigua pot restar en "aqüífers fòssils" durant milers o milions d'anys. Quan els canvis geològics del voltant fan que l'aqüífer no s'ompli més per les precipitacions, l'aigua esdevé atrapada dins i es coneix com a aigua fossilitzada.
L'aqüífer Ogallala i l'aqüífer de pedres sorrenques de Núbia es troben entre els més notables entre els que tenen aigua fossilitzada. També hi ha aquest tipus d'aqüífers al Sàhara, el Kalahari, i la Gran Conca Artesiana. A l'Antàrtica el Llac Vostok té l'aigua fossilitzada.
L'aigua fossilitzada no és un recurs renovable. Tenen poca recàrrega i l'extracció de la seva aigua es fa com una activitat minera.

aigua freàtica

Aigua subterrània present en la zona freàtica.

aigua gris

Aigua que drena de cuines, rentavaixelles, dutxes, bugaderies, banys i rentamans. No inclou aigües residuals, aigües residuals mèdiques o aigua de la sentina dels espais de màquines ..

aigua higroscòpica

Vapor d'aigua absorbit per les partícules del sòl originalment contingut en l'atmosfera.
Aquesta absorció està relacionada amb la matèria col·loïdal.

aigua intermèdia

L'aigua intermèdia resulta també de l'aigua superficial que s'enfonsa per una convergència, o de la qual s'ha format com aigua profunda en una conca i vessat per fora d'ella; es troba entre els 700 i els 1.500 metres de profunditat.

aigua intermèdia Antàrtica

Massa d'aigua oceànica formada en superfície, en la zona pròxima a la Convergència Atlàntica, que es desplaça des de aquestes latituds cap al Nord a una profunditat de 900 metres.
Aquesta massa d'aigua arriba a recórrer en l'Atlàntic nord, a latitud d'entorn de a 25º N.
Esta tipificada per la seva baixa salinitat i temperatura.

aigua líquida integrada verticalment

Propietat calculada pel radar WSR-88D que pren en compte la refractivitat tridimensional d'un eco.
El valor VIL "Vertically-Integrated Liquid Water" màxim d'una tempesta és útil per a determinar el seu potencial de severitat, especialment en termes de grandària màxima de la calamarsa.

aigua lleugera

Aigua normal, per oposició a la pesada.

aigua mansa

Aigua estancada en qualsevol paratge.

aigua mar

Estany costaner format per aigua de mar.

aigua marina

Sinònim d'aigua de mar.

aigua mediterrània

Massa d'aigua formada en el Mediterrani a traves de l'Estre de Gibraltar.
L'aigua se origina en el Mediterrani oriental, des d'on flueix ver l'oest per ajuntar-ne amb les costes algerianes i la mar d'Alboran a una profunditat de 500 metres degut a la seva elevada salinitat.
Aquesta aigua densa surt finalment al Atlàntic a través de l'Estret de Gibraltar, relativament amb aigües somes, i una profunditat per sota del 150 metres, mentre que de forma simultània i per sobra, l'aigua atlàntica, més lleugera entra per el mediterrani.
L'aigua mediterrània, una vegada en l'Atlàntic, baixa a una profunditat de 1.000 metres on és forma una massa d'aigua clarament identificable.

aigua meteòrica

Aigua d'origen atmosfèric que arriba a l'escorça terrestre ja sigui com a precipitació o com infiltració des de magatzems d'aigües superficials.

aigua mineral

Aigua mineral és una categoria d'aigua que es caracteritza per una presència important de substàncies minerals i altres substàncies amb efectes particulars que n'alteren el gust o li donen un valor terapèutic i que cal que disposin d'una autorització específica de l'administració per a ser considerades oficialment com a tals.
L'aigua mineral natural és una aigua d'origen subterrani, protegida de qualsevol contaminació.
Les seves característiques químiques han d'ésser estables.
Les seves propietats favorables a la salut les ha de tenir de forma natural (no pas afegides).
No és aigua potable en el sentit reglamentari ja que sovint conté substàncies minerals en quantitats molt importants per a poder ser aigua de consum exclusiu.

aigua moixa

Aigües somes o mortes.

aigua morta

És l'aigua arrossegada per la fricció d'un vaixell en el seu moviment.
El fenomen és major sobre la línia d'aigües i disminueix amb la profunditat, augmentant cap a la popa del vaixell.

aigua morta

Interval durant el qual la velocitat del corrent de marea és molt feble o nul·la; generalment es refereix a el període d'inversió entre els corrents de flux i reflux.

aigua morta

Aigua que entra al vaixell com recalant-ne o per intervals.

aigua neu

Aigua que cau dels núvols barrejada amb neu.

aigua no disponible

Aigua que està present en el sòl, però que no pot ser absorbida per les plantes amb la deguda rapidesa com per suplir les seves necessitats.

aigua normal

Aigua de mar de composició normalitzada, que la seva clorinitat està compresa entre 19,30 i 19,50 per mil % i ha estat determinada amb una aproximació de +/- 0,001 per mil, l'aigua normal s'utilitza com patró per als mesuraments de clorinitat.

aigua oceànica

L'oceà conté el 97% de l'aigua de la Terra; a l'atmosfera està el 0,001%. Els processos que intercanvien i transformen l'aigua en vapor, en líquid o en sòlid són fonamentals per al clima i per la pròpia vida.
L'aigua és una de les substàncies més comuns, però té algunes propietats físiques i químiques inusuals. És un dels pocs líquids naturals i pot trobar-se en les tres fases: vapor d'aigua, aigua líquida i gel sòlid. Té una calor específic i una calor latent grans, de manera que són necessàries grans quantitats d'energia per elevar la seva temperatura, per fondre gel o per evaporar aigua. Aquestes característiques controlen en gran mesura la distribució de temperatura a la Terra, sent els climes oceànics més uniformes que els continentals. Hi ha altres propietats de l'aigua, poder dissolvent alt, constant dielèctrica gran i tensió superficial gran, entre altres, que asseguren reaccions essencials perquè la vida continuï el seu desenvolupament. La majoria d'aquestes propietats no queden molt afectades per la presència de les sals dissoltes que diferencien l'aigua salina de l'aigua dolça, molt menys abundant.
L'aigua del mar és una dissolució complexa que conté tots els elements estables; les tècniques analítiques actuals han identificat prop de la meitat d'ells, però molts estan presents en concentracions ínfimes, menys d'una part per milió. Els constituents principals d'un quilogram típic d'aigua de mar són 965 g d'aigua al costat de 19,353 g de clorur, 10,760 g de sodi, 2,712 g de sulfat, 1,294 g de magnesi i quantitats menors de calci, potassi, bicarbonat, bromur, estronci, bor i fluorur. S'ha trobat que mostres d'aigua de gairebé qualsevol part dels oceans oberts contenen aquests constituents en proporcions molt properes, de manera que tota l'aigua del mar pot tractar-se com una barreja uniforme diluïda amb quantitats variables d'aigua dolça. A causa d'aquesta constància, gairebé absoluta, en la composició, la salinitat pot estimar amb precisió mesurant la conductivitat elèctrica d'una mostra a una temperatura coneguda.
Les propietats de l'aigua dolça depenen de la pressió i de la temperatura; les de l'aigua de mar es veuen afectades també per la salinitat. La densitat de l'aigua de mar, per exemple, depèn de la temperatura, la pressió i la salinitat de forma complexa: disminueix quan la temperatura augmenta, però creix amb la salinitat i la pressió. La densitat és important perquè l'oceà tendeix a moure de manera que l'aigua més densa estigui en el fons i l'aigua menys densa a la superfície. Una altra propietat important de l'aigua de mar és la seva gran capacitat per absorbir la radiació electromagnètica, especialment la del Sol. Fins i tot en les aigües més clares gairebé tota la radiació solar incident (el 99%) és absorbida en els 100 m superiors de l'oceà, on pot ser utilitzada en la fotosíntesi per transformar carboni inorgànic i elements nutrients en organismes biològics com el plàncton. A profunditats superiors l'oceà és fosc i les seves propietats només poden canviar en barrejar.
No obstant això, les ones sonores poden transmetre a través de l'oceà amb pèrdues relativament petites: una càrrega de profunditat feta esclatar a Perth, a l'oest d'Austràlia, pot detectar-ne en les Bermudes, a l'Atlàntic nord. Això permet que tant l'home com els animals marins puguin usar sons per comunicar sota l'aigua. Les profunditats oceàniques es mesuren per eco sonor, es calculen a partir del interval de temps que triga un pols de so a arribar al fons i tornar. El sonar funciona de manera similar, però el feix es transmet amb un angle respecte a la vertical, per detectar i representar submarins, bancs de peixos o la forma i la textura del fons marí.
- Característiques i propietats. El reconeixement sobre la forma i l'extensió dels oceans sembla que es pot remuntar al moment de la Història que s'ha anomenat dels grans descobriments geogràfics, són les grans etapes de la navegació (Colom, Magallanes o Elkano). Haurem d'arribar al s. XIX, coincidint amb l'expedició del vaixell oceanogràfic Challenger, per arribar a obtenir les primeres valoracions de caràcter global sobre les característiques i propietats de l'aigua del mar. Les investigacions oceanogràfiques, dutes a terme en les últimes dècades mitjançant la utilització d'instruments més sofisticats, han permès a la ciència actual tenir un coneixement científic de l'oceà molt més concret. Ens interessa saber la composició química de l'aigua, la seva temperatura, la seva salinitat, la seva densitat i el caràcter dels seus sediments.

aigua pesada

S'anomena aigua pesada, formalment òxid de deuteri, a una molècula de composició química equivalent a l'aigua, en la qual els dos àtoms del isòtop més abundant del hidrogen, el protio, són substituïts per dos de deuteri, un isòtop pesat del hidrogen (també conegut com "hidrogen pesat").

aigua plujana

A Empordà aigua de pluja.

aigua poc profunda

Comunament, aigües la profunditat de les quals és tal que les ones superficials es veuen notablement afectades per la topografia del fons.
S'acostuma considerar com aigües succintes a aquelles en les quals la profunditat és menor que la meitat de la longitud de l'ona superficial.

aigua potable

Aigua dolça que es destina per a consum humà, com beure, rentar-se les dents, banyar-se o dutxar-se; per a ús en zones d'aigües recreatives; per a ús a l'hospital del vaixell; per a la manipulació, preparació o cocció d'aliments; i per a la neteja de les àrees d'emmagatzematge i preparació d'aliments, estris i equip.
L'aigua potable, segons el definit per les Guies per a la qualitat de l'aigua potable de l'OMS (2008), no representa cap risc significatiu per a la salut durant el seu consum de per vida, incloent les diferents sensibilitats que poden produir-se en les diferents etapes de la vida.

aigua potable en els vaixells

Les navegacions marítimes llargues fan que sigui imprescindible el transport d'aigua potable a bord d'un vaixell. Depenent de les circumstàncies ambientals i de la qualitat dels aliment sòlids ingerits, una persona necessita una certa quantitat diària d'aigua per a mantenir un nivell de salud òptim. Si es beu menys es produeix la deshidratació del cos en un grau més o menys perjudicial. Una persona pot resistir uns tres dies sense beure abans de morir de set (per deshidratació). El transport de l'aigua potable necessària es pot reduir a dues menes de recipients: els recipients mòbils i els dipòsits integrats en el vaixell.
Dos altres sistemes foren emprats tradicionalment per a complementar la quantitat d'aigua potable disponible: la recollida d'aigua de pluja i la destil·lació d'aigua de mar en un alambí. Modernament, des de fa algunes dècades, hi ha els sistemes de potabilització per osmosi inversa.
- Qualitat de l'aigua. Durant segles la qualitat de l'aigua a bord d'una nau destinada a travesses llargues fou molt deficient. Encara que el vaixell salpés (d'un port) carregat amb aigua potable pura i cristal·lina, al cap de poc temps (potser vuit dies) l'aigua es començava corrompre en alguns dels recipients. La manca d'higiene tampoc no ajudava a mantenir la salubritat de l'aigua.
El problema no es va solucionar fins que no s'empraren recipients adequats (per exemple les bótes encalcinades interiorment.
Més tard, les marines de guerra i mercant disposaren de diversos antisèptics.

aigua potable en la mar

L'aigua potable serà la necessitat més urgent.
Si l'embarcació d'emergència està equipada amb alambí o aparell químic per a llevar la sal de l'aigua de mar.
Aprendre abans a muntar-lo i a fer-lo funcionar.
Probablement haurà una mica d'aigua en l'embarcació i caldrà aparellar un equip per a ajuntar aigua de pluja.
Usar la capa d'àncora, del bot o de la vela, o qualsevol tros de lona; tenint la precaució de dessalar la superfície receptora, el que farem és: davant els primers símptomes de pluja, la netejarem amb aigua de mar, per a dissoldre la sal dipositada sobre ella, aquest rentat ha de continuar, amb les primeres gotes de pluja ajudant-nos amb una esponja o camisa, una vegada neteja la superfície, sí recollim l'aigua de pluja.
S'estimarà el temps que ésser a la deriva i es racionarà l'aigua d'acord amb l'estimació.
Un home necessita aproximadament mig litre d'aigua per dia per a mantenir-se bé, però pot sobreviure amb bastant menys de quart litre.
Un home en perfecta salut pot viure de vuit a dotze dies sense aigua.
L'aigua durarà més si la hi té en la boca per llarga estona, esbandint-se o fent una gàrgara primer i empassant-la després.
Si no hi ha aigua, no menja, ja que la digestió consumeix la humitat del cos.
Conservar l'aigua que hi ha en el cos és gairebé tan important com tenir aigua per a beure.
Per a evitar l'excessiva transpiració caldrà abstenir-se d'exercicis innecessaris.
Si fa calor es llevarà (però no llençarà) tota la roba excepte el barret, camisa, pantalons, que són necessaris per a evitar les cremades del sol.
S'aixecarà un tendal per a protegir-ne del Sol, però no ha d'interrompre la brisa.
Mantingui la roba mullada amb aigua de mar a fi que l'evaporació refredi el cos, però suspengui això si sent calfreds.
Esbandida la roba en el mar almenys una vegada al dia per a evitar acumulació de sal.
Assequi-la al capvespre per a evitar el refredament excessiu a la nit.
En temps fresc mantingui la roba seca.
En l'Àrtic i en l'Antàrtica, es pot beure l'aigua de les llacunes formades pel gel fos pel sol i el gel flotant de més d'un any, si no s'han posat salobres per l'esquitxada de l'aigua salada.
La ració d'aigua serà basada en un càlcul curós de les possibilitats de ser rescatat i l'eventualitat de recollir aigua de pluja.
No begui aigua de mar doncs li augmentarà la set i li ocasionarà un fort malestar.
No obstant això, es pot obtenir alleugeriment humitejant els llavis i esbandint-se la boca amb aigua de mar, i també humitejant les galetes amb una petita quantitat d'ella.
Però cal recordar que l'aigua de mar, ingerida en qualsevol forma en quantitats majors és molt perillosa.
No prendre orina; conté substàncies nocives que augmenten enormement la set.

aigua potable per al consum

Característiques i composició determinada d'aigua que es destina al consum humà, usualment la hi extreu de les profunditats del sòl i la hi manté protegida d'impureses per mètodes de filtres i depuració.

aigua precipitable

Quantitat de pluja que resultaria de la condensació i precipitació de la humitat total pressent en una columna d'aire de l'atmosfera.
La major part de la humitat atmosfèrica està continguda el l'atmosfera inferior, en el primer 5.000 metres.
Con a mitjà aquesta columna d'aire de 1 m de secció conté un vapor d'aigua equivalent a 5 i 2,5 mm de pluja.
El temps de residencia mitjà de l'aigua en l'atmosfera es de nou dies.

aigua prima

Aigua que conté una quantitat molt petita de sals.

aigua profunda

L'aigua profunda és la qual generalment està entre els 1.500 i els 3.000 metres i prové de les altes latituds per enfonsaments de les masses que es localitzen a menys profunditat.
La formació de les aigües de fons es porta a terme per l'enfonsament de l'aigua superficial d'alta salinitat que al refredar-se intensament augmenta la seva salinitat i es desplaça arribant a les grans profunditats de l'oceà.
Aquests tipus de masses d'aigua dels oceans es presenten diferents en l'un i l'altre hemisferi degut, principalment, a la forma diferent que es distribueixen els continents i els mars, el que constitueix la base per a la formació dels corrents.

aigua profunda del Atlàntic Nord

Massa d'aigua profunda que te el seu origen fonamental en la mar de Noruega, des d'on l'aigua profunda entre Escòcia, Irlanda i Grenlàndia, per precipitar-se, formen cascades submarines en les profunditats de l'Atlàntic.
En principi es va pensar que aquesta aigua podia generar-ne en l¡'extrem meridional de Grenlàndia, on les aigües ja de per si salines de l'Atlàntic Nord guanyaven en densitat al refredar-se al hivern, enfonsar-se cap les profunditats oceàniques.

aigua residual

Efluents líquids aquosos provinents com deixalla de l'activitat urbana, industrial, ramadera o agrícola que es caracteritzen per haver perdut en el procés alguna de les seves característiques de qualitat principalment a causa de l'addició de substàncies dissoltes o en suspensió o d'agents biològics.

aigua residual domèstica

Són les aigües residuals procedents de zones d'habitatge i de serveis, generades principalment per les excretes humanes i les activitats domèstiques.

aigua residual industrial

Totes les aigües residuals generades des de locals utilitzats per a efectuar qualsevol activitat industrial o comercial, que no siguin aigües residuals domèstiques ni aigües de vessament pluvial.

aigua residual urbana

Són les aigües residuals domèstiques o la barreja de les mateixes amb aigües residuals industrials i/o aigües de vessament pluvial.

aigua salada

Aigua que té gust salat.

aigua salabrosa

L'aigua salobre, salobrenca, salabrosa o salancosa és l'aigua o eflorescència salina que té més sal dissolta que l'aigua dolça, però menys que l'aigua de mar. Tècnicament, es considera aigua salobre la que té entre 0,5 i 30 grams de sal per litre, expressats més sovint com de 0,5 a 30 parts per mil. L'aigua salobre és típica dels estuaris de rius de cert cabal i resulta de la barreja de l'aigua de riu corresponent amb l'aigua de mar. També es pot trobar aigua salobre d'origen fòssil en certs aqüífers associats amb roques salines. Es pot obtenir a partir de la mescla d'aigua dolça i aigua de mar. El terme salobre però, cobreix un rang de salinitat i no és una condició definida amb precisió. És característic de l'aigua salobre que la seva salinitat pugui variar considerablement al llarg del temps i del lloc.

aigua salobre

És l'aigua que té més salinitat que aigua dolça, solament tant com aigua de mar.
Pot resultar de barrejar-se de l'aigua de mar amb l'aigua dolça, com endins estuaris, o pot ocórrer en fòssil salobre aqüífers.
La paraula ve d'Holandès mig arrel "brak," el significar "salat".
L'aigua salobre és també el residu primari de l'energia blava procés.
Perquè l'aigua salobre és hostil al creixement de la majoria de l'espècie terrestre de la planta, sense la gerència apropiada és perjudicial a l'ambient.
L'aigua salobre conté entre 0.5 a 30 grams de sal per litre, expressat més sovint com 0.>5 a 30 porcions per mil.
Així, salobre cobreix una gamma de règims de la salinitat no es considera una condició exacte definida.
És característic de moltes aigües superficials salobres que la seva salinitat pugui variar l'espai i/o el temps considerablement excessius.

aigua segura

Davant la dificultat de poder disposar d'aigua potable disponible per a consum humà en molts llocs del planeta, principalment per motius de cost, associats a prioritats dels governs locals, s'ha consolidat el concepte d'aigua segura com sent l'aigua que no conté bacteris perillosos, metalls tòxics dissolts, o productes químics nocius a la salut, i és per tant considerada segura per a beure.
Existeixen nombrosos programes de cooperació internacional l'objectiu de la qual se centra a divulgar procediments fàcils i econòmics per a obtenir aigua segura, dirigits a països en vies de desenvolupament.

aigua selenitosa

Aigua natural que vaig explicar dissolt sulfat de calci amb més de 500 o 600 ppm de SO4.

aigua sobre calenta

L'expressió aigualeix sobre calenta es refereix a l'aigua la temperatura de la qual està compresa entre el punt d'ebullició (100° C) i la temperatura crítica (374° C) i que es manté líquida per efecte de la pressió.
També es coneix com aigua subcrítica i aigua calenta a pressió.
L'aigua sobre calenta es manté líquida degut al fet que la sotmet a pressió quan sobrepassa el punt d'ebullició, o perquè s'escalfa en un dipòsit tancat, amb un espai superior, on l'aigua líquida està en equilibri amb el vapor a la pressió de saturació.
No es tracta de l'aigua a pressió atmosfèrica per sobre del seu punt d'ebullició normal, que no ha bullit, a causa de la falta de llocs de nucleació, per a la qual també s'utilitza el terme sobreescalfament.
Moltes de les propietats anòmales de l'aigua es deuen a enllaços d'hidrogen molt forts.
En una àmplia gamma de temperatures de sobreescalfament, els enllaços d'hidrogen es trenquen, canviant les seves propietats més del que normalment s'esperaria mitjançant un augment de temperatura per si sol.
L'aigua es converteix de fet en menys polar i es comporta més com un dissolvent orgànic, com el metanol o el etanol.
En ella augmenta notablement la solubilitat dels materials orgànics i gasos, i pot actuar com un dissolvent, reactiu o catalitzador en aplicacions industrials i d'anàlisis, inclosa la destil·lació, reaccions químiques i la neteja.

aigua sobre quaderna

L'aigua sobre quaderna es la que a la sentina es troba des de la cara alta de les quadernes.

aigua sobre refredada

Aigua en estat líquid la temperatures és menor que 0º C.
En els núvols que es produeixen en nivells mitjans i alts de l'atmosfera les gotetes d'aigua poden assolir temperatures de fins a -15° C abans de congelar.

aigua subfosa

Aigua que es manté en l'estat líquid encara que s'ha refredat a una temperatura menor que el punt de congelació normal.

aigua subterrània

L'aigua subterrània representa una fracció important de la massa d'aigua present a cada moment en els continents.
Aquesta s'allotja en els aqüífers sota la superfície de la terra.
El volum de l'aigua subterrània és molt més important que la massa d'aigua retinguda en llacs o circulant, i encara que menor al de les majors glaceres, les masses més extenses poden aconseguir milions de Km.
L'aigua del subsòl és un recurs important i d'aquest es proveeix gran part de la població mundial, però de difícil gestió, per la seva sensibilitat a la contaminació i a la sobreexplotació.
És una creença comuna que l'aigua subterrània plena cavitats i circula per galeries.
No obstant això, no sempre és així, doncs pot trobar-se ocupant els intersticis (porus i esquerdes) del sòl, del substrat rocós o del sediment sense consolidar, els quals la contenen com una esponja.
L'única excepció significativa, l'ofereixen les roques solubles com les calcàries i els guixos, susceptibles de sofrir el procés anomenat carstificacions, en el qual l'aigua excava avencs, cavernes i altres vies de circulació, model que més s'ajusta a la creença popular.

aigua superficial

L'aigua superficial es troba, en general, com una capa de 150 metres d'espessor, molt influïda pels processos externs i els corrents; i per tant, les seves característiques varien segons la regió i l'època de l'any, principalment en les latituds mitjanes.
La massa d'aigua superficial es troba en constant canvi en els tres oceans a causa, principalment, de la temperatura que, com ja es va veure, al modificar-se produeix canvis en, la densitat i, per tant, en la salinitat.
Quan les masses d'aigua superior s'estenen fins als 40° de latitud se'ls domina masses d'aigua centrals superiors i presenten una distribució semblant en els oceans de l'hemisferi Sud; però no succeeix així en l'hemisferi Nord on la de l'Oceà Pacífic difereix de la de l'Oceà Atlàntic quant a la seva relació temperatura salinitat, sent en l'Atlàntic la temperatura mínima en 2º C menor que en el Pacífic, mentre que la salinitat presenta 2° de més.

aigua superior

Es considera que l'aigua superior està localitzada entre els 150 i 700 metres de profunditat, separada de l'anterior per una zona bé delimitada de temperatura (l'anomenada termoclina), i s'origina de l'enfonsament de l'aigua superficial, en moviments de convergència.

aigua tèrbola

L'aigua tèrbola o amb color, és un efecte no desitjat que es pot produir com a conseqüència de la incorporació de partícules a causa de treballs de manteniment o de reparació de canonades durant una emergència.
L'aigua tèrbola o amb color, és millor deixar-la córrer i no consumir-la fins que torni a sortir clara i transparent. El procés pot durar uns minuts. Recomanem aprofitar per netejar filtres que tinguin instal·lats.

aigua tova

Aigua que conte quantitats menors de 50 mil·ligrams per litre de sals càlciques i magnèsiques com carbonats en dissolució.

aigua vent

Pluja amb vent fort.

aigua viva

Aigua que entre a l'interior d'un vaixell per alguna via d'aigua en la part submergida del buc.

aiguabarreig

Confluència d'aigües corrents o d'un corrent i el mar.

aiguabatent

Baterell de l'aigua, indret on bat l'aigua.

aiguabatre

Batre, la tempesta, la pluja, etc., amb aigua.

aiguada

Lloc en terra on es pren l'aigua dolça que pot servir per aprovisionar al vaixell.

aiguada

Provisió d'aigua potable.

aiguada

A Mallorca aiguat.

aiguada d'un vaixell

Quantitat d'aigua potable que porta una embarcació per al consum de la tripulació i del passatge.

aiguadeix

Dipòsit fluvial, al·luvió.

aiguader

Persona que tragina aigua o en ven.

aigual

Antigament se'n deia d'un indret cobert d'aigua, on hi ha aigua.

aigualida

Provisió d'aigua potable.

aigualida

Lloc en terra on es pren l'aigua dolça.

aigualleixos

Trossos de fusta, brossa, etc., que el mar arrossega.

aiguamoix

Pluja petita.

aiguamoix

Paratge en què la terra està tan saturada d'aigua que hi fa mal anar I mal treballar.

aiguamoll

En geografia, un aiguamoll, pantà, maresma, marenda o marjal és un terreny impermeable i planer amb herbes, joncs, canyes, i altres plantes herbàcies (en ocasions amb la presència també de plantes llenyoses d'alçada reduïda, com els tamarius) en un medi d'aigües someres.
Se sol usar el mot aiguamoll per a aquells ecosistemes pantanosos on dominen les canyes, les herbes i les plantes baixes, i pantà per a aquells on predominen els arbres.
L'aigua d'un pantà pot ser també d'aigua dolça, salobre o salada.
Els aiguamolls costaners, també anomenats maresmes i, sobretot al país valencià, marjals, poden ésser associats amb estuaris o amb petits estrets o graus entre bancs de sorra i la costa.
Els aiguamolls són un ecosistema de vital importància, ja que sovint serveixen com a terreny de cria per a una gran varietat de vida animal.

aiguaneix

L'aiguaneix, aiguanaix o capçalera d'un riu o rierol és el indret a partir del qual l'aigua brolla. L'aiguaneix és el punt més allunyat del corrent del riu partint de la seva desembocadura o de la seva confluència amb un altre riu o rierol. Quan més d'una font alimenta un riu, el més habitual és de considerar el més alt com la seva font. El més llunyà es diu el corrent de capçalera.
El corrent pot començar a un salt d'aigua, un llac, un pantà, una deu, un ullal o una glacera segons les característiques geològiques o topogràfiques del indret. La major part dels rius tenen origen en llocs on les aigües subterrànies surten a la superfície.
- Del punt de vista de la seva conformació es poden distingir els aqüífers lliures, i els aqüífers confinats.
a) Riu o llac (a), en aquest cas és la font de recàrrega d'ambdós aqüífers.
b) Sòl porós no saturat.
c) Sòl porós saturat, en el qual hi ha una camada de terreny impermeable (d), format, per exemple per argila, aquest estrat impermeable confina l'aqüífer a cotes inferiors.
d) Sòl impermeable.
e) Aqüífer no confinat.
f) Fo.
g) Pou que capta aigua de l'aqüífer no confinat.
h) Pou que arriba a l'aqüífer confinat, sovint l'aigua brolla com en un brollador o font, anomenat pou artesià.

aiguaneu

L'aiguaneu és una precipitació força uniforme de neu mig fosa o de pluja i de neu barrejades. Des de la nevada seca fina fins a la pluja, hi ha tots els graus de transició: cristalls humits, flocs molls d'aigua o neu barrejada amb aigua líquida. De la mateixa manera que la pluja i la neu ordinària, l'aiguaneu pot caure de manera contínua o en forma de xàfec. Els gèneres de núvols que poden donar aquest meteor són els altostrats, nimbostrats, estratocúmuls i cumulonimbes; ocasionalment també es pot desprendre d'un cúmul.
Aquest fenomen es deu a la presència d'aire prou temperat per a fondre la neu parcialment però no suficientment càlid per a transformar tota aquesta neu en pluja. És per tant una neu fosa parcialment que cau a terra amb traces de cristal·lització. És una precipitació transparent no pas blanca com la neu en sentit propi. Amb la caiguda de l'aiguaneu la temperatura pot ser que iniciï una davallada i que acabi convertint-se en una nevada. El codi METAR per l'aiguaneu és RASN.
L'aiguaneu acostuma a caure quan la temperatura de l'aire superficial és de 2-3° C i als estrats superiors de l'atmosfera la temperatura és inferior. Per tant, pel gradient tèrmic que hi ha, la neu (situada a uns 100-200 m d'altitud) es fon perquè troba temperatures més altes. Tanmateix, no són prou altes per a fondre la totalitat de la neu i per això cau barrejada neu i aigua.
L'aiguaneu no acostuma a quallar a terra, llevat quan la temperatura del sòl és inferior a 0° C. Aleshores es poden formar plaques de gel no detectables visualment que són molt perilloses.

aiguapedra

Barreja de pluja i calamarsa.

aiguarràs

L'aiguarràs, també anomenat essència de trementina, és un líquid volàtil i incolor o lleugerament groc, produït mitjançant la destil·lació de la resina, també anomenada galipot, dels pins. Està format principalment per una barreja d'hidrocarburs terpènics, majorment alfa i beta pinens, encara que la seva composició varia depenent de la classe de pi de la qual provingui la resina. Cal diferenciar l'aiguarràs d'origen vegetal, del que es coneix pel nom d'aiguarràs mineral, white spirit o aiguarràs símil, que és un derivat del petroli que es fa servir com a succedani de l'aiguarràs, en la preparació de pintures, vernissos i afins.
Producció. Una de les primeres fonts de la trementina va ser el terebint (Pistacia terebinthus), un arbre mediterrani emparentat amb el pistatxo. En l'actualitat els principals pins productors d'essència de trementina són: pinastre (Pinus pinaster), Pi blanc (Pinus halepensis), Pinus massoniana, Pinus merkusii, Pinus palustris, pi taeda (Pinus taeda) i pi ponderosa (Pinus ponderosa). La destil·lació de trementina obtinguda a partir de pins californians com el pi ponderosa (Pinus ponderosa) i Pinus sabiniana) dóna un tipus d'aiguarràs que és gairebé heptà pur. Quan es produeix pasta de paper amb el procés Kraft emprant com a matèria primera la fusta dels pins, s'obté aiguarràs com a subproducte. Sovint es crema a la mateixa fàbrica per a l'obtenció d'energia.
Usos. El principal ús de l'aiguarràs ha estat sempre com a dissolvent de pintures o com a matèria primera per a la fabricació de pintures i vernissos. En l'actualitat està sent substituït per mescles d'hidrocarburs més barates, tals com el white spirit.
Transformat, l'aiguarràs també s'utilitza per formular repel·lents per a polls, gels per a fregues o emplastres. Altres usos inclouen l'elaboració de fragàncies. Els usos dels pinens que es poden obtenir amb posteriors destil·lacions són també múltiples. El bàlsam del Canadà, també anomenat trementina del Canadà o bàlsam d'avet, és una trementina que es fabrica a partir de la resina del Abies balsamea. La trementina veneciana es produeix a partir del làrix occidental.
La trementina s'utilitza també com a matèria primera en la síntesi de compostos químics aromàtics. La càmfora utilitzada comercialment, linalol, alfa-terpineol i geraniol són generalment produïts a partir de alfa-pinens i beta-pinens, que són dos dels principals components químics de la trementina. Aquests pinens se separen i es purifiquen per destil·lació. La barreja de triterpens i diterpens que queda com a residu després de la destil·lació de la trementina es ven com a pega grega (colofònia).
L'essència de trementina s'agrega també a molts productes de neteja i sanitaris, a causa de les seves propietats antisèptiques i la seva aroma de "net".
A principis de segle XIX, a Amèrica, la trementina de vegades es cremava en làmpades com a alternativa econòmica a l'oli de balena. S'utilitza més habitualment per a la il·luminació a l'aire lliure, a causa de la seva forta olor.
La trementina ha estat durant molt de temps utilitzada com a dissolvent, barrejada amb cera d'abelles o amb cera de carnauba per fer cera per a mobles per a utilitzar-la com a capa protectora en els acabats de fusta greixada.
La trementina i destil·lats del petroli com el querosè s'han emprat en medicina des de temps antics, en remeis casolans per via tòpica i de vegades interna. Tòpicament s'ha utilitzat per a abrasions i ferides, contusions, com a tractament contra els polls, barrejada amb greix animal s'ha utilitzat per a fregues al pit, o per a inhalacions nasals i de gola. Moltes fregues modernes per al pit com el Vicks VapoRub, encara contenen trementina en les seves formulacions. També contenen essència de trementina el Refle.
Encara que l'administració interna d'aquest producte tòxic ja no és comuna avui en dia, antigament s'administrava emmascarant el seu gust amb terrossos de sucre, melassa o mel. Es podia utilitzar com a tractament per als paràsits intestinals, a causa de les seves suposades propietats antisèptiques i diürètiques, i també com a panacea.

aiguat

Precipitació, freqüentment de curta durada i fort, caient de núvols convectives; les gotes o partícules sòlides en els aiguats són usualment més grans que els corresponents elements en altres tipus de precipitacions.
Els aiguats es caracteritzen pels seus començaments i finals sobtats, generalment per canvis grans i ràpids d'intensitat i, més freqüentment, per l'aparença del cel; és a dir, ràpides alternances de núvols fosques, amenaçadores (cumulonimbus) i cels nets de curta durada.

aiguat aïllat

Que ocorren molt separats.

aiguatge

Se'n diu tant de la creixent de les marees vives i de l'aigua que entra o surt del port amb la creixent o la minvant, com del corrent de gran intensitat i naturalesa periòdica, pròpia d'alguns llocs.

aiguatge

Corrents periòdics de la mar.

aiguatge

Mullena provinent de la condensació per refredament nocturn.

aiguatge

Xàfec, pluja forta i de poca durada. (Sant Carlos de la Ràpita).

aiguatge

Se'n diu quan l'orla és plena de rosada.

aiguatge d'un vaixell

Estela, que deixa el vaixell quan navega.

aiguatge de l'hèlix

Remolins formats en l'aigua al girar l'element propulsor del vaixell.

aiguatge del timó

Remolins formats en la popa del vaixell a l'unir-se els dos fileres d'aigua que vénen contornejant els costats de la proa.

aiguatjada

A Xàtiva, aiguatge o rosada marina molt abundant.

aiguats aïllats

Que ocorren molt separats.

aiguats àmpliament dispersos

Aiguats separats amb intervals de bon temps.

aiguats intermitents

Pluges sobtades, impetuoses i generalment intermitents, de curta duració.

aiguavent

Pluja acompanyada de vent fort.

aiguaviva

La aiguaviva son los escifozous son una mena del filo Cnidaria amb la fase de pòlip molt reduïda.
De fet, són els cnidarios als quals més freqüentment s'al·ludeix com medusa, ja que és aquesta fase la qual predomina i acostuma a ser més gran que les hidromeduses amb un diàmetre entre 2 i 40 cm, encara que Cyanea capillata pugues arribar a 2 m de diàmetre i tentacles de 60 o 70 m de longitud.
Es coneixen unes 200 espècies, presents en tots els mars.

aigües

En aquest sentit col·lectiu s'entenen els corrents del mar. És molt freqüent el dir les aigües tiren o van cap a tal part; aigües a l'Est, aigües a l'Oest, per significar a la primera frase la direcció que s'ha observat en els corrents.

aigües

En sentit general s'entén per corrents del mar.

aigües

Solc que deixa un vaixell darrere seu, deixant.

aigües a baix

En la mateixa direcció que un corrent o altre flux, o cap a la direcció en la qual el flux s'està movent.

aigües abrigades

Son zones protegides dels embats de la mar obert en què un vaixell no estigui allunyat en cap moment més de tres milles d'un lloc de refugi de terra ferma, com poguessin ser badies tancades, a què puguin accedir els possibles nàufrags i en la proximitat es trobin instal·lacions de recerca i salvament, platges en les quals es pugui varar amb seguretat i altres possibles instal·lacions.

aigües altes

Pujada del nivell de l'aigua de un riu o llac com a conseqüència de les gran precipitacions o fusió de la neu o del glaç.

aigües amb llengües de glaç

Àrea d'aigua lliurement navegable en la qual està present gel d'origen terrestre en concentracions menors d'1/10.
Pot haver-hi gel marí present, si bé la concentració total de tot el gel no excedirà 1/10.

aigües amunt

Les aigües anòxiques són zones d'aigua marina, aigua dolça o aigua subterrània en les quals s'ha esgotat l'oxigen dissolt i tenen condicions de forta apòxia Als EE.UU, La US Geological Survey defineix aigües anòxiques (anoxic waters) com aquelles en les quals la concentració d'oxigen dissolt és menor de 5 mil·ligrams per litre. Aquesta condició es troba generalment en zones que s'ha restringit el intercanvi d'aigua. Les aigües anòxiques són un fenomen natural, i han ocorregut al llarg de la història geològica. De fet, alguns proposen que l'esdeveniment d'extinció en els oceans durant el Permià-Triàsic va ser el resultat de l'extensió de les condicions anòxiques. Actualment hi ha condicions anòxiques a la Mar Bàltica i altres llocs del món. Sembla que recentment l'eutrofització ha estès les aigües anòxiques i al Hood Canal de l'Estat de Washington.
A la Mar Bàltica, la baixa taxa de descomposició sota les condicions anòxiques ha conservat fòssils mantenint les impressions de les parts toves del cos (Lagerstätte).
L'eutrofització pels nutrients en l'agricultura o aigües residuals ha provocat un incontrolat creixement de les algues que quan moren es dipositen al fons i esgoten l'oxigen provocant aigües anòxiques.
La temperatura d'una massa d'aigua afecta directament la quantitat d'oxigen dissolt que pot contenir. Seguint la Llei de Henry, com més s'escalfi l'aigua, l'oxigen hi serà menys soluble. Aquesta propietat porta a cicles diaris d'anòxia i a cicles estacionals. Per tant, les aigües seran més propenses a l'anòxia durant l'estiu.
Els cicles diaris també estan influenciats per la taxa de fotosíntesi.
Alguns organismes són capaços de bombejar oxigen dels nivells superiors cap als sediments, altres disposen d'hemoglobines específiques, moviments més lents i per tant reducció de la taxa del metabolisme i relacions de simbiosi amb bacteris anaeròbics. En tots els casos els nivells de H2S tòxics donen com a resultat baixos nivells d'activitat biològica i baix nivell de biodiversitat.

aigües anòxiques

Les aigües anòxiques són zones d'aigua marina, aigua dolça o d'aigües subterrànies en què l'oxigen dissolt està esgotat. Aquesta condició es troba generalment en les àrees amb un limitat intercanvi d'aigua i amb processos d'eutrofització en progrés.
En la majoria dels casos, l'oxigen no pot arribar als nivells més profunds per una barrera física (per exemple, el fang), així com per una pronunciada estratificació de la densitat, en què, per exemple, aigües hipersalines més pesades s'assenten en el fons d'una conca. Les condicions anòxiques ocorren si la taxa d'oxidació de la matèria orgànica per bacteris és més gran que el subministrament d'oxigen dissolt.
Les aigües anòxiques són un fenomen natural, i s'han produït al llarg de la història geològica. Hi conques anòxiques en l'actualitat, per exemple, al mar Bàltic, i en altres llocs (vegeu més endavant). Recentment, hi ha hagut alguns indicis que l'eutrofització ha augmentat l'extensió de les zones anòxiques en àrees com el mar Bàltic, el golf de Mèxic i al canal Hood a l'estat de Washington.
Les condicions anòxiques depenen de diversos factors, per exemple, condicions d'estancament, estratificació de la densitat, 6 aportacions de matèria orgànica i forts termoclines. La producció bacteriana de sulfur comença en els sediments, on els bacteris troben substrats adequats i després s'expandeix a la columna d'aigua. En el tractament d'aigües residuals, l'aigua amb absència d'oxigen s'indica com anòxica mentre que el terme anaeròbica s'utilitza per indicar l'absència de qualsevol acceptor d'electrons comú, com ara el nitrat, el sulfat o l'oxigen.
Quan l'oxigen s'esgota en una conca, els bacteris primer canvien el segon millor receptor d'electrons, que en aigua de mar, és el nitrat. La desnitrificació es produeix i el nitrat es consumeix amb força rapidesa. Després de la reducció d'alguns altres elements de menor importància, els bacteris es dirigeixen a reduir el sulfat de l'aigua. Si l'aigua anòxica de mar és re oxigenada, el sulfur s'oxidarà a sulfat d'acord amb la següent equació química.
Al mar Bàltic, la reduïda taxa de descomposició en condicions anòxiques ha deixat notablement conservats fòssils retenint impressions de les parts toves del cos, en Lagerstätten.

aigües àrtiques

Per aigües àrtiques s'entenen les aigües situades al nord d'una línia que va des dels 58º 00',0 N de latitud i els 042º 00',0 W de longitud fins als 64º 37',0 N de latitud i els 035° 27',0 W de longitud, i d'aquí, per una loxodròmica, fins als 67º 03,9 N de latitud i els 026º 33',4 W de longitud, i, a continuació, per una loxodròmica, fins als 70º 49',56 N de latitud i els 008º 59',61 W de longitud Sorkapp, Jan Mayen) i, a la costa meridional de Jan Mayen, fins als 73º 31',6 N de latitud i els 019º 01' 0 e de longitud per l'illa de Bjornoya, i, a continuació, per la línia del cercle polar màxim, fins als 68º 38',29 N de latitud i els 043º 23',08 Ee de longitud (terme Kanin Ens) i d'aquí, seguint la costa septentrional del continent asiàtic cap a l'est , fins a l'estret de Bering, i des d'aquí, cap a l'oest, pels 60º N de latitud, fins Ilpyrskiy, seguint a continuació el paral·lel 60º N cap al est, fins a l'estret de Etolin inclosos, vorejant després la costa septentrional del continent nord-americà, fins als 60º N de latitud i, cap a l'est seguint el paral·lel 60º N, fins als 056º 37' 1 W de longitud, i d'aquí, fins els 58º 00',0 N de latitud i els 042º 00',0 W de longitud.

aigües arxipelàgiques

D'acord amb la Convenció de les Nacions Unides sobre el Dret del Mar, "per" Estat arxipelàgic "s'entén un Estat constituït totalment per un o diversos arxipèlags i que podrà incloure altres illes" i "per" arxipèlag "s'entén un grup d'illes, incloses parts de illes, les aigües que les connecten i altres elements naturals, que estiguin tan estretament relacionats entre si que tals illes, aigües i elements naturals formin una entitat geogràfica, econòmica i política intrínseca o que històricament hagin estat considerats com a tal".
El concepte jurídic de "Estat arxipelàgic" sorgeix per primera vegada en la Convenció de 1982 gràcies a la contínua i perseverant acció diplomàtica d'Indonèsia, Filipines i Illes Fiji. Els principals oponents d'aquest concepte van ser les potències marítimes, que van pretendre que el pas entre les illes d'un arxipèlag tingués la mateixa categoria que el pas a través dels estrets, és a dir, que es regís per les regles del "Pas en trànsit" en lloc de per les del "pas innocent", però la seva posició no va ser finalment acollida.
Els Estats arxipelàgics, poden traçar línies de base arxipelàgiques rectes que uneixin els punts més extrems de les illes i els esculls emergents més allunyats de l'arxipèlag, a condició que dins de tals línies de base quedin compreses les principals illes i una àrea en la qual la relació entre la superfície marítima i la superfície terrestre, inclosos els atols.
Aquestes línies han de figurar en les cartes nàutiques oficials de l'Estat.
L'amplada del mar territorial, de la zona contigua, de la zona econòmica exclusiva i de la plataforma continental d'aquests estats es mesurarà a partir de les línies de base arxipelàgiques.
Dins de les seves aigües arxipelàgiques l'Estat arxipelàgic podrà traçar línies de tancament per a la delimitació de les aigües interiors en els casos de desembocadures de rius, badies i ports.
Les aigües incloses dins les línies de base arxipelàgiques s'anomenen aigües arxipelàgiques. La sobirania de l'Estat s'estén a aquestes aigües, a l'espai aeri sobre elles, així com al llit marí i recursos del subsòl, independentment de la seva profunditat o de la seva distància a la costa.
En les aigües arxipelàgiques els vaixells de tots els estats gaudeixen de dret de pas innocent, excepte quan s'hagin establert vies marítimes arxipelàgics.
Això no obstant, els Estats arxipelàgiques podran suspendre temporalment en determinades àrees de les seves aigües arxipelàgic el pas innocent de vaixells estrangers, si la suspensió és indispensable per a la protecció de la seva seguretat.
Els Estats arxipelàgics podran designar vies marítimes i rutes aèries sobre elles, adequades per al pas ininterromput i ràpid de vaixells i aeronaus estrangers per o sobre les seves aigües arxipelàgiques i el mar territorial adjacent. Sobre aquestes vies marítimes arxipelàgics, tots els vaixells i aeronaus gaudeixen del dret de pas entenent-se per aquest el exercici, de conformitat amb aquesta Convenció, dels drets de navegació i de sobrevol en la manera normal, exclusivament per als fins de trànsit ininterromput, ràpid i sense traves entre una part de l'alta mar o d'una zona econòmica exclusiva i una altra part de l'alta mar o d'una zona econòmica exclusiva.

aigües avall

En la mateixa direcció que un corrent o un altre flux, o cap a la direcció en la qual el flux s'està movent.
Sinònim corrent a baix.

aigües baixes

Aigües poc profundes.

aigües blanques

Aigües aptes per al consum.

aigües braves

Aigües caracteritzades per la presència de corrents i d'obstacles naturals i artificials.

aigües brutes

Són les aigües residuals procedents de desguassos i altres residus procedents de qualsevol tipus de vàters, urinaris, lavabos, així com desguassos procedents de lavabos, safareigs i conductes de sortida situats en cambres de serveis mèdics, hospitals, etc. o Desguassos procedents d'espais en què es transportin animals vius. aigües superficials.
- Per aigües brutes s'entén:
a) Desguassos i altres residus procedents de qualsevol vàter.
b) Desguassos procedents de lavabos, safareigs i conductes de serveis mèdics.
c) Desguassos procedents d'espais en què es transporten animals vius.
d) Altres aigües residuals quan estiguin barrejades amb les de desguàs anteriors.

aigües ciprinícoles

Són les aigües superficials continentals en les quals viuen o podrien viure els peixos que pertanyen a la família dels ciprínidos, o a altres espècies tals com la perca i la anguila.

aigües continentals

Les aigües continentals són aquelles que es localitzen en els continents i que han perdut la salinitat mitjançant evaporació, ja que en passar a l'estat gasós d'elles es desprèn qualsevol substància sòlida, purificant-se de manera natural. Per aquesta qualitat també se'ls anomena aigües dolces, a més de ser potables i tenir un sabor dolç per a l'ésser humà qui les distingeix de les aigües oceàniques a les que anomena per la mateixa raó, aigües salades.
Rius: Són corrents que flueixen en els continents, de les parts altes cap a les baixes. Per això el relleu és el factor que més determina totes les característiques, des dels petits rierols que no tenen nom, fins als rius més grans del planeta com la Amazones o el Congo.
La conca del riu és la regió, delimitada per muntanyes o elevacions, que capta aigües per alimentar els corrents. La part més elevada de la conca és la divisòria, on l'aigua de les pluges es bifurca entre una conca i una altra. El relleu determina també la mida i la forma de la conca, els quals fixen la quantitat d'aigua que rep un riu, és a dir, el cabal; òbviament, com més gran és la conca, més gran és el cabal d'un riu.
El cabal varia la seva velocitat i la seva força al llarg del centre de la llera o riu. Aquestes variacions es denominen despesa i es calculen dividint el volum d'aigua entre la longitud del tram que recorre el riu. Per a això es requereix el càlcul precís perquè l'aigua d'un riu s'escorre amb més rapidesa en la seva part central superior, mentre en el fons i en les ribes ho fa amb lentitud.
La despesa d'un riu influeix en la quantitat de material sòlid que pot arrossegar i mostra la potencialitat del corrent per obtenir electricitat d'ella.
El cabal d'un riu varia al llarg de l'any. Quan és mínim s'anomena estiatge, el qual es presenta poc abans del temps de pluges o una altra font d'alimentació. Durant aquest fenomen, alguns rius situats en zones àrides o semiàrides poden assecar-se, ja que l'aigua que els alimenta és escassa.
Aquests rius es coneixen com intermitents per què part de l'any no tenen aigua i en el seu llit, ocasionalment s'estableixen habitatges temporals que en les crescudes són arrossegades pels corrents. Això també pot afectar els cultius de les ribes o el bestiar que es porti a pasturar en aquestes regions.
Si el riu desapareix durant l'estiatge i torna amb més força en una crescuda, pot trobar una nova ruta o llit, això afecta poblats, terres àrabs i, en casos extrems, les fronteres entre dos països.
El relleu també determina l'edat del riu, que es coneix per la força o ímpetu del corrent. En zones muntanyoses de relleu escarpat, els rius són joves, el seu torrent s'escorre amb força i, al llarg de la seva llera, obre canons profunds de parets verticals. Els corrents d'aquests rius són útils per a la generació d'electricitat, més no per navegar o conrear en els seus marges.
En llocs de relleu suau, amb elevacions mitjanes i erosionades, els rius són més durs; es caracteritzen per ser més amples i profunds, escórrer amb més lentitud i obrir llits amples al llarg de la seva llera, amb valls cultivables. Les seves aigües són propícies per a la navegació de petites i mitjanes embarcacions.
En els llocs més plans, on el relleu està molt desgastat, es troben rius vells, de gran cabal, poca velocitat i major profunditat que els rius moderns. Aquests rius formen corben al final del seu llit, anomenades meandres, que poden penjar i formar llacs de ferradures. Són més útils per navegar i conrear.
Per conèixer l'edat i les característiques dels rius, es calcula el seu perfil longitudinal, el qual és la línia corba que demarca l'altura mitjana dels desnivells del riu i el nivell de base o línia horitzontal imaginària. Aquesta última es traça a partir de la desembocadura del riu, és a dir, del punt més baix del seu llit, on acaba per buidar les seves aigües en un llac, mar o oceà.
Llacs: Són part del drenatge continental. L'aigua en el seu camí rumb al mar, o al fons interior d'una vessant, pot aturar-se davant diversos obstacles i formen els cossos d'aigua que adquireixen característiques vitals com moviments i funció natural.
En els llacs es desenvolupa més vida vegetal i animal que en els rius. Això es deu a la tranquil·litat de les seves aigües.
Els moviments de l'aigua lacustre són semblants als dels oceans, ja que el vent produeix onatge en els llacs més grans. També hi ha marees que es deuen a l'atracció de la lluna i el sol, trucades seixes. En els llacs circulen corrents cap a la desembocadura, que poden ser superficials o subterrànies quan l'aigua s'escapa per alguna esquerda o falla inferior.
Els llacs regulen tant la temperatura de la seva zona circumdant en funcionar com termòstats com els rius que sorgeixen d'ells. Igualment humitegen l'atmosfera que influeix en la quantitat de pluges. Així mateix, en els llacs es dipositen minerals inorgànics i orgànics.
L'home ha aprofitat els llacs per comunicar-se, conrear, recrear-se i mantenir-los com a fonts permanents d'aigua. Per això s'han creat llacs artificials.
Els llacs s'alimenten del rius, per mitjà de pluges, desglaços i emanacions subterrànies. No obstant això, en els llacs les fluctuacions es presenten a mitjà i a llarg terminis, de manera que el seu nivell augmenta o decreix en anys, d'acord amb l'alimentació rebuda i el ritme amb que emana l'aigua. Si perd aigua a major velocitat que el guany, el llac tendeix a salar i disminuir el seu nivell, arribant en certs casos a assecar-se.
Tipus:
- Rius. Són corrents que flueixen en els continents, de les parts altes cap a les baixes. Per això el relleu és el factor que més determina totes les característiques, des dels petits rierols que no tenen nom, fins als rius més grans del planeta com la mazones o el Congo.
La conca del va riure és la regió, delimitada per muntanyes o elevacions, que capta aigües per alimentar els corrents. La part més elevada de la conca és el comunicat aigües o divisòria, on l'aigua de les pluges es bifurca entre una conca i una altra. El relleu determina també la mida i la forma de la conca, els quals fixen la quantitat d'aigua que rep un riu, és a dir, el cabal; òbviament, com més gran és la conca, més gran és el cabal d'un riu.
El cabal varia la seva velocitat i la seva força al llarg del centre de la llera o riu. Aquestes variacions es denominen despesa i es calculen dividint el volum d'aigua entre la longitud del tram que recorre el riu. Per a això es requereix el càlcul precís per que l'aigua d'un riu s'escorre amb més rapidesa a la part central superior, mentre en el fons i en les ribes ho fa amb lentitud.
La despesa d'un riu influeix en la quantitat de material sòlid que pot arrossegar i mostra la potencialitat del corrent per obtenir electricitat de ella.
El cabal d'un riu varia al llarg de l'any. Quan és mínim s'anomena estiatge, el qual es presenta poc abans del temps de pluges o una altra font d'alimentació. Durant aquest fenomen, alguns rius situats en zones àrides o semi àrides poden assecar-se, ja que l'aigua que els alimenta és escassa.
Aquests rius es coneixen com intermitents per que part de l'any no tenen aigua i al seu llit, ocasionalment s'estableixen habitatges temporals que en les crescudes són arrossegades pels corrents. Això també pot afectar els conreus de les ribes o el bestiar que es porti a pasturar en aquestes regions.
Si el riu desapareix durant l'estiatge i torna amb més força en una crescuda, pot trobar una nova ruta o llera, això afecta poblats, terres àrabs i, en casos extrems, les fronteres entre dos països.
El relleu també determina l'edat del riu, que es coneix per la força o ímpetu del corrent. En zones muntanyoses de relleu escarpat, els rius són joves, el seu torrent s'escorre amb força i, al llarg de la seva llera, obre canons profunds de parets verticals. Els corrents d'aquests rius són útils per a la generació d'electricitat, més no per navegar o conrear en els seus marges.
En llocs de relleu suau, amb elevacions mitjanes i erosionades, els rius són mes durs; es caracteritzen per ser més amples i profunds, escórrer amb major lentitud i obrir llits amples al llarg de la seva llera, amb valls cultivables. Les seves aigües són propícies per a la navegació de petites i mitjanes embarcacions.
En els llocs més plans, on el relleu està molt desgastat, es troben rius vells, de gran cabal, poca velocitat i més profunditat que els rius moderns. Aquests rius formen corben al final del seu llit, denominades meandres, que poden penjar i formar llacs de ferradures. Són més útils per a navegar i conrear.
Per conèixer l'edat i les característiques dels rius, es calcula el seu perfil longitudinal, el qual és la línia corba que demarca l'altura mitjana dels desnivells del riu i el nivell de base o línia horitzontal imaginària. Aquesta última es traça a partir de la desembocadura del riu, és a dir, del punt més baix de la seva llera, on acaba per buidar les seves aigües en un llac, mar o oceà.
- Llacs. Són part del drenatge continental. L'aigua en el seu camí rumb al mar, o al fons interior d'una vessant, pot aturar-se davant diversos obstacles i formen els cossos d'aigua que adquireixen característiques vitals com moviments i funció natural.
En els llacs es desenvolupa més vida vegetal i animal que en els rius. Això es deu a la tranquil·litat de les seves aigües.
Els moviments de l'aigua lacustre són semblants als dels oceans, ja que el vent produeix onatge en els llacs més grans. També hi ha marees que es deuen a l'atracció de la lluna i el sol, trucades seixes. En els llacs circulen corrents cap a la desembocadura, que poden ser superficials o subterrànies quan l'aigua escapa per alguna esquerda o falla inferior.
Els llacs regulen tant la temperatura de la seva zona circumdant en funcionar com termòstats com els rius que sorgeixen d'ells. Igualment humitegen l'atmosfera que influeix en la quantitat de pluges. Així mateix, en els llacs es dipositen minerals inorgànics i orgànics.
L'home ha aprofitat els llacs per comunicar-se, conrear, recrear-se i mantenir-los com fonts permanents d'aigua. Per això s'han creat llacs artificials.
Els llacs s'alimenten del els rius, per mitjà de pluges, desglaços i emanacions subterrànies. No obstant això, en els llacs les fluctuacions es presenten a mitjà ia llarg terminis, de manera que el seu nivell augmenta o decreix en anys, d'acord amb l'alimentació rebuda i el ritme amb que emana l'aigua. Si perd aigua a major velocitat que el guany, el llac tendeix a salar i a disminuir el seu nivell, arribant en certs casos a assecar-se.
- Les raons de la dessecació lacustre són les que s'expliquen a continuació:
a) Aixecament del nivell continental: Quan s'aixeca el nivell continental, l'aigua s'escorre ràpidament i abandona el llac.
b) Desforestació: Altres de les causes per les quals els llacs perden aigua és la desforestació, ja que al desaparèixer els arbres, la humitat que mantenen en ells i al seu voltant disminueix i amb ella, les pluges. Això succeeix per que la humitat ambiental és com una xarxa que reté la humitat del vent quan aquest passa; així, la humitat s'acumula i forma núvols que produeixen pluges; però si no hi ha arbres ni suficient humitat ambiental, el vent segueix el seu curs sense produir núvols.
c) Formació d'esquerdes: Els llacs també perden aigua quan en el seu llit s'obren esquerdes. Això pot ocórrer per denudació, si el material que allí es troba és dèbil i permeti sortir l'aigua, o bé, per moviments tel·lúrics que trenquen les roques.
d) Acumulació de sediments en el seu fons: Alguns llacs es dessequen per que en el seu fons s'acumulen sediments arrossegats pels rius. Això provoca que l'aigua es desbordi ràpidament fins a trobar un altre causi. Aquest fenomen també és ocasionat per l'erosió, ja que al haver-hi major denudació o desgast del relleu, els rius impliquen el material i el dipositen en els llacs.
e) Creixement urbà: El creixement immoderat de les ciutats ha generat problemes ecològics que els llacs. Això està delmant els llacs més importants del món, principalment els propers a grans urbs. Els grans llacs perjudicats per la contaminació amb, entre d'altres, a Detroit i Búfalo, el llac Salat, ubicat a la ciutat del mateix nom; la Llacuna de Chapala, a Guadalajara; i el Llac de Texcoco, a la ciutat de Mèxic.
f) Vegetació nociva: Una altra forma de destrucció dels llacs és l'aparició i expansió de flora nociva, que inhibeix el desenvolupament d'altres espècies vegetals o animals. Això pot resoldre si s'extreu el lliri per processar-lo i usar-lo com a adob o farratge, o bé, si s'introdueix fauna que s'alimenti amb ell.
Els llacs són fonamentals en la sèrie de relacions de la naturalesa, ja que són rics en flora i fauna. No obstant això, estan sent danyats per accions humanes.

aigües continentals corrents

Les aigües continental corrents, són les masses d'aigua que es mouen en una mateixa direcció i poden circular contínuament, com els rius i els rierols.

aigües continentals estancades

Són les aigües interiors que no presenten corrent continu, com els llacs, les llacunes, les tolles i els pantans.

aigües costaneres

Les aigües costaneres són les aigües marines situades entre les aigües oceàniques i el continent, i es caracteritzen per tenir una influència notable de les aigües continentals (rius, rieres, aiguamolls, aqüífers ...). Això fa que tinguin una elevada variabilitat i heterogeneïtat tant espacial com temporal. L'Agència controla la seva qualitat, basant-se essencialment en dues directives europees: la Directiva Marc de l'Aigua (DMA - 2000/60/CE) i la Directiva relativa a la gestió de la qualitat de les aigües de bany (2006/7/CE).
D'acord amb la DMA s'avalua l'estat ecològic i químic de les masses d'aigua en base a diferents indicadors biològics, fisicoquímics i substàncies tòxiques durant tot l'any, segons un pla de seguiment i control elaborat per la ACA. La Directiva relativa a la gestió de la qualitat de les aigües de bany recomana utilitzar els indicadors microbiològics i altres paràmetres per determinar la qualificació d'una zona de bany. Aquesta directiva s'aplica únicament durant la temporada de bany (juny - setembre).

aigües d'un cap

Son les aigües immediates a un cap.

aigües d'un país

Porció d'aigua estenent-se a tres milles d'una costa i que formen les aigües territorials, propietat absoluta de la nació que banyen.

aigües d'un vaixell

Prolongació ideal de la direcció de la quilla per la part de popa o més aviat la que segueix l'estela.

aigües d'una badia

Aigües situades al voltant de una badia.

aigües d'una costa

Part de mar immediata a la costa.

aigües d'una nau

Aigües que guarden darrere la nau la traça de la seva marxa.

aigües d'una península

Aigües situades al voltant de una península.

aigües de bany

Qualsevol element d'aigües superficials en el qual les autoritats competents prevegin que es banyi un nombre important de persones i en el qual no existeixi una prohibició permanent de bany ni s'hagi formulat una recomanació permanent d'abstenir-se del mateix.
No s'aplicarà a:
a) Les piscines de natació i aigües termals.
b) Les aigües confinades subjectes a un tractament o empleades amb fins terapèutiques
c) Les aigües confinades artificialment i separades de les aigües superficials i de les aigües subterrànies.

aigües de creixent

Aigües de creixent son les del flux de la mar.

aigües de llast

Les aigües de llast, són emprades en navegació marítima per a procurar l'estabilitat d'un vaixell.
La tècnica consisteix en l'admissió o presa directa d'aigua de l'entorn en el qual es troba el vaixell en aquest moment, per a la inundació total o parcial d'uns dipòsits o tancs especialment dissenyats en l'interior del buc.
El procés és pot invertir i l'aigua és expulsada del navili, en un lloc que en general, sol ésser allunyat del punt original de presa.
La capacitat necessària d'aigües de llast és proporcional a la grandària del vaixell i les seves condicions de càrrega, podent transportar des d'uns centenars de litres fins a 100.000 tones en les quals també s'inclouen sediments i particularment, éssers vius animals i vegetals, incloent virus, bacteris i altres microorganismes.

aigües de marea

Aigua afectada per les marees o, de vegades, part de ella que cobreix la zona costanera banyada per la marea.
El nivell d'aquestes aigües es modifica periòdicament a causa de l'acció de la marea.

aigües de mines

Les aigües de mina o aigua de mineria és l'aigua que es recull en una mina, durant l'extracció d'un mineral i que ha de ser portada a la superfície mitjançant algun mètode de gestió d'aigua per tal de possibilitar que la mina pugui continuar treballant.
De fet, és tota aigua que està o estava en contacte amb mines subterrànies o a cel obert i que es porta a la superfície mitjançant el drenatge. L'aigua que es produeix a les mines de lignit s'anomena aigua de pantà. En funció del seu origen o ús, pot correspondre a la respectiva qualitat natural de les aigües subterrànies o estar contaminat amb contaminants.
Encara que tota l'aigua que entra pit funcionament prové de precipitació atmosfèrica, el miner distingeix entre les aigües superficials i les aigües subterrànies. Superfície entra l'aigua del pou a través d'obertures a la mina de la superfície de la terra, com ara el túnel de portals o eix de les entrades. Durant les fortes pluges, l'aigua es filtra a la terra i les formes d'aigües subterrànies quan es troba amb capes de roca impermeable. Pou d'aigua és principalment intersticial de l'aigua i les aigües subterrànies que es filtra en el meu funcionament.

aigües de minvant

Aigües de minvant son la del reflux de la mar.

aigües de pantoc

En el sentit horitzontal, les que hi ha entre la proa i la popa.

aigües del port

Àrees més o menys aptes per a l'ancoratge, varada o operacions comercials i les condicions naturals estiguin o no afectades per obres o instal·lacions construïdes totalment o parcialment per l'administració pública.

aigües de practicatge

Zones en les quals la navegació es realitza amb pràctics.

aigües de quadernes

Aigües que a la sentina es troba damunt de la cara alta de les quadernes d'un vaixell.

aigües de sentina

Barreges olioses o contaminades que s'acumulen per l'operació normal de la nau o artefacte naval, les quals es dipositen en tancs dissenyats per a tal fi.

aigües de transició

Segons l'article 16 bis del Reial decret 1/2001, de 20 de juliol, que aprova el Text Refós de la Llei d'Aigües, són les masses d'aigua superficial pròximes a la desembocadura dels rius que són parcialment salines com a conseqüència de la seva proximitat a les aigües costaneres, però que reben una notable influència de fluxos d'aigua dolça.

aigües del pantoc

Aigües situades en sentit horitzontal, entre la proa i la popa.

aigües del pla

Aigua que por qualsevol obstrucció no pot córrer el pla fins arribar a la caixa de bombes.

aigües del port

Àrees més o menys aptes per a l'ancoratge, varada o operacions comercials i les condicions naturals estiguin o no afectades per obres o instal·lacions construïdes totalment o parcialment per l'administració pública.

aigües del timó

Aigües arremolinades que forma l'aigua al ajuntar-se en la popa les dos corrents que venen des de la proa per els dos costat del vaixell.

aigües depurades

Aigües residuals que han estat sotmeses a un procés de tractament que permeti adequar la seva qualitat a la normativa d'vessament aplicable.

aigües descolorides

Aigua de mar amb un color diferent al blau o verd que normalment s'observa, s'han produït variacions a colors vermell, groc, verd i marró com així també a negre i blanc.

aigües dolces

Aigua que sorgeix de forma natural, amb baixa concentració de sals, i amb freqüència pot considerar-ne extreta i tractada a fi de produir aigua potable.

aigües dolentes

Aigües fangoses que es creen en el mar i en las que no s'aperceben senyals de vida.

aigües domestiques

Aigües residuals procedents del poblament humà.

aigües exteriors

Aigües marítimes sota jurisdicció o sobirania espanyola, situades per fora de les línies de base, tal com preveu la llei sobre extensió de jurisdicció marítima a dotze milles, a efectes de pesca, i en la normativa de línies de base rectes per a la seva delimitació en aigües jurisdiccionals.

aigües grises

Tota l'aigua usada, incloent la de drenatge de les cuines, rentaplats, dutxes, bugaderies i embornals de banyeres i lavabos. No inclou les aigües negres ni l'aigua de sentina de les sales de màquines.

aigües hipoatòxiques

Aigües amb una concentració d'oxigen dissolt menor que 2 mg/l, el nivell generalment acceptat com a mínim requerit per a la vida i la reproducció d'organismes aquàtics.

aigües històriques

Aquelles aigües que es troben tancades per les línies de base recta establertes per l'estat riberenc (Estat riberenc: és la sobirania exercida més enllà dels seus límits terrestres i de les aigües interiors, estenent-se al mar. És exercit per un Estat que té costa marina, com així mateix sobre el sòl i el subsòl d'ella, i sobre la qual té plenitud de competències, exercint drets d'explotació de recursos, protecció del medi ambient marí, activitat de policia, control duaner i d'impostos. així mateix, l'Estat en exercici de la seva sobirania podrà dictar lleis i reglaments referits a aquesta zona.).

aigües interiors

En principi, caldrà fer una distinció entre les diferents formes, que existeixen per determinar on comença el mar territorial, i on acaben les aigües interiors. La principal diferència, entre aquests dos espais marítims, són les línies de base, que donen origen, a l'existència d'aigües interiors, aquestes línies poden ser:
- Línies de base normal: Queden definides com la línia de baixamar al llarg de la costa. Art. 3 de la Convenció de les Nacions Unides de 1958.
Amplada del mar territorial: Tot Estat té dret a establir l'amplària del seu mar territorial, fins a un límit que no excedeixi de dotze milles marines mesures a partir de línies de base determinades de conformitat amb aquesta Convenció.), és a dir, la que segueix el traçat actual de la costa en marea baixa.
Espanya, s'inclini en la pràctica per mesurar l'amplada de la mar territorial; si no s'estableixen línies de base rectes, des de la línia de baixamar escorada, o línia de baixamar més baixa de totes, la qual es produeix en equinoccis d'hiverns i tardor.
- Línies de base recta: (Art. 4 de la Convenció de les Nacions Unides de 1958 sobre el Dret del Mar:
Límit exterior del mar territorial: El límit exterior del mar territorial és la línia, cada un dels punts està, del punt més proper de la línia de base a una distància igual a l'amplada del mar territorial; i Art. 7 de la Convenció de 1982.), consisteix en el traçat de línies rectes, que uneixen els punts de referència apropiats de la costa quan aquesta tingui profundes obertures i escotadures, o hi hagi una franja d'illes al llarg d'elles, situades en la seva proximitat immediata; podent tenir en compte només per al traçat de determinades línies, els interessos econòmics de la regió, si en realitat i importància estan demostrades per un perllongat ús de les aigües.
- La validesa jurídica de les línies traçades ha d'acomplir una sèrie de requisits:
a) No s'han d'apartar de forma apreciable de la direcció general de la costa.
b) Les zones de mar, tancades per aquestes línies, situades entre aquestes i la terra ferma, han d'estar suficientment vinculades al domini terrestre, per sotmetre-les al règim d'aigües interiors.
c) Les línies rectes, no poden traçar cap o des elevacions que emergeixin a la baixamar, llevat que s'hagin construït sobre elles fars o instal·lacions anàlogues, que es troben constantment sobre el nivell de l'aigua.
d) El traçat, no pot aïllar de l'alta mar o zona econòmica exclusiva, la mar territorial d'un altre Estat.
e) La delimitació, s'ha de publicar en cartes marines, i l'estat riberenc, els donarà publicitat.
D'una apreciació, de la limitació que fan les dues línies, podem veure que tots dos tipus de línies donen origen a aigües interiors (entre les citades línia i la terra ferma); no obstant això, és el tractat de línies de Base recta, el que implica la creació d'amplis sectors d'aigües interiors; mentre que la línia de Base recta, només en casos específics, permet la creació de petits cinturons d'aigües interiors. Com a norma general, es pot indicar que les línies de base normal, per la qual se solen prendre les línies de baixamar escorada, no crea aigües interiors.

aigües internacionals

Segons la Convenció de les Nacions Unides sobre el Dret del Mar un dels tractats multilaterals més importants del món i de la història, aprovada el 30 d'abril de 1982 a Nova York (Estats Units) i posada en vigor el 16 novembre 1994 , a Jamaica, les Aigües Internacionals o Alta Mar, són aquelles parts dels mars i oceans que no s'inclouen a la Zona Econòmica Exclusiva, al Mar territorial o a les Aigües Interiors d'un Estat, ni en les Aigües arxipelàgics d'un Estat arxipelàgic.
En Dret Internacional es coneix com a alta mar, alta mar o mar internacional a la massa d'aigua marina que constitueix patrimoni comú de la humanitat i zona de lliure trànsit, pesca i explotació per a tots els Estats, sent una de les tres parts en què segons aquesta Convenció, es divideixen les aigües marines: el mar territorial, la mar patrimonial i la alta mar o aigües internacionals.
El concepte jurídic de alta mar comprèn no només les aigües sinó a més el llit de la mar, el subsòl i l'espai aeri que gravita sobre elles.
- Naturalesa jurídica. Cada país té dret a utilitzar el mar ja sigui que tinguin riberes en ell o que no tinguin litorals marítims per tal com "L'alta mar està oberta a tots els Estats, segons estipula l'article 87 de la Constitució dels mars.
Els estats amb litoral exerceixen una mena de propietat sobre els mars adjacents a ells, tenint en compte que aquesta pot referir-se al mar territorial que és la faixa aquàtica de fins a 12 milles marines mesures des de les anomenades línies de base dels punts més sortints de la costa de l'Estat riberenc, així com el llit de la mar, el subsòl i l'espai aeri que gravita sobre ells. El mar territorial, amb tots els seus elements, està sota la sobirania estatal i, per tant, és inviolable.
També dominen La zona econòmica exclusiva que és l'àrea adjacent al mar territorial, l'extensió ha de ser fixada per cada Estat, però de manera que, sumada a la de la mar territorial, no sobrepassi de 200 milles marines. És part complementària del mar territorial i el domini sobre aquesta àrea no és patrimonial, ni total, ni absolut ja que té únicament propòsits econòmics.
Més enllà dels 200 milles nàutiques s'estén l'alta mar o aigües internacionals i el seu ús s'exerceix d'acord a les condicions fixades per la Convenció del Mar i altres normes de dret internacional.
Tots els estats riberencs o sense litoral tenen sobre aquestes aigües llibertat per La navegació. El sobrevol, Estendre cables i canonades submarines. Construir illes artificials i altres instal·lacions permeses pel dret internacional. Pescar. Exercir la investigació científica.
Estableix a més en el seu article 88 que l'alta mar serà utilitzada exclusivament amb fins pacífics i que cap Estat pot legitimar o sotmetre qualsevol part de l'alta mar a la seva sobirania, atès que per la seva naturalesa jurídica ha de ser considerada "patrimoni comú de la humanitat".
- Algunes disposicions legals sobre l'Alta Mar:
a) Tots els vaixells que naveguin per l'alta mar han enarborar el pavelló del país al qual pertanyen (art. 90) i per tant posseiran la nacionalitat del pavelló que legítimament enarborin (art. 91), davant la qual han de respondre pels delictes o infraccions comeses en alta mar pels tripulants o passatgers del vaixell.
b) El vaixell que navegui sota els pavellons de dos o més Estats, utilitzant-los a la seva conveniència, no es pot emparar en cap d'aquestes nacionalitats enfront d'un tercer Estat i podrà ser considerat vaixell sense nacionalitat (art. 92).
c) Tot Estat prendrà mesures eficaces per impedir i castigar el transport d'esclaus a vaixells autoritzats.
d) Tots els Estats tenen el deure d'adoptar les mesures que, en relació amb els seus respectius nacionals, puguin ser necessàries per a la conservació dels recursos vius de l'alta mar, i de cooperar amb altres estats en la seva adopció per establir mesures de conservació amb vista a mantenir les poblacions de les espècies capturades.
e) En temps de guerra aquests drets estan supeditats als dels bel·ligerants, per exemple a investigar si un vaixell neutral transporta contraban o realitza qualsevol altre servei parcial a favor d'un dels bàndols contendents.
- Dades històrics sobre la Convenció del Mar. Els primers juristes romans van considerar que el mar, el mateix que l'aire, era un bé comú de la humanitat i que ningú podia reclamar dret de propietat sobre ell. Però el posterior desenvolupament del comerç, l'avanç de la ciència i de la tecnologia i la conquesta dels oceans, van despertar interessos egoistes sobre el mar.
En l'Edat Mitjana van començar els primers reclams. Venècia va pretendre l'Adriàtic i Gènova el Ligúria. Més tard Suècia i Dinamarca van demandar el seu domini sobre el Bàltic. Anglaterra va exigir drets sobre el mar del Nord i fins i tot sobre l'oceà Atlàntic, i així successivament en diverses èpoques i zones geogràfiques s'ha buscat tenir sobirania sobre el mar.
Probablement va ser el jurista i filòsof holandès Hugo Grotius (1583-1645) el primer a plantejar la tesi de la llibertat dels mars en 1609 buscant defensar el dret dels holandesos a navegar per l'oceà Índic ja que segons el Dret Romà el mar estava destinat, per la seva pròpia naturalesa, a ser lliure i obert.
L'5 març 1917 Woodrow Wilson president dels Estats Units d'Amèrica, en defensa dels seus interessos econòmics, va propugnar en el seu discurs inaugural la "llibertat dels mars" i va demanar "que els mars fossin igualment lliures i segurs per a l'ús de tots els pobles, sota l'imperi de regles establertes per acord i consentiment comú, i tan fàcils de portar a la pràctica que resultessin accessibles a tots en igualtat de termes".
S'han fet quatre intents importants d'establir un ordre mundial obligatori per a tots els Estats per utilitzar el Mar però cap ha tingut un èxit total.
El primer va ser la conferència internacional de l'Haia el 1930, el segon i el tercer les conferències de Ginebra en 1958 i 1960.
El quart, patrocinat per les Nacions Unides, es va iniciar en la III Conferència sobre el Dret del Mar el 1973 i va pretendre establir normes clares d'abast planetari per regir els complexos problemes de la mar: el territori marítim, la alta mar, la plataforma continental, els fons marins, l'aprofitament del llit del mar, els Estats sense litoral, els Estats arxipèlags, les illes, els mars tancats, la navegació pels estrets, els recursos del mar, els experiments nuclears a alta mar, la deposició de deixalles industrials, la solució de controvèrsies i tants altres problemes del complex món marí.
Aquesta Convenció va ser subscrita el 10 desembre 1982 però va entrar en vigència recentment el 17 novembre 1994 perquè no va aconseguir reunir abans el nombre necessari de ratificacions. La contraposició d'interessos entre els estats no ha permès arribar a un acord de caràcter general i vinculant.
- Curiositats: Alguns vaixells i persones han tractat d'evadir lleis de governs establerts, ja que aquests no posseeixen jurisdicció en aigües internacionals, per exemple el vaixell - hospital d'avortaments o els casinos flotants.
Si una persona neix en alta mar adquireix la nacionalitat del vaixell en què ho va fer.

aigües jurisdiccionals

Constitueixen el que es denomina mar territorial i són les incloses fins al límit format per una línia contínua i paral·lela a la costa, a la distància de tres milles.
Quan la costa presenta escotadures o ancorades la línia es traça unint rectament els punts extrems de tals accidents, considerant el seu interior com a aigües nacionals.
Ordinàriament, la franja d'aigües territorials es considera d'una amplària de dotze milles.
La raó per fixar les aigües jurisdiccionals es basa en consideracions molt diverses, com són les de tipus fiscal, les de pesca i explotació de recursos naturals i les sanitàries.
Màxim àmbit especial marítim en el qual l'Estat riberenc exerceix les seves competències territorials sense distingir que siguin exclusives o concurrents, plenes o fragmentaries; és a dir, amb aquesta expressió es designa el conjunt de les aigües interiors, de la mar territorial, de la zona contigua i, recentment, de la zona econòmica exclusiva.
Tan aigües jurisdiccionals d'una Estat són les aigües interiors, la zona contigua i la zona econòmica exclusiva com el mar territorial.
A aquests efectes de distinció, pot veure el preàmbul de la Llei 10/1977, de 4 de gener, sobre mar territorial (B.O.E. núm. 7, de 8 de gener).
Dades bàsiques:
- Aigües interiors 14.679 km2
- Mar territorial 101.700 km2
- Zona contigua 117.216 km2
- Zona econòmica exclusiva 758.253 km2
- Zona de protecció de pesca 190.582 km2
- Plataforma continental (Alborán) 14.019 km2
- Plataforma continental estesa Galícia 38.182 km2
- Total jurisdicció espanyola 1.120.351 km2
Altres dades
- Longitud de costa 7.503 km2
- Aigües costaneres (DMA) 19.026 km2
Nota. El total de la jurisdicció marítima espanyola no coincidirà amb la xifra de el quadre de les zones econòmiques exclusiva de l'escala internacional, ja que aquestes són hipotètiques, i no inclouen les aigües espanyoles dels seus enclavaments territorials al nord d'Àfrica i mar d'Alborán. Els mesuraments no procedeixen de fonts oficials, de manera que només tenen un caràcter indicatiu.
La plataforma continental és igual a la zona econòmica exclusiva (Atlàntic), mes la zona de protecció pesquera (Mediterrani), més el sector de la mar d'Alborán (a part a la taula), el límit exterior és la línia mitjana.

aigües juvenils

Molècules d'aigua que inicialment es troben atrapades químicament en el magma (en combinacions estables) i que no s'intercanvien en el cicle hidrològic fins a ser alliberades per erupcions volcàniques.

aigües lliures

Extensió d'aigua de grans dimensions que permet que un veler navegui sense obstacles.

aigües lliures de gels

Àrea del mar amb una concentració de gel inferior a 1/10, que permet el trànsit de vaixells.

aigües lliures de gel marí

Una àrea d'aigua de lliure navegació en la qual hi ha present gel d'origen terrestre en concentracions inferiors a 1/10. Hi pot haver gel marí present, si bé la concentració total de tot el gel no excedirà 1/10.

aigües majors

Aigües majors son les mes grans marees dels equinoccis.

aigües males

Capa fangosa que es cria al mar, en què es perceben senyals de vida.

aigües marítimes

Se'n diu de les aigües dels mars i dels oceans.

aigües marítimes espanyoles

Aigües marines espanyoles: les aigües, el llit marí i el subsòl situats més enllà de la línia de base que serveix per mesurar l'amplada de les aigües territorials i que s'estenen fins al límit exterior de la zona en què el Regne de Espanya exerceix sobirania, drets sobirans o jurisdicció, i la resta de les aigües costaneres d'acord amb la definició de l'article 16 bis. del text refós de la Llei d'aigües, aprovat pel Reial Decret Legislatiu 1/2001, de 20 de juliol , el seu llit marí i el seu subsòl.
Nota. Article 16 bis. Demarcació hidrogràfica.
1. S'entén per demarcació hidrogràfica la zona terrestre i marina composta per una o diverses conques hidrogràfiques veïnes i les aigües de transició, subterrànies i costaneres associades a aquestes conques.
Són aigües de transició, les masses d'aigua superficial pròximes a la desembocadura dels rius que són parcialment salines com a conseqüència de la seva proximitat a les aigües costaneres, però que reben una notable influència de fluxos d'aigua dolça.
Són aigües costaneres, les aigües superficials situades cap a terra des d'una línia la totalitat de punts es troba a una distància d'una milla nàutica mar endins des del punt més proper de la línia de base que serveix per mesurar l'amplada de les aigües territorials i que s'estenen, si escau, fins al límit exterior de les aigües de transició.
2. Les aigües costaneres s'especificaran i inclouran a la demarcació o demarcacions hidrogràfiques més pròximes o més apropiades.
3. Els aqüífers que no corresponguin plenament a cap demarcació en particular, s'inclouran en la demarcació més pròxima o més apropiada, podent atribuir-se a cadascuna de les demarcacions la part d'aqüífer corresponent al seu respectiu àmbit territorial, i s'ha de garantir, en aquest cas, una gestió coordinada mitjançant les oportunes notificacions entre demarcacions afectades.
4. La demarcació hidrogràfica, com a principal unitat a efectes de la gestió de conques, constitueix l'àmbit espacial al qual s'apliquen les normes de protecció de les aigües previstes en esta llei sense perjudici del règim específic de protecció del medi marí que pugui establir el estat.
5. El Govern, per reial decret, oïdes les comunitats autònomes, ha de fixar l'àmbit territorial de cada demarcació hidrogràfica que serà coincident amb el del seu pla hidrològic.

aigües menors

Fenomen que es produeix quan una embarcació de baix poder de propulsió es desplaça per aigua que posseeix una capa prima d'aigua dolça per sobre d'una capa més profunda d'aigua més salina. A mesura que l'embarcació es desplaça, part de la seva energia és absorbida per la formació d'una ona interna el que ocasiona una notable disminució en l'eficàcia de sistema de propulsió.

aigües menors

Marees menors, als quarts de la Lluna.

aigües minvants

Aigües reflux del mar.

aigües mortes

Feble marea que es produeix en els quarts de Lluna.

aigües mortes

Fenomen que es produeix quan una embarcació de baix poder de propulsió es desplaça per aigua que posseeix una capa prima d'aigua dolça per sobre d'una capa més profunda d'aigua més salina.
A mesura que l'embarcació es desplaça, part de la seva energia és absorbida per la formació d'una ona interna el que ocasiona una notable disminució en l'eficàcia del sistema de propulsió.

aigües navegables

Espais marítims o fluvials que permeten el desplaçament de qualsevol embarcació, plataforma o artefacte flotant.

aigües navegables

Aigües utilitzables, amb o sense millores, com rutes comercials d'acord amb els mitjans habituals de viatjar sobre l'aigua.

aigües nefrítiques

Massa d'aigua marina que esta situada a prop de la costa, fins el límit de la plataforma, aproximadament.

aigües negres

Així es denomina a les aigües contaminades amb deixalles orgàniques humans.

aigües obertes de gel

Aigües deslliurades des blocs de gel.

aigües oceàniques

Des que es van formar, fa gairebé 4.000 milions d'anys, els oceans contenen la major part de l'aigua líquida de la Terra.
El seu funcionament determina el clima i permet explicar la diversitat de vida que hi ha en el nostre planeta.
S'anomenen oceans a les grans masses d'aigua que separen els continents.
Dintre dels oceans se'n diu mars a algunes zones properes a les costes, situats gairebé sempre sobre la plataforma continental, amb profunditats petites, que per raons històriques o culturals tenen nom propi.
En els oceans hi ha una capa superficial d'aigua temperada (12º a 30º C), que arriba fins a una profunditat variable segons les zones, de entre unes desenes i 400 o 500 metres.
Per sota d'aquesta capa l'aigua està freda amb temperatures de entre 5º i -1º C.
Se'n diu termoclina al límit entre les dues capes.
L'aigua està més càlida en les zones equatorials i tropicals i més freda prop dels pols i, en les zones temperades, i, també, més càlida a l'estiu i més freda al hivern.
La Mar Mediterrani (i altres mars interiors) és una excepció a la distribució normal de temperatures, ja que les seves aigües profundes es troben a uns 13º C.
La causa cal buscar-la que està gairebé aïllat al comunicar amb l'Atlàntic només per l'estret de Gibraltar i, per això, s'acaba escalfant tota la massa d'aigua.
- Propietats físiques i quimiquers. L'aigua del mar té una sanitat mitjana de 34.7 grams per litre. El clorur sòdic és la sal més abundant a la mar, i representa el 77% de les sals marines; en menor proporció hi ha clorur magnèsic, sulfat magnèsic, sulfat càlcic, sulfat potàssic i carbonat càlcic. S'han trobat uns 49 elements dissolts en el mar, alguns d'ells en concentracions molt petites. La massa total de les sals dissoltes en els oceans es calcula en els 50 bilions de tm.
La salinitat augmenta des de l'equador fins als 15 o 30 graus de latitud, per disminuir de nou cap als pols. Els valors mínims de salinitat corresponen al golf de Botnia, amb 3 grams per litre, i al mar Bàltic amb 8 grams per litre. A les zones superficials la salinitat varia amb la temperatura i l'evaporació, i és uniforme la profunditat.
En general la temperatura de l'oceà depèn del relleu submarí, de la profunditat del continent i de l'estratificació tèrmica de l'aigua oceànica. Les mínimes solen oscil·lar entre 1.4 i 2 graus sota 0º. Les màximes en zones tropicals semitancades poden acostar-se als 40º però no arriben a 30º en mars oberts.
El seu estat líquid, oposat al gasós i al sòlid, és molt rar en l'univers, de fet l'aigua es comporta físicament de manera singular, per exemple el punt de congelació de l'aigua hauria de ser més baix que el que manifesta sobre la superfície terrestre. La pressió de l'aigua a les grans profunditats oceàniques és tan fort que s'estima que cada columna d'aquest líquid està comprimida pel seu propi pes en uns 30 m.
La viscositat molecular de l'aigua, la turbulència de l'aigua té gran importància teòrica i pràctica, ja que expressa la major o menor facilitat amb què un líquid pot ser remogut o barrejat amb altres substàncies, de fet si no existís viscositat la turbulència de l'aigua del mar no es transformaria en calor.
Uns altres dels seus elements físics és la velocitat del so que és més gran que el de l'aire i augmenta amb la temperatura, la pressió i la salinitat, quan les ones sòniques arriben a la termoclina, poden ser parcial o fins i tot totalment refractades, segons el seu angle de incidència en ella, deixant una "zona d'ombra".
La penetració de la llum solar s'atenua selectivament en funció de la longitud d'ona (color). Aquesta atenuació es deu a l'absorció i dispersió de la llum; aquesta última és molt fort en aigües que conté partícules en suspensió.
- Components principals de l'aigua oceànica es: Fluor 0,01%. Estronci 0,003%. Àcid bòric 0,07%. Brom 0,19%. Bicarbonat 0,41%. Potassi 1.10%. Calci 1.16%. Magnesi 3.69%. Sulfat 7.69%. Sodi 30.61%. i Clor 55.04%.

aigües olioses

Aigua barrejada amb hidrocarbur, com a residu del procés de rentat dels tancs de càrrega que després s'emmagatzema en els tancs de decantació.

aigües plenes

Sen diu de la plenamar.

aigües polars

Per aigües polars s'entenen les aigües àrtiques i/o la zona de l'Antàrtic.

aigües profundes

Zona aquàtica on l'aigua es troba a més profunditat que la meitat de la longitud d'ona i les onades superficials es veuen poc afectades per la topografia del fons.

aigües protegides

Son aquelles aigües a las que se l'imposen algunes limitacions per qualsevol motiu.

aigües públiques

Conjunt de les aigües que formen part del domini públic hidràulic.

aigües regenerades

Aigües residuals depurades que, si escau, han estat sotmeses a un procés de tractament addicional o complementari que permet adequar la seva qualitat a l'ús al que es destinen.

aigües residuals

El terme aigua residual defineix un tipus d'aigua que està contaminada amb substàncies fecals i orina, procedents de deixalles orgàniques humans o animals.
La seva importància és tal que requereix sistemes de canalització, tractament i desallotjament.
El seu tractament nul o indegut genera greus problemes de contaminació.
A les aigües residuals també se'ls diu aigües servides, fecals.
Són residuals, havent estat usada l'aigua, constituïxen un residu, una mica que no serveix per a l'usuari directe; i clavegueram perquè són transportades mitjançant clavegueres (del llatí claveguera, embornal), nom que se li dóna habitualment al col·lector.
En tot cas, estan constituïdes per totes aquelles aigües que són conduïdes pel clavegueram i inclouen, de vegades, les aigües de pluja i les infiltracions d'aigua del terreny.
Totes les aigües naturals contenen quantitats variables d'altres substàncies en concentracions que varien d'uns pocs mg/litre en l'aigua de pluja a prop de 35 mg/litre en l'aigua de mar.
A això cal afegir, en les aigües residuals, les impureses procedents del procés productor de deixalles, que són els pròpiament cridats vessament.
Les aigües residuals poden ésser contaminades per deixalles urbanes o bé procedir dels variats processos industrials.
La composició i el seu tractament poden diferir molt d'un cas a un altre, pel que en els residus industrials és preferible la depuració en l'origen de l'abocament que la seva depuració conjunta posterior.

aigües salmonícoles

Les aigües en les quals viuen o podrien viure els peixos que pertanyen a la família dels salmònids, amb espècies tals com el salmó, la truita, etc.

aigües segures per boies

Aquests senyals serveixen per indicar que hi ha aigües navegables al voltant (senyals d'eix de canal i les de mig canal).
Es col·loquen en les entrades dels canals o en els passos difícils per a indicar la zona de menys perill, de manera que el més segur és passar prop de ella.
Colors: franges verticals vermelles i blanques.
Marca de topall (quan s'usi): esfera vermella.
Llum: blanca isofàsica d'ocultació (flaix llarg c/10 s) o lletra Morse "A" (.-)

aigües servides

Aigües contaminades per l'ús humà.

aigües sobre quadernes

Aigües que en la sentina es troben en la part alta de les quadernes.

aigües someres

Son aquelles aigües en las quals la profunditat es menor que la meitat de la longitud de l'ona superficial.

aigües somes

Zona aquàtica de poca profunditat on la propagació de les onades superficials i de la marea queden afectades per la topografia del fons.

aigües superficials

Totes les aigües exposades a l'atmosfera, incloent rius, llacs, reservoris, rierols dipòsits, mars, estuaris etc. El terme també comprèn les deus pous i altres col·lectors d'aigua que estan directament influenciats per les aigües superficials.

aigües subterrànies

Les aigües subterrànies representa una fracció important de la massa de aigua present en els continents, sota la superfície de la Terra, tant en el sòl com en el subsòl ja que, convencionalment, el terme superfície terrestre inclou cert espessor com s'assenyala en l'article respectiu, en ser un concepte tridimensional. Evidentment, si solament fos bidimensional no podríem parlar d'aigua subterrània. El volum de l'aigua subterrània és molt més important que la massa d'aigua retinguda en llacs o circulant, i encara que menor al dels majors glacials, les masses més extenses poden aconseguir un milió o més de quilòmetres quadrats (com l'Aqüífer Guaraní). L'aigua del subsòl és un recurs important i d'aquest es proveeix a una tercera part de la població mundial,[1] però de difícil gestió, per la seva sensibilitat a la contaminació i a la sobreexplotació. L'aigua subterrània és part de la precipitació que es filtra a través del sòl fins a arribar al material rocós que està saturat d'aigua. L'aigua subterrània es mou lentament cap als nivells baixos, generalment en angles inclinats (a causa de la gravetat) i finalment arriben als rierols, els llacs i els oceans.
És una creença comuna que l'aigua subterrània plena cavitats i circula per galeries. No obstant això, no sempre és així, doncs pot trobar-se ocupant els intersticis (porus i esquerdes) del sòl, del substrat rocós o del sediment sense consolidar, els quals la contenen com una esponja. L'única excepció significativa l'ofereixen les roques solubles, com les calcàrias i els guixos, susceptibles de sofrir el procés anomenat karstificació, en el qual l'aigua excava avencs, cavernes i altres vies de circulació, el model que més s'ajusta a la creença popular.
Les masses d'aigua subterrània són un volum clarament diferenciat d'aigües subterrànies en un aqüífer o aqüífers. Un aqüífer és aquella massa de roques permeables que permet la circulació i l'acumulació de l'aigua subterrània en els seus porus o esquerdes. Les roques magatzem poden ser de materials molt variats com gravas i areniscas poroses poc cementades (antics sediments marins, de riu, platja, eòlics), llims, certs tipus d'argila, calcàries esquerdades, i fins i tot formacions volcàniques. El nivell superior de l'aigua subterrània es denomina taula d'aigua, que en el cas d'un aqüífer lliure correspon al nivell freàtic.
És a dir, l'aqüífer és una o més capes subterrànies de roca o d'altres estrats geològics que tenen la suficient porositat i permeabilitat per permetre ja sigui un flux significatiu d'aigües subterrànies o l'extracció de quantitats significatives d'aigües subterrànies.

aigües succintes

Aigües poc profundes.

aigües superficials

De tota l'aigua que cau sobre la superfície de la terra, una petita part queda retinguda en les irregularitats del terreny -emmagatzematge superficial-, i una altra corre cap als rius -corrent superficial- i va a parar a la mar o als llacs. Totes elles es coneixen com a aigües superficials, que també es nodreixen d'una part de les aigües subterrànies que en arribar a terra s'infiltren en el terreny i després tornen a sorgir a l'exterior.
Per tant, les aigües superficials són les aigües quietes o corrents que es troben a la superfície del sòl, les aigües de transició pròximes a la desembocadura dels rius i les aigües costaneres o marines situades fins a una milla de la costa.

aigües supradjacents

Capa d'aigua immediata al fons marí o al fons oceànic profund i fins a la superfície.

aigües tancades per el gel

Aigües preses pel gel.

aigües termals

Les quals, en tot temps, brollen de la deu a una temperatura major de 4º C a la mitjana anual del país.

aigües territorials

Aigües del seu territori, segons la Convenció de la Mar, el mar territorial és aquell que s'estén fins a una distància de dotze milles nàutiques (22,2 km) contades a partir de les línies de base des de les quals és mesura la seva amplària.

aigües tranquil·les

Aigües caracteritzades per l'absència de corrents i obstacles.

aigües transfrontereres

El concepte designa totes les aigües superficials o subterrànies que marquen, travessen o estan situades en les fronteres entre dues o més Estats; pel que fa a les aigües transfrontereres que desemboquen directament en el mar, el seu límit ho constituïx una línia recta imaginària traçada a través de la desembocadura entre els dos punts extrems de les ribes durant la baixamar.

aigües vives

Creixents de la mar cap al temps dels equinoccis o al novilunio i el pleniluni.

Aikane

Catamarà de creuer, d'uns 14 metres d'eslora, projectat per l'americà Rudy Choy.
En la regata transpacífica San Pedro - Honolulú, va navegar a una velocitat mitjana d'uns 10 nusos, i va arribar en primer lloc amb un avantatge de vint-i-quatre hores sobre el segon classificat, el cúter Sobrevent.
El "Aikane" també ha recorregut una distància mesurada de 30 milles a una velocitat mitjana de 21 nusos, i ha guanyat la regata Newport/Ancorada, batent totes les marques anteriors.

Aiken, Howard Hathaway

Howard Hathaway Aiken (1900-1973). Matemàtic i enginyer nord-americà nascut l'9 de març de 1900 a Hoboken, Nova Jersey, i mort l'14 de març de 1973 a San Luis, Missouri, qui va construir Mark I, la primera calculadora electrònica moderna.
Va realitzar estudis d'enginyeria a la Universitat de Wisconsin i va completar el doctorat a Harvard en 1939. Després de passar diversos mesos com a docent, es va incorporar als serveis de la Marina nord-americana i va emprendre la construcció de la primera calculadora moderna, Mark I, que va entrar en funcionament el 1944. les seves gegantines dimensions (15,3 m de longitud, 2,4 m d'alçada, 800 km de cable i més de 3 milions de connexions elèctriques) es destinaven a fer únicament cinc operacions: les quatre operacions aritmètiques i utilització del resultat anterior. Funcionava mitjançant l'ús de targetes perforades. En 1947 va construir un model totalment electrònic, anomenat Mark II.
Aiken va ser autor de nombrosos treballs d'investigació en electrònica i tractament de dades, i està considerat, al costat de Konrad Zuse, com a pioner de l'ordinador electrònic modern.

Aikoku Maru

L'Aikoku Maru va ser un transatlàntic mixt construït originalment per a la OSK Lines Maru, transformat després en creuer auxiliar de l'Armada Imperial Japonesa que va operar durant la Segona Guerra Mundial al front del Pacífic.
- Característiques. Aquest vaixell, l'Aikoku Maru va ser concebut com un vaixell mixt de passatge i càrrega de l'OSK Lines Maru, per operar a les costes sud-americanes. La seva quilla va ser col·locada el desembre de 1938 i botat el 31 d'agost de 1941. No obstant això a causa de la compromesa situació geopolítica per la qual travessava el Japó amb els Estats Units, va ser transformat en un creuer auxiliar amb el doble objectiu d'operar com un corsari i com a vaixell d'abastament de la Flota Combinada japonesa. Va ser armat amb canons de 140 mm i canons antiaeris de 76,2 mm, tubs llançatorpedes de 530 mm i dos avions de reconeixement biplans Kawanishi E7K (codi aliat Alf) i pintat amb camuflatge tipus Dazzly.
- Història operativa. El 15 d'octubre de 1941 l'Aikoku Maru i els seus vaixells germans, Hokoku Maru i el Gokoku Maru són assignats a la divisió de creuers auxiliars nº24. El 8 de desembre de 1941, un dia després de l'atac a Pearl Harbor, tant l'Aikoku Maru i l'Hokoku Maru són assignats a un sector de les illes Tuamotu i el 13 de desembre, tots dos vaixells sorprenen al transport SS Vicente que portava una càrrega d'arròs a Sydney, Austràlia i l'enfonsen. Els seus tripulants són presos presoners a bord de l'Hokoku Maru.
El 2 de gener de 1942, a prop de les Illes de la Societat, l'Aikoku Maru mitjançant el seu avió de reconeixement detecta i deté el vaixell de càrrega Malama i l'enfonsa amb bombes incendiàries. La seva tripulació és presa presonera a bord de l'Hokoku Maru.
Des de febrer fins a juny de 1942, actua com a proveïdor de submarins a alta mar i el 12 de juliol d'aquell any, operant amb el seu vaixell bessó, Hokoku, capturen al vaixell cisterna neozelandès SS Hairaka i és portat a port amb una dotació de presa, on és rebatejat com Hoki Maru. Aquest vaixell compartiria un parell d'anys més tard la sort del seu atacant. Entre agost i setembre fa les funcions de vaixell de transport militar entre les bases de Rabaul i Singapur, amb base a Kure.
L'11 de novembre de 1942, operant amb l'Hokoku Maru, sorprenen i ataquen el vaixell cisterna holandès Ondina que és escortat per un dragamines hindú, l'HMIS Bengala qui malgrat el desavantatge fa una valenta defensa del vaixell holandès amb el seu únic canó de proa. El Hokoku Maru és tocat per un tir de sort del Bengala, danyant el seu sistema de direcció en explotar un tub llançatorpedes de popa. L'explosió provoca la mort de 76 homes i el seu capità i la immediata inquietud del vaixell japonès. Mentrestant, l'Aikoku Maru encerta sis impactes al dragamines, que resulta severament danyat; mentrestant els tripulants de l'Ondina abandonen el vaixell cisterna, que també resulta canonejat i queda embolicat en fum. L'Aikoku Maru dispara als bots salvavides de l'Ondina i maten diversos tripulants. Mentre l'Aikoku Maru rescata la tripulació supervivent de l'Hokoku Maru, la tripulació supervivent del vaixell cisterna holandès Ondina abandonen el vaixell prevenint la possibilitat d'explosió. L'Aikoku Maru es retira de l'escenari del combat amb destinació a Rabaul i els tripulants holandesos tornen al vaixell incendiat, aconsegueixen controlar els danys i arriben a Fremantle. Els tripulants de l'HMIS Bengala aconsegueixen arribar a l'illa Diego García. Les dues tripulacions van pensar que l'altre s'havia enfonsat.
Durant tot l'any 1943, funciona com a transport de tropes i el 10 de juliol d'aquell any és bombardejat per un avió nord-americà que va ser guiat pel submarí USS Halibut, patint 21 baixes i un dany moderat.
- Final. L'11 de febrer de 1944, l'Aikoku Maru actuant com a vaixell proveïdor i transport de tropes estava destinat a les illes Marshall, amb la 1º Brigada Anfibia a bord; però és desviat a Truk davant els atacs efectuats pels nord-americans a l'àrea. En arribar a la llacuna, les tropes no poden desembarcar degut a la manca d'instal·lacions sanitàries.
El 16 de febrer, estant encara a l'àncora davant de l'illa Dublón, encara romanen a bord els 400 homes de la 1a Brigada Amfibia amuntegats al celler de popa, al costat de camions i recanvis; a més transporta municions d'alt poder explosiu al celler de proa; mentrestant, les unitats de guerra més grans reben l'ordre d'abandonar progressivament l'atol en previsió d'un atac aeri nord-americà. Aquesta informació és subministrada per la intel·ligència japonesa.
El 17 de febrer de 1944 al clarejar, comença un dels primers atacs aeris massius nord-americans de l'Operació Hailstone. L'Aikoku Maru romania encara a l'àncora al costat de la illa Dublón, i és sotmès a bombardeig per part d'avions de l'USS Intrepid repel·lint els atacs amb la seva artilleria antiaèria i sent inicialment incendiat. Seguidament, un dels avions atacants, un Grumman TBF Avenger, llança en picat una bomba que penetra al celler Nº 1 i l'explosió conseqüent és instantània, potent i terrorífica, destruint el seu atacant a l'aire. La poderosa força de l'ona expansiva deprimeix el fons marí, mata instantàniament les 400 tropes japoneses a popa i la majoria dels seus 545 tripulants per esclat pulmonar, un centenar de marins inclòs el capità Mizusaki Shojiro desapareixen amb la part proel del vaixell. El pont i la proa de l'Aikoku Maru són pràcticament desintegrats a l'aire i la meitat restant del vaixell s'enfonsa a 64 m de profunditat. Al mateix sector, a menys de 600 m, també és enfonsat el vaixell cisterna Hoki Maru, que havia estat una de les víctimes de l'Aikoku Maru, l'ex SS Hairaka.
Avui dia, el restes es presenta netament tallat a l'alçada de la xemeneia, la proa que falta és un dels seus aspectes més cridaners, el seu interior és un ossera que conté restes humanes semienterrades al fang i armaments, per les seves característiques constitueix una atracció per als bussejadors turistes a la llacuna de Truk.

AILA

Acrònim de l'Associació d'Industrials Llatinoamericans, amb seu a Montevideo (Uruguai).

aile

Monotip de balandre originari de Finlàndia, i no va assolir gran difusió per tractar-se d'un tipus relativament lent i poc maniobrable; per canvi es comportava força bé en el mar i el seu velam reduït el feia d'una maniobra senzilla i segura.
Va introduir-se a França l'any 1943.
Eslora total, 7,10 metres. Eslora de flotació, 5,86 metres. Mànega, 1,60 metres. Desplaçament, 750 kg. Superfície vèlica, 16 m².
Aparell de balandre Marconi.

aïllador

Material dotat de molt alta resistència elèctrica i que per tant és apte per separar conductors adjacents en un circuit elèctric o per prevenir contactes futurs entre conductors.

aïllador per microones

Dispositiu utilitzat per eliminar pertorbacions en la manera de propagació principal.

aïlladors

Son aparells pels quals travessen els cables, que serveixen per evitar que la fusta o altres matèries combustibles s'inflamin, a la proximitat d'aquests cables.

aïllament

Acció o efecte d'aïllar.

aïllament

Conjunt de recursos destinats a evitar o, almenys, contenir la transmissió de la calor i dels sorolls a través dels mampares i cobertes dels vaixells.
Particularment difícil és l'aïllament acústic en els vaixells d'acer, per quant les estructures metàl·liques transmeten els sons oscil·lant i així mateix capaços d'esmorteir les vibracions sonores de les pròpies estructures.
Un tipus especial d'aïllament és el qual tendeix a impedir la propagació del foc en cas d'incendi: està constituït per mampares i defenses ininflamables, metàl·lics, amb revestiments incombustibles i aïllants per a evitar que el foc pugui propagar-se per irradiació.

aïllament acústic

L'aïllament acústic es refereix al conjunt de materials, tècniques i tecnologies desenvolupades per aïllar o atenuar el nivell sonor en un determinat espai. Se sol aconseguir amb l'actuació sobre les parets (aïllament de parets) i de les finestres (doble vidre acústic).
- Idea bàsica: Aïllar suposa impedir que un so penetri en un mitjà o que surti d'ell. Per això, per aïllar, s'usen tant materials absorbents, com materials aïllants. En incidir l'ona acústica sobre un element constructiu, una part de l'energia es reflecteix, una altra s'absorbeix i una altra es transmet a l'altre costat. L'aïllament que ofereix l'element és la diferència entre l'energia incident i l'energia transmesa, és a dir, equival a la suma de la part reflectida i la part absorbida. Hi ha diversos factors bàsics que intervenen en la consecució d'un bon aïllament acústic:
a) Factor màssic. L'aïllament acústic s'aconsegueix principalment per la massa dels elements constructius: a major massa, major resistència oposa al xoc de l'ona sonora i major és l'atenuació. Per aquesta raó, no convé parlar d'aïllants acústics específics, ja que són els materials normals i no com passa amb l'aïllament tèrmic.
b) Factor multicapa. Quan es tracta d'elements constructius constituïts per diverses capes, una disposició adequada d'elles pot millorar l'aïllament acústic fins a nivells superiors als que la suma de l'aïllament individual de cada capa, pogués aconseguir. Cada element o capa té una freqüència de ressonància que depèn del material que el compon i del seu gruix. Si el so (o soroll) que arriba a l'element té aquesta freqüència produirà la ressonància i al vibrar l'element, produirà so que se sumarà al transmès. Per això, si es disposen dues capes del mateix material i diferent espessor, i que per tant tindran diferent freqüència de ressonància, la freqüència que deixi passar en excés la primera capa, serà absorbida per la segona.
c) Factor de dissipació. També millora l'aïllament si es disposa entre les dues capes un material absorbent. Aquests materials solen ser de poca densitat (30 kg/m3 - 70kg/m3) i amb gran quantitat de porus i es col·loquen normalment perquè a més solen ser també bons aïllants tèrmics. Així, un material absorbent col·locat en l'espai tancat entre dos envans paral·lels millora l'aïllament que oferirien aquests envans per si sols. Un bon exemple de material absorbent és la llana de roca, actualment el més utilitzat en aquest tipus de construccions.
La reflexió del so pot atenuar també col·locant una capa de material absorbent en els paraments dels elements constructius, encara que aquestes tècniques pertanyen més pròpiament a l'àmbit de l'acústica.
Les solucions d'aïllament acústic es dissenyen tenint en consideració els factors massius, multicapa i de dissipació, entre d'altres.
- Fenòmens acústics:
a) Transmissió del soroll d'impacte. És el soroll que es genera quan un medi físic vibra com a conseqüència de les ones produïdes per el impacte d'algun material contra un altre.
b) Transmissió del soroll aeri. És el procés de propagació d'ones sonores sorolloses des d'un espai a un altre a través de l'aire.
La reflexió. És quan una ona sonora rebota sobre una superfície, produint l'augment del soroll a causa de la sumatòria que proporciona el impacte de les ones sobre parets, sostres pisos produint així, nivells de soroll molt incòmodes.

aïllament econòmic

També conegut com autarquia o economia autosuficient o autosuficiència és un terme comunament usat en l'economia que indica la condició de les persones, llocs, mecanismes, societats, sistemes industrials o nacions que lluiten per la seva autoabastiment o que rebutgen tota ajuda externa. Es pot trobar o proposar en països amb els suficients recursos naturals com per no haver de disposar d'importacions de cap tipus.
Referit als individus i als grups, el terme s'aplica a formes més limitades d'autosuficiència, com conrear un estil de vida en el qual la persona es deslliga del sistema social en què està immers per, per si mateix, satisfer les seves necessitats bàsiques . Com a mitjans per a una supervivència autosuficient els individus i els grups humans van des produir els seus propis aliments, fins a condicions més extremes, com recloure dels altres. Una comunitat autàrquica és aquella amb prou recursos econòmics que no depenen significativament dels intercanvis amb agents aliens a aquesta, on es produeixi prou per l'acte d'abastir i determinar la seva manera de vida, aquesta situació és més factible que passi en organitzacions poc complexes.
En el cas dels Estats, l'autosuficiència implica una configuració econòmicament independent del intercanvi econòmic, l'ajuda (humanitària, tècnica, darrere de més desenvolupament, etc.) que poden oferir-li altres estats, via subsidis, crèdit extern o subvencions; és pròpia d'alguns Estats en la fase inicial de capitalisme. En el cas de les entitats polítiques centrals (els països independents), l'autosuficiència es concreta quan s'evita sol·licitar préstecs a organitzacions internacionals com el Fons Monetari Internacional, el Banc Mundial, entre altres institucions financeres, i resistint-se a implementar les seves polítiques.

aïllament elèctric

L'aïllament elèctric es produeix quan es cobreix un element d'una instal·lació elèctrica amb un material que no és conductor de l'electricitat, és a dir, un material que resisteix el pas del corrent a través de l'element que alberga i el manté en el seu desplaçament a al llarg del semiconductor. Aquest material es denomina aïllant elèctric.
- Cinta aïllant elèctrica. La diferència dels diferents materials és que els aïllants són materials que presenten gran resistència al fet que les càrregues que el formen es desplacin i els conductors tenen càrregues lliures i que es poden moure amb facilitat.
D'acord amb la teoria moderna de la matèria (comprovada per resultats experimentals), els àtoms de la matèria estan constituïts per un nucli carregat positivament, al voltant del qual giren a gran velocitat càrregues elèctriques negatives. Aquestes càrregues negatives, els electrons, són indivisibles i idèntiques per a tota la matèria.
En els elements anomenats conductors, alguns d'aquests electrons poden passar lliurement d'un àtom a un altre quan s'aplica una diferència de potencial (o tensió elèctrica) entre els extrems del conductor.
A aquest moviment d'electrons és al que s'anomena corrent elèctric. Alguns materials, principalment els metalls, tenen un gran nombre d'electrons lliures que poden moure a través del material. Aquests materials tenen la facilitat de transmetre càrrega d'un objecte a un altre, aquests són els abans esmentats conductors.
Els millors conductors són els elements metàl·lics, especialment l'or, plata (és el més conductor), el coure, l'alumini, etc.
Els materials aïllants tenen la funció d'evitar el contacte entre les diferents parts conductores (aïllament de la instal·lació) i protegir les persones davant de les tensions elèctriques (aïllament protector).
Llei d'Ohm. El voltatge fa que l'electricitat flueixi al llarg dels filferros de coure, mentre que l'aïllament que cobreix aquests filferros exerceixen una resistència al pas de corrent, que és molt menor al llarg del filferro.
En aplicar la llei d'Ohm al filferro, haurem de a menor resistència del filferro, es tindrà més corrent amb el mateix voltatge. És important tenir present que cap aïllament és perfecte (la seva resistència no és infinita), de manera que certa quantitat d'electricitat flueix al llarg de l'aïllament a través de la terra. Aquest corrent pot ser de milionèsimes de amperes, però s'ha de mesurar amb un bon instrument de prova d'aïllament, com el megòhmetre, popularment conegut com "Megger".
En resum, un bon aïllament és el que no es deteriora en augmentar el voltatge i per tant, el corrent, es pot obtenint una resistència alta, la qual s'ha de mantenir en el temps. Això es visualitza al realitzar mesuraments periòdics i estudiant la tendència que provoca que un aïllament es deteriori.
- Hi ha diferents tipus de sol·licitacions:
a) Sobretensions en règim permanent, o sobretensions permanents o a les seves proximitats). Es caracteritzen per un front escarpat de durada compresa entre microsegons i milisegons.
b) Front lent: Front d'20 microsegons a 500 microsegons, cua de fins a 20 mil·lisegons. c)Front ràpid: Front d'0`1 microsegons a 20 microsegons, cua de fins a 300 microsegons.
d) Front molt ràpid: Front menor (que hi hagi contacte elèctric) Els materials utilitzats més freqüentment són els plàstics i les ceràmiques.
El comportament dels aïllants es deu a la barrera de potencial que s'estableix entre les bandes de valència i conducció, que dificulta l'existència d'electrons lliures capaços de conduir l'electricitat a través del material.
Un material aïllant de l'electricitat té una resistència teòricament infinita. Alguns materials, com l'aire o l'aigua són aïllants sota certes condicions però no per a altres.
L'aire, per exemple, aïllant a temperatura ambient i sota condicions de freqüència del senyal i potència relativament baixes, pot convertir-se en conductor.
Materials conductors: metalls, ferro, mercuri, or, plata, coure, platí, plom, etc.
Materials aïllants: plàstic, fusta, ceràmiques, goma.

aïllament i tècniques del gas natural liquat

La tècnica de "cubes integrades" amb destinació a bucs que transporten GNL, està basada en la construcció d'un doble buc en què s'aplica un revestiment aïllant i dues membranes estanques. Aquest revestiment té dos objectes:
a) Impedir que l'estructura del vaixell estigui sotmesa a temperatures perilloses.
b) Limitar la proporció d'evaporació del carregament.
Els reglaments de les societats de Classificació imposen als vaixells que transporten gasos liquats com cisterna de retenció en l'eventualitat d'una pèrdua o fuita.
El revestiment que es detalla, separa el líquid del carregament del doble buc per la integració d'una membrana primària que es troba en contacte amb el líquid transportat, un aïllament primari, una membrana secundària i un aïllament secundari (en contacte amb el doble buc).
Els aïllaments suporten la pressió de GNL líquid i la transmeten al doble buc.
La membrana només té un paper d'estanqueïtat.
El revestiment integrat, pot descriure com dos capes de "maons" travats aplicats al doble buc del vaixell. Una membrana fina i plana està interposat entre les dues barres de "maons". Una altra membrana idèntica a aquesta és aplicada contra la capa exterior dels mateixos.
Els "maons" estan constituïts per caixes de contraxapat, reforçats interiorment per uns envans longitudinals i transversals. Aquests calaixos estan plens de boletes amb silicones (matèria aïllant pulverulenta, difusa per volatilització de l'aigua de combinació continguda en les partícules de mineral de perlita triturat, a una temperatura compresa entre 800º C i 1.200º C).
Les dimensions dels calaixos són: la longitud d'un metre, i el gruix en funció de la proporció d'evaporació que no es vol passar.

aïllament per polarització

En l'electromagnetisme clàssic, la polarització elèctrica (també anomenada densitat de polarització o simplement polarització) és el camp vectorial que expressa la densitat dels moments elèctrics dipolars permanents o induïts en un material dielèctric. El vector de polarització P es defineix com el moment dipolar per unitat de volum. La unitat de mesura en el SI és coulomb per metre quadrat.
La polarització elèctrica és un dels tres camps elèctrics macroscòpics que descriuen el comportament dels materials. Els altres dos són el camp elèctric E i el desplaçament elèctric D.

aïllament per polarització creuada

Relació del nivell de la component del senyal desitjada a la sortida de l'antena receptora en la mateixa polarització que l'antena transmissora, pel que fa a la component d'aquesta mateixa senyal en la polarització contrària.

aïllament tèrmic

Aïllament tèrmic és el conjunt de materials i tècniques d'instal·lació que s'apliquen a un element o a un espai calents per minimitzar la transmissió de calor cap a altres elements o espais no convenients. També s'aplica a l'acció i efecte d'aïllar tèrmicament.
Pèrdues de calor a través de les finestres i dels ponts tèrmics de l'estructura
Hi ha moltes situacions en què és convenient reduir el flux de calor en una direcció determinada. El cas més comú és l'aïllament d'edificis per minimitzar les pèrdues de calor al hivern i els guanys a l'estiu, encara que existeixen molts altres com; l'aïllament de cambres frigorífiques, de canonades de distribució de líquids calents o freds, de forns i calderes i en general de tots aquells aparells, elements o espais, en els quals s'utilitza energia i en els quals es necessita millorar l'eficiència en el seu consum.
L'aïllament tèrmic és la primera, més barata i més efectiva mesura per a l'estalvi energètic.
Aïllants tèrmics. Els materials a utilitzar són els aïllants tèrmics que es caracteritzen per la seva baixa conductivitat tèrmica.
- Encara que hi ha molts aïllants, es poden simplificar o englobar en tres tipus de materials:
a) Fibrosos. Es componen de filaments amb partícules petites o de baixa densitat. Es col·loquen com a farcit en obertures o com cobertors en forma de taules o mantes. Tenen una porositat molt alta de al voltant del 90%. S'usen, en funció de la temperatura; la fibra de vidre per a temperatures fins a 200º C, la llana mineral fins a 700º C i les fibres d'alúmina o sílice entre 700 i 1.700º C.
b) Cel·lulars. Són materials que es conformen en cel·les tancades o obertes, generalment formant taulers rígids o flexibles, encara que també es poden conformar in situ per projecció o reg. Els seus avantatges són; la seva baixa densitat, baixa capacitat d'escalfament i resistència a la compressió acceptable. Els més usats són el poliuretà i el poliestirè expandit.
c) Granulars: Són petites partícules de materials inorgànics aglomerades en formes prefabricades o utilitzades soltes, com la perlita i la vermiculita.
Elecció de l'aïllant. A l'hora de seleccionar el material, la propietat més important a tenir en compte, és la conductivitat, però no cal oblidar: la densitat, l'estabilitat química, la rigidesa estructural, la degradació i lògicament el cost, que són fonamentals perquè el material pugui culminar la funció per a la qual es va instal·lar. Molts materials perden entre el 20% i el 5% de la seva qualitat aïllant durant el primer any d'ús. En els materials que absorbeixen humitat, augmenta considerablement la seva conductivitat i perden, o si més no disminueix, la seva funcionalitat. Els aïllants solts poden endurir. Tot això fa, que en seleccionar un aïllant calgui fixar-se atentament en les seves propietats, les quals han d'estar reflectides en la documentació que el fabricant ha, preceptivament, acompanyar al material i que són:
d) Conductivitat: expressada en W/(m.K). Haurà d'estar indicada la temperatura per la qual és vàlid el valor de conductivitat indicat, ja que aquesta és variable amb la temperatura. També és variable amb la humitat, per la qual cosa se suposa que el valor donat fa al material sec.
e) Permeabilitat: expressada en g/(m.s.Pa). Alguns materials poden incorporar barreres de vapor.
f) Densitat aparent: Expressada en kg/m3. Si el material té un gruix fix, es pot indicar en kg/m2.
g) Capacitat calorífica: No és necessari en cas de transmissió de calor en règim estacionari, però és important per a casos d'anàlisi de comportament de l'aïllant durant un temps.
h) Propietats mecàniques: resistència a la compressió, resistència a la flexió i coeficient de dilatació tèrmica.

aïllant

Peça de material aïllant que serveix per suportar o subjectar un conductor elèctric.

aïllant

El verb aïllar, per la seva banda, està vinculat a impedir el pas o la transmissió del so, la calor, etc.; deixar una mica separat d'altres coses; apartar un subjecte del tracte amb els altres; o abstreure la realitat immediata dels sentits o de la ment.
La utilització més habitual de l'adjectiu aïllant es refereix a un material que impedeix la transmissió d'alguna cosa, ja sigui l'electricitat, la humitat o una altra cosa. D'aquesta manera es pot parlar d'aïllant elèctric, aïllant tèrmic, aïllant acústic i d'altres tipus d'aïllants. Absorció d'aigua: pot expressar-se en % de volum d'aigua per volum de material. És important, perquè la humitat fa variar valors com; la conductivitat, la densitat i la capacitat calorífica.
- Interval de temperatures: Veure si hi ha degradació d'algun tipus a partir de determinades temperatures.
- Comportament químic: Amb el pas del temps poden alliberar alguns compostos químics que poden ser nocius en algun aspecte.
- Estabilitat: Davant del foc, als agents químics i als microorganismes.
- Dades econòmiques: Temps de vida del material, facilitat d'instal·lació, cost unitari. etc.
A la vista d'aquestes propietats, es selecciona el més idoni i es procedeix al càlcul de l'espessor òptim per aconseguir la millor relació cost/estalvi energètic.

aïllant metàl·lic

Línia de transmissió d'un nombre imparell de quadres de longitud d'ona, que té una impedància alta.
S'empra com a suport o àncora sense aïlladors normals a freqüències molt altes.

aïllant òptic

Un aïllant òptic és un component òptic que permet la transmissió de llum en una sola direcció. Es fa servir principalment per evitar la retroalimentació (feedback) indesitjada en un oscil·lador òptic, com el làser de cavitat. L'operació de l'aparell depèn de l'efecte de Faraday, el qual és usat com a principal component del rotador Faraday.

aïllant elèctric

És un material amb escassa capacitat de conducció de l'electricitat, utilitzat per separar conductors elèctrics evitant un curtcircuit i per mantenir allunyades de l'usuari determinades parts dels sistemes elèctrics que de tocar-se accidentalment quan es troben en tensió poden produir una descàrrega.
- Comportament dels aïllants elèctrics. El comportament dels aïllants es deu a la barrera de potencial que s'estableix entre les bandes de valència i conducció que dificulta l'existència d'electrons lliures capaços de conduir l'electricitat a través del material.
- Aplicacions. Els materials emprats com "aïllants" sempre condueixen alguna cosa l'electricitat, però presenten una resistència al pas del corrent elèctric fins a 2,5 × 1.024 vegades més gran que la dels bons conductors elèctrics com la plata o el coure. Un bon aïllant tot just posseeixen electrons permetent així el flux continu i ràpid de les càrregues.
En els circuits elèctrics normals es solen usar plàstics com a revestiment aïllant per als cables. Els cables molt fins, com els empleats en les bobines (per exemple, en un transformador), poden aïllar amb una capa prima de vernís.
L'aïllament intern dels equips elèctrics pot efectuar amb mica o mitjançant fibres de vidre amb un aglutinador plàstic. En els equips electrònics i transformadors s'empra en ocasions un paper especial per a aplicacions elèctriques. Les línies d'alta tensió s'aïllen amb vidre, porcellana o un altre material ceràmic.
- Materials aïllants. Alguns materials, com l'aire o l'aigua, són aïllants sota certes condicions però no per a altres. L'aire, per exemple, aïllant a temperatura ambient i sota condicions de freqüència del senyal i potència relativament baixes, pot convertir-se en conductor.
Els més freqüentment utilitzats són els materials plàstics i les ceràmiques. Les peces emprades en torres d'alta tensió emprades per sostenir o subjectar els cables elèctrics sense que aquests entrin en contacte amb l'estructura metàl·lica de les torres es denominen aïlladors.
- Elecció del material aïllant. L'elecció del material aïllant sol venir determinada per l'aplicació. El polietilè s'empra en instal·lacions d'alta freqüència, i el mylar s'empra en condensadors elèctrics. També cal seleccionar els aïllants segons la temperatura màxima que hagin de resistir. El tefló s'empra per a temperatures altes, entre 175 i 230º C.
Les condicions mecàniques o químiques adverses poden exigir altres materials. El niló té una excel·lent resistència a l'abrasió, i el neoprè, la goma de silicona, els polièsters de Poxy i els poliuretans poden protegir contra els productes químics i la humitat.
- L'aïllant perfecte per a les aplicacions elèctriques. El "aïllant" perfecte per a les aplicacions elèctriques seria un material absolutament no conductor, però aquest material no existeix. Els materials emprats com aïllants sempre condueixen alguna cosa l'electricitat, però presenten una resistència al pas del corrent elèctric fins a 2,5 x 1.024 vegades més gran que la dels bons conductors elèctrics com la plata o el coure.
Aquests materials conductors tenen un gran nombre d'electrons lliures (electrons no estretament lligats als nuclis) que poden transportar el corrent; els bons aïllants tot just posseeixen aquests electrons. Alguns materials, com el silici o el germani, que tenen un nombre limitat d'electrons lliures, es comporten com semiconductors, i són la matèria bàsica dels transistors.

aïllar

Separar mitjançant aïlladors un cos electritzat d'altres que no ho són.

aïllar

Embolicar les canonades amb cossos mals conductors per evitar la pèrdua de conductibilitat.

aïllar

Evitar el contacte d'un cos amb uns altres que són bons conductors de l'electricitat o de la calor.

aïllar una màquina

Incomunicar una part d'una màquina perquè no participi en el moviment general d'ella.

aïllat

Radiació solar rebuda per la terra o un altre planeta, mesurada amb base en la rapidesa amb què arriba aquesta radiació per unitat de superfície horitzontal; el volum de aïllat afecta les radiocomunicacions.

AINE

AINE Acrònim de l'Associació d'enginyers navals i oceànics d'Espanya.
Ès una Associació lliure de professionals, sense ànim de lucre, acollida a la Llei d'Associacions, de dret privat, regida per uns Estatuts aprovats al gener de 1999 i els fins fonamentals són:
a) Estrènyer els llaços d'unió entre els seus associats per a la millor divulgació, utilització i canalització de les iniciatives i investigacions relacionades amb la professió, cooperant alfomento de la professió i a ampliar el camp d'acció dels seus associats, defensant els interessos d'aquests.
b) Servir de centre tècnic professional de consulta per a les Administracions Públiques, per als seus associats i per a les entitats que ho requereixin i crear per a això i per al tractament dels temes que es considerin pertinents, els comitès tècnics que siguin necessaris representant a l'Enginyeria Naval i Oceànica davant les administracions públiques i entitats de qualsevol tipus.
c) Gestionar davant les Administracions Públiques totes les disposicions legals convinguin per a la major eficàcia de la professió.
d) Organitzar congressos i conferències, nacionals i internacionals, concórrer a aquest tipus de manifestacions i, en general, intervenir en tots aquells actes que serveixin per a la millora de la professió i el progrés de la tècnica fomentant, d'acord amb el COIN, premis, beques d'estudi i la realització de cursos de postgrau.
e) Publicar una revista periòdica de caràcter professional i editar publicacions relacionades amb la professió.
f) Dirimir les discrepàncies que puguin sorgir entre els seus associats en les qüestions que estiguin relacionades amb els objectius de la AINE.

Aínsa Domeneque, Blas

Blas Aínsa Domeneque, nom religiós Blai de la Mare de Déu del Pilar Sch. P. va ser un sacerdot escolapi i professor espanyol que va néixer a la localitat de Terol de Híjar l'3 de febrer de 1841 i va morir a Saragossa l'27 d'agost de 1889. Pioner de l'observació meteorológica1 moderna.
Vinculat des de molt jove al col·legi de Sant Tomàs de Aquino de l'Escola Pia de Saragossa, amb 14 anys va ingressar en l'Ordre a Peralta de la Sal. Va tornar a continuar els seus estudis de filosofia i Teologia a Saragossa. Va estudiar matemàtiques amb el Pare Juan Manuel Palacios i amb ell va descobrir l'afició per les ciències naturals.
L'any 1871 va instal·lar un observatori meteorològic al terrat del col·legi amb l'última tecnologia en aquestes dates, i entre 1881 i 1884 va crear una xarxa d'observatoris en els col·legis dels escolapis de Barbastre, Jaca, Sos del Rei Catòlic, Tafalla o Daroca entre d'altres.
El de Daroca, a la torre dels Escolapis, va començar a funcionar en 1890, després de la seva mort, i va ser utilitzat per un grup d'astrònoms nord-americans per estudiar l'eclipsi solar que va tenir lloc en l'any 1905.
Realitzava una anotació exhaustiva de totes les dades recollides que passava puntualment als diaris de Saragossa perquè els compartissin amb els seus lectors i recopilades rigorosament, les va publicar en dos toms, l'any 1888, mereixent el reconeixement del rei Alfons XII, qui l'12 de març de 1889, el va nomenar Comendador de la Real Ordre d'Isabel la Catòlica.
Pels seus estudis sobre diatomees va ser nomenat soci de mèrit de la Reial Societat Econòmica Aragonesa d'Amics del País, que van ser continuats per José Antonio Dosset Monzón.
L'Agència Estatal de Meteorologia, creada per Reial decret de 1887 que donava compte de la creació a Espanya del Institut Central Meteorològic, amb la finalitat que pogués. "Calcular i anunciar el temps probable als ports i capitals de província, sense perjudici dels altres treballs científics i pràctics que se li encomanin" va concedir a l'Escola Pia d'Aragó un guardó especial; "En reconeixement al seu treball d'avantguarda en l'estudi, predicció i divulgació de les dades atmosfèrics, així com en l'ensenyament d'aquesta ciència".

Ainslie, Ben

Charles Benedict Ainslie -conegut com Ben Ainslie- (Macclesfield, 5 de febrer de 1977) és un esportista britànic que va competir en vela a les classes Laser, Laser Radial i Finn.
Va participar en cinc Jocs Olímpics d'Estiu, obtenint en total cinc medalles: plata a Atlanta 1996 (classe Laser), or a Sydney 2000 (classe Laser), or a Atenes 2004 (classe Finn), or a Pequín 2008 (classe Finn) i or a Londres 2012 (classe Finn).
Va guanyar quatre medalles al Campionat Mundial de Làser entre els anys 1996 i 2000, i cinc medalles al Campionat Europeu de Làser entre els anys 1996 i 2000. També va obtenir una medalla d'or al Campionat Mundial de Làser Radial de 1993 i dos al Campionat Europeu de Laser Radial, als anys 1992 i 1993. Finalment, va obtenir sis medalles d'or al Campionat Mundial de Finn entre els anys 2002 i 2012, i cinc medalles al Campionat Europeu de Finn entre els anys 2002 i 2008.
En quatre ocasions va ser nomenat Regatista Mundial de l'Any per la Federació Internacional de Vela: als anys 1998, 2002, 2008 i 2012.
- Trajectòria esportiva. El 2012 va aconseguir la seva cinquena medalla consecutiva en cinc Jocs Olímpics disputats, igualant en nombre de medalles olímpiques d'aquest esport Torben Grael i superant Paul Elvstrøm, que era l'únic amb quatre medalles d'or.
Navega amb llicència federativa del Royal Lymington Yacht Club i el seu entrenador és David Howlett, qui va participar en els Jocs Olímpics de Montreal 1976 a la classe Finn.
- Copa Amèrica. L'any 2000, després d'haver guanyat l'or a Sydney 2000, va debutar a la Copa Amèrica amb l'equip de l'OneWorld Challenge. El 2004 es va incorporar al Team New Zealand com a tàctic a la campanya de la Copa Amèrica del 2007, per passar de seguida a ser el timoner del vaixell "B" d'entrenament.
Va participar a la Copa Amèrica del 2013 com a tàctic de l'Oracle Challenge, substituint John Kostecki a la sisena regata. El seu equip es va adjudicar la Copa en vèncer el Team New Zealand per 9 a 8 regates.
El 2014 va anunciar la formació d'un equip per representar el Reial Esquadró de Iots a la Copa Amèrica del 2017. Aquest equip, el Ben Ainslie Racing, es va classificar per a les semifinals (Challenger Playoffs) de la Copa, però va perdre per 5 a 2 davant el Team New Zealand a l'eliminatòria al millor de 9 regates.
A la Copa Amèrica del 2021 repeteix com a patró del seu equip, aquesta vegada anomenat INEOS Team UK.

AIP

Acrònim d'Associació Internacional de Ports.

AIPCN

Acrònim de l'Associació Internacional Permanent dels Congressos de Navegació, PIANC, amb seu a Brussel·les (Bèlgica).

AIR

Acrònim de l'Associació Inter americana de Radiodifusió.

Air Break (connexió de drenatge)

Una disposició de canonades en què el desguàs d'una banda, aparell o dispositiu aboca indirectament en un altre artefacte, recipient o connexió a un punt per sota de la vora del nivell d'inundació.

Air Gap (espaiador d'aire)

La distància en vertical sense obstacles en espai lliure entre l'obertura més baixa de qualsevol canonada o aixeta que subministri aigua a un tanc, canonada o un altre dispositiu i la vora del nivell d'inundació del receptacle o part receptora. Aquest ha de ser d'almenys el doble del diàmetre de la canonada o aixeta subministrador o d'almenys 25 mm.

Air Waibill

Carta de port aeri, similar al coneixement d'embarcament marítim. Estableix un contracte entre la companyia aèria i l'exportador/expedidor on apareixen els termes i condicions del transport, instruccions, descripció de la mercaderia, etc..

airada

Vent que dura poca estona.

aïrament

Acció o l'efecte d'aïrar-se.

airàs

Vent molest.

aire

Es denomina aire a la barreja de gasos que constitueix l'atmosfera terrestre, que romanen al voltant del planeta Terra per acció de la força de gravetat.
L'aire és essencial per a la vida al planeta.
És particularment delicat, fi, eteri i es net transparent en distàncies curtes i mitjanes.
En proporcions lleugerament variables, està compost per nitrogen (78%), oxigen (21%), vapor d'aigua (0/7%), ozó, diòxid de carboni, hidrogen i gasos nobles com a criptó i argó; és a dir, 1% d'altres substàncies.
Els percentatges indicats expressen fracció en volum, pràcticament igual a la fracció molar.
Segons l'altitud, la temperatura i la composició de l'aire, l'atmosfera terrestre es divideix en quatre capes: troposfera, estratosfera, mesosfera i termosfera.
A major altitud disminueixen la pressió i el pes de l'aire.
Les porcions més importants per a anàlisis de la contaminació atmosfèrica són les dues capes properes a la Terra: la troposfera i l'estratosfera.
L'aire de la troposfera intervé en la respiració.
Per volum està compost, aproximadament, per 78,08% de nitrogen, 20,94% d'oxigen, 0,035% de diòxid de carboni i 0,93% de gasos inerts, com argó i neó.
En aquesta capa, de 7 km d'altura en els pols i 16 km en els tròpics, es troben els núvols i gairebé tot el vapor d'aigua.
En ella es generen tots els fenòmens atmosfèrics que originen el clima.
Més amunt, aproximadament a 25 quilòmetres d'altura, en l'estratosfera, es troba la capa d'ozó, que protegeix a la Terra dels rajos ultraviolat (UV).
En relació amb això val la pena recordar que, en termes generals, un contaminant és una substància que està "fora de lloc", i que un bon exemple d'això pot ser el cas de l'ozó.
Quan aquest gas es troba en l'aire que es respira, és a dir sota els 25 quilòmetres d'altura habituals, és contaminant i constitueix un poderós antisèptic que exerceix un efecte nociu per a la salut, per la qual cosa en aquestes circumstàncies se li coneix com a ozó troposfèric o ozó dolent.
No obstant això, el mateix gas, quan està en l'estratosfera, forma la capa que protegeix dels rajos ultraviolat del Sol a tots els éssers vivents de la Terra, per la qual cosa se li identifica com a ozó bo.

aire antàrtic

Massa d'aire molt fred, polar, que se origina sobre la superfície gelada de l'Antàrtica, les masses de gel circumdants sobre les més fredes aigües del Oceà Antàrtic.
Conforme aquest aire es desplaça cap el Nord sobre aigües més càlides, es fa convectivament inestable.
Sinònim aire polar.

aire àrtic

Massa d'aire originari i procedent de regions àrtiques, molt freda en les seves capes inferiors, que avança cap a latituds menors bastant menys fredes.
És relativament molt freda en les capes baixes.

aire calent

Aire la temperatura del qual és superior comparativament amb la de la superfície subjacent o la d'altre aire.

aire càlid

Aire amb temperatura més elevada en comparació del sòl o altra massa d'aire.

aire clar

Aire que no conté partícules sòlides o líquides que redueixin la visibilitat.

aire comprimit

L'aire comprimit es refereix a una tecnologia o aplicació tècnica que fa ús d'aire que ha estat sotmès a pressió per mitjà d'un compressor, en la majoria d'aplicacions, l'aire no només es comprimeix sinó que també es des humidificador i es filtra, l'ús de l'aire comprimit és molt comú en la indústria, el seu ús té l'avantatge sobre els sistemes hidràulics de ser més ràpid, encara que és menys precís en el posicionament dels mecanismes i no permet forces grans.

aire condicionat

Unitats autònomes que mantenen constants les condicions del medi ambient dins d'un compartiment, depenent de les seves necessitats, així per exemple en els locals en què s'instal·lin equips electrònics sofisticats aquests han de posseir unes constants de temperatura i humidificació de l'ambient per al bon funcionament de els mateixos, així com per al benestar de passatgers i tripulació.

aire contaminat

Aire que conté partícules suspeses de pols, fum, microorganismes, sals o gasos diferents a la seva composició ordinària o en concentracions anormalment elevades.

aire continental

Massa d'aire que ha estat sobre un continent per diversos dies i que per tant té relativament, un baix contingut de vapor d'aigua, i amb característiques pròpies del continent.

aire continental tropical

Tipus d'aire tropical produït en les zones àrides subtropicals, es sec i calent.

aire d'una barca

Se'n diu de la velocitat d'una barca en un moment donat.

aire de baix

A Castelló vent del SE.

aire de dalt

A Castelló vent del NE.

aire de Föehn

Aire càlid i sec associat amb el vent Föehn.

aire de gelada

Aire que a 1,2 m té una temperatura de 0ºC o inferior

aire de la mar

Se'n diu de la brisa del mar.

aire de la mar

Aire que es respira a la mar.

aire del sòl

Aire que forma part del sòl, omplin els pors d'aquest i que contenen els mateixos gasos que l'atmosfera, però de diferents proporcions.

aire en el sòl

Aire i altres gasos sota la superfície terrestre; tots els sòls són més o menys porosos i contenen entre els seus intersticis gasos que formen l'atmosfera del sòl i que són necessaris per a la vida vegetal.
Sinònim atmosfera de les capes superficials del sòl.

aire enrarit

S'anomena aire enrarit aquell aire que, per manca de ventilació a les galeries d'una mina subterrània, s'ha empobrit en oxigen i s'ha carregat de diòxid de carboni i d'altres gasos.
Aquest procés pot provocar la falta oxigen dintre d'una mina subterrània i fer perillar la vida dels éssers que hi estan dintre.

aire equatorial

Massa d'aire que ha estat en regions pròximes a l'Equador per diversos dies i que per tant s'ha tornat relativament càlida, i amb les característiques d'equador.

aire estable

Cos d'aire que té estabilitat en les seves capes inferiors i per tant lliure de convecció, formant-se núvols estrat cúmuls o estrats i boires.

aire fred

Aire amb una temperatura inferior a la superfície sobre la qual es mou o comparativament inferior que altres masses d'aire.

aire humit

Una de les característiques més importants del flux atmosfèric és el cicle d'humitat, el vapor d'aigua és de gran importància en l'atmosfera, a pesar que mai supera el 4 per cent de la massa d'aire i normalment es troba en quantitats bastant menors, la precipitació constitueix un dels principals fenòmens del "temps atmosfèric"' i la calor latent emmagatzemat en humitat és un factor important en els sistemes meteorològics.

aire inestable

Suposem ara que el radiosondatge ens envia un perfil de temperatura.
De nou per determinar l'estabilitat de l'aire hem de comparar el gradient ambient amb els gradients sec i pseudoadiabàtic. En aquest cas el gradient ambient té un valor de 11º C/1000 metres. Una bombolla de aire no saturat es refredarà segons el gradient adiabàtic sec. Com aquest és menor que l'ambient, la bombolla estarà més calenta que l'aire circumdant i continuarà ascendint, allunyant-se de la seva posició original. L'atmosfera serà inestable. Per descomptat, una bombolla d'aire saturat refredant segons el gradient pseudoadiabàtic (Que és menor que el sec), estarà fins i tot més calenta que l'aire circumdant).
En ambdós casos les bombolles d'aire, un cop han començat a ascendir, continuaran ascendint per si mateixes ja que estan més calents i són menys denses que l'aire que les envolta. Una atmosfera d'aquest tipus es diu que és absolutament inestable.
La inestabilitat absoluta té lloc quan el gradient ambient és més gran que el gradient adiabàtic de l'aire sec. Normalment la inestabilitat absoluta està limitada a una capa prima d'aire superficial en els dies calorosos de l'estiu. De fet, prop del sòl durant aquests dies, quan el gradient ambiental supera els 3.4º C/100 m (gradient autoconvectiu o superadiabàtic) la convecció té lloc de manera espontània.
Fins ara hem vist que l'atmosfera és absolutament estable quan el gradient ambient és menor que el gradient pseudoadiabàtic), i que és absolutament inestable quan el gradient ambiental és més gran que el gradient sec.
No obstant això un cas típic d'inestabilitat es dóna quan el gradient ambient té un valor entre el gradient pseudoadiabàtic o humit i el gradient adiabàtic sec.
Quan una bombolla d'aire no saturat ascendeix, es refreda per l'adiabàtica seca i en cada nivell està més freda que l'ambient. Estaríem doncs en una atmosfera estable. En canvi, si la bombolla és d'aire saturat llavors l'aire es refreda per la pseudoadiabàtica humida i l'aire de la bombolla està més calenta que l'entorn.
L'atmosfera serà inestable.
A aquesta circumstància en que l'atmosfera és estable respecte al gradient adiabàtic sec i inestable respecte al pseudoadiabàtic humit se l'anomena inestabilitat condicional. Per tant aquesta inestabilitat depèn de si l'aire que ascendeix està saturat o no. Si l'aire que ascendeix no està saturat l'atmosfera és estable i si està saturat l'atmosfera és inestable. La inestabilitat condicional implica que si l'aire no saturat pot ser elevat a un nivell on es converteix en saturat llavors s'inestabilitza. La inestabilitat condicional té lloc sempre que el gradient ambient es trobi entre el gradient adiabàtic sec i el pseudoadiabàtic humit. Recordant que el gradient ambient mitjà està en 0,65º C/100m, veiem que aquest valor està entre el adiabàtic sec (0,98º C/100 m) i el valor mitjà del pseudoadiabàtic humit (0.6º C/100 m), és a dir que la atmosfera es troba normalment en un estat d'inestabilitat condicional.
Un resum dels conceptes d'atmosfera estable, inestable i condicionalment inestable.
Segons l'atmosfera es fa més inestable, els moviments verticals s'incrementen, i núvols de tipus cumuliforme espesses es formen. Dues preguntes sorgeixen ara:
a) Què mecanisme fa que l'atmosfera sigui més inestable?.
b) Què és el que produeix que l'aire ascendeixi i formar així els núvols? L'aire inestable necessita normalment un mecanisme de tret que comenci amb el moviment ascendent.

aire líquid

L'aire líquid està compost d'aire que ha estat liquat mitjançant aplicació d'alta compressió en pistons i posteriorment refredat a molt baixes temperatures.
Ha de ser conservat en un got Dewar a temperatura ambienti, l'aire líquid absorbeix ràpidament la calor i és aquesta la raó per la qual es converteix ràpidament al seu estat gasós.
S'empra generalment en la refrigeració d'altres substàncies, així com font de nitrogen, oxigen, argó, i altres gasos inerts.
L'aire líquid té una densitat de aproximadament 870 kg/m, encara que aquesta densitat nominal pot ser diferent en molts casos depenent de la composició elemental de l'aire.
Ja que com l'aire gasós té un 78% de volum de nitrogen i un 21% d'oxigen, la densitat de l'aire líquid en composició estàndard és calculada tenint en compte la composició decimal de les densitats en estat líquid dels respectius components de l'aire líquid.
Punt de fusió: -216.2° C Punt d'ebullició: -194.35° C.

aire marítim

Massa d'aire que ha estat sobre una àrea marítima per diversos dies i que per tant té relativament, un alt contingut de vapor d'aigua, almenys en les capes baixes i amb característiques marines.

aire marítim polar

Aire polar que te probitats similars al aire polar continental, beró que passa por una massa d'aire calent i es torna inestable per alt contingut d'humitat.

aire marítim tropical

Forma principal d'aire produït en els mars tropicals i subtropicals, que es molt calent i humit.

aire morisc

A Xàtiva vent del SE.

aire oceànic tropical

Massa d'aire que té el seu origen en una regió oceànica de la zona tropical, és una massa d'aire càlida i humida, associada amb fronts càlids, plugims, estrats, boira costanera, mala visibilitat, etc.

aire polar

Massa d'aire que ha estat sobre latituds altes per diversos dies i que per tant s'ha tornat relativament més fred, almenys en les capes baixes i amb característiques pròpies del pol.

aire polar continental

S'origina a la regió continental subpolar, és fred i sec. (Hemisferi Nord).

aire polar marítim

Neix a la zona subpolar: la seva trajectòria sobre l'oceà dóna lloc a l'augment de la humitat, és fred i humit.

aire pur

Aire que està relativament, desproveït de materials contaminants sòlids, líquids o gasosos.

aire saturat

Aire carregat de la màxima quantitat de vapor d'aigua que pot retenir a una pressió i temperatura determinades.
L'aire saturat té humitat relativa del cent per cent.

aire sec

Aire amb baix contingut d'humitat, sempre que la seva humitat relativa sigui inferior al 60 %.
En termodinàmica, aire que no conté vapor d'aigua.

aire superior

En meteorologia sinòptica i en observació meteorològica, l'atmosfera situada per sobre dels 1.000 metres, on la fricció superficial té encara importància.
No s'ha establert cap límit inferior clar, però sol aplicar-se el terme a pressions d'al voltant de 850 mil·libars.

aire tipus

Atmosfera convencional, seca que obeeix a la llei dels gasos perfectes i a l'equació hidrostàtica.

aire tropical

Massa d'aire que ha estat sobre regions tropicals o subtropicals per diversos dies i que per tant s'ha tornat relativament càlida, contenint les característiques pròpies del tròpic.

aire tropical continental

Té el seu origen a la zona continental subtropical d'altes pressions, és càlid; pot ser sec o humit.

aire tropical marítim

Es genera en els anticiclons subtropicals, sobre els oceans, és càlid i humit.

aire viciat

Aire d'un recinte tancat sense renovar carregat de diferents elements contaminants, sobretot si hi ha una font de combustió.
L'aire viciat disminueix la qualitat de vida dins d'un ambient, si no hi ha renovació d'aire, aquest acumula diverses substàncies com ara pols en suspensió, compostos orgànics volàtils que poden ser gèrmens patògens. Si hi ha un aparell amb algun procés de combustió, es genera monòxid de carboni, vapor d'aigua i altres gasos. Aquest aire sense renovar en un recinte tancat pot produir problemes de salut, de concentració, cansament, i altres símptomes.

aireig

Introducció d'aire dins l'aigua.

aireig de l'hèlix

Efecte d'absorció d'aire per les pales de l'hèlix a causa de la proximitat d'aquestes amb la superfície de l'aigua, o induït per la carena de l'embarcació.

airejada

A Castelló vent molt fort.

AIREP

Contracció de les paraules angleses "Air Report".
És un informe meteorològic que prepara el pilot durant el vol, relatiu a les observacions que efectua.

airera

Vent fort i continuat.

airet

Vent subtil i fresc.

airglow

L'airglow (luminescència del cel nocturn) és una emissió de llum molt feble de l'atmosfera terrestre que fa que el cel nocturn no sigui mai completament fosc. Anders Ångström el va descriure per primera vegada en 1868. El airglow és el resultat de diferents processos que tenen lloc a l'alta atmosfera, com la recombinació d'ions ionitzats pel Sol durant el dia, la luminescència que provoquen els raigs còsmics en xocar amb les capes altes de l'atmosfera, i la quimioluminescència produïda quan l'oxigen i hidrogen principalment reaccionen amb ions hidroxils a uns centenars de quilòmetres d'alçada. Durant el dia aquesta luminescència no és perceptible a causa de la llum provinent del Sol.
L'efecte del airglow limita la sensibilitat dels telescopis de longitud d'ona visible situats a la Terra. Aquesta és una de les raons per les quals s'han construït telescopis a l'espai del tipus Hubble que poden observar objectes molt més tènues que els telescopis terrestres de longitud d'ona visible.
La luminescència nocturna (airglow), generalment de color blavós, pot arribar a ser prou brillant perquè un observador la pugui percebre. Tot i que l'emissió aiglow és pràcticament uniforme en l'atmosfera, per a un observador terrestre, sembla més brillant a uns 10 graus per sobre de l'horitzó, a causa del fet que com més baix és l'angle de visió més gran és la profunditat de l'atmosfera a través de la qual mirem. Si l'angle és molt baix, això no obstant, l'extinció atmosfèrica redueix la lluentor aparent del airglow.
Un dels mecanismes que produeix el airglow és que un àtom d'hidrogen es combina amb un àtom d'oxigen per a formar una molècula d'òxid nítric (NO). En aquest procés s'emet un fotó que pot tenir qualsevol de les diferents longituds d'ona característica de les molècules d'òxid nítric. Hi ha àtoms lliures per aquest procés perquè les molècules de nitrogen (N2) i oxigen (O2) es dissocien quan l'energia solar arriba a les capes altes de l'atmosfera, i pot trobar qualsevol per formar NO. Altres molècules que poden crear airglow en l'atmosfera són OH, OI i Nal. La lluentor del cel s'expressa normalment en unitats de magnituds astronòmiques per arcsegon quadrat de cel.

airglow induït

S'han fet diferents experiments científics per induir l'airglow mitjançant la direcció d'emissions de ràdio d'alta potència a la ionosfera terrestre. Aquestes longituds d'ona interaccionen amb la ionosfera per induir una feble però perceptible llum visible a específiques longituds d'ona sota certes condicions.

airina

Ventet suau.

Airy, George Biddell

Sir George Biddell Airy Northumberland, 27 de juliol de 1801 - Greenwich, 2 de gener de 1892 fou un astrònom i matemàtic anglès.
Catedràtic Lucasià i professor d'astronomia a Cambridge (1826/1835), fou nomenat astrònom reial (1835/1881). Fou director de l'observatori de Cambridge (1828), al que donà gran impuls, i del de Greenwich (1835/1886), el que reorganitzà i dotà d'aparells més moderns. Realitzà nombroses investigacions en el camp de la física matemàtica i la matemàtica aplicada als càlculs astronòmics: en el camp de l'astronomia observacional lliurà a la posteritat el "disc d'Airy", la mida mínima aparent d'un estel (o font puntual de llum) degut a la difracció de la llum en l'objectiu del telescopi És conegut, principalment, per no haver sabut reconèixer la importància dels càlculs de John Couch Adams pel descobriment del planeta Neptú.
Es batejaren en el seu honor els cràters Airy de la Lluna i Airy de Mart. Així com les anomenades funcions de Airy prenen el seu nom dels seus treballs sobre l'anomenada equació de Airy.

airós

Se'n diu del temps o del indret en què fa molt vent.

airot

Vent molest.

Al-Salam Boccaccio 98

El M/S A-Salam Boccaccio 98, va ser un ferri egipci, el qual operava sota el comandament del Salam Maritime Transport, que es va enfonsar el 2 de febrer de 2006 al mar Roig mentre realitzava la ruta de Duba, Aràbia Saudita, fins Safaga, al sud d'Egipte. L'última posició coneguda va anar a 100 km (62 milles) de Duba, quan va perdre el contacte a les 22:00 EET (20.00 UTC).
Tenia bandera panamenya i el representant legal de la nau va ser la Signatura Morgan & Morgan.

AIS

El sistema AIS permet als vaixells comunicar la seva posició i altres informacions rellevants perquè altres vaixells o estacions puguin conèixer-la.
Es tracta d'un sistema d'emissió situat a la costa i/o en els vaixells, que opera a la mana marítima de VHF. L'estació AIS és un transceptor de ràdio VHF capaç d'enviar informació del vaixell, tal com identitat, posició, curs, velocitat, longitud, tipus de vaixell, informació de la càrrega, etc. a altres vaixells i a receptors situats a la costa. La informació de la unitat AIS a bord del vaixell és transmesa contínuament i automàticament sense intervenció de la tripulació. Quan s'usa amb una pantalla gràfica adequada, el AIS de bord proporciona una informació exacta automàtica i ràpida respecte al risc de col·lisió calculant el Punt més Pròxim d'Aproximació (CPA) i Temps fins al Punt més Pròxim d'Aproximació (TCPA) des de la informació de posició transmesa pels vaixells.
La utilitat més important és evitar col·lisions entre vaixells, però té moltes més aplicacions, com la identificació de vaixells des de terra, transmissió de missatges, etc. En un Sistema VTS, el AIS s'integra al Centre normalment com a "mitjà de detecció", igual que el radar i radiogoniòmetre. La conjunció dels tres sistemes requereix d'una complicada programació per fusionar les posicions obtingudes d'un vaixell en una sola, mitjançant procediments d'integració en el qual es pondera la qualitat del senyal obtinguda per cada sensor de detecció.
Els propòsits del AIS són: identificar vaixells, ajudar en el rastreig de blancs o objectius, simplificar i promocionar el intercanvi d'informació, proporcionar informació addicional per ajudar a evitar xocs, així com reduir les ordres verbals al vaixell.

Aita Mari

El "Aita Mar"i és un vaixell de salvament operat per l'ONG Salvamento Marítimo Humanitario (SMH). Era un pesquer de tonyina que va ser modificat per fer tasques de salvament amb la implicació de voluntaris, institucions, empreses, donants, persones de la societat civil i treballadors. El seu nom fa referència al mariner conegut pels salvaments marítims José María Zubía.
Quan va demanar el permís al govern espanyol per abandonar el port de Pasaia i col·laborar amb les tasques de rescat de nàufrags del Mediterrani, el novembre del 2018, la direcció de la Marina Mercant no li va concedir. El 27 de gener del 2019 el vaixell va sortir per primera vegada com a vaixell de salvament, des del port de Pasaia a Bilbao, amb 16 tripulants, amb la intenció de fer tasques de conscienciació, a l'espera de tenir permís del govern espanyol per iniciar les tasques humanitàries. El capità és Marco Martínez, de Cambrils, i entre la tripulació hi ha mariners asturians, bascos, gallecs, catalans i senegalesos. El 18 de gener del 2019 esdevingué el segon vaixell de salvament, després de l'Open Arms, en veure denegat el permís per sortir cap a Líbia a salvar la vida dels nàufrags del Mediterrani.

Aitken, Robert Grant

Robert Grant Aitken (1864-1951). Astrònom americà nascut l'31 de desembre de 1864 a Jackson, Califòrnia, i mort l'29 d'octubre de 1951 a Berkeley, en el mateix estat nord-americà.
Va ser membre del cos d'investigadors de l'observatori Lick de Mount Hamilton, Califòrnia, des de on descobrir uns 3.000 sistemes binaris d'estrelles. Va ser director adjunt d'aquest observatori des de 1923, i director des de 1930. Entre les seves obres cal esmentar "The Binary Stars" (1918) i "New General Catalogue of the Double Stars Within 120º of the North Pole" (1932). Va ser premiat amb la medalla d'or de la Reial Societat Astronòmica de Gran Bretanya en 1932.

aixa

Una aixa és una eina que serveix per treballar la fusta.
L'empren els fusters, els boters, els carreters i, molt especialment, els fusters de ribera o navals, coneguts per això amb el nom de mestres d'aixa.
L'aixa està formada per un planxa d'acer amb un mànec.
El tall està disposat perpendicularment a l'eix del mànec (en una destral el tall és relativament paral·lel al mànec).
L'aixa és una eina emprada per escalabornar o tallar la fusta.
Hi ha variants d'aixa: aixà dreta, girada, corba o de peu.

aixa bruixí

Aixa, usada en les mestrances, que consta d'un mànec corbat, terminat superiorment amb una mena de culata de fusell on va fermada una fulla tallant, plana i lleugerament corbada.
Serveix pels mateixos afers que l'aixa corrent.

aixa corba

Aixa que té la fulla corba i l'empren els boters per tustonar les testes dels barrils i anivellar el gruix de les peces de dins quan ja estan encercolades.

aixa corba d'una sola mà

L'aixa corba d'una sola mà, amb la fulla metàl·lica corbada i el tall inclinat de fora a dins.

aixa de calafat

Aixa que té la fulla corba i serveix per tallar o desgruixar la fusta donant-li forma còncava.
Làmina d'acer corbada i afilada amb mànec de fusta.
És sens dubte l'eina emblemàtica del fuster de ribera.
Existeix una variant amb el mànec recte i la làmina menys corbada.

aixa de dos cops

Aixa que té dos talls, un horitzontal i l'altre vertical, i és, per tant, composta d'aixa i destral.

aixa de dos talls

Vegeu aixa de dos cops.

aixa de dues mans

Te el mànec llarg i recte, amb la fulla de metall generalment plana.

aixa de fulla enrevoltada

Vegeu aixa girada.

aixa de fulla plana

Vegeu aixa dreta.

aixa de mà

Aixa petita que es pren amb una sola mà.
Te el mànec curt a voltes corbat, el ferro pla una mica ample i amb el tall molt afinat.

aixa de peu

Similar a l'aixa però amb un mànec de major longitud pel que cal agafar-la amb les dues mans.
Era molt perillosa perquè produïa amb freqüència tallis d'importància en els peus del que la manejava.
Per aquest motiu amb ironia es denominés "dempeus".

aixa de tall recte

Aixa que té la fulla plana i serveix per tallar llenya en línia recta.

aixa de tustorrar

Vegeu aixa corba.

aixa dreta

Aixa que té la fulla plana i serveix per tallar llenya en línia recta.

aixa girada

Aixa que té la fulla corba i serveix per tallar o desgruixar la fusta donant-li forma còncava.

aixabegar

Acció de recuperar un objecte perdut al fons del mar per mitjà del rempugolls.

aixabegar

Carregar-se l'atmosfera de núvols tempestuosos i plogués.

aixadada

Cop d'aixada.

aixadella

Aixada proveïda, a l'altra part de l'ull, d'un tallant o escarpell.

aixafa roques

Hom ho diu d'una barca pesada.

aixafament de les calderes

L'enfonsament que es verifica en les de baixa pressió quan l'atmosfèrica excedeix á la interior de la caldera. Per evitar aquest efecte tenen vàlvules atmosfèriques que s'obren de fora a dins i que permeten el pas de l'aire a mida que la pressió interior disminueix a conseqüència de la condensació.

aixamfranador

Un aixamfranador, broca d'aixamfranar o cap de frare és una eina amb un cap tallant de forma cònica que serveix per aixamfranar forats cilíndrics en fusta, metall, o d'altres materials. Sol estar dissenyat per utilitzar amb un trepant (en aquest cas, sovint s'anomena "broca de cap de frare"), però també n'hi ha amb mànec per aixamfranar forats a mà. També existeixen broques cal·lítriques que incorporen un cap de frare per tal de fer el forat i l'aixamfrana't a la vegada.
Un dels usos més comuns del cap de frare és d'embotir la cabota d'un vis o un cargol. És a dir, per eixamplar la part de dalt del forat on ha d'anar el vis o cargol per tal que hi càpigui la cabota i no sobresurti un cop col·locat. També s'empra per treure la rebava que sovint deixen les broques en foradar el metall.
Segurament, el nom prové de la semblança de l'eina amb alguns barrets portats per membres del clergat, com la birreta.

aixamfranar

Doblegar els cantells i costures de les planxes o les ales de les quadernes de manera que les unes i les altres assenteixen perfectament entre si.

aixamfranar

Donar forma cònica a una part d'un trepant perquè el cap del clau, rebladura o cargol quedi embotida en ell.
Aquesta operació es practica, principalment, en la teula'm de les cobertes i donant al avellanat la profunditat necessària per a poder cobrir el cap de la clavaó amb taps de fusta.

aixamfranar

Reblar la cabota d'un clau, passador o rebló amb forma de botó o mitja avellana mitjançant l'embotidor massís.

aixamfranat

Se'n diu un buit amb forma de mitja closca d'avellana que es fa a cada barrinat del taulons i taules del folre per embotir-hi la cabota del clau que els subjecta.
També sol fer-se en les planxes metàl·liques amb finalitats semblants.

aixamfranant

Eixamplar lleugerament la boca del forat on ha de col·locar-ne un cargol, donant-li forma troncocònica, perquè aquest quedi introduït totalment en la peça en què es cargola.

aixamfranat

Tipus de caragol petit que s'empra com esquer.

aixecament

Acte o operació que consisteix a efectuar mesuraments per a determinar la posició relativa de punts sobre, sota o per sobre de la superfície de la terra.

aixecament

Un aixecament que té per finalitat principal la determinació de dades relatives als cossos d'aigua.
- Pot consistir en la determinació d'una o algunes de les següents classes de dades:
a) Profunditats d'aigua.
b) Configuració i naturalesa del fons.
c) Intensitats de corrents.
d) Altura i temps de marees i estat de l'aigua.
Determinació de posició d'accidents topogràfics i d'objectes fixos per a fins de l'aixecament i la navegació.

aixecament

Conjunt d'operacions topogràfiques que serveixen per determinar les posicions de punts en l'espai per ser representats en els plànols.

aixecament a cordill

Descripció general. Aquest mètode tradicional era usat regularment abans de la dècada de 1970 per monitoritzar el progrés del dragatge dels projectes de navegació i els aixecaments de canals de secció creuada i en la investigació subterrània per l'obstrucció de canals i aixecaments de escombrat de resguard de canals. Les tècniques de cordill van ser reemplaçades per les de microones EPS i de rang azimut i ara han estat substituïdes pels mètodes de posicionament GPS.
- Dins de distàncies limitades fora de la línia de base i amb l'execució apropiada, l'aixecament controlat a cordill és un mètode estable i precís de realitzar aixecaments hidrogràfics i altres treballs d'investigació per al disseny i construcció marítims:
a) Es fa servir una corda calibrada, estirada perpendicularment des dels atracadors o centres en una línia de base fins el pot d'aixecament.
b) Es manté al voltant de les àrees de atracada per a treballs crítics en llocs de investigació; on els senyals de GPS estan bloquejades per tals aixecaments (sense això, es prefereix una estació total electrònica).
c) Usualment no requereix d'aparells electrònics o de comunicacions. - Tècniques. Un aixecament a cordill és simplement un mètode d'execució de creuar seccions des d'una línia de base fixa. Haurien de fer diferents tècniques d'aixecament, depenent del tipus d'operacions i instruments adoptats com:
a) Observacions estàtiques. Les observacions de longitud a cordill es realitzen quan el pot està alineat apropiadament a la secció i el cable és halat en forma tensa per minimitzar els destemplament.
b) Aixecaments a cordill dinàmics o continus. Alguns aixecaments a cordill es condueixen a una manera dinàmica usant eco sondes anàlogues
c) Mètodes d'extensió a cordill de pots de línia de base. Els cordills poden ser ancorats a una embarcació flotant (pot de línia de base) que anteriorment ha estat posicionat per un cordill o altres mitjans.
d) Mètodes de rang constant. Un cordill es pot usar per mantenir un rang constant des del centre de línia de base.
e) Esquema de línia de base per a aixecament a cordill. Els punts intermedis o línies de base per controlar el treball a cordill estan col·locats utilitzant tècniques estàndard de construcció de sondejos i estàndards.
f) Mètodes d'alineació a cordill. S'usen banderes de rang visual, prismes d'angle dret, poligonals, teodolits, sextants i estacions totals per mantenir el control de alineament lateral del pot d'aixecament, que pot ser la part més feble en la execució d'aixecaments a cordill, especialment si existeixen corrents forts.
g) Procediments d'enregistrament de dades. L'aixecament a cordill i els mesuraments de profunditat relacionades es poden registrar en fulls de treball o en un llibre estàndard de aixecament de camp, les dades de l'aixecament estan descrits en el pla del lloc o en els formats de seccions.
h) Bots de aixecament. Bot utilitzat per qualsevol tipus de bot d'aixecament, equipat amb cordills manuals o impulsats per manetes per realitzar aixecaments a cordill. Generalment, el rang de longitud del pot va des de 5 a 8 metres i els calats són menys de 0,40 metres i són essencials per treballar en àrees d'aigües superficials i evitar el avarament.
- Requeriments de Exactitud i Calibratge.
a) Exactitud: l'exactitud posicional d'un punt posicionat a cordill pot ser computat utilitzant la exactitud calculada d'alienació i mesuraments de distància; similar al que es fa en els mètodes d'aixecament de rang azimut.
b) Calibratge: els intervals a cordill abanderats els ha de calibrar periòdicament cada 3 a 6 mesos o després de recessos davant de mesuraments encadenades o sistemes EDM.

aixecament a escala gran

En general, els aixecaments a gran escala estan destinats a proporcionar informació detallada per a dragatge i altres tipus de millores portuàries.

aixecament a planxeta

La planxeta. És un aparell molt efectiu per aixecaments topogràfics que requereixen configuració i detalls del terreny. Consisteix en un tripié en el qual es munta un restirador de dibuix que pot ser anivellat i girat per orientar convenientment. Sobre el restirador es fixa el paper, el qual es dibuixa l'aixecament directament al terreny. Les visuals es prenen mitjançant l'alidada que es col·loca sobre la taula de dibuix. Consisteix l'alidada d'una ullera similar al d'un Trànsit, amb el seu eix d'altures descansant en un suport tipus (I), el pals dóna suport al seu torn rígidament en una regla.
Aplicació de la Planxeta. S'usa preferentment per a obtenció de corbes de nivell, ja que és on és més eficient. Quan en un treball, la majoria de punts per situar són detalls especials importants, amb poca feina de configuració, es prefereix fer-ho amb Trànsit.
Els polígons, quadrícules o triangulacions en què es dóna suport al treball de planxeta s'aixequen per separat amb trànsit.
S'utilitza molt per configurar recolzant-se en una quadrícula traçada en el terreny, ja que queden definides les zones per cobrir amb cada full de dibuix, i se'n van "omplint" els quadres amb fulles de configuració, que després es fan coincidir per formar un "mosaic "a unir-les.
Encara que amb qualsevol paper es pot treballar, es prefereix utilitzar papers gruixuts, de color, tipus Dúplex, o paper especial que resisteix el sol i no es deforma amb canvis de temperatura.
Les deformacions per temperatura són molt importants quan es fixen punts i es dibuixa, al camp, són diferents a les condicions en que després es faran servir els fulls per als estudis i projectes.
Actualment s'estan emprant pel·lícules de polièster, principalment l'anomena't Mylar, en substitució dels fulls especials de paper per a la planxeta. Aquest material té deformacions mínimes i gran graduació.
- Es un aixecament de suport amb el propòsit de:
a) Localització de senyals hidrogràfics.
b) Situar punts addicionals de control per a aixecament aeri i clarificació de detalls indefinits en fotografies.
c) Una combinació dels casos anteriors.
Inconvenients i desavantatges. En descriure un tipus de planxeta perfeccionada caiem en el compte que aquest aparell serveix per efectuar aixecaments topogràfics regulars. Això s'aconsegueix millor quan s'executen en escales de denominador superior a 10.000, és a dir, a les normalment usades per a una àrea en particular com podria ser-ho la categoria militar.
La idea que la planxeta només s'ha d'utilitzar en els aixecaments expedits és errònia. Es diu que un aixecament topogràfic és regular quan els màxims errors que es cometen no tenen representació gràfica, i això s'aconsegueix en els efectuats amb planxeta. La majoria dels inconvenients que se li atribueixen neixen de condicions teòriques i, en molts casos, es refereixen a models antiquats. Oblidant així que el principal i últim cap de la topografia pràctica és dibuixar el pla de tal manera que representi el terreny amb la major fidelitat. Això es farà tant a la part planimètrica com en la altimètrica. I, en arribar a aquesta fase final, de poc serveix obtenir les dades numèriques dels punts amb una exactitud que pràcticament no és possible aprofitar, ja que al transportar-los a paper i efectuar la construcció de la minuta, es cometen errors gràfics molt superiors a la precisió amb que vénen donats aquells.
Un exemple servirà per aclarir el que s'ha dit: si se suposa que s'han obtingut les coordenades rectangulars d'un punt amb un error d'un decímetre, i que aquell va a representar-se en un plànol amb un error d'un decímetre a escala 1:20000, es sap que el fixar-lo sobre el paper no pot aconseguir major precisió de 0.2 mm. Això representa, a l'escala donada, 4m; després per aquest cas no proporciona cap avantatge pràctica l'haver obtingut les coordenades amb decímetres exactes.
Segons això pogués semblar, per contra, que no té utilitat la precisió aconseguida en els aixecaments numèrics, però no és així. No només és útil aconseguir aquesta exactitud, sinó necessari, ja que en les successives operacions topogràfiques que s'efectuïn escalonadament, els errors es van acumulant. Aquests podrien arribar a ser inadmissibles (més grans que el gràfic, és a dir: 0.2 mm multiplicant pel denominador de l'escala). Això passaria així si els primers elements, suport dels següents, no estiguessin determinats amb gran exactitud.
La diferència essencial entre el mètode gràfic i el numèric rau en el fet que el primer, si bé dóna errors més grans que el segon en la situació planimètrica dels punts, els produeix, però, inferiors a l'error gràfic en operacions aïllades. Mentre que en operacions encadenades (triangulació, itinerari, etcètera) el mètode gràfic no ofereix garantia que aquesta acumulació d'errors segueixi sent tolerable. En canvi, el mètode numèric garanteix que l'error final resultant de l'acumulació dels anteriors és sempre inferior al gràfic.
Del que s'ha exposat es dedueix que els mètodes de treball en els aixecaments amb planxeta han de ser aquells en què es determinin els punts independentment uns dels altres. O, a tot estirar, recolzant-se en el menor nombre possible dels obtinguts gràficament. I, sense això, sempre que els elegits tinguin prou garantia. És a dir, es rebutjarà sistemàticament qualsevol mètode ordenat.

aixecament aerofotogràfica

Es diu aixecament aeri o presa aerofogràfica al fotografiat del terreny des d'un aparell volant i de forma general, al conjunt de treballs que garanteixen l'obtenció dels negatius i fotografies aèries d'un lloc determinat.
Presa de fotografies aèries amb fins d'aixecament.
Aixecament que empra fotografies aèries com part de l'operació d'aixecament.

aixecament amb magnetòmetre

Aixecament en el qual el camp magnètic terrestre és cartografiat mitjançant l'ús d'un magnetòmetre.

aixecament bàsic

Aixecament hidrogràfic a consciència i complet, que no necessita ser suplement per altres aixecaments i és adequat per a reemplaçar, amb fins cartogràfiques, tots els aixecaments previs de l'àrea.

aixecament batimètric

Aquests treballs es realitzen a l'efecte de determinar amb precisió les profunditats i característiques del fons de llacs, rius, ports i oceans, a més de la determinació de les principals característiques de les àrees terrestres circumdants.
Pot incloure depenent de les objectives dades de marees, corrents, gravetat, magnetisme terrestre, i determinacions de les propietats físiques i químiques de l'aigua.
Per a la realització d'aixecaments batimètrics es realitza primerament una detallada planificació i documentació prèvia.
- Posteriorment per dur a terme la tasca, s'utilitzen els següents dispositius, instal·lats al vaixell hidrogràfic de CIS:
a) Sonda batimètrica multifeix.
b) Eines de gestió de les dades.
c) GPS diferencial amb funció girocompàs.
d) Sensor de moviment.
e) Perfilador de velocitat del so.
- Sonda batimètrica multifeix. Aquesta sonda multifeix està dissenyada per produir mapes batimètrics digitals en zones d'estudi molt àmplies i fins a profunditats de 200 m. La cobertura en cada passada pot abastar fins a 300 m d'ample. Els transductors emeten en freqüència de 250 Khz i a ritme de 10 impulsos per segon, el que genera una velocitat de captura de punts de sondeig de aproximadament 3.000 per segon. La resolució transversal és de 4,5 cm, excedint amb molt les especificacions dels "Standards for Hidrographic Surveys" (1998) marcades per la IHO (Organització Hidrogràfica Internacional).
- L'equip consta d'una estació de treball amb un processador. Els programes instal·lats permeten: el calibratge de l'equip, l'adquisició de dades en temps real i generació de mosaic parcial en temps real; correcció de dades i el postprocessament dels mateixos generant el model digital batimètric 3D i el corbat clàssic de isòbates. L'equip està connectat a un sensor - corrector de moviment, un girocompàs i a un GPS Diferencial, en línia amb el processador central que corregeix en temps real el senyal procedent dels dos transductors ceràmics.
- Eines de gestió de les dades: El programa d'anàlisi de dades permet visualitzar la totalitat de la informació amb un clar component geogràfic. Això serà des de les dades en taules "x, i, z" a les múltiples representacions. També és possible el càlcul de volums, superfícies, la generació de perfils, etc.
- Sensor de moviment. En els treballs d'aixecaments batimètrics no té sentit l'ús d'un GPS i una sonda de precisió centimètrica si després no es compta amb un bon compensador d'onatge que elimini els errors d'alçada d'ona (error vertical) o els de la posició a causa de els moviments laterals del vaixell (cabotada i balanceig). - Perfilador de velocitat del so. El calibratge en els estudis de batimetria és sinònim de qualitat. Els nostres protocols de treball impliquen la realització de dos perfils de la velocitat del so en l'aigua: un al començament i un altre al final de cada jornada de treball. D'altra banda una sonda de mesurament (S.V.S.) en superfície analitza els canvis en continu. Amb tot això es fa la mitjana aquesta variable que tanta rellevància té en la precisió dels resultats finals.

aixecament cadastral

Aixecament relacionat amb límits terrestres i subdivisions, que s'efectua per a crear unitats adequades per a transferir o definir les limitacions del domini.

aixecament cartogràfic

Acte o operació de mesurament per establir posicions geogràfiques relatives de punts sobre la superfície terrestre, emprant mitjans convencionals i/o espacials, necessaris en l'elaboració de mapes o cartes.

aixecament cinemàtic

Mètode de posicionament de fase contínua que requereix només períodes molt curts de col·lecta de dades en cada punt a posicionar.

aixecament costa fora

Aixecaments hidrogràfics portats a terme en àrees allunyades a certa distància de la costa, per exemple en alta mar.

aixecament costaner

Aixecament hidrogràfic d'àrea costanera incloent la determinació de la línia de costa.

aixecament d'àrea

Mètode d'estudi del relleu del fons que consisteix en un escombrat de línies superposades que permet conèixer amb certa exactitud la morfologia de l'àrea aixecada.

aixecaments d'àrees navegables

Els aixecaments d'Àrees Navegables són Aixecaments hidrogràfics bàsics que cobreixen un àrea restringida.
- La cobertura es redueix ometent els requisits necessaris para:
a) Obtenció de la línia de baixamar i exploracions dels fons bruts i propers a la costa, no considerats navegables.
b) Edició completa de l'àrea d'aixecament.
Els aixecaments d'Àrees Navegables poden també estar restringits al corredor o canal navegable principal.

aixecament de les mercaderies

És la retirada de les mercaderies despatxades en duanes. Té lloc quan s'autoritza per haver estat pagada o garantit el deute duaner. L'expedició de llevant es concedeix d'una sola vegada per a totes les mercaderies que hagin estat objecte de la declaració. La data del llevant s'indicarà en la declaració de despatx de la mercaderia. Mentre no s'expedeixi el llevant, les mercaderies no podran ser desplaçades del lloc en què es trobin, ni podran ser manipulades, sense autorització dels Serveis de duanes.

aixecament de revisió

Aixecaments hidrogràfics portats a terme per la revisió de cartes incloent profunditats de comprovació, ajudes a la navegació, existència de característiques terrestres i aquàtiques i tota modificació o agregat com en el cas de noves característiques construïdes que resulten importants per al navegant.
Aquest tipus d'aixecament no és considerat un replanteig detallat.

aixecament del pla d'una costa

Exploració d'una extensió de la costa, amb les seves dependències, així com de les sondes del mar que les banyen.

aixecament del relleu del fons

Aixecament dirigit per a obtenir informació sobre característiques del relleu del fons.

aixecament del sòl a causa del gel

Aixecament local del sòl associat amb l'expansió de l'aigua congelada continguda en ell.

aixecament en navegació

Un aixecament hidrogràfic en la qual la major part del treball és efectuat des del vaixell navegant al llarg de la costa.
La línia de sondatges es desenvolupa per la derrota correcta i s'obté alguna informació addicional de naturalesa hidrogràfica en el trajecte.

aixecament esquemàtic

Aixecament hidrogràfic efectuat (a causa de la falta de temps o facilitats) a un grau inferior de precisió i de detall, del que l'escala triada requereix normalment.

aixecament estàtic

Mètode de posicionament caracteritzat per l'ocupació simultània de dos o més punts durant un període prou prolongat de temps mentre els receptors es mantenen estacionaris en tant registren les dades, i post-processar-los, per tal d'aconseguir precisions inferiors al centímetre.

aixecament estàtic ràpid

Mètode de posicionament topogràfic amb GPS que utilitza codi P o I per capturar dades brutes GPS, que a continuació sotmet a post processament per tal d'aconseguir precisions inferiors al centímetre.

aixecament expeditiu

Aixecament hidrogràfic efectuat (a causa de la falta de temps o facilitats) a un grau inferior de precisió i de detall, del que l'escala triada requereix normalment.

aixecament fotogramètric

Aixecament que utilitza fotografies aèries o terrestres.

aixecament geodèsic

Conjunt de procediments i operacions de camp i gabinet destinats a determinar les coordenades geogràfiques i elevacions sobre el nivell de referència triat (segons la Norma General) de punts convenientment seleccionats i demarcats sobre el terreny.

aixecament geodèsic horitzontal

Conjunt de procediments i operacions de camp i gabinet destinat a determinar les coordenades geogràfiques de punts sobre el terreny convenientment triats i demarcats amb respecte al Sistema ITRF92 època 1988.

aixecament geodèsic vertical

Comprendran totes aquelles operacions de camp dirigides a determinar la distància vertical que hi ha entre punts situats sobre la superfície terrestre i sobre un nivell de referència.

aixecament geològic

Aixecament o investigació de les característiques i estructura de la terra, dels canvis físics que ha sofert o està sofrint l'escorça terrestre i de les causes que produeixen aquests canvis.

aixecament geomagnètic

Aixecament portat a terme per a mesurar la força i direcció del camp magnètic terrestre en punts específics de la superfície de la terra o prop de la mateixa.

aixecament gravimètric

Aixecament efectuat per a determinar l'acceleració de la gravetat en diversos llocs de la superfície de la terra.

aixecament hidrogràfic

Treball hidrogràfic que consisteix a efectuar mesuraments en una porció de terra i mar, perquè posteriorment es confeccioni una carta nàutica.
L'objectiu principal de la majoria dels aixecaments hidrogràfics és obtenir dades bàsiques per a la compilació d'algun tipus de cartografia però pot també incloure l'adquisició de la informació necessària per a productes relacionats amb la navegació marina i per a l'administració de la zona costanera, l'enginyeria o amb finalitats comercials.
- El propòsit de l'aixecament hidrogràfic:
a) Recopilar, amb aixecaments sistemàtics en la mar, en la costa, i en terra ferma les dades georeferenciades relatius a:
b) La profunditat a l'àrea d'interès (en particular tots els perills potencials per a la navegació i altres activitats marítimes).
c) La composició del fons marí.
d) Les marees i corrents.
e) Les propietats físiques de la columna d'aigua.
Les dades adquirides s'han de processar de forma ordenada per crear les bases de dades i organitzar-les de manera d'alimentar la producció de mapes temàtics, cartes nàutiques i altres tipus de documentació.
Una carta nàutica és una representació gràfica o electrònica de l'ambient marí sobre el qual naveguem, presentant la naturalesa i la forma de la costa, les profunditats de l'aigua, i la configuració del fons del mar.
A més ens dóna la localització dels perills a la navegació (ej. un banc de sorra) i les informacions d'ajudes artificials a la navegació (ex. una boia d'abalisament).
En l'actualitat la cartografia electrònica ha adquirit una importància significativa per les característiques que ofereix.
La forma real d'una carta pot variar d'una carta tradicional de paper a una carta electrònica.
L'aixecament hidrogràfic està experimentant canvis fonamentals en la tecnologia del mesurament.
Els sistemes multifaz acústics i làser aerotrasportats ara proporcionen cobertura i medició gairebé total del fons marí pel que fa a mostrejos anteriors fets per perfils batimètrics.
La capacitat per posicionar les dades amb exactitud en el plànol horitzontal ha crescut enormement gràcies a la disponibilitat dels sistemes de posicionament satel·litza'l, particularment quan es recorre a tècniques diferencials.

aixecament hidrogràfic a gran escala

En general, els aixecaments a gran escala estan destinats a proporcionar informació detallada per a dragatge i altres tipus de millores portuàries.

aixecament oceanogràfic

Procediment sistemàtic que consisteix a obtenir informació per a estudiar les condicions físiques, químiques, biològiques i geològiques dels oceans o part d'ells.

aixecament orogràfic

L'aixecament de l'aire a mesura que passa sobre característiques topogràfiques com pujols o muntanyes.
Això pot crear núvols orogràfics i precipitació.

aixecament per a avaluació de cartes

- Els programes d'aixecament per a avaluació de cartes, són dirigits a:
a) Resoldre deficiències denunciades o detectades (una deficiència queda definida quan la informació representada és pot completar amb un reconeixement en el camp o quan faltin cartografiar detalls).
b) Avaluar l'adequada exactitud de la informació hidrogràfica sobre cartes existents.
c) Verificar o revisar informació publicada en el rumb corresponent.
d) Canalitzar avaluacions d'usuaris i reforçar les relacions públiques per a millorar coneixements en els productes i contar amb els aportis de qui empren la informació.

aixecament per gelada

Aixecament local del sòl a causa de la dilatació que acompanya a la congelació del contingut d'aigua.
Sinònim aixecament del sòl a causa del gel.

aixecament per poligonal

Per representar gràficament els terrenys que aixequem és necessari el suport de figures geomètriques, punts, línies rectes, corbes, coordenades, etc. En aquestes condicions podem recolzar-nos en poligonals obertes o tancades, des de les quals recopilar els mesuraments lineals o angulars que ens permeten representar gràficament la porció de terreny amb tots els seus detalls
- Anivellació Tancada. Es diu anivellament tancada a la qual, havent partit d'un punt donat, acaba al mateix punt, després de recórrer tots els punts que es volia anivellar. Per tant, és també anivellament tancada la que resulta en anivellar des de A a B i de seguida des de B fins a A, per via de comprovació. Quan es fa això, convé fer el tancament del circuit per un altre camí. La comprovació global de l'anivellament tancada, s'obté verificant si la suma de totes les lectures de darrere és igual a la suma de totes les lectures de endavant.
- Exemples de poligonals tancades:
a) Poligonal envoltant, quan els obstacles o la forma del terreny és tal que no podem mesurar sobre el límit del mateix, ni des cap punt de l'interior.
b) Poligonal interior o inscrita, quan no és possible mesurar els límits directament i podem formar un polígon des els vèrtexs definir el contorn del terreny que ens interessa representar.
c) Poligonals mixtes, quan per necessitats específiques es recorre a poligonals que creuen de fora cap a dintre i viceversa
Poligonals coincidents amb el terreny, quan des de les pròpies cantonades del terreny podem mesurar una poligonal. Això vol dir que tenim visibilitat des de tots els vèrtexs amb els costats anterior i següent, a més de no haver obstacles per realitzar les mesures lineals. Això és molt avantatjós ja que no té menys feina de camp, de gabinet, de càlcul i de dibuix, a més que hi ha menys probabilitat d'errors.

aixecament per radiació

Quan des d'un punt, un o diversos costats base en poligonals fem radiacions en què només necessitem conèixer els angles o les direccions i les distàncies horitzontals.
En projecció acotada, els punts estan determinats, segons s'ha dit, per la seva projecció horitzontal i la seva cota; d'aquí que tot aixecament consti de dues parts: la primera consisteix en un conjunt d'operacions necessàries per arribar a obtenir la projecció horitzontal, operació que constitueix la planimetria de la feina o aixecament planimètric, i la segona a determinar la cota dels punts necessaris o les corbes de nivell, el que constitueix l'altimetria, anivellació o aixecament altimètric.
Freqüentment tots dos treballs es fan per separat, fent servir, de vegades, instruments del tot diferents, però també solen fer-se simultàniament, emprant un mateix instrument, valent-se de mètodes abreujats anomenats de taquimetria; a la feina així efectuat se li coneix com amb el nom d'aixecament taquimètric.
La planimetria i altimetria, o taquimetria si escau, es realitzen també en dues etapes. En la primera es prenen sobre el terreny les dades necessàries, constituint els treballs de camp; en ells se situen els instruments en els punts escollits, el que s'anomena fer estació, i s'anoten les observacions en impresos especials anomenats registres o llibretes.
En la segona etapa, o treballs de gabinet, es calculen en les llibretes les reduïdes i desnivells i s'efectuen totes les operacions necessàries fins a deixar dibuixat el pla.
Els treballs de camp i de gabinet són operacions tan diferents que és recomanable, en certs casos, que les realitzi personal diferent especialitzat en cada un d'ells.
a més que hi ha menys probabilitat d'errors.

aixecament per sonar

Aixecament hidrogràfic amb ús de sonar.

aixecament perimètric

Tipus d'aixecament en el qual la superfície terrestre es considera plana.
La curvatura terrestre es menysprea i s'usen fórmules de trigonometria i geometria plana.

aixecament planimètric

Tipus d'aixecament en el qual la superfície terrestre es considera plana.
La curvatura terrestre es menysprea i s'usen fórmules de trigonometria i geometria plana.

aixecament portuari

Aixecament hidrogràfic d'un àrea portuària.

aixecament preliminar

Aixecament preliminar expeditiu d'una regió efectuat per a proporcionar certa informació anticipada relacionada amb l'àrea i que pot resultar útil, quedant pendent l'execució d'aixecaments més complets.

aixecament semi cinemàtic

Mètode de posicionament relatiu en el qual el receptor mòbil roman estacionari per diversos segons sobre cada punt i manté el contacte amb els satèl·lits mentre es desplaça.

aixecament terrestre

Aixecament relacionat amb límits terrestres i subdivisions, que s'efectua per a crear unitats adequades per a transferir o definir les limitacions del domini.

aixecament topogràfic

Es denomina aixecament al conjunt d'operacions necessàries per a representar topogràficament un terreny. Encara que en general tot aixecament s'ha de fer amb precisions ja establertes, hi ha ocasions en què, per l'índole de la feina, pot alleugerir aquest encara quan arribin a cometre errors sensibles en el pla, i fins i tot, de vegades, n'hi ha prou un lleuger esbós, amb ràpides mesures, constituint un croquis.
D'aquí la classificació d'aixecaments regulars i irregulars; en els primers s'utilitzen instruments, més o menys precisos, que amb fonament científic permeten obtenir una representació del terreny d'exactitud variable, però, de tal naturalesa, que es computi sempre com de la mateixa precisió en qualsevol punt de la zona aixecada. L'exactitud dels aixecaments regulars depèn, per descomptat, de l'habilitat de l'operador, però és deguda, principalment, a la precisió dels instruments emprats.

aixecar

Separar una cosa d'una altra sobre la qual descansa.

aixecar

Procediment metòdic de determinació de dades relacionades amb les característiques físiques o químiques de la terra.
Acte o operació que consisteix a efectuar mesuraments per determinar la posició n relativa de punts sobre, sota o per sobre de la superfície de la terra.
El resultat d'aquestes operacions.
Organització destinada a efectuar aixecaments.

aixecar àncores

Significa pujar l'àncora al vaixell o metafòricament marxar d'un lloc per començar una nova vida.

aixecar el cóp

Acció d'aixecar lentament el fons del floc de l'almadrava per concentrar les tonyines, d'aquí que les embarcacions en què estan els pescadors encarregats de fer l'aixecada, es denominen vaixells aixecadors.
Les embarcacions aixecadors són quatre, dues aixequen de costat i dos aixequen de dins i fora.
Les dues primeres porten estiravelles i no de coberta correguda, situant-se a ambos costats de la testa, amb la qual tenen gran semblat.
A continuació d'aquestes es col·loquen les altres dues de dintre i fora, que són semblades a les anteriors, però sense enderivells.
Aquestes últimes estan destinades al que se'n diu estalviar des de la càmera aixecant des de allí i contribuint a tancar el polígon constituït per la testa, la treta i les altres aixecaments.
Els aixecaments de costat són les encarregades d'hissar el cóp en l'aixecada i també es carreguen amb part de la pesca quan ella és abundant.

aixecar el dia

Asserenar-se un dia que ha començat núvol, plujós, etc.

aixecar el temps

Pel que fa al temps, quan aquest millora o canvia el seu mal estat.

aixecar el timó

Posar el timó a la via quan està a la banda.

aixecar el timó

Cerimònia de caràcter màgic que feien els pescadors i mariners de la costa de Llevant per tal d'aconseguir el vent del costat i amb d'intensitat que els convenia.

aixecar l'aigua

Es diu parlant de la fúria del vent que realment aixeca l'aigua i la porta per l'aire, fenomen que amb nom de ruixades és conegut de tots els marins.

aixecar l'àncora

Continuar virant de la cadena una vegada va salpar l'àncora del fons.

aixecar l'encapelladura

Fer una encapelladura.

aixecar la canya

És equivalent a reduir l'angle de timó.

aixecar la capa

Se'n diu de l'acció que el vaixell, posat el rumb convenient, prengui arrencada i torni a marxar avant.

aixecar la duana

Acte pel qual la duana autoritza als interessats a disposar condicional o incondicionalment de les mercaderies despatxades.
És incondicional quan el deute ha estat pagada o està garantida.
En els règims suspensius o temporals, sempre és condicional.

aixecar la mar

S'aplica a la mar, quan aquesta s'eleva en ones.

aixecar la quarantena

Tractant de la quarantena sanitària, és alçar-la o incomunicació als quals estan en ella.

aixecar la xarxa

Alçar la xarxa que va damunt l'encanyissat en la pesca de la pantesana.
Quan el peix es decanta massa cap a un cantó, hi hauria perill que, per un excés de pes, es trenquessin les canyes.
En aixecar la xarxa, el peix fuig, saltant una altra vegada dintre la cinta.

aixecar les ancores

Suspendre o hissar les ancores.

aixecar les mercaderies

Documento duaner expedit per l'Inspector de Duanes que ha dut a terme el despatx de les mercaderies i que emet una vegada realitzades totes les operacions de reconeixement i aforament perquè es permeti la sortida total o parcial d'aquelles fora del recinte duaner.

aixecar les taules

Treure taules o elements estructurals del vaixell per a ésser substituïts per uns altres en bon estat o amb la finalitat de modificar les línies o la forma del buc.

aixecar un plànol

Realitzar les operacions necessàries sobre el terreny i en el despatx per a elaborar un mapa o un plànol.

aixecar una carta nàutica

Construir una carta nàutica o el plànol d'un port, ancoratge, etc.

eixarrancar

A Eivissa, obrir el peix per tal de secar-lo.

aixes

Un aixa és una eina amb un tall metàl·lic que està fixat de forma segura a un mànec, generalment de fusta, la finalitat de la qual és el tall mitjançant cops.
Eina que empren els calafats i mestres d'aixa per rebaixar la fusta.
Consisteix en una fulla ampla i sensiblement corbada, amb un tall en una de les seves vores i amb un ull o anella en la part oposada per on s'emmanega l'eina.
El mànec s'estén en direcció perpendicular a la del tall i la fulla pot ésser perllongada, més enllà del maneguet, per un apèndix que forma una cabota de martell o una segona fulla amb tall perpendicular o paral·lel al primer.
L'aixa és una de les eines utilitzades en la construcció d'embarcacions de fusta.
Hi ha diferents menes d'aixa, que s'empren segons la feina que hom dugui a terme: aixa corba d'una sola mà, amb la fulla metàl·lica corbada i al tall inclinat de fora a dins.
Aixa de dues mans, de mànec llarg i recte, amb la fulla de metall generalment plana.
Aixa de mà, amb mànec curt a voltes corbat, el ferro pla una mica ample i amb el tall molt afinat.

aixeta

Vàlvula d'accionament manual que, adaptada a l'orifici d'un recipient o a l'extrem d'una conducció, regula la sortida d'un fluid.

aixeta

En accepció comuna, el qual solen dur alguns vaixell per sota de la línia de flotació per a donar entrada a l'aigua del mar quan convingui.

així dret

Ordre que es dóna al timoner perquè mantingui la posició de la proa.

aixol

Espècie d'aixa, però més petita, que els fusters empren per a rebaixar la fusta.

aixopluc

Lloc on hom pot posar-se a cobert de la pluja.

aixoplugar

Donar aixopluc.

aixoplugar

Posar-se a cobert de la pluja.

Ajax 1798

El HMS Ajax va ser un navili de línia britànic de 2 ponts i 74 canons de la classe homònima construït a les drassanes de Rotherhithe entre 1795 i 1798. Comissionat per a la Royal Navy, va prestar servei en la campanya napoleònica a Egipte i Síria i en les batalles del cap Finisterre i de Trafalgar. Després d'aquesta última, va ser disposada a el bloqueig de la ciutat de Cadis.
Al febrer de 1807, el HMS Ajax, sota el comandament de capità Henry Blackwood, va ser disposa l'esquadra de Malta per participar en l'operació britànica contra l'Imperi Otomà en els Dardanelos. Durant l'operació, la nit de l'14 de febrer, un foc accidental que es va iniciar a les bodegues va encendre el vaixell sense poder ser controlat. Al voltant de 380 homes van poder ser rescatats, mentre que 250 homes, molts dels quals van participar en Trafalgar, van morir. Les restes del vaixell van seguir cremant aquella nit, enfonsant-se a poques milles de l'illa de Bozcaada.
- Construcció. El capità James Whitshed va estar al càrrec de la embarcació durant la seva etapa de construcció posteriors des de gener de 1798, però finalment va ser comissionada al juny d'aquest mateix any a capità John Holloway, passant un mes més tard a un tercer, el capità John Pakenham, per a prestar servei al canal de la Mànega. Després d'un breu espai de govern de l'capità John Osborn, el HMS Ajax va ser col·locat al maig de 1799 sota el comandament del capità Alexander Cochrane, qui havia de comandarla durant els dos anys següents. El 9 de gener de 1800 va capturar a l'corsari francès Avantageux al Canal.
- História. En 1801, el navili va ser destinat a la Mediterrània per participar en les operacions que es duien a terme a Egipte. L'1 de març, uns 70 vaixells de guerra, juntament amb transports que transportaven 16.000 efectius, van ancorar a la badia d'Abu Qir, prop de Alejandría. El mal temps va retardar el desembarcament, que es va dur a terme el dia 8. Cochrane va dirigir el desembarcament de 320 embarcacions, en línia doble, que van portar a les tropes a terra. Les bateries franceses posicionades de la costa francesa van fer foc per repel·lir-los, però els britànics van poder respondre eficaçment i a l'endemà tota la força de Ralph Abercromby era a terra.
El HMS Ajax va tornar a Plymouth el 8 de juny de 1802, després de la signatura del Tractat d'Amiens.
A l'abril de 1805, l'almirall Lord Gardner va enviar al HMS Ajax, juntament amb els HMS Malta i HMS Terrible, a reforçar l'esquadró del vicealmirall Robert Calder, que es trobava davant de les costes espanyoles de Ferrol després que en una tempesta seu esquadró es reduís a només cinc navilis de línia.
El 31 de maig de 1805, el comandament del Ajax va passar a el capità William Brown, que es va dirigir cap a les costes de Galícia, on el 22 de juliol es va trobar amb la flota combinada francoespanyola del almirall Villeneuve, composta per vint vaixells de línia , cinc fragates i dos bergantins. En la batalla del cap Finisterre, el vicealmirall Robert Calder va disposar ordre d'atacar. El combat va durar gairebé quatre hores, si bé els anglesos van aconseguir la captura dels vaixells espanyols San Rafael i Firme. En el fragor de la batalla, al HMS Ajax va patir dues morts i 16 ferits.
Després de sotmetre a reparacions en Plymouth, el 18 de setembre, tant el HMS Ajax com el HMS Thunderer, aquest últim sota el comandament de capità William Lechmere, van rebre l'ordre d'unir-se a la flota que dirigia el vicealmirall Horatio Nelson, qui va liderar el HMS Victory i salpen rumb a Cadis. No obstant això, les accions de Finisterre van obligar al fet que Calder tornés al Regne Unit per enfrontar mesos més tard a un judici per no arribar fins al final de l'acció bèl·lica. El comandament de la seva nau va ser recollit pel seu primer tinent, John Pilfold, que va comandar al HMS Ajax fins a la batalla de Trafalgar.
En l'ordre de la batalla d'el 21 d'octubre de 1805, el HMS Ajax va ocupar el setè lloc a la columna de Nelson, tenint a tir a l'espanyol Santísima Trinidad i a el francès Bucentaure, amb qui es va enfrontar. L'Ajax també va participar en la rendició, al costat del HMS Orion, de el francès Intrépide. En la batalla va perdre dos homes i va tenir nou ferits. Després de la batalla, va ser destacat en el bloqueig de Cadis.
L'1 de febrer de 1807, el HMS Ajax, que es trobava llavors sota el comandament de capità Henry Blackwood, es va unir a l'esquadró de l'almirall John Duckworth a l'illa de Malta amb l'objectiu de participar en l'Operació Dardanels contra l'Imperi Otomà, en el marc de la Guerra anglo-turca que havia començat aquest any i que s'allargaria fins a 1809.
Durant la batalla, un incendi accidental va provocar que part dels aparells del MS Ajax comencessin a cremar. L'incendi havia començat la nit de l'14 de febrer, mentre el vaixell estava ancorat al port de Ténedos. El foc va començar en el compartiment de l'forner, on s'havia deixat una llum encesa en contra del que estava establert. A mesura que el foc quedava fora de control, els oficials i la tripulació es van veure obligats a evacuar. Encara que 350 persones van ser rescatades, altres 250 van perdre aquella nit la vida, molts d'ells tripulants que havien sobreviscut a les batalles de Finisterre i Trafalgar. Les restes de les restes es troben en els voltants del port de l'illa de Ténedos.

Ajax 22

El HMS Ajax era un creuer lleuger de classe Leander que va servir amb la Royal Navy durant la Segona Guerra Mundial. Es va fer famós per la seva participació a les batalles del Riu de la Plata, de Creta, Malta i com a escorta de subministrament al setge de Tobruk. Aquest vaixell va ser el vuitè de la Royal Navy a portar el nom. El febrer de 1942 va ser adoptada per la comunitat civil d'Halifax.
L'Ajax es va construir a la drassana de Vickers, a Barrow-in-Furness, Anglaterra. Va ser botat el 7 de febrer de 1933, llançat l'1 de març de 1934 i finalitzada el 12 d'abril de 1935. Va ser comissionat per al servei a l'estació d'Amèrica del Nord i de les Índies Occidentals, però després de treballar el maig de 1935, es va desplegar en canvi al Mediterrani en servei individual després de la crisi abissiniana. Això va durar fins al novembre, quan finalment es va unir a la seva esquadra a les BermudesL. Fins al 1937 va realitzar exercicis i visites a ports de les Amèriques. Al final del seu desplegament a les Antilles, el Ajax va tornar a Gran Bretanya per reparar-lo. En aquest moment, la seva bateria de 4 polsades es va actualitzar canviant de un canó sol a muntatges dobles.
Es va reincorporar al seu esquadró a les Índies Occidentals el febrer de 1938 i va romandre en aquesta estació fins al 1939, quan va ser enviat al Pacífic, al sud d'Amèrica del Sud. El 27 de gener, al Ajax va assistir al rescat de les víctimes del terratrèmol a Talcahuano, a Xile. Després va tornar a les Bermudes i es va reubicar a la divisió de l'Atlàntic Sud al març.
Quan es va declarar la guerra el setembre de 1939, el Ajax va prendre la seva estació adequada i va patrullar davant del Riu de la Plata. Allà va enfonsar el vaixell mercant alemany Olinda el 3 de setembre. Va interceptar el mercant alemany Carl Fritzen i el vaixell de passatgers Ussukuma (amb el creuer HMS Cumberland) els dies 4 i 5 de setembre, respectivament. Ambdós vaixells van ser enfonsats pels seus tripulants per evitar ser presos com a premis.
Després d'un breu desplegament a les Illes Malvines i als seus voltants, el Ajax va tornar a la seva estació davant a La Plata el 21 de setembre.

ajala

A l'Alger nom que se li dona a l'arjau.

ajeure's

Tirar o tendir una cosa a terra.

ajeure's

Ficar-se una persona al llit a causa d'una malaltia.

ajornar

Acció d'ajornar o d'ajornar-ne.

ajornar la regata

Convocar, citar, emplaçar la regata per a un temps posterior.

ajuda

Acció d'ajudar, ajut.

ajuda alimentària

Els enviaments d'ajuda alimentària són transferències de productes alimentosos dels països donants als països beneficiaris, sigui com a donació o en condicions molt favorables.

ajuda als ingressos desconnectada

Són pagaments atorgats als agricultors sobre la base que no existeixi vincle amb decisions presents de producció.
D'aquesta manera, quan els pagaments estan desconnectats, es constitueixen com a ajudes directes als ingressos dels agricultors perquè facin decisions de producció basades en expectatives d'ingrés en un context de condicions de mercat.

ajuda del virador

Cap gros donat al virador per si aquest arribés a faltar quan s'hissa un masteler.

ajuda immediata

Necessitat d'ajuda immediatament sense que s'interposi res, i a l'instant.

ajuda interna

En agricultura, qualsevol subvenció interna o una altra mesura tendent a mantenir els preus del productor a un nivell superior al del mercat internacional, els pagaments directes als productors, amb inclusió dels pagaments de complement, i les mesures tendents a reduir, en benefici únicament de la producció agropecuària, el cost dels insumos i de la comercialització.

ajudant

Persona que ajuda.

ajudant de motorista en vaixells de càrrega i passatgers

És el treballador que sota la supervisió dels oficials de màquines, ajuda a l'operació i servei de manteniment de les màquines i aparells auxiliars en vaixells, vaixells i embarcacions similars.
Assisteix en l'operació, lubricació i reparació dels equips i aparells del departament de màquines.
Ajuda a operar les calderes auxiliars i a realitzar treballs de conservació de la maquinària en general.

ajudant del escandallador

Tripulant que col·labora amb al sondatge i s'encarrega d'halar i recollir el cordill o sondalesa una vegada el escandall ha tocat fons.

ajudant militar de marina

Oficial de la marina de guerra espanyola que comanda un districte marítim i que depèn del comandant militar de marina de la província marítima a la qual pertany.

ajudanties Militars de Marina

Constituïen els organismes perifèrics de l'Administració de l'Estat amb diverses competències en matèries marítimes sobre el seu respectiu districte, trobant-se a les ordres dels comandants militars de marina de les corresponents províncies.
El comandament de les ajudanties ho exercien caps o oficials del Cos General de l'Armada o de la Reserva Naval Activa, amb el nom d'ajudants militars de marina.
Els districtes marítims sobre els quals estenien la seva competència apareixen delimitats en quadre annex al Reial decret 1497/77, de 3 de maig (B.O.E. 155), modificat pel reial decret 1333/1988 de 4 de novembre (B.O.E. 269).
La seva competència objectiva comprenia els tres sectors de matèries abastats per les comandàncies militars de marina (militars, de marina mercant i de pesca), però limitada al seu respectiu districte marítim.
En l'actualitat, després de la creació de les Capitanies Marítimes (per la Llei de Ports de l'Estat i de la Marina Mercant de 24 de novembre de 1992), dependents del Ministeri de Foment, que han assumit gran part de les funcions de les Comandàncies i de les Ajudanties Militars de Marina, aquestes es troben en període de desaparició.
La Disposició Transitòria Vuitena de la anomenada Llei establix: "Les Comandàncies i Ajudanties Militars de Marina seguiran actuant en les seves funcions d'òrgans perifèrics del Ministeri d'Obres Públiques i Transports (actualment Foment) en matèria de marina mercant, fins que pel govern es reguli l'administració marítima perifèrica i les Capitanies Marítimes, d'acord amb el previst en la present Llei, cessant en aquest moment en l'exercici de funcions fins a llavors existent.
Així mateix, es procedirà de forma gradual a la transferència dels mitjans del Ministeri de Defensa dedicats, fins a la data d'entrada en vigor de la Llei, a les activitats de marina mercant, al Ministeri d'Obres Públiques i Transports, tenint en compte les possibilitats pressupostàries.
Així mateix, les Comandàncies i Ajudanties de Marina, seguiran ocupant les funcions d'òrgans perifèrics del Ministeri d'Agricultura, Pesca i Alimentació en matèria de pesca marítima fins que pel govern es reguli l'estructura perifèrica del citat departament, procedint a la transferència gradual al mateix dels mitjans del Ministeri de Defensa dedicats fins a la data d'entrada en vigor de la Llei a les activitats de pesca marítima".
Per la seva banda, el Reial decret núm. 1246/1995, de 14 de juliol pel qual es regula la constitució i creació de les Capitanies Marítimes, dictat en desenvolupament de l'empressada Llei de Ports de l'Estat i de la Marina Mercant, determina en la seva Disposició Addicional Primera que "a l'entrada en vigor del present Reial decret, les Comandàncies i Ajudanties Militars de Marina cessaran, sense minvament de les seves atribucions en l'àmbit militar, en l'exercici de les funcions que en matèria de Marina Mercant venien ocupant, que passaran a ser exercides per les noves Capitanies Marítimes".

ajudes a la navegació

Les ajudes a la navegació marítima inclouen aquells sistemes visuals, acústics o radioelèctrics destinats a posicionar les embarcacions o els perills propers als seus travessies, la qual cosa permet establir les rutes adequades i evitar en el possible accidents com encallament o naufragis.
- Evolució. Ja en l'antiguitat s'encenien fogueres en punts estratègics de la costa com penya-segats, illes, terme accés entrades a port, el que permetia als mariners identificar la seva posició en condicions de visibilitat reduïda. Fins i tot durant el dia, i mitjançant l'ús de banderes de colors, es codificaven missatges per fer arribar informació als vaixells.
A l'edat mitjana van sorgint les primeres cartes de navegació, amb mapes cada vegada més detallats de les línies de costa. No obstant això, aquestes cartes de navegació només són útils amb llum diürna, de manera que de nit seguien sent imprescindibles els senyals lluminosos. Les fogueres van evolucionar fins a convertir en els actuals far s, primer com a meres construccions que resguardaven de les inclemències del temps, després substituint el foc de carbó o llenya per llums d'oli, afegint òptiques i lents que van permetre concentrar el feix de llum i augmentar l'abast de la seva visibilitat, i, finalment, amb l'aparició de l'electricitat, incloent-hi bombetes i automatitzant tot el sistema.
Al segle XX s'han produït els grans avenços, incloent-hi sistemes de ràdio, mitjançant radar, o via satèl·lit que ubiquen els vaixells amb una precisió de metres arreu del món.
La implantació d'aquests sistemes al llarg de la història ha estat, i continua sent, competència de cada estat en funció de la sobirania que té sobre les seves aigües territorials. I encara que sempre ha existit cooperació entre els diferents països, al final es va arribar a tenir diferents sistemes de senyalització que arribaven a contradir entre ells. És per això que després de la Segona Guerra Mundial es va crear l' Associació Internacional de Senyalització Marítima (AISM, en anglès IALA), entitat que aglutina més de 50 països i que ha creat un conjunt de regles comunes als seus membres.
- Sistemes. Segons la tecnologia emprada en els diferents sistemes, aquests es poden classificar com sistemes visuals, que poden ser diürns o nocturns (amb llum pròpia); sistemes sonors, basats en l'emissió d'algun tipus de so, i sistemes radioelèctrics, si utilitzen l'emissió o recepció d'ones electromagnètiques.
- Sistemes visuals. Són els sistemes més bàsics, ja que no requereixen cap tipus d'instrumentació a bord de les embarcacions per localitzar aquest tipus de senyals. Un cop identificat el senyal, només cal consultar el llibre de camins o el llibre de fars, juntament amb la carta nàutica, per saber la ubicació del vaixell. A canvi, la seva precisió és lleugerament inferior a altres sistemes més complexos.
Els sistemes visuals es poden utilitzar durant el dia, el que es coneix com a senyals cecs, o bé durant la nit, coneguts també com a senyals lluminosos. Els senyals durant el dia s'identifiquen pel seu color, forma i la marca de topall de senyal. Durant la nit es fa servir una font de llum intermitent, distingint unes de les altres pel seu color i la freqüència amb què s'emeten.
Els principals sistemes visuals utilitzats són els fars, les balises, els llums de port i les enfilacions.
a) Fars. Rep el nom de far aquella construcció, generalment en forma de torre, que inclou en la part alta un focus lluminós al costat d'un sistema òptic i un mecanisme de gir, la funció és fer de guia als navegants durant la nit.
Per distingir uns fars d'altres es produeixen alternances de llum i de foscor a intervals regulars de temps, el que forma una de les característiques dels fars. En funció de com s'emet el senyal lluminós, els fars es classifiquen en: Far de llum fixa, far de llampades, far de llum rutilant, far de grups de llampades, far de grups d'ocultacions, far de llum alternativa. Segons la potència de llum emesa i l'altitud en metres sobre el nivell del mar s'obté l'abast geogràfic, que no més que la distància màxima a la qual es veu la llum que emet.
Els colors universalment adoptats per emetre llum en els fars són el blanc, verd i vermell. Es pot donar el cas, sota certes condicions atmosfèriques, que la llum blanca o la verda adquireixin un to rosat.
b) Les balises. Les balises són aquells senyals, posats en terra o al mar, amb què s'indiquen els baixos, vari'ls, eixos de rius i canals, així com qualsevol altre punt de perill per a la seguretat de la navegació. La forma, dimensions i numeració de les balises, així com el color, les característiques dels senyals lluminosos i marques de límit que solen portar, els fixa per a cada cas el Reglament d'Abalisament Marítim AISM. Habitualment, les balises quan hi ha boira o mal temps són difícils de localitzar, per això avui dia hi ha balises proveïdes de reflectors de radars.
Segons el Reglament les balises es classifiquen en:
a) Marques laterals: indiquen els costats dels canals de navegació. En les maniobres d'entrada, les balises de color vermell i llum vermella cal deixar per babord i les de color verd i llum verda per estribord.
b) Marques cardinals: indiquen el costat on hi ha més seguretat de pas, estan pintades amb franges horitzontals de color grogues i negres. La llum és blanca guspirejant.
c) Marques de perill aïllat: Es col·loquen sobre una zona de perill d'àrea reduïda, al voltant de la qual es pot navegar. Estan pintades en franges horitzontals vermelles i negres, i compten amb una marca de topall de perill aïllat, consistent en dues esferes negres superposades. La llum és blanca de dues llampades.
d) Marques d'aigües navegables: Indiquen els llocs més segurs per a navegar, com són els eixos dels canals. Estan pintades de franges verticals vermelles i blanques, i estan proveïdes de llum de isofase o d'ocultació.
e) Marques especials: Senyalització de zones especials, són de color groc i de forma totalment diferent de les anteriors. La llum és groga.
c) Els llums de port. La seva missió és la de facilitar l'entrada i sortida als ports, de manera que se situen en els extrems dels espigons i molls, o en les vores de les zones dragatge. Entrant a port, la llum d'estribord és de color verd i la de babord és de color vermell.
d) Les enfilacions. L'enfilació és un cas particular de la demora, ja que es dona en el precís instant en què el vaixell s'observa dos punts sota un mateix angle. Aquests punts estan perfectament senyalitzats a les cartes nàutiques, i marquen rutes segures per arribar a port segur.

ajudes a la navegació marítima

Les ajudes a la navegació marítima és tot dispositiu extern al vaixell que està dissenyat i construït per a millorar la seguretat a la navegació dels vaixells i facilitar el tràfic marítim.
Una ajuda a la navegació marítima no hauria de confondre's amb una ajuda de navegació.
Una ajuda de navegació és un instrument, dispositiu, carta, etc.
que els vaixells duen a bord per a ajudar-li a determinar el seu rumb.
Son les boies, fars, balises, senyals de boira, llums, radiofars, senyals d'enfilació sistemes de ràdio posicionament fixos i en general, qualsevol altre element publicat en cartes o publicacions, que serveixin per a la seguretat de la navegació.
Les ajudes a la navegació marítima inclouen aquells sistemes visuals, acústics o radioelèctrics destinats a posicionar les embarcacions o els perills propers a les seves travessies, la qual cosa permet establir les rutes adequades i evitar en tant que sigui possible accidents com encallades o naufragis.
Ja en l'antiguitat s'encenien fogueres en punts estratègics de la costa com a penya-segats, illes, caps o entrades a port, la qual cosa permetia als mariners identificar la seva posició en condicions de visibilitat reduïda.
Fins i tot durant el dia, i mitjançant l'ús de banderes de colors, es codificaven missatges per fer arribar informació als vaixells.
És per això que després de la Segona Guerra Mundial es va crear l'Associació Internacional de Senyalització Marítima (AISM, en anglès IALA), entitat que aglutina a més de 50 països i que ha creat un conjunt de regles comunes als seus membres.

ajudes a la navegació pels ports

Elements previstos pel port per a l'orientació i senyalització del rumb o ruta a prendre pels vaixells pel seva arribada o salpada, comprèn fars, boies, balises, enfilacions, receptors de senyals de radar, equips electrònics de guia i posicionament terrestre, equips de guia i posicionament satel·litza'l, cartes nàutiques, llibres de fars, rumb i qualsevol altre element destinat a aquesta finalitat.

ajudes a la navegació per radar

El radar, el nom del qual prové de les sigles de la seva denominació en anglès "Radio Detecting and Ranging", és un sistema basat en un emissor/receptor de microones que, amb una antena rotatòria, emet polsos potents concentrats en un feix estret en totes direccions i rep els ecos dels seus propis polsos sobre els obstacles circumdants: masses continentals, vaixells, boies, etc.
Els senyals reflectits apareixen en una pantalla que permet al navegant veure el perfil de la costa amb els seus punts més singulars i els objectes que li envolten, amb la qual cosa pot evitar possibles col·lisions.
L'equip de radar que duen els vaixells a bord no constitueix una ajuda a la navegació en el sentit que aquí s'empra però si ho és el denominat reflector actiu de radar o racon, un receptor/transmissor, normalment vinculat a una ajuda d'altre tipus, que treballa en les bandes de freqüències del radar marí.
El racon, quan rep un pols del radar del vaixell, emet un senyal que en la pantalla del vaixell li indica a aquest el seu codi d'identificació en Morse, la distància entre ambdós i la demora que es troba.
Existeixen diversos tipus de racons, entre els quals cap citar els de escombra't lent i els de freqüència àgil; els primers ja no es fabriquen, pel que aviat desapareixeran.
Dintre d'aquest mateix tipus d'ajudes hi ha altra, de recent implantació, denominada intensificador de blancs de radar o RTE "Radar Target Enhancer" el funcionament del qual és anàleg al del racon, però amb menys prestacions ja que únicament reforça la seva imatge en la pantalla de radar, i l'efectivitat del qual està a mig camí entre el reflector actiu i el reflector passiu de radar, el qual consisteix en un element format per díedres o tríedres, per a augmentar la seva secció a l'efecte del radar i facilitar la seva localització.

ajudes a la navegació per radiofars

Els radiofars a l'igual que succeeix amb les ajudes visuals, els radiofars permeten als vaixells prendre demores a ells mitjançant el radiogoniòmetre i determinar la seva posició per la intersecció de dues o més demores.
El radiogoniòmetre es basa en la propietat que tenen les antenes de quadre o direccionals que el seu voltatge de sortida és màxim quan estan orientades en la direcció de procedència del senyal de ràdio.
L'emissió dels radiofars pot ser a intervals o de manera contínua i inclou la seva identificació en codi Morse.
En general els radiofars són omnidireccionals però també existeixen els direccionals, la utilitat dels quals és anàloga a la de les enfilacions o les llums direccionals.
D'acord amb les recomanacions de la AISM/IALA, una aplicació recent dels radiofars és el seu ús per a la transmissió de correccions dels sistemes diferencials basats en els de navegació per satèl·lit i aquest és el seu futur doncs, com senyal de radiogoniometria, els radiofars estan perdent vigència pel que, en un termini no molt llarg, deixaran de emprar-ne amb aquest objecte.

ajudes diürnes a la navegació

Les ajudes visuals consten d'una estructura situada en terra ferma o surant en el mar i l'aspecte que presenten a plena llum constitueix la seva aparença diürna.
Les ajudes en terra no tenen normalment cap exigència especial respecte a la forma, sent habituals les estructures en forma de torre dels més variats estils.
En les boies, no obstant això, les formes de castellet o de espec són, d'acord amb el Sistema de Abalisament Marítim de la AISM/IALA, les úniques vàlides per a totes elles, si bé s'exigeixen certes formes per a determinades senyals i es recomana l'ús de marques de topall (figura geomètrica situada en la part superior) per a afavorir el seu reconeixement.
Quant als materials de construcció de les estructures, es va començar per l'ocupació de la fusta o la pedra, amb o sense argamassa, i amb el temps es van incloure des del formigó o l'acer fins als plàstics.
Aquests últims tenen com gran avantatge el seu poc pes i la facilitat de transport i col·locació però no resulten aplicables a torres de gran altura.
L'evolució de les tècniques constructives també ha anat tenint el seu reflex en aquest tipus d'obres i avui dia s'empren les últimes tècniques disponibles: prefabricació, encofrats lliscants, etc.
Tot això possibilita l'execució d'unes estructures que, dintre de la funcionalitat requerida, tendeixen a ser cada vegada més esveltes i de formes més atrevides.
Les estructures flotants, sempre sotmeses a dures condicions ambientals, han experimentat notables millores amb la introducció de nous materials, sobretot els plàstics, que han permès contar amb boies més duradores, més fàcils de manipular i menys perilloses per als vaixells en cas de col·lisió.
També cal citar, en els mars amb poca carrera de marea, les boies articulades en el fons.

ajudes estatals a la construcció naval

L'objectiu del present Reglament és eliminar disparitats que puguin falsejar les condicions de competència en el mercat dels transports.
- Enumeració dels diferents tipus d'ajudes i dels requisits perquè es considerin compatibles amb el mercat comú:
a) Ajudes socials:Estan destinades a sufragar els costos resultants de mesures en benefici exclusiu de treballadors que perdin els seus drets de jubilació, o que siguin acomiadats o separats d'altra forma definitivament del seu lloc de treball en l'empresa de construcció, de transformació o de reparació naval corresponent, quan aquestes mesures guardin relació amb el cessament de les activitats de drassanes, la fallida o la reconversió dels mateixos cap a activitats que no siguin la construcció, la transformació o la reparació naval.
b) Ajudes a la investigació i al desenvolupament: Estan relacionades amb la investigació fonamental, la investigació industrial de base, la investigació aplicada o el desenvolupament, sempre que la intensitat de l'ajuda no superi els límits que establix el reglament.
c) Ajudes indirectes:Es concedeixen en forma de préstecs i garanties de l'Estat, en concepte d'ajudes a països en desenvolupament o per a la construcció o la transformació de vaixells, sempre que es compleixin els requisits que establix el reglament.
Excepció en favor d'Espanya, Portugal i Bèlgica, les ajudes del qual de reestructuració concedides en forma d'assistència a la inversió, i qualsevol tipus d'assistència a mesures socials no contemplades en el reglament i desemborsada després del 1 de gener de 1996, podran ser autoritzades sempre que es compleixin els requisits que establix el reglament.
Possibilitat de considerar compatibles altres ajudes en casos específics que enumera el reglament.
- Enunciat del procediment de supervisió:
a) Obligació dels Estats membres de notificar a compte a la Comissió els programes d'ajuda i les modificacions d'un programa existent, les decisions d'aplicar a una empresa un programa d'ajuda o els casos particulars d'aplicació d'un programa d'ajudes.
b) Obligació als Estats membres de remetre a la Comissió diversos informes relatius a les ajudes, amb els quals la Comissió elaborarà anualment un informe global destinat a servir de base per al debat amb els experts nacionals.

ajudes fixes a la navegació

El Diccionari Internacional de la IALA d'Ajudes a la Navegació Marítima defineix una balisa com "un senyal artificial fixa per a ajuda a la navegació" que pot ser reconeguda per la seva forma, color, disseny, marca de topall, característica de la seva llum, o una combinació d'elles.
Mentre aquesta definició funcional inclou fars i altres ajudes a la navegació fixes, els termes far i balisa s'usen més específicament per a indicar la importància i la grandària del senyal.

ajudes flotants a la navegació

Una ajuda flotant té una missió similar a una balisa o un far.
No obstant això l'ajuda flotant està associada normalment amb punts on: no seria pràctic establir una ajuda fixa a causa de la profunditat, les condicions del jaç marí o els costos.
El perill canvia al llarg del temps (bancs de sorra, un naufragi inestable, etc.).
La balisa corre un alt risc de danys o pèrdua per fluxos de gel o abordatges i, com a conseqüència, tindria poca disponibilitat.
Solen situar-se sobre estructures dels tipus com les diürnes i consisteixen essencialment en un dispositiu emissor de llum.
- Totes elles conten, segons la seva complexitat, amb tots o alguns dels següents elements:
a) Llanternes: La seva finalitat és protegir de la intempèrie als equips que integren el senyal.
En l'actualitat i atès que les grandàries de les òptiques són cada vegada menors, pràcticament no s'usen les grans llanternes clàssiques en les noves instal·lacions.
b) Òptiques: Mitjançant un conjunt d'elements reflectants i refringents transformen el feix de llum que emergeix d'una determinada font en altre dirigit cap a l'horitzó, amb el que s'aconsegueix una major intensitat lluminosa i, conseqüentment, major abast per a un mateix consum d'energia.
Els primitius miralls parabòlics de tipus catòptric (reflexió) s'han deixat d'usar, excepte en els llums de feix segellat empleades en les òptiques giratòries de reflectores.
Des que Fresnel va proposar les seves idees, els sistemes òptics inclouen diòptric (refracció) i catadiòptric (refracció i reflexió), que han donat lloc a dos tipus d'òptiques: les quals produeixen feixos en ventall, anomenades de tambor o d'horitzó, i les quals produeixen feixos unidireccionals, emprades en els panells que constitueixen les òptiques giratòries (amb les quals s'aconsegueixen els majors abastos) i en les llums direccionals.
Antigament les òptiques dels tres últims tipus es construïen de cristall tallat o polit que, a causa de el seu elevat cost, s'ha anat substituint per material acrílic amb molt bons resultats.
c) Fonts lluminoses: Com fonts de llum, han deixat pràcticament d'ésser en ús el petroli i el gas, aquest per la seva perillositat.
Avui dia s'empren sobretot llums halògens, multi vapor i de feix segellat que en determinats casos es disposen en canviadores de llums la missió dels quals és, quan una d'elles s'avaria, posar en focus automàticament altra per a no interrompre el servei.
La característica d'una ajuda lluminosa ve donada pel seu ritme i el seu color.
El ritme és el conjunt repetitiu de fases de llum i foscor que se succeeixen durant un cert temps denominat període.
Per a aconseguir el ritme de la llum desitjat s'empren dos sistemes: quan l'òptica és fixa, s'apaga i encén la font lluminosa mitjançant llampugades que actualment són electrònics i, quan l'òptica és giratòria, el ritme desitjat s'assoleix regulant la velocitat de gir dels panells que la constitueixen.
El color s'aconsegueix acolorint el material que constitueix l'òptica o disposant filtres.
Recentment s'han començat a utilitzar fonts de llum de color mitjançant l'ocupació de díodes emissors de llum o LED "Light Emitting Diode", l'inconvenient del qual és que només poden usar-ne per a abastos curts.
Sistemes de regulació, control i alimentació d'energia.
Són elements molt importants en aquest tipus d'ajudes.
Els sistemes d'alimentació solen consistir en xarxa elèctrica, grups electrògens, bateries o altres fonts d'energia alternatives (solar, eòlica, marina, . . . .).
Per seguretat, l'habitual és instal·lar dues o tres fonts d'energia simultàniament i ha de fer-se notar que les energies alternatives no s'usen normalment sinó per a balises i boies, en les quals els nou tipus de bateries, com les de gel, i els últims desenvolupaments en panells solars permeten reduir el nombre de tipus d'energia utilitzats per la seva major fiabilitat i potència.
Encara que les ajudes visuals han passat a un relatiu segon pla, a causa de la ràpida evolució de les radioelèctriques, segueixen conservant la seva utilitat i així serà per molts anys.

ajudes radioelèctriques a la navegació

Les ajudes radioelèctriques van sorgir com una aplicació de les ones de ràdio i, al principi, es limitaven a l'enviament i recepció de missatges en codi Morse o de veu.
Amb el temps, es va aconseguir un gran avanç a l'emprar-les per a la determinació de la posició dels vaixells en el mar doncs, fins a llavors, les dues úniques possibilitats per a això es basaven en l'establiment de demores a les ajudes visuals disponibles o per referències als astres.
En ambdós casos era necessari contar amb temps suficientment net, circumstància que tot just afectava a la ràdio.
Una altra dels seus avantatges era que aquest tipus d'ajudes permetia determinar la posició del vaixell més ràpidament i, en general, de manera més exacta, el que facilitava una navegació més segura.
A continuació es van a descriure succintament les ajudes radioelèctriques que, anàlogament a les visuals, són externes al vaixell, el qual ha de contar a bord amb els equips necessaris per a poder usar-les.
Se citen, sobretot, les que actualment estan en ús i les que s'implantaran en un futur més o menys pròxim, i com comentari genèric ha de dir-se que en totes elles s'ha imposat l'ocupació de circuits impresos i components d'estat sòlid.

ajudes sonores a la navegació

Des d'antic i sempre amb l'única fi d'ajudar al navegant en cas de boira, s'han utilitzat tot tipus d'emissors de so, com trompetes, banyes, campanes, canonades o xiulets, fins a arribar a les actuals sirenes d'aire comprimit i a força de vibradores electromagnètics o elèctrics.
En qualsevol cas, són unes ajudes d'escassa utilitat doncs no permeten als vaixells determinar la seva posició pel que fa a elles.

ajudes tèrmiques

Una ajuda tèrmica és un tipus de borsa per mantenir la calor del cos, la qual pot ser subministrada amb o sense mànigues.
El material conservarà, sempre que romangui sec, aproximadament el 87% de la calor corporal radiada.
Es podrà col·locar a les persones que sofreixen els efectes del fred (hipotèrmia) dins d'una ajuda tèrmica per ajudar a la seva recuperació.
Alternativament, se'ls podrà lliurar una ajuda tèrmica a les persones per evitar la hipotèrmia.
Si l'ajuda tèrmica és prou gran, es podrà col·locar a la persona que sofreix els efectes del fred al costat d'una altra persona amb una temperatura corporal més alta, la calor corporal de la qual podrà assistir a la persona més freda.
Quan usi una ajuda tèrmica en una embarcació de supervivència i existeixi la possibilitat de bolcada, s'ha d'usar també una armilla salvavides.
- D'acord a les normes indicades en el SOLES capítol III, les ajudes tèrmiques han de complir els següents requisits:
a) Les ajudes tèrmiques es fabricaran de material impermeable que la seva termo conductivitat no excedeixi de 0.25 W/(m².), i estaran confeccionades de manera que, quan s'utilitzin per embolicar a una persona, redueixin la pèrdua de calor del cos per convecció i evaporació.
b) L'ajuda tèrmica cobrirà tot el cos d'una persona de qualsevol corpulència que porti posat una armilla salvavides, excepte la seva cara: les mans quedaran també cobertes, tret que l'ajuda tèrmica porti guants permanentment units.
c) Es podrà desempaquetar i posar fàcilment sense ajuda en una embarcació de supervivència o en un bot de rescat.
d) Permetrà que la persona que la porti posada la hi llevi en l'aigua en dos minuts com a màxim, si li destorba per nedar.
e) L'ajuda tèrmica es podrà utilitzar, donant la protecció adequada, a temperatures de l'aire compreses entre - 30° C i 20° C.
- Prescripcions generals aplicables a les ajudes tèrmiques en els vaixells mercants, segons SOLES capitulo III: Els vaixells mercants hauran de portar una ajuda tèrmica per a cada persona que no s'hi hagi proveït d'un vestit d'immersió i a més, un 10% d'ajudes tèrmiques en cada bot i balsa salvavides.

ajudes visuals a la navegació

Les ajudes visuals han estat sempre les clàssiques ja que es dirigeixen directament als sentits del navegant i no és necessari portar a bord instruments especials per a la seva detecció.
El missatge que comuniquen pot identificar-se amb facilitat i és possible determinar la zona aproximada en què ens trobem consultant tan sols els llibres de Derroters o els llibres de Fars i la carta nàutica de la zona.
Les ajudes visuals podem classificar-les en senyals cecs i senyals lluminosos.
El senyal cec transmet el seu missatge durant el dia, mentre que el senyal lluminós s'encarrega de transmetre el mateix missatge però durant la nit.
El missatge diürn està format pel color, la forma i la marca de topall del senyal però només pot reconèixer-se en general a distàncies curtes d'uns centenars de metres.
Aquestes distàncies depenen fonamentalment de l'agudesa visual, del contrast amb el fons sobre el qual es projecta, de la transparència de l'atmosfera, etc.
La seva informació és útil per a tot tipus de navegació, però especialment per a la navegació costanera, per als pesquers costaners o per a les embarcacions esportives.
Els senyals visuals nocturns transmeten el seu missatge a través del color de la seva llum i del ritme de la mateixa, és a dir de les fases de llum i foscor que se succeeixen en ella de forma rítmica o repetitiva.
El seu abast lluminós està limitat per l'abast geogràfic que ve determinat al seu torn per la curvatura de la terra.
Dins de les ajudes lluminoses podem distingir molts tipus com a fars, balises, llums de port, enfilacions, llums de sectors, boies, vaixells-far, etc.
Els fars són ajudes la marca diürna de les quals té una forma no normalitzada, estan situats en punts singulars de la costa i el seu abast lluminós és major de 10 milles nàutiques (criteri utilitzat a Espanya).
Les balises poden situar-se en terra sobre pals fixos o en el mar sobre boies.
El seu abast és menor de 10 milles nàutiques i solen col·locar-ne en canals o en punts de perill propers a les aigües navegables.
Les llums de port se situen en els morros dels dics d'abric, en els extrems dels molls o en les vores de les zones dragades i la seva missió és guiar al marí tant a l'entrada com a la sortida d'aquell.
Les enfilacions i les llums de sectors marquen rutes segures per arribar a port.
Les ajudes visuals a la navegació es remunten als primers intents de l'home per explorar noves rutes per al comerç, allunyant-se considerablement de la costa amb les seves embarcacions.
Durant el dia els propis accidents geogràfics els servien d'orientació però durant la nit havien d'ajudar-se de la llum emesa per algunes fogueres enceses en punts estratègics suficientment elevats per poder localitzar la costa i tornar a port.
Mes tarda, perquè aquestes fogueres no s'apaguessin amb la pluja o el vent, les van protegir amb algun tipus d'estructura i després van col·locar superfícies reflectores a la seva al voltant perquè amplifiquessin la llum i fossin visibles des de majors distàncies.
El dispositiu no era complicat però exigia que algú cuidés sempre de mantenir el foc encès perquè l'ajuda estigués sempre disponible i el navegant se sentís protegit.
Així van néixer els fars.

ajuntar

Col·locar dos elements, siguin caps, perxes o altres objectes, paral·lelament i en contacte entre si, a tot el llarg dels mateixos, amb la finalitat d'augmentar la seva resistència o solidesa.

ajust

Acció o l'efecte d'ajustar o d'ajustar-se.

ajust

Costura que resulta de la unió dels caps, o cables, també, la unió d'un cap amb un cable.

ajust

Contracte de treball de la gent de mar.

ajust

La determinació i aplicació de correccions a observacions o mesuraments, amb el propòsit de reduir errors o eliminar inconsistències internes en resultats observats. També pot indicar procediments matemàtics o correccions aplicades a instruments.

ajust

L'ajust d'observacions de mesura és el procés de corregir observacions per produir els millors valors finals dels valors desconeguts.
No es pot realitzar un ajust a menys que una sèrie d'observacions sent ajustades continguin redundància.
El procés d'ajust també ajuda a trobar i eliminar errors en les observacions i produeix indeterminacions estadístiques que es poden usar per estimar la precisió final del mesurament realitzada.

ajust

En mecànica de precisió, l'ajust és la forma en què dues peces d'una mateixa màquina s'acoblen entre si, de manera que un eix encaixa en un orifici.
El acoblament està relacionat amb la tolerància en les mides de les dues peces. Si una té una mida molt més gran que l'altra no ajustar. A causa d'això, per a la fabricació de peces s'adopten normes, com ara les normes ISO, Organització Internacional de Normalització, per estandarditzar les mesures. Això ha permès la intercanviabilitat de les peces i la producció en sèrie. El valor de tolerància per a un eix s'identifica amb una lletra minúscula, mentre que per als forats s'utilitzen les majúscules.
La tolerància de mecanitzat és designada per qui dissenya la màquina tenint en compte alguns paràmetres com a funció i cost. Com més baix sigui la tolerància major serà el cost de la mecanització.
Els treballs d'ajust es divideixen o classifiquen en operacions. Es diu operació a la feina que es realitza amb una eina o eines similars. També es diu operació quan es fa un treball o una part de la feina sense canviar d'eines. Les principals operacions que poden fer-se a la feina d'ajust manual, són: medir, traçar, serrar, llimar, polir, cisellar, rasquetejar, trepar, roscar, mandrinar i muntar.

ajust

La determinació i aplicació de correccions a observacions o mesuraments, amb el propòsit de reduir errors o eliminar inconsistències internes en resultats observats.

ajust al preu facturat

Quantitats o percentatges que s'han d'afegir al preu facturat en les transaccions internacionals en la importació de mercaderies dins del sistema "ad valorem" a fi d'anivellar els elements que en la venda corresponent s'aporten dels continguts en la definició de valor (despeses relacionades amb la venda i el lliurament de les mercaderies, despeses de transport, de segur, comissions, corretatges, despeses per a obtenció de documents, drets i gravàmens exigibles fos del país d'importació, cost dels embalatges, despeses de càrrega, etc.).

ajust altimètric

És el valor de pressió en el qual es fixa l'altímetre dels avions de manera que indiqui l'altura sobre el terreny a la qual viatja l'aeronau.

ajust amb restricció mínima

En realitzar un ajust per mínims quadrats de les dades GPS, les matemàtiques requereixen que les coordenades horitzontals de almenys un punt i les coordenades verticals de almenys un punt (pot o no ser el mateix punt) es mantinguin fixes (restriccions) amb valors coneguts o arbitraris.
Una posició horitzontal i una posició vertical és un set de restricció mínima.
S'entén per ajust amb restricció mínima, un ajust realitzat mantenint fix un set de coordenades.

ajust amb restricció parcial

En un ajust amb restricció parcial, el nombre de restriccions aplicades està entre el que es requereix per a un ajust amb restricció mínima i el que es necessita per a un ajust amb restricció completa. Un exemple seria una xarxa que contingui dos punts de control horitzontal i només un punt de control vertical.
Restringir aquests punts donaria com a resultat un ajust parcialment restringit, on no es podrien determinar els paràmetres de transformació de datum.

ajust amb restricció total

Un ajust amb restricció total és aquell quan s'ha restringit un control suficient per permetre la solució per a tots els paràmetres de datum.
Si tots els paràmetres de datum es resolen per 2 punts de control horitzontal i 3 punts de control vertical, és suficient per produir un ajust totalment restringit.

ajust convectiu

Parametrització de la convecció en un model numèric fent una nova distribució de la calor sensible i el contingut de vapor d'aigua i d'aigua líquida quan el gradient vertical de la temperatura excedeix cert valor.

ajust d'impostos fronterers

Les regulacions d'acord General sobre Aranzels i Comerç permeten ajustos d'impostos fronterers sobre béns comerciats internacionalment.
Les exportacions poden ser exceptuades d'impostos indirectes i les importacions són gravades en una suma equivalent al impost indirecte que tenen els béns nacionals.
No obstant això, les regulacions no permeten ajustos algun per als impostos directes.

ajust d'observacions

Procés de determinar i aplicar correccions a observacions per tal de reduir els errors inherents a tota observació.

ajust d'un altímetre

Operació que es porta a terme en els altímetres baromètrics per tal de reduir al mínim els seus errors.
És el valor de pressió en el qual es fixa l'altímetre de les aeronaus de manera que indiqui l'altura sobre el terreny a la qual viatja l'aeronau.
Consisteix a introduir a la finestra Kollsman el valor de la pressió que s'hagi pres com a referència per mesurar l'altitud de vol.

ajust de nivell

Previsió per ajustar la tensió base d'una forma d'ona irregular.

ajust de notes

Mètode per aconseguir una millor separació de les interferències en els receptors radiotelegràfica, projectats per a la transmissió per espurna o per ona contínua interrompuda.
Els circuits que segueixen a la detectora s'ajusten per entrar en ressonància amb la nota d'audiofreqüència de l'emissor.

ajust de silenciador

Vulgarisme per designar la reducció automàtica del guany d'un receptor per fer front a un senyal forta.

ajust de xarxa

Solució d'equacions simultànies dissenyada per aconseguir el tancament d'una xarxa topogràfica, en minimitzar la suma dels quadrats ponderats dels residuals de les observacions.

ajust electrònic

En els equips electrònics, procés de fixar els diversos valors dels seus components variables perquè existeixi una interacció adequada entre ells i s'obtingui l'equip el seu màxim rendiment.

ajust exterior

Falta consistent a rebre ajut durant la cursa d'un altre piragüista o d'una persona aliena a la competició.

ajust flotant ajust amb constrenyiment intern

Realització d'un ajust de xarxa en el qual no hi ha punts de control (coordenades) fixos.
L'ajust de xarxa utilitza punts de control fixos interiors.

ajustador

Operari mecànic que treballa especialment les peces d'ajust.

ajustador

Pot indicar procediments matemàtics o correccions aplicades a instruments.

ajustador

Intermediari entre la companyia d'assegurances i l'organització, el qual s'encarrega de definir el valor dels danys i la participació de la companyia d'assegurances en el pagament per a la seva reparació.

ajustador d'assegurances

L'ajustador en els reclams d'assegurances són persones especialitzades nomenades pels amos o els seus representants, o pels corredors/asseguradors, el deure dels quals és recopilar tota la informació sobre les despeses incorregudes per reparacions o danys soferts pel vaixell.
Aquests ajustadores són generalment coneguts com "average adjusters".

ajustador de cantonades

Elements estructurals localitzats en les vuit cantons del contenidor.

ajustament geostròfic

Volta de l'atmosfera a un estat de moviment gairebé geostròfic, a causa de la compensació dels efectes secundaris ocasionats pel moviment ageostròfic.

ajustaments

Quantitats o percentatges que s'han d'afegir al preu facturat en les transaccions internacionals en la importació de mercaderies dintre del sistema ad valorem a fi d'anivellar els elements que en la venda corresponent s'aporten dels continguts en la definició de valor (despeses relacionades amb la venda i el lliurament de les mercaderies, despeses de transport, d'assegurança, comissions, corretatges, despeses per a obtenció de documents, drets i gravàmens exigibles fora del país d'importació, cost dels embalatges, despeses de càrrega, etc.).

ajustaments d'impostos fronterers

Les regulacions d'acord General sobre Aranzels i Comerç permeten ajustaments d'impostos fronterers sobre béns comerciats internacionalment.
Les exportacions poden ser exceptuades d'impostos indirectes i les importacions són gravades en una suma equivalent al impost indirecte que tenen els béns nacionals.
No obstant això, les regulacions no permeten ajustaments algun per als impostos directes.

ajustar

Situar una cosa en justa proporció amb una altra, perquè vingui bé, s'acomodi, s'adapti, amb una altra cosa.

ajustar el velam

Maniobra de situar correctament el pla vèlic en funció de la intensitat i direcció del vent.

ajustar els pals

Maniobra de donar el caient correcte als pals i antenes.

ajustar l'instrument

La determinació i aplicació de correccions a observacions o mesuraments, amb el propòsit de reduir errors o eliminar inconsistències internes en resultats observats.

ajustar registres

Efectuar una modificació en els registres del sistema a causa d'una inconsistència entre els sistemes AS400 i Sparc, per reflectir el moviment de contenidor lògic realitzat.

ajustat

S'èn diu d'un element o peça quan està superposat a un altre.

ajusts del sextant

És important realitzar els pertinents ajustos dels miralls per reduir el error de índex.
Ajust del mirall d'índex.

Col·loquem el sextant en un pla horitzontal i desplacem l'alidada fins aproximadament 45º-50º. Col·loquem l'ull a l'altura del mirall índex, hauríem d'observar una imatge directa a la dreta i una imatge reflectida en el mirall esquerre confoses en una sola línia contínua. Si això no fos així hauria de modificar la posició del mirall molt suaument amb el cargol de la part posterior d'aquest.
Ajust del mirall d'horitzó.

- És per assegurar la perpendicularitat de aquest mirall amb el bastidor. Primer vam comprovar si hi ha error lateral, ajustem l'alidada a 0º i enfoquem el sextant al Sol, la Lluna, un estel brillant o un punt llunyà. Després fem els ajustos necessaris perquè la imatge real i reflectida quedin superposades.
Comprovació de l'ajust.
Per assegurar-nos que el sextant ha estat ajustat i amb un error d'índex de 0º, mirem a l'horitzó i observem que la imatge directa i la reflectida es superposen tot i que balancejar-nos lleugerament nostre sextant.
Totes aquestes comprovacions s'han de realitzar de tant en tant. Sense això, no és aconsellable ajustar i desajustar freqüentment els cargols i els miralls.

ajut

Cap o aparell donat en previsió d'un altre qualsevol que pugui trencar-se o per reforçar l'acció d'aquest.

ajuts visuals del fars

El diccionari de l'Associació Internacional de Senyalització Marítima (AISM/IALA) defineix les ajudes a la navegació com qualsevol dispositiu visual, acústic o radioelèctric destinat a garantir la seguretat a la navegació i a facilitar els seus moviments.
- Hi ha, doncs, tres tipus d'ajudes a la navegació:
a) Visuals, dotades o no de llum.
b) Acústiques, basades en l'emissió de sons.
c) Radioelèctriques, que empren l'emissió o recepció d'ones electromagnètiques.
El marí, per percebre les ajudes visuals o acústiques, només necessita els seus sentits. No obstant això, per a percebre els senyals radioelèctriques, necessita disposar d'equips específics que les detectin.
En qualsevol cas, han de guiar al navegant amb seguretat tant en les seves travessies com en els accessos a les instal·lacions portuàries.
Amb excepció de les ajudes acústiques, totes les altres permeten als vaixells fixar la seva posició en el mar, servint-se d'una carta nàutica, amb una exactitud depenent del tipus d'ajuda que utilitzi.
Els ajuts sonores, trompetes, banyes, campanes, canonades, xiulets o les actuals sirenes d'aire comprimit o de vibradors electromagnètics, s'han utilitzat sempre per intentar ajudar al navegant en cas de boira, però no tenen massa utilitat ja que no permeten a aquest fixar la seva posició respecte a elles.
- Els ajuts visuals han estat sempre les clàssiques ja que es dirigeixen directament als sentits del navegant i no cal portar a bord instruments especials per a la seva detecció.
El missatge que comuniquen pot identificar-se amb facilitat i és possible determinar la posició en què ens trobem consultant tan sols els llibres de derroters o els llibres de Fars i la carta nàutica de la zona.
Els ajuts visuals podem classificar-les en senyals cegues i senyals lluminosos. El senyal cega transmet el seu missatge durant el dia, mentre que el senyal lluminós s'encarrega de transmetre el mateix missatge però durant la nit.
El missatge diürn està format pel color, la forma i la marca de topall del senyal però només pot reconèixer-se en general a distàncies curtes d'uns centenars de metres.
Aquestes distàncies depenen fonamentalment de l'agudesa visual, del contrast amb el fons sobre el qual es projecta, de la transparència de l'atmosfera, etc. La seva informació és útil per a tot tipus de navegació, però especialment per a la navegació costanera, per als pesquers costanera o per a les embarcacions esportives.
Els senyals visuals nocturnes transmeten el seu missatge a través del color de la seva llum i del ritme de la mateixa, és a dir de les fases de llum i foscor que se succeeixen en ella de forma rítmica o repetitiva.
El seu abast lluminós pot ser tan gran com vulguem, però està limitat per l'abast geogràfic que ve determinat al seu torn per la curvatura de la terra.
Dins de les ajudes lluminoses podem distingir molts tipus com fars, balises, llums de port, enfilacions, llums de sectors, boies, vaixells-far, etc. Els fars són ajudes la marca diürna té una forma no normalitzada, estan situats en punts singulars de la costa i el seu abast lluminós és molt elevat, pel que poden considerar-se com a senyals amb personalitat pròpia.
Les balises poden situar-se en terra sobre pals fixos o al mar sobre boies. El seu abast és menor que el dels fars i solen col·locar-se en canals o en punts de perill propers a les aigües navegables.
Els llums de port se situen en els morros dels dics d'abric, en els extrems dels molls o en les vores de les zones dragades i la seva missió és guiar al marí tant a l'entrada com a la sortida d'aquell.
Les enfilacions i els llums de sectors marquen rutes segures per arribar a port.
- Els senyals acústiques, o de boira, són ajudes complementària en els casos en què els fars queden inutilitzats a causa de les condicions meteorològiques.
Els canons, avui en desús, produïen explosions a intervals regulars de forma automàtica.
Els xiulets s'instal·len sobre boies, utilitzant l'onatge i el moviment de la boia per empènyer l'aire.
El so no és constant i no funcionen amb la mar en calma.
Les campanes es situen sobre boies o a terra, i el martell s'acciona per gas o electricitat.
Les sirenes o nautófons, instal·lades a terra, es basa en el pas d'aire comprimit per una botzina.
Els vibradors electromagnètics consisteixen en unes membranes que vibren per mitjà d'uns electroimants.
Gràcies a l'electrònica, es pot dotar cada senyal d'una característica que consisteix en una codificació morse que s'emet a intervals.
- Els ajuts radioelèctriques a la navegació van sorgir com una aplicació de les ones de ràdio a la determinació de la posició dels vaixells al mar ja que la utilització de les ajudes visuals depenia de les condicions atmosfèriques.
No obstant això aquesta circumstància no afectava les ones de ràdio que tenien també l'avantatge de permetre determinar la posició del vaixell de manera més ràpida i sobretot amb més exactitud, el que permetia una navegació més segura.
Els ajuts radioelèctriques, nascudes com a complement de les visuals, han evolucionat enormement i s'han convertit en les ajudes del futur al no dependre de les condicions atmosfèriques i aconseguir grans distàncies, algunes d'elles fins i tot el globus.
Igual que les ajudes visuals, aquest altre tipus d'ajudes són externes al vaixell que ha de comptar a bord amb els equips necessaris per a poder usar-les.
Entre les ajudes radioelèctriques més utilitzades es troben els radiofars, racons, intensificadors de blanc de radar (RTE), dispositius de control de trànsit de vaixells (VTS), sistemes de navegació hiperbòlics i sistemes de navegació basats en satèl·lits.

Akademik Mstislav Keldysh

El "Akademik Mstislav Keldysh", és un vaixell rus de recerca oceanogràfica, que actualment és la nau de subministrament als submergibles russos Mir, des de la incorporació d'aquests en 1987. El vaixell va ser batejat en honor al matemàtic soviètic Mstislav Keldysh.
El "Keldysh" va ser construït a Rauma, Finlàndia, per les drassanes Hollming Oy per l'Acadèmia de Ciències de la URSS (actual Acadèmia de Ciències de Rússia). La construcció del vaixell va ser acabada l'28 de desembre de 1980.
l Keldysh va començar les seves activitats l'15 de març de 1981 i ha realitzat expedicions entre d'altres, en les restes del RMS "Titanic" i del vaixell de guerra alemany Bismarck.
- Característiques: El "Keldysh" mesura 122,2 m d'eslora i 17,8 m de màniga, i posseeix un tonatge de 6.240 tones. Porta una tripulació de 90 persones: 45 membres tripulants, 20 o més pilots, enginyers i tècnics, 10 a 12 científics i també uns 12 passatgers. A més de les seves comoditats especials, posseeix 17 laboratoris i una biblioteca.
- Característiques tècniques: IMO: 7811018. MMSI: 273411400. Identificatiu de trucada: UFJI. Bandera: Rússia (RU). Arqueig brut: 6259 tones. Pes mort: 1901 tones. Eslora Total x Mànega Màxima: 122.2 m × 17.82 m. Any de construcció: 1980. Estat: Actiu.

Akagi

L'Akagi, va ser un portaavions japonès, botat el 1925 i comissionat el 1927, construït a partir d'un creuer de batalla el destí del qual era el desballestament, en compliment del Tractat Naval de Washington de 1922.
La seva configuració original incloïa 3 cobertes, de les quals dos eren de vol i la central contenia el pont. A més, posseïa 6 peces d'artilleria de 100mm, a més de 2 torres dobles de 150mm als costats del pont.
El seu primer comandant va ser Isoroku Yamamoto, qui posteriorment comandaria la Flota Combinada.
El 1937 va ser modernitzat, juntament amb el Kaga. S'eliminaren les cobertes inferiors i s'estengué la coberta superior com a única coberta de vol, incrementant la seva capacitat d'avions transportats, de 61 a 92.
El 1941 va participar en l'atac a Pearl Harbor, juntament amb els portaavions Hiryu, Soryu, Kaga, Shokaku y Zuikaku, sent des de l'Akagi des d'on va enlairar-se Mitsuo Fuchida, comandant de la primera onada d'atac. El seu grup enfonsà el USS Oklahoma i el USS West Virginia.
El 19 de febrer de 1942, el seu grup aeri participà en el bombardeig de Darwin, Austràlia, enfonsant 9 mercants i un destructor aliat. Al mes següent participà en la invasió de Java. A inicis d'abril participà, amb 5 portaavions més, en la Incursió de l'oceà Índic, perseguint posteriorment de manera infructuosa als portaavions USS Hornet i USS Enterprise, que havien participat en l'atac de Doolittle. El 4 de juny de 1942, a les ordres del vicealmirall Naguno, participà en la Batalla de Midway, en què els incendis causats per dues bombes llançades pels bombarders en picat li van causar greus danys. Després de cremar gairebé fins al matí no s'enfonsà i es pensà a remolcar-lo, però l'almirall Yamamoto ordenà que fos torpedinat pels destructors Arashio, Hagikaze, Maikaze i Nowaki, enfonsant-se el 5 de junt a les 5:20, amb la pèrdua de 263 homes.

akmon

Akmon significa enclusa i van ser desenvolupats en el Laboratori d'Hidràulica de Delf (Països Baixos), de forma similar als doloses, però més robusta, estan constituïts per dues parts amb formes de T de formes prismàtiques unides per les seves bases i girades 90º una respecte de l'altra.
Serveixen per fabricar esculleres artificials, ja que per la seva forma es traven uns a uns altres.

Al Dhanab

Aldhanab o Al Dhanab, és la tercera estrella més brillant de la constel·lació de Grus, la grua, després de Al Nair. El seu nom prové de l'àrab, que significa "la cua", ja que per als antics àrabs l'estrella formava part de la cua del Peix Austral. També rep el nom tradicional de Ras Alkurki, de l'àrab, "el cap de la grua". De magnitud aparent +3,00, es troba a 203 anys llum de distància.
Aldhanab és una geganta blava de tipus espectral B8III, amb una temperatura efectiva de 12.400 K. És 390 vegades més lluminosa que el Sol, incloent la radiació emesa en el rang del ultraviolada, i la seva ràdio és 4,3 vegades més gran que el radi solar. Gira sobre si mateixa amb una velocitat de rotació igual o major de 57 km/s, implicant un període de rotació de menys de 3,8 dies.
Amb una massa aproximada quatre vegades més gran que la massa solar, l'edat de Aldhanab s'estima en 125 milions d'anys. Com estrella gegant que és, ha arribat al final de la fusió del hidrogen en el seu interior. Amb un nucli inert d'heli començarà a evolucionar ràpidament cap a una gegant vermella molt més brillant. En última instància es convertirà en una nana blanca de carboni/oxigen, aquests elements resultants de la fusió del heli.

al intempèrie

Sense sostre, ni recer.

Al Jwarizmi

Muhàmmad ibn Mussa al-Khwarazmí, conegut normalment com a al-Khwarazmí o al-Khuwarizmí (Bagdad ?, 780-850), fou un matemàtic, geògraf i astròleg/astrònom creador dels termes àlgebra i algorisme. Les seves dades biogràfiques són insegures: segons el historiador del seu temps at-Tabarí, va néixer prop de Bagdad; altres fonts el fan originari de Pèrsia, cosa que concordaria amb la presumpció que era o havia estat seguidor del zoroastrisme.
El seu treball científic es va desenvolupar entre els anys 813 i 833 dins de les institucions fundades pel califa al-Mamun: la Casa de la saviesa (dedicada a traduir obres clàssiques), la biblioteca i l'observatori astronòmic de Bagdad. Gràcies a això, es van transmetre a la cultura àrab els coneixements dels clàssics en grec, llatí o sànscrit. Durant els segles de l'edat mitjana, al-Khwarazmí va ser la principal font de coneixements matemàtics entre l'Orient i l'Occident.
El tractat d'àlgebra Hissab al-jabr wa-l-muqàbala va ser dedicat al califa al-Mamun. La paraula àlgebra deriva de la part del títol al-jabr. En aquesta obra, escrita amb finalitats pràctiques de resoldre problemes de repartiment d'herències (molt complicades en el món islàmic) i obres d'enginyeria, es resolen matemàticament i aplicant la lògica d'equacions lineals i quadràtiques. Al-Khwarazmí ensenyà, per exemple, com multiplicar l'expressió (a + b x) (c + d x), tot això expressat en paraules, ja que la notació simbòlica de la matemàtica actual no s'utilitzava.
La paraula algorisme deriva de la traducció llatina realitzada el segle XII de l'obra sobre càlcul amb nombres hindús anomenada algoritmi (transcripció llatina d'al-Khwarazmí),de numero indorum. També del seu nom en deriva la paraula "guarisme" (en castellà, guarismo), que és sinònim de "xifra"; i en portuguès, un algarisme també té un significat similar. Aquesta obra, Algoritmi, sembla que ha estat la primera en què s'exposa sistemàticament el valor posicional dels nombres en el sistema decimal (inclòs el zero), a partir del sistema de numeració utilitzat a l'Índia.
En el seu tractat d'àlgebra, obra eminentment didàctica, pretenia ensenyar una àlgebra aplicada a la resolució de problemes de la vida quotidiana de l'imperi islàmic d'aleshores. La traducció de Rosen de les paraules d'al-Khwarazmí descrivint les finalitats del seu llibre confirmen l'objectiu educatiu del savi: "... allò que és fàcil i més útil en aritmètica, de manera que les persones ho requereixen constantment en casos d'herència, llegats, particions, judicis i comerç, i en tots els seus tractes amb els altres, o quan es tracta de la mesura de les terres, excavació de canals, càlculs geomètrics, i altres objectes de diverses classes i tipus"-
Traduït al llatí per Gerard de Cremona, l'obra va ser utilitzada com a llibre de text en les universitats europees fins al segle XVI. És possible que abans d'ell s'haguessin resolt equacions concretes, però aquest és el primer tractat conegut en el qual es fa un estudi matemàtic exhaustiu.
Després de presentar els nombres naturals, al-Khwarazmí aborda la qüestió principal a la primera part del llibre: la solució d'equacions. Les seves equacions són lineals o quadràtiques i estan compostes d'unitats, arrels i quadrats; per a ell, per exemple, una unitat era un nombre, una arrel era x i un quadrat. Encara que, en els exemples que segueixen, usarem la notació algebraica corrent utilitzada actualment per a ajudar el lector a entendre les nocions; cal destacar que al-Khwarazmí no utilitzava símbols de cap classe, sinó només paraules.
- Primer redueix una equació a alguna de les sis formes normals:
a) Quadrats iguals a arrels.
b) Quadrats iguals a nombres.
c) Arrels iguals a nombres.
d) Quadrats i arrels iguals a nombres.
e) Quadrats i nombres iguals a arrels.
f) Arrels i nombres iguals a quadrats.
La reducció es porta a terme utilitzant les operacions de khwar ("compleció", el procés d'eliminar termes negatius de l'equació) i muqàbala ("balanceig", el procés de reduir els termes positius de la mateixa potència quan succeeixen d'ambdós costats de l'equació). Després, al-Khwarazmí mostra com resoldre els sis tipus d'equacions, utilitzant mètodes de solució algebraics i geomètrics.
"... un quadrat i deu arrels són iguals a 39 unitats. Llavors, la pregunta en aquest tipus d'equació.
En Hissab al-jabr wa-l-muqàbala, al-Khwarazmí continua examinant com les lleis de l'aritmètica s'estenen als seus objectes algebraics.
Rashed troba les seves formes de resolució extremadament originals, però Crossley les considera menys significatives. Gandz considera que la paternitat de l'àlgebra és molt més atribuïble a al-Khwarazmí que a Diofant d'Alexandria.
La part següent de l'obra consisteix en aplicacions i exemples. Descriu regles per trobar l'àrea de figures geomètriques com el cercle, i el volum de sòlids com l'esfera, el con i la piràmide. Aquesta secció, certament, té molta més afinitat amb els textos hebreus i indis que amb qualsevol obra grega. La part final del llibre s'ocupa de les complexes regles islàmiques de l'herència, però requereix poc de l'àlgebra que va exposar amb anterioritat, més enllà de la resolució d'equacions lineals.
De la seva aritmètica, possiblement anomenada originalment Kitab al Yama ua al Tafriq bi Hisab a l'hindi, "Llibre de la suma i de la resta, segons el càlcul indi", només conservem una versió llatina del segle XII, Algorithmi de numero indorum. Malauradament, se sap que l'obra s'aparta força del text original. En aquesta obra, es descriu amb detall el sistema indi de numeració posicional en base 10 i mètodes per fer càlculs amb aquest. Se sap que hi havia un mètode per a trobar arrels quadrades en la versió àrab, però no apareix en la versió llatina. Possiblement, va ser el primer a utilitzar el zero com a indicador posicional. Va ser essencial per a la introducció d'aquest sistema de numeració en el món àrab i posteriorment a Europa. En l'obra d'A. Allard, es discuteixen alguns tractats en llatí del segle XII basats en aquesta obra perduda.
Del seu tractat sobre astronomia, Sindhind zij, també s'han perdut les dues versions que va escriure en àrab. Aquesta obra, descrita en detall per B. van Dalen, es basa en treballs astronòmics indis "a diferència de manuals islàmics d'astronomia posteriors, que van utilitzar els models planetaris grecs de l'Almagestde Ptolemeu. El text indi en què es basa el tractat és un dels obsequiats a la cort de Bagdad al voltant del 770 per una missió diplomàtica de l'Índia.
Al segle X, Al-Majrití va realitzar una revisió crítica de la versió més curta, que va ser traduïda al llatí per Adelard de Bath; també hi ha una traducció llatina de la versió més llarga, i ambdues traduccions han arribat fins al nostre temps. Els temes principals coberts en l'obra són: els calendaris, el càlcul de les posicions veritables del Sol, la Lluna i els planetes, taules de sinus i tangents, astronomia esfèrica, taules astrològiques, càlculs de paral·laxi i eclipsis, i visibilitat de la Lluna. També es discuteix un manuscrit relacionat sobre trigonometria esfèrica, atribuït a al-Khwarazmí.
En l'àmbit de la geografia, en una obra anomenada Kitab súrat al-Ard, Llibre de l'aparença de la Terra o de la imatge de la Terra, traduït a l'anglès com a Geography), acabat l'any 833, va revisar i va corregir els treballs anteriors de Ptolemeu pel que fa a Àfrica i l'Orient. Llistà latituds i longituds de 2.402 llocs, i emplaçà ciutats, muntanyes, mars, illes, regions geogràfiques i rius, com a base per a un mapa del món conegut aleshores. Inclou mapes que, en conjunt, són més precisos que els de Ptolemeu. Està clar que on hi va haver major coneixement local disponible per al-Khwarazmí, com les regions de l'Islam, Àfrica i l'Orient Llunyà, el treball és molt més exacte que el de Ptolemeu, però sembla haver usat les dades d'aquest per a Europa. Es diu que, en aquests mapes, van treballar a les seves ordres setanta geògrafs.
Només existeix una única còpia supervivent del Kitab súrat-al-Ard, guardada a la Biblioteca de la Universitat d'Estrasburg. A la Biblioteca Nacional d'Espanya de Madrid se'n conserva una còpia traduïda al llatí.
Tot i que ni la còpia en àrab ni la traducció al llatí inclouen el mapa del món, Hubert Daunicht va poder reconstruir un mapamundi utilitzant-ne la llista de coordinades.
Al-Khwarizmí va corregir la sobreestimació que havia fet Ptolemeu sobre la superfície de la mar Mediterrània (des de les Illes Canàries a les costes de l'est de la Mediterrània); Ptolemeu va fer una estimació que la mar Mediterrània tenia 63 graus de longitud, mentre que ell va fer l'estimació més correcta que el mar tenia uns 50 graus de longitud. També va contrariar Ptolemeu dient que l'oceà Atlàntic i l'oceà Índic eren dos cossos oberts d'aigua, no pas mars. Al-Khwarizmí també va establir el meridià de Greenwich del Vell Món a la riba oriental de la Mediterrània, 10 a13 graus a l'est d'Alexandria (Ptolemeu va situar el meridià a 70 graus a l'oest de Bagdad). La majoria dels geògrafs musulmans de l'edat medieval van continuar utilitzant el meridià de Greenwich d'al-Khwarizmí.
La majoria dels topònims utilitzats per al-Khwarizmí coincideixen amb els de Ptolemeu, els de Martellus i els de Behaim. La forma general de la costa és la mateixa entre Taprobane i Kattigara. La costa atlàntica de la cua del Drac, que no existeix en el mapa de Ptolemeu, es traça en molt pocs detalls en el mapa d'al-Khwarizmí, però és clara i més precisa que la del mapa de Martellus i la versió de Behaim.
Mussa al-Khwarazmí va escriure molts altres treballs, entre els quals hi ha un tractat sobre el calendari hebreu, "Extracció de l'era jueva"). Descriu el cicle d'intercalació de 19 anys, les maneres de determinar en quin dia de la setmana hi ha el primer dia del mes Tixrí; calculà el interval entre l'era jueva i l'era selèucida. També explica la manera de determinar la longitud mitjana del Sol i de la Lluna utilitzant el calendari hebreu. Treballs semblants es troben en l'obra de Biruní i de Maimònides.
Molts manuscrits en àrab de Berlín, d'Istanbul, de Tashkent, del Caire i de París tenen material que s'atribueix a Mussa Al-Khwarazmí. El manuscrit d'Istanbul conté un paper sobre els rellotges solars que és mencionat en Fihirst. Altres documents, com el que determina la direcció de la Meca, són sobre l'astronomia esfèrica.
Dos textos s'interessen sobre la distància angular horitzontal entre l'albada d'azimut d'un objecte astronòmic i la direcció est i sobre la determinació d'azimut des d'una alçada.
També va escriure dos llibres sobre l'ús i la construcció dels astrolabis A més a més, Ibn an-Nadim, en la seva Kitab al-Fihrist (un índex de llibres àrabs) també esmenta. "El llibre dels rellotges solars" i Kitab al-Tarikh "El llibre d'història", però s'han perdut.
També va escriure una història política que contenia horòscops de personatges prominents.

al llarg

És diu quan el veler navega formant un angle de 120 graus.

al llarg de la costa

Navegar vorejant tota la costa.

al lluny

A molta distància.

al matí

Durant les hores que comprèn el mati.

al mercat

Aquest terme s'aplica a les ordres que han de ser executades tan aviat siguin rebudes en el parquet o roda d'operacions al millor preu possible.
Per abreujar, aquestes ordres es diuen ordres al mercat.

al més aviat possible

Expressió segons la qual ha d'entendre's que l'expedició haurà de tenir lloc dintre dels trenta dies contats des del de la notificació del crèdit que el banc faci al beneficiari.
Així s'assenyala en l'article 40 de les Regles i Usos Uniformes relatius als Crèdits Documentaris, 1974.

al mig

En la crugia del vaixell.

al mig el timó

Posició del timó quan està situat en la direcció de la línia proa-popa.

al migdia

Instant en què el Sol arriba a la culminació superior.

Al Nair

Al Nair, és la estrella més brillant de la constel·lació de Grus, "la grua", amb magnitud aparent +1,73. El seu nom prové de l'àrab, i significa "la brillant".
Al Nair és una subgegant blanc/blavosa calent de tipus espectral B7IV, la temperatura efectiva és de 13.500 K. És tan lluminosa com 380 sols, incloent la radiació emesa en la regió del ultraviolada, i té un radi, calculat a partir de la mesura directa del seu diàmetre angular, 3,3 vegades més gran que el el solar. Com altres estrelles del seu tipus, trencada a gran velocitat, 120 vegades més de pressa que el Sol. La seva velocitat de rotació és de, almenys, 236 km/s, completant un gir en menys d'un dia. Quant al seu estat evolutiu, està a punt de acabar la fusió nuclear del seu hidrogen intern encara que potser hagi arribat ja dit punto. La seva edat s'estima en 100 milions d'anys.
Per la resta és un estel "molt normal", tant que se la considera com el prototip de la seva classe. Atès que té un espectre simple amb poques línies d'absorció produïdes pels àtoms de la seva atmosfera, la hi utilitza com "fons" per estudiar el gas interestelar. Es troba a 101 anys llum de distància de la Terra.

al paire

Maniobra que permet detenir un vaixell amb totes les veles hissades.
Consisteix a aquarterar la vela de proa i col·locar el timó a sotavent.

al recer

A la direcció cap a on bufa el vent.
Oposat a sobrevent.

al revés del rellotge

Rotació contraria a les busques del rellotge.

al seu rumb !

Veu de comandament, donada al timoner perquè governi al rumb que s'ha assenyalat.

al sortir el sol

Tot seguit que ha sortit el sol.

al tall del vent

Al fil de vent.

al temps d'estar clarejant.

Quan comença a clarejar, però abans de sortir el Sol.

al terç

Vela semblant a la llatina, però amb la antena més curta en la seva part baixa.

al través

Que forma un angle recte amb la línia proa-popa del vaixell.

al través

Marcatge 900 (través d'estribord) o 2.700 (través de babord). Si el marcatge és aproximada, pot ser usada l'expressió pel través.

al trenc d'alba

Al començar a clarejar el dia.

al trencar la nit

Quan comença a fer fosc, immediatament després de la posta de Sol.

al vent

Posició del vaixell en la qual la proa apunta directament contra el vent.

al vespre

A l'acostar-se la nit.

al voltant

Terme, amb freqüència litigiós, emprat en ofertes, documents i factures per a recollir o expressar la possibilitat de variacions de quantitat, admeses pel costum o de mutu acord convingudes per les parts.
Així, quant a mercaderies a orri o subministrades en recipients de gran grandària, com ciments, minerals, abonaments, productes químics, alcohols, olis i altres, s'admet una diferència del 3% en més o en menys sobre la mesura o pes indicat.
En els crèdits documentaris sotmesos a les Regles i Usos Uniforme de la CCI o Cambra de comerç Internacional, s'estableix que l'expressió "about", circa o similars (diguem aproximadament) haurien de interpretar-ne en el sentit que el import d'un crèdit, la quantitat o el preu unitari de les mercaderies, permeten una diferència no superior al 10% en mes o en menys, la qual cosa no és aplicable quan se específica la quantitat d'unitats.
Pel que es refereix a la capacitat de càrrega d'un vaixell, aquests termes, afegits a la xifra de tones de capacitat del mateix, signifiquen una tolerància del 10% en més o en menys a favor del noliejador, la qual és aplicable en benefici d'ambdues parts en el cas de noliejament parcial.
Quant a la data de disponibilitat, aquesta expressió pot fer oscil·lar aquesta entre tres o quatre i quinze dies, resultant responsabilitat per al vaixell si es prova que va haver negligència o dolenta fe en el retard sofert.
En el que concerneix a data de càrrega, d'expedició o d'embarcament acompanyades d'aquest terme haurien d'entendre's com petició de compliment dintre dels cinc dies abans o després de la data indicada, segons l'art. 40 de la Regles i Usos Uniformes de la CCI.

al voltant de

Referent a la virada d'un vaixell, virar el vaixell posar una nau de vela de tal manera que el vent li doni pel costat oposat al canviar el rumb.

al voltant de

Aproximadament al voltant des refereix a la latitud del 5% que es dóna per al lliurament de combustible o càrrega a orri.

Al-Idrissí

Abu-Abd-Al·lah Muhàmmad Al-Idrissí, més conegut simplement com Al-Idrissí 1100-1165, fou cartògraf, geògraf i viatger andalusí que visqué a la cort de Roger II de Sicília. Al-Idrissí nasqué a Ceuta, aleshores pertanyent a l'Imperi almoràvit, al si d'una família de la noblesa de l'Àndalus. En relació a la seva mort, no existeix constància del lloc exacte, potser a Ceuta mateix o a Sicília.
El 1154, confeccionà un gran mapamundi orientat en sentit invers al utilitzat actualment, conegut com la Tabula Rogeriana, acompanyat per un llibre anomenat Geografia. Roger II donà a aquestes obres el nom conjunt de Nuzhat al-Muixtak, encara que Al-Idrissí les batejà com a Kitab Ruyar (El llibre de Roger).
El 1161, en realitzà una segona edició ampliada, amb el títol d'Els jardins de la humanitat i l'entreteniment de l'ànima, però totes les còpies es perderen. Una versió abreujada d'aquesta edició, dita El jardí dels goigs, encara que més coneguda com a Petit Idrissí, es publicà el 1192.
El llibre no és una font històrica perfecta, car Al-Idrissí, seguint el costum d'aquella època i de segles posteriors, es basà en altres fonts. Per exemple, combinà la descripció de Polònia amb la del territori actual de la República Txeca, car escrigué sobre "un país envoltat per muntanyes".
Respecte a les característiques i el contingut de la seva obra, hom pot dir que es tracta d'una obra d'entreteniment. Dibuixà el món dividit per set franges paral·leles a l'equador i cada regió restava dividida segons els climes occidental i oriental. Fa corografia basada en itineraris, en què s'esmenta el nom de les ciutats per on passen, així com la distància entre aquestes. Mescla informació de moltes èpoques i de vegades no les contrasta.

Al-Biruni

Abu-r-Rayhan Muhàmmad ibn Àhmad Al-Biruní o Beruni, més conegut simplement com Al-Biruní i, de vegades, com aAl-Khwarizmí (Kath, 15 de setembre del 973 - Gazni 13 de desembre del 1048) fou un erudit musulmà d'origen persa que va contribuir de manera important en els dominis de les matemàtiques, la filosofia, la medicina, i les ciències.
Tadjik, seguidor del xiisme, va estudiar a Kath (avui a la República autònoma dels Karakalpaks) fins als 25 anys. Va viatjar a Bukharà, on l'emir samànida Mansur II ben Nuh (997-999) fou el seu benefactor; després va anar a Gurgan a la cort de l'emir ziyàrida Kabus ibn Washmgir, que acabava de tornar de l'exili (998), i vers el 1.000 va escriure la seva primera obra (tractava del calendari i les eres i problemes matemàtics i astronòmics), i després va anar a Rayy. En 1008, va tornar al seu país, va servir al khwarizmshah, Abu l-Abbas Mamun ibn Mamun; a la mort del khwarizmshah a mans de les seves tropes revoltades (1016 - 1017), els gaznèvides van ocupar el país i al-Biruni fou portat a Gazni. A la cort gaznèvida, fou astròleg i va acompanyar Mahmud de Gazni en algunes expedicions; llavors, va escriure una cèlebre descripció de la societat i les ciències de l'Índia de l'època (1030). A Masud I ben Mahmed, li va dedicar la seva tercera obra principal el Katib al-Kanum al-Masudi fi l-haya wa-l-nudjum. Va ser un important contribuïdor a la geodèsia i la geografia, introduint tècniques de mesurament de la terra per triangulació, i calculant que el radi de la Terra hauria de ser 6.339,6 km. El seu Masudic canon conté una taula amb les coordenades de sis-cents llocs.
Va escriure moltes altres obres, almenys 103 més, 10 que no es van acabar, 12 compostes en nom seu per Abu Nasr, 12 compostes per Abu Sahl i 1 per Abu Ali al-Hasan ibn Alu al-Djili; és a dir, en total 138. La data tradicional de la seva mort, la dóna al-Ghadanfar, però com que se sap que va viure més de 80 anys lunars probablement fou dos o tres anys després, vers 1050.
- Les seves obres principals són:
a) "La cronologia de les antigues nacions".
b) "Descripció de l'Índia".
c) "Sobre els signes que resten de segles passats".
d)El cànon Masudi".
e) "Llibre d'instrucció sobre els elements dels art i l'astrologia".
f) "Farmàcia, sobre drogues i tractaments mèdics".
g) Gemmes. Sobre geologia, minerals i gemmes".
h) L'astrolabi".
i) "Biografies de Mahmud de Ghazni i del seu pare Sebuktegin".
j) "Història de Khawarizm".

Al-Istakhrí

Abu-Ishaq Ibrahim ibn Muhàmmad Al-Istakhrí al-Farissí al-Karkhí (m. en 951), més conegut simplement com al-Istakhrí, va ser un dels geògrafs i cartògrafs perses més importants del segle X. Membre de l'escola d'Abu-Zayd al-Balkhí (mort en 934) a Bagdad, és conegut sobretot per l'obra Kitab al-massàlik wa-l-mamàlik (Llibre dels camins i les províncies), que conté un mapamundi i 23 mapes regionals, i de la que se'n conserva una traducció integral en persa. També va escriure Súwar al-aqàlim (Tipus de clima) i va fer la primera descripció dels molins de vent.
Un deixeble seu va ser l'eminent geògraf àrab Ibn Hàwqal (segona meitat del segle X).

al·lòcton

En geologia se'n diu al·lòcton de tot material (ja siguin minerals, fragments de roques dendrítiques, o matèria orgànica) nouvingut d'altres zones formacionals, i que s'acumula en una conca sedimentària, i que és estudiat per les seves característiques de formació forana.

al·luvial

S'aplica al terreny que s'ha creat per allau de materials arrossegats pels corrents d'aigua.
Una plana al·luvial, horta, plana d'inundació, o vall d'inundació, és la part orogràfica que conté una llera i que pot ser inundada davant una eventual crescuda de les aigües d'aquest.
Els sòls al·luvials són sòls d'origen fluvial, poc evolucionats encara que profunds. Apareixen en les hortes dels principals rius. S'inclouen dins dels fluvisoles calcáricos i eútricos, així com antosoles áricos i cumúlicos, si la superfície presenta elevació per aportació antròpic, o bé si han estat sotmesos a cultiu profund. Els sòls al·luvials són sòls amb perfil poc desenvolupat formats de materials transportats per corrents d'aigua, Sobre la seva superfície s'ha acumulat una mica de matèria orgànica. Són sòls que tenen mala filtració i foscos. Són sòls recents, bons per conrear.

al·luvió

Avinguda d'aigua contra la riba, inundació.
Al·luvió és un sòl o sediment solt, sense consolidar (és a dir sense cementar dins d'una roca sòlida), erosionat, dipositat, i tornat a formar per l'aigua en un lloc que no sigui el mar.
Tanmateix en el llenguatge corrent la definició no és tan restrictiva i a "grosso modo" o inclou qualsevol acumulació de material geològic a qualsevol lloc.
En sentit estricte l'al·luvió està fet típicament d'una varietat de materials, incloent-hi partícules fines de llim i argila i partícules grosses de sorra i grava.
Quan aquest material al·luvial solt és dipositat o cementat dins d'una unitat litològica es pot anomenar dipòsit al·luvial.
El terme "al·luvió" no es fa servir en situacions on la formació de sediment pot ser clarament atribuïda a altres processos geològics que el que s'ha descrit.
Això inclou (però no limitat a això): sediments lacustres, sediments fluvials o derivats de glaceres.
Els sediments que han estat formats i/o dipositats en un corrent perenne no es consideren al·luvials sinó fluvials.
La majoria, si és que no ho són tots, dels al·luvions són geològicament molt joves (quaternari), i sovint es coneixen com "cobertes" pel fet que aquest sediments amaguen la roca que hi ha sota.
La majoria del material sedimentari que omple una conca sense ésser litificat sí que s'inclou en el terme al·luvial.
L'al·luvió pot contenir minerals valuosos com or i platí i gran varietat de pedres precioses en el que s'anomena un dipòsit placer.
Els al·luvions poden ser terres agrícoles molt fèrtils ja que concentren elements nutritius i també bons aqüífers.
D'altra banda poden acumular la contaminació difusa.

al·luvionament

Acreixem que produeix la formació de dipòsits al·luvials per la deposició dels materials d'erosió que el riu transporta i que se sedimenten quan disminueix la velocitat o el cabal de les aigües.

Al-Salam Boccaccio 98

El M/S A-Salam Boccaccio 98, va ser un ferri egipci, el qual operava sota el comandament del Salam Maritime Transport, que es va enfonsar el 2 de febrer de 2006 al mar Roig mentre realitzava la ruta de Duba, Aràbia Saudita, fins Safaga, al sud d'Egipte. L'última posició coneguda va anar a 100 km (62 milles) de Duba, quan va perdre el contacte a les 22:00 EET (20.00 UTC).
Tenia bandera panamenya i el representant legal de la nau va ser la Signatura Morgan & Morgan.

ala

Costat d'un entreponts o de la bodega, principalment sobre del pantoc.

ala

Vela petita trapezoïdal que s'agrega a la principal per sobrevent o per ambdues bandes en temps bonancencs, i quan el vent és llarg o en popa, a fi que multiplicant així les superfícies en què aquest fereix i allarga el caminar del vaixell. Aquestes veles prenen el sobrenom de la principal á que acompanyen, como ala de gavià; de velatxo, etc., menys la de la vela del trinquet que es diu rastrera.

ala

En els grans navilis de vela, és una vela de fortuna que amb bon temps es deixa anar per una o les dues bandes de les veles de creu de gàbies i gonetes, la baixa de trinquet es diu rastrera.

ala

Costat d'un vaixell situat entre pont o la bodega, principalment sobre del pantoc.

ala

Element d'acer o formigó armat de la biga que està ubicat a la part superior i inferior de l'ànima. La seva funció és absorbir part dels esforços de tracció i compressió que es desenvolupen per efecte de el moment de flexió.

ala

Cada costat de la sentina del vaixell.

ala

Element d'acer o formigó armat de la biga que està situat a la part superior i inferior de l'ànima. La seva funció és absorbir part dels esforços de tracció i compressió que es desenvolupen per efecte del moment de flexió.

ala

Una ala en aeronàutica és el cos de perfil aerodinàmic capaç de generar una diferència de pressions entre el seu intradós i el seu extradós en desplaçar-se per l'aire de tal manera que es produeix sustentació. S'utilitza en les aeronaus i pot ser fixe, com la d'un avió, o giratòria com la d'un helicòpter. Les ales fixes solen ser simètriques respecte a un pla vertical i s'anomena semi-ala o ala a cadascuna de les dues parts en que les divideix aquest pla.
Els pioners de l'aviació van construir, emulant el vol de les aus, tot tipus d'artefactes dotats d'ales articulades que generaven corrents d'aire. Només quan van construir màquines amb ales fixes que es desplaçaven per l'aire en lloc de generar corrents, va ser possible el vol de màquines més pesants que l'aire. Encara que hi ha ales de tots els tipus i formes, totes obeeixen als principis explicats anteriorment.
Ja que és la part que proporciona la sustentació d'un avió, és la que més terminologia té associada per distingir les seves parts. Tot seguit es mostra aquesta terminologia.
- Components de l'ala.
a) Perfil d'ala: És la forma de la secció de l'ala, és a dir, el que veuríem si la talléssim transversalment. Excepte en el cas de les ales rectes (o rectangulars) en el qual tots els perfils són iguals, el més habitual és que els perfils que componen una ala siguin diferents; es van fent més petits i estrets cap als extrems de l'ala.
b) Caire d'atac: És el caire (vora) davanter de l'ala, és a dir, la línia que uneix la part anterior de tots els perfils que formen l'ala o, dit d'una altra manera, la part de l'ala que primer contacta amb el flux d'aire.
c) Caire de sortida: És el caire (vora) posterior de l'ala, és a dir, la línia que uneix la part posterior de tots els perfils de l'ala o, dit d'una altra manera, la part de l'ala per la qual el flux d'aire pertorbat per l'ala retorna al corrent lliure.
d) Extradós: Part superior de l'ala compresa entre els caires d'atac i de sortida.
e) Intradós: Part inferior de l'ala compresa entre els caires d'atac i de sortida.
f) Gruix: Distància màxima entre l'extradós i el intradós.
g) Corda: És la línia recta imaginària traçada entre els caires d'atac i de caiguda de cada perfil.
h) Corda mitjana: Com que els perfils de l'ala no acostumen a ser iguals sinó que van disminuint cap als extrems, el mateix passa amb la corda de cadascun. Per tant, en tenir cada perfil una corda diferent, es parla de corda mitjana.
i) Línia del 25% de corda: Línia imaginària que s'obtindria en unir tots els punts situats a una distància del 25% de la longitud de la corda de cada perfil, distància mitjana començant pel caire d'atac.
j) Curvatura (de l'ala des del caire d'atac al de caiguda). La curvatura superior es refereix a la de l'extradós; la curvatura inferior, a la del intradós. La curvatura mitjana és l'equidistant a ambdues superfícies. Encara que es pot donar en xifres absolutes, s'acostuma a expressar en tant per cent (%) de la corda.
k) Superfície de l'ala: Superfície total corresponent a les ales.
l) Envergadura: Distància entre els dos extrems de les ales. Per geometria simple, si multipliquem l'envergadura per la corda mitjana obtenim la superfície de l'ala.
m) Fletxa: Angle que formen les ales (la línia del 25% de corda) respecte a l'eix transversal de l'avió. La fletxa pot ser positiva (els extrems de les ales estan orientats cap enrere respecte al fuselatge, que és el més habitual), neutra o negativa (els extrems estan avançats).

ala d'una flota

Cadascun dels costats d'una flota, comptat a partir del centre.

ala de baticul

Espècie d'ala, per fora de la botavara a popa.

ala de la xarxa

Prolongació cap endavant i a banda i banda de la xarxa d'arrossegament, situada a la part oposada de sac.

ala de lart

Cadascun dels laterals de l'art d'arrossegament, els quals van units al calón i serveixen de base al cel.

ala de l'hèlix

Cadascuna de les porcions de superfície helicoïdals fixes o articulades a la nou de l'hèlix, més pròpiament coneguda com a pala.

ala de la sentina

Cada costat de la sentina del vaixell.

ala de la xarxa

Llença de xarxa de fil fort, cosida als extrems verticals dels arts de cèrcol de bescordella, per a fer-los més resistents.

ala de mosca

Moviment i plegat especial que fan els pescadors amb la vela quan el vent bufa de mitja popa.

ala de mosca

Tipus de metxa de forma trapezoïdal que es fa en una peça de fusta per col·locar-la ajustada a la caixa que té la mateixa secció trapezoïdal.

Alabau, Marina

Marina Alabau Neira (Sevilla, 31 d'agost del 1985) és una esportista espanyola que competeix en vela. Ha estat campiona olímpica, mundial i europea a l'especialitat de windsurf. Va començar competint a la classe Mistral, per passar posteriorment a la classe RS:X. Està casada amb el regatista francès Alexandre Guyader.
Va participar en tres Jocs Olímpics d'Estiu, obtenint una medalla d'or a Londres 2012, el 4t lloc a Pequín 2008 i el 5è a Rio de Janeiro 2016.
Va guanyar cinc medalles al Campionat Mundial de RS:X entre els anys 2006 i 2014, i sis medalles al Campionat Europeu de RS:X entre els anys 2007 i 2014. A més, va aconseguir una medalla d'or al Campionat Mundial de RS: One de 2012.

ala del baticul

Espècie d'ala, per fora de la botavara a popa.

ALACAT

Acrònim de la "Federació d'Associacions Nacionals d'Agents de Càrrega d'Amèrica Llatina i el Carib".

alacrà

Desperfecte produït en un cable com a conseqüència del trencament de les filàstiques que ho formen.

ALADI

Acrònim de l'Associació Llatinoamericana d'Integració. = L'Associació Llatinoamericana d'Integració (ALADI), creada pel Tractat de Montevideo de 1980 (T80), està composta per 11 països: Argentina, Bolívia, Brasil, Xile, Colòmbia, Equador, Mèxic, Paraguai, Perú, Uruguai i Veneçuela.
Aquests països representen el 95% del producte intern brut, el 87% del territori, el 86% de la població de tota l'Amèrica Llatina i el 4,5% del comerç mundial (dades de 1996).
A partir de 1990 aquests països van signar diferents acords d'integració, entre els quals es destaquen aquells que tenen com a objectiu arribar al lliure comerç de béns.
Entre aquests es registren els subregionals: el Grup Andí (Bolívia, Colòmbia, Equador, Perú i Veneçuela); el Grup dels Tres (Colòmbia, Mèxic i Veneçuela); i el MERCOSUR (Argentina, Brasil, Paraguai i Uruguai).
Així mateix s'esmenten els bilaterals: de Xile amb Colòmbia, Equador i Veneçuela; de Mèxic amb Xile i Bolívia; i els últims subscrits, del MERCOSUR amb Bolívia i Xile.

ALAF

Acrònim de l'Associació Llatinoamericana de Ferrocarrils, amb seu a Buenos Aires (Argentina).

Alagón, Blasco de

Blasco de Alagón (traduït al català com Balasc, Blasc o Blai) (abans de 1190 - ca. 1241) (en llatí: Blaschus de Alagone) va ser un noble aragonès, Majordom del Regne d'Aragó, 4t Senyor de Alagón, 1r Senyor de Sástago, Senyor vitalici de Morella i Senyor de María de Huerva, de Culla, de les Coves de Vinromà, Calanda, Torre de Galindo, entre altres títols. Fou una de les persones més importants durant el regnat de Jaume I.
Fill de Artal II de Alagón i de Toda Romeu, va nàixer al voltant de 1190 o abans, puix en 1214 ja apareix amb el seu fill Artal.
- Es casa amb Margelina de Baucis. D'aquest matrimoni nasqueren: a) Artal III de Alagón, qui es casa amb Eva de Urrea el 1234.
b) Constança de Alagón i Romeu, qui es va casar amb Guillem III d'Anglesola.
En 1213 Blasco de Alagón participa en la batalla de Muret, on va morir el rei Pere el Catòlic. En 1216, en el bàndol de Ferran d'Aragó, participa en l'homenatge que li feren a Jaume I en Montsó.
Des de 1217, quan Blasco de Alagón acompanya a Jaume I en Saragossa a la sortida de Montsó, fins a l'any 1236, en què per darrera vegada es troba junt el rei en Montsó, són quasi 20 anys de servei, i serà el seu fill Artal, aleshores, qui el substituirà, i seguirà el rei en la conquesta de València, fins que mor en la primavera de 1239 durant un atac contra el castell de Sax.
Durant les revoltes nobiliàries contra Jaume I es mantingué fidel al rei. En la primera revolta, el 1220, el Majordom de Aragó, Pero Ferrández de Açagra, es col·loca contra el rei, i Blasco de Alagón obté la Majordomia (1220/1221). La seva actuació en defensa del rei destaca en la traïció de Pero de Ahones i altres nobles en la vila de Alagó en 1224, quan el rei és fet presoner i traslladat a Saragossa. I en 1227 també ajuda el rei en la revolta de Ferran d'Aragó, que acabà amb la Concòrdia d'Alcalá, en què la monarquia acabarà imposant-se a la noblesa.
El 1225 participa en el frustrat setge de Peníscola. El 14 de juliol de 1226 el rei li concedeix tots els castells i les viles que pogués conquerir en terres sarraïnes. I en 1227 li és pignorat el castell i la vila de lcaine, que restarà, amb el temps, possessió plena seva.
Visqué un temps exiliat a la Taifa de Balansiya durant els anys 1229 a 1231. A les darreries de 1231 es va reunir amb el Mestre de l'Orde de l'Hospital Hug de Folcalquier i el rei per preparar la conquesta i aconsella el rei, des del seu coneixement del territori sarraí, d'iniciar-ne la conquesta per Borriana, i poc després, el mateix any, lidera la conquesta de Morella i la lliura a Jaume I, el qual la hi retorna en feu vitalici, i el rei, per compensar-lo, el 22 de febrer de 1232, li concedeix els castells i viles de Sástago i María de Huerva. El 1233 participa, altra vegada com a Majordom d'Aragó, en el setge de Borriana.
Fou responsable, entre altres, de la repoblació de les comarques valencianes del Maestrat i els Ports, amb la fundació de Vilafranca i Albocàsser.
Blasco de Alagón va morir entre 1240 i 1242, poc després de fer testament.
Don Blasco de Alagón féu testament el 1239, quan ja estava malalt i la seva salut començava a deteriorar-se:
A 1239, testament: "Aquesta es carta de destinamiento que fago yo, don Blasco de Alagón, en la villa de Maria, en mia enfermedat (...) e priego a don Pedro Sessé, como buen cunado e leal amigo, que rienda los castiellos e las heredades avantditas a dona Constança, mia filia, e a Blasco, mío nieto".

ALALC

Acrònim de l'Associació Llatinoamericana de Lliure Comerç, és l'antecedent històric de ALADI.
Té la seva seu en Cebollati 1461. Montevideo (Uruguai).
- Formada per: Argentina, Colòmbia, Brasil, Xile, Equador, Mèxic, Paraguai, Perú, Uruguai, Bolívia i Veneçuela.
- Finalitat: Establir un mercat comú llatinoamericà.
L'Associació Llatinoamericana de Lliure Comerç va ser el primer intent d'una zona de lliure comerç creada al febrer de 1960 en la ciutat de Montevideo.
El tractat de Montevideo disposava l'establiment, en forma progressiva, d'una zona de lliure comerç, fixava els mitjans i procediments per a assolir aquest objectiu fonamental i institueix l'Associació Llatinoamericana de Lliure Comerç com organisme intergovernamental encarregat d'aplicar mecanismes i adoptar mesures tendents al compliment de les metes globals i particulars mediata i immediates, fixades per la voluntat concorrent de les onze nacions participants.
Segons l'abast de les seves normes, el Tractat es definia per un triple caràcter enunciatiu, operatiu i programàtic.
- Com complement del tractat de Montevideo, es van subscriure en la mateixa data, els següents protocols:
a) Protocol sobre normes i procediments per a les negociacions.
b) Protocol sobre constitució d'un Comitè Provisional.
c) Protocol sobre la col·laboració de la CEPAL i del CIES.
d) Protocol sobre compromisos de compravenda de petroli i els seus derivats.
e) Protocol sobre tractament especial a favor de Bolívia i Paraguai.
f) El Protocol modificador del Tractat de Montevideo, signat al desembre de 1969 a Caracas, introdueix nous terminis i procediments per al perfeccionament de la zona de lliure comerç i l'establiment de condicions favorables per a avançar cap a formes d'integració més àmplies.
El referit instrument àmplia el període de transició per al perfeccionament de la zona de lliure comerç fins a desembre de 1980.
El Protocol de Caracas, que entro en vigència el 28 de desembre de 1973 al completar-ne les ratificacions dels onces països membres, representa la culminació d'un intens procés de negociacions i enteniments per a harmonitzar les diverses posicions nacionals sustentades en els òrgans de la ALALC a l'avaluar la marxa del procés d'integració regional en el seu novè any.
En l'àmbit de la cooperació industrial, es van subscriure diversos protocols d'acords de complementació entre diversos governs membres del ALALC, els quals abasten diferents branques industrials i revesteixen característiques especials.
Davant l'estancament de les negociacions i complert el termini, aprofitant les negociacions existents (patrimoni històric) s'institueix un nou tractat en 1980: l'Associació Llatinoamericana d'Integració (ALADI).

ALAMAR

Acrònim de l'Associació Llatinoamericana d'Armadors, amb seu a Montevideo (Uruguai).

Alaminos, Antonio de

Antonio de Alaminos (Palos de la Frontera, Regne de Castella, 1482-1520?) fou un navegant i explorador castellà. Hom n'ignora la data de defunció, tot i que se suposa que va morir a Espanya el 1520.
Va formar part de la tripulació de Cristobal Colón en el tercer i quart viatge, en qualitat de grumet. Després d'haver participat en els viatges de Colón, es va radicar un temps a l'illa l'Hispaniola i d'allà es va traslladar a Cuba. Ja establert a Cuba, va prendre part en diversos viatges d'exploració i acompanyar a Juan Ponce de León en 1513, en el viatge en el qual es va descobrir la península de la Florida.
Posteriorment va acompanyar en qualitat de pilot a Francisco Hernández de Córdoba el 1517 en el viatge en què va ser descobert Yucatán. A Juan de Grijalva el va acompanyar en 1518 en el segon viatge exploratori cap a terres mexicanes amb el títol de pilot major. En aquest viatge, António, va confondre la península de Yucatán amb una illa i la va nomenar "Illa Rica". Finalment va acompanyar Hernán Cortés en 1519, en el tercer viatge que va partir de Cuba cap a Mèxic i va culminar amb la Conquesta de Mèxic.
En la seva primera Carta de Relación o Carta de Veracruz que va enviar Hernán Cortés als reis d'Espanya, cita en diverses ocasions a Antonio de Alaminos: " Pot haver-hi dos anys poc més o menys, Molt esclarides Prínceps, que a la ciutat de Santiago, que és a l'illa Fernandina (Cuba), on nosaltres hem estat veïns en els pobles d'ella, es van ajuntar tres veïns de la dita illa, i el un dels quals es diu Francisco Fernández de Còrdoba i l'altre Lope Ochoa de Cayzedo i l'altre Cristóbal Morante. I com és costum en aquestes illes que en nom de vostres Majestats estan poblades d'espanyols d'anar per indis a les illes que no estan poblades d'espanyols per es servir Dell, envien els precitats dos navilis i un bergantí perquè de les esmentades illes portessin indis a la dita illa Fernandina per a servir-se'n. I creiem, però encara no ho sabem de cert, que l'esmenta't Diego Velázquez, tinent d'almirall, tenia la quarta part de la dita armada. I l'un dels esmentats armadors va ser el capità de l'armada, anomenat Francisco Fernández de Còrdoba, i va portar per pilot a Antonio de Alaminos, veí de la vila de Palos. I a aquest Antonio Alaminos vestits nosaltres ara també per pilot, ho enviem a vostres Reials Altesses perquè les vostres Majestats puguin ser informats".
Una vegada que Hernán Cortés va fundar la Villa Rica de la Veracruz (Port de Veracruz) i erigir-hi el primer ajuntament fundat a Amèrica continental i que li conferia plena autoritat, amb total independència del Governador Diego Velázquez de Cuéllar, va decidir el conqueridor espanyol informar l'Emperador Carles V (I d'Espanya) dels successos mitjançant la carta coneguda com a "Primera Carta de Relación". Així, doncs, el 26 de juliol de 1519 va enviar a dues cabilderos o procuradors que portaran a la reis d'Espanya l'anomenada Carta del Cabildo (primera carta de relació), així com valuosos regals per al sobirà espanyol, a més d'alguns regals per al seu pare Martín Cortés. Portant com a pilot a Antón de Alaminos, van sortir a Espanya els procuradors Francisco de Montejo i Alonso Hernández Portocarrero.
Cortés li havia donat instruccions a Alaminos de no acostar-se a Cuba en el seu viatge de tornada a Espanya per tenir seriosos problemes amb el governador de l'illa, per aquell llavors enemic seu. Un dels enviats de Cortés, Francisco de Montejo, va persuadir a Antonio de Alaminos perquè van desembarcar en un lloc conegut com a Marién, on Montejo tenia una estada, i amb el pretext que en aquest lloc es proveirien d'aliments i provisions varen desembarcar en el lloc. Ben aviat, el governador de l'illa Diego de Velázquez es va assabentar del navili que Cortés, subordinat seu, havia enviat a Espanya. Diego de Velázquez va manar dues naus lleugeres en la seva persecució, amb l'objectiu d'aturar el navili pilotat per Antonio de Alaminos. Tanmateix, açò va aconseguir escapar i va arribar a Sanlúcar de Barrameda a l'octubre de 1519.
El capellà de Diego de Velázquez, que es trobava per aquell temps en Sevilla, al conèixer l'arribada dels procuradors enviats per Cortés, va aconseguir que la "Casa de la Contractación de Sevilla" els capturat i les confiscada els presents que enviava Cortés a l'Emperador Carles V i al seu pare. El procurador Alonso Hernández Portocarrero va morir a la presó, mentre que l'altre procurador Francisco de Montejo va tornar després a la Nova Espanya i va participar en la conquesta de Yucatán. Antonio de Alaminos, segons sembla, va morir poc temps després a Espanya.

Alan Kurdi

L'Alan Kurdi és un vaixell de salvament que porta el nom del nen ofegat Alan Kurdi, un vaixell utilitzat des de 2018 per l'organització d'ajuda humanitària Sea-Eye, sota bandera alemanya, i fa tasques de rescat al mar Mediterrani. Abans era un Vaixell oceanogràfic de Mecklenburg-Pomerània Occidental.
- Història. El vaixell va ser construït el 1951 a la drassana VEB Roßlauer. El vaixell era part d'un programa militar però al final es va quedar a la RDA i es va convertir en el seu primer vaixell de recerca. El seu primer nom va ser Joh. L. Krueger, un investigador, i estava al servei del Servei hidrogràfic de la RDA. El gener del 1960 va passar al Institut d'Oceanografia i es passà a anomenar Professor Albrecht Penk, que va ser director del Institut i Museu d'Oceanografia de Berlín.
La RDA va utilitzar el vaixell no només per a viatges d'investigació als mars del Nord i del Bàltic. El 1962, es va dur a terme la primera expedició a Svalbard d'Alemanya Oriental amb el professor Albrecht Penck. El 1964, la primera expedició atlàntica de la RDA va conduir el vaixell cap al golf de Guinea. A partir del 1970, i a mans de l'Acadèmia de les Ciències, el vaixell va anar principalment al Mar del Nord i al mar Bàltic.
Després de la reunificació alemanya i dissolució de l'Acadèmia de Ciències de la RDA va passar a ser possessió de l'estat de Mecklenburg-Pomerània Occidental i va estar disponible des de 1992 pel recentment fundat Institut de Recerca del Mar Bàltic a Warnemünde (IOW). El vaixell, que era al mar al voltant de 200 dies a l'any, s'utilitzava principalment a l'oest del Bàltic. Estava equipat per a la investigació, tenia un laboratori humit, un de químic, un de biotecnològic i un d'informàtic.
El 21 d'agost del 2010, el vaixell va quedar fora de servei al moll de passatgers de Warnemünde. El pla era portar-lo a Stralsund i deixar-lo allà. No obstant, l'estat de Mecklenburg-Vorpommern va decidir vendre'l. En un procés de licitació el va adquirir el Grup Krebs, que el març de 2011 va acordar cooperar amb l'Oceaneum Stralsund. Posteriorment, el vaixell era utilitzat a l'hivern per a "cursos d'educació marítima" i "viatges d'investigació per a classes d'estudiants" i, d'altra banda, seria utilitzat com a plataforma de treball per a equips de manteniment de parcs eòlics a alta mar. Per motius financers, els Amics del Museu Marítim Alemany van cancel·lar el projecte educatiu i la cooperació amb el Grup Krebs a l'hivern del 2013. El Grup Krebs, que havia adquirit el vaixell el 2011, el va utilitzar per treballar en parcs eòlics a alta mar i per al control ambiental. A l'hivern estava a Rostock
- Salvament. A la tardor del 2018, el vaixell va ser venut a l' organització no governamental Sea-Eye, que l'utilitza com a vaixell per al rescat de refugiats i immigrants en perill a la Mediterrània.
El 21 El desembre del 2018 va sortir del port d'Algesires en direcció a Líbia. Segons Sea-Eye, és el primer vaixell d'una organització de rescat civil sota la bandera alemanya. El 10 de febrer de 2019, el pare del difunt Alan Kurdi va batejar la nau en presència de representants religiosos i polítics, com el bisbe de Mallorca, Sebastià Taltavull i Anglada, al port de Palma, en nom del seu fill ofegat.
El 3 d'abril del 2019, el vaixell de la costa de Líbia va retirar a 64 persones d'un vaixell després que les autoritats de Líbia no haguessin respost als missatges de ràdio. El ministre de l'Interior, Itàlia, Matteo Salvini, es va negar a deixar baixar a la gent, ja que el vaixell navegava sota la bandera alemanya. Els activistes van rebutjar la demanda d'anar a Alemanya: no tenien prou menjar ni aigua potable per a fer un viatge que hauria durat de tres a quatre setmanes. Les persones van poder baixar a Malta el 13 d'abril, després d'un acord, i es van distribuir a Alemanya, França, Portugal i Luxemburg. El propi Alan Kurdi no estava autoritzat a entrar a Malta.
A partir del juliol 2019, poc després del conflicte que van tenir juntament amb el vaixell de rescat Sea Watch 3 amb les autoritats italianes, van tornar a la zona de rescat amb un periodista del Frankfurter Allgemeine Zeitung. El 5 de juliol del 2019, 65 persones van ser conduïdes a bord d'un vaixell de cautxú per part de la tripulació d'Alan Kurdi a la costa de Líbia en aigües internacionals. Hi havia diversos menors d'edat, el més jove tenia només dotze anys. En conjunt, provenien de dotze països diferents, 48 de Somàlia, sis de Sudan, la resta de Líbia, Camerun, Sudan del Sud, Mali, Txad, Nigèria, Benín, Costa d'Ivori i Guinea-Bissau". Els intents de contacte de Alan Kurdi amb les autoritats de Líbia i els centres de comandament de rescat italians no van tenir èxit segons Sea-Eye. El vaixell es va dirigir a Lampedusa i va romandre esperant, en aquests moments, a les aigües internacionals de la costa italiana. Després d'haver-se rebutjat l'entrada al port de Lampedusa per ordre del Ministeri d'Interior italià, el Alan Kurdi es va dirigir a Malta. A partir d'aquí, l'entrada al port de l'illa va ser prohibida inicialment, però la tripulació esperava obtenir el permís per amarrar-se amb ajuts internacionals. El dia 7 de juliol del 2019 es va permetre que Alan Kurdi Malta s'aturés a Malta després que la tripulació informés de tres urgències mèdiques a bord.

Alarcón, Hernando

Hernando de Alarcón (Trujillo, 1500 - Alta Califòrnia, 1541) va ser un marí i explorador espanyol, recordat per haver estat el primer europeu conegut a explorar el riu Colorado. Va desaparèixer en el transcurs d'aquesta exploració, després d'haver entrat en el riu des de la seva desembocadura al golf de Califòrnia.
Fra Marcos de Niza viatjà al nord de Mèxic el 1539, enviat pel virrei Antonio de Mendoza y Pacheco en viatge d'exploració, i tornà amb la notícia que més al nord existien set ciutats d'or que pertanyien al regne de Cíbola. En saber-ho, Antonio de Mendoza envià per terra el 1540 una expedició més ambiciosa comandada per Francisco Vázquez de Coronado per explorar aquells territori, formada per 340 espanyols, diversos centenars d'indis i bestiar boví.
En suport d'aquesta expedició terrestre, el virrei Mendoza va enviar per mar dos vaixells al comandament de Fernando de Alarcón, qui portava de pilot a Domingo del Castillo. L'expedició va salpar d'Acapulco el 9 de maig de 1540, va navegar pel golf de Califòrnia i el 26 d'agost de 1540 va entrar en el riu Colorado per la boca del mateix i el va batejar com a riu de Nuestra Señora del Buen Guia. Al no tenir notícies de l'expedició terrestre, va fondejar els seus navilis i en bots va navegar riu amunt fins a arribar a la confluència amb el riu Gila. En internar-se terra endins, va deixar unes cartes enterrades en un lloc que va marcar amb creus, que van ser posteriorment trobades pel sergent Melchor Díaz, a qui Coronado havia deixat a Ures en companyia de 80 soldats. A la fi de 1540, Díaz havia partit amb 25 soldats a la recerca de Alarcón, a qui no va trobar, encara que sí les cartes.
Fernando de Alarcón hauria navegat pel cabalós riu Colorado un llarg tros de més de 80 llegües aigües amunt, per la qual cosa alguns historiadors el consideren el primer europeu a posar peu a l'estat de Califòrnia, ja que en remuntar fins a aquesta latitud va haver de trepitjar sòl californià.
És necessari dir que Francisco de Ulloa ja havia descobert la desembocadura del Colorado al setembre de l'any anterior, 1539, i que havia batejat el delta com Ancón de San Andrés, sense navegar aigües amunt com va fer Alarcón en el seu viatge exploratori.
Al marge que es consideri a Juan Rodríguez Cabrillo com el primer europeu que va trepitjar terres de l'Alta Califòrnia (avui dia Califòrnia), que no solament va explorar, sinó que va posar nom a les badies, illes i altres punts que va trobar en el seu viatge, cronològicament va ser Hernando d'Alarcón el primer europeu que va posar peu en el daurat estat de Califòrnia.
Desafortunadament per a Alarcón, només va nomenar un riu amb el nom de Nuestra Señora del Buen Guia (riu Colorado) que corre per diversos estats i dos països, i se suposa que li va donar el nom en la porció mexicana d'aquest, o sigui a la desembocadura o delta del Colorado. No oblidem que Hernando d'Alarcón va navegar pel Colorado fins a la unió amb el riu Gila, i per aconseguir aquesta latitud, va haver de navegar el Colorado fins a tocar les fronteres dels actuals estats de Califòrnia i Arizona. No existeix informació sobre un desembarcament de Alarcón en aquestes terres. Va haver de ser el primer europeu a trepitjar terres de Califòrnia i Arizona, però no hi ha documentació que corrobori el que molts historiadors suposen.

Alarcón y Garnica, Gaspar José de

Gaspar José de Alarcón y Garnica (Madrid, gener de 1631 - ?) va ser un noble i polític castellà, III senyor de Pozuelo de Alarcón, successor del seu pare en el majorat.
Va ser batejat a la vila de Madrid, concretament a la parròquia de Santa Cruz, el 25 de gener de 1631. Fill primogènit del secretari Gabriel de Ocaña i Alarcón i Mariana de Garnica i Haro, i va ser successor del majorat i en la senyoria de Pozuelo. D'altra banda, va ser comanador de localitat de Hornos de l'Orde de Alcàntara i regidor perpetu a l'Ajuntament de Madrid. Va casar-se amb Salvadora Venegas de Córdoba, filla de Salavador Venegas de Córdoba, comte de Luque, de qui va tenir descendència, entre ells Gabriel de Alarcón y Venegas de Córdoba, cavaller de l'Orde de San Jaime.

alarma

Qualsevol senyal emès per un vaixell per comunicar una situació de perill, sigui per mitjans òptics (bengales, banderes, reflectors, scott, etc.), acústics (campanes, sirenes, trets d'armes de foc, etc.), o radioelèctrics (telegrafia , radiofonia).

alarma

Dispositiu que emet un senyal visual o audible (llum, campaneta, etc), destinada a cridar l'atenció sobre alguna anormalitat de funcionament d'un aparell o d'un circuit.

alarma

Senyal de ràdio emesa per un vaixell o embarcació que es troba en perill. Per radiotelegrafia s'utilitza la freqüència de socors de 500 Khz o per radiotelefonia 2.182 Khz. El senyal d'alarma radiotelegràfica consisteix en 12 ratlles de 4 "de durada separades per intervals de 1", transmesa en un minut i que posa en funcionament el receptor d'alarma. El senyal d'alarma radiotelefònica es compon de dos senyals de freqüència audible, transmeses en forma alternativa durant un minut. Les dues senyals es transmeten en freqüències de 2200 i 1300 Khz.

alarma

La noció d'alarma difereix segons s'apliqui a la navegació o a activitats estrictament militars (operacions bèl·liques, exercicis, etc.).
En el primer cas significa qualsevol senyal de perill emesa per un vaixell i dirigida a altre vaixell, a una estació en terra o a un avió.
Pot ser efectuada mitjançant mitjans òptics (bengales, reflectors, banderes, telègraf òptic, moviments manuals, etc., radioelèctrics (radiofonia, radiotelegrafia), o acústica (campana, sirena, dispar de canó o qualsevol altra arma de foc).
Aquests senyals indiquen situacions de perill intern (com incendi, via d'aigua, avaria greu en les màquines o en el timó, amotinament, etc.) que posen en perill la seguretat del vaixell, o situacions externes (proximitat d'esculls, imminència de greus pertorbacions meteorològiques, etc.).
Clàssics senyals d'alarma d'aquest tipus són les transmissions radiotelegràfiques de SOS mitjançant Morse, sèries de xiulades breus repetits a curts intervals, dispars de canó, etcètera.
En el segon cas, l'alarma es refereix a un perill imminent a causa de l'acció enemiga: naval, aèria, submarina.
Un vaixell en navegació en temps de guerra (o en exercicis) pot assumir qualsevol alarma d'aquest tipus que es tradueix immediatament en una sèrie de disposicions amb les quals la dotació posa el vaixells en condicions de repel·lir l'amenaça o de reduir els seus efectes: clausura de comportes estances, armat de les peces, muntatges de míssils afanyats per al llançament, disposició de mànegues contra incendis, etcètera.

alarma

En la marina militar, perill imminent causa de l'acció enemiga: naval, submarina o aèria.

alarma d'incendi

Una alarma d'incendi és un dispositiu que si detecta fum pita.
Aquest dispositiu pot ser electromecànic, electrònic, electroacústic, de campana o de botzina.
- L'equip adverteix d'un possible incendi a la gent d'un edifici, per a realitzar l'evacuació. Algunes alarma d'incendi poden produir diverses classes de sons, incloent el patró temporal Code 3.
a) Pols de 0,5 segons.
b) Pausa de 0,5 segons.
c) Pols de 0,5 segons.
d) Pausa de 0,5 segons.
e) Pols de 0,5 segons.
f) Pausa de 1,5), segons.
que va ser dissenyat per ser un patró diferent, i es va utilitzar només per als propòsits de l'evacuació.
Altres patrons de sons inclouen el temps de marxa (0,25 segon pols, 0,25 segon pausa, repetició), un to continu, baix (0,25 segon que s'alterna entre dos tons de la freqüència que diferencia), sirena (escombrat de dalt a baix en freqüència), lent - xisclen (escombrat d'aixecament lent cap amunt en freqüència), i campana un so electrònic. Les alarmes d'incendi són sovint molt sorolloses, sonant amb un nivell acústic de entre 120 i 130 decibels.
A Europa es fa servir freqüentment una alarma parlada mitjançant una cinta magnetofònica a través d'altaveus, que hi ha en molts edificis. Una veu humana pausada i tranquil·la permet que l'evacuació es faci amb molta més tranquil·litat i sense provocar situacions de pànic, com poden provocar les alarmes amb tons.
Als Estats Units, amb l'adveniment de la Llei d'EE. UU. per a Persones amb Capacitats Diferents (de 1990), els sistemes l'alarma d'incendi van canviar dràsticament. Juntament amb una alarma audible, les aplicacions de notificació d'incendi ara tenen llums estroboscòpics per alertar persones amb problemes d'audició.
Aquests sistemes es troben compostos per un panell central de control, que es troba interconnectat amb els detectors de fum i també els detectors tèrmics, campanes i botzines que alerten amb un senyal sonor quan s'activa el sistema. El panell de control utilitza l'electricitat de la casa, també posseeix una bateria per a possibles emergències i d'aquesta manera pugui operar el sistema per altres 24 hores si es produeix un tall en el servei elèctric.

alarma de proximitat

Una alarma de proximitat és un transductor que detecta objectes o senyals que es troben prop de l'element sensor.
Hi ha diversos tipus de sensors de proximitat segons el principi físic que utilitzen. Els més comuns són els interruptors de posició, els detectors capacitius, els inductius i els fotoelèctrics, com el d'infrarojos.
- Sensor final de carrera. El final de carrera o sensor de contacte (també conegut com "interruptor de límit"), són dispositius elèctrics, pneumàtics o mecànics situats al final del recorregut d'un element mòbil, com ara una cinta transportadora, amb l'objectiu de enviar senyals que puguin modificar l'estat d'un circuit. Internament poden contenir interruptors normalment oberts (NA), tancats (NC) o commutadors depenent de l'operació que compleixin en ser accionats. Generalment aquests sensors estan compostos per dues parts: un cos on es troben els contactes i un cap que detecta el moviment. El seu ús és molt divers, emprant-ne, en general, en totes les màquines que tinguin un moviment rectilini d'anada i tornada o segueixin una trajectòria fixa, és a dir, aquelles que realitzin una carrera o recorregut fix, com ara ascensors, muntacàrregues, robots , etc.
- Sensor capacitiu. La funció del detector capacitiu consisteix a assenyalar un canvi d'estat, basat en la variació de l'estímul d'un camp elèctric. Els sensors capacitius detecten objectes metàl·lics, o no metàl·lics, mesurant el canvi en la capacitància, la qual depèn de la constant dielèctrica del material a detectar, la seva massa, mida, i distància fins a la superfície sensible del detector. Els detectors capacitius estan construïts sobre la base d'un oscil·lador LC. A causa de la influència de l'objecte a detectar, i del canvi de capacitància, l'amplificació s'incrementa fent entrar en oscil·lació l'oscil·lador. El punt exacte d'aquesta funció pot regular mitjançant un potenciòmetre, el qual controla la realimentació de l'oscil·lador. La distància d'actuació en determinats materials, poden per això, regular mitjançant el potenciòmetre. El senyal de sortida de l'oscil·lador alimenta altre amplificador, el qual al seu torn, passa la senyal a l'etapa de sortida. Quan un objecte conductor s'acosta a la cara activa del detector, l'objecte actua com un condensador. El canvi de la capacitància és significatiu durant una llarga distància. Si s'aproxima un objecte no conductor, (> 1) només es produeix un canvi petit en la constant dielèctrica, i el increment en la seva capacitància és molt petit comparat amb els materials conductors.
Aquest detector s'utilitza comunament per detectar material no metàl·lic: paper, plàstic, fusta, etc. ja que funciona com un condensador.
- Sensor inductiu. Els sensors inductius de proximitat han estat dissenyats per treballar generant un camp magnètic i detectant les pèrdues de corrent d'aquest camp generades a l'introduir-se en ell els objectes de detecció fèrrics i no fèrrics. El sensor consisteix en una bobina amb nucli de ferrita, un oscil·lador, un sensor de nivell de tret del senyal i un circuit de sortida. En aproximar un objecte "metàl·lic" o no metàl·lic, s'indueixen corrents d'histèresi en l'objecte. A causa d'això hi ha una pèrdua d'energia i una menor amplitud d'oscil·lació. El circuit sensor reconeix llavors un canvi específic d'amplitud i genera un senyal que commuta la sortida d'estat sòlid o la posició "ON" i "OFF".
El funcionament és similar al capacitiu; la bobina detecta l'objecte quan es produeix un canvi en el camp electromagnètic i envia el senyal al oscil·lador, després s'activa el disparador i finalment al circuit de sortida fa la transició entre obert o tancat.
- Sensor fotoelèctric. El receptor de rajos infrarojos sol ser un fototransistor o un fotodíode. El circuit de sortida utilitza el senyal del receptor per amplificar-la i adaptar-la a una sortida que el sistema pugui entendre. El senyal enviada per l'emissor pot ser codificada per distingir-la d'una altra i així identificar diversos sensors alhora. Això és molt utilitzat en la robòtica en casos en què es necessita tenir més d'un emissor infraroig i només es vulgui tenir un receptor.
- Hi ha tres tipus de sensors fotoelèctrics, els sensors per barrera de llum, reflexió sobre mirall o reflexió sobre objectes.
a) Sensor ultrasònic. Els sensors d'ultrasons són detectors de proximitat que treballen lliures de frecs mecànics i que detecten objectes a distàncies de fins a 8 metres. El sensor emet impulsos ultrasònics. Aquests reflecteixen en un objecte, el sensor rep l'eco produït i el converteix en senyals elèctrics, les quals són elaborades en l'aparell de valoració. Aquests sensors treballen només en l'aire, i poden detectar objectes amb diferents formes, superfícies i de diferents materials. Els materials poden ser sòlids, líquids de pols i brutícia, però han de ser deflectors de so. Els sensors treballen segons el temps de transcurs de l'eco, és a dir, es valora la distància temporal entre el impuls d'emissió i el impuls del ressò.
Aquest sensor al no necessitar el contacte físic amb l'objecte ofereix la possibilitat de detectar objectes fràgils, com pintura fresca, a més detecta qualsevol material, independentment del color, al mateix abast, sense ajust ni factor de correcció. Els sensors ultrasònics tenen una funció d'aprenentatge per definir el camp de detecció, amb un abast mínim i màxim de precisió de 6 mm. El problema que presenten aquests dispositius són les zones cegues i el problema de les falses alarmes. La zona cega és la zona compresa entre el costat sensible del detector i l'abast mínim en què cap objecte es pot detectar de forma fiable.
b) Sensor magnètic. Els sensors de proximitat magnètics són caracteritzats per la possibilitat de distàncies grans de la commutació, disponible dels sensors amb dimensions petites. Detecten els objectes magnètics (imants generalment permanents) que s'utilitzen per accionar el procés de la commutació. Els camps magnètics poden passar a través de molts materials no magnètics, el procés de la commutació es pot també accionar sense la necessitat de l'exposició directa a l'objecte. Usant els conductors magnètics (ex. Ferro), el camp magnètic es pot transmetre sobre majors distàncies per, per exemple, poder portar-se la senyal d'àrees d'alta temperatura.

alarma de sentines

Dispositiu d'alarma instal·lat a les sentines del vaixell, consistent en un aparell de rellotgeria que fa sonar una campana quan l'aigua arriba a una altura excessiva.

alarma de sondes

Propietat de les sondes electròniques de avisar-nos quan la profunditat és menor que la programada.

alarma en la marina de guerra

En la marina de guerra, perill imminent causa de l'acció enemiga: naval, submarina o aèria.

alarma general de emergència

Senyal acústic consistent en set xiulades curtes i una xiulada deixa anar transmesa pel sistema de megafonia del vaixell.

alarma hidrològica

Informació d'emergència sobre un fenomen hidrològic previst que es considera perillós.
Els organismes de conca exerceixen funcions de planificació hidrològica, gestió de recursos i aprofitaments, protecció del domini públic hidràulic, concessions de drets d'ús privatiu de l'aigua, control de qualitat de les aigües, projecte i execució de noves infraestructures hidràuliques, programes de seguretat de preses, bancs de dades, etc. Per al desenvolupament de totes aquestes tasques és imprescindible la dotació de sistemes integrats d'informació hidrològica.

alarma radiotelegràfica

L'alarma radiotelegràfica, el senyal consisteix en dotze ratlles de quatre segons de durada cadascuna, amb intervals d'un segon, i serveix per a excitar els aparells automàtics d'alarma.

alatxada

Pesca abundosa d'alatxes.

alatxer

Se'n diu del pescador o de l'embarcació per pescar d'alatxes.

alatxera

Art d'emmallat de deriva format per xarxes rectangulars de cotó, de característiques semblants al sardinal, però de malles molt majors per dedicar-se a la pesca de l'alatxa, que és de molt major grandària.
Està format per una o dues peces, cadascuna de 100 m de llarg i 400 malles d'alt 10 a 15 m, de fil de cotó, reforçada molt sovint amb una cadenera de malla igual a la de la xarxa, al llarg d'ambdues ralingues, que es perllonga pels extrems en diversos sortints acabats per un badafió cadascun.
Com en tots els arts de deriva, la xarxa va muntada tibant entre les seves ralingues, que solen ser d'espart d'uns 6 mm de dímetre.
Les peces van llastrades cadascuna amb 8 o 10 kg de ploms repartits al llarg de la ralinga inferior, mentre que la superior duu suros.
En un extrem va amarrada una cua formada de xarxa, com la qual constitueix la resta de l'art i de longitud aproximadament igual a la seva altura, que s'uneix mitjançant badafions d'igual forma que en el sardinal; l'altre extrem sol acabar recte, amarrat a un gall al calar la xarxa.
L'alatxera es cala exactament igual que el sardinal, entre dues aigües, mitjançant calima i calina; però en algunes regions es cala justament sota la superfície de l'aigua, a la fi de la qual sol dur bastant menys plom en la refaci inferior.
Es pesca amb ella de matinada o de nit, deixant la xarxa a la deriva però amarrada per un extrem, proveït de cua, a la barca que ho ha calat.
El temps invertit en cada calada sol ser de dos o tres hores, sent freqüent fer dues calades a cada sortida.

Alava

L'Alava (D-52) va ser un destructor pertanyent a la tercera sèrie de la Classe Churruca, construït per l'Empresa Nacional Bazán per a l'Armada Espanyola, l'origen es remunta a la classe Scott britànica de la Primera Guerra Mundial, dels quals es derivar els espanyols de la classe Churruca. El seu nom, honorava la memòria de Miguel Ricardo de Alaba, militar, polític i diplomàtic espanyol.
- Història. Va ser lliurat a l'Armada al desembre de 1951 en un acte presidit pel capità general del departament marítim de Cartagena, l'almirall Luis de Vierna, el director i el subdirector de la factoria ENB, poc després, el 24 de gener de 1952, va rebre el seu primer banderí de combat en la mateixa ciutat, apadrinat per Nativitat Díaz de Arcaya, descendent de Miguel Ricardo de Álava.
Després de ser modernitzada gràcies al conveni d'ajuda mútua signat entre Espanya i els Estats Units, va ser re classificada com "Fragata ràpida", encara que va conservar el seu numeral, les reformes, van durar fins el 17 de gener de 1962, quan va tornar a ser lliurat a l'Armada, coneixent després de la modernització a aquests vaixells també com a Classe Liniers.
A l'octubre de 1969, va participar en les maniobres hispà-franceses "Faron IV" en aigües properes a Barcelona, amb la presència del aleshores príncipe Juan Carlos de Borbón i Borbón a bord del portaaeronaus Dédalo.
El 12 de novembre de 1969, mentre estava a Ferrol, va tenir lloc una lleugera col·lisió entre l'Alava i el creuer pesat Canarias, al produir-se una avaria en el timó del destructor.
Anys després de la seva baixa, el 6 de febrer de 2011, es va inaugurar una rotonda dedicada a l'Armada Espanyola a Pilar de la Horadada (Alacant) en la qual s'incloïen l'àncora, el pal i un dels seus torpedes.

Alava y Sáenz de Navarrete, Ignacio María de

Ignacio María de Alava i Sáenz de Navarrete (Vitòria 24 d'octubre de 1750 - Chiclana 26 de maig de 1817) va ser un marí i militar espanyol, 14è capità general de la Real Armada Espanyola i oncle de Miguel Ricardo de Àlava.
Nascut a Vitòria l'24 d'octubre de 1750, va cursar els seus primers estudis al seminari de Nobles de Vergara i va asseure plaça de guardamarina en la Companyia del Departament de Cadis l'23 de juliol de 1766. En el mateix any va embarcar en el navili "Terrible" i successivament al "San Pedro Alcántara", el "Peruano", el "Astuto i en la fragata "Venus", realitzant en ells diversos creuers i missions en diferents mars i un viatge a Filipines.
Va ascendir a tinent de navili en 1778 i se li va conferir el comandament del xabec San Luis, destinat al cors contra els moros i berberiscos. En 1779 va embarcar en el navili "Santísima Trinitad", i va passar després al "Santa Isabel" i "Rayo" i després a la fragata "Gertrudis". Al mes de gener de 1781, va prendre el comandament de la fragata "Rosa", amb la qual va realitzar la campanya del Canal de la Mànega, a les ordres dels generals don Luis de Córdoba i comte de Orvillers, que va tenir per conseqüència la retirada de les forces navals d'Anglaterra en buscar refugi en els seus ports i la presa del navili britànic Ardent, del port de 74 canons. Va prendre part així mateix en la captura del gran comboi britànic de cinquanta-cinc veles (la major victòria de l'Armada Espanyola sobre la britànica) sobre cap San Vicente i en el bloqueig i Gran Setge de Gibraltar. Ja de capità de fragata i al comandament de la "Santa Bàrbara", va recolzar amb ella el bombardeig que van fer les malmeses bateries flotants sobre l'irreductible Penyal.
Va participar també en la batalla del Cap Espartel que va sostenir l'esquadra espanyola al comandament de Luis de Córdova amb la britànica de l'almirall Howe l'20 d'octubre de 1782, en què va ser ferit. Va ascendir per la seva brillant comportament a capità de navili i va prendre tot seguit el comandament de la fragata Sabina.
En l'estiu de 1787, va ser nomenat major general de l'esquadra d'evolucions, al comandament de Juan de Lángara. Després va exercir el mateix càrrec en el departament de Cartagena i en el mes de juny de 1790 també a l'esquadra del Marquès del Socors. Amb ella va anar a Liorna a buscar el príncep de Parma, que va desembarcar a Cartagena i el va acompanyar a Madrid. L'8 de febrer de 1791, va ser nomenat comandant del navili Sant Francesc de Paula, amb el qual va operar en socors de la plaça de Orà, atacada pels moros.
Va ascendir a brigadier l'1 de març de 1792 i amb aquest grau va ser destinat, com a major general, a l'escaire del general Lángara, assistint a tota la campanya que en les costes franceses van fer contra els convencionals les esquadres combinades d'Espanya i Anglaterra a principis de 1793.
En 1794 va ser ascendit a cap d'esquadra ia l'any següent se li va donar el comandament d'una esquadra destinada a donar la volta al món, composta pels navilis "Europa" i "Montañés", les fragates "Fama", "Lucía" i "Pilar", més la urca "Aurora". Es va fer a la vela des de la badia de Cadis el 30 de novembre d'aquell any, contorn Amèrica i va visitar el port del Callao i la ciutat de Lima. Va fer escala a les Marianes i Manila, on va establir el Apostadero de Marina. Va rectificar molts accidents hidrogràfics en les cartes marines de tan remots paratges, romanent estacionat en aquelles possessions espanyoles.
En Arrossaires (extramurs de Manila), va publicar amb data de 15 de novembre de 1802 el "Reglament addicional a l'Ordenança de Marina, per als navilis de les illes de Filipines que amb efectes del seu comerç viatgen a Nova Espanya", regulant amb ell la sortida de la vulgarment anomenada Nau d'Acapulco, els seus carenes i recorreguts, nomenament de comandant, oficials, dotació de marineria i tropa, arqueig, locals per al carregament, queviures i aiguada.
L'7 de gener de 1803 va emprendre el viatge de retorn, del qual va escriure una memòria detallada. Va realitzar el viatge de tornada pel cap de Bona Esperança, arribant a Cadis el 15 de maig de 1803, i va desembarcar del navili "Montañés", en el qual tenia arbrada seva insígnia, després circumnavegar el globus. Durant la llarga navegació havia estat ascendit, amb data de 5 de novembre de 1802, al grau de tinent general.
Declarada de nou la guerra amb els britànics, va sol·licitar una destinació de la màxima activitat. Se li va donar el comandament de l'esquadra del Departament de Cadis i quan va entrar en aquest port la combinada francoespanyola, va quedar com a segon cap dels vaixells espanyols. En la batalla de Trafalgar arborava la seva insígnia en el navili "Santa Ana", el comandant era el capità de navili José de Gardoqui. Manava l'avantguarda, però al transformar-la línia per la famosa ordre de Villeneuve, es va convertir en rereguarda, quedant per la seva popa l'esquadra d'Observació, al comandament del general Federico Gravina. Va ser ferit greu per tres vegades en el transcurs del combat, per la qual cosa el comandament del navili va recaure en Francisco Riquelme.
El rescat del "Santa Ana" va donar lloc a una reclamació per part de l'almirall britànic Cuthbert Collingwood, argumentant aquest que don Ignacio era el seu presoner per haver-se rendit. Alava li va contestar "Que quan l'oficial de comandament, Francisco Riquelme, va rendir el vaixell, ell estava sense coneixement i que per tant no s'havia rendit i que el seu sabre i espasa, símbols dels seus serveis, estaven tots en el seu poder". El britànic va seguir mantenint una cortès correspondència amb ell, demostrant amb això que van quedar satisfets els seus escrúpols. "Alava havia corregut la sort dels presoners de guerra ferits d'una plaça, que l'enemic ha de desallotjar per força."
Com a recompensa a la seva actuació en tan infaust dia per a les armes espanyoles, se li va concedir la gran creu de l'Ordre de Carlos III. Recanvi de les seves ferides se li va confiar el comandament del que quedava de l'esquadra espanyola, succeint al difunt Federico Gravina i arbolant també la seva insígnia en el navili Príncipe de Asturias. Va aconseguir allistar, vencent moltes dificultats, vuit navilis, diverses fragates i vaixells menors, que en un moment donat poguessin fer front als britànics, que encara creuaven davant de les costes gaditanes. En 1807 va ser nomenat vocal de l'Almirallat.
En esclatar la Guerra del Francès es va traslladar a Cadis i va prendre el comandament dels vaixells que es van poder reunir i armar per combatre al nou enemic. En 1810 va ser nomenat comandant general del apostader de l'Havana, amb el títol de capità general del departament. En 1812 va ser nomenat capità general del departament de Cadis, deixant a l'Havana fama i memòria de la seva excel·lent administració i comandament.
Al mes d'agost de 1814 va ser nomenat de nou membre del Consell Suprem de l'Almirallat sota la presidència del infant don Antonio i elevat al grau de capità general de la Reial Armada. L'24 de febrer de 1817 es va li va nomenar degà d'aquell Consell, càrrec que va exercir breu temps, ja trencada la seva salut va demanar llicència per traslladar-se al benigne clima d'Andalusia, cosa que no va ser suficient per guarir-li, morint a Chiclana i sent allí soterrat.
Va ser un dels primers generals la sepultura va ser ordenada localitzar al Departament de Cadis l'2 de maig de 1851. Les seves restes van ser inhumades l'28 d'abril de 1870 per una comissió de Marina que es va desplaçar a Chiclana a l'efecte, i es van recollir solemnement per Comissions i forces nomenades, que des del pont de Zuazo es van fer càrrec de les venerables restes, els quals provisionalment es van dipositar en el Panteó de Marins Il·lustres, rebent sepultura definitiva l'2 de maig de 1870 en ser inaugurat el Panteó.

alba

Primera claredat del Sol ixent, moment en que la foscor comença a aclarir l'horitzó, anunci del nou dia.
És l'aparició diària del Sol en l'horitzó oriental com resultat de la rotació de la Terra.
En els Estats Units d'Amèrica es considera que és l'instant que la vora superior del Sol apareix en l'horitzó sobre el nivell del mar.
En Gran Bretanya, es considera l'instant que el centre del disc del Sol és visible en l'horitzó.
L'hora exacta de la sortida del Sol es calcula usant el terme mig del nivell del mar.

alba, ocasos i raig verd

Quan el Sol i la Lluna se situen prop de l'horitzó, tant a la seva sortida (alba) com a posta (ocàs), s'accentuen els fenòmens de refracció atmosfèrica a causa del major espessor d'atmosfera en direcció horitzontal.
En el Sol a baixa altura la refracció es manifesta per un aplatament ostensible del seu disc a causa de que la llum de la seva vora superior es refracta una mica menys que el de la zona inferior. La posició del Sol ponent també es veu notablement alterada, ja que per aquest instant es produeix un desplaçament vertical de mig grau, que és precisament la dimensió aparent del Sol.
És a dir, que quan la vora inferior del Sol toca l'horitzó, realment ja s'ha posat (fenomen d'emergència).
El disc solar es pot distorsionar si en la línia visual ha una gran superfície calenta o una capa d'inversió tèrmica. Les formes d'aquestes distorsions varien amb les alteracions de la temperatura de l'aire.
La distorsió més habitual en la posada solar passa quan hi ha una gran extensió d'aigua (com un llac o el mar) més calenta que l'aire situat just per sobre d'aquesta, produint un tipus de fenòmens anomenats miratges.
Quan el Sol es troba molt prop de l'horitzó sorgeix des d'aquest un estret fragment, que no és sinó la imatge solar invertida, que s'uneix al disc solar, conferint a la figura que s'origina la forma de la lletra omega majúscula,.
Si la inversió tèrmica succeeix a poca distància sobre terra ferma es produeixen curioses formes en el disc solar, apareixent freqüentment fragmentat en diversos sectors de mida irregular
Com l'índex de refracció depèn inversament de la longitud d'ona de la llum, el color vermell es refracta menys que el blau, produint un petit dispersió en la llum dels cossos astronòmics que s'hagin prop de l'horitzó. En el disc solar costat a l'horitzó aquesta dispersió es pot observar en la vora superior, ja que a la resta del disc els colors es solapen.
El color del cel), el sol pren una coloració groguenca o ataronjada intensa, que pot variar en funció de la quantitat de partícules atmosfèriques en suspensió.
La difusió també provoca una pèrdua de la lluminositat del Sol (o qualsevol altre objecte celeste), anomenada extinció atmosfèrica.
La part inferior del disc solar és vermellosa per la dispersió, de manera que es podria esperar que el sector superior es veiés blavós. No obstant això, com s'ha vist més amunt, actua la difusió atmosfèrica, eliminant aquest color, encara que pot ser observat en condicions excepcionals amb una atmosfera molt neta.
És més freqüent la visibilitat del color verd en la vora superior solar, tot i que és un fenomen que només dura uns segons i requereix una atmosfera molt transparent amb horitzó veritable. Aquest és el fenomen conegut com a raig verd (en anglès, green flash), necessitant instrumental òptic per a la seva observació, ja que la mida del fragment verd visible queda per sota de la resolució òptica de la visió, encara que en ocasions les inversions tèrmiques poden fer més gran la imatge fins a fer perceptible a simple vista.
El raig verd pot mostrar-se de tres maneres diferents. En primer lloc, el denominat vora verda, quan en el disc solar, proper a l'horitzó, la part superior es torna verdosa, mentre la inferior apareix rogenca.
Una altra variant és la coneguda per segment verd, quan al sol ponent, l'última porció visible es torna verd en els seus extrems i el color verdós va desplaçant cap al centre del segment. Aquest esdeveniment pot arribar a veure a simple vista durant 1 o 2 segons
Finalment hi ha el raig verd pròpiament dit. El fenomen és molt poc freqüent i arriba a resultar així mateix visible a simple vista. Apareix com una gota aixafada de color verd maragda sobre la superfície del mar o de l'horitzó, amb el Sol està posat, que pot prendre una aparença vertical, com de flama. En ocasions molt rares es mostra de color blau o violeta, llavors se li denomina raig blau.

alba dels gitanos

La primera claror del crepuscle matinal.

Albacruz

- Característiques del vaixell: Albacruz, . Tipus de vaixell: Petrolier. Any de construcció: 1954. Lloc de Construcció: Ancona, Itàlia. Drassana: Cantieri Navale Riuniti. Bandera: Libèria. Desplaçament: 12947 GRT. Eslora total: 172,5 m. Màniga: 22,3 m. Calat: 12,2 m. Tipus de buc: Monobuc. Tipus de Propulsió: Turbina de vapor - Dades del Sinistre: Data: 1970.01. Causa: Via d'aigua. Lloc: a 300 milles de les Illes Açores, Portugal. Coordenades: 40º N, 017º W. Darrera escala: Port de la Salina, Veneçuela. Destinació: Anvers, Bèlgica. Passatgers: 47 tripulants. Morts: Cap.
Unes 20.000 tones de cru es van abocar en l'accident. Afortunadament, no es van haver de lamentar pèrdues humanes.
- Travessa. El 2 de gener el vaixell Albacruz salpa del port de la Salina, a Veneçuela, carregat amb 19.369 tones de cru. Tenia com a destinació arribar a port d'Anvers, Bèlgica, entre els dies 16/17 de gener, amb aproximadament 19.000 tones de cru Bachaquero.
- Descripció de l'accident i possibles causes. El 14 de gener de 1970, a 300 milles a l'est de Açores, el petrolier liberià Albacruz és víctima d'una via d'aigua a la sala de màquines. Això provoca el naufragi del vaixell amb tot el seu carregament (valorat en 137.000 £) i s'enfonsa a 300 milles a l'oest de Lisboa, Portugal. els 47 membres de la seva tripulació van ser posats fora de perill gràcies al vaixell rus Sangarles, el qual els va portar fins a Gibraltar a l'endemà. (CTX).
- Efectes sobre el Medi Ambient. Es van abocar en l'accident gairebé 20.400 tones de petroli cru. (CEDRE, 2009).
- Normativa Vigent. L'any 1970 la normativa marítima internacional era la següent:
a) Quarta versió del Tractat SOLES de 1960. Esmenes relatives a qüestions com equips de bombers i equip individual en els vaixells de càrrega; especificacions de els cèrcols salvavides i les armilles salvavides; instal·lacions radioelèctriques i aparells nàutics de bord.
b) Segona esmena de l'OILPOL de l'54. Esmenes el 1969 que ampliaven els límits del conveni.
c) INTERVENTION 1969. Conveni internacional relatiu a la intervenció en alta mar en casos d'accidents que causin una contaminació per hidrocarburs.
d) CLC 1969. Conveni internacional sobre responsabilitat civil nascuda de danys a causa decontaminació per hidrocarburs.

albada

Temps que transcorre des de trenc de l'alba fins la sortida del Sol.

albada

Se'n diu al despuntar el dia.

Albanov, Valerian Ivanovich

Valerian Ivanovich Albanov (Voronezh, 1881-1919) va ser un navegant rus, conegut per ser un dels dos únics supervivents de la nefasta expedició de Georgy Brusilov de 1912.
Valerian Albanov va néixer el 1881 a Voronezh i va ser criat pel seu oncle a la ciutat de Ufà. Als disset anys va ingressar a l'Escola Naval a Sant Petersburg, on es va graduar en 1904. Va prestar serveis a bord de diversos vaixells abans de signar com a tinent a bord de Santa Anna dirigit per Georgy Brusilov per a una expedició destinada a travessar el Pas de el Nord-est (Una gesta que només s'havia realitzat amb èxit una vegada abans, per l'explorador finlandès Adolf Erik Nordenskiöld).
L'expedició va ser mal planejada i mal executada pel capità Brusilov, i el Santa Anna va quedar atrapat a la banquisa de la mar de Kara a l'octubre de 1912, prop de la costa occidental de la península de Yamal. Els subministraments eren abundants, de manera que els oficials i la tripulació es van preparar per a una hivernada, amb l'esperança de ser alliberats pel desglaç l'any següent.
No obstant això, durant 1913 el mar va romandre completament gelat. A principis de 1914, el vaixell havia anat a la deriva en el gel, abandonant el mar de Kara i internant-se en l'oceà Àrtic, en una direcció al NW de la Terra de Francisco José i no semblava probable que fos alliberat aquest any tampoc. Albanov, en la creença que la seva posició era desesperada, va demanar permís al capità Brusilov per ser rellevat de les seves funcions com a segon al comandament i per abandonar el vaixell i intentar tornar a la civilització a peu. Albanov disposava de el llibre de el viatge de Fridtjof Nansen com tota guia i tenia la intenció d'arribar a Hvidtenland (Terra de Belaya), l'illa més nord-oriental de el grup de Terra de Francisco José. Albanov cap ús de mapa molt poc exacte de la ruta de Nansen, ple de línies de punts en les zones en què l'arxipèlag no havia estat encara explorat. "Com tot el nostre coneixement el extrèiem de les experiències de Nansen, tractàvem del seu llibre com un valuós tresor. Ho he rellegit tantes vegades que podria citar de memòria passatges sencers".
A Albanov, que en principi volia partir sol, se li van unir altres tretze membres de la tripulació, començant el seu viatge a sud-oest en esquís, trineus i caiacs que van construir amb materials de no molta qualitat trobats en el Santa Anna. L'avanç va ser dificultós a causa de les esquerdes en el gel, les nombroses polinias i l'abundància de serralades que els va fer progressar lentament.
L'expedició no anava molt ben preparada i un dels mals que van patir va ser no comptar amb protecció per als ulls, de manera que: "(...) tots patíem en graus variables ceguesa de neu, que ens afectava molt la visió ... i una vegada que resultava afectada la visió, tot semblava estar cobert d'un vel de boira. (...) El temps era esplèndid, càlid i sense vent, sense un sol núvol al cel. El sol era enlluernador. Jo havia tancat els ulls i m'havia embotit la gorra gairebé fins a les orelles, però aquella llum intensa travessava fins les parpelles tancats. De tant en tant obria els ulls per comprovar la direcció que seguíem".
Després d'una llarga i penosa experiència, només Albanov i un altre tripulant, Alexander Konrad, van arribar fins al cap Flora a la Terra de Francesc Josep, on sabien que Nansen havia deixat provisions en un refugi construït en la seva expedició. Albanov i Konrad van ser rescatats a temps mentre s'estaven preparant per al hivern pel vaixell rus Saint Foka, de tornada d'una expedició russa a el Pol Nord, en la qual uns mesos abans havia mort el seu capità, Georgy Sedov. El vaixell estava pràcticament desmantellat perquè s'havia quedat sense carbó per navegar entre els icebergs. Així, abans d'arribar a terra, Albanov i el seu company van pensar sofrir de nou un problema ja viscut: "Ens envoltava el gel per tot arreu. S'havia acumulat tant que havíem arribat a pensar que mai tindríem via lliure. Estàvem considerant ja la possibilitat d'abandonar el vaixell i dirigir-nos a Nova Zemlia en el pot salvavides gran. Havíem preparat prèviament queviures per a dos dies. Seria impossible passar el hivern a bord d'un navili que no era més que un buc i un motor, per no parlar ja de la manca de provisions. Així que no vèiem cap alternativa més.
La quasi impossible tasca de buscar a Brusilov (així com també a una altra expedició desapareguda de manera similar, la del geòleg Vladimir Rusanov), va ser confiada a Otto Sverdrup, que va emprendre viatge amb el vaixell Eklips en 1914-15. Els seus esforços, però, no van tenir èxit i el destí de l'expedició Brusilov encara es desconeix.
Al seu retorn, Albanov va ser convençut per escriure les seves memòries de la seva tràgica aventura, que van ser publicades per primera vegada a Sant Petersburg en 1917 amb el títol Al país de la mort blanca, fent un joc de paraules amb el nom de Hvidtenland (Terra Blanca) que li havia donat Nansen. Albanov va tornar a la mar, però va morir tan sols uns anys més tard. Les notícies sobre la seva mort varien, en alguns casos es parla de mort per febres tifoides, i en altres la seva mort va ocórrer en l'explosió d'un vagó de ferrocarril que transportava municions en Àtxinsk, Sibèria.
Les dades sobre la deriva de la Santa Anna a la banquisa de la mar de Kara subministrats per Albanov van ser acuradament estudiats en 1924 per l'oceanògraf soviètic Vladimir Wiese. Va detectar una rara desviació de la ruta del vaixell a la deriva causada per determinades variacions dels patrons de la mar i dels corrents de gel. El professor Vize va considerar que la desviació va ser causada per la presència d'una illa en aquest moment encara per descobrir, la coordenades poder calcular amb precisió gràcies a les dades de Albanov. Aquesta illa va ser descoberta i posteriorment va ser nomenat en honor del seu descobridor teòric illa Vize.
El 1975, l'expert historiador de l'Àrtic William Barr va escriure: "El nom de Ivanovich Valerian Albanov ha de ser classificat entre els dels immortals de l'exploració polar".
Una glacera a l'illa Revolució d'Octubre, a l'arxipèlag de Severnaya Zemlya porta en el seu reconeixement el seu nom.

albarà

L'albarà, és un document mercantil que acredita el lliurament d'una comanda.
El receptor de la mercaderia ha de signar-ho per donar constància que l'ha rebut correctament.
Dins de la compravenda, l'albarà serveix com a prova documental del lliurament dels béns com ho indica el seu nom en àrab albarà que significa (la prova o el justificant).
- Té dos objectius diferents:
a) Per al comprador: Comparar amb la comanda, a l'efecte de controlar si és la mercaderia sol·licitada i, fonamentalment, per controlar les mercaderies que rep amb la posterior facturació.
b) Per al venedor: En rebre el duplicat del remeto degudament signat pel comprador, té una constància d'haver lliurat la mercaderia que el comprador va rebre conformi i, sobre la base del remeto, confeccionar la factura.
S'estén, com a mínim, per duplicat i contenint una llista dels objectes o mercaderies subministrats; encara que és pràctica generalitzada fer-ho per triplicat perquè al transportista també li quedi una constància de l'operació realitzada.
Als països en els quals aquest document té efectes comptables és possible que també existeixi una còpia per a l'organisme estatal de control tributari.
No es registra en els llibres de comptabilitat, donat al fet que generalment els enviés s'emeten sense valors.
A partir del detall de la guia de remissió es pot generar altres documents tals com a factures, parts d'entrada (notes d'ingrés) a magatzem.
Una altra funcionalitat de l'albarà és a efectes inventariats doncs aquella mercaderia subministrada és restada de l'estoc disponible, podent quedar, segons l'operativa administrativa de cada empresa, com a estoc compromès o bé, simplement, restada de l'estoc total.
Els requisits de l'albarà poden canviar segons les regulacions de cada país i els efectes de comerç.
Alguns d'aquests requisits poden ser: Lloc i Data d'emissió. Nom i nombre d'ordre del comprovant. Nom i domicili del venedor i del comprador. Nombre del document d'identificació fiscal segons correspongui; ingressos bruts. Data d'inici d'activitats i condició enfront del IVA de l'emissor. Nombre del document d'identificació fiscal segons correspongui i condició enfront del IVA del destinatari. Detall de les mercaderies sol·licitades. Lloc de lliurament. Mitjà pel qual s'envien les mercaderies (Noli). Signatura de la persona que rep les mercaderies. Data d'emissió del formulari, nom i nombre del document d'identificació fiscal segons correspongui de la impremta que confecciona el model de formulari, Habilitació Municipal si apliqués per normes i numeració dels documents impresos.
- Formes d'emissió: Original: Per al comprador. Duplicat: Per al venedor (signat pel comprador).
Per a l'empresa de transport (signat pel comprador).
Al comprador li serveix per controlar les mercaderies rebudes amb la nota de comanda.
Al venedor li serveix per constatar que el comprador va rebre conforme.
A l'empresa de transport li serveix per constatar que el transportista va lliurar les mercaderies.

Albarrán y García-Marquès, Ramón

Ramón Albarrán y García-Marquès (Badajoz, 9 de gener de 1846 - 7 de gener de 1895) va ser un enginyer, marí i escriptor militar espanyol.
Va néixer a Badajoz, en el si d'una família pertanyent a l'alta burgesia de la ciutat. Tenia un germà, anomenat Manuel Maria Després d'assistir a l'Institut Provincial, cursar la carrera d'artiller a l'Acadèmia de la Armada. Mai d'exercir diversos comissions per al seu cos, va publicar les següents obres:
- Els Torpedes a la guerra marítima (1875);
- Manual de Torpedes (1878);
- Aparell de Estació per al servei dels torpedes elèctrics (1880).
Va ser membre de la Societat Econòmica Matritense, l'Associació d'Escriptors i Artistes Espanyols i la Societat Geogràfica de Madrid.
Va ser Benemérit de la Pàtria i se li va concedir també la creu de la portuguesa Ordre de Cristo. Així mateix, va rebre diverses condecoracions navales.
Va morir en 1895.

Albategnius

Albategnius, ve ser un príncep àrab nascut en 929 a Batan, Mesopotamia, va ser l'astrònom i matemàtic líder del seu temps. Va elaborar taules millorades del Sol i la Lluna, va mesurar l'excentricitat de l'òrbita terrestre i la inclinació de l'equador de la Terra al seu pla orbital i va obtenir una longitud precisa de l'any, que es va utilitzar en la reforma gregoriana del calendari Julia.
Les seves observacions a Rakku, fetes durant un període de 40 anys, es van resumir en "De Numeris Stellarum et Motibus" (moviment de les estrelles), publicat per primera vegada a Europa el 1537, i va permetre a Hevelius descobrir la variació secular del moviment de la Lluna. En matemàtiques, Al-Battani va introduir l'ús de signes.

Albatross

La goleta "Albatross" va ser construïda a Amsterdam en 1920 per als Pràctics Holandesos del Mar del Nord, tenia buc de fusta de 25 metres d'eslora en coberta per 6,3 de mànega i un calat de 3 metres, amb un desplaçament de 90 tones.
Portava un aparell de goleta pur amb dos pals amb mastelers i un petit motor dièsel auxiliar. En 1937 pas a mans alemanyes i durant la IIGM va estar treballant d'estació telegràfica per a submarins al Mar del Nord. En 1949 la RRL holandesa el va convertir en vaixell escola per als alumnes de pont de la marina mercant, la seva tripulació normal eren sis professors i una dotzena d'alumnes. En 1954 va ser adquirit per un escriptor americà que li va posar pavelló americà i aprofitant una gran carena el va sotmetre a una reforma profunda d'aparells i velam incloent el muntatge d'un propulsor nou, el bauprès guanyo un parell de metres, el messana dos vergues noves i el gran, una botavara amb una mica mes de dos metres de longitud addicional, el resultat va ser un increment de la superfície vèlica important, que complico la maniobra i va convertir el dur North Sea pilot boat en un cavall de carreres. En 1959 el compro la Ocean Academy de Connecticut per al seu ús com a vaixell escola. La "Albatross" va estar treballant per tot el Carib i la zona oriental del Pacífic Central incloent les Galápagos, solia portar com a màxim 14 joves en formació i una tripulació fixa de quatre o cinc inclòs el capità. A primers d'abril de 1961 va travessar Panamà cap a les Galápagos amb una tripulació formada pel "vell", la seva dona, dos instructors, un cuiner i tretze alumnes, retornant a final del mes una altra vegada al Carib. El primer de maig en ruta de Progrés, Mèxic a Nassau, Bahames el "vell" decideix fer una parada als Cayos de Florida per fer combustible. A 08.30 del dia dos quan es trobaven a 125 MN a l'oest de Dry Tortuga va ser agafat per una tempesta blanca que el comandament al fons instantàniament, només van sobreviure els quals hi havia el coberta, el capità, dos instructors i vuit alumnes. Els dos petits bots salvavides s'havien desprès de les trinques i van ser aprofitats pels nàufrags. El mercant holandès "Gran Riu" els va recollir a l'alba del dia següent i els deixo a Tampa. La pèrdua del "Albatross" va fer que la US "Coast Guard" revisés tots els requeriments sobre disseny, seguretat i estabilitat dels vaixells escola a vela, reflectint-los al "Sailing School Vessels Act of 1982".
- Característiques tècniques: IMO: 7304314. MMSI: 308784000. Identificatiu de trucada: C6CN4. Bandera: Bahamas (BS). AIS Tipus de Vaixell: Passatger. Arqueig brut: 28518. Pes mort: 5936 tones. Eslora Total x Mànega Màxima: 205.46 m × 25.22 m. Any de construcció: 1973. Estat: Actiu.

albeca de la fusta

L'albeca o albenc, l'albura, el viu, el blanc o greix de l'arbre, ço és la part jove de la fusta que correspon als darrers anells de creixença de l'arbre, produïts pel càmbium vascular en la tija d'una planta, que correspon a l'únic xilema funcional. L'albeca acostuma a tenir una color més clara. És la part de la fusta de l'arbre que es troba per sota de l'escorça, que inclou els anells de creixement més recents. És més clara, menys densa, més permeable i conté més humitat que el duramen. Encara que la major part de les seves cèl·lules són mortes conté cèl·lules que estan fisiològicament actives (cèl·lules de parènquima). Contribueix a les funcions de suport estructural, conducció ascendent de saba i d'emmagatzematge de material de reserva. La mort del parènquima provoca la transformació de l'albeca a duramen, fisiològicament mort, en el centre del tronc. En la indústria de la fusta i la fusteria és important determinar el color de l'albeca i el duramen. L'albeca normalment no serveix per a ser treballada. L'albenc del tell té propietats curatives.

albecós

Dit de la fusta que té una consistència i una contextura semblants a l'albeca.

albedo

L'albedo és el percentatge de radiació que qualsevol superfície reflecteix que fa a la radiació que incideix sobre la mateixa. Les superfícies clares tenen valors d'albedo superiors a les fosques, i les brillants més que les mates. L'albedo mitjà de la Terra és del 37 - 39% de la radiació que prové del Sol.
És una mesura de la tendència d'una superfície a reflectir radiació incident.
Un albedo alt refreda el planeta, perquè la llum (radiació) absorbida i aprofitada per escalfar és mínima. Per contra, un albedo baix escalfa el planeta, perquè la major part de la llum és absorbida per aquest.
La presència d'aigua a la Terra crea un interessant realimentació positiva per l'albedo, ja que les baixes temperatures incrementen la quantitat de gel sobre la seva superfície, el que fa més blanc al planeta i augmenta el seu albedo, el que al seu torn refreda més el planeta, el que crea noves quantitats de gel; d'aquesta manera, teòricament almenys, podria arribar-se al punt en què la Terra sencera es convertiria en una bola de neu.
En astronomia ofereix un mitjà indirecte d'esbrinar la naturalesa d'un astre mitjançant la comparació de la seva albedo amb el de matèries conegudes. El més alt registrat fins al moment en el sistema solar correspon al del satèl·lit Encélado de Saturn, i el més baix, al d'alguns asteroides carbonáceos, així com als satèl·lits marcians Fobos i Deimos.
- Variació de l'albedo. Les variacions de l'albedo global són un fet natural produït contínuament al llarg de la història geològica, a causa de variacions d'origen eugènic i endogènic (deriva continental i els canvis en la distribució de mars i continents).
A aquestes variacions es superposen els intensos canvis ambientals potenciats per l'activitat de l'home (utilització de combustibles fòssils per al trànsit vehicular, l'activitat industrial i l'ús domèstic).
Aquestes activitats provoquen un augment perillós dels gasos d'hivernacle, per tant una disminució de l'albedo i un escalfament global.
Una caiguda tan petita com d'un 0,01 en l'albedo de la terra tindria una influència en el clima més gran que l'efecte de doblar la quantitat de diòxid de carboni a l'atmosfera.
- Factor que indica la reflexió d'un cos celeste; és la relació entre la radiació reflectida i la incident, habitualment expressada en percentatge.
A una superfície perfectament reflectant se li assigna un albedo igual a 1, mentre que a una superfície que absorbeix la totalitat de la llum que incideix sobre ella se li assigna un albedo de 0.
Per exemple, l'albedo de la Terra és 0.37, és dir que reflecteix a l'espai el 37% de la llum que rep del Sol.

albedo característic

Marca fosca o brillant sobre la superfície d'un objecte que podria no ser una característica geològica o topogràfica.

albedo d'un núvol

L'albedo de núvol és una propietat i concomitant mesurament de la refractivitat d'un núvol: valors més alts significa que el núvol pot reflectir més radiació solar.
El seu albedo vària de menys de 10% a més de 90% i depèn de la grandària de les gotes d'aigua, continguts líquids d'aigua o de gel, espessor del núvol, i l'angle de zenit amb el sol.
Com més petites les gotes i més gran el contingut d'aigua líquida, més gran l'albedo de núvol, si tots els altres factors són els mateixos.

albedo d'un planeta

Poder reflectint d'un planeta o altre cos.

albedo terrestre

Relació entre la quantitat de radiació (energètica o lluminosa) reflectida per una superfície i la radiació global incident.

albèntola

Antic art de pesca, avui en desús, que s'emprava en el riu Guadalquivir para pescar peixos petits i gambetes, que consisteix en una màniga molt llarga de xarxa fina i espessa la boca de la qual es mantenia oberta mitjançant un rectangle de fusta.
L'art s'arrossegava amb unes cordes amarrades a aquest marc, o bé es calava cara al corrent perquè s'inflés la màniga i es precipitessin els peixos en el seu interior.

alber

L'àlber, àlber blanc, pollancre blanc, àlber platejat, Populus alba) és /una espècie de pollancre. És un arbre de la família de les salicàcies originari del centre i el sud d'Europa i del Marroc fins a l'Àsia central. El terme "Populus alba" prové del llatí, de manera que rep el nom de Populus (del llatí: popular) per ser abundant i en gran quantitat, i a més, val a dir que aquest era el nom antic llatí que rebia el pollancre o àlber. D'altra banda, el terme alba (del llatí: blanc) fa referència al dens toment blanc del revers de les fulles. La variant Populus pyramidalis rep el nom de pollanc gavatx.
Pertany a la família de les Salicàcies, que es compon de prop de 200 espècies de plantes llenyoses, en casos excepcionals herbàcies, però generalment arbòries o arbustives, trenta de les quals pertanyen al gènere Populus i les restants a Salix.
Populus alba com la resta d'àlbers i pollancres s'inclou dins del gènere Populus, que comprèn unes 40 espècies a tot el món, i de les quals al continent europeu n'hi són representades amb prou feines una dotzena. Entre elles es troben arbres importants per la seva fusta, en general tova i lleugera, encara que algunes espècies s'utilitzen també a Europa com a arbres d'ombra. Entre elles destaquen per la seva freqüència el "pollancre o àlber blanc" (P. alba) i el pollancre (P. nigra), comuns a prop de camins mentre que altres com el trèmol (P. tremula) són de caràcter més muntanyenc.
És un arbre alt i corpulent, de forma arrodonida i de creixement molt ràpid. A vegades pot presentar-se una mica tort. Té una forma ampla i columnar, amb un tronc gruixut i sistema radical fort. Està desproveït de turions i la capçada és oberta i escampada, és a dir, ampla i irregular, amb branquetes i brots tomentosos.
La fusta s'usa en imatgeria, també es va usar l'escorça per adobar i tenyir.
- La fusta homogènia de densitat lleugera, porosa i d'assecat fàcil i ràpid; és resistent a l'abrasió i elàstica:
a) La fusta s'utilitza en fusteria lleugera, pasta de cel·lulosa, panells, embalatges, contraxapat, llumins per la seva lenta combustió, paviments, etc.
La varriant pyramidalis Bunge posseeix el tronc uniformement ramificat gairebé des de la base i el port és piramidal. És molt utilitzada en alineacions pel seu port. Suporta sòls pobres, argilosos o calcaris. És oriünda de Turquestan.
Molt utilitzat com tallavents i en camins prop del mar.
La fusta és fusta blanca, lleugera de gran arada i resistent aI aigua, la seva fusta es empleada en la construcció naval.

alberta Clipper

Petita depressió que es forma a l'oest de Canadà i es desplaça molt ràpidament cap al sud-est, fins als Estats Units.
Aquestes tempestes, que típicament produeixen poca precipitació, solen avançar-se a una massa d'aire àrtic.

Albertic

El SS Albertic ser un transatlàntic britànic pertanyent primer a la Royal Mail Line, i posteriorment a la més coneguda White Star Line, que va estar en servei a principis de segle XX, entre les dues guerres mundials.
La construcció del vaixell va començar el 1914 a les drassanes de AG Weser, a Bremen (Alemanya), però els treballs es van paralitzar a el començament de la Primera Guerra Mundial. La construcció es va reprendre el 1919, i va ser finalment botat el 23 de març de 1920 amb el nom de München, per la naviliera alemanya Norddeutscher Lloyd. No obstant això, abans que pogués ser introduït en servei per a la NDL, va ser lliurat a el govern britànic com reparacions de guerra, i va ser venut a la Royal Mail Steam Packet Company qui el va rebatejar com Ohio. Després d'uns prolongats treballs finals per deixar el vaixell acabat, l'Ohio finalment va fer el seu viatge inaugural el 3 d'abril de 1923, navegant d'Hamburg a Nova York. El 1927 l'Ohio va ser transferit a la White Star Line i rebatejat com Albertic.
Com vaixell de la White Star, va servir a la ruta transatlàntica entre Gran Bretanya i Canadà, des d'abril de 1927 fins a agost de 1930, quan va ser retirat en el Clyde causa de la davallada en la demanda de viatgers entre Europa i Amèrica després de l'esclat de la gran Depressió.
Després de la fusió entre la White Star i la Cunard Line, va passar a formar part de la flota de la nova companyia, la Cunard White Star Line. El Albertic va ser desballestat per a ferralla a Osaka (Japó), el 1934, a causa de que la Cunard necessitava desfer-se de material vell com el Albertic, per centrar els seus recursos en l'acabament dels seus nous i majors vaixells, sent el més important el RMS Queen Mary.

Albertis, Enrico Alberto de

Enrico Alberto d'Albertis (Voltri, 23 de març, 1846 - Gènova 3 març 1932) va ser un navegant, escriptor, etnògraf i filantrop italià.
El seu esperit aventurer el va portar a unir la seva vida a la mar i viatjar i fer un model de cultura científica especialment desenvolupat sobre la base dels seus viatges a rutes transoceàniques exòtics i, en el moment en què vivia, molt poc familiar.
Va ser un dels fundadors dels primers clubs de iots a Itàlia (en 1879); a bord del "Violant" i "Corsaro", els seus dos tallador, que va viatjar a la Mediterrània i l'oceà Atlàntic, seguint la ruta presa, quatre-cents anys abans, de Colombo.
Va arribar a Sant Salvador en 1893, l'ús d'instruments nàutics per si mateix reconstruïda prenent com a model les que en ús en el moment de la gran navegant genovès.
El seu cosí Luigi Maria de Albertis, membre de l'expedició dels Mil de Garibaldi, va ser un explorador, botànic i naturalista.
Va néixer a Voltri en 1846, l'últim dels tres fills de Violantina Giusti i Philip amo de fàbriques tèxtils, i després d'assistir al Col·legi de Moncalieri (Torí) inscrit a la Marina de Gènova, de la qual va sorgir en 1866 com guardiamarina. En el mateix any va participar en la batalla de Lissa; més tard es va embarcar en Ancona cuirassats i formidable.
En 1870 va decidir abandonar per sempre, va aconseguir el grau d'alferes de primera classe, marina de guerra, per unir-se a la marina mercant.
A l'any següent, per ordre d'Emilia, es va dur a terme el primer comboi italià a través del canal de Suez.
Capità de Albertis fer tres vegades al voltant del món i una vegada que la circumnavegació d'Àfrica, utilitzant els més variats mitjans de transport, des del vaixell fins al cavall, el tren de camells, dels velers i els hidroavions.
Ell va construir cent tres rellotges de sol de tot el món, va prendre milers de fotografies, armes recollides, pistoles i llances.
En 1886 es va comprar les ruïnes del bastió medieval de Montegalletto (o Muntanya Galletto), una de les majors altures de Gènova, i es basarà en el seu propi castell d'estil medieval, inglobandovi les restes del bastió, per preservar les estructures restants. Amb el temps, el castell - inicialment coneguda com a Muntanya Castell Galletto, avui Castello de Albertis - ser curiós quant evocadora barreja d'estils arquitectònics, ple d'encant inusual. Donada a la seva mort a la ciutat de Gènova, és ara la llar de el Museu de les Cultures del Món.
A partir de 1882 es va dedicar als creuers més exigents, per als quals ell va utilitzar un vaixell més gran, el "Corsari", que el va portar a El Salvador. Per la cruïlla utilitzat còpies, que va reconstruir, les eines de navegació en ús al segle XV: és a dir, l'esfera, l'astrolabi nàutic, el balestriglia. Després de l'èxit, el que li va valer la designació com a capità de la corbeta de reserva, entre 1895 i 1896 va fer el seu segon viatge al voltant del món. En els anys següents va visitar Itàlia i altres parts d'Europa.
n1900 s'inicia el període d'Àfrica. Viatjar a Trípoli, Algèria i Tunísia, i després a Eritrea (1902), Somàlia (Benadir) (1905) i diverses vegades a Egipte i Sudan. Va ser en aquest moment que es va trobar amb l'egiptòleg Schiaparelli i va participar en excavacions a Luxor, la Vall de les Reines.
El 1906 va visitar l'est d'Àfrica, Harrar, Uganda i Victòria Nyanza i el 1908 va efectuar la circumnavegació d'Àfrica, arribant a Johannesburg. Dos anys més tard, el 1910, va portar a terme el seu tercer i últim viatge al voltant del món.
En esclatar la Primera Guerra Mundial va treballar voluntàriament al servei de patrulla el mar Tirrè, rebent la Creu Militar.
La residència oficial del capità havia estat sempre a Gènova al castell de Montegalletto, però de fet viscut molt poc. Quan no estava de viatge, oa Egipte a causa de desenrotllat del reumatisme i l'artritis, es va refugiar més a gust en la seva ermita Capo Noli: edifici de fusta amb vistes al mar en estil colonial com una cabana en un vaixell; o que estava a la torre de Campese a l'illa de Giglio.
Va ser amic de personatges importants del món científic i polític: Giacomo Doria, Arturo Issel, Leonardo Lletja, Odoardo Beccari, Paolo Thaon di Revel, Umberto Cagni, Luigi Salvador d'Àustria.
Al llarg de la seva vida, d'Albertis ha conreat una passió pels rellotges de sol. Ell va construir 103, dels quals només onze dels genovesos castell Montegalletto. Molts es troben dispersos en els pobles de muntanya, on va passar molt de temps, perquè fins i tot l'alpinisme era la seva gran passió.
El seu primer viatge al voltant del món -s'obriria una sèrie de circumnavegació memorable sobretot a la Mediterrània ia les costes d'Europa - com ho va fer en 1877. L'encreuament que ho faria navegants famosos al món organitzat en 1891, la quattrocentenario any abans del descobriment d'Amèrica per Cristòfor Colom; d'Albertis havia construït especialment un iot -"Corsari"- i amb ell va tornar sobre el que havia estat la ruta Colombo. En 27 dies al mar, utilitzant el mateix equip utilitzat per la seva gran predecessor, que va arribar a la costa de Sant Salvador. El salt de l'illa del Carib a Nova York, per rebre la salutació oficial de les autoritats dels Estats Units, va ser breu.
El viatge de tornada al vell continent no fos pel igualment còmode Albertis el que era, al capdavall, la d'un sol sentit, tot i que va succeir en un dels quatre vaixells escola Acadèmia Naval de Liorna que estaven ancorats a la badia de Sant Llorenç . El vaixell en el qual ell era el capità va ensopegar fet en una tempesta que va causar ones de deu metres mentre es trobava fora de l'illa de Terranova, i només després d'uns dies de navegació va ser capaç de dur a terme de la tempesta.
De tornada a la seva ciutat natal, de Albertis després va assistir al grup d'exploradors i naturalistes que s'havien reunit al voltant del Marquès Giacomo Doria; per la seva banda, va tractar de ser útil a la recerca mitjançant la realització d'anàlisi durant el viatge al mar, peixos i plantes en les que es corria. Explorador, científic, sinó també a casa, van dur a terme excavacions amb Arturo Issel en algunes de les moltes coves dels quals va ser i segueix sent sembrat al llarg de la Liguria.

Alberto I de Mònaco

Honorato Carlos Alberto de Grimaldi va néixer a París, França, pertanyent a una de les famílies de més llinatge de la vella Europa.
Des de molt jove va mostrar la seva vocació per la mar, ingressant a la Marina Espanyola. Al costat de oceanògrafs i biòlegs francesos comença les seves campanyes científiques d'investigació oceanogràfica, mateixes que van durar al voltant de 30 anys. Va armar quatre vaixells oceanogràfics, els "Hirondelle l" i Hirondelle II i els "Princesse-Alice I" i "Princesse-Alice II", fent el seu primer viatge al "Hirondelle I" i després al "Princesse-Alice I". Va explorar gairebé tots els mars del món, en particular la Mediterrània, realitzant les seves creuers principals en les aigües de les illes Açores i a l'Atlàntic.
Va fer contribucions importants sobre oceanografia física en estudiar els corrents marins, especialment el Corrent del Golf, el 1885, considerant-les així encara en l'actualitat.
Va manar construir el cèlebre i famós Museu Oceanogràfic de Mònaco que es va inaugurar el 1910, posant al seu front al doctor Jules Richard, distingit oceanògraf. Posteriorment va fundar altres institucions científiques, com l'Institut Oceanogràfic de París i el Institut de Paleontologia Humana de la mateixa ciutat.
En el primer va ser on va exhibir principalment les seves col·leccions, que avui encara es poden observa allà.
Els resultats que va obtenir sobre alguns dels seus estudis de la Physalia van venir a ser un primer esglaó per al descobriment de la anafilaxi.
Una de les seves majors aportacions va ser manar fer un Atles general amb 24 figures i il·lustracions formant el Mapa Batimètric dels Oceans, ajudat per prestigiats cartògrafs, la primera edició es va publicar en 1905. Aquest, juntament amb els toms de Memòries i butlletins on es troben els resultats de les seves investigacions, constitueixen una font bàsica de consulta en l'actualitat per als interessats en l'oceanografia.

albetoça

Petita embarcació amb coberta, emprada antigament.

albina

Sal que queda als aiguamolls quan s'assequen per evaporació.

albina

Llacuna que es forma amb les aigües de la mar a les terres baixes que estan immediates a ell.

albirar

Acció o l'efecte d'albirar.

albirar

Veure de lluny una cosa sense apreciar-ne els contorns o les formes.

albirar per l'amura

Veure un vaixell, un far, terra, etc., amb una marcació d'uns 45° (amura d'estribord) o d'uns 315° (amura de babord).

albirar terra

Veure terra aproximant-se a l'instant en el qual la mateixa comença a aparèixer sobre l'horitzó.

albitana

Peça de fusta amb la qual s'assegura la roda a l'extrem de la quilla.

albitana

En les embarcacions menors, contraroda si es parla de proa, i que contracodast si es tracta de popa.

albitana de popa

Contracodast si la referència és a la popa.

albitana de proa

Contraroda o contrabranque al referir-se a la proa.

albines

En la pesca cadascun dels draps de xarxa exteriors dels tremalls.

albines

Peces de xarxa exterior a el drap central, amb gran llum de malla. A través d'elles el peix empeny el drap central, la qual introdueix per una de les malles de la albitana formant una bossa i quedant emmallat.

albó

Calada que es fa després del anomenat d'alba.

Albo, Francisco

Francisco Albo va ser un marí grec del segle XVI. Va formar part de l'expedició de Magallanes - Elcano, acabant el viatge com a pilot de la Victoria. Va escriure un rumb descrivint la ruta seguida a la primera circumnavegació de la Tierra.
No es coneix la seva data de naixement i de mort. Era natural de Quios (Axio), una illa de l'Egeu.
És conegut per participar en l'expedició de Fernando de Magallanes. Part de Sevilla com contramestre a la nau Trinitat i acaba el viatge de la primera volta al món com a pilot de la nau Victòria, al comandament de Juan Sebastián Elcano.
Durant el viatge de circumnavegació Francisco Albo va escriure un quadern de bitàcola titulat Rumb del viatge de Magallanes des del cap de Sant Agustí en Brasil, fins el retorn a Espanya de la nau Victòria. En aquest rumb es descriu, entre les pàgines 9 i 13, el pas per l'estret de Magallanes detallant la seva latitud cada dos dies, aquesta informació complementa el descobriment de Xile.
Aquest important document es conserva l'Arxiu General d'Índies de Sevilla.

albor

Llum de l'alba.

albor

Punta o primera llum del dia, claredat del matí.

alborada

El primer moment del dia.

alborada

Temps de alba, moment en què ratlla el dia.

albornez

Vent del nord que s'experimenta en el golf de València i és bastant fort fins a certa distància de la costa.

albornez

Esvalotar la mar encrespant la mar.

Albornoz Antonio Ramón Ricardos y Carrillo de

Antonio Ramón Ricardos y Carrillo de Albornoz (Barbastre, 1727 - Madrid 1794) va ser un militar espanyol, pertanyent al grup d'Aranda (partit aragonès), capità general de Catalunya i admirador dels enciclopedistes.
Fill de militar, va sobresortir, des de primerenc, com oficial de cavalleria en el regiment de Cavalleria de Malta que comandava el seu pare, i del que com a noble, va ser capità començada la seva adolescència.
Durant la Guerra de Successió Austríaca va prendre part en les batalles de Piacenza i el riu Tedone, destacant fins al punt de succeir al seu pare en el comandament del regiment, amb setze anys.
Va combatre en la guerra dels Set Anys, participant en la invasió del nord de Portugal, aconseguint el rang de general, i després es va dedicar a estudiar l'organització militar prussiana, que li va valer ser enviat per Carles III d'Espanya a reorganitzar el dispositiu militar de Nova Espanya.
En 1768 va ser membre de la comissió per a establiment dels límits exactes entre Espanya i França, i va aconseguir per a ell una Encomana de Santiago. Cofundador de la Reial Societat Econòmica de Madrid, arribat a tinent general i inspector de Cavalleria, va crear el Col·legi Militar de Ocaña, on va introduir nous mètodes de formació moderna per a l'oficialitat de l'Arma. La Inquisició no el va acossar i va haver de deixar-ho, rebent una modesta destinació al capdavant de l'exèrcit a Guipúscoa.
Quan el Regne d'Espanya va declarar la guerra a la República Francesa, després de l'execució de Lluís XVI de França, Manuel Godoy es va assessorar d'ell i Carles IV d'Espanya el va promoure el 1793 a Capità General de Catalunya, amb competències de governador del Principat, en la condició del qual va prendre el comandament de l'exèrcit per a envair el Rosselló durant la Guerra Gran. Entre abril i setembre va prendre Arles i la vall del riu Tec vencent, per les seves condicions d'estrateg i tàctic, en la batalla del Mas Deu i en la batalla de Trullars, i conquistant en l'alt de Panissars el castell de la Bellaguarda. El seu rival, el general Luc Siméon Auguste Dagobert, no va poder amb ell, tot i que els espanyols van haver de retirar-se amb 20.000 homes i 106 peces artilleria. Sense mitjans per a continuar una campanya que va arribar ressonància europea, torna a Madrid, per a exigir suport a Godoy. Estant en la gestió, mor en 1794. Des d'aquest moment, la guerra al Pirineu oriental comença a canviar de rumb per les armes espanyoles, mancades d'un cap que pogués suplir les virtuts humanes i professionals de Ricardos.
Va ser condecorat amb la Gran Creu de l'Ordre de Carlos III, la més alta distinció de la Monarquia, la seva mort va suposar per a la seva vídua el títol de comtessa de Trullars.

albufera

A Espanya, cossos d'aigües costaneres que queden físicament separats de l'oceà, en major o menor extensió per una franja de terra.

albufera

Una albufera és un llac litoral d'aigua salina o salobre, separada del mar per un cordó de sorra, normalment de dunes, però que està en comunicació amb la mar per un o més punts.
La seva formació sol ésser causada per comminació d'una antiga badia pels aportes de sediments marins o fluvials.
On les marees no son molt fortes i la sorra se sedimenta a una llarga llengua propera a la costa es formen albuferes llargues i estretes, separades del mar per una estreta barra de sorra o terra paral·lela a la vorera.
A causa del lent fluix e intercanvi d'aigües amb la mar, les seves temperatures són molt més càlides.
Al ser un ecotò son espais plens de vida amb una flora aquàtica abundant així com fauna ictiocol·la que va a posar els ous i sent utilitzades per moltes aus migratòries per fer escala als seus viatges estacionals.
L' origen de la paraula és la llegua àrab que significa, "el petit mar".

albuferenc

Relatiu a una albufera.

albuferenc

Barqueta sense quilla, pròpia per a navegar dins l'albufera de València.

àlbum de Figueroa

L'àlbum de Figueroa és una col·lecció de mapes, dibuixos de viatges, plans, genealogies, apunts d'heràldica, retalls i annexos diversos de el període colonial, escrit i il·lustrat al segle XIX per José María Figueroa Oreamuno, dibuixant, comerciant, explorador, historiador i cartògraf de Costa Rica.
A les seves pàgines hi ha informació escrita i gràfica sobre regions de Costa Rica poc conegudes en aquella època, imatges de el període colonial, assumptes polítics i mapes de país. El document constitueix la primera història i geografia il·lustrades de Costa Rica.
José María Figueroa va néixer a Alajuela en 1820, però va viure la major part de la seva vida a Cartago, on va morir en 1900. No se sap quan exactament va començar a elaborar l'àlbum, però en l'essencial és de les dècades de 1860 i 1890.
La seva tasca es va basar en l'obra d'historiadors com León Fernández i Manuel María de Peralta, i en una col·lecció de documents recollits a Sevilla pel seu germà Eusebio Figueroa.
Figueroa va ser desterrat diverses vegades i fins i tot va ser condemnat a mort. Francisco Morazán, Braulio Carrillo i Juan Rafael Habita Porras formen part de la llarga llista de contemporanis contra els que Figueroa guardava ressentiments i mirava amb desconfiança. Durant la presidència de Rafael Yglesias Castro i per la seva direcció, Figueroa es va exercir com a explorador, expedicionari, etnògraf, geògraf, cartògraf, cronista, genealogista i dibuixant.
Els seus desterraments decretats per ordres superiors, el van portar a conèixer el territori nacional gairebé íntegrament, recorrent de sud a nord i de el Carib a el Pacífic les muntanyes verges i els rius més inabastables de Costa Rica des de finals dels anys 1830 i fins a inicis de la dècada de 1890.
El 1891 l'àlbum va ser exhibit a París, i el 1896 va aparèixer a la premsa costarricense. En 1900 va ser exposat a Barcelona a la fira internacional realitzada a propòsit de la cambra centenària del primer viatge de Cristobal Colón.
Els dos toms que integren aquest document segueixen un ordre lògic o cronològic. El document ha estat rescatat i restaurat per l'Arxiu Nacional i és objecte d'una exposició a l'arxiu.
L'any 2009 la UNESCO el va declarar Patrimoni de la Humanitat. El Comitè Regional per a Amèrica Llatina i el Carib de el Programa Memòria del Món de la Unesco (MOW-LAC) el va reconèixer com a Patrimoni Documental de la Humanitat.

Albumazar

Albumazar (776-885). Cèlebre astrònom àrab que en realitat es Abu-Maschar-Díafar-ibn-Mohammad, que va néixer en Khorasan (Jurasán) cap a 776, i va morir a 885. Va estudiar en un principi les lleis, i ja en edat avançada es va dedicar a les matemàtiques. Va escriure més de cinquanta obres, i va merèixer d'un autor el dictat de príncep dels astrònoms del seu temps.

Albuquerque, Alfonso de

Afonso de Albuquerque (Alhandra, Portugal, 1453 - Goa, Índia, 16 de desembre de 1515), anomenat El Gran, César d'Orient, Lleó dels mars, El Terrible o el Mart Portuguès, va ser un cèlebre almirall i conqueridor portuguès. Va ser un dels fundadors del poder colonial portuguès, ja que va expandir i va consolidar amb una administració exemplar les seves possessions a l'Orient.
Es va educar a la cort d'Alfons V de Portugal. El 1480 va partir en una esquadra per socórrer a Ferran de Nàpols, que estava sent atacat pels turcs, i el 1486 en una altra per a la defensa de la fortalesa de Graciosa, al costat de la ciutat de Larraix. El 1476 va acompanyar a Joan II en la guerra amb Castella. El 1503, amb tres naus cadascú, parteix cap a l'Índia amb el seu cosí Francisco de Albuquerque, participant en diverses batalles i establint relacions amb Colombo. Manuel II el va enviar novament a l'Orient acompanyat de Tristão da Cunha per prendre possessió del càrrec de virrei de les Índies el 1509, en substitució de Francisco de Almeida, qui va refusar de lliurar-li el comandament i el va tancar tres mesos a la fortalesa de Cananaor a Malayaban.
Una vegada alliberat i en possessió del seu càrrec, va tractar de conquerir Calicut sense èxit, encara que sí que va aconseguir de prendre possessió de Goa el 1510, convertint-la en capital de les Índies Portugueses. Va conquerir Ceilan i Malaca, gràcies a la qual cosa va aconseguir sotmetre nombroses illes malaies, entre elles Java i Sumatra. El 1513 va bombardejar Aden i va penetrar a la mar Roja, essent el primer europeu que ho va fer, al comandament d'una esquadra de guerra. Va iniciar contactes per aliar-se amb el negus d'Abissínia i va formular l'ambiciós projecte de desviar el Nil cap a la mar Roja per tal d'anul·lar la competència de Suez als ports indis controlats per Portugal. Des del 1514 es dedica a la diplomàcia, signant la pau amb Calicut i enriquint Goa, on va tractar de crear una raça propiciant matrimonis de portuguesos amb indígenes. Després de la seva mort el seu cos va ser enterrat al convent de Nossa Senhora da Graça dels Religiosos Eremites de Santo Agostinho da corte.
Va deixar un fill natural, Blas de Albuquerque, que va narrar la vida del seu pare a l'obra "Comentarios do Grande Afonso de Albuquerque". Luís de Camões va celebrar les seves empreses a Os Lusíadas.
Afonso de Albuquerque és reconegut com un geni militar per l'èxit de la seva estratègia d'expansió: procurà tancar tots els pasos navals cap a l'Índic -a l'Atlàntic, el mar Roig, el golf Pèrsic i l'oceà Pacífic- construint una cadena de fortaleses en punts clau per transformar aquell oceà en un mare clausum portuguès, sobreposant-se al poder dels otomans, àrabs i els seus aliats hindús.
Destacà tant a l'hora de la lluita en les batalles com pels molts contactes diplomàtics que establí. Nomenat governador després d'una llarga carrera militar al nord d'Àfrica, en tan sols sis anys i amb una força militar mai superior als quatre mil homes aconseguí establir la capital de l'Índia Portuguesa a Goa; conquerir Malaca, punt més oriental del comerç a l'Índic; arribar a les ambicionades "Ilhas das especiarias", les illes Moluques; dominar Ormuz, l'entrada al golf Pèrsic; i establir contactes diplomàtics amb nombrosos regnes de l'Índia, Etiòpia, Siam, Pèrsia i fins a la Xina. Aden seria l'únic punt estratègic sobre el qual no aconseguí el domini, tot i que liderà la primera flota europea que navegà pel mar Roig, remuntant l'estret de Bab-el-Mandeb. Poc abans de morir fou agraciat amb el títol de virrei i "Duc de Goa" pel rei D. Manuel I. Fou el segon europeu en fundar una ciutat a Àsia després d'Alexandre el Gran.
Afonso de Albuquerque nasqué a Alhandra, als afores de Lisboa, el 1453. Fou el segon dels quatre fills de Gonçalo de Albuquerque, senyor de Vila Verde dos Francos, i de D. Leonor de Meneses, filla de D. Álvaro Gonçalves de Ataíde, comte de Atouguia. Descendia per via natural de la família reial portuguesa a través del seu pare. Fou educat en matemàtiques i en llatí clàssic a la cort de D. Afonso V, on cresqué i es féu amic del príncep D. João, futur rei.
Afonso de Albuquerque serví deu anys al nord d'Àfrica, on guanyà experiència militar: el 1471 acompanyà Alfons V en les conquestes de Tànger, Anafé i Arcila, on passà diversos anys com a oficial de la guarnició. El 1476 acompanyà al príncep D. João en les guerres contra el Regne de Castella, havent participat en la batalla de Toro. Participà en l'esquadra enviada el 1480 en ajuda de Ferran el Catòlic per evitar l'avanç dels turcs per la península Itàlica i que acabaria amb la victòria cristiana el 1481.
En 1481, quan el príncep D. João ascendí al tron com a D. João II, Albuquerque tornà a Portugal i fou nomenat cap de cavalleria.[4] El 1489 tornà al servei al nord d'Àfrica, on comandà la defensa de la fortalesa de la Graciosa, situada a l'illa que el riu Luco forma al costat de la ciutat de Larraix i el 1490 formà part de la guàrdia de D. João II. El 1495 tornà a Arzila, on el seu germà petit, Martim, morí combatent al seu costat.
Quan el nou rei D. Manuel I de Portugal accedí al tron mostrà certa reticència cap a Afonso de Albuquerque, íntim del temut D. João II. El 6 d'abril de 1503, amb una llarga carrera militar al darrere, Afonso de Albuquerque fou enviat en la seva primera expedició a l'Índia amb el seu cosí Francisco de Albuquerque, comandant tres naus en les quals hi havia Duarte Pacheco Pereira i Nicolau Coelho. Participaren en diverses batalles contra Calicut, en què garantiren la seguretat al tron al raja de Kochi. A canvi dels serveis reberen els permisos per construir una fortalesa portuguesa a Kochi, que seria el primer assentament europeu a l'Índia i el punt de partida per a l'expansió de l'imperi d'Orient.
Albuquerque va tornar a casa el juliol de 1504 i va ser rebut pel rei Manuel I de Portugal. A principis de 1506, després de participar en l'establiment d'una estratègia per l'anada cap a Orient, el rei li confià una esquadra de cinc vaixells dins l'armada de setxe vaixells dirigida per Tristão da Cunha amb destinació cap a l'Índia. Hi anaven amb l'objectiu de prendre Socotra i allà iniciar la construcció d'una fortalesa amb l'esperança de comerciar amb el mar Roig.
Afonso de Albuquerque hi anava com a capità major (capitão-mor) de la costa d'Aràbia i fins a Moçambic havia d'anar sota la bandera de Tristão da Cunha. Portava una carta amb una missió secreta, ordenada pel rei, en la qual una vegada complerta la primera missió havia de substituir al virrei D.Francisco de Almeida, que finalitzaria el mandat dos anys després. Abans de marxar legitimà un fill natural nascut el 150, de nom Braz, i va fer testament.
El 6 d'abril de 1506 les dues armades partiren de Lisboa. Afonso de Albuquerque pilotava el seu propi vaixell perquè el pilot designat desaparegué poc abans de la partida. A l'illa Juan de Nova, al canal de Moçambic es trobaren amb João da Nova tornant de l'Índia, que hivernava allà després de patir un esvoranc al buc del vaixell Frol de la mar. Albuquerque el rescatà i nau s'uní a la seva flota. Des de Malindi Tristão da Cunha envià una expedició portuguesa a Etiòpia, que es creia més propera al que realment estava, i en la que hi havia el pare João Gomes, João Sanches i el tunesí Sid Mohammed, però en no poder-hi arribar van fer cap a Socotra, des d'on Afonso de Albuquerque se les empescà per embarcar-los a Filuk. Després d'una sèrie d'atacs amb èxit a les ciutats àrabs de la costa oriental africana, van conquerir Socotra l'agost de 1507, iniciant la construcció d'una fortalesa, que quatre anys després seria abandonada per la seva ineficàcia a l'hora de controlar l'entrada al mar Roig, passant a ser Aden un millor indret.
A Socotra els camins dels dos capitans se separaren: Tristão da Cunha partí cap a l'Índia, anant a recolzar els portuguesos assetjats a Cannanore; Afonso de Albuquerque navegà amb una flora de sis vaixells i cinc-cents homes rumb a l'illa d'Ormuz, al golf Pèrsic, un dels centres claus en el comerç a Orient. De camí conqueriren les ciutats de Curiate (Kuryat), Mascat i Corfacão, acceptant la submissió de les ciutats de K?lh?t i Suhar. El capità del Frol de la mar, João da Nova, volia seguir immediatament cap a l'Índia i s'oposà a Albuquerque, que volia anar a Aràbia per aconseguir subministraments que li permetessin conquerir Ormuz. Afonso de Albuquerque l'agafà, però acabà perdonant-lo.
El 25 de setembre de 1507 arribaren a Ormuz precedits d'una temible reputació i ràpidament es feren amb l'illa, el rei de la qual acceptà convertir-se en tributari del rei de Portugal. Pocs dies després arribà un enviat de Pèrsia que anava a exigir el pagament del tribut al xa Ismaïl I. L'emissari persa se'n tornà cap a casa amb la resposta que el tribut no seria més que bales de canó i armes, començant així la connexió entre Albuquerque i el xa Ismaïl I, fundador de l'Imperi Safàvida.
De resultes de l'acord amb el xa d'Ormuz, Albuquerque començà immediatament la construcció de la Fortalesa de Nostra Senyora de la Victòria a Ormuz. La primera pedra es col·locà el 24 d'octubre, amb els homes de Albuquerque participant en els treballs de construcció. Amb tot, després del desafiament cada vegada major dels seus capitans, que es lamentaven del dur treball i en condicions difícils, diversos vaixells marxaren cap a l'Índia. Amb la flota reduïda a dos vaixells i sense subministraments, Afonso de Albuquerque es veu obligat a sortir d'Ormuz l'abril de 1508. Tornà a Socotra, on trobà la guarnició portuguesa passant gana. Per ajudar-los i reabastir l'assentament assaltà vaixells musulmans a la ciutat de Kalhat. Tornà de nou a Ormuz, per continuar tot seguit cap a l'Índia.
Albuquerque va arribar a Cannanore, a la Costa Malabar, el desembre de 1508. Allà immediatament va obrir davant el virrei Francisco de Almeida la carta segellada que havia rebut del rei, en què se'l nomenava governador. El virrei, al costat del qual hi havia els oficials que havien abandonat a Albuquerque a Ormuz, va llegir l'ordre, però refusà cedir el càrrec, protestant perquè el seu càrrec acabava el gener i perquè volia venjar la mort del seu fill, produïda contra els mamelucs de Mirocem. Afonso de Albuquerque va obeir sense enfrontar-se a Francisco de Almeida i es va traslladar a Kochi, tot esperant instruccions des de Portugal, i pagant la seva comitiva de la pròpia butxaca. Cada vegada més aïllat, en saber de l'arribada a l'Índia de Diogo Lopes de Sequeira el va escriure perquè intercedís, però no li féu cas i es va unir al virrei. Alhora, Albuquerque refusava els plantejaments dels qui el desafiaven a prendre el poder.
El 3 de febrer de 1509 Francisco de Almeida va lliurar la Batalla de Diu contra una flota conjunta dels mamelucs, otomans, el zamorin de Calicut i el sultà de Gujarat, en el que era una venjança personal per la mort del seu fill Lourenço de Almeida a la Batalla de Chaul. La seva victòria fou determinant: otomans i mamelucs egipcis abandonaren les aigües de l'Índic, permetent el domini portuguès durant més de 100 anys. A l'agost, després d'una denúncia presentada per ex oficials de Albuquerque i amb el suport de Diogo Lopes de Sequeira, en què se'l considerava no apte pel govern, va ser enviat sota custòdia en un vell vaixell a la fortalesa de Santo Ângelo de Cannanore. Allà va romandre sota el que ell considera el seu empresonament. El setembre de 1509 Diogo Lopes de Sequeira va avançar en la missió d'establir contacte amb el sultà de Malaca, però va fracassar, deixant rere seu 19 presos portuguesos.
L'octubre de 1509 arribà a Cannanore el Mariscal del Regne, D. Fernando Coutinho, amb la qual cosa Albuquerque fou posat en llibertat després de tres mesos de confinament. Coutinho fou el fidalgo del regne més important que mai s'hagués desplaçat per l'Índic, era parent de Afonso de Albuquerque i anava acompanyat per una flota de quinze vaixells i 3.000 homes enviada pel rei per defensar els seus drets i prendre Calicut. El 4 de novembre Albuquerque inicià el seu govern com a segon governador de l'Índia, càrrec que mantindria fins a la seva mort.
Afonso de Albuquerque pretenia construir fortaleses als punts estratègics de la costa, capaces de ser abastides per mar, per així dominar el món musulmà i controlar el comerç de les espècies a l'Índic, idea a la qual D. Francisco de Almeida i els seus capitans s'havien oposat per considerar que no tenien capacitat per mantenir-les. Inicialment D. Manuel I i el Consell del Regne intentaren distribuir el poder des de Lisboa, creant tres àrees de jurisdicció a l'Índic. Albuquerque seguiria amb la missió de prendre Ormuz, Aden i Calicut. El 1509 el noble Diogo Lopes de Sequeira fou equipat amb una flota i enviat al sud-est asiàtic per tal de buscar un acord amb el sultà de Malaca, però fracassà i hagué de tornar a Kochi. A Jorge de Aguiar se li concedí l'àrea compresa entre el cap de Bona Esperança i Gujarat, sent succeït per Duarte de Lemos que partí cap al regne, deixant la flota a Albuquerque.
El gener de 1510, complint les ordres del regne i coneixent de l'absència del zamorin, Afonso de Albuquerque avançà cap a Calicut. Amb tot, hagué de retirar-se després que el mariscal D. Fernando Coutinho, en contra de les instruccions, es va aventurar a l'interior de la ciutat fascinat per la seva riquesa i va patir una embocada. Durant el rescat Albuquerque va rebre una ferida greu i s'hagué de retirar.
Poc després d'aquest intent fallit sobre Calicut, Albuquerque es va afanyar a formar una poderosa flota de vint vaixells i 1200 homes. Informes contemporanis indiquen que volia lluitar contra la flota del Soldanat mameluc del Caire al Mar Roig o tornar a Ormuz, però un corsari hindú al servei de l'Imperi de Vijayanagar anomenat Timoji, l'informà que seria més fàcil lluitar contra ells a Goa, on s'havien refugiat després de la Batalla de Diu, donada la malaltia del sultà Yússuf Adil Shah i la guerra entre els soldanats del Dècan. Així doncs, Albuquerque va atacar per sorpresa Goa, al Sultanat de Bijapur, completant una altra missió per a Portugal, que volia Goa per ser el millor port comercial a la regió.
El primer atac a Goa va tenir lloc entre el 4 març i el 20 de maig de 1510. Després de l'una primera ocupació i veient-se incapaç de mantenir la ciutat per culpa del mal estat de les seves fortificacions, el refredament del suport de la població hindú i la insubordinació entre les seves files després d'un dur atac d'Ismail Adil Shah, Albuquerque va rebutjar un acord de pau amb el sultà i va abandonar la ciutat a l'agost. La seva flota fou dispersada i una revolta al palau de Kochi dificultaven la seva recuperació, per la qual cosa es dirigí a Anjidiv. Els vaixells nous que arribaven a la zona anaven destinats a Malaca, al noble Diogo Mendes de Vasconcelos, a qui se li havia donat el comandament rival a la regió.
Tan sols tres mesos més tard, el 25 de novembre, Albuquerque va reaparèixer de nou a Goa, amb una flota totalment renovada. Diogo Mendes de Vasconcelos fou obligat a acompanyar-lo amb els reforços de Malaca i prop de 300 malabars de Cannanore. En menys d'un dia va prendre possessió de Goa a Ismail Adil Shah i els seus aliats otomans, que es van rendir el 10 de desembre. S'estima que 6.000 dels 9.000 defensors musulmans de la ciutat van morir, ja fos en la ferotge batalla pels carrers o ofegats mentre tractaven d'escapar. Albuquerque recuperà el suport de la població hindú, tot i que es frustraren les expectatives inicials de Timoja, que aspirava a convertir-se en governador. Amb tot, fou nomenat "Aguazil" de la ciutat, com a administrador i representant dels hindús i els musulmans, com a coneixedor dels costums locals. Tot seguit acordà reduir les quotes anuals.
Davant les queixes dels comerciants per l'escassetat de divises, Albuquerque construí la primera seca per encunyar moneda portuguesa fora del regne de Portugal, aprofitant l'oportunitat per anunciar la conquesta territorial. La nova moneda va mantenir el pes, forma i mida de les monedes locals, però representava en una cara la creu i en l'altra una esfera armil·lar que D. Manuel tenia adoptada com a símbol. Es van emetre monedes d'or, plata i bronze i el 1511 es va obrir una nova seca a Malaca.
Malgrat els constants atacs, Goa es va convertir en el centre de l'Índia portuguesa. La conquesta va provocar el respecte dels regnes veïns: el sultà de Gujarat i el zamorin de Calicut van enviar ambaixades, van oferir aliances i concessions i van permetre la construcció de fortaleses.
El febrer de 1511, mitjançant un comerciant hindú anomenat Nina Chatu, Albuquerque rebé una carta de Rui de Araújo, un dels presos portuguesos a Malaca des de 1509, instant a anar-hi amb l'armada més gran possible i explicant com fer-ho. Albuquerque se la mostrà a Diogo Mendes de Vasconcelos, com a argument per fer-hi anar una flota conjunta. L'abril de 1511, després de fortificar Goa, es reuní una tropa formada per 900 portuguesos, 200 mercenaris hindús i divuit vaixells. Desafiant les ordres del regne, i tot i les protestes de Diogo Mendes de Vasconcelos que reclamava per a ell el comandament de l'expedició, salpà cap al sultanat de Malaca preparat per a la conquesta i instant a alliberar els portuguesos. Sota les seves ordres hi havia Fernão de Magalhães, que participà en l'ambaixada fallida de Diogo Lopes de Sequeira el 1509.
Desprès d'una falsa sortida cap al mar Roig, navegaren cap a l'estret de Malaca. Malaca era la ciutat més rica que els portuguesos intentaven conquerir, i un punt neuràlgic del comerç en què els mercaders malais es trobaven amb mercaders procedents de Gujarat, Xina, Japó, Java, Bengala, Pèrsia i Aràbia, entre d'altres, descrit per Tomé Pires (ca.1465 - ca.1540) com d'una incalculable riquesa. Malgrat la seva riquesa era una ciutat amb moltes construccions de fusta i pocs edificis de maçoneria, defensada per un poderós exèrcit de mercenaris i artilleria estimat en 20.000 homes i més de 2.000 peces d'artilleria. La debilitat més gran de la ciutat era la impopularitat del govern del Sultà Mahmud Shah, que havia afavorit els musulmans en detriment dels altres mercaders.
Albuquerque avançà decidit cap a la ciutat amb els vaixells ornats amb penons i disparant salves de canó. Es declarà senyor de tota la navegació i va exigir al sultà l'alliberament dels portuguesos presos des de 1509, que pagués pels danys causats, alhora que demanava permís per construir una fortalesa. El sultà va alliberar els presoners, però no es va deixar impressionar pel petit contingent portuguès. Albuquerque incendià alguns vaixells i quatre edificis per comprovar la resposta del sultà.
La ciutat estava dividida pel riu Malaca i el pont que unia les dues ribes era un indret estratègic. La matinada del 25 de juliol els portuguesos desembarcaren en una dura lluita en què foren atacats amb fletxes enverinades. Aquell vespre prengueren el pont, esperant la reacció del sultà, però veient que aquesta no arribava van retrocedir cap als vaixells. Llavors van preparar un junc, ofert pels comerciants xinesos, que ompliren d'homes, artilleria i sacs de sorra. Comandat per António de Abreu va navegar riu amunt, aprofitant la marea, fins al pont i l'endemà tot el grup havia desembarcat. Després d'una lluita ferotge en què el sultà es va presentar amb un exèrcit d'elefants de guerra, els defensors es van dispersar i van fugir. Va seguir una setmana de calma en què Albuquerque i els seus homes esperaren la reacció del sultà. Molts comerciants demanaren protecció als portuguesos i aquests els la van assegurar donant-los banderes perquè marquessin les botigues. El 15 d'agost es produí l'atac final a la ciutat, però el sultà i els seus aliats ja havien fugit. En el posterior saqueig a la ciutat es van respectar les botigues marcades amb les banderes.
Albuquerque es quedà a la ciutat, preparant les defenses de la ciutat per si es produïa un contraatac malai, i construint una fortalesa amb les pedres de la mesquita i el cementiri. Tot i els endarreriments provocats per la calor i les malalties es finalitzà el novembre de 1511 i coneguda pel nom de "A Famosa" se'n conserva una porta. Tot seguit Albuquerque féu gravar una pedra amb els noms dels principals participants en la conquesta, però davant el debat sobre l'ordre dels noms la va posar del revés amb una única inscripció: "Lapidem quem reprobaverunt aedificantes" ("la làpida que reprovaren els constructors", de la profecia de David, Salms 118:22-23).
A Malaca Albuquerque establí l'administració portuguesa, nomenant Rui de Araújo factor i designant Nina Chatu per substituir l'anterior bendahara, com a representant dels kafir. A més d'ajudar en el govern de la ciutat i en l'encunyació de la moneda, proporcionà els juncs on se seguiren diverses missions diplomàtics. Al mateix temps executà al poderós comerciant javanès Utimuta Raja, a qui havia donat el càrrec de representant de la població javanesa, però que mantingué contactes amb la família reial a l'exili.
La major part de comerciants musulmans i del Gujarat havien fugit de la ciutat, per la qual cosa Albuquerque emprengué esforços diplomàtics al sud-est asiàtic, especialment amb els xinesos, amb l'esperança que es fessin ressò de les bones relacions amb els portuguesos. S'enviaren diverses missions comercials i diplomàtiques a regnes continentals: Rui Nunes da Cunha fou enviat a Pegu, des d'on el rei Binyaram envià un emissari a Kochi el 1514, i a Sumatra, on els reis de Kampar i Indragiri acceptaren el nou poder com a estats vassalls de Malaca. Al mateix temps, sabent de les ambicions siameses sobre Malacca, Albuquerque envià immediatament a Duarte Fernandes en missió diplomàtica al regne de Siam, on fou el primer europeu a arribar-hi per establir relacions amistoses amb la cort del rei Ramathibodi II.
El novembre d'aquell any, en conèixer l'existència secreta de les illes de les espècies ordenà la partida dels primers vaixells portuguesos cap al sud-est asiàtic, dirigits per homes de confiança com António de Abreu i Francisco Serrão. Foren guiats per mariners malais a través de Java, les illes Petites de la Sonda i l'illa de Ambon, a les illes Banda, on arribaren a primers de 1512. Allà s'hi van quedar durant gairebé un mes, comprant i omplint els vaixells de nou moscada i Clau d'espècia. La nau de Serrão encallà prop de Ceram i el sultà de Ternate, Abu Lais, veient la possibilitat d'aliar-se amb una poderosa nació estrangera portà els tripulats a terra. A partir d'aquell moment els portuguesos foren autoritzats a construir una fortalesa a l'illa, en el pas cap a l'oceà Pacífic: la fortalesa de São João Baptista de Ternate, construïda el 1522.
A principis de 1513, en una missió ordenada per Albuquerque i que va partir de Pegu, a Jorge Álvares se li concedí permís per atracar a l'illa de Lintin, a l'estuari del Riu Perla, al sud de la Xina. Poc després Albuquerque envià Rafael Perestrello al sud de la Xina a la recerca de relacions comercials amb la dinastia Ming. En vaixells procedents de Malacca Perestrello va viatjar fins a Canton el 1513, i novament el 1515-16 per comerciar amb els xinesos. Aquestes expedicions, juntament, amb les relitzades per Tomé Pire i Fernão Pires de Andrade foren els primers contactes diplomàtics i comercials directes amb la Xina.
La nit del 20 de novembre de 1511, després de quasi un any d'estada a Malaca, quan estava navegant de tornada cap a l'Índia amb botí aconseguit a Malaca, una tempesta va fer naufragar la vella nau "Frol de la mar" en què hi anava Albuquerque. Aquest vaixell havia servit per donar suport en la conquesta de Malacca i tot i que es considerava que no estava en les millors condicions es va emprar per transportar el tresor acumulat durant la conquesta, per la seva gran capacitat. El naufragi causà nombroses víctimes, i Albuquerque se salvà per poc. En el naufragi es perdé un valuós botí de la conquesta de Malaca, regals del rei de Siam pel rei de Portugal i tota la seva fortuna.
Albuquerque va anar de Malacca a Kochi, però no navegà fins a Goa perquè hi havia una gran revolta encapçalada per les forces d'Ismael Adil Shah, sultà de Bijapur, comandades per Rasul Khan amb l'ajuda d'alguns dels seus compatriotes. Quan marxà cap a Malaca els portuguesos que s'oposaven a la presa de Goa havien renunciat a la seva possessió, fins i tot per escrit al rei. Impossibilitat de navegar per culpa del monsó i amb poques forces disponibles, va haver d'esperar a l'arribada de flotes de reforç encapçalades pel seu nebot D. García de Noronha i Jorge Pereira de Mello.
El 10 de setembre de 1512 finalment Albuquerque salpà de Kochi cap a Goa amb catorze vaixells en què hi anaven 1.700 soldats. Determinat a recuperar la fortalesa va ordenar cavar trinxeres i enderrocar part de la muralla, però el matí de l'atac final Rasul Khan es rendí. Albuquerque exigí la devolució de la fortalesa amb tota l'artilleria, municions i cavalls, i que els desertors fossin entregats. Rasul Khan acceptà, a condició que se li perdonessin les vides, abandonant Goa. Albuquerque complí la paraula, però els castigà mutilant-los. Després d'aquestes mesures la ciutat es convertí en la més important colònia portuguesa a l'Índia.
El desembre de 1512 havia arribat a Goa Mateus, un ambaixador d'Etiòpia, que havia estat enviat per la reina regent Helena d'Etiòpia, després de l'arribada dels enviats de Tristão da Cunha el 1507. La intenció era aconseguir una coalició per contrarestar el creixent poder otomà a la regió. Tot i la desconfiança d'alguns, que el consideraven un impostor o un espia musulmà, Albuquerque el rebé amb honres i immediatament avisà al rei, que a la vegada informà de l'arribada al Papa Lleó X el 1513. Vist com l'esperat contacte amb el llegendari Preste Joan i amb Pêro da Covilhã, Mateus fou enviat per Albuquerque a Portugal.
El febrer de 1513, mentre Mateus estava a Portugal, Albuquerque salpà cap al mar Roig amb una flota de 1.000 portuguesos i 400 malabars amb la missió de garantir el domini del mar per Portugal. La desèrtica illa de Socotra es revelà ineficaç per controlar l'entrada al mar Roig i fou abandonada. La sugerencia de Albuquerque que Massawa podia ser una bona opció pogué estar influïda pels contactes amb Mateus.
Sabent que mamelucs estaven preparant una segona flota a Suez, va voler avançar abans que arribessin els reforços procedents de Aden, assetjant la ciutat. Aden era una ciutat fortificada, i tot i tenir escales d'assalt van fallar. Després de mig dia de ferotge batalla Albuquerque es va veure obligat a retirar-se. Tot seguit superaren l'estret de Bab al-Mandeb per ser la primera flota europea en endinsar-se al mar Roig. Albuquerque va intentar arribar a Jeddah, però en ser el vent desfavorable s'hagueren de refugiar a l'illa de Kamaran, fins que la malaltia i la manca d'aigua dolça els obligaren a retirar-se. L'agost de 1513, després d'un segon intent per arribar a Aden, van tornar a l'Índia sense resultats substancials. Per tal de destruir el poder d'Egipte, Albuquerque contemplà la idea de desviar el curs del riu Nil per assecar tot el país. Entre les intencions més reveladores del seu temperament destaca la intenció de segrestar el cos del profeta Mahoma fins que tots els musulmans abandonessin Terra Santa.
El 1514, a l'Índia, Afonso de Albuquerque es va dedicar a l'administració i a la diplomàcia, per tancar una pau amb Calicut, per rebre ambaixades i per consolidar i embellir Goa, estimulant els casaments amb la gent local. En aquesta època pocs portuguesos arribaven a l'Índic i, des de 1511 el govern portuguès incentiva els casaments mixtos, una política definida per Albuquerque. Per promoure la unió el rei de Portugal atribuïa l'estatut d'home lliure l'exempció del pagament d'impostos a la Corona als llavors coneguts com a "casados", que s'aventuraven a establir-se a l'exterior. Amb el suport de Albuquerque, i malgrat una gran oposició, els casaments mixtos van augmentar. Freqüentment va nomenar indis per a càrrecs de l'administració portuguesa i no interferí en les tradicions, amb l'excepció del "sati", la immolació de les vídues, que va prohibir.
Aquell mateix any Albuquerque va enviar ambaixadors al sultà Muzafar II de Cambay, a l'actual Gujarat, demanant autorització per construir una fortalesa a Diu. La missió va tornar sense un acord, tot i que intercanviaren presents diplomàtics, entre ells un rinoceront de l'Índia.
Alburquerque va decidir de reexpedir el regal, conegut en gujarati pel nom de ganda i al seu cuidador indi, anomenat Ocem, al rei Manuel I de Portugal al Nossa Senhora dóna Ajuda, que va partir de Goa al gener de 1515, que al seu torn el va enviar com a present al papa Lleó X, en una sumptuosa expedició liderada per Tristão da Cunha, però va morir en naufragar el vaixell que el transportava vora la costa d'Itàlia, a començaments de 1516. No es tornaria a veure un rinoceront viu a Europa fins a l'arribada d'un segon exemplar de l'Índia a la cort espanyola de Felip II prop de 1579. Basant-se en una descripció escrita i un breu esbós, el pintor alemany Albrecht Dürer va crear el famós Rinoceront de Dürer sense haver vist mai el rinoceront real, el primer exemplar viu vist a Europa des dels temps de l'Imperi Romà.
El 1513, després de tornar del mar Roig i una vegada a Cannanore, Albuquerque fou visitat per un ambaixador del xa Ismaïl I de Pèrsia, que havia enviat ambaixadors a Gujarat, Ormuz i Bijapur. L'ambaixador enviat a Bijapur visità Albuquerque convidant-lo a enviar un representant a Pèrsia. L'enviat fou Miguel Ferreira, el qual a través d'Ormuz arribà a Tabriz, on mantingué diverses converses amb el xa sobre com derrotar el sultà mameluc. Havent tornat amb rics regals i un ambaixador, el març de 1515 foren rebuts per Albuquerque a Ormuz, on havia anat a recuperar el seu domini, impulsat per les ofertes del xa. Ormuz es rendí sense resistència, mantenint-se com un estat vassall portuguès fins al 1622. A Ormuz acabà la construcció de la fortalesa el 1515, invertint en esforços diplomàtics per aconseguir el control dels punts estratègics que permetessin el control marítim i el monopoli comercial amb l'Índia.
Albuquerque, cada vegada més malalt, va decidir tornar cap a casa, però no pogué sobreviure al viatge. Abans de morir però, es creuà amb el vaixell que duia el seu substitut, el seu enemic personal Lopo Soares de Albergaria, líder del grup que s'oposà a ell quan hi hagué la substitució del virrei. Finalment moriria el 16 de desembre de 1515. Fou enterrat a l'església de "Nossa Senhora da Serra en Goa", que manà construir el 1513.
El rei D. Manuel I de Portugal, reconeixent massa tard la seva fidelitat, procurà reparar la injustícia amb què fou tractat omplint d'honors al seu fill natural Brás de Albuquerque complint així la darrera petició de Afonso de Albuquerque.
Afonso de Albuquerque va ser un escriptor prolífic, havent escrit nombroses cartes al rei amb informes de tot tipus d'assumptes durant el seu govern. El 1557, el seu fill va publicar una col·lecció de les seves cartes sota el títol Commentarios do Grande Affonso d'Alboquerque. El 1576 fou revisat i reeditat.
El 1572 les fites de Albuquerque foren celebrades per Luís Vaz de Camões a Os Lusíadas (Cant X, estrofa 40 a 49).

Albuquerque, Francisco de

Francisco de Albuquerque. Capità d'un dels tres esquadrons que va deixar a l'Índia l'any 1503.
Els altres dos van ser comandats per Afonso de Albuquerque, del qual era primer, i Antonio de Saldanha. L'esquadró de Francisco de Albuquerque va ser el primer a arribar a l'Índia; es componia de tres vaixells, però durant el viatge, es va perdre un d'aquests vaixells, comandat per Pero Vaz da Veiga, i Francisco de Albuquerque va arribar a l'illa amb només dos vaixells. He sentit que el rei de Cochin estava greument vergonya, lluitant amb poca força contra els exèrcits de la samorin de Calcuta, i va córrer a ajudar-, arribant al seu poble, revifar les forces i esperits, expulsar els enemics, a continuació, lluitant en el qual es van morir dos caps i molts guàrdies dels Samorim de Kozekim.
Afonso de Albuquerque també havia vingut a Cochin i havia estat presentat al rei, que el va rebre amigablement, mostrant-se molt apreciat per l'ajuda que havia rebut. Va ser llavors una qüestió de construir una fortalesa, formant una ciutadella portuguesa, on es podia posar la guarnició i defensar-la. El rei va mostrar cert disgust, al principi, però després va cedir, i la construcció de la fortalesa va començar, Albuquerque fer-se càrrec d'una part de les obres i Francisco de Albuquerque d'un altre. Algunes circumstàncies desperten desintegracions entre els dos cosins, però finalment es va concloure la fortalesa. Afonso de Albuquerque va marxar cap a Coulão, i Francisco per Cananor, deixant la guàrdia de la fortalesa a Duarte Pacheco. Afonso va tornar a Cochin i, sense trobar el seu cosí, va marxar cap a Lisboa. Francisco va ser molt desafortunat, perquè deixar Kannur també a Portugal, va ser assaltat per una tempesta, i mai era nou per a ell. Dels tres vaixells, que van formar la flota, cap d'ells va tornar a Lisboa; la comandat per Però Vaz da Veiga van perdre al viatge, i els altres dos a canvi.

Albuquerque, Jorge de

Jorge de Albuquerque. 7è governador de Ceilan portuguès. Felip II de Portugal. Va Jorge de Albuquerque va ser el 7è governador de Ceilan portuguès. De Albuquerque va ser nomenat el 1622 sota Felip III de Portugal, va ser governador fins al 1623. Va ser succeït per Constantino de Sá de Noronha.

albura de la fusta

Es la part jove de la fusta que correspon als darrers anells de creixença de l'arbre, produïts paper cambium vascular en la tija d'una planta, que correspon a l'únic xilema funcional. L'albura acostuma a tenyir una color més clara. És la part de la fusta de l'arbre que és troba per sota de l'escorça, que inclou a els anells de creixement més recents. És més clara, menys densa, més permeable i conté més humitat que el duramen. Encara que la major part de les seves cèl·lules són mortes centè cèl·lules que estan fisiològicament actives (Cèl·lules de parènquima). Contribueix a les funcions de suport estructural, conducció ascendent de saba i t'emmagatzemen de material de reserva. La mort del parènquima provoca la transformació de l'albura a duramen, fisiològicament mort, al centre del tronc. En la indústria de la fusta i la fusteria és important determinar el color de l'albura i el duramen. L'albura normalment no serveix per a ser treballada. L'Albura del tall te propietats curatives.

Albuzjany, Abul-Vefa-Mohamed

Abul-Vefa-Mohamed Albuzjany, (s. X). Astrònom àrab, que va néixer al Khorasan (Jurasán) (Aràbia Saudita) al segle X. Va viure a la cort dels califes abbàssides, i ajudat d'altres astrònoms, va fer algunes correccions importants en la Taula verificada.

alça

Tascó per emplenar un espai.

alça

Travessers en forma d'aspa o amb un travesser empleats en operacions de colchar caps.

alça

En la marina militar, regle graduat muntada en el canó d'algunes armes per tal de precisar el tir.

alça ¡

Ordre que solen donar en els bots per aturar la voga.

alça d'un arma

En la marina militar, regle graduat muntada en el canó d'algunes armes per tal de precisar el tir.

alça d'un canó

Regla graduada muntada en el canó d'algunes armes amb la finalitat de precisar el tir.
L'alça, l'objecte de la qual és materialitzar l'angle o angles que han de formar la visual al blanc i l'eix del ànima del canó, és avui un mecanisme complicat, dividint-se els diferents sistemes en dos grups principals, d'alça fixa i d'alça independent.
Alça directora és la de la central de tir per la qual es regeix la punteria dels canons enllaçats amb ella.

alça els rems ¡

Ordre que es dóna als remers d'un bot perquè mantinguin els rems en posició horitzontal i recolzats en les forquilles.

alça per conxar

Llistons en forma d'aspa o amb un travesser emprats en l'operació de conxar els caps.

alça per conxar

Suport de fusta compost per dos travessers i un travesser, o de dos travessers lligats en forma de banya, sobre el qual descansen els caps, perquè no mogin.

alçacavall

Caixó gran de fusta, ben tancat, greixat i calafatat, que s'emprava per aguantar la popa d'una nau desarmada amb la finalitat que no es crebantés.

alçacavall

Combinació de dipòsits de llast que hom posa als costats d'una nau per fer-la surar més i poder-la fer anar per aigües de fondària inferior al primitiu calat.

alçacavall

Embarcació de poc calat i fons pla, emprada en els ports per a transportar peces pesades i per a fer tombar sobre ella vaixells de poc tonatge, a fi de reparar-los o netejar-los els fons fins que suri, sense necessitat de pujar-los a dic o escar.

alçada angular del topalls

Alçada angular de topalls es la mesura amb un instrument de reflexió entre el límit i la línia d'aigua d'un altre vaixell que es té a la vista.

alçada d'escala

L'alçada d'escala és un terme que es fa servir sovint en contextos científics per denotar una distància al llarg de la qual una quantitat decreix en un factor d'e (la base dels logaritmes naturals). Es denota normalment per la lletra H majúscula.
Per atmosferes planetàries, és la distància vertical ascendent, al llarg de la qual la pressió de l'atmosfera decreix en un factor d'e. L'alçada d'escala es manté constant per una temperatura concreta.

alçada de la bateria

Alçada de bateria es la que hi ha entre el batiport baix de la primera bateria i la superificie de l'aigua.

alçada de la roda

Alçada de la roda es la vertical alçada des de l'extrem de la roda fins al nivell de la quilla.

alçada de la varenga

Alçada que té la línia de la rufa d'estella morta.

alçada del codast

L'alçada del codast es la vertical presa des de l'extrem superior del codast fins al nivell de la quilla.

alçada dels prims de popa i proa

Alçada dels prims de popa i proa es la vertical mesurada des del pla horitzontal des de on arrenquen els rodons o plens de popa i proa fins al nivell de la quilla.

alçada dels topalls

Alçada de topalls es la vertical que hi ha entre el límit i la coberta superior.

alçapop

Corda que en les barques grosses, l'ormeig que serveix per subjectar el car de trinquet a la batallola.

alçaprem

L'alçaprem és una màquina simple que té com a funció transmetre una força i un desplaçament.
Està composta per una barra rígida que pot girar lliurement al voltant d'un punt de suport anomenat fulcre.
Pot utilitzar-ne per amplificar la força mecànica que s'aplica a un objecte, per incrementar la seva velocitat o la distància recorreguda, en resposta a l'aplicació d'una força.
- Sobre la barra rígida que constitueix una palanca actuen tres forces:
a) La potència: És la força que apliquem voluntàriament amb la finalitat d'obtenir un resultat; ja sigui manualment o per mitjà de motors o altres mecanismes.
b) La resistència: És la força que vencem, exercida sobre la palanca pel cos a moure.
El seu valor serà equivalent, pel principi d'acció i reacció, per força transmesa per la palanca a aquest cos.
c) La força de suport: És la exercida pel fulcre sobre la palanca.
Si no es considera el pes de la barra, serà sempre igual i oposada a la suma de les anteriors, de tal forma de mantenir la palanca sense desplaçar-se del punt de suport, sobre el qual trencada lliurement.
d) Braç de potència: La distància entre el punt d'aplicació de la força de potència i el punt de suport.
e) Braç de resistència: Distància entre la força de resistència i el punt de suport.
L'alçaprem es divideixen en tres gèneres, també anomenats ordres o classes, depenent de la posició relativa dels punts d'aplicació de la potència i de la resistència pel que fa al fulcre (punt de suport).
El principi de la palanca és vàlid indistintament del tipus que es tracti, però l'efecte i la forma d'ús de cadascun canvien considerablement.
Els alçaprems poden ésser: de primera classe, de segona classe i tercera classe.
- Alçaprems de primera classe. En l'alçaprem de primera classe, el fulcre es troba situat entre la potència i la resistència.
Es caracteritza que la potència pot ser menor que la resistència, encara que a costa de disminuir la velocitat transmesa i la distància recorreguda per la resistència.
Perquè això succeeixi, el braç de potència ha de ser major que el braç de resistència.
Quan el que es requereix és ampliar la velocitat transmesa a un objecte, o la distància recorreguda per aquest, s'ha de situar el fulcre més proper a la potència, de manera que el braç de potencia sigui menor que el braç de resistència. Exemples d'aquest tipus de palanca són l'alçaprem, les tisores, les tenalles, les alicates o la catapulta (per ampliar la velocitat).
- Alçaprems de segona classe. En l'alçaprem de segona classe, la resistència es troba entre la potència i el fulcre.
Es caracteritza que la potència és sempre menor que la resistència, encara que a costa de disminuir la velocitat transmesa i la distància recorreguda per la resistència. Exemples d'aquest tipus de palanca són el carretó, els rems i el trencanous.
- Alçaprem de tercera classe. En l'alçaprem de tercera classe, la potència es troba entre la resistència i el fulcre.
Es caracteritza que la força aplicada és major que la resultant; i s'utilitza quan el que es requereix és ampliar la velocitat transmesa a un objecte o la distància recorreguda per ell. Exemples d'aquest tipus de palanca són el lleva grapes i la pinça de bodegues; i en el cos humà, el conjunt colze - bíceps braquial - avantbraç, i l'articulació.

alçapremar

Moure un gran pes per mitjà de les mans o palanques, fent-lo arrossegar espais curts decantant-lo.

alçar ¡

Ordre que solen donar en els bots per aturar la voga.

alçar

Acció o l'efecte d'alçar.

alçar

Col·locar una cosa a un nivell més elevat.

alçar àncores

Pujar les àncores o llevar-les.

alçar de terra

Aixecar alguna cosa que està a terra.

alçar el ferro

Llevar a àncora, ancorot o ruixó.

alçar el timó

Portar gradualment el timó al mig.

alçar els rems

Suspendre el seu ús per algun motiu quan de va vogant, és la veu que dóna el patró als vogadors.

alçar els rems

Suspendre la voga.

alçar l'àncora

Llevar l'àncora.

alçar les portes

Obrir o aixecar les portes.

alçar veles

Estendre les veles i disposar-se per a navegar.

alçària

Dimensió d'una cosa, calculada des de la base fins al capdamunt, en sentit vertical.

alçaria de l'onada

Distancia vertical entre una cresta i la vall precedent.

alçaria de l'onada màxima mitjà

Alçaria màxima que s'espera que tindrà l'onada per a la durada mitjana de les condicions extremes de projecte.

alçaria de l'onada significativa

Alçaria mitjana del terç de les onades més altes d'un registre d'onades.

alçat

Projecció ortogonal d'una figura o un cos damunt el pla vertical d'un sistema de dos plans on l'altre pla és horitzontal.

alçat

Figura resultant de projectar ortogonalment un objecte sobre un pla vertical.

alçat d'un pla

Sinònim aixecar un plànol.

alçat de varenga

Altura de la línea de la rufa en la quaderna mestra.

alçavela

Avalot dels grumets a l'afluixar veles.

ALC

Acrònim d'"Àudio Level Control".
Proveeix d'un control contra excés de modulació, que pot donar lloc a distorsions en la modulació, i en el cas de les modulacions en amplitud (AM, SSB) prevé de possibles danys al pas final per excés de modulació.

ALCA

Acrònim d'Àrea de Lliure Comerç de les Amèriques.
El procés per a l'establiment d'un Àrea de Lliure Comerç de les Amèriques va ser iniciat oficialment al desembre de 1994, quan líders de 34 nacions de l'Hemisferi Occidental van decidir en el Cim de les Amèriques "començar immediatament a construir el (ALCA), en la qual seran gradualment eliminades les barreres al comerç i la inversió".

alcafan

Cap d'un llagut que serveix per aguantar l'arbre.

Alcaforado, Francisco

Francisco Alcaforado (s. XIV - XV). Viatger d'origen portuguès, de finals del segle XIV i principis del XV; va ser cavallerís del infant don Enrique, i va formar part de l'expedició naval de Joan González Zarco que va descobrir l'illa de Madeira en 1420. Després, va escriure una relació detallada d'aquesta expedició i del descobriment que en ella es va fer.

alcaid

Funcionari que a les duanes té la missió de guardar i conservar les mercaderies dels magatzems i els efectes per a la percepció del impost del timbre de l'estat.

alcaid

Es deia alcaid de mar i riu, el qual tenia cura a l'antic del govern i concert dels navilis ancorats a Sevilla.

alcaid de la mar

Als segles XIV i XV, en alguns territoris de règim senyorial o reial, el qui tenia la missió de vetllar pel bon ordre i el compliment de les ordinacions de pesca.

alcaidia

Ofici o dignitat d'alcaid.

Alcalá Galiano

El USS Jarvis (DD-799) va ser un destructor classe Fletcher de l'Armada dels Estats Units, va ser li tercer vaixell d'en portar aquest nom en honor de guardiamarina James C. Jarvis (1787-1800), qui va morir a l'edat de 13 anys, durant l'enfrontament entre la fragata nord-americana USS Constellation i la fragata francesa la Vengeance. El USS Jarvis va ser posat en graderia en la drassana Seattle-Tacoma Shipbuilding Corporation a Seattle, Washington; el 7 de juny de 1943; i botat el 14 de febrer de 1944, apadrinat per la Sra. Harold Burkit, filla de Rufus C. Satisfan, Senador nord-americà, i comissionat el 3 de juny de 1944, sota el comandament del Comandant E. B. Ellsworth.
- Història. El USS Jarvis va partir de Seattle el 25 d'agost rumb a Pearl Harbor com escorta del cuirassat USS South Dakota arribant el 31 d'agost, el 3 de setembre va salpar rumb a Adak, Alaska per unir-se a la Força de el Pacífic Nord, per participar en operacions a prop de les Illes Kurils. El 15 d'agost de 1945 després de tornar a Adak de la seva última incursió, va partir cap a Aomori, Honsh?, per donar suport a les operacions d'ocupació. Va arribar a Aomori el 8 de setembre, va navegar per les aigües de la Mar de Japó donant suport en els desembarcaments de les tropes d'ocupació i destruint les instal·lacions militars en Honshu i Hokkaid?. El USS Jarvis va salpar de la base naval de Yokosuka, Honshu, el 19 de novembre rumb als Estats Units. A la seva arribada a Pearl Harbor, el 29 de novembre, es va incorporar a l'Operació Magic Carpet, una flota de vaixells que sapar l'1 de desembre rumb a la costa est a través de Sant Diego i el Canal de Panamà, transportant als veterans que tornen de la Guerra de el Pacífic. El USS Jarvis va arribar a Charleston, Carolina de Sud, el 22 de desembre; desactivat com una unitat de la Flota de Reserva de l'Atlàntic l'11 d'abril de 1946, i donat de baixa el 29 de juny.
Amb el desenvolupament de la guerra de Corea, el USS Jarvis va reprendre el seu servei el 8 de febrer de 1951, sota el comandament del Comandant E. F. Rye. El 15 de maig de 1952, és enviat a Corea, a l'arribar a les costes coreanes el 23 de juny va començar amb el bloqueig i les patrulles. És assignat a la Setena Flota, i sota el comandament del seu nou Comandant C. D. McCall, realitza operacions des de la costa Kimch'aek a Chongjin, fins al seu retorn a Yokosuka, Japó, el 18 d'agost. Finalitzades les operacions en aigües japoneses, es va unir a les patrulles en aigües de Formosa de el 26 de setembre a l'10 d'octubre. Després de completar la seva missió arriba a la Badia de Subic i el dia 18 va posar rumb als Estats Units a través de Ceilan, Suez i Gibraltar, arribant a Norfolk el 12 de desembre.
El USS Jarvis va reprendre les operacions amb la Flota de l'Atlàntic i el 4 de maig de 1954 va ser desplegat a la Mediterrània, arribant a Nàpols, Itàlia, el 18 de maig. Abans del seu retorn a Norfolk el 9 de juliol, va operar juntament amb la Sisena Flota a l'Orient Mitjà.
El 5 de gener de 1955, ell USS Jarvis va salpar rumb a la costa oest, arribant el 26 de gener a la Base Naval de Long Beach a Sant Pere, Los Angeles. Després de l'entrenament a la costa de Califòrnia, va partir el 21 d'abril, al primer dels cinc desplegaments en Extrem Orient després de la guerra de Corea. Com una unitat de la 7a Flota, va recórrer l'Oceà Pacífic des de Japó a Filipines, per assegurar la pau al inestable Orient. Mentre que el 1955 el seu desplegament a l'Extrem Orient, va recolzar l'evacuació de milers de refugiats del Vietnam de Nord a Vietnam de Sud durant l'Operació Passatge a la Llibertat. Durant tot el seu desplegament va dur a terme patrullatges a l'Estret de Formosa per ajudar a estabilitzar la lluita nacionalista-comunista i prevenir la invasió de Formosa des del continent. El 1958 prest valuosa assistència als xinesos nacionalistes durant l'amenaça d'invasió comunista de Kinmen i Matsu.
El USS Jarvis va tornar a Long Beach després del seu cinquè desplegament el 4 de març de 1960, i va reprendre les seves operacions costaneres fins al 24 de setembre, quan va salpar rumb a la costa est. Va arribar a Filadèlfia el 16 d'octubre, i va ser donat de baixa el 24 d'octubre i va ser assignat a la Flota de Reserva de l'Atlàntic.
El 3 de novembre de 1960 el vaixell va ser lliurat a Espanya en un préstec de 5 anys renovables segons els termes de el Programa d'Assistència Militar. Va servir en l'Armada Espanyola com Alcalá Galiano fins a 1960 i posteriorment va canviar el seu numeral per D-24. Va ser assignat a la 21 Esquadrilla d'Escortes. El 1983 destinat a la Zona Marítima de l'Estret.
El 15 de desembre de 1988 va ser donat de baixa i desballestat per a ferralla.

Alcalá-Galiano Pinedo, Dionisio

Dionisio Alcalá-Galiano Pinedo (Cabra, Còrdova, 8 d'octubre de 1760 - Cap de Trafalgar, 21 d'octubre de 1805) va ser un destacat marí, militar i científic espanyol, brigadier de la Real Armada espanyola, cèlebre per la seva heroica actuació i mort en la batalla de Trafalgar al comandament del navili de línia Bahama.
El 1771, als 11 anys d'edat, va ingressar en la Real Armada, amb plaça de guardiamarina. Estudiós i aplicat, amant de les ciències, es va distingir aviat com cartògraf. Molt jove va ser destinat a cooperar en la formació de les cartes marítimes, treball pel qual va sentir des de llavors particular afició i en el qual es va distingir amb gran profit de la ciència.
Va embarcar a la fragata "Júpiter" en 1776 i a l'any següent va prendre part en l'expedició que contra els portuguesos va dur a terme una esquadra al comandament del marquès de Casa Tilly, amb un cos de desembarcament a les ordres del general Pedro de Cevallos, que va tenir per resultat la presa de l'illa Santa Catarina a la costa del Brasil.
Va passar després a Montevideo i va participar en el bloqueig i rendició de la Colònia del Sagramento, ocupada pels portuguesos, com a oficial d'ordres de Gabriel de Guerra, comandant del Riu de la Plata. Va embarcar en el vaixell Sant Cristóbal i en ell va servir dos anys en aigües de l'arxipèlag de les illes Malvines, on el govern espanyol tractava de fer valer la seva sobirania una dècada després de l'expedició i al intent d'apropiació francesa a càrrec de Louis Antoine de Bougainville.
El 1778 va ascendir a alferes de fragata. De nou a Montevideo, i declarada la guerra a Gran Bretanya, es va dedicar al cors capturant a una fragata mercant enemiga. Va tornar a Cadis a bord de la fragata "Santa Bàrbara".
Durant tots aquests anys, la seva afició a les ciències li va portar a ampliar els seus coneixements, fent els estudis que per aquells anys es denominaven sublims, majors i astronòmics.
Quan finalment es va signar la pau amb Gran Bretanya, el ministeri de Marina va pensar a perfeccionar els aixecaments topogràfics de les costes d'Espanya i redactar el seu rumb. Va ser designat per a això Vicente Tofiño, perquè, amb el personal a les seves ordres a l'Observatori de Marina, portés a càrrec la comesa. Se li van assignar una fragata i un bergantí d'escàs calat que li permetés apropar-se a la costa. D'aquesta comissió, que va durar de 1783 a 1788, va formar part Galiano embarcat en la fragata "Luisa" els anys 1784 i 1785.
Aviat els seus coneixements astronòmics i hidrogràfics van tenir de nou aplicació activa, en expedició tan notable des del punt de vista mariner, com la duta a terme en 1785 pel capità de navili "Antonio de Córdova", comandant de la fragata "Santa María de la Cabeza", a l'estret de Magallanes, amb objecte, entre altres, d'experimentar si realment valia la pena escometre els seus passos, amb els vaixells de vela d'aquell temps, malgrat els huracanats vents de component oest i els forts corrents, o bé si era millor desafiar els temporals del mar obert, doblegant el cap de Hornos. Galiano va ser designat per formar part d'aquesta expedició per recomanació especial de Tofiño, per tenir fama de avantatjat en els estudis astronòmics i en el maneig dels instruments necessaris; era ja tinent de fragata.
Una altra de les expedicions hidrogràfiques en què va prendre part Galiano, va ser la que va tenir per objecte determinar la veritable posició de les illes Terceres, situades de manera imprecisa per l'oficial de la marina francesa Flerieu. La cort de Lisboa va donar tota classe de facilitats, ja que es tractava de cosa de molt interès per a la navegació. La correcció de la carta de les Açores es va disposar l'efectuessin la fragata "Santa Perpètua" i els bergantins "Vivo" i "Natalia", manat aquest darrer per Alcalá Galiano. Tofiño va ser designat cap de la petita flotilla.
Novament, Galiano es fica de ple en una expedició científica. Aquesta vegada, en la duta a terme en 1789 pel capità de navili Alejandro Malaspina, amb les corbetes "Descoberta" i "Atrevida", la primera manada per Malaspina, cap de l'expedició, i la segona per José de Bustamante i Guerra, també de la mateixa ocupació que el primer. Aquesta expedició, seguint el rastre de James Cook i Jean-François de la Pérouse, s'efectuava no només amb finalitats hidrogràfiques i astronòmics, sinó també per a estudi de la botànica i de les ciències naturals en general, a l'efecte de les quals van embarcar naturalistes i dibuixants. Un altre important objecte de l'expedició era conèixer la veritat de l'estat de les colònies espanyoles i les seves necessitats polítiques, econòmiques i militars. Galiano va treballar en l'expedició amb el seu afany acostumat i va publicar al final una interessant Memòria amb el resultat de les seves observacions astronòmiques i càlculs.
Després de doblegar el cap de Hornos en companyia de Malaspina, van recalar junts en Acapulco, on van rebre l'ordre d'efectuar una detallada exploració per comprovar o rebutjar la idea de l'existència del Pas del Nord-oest, unió entre els oceans Atlàntic i Pacífic, com havia assegurat el navegant espanyol Lorenzo Ferrer de Maldonado i també Juan de Fuca. A aquest efecte, es va proposar al virrei que els capitans de fragata Dionisio Alcalá Galiano i Cayetano Valdés deixessin l'expedició de Malaspina, prenguessin el comandament de les goletes "Subtil" i "Mexicana" i duguessin a terme un prolix reconeixement de l'estret de Juan de Fuca. Tots dos vaixells eren de molt poc calat, a propòsit per això per navegar per canals de poc fons. La "Subtil", aparellada de bergantí, i la "Mexicana", de goleta, ambdues ben proveïdes d'instruments astronòmics, antiescorbútics i d'objectes de rescat per regalar i canviar amb els indis. Com a segons anaven els tinents de navili Vernaci i Salamanca; Galiano, com a oficial més antic, manava l'expedició.
Van visitar primer el port de Nutka, on hi havia una posició i diversos vaixells espanyols. Per observacions astronòmiques van obtenir la longitud de Nutka, per referir a ella totes les altres per mitjà dels cronòmetres, i van procedir a efectuar els reconeixements ordenats lluitant amb els corrents ràpids i els forts vents encaixonats entre altes muntanyes.
Abans de retornar a Nova Espanya, va travar coneixement i amistat amb el cèlebre explorador George Vancouver. Amb ell els espanyols van canviar informació sobre els descobriments realitzats pels d'una i altra nació, i una vegada reconegudes totes les cales, amb els vaixells o amb els bots, i no havent trobat cap sortida, es van donar per acabades aquestes exploracions, demostrant-ne el caràcter apòcrif del viatge que confirmava a l'estret de Fuca com a canal d'unió entre els dos oceans.
Desarmades les goletes, Galiano va tornar a Espanya via Mèxic i Veracruz, arribant en els últims mesos de l'any 1794; havia estat ascendit a capità de navili al gener d'aquest mateix any.
Es considera a Galiano com a inventor del procediment de trobar la latitud per observació d'altura polar, d'un astre a qualsevol distància del meridià, encara que Mendoza, en l'edició de les seves taules de 1809, s'atribueixi la paternitat del procediment. Potser fos també inventor pel seu costat, però la veritat és que queda demostrat en la "Memòria" de les seves observacions de longitud i latitud publicades en 1796 que Alcalá Galiano se li va avançar.
Tracta en ella de com trobar la longitud d'un lloc per dues altures del sol observades fora del meridià; deduir-la per alguns estels en els crepuscles encara que estiguin distanciades d'ell; trobar la longitud per la distància de la lluna al sol o a un estel.
De retorn a la Cort, va obtenir l'hàbit de l'Ordre de Alcántara per cèdula real de data 5 de desembre de 1795. La fama adquirida en els seus anteriors treballs li va fer ser designat per aixecar el nou mapa topogràfic d'Espanya, una vegada signada la pau de Basilea.
Quan tots els preparatius estaven ultimats, la desgràcia en què va caure el recentment retornat Malaspina va arrossegar als que eren els seus amics, fins i tot els no complicats en la conspiració contra Godoy, que el va portar a la presó i al desterrament. Galiano va ser destinat al departament de Cadis, en el port del qual li va ser conferit el comandament del navili Vencedor. El tractat de Sant Ildefons va renovar l'aliança amb França el 18 d'agost de 1796. Això va portar al intent de bombardeig de l'esquadra de Nelson a Cadis, en defensa de la qual Galiano va prendre part principal i decisiva, al comandament d'algunes de les famoses "canoneres".
En 1798 Galiano és comandant del navili "San Fulgencio" i amb ell, en una nit tempestuosa, força el bloqueig de Cadis que mantenien els anglesos, realitzant un viatge a Amèrica a la recerca de cabals que estava tan necessitada la Hisenda règia. Als 28 dies de la sortida va arribar a Cartagena d'Índies, continuant després a Veracruz. D'allí, va tornar a Espanya amb diversos vaixells, passant abans per l'Havana on van quedar les fragates "Juno" i "Anfitrite". Componien la seva divisió els navilis de línia "San Fulgenci" i "San Ildefonso", així com les fragates "Esmeralda", "Clara" i "Medea". Va aconseguir entrar en Santoña malgrat la persecució que li van fer objecte els britànics. Per burlar-los va remuntar a guanyar latitud fins a prop dels bancs de Terranova. Va portar un total de set milions de duros (monedes de vuit reals) i diversos productes colonials.
El bon èxit de l'expedició va fer que es pensés a repetir-la i per a això va passar Galiano a Ferrol i sense veure als seus, es va disposar a tornar a Amèrica en el navili "San Pedro de Alcántara", el comandament del qual havia pres. A l'anada va burlar als seus perseguidors, però no així a la volta, doncs havent entrat a l'Havana procedent de Veracruz com la vegada anterior, quan va arribar l'hora de sortir va trobar vents contraris, a més de les forces britàniques esperant-li en superior nombre. A l'Havana el va sorprendre la Pau de Amiens. Després de signada aquesta, es va encomanar a Galiano la portada de la segona remesa de plata, que va venir a Espanya.
Al seu retorn a Cadis li va ser conferit el comandament del navili "Bahama" de 74 canons: El vaixell formava part d'una esquadra que havia d'anar a Nàpols a buscar a la futura princesa d'Astúries, però les noces amb el príncep Ferran es va ajornar i l'esquadra va entrar a Alger en visita de mires diplomàtiques. El "Bahama", amb la fragata "Savina", es va destacar per desembarcar una comissió relacionada amb el mateix assumpte. L'esquadra va passar seguidament a Cartagena i allí el "Bahama" va ser incorporat a l'esquadra del marquès del Socorro destinada a anar a Nàpols a buscar a la princesa María Antonia de Borbó, promesa del Príncep d'Astúries, que posteriorment governaria com Ferran VII.
Amb motiu de les noces dels Prínceps es van concedir moltes mercès i va ascendir Galiano a brigadier, no quedant content per considerar que no ho havia de rebre com a mercè entre les conferides a molts, allò que en justícia li corresponia.
Va manifestar el seu disgust a Manuel Godoy i poc després se li va comunicar que S. M. concedia al seu fill la gràcia d'alferes de fragata, amb el privilegi que anés educat precisament a les ordres del seu propi pare; però Galiano, que tenia altres plans pel que fa al seu fill, no va acceptar aquesta gràcia altament honrosa.
Estant a Nàpols, on van portar als prínceps d'aquell regne, Galiano va transbordar a la fragata Soledad, amb ordre de dirigir-se als mars de Grècia i Turquia i aixecar les cartes del Mediterrani Oriental, dels paratges del qual no hi havia llavors a Europa més que una mala carta britànica amb errors cabdals, fins en les latituds de les illes i esculls que les formen. Entre ells va navegar en el mes de desembre sense haver tingut una avaria; va marcar i va situar astronòmicament totes aquelles illes i illots i va continuar el seu camí fins a Buyukderé i embocadura del mar Negre.
Durant aquesta memorable campanya va merèixer el respecte i consideració, així de les autoritats turques dels països que va recórrer, com dels representants i comandants estrangers amb els qui es va trobar, tant a Constantinoble com a Atenes, que també va visitar, i en tots els ports del Mediterrani oriental on va estar. Després de visitar el golf de Lepant, va emprendre la tornada costejant l'Àsia Menor i les costes d'Àfrica del Nord, situant illes i altres accidents hidrogràfics. Va acabar els seus treballs en el cap de Bon, entrant a Tunísia per comprovar la marxa dels cronòmetres. De retorn a Espanya, va formar la carta d'aquells paratges amb summe mestratge, viatjant a aquest efecte a Madrid anomenat per real ordre.
Una altra real ordre el bandejava de la cort amb destinació a Cadis, on va rematar els seus treballs, sense que se li haguessin donat les gràcies. El 16 de setembre de 1805 estava a Cadis ocupat a escriure la relació del viatge, que no havia pogut acabar a la capital.
Com que des del 12 de desembre de 1804 existia estat de guerra amb el Regne Unit, per l'agressió injustificada duta a terme contra quatre fragates espanyoles a l'altura del cap de Santa María, s'havia conferit a Galiano el comandament del navili "Santa Ana", de 112 canons, del que després va ser rellevat, per ocupar-se completament "a l'acompliment dels treballs relatius a la seva expedició en què havia estat empleat en el Mediterrani, acabant per fi la "Relació".
Quan van començar els armaments en el departament de Cadis amb tota intensitat, Galiano es va dirigir al Príncep de la Pau, pregant-li li conferís una destinació que pogués servir a la seva Pàtria amb les armes. Se li va donar el comandament del navili Gloriós, que va permutar pel Sant Leandro, i a la fi de maig va prendre de nou el comandament del "Bahama". L'esquadra combinada va entrar a Cadis després de l'expedició contra la Martinica, i les forces del general Álava que estaven de reserva van quedar a les ordres de Federico Gravina.
La feble esquadra bloquejadora de Cuthbert Collingwood es va anar reforçant més i més. Galiano es va oferir de nou per forçar el bloqueig i anar a Amèrica a la recerca de cabals.
Ordenada per Napoleó a Villeneuve la sortida de l'esquadra, es va convocar a bord del vaixell almirall un consell de guerra al que van assistir Churruca i Galiano com a únics brigadieres, el segon en qualitat de comandant del Cos de Pilots.
Al refutar l'opinió general dels espanyols, exposada pel major general Escaño, de ser contraris a la sortida sense esperar un debilitament dels britànics, el contraalmirall Magón es va expressar de manera ben inconvenient. Galiano, de caràcter vehement, li va replicar amb mals modes, arribant al punt de témer-se un duel entre tots dos.
Galiano havia acompanyat a la seva família dos dies abans a Chiclana, amb el pensament de tornar aviat, doncs era cosa decidida que l'esquadra no sortiria. No obstant això, d'improvís, en la matinada del 19 d'octubre va sortir el "Bahama" formant part d'una divisió avançada manada per Magón.
Ja fora tota l'esquadra, el "Bahama" formava part de la segona divisió de l'esquadra d'observació manada per Gravina. El matí del 21 va quedar en la línia a rereguarda, entre el Plutó i el Aigle, tots dos francesos.
Galiano pressentia el dur cop que anava a rebre Espanya en la seva Armada i estava resolt a perir amb honor. Dirigint-se al guardiamarina Butrón, el seu parent, i assenyalant-li la bandera, li va dir: "Cuida de no arriar-la encara que t'ho manin, perquè cap Galiano es rendeix i cap Butrón ha de fer-ho".
El "Bahama" es va batre heroicament amb dos navilis enemics i en algun moment amb tres. En l'enèrgica defensa que Galiano va realitzar del seu vaixell, va rebre primer una contusió en la cama a conseqüència d'un tret que li va doblegar el sabre. Després una estella a la cara que li va fer perdre molta sang, negant-se a deixar el seu lloc. Una altra bala li va arrabassar les ulleres de distància de les mans i, finalment, un projectil de canó de mig calibre li va destrossar el cap llevant-li la vida.
Desarborat el vaixell i tot cobert de cadàvers, el tinent de navili en qui va recaure el comandament, jutjant tota resistència inútil i trobant-se ja el navili mancat de tot poder combatiu, va ordenar arriar la bandera, cosa que no va haver de fer el guardamarina Butrón, que ja havia estat ferit greument. El furiós temporal que va seguir al combat va llançar al "Bahama" contra la costa.
Va rebre sepultura en la mar i el seu record és perpetuat en el Panteó de Marins Il·lustres amb una làpida, col·locada en la tercera capella de l'oest, que diu el següent: "A la memoria del Brigadier de la Armada Don Dionisio Alcalá Galiano, muerto gloriosamente sobre el navío de su mando el Bahama en el combate de Trafalgar el 21 de octubre de 1805".

alcalímetre

Instrument que s'utilitza per valorar la quantitat d'àlcali continguda en una dissolució alcalina.

alcalinitat

Nombre de mil·liequivalents de hidrogenions que són neutralitzats per 1 Kg d'aigua de mar a 20ºC quan s'afegeix un excés d'àcid.

alcalinitat

L'alcalinitat es una mesura de la capacitat d'un solució per neutralitzar els àcids tals punts d'equivalència del carbono o el bicarbonat.
Aquesta està molt relacionada amb la capacitat de neutralització acidesa d'una solució, i molt sovint s'utilitza aquest terme incorrectament per a referir-s'hi.
La capacitat de neutralització àcida es refereix a la combinació de la solució i els sòlids (ex., matèria en suspensió, o sòlids aqüífers), i en alguns casos la contribució dels sòlids pot dominar la CNA (p.ex., amb els minerals carbonats).
L'alcalinitat és igual a la suma estequiomètrica de les bases en solució.
En el medi natural, l'alcalinitat de bicarbonats acostuma a representar la major part d'aquesta a causa de l'habitual presència i dissolució de roques carbonatades i del diòxid de carboni de l'atmosfera.
L'alcalinitat és igual a la summa estequiomètrica dels basis en solució.
En el medi natural, l'alcalinitat de bicarbonats acostuma a representar la major part d'aquesta a causa de l'habitual presència i dissolució de roques carbonatades i del diòxid de carboni de l'atmosfera.
Altres components naturals també hi contribueixen, com llaura els borats, hidròxids, fosfats, silicats, nitrats, amoníac dissolt, els bases conjugades d'àcids orgànics i els sulfurs.
L'alcalinitat normalment és mesura en mEq/l (mil·liequivalents per litre).

alcalins

Hidrocarburs saturats formats per cadenes lineals o ramificades d'àtoms de carboni tetraèdric a les quals únicament enllaçada amb hidrogen.
Se'ls denomina també parafines i isoparafines respectivament per la seva petita reactivitats química, sent els constituents principals del gas natural i del petroli.
A 25º C i pressió atmosfèrica són gasos els alcans de fins a cinc àtoms de carboni, de cinc a divuit són líquids i a partir de divuit són sòlids.
Els isoalcans són lleugerament més volàtils que els n-alcans.

Alcántara Fernández, José

José Alcántara Fernández, (Va néixer a Ferrol el 5 Desembre de 1884 i mort a Marín el 2 de febrer de 1963 (78 anys)), va ser un empresari i polític espanyol.
Va cursar estudis d'Intendent Mercantil. Va passar temporades a Montpeller, França i Kent, Regne Unit, perfeccionant els idiomes. Va ser agent de duanes i consignatari de vaixells; president del consell d'Administració de J. Alcántara S.A.; conseller fundador de la Companyia General de Carbons S.A. i de la Vidriera Gallega, en Rande. A l'acabar la dictadura de Primo de Rivera va ser triat alcalde de Marín a l'abril de 1930 militant en l'ORGA, fins a les eleccions municipals d'abril de 19312 Amb la revolta de el 18 de juliol de 1936 va ser nomenat de nou alcalde de Marín, cessant en 1938. va ser diputat provincial.

Alcàntara Penya i Nicolau, Pere

Pere d'Alcàntara Penya i Nicolau (Palma,1823-1906) va ser un home polifacètic que va exercir d'advocat, pintor, delineant, periodista, professor de matemàtiques, músic, mestre de fortificacions militars, urbanista, astrònom, cartògraf i escriptor, entre d'altres dedicacions, resultat dels seus múltiples interessos.
- Biografia. Després d'estudiar Dret a Barcelona i Madrid, on es llicencià el 1849, tornà a Mallorca, on desplegà una intensa activitat professional, intel·lectual i artística
Intervingué al llarg de molts anys en la vida pública i cultural de Mallorca: El 1856 ingressà a l'Acadèmia Provincial de Belles Arts, on impartí classes. El 1862, fundà l'Ateneu Industrial, per difondre l'ensenyament tècnic entre el sector obrer. El 1869 l'Ajuntament de Palma el nomenà cronista general de Mallorca. Col·laborà en tota mena de publicacions, com la Revista Balear, el Museo Balear, El Palmesano, La Roqueta i L'Ignorància, que dirigí entre 1881 i 1883. Col·laborà amb Antoni M. Alcover, a qui donà suport en el projecte i gestació del Diccionari. Fou membre de la Societat Astronòmica de París i establí relació amb l'astrònom francès Camille Flammarion, a qui transmetia les observacions fetes des de l'observatori instal·lat al colomar de casa seva. Formà part de la Societat Arqueològica Lul·liana, que contribuí a fundar i que actualment conserva el seu llegat.
- Obra. En la vessant tècnica, dissenyà un pla d'eixample de Palma, que s'executà parcialment a la barriada de Santa Catalina, un projecte de ferrocarril de Felanitx a Portocolom, elaborà un bon nombre de plànols topogràfics de Palma i parcel·laris cadastrals d'alguns municipis de Mallorca -com Artà, Manacor, Montuïri i Petra-, projectà i dirigí per a l'exèrcit la construcció a Palma del Quarter d'Intendència al solar de l'antic Convent dels Agustins, del Quarter del Carme (1885) i de l'Hospital militar de Santa Margalida (1878), així com l'Hospital de Felanitx (1900) o les esglésies de Sant Alfons de Felanitx (1878) i Sant Felip Neri de Porreres (1886).
Pel que fa a la literatura, fou el millor dramaturg mallorquí de la Renaixença: El cordó de la vila i La pesta groga són les seves obres més conegudes. En poesia conreà generalment el costumisme dialectal, però també la lírica intimista i també el floralisme romàntic en una llengua més arcaïtzant: la seva obra més coneguda i divulgada és el poema Sa Colcada, amb què obtingué un accèssit als Jocs Florals de Barcelona (1862), certamen en què fou premiat també els anys 1867, 1868, 1871 i 1872. En l'àmbit de la narrativa, els seus Cuentos mallorquins són considerats un precedent de les Rondaies Mallorquines d'en Jordi des Racó. La seva és una literatura popular feta d'ingenuïtat i senzillesa, amb un instint còmic apacible, que recull la llengua del país i la dignifica. I és capaç de superar una visió de la llengua inicialment localista, pròpia del seu temps.

alcàsser

Part de la superestructura o coberta superior de popa o mitja eslora d'una embarcació. En els velers està compresa entre els pals major i messana, o entre el pal major i la toldilla. Si l'alcàsser es troba més cap al centre s'anomena alcàsser central, i si està més a popa s'anomena alcàsser de popa. En altres èpoques, al alcàsser de popa si situava la canya del timó i muntaven guàrdia els oficials.

alcàsser

També es denomina plaça d'armes.

Alcazaba y Sotomayor, Simón de

Simón de Alcazaba y Sotomayor (Portugal, 1470 - Chubut, Argentina, 1535) fou un navegant i explorador portuguès al servei de la Corona espanyola, fundant el primer assentament europeu en territori de l'actual Argentina, un any abans que Pedro de Mendoza intentés la primera fundació de Buenos Aires.
Va entrar al Servei dels Habsburg des de 1522. Per la Capitulació de Toledo, signada per la reina consort Isabel de Portugal, esposa de Carles V, el 26 de juliol de 1529, es va concedir a Francisco Pizarro 200 llegües cap al sud des de la desembocadura del riu Santiago (1° 20? N a 9° 57? S) per constituir la governació de Nova Castella. Des del paral·lel en el qual acabava la jurisdicció donada a Pizarro se li atorgaven a Simón de Alcazaba y Sotomayor unes altres 200 llegües cap al sud (fins als 21° 6,5? S), nomenant-lo governador, capità general, adelantado i agutzil major de la governació de Nova Lleó. Amb tot, Alcazaba y Sotomayor no va poder realitzar l'expedició i el rei va projectar entre 1530 i 1531 lliurar els territoris, de Chincha fins a l'estret de Magallanes, a la família Fugger, d'Alemanya.
El 4 maig de 1534 Carles V va ampliar els territoris atorgats a Pizarro, estenent-los unes altres 70 llegües cap al sud, en territoris adjudicats a Alcazaba y Sotomayor, fins arribart aproximadament als 14° S.
El 21 maig 1534 el rei va signar tres noves capitulacions per explorar i ocupar les terres americanes, establint províncies o governacions de 200 llegües d'extensió nord-sud. Entre aquestes hi havia la Governació de Nova Lleó, atorgada a Simón de Alcazaba y Sotomayor, que anava de l'oceà Atlàntic al Pacífic, al sud del paral·lel 35° S fins als 48° 22,25' S.
Alcazaba va salpar del port de Sanlúcar de Barrameda el 21 de setembre de 1534 al comandament d'una expedició formada per 250 homes en dues naus, la que ell mateix comandava, "Madre de Dios", i la "San Pedro", que duia com a capità a Rodrigo Martínez.
A principis de 1535 arribaren a l'estret de Magallanes amb la idea de creuar-lo fins al Pacífic, però el mal temps els ho impedí. L'expedició retorna cap al nord vorejant la costa de l'Atlàntic, i el 9 de març de 1535 Alcazaba funda a la Caleta Hornos, de la Badia Gil, 29 quilòmetres al sud de l'actual localitat de Camarones, a la província del Chubut, el "Puerto de los Leones".
Alcazaba i diversos dels seus homes més lleials van morir en un motí que va tenir lloc en territoris de l'actual província del Chubut.

Alcega, Juan de

Juan de Alcega (segle XVI) fou un sastre basc conegut per haver difós el us de la geometria en l'ofici de la sastreria.
Res es coneix de la seva vida. Sabem que era guipuscoà (probablement d'Hondarribia) i que va tenir forces dificultats per publicar el seu llibre degut a l'oposició dels gremis medievals, perquè desvelava els secrets del seu ofici. Però només coneixem aquestes dades perquè les explica ell mateix en el seu llibre.
El 1580 va publicar a Madrid el llibre titulat "Libro de Geometria, Practica y Traça". El qual trata de lo tocante al officio de sastre para saber pedir el paño, seda o otra tela que sera menester para mucho genero de vestidos, ansi de hombres como de mujeres, y para saber como se an de cortar los tales vestidos, con otros muchos secretos y curiosidades tocantes a este arte, i que es va reeditar el 1589. El llibre és un clar exemple de l'aplicació de les matemàtiques a la tecnologia. També ha estat font d'estudis filològics, tant per la seva terminologia com pel coneixement de la moda de la seva època.

Alcesties

Alcestis fou el fill del riu-déu sicilià Crimís i d'una dona troiana anomenada Egesta o Segesta que fou enviada pel seu pare Hípotes o Ipsostratos per evitar ser devorada pels monstres que abundaven a Troia des que els troians havien rebutjar fer ofrenes a Posidó i Apol·lo per agrair la construcció de les muralles de la ciutat. La ciutat de Segesta fou fundada per la dona.
Dionis dona una altra versió: Un príncep de Troia en lluita contra Laomedon va donar les seves filles a uns comerciants per portar-les lluny de la ciutat; un noble troià va embarcar amb ells i es va casar amb una de les noies a Sicília, la qual va tenir un fill de nom Egestos. Aquest va tornar més tard a Troia en temps de Príam i va prendre part a la guerra i després va tornar a Sicília on es va construir una ciutat amb el seu nom.

Alchiba

Alchiba o Alchita és el nom de l'estrella de magnitud aparent +4,00 i només la cinquena més brillant de la constel·lació de Corvus, malgrat tenir la denominació de Bayer alfa. El seu nom prové de la paraula àrab i significa "la botiga", entenent com habitatge.
Alchiba és una estrella groga de tipus espectral F0 propera al Sistema Solar, a 48,2 anys llum de distància, amb una temperatura efectiva de ~ 7.000 K. No tan diferent del Sol, la seva massa és només un 20% més gran que la del mateix, sent la seva lluminositat 4 vegades major que la lluminositat solar. El seu ràdio és un 67% més gran que el del Sol i gira sobre si mateixa amb una velocitat de rotació projectada de 23,5 km/s, donant lloc a un període de rotació igual o inferior a 3,6 dies. Antigament catalogada com gegant, avui se la considera un estel de la seqüència principal o, de fet, gairebé un estel subnana, doncs la seva brillantor és inferior a altres estrelles del seva classe. Aquesta classe d'estrelles són massa calents per la seva temperatura, resultat de la seva baix contingut en metalls. Encara Alchiba no és una subnana clàssica, el seu contingut en ferro és només el 25% del solar. La seva edat s'estima en 400 milions d'anys.
Se sospita que Alchiba pot ser una binària espectroscòpica, encara que de moment la seva duplicitat no ha estat confirmada.

Alcibíades

Alcibíades, fou un general i polític atenès. Era fill de Clínies d'Atenes i nebot de Pèricles.
Va néixer a Atenes vers el 450 a.C. Clínies era un suposat descendent de Eurísaces, fill de Àiax el Gran i a través d'ell de Zeus. La seva mare, Deinòmaca, fou filla de Megacles, cap de la casa dels Alcmeònides. El seu avi Alcibíades havia participat en l'expulsió dels Pisistràtides i la seva mare descendia de Clístenes, l'amic del poble. El nom Alcibíades era d'origen lacònic i venia d'una família espartana a la qual estava unida la família de Alcibíades per llaços d'hospitalitat.
El seu pare va servir a la guerra amb Pèrsia, es va distingir a la batalla de Artèmision i va morir a la batalla de Queronea (447 a.C), i ell va quedar al càrrec d'un germà petit i va deixar la tutoria que sobre ell exercia Pèricles. Va tenir com instructor el traci Zòfiros.
Durant la guerra, a la darrera campanya de Potidea, el 429 a.C, va servir fora d'Atenes. Com que la llei atenesa deia que els joves de menys de 20 anys no podien servir fora de l'Àtica, això vol dir que va haver de néixer com a molt tard el 449 a.C i probablement abans, si també va servir a la campanya del 432 a.C.
Va entrar en possessió de la fortuna familiar als 18 anys. Es va casar (abans del 424 a.C) amb Hiparetes, la filla (o germana) de Hippònicos, cap d'una família de la noblesa (mort el 424 a.C). Va donar sempre mostres de determinació i inflexibilitat.

Alcides

Alcides fou un militar espartà que va viure al segle V aC. L'any 428 aC va ser nomenat cap de la flota (navarc) de la Lliga del Peloponès enviada a Lesbos, en ajut de Mitilene, assetjada pels atenencs. Mitilene es va rendir set dies abans de l'arribada dels espartans, i Alcides va decidir de tornar a Esparta sense intentar recuperar la ciutat o atacar algun punt de la costa de Jònia, encara que això se li havia recomanat.
Mentre baixava per la costa va capturar molts vaixells enemics i va matar molts atenencs o els seus aliats. Va arribar a Efes i de allí va sortir cap Esparta tan de pressa com va poder, perquè era perseguit per la flota atenenca dirigida per Paques, que el va empaitar fins a Patmos, segons diu Tucídides.
Després de rebre reforços, Alcides va anar a Còrcira l'any 427 aC, i quan els atenencs i la gent de Còrcira van sortir del port per atacar-lo, els va derrotar i va desembarcar a l'illa, però assabentat que una flota atenenca molt forta es dirigia cap allí, va reembarcar i es va dirigir cap al Peloponès.
El 426 aC fou un dels caps de la colònia lacedemònia establerta a Heraclea Traquínia, prop de les Termòpiles.

Alció

És la segona filla del déu del vent, Èol.
Després de la mort del seu marit, Ceys, en un naufragi, el seu pesar era tal que es va llançar a l'oceà i es va convertir en un martí pescador.
En el seu honor, Zeus va prohibir als vents bufar durant set dies abans i set després del solstici d'hivern.

Alció

Es l'estrella mes brillant del grup de les Plèiades pertanyent a la constel·lació del Taure.

alcista

Se'n diu de la persona que espera preus més alts.
Ser alcista al mercat és comprar contractes contínuament en gran escala.
Una notícia es considera alcista quan tendeix a elevar els preus.

Alcor

Estrella poc brillant pertanyent a l'Óssa Major, que forma, juntament amb Mizar, un sistema doble visible a simple vista.

Alcocer, Hernando de

Hernando (O Sando) d'Alcocer, va ser un conqueridor espanyol que va néixer a Puebla de Alcocer (Badajoz) cap a 1510, era fill de Pedro González de Alcocer i d'Isabel González. Com en el seu temps les aspiracions socioeconòmiques de la joventut extremenya estaven orientades cap a les terres del Nou Món; i desitjant Alcocer canviar d'horitzons, sol·licitava el permís oficial per embarcar-se cap Índies. El 28 de juny de 1528, obtenia llicència de la Casa de Contractació de Sevilla per traslladar-se a Santo Domingo (República Dominicana).
La part continental sud-americana de la zona del mar Carib, coneguda llavors com Terra Ferma, (pel que fa a l'actual territori veneçolà) durant els primers anys de segle XVI, aquesta comarca era visitada per esclavistes. Davant els abusos comesos, les autoritats hispanes de Sant Diumenge van prendre cartes en l'assumpte i a partir de 1525 Joan de Ampíes seria l'encarregat de protegir els indis de litoral occidental veneçolà i de les illes adjacents d'Aruba, Bonaire i Curaçao.
Però com les estructures sociopolítiques modificaven les traces territorials, poc temps duraria la pau i la tranquil·litat en aquells contorns que governava Ampíes, perquè part de la comarca que avui conforma el territori veneçolà, seria cedida per Carlos I d'Espanya als Welser d'Augsburg, per certs compromisos prestataris entre el rei i els banquers germans. Aquests, després de signar les corresponents capitulacions, manaven als seus governadors perquè comencessin l'exploració i explotació del territori, conegut llavors com la Província de Veneçuela.
Durant el temps en què es produïen allò canvis, l'extremeny Hernando d'Alcocer havia arribat a Santo Domingo a la fi de 1528 i s'enrolava en l'expedició que a el comandament de l'governador alemany Ambrosio Alfinger es prestava a explorar la concessió territorial cedida als germans. El 24 de febrer de 1529, a el comandament de 274 soldats espanyols (molts amb les seves dones i fills), arribava Alfinger a Santa Ana de Cor (Veneçuela) per fer-se càrrec de la concessió i començar l'exploració del territori assignat als Welser.
Després dels preparatius necessaris, a l'agost de 1529, Alfinger i els seus homes emprenien llargues expedicions cap al Llac de Maracaibo i posteriorment a nord de l'actual Colòmbia. A la segona sortida expedicionaria, des de les Serres Nevades de Santa Marta, pugen seguint el curs del riu Magdalena, i en el territori dels "pacabueyes" pròxim a les aiguamolls de la Zapatosa, Alfinger decideix enviar a Santa Ana de Cor 110 quilos de or que, amb enganys o per força, havien obtingut dels indis d'aquelles regions colombianes.
Com aquella riquesa obtinguda calia treure-la de l'entorn, per transportar la càrrega aurífera, Alfinger mana a el capità Iñigo de Vasconia a el comandament de 25 soldats per portar-la fins a Santa Ana de Cor, que era la base de les seves operacions. Després d'un cúmul d'avatars i penalitats, els soldats de Vasconia es perden per aquelles intricades i fragosas regions muntanyenques, i de fam o flechados pels indis de les comarques travessades, van morint en el camí de tornada. Però els pocs que queden de l'expedició, abans de morir decideixen enterrar l'or a el costat d'un frondós arbre.
Tornant a la partida d'Iñigo de Vasconia, el trujillano Francisco Martínez Vegaso, és l'únic component que aconsegueix salvar-se de morir perquè estant en les últimes, els indis d'un poblat, apenadament ho recullen i li salven la vida. En agraïment als seus protectors, o obligat per la seva situació, es quedarà gairebé tres anys com a esclau entre els indis que l'han salvat. Però aquest Martín és massa espavilat i ha entès que ha de adaptar-se a les situacions que l'atzar li depara. Aguanta, transigeix ... i, a més d'esdevenir un astut i respectat guerrer, aconseguirà casar-se amb la filla de l'cacic de la tribu que l'ha salvat.

Alcyone

Alcíone, Alcyone o Alcyon, és un sistema estel·lar en la constel·lació Taure. És l'estrella més brillant del cúmul obert de les Plèiades, el cúmul és de jove formació i amb una edat aproximada de 100 milions d'anys. La seva magnitud aparent és de +2,85 i es troba a uns 440 anys llum de distància de la Terra.
Alcyone és el membre més brillant del proper cúmul obert de les Plèiades. Hi ha un nombre d'estrelles més febles molt properes a ella, totes probablement són també membres del mateix cúmul. El Catàleg de Components d'Estrelles Dobles i Múltiples enumera tres companyes: B és 24 Tau, un estel A0 de la seqüència principal amb magnitud 6.28 a 117 segons d'arc de distància; C és V647 Tau, un estel variable ? Sct; i D és un estel F3 de la seqüència principal amb magnitud 9.15. V647 Tau varia amb magnitud de +8.25 a +8.30 a 67.8 minuts.
El Catàleg d'Estrelles Dobles Washington enumera quatre companyes, totes més febles que la 11a magnitud, i també descriu la component D com la pròpia doble amb dos components gairebé igualment separades per 0,30 segons d'arc.
L'estrella principal, Alcyone A, consisteix en tres components; la més brillant és un estel gegant de tipus-B. La companya més propera té una massa molt baixa i està a menys d'1 mil·lisegon d'arc de distància, amb un període orbital de poc més de quatre dies. L'altra estrella és aproximadament la meitat de la massa de la gegant i estan separades 0,031 segons d'arc, similar a la distància entre el Sol i Júpiter, orbitant en aproximadament 830 dies.
Alcíone és un estel múltiple la component principal, Alcíone A, té una lluminositat 2.400 vegades major que la lluminositat solar i una temperatura superficial de prop de 13.000 K. És, al seu torn, una binària eclipsant composta per dues estrelles gegants de tipus espectral B separades 0,031 segons d'arc. La gran velocitat de rotació de Alcíone Amés de 200 km/s, provoca que surti acomiadat gas des de la seva equador, formant un disc al voltant de l'estrella, sent Alcíone A un estel Be.
Entorn de Alcíone A hi ha tres companyes estel·lars. Alcíone B i Alcíone C són dues estrelles blanques de tipus espectral A0V i magnitud 8, separades de l'estrella principal 117 i 181 segons d'arc respectivament. Alcíone C és una variable Delta Scuti, la lluentor oscil·la entre magnitud +8,25 i +8,30 en un període de 1,13 hores. La tercera acompanyant, Alcíone D, és un estel de la seqüència principal de tipus F2 de magnitud +8,7 separada 191 segons d'arc de la component A.

Alcyone 2

El "Alcyone 2" és un vaixell oceanogràfic operat per la Societat Cousteau, rep el seu nom per Alcíone, filla del déu Èol.
Va ser creat com a vaixell de proves per a un nou sistema de propulsió marítima, la turbo vela.
El "Alcyone" està equipat amb dos d'aquestes inusuals veles, que són utilitzades per augmentar la propulsió que li proporcionen els seus motors dièsel.
Des de l'enfonsament accidental del "Calypso", el "Alcyone" ha estat el vaixell per a expedicions de la Societat Cousteau.

Aldana, Lorenzo de

Lorenzo de Aldana (¿-1557). Conqueridor espanyol nascut a Extremadura (es desconeixen la data i el lloc exactes) i mort a Arequipa, en 1557. Va conquerir per a Espanya el Perú, i va ser enviat per Francisco de Pizarro per sotmetre a Sebastián de Belalcázar. Va fundar la ciutat de Pastura, en l'actual Colòmbia.
Lorenzo de Aldana va arribar a Amèrica amb les hosts pizarristas; va realitzar empreses excel·lents en la conquesta del Perú, per les que va merèixer la confiança de Pizarro. Quan aquest últim va saber que Belalcázar havia desobeït les seves ordres en penetrar pel nord de Quito cap a Colòmbia, va manar a Aldana amb el títol de jutge comissionat per capturar-lo i tornar a Lima. Aldana va seguir les seves petjades i va arribar a Popayán, ciutat fundada per Belalcázar, on hi havia un governador interí nomenat per ell mateix, Francisco García de Tovar (1538 - 1539). La ciutat patia fam i epidèmies i contemplava el despoblament dels seus camps. Aldana va presentar el seu títol però no va poder tenir notícies de Belalcázar fins que va arribar Joan de Cabrera amb la nova que havia participat en la fundació de Bogotà i havia emprès després viatge a Espanya en companyia de Gonzalo Jiménez de Quesada i Nicolau de Federmann. Aldana va presentar llavors una credencial de Pizarro que l'autoritzava a encarregar-se del govern de Popayán, el que va aconseguir sense cap problema. Després de confirmar als capitans en els seus càrrecs, es va dirigir a Cali amb Jorge Robledo, a qui va ordenar explorar les terres de Anserma i va autoritzar després a fundar algunes poblacions. Aldana va afermar el govern de Popayán i va emprendre després la tornada a Quito, per informar degudament a Pizarro. En arribar a les Pastures, va considerar convenient fundar una població que servís d'enllaç entre les noves poblacions del sud de Colòmbia (Popayán i Cali) i Quito. A finals de 1539 va erigir en el lloc de Guacanquer la vila de Villaviciosa de Pastura o Sant Joan de Pastura, com va assenyalar el cronista Cieza de Lleó, dins el territori dels indis quillazinga. El capità Pedro de Puelles la va traslladar al seu emplaçament actual l'any següent. No es coneix l'acta fundacional, si és que va arribar a existir. Els primers llibres capitulars de Pastura són de 1560. Aldana va tornar al Perú i s'avecindó a Arequipa, on va morir en 1557. Constitueix un cas insòlit de conqueridor, ja que com va morir sense hereus va instituir que els seus béns passessin als indis que li havien tocat en repartiment.

Aldea Fonseca, Juan de Dios

Juan de Dios Aldea Fonseca (Chillán, Xile 24 de maig de 1853 - Iquique, Xile - 24 maig de 1879) marí xilè. En el context de la Guerra del Pacífic, va participar com Sergent 2° a bord de la Corbeta "Esmeralda" en el Combat naval de Iquique, al qual va morir.
Al costat de Arturo Prat i Ignacio Serrano, és considerat un dels màxims herois navals de la Història de Xile.
Va néixer a Chillán en 1853. Fill del professor senyor José Manuel Aldea i de donya Úrsula Fonseca. Per ascendència paterna, tenia un parentiu proper amb el ministre de govern del general Bernardo O`Higgins Riquelme, el senyor José Antonio Rodríguez Aldea.
La seva infantesa va transcórrer a Santiago, al costat dels seus avis paterns, Juan de Dios Aldea i Maria Antonieta Contreras. Als 8 anys d'edat va ser portat pel seu pare a l'escola franciscana de Chillán, que ell dirigia, on es va distingir per la seva excel·lent cal·ligrafia i el seu manifest interès pels exercicis militars.
Aquest interès infantil maduraria amb força a Juan de Dios durant la seva joventut, el que culminaria en l'enrolament, als 19 anys d'edat, com a soldat voluntari a la Comissió de Enganxi del Batalló d'Artilleria de Marina, amb seu a Valparaíso.
Seria en aquesta mateixa ciutat on, a més d'iniciar la seva carrera naval, es casaria amb Remigia Segòvia, amb la qual tindria un hijo.
El seu amor a la pàtria i a les armes era una qüestió heretada. El diari "La Discussió de Chillán" quan es refereix als homes de la família Aldea, assenyala que majoritàriament han estat homes d'armes. En efecte, molts d'aquests Aldea, valerosos guerrers, dignes predecessors de l'heroi de la Maragda, van lliurar les seves vides en els camps de batalla. Bé es podria afirmar que per al sergent Aldea no es tractava més que d'una vocació irresistible.
Com soldat voluntari del Batalló d'Artilleria de Marina, existent a Valparaíso, va romandre en la Primera Companyia d'aquest Batalló, fins a març de 1874. A l'abril d'aquest any va ser enviat en comissió a Valdivia. L'11 de maig de 1874 va ascendir a Cap 2n. Va romandre en la Primera Companyia fins a juny de 1877, amb excepció d'una comissió del servei a Punta Arenas durant juny i juliol de 1875.
L'1 de gener de 1876 va ascendir a Cap 1º i un any després, l'1 de gener de 1877 va ascendir a sergent 2º. Al juny de 1877 es va embarcar en la corbeta "Esmeralda" i va salpar amb el seu vaixell a recórrer el litoral, tornant a Valparaíso al novembre del mateix any.
Al febrer de 1878 va ser transbordat al pontó "Thalaba" en el qual va romandre fins al març. A l'abril va tornar a la Primera Companyia del Batalló d'Artilleria de Marina. A l'octubre va tornar a pontó "Thalaba" per dos mesos i després va tornar a la seva Companyia, sent assignat a la Guàrdia de la Intendència de Valparaíso.
Declarada la guerra contra Perú i Bolívia, a l'abril de 1879, va ser transbordat a la corbeta "Esmeralda", la pitjor embarcació de l'esquadra xilena i que es pensava seria utilitzada (al costat de la "Covadonga" a càrrec de Carlos Condell) només per realitzar la guàrdia del bloqueig al port peruà, mentre que la resta de l'esquadra, sota el comandament de l'Almirall Juan Williams Rebolledo, emprenia viatge al Callao a enfrontar-se amb les naus peruanes.
Aquest enfrontament no va poder dur a terme, ja que durant el viatge les dues esquadres es van creuar sense veure, permetent que a la matinada del 21 de maig de 1879, el monitor peruà Huáscar i la fragata blindada Independència, arribessin a Iquique i ataquessin a les naus xilenes .2 en donar-se l'alarma de l'albirament, Llogaret va cobrir el seu lloc de combat al costat del comandant Arturo Prat. Allà va escoltar la immortal arenga de Prat als homes de la Esmeralda: "Nois, la contesa és desigual. Mai s'ha arriat la nostra bandera davant l'enemic i espero que no sigui aquesta l'ocasió de fer-ho. Per la meva banda, us asseguro que mentre jo visqui, aquesta bandera flamejarà al seu lloc i si jo moro, els meus oficials sabran complir el seu deure ... VISCA XILE !!! "
La desigual correlació de forces va ser evident des del començament del combat. No obstant això, premunit del seu esperit de sacrifici i de la certesa de la importància del seu gest per al desenllaç de la guerra, Prat va decidir no rendir-se. Després d'un intens foc creuat, el Huáscar aconsegueix per fi donar un precís espolonaç a la "Esmeralda". Prat, encoratjant als seus homes i exclamant Visca Xile !, va saltar a l'abordatge del monitor peruà, on va trobar la mort.

Aldebaràn

Aldebaran, anomenada popularment la Cabra, la Mosca, o l'Ull de Bou, és l'estrella més brillant de la constel·lació de Taure i una de les estrelles més brillants en el cel nocturn.
Es tracta d'una estrella de classe K5 III, que significa que és taronja, gran, i que s'ha mogut de la seqüència principal utilitzant tot el seu combustible d'hidrogen. Actualment, Aldebaran crema principalment heli i s'ha expandit a un diàmetre de aproximadament 5,3 × 107 km (al voltant de 38 vegades el diàmetre del Sol). El satèl·lit Hipparcos ha determinat la seva distància en 65,1 anys llum. Amb una magnitud aparent de 0,85, brilla amb 150 vegades la lluminositat del Sol. Tot i que aquesta lluminositat és lleugerament variable, del tipus polsant amb variacions de 0,2 magnituds, es considera la 14a estrella més brillant. Té una velocitat radial de 54,3 km/s, dada de la qual es dedueix que s'allunya de la Terra a una velocitat superior als 195.400 km/h (fenomen que es deu tant al seu propi moviment com al del nostre planeta).
Aldebaran té una companya menor, una nana fosca de classe M2 i que orbita a uns quants cents de UA. El 1997, es va detectar la possible presència d'un planeta (o d'una nana marró petita), amb una massa mínima d'11 júpiters i orbitant a una distància d'1,35 UA.
Aldebaran és una de les estrelles més fàcils de trobar en el cel nocturn, en part a causa de la seva brillantor i en part a causa de la seva relació espacial respecte a un dels asterismes més evidents en el cel. Si hom segueix les tres estrelles del cinyell d'Orió d'esquerra a dreta (a l'hemisferi nord) o bé de dreta a esquerra (al sud), la primera estrella brillant que es troba continuant aquesta línia és Aldebaran.
El seu nom prové de l'àrab que significa "el seguidor", una referència al fet que l'estrella sembla seguir les plèiades en el seu viatge nocturn a través del cel. Aldebaran sembla ser el membre més brillant del cúmul obert de les híades; tanmateix, està situat simplement en la línia de visió entre la Terra i les híades i és, de fet, una estrella independent.

Alderamin

Alderamin, és una estrella situada a la constel·lació de Cepheus, la seva més brillant, amb magnitud aparent +2,43. El seu nom prové de la contracció de la frase àrab, la traducció n'és "el braç dret".
A 49 anys llum de distància del sistema solar, Alderamin és una subgegant blanca de tipus espectral A7IV, amb una temperatura efectiva de 7.600 K. La seva lluminositat és 20 vegades més gran que la del Sol i el seu radi és 2,5 vegades el radi solar. Com altres estrelles similars, és lleugerament variable, amb una oscil·lació en la seva brillantor de 0,06 magnituds; està catalogada com una variable delta scuti. La seva velocitat de rotació és molt alta, de almenys 246 km/s, i completa un gir en menys de mig dia; aquesta ràpida rotació aparentment inhibiria la diferenciació d'elements químics usualment observada en estrelles d'aquest tipus. Emet una quantitat de radiació X similar a la del Sol, que junt amb altres indicadors suggereix l'existència d'una considerable activitat magnètica, una cosa inesperada (encara que no del tot inusual) en una estrella de tipus A que, a més, és un giratori ràpid. Estrelles d'aquesta massa ja no tenen l'embolcall convectiu profund típic de les estrelles de seqüència principal inferior, i que és el que se suposa que manté el seu camp magnètic intens.
A causa de la precessió de la Terra, Alderamin va marcar el pol nord celeste fa uns 20.000 anys i el tornarà a assenyalar cap a l'any 7.500 de la nostra era.

Alden, John G

Entre els molts arquitectes nord-americans del segle XX, John Alden es recorda no només pels seus dissenys, sinó també pel seu alt rendiment com a mariner i patró en curses oceàniques. Va ser a la seva ciutat natal de Rhode Island quan es van agafar els seus interessos, influenciats pel pescador local i les regates que tant inspiraven per a un jove amb ulls desitjosos.
El 1900, i als 16 anys, la seva família es va traslladar a Dorchester, Massachusetts, i el nou entorn de goletes de pesca de Terranova atracades que treballaven als Grans Bancs va cridar l'atenció dels adolescents i va influir clarament en els seus dissenys posteriors. Alden va treballar durant un temps amb el dissenyador de la gent gran, Edward Burgess, que havia dissenyat un gran tallador que defensava la Copa Amèrica del 1880. Després va treballar a treballar per al seu fill, W Starling Burgess, que el 1930 també va dissenyar defensors per a les Amèriques. Copa. Quan el gran burgès estava interessat en els plans de les goletes de pesca, el fill va dissenyar iots a partir de la seva pròpia experiència en vaixells de competició.
John Alden va fundar The Alden Design Office el 1909, i el seu despatx fou conegut mundialment per al 1932 per produir iots ràpids i de qualitat. Les goletes de Nova Anglaterra i el Canadà van continuar influint en els seus dissenys i, sens dubte, van contribuir a l'èxit de la cadena Malabar. Tots els goletes, Malabar IV van guanyar la cursa de Bermuda Newport el 1923, Malabar VII la va guanyar el 1926 i Malabar el va guanyar en general el 1932, i els seus altres dissenys van ocupar els quatre primers llocs.

Alderete, Jerónimo de

Jeroni o Gerónimo de Alderete i Mercat (Olmedo, Corona de Castella, 1516 - Panamà, Castella d'Or 7 d'abril de 1556), Avançat, va ser un conqueridor espanyol nomenat governador de Xile pel Rei d'Espanya, el primer designat per la corona, encara que va morir en camí a assumir el càrrec. I també va ser cavaller de l'Ordre de Santiago.
Fill de Francisco de Mercat i Isabel de Alderete de Tordesillas, va arribar a Amèrica, concretament al Perú en 1535 sota les ordres de Diego de Rojas. En 1539 va formar part de la fracassada expedició al Gran Chaco que buscava facilitar l'accés a Asunción (Paraguai). L'expedició va tenir diverses dificultats, aconseguint a arribar fins al riu Pilcomayo. Alderete es va establir a Tarija (Act. A Bolívia). En aquell trajecte es va unir Francisco d'Aguirre, i en 1540 tots dos es van sumar a la host de Pedro de Valdivia per a la Conquesta de Xile.
Es va incorporar a l'expedició de Pedro de Valdivia a Tarapacá, arribant a la vall del riu Mapocho a finals de 1540. Va ocupar el càrrec de regidor en el primer cabildo de Santiago. En 1544 va participar en la travessia que havia de reconèixer tota la costa del país al sud de la badia de Valparaíso, prendre possessió dels territoris descoberts, i procurar aconseguir l'Estret de Magallanes, al costat de Juan Bautista Pastene, en els navilis "San Pedro" i "Santiaguillo". Durant tretze dies el cel cobert no va permetre als pilots reconèixer la latitud, fins que el 18 de setembre van arribar a una àmplia cala i van poder constatar que es trobaven en els 41º 15' de latitud sud, aproximadament a l'altura de l'actual ciutat de Osorno. Van desembarcar i Alderente va prendre "la tinença i possessió de tota aquesta terra per S.M. i en el seu nom pel governador Pedro de Valdivia". La badia va rebre el nom de Sant Pere en honor a Valdivia i al vaixell, conservant fins avui. És seguida van donar tornada cap al nord, fins trobar-se davant d'un riu i port aproximadament a 39º 40'. Era la badia i desembocadura del riu Ainilebo, als quals Alderete va denominar port de Valdivia i riu Valdivia, en prendre "possessió" des de la coberta del vaixell, el 22 de setembre. El 30 de setembre ja estaven de tornada a Valparaíso. Després va acompanyar a Pedro de Valdivia al Perú per sufocar la revolta dels germans Pizarro, combatent a la Batalla de Xaquixahuana en 1548.
En 1550 durant la campanya que va concloure amb la fundació de la ciutat de la Concepció, va liderar la càrrega de la cavalleria que va trencar a divisió principal dels araucans en la Batalla de Penco. En 1552 Valdivia li va encomanar la recerca d'un emplaçament on fundar una ciutat propera a la serralada, per usar-la de base de conquesta dels territoris a l'est dels cims. Alderete va arribar al llac on neix el riu Toltén, que des de llavors es va anomenar llac Villarrica. Va fundar la Vila Rica en el mateix lloc que al present ocupa aquesta ciutat, i li va donar aquest nom per la presència d'or en les sorres dels rierols que arribaven al llac.
Molt proper al Governador (el té com per pare la dita Pedro de Valdivia" diu un document de l'època), aquest li havia designat en el seu testament com el seu successor en la Governació de Xile. Alderete es trobava a Espanya quan es va assabentar de la desastrosa mort de Valdivia en Tucapel. Havia arribat a fins de 1553, portant la primera remesa d'or que allà es va rebre de Xile, setanta-sis mil dos-cents pesos. Portava a més una extensa relació en què Valdivia enumerava els seus serveis al Rei en la conquesta del país, i sol·licitava diversos títols i recompenses que estimava li corresponien. Alderete tenia a més la comesa de persuadir Marina Ortiz de Gaete, la dona de Valdivia, de marxar a radicar amb aquest a Xile.
El Rei va nomenar Governador el 29 de març de 1555, en reemplaçament del mort Valdivia, ordenant-li a més cavaller de l'Ordre de Santiago. El 15 d'octubre de 1555, Alderete es va embarcar de retorn per assumir el càrrec, en la mateixa flota que conduïa al nou virrei del Perú Andrés Hurtado de Mendoza; venia també allí el soldat poeta Alonso de Ercilla. En una escala a Panamà Alderete va caure greument malalt de febre groga, i va morir a l'illa de Taboga el 7 d'abril de 1556.
Mentrestant i sense conèixer del nomenament a Espanya de Alderete, a Xile Francisco d'Aguirre i Francisco de Villagra es disputaven el govern. El testament de Valdivia prescrivia que en absència de Alderete havia de succeir Aguirre, i encara que aquest es trobava en la conquesta de la regió de Tucumán a la mort del Governador, tot just va saber la notícia va tornar amb les seves tropes a exigir per a si la successió. Els cabildos de les ciutats del sud, amenaçades per l'alçament indígena posterior a Tucapel, havien designat Governador a Villagra, qui estava al capdavant de les forces espanyoles en la guerra de Arauco. Per la seva banda, el cabildo de Santiago havia preferit designar un veí d'aquesta ciutat, Rodrigo de Quiroga. Aquesta confusió, nefasta per als espanyols doncs tenia lloc al costat dels estralls que els provocava el líder maputxe Lautaro, va ser resumida amb mestratge per Alonso de Ercilla: "Jeroni Alderete, Avançat, a qui era el govern comès, home en aquestes províncies assenyalat, i en gran figura i crèdit tingut, on com animós i bon soldat hi havia grans treballs patit; (No poso el seu procés en aquesta història, que del la general farà memòria).
Va ser la seva plorada mort asaz sentida, i més el sentiment augmentava, veure el govern i terra tan perduda, que cada un per si es governava: caminava la discòrdia ja encesa, l'ambició del manar es desmandaba; a la fi, és impossible que esdevingui, que un cos sense cap romangui.
Alonso de Ercilla i Zúñiga, L'Araucana, Cant XIII.
Sabentat de la mort de Alderete i de les pugnes provocades per les ganes de poder, el virrei Hurtado de Mendoza va disposar que li succeís en la governació de Xile seu fill, don García Hurtado de Mendoza. La seva primera mesura al país va ser aprendre a Villagra i Aguirre i enviar-los presos a Lima.

aldis

Petit projector portàtil emprat a bord dels vaixells per fer senyals lluminosos mitjançant el codi Morse.
Una llum de senyal anomenada així pel seu inventor Arthur CW Aldis, és un dispositiu de senyalització visual per a la comunicació òptica (normalment utilitzant el codi Morse), essencialment una llum concreta, que pugui produir un pols de llum.
Aquest impuls s'assoleix mitjançant l'obertura i tancament de persianes muntat davant del llum, ja sigui a través d'un interruptor de pressió d'accionament manual o, en versions posteriors, de forma automàtica.
Les llums eren en general conten amb algun tipus de vista òptic, i van anar els més comunament utilitzats en els vaixells de guerra i en les torres de control de l'aeroport.
Les llums aldis van ser iniciades per la Marina Real britànica en el segle 19, i segueixen sent utilitzats fins a l'actualitat en els vaixells de guerra.
Proporcionen a mà, les comunicacions segures durant els períodes de silenci de ràdio, així com altres vegades, i són especialment útils per als combois.
Alguns llums de senyals es van muntar en la capçaleres dels vaixells, una mà petita versions conservades també van ser utilitzats i altres dels més poderosos van ser muntats sobre pedestals.
Aquests més grans utilitza un llum d'arc de carboni com font de llum amb un diàmetre de 20 polzades (50 cm).
Aquests podrien ser utilitzats per a assenyalar l'horitzó, fins i tot en condicions de llum brillant del sol.
Encara que originalment es va pensar que només era possible comunicar-se amb la línia de visió, en la pràctica és possible il·luminar bases de núvols, tant durant la nit i el dia que permetia la comunicació més enllà de l'horitzó.
Una taxa de transmissió del possible mitjançant l'ús de llums no és més de 14 paraules per minut.
La idea de parpellejar punts i ratlles d'una llanterna de la seva primera va ser posada en la pràctica pel capità, més tard el vicealmirall, Philip Colomb en 1867.
El seu codi original, que la Marina va utilitzar durant set anys, no era idèntica a Morse, però el codi Morse va ser finalment aprovat amb l'addició de diversos senyals especials.
Les llums intermitents van ser la segona generació de la senyalització en la Marina Real, després de la bandera dels senyals de la més famosa utilitzat per a difondre de reunió de Nelson abans de la Batalla de Trafalgar.
Les Armades de la Commonwealth i de la OTAN utilitzar llums de senyal quan les comunicacions per ràdio han d'ésser en silenci o electrònica "spoofing", és molt probable.
A més, donada la prevalença de l'equip de visió nocturna en les forces armades d'avui, la senyalització a la nit es fa generalment amb llums que funcionen en l'infraroig que els fa menys probable que es detectin.
Totes les forces modernes han seguit l'exemple a causa de els avanços tecnològics en les comunicacions digitals.

alè

Ambient fresc que comença a notar-se quan vol entrar vent després d'una calma.

alè de vent

Buf molt suau del vent.

aleatorietat

En matèria d'Assegurances, condició indispensable que ha de tenir un risc perquè sigui assegurable, consistent en què el seu esdeveniment sigui incert o, àdhuc sent cert, es desconegui el moment en què haurà de manifestar-se.

aleatorietat dels processos climàtics

Aleatorietat significa, en aquest cas, que el funcionament del clima no és enterament previsible.
És impossible fer una predicció climatològica més allà d'uns deu dies, degut al fet que el sistema és tan complex que qualsevol variació inicial mínima, acaba repercutint en un canvi en tot el globus.
A aquest efecte, enunciat per Lorenz, se li sol anomenar efecte papallona.

aleatorització

Ordenació o selecció de dades, en un experiment estadístic, amb el propòsit de tenir la seguretat que les condicions inicials no afavoreixen un resultat en comptes d'un altre.
Sinònim selecció aleatòria.

aleatoritzador

Dispositiu que converteix un senyal digital en un senyal digital pseudo-aleatòria que té el mateix significat i la mateixa velocitat digital.

alefris

Cavitat o ranura que llasta a la roda, quilla i codast d'un vaixell de fusta, per l'encast les traques de aparadura (taules del folre exterior).
També anomenat gresa.

alefrís de codast

alefrís de roda

aleganza

La alegranza embarcació de vela amb dos pals.
Característiques: Tipus: Veler, Classe: Goleta, Numeral: I-863, Desplaçament: 18,13 tns. Eslora: 16,50 m. Màniga: 4,7 m. Calat: 2,31 m.

alegra

Espècie de barrina a propòsit per foradar les bombes.

alegra el cap ¡

Ordre de afluixar un cap que està excessivament teso.

alegrar

Amollar o arriar un xic un cap, cable, cadena o calabrot que per fer molta força, suposadament, pot trencar-se.

alegrar

Eixamplar un forat qualsevol.

alegrar

Afluixar lleugerament la tensió d'un terme per prevenir el seu trencament.

alegrar un cap

Arriar una mica el cable, el calabrot, o un altre cap perquè treballi menys per risc a trencar-se.

alegrar un forat

Augmentar o engrandir amb un filaberquí, un forat qualsevol.

alegrar d'una porta

Obertura, llum o buit total d'una porta.

alegria

Llum o obertura d'una escotilla, bodega, etc.

alefrís de codast

Aleksàndrovitx, Romànov Aleksei

El Gran Duc Aleksei Aleksàndrovitx Romànov (Sant Petersburg, 14 de gener de 1850 -París, 14 de novembre de 1908), també conegut com a Aleix de Rússia, va ser el sisè fill i el quart home del tsar Alexandre II de Rússia i de la tsarina Maria de Hessen-Darmstadt. Destinat a la carrera naval, Aleksei Aleksàndrovitx començar el seu entrenament militar a l'edat de 7 anys. Als 20 va ser nomenat tinent de l'Armada Imperial Russa i havia visitat tots els ports militars de l'Imperi. El 1871 va ser enviat com a ambaixador de bona voluntat als Estats Units i Japó.
El 1883 va ser nomenat almirall general. Va tenir una important contribució al equipament de l'armada russa amb nous vaixells i en la modernització dels ports navals. El 1905, després de la derrota a la batalla de Tsushima va ser rellevat del seu comandament. Moriria a París el 1908.

alenada

Porció d'aire que surt dels pulmons en una expiració.

alenada d'aire

Cop de vent.

Alencar, Alexandrino Faria de

Alexandrino Faria de Alencar (Rio Pardo, 12 d'octubre de 1848 - Rio de Janeiro, 18 d'abril de 1926) va ser un polític brasiler, senador durant l'Antiga República (o Primera República). Es va casar amb Amália Murray Simões i Santos i va tenir dues filles i un fill, el ministre Armando de Alencar, de la Cort Suprema Federal de Brasil.
Fill del capità de l'exèrcit brasiler Alexandrino de Alencar i Ana Faria de Alencar. Gran-nét del general francès Pedro Labatut i nebot de Bárbara Pereira de Alencar, participant de la Revolució de Pernambuco de 1817 i de la Confederació de l'Equador. Es va graduar en enginyeria naval per l'Acadèmia Naval.
En 1893, sent capità de fragata, va participar com un dels caps de la revolta armada, una revolta contra els agents poca atenció a la Marina pel president de la República, Mariscal Floriano Peixoto. La revolta va ser dirigida per el ex ministre de la Marina, Contralmirall Custodi de Mello. Alexandrino de Alencar va comandar el cuirassat "Aquidabã" en l'última batalla, prop de l'illa de Anhatorim als afores de la ciutat de Desterro, avui Florianópolis. Després de la rebel·lió a l'abril de 1894, i per el ex ministre de refugiat a l'Argentina, deixant-lo sol en la batalla, que va ser derrotat per un cèrcol de vaixells Marshal, incloent "Andrada" creuer comandat pel llavors capità El tinent João Batista das Neves, i també va haver de refugiar-se fora del país, tornant més tard, amnistiat, sent el proper ascendit a l'almirall de l'armada brasilera.
En aquest moment, va recomanar al noi negre João Cândido Felisberto, que vivia amb ell, a l'Escola d'Aprenents de la Marina. João Cândido va ser el líder indiscutible de la Revolta Chibata el 1910.
Alexandrino de Alencar va ser ministre de la Marina successivament als governs Afonso Pena, Nilo Peçanha, Hermes de la Fonseca, Venceslau Brás i Artur Bernardes, activant la reforma general de l'Armada de Brasil. Va ser ministre del Tribunal Suprem Militar. Després d'haver servit a la Guerra Paraguaiana, va ser condecorat tant per Brasil com per Argentina. Senador de la República en 1906 i 1921.
Va ser la reorganització de les forces navals brasileres, quan la nova estació s'incorporen a les naus més poderoses de l'època, els cuirassats "Sao Paulo" i creuers de "Mines Gerais", "Rio Grande do Sul" i "Bahia" i deu destructors. Va ser el creador de diversos instituts d'educació, com l'Escola d'Aviació Naval, en 1916.
També va rebre la Medalla del Mèrit Militar i va ser, a l'Imperi, cavaller de l'Ordre Imperial de Sant Benet d'Avis.
Va ser enterrat amb honors com a cap d'Estat.

Aleni, Giulio

Giulio Aleni (Brescia 1582 - Yanping 1649) jesuïta italià, matemàtic i geògraf, missioner que va desenvolupar una important tasca apostòlica i científica a la Xina durant els darrers anys de la dinastia Ming.>br> - Biografia. Va néixer el 1582 a Brescia - República de Venècia (actualment Itàlia) en una família procedent de Leno. Va ingressar al noviciat de la Companyia de Jesús el 10 de novembre de 1600. Posteriorment va estar a Parma a estudiar filosofia (1602), a Bolonya (1605) on va tenir com a professors dos importants matemàtics, Giovanni Antonio Magini i Giuseppe Biancani, després al Col·legi Romà de Roma va completar els estudis teològics (1607) on també va ser alumne del matemàtic i astrònom alemany Chistopher Clavius.
Va morir el 10 de juny de 1649 a Yanping, província de Fujian a Xina El seu taüt va ser traslladat a Fuzhou on va ser enterrat en un turó que més tard es va convertir en el cementiri dels catòlics d'aquella ciutat.
A la seva estada a la Xina va adoptar els costums i vestimenta xinesos i va utilitzar el nom d'Ai Ru-lue. En el seu moment va ser nomenat com el "Confuci d'Occident".
- Activitat apostòlica. Va arribar a la Xina el 1611 poc després de la mort de Matteo Ricci, durant el regnat de l'emperador Wanli de la dinastia Ming. Inicialment va estar a Macau on va fer de professor de matemàtiques i on va fer observacions sobre l'eclipsi de lluna, fins que el 1613 va poder entrar a Pequín i Xangai.
A partir de l'any 1625 la seva activitat apostòlica es va centrar a la província de Fujian, on va mantenir bones relacions amb els lletrats i els funcionaris amb qui discutia de matemàtiques, astronomia, física. geografia, psicologia i filosofia. A Fujian va fundar 20 centres catòlics i va fer entre 800 i 900 baptismes anuals.
Alguns autors consideren que Aleni va ser sens dubte el jesuïta que millor va fer amb èxit una síntesi d'un apostolat entre l'acció directa i el diàleg amb els lletrats xinesos.
Motivat pel conflicte de la controvèrsia dels ritus el 1638 va haver d'exiliar-se i no va poder tornar a la Xina fins al 1639.
Durant el període 1633-1636 l'Església a la Xina havia crescut considerablement amb uns 38.000 conversos, dels quals hi havia 120 membres de la família imperial. El 1640 l'extensió de la missió jesuïta i el deteriorament de la situació política va provocar que Roma dividisca en dos la província eclesial; la part del sud va ser dirigida pel portuguès Francisco Furtado i la del nord per Giulio Aleni.
Després de la caiguda de la dinastia Ming i l'inici de la dinastia Qing, Aleni es va quedar a viure al sud i va adoptar una postura propera als pretendents al tro de l'antiga dinastia, posició contrària a la resta dels jesuïtes de Pequín.

Alenquer, Pêro de

Pêro d'Alenquer (segle XV) va ser un explorador portuguès de la costa africana. Va acompanyar a Bartolomeu Dias en el seu viatge al voltant del cap de Bona Esperança en 1487/1488. Més tard va escriure una descripció del primer viatge de Basc dóna Gamma a l'Índia.

alentidor

Dispositiu que permet de reduir la velocitat d'un sistema en moviment.

alentir

Esdevenir més lent.

alentir un motor

En un motor, se'n diu de règim de funcionament necessari per mantenir engegat el motor.

alentir una màquina

Fer més lent el moviment d'una màquina.

alep

Cada un de les dents de la roda, que successivament aixequen i després abandonen al seu propi pes els malls d'un batà o un altre mecanisme anàleg.

alep

Cadascuna de les paletes corbes de la turbina que reben l'impuls del fluid.

aleró

Cadascuna de les peces de fusta de forma corba que constitueixen la darrera quaderna de popa.

aleró

Cadascuna de les extremitats laterals de el pont de navegació d'un vaixell.

aleró

Direcció hi ha entre la quilla i el través.

aleró

En algunes embarcacions menors, prolongació de la part superior de l'obra morta de popa més amunt de la coberta.

aleró

Plànol retràctil que sobresurt dels costats del vaixell, per sota de la línia de flotació i que orientat convenientment respecte a la freqüència de les ones, permet en condicions de mar grossa, estabilitzar el vaixell.

aleró

Els alerons, en el camp de l'aeronàutica, són unes superfícies de control i comandament situades en els extrems de les ales dels avions que tenen la missió de dur a terme els viratges de l'avió a banda i banda a través d'un moviment d'alabeig.
Aquests alerons, juntament amb el timó de profunditat, es controlen per mitjà de les "banyes", que són com el volant d'un cotxe i que s'anomenen així per la seva forma de banyes. En els avions de la casa Airbus, aquestes superfícies de comandament i control (alerons, timó de profunditat i timó de direcció) es controlen a través d'una palanca vertical.
En les competicions automobilístiques, l'aleró es disposa invertit respecte dels avions, de tal manera que en lloc d'empènyer el vehicle cap amunt ho fa cap avall. La finalitat d'això és augmentar la força normal que fa el terra sobre el vehicle, de manera que augmentem la fricció entre els pneumàtics i la pista i, en conseqüència, tenim més adherència i tracció.
- Principi de funcionament. L'aleró està dissenyat amb una cara recta i una cara corba, o amb totes dues cares corbes però amb una de més desenvolupament o longitud, de manera que l'aire que passi per la corba ho hagi de fer més de pressa que el que passa per la cara recta. Això, d'acord amb el principi de Bernoulli, genera una caiguda de pressió a la cara corba i, en conseqüència, una força a causa de la succió. La idea darrere del balanceig és provocar una asimetria de sustentació en les dues ales de l'aeronau. Això induiria que una pugi (guanya sustentació) i l'altra baixi (perd sustentació). En deflectar els alerons cap amunt o cap avall s'aconsegueix aquest efecte.
- Tipus d'alerons. En avions de vol subsònic alt, s'utilitzen per al control longitudinal en vol dos tipus diferents d'alerons: els d'alta velocitat i els de baixa velocitat. La raó de la diferenciació prové de l'aplicació del moment de força. Com més allunyat del centre de l'eix sigui aplicada la força, més gran en serà la intensitat. Per tant, a velocitats molt altes es desactiven els alerons ubicats a les puntes de les ales i així s'aconsegueix que els moviments de l'aeronau siguin més suaus. Quan la velocitat es redueix prou es reactiven novament els de les puntes per tenir un control efectiu de tota la superfície alar.

aleró estabilitzador

Ala petita fixada a la part inferior del buc més pròxima a la popa d'una planxa de vela, que serveix per a estabilitzar el rumb.

alerons

Els alerons son la prolongacions laterals del pont, generalment descobertes, que permeten una visió oberta, sobretot cap a popa, durant les maniobres d'atracament, així com en la presa de marcacions, per a això, en els vaixells dotats de compàs giroscòpics, cadascun dels alerons va proveït d'un repetidor amb el seva corresponent alidada.
Les llums de situació vermella i verda solen ésser situades en els alerons de babord i estribord, respectivament.

alerons

Peces col·locades en els llocs apropiats, s'empren en la pesca de la fluixa i en tot art d'arrossegament entre dues aigües, per mantenir a l'altura convenient l'ham o oberta la boca de l'art.

Alerta 1818

La goleta Alerta ser un vaixell corsari a el servei de les Províncies Unides de el Riu de la Plata durant la lluita per la independència.
- Historia. La goleta mercant espanyola La nostra Senyora de les Mercès (àlies La Corsa) de 170 tones de port amb aparell de goleta de gàbia i de robusta construcció va ser capturada el 29 de juny de 1817 a operació conjunta pels corsaris Independència de Sud (Diego Chaytor) i General San Martín (Dieter).
La dada, amb suport documental, coincideix en Carranza i Rodríguez. Per a altres autors (Bealer, Currier) es tractava d'un vaixell espanyol després emprat com corsari nord-americà a la guerra de 1812 amb Gran Bretanya. En carta de l'ambaixador espanyol a Washington, Luis de Onís, refereix que l'Alerta és un vaixell espanyol capturat pels corsaris i comandada pel capità Chaitor, però en la seva "llista dels vaixells que han estat armats en els Ports dels Estats Units "de el 20 d'abril de 1818 esmenta una goleta Alerta, àlies Morelos, a el comandament de capità Senet, armada en Barataria i que operava en aigües de Mèxic.
Allistada parcialment a Baltimore, Estats Units, va passar a Buenos Aires, on va ser declarada bona presa i rematada, sent adquirida per un consorci integrat per Adam Guy, Joan Higinbothom, Juan Pedro Aguirre, Diego Chaytor i altres armadors, actuant com a fiador Tomás Stevenson.
El 24 de febrer de 1818 va rebre patent de cors N° 124 i després de finalitzar els seus preparatius va salpar el 24 de març de 1818 cap a l'Atlàntic Nord per operar al costat del Independència de el Sud i el Vigilància (Jorge Ross). El seu comandant era el sergent major de marina Daniel Chaytor, fill de Diego Chaytor, secundat pel capità Juan Wightman, el tinent 1° Lyman Osburn, els tinents Juan Swift, Joan H.Wood, Juan Cal i Juan Murphy i el tinent Guillermo D .Young a el comandament de la tropa. Estava artillada amb 9 canons de 12 i la tripulació era de 90 homes, la majoria criollos.
Una de les seves preses va ser la polacra Regla amb càrrega d'argent viu, ingressada al port de Nova Orleans.
Al juliol de 1818 va ingressar al port de Baltimore amb diverses preses, que van ser rematades allà sense oposició de la justícia local. A l'agost d'aquest any va iniciar des del citat port nord-americà un segon creuer amb el Independència de Sud (Joan Grennolds) i la Vigilància en aigües de el golf de Cadis. Durant aquestes operacions, va morir el seu comandant Daniel Chaytor. El 3 de maig de 1819 el seu armador a Buenos Aires va sol·licitar la cancel·lació de la seva patent el que va ser concedit pel govern.

Alerta

L'Alerta (A-111) és un vaixell construït a la República Democràtica Alemanya especialitzat en tasques d'intel·ligència que pertany a l'Armada Espanyola des de 1992, on a causa de la seva numeral, rep el sobrenom de Àtila, ja que és el rei dels "uns".
- Història. Aquest vaixell pertany a una sèrie de set navilis construït a la RDA per al transport (classe Darss), que va ser transformat en 1988 en un vaixell d'intel·ligència, prestant com a tal servei amb la RDA fins a 1990. Després de la reunificació amb la RFA, Alemanya ho anava a vendre al Equador, però la venda no va arribar a fructificar per la falta de mitjans econòmics, després de la qual cosa va ser adquirit per Espanya per un preu de 24 €/tona. El 6 de desembre de el 1992 va causar alta en la Llista Oficial de Bucs de l'Armada amb el nom de Alerta i numeral A-111.
A finals de desembre de 1992 va arribar a port de la Llum (Illes Canaries), on va ser adaptat a les especificacions de l'Armada Espanyola. Va ser posat en servei en l'estiu de 1993. La majoria del seu equip a l'ésser adquirit era d'origen soviètic, la qual cosa era teòricament un avantatge per operar a prop de països de nord d'Àfrica equipats amb material d'aquesta procedència, desconeixent el seu equip actual al estar catalogat com a secret. Es creu que quan realitza missions ELINT especials s'embarca material addicional específic procedent d'altres organitzacions militars espanyoles o aliades, així com també els seus operadors, atès que pot acceptar contenidors a coberta. Té capacitat per navegar en zones de gel de fins a 20 cm de gruix.
La seva base està a Cartagena des del 15 de juliol de 1993 i està integrat en la força d'acció marítima. Els seus desplegaments, tenen un marcat caràcter tant operacional com estratègic, realitzant tasques de detecció, intercepció, localització, anàlisi i classificació de senyals electromagnètiques d'1 a 40 GHz, generalment al nord d'Àfrica.
S'espera que en uns anys sigui substituït per un Vaixell d'Acció Marítima (BAM) especialitzat en tasques d'intel·ligència.

alerta

S'estableix en rebre informació sobre la imminent ocurrència d'un esdeveniment els danys poden arribar al grau de desastre.

alerta

Alerta és el període anterior a l'ocurrència d'un desastre, declarat amb la finalitat de prendre precaucions específiques, per a evitar l'existència de possibles desgràcies personals.
És el segon dels tres possibles estats de conducció que es produeixen en la fase d'emergència (prealerta, alerta, alarma).
S'avisa que s'aproxima un perill, però que és menys imminent que el que implicaria un missatge d'advertiment.

alerta d'huracà

Anunci zones determinades que un huracà amenaça possiblement dins de les pròximes 36 hores següents.
Anunci formal emès pels meteoròlegs del Centre Nacional d'Huracans quan determinen que les condicions per a la formació d'un huracà poguessin potencialment afectar un àrea costanera o grup d'illes en les pròximes 24 a 36 hores (quan s'esperen vents sostinguts a l'excés de 120 km/h (74 milles/h o 64 nusos) dintre de 24 hores).
L'alerta s'emet per a informar al públic i la comunitat marítima sobre la ubicació, intensitat i desplaçament de la tempesta.
A mesura que el huracà continuï aproximant-se a terra ferma i sigui considerat com una amenaça per a les regions costaneres i terra endins, els meteoròlegs emeten un alerta d'huracà per a les regions en la trajectòria calculada.
Aquesta alerta no significa que un huracà definitivament vagi a assotar.
Significa que tot el món en l'àrea coberta per l'alerta ha de seguir amb atenció el huracà i ésser preparats per a actuar ràpidament si s'emeten alertes definitives que copejarà un huracà.

alerta d'inundació

Significa que una inundació és possible que passi en una àrea determinada i que la població s'ha de mantenir atenta al comportament de rius, canals i rierols de la seva regió per prendre mesures adequades de protecció a persones i propietats.
Sinònim alerta de crescuda.

alerta d'inundació costanera

Butlletí emès pel NWS d'EUA quan s'esperen inundacions difoses més enllà de l'acció normal de les marees en les zones costaneres dintre de les pròximes 12 hores.
Una alerta que s'esperen inundacions significatives, causades pels forts vents, al llarg d'àrees costaneres baixes en cas que el temps es desenvolupa tal com es prediu.

alerta d'inundació sobtada

Butlletí especial emès per l'Organisme competent del país, per a informar al públic, als funcionaris i administradors d'emergències i a les altres agències col·laboradores que s'està produint una inundació sobtada, o bé que una inundació sobtada és imminent o molt probable.
En USA significa una situació perillosa on ocorren les inundacions ràpides dels rius, dels rierols, o de les àrees urbanes.
La pluja molt intensa que cau en poc temps període pot conduir a les inundacions sobtades, depenent del terreny local, terra s'estén sobre, el grau de la urbanització, el grau de canvis artificials als bancs del riu, i la terra de la inicial o condicions del riu.

alerta de baixa sensació tèrmica del vent

Butlletí especial emès pel NWS de EUA quan s'esperen temperatures de sensació tèrmica del vent inferiors a -40° C (-40° F), que implica risc de mort, durant almenys 3 hores.
Amb aquesta finalitat s'utilitza la sensació tèrmica del vent sostingut, no de les ràfegues.

alerta de calor extrema

Butlletí especial emès pel NWS de EUA quan s'esperen les següents condicions dintre de les pròximes 12 hores: índex de calor mínima de 40,5º C (105º F) durant més de 3 hores per dia per 2 dies consecutius o un índex de calor a l'excés de 46º C (115º F) de qualsevol durada.

alerta de crescuda

Butlletí emès per l'organisme competent del país, quan es creu que els rius principals arribaran a un nivell per sobre del desbordament de la llera.

alerta de galerna

Butlletí meteorològic marí que s'emet per a vents de galerna provocats per una tempesta extratropical.

alerta de gelada

Butlletí especial emès per l'organisme competent del país, durant el període vegetatiu quan s'espera que les temperatures superficials de la zona disminueixin per sota de 0º C (32º F) per un període estès, independentment que es formi gebre.

alerta de sensació tèrmica perillosa

Butlletí especial emès pel NWS de EUA quan s'esperen temperatures de sensació tèrmica del vent inferiors a -40º C (-104º F), que implica risc de mort, durant almenys 3 hores.
Per a aquesta fi s'utilitza la sensació tèrmica del vent sostingut, no de les ràfegues.

alerta de socors

Senyal radioelèctric d'un vaixell en perill dirigida automàticament a un centre de coordinació de salvament marítim, que indica la situació, identificació, rumb i velocitat del vaixell, així com la naturalesa del perill.

alerta de socors (SMSSM)

Senyal radioelèctrica d'un vaixell en perill dirigida automàticament a un centre de coordinació de salvament marítim, que indica la situació, identificació, rumb i velocitat del vaixell, així com la naturalesa del perill.
Una trucada selectiva digital, amb format de crida de socors, en les bandes utilitzades per a les comunicacions terrenals o amb format de missatge de socors, en aquest cas es retransmet per mitjà d'estacions espacials. La transmissió d'una alerta de socors indica que una unitat mòbil o persona està en perill i necessita auxili immediat. El format de les trucades de socors i els missatges de socors s'ajustarà al que disposa el Reglament de Radiocomunicacions i Recomanacions del Sector de Radiocomunicacions de la Unió Internacional de Telecomunicacions (UIT).

alerta de socors

A Espanya, una trucada selectiva digital, amb format de crida de socors, en les bandes utilitzades per a les comunicacions terrenals o amb format de missatge de socors, en aquest cas es retransmet per mitjà d'estacions espacials. La transmissió d'una alerta de socors indica que una unitat mòbil o persona està en perill i necessita auxili immediat. El format de les trucades de socors i els missatges de socors s'ajustarà al que disposa el Reglament de Radiocomunicacions i Recomanacions del Sector de Radiocomunicacions de la Unió Internacional de Telecomunicacions (UIT).

alerta de socors en LSD

Els vaixells que rebin un avís de socors de LSD procedent d'un vaixell no han acusar rebut de l'alerta mitjançant LSD, ja que el justificant de recepció per LSD mitjançant LSD normalment només ho fan les estacions costaneres.
El vaixell ha d'acusar recepció de l'alerta de socors per LSD utilitzant una LSD per finalitzar la trucada, només en el cas que cap altra estació hagi rebut l'alerta de socors de LSD i la transmissió de dit alerta continuï. A continuació el vaixell, a més, informar una Estació Costanera o una Estació Terrestre Costanera per qualsevol mitjà possible.
Els vaixells que reben un avís de socors en LSD procedent d'un altre vaixell han també ajornar el justificant de recepció del alerta per radiotelefonia durant un breu interval de temps, si el vaixell es troba dins d'una zona coberta per una o més estacions costaneres, per donar temps a que sigui una d'elles la que primer justificant rebut de l'alerta de socors de LSD.
- Els vaixells que reben un avís de socors de LSD d'altres vaixells han de:
a) Posar-se a l'escolta per rebre un justificant de recepció de socors en 2.187,5 kHz en ones hectomètriques o al canal 70 de VHF.
b) Acusar rebut de l'alerta de socors transmetent senyals per radiotelefonia en la freqüència de trànsit de socors de la mateixa banda que indica el missatge de socors de LSD, o sigui, en 2.182 kHz en MP o al canal 16 de VHF.
- La trucada selectiva digital (LSD). La trucada selectiva digital (LSD), en anglès "Digital Selective Calling" (DSC) és un sistema de trucada que es pot utilitzar per trucar a vaixells i estacions costaneres utilitzant les freqüències mètriques (VHF), hectomètriques (MF) i decamètriques (HF).
La informació de la trucada està representada per una seqüència de combinacions binàries de 7 unitats que formen un codi primari. La unitat de control de LSD està formada per un mòdem, un codificador i un descodificador i unida a l'equip de VHF, MF o HF forma la unitat completa. L'equip forma part del Sistema Mundial de Socors i Seguretat Marítim (SMSSM). Les característiques de les trucades en LSD són per aquest ordre: socors, urgència, seguretat vital, seguretat important, comercial i rutina.
El SMSSM va ser aprovat per l'Organització Marítima Internacional (OMI) el novembre de 1988 i recollit en el conveni SOLAS 74 (Safety of Life at Sea), és a dir, el Conveni Internacional per a la seguretat de la vida humana a la mar).
Amb l'aprovació del sistema SMSSM les comunicacions marítimes mundials han patit una gran metamorfosi. El 1 febrer 1999 tots els vaixells més grans de 300 TRB i els pesquers majors de 24 metres d'eslora estaran equipats amb tots els equips necessaris per complir amb el sistema SMSSM.
- Tot vaixell que porti el sistema LSD ha de tenir a bord un operador qualificat.
- Totes les estacions costaneres treballaran en VHF, MF i HF amb LSD en les freqüències de 156,525 MHz (canal 70), 2.187,5 kHz i 8.414,5 KHz. respectivament, tot iot que truqui a la costanera al canal 16 es va a trobar amb dificultats que poden arribar fins a una forta multa perquè el canal 16 serà única i exclusivament per a treball en operacions de socors.
- Operador qualificat: Estableix dos tipus d'operador: Operador General del Sistema Mundial de Socors i Seguretat Marítim (GOC) i el Operador Restringit del Sistema Mundial de Socors i Seguretat Marítim (ROC).
En prémer una tecla s'envia un "paquet" digital amb la identificació del vaixell, l'hora UTC, tipus de socors (si es tracta d'un auxili), posició del vaixell i canal o freqüència per al trànsit a realitzar. Totes aquestes dades arriben al vaixell receptor o estació costanera en una pantalla LCD i a una impressora. Aquesta crida es pot fer dirigida a una estació, a totes les estacions, a un vaixell o grup de vaixells o a una determinada àrea geogràfica. Si es tracta d'una crida de socors i no es disposa del temps suficient, n'hi haurà prou amb prémer les tecles distress (auxili) i CALL (trucada) i automàticament es llança una crida a "totes les estacions" que es va repetint cada 3,5 minuts mentre no es rebi a bord el "justificant de recepció", que indica al vaixell en perill que els elements de salvament estan activats i procedeixen a donar-li auxili. Aquesta crida de socors porta el número d'identitat del vaixell (MMSI), l'hora UTC, socors sense especificar la naturalesa, posició del vaixell i el canal o freqüència en què es va a realitzar el trànsit de socors. La situació del vaixell es dóna automàticament quan el GPS està connectat a l'equip de LSD, si no ho està, s'introdueix manualment. Si hi ha temps suficient es donarà la naturalesa del socors mitjançant un cursor que indica: incendi o explosió, inundació, col·lisió, varada, escorat, naufragi, sense govern i a la deriva, perill no definit (el dóna sempre per defecte), abandonament, etc. . triant el corresponent. Tot vaixell amb sistema de trucada digital té assignat un nombre compost de 9 xifres que formen el seu nombre d'identitat (MMSI, Maritime Mobile Selective-call Identity), les tres primeres xifres corresponen al codi del país (MID, Maritime Identity Digit), per Espanya correspon el 224; per exemple podria ser: 224123456. Així quan es diu a un vaixell oa una estació costanera es coneix perfectament la identitat de la trucada. Mentre una estació costanera o un vaixell no realitzi un "justificant de recepció" (ACK, acknowledgement) al vaixell en perill, seguirà activada l'alarma. Generalment l'estació costanera, per raons de procediment, espera 1 minut com a mínim i 2,75 minuts com a màxim per donar el ACK, a continuació ho comunica al Centre de Salvament Marítim més proper al vaixell en perill. Quan un vaixell rep 1 alerta de socors en LSD per VHF o telefonia a MF (ona mitjana) es posarà a l'escolta al Canal 16 i el en 2182 KHz. durant 5 minuts. Si no s'acusa el rebut per part d'una estació costanera o centre de salvament, es justificarà recepció de l'alerta al vaixell en perill per radiotelefonia al Canal 16 de VHF o en 2182 KHz, a continuació informarà l'estació costanera ja Salvament Marítim . No efectuarà el justificant de recepció ACK, ja que si ho fa curta immediatament la crida de socors i s'entén que el que ho fa es converteix en el vaixell ajudador. Si estiguéssim navegant amb un vaixell petit i vam rebre l'alarma de socors, acusem recepció prement la tecla ACK, es desactiva l'alarma de socors i ens anem al lloc de sinistre Sense saber si podrem ajudar-les o la magnitud del sinistre. El sistema SMSSM és una eina per a la seguretat marítima però ha de ser manejat per experts qualificats i prudents.
- Anul·lar una falsa senyal en LSD. Si per error s'ha emès una crida de socors, aquesta haurà de ser cancel·lada immediatament prement la tecla CANCEL. També podrà fer-ho per telefonia emprant la freqüència de treball de socors de 2.182 kHz. o el canal 16 de VHF.
Per evitar els enormes problemes que causen les falses alarmes de socors a les estacions costaneres i als mitjans de Salvament Marítim, es recomana la màxima prudència en el maneig de la ràdio, especialment en trucada selectiva digital (LSD) i la prohibició absoluta de la seva manipulació a menors i altres persones no autoritzades per al seu maneig, excepte en cas de força major.
Perquè l'equip de comunicacions estigui sempre en bones condicions de servei, serà necessari i obligatori efectuar revisions mèdiques periòdiques, que una vegada realitzats s'han d'anotar en el diari del servei radioelèctric, però es posarà especial cura en la prova obligatòria setmanal que ha de realitzar l' equip de LSD en VHF, de no fer mai al canal 70 (canal de socors).

alerta de tempesta hivernal

Als EUA, el NWS emet un avís de tempesta hivernal quan s'espera que caiguin 18 cm o més de neu o aiguaneu en les pròximes 24 hores, o bé 1,25 cm o més d'acumulació de pluja gelada.
S'utilitza la alerta per condicions de temps hivernal que representen una amenaça per a la vida i la propietat.

alerta de tempesta severa

Indica que les condicions són favorables per a llampecs, vents forts superiors als 90 quilòmetres per hora i pedregada i/o fortes pluges.
En USA es publica quan una tempesta pot produir o produirà la calamarsa 3/4 d'un diàmetre de la polzada o més gran en i/o els vents igualen o excedeixen 58 milles per hora.
Una vegada més està molt important incloure on la tempesta va ésser, quines ciutats seran afectades i l'amenaça primària serà associada a la tempesta.

alerta de tempesta tropical

S'informa zones determinades del país que una tempesta tropical amenaça en les pròximes 36 hores i s'esperen vents sostinguts de 62,5/101 km/h (39 a 73 milles/h).
Butlletí especial emès pel NWS de EUA quan s'esperen vents sostinguts de 62,5/101 km/h (39 a 73 milles/h) dins de 24 hores.
El mateix que Avís d'Huracà, llevat que s'espera vents de 63 a 177 quilòmetres per hora.

alerta de temporal

Alerta marina de vents sostinguts de 48 nusos (88,5 km/h o 55 milles/h) o més produïts per un sistema no tropical.

alerta de torb

Butlletí emès pel NWS d'EUA quan estan previstes o estan ocorrent condicions de torb o blizzard.

alerta de tornat

Butlletí especial emès pel NWS de EUA quan el radar o l'observació directa indiquen que és probable que hagi un tornat en la zona afectada.
Sol ésser acompanyada per les condicions indicades per a una alerta de tempesta severa.

alerta de tsunami

Alerta de Sisme submarí, és un advertiment emès per un organisme oficial d'alerta primerenca permanent que informa i prevé a les zones marítimes afectades de risc imminent de sisme submarí.
L'alerta de Sisme submarí s'estructura a partir d'informació originada per un organisme oficial, centre d'alertes o agència que es dedica a diagnosticar, detectar, quantificar i decretar esdeveniments de sismes submarins.
El centre d'alerta mundial de sismes submarins està situat a Hawaii i enllaça amb una xarxa d'alertes a tot el món.
El Centre d'Alertes de Sismes submarins del Pacífic "Pacific Tsunami Warning Center", de l'Administració Nacional Oceànica i Atmosfèrica depèn dels Estats Units.
Fonaments per a un avis.
- Haver-se detectat un esdeveniment tel·lúric submarí, o immediat a la vora costaner, allaus de material o erupcions volcàniques de magnitud considerable en una zona costanera o allunyada de la costa, al fons marino.
- Haver-ne detectat un moviment tectònic (terratrèmol) superior a 6è en l'Escala de Richter en l'immediat vora costanera l'epicentre estigui situat al mar.
- Haver-ne quantificat una distància entre el focus de l'esdeveniment tel·lúric (des de la seva hipocentre) i la seva projecció en la superfície terrestre (epicentre) amb una distància inferior a 60 quilòmetres en la vora costanera o situat en el fons marí (placa continental).

alerta de vents forts

Butlletí especial emès pel NWS de EUA quan s'esperen vents sostinguts de 40 a 73 milles/h (65 a 117 km/h) durant almenys 1 hora o quan es creu que qualsevol ràfega arribarà a les 58 milles/h (93 km/h) o més.

alerta hidrometeorologia

Informació d'emergència sobre un fenomen hidrològic esperat que es considera perillós com pot ser: tornado, avinguda, huracà.

alerta immediata

Butlletí emès pel NWS de EUA per a una condició meteorològica perillosa a nivell local de durada relativament breu.
Entre aquests butlletins podem incloure les alertes de tornat, les alertes de tempesta severa i les alertes de crescudes sobtades.
Les alertes de tornat i de tempesta severa solen tenir una durada d'una hora o menys, les alertes de crescudes sobtades típicament duren 3 hores o menys.

alerta marítima especial

Butlletí especial emès pel NWS de EUA quan es produeixen vents sostinguts o ràfegues freqüents de 34 nusos o més, ja sigui sobtats o de breu durada.
Aquestes condicions solen ésser associades amb tempestes severes o aiguats.

alerta meteorològica

Producte del Servei Meteorològic oficial del país, que indica que un perill particular és possible, és a dir, que les condicions són més favorables que de costum per a la seva ocurrència.
Una alerta és una recomanació per a la planificació, preparació, i increment de la precaució (és a dir, ésser alerta per a un canvi del temps, escoltant per a una major informació, i pensar sobre què fer si el perill es materialitza).

alertes innecessàries

Missatge que envia posteriorment un CCS (RCC) a les autoritats apropiades.
Quan s'ha activat innecessàriament.
El sistema SAR a causa de una falsa alerta.

ales

Cada un dels costats de la caixa de bombes.

ales

Espais en els costats de la bodega.

ales

Veles auxiliars que suspeses dels botalons, augmenten l'àrea de les gàbies, velatxo i goneta.

ales

Arcbotants que s'armen transversalment a l'eix longitudinal de les embarcacions que pesquen a la fluixa, i els quals serveixen de sustentació als aparells per tal de calar-les separats dels costats.

ales

Cadascun dels costats d'una esquadra en línia, a comptar des del centre.

ales

Ales cadascuna de les divisions de vaixells de guerra que es col·loquen a un costat i un altre d'un comboi per conduir-lo al mig.

ales

Arcbotants que s'armen transversalment a l'eix longitudinal de les embarcacions que pesquen al curricà, i els quals serveixen de sustentació als aparells per tal de calarlos separats dels costats.

ales d'una vela

Vela petita que s'afegeix a una vela principal per mitjà d'una verga i un botaló, a fi d'obtenir més força amb aquest augment de velam.
Aquestes veles volant prenen el nom de la principal a la que s'afegeixen.

ales de gàbia

Referint-se a totes les veles d'ala de gàbia trapezoïdals en sentit general, sense especificar quines són.
Va fermada al botaló d'ala que es prolonga a la verga corresponent.

ales de goneta

S'anomenen així, per referir-se a totes les veles d'ala de goneta major trapezoïdals en sentit general, sense especificar quines són.
Va fermada al botaló d'ala que es prolonga de la verga corresponent.

ales de l'art

Banda de l'art de tir o arrossegament.

ales de la bodega

Espais en els costats de la bodega.

ales de la caixa de bombes

Cada un dels costats de la caixa de bombes.

ales de la pesca

En els arts de pesca reben el nom de alerons els instruments destinats a mantenir a un determinat nivell aquest art de pesca.

ales de pesca d'arrossegament

En els arts d'arrossegament ajuden a mantenir l'obertura de la boca de forma adequada.
Cada model està dissenyat d'acord amb la missió que ha d'ocupar.

ales de rastrera

Els ales de rastrera són veles que ocasionalment, que s'afegeix a un botaló aparellat a la verga de trinquet o la major, quan hi ha poc vent.
La rastrera es deixa anar amb bon temps i vent llarg per fora de la ralinga de caiguda del trinquet amurant-la generalment en l'extrem d'un botaló que per a l'efecte es salla del costat.
L'origen de les rastreres va ser una faixa de tela que s'afegia a la vela major.
Era tan llarga com la ralinga de la vela i de vegades, s'afegia altra rastrera sota la primera.
En els vaixells el castell dels quals de popa era molt alterosa les duien en el trinquet.
En el segle XVII també anaven en la vela major i llavors tot just començaven a usar-se les ales de gàbia.

ales de velatxo

Vela trapezoïdal d'ala gran.

ales de xarxa

Xarxa sostinguda per estaques clavades en el fons amb la qual es perllonguen les bandes del gànguil.

ales del curricà

Perxa de fusta que s'arma i sapa a cada costat de l'embarcació i des de la qual es deixen anar els cordills emprats en la pesca del curricà.
Generalment duu de tros en tros uns farratges amb una argolla suspesa, per la qual corre una guia de cap, donada per sí, amb una anella amarrada per on passa el cordell de l'aparell.
De vegades, no obstant això, la guia manca de tal anella, de manera que el cordell passa simplement pel sí.
En ambdós casos, la guia serveix per a mantenir els cordills clars i permet portar-los fàcilment al costat de l'embarcació, per a agafar i ficar a bord la tonyina que s'hagi enganxat.
sostén als aparells a fi de calar-los separats dels costats i cobrar-los a bord quan sigui necessari.

aleta

L'aleta és la peça que forma l'última quaderna de popa i va unida a les extremitats de les peces de diverses dimensions que creuen el codast endentant-se en ell per a formar la popa, peces i son els jous i forma el mirall de popa.

aleta

Part superior de buc d'un vaixell, a la part posterior.

aleta

Part del vaixell compresa aproximadament entre les marcacions de 10 i de 14 quartes (aleta d'estribord) i entre les de 18 i de 22 quartes (aleta de babord).

aleta

Prolongació de la part superior de l'obra morta de popa de les embarcacions llatines, on si poden portar efectes lleugers.

aleta

En un vaixell s'anomena aleta al sector d'horitzó comprès entre el través de babord o estribord i la popa. Tindrem llavors l'aleta de babord i l'aleta d'estribord.
Sobre el mateix vaixell, és la part del vaixell compresa aproximadament entre les marcacions de deu i de catorze quartes en el cas de l'aleta d'estribord i entre les marcacions de divuit i de vint-i-dues quartes en el cas de l'aleta de babord. També s'anomenen així les peces de fusta de forma corba que constitueixen la darrera quaderna de popa. En les embarcacions menors, rep aquest nom la prolongació de la part superior de l'obra morta de popa més amunt de la coberta.
És una forma d'indicar adreces, per exemple si un veler rep el vent per la seva banda d'estribord i més a popa del seu través direm que rep el vent per l'aleta d'estribord.
De la mateixa manera es fa servir per a referir-se a l'angle en què veiem els altres vaixells des de la distància.

aleta

Part del vaixell, situada entre la popa i el través.

aleta

Zona del vaixell compresa des del través fins a la popa.

aleta

Part lateral del vaixell des de la popa fins a 45º cap a proa.

aleta

Peça que en els falutxos i altres vaixells serveix per portar altres efectes de poc pes, a el mateix temps que fa semblar als vaixells més llargs.

aleta

En algunes embarcacions menors, prolongació de la part superior de l'obra morta de popa més amunt de la coberta.

aleta

Tauló a cada banda del bauprès i prop del seu tamboret, per formar la gabieta, anomenada també orella i ala.

aleta

Cadascun dels trossos gruixos de tauler que col·locats un a cada costat del cap del bauprès, serveix per donar pas a l'estai i fals estai del masteler de velatxo, a la qual cosa té els seus caixeres, amb rotllanes de bronze i eixos de ferro.

aleta

Quaderna situada més a popa de la nau i que limita lateralment l'estructura de la mitjana popa d'aquest, s'aixeca sobre el dormit i hi van units els extrems dels jous.

aleta

Peça corba que sosté la serviola al sortir fora de la borda.

aleta

Nom i indicació de la direcció mitjana entre la de està o la de la quilla i la de través.

aleta

Peça corba que aguanta la serviola fora de la borda i que s'anomena també per peu d'amic o estrep.

aleta

Peça que forma l'última quaderna de popa i va lligada a les extremitats de les peces de diverses dimensions que creuen el codast, endinsant-se en ell per formar la popa, aquestes peces també es diuen jou.

aleta

Cadascun dels trossos gruixuts del tauler que col·locats un a cada costat del cap del bauprès, serveix per donar pas al estai i fals estai del masteler de velatxo, la qual cosa té els seus caixeres, amb rotllanes de bronze i eixos de ferro.

aleta

Quaderna situada més a popa del vaixell i que limita lateralment l'estructura de la mitjana popa del mateix, s'aixeca sobre els dormits i hi van units els extrems dels jous.

aleta

El nom d'aletes s'utilitza en les naos i galions a partir del s. XV per a referir-se a dos taulons llargs i corbs que formaven el marc sobre el qual s'armava la popa plana.
Aquests dos taulons s'unien en el seu extrem inferior al codast, a l'altura del fins de popa, i pel centre als extrems del jou, per a pujar després fins a formar la borda de popa.
La forma corba de les aletes assemblava una copa, convexa en la part baixa i còncava en l'alta, a la manera dels barraganets.
Es deia de les aletes que eren alteroses, per a denotar la seva gràcia.
D'aquestes aletes prenen després el seu nom les zones dels costats del buc en la cambra de popa que es coneixen com aletes de babord i d'estribord.

aleta

Aleta és una peça que uneix interiorment i enllaça a cada costat del vaixell els extrems dels jous del peto des de la meitat del jou principal on comença, fins a mes a baix de l'última cotxinata on acaba; el seu contorn, que és molt essencial i dilatat, segueix el dels jous del peto; el seu escairat és el mateix que el dels membres del vaixell.
Cada peça d'aleta està fixada sobre el jou principal amb dos perns de xaveta, que tenen de llarg el gruix de la primera peça i la meitat de l'aleta; la hi subjecta després sobre cada jou del peto de popa amb dues clavilles de fusta o ferro que s'emboteixen per la part de fora, i es tallen o serren sobre l'aleta; finalment, la hi subjecta en el seu peu sobre el cap de cada pernada del pic d'obertura o cotxinata amb un pern de xaveta aquests perns s'emboteixen sobre l'aleta i acaben en les pernades de la cotxinata tenen de llarg dues vegades i mitjana el gruix de l'aleta, i de gruix una línia mes que els de entroncament.

aleta

En certes embarcacions llatines, prolongació de la part superior de l'obra morta de popa, que s'usa per portar efectes de poc pes.

aleta caiguda

És l'aleta que es col·loca amb les seves cares paral·leles a la volta horitzontal del jou i duu el seu peu a la gresa del codast per formar una popa plana.

aleta d'un vaixell

En un vaixell és denomina aleta al sector d'horitzó comprès entre el través de babord o estribord i la popa, tindrem llavors l'aleta de babord i l'aleta d'estribord.
És una forma d'indicar les direccions, per exemple si un veler rep el vent per la seva banda d'estribord i més a popa del seu través direm que rep el vent per l'aleta d'estribord.
De igual manera s'empra per a referir-se a la forma que veiem altres vaixells.

aleta d'una mànega

En les mànegues de ventilació fetes de lona, triangles fets d'aquest material cosits a les boques del mateix y que serveixen com subjecció i orientació.

aleta d'una quaderna

Peça que forma la quaderna posterior, i va lligada a les extremitats dels jous.

aleta d'una nau

Taules o planxes que partint de la conca de popa van part davall la cinta de la coberta principal cap a la proa.

aleta de balanç

Peça en forma d'ala que porten algunes embarcacions esportives de vela, perquè tinguin més estabilitat i, al mateix temps, puguin navegar de bolina, molt tancada, és a dir, rebent el vent amb un angle molt petit a partir de la proa.

aleta de caiguda

Aleta que forma amb la cara de popa del jou una superfície plana o cilíndrica, descansant el seu peu en el codast per formar la popa plana.

aleta de cul de mona

Cada una de les dues peces que, afegides per cada costat a la popa plana o a la del falutx, serveixen de base al cul de mona.

aleta de deriva

Aleta vertical submergida que té per finalitat reduir la deriva d'un vaixell.

aleta de l'arpó

Peça mòbil que forma part de l'arpó i que, girant parcialment sobre un eix, impedeix que es pugui desclavar.

aleta de l'ham

Llengüeta dirigida cap a dintre, que serveix per a enganxar el peix i que no pugui escapar-se.

aleta de l'hèlix

Se'n diuen així a les pales dels hèlixs.

aleta de l'hèlix

Aspas revirades que constitueixen el cilindre o mare de l'hèlix, al qual s'adapten.

aleta de la corredissa

Pala de l'hèlix de la corredissa.

aleta de la xarxa d'arrossegament

Peça de forma corba o guerxa que duu la xarxa d'arrossegament flotant perquè, al pescar, la boca es mantingui constantment oberta.

aleta de popa

Dues peces de fusta amb curvatura que segueix la línia dels lligams, però són molt més curtes, van col·locades una a cada costat de la popa, empernades a les gambotes raconeres.

aleta de refrigeració

Element d'un sistema de transmissió de calor concebut per produir una dissipació tèrmica important.

aleta del bauprès

Petita plataforma que sobresurt per cada banda, perforada amb un forat, per on passen els estais del masteler de velatxo.

aleta del jardí

Aleta que en el vapor de rodes, cada una de les barres cairades que anaven d'un cap de l'aleta del tambor a la regala del vaixell, i servien per reforçar el tambor i sostenir els jardins.

aleta dels tambors en el vapors de rodes

En els vaixells de rodes, són peces molt fortes de fusta subjectades als extrems dels baus dels canalets, paral·lelament a la quilla, destinades a donar suport a l'extrem de l'eix de les rodes, així com una part del tambor.

aleta estabilitzadora

Es diferencien de les quilles de balanç en què es mouen mitjançant un sistema hidràulic que respon a les previsions de moviment del vaixell basades en càlculs realitzat pel sistema amb dades rebudes de velocitat (corredissa) i balanç i becaina (agulla giroscòpica).

aleta revirada

És l'aleta que amb les seves cares revirades, recerca l'escaire del costat, en les embarcacions de fusta, on el seu peu va contra els dormits de la quilla, formant el plastró o ventall de popa.

aleta sustentadora

Placa de perfil currentilínie o construcció tridimensional en què es produeix una sustentació hidrodinàmica quan la nau està en marxa.

aleta sustentadora totalment submergida

Aleta sustentadora que no conté cap element sustentador que travessi la superfície de l'aigua en la modalitat de sustentació sobre aletes.

aleteig del taurons

Es denomina aleteig del taurons a la pràctica pesquera que consisteix a atrapar taurons, tallar-li les seves aletes i retornar-los mutilats al mar, on inevitablement moriran per asfíxia -al no poder nedar i aconseguir la circulació d'aigua per les seves brànquies, dessagnats o devorats per altres peixos.
Estudis de l'Organització de les Nacions Unides per a l'Agricultura i l'Alimentació (FAO) i d'organitzacions conservacionistes independents, estimen que cada any es capturen entre 100 i 150 milions de taurons.
Els taurons són presa dels vaixells pesquers per la creixent demanda de subproductes de tauró (en particular les seves aletes), per al mercat asiàtic i els restaurants asiàtics del món.
La demanda per sopa d'aleta de tauró, de cartílag per a productes farmacèutics, no només de la medicina tradicional xinesa, estan provocant una veritable catàstrofe ecològica per a aquest grup de peixos.
Per això, el preu de les aletes de les espècies més sol·licitades poden aconseguir 600 euros per quilogram.
En les últimes dècades moltes espècies de taurons han passat a estar a la vora de l'extinció a causa de la sobreexplotació pesquera no sostenible, i en particular per la pràctica del finning, que és legal a tot el món.
La seva població ha disminuït en algunes espècies en un 90%.
Aquest declivi és més perillós per a la supervivència d'aquests peixos a causa de les característiques ecològiques dels esquals que els fa molt vulnerables a la seva captura en massa; es tracta de peixos que creixen lentament, la seva maduració sexual es produeix al cap de bastants anys i tenen poca descendència.

aletejar

Moure el bussejador les aletes natatòries.

aletes

Les aletes parts més corbes del costat en les proximitats de la popa.

aletes

Parts més corbes del costat en les proximitats de la popa.
Hi ha una aleta de babord i una altra d'estribord, el mateix passa amb les amures però a la part de proa.

aletes

Són les zones dels costats del vaixell en les quals les formes comencen a afinar-se des del centre cap als extrems.
Amb aquesta definició, està clar que no corresponen a una posició única ni clara en el vaixell, sinó a una zona.
Les aletes eren les peces corbes que tancaven els costats i donaven forma a la popa plana.
Indicaven per tant una direcció cap a popa i cap al costat.
Per a les direccions de rumbs, vents relatius i abatiments, s'usen les expressions "per l'aleta" que s'associen, generalment, amb 45 graus (quatre quartes) a partir de la popa i de la proa, respectivament.

aletes

Fustes corbades que formen l'última quaderna de popa i van unides a les extremitats del jous.

aletes, contraaletes i revessos

Aleta és una peça que uneix interiorment i enllaça a cada costat del buc els extrems dels jous del peto des de la meitat del jou principal on comença, fins a mes baix de l'última cotxinata on acaba; el seu contorn, que és molt essencial i dilatat, segueix el dels jous del peto; el seu escairat és el mateix que el dels membres del buc.
Cada peça d'aleta està fixada sobre el jou principal amb dos perns de xaveta, que tenen de llarg el gruix de la primera peça i la meitat de l'aleta; la hi subjecta després sobre cada jou del peto de popa amb dues clavilles de fusta o ferro que s'emboteixen per la part de fora, i es tallen o serren sobre l'aleta; finalment, la hi subjecta en el seu peu sobre el cap de cada pernada del pic d'obertura o cotxinata amb un pern de xaveta: aquests perns s'emboteixen sobre l'aleta i acaben en les pernades de la cotxinata; tenen de llarg dues vegades i intervé el gruix de l'aleta, i de gruix una línia mes que els d'entroncament.
Els dos revessos d'aleta tenen les mateixes dimensions que els lligams de les quadernes d'aquesta part, i es col·loca un a cada costat del jou principal; el seu peu es dóna suport sobre el cap de cada peça d'aleta i contra el jou principal.
El revés s'eleva a l'altura de les obres mortes de popa seguint el seu contorn, i aquest se subjecta amb una contraaleta que abraça el revés i l'aleta, les quals van empernades amb aquestes peces; se subjecten finalment ajuntes els dos caps dels revessos amb una finestra que assenyala la rufa que haurà de tenir el coronament de popa del vaixell, i aquesta s'assegura sobre la cara de cada revés amb un o dos claus.
Per a assegurar i lligar juntes cada peça d'aleta i el seu revés, es col·loca sobre aquests a cada costat del vaixell una peça anomenada contraaleta; el mitjà o centre de cada peça de la contraaleta que s'ha de col·locar sobre el escarp del cap de l'aleta, amb el peu del revés, i es fila aquí amb dos perns d'entroncament, dels quals travessa la contraaleta, revés d'aleta i jou principal; aquests dos perns s'asseguren amb xaveta i anell sobre la cara de la contraaleta.
Els dos extrems de la contraaleta s'asseguren l'u sobre el revés de l'aleta, i l'altre sobre la mateixa aleta, amb un pern d'entroncament en cada extrem; aquests perns vénen a parar amb una xaveta i anell sobre la contraaleta.

aletes d'una mànega

A les mànegues de ventilació fetes de lona, triangles d'aquest gènere, cosits a les boques de les mateixes i que serveixen per a la seva subjecció i orientació.

aletes de l'hèlix

Palas de les hèlixs.

aletes de l'hèlix

Les dues, tres o més aspes alguna cosa revirades que estan adaptades al cilindre o mare de l'hèlix.

aletes de balanç

En un iot, apèndix angular a la part inferior de la quilla que proporciona adreçament i redueix l'abatiment.

aletes del bauprès

Petita plataforma per cada banda, perforada per un forat, per on passen els estays del mastelero de velatxo.

aletes del tambors

Peça molt fort de fusta subjecta á els extrems dels baus del canalete, paral·lelament a la quilla i destinada a suportar el mugró de l'eix de les rodes així com una part de la carcassa del tambor.

aletes dels tambors en el vaixell de rodes

Peça molt forta de fusta subjecta á els extrems dels baus de cada aleta, paral·lelament a la quilla i destinada a suportar el mugró de l'eix de les rodes així com una part del bastiment del tambor.

aletes estabilitzadoras orientables

Són estabilitzadors de tipus actiu, constituïts per una o més parelles de timons orientables, entorn del seu eix horitzontal, i que es projecten pels costats de l'obra viva.
Des del punt de vista funcional, cada aleta es comporta com l'ala d'un avió, creant una força de sustentació positiva o negativa.
Aplicant a les aletes d'ambdós plànols simètrics de crugia angles d'incidència del mateix valor, però de signe contrari, es contraresten en gran part les forces que provoquen el balanç.
Aquest dispositiu només és eficaç amb el vaixell en moviment.

aletes estabilitzadores retràctils

Les aletes estabilitzadores retràctils estan dissenyades per reduir el moviment de balanç del vaixell, i així fer que el vaixell es mogui amb més suavitat, reduint la sensació de mareig i millorar el benestar a bord.
Els estabilitzadors generalment s'utilitzen en vaixells de passatge com Ferris, creuers, en vaixells de càrrega rodada (RO-RO), transatlàntics, etc.
Les aletes estabilitzadores poden ser introduïdes fàcilment a l'interior del vaixell mitjançant un mecanisme hidràulic. La caixa de l'aleta té una esquerda per introduir l'aleta dins el casc i d'aquesta manera reduir al mínim la resistència hidrodinàmica, la qual cosa redueix la resistència a l'avanç, i en conseqüència el consum de combustible del vaixell.
La forma d'operació és la següent; quan les condicions de navegació determinades per alçada d'ona vent, rumb i velocitat del vaixell recomanen l'ús dels estabilitzadors hidrodinàmics per reduir els moviments de balanç del vaixell, és quan les aletes estabilitzadores són activades i són esteses, amb un sistema de giroscopis es aconsegueix que siguin orientades automàticament, amb l'objectiu de reduir al mínim la intensitat del balanç al vaixell. Les aletes van instal·lades prop del pantoc, ja que per obtenir el màxim parell d'adreçament amb una determinada àrea d'aleta convé que la separació entre l'aleta de babord i la d'estribord sigui la màxima possible, per la qual cosa és convenient que les aletes del estabilitzador estiguin situades a la zona de major mànega del vaixell, o a les seves rodalies.
El principi de funcionament de les aletes estabilitzadores s'assembla al de les ales dels avions, només cal tenir en compte que en moure 'les aletes en moviment normal alternatiu, és a dir, pujant l'aleta d'una de les bandes del vaixell i descendint l'altra ja revés, s'origina en el vaixell un moviment de balanç determinat, tot i que el mar estigui perfectament tranquil. Segons la velocitat i periodicitat del moviment ondulatori de les aletes, així serà la intensitat i el període del balanç provocat en el vaixell per l'acció de l'estabilitzador. Per tant, si el balanç originat pel estabilitzador sobre el vaixell, és igual i directament oposat al balanç originat pel mar també sobre el vaixell, tots dos balanços es componen, i de la composició resulta un moviment de balanç nul, és a dir, l'equilibri.
Es tracta de la interferència de dos moviments ondulatoris, estudiat en Física, un dels moviments ondulatoris és el del balanç que el mar pretén imprimir-li al vaixell, l'altre és el que les pales de l'estabilitzador pretenen imprimir-li també al vaixell. Com tots dos moviments ondulatoris són de la mateixa periodicitat i intensitat i estan més en oposició de fase s'anul·len mútuament entre si, de manera que el moviment resultant és de balanç nul. Com a resultat el vaixell navegarà tranquil·lament amb la seva escora, és a dir, sense balanços tot i que la navegació es verifiqui enmig d'un mar agitat.
- Els avantatges que proporciona aquest sistema són les següents:
a) Millora les condicions de confort de passatgers i tripulants navegant en condicions adverses, i en conseqüència millora el rendiment operatiu dels tripulants.
b) Es prevé danys en la càrrega i equipaments del vaixell.
c) Manté una velocitat raonable en condicions atmosfèriques adverses.
d) Reducció del consum de combustible.

aletes natatòries

Sabatilles de goma que, és prolonguen per davant a manera de pota d'ànec o de granota, ajuden mol eficaçment al desplaçament dels nedadors i bussejadors submarins, especialment als proveïts d'escafandre autònoma.
Existeixen en l'actualitat gran varietat de formes i marques en el mercat d'aquests articles.
Poden resumir en tres tipus diferents: d'una banda estan les constituïdes per una simple expansió del peu freturós de nervis i, per tant, completament autònoma.
Flexible, el segon tipus és semblant, però està dotat de nervis longitudinals que li donen major solidesa, i el tercer tipus, el més perfeccionat, està dotat de nervacions, però s'adapta de tal forma que, en realitat, és una continuació de la cama.

aletó

Cada una de les barres un poc més curtes que la quilla, per resistir qualsevol cop que rebi la barca.

aletó

A la serviola, tauler amb roldana per al pas del cap pel qual penja l'àncora.

aleví

En la pesca estadi anterior al juvenil a qualsevol espècie de peixos.

Alexander von Humboldt 1906

L'Alexander von Humboldt és un vaixell alemany construït originàriament com a vaixell far en 1906 per la drassana alemany AG Weser de Bremen sota el nom Reserva Sonderburg. Va operar a través del mar del Nord i de la mar Bàltic fins que va ser retirat en 1986. Posteriorment va ser convertit en Bricbarca de tres pals per la drassana alemany Motorwerke Bremerhaven i tornat a botar el 1988 com Alexander von Humboldt.
- Històric. Es va planificar la seva construcció i va ser ordenat el 1906 com a vaixell far de reserva -per substituir els altres vaixells far durant els seus períodes de reparació i manteniment-, el vaixell va ser botat el 10 de setembre de 1906 per AG Weser with amb el número de construcció 155 com el primer de la seva classe. El seu buc es basava en el d'un vaixell de vela, com era comú en els vaixells destinats a les tasques de far. No està clar si va ser batejat Reserva Fehmarnbelt o Reserva Sonderburg, ja que tots dos noms estan documentats. A l'aparèixer en la campana del vaixell la paraula Reserva i ser el seu primer port base Sonderburg (avui dia Sønderborg, Dinamarca), es considera més probable el segon. Des de 1920 fins 1945 el vaixell va estar basat en Kiel-Holtenau i prest servei en diferents localitzacions, principalment, al llarg de la costa del Bàltic.
Va ser instal·lat el 1945 de forma permanent a Kiel, a causa de el bombardeig i danys soferts pel vaixell far Kiel. A la primavera de 1957 va ser abordat per un mercant suec que va provocar el seu enfonsament, va ser re surat i després de ser reparat i modernitzat tornar al servei dos anys després en 1959.
Durant l'estiu de 1967 es va construir un far fix en la seva localització, de manera que va tornar a la seva ocupació anterior com a far de reserva, desplegat en aquesta ocasió al mar de el Nord. Posteriorment, va ser destinat de forma permanent per reemplaçar el retirat Amrumbank, fins que va ser substituït per un vaixell far totalment automatitzat. Després d'una nova col·lisió i modernització a Wilhelmshaven, va ser remolcat fins a Bremerhaven on va ser re nombrat Confidentia.
- Alexander von Humboldt. La nova fundació Deutsche Stiftung Sail Training o DSST -Fundació d'entrenament de vela alemanya- va comprar el vaixell i el va transformar en un bergantí-goleta per a tasques de vaixell escola. El 30 de maig de 1988 va ser batejat Alexander von Humboldt en memòria del explorador alemany. Com a referència històrica a la Rickmers shipping company de Bremen, el seu casc va ser pintat de verd. Les espelmes verdes, van ser instal·lades com a eina de màrqueting com a anunci del patrocinador de la cervesera alemanya Becks.
"Alex", com era anomenat el vaixell per la seva tripulació, va servir com a vaixell insígnia de la DSST i va navegar com a tal 300.000 mni al llarg de 20 anys (l'equivalent a 14 voltes al voltant del globus terrestre per l'equador). El seu punt àlgid cada any, era la participació a la regata tall ships arrels i el seu creuer d'hivern a les illes Canàries. Durant els mesos d'estiu, navegava pel Bàltic.
La seva navegació més llarga, va ser el viatge en commemoració de l'expedició d'Alexander von Humboldt a Sud-amèrica i el Carib. El 19 de gener de 2006, el Alex va vorejar el Cap de Forns a vela, seguint la llegendària ruta per commemorar el seu centenari. A l'octubre de 2011 va ser posat fora de servei per la DSST i va ser reemplaçat pel Nou vaixell Alexander von Humboldt II. Va ser venut i es va fixar la seva Port de registre a Bahames al començament de 2012.
A l'abril de 2012, va entrar en les drassanes de Sevilla per reparar i pintar el buc. A causa que la drassana no reunia les condicions adequades per a culminar la reparació, va ser traslladat fins a Bremerhaven on el propulsor de proa i lá hèlix de poa li van ser retirats de forma permanent i els pals, excepte el bauprès se li van retirar per poder passar sota els tres ponts fins a la seva nova ubicació a Bremen i el buc va ser pintat, després de ser botat de nou. En 2014, es va convertir en un petit hotel (42 lliteres en 16 cabines) i restaurant. Des el 19 d'abril de 2015, estava ubicada al Europahafen de Bremen, amb plans de traslladar-la al Schlachte en 2016.

Alexander von Humboldt II

El vaixell de vela "Alexander von Humboldt II" és una escorça alemanya d'acer, que s'utilitza com a embarcació juvenil i de formació en el context de l'entrenament de vela. El 2011 va substituir el vaixell predecessor, del "Alexander von Humboldt I". És el primer vaixell alt construït a Alemanya des de la construcció de la "Lili Marleen" el 1994.
El vaixell te una eslora de 65 metres, una màniga de 10 metres i té 24 veles amb una superfície total de navegació de 1.360 metres quadrats. Un màxim de 79 persones entre 14 i 75 anys poden navegar-hi amb l'aptitud adequada. Com a record del vaixell predecessor i els vaixells de vela de la companyia naviliera Bremerhaven Rickmers, el buc es torna a pintar de color verd; Els plans originals amb buc negre (en record del Flying P-Liner) van ser rebutjats després d'intensos debats.
Propietari i operador és la German Foundation Sail Training, que pertany a l'Associació de Formació de Vela Alemanya.
A partir de 2010, el "Alexander von Humboldt II" va ser construït per BVT Brenn und Verformtechnik Bremen, una empresa del Grup Heinrich Rönner. El casc del vaixell va ser dissenyat segons l'antic disseny del vaixell d'entrenament de vaixell indonesi Dewaruci, construït el 1953 per H. C. Stülcken Sohn a Hamburg. El 25 de maig de 2011, el cop d'apilament. L'equip final va tenir lloc a la branca BVT de Bremerhaven. El 24 de setembre de 2011, va ser batejada per Brigitte Rönner a Bremerhaven.
El 2013, l'escorça a causa de problemes financers per manca de reserves en els titulars.
Des de maig de 2015, com el vaixell predecessor, porta portant veles verdes finançades per la cerveseria Beck & Co.. Igual que el seu predecessor, "Alexander von Humboldt I", el "Alexander von Humboldt II" també s'utilitza com a mitjà publicitari per a la cerveseria.
El concepte operatiu del nou edifici roman sense canvis en comparació amb el del "Alexander von Humboldt". Dividit en viatges d'estiu i hivern, al voltant de 340 dies a l'any, el propòsit de la fundació, és a dir, ensenyar la navegació tradicional, s'ha de complir a les zones de vela com el Mar del Nord i el Mar Bàltic, però també a l'Oceà Atlàntic o el Carib. Els dies restants s'han d'utilitzar per al manteniment necessari en una drassana de Bremerhaven i l'equip de la nau. Una tripulació voluntària qualificada segons la seva tasca a bord, instrueix als col · mariners, que no requereixen cap coneixement previ, en el treball del mariner i en els guàrdies de quatre hores. Aquests inclouen, per exemple, ocupar activitats com ara timons i vigilància, assistència en maniobres de vela, com ara vela o salvament o el treball domèstic.

Alekséiev, Eugenio Ivanovich

Eugenio Ivanovich Alekséiev, nascut el 13 de maig de 1843 a Sant Petersburg, mort el 27 de maig de 1917 a Ialta, fou un almirall i polític rus, cap militar de la flota imperial de Rússia, comandant en cap de les forces imperials durant la Guerra russo-japonesa, virrei d'Extrem-Orient (1903-1904), ajudant-general i membre del Consell d'Estat (1905). Va participar a gran nombre d'expedicions per mar i va efectuar tres voltes del món (1863-1867), (1880-1883), (1886).
Fils il·legítim d'Alexandre II de Rússia, fou criat en la família del tinent Ivan Maksímovitx Alekséiev (1796-1849).
Eugenio Ivànovitx Alekséiev va entrar a l'Escola del Cos naval dels Cadets a l'edat de tretze anys i en sortir diplomat el 1863. Va efectuar la seva primera volta del món a bord de la corbeta "Varyag" (1863-1867) i fou nomenat aspirant de marina l'any 1867. Entre1869 i 1871, va servir a bord del clíper "Yahont", a continuació de 1872 a 1873 va navegar sobre el clíper "Le Perle" i de 1873 a 1875 sobre la fragata "El Príncep Pojarski". Sobre el creuer "L'Àfrica", va exercir el comandament de 1880 a 1883 i va efectuar la seva segona volta del món. En 1883, va ocupar la plaça d'agent del ministeri de la Marina a l'ambaixada russa a França. Promogut l'any 1886, al grau de capità (primer rang) va manar a continuació el creuer "Almirall Kornílov" (posats en servei l'agost de 1889 - posats fora de servei el 2 de maig de 1911) i va efectuar la seva tercera volta del món. Promogut a continuació a contraalmirall, va ocupar les funcions de sots-cap d'estat major general de la marina. El 1891 va acompanyar al tsarévitx Nicolau (futur Nicolau II de Rússia) en el seu viatge a l'Extrem-Orient. De 1895 a 1897, va manar la flota del Pacífic i va ser el cap de l'esquadra de la mar Negra.
El 1899, Eugeni Ivànovitx Alekséiev fou posat al capdavant de les tropes navals de la província de Guandong (situada al sud de la Manxúria) i de la Flota del Pacífic. Va prendre part a la repressió de la rebel·lió dels bòxers a la Xina (novembre 1899-1901), fet que li comportar ésser condecorat amb l'Orde de l'Àguila blanca amb espasa. Li va ser igualment donada una espasa d'or amb diamants i promogut a ajudant general.
El 30 de juliol de 1903, Nicolau II va promoure Eugeni Ivànovitx Alekséiev a almirall de la Marina imperial de Rússia i el va nomenar virrei d'Extrem-Orient. Va defensar els interessos del seu país, i demostrà una certa hostilitat cap al Japó.
El 28 de gener de 1904, el tsar va nomenar l'almirall Alekséiev comandant en cap de totes les forces terrestres i navals del Extrem-Orient. Però greus dissensions entre el comandant en cap de les tropes de Manxúria, l'almirall Kuropatkin, i l'almirall Alekséiev va provocar greus tensions (el primer advocava per la planificació d'una campanya de defensa, el segon per l'atac). El 1904 va rebre l'Orde de Sant Jordi (tercera classe).
Després de la destrucció de la flota russa a Port Arthur (28 de juliol 1904) i la derrota del riu de Shahe (5 d'octubre al 17 d'octubre de 1904, Nicolau II el va destituir del seu comandament el 12 d'octubre de 1904 i fou reemplaçat pel general Aleksei Nicolàievitx Kuropatkin.
El juny de 1905, l'almirall Alekséiev va ser admès al Consell d'Estat. L'abril de 1917, va ser destituït de les seves funcions.
L'almirall Alekséiev va morir el 27 de maig de 1917 a Ialta.

Aleksàndrovitx Romànov, Aleksei

El Gran Duc Aleksei Aleksàndrovitx Romànov (Sant Petersburg, 14 de gener de 1850 -París, 14 de novembre de 1908), també conegut com a Aleix de Rússia, va ser el sisè fill i el quart home del tsar Alexandre II de Rússia i de la tsarina Maria de Hessen-Darmstadt. Destinat a la carrera naval, Aleksei Aleksàndrovitx començar el seu entrenament militar a l'edat de 7 anys. Als 20 va ser nomenat tinent de l'Armada Imperial Russa i havia visitat tots els ports militars de l'Imperi. El 1871 va ser enviat com a ambaixador de bona voluntat als Estats Units i Japó.
El 1883 va ser nomenat almirall general. Va tenir una important contribució a la equipació de l'armada russa amb nous vaixells i en la modernització dels ports navals. El 1905, després de la derrota a la batalla de Tsushima va ser rellevat del seu comandament. Moriria a París el 1908.

Alfa

Primera lletra de l'alfabet grec, la usen els navegants com símbol de l'angle polar d'un vaixell o embarcació respecte al propi rumb, com símbol de l'ascensió recta d'un astre i, en astronomia, per a indicar l'estrella més lluminosa d'una constel·lació.

alfa

Indicació d'angle, en general, i especialment en radiogoniometria i radionavegació.

alfa

Nom amb què van designar els antics astrònoms a l'estrella més brillant d'una constel·lació.

alfabet

Sèrie de signes o senyals convencionals empleats per a enviar missatges entre dos vaixells, un vaixell i un avió o un vaixell i terra ferma.
Existeixen alfabets de diversos tipus, segons la finalitat i els mitjans tècnics empleats per a la transmissió; comprenen des dels mètodes més antics als més moderns: banderes, projectors, o telègrafs òptics, que poden ser agrupats en els mitjans "òptics", o bé radiotelegrafia i radiotelefonia, en el camp dels mitjans "radioelèctrics".
- En relació amb el sistema usat, els alfabets emprats poden ser de tres tipus:
a) Morse: Compost de signes elementals (punts i línies), amb el qual es poden expressar lletres, paraules o frases convencionals; a més de usar-ne en radiotelegrafia, pot emprar-ne en la senyalització amb telègraf òptic.
b) Per banderes: Compost d'una sèrie de banderes convencionals, cadascuna de les quals assumeix un significat literal o numèric (bandera A, bandera B, bandera 1, bandera 2, etc.).
c) Fonètic OACI: Així denominat segons les inicials de l'Organització d'Aviació Civil Internacional (en anglès, ICAO: "International Civil Aviation Organization", que va ser la qual ho va adoptar i va contribuir a la seva difusió en el camp naval.
Està compost per les 26 lletres de l'alfabet internacional, amb una correspondència fonètica unificada per a evitar qualsevol possible equívoc.
Per exemple, la lletra A se pronuncia "alfa", la D "delta", la W "whisky".
De forma anàloga es procedeix amb els nombres: el 0 ha de pronunciar-se "nadazero", el 5 "pentafive", etc.
Per les seves característiques específiques, aquest tipus d'alfabet és emprat en radiotelefonia.
Mediant els diferents alfabets es poden compondre paraules, frases i nombres convencionals, la conjunta forma dels quals diversos codis de senyalització.

alfabet fonètic

Alfabet recomanat per l'OACI (Organització d'Aviació Civil Internacional) per a totes les comunicacions per radiotelefonia.

alfabet Morse

El codi Morse o també conegut com a alfabet Morse és un sistema de representació de lletres i nombres mitjançant senyals emesos de forma intermitent.
Va ser desenvolupat per Alfred Vail mentre col·laborava en 1835 amb Samuel Morse en la invenció del telègraf elèctric.
Va crear un mètode segons el qual cada lletra o nombre era transmès de forma individual amb un codi consistent en ratlles i punts, és a dir, senyals telegràfics que es diferencien en el temps de durada del senyal actiu.
La durada del punt és la mínima possible.
Una ratlla té una durada de aproximadament tres vegades la del punt.
Entre cada parell de símbols d'una mateixa lletra existeix una absència de senyal amb durada aproximada a la d'un punt.
Entre les lletres d'una mateixa paraula, l'absència és de aproximadament tres punts.
Per a la separació de paraules transmeses el temps és de aproximadament tres vegades el de la ratlla.
Morse va reconèixer la idoneïtat d'aquest sistema i ho va patentar juntament amb el telègraf elèctric.
Va ser conegut com "American Morse Code" i va ser utilitzat en la primera transmissió per telègraf.
En els seus començaments, l'alfabet Morse es va emprar en les línies telegràfiques mitjançant les esteses de cable que es van ser instal·lant.
Més tard, es va utilitzar també en les transmissions per radi, sobretot en el mar i en l'aire, fins que van sorgir les emissores i els receptors de radiodifusió mitjançant veu.
En l'actualitat, l'alfabet Morse té aplicació gairebé exclusiva en l'àmbit dels radioaficionats, sent exigible freqüentment el seu coneixement per a l'obtenció de la llicència de radi operador aficionat fins a l'any 2005; des de llavors, els organismes que concedeixen aquesta llicència en tots els països estan convidats a dispensar de l'examen de telegrafia als candidats a l'examen.
També s'utilitza en l'aviació instrumental per sintonitzar les estacions VOR, ILS i NDB.
En les cartes de navegació està indicada la freqüència juntament amb un senyal Morse que serveix, mitjançant radi, per confirmar que ha estat sintonitzada correctament.

alfabet telegràfic

Conjunt de signes que es corresponen cadascun a una lletra o a un número i són transmesos a través de intermitències de llum, de so, etc.

alfac

Veu d'origen àrab que significa banc, estret, esquerda en la terra, i s'empra, gairebé sempre en plural, per a designar el banc de sorra format en la desembocadura dels rius amb els sediments dipositats per aquests.
Encara que els alfacs poden ser de dimensions molt notables, la seva forma varia enormement en el transcurs del temps.
En general, es tracta de terrenys baixos i negats, on abunden els esters i albuferes, i la vegetació de les quals és la pròpia de les marasmes.

alfanumèric

Conjunt de tots els caràcters alfabètics i numèrics.
Se'n diu de tot allò que utilitza tant lletres com nombres i altres caràcters especials.
En total són 36 caràcters simples (62, en el cas que s'incloguin majúscules).
Bàsicament són les lletres de la A a la Z i els nombres del 0 al 9.
En les computadores, emmagatzemar un caràcter alfanumèric ocupa menys que un caràcter ASCII de 8 bits.
Tots els caràcters alfanumèrics poden representar-se amb 6 bits (6 bits permeten 64 valors possibles).

Alfeca

Estrella alfa de la constel·lació de la Corona.

Alferat

Estrella alfa de la constel·lació Andròmeda.

alferes de fragata

Oficial de menor graduació del cos general de l'Armada, immediatament inferior a d'alferes de vaixell.
S'accedeix al grau d'alferes de fragata després de passar pel grau de guardiamarine sent en aquestes armades.

alferes de navili

Grau immediatament superior al alferes de fragata i inferior al tinent de navili. És la primera ocupació de del cos General de l'Armada que s'obté en acabar els estudis en la Escola Naval Militar i equival a tinent de l'exèrcit. El alferes de navili porta un galó de 14 mil·límetres formant coca, sobre la bocamànigues o pales sobre de les espatlles, segons el uniforme.

alferes provisional

Alferes provisional és un antic rang militar, propi d'Espanya. Va ser creat durant la guerra civil espanyola, a la zona revoltada, amb l'objectiu de suplir la manca d'oficials que llavors existia. Se'ls anomenava "provisionals" perquè només ostentarien aquesta graduació mentre durés la guerra.
La figura del alferes provisional va ser creada el setembre de 1936 pel decret núm 94 de la Junta de Defensa Nacional, com una solució a l'escassetat d'oficials en el si de les forces armades revoltades i també a la necessitat de nous oficials per a les unitats militars de nou encuny que anaven sorgint. que sembla haurien sorgit a partir d'una idea del general Emilio Mola. Aquells que aspiressin a ser alferes provisionals havien de tenir entre 20 i 30 anys, i tenir el títol de batxiller.
També es va habilitar als membres del cos de suboficials per ingressar en els alferes provisionals. Molts antics combatents de les milícies falangistes i carlins també ingressarien en els alferes. Per diversos punts de la zona revoltada es van crear centres d'instrucció per als aspirants al nou rang militar. Al llarg de la contesa de les acadèmies van sortir més de 28.000 -30.000 alferes provisionals, dels quals prop de 3.000 moririen en combat. La mitjana d'edat entre els alferes era de 21 anys i en un 50% eren estudiants universitaris, a més de la preparació militar, també rebien una formació política, religiosa i moral.
El símbol identificatiu que empraven era un estel daurat de sis puntes -dissenyada pel general Luis Orgaz sobre un "pegat" negre.
Després del final de la guerra molts dels alferes provisionals van abandonar les armes i van tornar a la vida civil; no obstant això, altres van continuar la carrera militar. Aquest va ser el cas de 8.000 alferes que després de la contesa es van convertir en tinents provisionals i altres 500 alferes que es van convertir en capitanes. El 1958 es va constituir a Madrid la Germandat de Alferes Provisionals, que fet i fet seria l'organització de ex combatents franquistes de major influencia.

alferes reial

A l'edat mitjana, el alferes reial era el cap de les tropes reals. Després, el alferes reial era un integrant del cabildo indià. Era un càrrec honorífic, purament cerimonial, i la seva única funció consistia a passejar l'estendard real en els dies de festa i en les cerimònies oficials. L'estendard reial representava al sobirà espanyol.
Tot i ser un gran honor aquest càrrec, en moltes parts de l'Imperi espanyol no era especialment desitjat, atès que comportava l'obligació de solucionar dels seus propis diners les despeses de compliments i festes, i les monedes que es llançarien a la plebs.

Alfirk

Alfirk o Alphirk, és la segona estrella més brillant en la constel·lació de Cefeu. El seu nom prové de l'àrab i significa "el ramat". Es troba aproximadament a 599 anys llum de la Terra.
Alfirk és un estel calent amb una temperatura superficial de 26.700 K i tipus espectral B2IIIv. Brilla amb una lluminositat 14.600 vegades major que la del Sol i té una massa 12 vegades major que la massa solar. És un estel Be que expulsa matèria des de la seva superfície i posseeix un camp magnètic unes 100 vegades superior al de la Terra la seva calenta corona emet unes 2.000 vegades més radiació X que el Sol.
Alfirk és abans de res coneguda per ser el prototip de les variables Beta Cephei, que porten el seu nom. Aquestes són estrelles de tipus espectral B0 - B3 que mostren variacions de brillantor a causa de pulsacions en la seva superfície. Conegudes estrelles com Shaula A, Murzim o alfa Lupi són membres d'aquesta classe. Presenten petites oscil·lacions de brillantor; així, la brillantor de Alfirk varia entre magnitud aparent +3,16 i +3,27 en un període de 0,1905 dies (4,57 hores). A més d'aquest període principal, hi ha diversos períodes simultanis de 4,72, 4,46, 4,43, 4,88 i 4,30 horas.
Hi ha dues estrelles blanques tènues que formen al costat de Alfirk un sistema estel·lar. La més propera es troba a unes 45 UA i empra uns 90 anys a completar la seva òrbita. Més allunyada, i observable amb un petit telescopi, una tercera estrella completa el sistema a una distància mínima de 2.400 UA; empra almenys 30.000 anys a fer una volta al voltant de l'estrella principal.

Alfonse, Jean

Jean Fontenaud (1482-1557) anomenat Joan Alfonso o Jean Alfonse (Saintonge, 1482 - La Rochelle, 1557) fou un dels primers exploradors francesos d'Amèrica del Nord.
Nascut com a Jean Fonteneau, es va casar amb una portuguesa anomenada Victorine Alfonso o Victorina Alfonso, d'on pren el sobrenom "Alfonse". Als 12 anys es va enrolar en vaixells mercants portuguesos. Va viatjar fins a l'Àfrica occidental, el Brasil, va doblar el cap de Bona Esperança, va desembarcar a Madagascar i a l'Índia. A partir de la dècada de 1540, ja com a reputat capità, va encapçalar flotes fins a Costa d'Or o les Índies Occidentals, sense perdre mai cap vaixell. André Thevet esmenta una conversa en la qual Alfonso descriu haver saquejat Puerto Rico com a corsari. Durant molt de temps es va creure que Xenomanes, l'heroi de Rabelais, tingué com a model a Alfonse.
Durant el hivern de 1542 a 1543, Alfonse serví com a pilot de Jean-François de La Rocque de Roberval, que seguint les petjades de Jacques Cartier tenia esperances de fundar una colònia al Canadà. La tripulació, formada per més de 200 persones, va passar un dur hivern a la vora del riu Sant Llorenç. Allà, delmats per l'escorbut, una quarta part de la mateixa va morir abans de tornar cap a França.
A finals de 1544, una vegada finalitzades les hostilitats entre França i Espanya, Alfonse va sortir de la Rochelle amb una petita flota a la recerca del pas del Nord-oest a través del riu Sant Llorenç. El 1557, una esquadra espanyola comandada per Pedro Menéndez de Avilés l'ataca quan estava tornant a La Rochelle, enfonsant el seu vaixell i provocant-li la mort. Algunes fonts afirmen que aquesta trobada tingué lloc el 1544 o el 1549.
Els seus escrits van ser publicats com Les voyages du Capitaine avantureux Ian Alfonce (1559), Le Routier (1600) i La Cosmographie avec l'espère et régime du soleil du nord par Jean Fonteneau dit Alfonse de Saintonge, capitaine-pilote de François Ier (1904). En ells s'hi descriuen els diversos indrets i pobles que havia visitat, alguns d'ells per primera vegada, com ara Gaspé, Beothuk, l'illa Saint-Pierre... i proporciona instruccions de navegació sobre com arribar-hi.

Alfonso, Gaspar

Gaspar Alfonso (?-1618). Navegant d'origen portuguès, nascut a Serpa i mort en 1618. Va entrar en la companyia de Jesús a 1569. Va escriure la Relació del viatge i èxit que va tenir la nau San Francisco en què anava Basc de Fonseca en l'armada que va sortir per l'Índia a 1596; va morir en 1618.

Alfonso el Santoñes, Juan

Juan Alfonso el Santoñes, navegant espanyol del segle XVI, va néixer a Santoña, que exploro els mars d'Àsia i Amèrica, especialment les boques del Amazones. portava com pilot a Paulino Secarlat.
Deixo escrit, a més d'un tractat de cosmografia i els seus viatges que es troben descrits en el llibre de Mellin de sant Genis.

Afonso de Sousa, Martim

Martim Afonso de Sousa (Vila Viçosa, 1500 - Lisboa, 21 de juliol de 1571), va ser un noble, marí i militar portuguès, recordat per haver participat en la primera expedició colonitzadora de Brasil i per haver estat governador de l'Índia portuguesa (1542/1545).
Martim Afonso de Sousa va estudiar en la seva joventut matemàtica, cosmografía i navegació. Va ser nomenat patge del duc de Bragança i, més tard, de l'infant Juan, príncep hereu. En pujar aquest al tron, com Juan III, el sobirà el va nomenar per a posicions de prestigi, com el comandament de l'expedició de 1530 al territori brasiler amb el títol de governador de Brasil. Va sortir de Lisboa al 3 de desembre de 1530 amb quatre naus i transportant prop de quatre-centes persones, tenint com a segon al seu germà més jóven Però Lopes de Sousa qui va escriure el detallat Diário da Navegação da Armada que foi à terra do Brasil em 1530.
Des d'una perspectiva d'historiografia tradicional en la història de Brasil es considera a aquesta expedició com la primera expedició colonitzadora de Brasil, el Regimiento (poder) que va tenir de Sousa permet comprendre que el principal objectiu de la seva missió era fundar assentaments portuguesos en la conca del Riu de la Plata, la qual cosa no va aconseguir a causa d'haver naufragat a la regió. Va tenir també la missió d'expulsar als corsaris francesos de la costa brasilera -amb els quals va combatre-, col·locar marcs de possessió (padrõés de posse) des del riu Marañón fins al Riu de la Plata, i mesurar i dividir la costa que seguidament el rei concediria a donataris. També estava autoritzat a triar cent llegües de costa per a si mateix i altres cinquanta per al seu germà Però Lopes de Sousa.
El 31 de gener de 1531 l'expedició va arribar a terra prop del cap de Sant Agustín i van capturar dos vaixells francesos carregats de pi brasil. Des d'allí van recórrer la costa cap al sud arribant a la illa de Cananéia el 12 d'agost de 1531, en la qual van prendre contacte amb el degradat portuguès Cosme Fernandes, conegut com el batxiller de Cananéia i que feia 30 anys vivia a la regió, i amb un grup d'espanyols supervivents de l'expedició de Solís al Riu de la Plata encapçalats per Francisco de Chávez. Aquest era l'únic espanyol que havia sobreviscut a l'expedició de Aleixo Garcia cap a l'Imperi inca i va concertar amb Martim Afonso de Sousa que guiés una expedició del seu capità Però Lobo pel camí de Peabirú cap a l'Imperi Inca a la recerca d'or i plata. Els 80 integrants d'aquesta expedició van partir de Cananéia l'1 de setembre de 1531 i juntament amb un grup indígenes que els acompanyava van ser massacrats pels carijós en les ribes del riu Iguazú.
El 26 de setembre de 1531 l'expedició va salpar de Cananéia i el 16 d'octubre de 1531 van desembarcar a la illa Gorriti en la boca nord del Riu de la Plata. En els primers dies de novembre la nau capitana i un bergantí van naufragar en la costa, morint 7 tripulants. El 23 de novembre de 1531 Però Lopes de Sousa amb 30 homes es van internar amb un bergantí en el Riu de la Plata i després van entrar al riu Paraná. El 12 de desembre de 1531 van prendre possessió de la terra en nom del rei de Portugal en les barranques occidentals del Paraná a la província de Buenos Aires a Argentina, en un lloc que van cridar terra dos Carandins (terra dels Querandís).
Després va retornar a la regió de São Vicente i amb ajuda de João Ramalho i de Antônio Rodrigues, habitants de la regió que havien fet amistat amb els cacics Tibiriçá i Caiubi, va fundar el 22 de gener de 1532 la primera vila portuguesa del Brasil: la vila de São Vicente (en l'actual estat de São Paulo). A São Vicente va iniciar el cultiu de la canya de sucre.
A l'octubre de 1532 va rebre la notícia que va ser agraciat per la corona portuguesa amb la donació de dos lots de terres a Brasil: la capitania de São Vicente. Aquesta capitania estava formada per dues seccions separades, una de 55 llegües (la més al nord) i una de 45 llegües (la més al sud).
Va rebre també l'autorització de tornar a Lisboa, per la qual cosa Martim Afonso de Sousa no va romandre a Brasil per administrar les seves terres. Nomenat capità del mar de les Índies el 1533, va ser l'encarregat de protegir les possessions de Portugal a Orient. D'aquesta forma va defensar la factoria de Diu contra moros i hindús, va derrotar al raja de Calicut i va combatre als corsaris que saquejaven les embarcacions portugueses a la regió. Victoriós, va ser nomenat virrei de l'Índia portuguesa per Juan III el 1542 exercint durant tres anys.
Existeix controvèrsia quant a la fi de la seva carrera. Alguns historiadors afirmen que va retornar a Portugal el 1545, convertint-se en un dels membres del Consell d'Estat. Uns altres sostenen que va ser cridat de tornada sota l'acusació de desviament de diners de la Corona i enriquiment il·lícit, mantenint-se allunyat de la vida pública fins a la seva mort.

Alfonso X el Savi

Alcibíades, fou un general i polític atenès. Era fill de Clínies d'Atenes i nebot de Pèricles.
Toribio Alonso de Salazar (Encartaciones, Biscaia, segle XV - algun indret del Pacífic, 5 de setembre de 1526) va ser un navegant i explorador espanyol que va participar en l'expedició de García Jofre de Loaisa, la qual comandà durant poc menys d'un mes en morir prematurament per culpa de l'escorbut. Fou el primer europeu a descobrir les illes Marshall.
Nascut a Biscaia, Alfonso de Salazar es va sentir atret des de ben jove pel mar i els viatges d'exploració. El 1525 es va enrolar en l'expedició de García Jofre de Loaisa que havia d'arribar a les illes de les espècies a través de l'estret de Magallanes, sent nomenat tresorer a la nau San Lesmes, comandada per Francisco de Hoces. L'expedició va salpar de la Corunya el 24 de juliol de 1525, amb una flota de sis vaixells.
L'expedició va ser una successió de desastres, calamitats i desercions. Durant el viatge van morir, entre d'altres, el capità Loaisa i Elcano. Tres de les naus no van arribar a creuar l'estret de Magallanes i només una, la nau capitana, la Santa María de la Victoria va arribar a les Moluques, on la tripulació es va haver d'enfrontar als portuguesos durant gairebé un any. Finalment sols 24 homes d'aquesta nau van tornar a Espanya; més de 450 homes s'havien quedat pel camí.
En abordar l'estret de Magallanes la San Lesmes es va veure immersa en un dur temporal que la va dur a viatjar fins als 55º de latitud sud, sent els primers a descobrir el pas del cap d'Hornos, l'extrem meridional del continent. D'aquesta manera s'anticipaven 55 anys al pirata Francis Drake, i és per això que a Espanya i part d'Hispanoamericà s'anomena mar de Hoces el que posteriorment ha estat conegut com a passatge de Drake. Van retornar a l'estret de Magallanes, i van aconseguir superar-lo el 26 de maig de 1526, després de 48 dies de travessia pel mateix.
Durant la travessia pel Pacífic les naus es van separar per un nou temporal i de la San Lesmes mai més se'n va saber res, tot i que Alonso Salazar ja no hi viatjava a bord, sinó que ho feia a la nau capitana. En morir Loaisa, el 30 de juliol, es va fer càrrec del comandament "Juan Sebastián Elcano", que va morir 5 dies després. Alonso de Salazar, també afectat per l'escorbut, va morir un mes després, però en el seu curt lideratge fou el primer europeu a descobrir, pels occidentals, les illes Marshall el 21 d'agost de 1526, tot i que no es té constància que hi atraquessin. També es creu que va albirar l'atol Bokak.
Després de deixar l'illa de Guam la seva salut es va deteriorar ràpidament, morint el 5 setembre de 1526.

Alfonso XIII 1896

El Alfonso XIII va ser un creuer protegit de la Classe Reina Regent, pertanyent a l'Armada Espanyola que va romandre actiu des de 1896 fins a 1900.
- Característiques tècniques. El Alfonso XIII va ser construït en les drassanes de Ferrol a Espanya. Va ser posat en graderia en 1891 i botat el 31 d'agost de 1891. En 1896, va entrar en servei parcialment complet com a buc d'instrucció, sent finalitzat i donat d'alta el 18 de maig de 1900 amb un cost final de 9.000.000 de pessetes .
Els vaixells de la classe van ser dissenyats amb la intenció de portar un armament pesat, amb un petit desplaçament i molt veloços. El cap de la classe, el Reina Regent, es va perdre a causa dels problemes d'estabilitat que provocaven els seus muntatges principals, però els canvis realitzats a l'Alfonso XIII per corregir això incloïen un menor armament principal. Aquests canvis van deixar a l'Alfonso XIII menys blindat, lent i inestable amb mar gruixuda.
Els quatre canons González Hontoria de 200 mm estaven en muntatges simples sobre les amures i aletes, mentre que els de 120 mm es trobaven en una bateria central. Els cinc tubs llançatorpedes fixos estaven a l'altura de la línia de flotació: dos cap endavant, un a cada banda i un altre més posterior.
- Història. El Alfons XIII estava incomplet Quan va entrar a Servei com a Vaixell d'Entrenament en 1896 i va romandre incomplet durant la Guerra Hispà-Nord-americana. Quan va ser enviat a Cadis el 7 de maig per unir-se a l'esquadra de l'Almirall Manuel de Cambra, al comprovar el seu estat, l'Almirall va decidir deixar-ho a Cadis Quan la seva esquadra va partir el 16 de juny al seu viatge frustrat a Filipines. El Alfonso XIII va passar la resta del conflicte en aigües peninsulars per defensar Espanya d'un possible atac de l'Armada dels Estats Units.
Després de la guerra, l'Alfons XIII finalment va ser Donat de baixa el 18 de maig de 1900. Els seus defectes de navegabilitat van fer que tingues una curta carrera i fora descartat. Va ser desballestat a Bilbao el 1907.

Alfonso XIII 1915

El Alfonso XIII, re nombrat Espanya el 1931, va ser el segon d'una sèrie de tres cuirassats construïts per Espanya a principis de segle XX. Amb l'adveniment de la Segona República se li va canviar el nom pel d'Espanya, tant per eliminar qualsevol vestigi de la deposada monarquia, com perquè tornés a portar el nom d'Espanya el vaixell insígnia de l'esquadra espanyola, després de la pèrdua del cap de la seva sèrie en 1923. els tres van rebre el nom genèric de el cap de sèrie, per la qual cosa se'ls va cridar els cuirassats Classe Espanya. La seva construcció va tenir lloc a Ferrol.
- Construcció. Eren vaixells de bella estampa, amb coberta correguda, pont de comandament, una sola gran xemeneia a centre, un petit pont secundari a popa, dos pals en trípode, petit esperó, i les següents característiques: eslora 140 m, mànega 24 m, puntal 12,74 m, calat 7,70 m, desplaçament normal 15 700 ti 16.450 ta plena càrrega. Per a la propulsió comptaven amb 12 calderes Yarrow de carbó, i turbines que accionaven quatre hèlixs, amb una potència de 11.270 CV a tir normal i 20.000 CV a tir forçat. La seva velocitat màxima era de 19,5 nusos, amb una autonomia de 7.500 milles a 10 nusos. La seva cuirassa era de 23 cm al centre de la faixa baixa, 15 cm al de la mitjana i 7,5 cm en el de l'alta, que disminuïa cap als extrems fins a 10 cm a proa i 5 cm en popa. La dotació era de 850 homes.
L'armament principal consistia en 8 canons Vickers de 305 mm/50 calibres muntats en 4 torres dobles, les més llunyanes entre si col·locades sobre la línia de crugia, un a proa i una altra a popa, i les altres dues desplaçades de la línia de crugia , la de proa cap a estribord i la de popa cap a babord. Cada canó pesava 67,1 t i cada projectil 385 kg, amb 902 m per segon de velocitat inicial 21.500 metres d'abast màxim, i un ritme de foc d'un tret per minut. També muntaven 20 canons de 101,6 mm, 2 de 47 mm i 2 antiaeris de 76 mm instal·lats en els anys 20.
- Historia. El 1907 va accedir a el poder el conservador Antonio Maura sent nomenat Ministre de Marina el capità de navili José Ferrándiz y Niño. El 7 de gener de 1907, i gràcies a la defensa realitzada per Maura, era aprovada la llei de reforma naval (més conegut com a pla Ferrándiz) gairebé per unanimitat. El nucli de el pla eren els tres cuirassats tipus Dreadnought, encara que la seva reduït desplaçament els va convertir en els "Dreadnought" més petits de l'món. Construïts en el Ferrol per la nounada SECN (Societat Espanyola de Construcció Naval), van ser els primers i últims cuirassats monocalibre construïts a Espanya. A el concurs convocat a la "Gaceta" de el 23 d'abril de 1908 es va presentar les firmes Ansaldo italiana i Vickers-Armstrong britànica, sent finalment seleccionada aquesta última. El projecte es podia considerar com una reducció dels creuers de batalla britànics classe Indefatigable, donant màxima prioritat a l'armament en detriment de la velocitat i la protecció. El cost total dels 3 vaixells va ser de 130 milions, a unes 2.870 ptes la tona.
El cuirassat Alfonso XIII es va començar a construir el 23 de febrer de 1910, sent botat el 7 de maig de 1913 i lliurat a l'Armada el 16 d'agost de 1915. Les seves primeres missions, a l'igual que les del cuirassat Espanya, van ser de vigilància de les costes espanyoles durant la Primera Guerra Mundial. En 1920 va efectuar un viatge de bona voluntat per mostrar el pavelló, amb entrada a l'Havana on va tenir una gran rebuda, ja que era el primer vaixell de guerra espanyol que entrava a Cuba després de la seva independència -amb l'excepció del vaixell escola de vela Nautilus, que havia entrat en 1908-. A continuació va entrar a San Juan de Puerto Rico on va tenir un altre gran rebuda, i finalment ho va fer a Nova York. Al novembre de 1923 va formar esquadra amb el seu germà el cuirassat Jaime I i altres unitats de l'esquadra, traslladant a Itàlia als Reis i al general Primo de Rivera.
Durant la Guerra del Rif, a l'agost de 1923 va participar amb el cuirassat Espanya en el denominat desembarcament de Alfrau. Al setembre de 1925, novament al costat del Jaume I i al cuirassat francès París, va participar en el desembarcament d'Alhucemas, rebent algun impacte sense cap conseqüència. Tornaria a prendre part en diversos viatges oficials dels reis al Protectorat del Marroc i va estar present en la gran concentració de vaixells que va tenir lloc a Barcelona el 1929 amb motiu de l'Exposició Universal.
En 1931, amb l'arribada de la Segona República el seu nom va ser canviat pel de Espanya, assenyalant així la continuïtat de la nació amb independència de el règim polític. A el mateix temps va passar a la reserva, va ser amarrat a Ferrol amb dotació reduïda, es va utilitzar com a dipòsit de marineria i poc a poc va perdre capacitat operativa i artillarà.
El 20 de juliol de 1936 es va revoltar contra la República Espanyola diversos oficials de la Base Naval de Ferrol (La Corunya), destituint als caps i oficials de la Base que es mantenien lleials. La tripulació de l'Espanya i la de l'Almirall Cervera van fer front com van poder als revoltats, els quals comptaven amb forces d'un regiment d'Artilleria i d'infanteria de marina. Van intentar unir-se als que resistien en altres parts de l'Arsenal i sufocar la revolta, però aïllats, sense comandaments i gairebé sense armes, no ho van aconseguir. El Espanya no va poder ser posat a flotació per escapar de l'Arsenal, com també ho va intentar el Cervera i, finalment, la seva dotació es va veure obligada a rendir després de gairebé dos dies de setge. Per llavors l'alçament contra la República havia fracassat en gran part de país, però la revolta de l'exèrcit colonial a Àfrica havia estat total i la situació va derivar ràpidament cap a una Guerra Civil.
Al mantenir lleial a la República la majoria dels vaixells de l'Armada Espanyola, l'Espanya es va convertir en un bé preuat per als nacionals. L'estat de l'buc era d'abandó, se li estava fent servir com a caserna flotant i la seva capacitat operativa era mínima, però la seva potencialitat estratègica era molt important, sobretot davant la greu manca de vaixells propis. En pocs dies van aconseguir recuperar dos dels seus potents canons de 305 mm i 6 de 101,6 mm, i dotar-lo de les reformes mínimes necessàries per solcar els mars de nou.
Al juliol - agost de 1936, dels 8 canons Vickers de 305 mm només estaven operatius 6 ja que es va utilitzar una de les torres com a font de recanvis per a les altres tres. Dels 20 canons de 101 mm només estan operatius 12 i molt desgastats.
El 12 d'agost de 1936 va sortir a la mar per operar en el Cantàbric acompanyat del destructor Velasco. Va dur a terme missions de bloqueig de la costa republicana, excepte en el parèntesi comprès entre el 28 de setembre i el 13 d'octubre de 1936, en què la flota republicana, formada entre d'altres vaixells pel cuirassat Jaime I, va fer acte de presència a el Cantàbric. Va prendre part en el bombardeig dels tancs de combustible de Santurce i de diferents objectius terrestres a Guipúscoa per forçar la rendició de Sant Sebastià, Irun i Hondarribia, en el suport a la caserna de Simancas, en els bloquejos directes a Bilbao i Santander, i en la captura de diversos vaixells que transportaven material per al bàndol republicà.
Va ser blanc de diversos atacs, dels quals l'Avi -com afectuosament se li deia- va sortir bé lliurat, com va ser el cas d'un torpede llançat per un submarí republicà, que va fer impacte en la seva proa però no va arribar a explotar, o atacs de l'aviació enemiga que no van donar en el blanc. Però la seva bona estrella es va truncar poc després de les 7 del matí de el 30 d'abril de 1937, al xocar prop de Santander contra una mina possiblement fondejada uns dies abans pel minador nacional Júpiter. Aquell dia el Espanya i el destructor Velasco patrullaven pel Cantàbric quan pel nord va aparèixer un vaixell de càrrega anglès rumb a Santander. El Velasco es va dirigir a interceptar i el Espanya va maniobrar per interposar-se entre el vaixell de càrrega i terra, però en aquesta maniobra es va apropar a el cap Galizano i va entrar en un camp minat. El Velasco va aconseguir interceptar el vaixell de càrrega després d'efectuar un parell de trets d'avís, ja que el mercant intentava escapar, i quan ja s'apuntava en l'haver dels vaixells una captura més, una gran explosió en el Espanya va posar fi a la caça. El Velasco va abandonar la seva presa i es va dirigir cap al cuirassat, que començava a escorar lleugerament.

alforja

Nom que es dóna de vegades a la baga d'un bossell o quadernal.

Alfvén, Hannes Olof Gosta

Hannes Olof Gosta Alfvén (1908-1995). Astrònom i físic suec, premi Nobel en 1970, atorgat per les seves investigacions sobre els plasmes (gasos que contenen ions positius i negatius) i el seu comportament en camps magnètics i elèctrics. Va estudiar a Uppsala i va treballar a Estocolm fins a 1967, any en què es va traslladar a Califòrnia. Els seus treballs abasten la física fonamental, l'astronomia, l'astrofísica i la cosmologia. És autor d'una teoria que explica el fenomen de l'Aurora polar basant-se en la interacció entre les partícules emeses pel Sol i el camp magnètic terrestre. Ha suggerit que els asteroides poden ser els materials residuals resultants de la fallida formació d'un planeta entre Mart i Júpiter. Ha desenvolupat una teoria en la qual dóna suport a la tesi que l'Univers està format per una quantitat igual de matèria i de Antimateria. Figura entre aquells autors que han tractat d'explicar la distribució del Moment angular en l'interior del nostre Sistema Solar. En 1942 va predir l'existència d'ones magnetohidrodinàmiques en els plasmes ones de Alfvén. Les seves idees han estat aplicades als plasmes estel·lars i als reactors estel·lars, contribuint als estudis per dur a terme la fusió nuclear controlada en els anomenats dispositius de confinament magnètic.

alga

Cadascuna de les plantes tal·lòfites, unicel·lulars o pluricel·lulars, que viuen de preferència en l'aigua, tant dolça com marina, i que, en general, estan proveïdes de clorofil·la acompanyada de vegades d'altres pigments de colors variats que la emmascaren.

alga

Organismes vegetals protists unicel·lulars o pluricel·lulars, les cèl·lules no formen teixits i no tenen flors, considerades la primera baula de la cadena alimentària en l'ambient aquàtic, se'ls troba en aigua dolça, salobre o salada. Són productors primaris capaços d'elaborar substàncies orgàniques a partir de substàncies inorgàniques, transformant l'energia lluminosa que prové del Sol en energia química, a aquest procés se li anomena fotosíntesi. Tenen importància ecològica i econòmica.
- Història i evolució de les algues. En 1753, Linné fa servir el terme d'algues provinent del llatí algae com a categoria taxonòmica per denominar a certs organismes d'un mateix tipus. Actualment és el nom comú emprat per designar un conjunt variable, heterogeni i complex de grups d'organismes autòtrofs que realitzen fotosíntesi a partir de la clorofil·la alliberant oxigen, compten amb nivells d'organització semblant, producte d'evolucions paral·leles.
Atenent als estudis realitzats es planteja que les algues no van evolucionar a partir d'un ancestre comú, és per això que elles no compten amb un conjunt de caràcters unificadors, és a dir no hi ha un únic patró estructural i funcional bàsic. A partir d'ancestres diferents ha hagut respostes similars, que han donat per resultat camins evolutius paral·lels amb estadis semblants. És a dir dins de les algues es troben nivells d'organització equivalents, que han estat determinats per les respostes adaptatives convergents als diferents ambients que han compartit al llarg de la història.
- Hàbitat. Les algues es troben a tot arreu del món i tenen la capacitat de colonitzar qualsevol medi ambient, hi ha algues subàrees, aquàtiques i terrestres; dins o sobre roques, fang, sorra, plantes o animals; en aigua dolça, salada o salobre.
Habiten des dels llacs tropicals fins a les neus alpines i polars. Això és degut a que són molt antigues. S'han trobat registres fòssils des del Precambrià, compten amb mecanismes de dispersió i tenen plasticitat adaptativa.
Les algues marines es troben en els fons alternant amb famerógames marines com: Thalassia testudinum, Syringodium filiformeHalodule wrightii i Halophila decipiens.
- Característiques generals de les algues. Són vegetals però no posseeixen arrel, tija, ni fulles, tenen una estructura general anomenada tal·lus en la qual es poden reconèixer tres formes estructurals diferenciables: la fronda, la estipe i el rizoide.
Posseeixen diversos colors segons el pigment que té en els cromoplastos.
La reproducció és sexual i asexual. La fase sexual s'anomena gametòfit, perquè en ella es produeixen gàmetes i l'asexual esporòfit, amb la producció d'espores flagel·lades o zoòspores.
Poden ser planctòniques, viuen lliures en la massa d'aigua, es traslladen amb els corrents marins, o bentòniques o sèssils si estan fixes, ja sigui en els fons marins, o epífites en arrels de mangle, petxines de mol·luscs i crustacis.
- Classificació: Diatomees o Bacillariohyta. Les diatomees són organismes unicel·lulars amb una pigmentació similar, encara que no idèntica, a la de les algues marrons. Es troben en tots els tipus d'aigües i en sòls humits. Poden surar formant part del plàncton o fixar-se a roques o altres superfícies, contribuint de forma significativa a la cadena alimentària dels hàbitat aquàtics.
Les parets cel·lulars de la diatomees estan impregnades amb sílice i es fossilitzen donant lloc a la formació de roques denominades terra de diatomees, que s'usa com a abrasiu i filtrant.
- Algues verd blaves o Cyanophyta. Les algues verd blavós o cianofites es conegudes també cianobacteris perquè, no tenen membrana nuclear. No obstant això, el fet que alliberin oxigen realitzant una fotosíntesi similar a la de les plantes superiors, les han reconegudes com algues i no com bacteris.
El color varia des verd blavós fins a vermell o porpra i està determinat per la proporció de dos pigments fotosintètics especials: la ficocianina (blau) i la ficoeritrina (vermell), que tendeixen a emmascarar el color verd de la clorofil·la, que és la B.
Es reprodueixen per escissió binària, per espores o per fragmentació dels filaments pluricel·lulars. Igual que els bacteris, aquestes algues estan gairebé a tot arreu: en els hàbitats terrestres i aquàtics típics, i en llocs tan extrems com poden ser les fonts termals, ja que resisteixen temperatures superiors a 73° C, també es troben en les esquerdes de roques situades al desert.
Els fòssils de cianofites s'han trobat en roques que tenen una edat que oscil·la entre 2.500 i 2.800 milions d'anys. S'estima que aquestes algues van ser les responsables de l'acumulació d'oxigen en l'atmosfera primitiva i de la formació d'unes estructures amb forma de ris i concèntricament laminades, anomenades estromatòlits, que continuen formant-se per la cimentació de sediments amb carbonat de clacio, com passa en badia Tauró a Austràlia occidental.
- Algues verdes o Clorophitas. El tipus de pigment que posseeixen és la clorofil·la a i b, les formes de les cèl·lules poden ser unicel·lulars i pluricel·lulars. Estan agrupades en els següents ordres: Ordre Acrosiphonales. Ordre Chlorococcales. Ordre Cladophorales. Ordre Prasinovolvocales. Ordre Siphonales. Ordre Ulotrichales. ordre ulval.
- Algues brunes o Pheophitas. Les algues marrons, es troben principalment en hàbitat marins. També tenen clorofil·la B, però tenen un altre tipus anomenat clorofil·la C i pigments fotosintètics especials la coloració oscil·la entre groc i vermell intens.
Les cèl·lules reproductores solen tenir flagels, són de creixement ràpid, arribant a aconseguir altes grans dimensions els són teixits alguna cosa complexos. Certes laminàries aconsegueixen una longitud de 30 m i tenen un teixit conductor primitiu, són d'aigües temperades famoses per surar en masses al Mar dels Sargassos, al nord de l'Oceà Atlàntic.
Estan agrupades en els següents ordres: Ordre Chordariales. Ordre Desmarestiales. Ordre Dictyosiphonales. Ordre Dictyotales. Ordre Durvilleales. Ordre Ectocarpales.ordre Sporochnale
- Algues vermelles o Rodophitas. Les algues vermelles són organismes eucariotes, és a dir que tenen membrana nuclear i, per regla general, estan confinades a hàbitat marins. Algunes són de gran bellesa i, com les cianofites, no tenen clorofil·la B i tenen pigments especials vermells i blaus com la ficoeritrina.
Es caracteritza per la presència de punts de connexió entre les cèl·lules que resulten d'una divisió cel·lular incompleta. Les cèl·lules sexuals no tenen flagels (apèndixs a manera de fuet usats per a la locomoció). En general, el cicle sexual és molt complicat i implica una alternança de generacions, de morfologia similar o diferent, i una fase posterior de fecundació que es desenvolupa sobre l'òrgan femení. Estan agrupades en els següents ordres: Ordre Ahnfeldtiales. Ordre Bangiales. Ordre Ceramiales. Ordre Corallinales. Ordre Cryptonemiales. Ordre Gigartinales. Ordre Gracilariales. Ordre Nemalionales. ordre Rhodymeniales
- Altres línies filogenètiques de les algues. S'han definit, almenys, altres once línies filogenètiques d'algues. La majoria són organismes flagel·lats unicel·lulars o membres de colònies. Els dinoflagel·lats (Pyrrophyta) són majoritàriament marins.
- Importància de les algues. Les algues són els principals productors primaris de la biosfera, s'estima que les microalgues que formen el fitoplàncton fixen diversos milers de milions de tones de carboni anualment en les masses d'aigües oceàniques i continentals. També les macroalgues bentòniques de les regions costaneres i oceàniques contribueixen a l'estabilitat ecològica i econòmica del planeta.
Les algues són un recurs real o potencial, per estar a l'abast de l'home en el moment que desitgi explotar-les, en els camps de la salut, la indústria, l'agricultura i l'alimentació, ja que de les parets cel·lulars d'algunes espècies d'algues marines vermelles i marrons s'extreuen els alginats, carregenans i agars.
- Ecològica. Ajuden a la formació dels esculls coral·lins, fonamentalment les algues Zoozantels, que viuen in simbiosi amb els corals, aportant-li els nutrients necessaris per a desenvolupar-se, unides a les vermelles Corallinales les parets cel·lulars estan impregnades amb una forma de carbonat de calci anomenat calcita i les verdes, sobretot les espècies Halimeda il, en produir material nou i sedimentar al costat d'altres organismes, que contribueixen a la cimentació i compactació.
Les algues verdes del gènere Halimeda en morir aporten gran quantitat de sediments sorrencs, ajudant al manteniment de les platges i posa les condicions necessàries per a la fixació de la fanerògama Thalassia testudinum, la qual forma les praderies marines conegudes a Cuba com seibadales.
L'alga vermella Laurencia mereix un interès especial, ja que el principal refugi de la llagosta comercial Panulirus argus en les fases larvals i juvenils.
Serveixen d'aliment i refugi a múltiples espècies marines, com: peixos. crustacis, mol·luscs i equinoderms.
Els dinoflagel·lats (Pyrrophyta) tenen un paper destacat com a productors primaris en la xarxa tròfica.
Els cocolitopórids, membres de la divisió Prymnesiophyta o Haptophyta, tenen unes escates calcificades complexes trucades cocolits unides als cossos cel·lulars, que permeten realitzar estudis geològics dels estrats, exemple. Els cocolits fossilitzats que formen, els penya-segats blancs de Dover.

algaida

Terreny sorrenc a la riba de la mar.

algar

Lloc molt poblat d'algues.

algarfe

Malla de xarxa anomenada aljerife.

algaria

Veu gallega per a designar a un banc molt compacte de sardines que destaca en la fosforescència del mar durant la nit.

algarrobar

En Cuba, encebar els hams del palangre amb garrofes o arrels de mangle.

algats

Porció gran d'algues que es troben a vegades sobreneda'n en l'aigua; o bé les puntes arriben a la superfície d'aquesta.

algavessada

Pluja forta i de poca durada.

Algeciras 1808

El Algesires, anomenat després de ser capturada en 1808 pels espanyols com Algecires, era un navili de línia francès, botada en 1804. Estava armat amb 74 canons i Hi havia Estat construït per Louis Crucy en Lorient. Va rebre aquest número en commemoració a la Batalla d'Algesires lliurada a la Badia d'Algesires el 7 de juliol de 1801 i que s'enfronta a una flota britànica contra una francesa fondejada en les costes de la ciutat d'Algesires. Davant del Començament de les hostilitats per part del portal els navilis britànics, els vaixells francesos, comandats per l'almirall Linois, van optar per replegar Cap a la platja amb la intenció d'assegurar-se la cobertura de les bateries de costa del fort de Santiago. La batalla termini amb la derrota britànica gràcies a l'actuació dels artillers i marins d'Algesires.
- Construcció. Es va construir seguint el projecte de la classe Temeraire, sent en total 107 navilis de la mateixa classe que es van construir entre 1782 i 1813 per a l'Armada Francesa i pertanyent a la subclasse Duquesne, que constava de 46 navilis.
Al seu lliurament comptava amb 28 canons de 36 lliures en súper primera bateria, 30 canons de 24 lliures en la segona bateria, 12 canons en l'alcàsser i 4 canons al castell de proa de 8 lliures cada un d'ells. Es va convertir en el primer dels tres vaixells de la marina francesa a portar aquest número.
El Algesires desplaçava 2900 tones; sobre Mesures eren 55,87 m d'eslora, 14,90 m de màniga i 7,26 m de puntal.
- Història. En 1805 es va unir a la flota del vicealmirall Villeneuve per navegar Cap a les Antilles juntament amb el navili Aigle.
El Algeciras va ser un dels vaixells de l'armada francesa que va participar en la batalla de Trafalgar de el 21 d'octubre de 1805, insígnia de Contraalmirall Charles René Magon de Medine, mort en combat i manat pel Capità Letuvrneur.
Va entaular combat contra el navili HMS Tonnant i realitza un intent fallit d'abordatge contra aquest, que repel·lit. Finalment es lliura a aquesta navili sobre les 14:30 hores. No obstant això, tant ser re apressat.
El 1808, al començar la guerra del Francès es trobava amarrat al port de Cadis, Formant part de el portal flota francesa de l'Almirall Rosily. Va ser capturada juntament amb Héros, El Algesires, anomenat després de ser capturada en 1808 pels espanyols com Algesires, era un navili de línia francès, botada en 1804. Estava armat amb 74 canons i Hi havia Estat construït per Louis Crucy en Lorient. Va rebre aquest número en commemoració a la Batalla d'Algesires lliurada a la Badia d'Algesires el 7 de juliol de 1801 i que s'enfronta a una flota britànica contra una francesa fondejada en les costes de la ciutat d'Algesires. Davant del Començament de les hostilitats per part de l'portal els navilis britànics, els vaixells francesos, comandats per l'almirall Linois, van optar per replegar Cap a la platja amb la intenció d'assegurar-se la cobertura de les bateries de costa d'el fort de Santiago. La batalla termini amb la derrota britànica gràcies a l'actuació dels artillers i marins d'Algesires.
- Construcció. Es va construir seguint el projecte de la classe Temeraire, sent en total 107 navilis de la mateixa classe que es van construir entre 1782 i 1813 per a l'Armada Francesa i pertanyent a la subclasse Duquesne, que constava de 46 navilis.
Al seu lliurament comptava amb 28 canons de 36 lliures en súper primera bateria, 30 canons de 24 lliures en la segona bateria, 12 canons en l'alcàsser i 4 canons al castell de proa de 8 lliures cada un d'ells. Es va convertir en el primer dels tres vaixells de la marina francesa a portar aquest número.
El Algesires desplaçava 2900 tones; sobre Mesures eren 55,87 m d'eslora, 14,90 m de màniga i 7,26 m de puntal.
- Història. En 1805 es va unir a la flota d'vicealmirall Villeneuve per navegar Cap a les Antilles juntament amb el navili Aigle.
El Algesires va ser un dels vaixells de l'armada francesa que va participar en la batalla de Trafalgar de el 21 d'octubre de 1805, insígnia de Contraalmirante Charles René Magon de medine, mort en combat i manat pel Capità Letuvrneur.
Va entaular combat contra el navili HMS Tonnant i realitza un intent fallit d'abordatge contra aquest, que repel·lit. Finalment es lliura a aquesta navili sobre les 14:30 hores. No obstant això, tant ser represado.
El 1808, al Començar la guerra del Francès es trobava amarrat al port de Cadis, Formant part de el portal flota francesa de l'Almirall Rosily. Va ser capturada juntament amb Héros, Plutó, Argonaute i Neptú, més una fragata de nova construcció, per passar a l'Armada Espanyola mantenint el nombre original espanyolitzat.
Seria donat de baixa finalment en 1826 per falta de carena.

algerife

Nom que antigament xarxa molt gran per pescar.

Algieba

Algieba o Algeiba, és la tercera estrella més brillant de la constel·lació del Lleó darrere de Regulus i Denébola, amb magnitud aparent +2,21. El seu nom prové de l'àrab Al-Jabhah i significa "front", encara que en realitat està situada a la cabellera del lleó. El nom en llatí per a aquesta estrella és Juba.
A 126 anys llum de distància de la Terra, Algieba és una estrella binària amb els seus dos components separats visualment menys de 5 segons d'arc. Algieba A és una estrella gegant taronja de tipus espectral K0 IIIb amb un radi 23 vegades més gran que el radi solar i 180 vegades més lluminosa que el Sol. Algieba A també és una estrella gegant, encara que de color groc i tipus espectral G7 III. Més petita que la seva companya, el seu radi és 10 vegades més gran que el radi solar i la seva lluminositat és equivalent a 50 sols. El parell es pot resoldre amb un telescopi petit si les condicions atmosfèriques són bones.
La separació mitjana entre les dues components és d'almenys 97 UA, encara que la gran excentricitat de l'òrbita fa que aquesta variï entre 15 i 180 UA. El període orbital del sistema és d'uns 620 anys. La baixa metal·licitat de les dues estrelles (el seu contingut en ferro és aproximadament una tercera part que el solar) i la seva alta velocitat relativa respecte al Sol (71 km/s) suggereixen que el parell prové d'una part diferent de la galàxia.
A 5 minuts d'arc de Algieba es troba l'estrella AD Leonis, molt més pròxima a la Terra i que no forma part del sistema estel·lar. Una quarta estrella a 6 minuts d'arc si pot estar gravitacionalment unida a les dues estrelles gegants.

Algol

Algol, coneguda col·loquialment com a l'estrella del diable, és una estrella brillant de la constel·lació de Perseu. És un dels exemples de binària eclipsant més coneguts, i és el primer cas conegut. També és una de les estrella variables (no noves) a ser descobertes. És, de fet, un sistema estel·lar triple (Beta Persei A, B, i C), en què la gran i principal Beta Persei A és eclipsada regularment per la més tènue Beta Persei B. Per tant, la magnitud és gairebé sempre constant a 2,1, però de tant en tant baixa a 3,4 durant dos dies, 20 hores i 49 minuts, durant els eclipsis parcials de aproximadament deu hores. També hi ha un eclipsi secundari quan l'estrella més brillant oculta la més feble. Aquest eclipsi secundari només es pot detectar fotoelèctricament. Algol dóna nom a una família de variables eclipsant, conegudes com a variables Algol.

algòleg

Persona especialista en l'estudi de les algues.

algologia

Abundós d'alga.
Algologia, és un terme incorrecte (encara que en ús) per a denominar la ciència que estudia les algues.
El terme correcte és ficologia.

Algorab

Algorab és el nom de l'estrella, la tercera més brillant de la constel·lació de Corvus, el corb, darrere de Gienah Gurab i Kraz, amb magnitud aparent + 2,94. Precisament juntament amb Gienah Gurab, és una de les estrelles que serveixen de referència per trobar a la brillant Espiga. Algorab és un estel binari les components, de color blanc i ataronjat, formen un contrast molt interessant per a l'observació.
El nom Algorab prové de l'àrab i significa "el corb".
Algorab A és un estel blanc de tipus espectral A0V i 10.000 K de temperatura efectiva. Brilla amb una lluminositat equivalent a la de 48 sols. Amb un radi unes dues vegades més gran que el radi solar, gira sobre si mateixa ràpidament, sent la seva velocitat de rotació projectada de 236 km/s. Mostra una composició química que difereix significativament de la solar. Alguns elements, com zirconi i sodi, són "sobreabundants"; aquest últim metall és 15 vegades més abundant que en el Sol. Per contra, altres elements, com l'estronci, presenten nivells baixos; el contingut relatiu d'aquest element és 7 vegades menor que en el Sol. Algorab A posseeix una massa de 2,5 masses solares.
Algorab B és una nana taronja amb una temperatura de aproximadament 5.000 K i una lluminositat igual al 30% de la lluminositat solar. Mostra un excés en la radiació infraroja emesa, la qual cosa indica la presència d'un disc circumestelar. És un estel jove, amb una edat de tot just 110 milions d'anys, que fa poc ha sortit de la fase d'estrella T Tauri i s'està assentant en la seqüència principal. Les estrelles T Tauri són estrelles acabades de formar a partir de gas i pols interestel·lar, de manera que el disc que envolta Algorab B pot ser el romanent que ha quedat després de la seu naixement.
La distància mínima entre Algorab A i B és de 650 UA, sent el seu període orbital de almenys 9.400 anys. El sistema es troba a 87 anys llum del sistema solar.

algós

Cobert d'algues.

Algue i Sanllehí, Josep Maria

Josep Maria Algué i Sanllehí (Manresa, 29 de desembre de 1856 - Roquetes, 27 de maig de 1930) fou jesuïta i meteoròleg, director de l'Observatori de Manila, investigador, inventor i escriptor científic.
Membre de la companyia de Jesús des de 1871, a Andorra. Després de fer una part dels estudis eclesiàstics a França, fou ordenat sacerdot en 1888. Amb una clara vocació per a l'astronomia, la sismologia i la meteorologia, en 1890 cursà estudis especialitzats a la universitat de Barcelona i féu pràctiques als observatoris de l'Havana, per estudiar meteorologia amb Viñes, Georgetown (EUA), sota la direcció del professor Hagen, i del Vaticà.
En 1897 esdevé director de l'Observatori de Manila (Filipines) després de col·laborar durant 4 anys amb el seu fundador, el jesuïta F. Faura. En 1898, després de la pèrdua de les illes Filipines per Espanya, treballa sota la bandera dels Estats Units.
Identificà l'origen de les trajectòries mitjanes dels ciclons, descobrint dos tipus bàsics: trajectòries parabòliques movent-se al voltant d'un centre anual d'altes pressions en el Pacífic Nord en sentit horari i, trajectòries en moviment lineal cap a l'oest des de Filipines cap al sud de la Xina. Seguint els treballs previs de Faura i les idees de Viñes, en 1897 desenvolupà un instrument que venia a ser una modificació d'un baròmetre aneroide amb una escala ajustable que es podia usar per tot el pacífic amb un indicador que mostrava la direcció del vent. Aquest senzill instrument, el barociclonòmetre, va esdevenir molt popular pels navegants del pacífic, ja que ajudava a calcular la distància i el centre del tifó amb relativa precisió i beneficià la navegació a l'Extrem Orient abans de la invenció de la radiotelefonia.
Representà Espanya i els EUA en diferents congressos i exposicions internacionals. El govern dels EUA el cridà a Washington i li finançà la publicació en castellà del gran "Atlas de Filipines" (1900); un any després, li encarregà l'organització del Servei Meteorològic de les Filipines. Comissionat pel mateix govern nord-americà, estudià l'Atlàntic Nord durant l'any 1912. Va escriure el primer llibre sobre tifons a les Filipines usant les dades de l'Observatori de Manila, primer en castellà: "Baguíos y ciclones filipins" (1897) i més tard en anglès: "The Ciclons of the Far East" (1904). També són de destacar: El Barociclonómetro (1897), Las Nubes en el Arxipèlag Filipí (1898), El Arxipèlag Filipí (1900), Atlas de Filipines (1904).
Membre honorífic de la Real Societat meteorològica de Londres i de l'Acadèmia Pontifícia de Roma. La ciutat de Manresa va proclamar-lo fill predilecte i col·locà el seu retrat a la Galeria de Manresans il·lustres, l'any 1959.

alguer

Relatiu a les algues.

alguer

Taca gran d'algues.

alguer

Herbassar d'algues i altres plantes marítimes.

alguerès

Dialecte del català que es parla a l'Alguer i que presenta una fisonomia peculiar a causa de la seva situació geogràfica isolada i pels de continus contactes amb el sard i amb l'italià.

algueró

Fanerògama d'aigües marines litorals.

alguers

Catifes d'algues de molta extensió, que hi ha al fons del mar, son llocs molt a propòsit per a calar els ormeigs de pescar.

algues calcàries

Les algues calcàries són un grup d'organismes sense validesa taxonòmica que inclou tant algues els talús contenen precipitats de carbonat càlcic com a bioconstruccions de carbonat càlcic originades per l'acció de algues. Si bé el terme inclou una gran diversitat de organismes, tradicionalment se sol utilitzar per referir-se a les algues bentòniques. El terme inclou a taxons pertanyents als grups Chlorophyta, Phaeophyceae, Rhodophyta i a les cianobacteries. El mineral que precipita per l'acció de les clorófites sol ser aragonita, mentre que les rodófitas generen calcita magnèsica.

algues coral·lines vermelles

Algues coral·lines formen un ordre d'algues vermelles que pertanyen a la classe Florideophyceae.
Es troben en totes les aigües marines del món i es caracteritzen per un talo dur que conté dipòsits calcaris continguts dins de les parets cel·lulars.
El color d'aquestes algues és típicament rosat o algun altre to de vermell, però existeixen també espècies que poden ser porpra, groc, blau, blanc o gris/verdoses.
Les algues coral·lines tenen un paper important en l'ecologia dels esculls de coral.
Els eriçons de mar, peixos lloro, llepasses (mol·luscs) i quitons (mol·luscs), s'alimenten d'algues coral·lines.
Típicament, moltes espècies són incrustant i la seva superfície s'assembla a una roca.
Espècies no fixades poden formar boles relativament compactes amb una superfície que pot variar de suau fins a berrugosa o tal·lós fruticosos.
Hi ha més de 1.600 espècies d'algues coral·lines no geniculades.
Les algues coral·lines estan agrupades en dues famílies sobre la base de les seves estructures reproductives.

algues de brut

L'alga que forma camp en el fons de mar, en el qual es cria molt peix.
L'alga de brut perd la fulla cada any, i rebrota de non.
L'alga de brut caiguda i, per tant, arrencada del fons de la mar, és escopida a la platja pèl corrent i força de la mar.
Forma serrells de color bru.
Se'n diu alga de brut, perquè prové d'una clapa de brut.

algues de net

Alga que fa una mata en el fons voltada de net.

algues marines

Alga marina, qualsevol de les formes d'algues pluricel·lulars més grans que viuen en aigües salobres i salades, especialment al llarg dels litorals marins, i que pertanyen principalment a tres fils o divisions: al caient de les algues marrons, com les laminaries; al de les algues vermelles, com la molsa d'Irlanda, i al de les algues verdes, com els enciams de mar.
En general, totes aquestes espècies es poden veure al llarg de les ribes rocoses dels mars septentrionals durant la baixamar.
Les algues marines es diferencien de les plantes superiors perquè manquen de tiges, fulles, arrels i sistemes vasculars veritables.
En lloc d'això, s'ancoren a objectes sòlids mitjançant un òrgan anomenat hapteri o hàpter i absorbeixen els nutrients directament de l'aigua, fabricant el seu aliment a través de la fotosíntesi.
Els pigments de les algues marrons i vermelles emmascaren la clorofil·la, el pigment fotosintètic predominant de color verd.
És probable que els primers col·laborin en el metabolisme fotosintètic absorbint i transferint l'energia de la llum a la clorofil·la.
Les algues marines abunden en aigües poc profundes des de la línia de la marea mitja fins a profunditats d'uns 50 metres.
En les ribes banyades per aigües fredes, són capaces de resistir diverses hores d'exposició al sol i cobreixen roques a gran altura en la zona intermareal.
En els tròpics, les algues marines estan limitades a la zona entre la línia de baixamar i profunditats d'uns 200 metres.
Les algues vermelles predominen en llacunes i al voltant dels esculls de coral.
Les algues marrons, comunament anomenades laminaries, comprenen les algues marines més grans.
Les espècies del Pacífic poden arribar a 65 m de longitud i tenen estructures que, a primera vista, semblen fulles i tiges.
Tenen també unes vesícules plenes d'aire i uns òrgans forts (hapteris o hàpters) que les fixen a superfícies dures.
Altres algues marrons són els fucus i els sargassos, que suren en grans masses en el corrent del Golf i en el mar dels Sargassos.
Entre les algues vermelles es troben diverses espècies de la molsa d'Irlanda, que solen veure's al llarg de les costes de l'Atlàntic nord com una catifa entreteixida en la zona sublitoral.
Les algues vermelles abunden en les aigües tropicals clares, on el seu pigment vermell fico eritrina, els permet realitzar la fotosíntesi a una profunditat major de la qual seria possible per a les algues verdes ordinàries.

algues mortes

Rep aquest nom el conjunt d'algues mortes que el mar llança sobre la platja. Com a conseqüència dels temporals, gran nombre d'algues de tot tipus són arrencades del substrat i, fet i fet, acaben per ser dipositades a la platja formant franges paral·leles al rompent de les onades. Aquesta massa d'algues, entre les que es troben també restes de fanerògames marines, com, per exemple, les algues de vidriers i altres espècies, es recull generalment per servir de llit al bestiar i també com a adob. No obstant això, en ocasions, i un cop adequadament seleccionades, van ser també utilitzades per a usos industrials les espècies útils a tal fi. Són freqüents entre les algues mortes de les costes espanyoles les següents espècies: Laminaria, Fucus, Gigartina, Chondruc, etcètera.

algues verdes

Alga verda és un terme usat per a denominar a un grup informal d'algues estretament relacionades amb les plantes terrestres.
Com algues verdes s'han descrit fins a ara unes 10.000 espècies diferents, sent les més diverses de totes les algues.
Encara que es troben també en els mars, són més diverses en les aigües continentals (aigua dolça) abastant una àmplia varietat d'hàbitat.
Moltes són unicel·lulars, freqüentment flagel·lades, però unes altres desenvolupen tals pluricel·lulars que mai són molt complexos.
La presència de pigments (clorofil·la) i substàncies de reserva com en les plantes terrestres, revela el seu parentiu amb elles.
Avui dia s'admet que les plantes terrestres deriven d'algues verdes dulciaqüícoles de la classe Charophyceae.

algues vives

Alga que té la forma de cintes verdes, es troba en las costes de Sitges.

alguicultura

El cultiu d'algues és una forma d'aqüicultura que es preocupa del cultiu d'espècies d'algues.
La majoria de les algues conreades cauen dins de la categoria de microalgues, entre la qual es troben el fitoplàncton, les micrófites, etc.
La seva principal utilitat està en relació amb el consum humà i la producció de bio combustibles.

algutzir d'aigües

Persona encarregada del embarcament i subministrament d'aigua.

algutzir de galiots

Persona que tenia el càrrec superior al de soldat e inferior al d'alferes.

algutzir Reial de l'Armada

Persona que es nomenava per cada viatge, i per totes les execucions judicials.

alhabor

Un dels noms de l'estrella Sírius.

Alhazan

Alhazan (s. X-1038). Astrònom àrab, va néixer a Bassora a mitjan segle X i va morir al Caire l'any 1038. Es va lloar que sabria construir una màquina per a contenir les inundacions del Nil i, havent arribat a oïdes del califa Alhakem-Biamrillah, li va donar l'encàrrec i li va facilitar tots els mitjans de dur a terme l'obra. Però per fi no va saber fer-la, i va tornar al Caire ple de vergonya, fingint-boig per evitar la còlera del califa. Va escriure diverses obres, entre elles un Tractat d'òptica bastant conegut.

Alhena

Alhena o Almeisan, és la tercera estrella més brillant de la constel·lació de Bessons. Amb magnitud aparent +1,93, és superada en brillant per Pólux i Càstor.
Alhena, procedent de l'àrab "la marca del camell", és un terme que antigament designava diverses estrelles situades a l'extrem sud-oest de l'actual constel·lació de Bessons.
Situada a 105 anys llum de Sistema Solar, Alhena és una estrella binària espectroscòpica. La component visible, Alhena A, és una subgegant blanca de tipus espectral A0IV i temperatura superficial de 9.200 K. És 160 vegades més lluminosa que el Sol i té una massa de 2,8 masses solars. El seu radi, calculat a partir de la mesura directa del seu diàmetre angular, és unes cinc vegades major que el radi solar, sent la seva composició química similar a la del Sol.
Alhena és l'estrella més brillant a la qual se li ha observat l'ocultació per un asteroide, Myrrha, en 1991. Això ha permès conèixer que Alhena A és una nana groga de tipus espectral G i massa similar a la del Sol, 200 vegades menys lluminosa que la seva companya. Les dues components es troben separades una distància mitjana de 8,5 unitats astronòmiques, i recorren una òrbita excèntrica que requereix 12,6 anys per ser completada.

Alí Bajá, Muedhdhin

Alcibíades, fou un general i polític atenès. Era fill de Clínies d'Atenes i nebot de Pèricles.
També conegut com Piyale Pasha, Piale Pasha a Occident; (al voltant de 1515 - 21 gener 1578 va ser un almirall (Kaptan Pasha, l'equivalent a comandant de la flota) otomà entre 1553 i 1567 i un visir otomà després de 1568.
Pialí Bajá va rebre la seva educació en el Enderun (La Acadèmia Imperial) en l'actual Istanbul (avui Turquia). Es va graduar amb el títol de Kap?bas? i va ser designat Sanjak Bey (governador provincial) de Gallípoli.
Almirall de la flota otomana. Va ser promogut a Bahriye Beylerbeyi i va arribar a ser Almirall en Cap de la flota otomana a 1553 a l'edat de 39 anys.
En 1554 va prendre les illes d'Elba i Còrsega amb una gran flota que incloïa famosos almiralls otomans com Turgut Reis i Salih Reis. A l'any següent el sultà Solimán el Magnífic li va assignar la tasca d'ajudar a França contra els espanyols després de la petició realitzada per la mare del rei Francisco II, i Pialí Bajá va salpar el 26 de juny de 1555. La flota turca es va reunir amb la francesa a Piombino i van repel·lir amb èxit un atac espanyol sobre França al mateix temps que conquistaven diverses fortaleses espanyoles a la Mediterrània.

Ali Pasha

Ali Pasha, o en turc muezzin Zade Ali Pa?a, va ser un marí otomà, gran almirall de la flota imperial entre 1569, any en què va succeir a Piyale Pasha, i 1571.
Fill d'un muetzí, va arribar a ser favorit del sultà Selim II i es va casar amb una de les seves filles. Va ser un dels comandants de la flota de 188 naus que va envair i conquerir l'illa de Xipre al juliol de 1570.
És recordat, sobretot, per haver estat el comandant en cap de la flota otomana a la batalla de Lepant l' 7 d'octubre de 1571. Ali Pasha portava en aquella batalla un egantí estendard verd que li havia lliurat el sultà Selim i al qual es deia "Bandera dels Califes". Portava brodats en or versicles de l'Alcorà i el nom de Déu repetit vuit mil vegades. La seva galera, Sultana, va combatre amb "La Real" que manava Joan d'Àustria. A bord de la seva nau, Ali Pasha va rebre un tret de mosquet al cap, i a continuació va ser decapitat per un soldat espanyol i el seu cap posat en una pica, fet que, unit al de la derrota, va minar la moral dels otomans.

aliada

Acció de vessar oli en la mar.

aliança duanera

Aplicació entre diferents Estats d'un tracte preferencial recíproc en matèria aranzelària.
Es diferencia d'unió duanera que els Estats signataris practiquen, una política aranzelària comuna enfront dels altres països, mentre que en l'aliança actuen independentment enfront d'ells.

aliar

Produir un aliatge, fonent els seus components.

aliasing

Aspecte dentat o escalonat que presenten les línies i marges que apareixen en una representació raster.

aliatge

Acció i efecte de aliar.

aliatge

Un aliatge és una barreja sòlida homogènia de dues o més metalls, o d'un o més metalls amb alguns elements no metàl·lics. Es pot observar que els aliatges estan constituïdes per elements metàl·lics en estat elemental (estat d'oxidació nul), per exemple Fe, Al, Cu, Pb. Poden contenir alguns elements no metàl·lics per exemple P, C, Si, S, As. Per a la seva fabricació en general es barregen els elements portant-los a temperatures tals que els seus components fonen.
Els aliatges generalment es classifiquen tenint en compte quin o quins elements es troben presents en major proporció, denominant-se a aquests elements components base de l'aliatge. Els elements que es troben en menor proporció seran components secundaris o components traça.
- Els aliatges es poden classificar en dos grans grups: aliatges ferrosos i aliatges no ferroses. Així doncs:
a) aliatges ferrosos. Base de l'aliatge: Fe. Components secundaris: metalls (per exemple: Mn, Ni, V, Cr, Co).
b) aliatges no ferrosos. Base de l'aliatge: Cu. Es fan servir àmpliament en la indústria pel fet que presenten alta conductivitat tèrmica i elèctrica.
- Els exemples més significatius són:
a) El llautó és un aliatge de coure en la qual el zinc és un constituent important, el bronze és un aliatge de coure que conté estany o algun altre element com fòsfor o alumini com constituent essencial. Base de l'aliatge: Al. S'utilitzen en la fabricació de poms. Atès que són aliatges lleugeres poden utilitzar-se en construcció aeronàutica (duralumini: 95,5% Al, 3% Cu, 1% Mn, 0,5% Mg) i en fabricació de vaixells (hidronalio: 90% Al, 10% Mg) sent a més molt resistents a la corrosió de l'aigua de mar.

aliatge de plom alci

És la utilitzada per a fabricació de reixetes de bateries de plom-àcid sense manteniment.
El contingut de calci típic és del 0,08% aproximadament.

aliatges d'acer

Dintre de les possibilitats d'aliatges un acer es pot parlar d'un numero enorme d'alternatives, les quals se segueixen incrementant conforme avança la tecnologia és d'entendre que l'objectiu d'aquest esforç és, obtenir productes que tinguin les propietats predominants d'un o altre metall, tals com la seva resistència a la corrosió, estabilitat dimensionat, capacitat de ser manipulat, pes, tenacitat, etc.
Evidentment la combinació d'un o més elements no auguren per si mateixos aquestes propietats és requerit, també un mètode molt especifico per a arribar a això propòsits.

aliatge fungible

Aliatge que fon a temperatura relativament baixa i inferior a la de fusió dels seus components.

aliatge lleuger

Aliatge que conté, com a element principal, alumini o magnesi.

ALICA

Acrònim de l'Associació Llatinoamericana d'Industrials i Càmeres d'Alimentació, amb seu a Montevideo.

alicates

El terme alicates procedeix de la veu àrab que significa "tenalles".
Són tenalles d'acer amb braços encorbats i puntes quadrangulars o de forma de con truncat, i que serveix per a agafar i subjectar objectes menuts o per a tallar filferros, xapes primes o coses semblants.
Les alicates són eines imprescindibles per al treball de muntatges electrònics.
Són comuns en tot equip d'eines manuals, ja que és un útil bàsic.
Aquesta espècie de tenalles metàl·lica proveïda de dos braços sol ser utilitzada per a múltiples funcions com subjectar elements petits o tallar i modelar conductors.
Les alicates van ser inventades a Europa cap a l'any 2000 aC per collir objectes calents (principalment el ferro de la forja). Entre les més antigues il·lustracions d'alicates figuren les del déu grec Hefest, que en té a la seva ferreria. Els diferents tipus d'alicates van sorgir a mesura que es trobaven diferents situacions en què utilitzar-les: ferradures, panys, cables, tubs, components elèctrics. A causa de la multitud de possibles objectes i maneres d'utilitzar aquestes eines, la varietat d'alicates en els nostres dies excedeix, probablement, la de qualsevol eina manual.

alicates combinades

Són els mateixos abans descrits combinats de al sort que poden servir per a diversos usos.
Així, estan els anomenades universal i d'electricista que s'empren per a cargolar i tallar filferros i el de telèfon, pla i amb tres osques per al cort de filferros.

alicates de canya cònica

El seu objectiu principal consisteix a donar la forma adequada als terminals dels conductors que hagin de fixar-se amb cargols.

alicates de boca plana

Alicates de boca plana, tenen la boca quadrada, lleugerament estriada en el seu interior i amb els braços una mica encorbats que serveixen per doblegar filferro, subjectar petites peces, etc.

alicates lamparista

Alicates de lampista, son les propis per descargolar tubs i objectes cilíndrics que es distingeixen per la forma particular de la seva forma còncava i estirada amb un dels seus braços acabat en forma de quadre.

alicates de pressió

Les alicates de pressió o pinces de pressió són un tipus d'alicates que poden ser immobilitzats en una certa posició per així torçar o fixar diversos objectes o materials. Es tracte d'un cas típic de palanca composta.
A un costat del mànec hi ha un cargol que serveix per fixar la separació entre les seues mordasses. A l'altre costat del mànec normalment hi ha una palanca per fer pressió sobre les dues empunyadures i alliberar les alicates de la posició de bloqueig.
- Funcionament. Les mordasses es fixen a una mida lleugerament més petita del que ha de ser agafat girant el pern sobre mànec amb les mordassestancades. Algunes de les noves versions tenen ranures en el pern del mànec que es pot estrènyer també amb una clau hexagonal o tornavís .Cuando les mordasses s'obren i les nanses s'apreten amb força, es mou una palanca sobre el seu punt central i bloqueja les mordasses sobre l'objecte que es vol agafar. Un ús típic és la fixació de les peces de metall en el lloc de soldadura. També són de gran utilitat per agafar fermament una femella o cargol que han estat "arrodonits" o com palanques temporals en equips i maquinària.
- Història. Les primeres alicates de pressió, de nom Vise-Grips, van ser inventats per William Petersen a De Witt, Nebraska el 1924. Un altre tipus de pinces de pressió van ser desenvolupades per Thomas Coughtrie el 1955, i després gestionades per MK Mole&Son. Més tard s'hi van aplicar unes millores i van ser fabricades a Newport (Gal·les del Sud GB) al costat de la M4 per la Brynglas Tunnels.

alicates de punta colzada

Eina versàtil que es pot utilitzar per a diversos usos: accés a components difícils, modelatge de components, per exemple, doblegar unes patilles per al seu muntatge en la placa, preparació de terminals per a soldar cables, dissipador de calor per a la soldadura de díodes i semiconductors; quan no som molt hàbils a l'hora de soldar, subjectar aquests components amb aquestes alicates impedeix que la calor del soldador els malmeti.

alicates de puntes planes

Són els més comuns, tenen la boca quadrada lleugerament estriada en el seu interior i amb els braços alguna cosa encorbats que serveixen per doblegar filferro, subjectar petites peces, etc.

alicates de puntes rodones

Les alicates de punta rodona: únicament es diferencien dels anteriors per acabar en dues peces cilíndriques o còniques i s'empren especialment per doblar filferros en forma d'anell i també per fer cadenes.

alicates de tall

Alicates que tenen la boca de la qual està formada per dues dents afilats d'acer temperat.
Els més comuns s'utilitzen per al tall de filferro i petites peces metàl·liques i hi ha altres de forma especial la distància de la qual entre les dues dents es gradua amb un cargol.

alicates pelacables

Existeixen nombroses versions d'aquest tipus i s'empra per a eliminar la protecció aïllant dels conductors.

alicates planes

Alicates planes, de morro pla, de punta o pinces: de morros drets o corbats, serveixen per a tenir, arrancar, tòrcer, tallar, etc., coses de poc diàmetre, com filferro, tatxetes, etc.

alicates universals

Unes alicates universals són una eina per al treball manual. Es compon de dues peces de metall, connectades d'una manera similar a les tisores, formant una mena de pinces s'utilitzen per manipular l'objecte per sostenir-lo com si fos una mordassa, doblegar-lo, tallar-lo o per pelar-lo en el cas de cables elèctrics. L'interior del cap és aplanada i té una textura superficial rugosa, antilliscant. El cap té un forat ovalat i un tallador de cable, sovint utilitzat per pelar cables elèctrics. El mànec sol estar cobert amb plàstic o un altre material aïllant amb una forma confortable a la mà.
Les alicates universals són una combinació d'un nombre de pinces en una sola. Tanmateix permeten realitzar les funcions igual de bé que cada eina per separat, sent una excel·lent eina d'electricista (lineman). En realitat, reuneixen diverses funcions en una sola eina a la vegada: unes alicates planes, unes mordasses i unes alicates de tall per tallar filferro.
- S'utilitzen:
Com alicates: s'utilitzen per pressionar dos objectes l'un contra l'altre, per al manteniment general, etc.
Com alicates de tall: s'utilitzen per tallar fil elèctric, cables, etc.
Com pinces: s'utilitzen per estrènyer tots els objectes que cal aguantar temporalment (fil elèctric, cables, tubs, peces de treball, etc.
Com tenalles: Per arrencar claus, cargols, etc.
- Variants. Hi ha també unes alicates en què els mànecs es poden plegar de manera que cobreixin la mordassa, quedant d'una mida molt compacta per portar a la butxaca. Aquestes eines solen tenir diversos ganivets, tornavisos, obridor d'ampolles i altres eines similars a la navalla suïssa.

alidada

Barra amb un visor muntat que es mou sobre un arc graduat.
La alidada utilitzada en l'aixecament topogràfic consisteix en una regla que porta un telescopi o un altre dispositiu visor i s'utilitza per a registrar una direcció en una planxeta. El terme s'utilitza també per descriure un cercle azimutal equipat amb un telescopi per facilitar l'observació de marcacions, (direccions orientades). Si s'utilitza un telescopi, el instrument es denomina alidada telescòpica o dioptra.

alidada

Instrument que serveix per marcar objectes en terra, mar o astres i que es col·loca sobre el compàs per a la presa de demarcacions veritables o relatives.

alidada

Regla fixa o mòbil que porta perpendicularment a tots dos extrems d'una pínula o una ullera. Acompanya a certs instruments de topografia i serveix per dirigir visuals.

alidada

Ràdio de el sector del sextant l'extrem llisca al llarg de llimbs.

alidada

Índex de qualsevol aparell de topografia graduat. Per exemple un sextant.

alidada

Regla circular per dirigir visuals que porta a cada extrem una pínula o ullera. En un vaixell serveix per determinar una direcció i per mesurar angles de lectura sobre objectes de la costa o altres embarcacions. Se situen normalment sobre els repetidors del girocompàs que van ubicats als alerons del pont de comandament.

alidada

En tot goniòmetre es necessita un element fix i un altre mòbil, tant en el moviment vertical com en l'horitzontal.
Pot donar-se dos casos: que l'element mòbil sigui l'índex que assenyala sobre un disc graduat fix l'angle (tant horitzontal com vertical), o que fos l'índex fix i giratoris els discos graduats.
En ambdós casos, l'element mòbil se li dóna el nom de alidada.
Per tant en un goniòmetre tenim dues alidades, un horitzontal o alidada azimutal, i una altra vertical o alidada zenital, també anomenada eclímetre.

alidada

Aparell que s'utilitza per a determinar visuals i mesurar angles o traçar les seves direccions.
Instrument que serveix per marcar objectes en terra, mar o astres i que es col·loca sobre el compàs per a la presa de demarcacions veritables o relatives.
Regla fixa o mòbil que porta perpendicularment i en cada extrem una pínula o una ullera, acompanya a certs instruments de topografia i serveix per dirigir visuals.
L'alidada utilitzada en l'aixecament topogràfic consisteix en una regla que porta un telescopi o un altre dispositiu visor i s'utilitza per registrar una direcció en una planxeta, el terme s'utilitza també per descriure un circulo azimutal equipat amb un telescopi per facilitar l'observació de marcacions, (direccions orientades), si s'utilitza un telescopi, el instrument es denomina alidada telescòpica o dioptra.

alidada azimutal

Aparell òptic que es col·loca sobre el morter del compàs, de manera que pugui fer-se girar lliurement, serveix per prendre marcacions i azimuts.
També es coneix amb el nom de cercle de marcar.
Aquest aparell està destinat a col·locar sobre del vidre de l'agulla de la bitàcola. El sistema consisteix en una regla metàl·lica R amb tres talons els quals es recolzen sobre el vidre C del morter. Un arjau en la seva mitjania que serveix d'eix de gir de l'aparell, quan penetra en l'orifici del dau (d), que el vidre porta un nivell d'aire, esfèric per indicar la seva horitzontalitat, la qual s'aconsegueix col·locant en el vorell de la tapa del morter, uns petits pesos de plom que tenen llaurada a la part inferior una ranura. D'aquesta manera la alidada queda sempre horitzontal. A l'extrem oposat al nivell porta un índex (I), la punta correspon a la intersecció de la línia mitjana de la regla (R) amb l'eix del tub (B), en el qual va muntada una lent biconvexa (c) a través de la qual es veu augmentada la graduació de la rosa (r) per sota de l'índex (I). Les alidades modernes porten en lloc del mirall un prisma de reflexió total. Produeix el mateix efecte i és de molta més durada. Els errors més habituals que es cometen amb aquest aparell no afecten a l'ús que es fa de les seves determinacions.

alidada d'agulla

Regle amb una pínnula a cada cap que és col·locat damunt l'agulla magistral, l'agulla azimutal o un taxímetre per a obtenir marcacions i demores.

alidada de marcar

Alidada per prendre marcacions.

alidada de pínules

És un instrument utilitzat per al traçat d'alineacions rectes.
Després de la plomada potser sigui el instrument més antic, descrit per Herón d'Alexandria 130 anys abans de Crist.
Consta d'una regla metàl·lica proveïda en els seus extrems de dos bastidors, denominats pínules, col·locats normalment a la superfície de la regla, a la qual s'uneix, mitjançant xarneres, permetent el seu abatiment per a facilitar el transport.
Una de les pínules duu una escletxa vertical i es denomina pínula ocular, per ser la qual queda més pròxima a l'ull de l'observador.
La segona pínula, o pínula objectiva, es designa així per dirigir-se cap a l'objecte que ha de visualitzar-ne i duu una finestra rectangular travessada per una truja vertical.
La visual dirigida per l'escletxa de la pínula ocular i la truja de la pínula objectiva determinen un plànol vertical i faciliten la col·locació de jalons en l'alineació per elles marcada.
Algunes alidades es construeixen de visual recíproca, duent cada bastidor una escletxa i una finestra amb truja vertical, de manera que la fissura de cada pínula es correspon amb la truja de l'altra, el que permet usar indistintament cadascuna d'elles com ocular o com objectiu.

alidada de planxeta

Alidada equipada amb un regle que permet traçar sobre una planxeta les direccions de les visuals obtingudes, actualment sol anar proveïda d'un visor estadi mètric.
Nota: Actualment sol anar proveïda d'un visor estadi mètric.

alidada de reflexió

Instrument que serveix el mateix per a marcar objectes en terra que el sol o qualsevol astre fàcil de reconèixer.
Consta d'una base metàl·lica amb agullot en el centre; aquest s'introdueix en l'orifici del dau de bronze embotit en el cristall del morter, podent així girar al voltant d'ell.
En una extremitat de la base hi ha un nivell de bombolla que permet comprovar l'horitzontalitat de la alidada i en l'altra un índic assenyala en la rosa l'azimut de l'objecte o astre marejat.
Aquí s'alça amb certa inclinació un tub amb lent biconvexa en l'interior i un prisma de reflexió damunt, movible entorn de l'eix horitzontal.
A l'anar a marcar s'orienta l'alidada pròximament en la direcció de l'astre o objecte i es mou el prisma fins a aconseguir veure la seva imatge reflectida damunt de l'índex i la rosa, llegint-ne en aquesta última l'azimut buscat.
En el cas del sol, han de sobreposar-se al prisma vidres de color a fi d'evitar les molèsties de la seva intens brilla.
Les millors condicions òptiques de les alidades són quan els objectes es troben elevats 27º sobre l'horitzó, i fins als 60º no s'arriben a cometre errors de l'ordre del mig grau.
La verificació de l'alidada es fa prenent dues demores al mateix punt, una amb la fletxa del botó del prisma "cap avall", o sigui, marcant directament per la part superior del mateix i girant aquest fins a aconseguir cer al propi temps reflectida la graduació de la rosa: l'altra marcació s'efectua amb la fletxa "cap amunt", mirant a través de la lent biconvexa i girant el prisma per a reflectir la imatge de l'objecte sobre l'índex i la rosa.
Ambdues demores, directa i reflectida, han de coincidir, i si no ocorre així es mouen dues petits cargols d'ajustament del prisma fins que això succeeixi.

alidada del sextant

Planxa prima que duu un índex, en particular, la barra que volta en el centre de curvatura de l'arc d'un sextant marí, i duu l'índex i el micròmetre.

alidada solar

ALIDE

Acrònim de l'Associació Llatinoamericana d'Institucions Financeres de Desenvolupament.

alier

Antigament remer d'una galera.

alier

Antigament individu destinat a la banda de cada prole a les galeres per defensar els abordatges.

alier

Mariner de guerra que en l'Edat Mitjana ocupava un lloc de defensa en un dels costats d'un navili.

alignement

En el vocabulari del comerç exterior i, mes particularment en ell "Assurance Credit".
Aquesta paraula designa un alineament en les condicions de la competència en matèria de crèdit.

alimara

El foc que es cap a les talaies o torres de guaita de les costes per assenyalar o donar avís de l'aproximació d'embarcacions, etc.

alimara

S'anomena alimara o alimària al foc que s'encenia successivament en llocs alts per a donar algun avís en tota una província, costa, etc. Normalment s'encenia al capdamunt de talaies o tossals, i venia a ser el mateix o produïa el mateix efecte, encara que amb menys exactitud, que els nostres actuals sistemes de comunicació.
Antigament aquests focs es feien comunament en els merlets de les torres o castells edificats en paratges alts. Els focs tenien la intenció d'entaular una comunicació de caràcter defensiu, l'estructura o zona amb perill imminent de ser envaïda donava l'avís de la incursió enemiga.
Els grecs van usar també aquests focs i els van anomenar angaros, és a dir, missatgers públics.

alimària de corall

Ranca de corall que té els branquillons formant capçada.

alimentació

Acció i efecte d'alimentar o alimentar-se.

alimentació

Conjunt del que es pren o es proporciona com a aliment.

alimentació

Conjunt dels tancs, les bombes, els tubs, etc., que tenen per finalitat de fornir aigua a les calderes d'un vaixell.

alimentació

Conjunt de processos que intervenen en el increment de massa d'una glacera o d'un camp de neu (dipòsits de neu, altres formes de precipitació, sublimació, etc.).

alimentació artificial

Alimentació d'una platja de manera artificial mitjançant l'aportació de material (normalment sorra) procedent d'un altre lloc.

alimentació Cassegrain

Manera d'alimentar una antena en la qual l'element actiu il·lumina un petit reflector convex secundari col·locat al focus del reflector còncau primari.

alimentació d'energia

Operació consistent a subministrar energia elèctrica a un aparell o circuit.

alimentació d'ona portadora

Subministrament de corrents portadores.

alimentació d'un motor

Forniment a un motor de la mescla aire combustible o del combustible necessari per al seu funcionament, en els motors diesel l'alimentació és feta per injecció.

alimentació d'una maquina

Procés consistent a proporcionar energia o matèria primera a una màquina qualsevol.

alimentació d'una platja

Procés d'aportament de materials a una platja o a un altre indret de la costa.

alimentació de l'antena

A les antenes d'alimentació directa, línia d'alimentació (càrrega) d'antena.

alimentació de la caldera

Es la renovació constant d'aigua, efectuada per l'aparell alimentador per reemplaçar la evaporada en la caldera. L'alimentació ha de ser d'una manera que faci conservar al líquid un nivell constant.

alimentació en electrònica

Subministrament, proveïment.
En electrònica, es diu alimentació al subministrament de corrent cap a l'aparell electrònic, coneixent com a font d'alimentació o font de poder al dispositiu que rep el corrent elèctric de la línia i la reparteix al circuit.

alimentació en els vaixells

L'alimentació en els vaixells fa referència als queviures, estris de cuina, combustible i accessoris relacionats que permeten els àpats de la tripulació en els viatges llargs. Des dels orígens de la navegació fins a èpoques relativament recents (inicis del segle XX concretament), en les singladures llargues l'alimentació calia considerar-la precària, insuficient i inadequada. Amb molts exemples documentats de tripulacions delmades per la fam i la sed.
L'aigua potable és l'element més important per a la supervivència de la tripulació.
Els vaixells clàssics havien de navegar amb una quantitat d'aliments relativament reduïda i amb sistemes d'emmagatzematge tècnicament limitats. Calia usar queviures que es poguessin conservar (moderadament) bé sense precaucions especials: bescuit, carn salada, peix salat, llegums, formatge, oli, vinagre, vi, aiguardent,...
En les galeres més antigues la distribució de l'espai sota coberta no està ben documentada. És clar que calia guardar les armes defensives i ofensives, els queviures i l'aigua (i altres líquids per a beure, cuinar o amanir el menjar). Un espai molt important estava ocupat per les veles, el cordam de recanvi, les àncores, les fustes , l'eixàrcia en general. Pel que fa a les galeres dels segles XVI i XVII la informació és una mica més precisa.
Alguns queviures cal que siguin cuinats. En altres casos, poder guisar o fer sopes calentes millora la qualitat de la rutina alimentària en un vaixell. Per a cuinar es necessita un combustible.
Durant segles la llenya fou el combustible bàsic i imprescindible per a cuinar a bord dels vaixells. Es tractava d'un producte relativament econòmic (quan es carregava al port de sortida del vaixell) i que es podia aconseguir, a vegades, de forma senzilla i gratuïta en ruta fent una escala a terra ferma. Els inconvenients de la llenya eren molts: ocupava molt d'espai en un vaixell, feia fum i el seu rendiment era molt baix (El fogó estava disposat a l'aire lliure i exposat als vents. Les olles i altres estris sovint estaven allunyats de la font de calor).
Una llar de foc, o un fogó de vaixell, que cremi llenya produeix brases que poden aprofitar-se per a cuinar. Les brases no consumides poden ser apagades i aprofitades posteriorment. Un foc de llenya pot ser una manera de produir carbó vegetal complementari in situ. Aquest sistema era practicat per molts forners i en moltes llars familiars.
Es tractava de dispositius mobles, més o menys portàtils, que reposaven sobre la coberta del vaixell.
La fixació era molt important. Els fogons havien d'anar ben ferms sobre el vaixell. De manera a resistir els vents forts o eventuals cops de mar sobre coberta.
La mateixa presència dels fogons i del foc en vaixells de fusta era un perill constant i ben conegut. En vaixells d'una certa importància, amb tripulacions sotmeses a una disciplina, el fogó s'apagava a la posta de sol i no es tornava a encendre fins a l'alba.
El fogó podia adoptar formes diverses. Els fogons més grans anaven sobre una planxa metàl·lica que els separava de la coberta de fusta i sobre una capa gruixuda de sorra per aïllar la calor del foc. A més del cuiner i els ajudants (o de tripulants autoritzats a cuinar personalment el seu menjar o el d'altres persones) hi havia un responsable de vigilar la contenció del foc. Com a mesura de seguretat addicional hi havia un parell de galledes plenes de sorra per a apagar eventuals incendis provocats prop del fogó.
Generalment els fogons anaven coberts per un envelat i protegits del vent per una pantalla o pantalles adaptables.
La posició que ocupava el fogó depenia del tipus de vaixell considerat.
Des del primer dia de navegació les quantitats d'aigua i queviures estaven limitades i determinades per a cada tripulant, formant el que hom denominava "ració". La persona a càrrec de distribuir i vetllar sobre els queviures era "l'escrivà de ració" (en època medieval i moderna). Les racions ordinàries eren suficients per a mantenir l'estat físic de la tripulació, però per l'absència de verdures i fruita fresca no permetien prevenir l'escorbut. Si el viatge s'allargava, calia reduir la quantitat de les racions. En molts casos, malgrat aquesta mesura, l'aigua i els queviures mancaven i hi havia pèrdua de vides humanes.

alimentació en la mar

L'aliment no és tan important com l'aigua.
Un home pot subsistir diverses setmanes amb aigua sense menjar.
No obstant això, com més aliment s'ingereixi, millors seran les probabilitats, per tant conti prèviament les racions d'emergència i aprengui la millor manera de repartir-les i usar-les.
Distribuir el menjar i l'aigua a intervals regulars.
Si no conta amb un rellotge per mesurar el temps, es distribuiran les racions a l'alba, al migdia i al capvespre.
Haurà de mantenir-se una estricta i permanent vigilància sobre els aliments i l'aigua.
Es designarà a un home de confiança per a prendre al seu càrrec la cura i racionament dels aliments i l'aigua.
Si es pot pescar, es tindrà aliment i aigua.
Assegurar-se a bord que l'envàs que conté l'aparell de pescar estigui en la balsa.
Conté instruccions completes, però val la pena repetir-les.
Si assoleix pescar, no es morirà de fam, ni de set.
La carn de peix, tret del mar obert, és bona per a menjar cuita o crua; és saludable i nutritiva.
Moltes tribus i alguns pobles mengen habitualment amb gust peix cru.
En el cas d'haver pescat major quantitat de la necessària per al consum, es mastegarà la carn per a extreure el suc.
Per a fer això es posa un tros de peix en la boca, succioni el suc i empassi'l, escopint després la polpa.
Faci això quan tingui set, i peix.
El suc de peix té un gust molt semblant al suc de ostres crues o cloïsses.
S'ha comprovat que és saludable.
- Un mètode bo per a extreure el suc és el següent:
a) Prendre un tros sense espines, ni pell i tallar-lo en petits trossos, embolicar-lo en un llenç deixant dos extrems llargs que es retorcen fortament entre dos homes.
b) Una mica de suc degotarà.
c) Això ha estat experimentat amb èxit variat en diferents ocasions i no és enterament segur, però des que sobrarà el temps, no es perdi gens amb provar.

alimentació offset

Utilització d'un reflector asimètric que permet posar l'alimentador fora del feix de manera que s'elimina l'ombra produïda quan el reflector és simètric i l'alimentador està en el focus.

alimentació per succió

L'alimentació per succió és un mètode d'alimentació que fan servir alguns organismes aquàtics per caçar les preses. És un comportament molt coordinador que consisteix en la rotació dorsal del dermatocrani, l'expansió lateral del suspensor i la depressió del maxil·lar inferior i l'hioide. L'alimentació per succió atrapa la presa gràcies a moviments ràpids que provoquen una baixada de la pressió a la cavitat oral, que fa que l'aigua de davant de la boca i les preses que pugui contenir entrin a la cavitat oral. En altres paraules, els organismes que fan servir aquest mètode d'alimentació "xuclen" les preses juntament amb l'aigua en la qual es troben. Es compon de dues fases: l'expansió i la compressió.

alimentador

Dispositiu que assegura l'alimentació regular d'un aparell.

alimentador

Se'n diu dels vaixells regularment emprats a acostar carrega serveis a altres programats per a viatges llargs, o bé per a un viatge especial, en tot cas amb la idea de reduir d'aquesta manera el nombre d'escales que precisarà fer per aconseguir la quantitat global mínima requerida per justificar comercialment la realització del viatge, salvant amb això temps i despeses.

alimentador

Línia que uneix directament una central generadora o una sub estació amb un punt d'una xarxa de distribució, sense subministrar corrent en el seu recorregut.

alimentador d'antena

Sistema conductor que transfereix l'energia de radiofreqüència de l'aparell transmissor a l'antena, sense ocasionar radiació o pèrdues de consideració.

alimentació d'energia

Procés consistent a proporcionar energia o matèria primera a una màquina qualsevol.

alimentador d'estiba

Instal·lacions per a millorar l'estiba i assegurar la càrrega de la bodega i comportaments dels vaixells que es transporta un carregament de grans a orri.
Són com calaixos sense fons, sòlids i dividits per arquejades, de tal manera que el seu contingut pugui fluir lliurement i així compensar el buit produït per l'assentament del gra durant el viatge, evitant perillosos corriments.

alimentador d'estiba

Son els vaixells regularment emprats a acostar càrregues a altres programats per a viatges llargs, o bé per a un viatge especial, en tot cas amb la idea de reduir d'aquesta manera el nombre d'escala que precisaria fer per a arribar a la quantitat global mínima requerida per a justificar comercialment la realització del viatge, salvant amb això temps i despeses.

alimentador d'una màquina

Subministrar a una màquina, sistema o procés, la matèria, l'energia o les dades que necessiten per al seu funcionament.

alimentador de bodega

Dispositiu vertical normalment en forma de caixa, que es construeix en la part superior d'una bodega que transporta gra, i que baixa per gravetat si el nivell superior de la càrrega descendeix, per evitar la formació de superfícies lliures.

alimentador de calderes

Bomba emprada per a alimentar les calderes de vapor.

alimentador de corrent

Subministrar corrent elèctric adequada a un circuit o aparell.

alimentador de línia

Línia aèria muntada en paral·lel amb la línia de contacte per augmentar la secció útil.

alimentador elèctric

Sistema que facilita energia elèctrica a un circuit electrònic de forma específica.
Consta principalment de transformador, rectificador i filtre d'anivellació de tensió.

alimentador electrònic

L'alimentador, font que subministra a un aparell l'energia elèctrica necessària per al seu funcionament, pot ser un generador de corrent o un sistema de conductors que transfereix el corrent des de la central fins a una estació transformadora, o d'aquesta al seu lloc d'utilització.

alimentador Kutler

Una forma d'alimentador d'antena a través de la qual la guia d'ona passa a través del reflector, pel seu vèrtex, i posteriorment es divideix en dues branques, cadascuna de les quals gira 180° per tal que en el seu extrem obert incideixi el reflector.

alimentació mecànic

Dispositiu mecànic que subministra a una màquina o dipòsit les matèries primeres que ha de transformar.

alimentació mecànic

Bomba utilitzada per alimentar d'aigua o combustible una caldera o màquina.

alimentació de motors

En els motors de combustió interna, subministrament de combustible des del dipòsit fins al carburador o la bomba d'injecció.

alimentadors

Troncs de càrrega a les bodegues dels vaixells de càrrega a granel el contingut va passant a la bodega a mesura que s'endureix el d'aquesta, evitant la superfície lliure de l'àrid i el corriment de la càrrega pel baix valor del seu coeficient tixotròpic.

alimentadors d'entrepont per l'estiba

Són aquells que tenen per objecte omplir la bodega a la part inferior, que és ell espai en el qual poden portar els vaixells el gra a granel (excepte algunes de especial construcció), col·locant-los sobre els escotillons que comuniquen la bodega amb el entrepont, aquests alimentadors han de tenir el volum suficient per omplir el buit que pugui formar-se en la part inferior de la bodega, i per la part exterior aniran sostinguts per sacs de gra, o altres mercaderies que serveixin de suport als alimentadors de entrepont. Les autoritats prohibeixen que es dugui gra a granel en els entrecobertes, i la raó és que la part del carregament més propensa als corriments és la que està per sobre del centra de gravetat del vaixell, que correspon a l'espai de entrecobertes.

alimentadors de la càrrega en la bodega

Estant les bodegues abarrotades de càrrega no hi ha perill de corriments, pera els moviments del vaixell fan que el gra carregat a granel s'assenti en forma tal, que malgrat una bona estiba pot succeir que el nivell del gra a la bodega baixi fins a un 5% de l'altura de la bodega, quedant un buit en la part superior de la mateixa, en el qual es pot moure la càrrega.
Amb l'objecte d'omplir aquest buit, es col·loquen dins de les braçoles de l'escotilla uns calaixos, sense fons, construïts amb taulons de 7,5 x 15,3 cm d'escairada i amb altres taules de 3,8 cm, la capacitat no sigui menor del 4% del volum de la bodega. Al Canadà aquest volum sol ser igual al 3%, del volum de la bodega. Aquestes caixes, es diuen alimentadors d'escotilla ("feeders" en angles), i a la sortida del vaixell a la mar hauran d'anar plens de cereal a granel, i a més, dividits per l'arcada en dues parts iguals amb el objecta que el gra, en baixar cap a l'interior de la bodega, es reparteixi en ella per igual en ambdues bandes. SÍ l'escotilla té una capacitat igual o major que l'assenyalada anteriorment per als alimentadors d'escotilla, no hi haurà necessitat de construir aquests alimentadors, reemplaçant al volum d'aquests l'anterior de l'escotilla.

alimentar

Donar a una cosa, especialment una màquina o aparell, la matèria o energia necessàries perquè es mantingui o funcioni.

alimentar corrent

Subministrar corrent elèctric adequada a un circuit o aparell.

alimentar la caldera

Substituir el que es consumeix; així, s'alimenta la caldera a mesura que s'evapora l'aigua; s'alimenten els forns mantenint en ells una capa de carbó igualment espessa, etc.

alimentar una màquina

Subministrar a una màquina, sistema o procés, la matèria, l'energia o les dades que necessiten per al seu funcionament.

aliments de mar sostenibles

Es denominen aliments de mar sostenibles a aquells fruits de mar tant provinents de la pesca com de granges que poden mantenir o incrementar la seva producció en el futur sense afectar en forma negativa els ecosistemes dels quals s'extreuen.
El moviment d'aliments de mar sostenibles han guanyat impuls en la mesura que major quantitat de persones han comprès els riscos sobre el medi ambient de la sobrepesca i els mètodes de pesca destructius.

aliments peribles

Aliments naturals o sintètics que requereixen control de temperatura, ja que estan en una forma capaç de fomentar:
a) La proliferació ràpida i progressiva de microorganismes infecciosos o tòxics.
b) La proliferació i la producció de toxines de Clostridium botulinum, o, en ous crus.

alineació

Acció i efecte de posar coses o determinar una línia sobre un terreny mitjançant una visual, un raig lluminós o qualsevol altre procediment.

alineació

En navegació, col·locar en línia dos o més objectes visibles, com ara llums, balises, etc.

alineació

Col·locació d'objectes en línia recta. En navegació, col·locar en línia dos o més objectes visibles, com ara llums, balises, etc. També el marcatge de les mateixes vista en una mateixa línia per un observador des del mar.

alineació

Marcació vista en una mateixa línia per un observador des del mar.

alineació

Línia segons la qual cal fer un alineament.

alineació

Processo consistent en la posta en línia o regularització de la línia de costa per erosió i sedimentació marina.

alineació astronòmica

Buscar les estrelles per alineació.

alineació d'estrelles

Unió ideal de dues o més estrelles mitjançant línies, que polongadas condueixen a una estrella diferent, que pot, per aquest procediment, identificar.

alineació de bots

Disposició en les regats en línia recta dels bots en la línia de sortida mentre un pontoner els subjecta per la popa.

alineació de forats

Fer que els forats practicats en dues planxes coincideixin perfectament.

alineació de la línia base

Col·locació d'una línea base en l'alineació o enfilació correcta per mitjà d'un teodolit i jalons abans de prendre's la longitud de la línia.

alineació de politges

Totes les politges que s'utilitzin en el tram d'un cable han d'ésser adequadament alineades i la politja principal ha de ser col·lineal amb el centre del tambor, en cas contrari tant el cable estan sotmesos a una severa abrasió traduint-ne en una ràpida deterioració d'ambdós.
Una clara apreciació d'un mal alineament és justament el ràpid desgast de cada politja, al seu torn un mal alineament de la politja principal pot resultar en un enrotllament difícil o dispar del cable del tambor.
És convenient a més que els tambors siguin de tipus acanalat i que l'angle ? de desviació lateral que es produeix entre el tambor i el cable sigui inferior a 1.5° en tambors llisos i acanalats.
Això significa aproximadament 19 metres de distància entre la politja i el tambor, per cada metre d'ample del tambor.

alineació de vaixells

Línia recta en què cal mantenir els vaixells quan naveguen en formació.

alineació dels estels

Cadascuna de les línies de les cartes celestes que tenen com a finalitat ajudar a reconèixer els estels i les constel·lacions.

alineació en navegació

En navegació, col·locar en línia dues o més objectes visibles, tals com a llums, balises, etc. també la marcació de les mateixes vista en una mateixa línia per un observador des del mar.

alineador

Instrument per mitjà del qual un sol operador pot intercalar un punt sobre una alineació determinada per dos senyals.

alineador

Se'n diu que un observador està situat sobre aquest ràdio d'acció quan observa a aquests objectes alineats.

alineador

Dispositiu per alinear els elements d'una estructura de dades en relació amb elements particulars d'una altra estructura i també, en alguns casos, per passar d'una estructura a una altra.

alineador

Màquina per ordenar envasos rebuts en forma aleatòria i integrar-los a la cadena d'alimentació de la següent operació en una línia d'envasament o omplert.

alineador de regates

Jutge encarregat de fer que les embarcacions se situïn a la línia de sortida i d'indicar al jutge de sortida que estan llestes per a començar la cursa.

alineament

Característica topogràfica lineal que podria representar una estructura de l'escorça.

alineament

Podem definir com alineament, el procés de muntatge de dos elements mòbils de tal manera que els seus eixos de simetria presentin continuïtat dins de certes toleràncies preestablertes.
De la mateixa manera com tenim el desalineament paral·lel i desalineament angular, tenim l'alineament paral·lel i angular, aquesta explicació ve a ser molt important a l'hora d'aplicar el procediment d'alineació elemental ja que si bé és relativament fàcil la seva aplicació, no ho és seva comprensió.
A més és en aquest punt, on fixem els precedents per entendre l'anàlisi de procediment d'alineació racional i de com ens desenvoluparem davant l'ordinador per treballar amb programari d'elements finits.
Finalment, ens dóna les bases per a l'execució del procediment de treball i com un bon procés d'alineament arriba a convertir-se en la suma de l'aplicació dels diferents mètodes d'alineació i de com, aquests es complementen per aconseguir un millor resultat.
- Alineament angular: Procés aplicat principalment a les línies d'eixos de gran dimensió, generalment quan els vaixells tenen les seves sales de màquines a proa o a la secció mitjana del vaixell.
Com a idea bàsica d'aquest procés podem assumir la línia d'eixos de propulsió com una biga, la qual, a causa del seu pes (assumit com una càrrega uniforme distribuïda) i la reacció que els descansos exerceixen sobre ella (forces de reacció contràries a les del pes), patirà inevitablement deformació en el sentit longitudinal.
En adquirir una deformació l'eix, els flanges d'acoblament guanyen un petit angle entre ells els que hem de conservar per mantenir la línia natural dels eixos de propulsió.
Per mesurar les toleràncies que hem de deixar entre les cares d'unió i mantenir les distàncies de l'angle adquirit, ocupem una eina anomenada "feeler" que és un mesurador de gruixos, per a això prenem les mesures en quatre punts diferents dels flanges units, separats a 90 graus cadascuna.
- Alineament paral·lel: Aquest procés és aplicat a les línies d'eixos curtes, on la sala de màquina està a popa del vaixell.
Consisteix res més, en assimilar que l'eix no pateix deformacions a causa del seu pes pel curt que és i perquè els suports estan molt junts l'un altre. Llavors a l'estar perfectament recte, les cares d'unió només s'han de verificar en alçada, la qual cosa és possible amb un regle.
- Criteris. A continuació es presenta un resum amb els criteris d'alineació més importants:
a) En el cas de les instal·lacions engranades, les reaccions al descans d'engranatge han de ser aproximadament iguals a temperatura normal de treball.
La diferència admissible entre les reaccions del descans d'engranatge l'especifica generalment el fabricant.
Hem de tenir especial cura en aquest tipus d'instal·lacions ja que una desalineació produiria una distribució de càrregues no uniforme en les dents d'engranatge, la qual cosa pot produir avaries en aquestes dents.
b) La distribució de càrregues en la botzina ha de ser el més uniforme possible, sense pressions extremes a la vora, en totes les condicions normals de funcionament, incloent el gir lent de l'eix.
c) El moment flector transmès des de la línia d'eixos a l'eix d'engranatge, ha d'estar dins dels límits acceptables.
d) Tots els descansos han de tenir una considerable càrrega neta cap avall. L'angle de la línia central de l'eix amb relació al casquet del descans ha d'estar dins de valors raonables, per tal d'evitar qualsevol pressió pronunciada a l'extrem.
e) Les tensions en totes les parts de la línia d'eixos han de ser acceptables.
f) El sistema de la línia d'eixos ha de tenir una flexibilitat transversal adequada per tolerar determinats errors o canvis d'alineació (exemple: a causa de les flexions del buc, efectes tèrmics, etc., s'ha de donar la deguda consideració a les característiques de vibració del sistema.
- Importància. Un treball de summa importància en la instal·lació del sistema propulsor el constitueix l'alineament d'eixos.
El alinear apropiadament les màquines connectades és molt important per a la vida útil i la resistència de les parts constituents d'aquestes i la dels acoblaments, com també una reducció en els costos de manutenció.
Les raons que es fan referència per exigir la màxima serietat i competència en les feines d'alineació, és la gran importància que té l'alineament en la introducció de tensions addicionals que comporten vibracions, escalfaments, entrebancs i desgastos dels acoblaments, falles en els descansos, segells, etc. Un bon alineament consisteix de tres etapes interrelacionades, les quals posseeixen el mateix nivell de predominança per a l'assoliment dels objectius de l'alineació, aquestes són:
- Estudi del sistema: Molts són els passos preliminars amb característiques vitals que es desenvolupen amb anticipació a l'alineament en fred real.
És essencial que la o les persones responsables de l'alineament hagin dut a terme en forma apropiada tots els passos que constitueixen el prealineament. És clar, que no es pot parlar d'una seqüència universal ja que depèn de les característiques pròpies de cada sistema.
Moltes vegades això es tradueix en fer el que prescriuen els fabricants, sempre que els equips i les instal·lacions siguin nous, però, quan s'estigui davant d'un sistema ja usat o aquest ha estat usat sota condicions extremes, la revisió haurà de ser més severa.
- Alguns punts que conformen el sistema i requereixen d'atenció específica són:
a) Descansos de suport. Lainas i falques. Acoblaments. Eixos. - Botzina.
b) Alineament en fred: L'expressió alineament en fred, es refereix a posicionar la línia de centre de l'eix motriu que fa a la línia de centre de l'eix connectada, però amb tots dos en una condició de no operació. Les correccions de desviacions paral·leles i angulars entre els eixos esmentats estan implícites en aquest terme.
La seva importància es deu al fet que normalment és l'única verificació que s'efectua en forma directa per a determinar la posició relativa dels eixos involucrats.
Els resultats d'aquesta verificació formen la base per a la determinació de l'alineament dels eixos durant l'operació de les corresponents màquines.
Aquest terme és amplíssim, i com es veurà posteriorment no al·ludeix només a aconseguir l'alineació dels eixos com a part externa o visible de les seves màquines sinó que, a més, abasta al procediment de posicionar els descansos de màquines grans de diverses bancades abans de col·locar el eix sobre elles; això podria definir-se també com alineament en fred intern. i és preliminar a l'alineament en fred de la màquina com a tal, ja que s'efectua tant en l'etapa de muntatge com després d'una reparació interna de la unitat.
- Alineament en calent: Aquesta etapa en les feines d'alineació està íntimament lligada a l'anterior. En aquelles màquines per les quals circulen fluids a elevades temperatures, o en aquelles en què circulen fluids freds; es produiran dilatacions o contraccions respectivament.
Els fabricants d'algunes turbo maquinàries prescriuen per als efectes de la seva alineació, les desviacions produïdes quan aquestes presten els seus serveis en els règims estables. És per això, que en efectuar l'alineament en fred final, s'han de tenir en compte aquestes desviacions i deixar, per tant, les màquines premeditadament desalineades en condicions estàtiques perquè els seus eixos aconsegueixin la seva coaxialitat requerida quan les màquines estiguin en condicions d'operació. L'anterior és molt important, però també perillós, ja que pot crear un sentit de seguretat no garantit; ja que si no es té la precaució de realitzar una revisió de les característiques i condicions d'operació de servei, per després comparar-les amb les de disseny, podria esdevenir que en el cas que no existís una similitud entre elles, els valors i adreces de les desviacions han fet els fabricants no corresponguin a la situació real.
Per a aquests casos, l'esforç involucrat en l'alineació en fred, per molt gran que fos, seria en va, i les màquines en prestar els seus serveis en calent quedarien igualment desalineades.
Un problema encara més crític apareix quan no es posseeixen les especificacions dels fabricants referides a les desviacions produïdes en les condicions de funcionament. Aquí entra en joc el sentit comú i l'habilitat d'ell o els responsables de l'alineament per estimar les corresponents desviacions i reflectir-les en l'etapa d'alineació estàtica.
No són només les dilatacions o contraccions produïdes pels efectes tèrmics, ni els assentaments, ni les vibracions excessives, les úniques responsables del desalineament en calent, sinó que també incideixen en aquest, l'acció de les forces hidràuliques, aerodinàmiques i les reaccions de torque.
- Objectius que ha d'aconseguir una alineació acceptable. Podem formular que un bon alineament ha de complir amb els següents objectius:
a) Assegurar que tots els descansos de la línia d'eixos en totes les condicions de servei tinguin reaccions positives, és a dir, que la línia d'eixos es doni suport sempre a la part baixa del seu coixinet. En aparèixer una reacció negativa en qualsevol condició de servei, significaria que l'eix està aixecant el descans, la qual cosa induiria un deteriorament en aquest (escalfament per falta de lubricació) i aparició de vibracions que podrien conduir al trencament d'elements per fatiga de material.
b) S'ha d'aconseguir que la càrrega sobre els descansos del tub codast (botzina) sigui el més distribuïda possible en totes les condicions de servei.
c) Assegurar que en totes les condicions de servei l'efecte de la línia d'eixos sobre el motor, és a dir, la força tallant i el moment flector transmès a través de l'acoblament, siguin totalment acceptables per al fabricant del motor. Això s'aconsegueix fent que les diferències de les reaccions dels descansos de proa i popa d'engranatge del reductor siguin mínimes.
Les tres condicions anteriors es poden imposar a la línia d'eixos, modificant l'altura dels descansos.
Factors que influeixen sobre l'alineació de l'eix.
- Calat: En general la rigidesa de la línia d'eixos ha augmentat, i la del doble fons s'ha reduït, això significa que la línia d'eixos principal, especialment en vaixells de grans dimensions, s'ha fet més sensible que abans als canvis de calat i la maregassa.
Com l'alineació dels eixos es realitza en condicions de molt poc calat o fins i tot en dic de construcció, és evident que qualsevol influència important sobre l'alineació, deguda a canvis en les deformacions de doble fons en diverses condicions normals de càrrega del vaixell han de documentar amb la major cura, per tal d'obtenir:
1ª Les correccions necessàries de la corba d'alineació en la condició d'armament.
2ª Les modificacions necessàries possibles de la disposició de l'eix (per exemple, distància dels coixinets, o la rigidesa de l'estructura del doble fons).
- Efectes tèrmics: Com la primera alineació de la línia d'eixos s'ha d'efectuar en fred, és essencial disposar d'una precisió fiable, amb la magnitud de la diferència de temperatura de coixinets de la caixa reductora i els coixinets de la escalamera, en condicions normals de funcionament. Aquest augment en els coixinets de la caixa reductora es deu a l'expansió tèrmica de la mateixa caixa reductora, també a la diferència de temperatura entre els suports de la escalamera i el suport de la caixa reductora.
- Empenta: Les forces d'empenta excèntriques de l'hèlix introdueixen un moment flector en l'extrem de popa de la línia d'eixos que disminueix gradualment cap a l'extrem de proa. La magnitud i direcció del moment flector depèn en gran part de la geometria del deixant i de l'hèlix, les quals poden determinar-se per proves amb models.
La posició mitjana del centre d'empenta canvia amb el calat i les condicions de funcionament, especialment en els grans petroliers amb diferència de calat considerable entre les condicions de càrrega i llast, la magnitud i també en alguns casos la direcció del moment flector pot variar considerablement.
El moment flector degut a l'empenta influirà principalment sobre les reaccions dels coixinets de la part de popa de la línia d'eixos. Especialment la distribució de pressió en el casquet de la botzina pot variar amb la condició de funcionament.
El descans d'empenta i el seu assentament poden deformar o inclinar causa de la força d'empenta.
Una inclinació similar del descans d'empenta, es produeix en la majoria dels casos durant la càrrega del vaixell, la inclinació del descans d'empenta pot donar lloc a una distribució no uniforme d'empenta entre els segments d'empenta dels coixinets, la qual cosa indueix un moment flector extern addicional en la línia d'eixos aplicades en el collet d'empenta.
Influència de les reaccions del descans degudes a l'excentricitat d'empenta i moment de flexió addicional del descans d'empenta.
- Flexibilitat del descans: És un costum usual, en fer els càlculs d'alineació de l'eix, suposar que els descansos i suports de descansos són infinitament rígids. És evident que això suposa una simplificació del problema; ja que les caixes de descansos, els seus suports en l'estructura del vaixell i la capa d'oli, són elements flexibles.
El suposat dels descansos rígids pot introduir seriosos errors en la valoració de les reaccions dels mateixos, en els casos en què la rigidesa de diversos descansos varia d'una manera completament diferent a com ho fan les reaccions dels coixinets corresponents. Per a aquest cas la corba real de deformació de la línia d'eixos pot variar considerablement de la corba de deformació trobada amb descansos que se suposen rígids.
- Flexions angulars de l'eix en el casquet de la botzina: La major flexió angular de l'eix es produeix generalment en el casquet de la botzina com a conseqüència del pes de l'hèlix en voladís. La força d'empenta excèntrica augmentarà o reduirà la flexió angular, depenent del deixant (condició de càrrega) i de la geometria de l'hèlix.
En produir grans pertorbacions en els coixinets com a conseqüència de la desalineació del casquet de la botzina, s'ha posat l'accent en què la valoració del comportament del casquet de la botzina és una part important en l'anàlisi del projecte d'alineació de l'eix, juntament amb la valoració de les reaccions dels coixinets. S'ha de tendir a l'elecció de la corba d'alineació que engrani la distribució de pressió longitudinal més uniforme possible en el casquet de la botzina en condicions normals de funcionament.
- Alineació en el dic: Quan es pretén alinear la línia d'eixos abans de posar el vaixell a flotació, cal conèixer els canvis relatius de les posicions dels coixinets, de la condició de suportat a flotant. Aquesta informació pot obtenir-se per les condicions de les deformacions del doble fons de la sala de màquines.
- Les dues condicions s'han d'incloure com a mínim en l'anàlisi.
a) Vaixell en dic sec.
b) Vaixell a flotació en la condició de màxima càrrega.

alinear

Acció de col·locar en línia una filada de posts o taulons.

alinear

Fer una alineació.

alinear

Situar els punts que determinen una alineació.

alinear

Maniobra de col·locar-ne un vaixell o una embarcació para col·locar-se en el deixant de altre.

alinear vaixells

Posar els vaixells en línia.

aliniadora

Màquina per ordenar envasos rebuts en forma aleatòria i integrar-los a la cadena d'alimentació de la següent operació en una línia d'envasament o omplert.

Alioth

Alioth és el nom de l'estrella a la constel·lació de l'Óssa Major, la més brillant de la mateixa amb magnitud aparent +1,76. De les tres estrelles que formen la "cua" de l'Óssa, és la que està més a prop del "cos".
Alioth és un estel blanc de tipus espectral A0p1 108 vegades més lluminosa que el Sol. Amb una temperatura efectiva de 9.400 K, la seva ràdio és quatre vegades més gran que el radi solar i la seva massa és el triple de la del Sol. És un estel ap químicament peculiar, la més brillant de la seva classe. El seu espectre de llum és atípic, mostrant certs elements químics realçats o disminuïts, que a més semblen canviar amb gran regularitat amb la rotació de l'estrella, en aquest cas cada cinc dies. Aquesta variació no es deu a la creació d'elements, sinó a la seva distribució en l'atmosfera de l'estrella. Aquesta distribució està molt influïda pel camp magnètic estel·lar. Alguns elements es concentren en diferents regions de l'estrella, entrant i sortint del camp de visió conforme l'estrella trencada. Així, l'abundància d'oxigen és 100.000 més gran en l'equador magnètic que als pols magnètics, que no coincideixen amb l'equador i els pols de la rotació; el crom es comporta de manera similar. Elements més pesats, com l'europi, també mostren grans variacions.
Classificada com una estrella variable de tipus Alfa2 Canum Venaticorum, Alioth exhibeix una petita variació en la seva lluentor de 0,02 magnituds. Curiosament, té un dels camps magnètics més febles entre els estels de la seva classe, tot just 100 vegades més gran que el camp magnètic terrestre i 15 vegades més feble que el observat en el prototip d'aquestes variables.
Alioth és membre de l'Associació estel·lar de l'Óssa Major, grup d'estrelles que té un moviment similar a través de l'espai amb un probable origen comú. Altres conegudes estrelles de la constel·lació, com Mizar, Merak o Phecda també formen part d'aquest grup. Es troba a 81 anys llum de distància del Sistema Solar.

alíquota

Quantitat que s'hagi compresa un nombre exacte de vegades en una altra: 4 és part alíquota de 20 i part aliquanta de 18.

alíquota

Valor numèric percentual aplicable a la base imposable per determinar la suma del tribut a pagar o a reintegrar. Quantitat fixa, tant per cent (%) O escala de quantitats que constitueixen el gravamen d'una base. quota part proporcional de una suma global que determina el impost a pagar.

aliscaf

Un aliscaf, és tipus de vaixell en el que el buc llisca sobre de l'aigua quan la velocitat és el bastant elevada, gràcies a l'acció d'on pla de sustentació o ala que funciona segons el mateix principi que les ales d'on avió però en medi líquid, de l'ordre de mil vegades més dens que l'aire.
Aquesta tècnica permet als vaixells augmentar la seva velocitat disminuint la fricció entre el buc i l'aigua i la evitant resistència per la formació d'onades.
El funcionament del aliscaf és basa en obtenir una força que elevi el buc de la nau gràcies a la sustentació generada per mitjà d'on ala submergida en l'aigua.
A velocitat baixa, el aliscaf és comporta com un vaixell convencional, a mesura la velocitat augmenta, la pressió de l'aigua sota ala, unida a la disminució de la pressió que es forma sobre la mateixa gèneres una força de sustentació oposada al pes de la nau i una vegada aconseguida certa velocitat és suficient per elevar completament el buc sobre l'aigua.
La única de part del vaixell que roman submergida, per, descomptant les ales, i les hèlixs i el timó de direcció, amb el buc elevat sobre l'aigua, la única resistència a l'avanç és la que ofereixen les ales que el mantenen elevat, que és molt menor que la que oferiria el buc submergit navegant a la mateixa velocitat.

alisis

Els vents alisis bufen de manera relativament constant a l'estiu (hemisferi nord) i menys a al hivern. Circulen entre els tròpics, des dels 30/35º de latitud cap a l'equador. Es dirigeixen des de les altes pressions subtropicals, cap a les baixes pressions equatorials. El moviment de rotació de la Terra desvia als alisis cap a l'oest, i per això bufen del nord-est al sud-oest en l'hemisferi nord i del sud-est cap al nord-oest en l'hemisferi sud. Les èpoques en què els alisis bufaven amb menor intensitat constituïen un perill per als primers viatges velers cap al continent americà formant-se èpoques de calma del vent que impedien avançar als velers.
En l'equador es produeix un ascens massiu d'aire càlid, originant, una zona de baixes pressions que ve a ser ocupada per una altra massa d'aire que proporcionen els alisis. Les masses d'aire calent que ascendeixen, es van refredant paulatinament i es dirigeixen a bastant altura en sentit contrari als alisis, cap a les latituds subtropicals, de on procedeixen aquests. Els vents alisis formen part de la circulació de Hadley que transporta la calor des de les zones equatorials fins a les subtropicals reemplaçant l'aire calent per aire més fred de les latituds superiors. Com ja s'ha dit, la rotació terrestre és la que produeix la desviació cap a l'oest d'aquests vents, desviació que es coneix com la força o efecte de Coriolis, el nom procedeix de Gaspard Coriolis, un científic francès que va descriure els mecanismes d'aquest procés.
Quan convergeixen els vents alisis d'ambdós hemisferis s'origina la ZCIT, Zona de Convergència Intertropical.

alisis

Vents constants i regulars que, en les regions baixes de l'atmosfera, circulen tot l'any dels tròpics cap a l'equador, a una velocitat mitjana d'uns 17 km/h. A les regions altes, els contralisios bufen en sentit contrari, és a dir, de l'equador cap als tròpics.

alisis en Espanya

A Espanya, vents del NE que bufa gran part de l'any a les Illes Canàries.
Els alisis integren el gran flux de l'est, que, de mitjana, afecta una banda de 25è de latitud en cada hemisferi, més àmplia durant l'estiu i menys a 'hivern.

alisis oceànics

Alisis, que procedeix de anticiclons marítims i és en el seu origen un vent sec, progressivament humitejat a mesura que avança cap a les vores occidentals dels oceans.

alisis segons les zones geogràfiques

Vents mol constant-te de l'est que bufen sobres les latituds tropicals, precedents de cinturó subtropical de altes pressions, situat en torn als 30/40º de latitud en ambdós hemisferis, bufant usualment des de el Nord-est en l'hemisferi nord i des de el Sud-est des de l'hemisferi Sud.
Les condicions meteorològiques associades aquets vents variables, associades ales altes pressions en latituds més altes i als marges orientals dels oceans, a condicions turmentoses en zones més pròximes al equador i al marges occidentals dels oceans.
Es caracteritzen per la regularitat de la seva intensitat, sobretot en els sectors orientals dels oceans.
- Existeixen tres tipus de vents alisis, segons les zones geogràfiques:
a) Alisis oceànic: Que procedeix d'anticiclons marítims i és a l'origen un vent sec, progressivament humitejat a mesura que avança cap a les vores occidentals dels oceans;
b) Alisis continental: Que procedeix d'anticiclons com les altes pressions del Sàhara.
c) Alisis: Que travessa l'equador en qualitat de monsó.
Les característiques generals dels alisis sofreixen modificacions locals importants en funció de la presència de masses continentals, de l'orografia i de la interrelació amb altres vents.

aljerife

Vaixell que pesca amb l'art anomenat aljerife.

aljerife

Persona que es dedica a la pesca amb aljerife.

aljerife

Xarxa de cent braces de llarg, i cinquanta d'alt, que es tira a la ribera al marge del riu pels quals la manegen; i amb ella es pesquen salmons, aloses i corbines.

aljerife de emmallar

Art de emmallar de forma rectangular, fet amb xarxa basta, que s'usava a Andalusia per a agafar aloses, sabogues i esturions.

aljerife de tir

Art de tir format per una xarxa rectangular que una vegada calat es porta a terra halant-lo des de la riba, s'usa en el Miño para aloses, salmons i corbines.

aljub

Se'n diu de l'embarcació que la bodega, folrada degudament o proveïda de tancs metàl·lics o de ciment, s'omple d'aigua potable per proveir als vaixells fondejats al port i que sol·licitin aquest servei.

aljub

Cisterna, dipòsit ample i de poca profunditat, que serveix per transportar líquids.
S'utilitza per al servei d'aigua potable i de calderes.

aljub d'aigua

Cisterna, dipòsit ample i de poca profunditat, que serveix per a arreplegar l'aigua de la pluja.

aljub d'aigua per llast

Receptacle per a l'admissió d'aigua per llast.

aljub de llast

Dipòsit d'aigua a bord de les embarcacions per a donar-los estabilitat.

aljub de quitrà

Dipòsit d'aquest betum que hi ha en els arsenals.

aljubar

Recollir aigua en un aljub.

aljuber

Persona que té cura d'un aljub.

aljumna

Estel de la constel·lació d'Orió.

Alkaid

Alkaid o Benetnasch, és la tercera estrella més brillant de la constel·lació de l'Óssa Major, darrere d'Alioth i Dubhe. De magnitud aparent +1,85, està situada a la part més oriental de la constel·lació, al final de la "cua" de la "óssa".
Alkaid és una estrella blanca/blavosa de seqüència principal de tipus espectral B3V amb una temperatura efectiva d'uns 20.000 K. Situada a poc més de 100 anys llum de Sistema Solar, és una de les estrelles més calentes visibles a simple vista. La seva temperatura està just per sota del límit a partir del qual les estrelles emeten una important quantitat de rajos X com a conseqüència d'ones de xoc en els seus vents estel·lars, per això, Benetnasch és només una font feble de rajos X. La seva lluminositat és més de 700 més gran que la solar i la seva massa equival a unes sis masses solars.
A diferència d'altres estrelles brillants de la constel·lació, Benetnasch no és membre de l'associació estel·lar de l'Óssa Major; aquesta és un grup d'estrelles que es mouen per l'espai amb velocitats similars i que tenen un probable origen comú.

Alkes

Alkes, és un estel en la constel·lació de Crater de magnitud aparent +4,08, la segona més brillant de la mateixa després de Labrum. El seu nom, de l'àrab significa "la copa", en al·lusió al conjunt de la constel·lació. Es troba a 174 anys llum de distància de la Terra.
Alkes és una geganta taronja de tipus espectral K1III amb una temperatura superficial de 4725 K. És 80 vegades més lluminosa que el Sol i té una massa estimada de 2,5 masses solars. És una de les moltes gegants de similar temperatura i lluminositat, en el nucli l'heli es fusiona en carboni i oxigen; Arturo i Aldebarán són dos brillants exemples. El seu radi és 13 vegades més gran que el radi solar.
L'alta velocitat relativa d'Alkes respecte al Sol (uns 130 km/s) indica que és un estel provinent d'una zona diferent de la galàxia. Amb una metal·licitat comparable a la solar sembla clar que és originària del bulb galàctic, part interna de la galàxia enriquida en metalls.

allà va amb deu

Veu preventiva que s'usava antigament en tots els vaixells al començar una virada per avant i que avui es fa servir en alguns, especialment en els dedicats al cabotatge.

allarga i tira

Expressió usada pels pescadors per significar un vogar reposat i descansat.

allargada del vent

L'acció de allargar-se el vent.

allargador

Peça que serveix per a augmentar la llargària d'un aparell o d'una estructura.

allargador

Persona que en la pesca amb art de xàvega, va a bord i s'encarrega d'anar calant la xarxa.

allargador de la canya del timó

Barra prima que prolonga la canya del timó, a la qual va articulada.

allargador de línia

Secció d'una guia d'ones electromagnètiques la longitud física pot allargar-se.

allargador de polsos

Unitat electrònica emprada per augmentar la durada d'un impuls.

allargament

Acció o l'efecte d'allargar o d'allargar-se.

allargament

En una superfície o perfil hidrodinàmic és la relació de l'envergadura a la corda o amplada.

allargament del vòrtex

Allargament d'un fluid (i per tant de les seves línies de vorticitat) en la direcció de l'eix de rotació.
En absència d'un canvi de densitat, condueix a una contracció del fluid en el plànol normal a l'eix de gir; la vorticitat del fluid augmenta per a conservar el seu moment angular.

allargament per refracció

Increment aparent de la dimensió vertical d'un objecte prop de l'horitzó a causa de una gran desigualtat de la refracció atmosfèrica en la línia de mira pel que fa a l'extremitat inferior de l'objecte.

allargar

Anar-se'n una nau, allunyar-se de la vorera o d'una altre embarcació.

allargar

Donar a una cosa mes longitud de la que tenia.

allargar caps

Deixar anar poc a poc un tros de cap o maroma o una altra cosa fent que arribi a una determinada distància.

allargar el temps

Fer-se gran la durada del dia o les nits.

allargar el vent

Alternar o girar el vent de manera que bufi més cap a popa del vaixell del que vènia fent-lo.

allargar el vent

Bufar més llarg, o més per popa, del que bufava respecte a l'embarcació que navega en derrota.

allargar la distancia

Augmentar la distància entre dos vaixells.

allargar la mar

Tendència de les onades de fer-se mes llargues.

allargar les ones

Fer-se més llarga la distància entre ones.

allargar quelcom

Fer més llarg quelcom en l'espai o en el temps afegint-hi alguna cosa, estirant-ho, fent-ho durar.

allargar un cap

Deslligar un cap de maniobra que estava amarrat.

allargar una maniobra

Estendre sobre el pont per tal que els mariners la trobin preparada per subjectar-la.

allargar una vela

Estendre una vela al vent.

allargar-se el vent

Separar-el vent del rumb d'un vaixell.

allargat

Se'n diu del vaixell o embarcació de molta eslora i borda baixa.

allau

Fenomen en semiconductors originat a alta tensió de polarització inversa, en virtut del qual els portadors adquireixen prou energia per produir nous parells electró buit a mesura que xoquen amb els àtoms.

allau de neu

Massa de gel i neu que cau bruscament per les vessants d'una muntanya i arrossega freqüentment terra, roques i despulles de tota naturalesa i dóna origen al vent d'allau.
L'allau o el devessall s'inicien quan la força de gravetat és superior per força de fricció que manté fixa la massa de neu.
Els factors desencadenants són l'espessor de la neu, la seva cohesió interna, el tipus de base sobre la qual es recolza i el pendent en la qual es troba.
Es produeixen sobretot en la primavera, quan l'espessor de la neu és encara gran i la temperatura ja ha pujat per sobre del punt de congelació.
- Existeixen dos tipus d'allaus:
a) Allau superficial: On només es mobilitza una part del mantell nival.
b) Allau de fons: On es mobilitza de manera sobtada i violenta tot el mantell nival, erosionant el substrat del vessant, transportant i dipositant aquests materials en el punt on l'angle de la mateixa pel que fa a l'horitzontal, ho permet.
- Per a classificar el risc hi ha una escala europea de perill d'allaus, usada en gairebé tot el món: Feble. Limitat. Notable. Fort. Molt forta.
Les allaus són ocasionats per la falta d'homogeneïtat de la capa de neu i per l'existència, entre els límits de capes físicament diferents, d'un agent que facilita el lliscament d'una d'elles sobre altra subjacent.

Alldredge, Alice

Alice Alldredge (Denver, Colorado, 1 de febrer de 1949) és una oceanògrafa i biòloga marina nord-americà que estudia la neu marina, el cicle del carboni, microbis i plàncton en l'ecologia de l'oceà. Va realitzar les seves investigacions en mar obert, en el seu laboratori a la Universitat de Califòrnia a Santa Bàrbara, així com en col·laboració amb la Long Term Ecological Research Network (LTER) al Mo'orea Coral Reef Long Term Ecological Research Site (MCR LTER) a Moorea, Polinèsia Francesa. Segons la llista anual ISI Web of Knowledge publicada per Thomson Reuters, Alldredge ha estat una de les investigadores científiques més citades des de 2003.
Alice Louise Alldredge va néixer el 1949 a Denver, Colorado, Estats Units. Es va graduar en Merrit Hutton High School a Thornton, Colorado, i va completar una llicenciatura en Biologia a Carleton College en 1971. El seu pare va ser una inspiració per a la seva interès en la ciència i la seva mare també va ser una model a seguir per ella. Va rebre el seu doctorat en 1975 de la Universitat de Califòrnia a Davis. Entre 1975 i 1976, va estudiar a l'Australian Institute of Marine Science com a membre postdoctoral de la OTAN.
Es va unir a la facultat de la Universitat de Califòrnia a Santa Bàrbara el 1976 i va realitzar investigacions sobre Ecologia Oceànica. Va descobrir l'existència d'abundants partícules de gel anomenades partícules exopoliméricas transparents (TEP per les sigles en anglès) i el zooplàncton demersal, descrivint la seva migració i dispersió a través dels esculls de coral, les praderies marines i les marismas. Alldredge és considerada una autoritat en neu marina, aquelles partícules que es dipositen en el fons dels oceans, i en el cicle del carboni en el mar. a través del seu treball a la neu marina, Alldredge va canviar la comprensió del flux de partícules i va realitzar el primer mesurament de la velocitat de enfonsament observada de la neu marina, "el que demostra que la neu marina s'enfonsa prou ràpid com per alliberar quantitats significatives de carboni orgànic a les profunditats.
A més de la seva tasca de docent i investigadora a la Universitat de Califòrnia a Santa Bàrbara, Alldredge treballa en la Mo'orea Coral Reef com a investigadora de l'estudi LTER a Moorea, estudiant els corrents i forces que duen a terme el transport d'aigua de l'illa, va ser reconeguda per la seva tasca en la classificació de la Universitat de Califòrnia a Santa Bàrbara com la setena millor universitat del món en base al seu impacte científic mundial i el seu historial de colaboración, el 2003, es va convertir en la investigadora científica més citada d'ISI Web of Knowledge segons Thomson Reuters, i ha estat allà des de 2003.
El 1990, Alldredge va ser triada com a membre de l'Associació Nord-americana per a l'Avanç de la Ciència, el 1992 va guanyar la Medalla Henry Bryant Bigelow de la Institució Oceanogràfica de Woods Hole, i en 1995 va ser guardonada amb la primera càtedra de el programa de postgrau de la UC Santa Bàrbara en Ciències Marines, que va mantenir fins a 2004 i va rebre $ 5000. El 1996, va ser honrada amb el premi a l'ensenyament destacada en Ciències per la Universitat de Califòrnia a Santa Bàrbara, i el 1998 va ser seleccionada com a membre de la Unió Americana de Geofísica.
Alldredge va esdevenir la catedràtica de el Departament d'Ecologia, Evolució i Biologia Marina a la UC Santa Bàrbara en 2004. Més tard, va rebre el premi G. Evelyn Hutchinson de la Societat Americana de Limnologia i Oceanografia el 2008, i el 2011 va rebre el premi a l'assoliment destacat de l'Associació d'Alumnes de Carleton College.

allege

Embarcació francesa que serveix per a la càrrega i descàrrega dels vaixells en els ports on no es pot atracar.

allegro

Els petroliers liberians Allegro y Pacific Glory colisionen front les costas de la Illa de Wight, en Anglaterra, produise el incendi de aquest últim i ocasionat un vesament de unas 5.000 tone.
El accidente se cobró 13 personeas a causa del foc y les explosions.
Dades del Siniestre: Sata: 23/10/1970, Hora: 20:23 h, Causa: Colisió, Lloc: Illa Wight, Inglaterra, Coordenades: 50º35'N, 001º20'W, Última escala (Allegro): Libia, Destí (Allegro) Nigeria, Róterdam, Paísos Baixos, 42 tripulants, Morts: 13.
Característiques del Allegro: Tipo de vaixell: Petrolier, Any de construcció: 1967, Bandera: Liberia, Tipo de buc: Monobuc.

alleuja ¡

Ordre de reduir l'esforç o la tensió a què està sotmès un cap o un altre element.

alleujador

Barcassa, o vaixell d'una altra espècie, destinat per alijar en els ports els vaixells mercants.

alleujar

Fer qualsevol maniobra que condueix a que el vaixell treballi menys o no estigui tan turmentat pel mar.

alleujar

Alleujar, treure part de càrrega o pes a una embarcació, normalment en cas de mal temps.

alleujar el velam

Reduir la superfície del velam en vent, quan hi ha mal temps, per tal d'evitar que el vaixell pateixi en excés.

alleugeridor

Treballador que efectua el alleujament de les embarcacions.

alleugeriment

Conjunt de gèneres de contraban desembarcats o transbordats.

alleugeriment

Transferir el carregament d'una embarcació a una altra.

alleugeriment

Orifici circular o ovalat de diverses dimensions que es practica en els elements estructurals, per alleujar el pes, quan la part suprimida no contribueix fonamentalment a la seva resistència.

alleugeriment forçat

Partida que es fa a la mar o durant la navegació, tirant càrrega o efectes a l'aigua en cas de temporal.

alleugerir

Acció o l'efecte d'alleugerir o d'alleugerir-se.

alleugerir

Transferir el carregament d'una embarcació a una altra.

alleugerir

Fer més lleugera la càrrega d'un vaixell o desembarcar tota.

alleugerir amarres

Deixar anar part de les estatges o cables amb que el vaixells estan subjecte al moll, amb la finalitat de reduir el temps a emprar després en la maniobra de sortida.

alleugerir caps

Reduir el nombre d'amarres, generalment a un llarg i un espring en proa i popa, quan el vaixell està a punt de deixar el moll.

alleugerir contraban

Conjunt de gèneres de contraban desembocats o transbordats.

alleugerir el vaixell

Fer qualsevol maniobra, per aconseguir que el vaixell no navegui tan forçat.

alleugerir l'embarcació

Desembarcar pesos per reduir el seu treball per causa de la mar.

alleugerir la càrrega

Acció consistent a llançar per la borda tot o part del carregament, especialment, per tal d'alleujar a un vaixell en perill.
Els objectes llançats que suren es denominen "Flotsam" i els que s'enfonsen s'anomenen "Jetsam" (git).
Els objectes pesats que posteriorment es poden recuperar i sobre els quals es fixa una boia es denominen "lagam".

alleugerir la maniobra

Fer qualsevol maniobra que condueix a que el vaixell treballi menys o no estigui tan turmentat pel la mar.

alleugerir la vela

Disminuir la superfície vèlica d'un vaixell.

alleugerir una nau

En un sentit ampli i dinàmic significa acció d'alleugerir o alleujar la càrrega d'una embarcació o bé desembarcar-la en la seva totalitat, mentre que en un sentit més restringit i estàtic designa a un conjunt de gèneres o efectes de contraban.
Des d'una posició integradora, se considera que "alleugerir" o "alleujar" és un terme marítim fiscal que significa desembarcar gèneres o mercaderies d'un vaixell, bé en forma legal (mitjançant la llicència d'alleugerir), o il·legalment, és a dir, sense complir les formalitats duaneres.
En el primer sentit és emprat per l'article 811.4 del Codi de Comerç, que assenyala com supòsit d'avaria gruixuda "les despeses d'alleugerir o transbordo per una banda del carregament per a alleugerir el vaixell i posar-lo en estat de prendre port o rada, i el perjudici que d'això resulti als efectes alleugerits o transbordats" (en el mateix sentit veure l'article 755.7).
També en l'aspecte d'activitat il·lícita empra el terme l'article 76 de les Ordenances Generals de la Renda de Duanes, el text refós de les quals va ser aprovat per Decret de 17 d'octubre de 1947, al tenor del qual "la descàrrega de vaixells en el comerç d'importació s'autoritzarà per mitjà de llicències de alleugeriment que comprendran tota la càrrega manifestada per al port".
En la seva accepció d'activitat il·lícita és emprada per la Llei Orgànica 12/1995. de 12 de desembre, de Repressió del Contraban, al considerar en el seu art. 2.1. i que cometen delicte o infracció de contraban, segons el valor i la naturalesa de l'objecte, els quals: "alleugerin o transbordin d'un vaixell clandestinament qualsevol classe de mercaderies, gèneres o efectes dintre de les aigües interiors o de la mar territorial espanyol o en les circumstàncies previstes per l'article 23 de la Convenció de Ginebra sobre Alta Mar de 29 d'abril de 1958".

alleuja !

Ordre de reduir l'esforç o la tensió a que està sotmès un cap o altre element.

alleuja

Alleujar, treure part de càrrega o pes a una embarcació, normalment en cas de mal temps.

alleujar

Alleujar, treure part de càrrega o pes a una embarcació, normalment en cas de mal temps.

alleujar el velam

Reduir la superfície del velam en vent, quan hi ha mal temps, per tal d'evitar que el vaixell pateixi en excés.

alleujable

Que pot ésser alleujat, susceptible d'alleujament.

alleujador

Que alleuja.

alleujador

Llanxa o barcassa emprada en la càrrega i descàrrega de mercaderies dels vaixells.

alleujament

Acció o l'efecte d'alleujar.

alleujament

Desembarcament de mercaderies d'un vaixell, per a això es precisa la llicència d'alleujament de la duana.

alleujar

Maniobra per a la transferència de càrrega del moll a un vaixell i d'un vaixell al moll, o d'embarcació a embarcació.

alleujar contraban

Transbordar o desembarcar mercaderies de contraban.

alleujar l'aparell

Reduir l'aparell, quer que el vaixell pugi navegar més lleuger.

alleujar la càrrega

Tirar a la mar la càrrega total o parcial d'una nau, per evitar el perill d'anar a fons.

alleujar la maniobra

Reduir el nombre de caps d'una maniobra per tal de deixar-lo en condicions de maniobrar ràpidament.

alleujar la vela

Disminuir l'amplària de vela exposada al vent.

alleujar la vela

Disminuir de vela o fer qualssevol de les maniobres conduents a que el vaixell no treballi tan forçat en la mar.

alleujar-se

Fer qualsevol maniobra que condueix a que el vaixell treballi menys o no estigui tan turmentat pel mar.

Alley, Richard Blaine

Richard Blaine Alley (n. 1957) és un geòleg nord-americà, considerat un dels principals investigadors mundials sobre el canvi climático.
Professor de Geociència a la Pennsylvania State University. És membre de la Unió Americana de Geofísica. Ha presidit el comitè del Consell Nacional d'Investigació on va elaborar el famós informe "Canvi climàtic abrupte. Sorpreses inevitables". Alley és també molt franc sobre l'existència de moltes coses encara desconegudes sobre l'escalfament global i les seves efectes.
Les seves principals línies de recerca són el canvi climàtic i el comportament glacera. És autor de més de 170 publicacions científiques de referència.
Va ser guardonat amb la medalla Louis Agassiz de la Unió Europea de Geociències, el Cristall Seligman de la Societat Internacional de Glaciologia, i la medalla a: Roger Revelle de la Unió Americana de Geofísica.
Ha obtingut el Premi Fundació BBVA Fronteres del Coneixement 2014 en la categoria de Canvi Climàtic, per la seva "Investigació pionera" sobre el "comportament del gel i les seves implicacions per als canvis abruptes al clima", segons es redacta en l'acta del jurat.

alliberament

Utilitzat sobretot en assumptes duaners.
Ha estat normalitzat per la BIMCO i és d'ús general en molts països marítims, amb les variants que els seus editors, armadors, agents o transitaris introdueixen segons els casos.

alliberament de l'àncora

Les força necessària per alliberar una àncora i desprendre del terreny, està sempre estretament relacionada amb la potència d'agafada aplicada.
Si un àncora no ha penetrat en molta profunditat en el terreny (i per tant la seva eficiència d'unió ha estat baixa), s'alliberarà de forma senzilla.
Però, quan l'àncora ha penetrat adequadament en el terreny i ha estat sotmesa a una càrrega elevada, serà proporcionalment més difícil de desprendre del terreny.
Un altre factor que influeix notòriament en la força necessària per alliberar una àncora és el tipus de terreny que conforma el fons.
Mentre que en sòls sorrencs, la força necessària per deixar anar l'àncora és del 12 al 17% de la càrrega a la qual ha estat sotmesa, en argiles arriba al 60%, i en sòls fangosos aquest percentatge pot fins i tot superar el 100%.
En tirar l'àncora, s'augmenta la resistència del sòl a causa del fenomen de dilatació produït per les pressions capil·lars negatives que es generen.
Aquesta resistència disminueix amb el temps, disminuint la pressió negativa, i per tant facilitant la tasca de despreniment de l'àncora del terreny.
La longitud del cable auxiliar de tir ha de ser de 1.5 vegades la profunditat del fons marí al tenedor.
Quan es tira del cable, la línia ha de mantenir-se a una tensió del 50% de la capacitat de tir del torn remolcador.
Amb aquesta tensió aplicada, es redueix el moviment del vaixell auxiliar a causa del vent i onatge alhora que es va desprenent a poc a poc l'àncora del terreny.
Si no s'aconsegueix alliberar l'àncora després d'un període de 30 minuts a aquesta tensió, s'haurà d'incrementar lleument la força aplicada.
El vaixell auxiliar ha de mantenir la tensió en el cable de tir un cop alliberat l'àncora.
En cas que l'angle de la línia de tir sigui massa pronunciat, el perseguidor no arribarà la canya de l'àncora, i per tant la força necessària per alliberar l'àncora es veurà augmentada per l'efecte palanca exercit.

alliberament duaner

Procediment duaner que permet l'exportació o importació de la càrrega.

allisador

Eina de ferro amb l'extrem arrodonit i que utilitza el veler per a suavitzar les costures, una vegada acabat de cosir un tendal o lona.

allisar

Suavitzat de l'estructura per aconseguir una continuïtat espacial i eliminació de punts rígids.

allisar el cel

Cobrir-se d'una nuvolada uniforme.

allisat

Suavitzat de l'estructura per aconseguir una continuïtat espacial i eliminació de punts rígids.

allistador

Persona que tenia al seu càrrec admetre i assentar el llista els operaris de les drassanes.

allistament

Acció d'allistar o allistar-se.

allistament

Després de l'avarada, tot el conjunt d'operacions amb les quals es completa un vaixell, dotant-lo del que encara no ha estat instal·lat a bord.
L'allistament s'efectua amb el vaixell ja en flotació, amarrat a l'abast de grues per a transferir a bord els elements pesats, servits per la pròpia drassana o els seus subcontractistes.
Generalment, la instal·lació a bord de la planta motriu es realitza durant la fase d'allistament, període que, especialment en unitats militars, pot ser tant o més perllongat que el de construcció del vaixell.
Després de l'allistament, i abans del lliurament del vaixell a l'armador (companyia armadora o marina militar), el vaixell és sotmès a un període de proves, durant les quals es comprova la perfecta posada a punt de les diverses instal·lacions de bord, que culmina amb les proves oficials.

allistament

Ultima etapa en la construcció d'un vaixell, en la qual es troba a la superfície i se li s'instal·len tots els elements que falten (maquinàries, equips, canonades, mobles, etc.). Un cop finalitzat, s'efectuen les "proves de mar" en les quals es controlen que tots els seus equips i sistemes funcionin.

allistar

Preparar el vaixell per emprendre viatge, reparant totes les avaries i dotant-lo dels pertrets i provisions necessaris.

allistar

En la pesca acció d'ordenar i encebar un palangre.

allistar el palangre

Acció d'ordenar i encebar un palangre.

allistar el vaixell

Preparar el vaixell per emprendre viatge, reparant totes les avaries i dotant-lo dels pertrets i provisions necessaris.

allistar la corda

Preparar la corda de pescar lligant l'ham.

allongar

Fer-se a la mar una embarcació, anar-se'n.

allotjament

Espai habitable limitat per mampares o línies imaginàries, com cambra, camarot, cambreta, coberta baixa, ranxo.

allotjament

En general, l'espai habitable assignat als passatgers o tripulants del vaixell, i destinat a menjar, dormir i la higiene corporal.

allotjament

Antigament espai entre la coberta principal de la bodega i la que segueix en alçada, que serveix per allotjar la tripulació.

allotjament d'equipatge

Lloc situat, generalment sota de la coberta, en la part de proa d'un vaixell, o al castell, en un pont cobert, etc.

allotjament de galiots

Base de suport que es troba en la boca de escotilla i serveix per a suportar les galiotes.

allotjaments

Espais habitables situats sota coberta, tals com càmera, cabines, menjadors, etc.

allunada

Es diu de la vela que té allunament.

allunament

És la corba que forma la ralinga del pujament en les veles quadres generalment, cap al gràtil, en els flocs el allunament del pujament pot ser cap avall denominant-se llavors cua d'ànec. En algunes embarcacions de regates, per aconseguir més velocitat s'utilitza l'anomena't floc genovès, que consisteix en un floc amb un pujament major del normal que sobrepassa cap a popa el pal del iot, poden ser lleugers per bon temps i de draps mes pesats i forts per als mals temps les seves dimensions estan reglamentades per normes de RORC (Royal Ocean Racing Club).

allunament d'una vela

Corba de la ralinga del pujament en les veles quadrades, generalment cap al gràtil.
En els flocs i cangrees sol ser al revés, quan ho tenen, o sigui amb l'arc cap avall, i llavors se'n diu allunament de cua d'ànec.
Les modernes veles Marconi o bermudianes tenen allunament en la caiguda de proa i en el pujament, per a formar la bossa de la vela; també hi ha moltes, en particular d'iots petits, amb la baluma allunada cap a popa amb l'objecte d'augmentar la superfície vèlica, i aquest augment s'aguanta mitjançant regles amples i primes de fusta o matèria plàstica, a les quals es dóna el nom de sabres.

allunament de vela marconi

Curvatura de la baluma que es manté en posició adequada per mitjà de sabres.

allunament de la baluma

Perfil amb forma corba de la baluma d'una vela que es fa per a augmentar la seva superfície.

allunament del batedor

Curvatura que pren cap a popa el caient de popa d'una vela de tall, normalment el d'una marconi i que, mitjançant l'ús dels sabres, es manté rígida al vent.

allunament del pujament

Arc entrat que forma el pujament d'una vela quadra.

allunar

Donar forma lleugerament arquejada cap endins a un objecte.

allunar les veles

Donar allunament a les veles.

allunat

Se'n diu quan una cosa presenta allunament.

allunyar

Acció o l'efecte d'allunyar o d'allunyar-se.

allunyar

Posar o fer anar lluny o més lluny en l'espai i en el temps.

allunyar-se

Augmentar la distància respecte al vaixell de davant reduint la velocitat del vaixell propi.

allunyar-se d'un vaixell

Augmentar la distància pel que fa al vaixell de davant reduint la velocitat del vaixell propi.

allunyat

Situat lluny.

allunyes

Separar la distancia d'una cosa a un altre.

ALMA

Acrònim de l'Associació Llatinoamericana de Detallistes de l'Alimentació, amb seu a Montevideo (Uruguai).

Almaak

Almaak o Gamma Andròmedae, és la quarta estrella múltiple de la constel·lació de Andròmeda. És coneguda també amb el nom de Almach (escrit a vegades Almaach, Almaack, Almak, i Alamak).
Amb un telescopi petit, pot ser resolta com a una estrella doble, i es diu que és una vista molt interessant i bella per als astrònoms aficionats. L'estrella principal és de la magnitud +2,13 de color taronja. És una gegant brillant del tipus espectral K3. La companya té una magnitud de +4,84 i està a 9,6 segons d'arc amb un angle de posició de 63 graus.
De manera sorprenent, també pot ser resolta com una estrella doble amb telescopis més grans. Els seus dos components són nanes de la seqüència principal del tipus B8 (magnitud +5,1), i una nana A0 (de la magnitud +6,3). Tenen un període orbital de 61 anys. La més brillant és també una binària espectroscòpica, amb un període orbital de 2,67 dies. Per tant, és una estrella triple.

almadrava

L'almadrava o madrava "lloc on es colpeja o lluita", és una de les tècniques per a la captura de la tonyina emprada a Andalusia, al País Valencià, Múrcia, Catalunya i Ceuta aprofitant la migració de tonyines Atlàntic-Mediterrani (i tornada) que s'utilitza des de temps preromans. Consisteix a instal·lar un laberint de xarxes en el pas de les tonyines, que normalment se situa prop de la costa. A Sicília el mètode es denomina tonnara, de tonno ("tonyina").
Han sigut calades almadraves des dels ports de Cadis, Chiclana de la Frontera, Conil de la Frontera, Barbate, Rota, Zahara de los Atunes, La Línea de la Concepción, Nova Ombria, Illa Cristina, Ceuta i Tarifa, entre altres ports. També existeix aquesta tècnica pesquera en el sud-est espanyol, en la regió marítima de Cartagena, més concretament en la badia de Mazarrón, Calabardina, en el poble cartagener de la Azohía, Cartagena. També en diferents punts de la província d'Alacant com són Dénia, Xàbia, Benidorm, la Vila Joiosa o l'Illa de Tabarca.
El procés comença quan les tonyines, a l'emigrar des del Cercle Polar Àrtic fins al Mar Mediterrani, passen per l'Estret de Gibraltar. La pràctica totalitat de les Almadraves calades en la Mediterrània, des del segle XVIII fins a mitjan 1950, han estat capitanejades per arraixos (caps de totes les faenes que s'executen en l'almadrava) de Benidorm (la Marina Baixa). Durant segles, els nadius d'aquest poble s'han considerat autèntics experts en aquesta art de pesca.
L'almadrava és un art per a la pesca de la tonyina, la més simple de les quals consisteix a situar dos vaixells a certa distància, entre els quals es cala una xarxa succinta subjectada amb un palangre en la qual s'arrepleguen els peixos, tonyines i uns altres que puguen arribar. Com que els peixos segueixen vius fins que es pugen al vaixell, en l'acte es poden seleccionar i descartar les peces xicotetes o inútils. Entre els vaixells i sobre la xarxa baixen els pescadors més experimentats que es dediquen a seleccionar les tonyines que poden pesar uns 200 quilos. La peça triada és dessagnada i després els seus companys sobre el vaixell li claven arpons i entre tres o quatre homes la pugen a bord, feina que es repeteix amb cada peça. Una vegada extretes les tonyines, se segueix amb les espècies de menys port.
En el segle XII el duc de Medina-Sidonia rep la gràcia del rei de gestionar les almadraves del sud atlàntic i del Mediterrani. Aquesta casa nobiliària les va anar explotant en diversos llocs de la geografia andalusa, fonamentalment fins a finals del segle XVIII i principis del XIX, moment en què passa a ser una gestió empresarial.
Després de la desaparició de les almadraves que van pertànyer al Duc de Medina-Sidònia, la gestió d'aquestes estava en moltes mans. No obstant això, es va veure que una empresa tan costosa havia de ser gestionada per un ens que les aglutinara i regulara. Així, es va constituir un Consorci Nacional Almadraver que les va començar a explotar a Espanya des de l'any 1928, quan es va fundar, i el primer president del qual va ser l'illenc Serafín Romeu Portes, amb seu primer en Tarifa i posteriorment en Isla Cristina. El 18 de gener de 1973, el Consorci Nacional Almadraver pren la decisió de liquidar la societat, amb la qual cosa es procedeix al tancament de les almadraves de les províncies de Huelva (Illa Cristina) i Almeria (Almeria). Recentment i gràcies a la recuperació de l'espècie en el golf de Cadis, s'especula amb la volta a la fi de la dècada de 2010 al calat d'una almadrava en Illa Cristina. És en aquesta ciutat on amb certa regularitat es donen cita trobades de capitans d'almadrava a nivell internacional, amb participació de capitans del Marroc, Portugal o fins i tot Japó.

almadrava

Cèrcol de xarxes de grans dimensions, disposades verticalment en l'aigua i orientat perpendicularment a la costa i molt a prop de ella, en llocs de pas de tonyines per conduir a aquests a un recinte tancat on se'ls captura.
Aquesta xarxa captura espècies pelàgiques que migren en aquests llocs, i la captura es recol·lecta cada 12 hores.

almadrava

Art de pesca fix de grans dimensions que es col·loca perpendicular a la costa i molt a prop d'ella. Aquesta xarxa captura espècies pelàgiques que migren en aquests llocs, i la captura es recol·lecta cada 12 hores.

almadrava

Temps que es fa la pesca de la tonyina.

almadrava a Catalunya

Consisteix en una mena de laberint fet amb xarxa.
Forma un llarg camí que dóna diferents voltes i giravoltes.
El peix entra per la boca i va seguint camí endins, fins a arribar a un lloc on hi ha un espai ample, anomenat "grandí".
El peix entra per la boca de l'almadrava, que sol ésser molt ampla, i va seguint camí endins, que va estrenyent-se com més va més, fins a arribar al grandí, d'on el peix ja no pot sortir.
A banda i banda del grandí hi ha dues embarcacions una de gran, anomenada la fragata, que està fondejada i és la que porta la direcció de totes les maniobres, i una altra de petita, anomenada el bateu.
Ambdues tenen a llur bord les cordes que formen la grandiosa xarxa que compon el grandí.
Dues o tres vegades al dia fan llevada, que consisteix en cobrar el grandí per extreure'n el peix que hi hagi pogut entrar.
Per cobrar, la fragata i el bateu van estirant la xarxa cap a bord, la fragata resta fixa, i el bateu va acostant-se cap a ell tot cobrant, fins a arribar a pujar tota la xarxa i extreure'n tot el peix.
Un cop feta aquesta operació, el raten va reculant, i torna al seu lloc ordinari, tot calant novament la xarxa.
Una tercera embarcació, anomenada la moixarra, forma part de l'almadrava, i té per missió el rondar pèls seus volts, vigilant la boca, i, amb diferents moviments i maniobres, fer que, el peix entri per la boca.
La part del camí més propera al grandí és anomenada cua.
L'almadrava és calada per un gran nombre d'àncores de ferro de molt pes, i es manté en surada, valent-se de feixos de suro, lligats amb filferro, anomenats cornets.
En els revolts del camí hi ha uns cornets, molt més grossos que els altres, que reben el nom de "cornets de creu".
Quan hi ha molt peix dintre el grandí, i hom es tem que podria escapar-se, se'l tapa interposant entre el camí i el grandí una xarxa, que rep el nom de porta.
Per al funcionament d'una almadrava es necessiten de quinze a vint persones.
Solen ésser situades en cales i llocs molt arrecerats, per evitar que el corrent no se les emporti en dies de maror.
La pesca de l'almadrava no és permesa tot l'any, sinó sols uns mesos de l'època estival, perquè no arribi a perjudicar les cries ni la pesca petita.
A Catalunya n'hi ha sols dues: una a Roses i una altra a Sant Carles de la Ràpita.
N'hi havia una altra a Vilassar, que ha estat transportada al Marroc.

almadrava a Espanya

L'almadrava, és una de les arts per a la captura de la tonyina emprada a Andalusia, el Llevant espanyol i Ceuta aprofitant la migració de tonyines Atlàntic Mediterrani (i tornada) que s'utilitza des de temps preromans, consisteix a instal·lar un laberint de xarxes en el pas de les tonyines, que normalment se situa prop de la costa, la tradicional consisteix en dos vaixells i entre ells una xarxa succinta en la qual recullen els peixos, tonyines i altres que puguin caure, entre els vaixells i sobre la xarxa baixen els pescadors més experimentats que es dediquen a seleccionar les tonyines que poden pesar uns 200 quilos, els dessagnen i després els seus companys sobre el vaixell li claven arpons i entre tres o quatre homes ho pugen.
L'almadrava és la pesca de tonyina, la tradicional consisteix en dos vaixells i entre ells una xarxa succinta en la qual recullen els peixos, tonyines i altres que puguin caure.
Gràcies a que fins que es pugen al vaixell segueixen vius, en l'acte es poden seleccionar i descartar les peces petites o inútils.
Entre els vaixells i sobre la xarxa baixen els pescadors més experimentats que es dediquen a seleccionar les tonyines que poden pesar uns 200 quilos.
Els dessagnen i després els seus companys sobre el vaixell li claven arpons i entre tres o quatre homes ho pugen.
Una vegada trets les tonyines se segueix amb les espècies menors.

almadrava d'anada

Almadrava amb els extrems i boques disposades per a capturar les tonyines que van de l'Atlàntic al Mediterrani.

almadrava de cop

Almadrava, que es deixa permanentment en l'aigua durant tota la temporada de pesca.
Presenta una estructura més complexa, on totes les seves xarxes són fixes. Mitjançant la ribera de fora i la ribera de terra el banc de tonyines és conduït fins a la càmera. El disseny de la boca dificulta la sortida de les tonyines de la càmera, quedant aquests atrapats.
El quadre, compost per diverses estades, disposa de xarxes verticals, separant cadascuna d'elles, que s'aniran hissant progressivament fins a conduir a les tonyines fins al floc. Aquesta última estada de el quadre, és l'única que posseeix una xarxa sobre en el fons. Aquesta xarxa, que presenta una malla d'uns 6 cm aprox. és prou forta per suportar els embats de les tonyines en el procés de aixecada, que es realitza quan els bussos constaten que les tonyines ja es troben al floc. Una embarcació amb sis pals es col·loca en el mojarci del floc, i els mariners van gelant de la xarxa, fins a deixar a les tonyines pràcticament si aigua, per a ser capturat pels vaixells, situats al voltant del floc.

almadrava de cop antiga

Antigament, espai quadrat o rectangular, anomenat floc, format per xarxes disposades des de la superfície fins al fons, en la mitjania de la paret de terra anava la boca, per on entraven les tonyines i en la qual anava acoblada una xarxa cònica, anomenada cop disposada horitzontal i cap a l'interior del floc, que el seu altre extrem, d'obertura més estreta, anava subjecte a la ralinga de la paret oposada, mitjançant un cap anomenat "cabastre".
De la mateixa paret de terra sortia també una xarxa, denominada cua o rabera de terra, que arribava fins a la platja.
A més, per l'altre costat de la citada boca, la paret es perllongava per mitjà d'una segona xarxa, anomenada legítima, la qual, després de doblegar per dues vegades en angle recte, acabava bé paral·lela a aquesta paret i en direcció a la boca.
De l'angle de la legítima més pròxim a terra sortia igualment la xarxa denominada rabera de fora.
Amb la citada disposició, les tonyines, al trobar el pas tallat per la rabera de fora, tendien a dirigir-se cap a la cua i, llavors, amb l'auxili d'unes xarxes anomenades dreceres, hàbilment manejades per mitjà de bots a rem, se'ls obligava a entrar en el cop.
Una vegada dintre, es procedia a l'aixecada, és a dir, a llevar la treta, per a poder matar-los amb més comoditat.

almadrava de cop moderna

L'almadrava de cop moderna és de forma rectangular està limitada per xarxes que s'estenen des de la superfície fins al fons.
Va dividida igualment en diversos departaments, anomenats càmera, cop i floc, la segons el nombre que consti.
Els departaments citats es tanquen, per l'efecte d'un cap anomenat napa, mitjançant les conegudes portes, entre les quals figuren la porta del floc, situada entre aquest floc i el cop; la porta del bordona'l, entre el cop i el bordonal, i finalment la porta de mojarcio, que separa el cop de la càmera.
Aquesta última rep aquest nom per anar suspesa, per mitjà de caps o pujols, del cap denominat mojarcio que va amarrat a les ralingues de les parets corresponents.
De la paret de terra, en el tram anar comprès entre el mojarcio i la testa de la càmera, surt la xarxa anomenada palmàtns que, perllongada per la rabera de terra, s'estén fins a la costa.
Del cant de terra de la càmera i com prolongació de la paret corresponent, surt altra xarxa, designada per legítima, que acaba en doble angle recte, denominant-ne gafa a tal extrem.
Dita gafa consta de testa de gafa i de llengua de gafa, les quals formen un angle del que sol partir una segona xarxa, similar a la legítima, anomenada contra/legítima, que duu el corresponent contra/gafa i la testa i llengua de contra/gafa adequats, o, en el seu lloc, la denominada rabera de fora o també gafa de fora, amb les oportunes testa i llengua de gafa de fora.
La boca o entrada de l'almadrava està situada en la paret de terra de la càmera, en la part compresa entre el cant i el palmatons i més precisament en el buit, o puntal de palmatons, que queda entre les dues xarxes anomenades endix gran i endix petit, subjectes per un cap anomenat cabresto a la ralinga de la paret oposada i que permeten l'entrada, però no la sortida de les tonyines.
Una vegada les tonyines es troben dintre de l'almadrava es procedeix a l'estalvi, això és, a obligar-los a penetrar per la porta del mullarcio fins al floc, a força d'una xarxa anomenada colador, que s'estén des de la superfície fins al fons, fent-la córrer convenientment al llarg de la càmera per mitjà d'embarcacions.
Una vegada les tonyines han creuat aquesta porta de moiarcio es tanca aquesta, calant seguidament, entre els extrems verticals de la mateixa i les parets, unes xarxes triangulars, denominades blanques, per a impedir que les tonyines puguin regressar a la càmera passant a través del buit que sol quedar sempre en aquesta part.
Una vegada en el floc es procedeix a copejar, és a dir, a efectuar l'aixecada i després la matança.
De vegades, quan les tonyines no vulgui entrar en l'almadrava se'ls obliga a fer-lo, amb les xarxes anomenades dreceres, que es manegen des d'embarcacions.

almadrava de montelleva

És el tipus més semblat a les usades en l'actualitat, amb la diferència que ara són molt més grans.
Tot el conjunt és de xarxes fixes que s'instal·len al principi de temporada, recollint-se periòdicament la càmera final, quan han entrat un nombre considerable d'exemplars, i segueix operatiu fins al final de la temporada.
Según el període en què es col·loquen es consideren de "dret" o de "pas", si aquest és d'abril a juny, període en què es produeix la migració cap a l'interior del Mediterrani per reproduir-se; si es cala l'art de juliol a setembre, quan la migració és en sentit contrari, una vegada realitzada la posada, reben la denominació de "volta" o "revés".

almadrava de pas

Almadraves que només s'armen per capturar el peix en el seu viatge anual d'Occident a Orient.

almadrava de retorn

Almadrava que s'armen exclusivament per a la captura del peix en el seu viatge anual de retorn de llevant a ponent.

almadrava de sedal

Art de tir, consistent en una bescordella de grans dimensions que s'usava antigament per a la pesca de la tonyina.
De vegades, per a evitar que les tonyines poguessin escapar, es calava per fora del sedal una segona xarxa de forma rectangular, anomenada cinta, i la part central de la qual era atremallada.

almadrava de tir

Pesca d'aquesta espècie que només es fa de dia i amb xarxes a mà, per ser bona únicament en llocs de molta corrent.

almadrava de vista

Rep el nom d'almadrava de vista el conjunt de xarxes emprades per a la pesca de tonyines que s'assemblen a un gegantesc art de platja amb els corresponents flotadors i llastos per a mantenir la xarxa vertical i que després es va cobrant des de la platja quan ja han entrat les tonyines.
La xarxa rebia el nom de sedal i en ocasions a la seu al voltant es calava altra xarxa més àmplia, anomenada cinta, amb la finalitat d'evitar que escapés algun de les tonyines capturades.
Xarxes semblants a les almadraves clàssiques, encara que de formes una miqueta diferents, han estat utilitzades en la costa nord-americana del Pacífic per a la captura de salmons.
No obstant això, els punts on tradicionalment han existit almadraves han estat les costes mediterrànies espanyoles, en el sud d'Itàlia i a Líbia.
També en el sud de la península Ibèrica i en les costes atlàntiques del Marroc existeixen almadraves.
Per diverses causes les almadraves mediterrànies espanyoles han desaparegut, quedant avui tan sols les del sud.

almadraver

Pertanyent o relatiu a l'almadrava.

almadraver

Persona que té o mena una almadrava, que té una almadrava a càrrec seu.

almadravilla

Art de petites dimensions destinat a la pesca de tonyines, bonics, llises i altres espècies.
En realitat, a pesar de rebre el nom de almadravilla i moruna, no guarda generalment gran semblança amb les veritables almadraves.
En general es tracta d'un drap de xarxa que es cala perpendicularment a la costa, a semblança de la rabera de terra, però amb la particularitat que el seu extrem lliure descriu una espècie de sí en el qual queden retinguts les tonyines o altres peixos, havent-ne de retirar l'art per a recollir la pesca.
En altres casos la xarxa és una mica més complicada i s'empra per a la captura de llises i altres espècies.
El que fa de cóp, que així mateix disposa de xarxa de fons, se situa en la part de la xarxa transversal més propera a la costa.
Aquestes xarxes es col·loquen sempre de manera que arribin a des de la superfície fins al fons mitjançant flotadors i llastres, i es mantenen en posició per mitjà de tirants proveïts de llastres o petites àncores.
En realitat, en la majoria dels casos no poden considerar-se com xarxes fixes, doncs s'aixequen cada vegada que capturen peixos i es calen doni nou.
Per la seva simplicitat, aquesta maniobra no resulta massa complicada.

almadravilla d'emmallar

Art de emmallar, de forma rectangular, usat a Mallorca per a la pesca de la tonyina.

almadravilla de deriva

Almadravilla que es cala a flor d'aigua, deixant-la a la mercè del vent i del corrent.

almadravilla de fons

Almadravilla que es cala prop de la platja, disposada perpendicularment a la costa i amb l'extrem de fora en caragol.

almadravilla de llísseres

Art fix, semblat a una almadrava a petita, format per una rabera i un compartiment rectangular, anomenat floc, amb una porta llevadissa per a donar entrada als peixos.
Es cala prop de la platja.
La usaven a Alacant per a la pesca de llises i mújoles.

almadravilla de superfície

Nom donat a Balears a la Tonaira.

almadraver

El propietari o partícip de la societat de l'almadrava.

almagest

Tractat d'astronomia de Claudi Ptolemeu, que constitueix el resum de tots els coneixements matemàtics de l'Antiguitat.
Conté un tractat complet de trigonometria plana i esfèrica, un catàleg de 1.022 estrelles, càlculs sobre les distàncies del Sol i de la Lluna, un mètode per calcular eclipsis, i descripcions dels instruments d'astronomia utilitzats en la seva època.

almagre

Espècie de guix de color vermell usada antigament pels mestres d'aixa per marcar la fusta.

Almagro, Diego de

Diego d'Almagro (ca. 1478-1538). Conqueridor espanyol nascut a Almagro (Ciudad Real) en data imprecisa (1478 o 1480 probablement) i mort a Cuzco (Perú) al juliol de 1538.
Fill natural, sense educació ni cap tipus de béns, va embarcar cap a Amèrica en 1514 a la recerca de fortuna. Va participar en la conquesta de Panamà, on va conèixer a Pizarro. Amb ell i el clergue Hernando de Luque va formar una societat per buscar la rica terra que es deia que havia al sud (Perú). A partir de 1524 van realitzar algunes expedicions, que no van tenir fruit fins 1527. Després de diverses gestions i preparatius Almagro i el seu soci van conquistar l'Imperi Inca entre 1531 i 1533. Després, el primer va preparar una expedició per explorar el territori de Nova Toledo (Xile), que li havia estat concedit per l'emperador Carles V com a premi. Així, va partir cap al sud en 1535, però decebut per no haver trobat un gran civilització com la inca ni grans riqueses va retornar al Perú (1536-1537). Aquí es va enfrontar amb Pizarro per la possessió de Cuzco, ja que no estava clar a qui dels dos pertanyia legítimament; derrotat Almagro en la batalla de les Salines (1538), va ser executat poc després per un germà del seu rival, Hernando Pizarro.
Encara que les dades de la seva infància i joventut són molt insegurs, era segons sembla fill il·legítim de Juan de Montenegro, criat del mestre de l'Ordre de Calatrava, i d'Elvira Gutiérrez. El seu pare no el va reconèixer i va ser criat per una serva de la seva mare, Sancha López del Peral, a Bolaños o en Llogaret del Rei, poblacions properes a Almagro. A partir dels cinc anys va ser recollit pel seu pare, que no obstant això va morir al poc temps; es va responsabilitzar llavors d'ell un oncle matern seu, Hernán Gutiérrez. Amb aquest parent romandre fins als quinze anys, dedicant-se segurament a les feines del camp, sense rebre cap tipus d'educació (era analfabet). Va fugir de casa i va començar una vida aventurera. És probable que estigués a Toledo i entrés al servei de Luis de Polanco, alcalde de tall dels Reis Catòlics, càrrec que hauria abandonat després de matar un home en una baralla. Fugint, arribaria a Sevilla, el punt de partida de les expedicions a Índies.
Ell mateix, a principis d'abril de 1514, va sortir d'Espanya amb aquesta destinació, com a acompanyant de Pedro Arias Dávila, el governador de Darién (també anomenada Costa Ferma o Castella de l'Or, avui Panamà). Durant gairebé una dècada va participar en les campanyes de conquesta i colonització del territori com a soldat de a peu (concretament, com rodelero), demostrant valor i resistència física. Gràcies a això va adquirir cert renom, el grau de capità i una petita fortuna. A principis de la dècada de 1520 va conèixer a Francisco Pizarro, un altre dels que havien viatjat amb el governador, i a qui li unien certes afinitats, com ser també fill natural i haver passat una infància pobra i difícil. Les vides de tots dos quedarien unides des de llavors fins a la seva mort.
Amb l'ocupació de Panamà, que posseïa costa en l'Oceà Pacífic, s'havia obert el camí cap al sud del continent americà. A les terres immediates aviat es les va començar a conèixer com Birú. En 1522 Pascual de Andagoya va viatjar per elles i va tenir pels nadius notícies d'un ric imperi, a on no va poder dirigir-se per malaltia. D'aquesta manera, Almagro i Pizarro van oferir al governador prosseguir ells les exploracions. Per a això van formar una societat amb el clergue Hernando de Luque, qui va posar la major part dels fons de la mateixa. Sembla que, per ratificar-lo, Luque va celebrar una missa en què van combregar els tres de la mateixa Sagrada Forma.
Realitzats els preparatius necessaris es va decidir que, en previsió de possibles perills, es formessin dos grups diferents. Així, el 14 de novembre de 1524 va sortir de Panamà Pizarro, amb un navili i dues canoes, retardant Almagro la seva partida. Pizarro aviat es trobaria amb problemes (fam i atacs d'indis): va perdre diversos homes i no va passar de les selves de l'actual Colòmbia. Va retrocedir fins el llogaret de Cochama (prop de l'illa de les Perles, a la costa panamenya) i allí va enviar un missatge al governador demanant ajuda. Almagro, però, no ho va saber i va partir segons l'acordat al març de 1525 amb un altre vaixell i uns setanta homes. Va buscar a Pizarro sense trobar-lo, i sofrint també ell el aguait dels indis. Va perdre un ull d'un enamorament sobtat a Puerto Cremat (o Port de les Pedres), conservant la vida gràcies a un criat negre que li va transportar al vaixell. Després, després de trobar alguna cosa d'or, va posar rumb cap a Panamà, trobant per fi al seu soci en Cochama, d'on no s'havia mogut.
Després de deliberar, van acordar prosseguir amb l'empresa. Almagro es va encarregar d'anar a Panamà a sol·licitar nova llicència a Pedro Arias Dávila. Un cop obtinguda va tornar també Pizarro i de nou amb Hernando de Luque van reunir 20.000 pesos d'or per a la segona expedició, signant un rebut l'10 de març de 1526. Al setembre van sortir, aquest cop junts, amb dos vaixells, 3 canoes i 160 homes . Arias Dávila havia decidit que Almagro, que havia fet la nova sol·licitud, fos el capità. Al riu Sant Joan (Punta Magdalena, Colòmbia), on van trobar més or, va quedar Pizarro amb el gruix de les forces, mentre una petita partida d'homes al comandament de Bartolomé Ruiz era enviada a explorar més cap al sud. Almagro va retornar una altra vegada a Panamà, amb l'or, a per reforços. També en aquesta ocasió va ser necessària llicència de Pedro dels Rius, el substitut del governador (que estava colonitzant Nicaragua). Amb quaranta homes més salpar el 8 de gener de 1527. Poc després d'arribar al riu Sant Joan van tornar també els enviats al sud, amb la notícia de la troballa de terres riques i civilitzades. Tots els expedicionaris van seguir la ruta indicada i van contemplar en persona terres pertanyents a l'imperi inca (Tahuantinsuyu, en nom local).
No obstant això, eren pocs per intentar la seva conquesta, de manera que per tercera vegada Almagro es va tornar a Panamà a per més suports en tant Pizarro romania a l'illa del Gall (a l'extrem sud de la costa colombiana, en l'actual rada de Tumaco ). Ni Almagro ni Luque van poder convèncer Pedro dels Rius perquè renovés el permís d'exploració, ja que l'empresa havia perdut tot crèdit pel gran nombre de morts tinguts, gairebé dos-cents. Immobilitzats, van haver d'enviar un missatge secret a Pizarro perquè no abandonés l'empresa ni tornés a Panamà en el vaixell enviat per aquell per recollir-lo. Es diu que Pizarro, amb "els tretze de la fama", va decidir efectivament quedar-se, i fins i tot obtenir un nou vaixell. Corria ja l'any 1528. Mentre Pizarro prosseguia, Almagro va haver de romandre, impacient, a Panamà durant la resta de l'any. Al cap va tornar el seu soci amb els altres, després d'haver recorregut l'imperi inca i haver constatat les grans perspectives que aquest oferia. Això va canviar l'actitud de tota Panamà, totalment favorable ara a l'empresa del sud.
No obstant això, calien per a la seva conquesta homes i mitjans que no hi havia a Panamà, de manera que, per suggeriment de Pedro dels Rius, van decidir encomanar a l'emperador Carles V. Pizarro va viatjar a Espanya amb or, flames i alguns indis. Els diners per al viatge ho va aconseguir Almagro de coneguts seus, i mentre Pizarro era fora, es va dedicar a reunir homes, tant a Panamà com a Nicaragua. Aquí seus enviats es van trobar amb certes traves del governador, Pedro Arias Dávila. En els últims mesos de 1529 van arribar notícies de Pizarro, que després de signar les Capitulacions de Toledo amb l'emperador l'26 de juny de 1529 estava reclutant voluntaris en la seva Extremadura natal amb ajuda dels seus germans Gonzalo, Hernando i Joan i el seu germanastre Francisco Martín de Alcántara.
Per aquestes Capitulacions (que autoritzaven a prosseguir l'empresa), Almagro havia obtingut reconeixement de la seva noblesa (amb tractament de do i ús d'escut d'armes), la legitimació del seu fill Diego de Almagro el Mosso (tingut amb l'índia panamenya Ana Martínez fora de matrimoni), la tinença de la fortalesa de Túmbez i una renda de 100.000 maravedíes anuals (i 200.000 més a l'any per a costos). Luque era promogut a bisbe provisional de les noves terres (denominades Nova Castella), i Pizarro nomenat Avançat i Governador de les mateixes, perquè es considerava que només un podia ser el capità. Això suposava que, si econòmicament hi havia un equilibri entre els socis, políticament Almagro quedava relegat a un segon lloc després Pizarro. Per això, va estar a punt d'abandonar l'empresa, encara que finalment no ho va fer, convençut per un altre dels participants en la mateixa, Nicolás de Ribera. Per fi, es va reunir amb Pizarro a Nom de Déu (a la costa atlàntica de Panamà) sense més problemes de moment.
En efecte, en tant es feien els últims preparatius, hi va haver un nou intent de ruptura de la societat per part de Almagro, decidit a associar-se amb altres exploradors a causa de l'orgullosa actitud d'un dels germans de Pizarro, Hernando, que, acabat de arribat, actuava com si fos un dels caps de l'empresa. Va intervenir el jutge Gaspar d'Espinosa, que des del principi tenia interessos en l'expedició del sud, i va aconseguir per Almagro la promesa de Pizarro d'una governació contigua a la seva si l'empresa tenia èxit. A finals de març de 1531 va sortir Pizarro per al sud amb tres vaixells; Almagro romania a Panamà per reunir a la nova gent que fos arribant de Nicaragua per unir-se a ells. Durant més d'any i mig va esperar en va noves sobre la tercera expedició, per la qual cosa el Cabildo panameny li va ordenar partir amb les forces que disposés i li portés un més que probable auxili. Amb dos vaixells, 150 homes i uns 50 cavalls es va fer a la mar per la ruta habitual. En diverses escales que va fer va conèixer ja algunes coses sobre el seu soci. Per fi, en Túmbez, es va assabentar del gran èxit de Pizarro, que tenia pres a Cajamarca (nord del Perú) al propi emperador inca, Atahualpa, i havia obtingut d'aquest la promesa d'un enorme rescat.
Allà es va dirigir Almagro, on ell i els seus reforços van ser rebuts amb gran alegria per tots, excepte per Hernando Pizarro. L'18 de juny de 1533 es va procedir al repartiment del tresor d'Atahualpa, que ja havia estat pagat; Luque va quedar exclòs perquè havia mort l'any anterior. Després, Almagro, a qui ja es deia Mariscal, es va mostrar partidari de jutjar a l'inca per haver ordenat matar el seu germà Huáscar i promoure una conspiració contra els espanyols. A la fi seria executat, nomenant emperador en el seu lloc al seu germà Tupa-Inca. D'altra banda, tot i que Hermando Pizarro, que anava a portar la seva part del tresor al rei, tenia l'encàrrec de demanar una governació per Almagro, aquest va preferir enviar els seus propis procuradors per no fiar-se d'aquell. Mentrestant, ell i Pizarro van prosseguir amb la conquesta de l'imperi inca, amb l'objectiu immediat de la presa de la capital, Cusco (sud-est del Perú). Això es va fer després de doblegar la resistència del general inca Quizquiz, que va atacar a les columnes espanyoles en el seu camí cap a la ciutat. Encara Quizquiz la va incendiar abans de abandonar-la, el botí obtingut aquí va ser gran.
Després van continuar ocupant noves terres inques. Sebastià Balalcázar, a mitjan 1534, va ser enviat al nord, a les terres de Quito (Equador), abans que arribés Pedro de Alvarado amb un gran contingent d'homes procedent de Guatemala. Almagro va sortir després a detenir directament a Alvarado. Es va entrevistar amb aquest a Riobamba (al sud de Quito); bon negociador, va obtenir la seva retirada a canvi d'una indemnització per les despeses del viatge. Camí al sud amb Alvarado, perquè Pizarro confirmés l'acord, va fundar Trujillo (costa del nord del Perú); curiosament, durant el trajecte va recuperar part del donat a Alvarado jugant amb ell. A la fi de 1534 es van reunir amb Pizarro a Pachacamac, que va estar d'acord amb el pacte.
A principis de 1535 va signar amb Pizarro un nou contracte, pel qual Almagro era nomenat governador de Cusco en representació seva, amb permís per explorar les terres meridionals dels belicosos chiriguanos. Per la seva banda, Pizarro tenia la intenció de fundar una nova capital per Perú a la costa, la qual cridaria després Lima. Mentre Almagro es dirigia a Cusco li va aconseguir un missatger comunicant-li la concessió real d'una governació, a partir de Chincha (al sud de Lima), encara que els papers oficials encara no havien arribat. Va tenir alguns frecs amb Juan Pizarro, a qui Francesc havia traspassat el càrrec de governador cuzqueño en tenir notícia de l'anterior. El mateix Francisco Pizarro es va presentar a la ciutat parar evitar complicacions entre el seu soci i el seu germà; quan es va trobar amb Almagro es van suavitzar els ànims. Com ratificació, van establir un tercer conveni l'12 de juny de 1535.
Es va dedicar llavors a preparar acuradament una expedició a la que havia de ser la seva governació, anomenada inicialment Nova Toledo i després Xile (Collosuyu, 'terra dels llacs', per als inques). Va reclutar homes i els va equipar amb tot el necessari, pagant-ho del seu propi patrimoni (milió i mig de pesos castellans). Va nomenar lloctinent a Rodrigo Orgóñez i va acceptar la proposta d'acompanyament del gran sacerdot inca Villac-Umu, oncle dels últims emperadors, inclòs el d'aquest moment, Manco Capac (i de Paullo Topa, que també aniria amb ells juntament amb diversos milers d'indis). Segons afirmava aquell, era per sol·licitar el tribut que els chiriguanos devien als inques. Almagro va enviar per davant d'ell als indis i a un grup d'espanyols perquè establissin una base avançada. Quan ell va partir al seu torn l'3 de juliol de 1535 va deixar a Orgóñez i altres homes reclutant més gent a Cusco i la costa (els que sortien eren uns cinc-cents). Ja en camí va saber que havien arribat a Perú els papers reals que definien els límits de la seva governació, però va seguir endavant per no perjudicar l'expedició.
Com itinerari havia rebutjat el camí de la costa, més curt però més difícil en travessar un ampli i àrid desert (el d'Atacama), i optat pel de la muntanya, a través del llac Titicaca i de l'actual Sierra Real (Bolívia) . En una difícil marxa andina (més de 3.000 km d'altura mitjana), castigats seus homes pel fred i la fam (que van causar diversos morts), va passar per Paria i el riu Desaguadero. A finals d'octubre de 1535 va arribar Tupiza, a l'extrem sud de Bolívia. Aquí va trobar a Paullu Tupac i els altres indis, i també va tenir més notícies sobre el procés de delimitació del seu governació respecte a la de Pizarro, sense abandonar la seva expedició tampoc en aquesta ocasió. A causa de les males condicions climàtiques la represa de la marxa va haver d'esperar fins a principis de 1536, però per llavors ja havia estat abandonat pels indis. En realitat, el seu acompanyament havia tingut com a fi separar un grup gran d'espanyols dels que quedaven a Perú, per facilitar una propera revolta de Manco Capac.
A través de la vall de Jujuy va entrar en el que avui és el nord d'Argentina, on va ser atacat constantment pels nadius; prosseguir per Salta i Chicoana, havent d'abandonar gran part de les provisions en haver mort nombrosos cavalls. A finals d'abril de 1536, pel port de San Francisco, va entrar a Xile cap a Copiapó, on va prendre possessió del país en nom de Carles V. Una mica més al sud, a Coquimbo, es va assabentar de la mort d'alguns espanyols avançats, i per donar un escarment empresonar a alguns notables i els va fer cremar. Després va prosseguir l'exploració de les terres properes. Eren de bon clima i fèrtils, però no va veure cap senyal de ciutats importants, com havia esperat trobar. Temorosos els indis d'Aconcagua de la força d'Almagro i els seus homes, i influenciats per un espanyol fugitiu anomenat Gonzalo Calvo Barrientos, els van fer una bona rebuda. En aquest lloc va romandre un temps, on se li van unir més espanyols vinguts per mar. Amb ells portaven material i provisions. Després d'un intent d'escapada dels indis del lloc (informats per un intèrpret quítxua que portaven, Felipillo, de la pròxima revolta inca), va començar a pensar en el retorn al Perú, desencantat per no haver trobat cap gran civilització.
Per assegurar que aquesta no existia va enviar a explorar més al sud a Gómez d'Alvarado amb un centenar d'homes, la majoria genets, mentre ell s'apropava a la costa al punt en què havia quedat el vaixell que havia portat els reforços (segons alguns, l'actual Valparaíso). El va reparar i després va recórrer les valls propers a Aconcagua, i fins i tot va tractar de travessar els Andes però la neu va impedir. En aquesta comesa estava quan va arribar un altre grup en què venia el seu fill, Diego de Almagro el Mosso. Quan va fer el mateix Gómez de Alvarado, que havia avançat uns 400 km cap al sud fins als rius Nuble i Itata (on es va enfrontar amb els araucans a la batalla de Reinohuelén) i va manifestar que aquelles terres meridionals eren de les mateixes condicions que les ja vistes, va consultar als seus capitans sobre la conveniència de tornar al Perú.
Tots ho desitjaven, i al setembre de 1536 es va iniciar el camí de tornada. Almagro es va avançar a Copiapó a la recerca de notícies sobre el procés de delimitació de governacions. Allí va trobar a Orgóñez i un altre dels seus capitans, que havien quedat reclutant voluntaris, els quals van informar del retorn d'Hernando Pizarro amb els documents originals. Hernando havia estat nomenat per Francisco governador de Cusco, ciutat que Almagro, després de consultar els documents, va considerar dins de la seva governació. En realitat, la seva adscripció a Nova Toledo o a Nova Castella era incerta, i d'això es derivaria un cruent enfrontament entre els antics socis i amics.
Per arribar com més aviat a Cusco, va escollir aquest cop el desèrtic camí de la costa (uns 2.500 km entre Aconcagua i aquesta ciutat). Per a la seva adequada travessia va formar nombrosos grups de menys de deu homes, que eren de més fàcil abastament. Uns anirien darrere dels altres a certa distància, mentre un contingent fort remuntaria la costa en vaixell i formaria una barrera a l'entrada del desert per evitar atacs dels indis. Abans de marxar anul·lar els deutes envers ell dels seus homes, en recompensa mínima per l'ajuda prestada. L'últim grup va ser el seu. Amb rapidesa van travessar el desert i es van ajuntar més enllà d'ell. En Tarapacá van haver de combatre, doncs ja s'havia produït l'aixecament de Manco Capac. Van arribar a Arequipa (sud del Perú) iniciat 1537.
A Perú va tractar de guanyar-se el favor de l'inca rebel, que havia assetjat Cusco. Encara que aquest va atacar al final Almagro va aixecar el cèrcol, i poc després va entrar a la ciutat. Quso fer reconèixer al Cabildo seus drets sobre la ciutat sense aconseguir-ho, i després va fer presoner a Hernando i Gonzalo Pizarro (abril de 1537). Els regidors cuzqueños, pressionats, van acabar per reconèixer-governador. Molts dels homes de Pedro de Alvarado, pròxim a la ciutat, es van passar al bàndol almagrista i el mateix Alvarado va ser atacat a Abancay (a l'oest de Cusco) l'12 de juliol de 1537 i fet presoner. Poc abans, Almagro havia nomenat emperador inca a Paullu Tupac, també famliar de Atahualpa.
Francisco Pizarro va enviar representants per iniciar negociacions, en tant Almagro va marxar cap a la costa portant amb si a Hernando Pizarro. Pel camí va fundar a la vall de Chincha una població a la qual va donar el seu cognom, Almagro. Mentrestant, a Cusco, un grup de pizarristas alliberava Gonzalo Pizarro i a Alvarado. Les dues parts van designar delegats que havien de decidir sobre el problema de la delimitació, els quals al seu torn van nomenar àrbitre a fra Francisco de Bobadilla, provincial mercedari, que va organitzar una trobada entre Almagro i Pizarro. De res va servir, ni tampoc el veredicte de Bobadilla, que no va ser acatat. Finalment, per l'acord de Limahuana (24 de novembre de 1437), Hernando Pizarro va ser alliberat a canvi de quedar Almagro en possessió de Cusco fins que els cosmògrafs delimitessin amb exactitud els discutits límits.
Les hostilitats es van reprendre en arribar d'Espanya un missatger amb ordres imperials que ordenava als dos governadors no interferir en els assumptes de l'altre. Pizarro va considerar que això derogava l'últim acord i així ho va comunicar a Almagro, que no va voler de cap manera renunciar a Cusco. Això va ser el inici explícit de la primera guerra civil del Perú. Almagro es va fer fort en Cusco; per consell de Orgóñez es va decidir a presentar batalla a l'exèrcit d'Hernando Pizarro a camp obert, en les rodalies de Cusco. No va poder participar personalment en els combats, com solia fer, per trobar-se malalt. El 6 d'abril de 1538, a la batalla de les Salines, el seu exèrcit va ser completament derrotat; ell mateix va haver de fugir, tractant de refugiar-se en la propera fortalesa de Sacsahuamán. No va poder aconseguir-ho i va ser capturat.
Almagro va quedar presoner a Cusco, mentre que el seu fill va ser enviat a Lima. Atès que no arribaven instruccions de Francisco Pizarro, Hernando, que odiava a Almagro, per evitar que el seu germà ho enviés a Espanya o que els seus nombrosos partidaris ho alliberessin, va iniciar contra ell un ràpid procés per rebel·lia. El presoner, malalt, va retreure al seu carceller el mal tracte que se li donava, molt diferent al que ell (Hernando) havia rebut quan era a les mateixes condicions. Sense que aquest tingués en compte la culpa del seu bàndol en la ruptura de l'acord de Limahuana, Almagro va ser finalment condemnat a mort. Tampoc va servir de res que reclamés enviar el seu procés a l'emperador. En el seu generós testament deixava la governació de Nova Toledo al seu fill Diego, encara que fins a la seva majoria d'edat la seva administració correspondria a Diego d'Alvarado.
L'execució, sense esperar que Francisco Pizarro donés el seu parer (en realitat era contrari a ella), es va complir probablement el dia 8 de juliol de 1538, mitjançant garrot i després decapitació, sent passejat després públicament el seu cos per la plaça de la ciutat com a escarment. Tenia seixanta-sis anys. Uns criats negres i indis es van fer amb el cadàver, que va ser enterrat a l'església del convent de Nostra Senyora de la Mercè, en el mateix Cusco. El seu fill Diego d'Almagro el Mosso s'aixecaria alguns anys més tard contra els pizarristas i donaria mort en venjança al propi Francisco Pizarro. Consta en el seu testament que va tenir també una filla, Isabel de Almagro, amb la mateixa índia mare del Mosso.
Segons els cronistes, Diego de Almagro era físicament poc agraciat (baix, lleig i borni), xerraire i analfabet, però de bon caràcter i generós, inclinat al perdó, voluntariós i amb dots d'organitzador. Es va mostrar fidel company de Francisco Pizarro fins que l'ambició i alguns greuges van empènyer a enfrontar-se amb ell. Precisament, la figura històrica d'aquell ha deixat a la seva en l'ombra, perjudicada a més pel fet que amb les seves expedicions va possibilitar la conquesta de nombroses terres però no les va completar personalment: la de Quito (i l'Equador) va ser obra de Sebastián de Belalcázar; la de Cusco i del Perú de Pizarro, i la de Xile (amb la fundació de la seva capital Santiago) la van portar a terme Pedro de Valdivia i García Hurtado de Mendoza.

almanac nàutic

Un Almanac Nàutic és una publicació que conté informació astronòmica utilitzada en nàutica per a navegació astronòmica. A més d'aquesta informació bàsica pot contenir, a més, una altra informació útil per a la navegació com pot ser informació sobre marees i ports.
L'almanac nàutic conté prediccions sobre les posicions dels astres en el cel durant un any natural. Aquesta posició varia contínuament de manera que un almanac determinat només és vàlid per a un any específic. el navegant adquireix l'almanac per a un any concret abans que comenci aquest període, i així disposa de la informació necessària per a la navegació durant tot l'any.
L'almanac està organitzat en forma de taules que contenen informació sobre les dues magnituds principals que defineixen la posició d'un astre en la volta celeste: la declinació i l'angle horari referit a Greenwich. pot a més contenir informació sobre paral·laxi, semidiàmetre observable, brillantor, etc. quan aquesta informació és útil per a la navegació. Aquesta informació va tabulada a intervals de temps que solen ser d'hora en hora i el navegant pot calcular la informació per a temps intermedis mitjançant interpolació no lineal, ja que depèn dels temps de demora de dos passos consecutius d'un mateix astre pel meridià del observador. És important recordar, per exemple, que el sol treballa amb temps mitjà, i que la lluna té un retard diari aproximat de 50 minuts de temps.
A més d'aquesta informació que varia anualment l'almanac conté taules que ajuden en els càlculs com poden ser taules de refracció atmosfèrica, de posicions de les estrelles, d'interpolacions, etc.
És probable que la publicació en paper de almanacs nàutics tingui els dies comptats, i això per dos motius principals: El GPS i altres mitjans de navegació electrònics fan innecessària les tècniques de navegació astronòmica i els ordinadors i calculadores digitals permeten calcular localment i sobre la marxa la posició dels astres.
No s'ha d'oblidar, però, que és indispensable aprendre el maneig del almanac si es vol practicar la navegació astronòmica sense dependre de màquines que poden fallar en qualsevol moment.

Almanach nova

El Almanach nova plurimis Annis venturis inserentia, més conegut pel seu nom escurçat, Almanach nova (nou almanac, en espanyol), és una obra astronòmica que va tenir importància per a la navegació oceànica de començaments de segle XVI, sobretot en els països costaners de la mar de el nord i el mar bàltic. Va sortir a la llum per primera vegada el 1499, seguida d'un recull singular per a la seva època de taules astronòmiques en 1514. des de l'any de la seva primera publicació fins a la seva última, en 1551, es van arribar a publicar 13 edicions de el llibre.
Aquest almanac nàutic és obra de Johannes Stöffler, un clergue, matemàtic i astrònom alemany, de la Universitat de Tübingen, famós per dissenyar i construir instruments i models astronòmics (com el globus celeste de Constança). També va col·laborar en la recopilació dels dades l'astrònom Jakob Pflaum, d'Ulm. Va tenir gran acceptació en els països costaners de centre i nord d'Europa, mentre que els països de sud, llavors al capdavant en la cursa per l'exploració dels oceans, ja havien tingut accés a altres obres de gran importància, com l'Almanach perpetuum d'Abraham Zacuto.
Com passa amb altres treballs d'aquesta envergadura d'aquella època, còpies originals del Almanach nova es troben en algunes biblioteques nacionals i d'algunes universitats.

Almancebe

Vaixell petit preparat per a certa pesca que antigament es feia al riu Guadalquivir.

Almansa 1864

La Almansa va ser una fragata d'hèlix, amb casc de fusta i propulsió a vapor de l'Armada Espanyola.
Durant la Guerra hispà-sud-americana va ser enviada per reforçar l'esquadra de Cast Méndez Núñez. Va realitzar la travessia des de Montevideo (Uruguai) a vela, pel cap d'Hornos i va arribar a l'escenari de la guerra el 9 d'abril de 1866.
En el Combat del Callao de el 2 de maig, a el comandament de Victoriano Sánchez Barcáiztegui, va rebre un total de seixanta projectils des de les bateries del Callao. A les 14:30, una enorme magrana explotar en la bateria de la Almansa, provocant la inflamació dels guardacartutxos. El incendi es va propagar pel la coberta baixa fins arribar al avant panyol de la santabàrbara. El comandant de la fragata, després de rebre tres parts en què se sol·licitava permís per negar el pallol perquè la pólvora no explotés, va dir la frase que li va fer passar a la posteritat: "Avui no és dia de mullar la pólvora".
I després d'això, mentre el vaixell seguia disparant els seus canons, el comandant va ordenar hissar el senyal de "foc a bord" i separar-se de la propera Numància, per evitar així que li afectés la possible explosió del seu vaixell. Es va retirar de la línia de foc perquè tota la dotació treballés a apagar el incendi sense mullar la pólvora, després de la qual cosa, va tornar a la seva posició original, reprenent el canoneig a les 15:00 sobre el fort Santa Rosa, la flota peruana i la població.
Finalitzat el combat, i després de realitzar reparacions des del ancoratge de l'illa San Lorenzo, al costat de les fragates d'hèlix Vila de Madrid, Resolució i Blanca, després de doblar el cap d'Hornos i va arribar a Rio de Janeiro on van romandre fins a 1868. Van tornar a la península al desembre de 1868.
Durant la primera república, va ser el primer vaixell en unir-se a la revolució cantonal, a l'hissar la bandera vermella de el cantó de Cartagena. Després es van incorporar entre d'altres vaixells: la Numancia, Vitoria, Tetuán, Méndez Núñez, Fernando el Católico y Vigilante.
La fragata d'hèlix Almansa i la fragata blindada Vitoria, van salpar de Cartagena "cap a una potència estrangera" (és a dir, a Almeria), per intentar que s'adherissin a la causa cantonalista, o, si no recaptar fons per al cantó de Cartagena. Al negar-se la ciutat a pagar, va tenir lloc un bombardeig a què es va oposar una tenaç resistència activa (Batalla d'Almeria (1873)), finalment les forces atacants van desistir de el setge. Després es van dirigir a Màlaga per intentar atreure a la ciutat a la causa cantonalista, però l'1 d'agost de 1873, les fragates blindades SMS Friedrich Carl i HMS Swiftsure, alemanyes i britàniques respectivament, sota el comandament conjunt de Reinhold von Werner, van capturar als vaixells cantonals en virtut del decret de govern espanyol que declarava pirates a les forces navals del cantó, però sense rebre autorització ni de Londres ni de Berlín. En l'enfrontament, les forces anglogermanas, van capturar sense gairebé oposició tots dos vaixells, tornant posteriorment de nou després d'àrdues negociacions a les forces governamentals a Gibraltar. La poca oposició a la captura, va ser deguda al fet que a bord de la Almansa es trobava el general Contreras, un dels líders de les forces cantonalistes, ja que es tractava d'una fragata de fusta davant de dos blindades, raó que també va motivar que la Vitòria es rendís sense oposar resistència per evitar represàlies contra el general i els 400 tripulants de la Almansa.
Després de la seva entrega a les forces governamentals, va participar en el combat naval de Portmán, al costat de la fragata blindada Vitòria, les fragates d'hèlix, Navas de Tolosa i Carmen, els vapors Colón i Ciudad de Cadiz, la corbeta d'hèlix Diana i la goleta d'hèlix Prosperidad, salpant de Gibraltar amb rumb a Cartagena el 5 d'octubre. Dit combat, va finalitzar amb derrota cantonal, a causa de la mala disposició dels vaixells la seva esquadra. No obstant això, el dia 13 d'octubre, l'esquadra governamental, va haver de retirar-se davant una nova sortida de la flota cantonal, aquest cop amb una disposició més adequada.
La fragata Almansa, va exercir al costat de la fragata Asturias com a vaixell escola des de 1881, fins que en 1886, es va adquirir la Corbeta Nautilus. En el seu honor, el segon pal (major proer) del Juan Sebastián Elcano rep el nom d'Almansa.

Almariya

El MS Almariya, és un ferri operat per Acciona Trasmediterránea que des 2016 cobreix la ruta marítima entre Almeria i Nador.
- Construcció. Va ser construït el 1981 per la constructora naval alemanya AG Weser Seebeckswerft, a la ciutat de Bremerhaven, a Alemanya Occidental per la naviliera Olau Line, sent nomenat en aquell moment com MS Olau Hollandia. Posteriorment, entre 1989 i 1997 va navegar com MS Nord Gotlandia per Gotlandslinjen, subsidiària de Nordström & Thulin. Més tard, entre 1998 i 2013 va ser re nombrat a MS Nordlandia i va operar per a la companyia naviliera finlandesa Eckerö Line. El seu penúltim canvi de nom es va produir l'any 2013, passant-se anomenar-se MS Isabella, operant entre 2013 i 2016 per a la naviliera Isabella Cruises.
Finalment, l'any 2016 va ser adquirit per la naviliera espanyola Acciona Trasmediterránea, la qual va assignar el vaixell a la ruta Almeria-Nador i el re nombra com MS Almariya en honor a el nom amb el qual es coneixia antigament a la ciutat d'Almeria; a el-Mariyya.
El MS Olau Hollandia va ser el primer vaixell que es va construir per a la naviliera Olau Line, ja que fins a aquest moment la companyia havia operat amb vaixells usats comprats o llogats a altres companyies, però, després de la compra de Olau Line per part de la companyia TT-Line a l'any 1979, els nous propietaris van invertir en la construcció de dos nous vaixells per a la compañía4 el MS Olau Hollandia i el seu germà el MS Olau Britannia eren més del doble de la mida dels ferris més grans operats per Olau Line fins aquest moment, de fet, també eren més grans que qualsevol altre vaixell operat per TT-Line en aquest moment. El MS Olau Hollandia va ser construït per a ser "compatible amb l'OTAN", de manera que pogués convertir-se fàcilment en un vaixell de tropes de ser necessari. També es va construir amb un casc més gruixut del que és habitual, prou com per classificar-sota la categoria "Finnish ice class 1 A Super" (la classe més alta possible) quan va començar a prestar servei al Mar Bàltic sense cap tipus de canvis estructurals en el seu casco.5 El 21 de març de 1981 va ser lliurat als seus propietaris, i quatre dies més tard va començar a operar a la ruta Sheerness (Regne Unit) -Vlissingen (Països Baixos).
A finals de la dècada de 1980, Olau Line va decidir reemplaçar el MS Olau Hollandia i el MS Olau Britannia amb dos nous vaixells, també anomenats MS Olau Hollandia i MS Olau Britannia. L'antic MS Olau Hollandia va ser venut a la companyia sueca Nordström & Thulin a l'agost de 1989.
El 1987 els nous amos del MS Olau Hollandia, Nordström & Thulin, van guanyar la concessió estatal per operar serveis de ferri entre l'illa de Gotland i el continent suec durant els anys 1988 i 1997. Nordström & Thulin va comercialitzar el seu servei amb la subsidiària Gotlandslinjen, per al trànsit va comprar el MS Olau Hollandia. Entre octubre i desembre de 1987 el MS Olau Hollandia va ser reformat a la constructora naval alemanya AG Weser Seebeckwerft i rebatejat com MS Nord Gotlandia. Després de la reforma va navegar a Estocolm, on va ser exposat a el públic. Posteriorment, el dia 1 de gener de 1990 el MS Nord Gotlandia va començar a prestar servei amb Gotlandslinjen, en les rutes de Visby a Nynäshamn i a Oskarshamn.
Al juliol de 1997 el MS Nord Gotlandia va patir un incendi a la sala de màquines. En el mateix any el govern suec va celebrar una licitació per a la concessió estatal de trànsit a Gotland per als anys 1998-2004, però aquesta vegada Nordström & Thulin va perdre la concessió. En aquest moment Nordström & Thulin també era propietària de el 50% de la companyia EstLine, mas l'empresa va decidir no transferir el MS Nord Gotlandia a EstLine, al seu lloc, va ser venut al desembre de 1997 a Eckerö Line, de Finlàndia, sent lliurat al gener de 1998.
L'1 de gener de 1998 el MS Nord Gotlandia deixar Visby per anar a la drassana de reparacions de Turku, a Naantali, Finlàndia, on a l'endemà va ser adquirit per la naviliera Eckerö Line. Després de ser novament reformat per al seu nou servei, va ser re nombrar com MS Nordlandia i va ser posat en servei per Eckerö Line a la ruta Hèlsinki-Tallinn el dia 10 de febrer de1998.
El 30 d'abril de 2003 el vaixell va danyar una de les seves hèlixs al sortir del port d'Hèlsinki, havent de romandre atracat a Naantali durant cinc dies per a la seva reparació. Més tard, durant una forta tempesta, el 28 d'octubre de 2006, va envestir el moll de Tallin, el que va provocar un forat per sobre de la línia de flotació. Els danys es van reparar ràpidament i el vaixell va tornar a estar en circulació l'1 de novembre.
El gener de l'any 2011, el vaixell va estar atracat a Naantali durant onze dies (de el 3 a el 14 de gener de 2011), sent reemplaçat al desembre de 2012 pel MS Finlàndia.
Al gener de l'any 2016 la naviliera espanyola Acciona Trasmediterránea adquirir el vaixell, sotmetent-lo a recorregut a les drassanes de Gibraltar, on va ser repintat i va rebre els colors de la seva nova contrasenya i, sota pavelló de Xipre i registre de Limassol, va ser re nombrat com "Almariya ". Aquest nom li va ser atorgat en honor a el nom en àrab andalusí amb el qual es coneixia a l'actual ciutat de Almeria a A el-Andalus; (A el-Mariyya).

Almeida 1812

La goleta Almeida va ser un vaixell corsari a el servei de la independència Argentina.
- Historia. Construïda a Nova York circa 1812 va ser allistat a Baltimore per l'armador David Curtis De Forest i va operar sota el comandament de capità George Wilson amb el nom Almeida, Almeyda o Armida, totes variants del cognom del corsari José Joaquín Almeida. Sigui per reciprocitat, per reflectir una possible societat o per confondre l'enemic, Almeida per la seva banda va cridar a un dels seus vaixells Wilson.
Al novembre de 1817 està registrada la seva presència a Baltimore reparant després d'efectuar un creuer en el qual va aconseguir diverses preses, entre elles la goleta de guerra espanyola Carmen.
En 1819 la Almeida va tenir després una trobada amb la nau de guerra espanyola Leignora del Carmen 16 canons i tripulada per 130 homes, incloent tropes de línia de Veracruz. Amb seriosos danys Wilson va aconseguir retirar-se a Norfolk i en el caminar capturar el bergantí Rayo.

Almeida, Francisco de

Francisco de Almeida, també conegut com a Francisco el Grande (Lisboa, ca. 1450 - Aguada de Saldanha, 1 de març de 1510) fou un noble portuguès, militar i explorador. Es distingí primer com a conseller de confiança del rei Joan II de Portugal i més tard en la conquesta de Granada portada a terme pels Reis Catòlics el 1492.
El 1505 Manuel I, rei de Portugal, el nomenà primer virrei de l'Índia portuguesa, on lluità per expulsar els musulmans i venecians del comerç amb Orient. A partir d'aleshores infligí durs càstigs a les flotes i ports musulmans de l'Índia, i és recordat, després de la batalla naval de Diu el 1509, com l'artífex de l'hegemonia portuguesa a l'oceà Índic. Morí en una batalla contra els khoikhoi a Saldanha (Sud-àfrica), i fou enterrat a 'Aguada de Saldanha, prop d'on avui en dia hi ha Ciutat del Cap.
Francisco de Almeida nasqué a Lisboa el 1450 i era fill de Lopo de Almeida, primer comte de Abrantes, i la seva dona Beatriz da Silva. Fou criat a la cort del rei Alfons V de Portugal, i com era costum entre els homes del seu cercle social, s'uní a l'exèrcit de ben jove, on destacà pel seu esperit militar. Se sap que era un home de confiança de Joan II de Portugal i que va prendre part el 1476 en la batalla de Toro, quan el rei portuguès interferí en la successió de Castella.
Més tard lluità en conflictes en diferents parts del Marroc i el 1492 participà, al servei dels Reis Catòlics, en la conquesta de Granada.
El 1505 el rei de Portugal Manuel I el va nomenar virrei de l'Índia portuguesa. Va salpar de Lisboa, amb una flota de vint vaixells, el 25 març de 1505. Una vegada superat el Cap de Bona Esperança va conquerir el sultanat de Kilwa, a la costa de l'actual Tanzània, on va construir una fortalesa. Després atacà i devastà Mombasa (Kenya) i es va apoderar del port de Sofala (Moçambic).
Va arribar a l'Índia i es va establir a Cochin. Des d'allà s'esforçà per contrarestar el poder dels musulmans d'Egipte a l'oceà Índic per així garantir la presència portuguesa. Estava a favor de l'expansió colonial de Portugal, organitzant viatges de descobriment cap a Ceilan i Madagascar. El 3 de febrer de 1509 va derrotar una flota composta per vaixells del Soldanat mameluc del Caire, l'Imperi Otomà i el Sultanat de Gujarat a la Batalla de Diu, al nord de Calicut. El mateix any es va convertir en el primer portuguès a atracar a Bombai.
Quan Afonso de Albuquerque va arribar a l'Índia per succeir-lo es va negar a reconèixer les seves credencials i fou empresonat. Després de tres mesos va renunciar al càrrec, alhora que arribava una gran flota de Portugal el novembre de 1509. Almeida s'embarcà cap a Portugal, però morí l'1 de març de 1510 durant una escala, en el camí de tornada, prop de Ciutat del Cap.

almirall

Almirall és el grau militar, o part del nom del rang, amb què es coneixen els caps d'una flota o marina de guerra. Equival al general a l'exèrcit de terra. Quan es considera el rang Almirall, equival a un rang de 4 estrelles, que se situa per damunt de Vicealmirall i per sota d'Almirall de la Flota.
El mot almirall prové de l'àrab amir al-bahr, rei de la mar. Els Croats van adquirir el mot durant els seus encontres amb els àrabs, potser cap a començaments del segle XI. Els sicilians i els genovesos van prendre les dues primeres parts del terme, convertint-lo en un de sol, amiral, dels seus enemics catalans. Els francesos i els castellans van donar un nom semblant als seus comandants navals, mentre que a Portugal el mot varià a almirante. A Anglaterra el mot hi passà des de França, essent "admyrall" al segle XIV i "admiral" des del XVI.
Actualment, el mot Almirall està exclusivament associat amb el màxim rang naval a la major part de les marines del món, equivalent al rang de General. Però fins abans del final de la Segona Guerra Mundial, en alguns països europeus, Almirall era el tercer rang naval darrere dels d'Almirall General i Gran Almirall.

almirall general

Almirall general és el segon grau militar més alt dins de la jerarquia de l'Armada Espanyola. Es troba precedit pel de capità general, càrrec exercit pel rei d'Espanya. Els seus homòlegs són: general d'Exèrcit de l'Exèrcit de Terra i general de l'Aire en l'Exèrcit de l'Aire.
El rang d'almirall general és relativament nou dins de l'escala militar espanyola; va ser incorporat per equiparar-nhe amb les escales militars de la resta dels països de l'OTAN (OF-9), que compten amb cinc rangs en el almirallat.
Segons la Llei 17/1999, ostenta el rang de almirall general l'almirall cap d'Estat Major de l'Armada (AJEMA). També ho serà el cap d'Estat Major de la Defensa (JEMAD), sempre que pertanyi a l'Armada . El AJEMA (així com el JEMAD), un cop cessa, passa directament a situació de reserva durant sis anys, temps després del qual passa a retir, mantenint sempre la dignitat d'almirall general.
La seva divisa és un entorxat (que indica el almirallat) sota tres galons daurats (que indiquen el rang de l'almirall), el galó superior formant una coca i sobre ells un estel de cinc puntes (a les bocamànigues). En les pales, que són de color daurat, el grau es representa per un bastó de comandament i un sabre creuats (símbol tradicional del generalat) sobre quatre estrelles de quatre puntes i sobre el conjunt, una corona reial.

almirallessa

Antigament la galera, nau d'una altra espècie, que muntava el segon cap d'una armada o flota.

Almirante Antequera

El destructor Almirante Antequera (AA) era un vaixell de l'Armada Espanyola pertanyent a la 2ª sèrie de la Classe Churruca. Va participar en la guerra civil a l'Armada republicana. Va rebre el seu nom en honor a Joan Baptista Antequera y Bobadilla, vicealmirall de l'Armada Espanyola i Ministre de Marina.
- Història. L'Antequera estava a Santander al juliol de 1936, va salpar el 19 de juliol cap a Màlaga on va arribar el dia 21. Després d'una missió de patrulla per la costa andalusa seus comandaments partidaris dels revoltats es van lliurar a les autoritats republicanes. Va estar patrullant a la zona de l'estret. Va participar en el desembarcament de tropes a Eivissa i en la frustrada expedició i desembarcament de Mallorca, dirigida pel capità Alberto Bayo i en la batalla de el Cap Cherchel.
El 17 de setembre de 1937, mentre escortava als transports Jaume II i JJ Sister, al costat dels destructors Gravina, Sánchez Barcáiztegui i Escó, aquest últim avariat per un bombardeig aeri. Es van enfrontar al Canarias, que va aconseguir un impacte en el Barcáiztegui.
També va participar a la batalla de el cap de Palos, on disparar cinc torpedes contra els creuers enemics, i en la qual va resultar enfonsat el creuer Baleares.
El 5 de març de 1939 després de la revolta a la ciutat, va partir de Cartagena juntament amb el gruix de l'esquadra republicana amb rumb a Bizerta (Tunísia), on va arribar el 11 de març.
A l'endemà es va sol·licitar l'asil polític per part dels tripulants, i van quedar internats els vaixells sota la custòdia d'uns pocs tripulants espanyols per vaixell. La resta de la dotació va ser conduïda a un camp de concentració a la localitat de Meheri Zabbens.
El 31 de març de 1939 va arribar a Bizerta, a bord dels transports Mallorca i Marquès de Comillas, el personal que s'hauria de fer càrrec dels vaixells internats.
El dia 2 d'abril, tan sols 24 hores després de donar-se oficialment per conclosa la contesa civil, els vaixells que van lluitar per la República, es fan a la mar amb rumb cap al port de Cadis, on arriben a últimes hores del dia 5.

Almirante Cervera 1928

El Almirante Cervera va ser un creuer lleuger líder de la seva classe (creuers classe Cervera), pertanyent a l'Armada espanyola. Portava el nom de l'almirall espanyol Pascual Cervera y Topete, marí que va participar en la Guerra hispà-nord-americà.
- Característiques. Autoritzat per l'anomenada Llei Miranda de 17 de febrer de de 1915 (DO núm. 39, de l'18 de febrer). El vaixell tenia 172,62 m d'eslora, 16,61 m de màniga i 5,03 m de calat. Equipat amb un armament principal de 6 canons de 152 mm muntats en torres dobles i amb una tripulació de 566 marins, el Almirante Cervera pertanyia a la mateixa classe que dos vaixells de l'Armada espanyola del seu temps, el Príncepe Alfonso (anomenat posteriorment Libertad, i després de la Guerra Civil, Galícia) i el Miguel de Cervantes.
- Història. Va ser botat a Ferrol el 16 d'octubre de 1925 apadrinat per la dona de l'almirall Emiliano Enríquez. Va començar les seves proves de mar oficials el 24 de maig de 1928, després de la qual cosa va ser lliurat a la Marina de Guerra Espanyola el 15 de setembre d'aquest mateix any.
Al novembre de 1928, va participar en les maniobres navals celebrades en aigües de les Illes Balears, en què va estar a bord i des del qual va passar revista a l'esquadra el Rei Alfons XIII. El 13 d'abril de 1929, va realitzar una visita a Lisboa, en què el seu comandant va ser rebut pel President de la República, per visitar posteriorment el creuer el 18 d'abril.
El 16 de maig de 1929, va arribar a el port de l'Havana, Cuba, fins on va transportar a la delegació espanyola, encapçalada pel ministre de Marina, almirall Mateu García de los Reyes, que havia d'assistir als actes de la presa de possessió del President de la República, el general Gerardo Machado. Mentre efectuava la seva entrada a port, un dels seus tripulants, Cipriano Sebastià, va caure a l'aigua i no va poder ser trobat. La llotja de comerç de l'Havana, va donar 100 pesos a la seva família. El creuer va partir de retorn a Espanya el 26 de maig de 1929.
Quan es va proclamar la Segona República Espanyola, el seu comandant era Francisco Bastarreche; tot i que al poc temps va passar al destructor Alcalá Galiano.
A l'octubre de 1934 va tenir ocasió de participar en el bombardeig d'alguns nuclis costaners durant la insurrecció d'Astúries, al costat del cuirassat Jaume I.
A principis de 1936 va participar en un exercici d'artilleria amb foc real juntament amb el cuirassat Jaime I i els creuers Libertad i Miguel de Cervantes, en què es va enfonsar com a vaixell objectiu l'antic creuer no protegit Conde de Venadito.
Al juliol de 1936, al inici de la Guerra Civil, el Almirantel Cervera estava en dic sec al Ferrol i va quedar en poder de la marineria afecta la República, el que li va impedir prendre part en les primeres operacions juntament amb els seus bessons. El dia 21 va ser assaltat per oficials i marins afectes als alçats, el que el va deixar en mans del bàndol franquista (El General Francisco Franco va ser proclamat l'1 d'octubre de 1936 cap suprem del bàndol revoltat, sent fins a aquesta data un dels generals que dirigien l'alçament en contra del govern de la segona república). Estava a el comandament de capità de navili Juan Sandalio Sánchez-Ferragut, que va ser afusellat pels franquistes. El vaixell va ser sobrenomenat "El Chulo del Cantabrico", donada la impunitat amb què minava ports i canonejava poblacions costaneres, com Gijón, Santander o la base de submarins republicans a Portugalete.
Va ser enviat a Gijón amb l'ordre d'ajudar a les tropes que es trobaven assetjades en l'assalt a la Caserna de Simancas. Després va formar una força de tasca amb el cuirassat España i el destructor Velasco per bombardejar i bloquejar -en la mesura de les seves possibilitats- la costa del Cantàbric. El 9 d'agost de 1936 va atacar al iot britànic Blue Shadow, que venia de Bilbao transportant súbdits britànics. El iot es dirigia a Gijón per fer una escala, en el mateix moment en què els canons del Cervera bombardejaven el port. El comandant del creuer aparentment va confondre a Blue Shadow -el buc pertanyia a una llanxa antisubmarina de la Primera Guerra Mundial- amb una nau governamental, per la qual cosa va ordenar obrir foc contra l'embarcació, matant a el capità i propietari del iot, el britànic Rupert Savile , i ferint a la seva dona i dos tripulants. Els supervivents van ser rescatats pel destructor britànic HMS Comet, que es trobava fondejat al port del Musel.
Després es va dirigir a donar suport al bloqueig de l'estret de Gibraltar, on va participar el 29 de setembre a la batalla del cap Espartel. Es va enfrontar allí al destructor republicà Gravina, disparant 292 projectils de 152 mm i aconseguint-ho amb només dos d'ells. La mala punteria de el creuer va permetre al Gravina posar-se fora de perill, fugint avariat i aconseguint refugiar-se a Casablanca. A primers d'octubre, va tirar en orris enfront de Màlaga als guardacostes Uad Lucus i Uad Muluya.
HMS Royal Oak, un dels cuirassats britànics que van defensar el trànsit neutral en el Mar Cantàbric durant la Guerra Civil.
Al gener de 1937 va participar juntament amb el bou armat Galerna en la persecució i posterior enfonsament del mercant de bandera panamenya Andra que portava diversos carregaments i burlava el bloqueig que la flota franquista havia imposat al Cantàbric. A la segona andanada dels seus canons va donar en blanc i el vaixell va ser capturat i posteriorment enfonsat pel Galerna davant la impossibilitat de remolcar.
A partir d'aquest incident es va dedicar a buscar i capturar vaixells mercants de diferents banderes que intentaven violar el bloqueig marítim imposat pel bàndol franquista des del 6 d'abril de 1937. Aquest mateix dia intenta detenir al mercant britànic Thorpehall que, recolzat per altres tres destructors anglesos, aconsegueix evadir-se i arribar a Bilbao. El mateix va succeir quan mesos després va detenir el mercant britànic Gordonia, però el 14 de juliol va aconseguir capturar el vaixell de càrrega de la mateixa nacionalitat Molton enfront de Santander, malgrat l'oposició del cuirassat britànic HMS Royal Oak. Al gener de 1937 va participar en el bombardeig de Màlaga. Al febrer de 1937, participa juntament amb els creuers Canarias i Baleares a la batalla de Màlaga. Bombardejan dones, nens, ancians i malalts que fugien del cercle de la ciutat per la carretera costanera de Màlaga a Almeria en el trist episodi que es coneixerà com "La Desbandá" o la Massacre de la carretera Màlaga-Almeria. Es calcula que, juntament amb la resta d'unitats va causar entre 3.000 i 5.000 víctimes civils.
Durant l'any 1937, va enfonsar a dues unitats republicanes que eren usades com guardacostes i també un mercant de tabacalera. Així mateix va derrocar a un avió trimotor que va intentar atacant-lo. participar a més en la presa del transport Marquès de Comillas.
El 17 de febrer de 1938 va salpar des de Palma de Mallorca amb els creuers Canarias i Baleares, amb els que va participar en el bombardeig de la ciutat de València. El 22 de febrer de 1938 va ser atacat per l'aviació republicana: en primer lloc esquadrilles d'avions biplans Polikarpov RZ Natachas de el Grup 30, que van ser burlats per l'abundant foc antiaeri disparat per les unitats franquistes, després una segona onada de Tupolev SB Katiuska, també de el Grup 30; una bomba de 50 kg va caure a la xemeneia de popa sense explotar, tot i que va danyar les màquines i va causar 25 ferits amb la metralla. Segons altres informes a més d'aquesta bomba va rebre una altra en plena coberta que va matar 17 mariners. El Almirante Cervera va prendre rumb a Palma de nou.
El 6 de març es trobava escortant el Creuer Baleares i va participar en la Batalla del Cap de Palos, col·laborant després en les tasques de rescat dels mariners del Baleares.
El 13 de juliol de 1939, trasllada al comte Ciano, ministre d'afers exteriors d'Itàlia en visita oficial, des de Sant Sebastià fins a Santander, i el trajecte invers a l'endemà. Va traslladar a Francisco Franco, en viatge oficial des de Sant Sebastià fins a Santander, el 10 de setembre de 1941 i des del mateix punt de partida a Bilbao el 11 de setembre.
Al juliol de 1963, va traslladar des de La Valetta, Malta, la relíquia de el braç de l'apòstol sant Pau amb destinació a Tarragona, per la commemoració de l'arribada de l'apòstol a la península.
Va ser donat de baixa el 31 d'agost de 1965 i venut per a desballestament el 29 de setembre de 1966.

Almirante Ferrándiz

El destructor Almirante Ferrándiz (AF) va ser un destructor de l'Armada Espanyola pertanyent a la Classe Churruca que va participar en la guerra civil en el bàndol republicà.
Rebia el seu nom en honor a José Ferrándiz y Niño, militar, marí i polític espanyol.
- Història. Va prendre part en el bloqueig de l'estret de Gibraltar. Quan l'esquadra republicana va partir cap al nord per donar suport a les tropes allà aïllades i intentar trencar el bloqueig naval que patien, va quedar juntament amb el Gravina en les tasques de bloquejar l'Estret.
Abans del que esperava la República, els revoltats van posar en servei el creuer Canarias, que juntament amb el creuer Cervera va ser enviat a trencar el bloqueig.
Així va començar la batalla del cap Espartel. El Canarias va obrir foc des de 16 km i amb la segona andanada va impactar de ple. Encara que el Almirante Ferrándiz tracte d'escapar, el Canarias, impacte amb una tercera salva a 20 km de distància. El Almirante Ferrándiz rebre 6 projectils de 200 mm (8") i va resultar enfonsat el 29 de setembre de 1936, morint gairebé tota la seva tripulació, composta per 160 homes (entre marineria i oficials). En l'enfonsament del Almirante Ferrándiz hi va haver 17 supervivents, que van ser afusellats pels revoltats posteriorment, l'1 de gener de 1937 a San Fernando (Cadis). (segons consta en una placa commemorativa que es pot veure en el inici de la senda litoral de la Cala de Mijas) l'Almirall Ferrándiz reposa a 18 milles de el far de Calaburras (Màlaga) en les coordenades 36º 14` 47" N, 4º 38' 302" W. en aquesta placa apareixen fins i tot els noms d'aquests supervivents a l'enfonsament.

Almirante García de los Reyes

El Almirante García de los Reyes S-31 va ser l'únic submarí transferit a l'Armada Espanyola per l'Armada dels Estats Units després dels acords de 1953.
- Història. El nom Kraken fa referència a un monstre llegendari de la mar de les costes de Noruega.
El Kraken, va ser un submarí de la classe Balao va ser botat el 30 d'abril de 1944 a les drassanes Manitowoc Shipbuilding Co, Wisconsin, i comissionat el 8 de setembre de 1944 a el comandament del comandant Thomas H. d'Henry. El 27 de setembre de 1944 va partir rumb a Hawaii i va arribar a Pearl Harbor el 21. Va salpar d'aquí el 12 de desembre de 1944 per la seva primera patrulla de la guerra, arribant a Saipan el 23 de desembre, i va fixar el curs cap a Indoxina a l'endemà al matí. Allà va rescatar a un pilot del Lexington. Al no trobar cap blanc, va posar rumb a Fremantle, Austràlia, arribant allà el 14 de febrer de 1945.
Kraken va partir en la seva segona patrulla de guerra el 15 de març i va mantenir el servei de salvavides al Mar del Sud de la Xina recolzant atacs de portaavions contra Singapur i Saigon. Va tornar a Subic Bay 26 d'abril.
Va iniciar la seva tercera patrulla de la guerra el 19 de maig de 1945 rumb a el golf de Tailàndia. Després de buscar inútilment blancs enemics, va canviar de lloc a la mar de Java, on el 19 de juny va bombardejar Merak i va cosir a un pràctic de costa i a una nau petita amb el canó de coberta de 127 mm i metralladores de 40 mm. Va veure enfonsar-se al pràctic i, a l'esquerra la nau petita cremant abans d'aclarir el port. Tres dies després, els torpedes del Kraken van tirar en orris un petrolier i un vapor i va infligir danys a un submarí costaner japonès. Va tornar a Fremantle, Austràlia, el 3 de juliol de 1945, acabant la seva patrulla més encertada.
El Kraken va realitzar la seva quarta i última patrulla el 29 de juliol. Mentre buscava al enemic al mar de Java, va rebre notícies de la capitulació de Japó. Després de fer escala a Pearl Harbor, va arribar a San Francisco el 22 de setembre i on el 4 de maig de 1946 va passar a la reserva.
El 18 de setembre de 1958 va ser remolcat a la drassana naval de Pearl Harbor per el seu rea condicionament i modernització a la versió Fleet Immersió lleugera, que era una millora realitzada en aquest tipus de vaixells més austera que les més profundes i cares GUPPY.
Aquest veterà de la Segona Guerra Mundial, en la que després de quatre patrulles al Pacífic va aconseguir una estrella de batalla, va arribar a Espanya el 1959. Llavors es va convertir immediatament en el millor vaixell del Arma Submarina i gairebé en l'únic (se li va anomenar com el "S- trenta i únic" en referència al seu numeral (S-31)), va rebre el seu nou nom en honor a l'almirall Mateo García de los Reyes, primer comandant de la divisió de submarins de l'Armada Espanyola.
Amb ell van arribar a Espanya el primer snorkel, els torpedes guiats, el primer sonar de submarí (BQS-2, a partir del 1975, BQR-2 provinent del S-33). En definitiva, va suposar el salt des de la tecnologia alemanya de principis dels 40 del S-01, un O-Boot internat a Espanya durant la Segona Guerra Mundial, a la tecnologia nord-americana dels 50. No era un vaixell d'últim model, però era tal l'endarreriment de l'arma submarina a l'Armada Espanyola que va suposar una autèntica revolució. A principis de la dècada dels 70 EUA va transferir altres 4 submarins de la classe Balao a Espanya.
La vida operativa del S-31 va transcórrer al llarg dels 60 participant fonamentalment en tasques d'ensinistrament de les seves pròpies dotacions i dels vaixells de superfície en missions antisubmarines. Com a dada anecdòtica, durant la celebració de la Setmana Naval de Santander de l'any 1968, un grup de periodistes van ser convidats a navegar submergits durant les maniobres. Un d'ells era una dona, Carmen Olalla que es va convertir en la primera dona espanyola que va navegar submergida en un submarí.
A l'octubre de 1969, va participar en les maniobres hispà-franceses Faron IV en aigües properes a Barcelona, amb la presència del aleshores príncipe Juan Carlos de Borbón y Borbón a bord del Dédalo (R-01).
El S-31 s'hauria d'haver retirat a mitjans dels 70, però una avaria produïda en el més modern Narciso Monturiol (S-33) de la classe Guppy va obligar a donar a aquest de baixa, de manera que part dels seus equips van ser traslladats al S-31, perllongant així la vida del García de los Reyes, fins que el 1982 va ser substituït pel primer vaixell de la Classe Galerna.

Almirante Juan de Borbón

La Almirante Juan de Borbón (F-102) és una fragata de l'Armada Espanyola de la classe Álvaro de Bazán, botada en les drassanes de Izar (actualment Navantia) en Ferrol i en actiu des de 2002, que originalment anava a rebre el nom Roger de Lauria, però que finalment es va decidir donar-li el nom de Juan de Borbón en honor a el pare del aleshores rei Juan Carlos I. Si bé es va preveure posteriorment assignar el nom original a la cinquena fragata de la sèrie, la F-105, finalment tampoc aquesta va portar el nom de l'almirall de la Corona d'Aragó, ja que va acabar sent batejada com Cristóbal Colón.
Com la resta de la seva classe, va ser desenvolupada en les drassanes Izar (Ferrol) amb un cost de 600 milions d'€.
A l'igual que les altres fragates F-100 classe Álvaro de Bazán, són els primers vaixells de guerra europeus que compten amb el sistema de combat Aegis, d'origen nord-americà, i un radar capaç de detectar moviments d'aeronaus en un radi de 600 quilòmetres, que els permet actuar en igualtat de condicions amb les més modernes unitats de la Marina d'Estats Units i participar en el desenvolupament de l'escut antimíssils. Té capacitat per detectar i seguir fins a 90 blancs mòbils i dirigir els projectils antiaeris i de superfície.
Són els primers vaixells espanyols amb buc de protecció balística d'acer d'alta resistència. Completa la seva protecció amb motors muntats sobre peces elàstiques, que no transmeten soroll a el buc, pel que són més difícilment detectables per submarins. Durant la fase de desenvolupament, es va posar especial èmfasi en el disseny de les formes del vaixell amb l'objectiu de minimitzar el seu "ressó" de radar. Les F-100 estan equipades també amb sistemes de contramesures i guerra electrònica Indra Aldebaran, de disseny i fabricació espanyola, i un sistema acústic antitorpedes AN/SLQ-25A Nixie.
Disposa de dos llançadors quàdruples de míssils antivaixell AGM-84 Harpoon; dos llançadors dobles de torpedes Mk-46; un canó tipus Mk-45 de cinc polzades amb capacitat de tret de 20 projectils per minut i 23 km d'abast; i un llançador vertical Mk-41 amb 48 cel·les; 04:00 lanzachaff que emeten esquers per confondre els míssils enemics, i un helicòpter SH-60B Seahawk, preparat per a la lluita antisubmarina i antisuperficie.
Les capacitats de la fragata es veurien satisfetes amb la instal·lació d'un sonar remolcat ATAS i la integració dels coets guiats ASROC en els VLS Mk41 per completar les seves capacitats ASW. Amb aquesta finalitat, la fragata posseeix la corresponent reserva de pes i espai i s'està en espera de disposar de fons per a la seva instal·lació.
- Història. El 4 d'abril de 2003 va realitzar les seves proves de mar sent lliurat a l'armada el 3 de desembre de 2003 i realitzant proves de llançament de míssils als Estats Units juntament amb el USS Pinckney al setembre de 2004.
En honor a Juan de Borbón, que va ostentar en vida el títol de Comte de Barcelona, va rebre en aquesta ciutat la seva bandera de combat el 7 de novembre de 2004.
El 8 de setembre de 2006 va partir de la base naval de Rota amb rumb al Líban escortant a les tropes espanyoles que partien en missió de pau, i va retornar el 12 de novembre de 2006.
Al febrer i març de 2007 va participar en els exercicis Galiber 07. L'11 de juny va retornar a la seva base en l'Arsenal Militar de Ferrol després de sis setmanes realitzant el període de qualificació operativa en el Golf de Cadis i el Mar Mediterráneo.
Des de febrer fins a juny de 2011, va estar assignada a el grup de combat de el portaavions USS George HW Bush, tornant a Espanya el 16 de març després d'haver fet escala en els ports americans de Norfolk, Mayport i Cap Cañaveral, la ciutat de Sant Joan de Puerto Rico i el port de Funchal, capital de l'illa de Madeira.
Posteriorment va ser destacada en rodalies de les costes de Líbia, on es desenvolupa l'operació Unified Protector de l'OTAN, sota l'empara de Nacions Unides, contribuint a el bloqueig naval i altres operacions, com el rescat de 106 immigrants africans el dia 11 de juliol.
Entre el 2 i el 5 de juliol de 2012, va participar al costat de les fragates Alvaro de Bazán i Méndez Núñez, el vaixell d'aprovisionament logístic Cantabria, el submarí Galerna i aeronaus AV-8B de la 9a esquadrilla d'aeronaus de l'Armada en l'exercici MAR-22 a la costa atlàntica de Galícia.
L'11 d'octubre de 2012, després de finalitzar un període de certificació, va partir de la base naval de Rota -a on havia arribat procedent de la seva base en Ferrol- per incorporar-se a l'operació de l'OTAN Active Endeavour en aigües de la Mediterrània, va quedar incorporada a aquesta operació entre el 17 i el 30 d'octubre, retornant a la seva base a Ferrol el 5 de novembre de 2012.
Des de setembre de 2013, va estar realitzant el seu període de manteniment programat, de què va realitzar les seves proves de mar el 14 de gener de 2014.
A finals de febrer de 2014, durant un exercici rutinari de càrrega dels tubs llança esquers realitzat al port de Ferrol, un d'aquests es va disparar accidentalment, provocant ferides lleus a sis dels seus tripulants.
L'11 de juliol de 2014 va aprofitar el va tornar a la seva base a Ferrol de la Cristobal Colón procedent de l'operació Atalanta i que els altres quatre vaixells de la classe es trobaven en la seva base a Ferrol, perquè per primera vegada, les cinc fragates de la seva classe realitzaran exercicis d'ensinistrament conjunt com a part de la 31a Esquadrilla d'Escortes de la qual formen part.
El 28 d'agost de 2014 va partir de la seva base a Ferrol per incorporar-se durant quatre mesos a l'Agrupació Naval Permanent número dos de l'OTAN, (Standing Naval Marítim Group o SNMG-2). Després incorporar-se a la SNMG-2 va participar entre el 8 i el 10 de setembre en els exercicis internacionals Sea Breeze 2014 organitzats per l'OTAN i Ucraïna en el mar Negre. A mitjans d'octubre va participar en aigües de Cartagena i enquadrat en la esmentada agrupació naval en l'exercici de l'OTAN Noble Mariner-14 al costat d'altres 24 vaixells de superfície, 6 submarins de 16 països.
Des 2015, se li va dotar de capacitat per seguir i enderrocar míssils balístics. A principis d'octubre, va participar en l'exercici internacional Joint Warrior en aigües d'Escòcia.
A l'octubre de 2016 a el front de l'agrupació naval permanent de l'OTAN SNMG-1, va participar en les tasques de seguiment de la flota russa encapçalada pel portaavions Almirante Kuznetsov en la seva ruta des del Bàltic a la Mediterrània oriental.

Almirante Kuznetsov

L'Almirall de la Flota de la Unió Soviètica Kuznetsov, originalment anomenat Riga, després Leonid Brezhnev i finalment Tbilissi, conegut comunament com Almirall Kuznetsov, o simplement Kuznetsov, és el únic portaavions actiu de l'Armada Russa, en la qual serveix com el seu vaixell insígnia.
Va ser declarat operacional en 1998 després d'extenses reparacions. El vaixell romandrà operatiu a la flota fins a l'any 2025-2030.
El 2000 va participar en els exercicis navals en els quals es va enfonsar el submarí nuclear rus K-141 Kursk.
L'Almirante Kuznetsov va ser comissionat originalment en l'Armada Soviètica amb l'objectiu de ser el primer de la classe de portaavions Kuznetsov, però només es va construir una unitat més anomenada Varyag, la qual va ser venuda per Ucraïna a la República Popular de la Xina amb la condició de no usar-la en combat. Però la Xina després de reparar-lo i modernitzar el fa servir com a portaavions militarment, volant el Shenyang J-15.
El Kuznetsov deu el seu nom a Nikolai Kuznetsov, un destacat oficial de l'Armada de la Unió Soviètica durant la Segona Guerra Mundial que va rebre el títol d'Almirante de la Flota de la Unió Soviètica en 1955.
El 12 de desembre de 2019 va declarar un incendi dins del vaixell, amb conseqüències desconegudes de moment. Es desconeix si el portaavions seguirà sota les reformes previstes al 2017 o serà donat de baixa finalmente.
- Història. Va ser construït a la drassana de Mykolaiv a la RSS d'Ucraïna, llançat en 1985 i no va entrar en operació fins a 1995. El seu primer nom va ser el Riga però al novembre de 1982 se li va canviar el nom a Leonid Brezhnev, després a Tbilissi i finalment, a l'octubre de 1990 a almirall Kuznetsov en honor a l'almirall Nikolai Kuznetsov. Per a l'estiu de 1989 el vaixell ja estava complet en un 71%, al novembre de 1989 va ser posat en proves operatives.
Al desembre de 1991 va ser posat a la mar per anar directe a la Flota de el Nord, fins a 1993 va ser equipat amb avions. Va realitzar algunes proves al mar Mediterrani, el 1997 va ser posat en dic sec per esperar reparacions i fons per a altres millores. El procés de reparació no va ser completat fins a juliol de 1998 i finalment, ja en servei per a la Flota el 3 de novembre de 1998; transportant 12 avions seu-33 i 24 helicòpters navals Kamov de doble rotor coaxial contra-rotatori, en la configuració bàsica.
Els avions supersònics seu-33 s'enlairen sense necessitat de catapultes, amb una rampa ski-jump, com el de el portaavions britànic Invincible, construït per llançar els avions Harrier que van combatre en la guerra de les Malvines.
Va estar present en els exercicis on es va perdre el submarí Kursk al mar de nord i després, va ser posat en reserva, fins que a finals de 2003 i principis de 2004, va tornar a ser posat en proves de batalla, per avaluar els nous Sud- 33 repotençats.
El seu-33 preparant-se per enlairar des de l'Admiral Kuznetsov. El 2005 durant exercicis, es va perdre un dels seus nous avions seu-33 al caure de la coberta a l'oceà Atlàntic, posteriorment, es va destruir l'avió en el fons de la mar, per evitar l'espionatge dels seus nous sistemes electrònics de vol i millores secretes.
El 27 de setembre de 2006, es va anunciar que el vaixell tindria noves modernitzacions, per reparar alguns dels seus problemes tècnics, presentats en les primeres pràctiques de combat amb els seu-33.
El 16 de febrer de 2009 el Almirall Kuznetsov, juntament amb altres dos vaixells de guerra russos es va veure probablement embolicat en el vessament de 522 tones de fuel mentre estava sent proveït a sud de la costa irlandesa.
Va ser vist a la Mediterrània pintat de camuflatge color negre, amb la línia de flotació vermella i grans ales daurades a la proa, sota la rampa Ski-Jump, participant en el bloqueig naval de Rússia a Geòrgia, amb els avions seu-33 que van ser desplegats per evitar una possible intervenció de l'OTAN a Georgia.3 a principis de desembre de 2011, Rússia va enviar al Kuznetsov al costat de diversos vaixells de suport i un vaixell antisubmarins. El govern rus va desvincular els moviments de flota amb la crisi a Siria.
- Disseny. Encara que desplaça 40.000 tones menys que el Nimitz té 300 metres d'eslora, només 33 metres menys que un portaavions classe Nimitz de la US Navy de 333 m d'eslora; 38 m de mànega, només 3 menys que els 41 metres de màniga del Nimitz i té 73 metres de màniga total sobre la coberta.
Té una pista d'aterratge lateral inclinada 4 graus, amb 4 cables estesos sobre la coberta, per interceptar el ganxo estès d'arponatge (aterratge) dels avions seu-33 i El seu-25, en el moment del arponatage de les aeronaus sobre la pista . És el portaavions més gran construït a Europa i transporta, a l'avió caça més gran i pesat, embarcat en un portaavions, El seu-33 de 22 m de llarg, és 2.8 m més llarg que el F-14 de l'Armada dels Estats Units, ja retirat de servei.
Té 3 plataformes de llançament per a l'enlairament d'avions sense catapultes, amb 3 deflectors d'aire que s'aixequen des de la coberta, per desviar els gasos calents expulsats pels motors de post-combustió de l'El seu-33.
A la plataforma de llançament, l'avió és detingut momentàniament abans d'enlairar, per uns petits sostenidors de les 2 rodes de el tren d'aterratge principal, que s'aixequen des de la coberta mitjançant un mecanisme hidràulic, en forma similar als deflectors d'aire, per aturar l'embranzida de l'avió amb els seus motors de post-combustió encesos al màxim; just abans de l'hora de l'enlairament, els sostenidors de les rodes es baixen ràpidament a nivell de la coberta, mitjançant un pistó d'aire comprimit i permeten, que l'avió s'alliberi de la seva detenció, passi per sobre dels sostenidors retrets a nivell de la coberta i iniciï, el carreteig sobre la plataforma de llançament fins arribar a la rampa ski-jump per finalment enlairar-se del portaavions.
- Desenvolupament. L'illa de comandament de grans dimensions, es va dissenyar amb dues torres de control, la davantera per controlar l'enlairament de les aeronaus des de la plataforma de llançament de el portaavions i la posterior, per controlar els arpontagess sobre la coberta dels helicòpters pesats Kamov, els avions caça seu-33, els avions navals el seu-25 i al principi, per al millor control de l'aproximació final d'avions V / STOL Yakovlev Yak-141.
Els tècnics i especialistes, que controlen el arponatge de les aeronaus sobre la coberta del portaavions, romanen en una torre de control moderna i de cabina segellada amb calefacció, dissenyada especialment per a enfrontar les difícils condicions climàtiques de la Mar de el Nord i controlar a distància, els apontajes sobre la coberta, sense necessitat de romandre a la coberta de la pista principal del portaavions, exposats al fred, vent, la pluja i els perills de les aeronaus en moviment.
Sobre l'illa de comandament, té nous radars digitals de selecció plana d'alta precisió AESA Active electronically Steered Arrays per detectar, seguir el curs i enganxar, múltiples tipus de míssils navals, des de míssils creuers, míssils intercontinentals i ogives d'ingrés des de l'espai.
Intercanviant informació de rastreig amb altres elements de el sistema, amb una combinació d'agilitat de freqüències de radar, amb un processament completament digital i molt bona mobilitat, de totes les freqüències de senyals de VHF, pot rastrejar fins a 400 blancs enemics, guiar les armes i les aeronaus del portaavions, fins als blancs assignats.
L'anàlisi de l'exploració dels senyals de radar és molt detallada, pot detectar els blancs enemics i presentar, diferents opcions de tàctiques de batalla, per trobar la millor solució de defensa el portaavions i l'esquadra naval, amb l'ajuda d'ordinadors programades amb tàctiques de batalla.
Aquests nous i grans radars plans, de forma quadrada i rectangular, romanen integrats a l'estructura central de l'illa de comandament, un davanter rastrejant la proa i un altre rastrejant la popa; un a el costat de babord i un altre a el costat d'estribord, i dos nous radars giratoris, instal·lats al voltant d'un eix sobre el castell de la torre de control, inclinats en el seu eix vertical i horitzontal, un cap a l'esquerra i l'altre a la dreta, en forma excèntrica, que giren ràpidament malgrat la seva gran grandària, amb l'ajuda d'uns contrapesos giratoris coberts per un dom circular, per evitar el capcineig sobre el vaixell i millorar l'estabilitat de la nau; en un disseny experimental, únic i exclusiu d'aquest tipus de portaavions, que operen en combinació amb múltiples tipus de radars convencionals, de disseny còncau i giratori, que envolten la torre de control. Al costat de l'illa de grans dimensions de la torre de control, que dóna la impressió de ser un portaavions petit, té 2 ascensors amb capacitat d'elevar una aeronau cadascun; sota la coberta principal en l'hangar d'avions, té plataformes giratòries circulars, per rotar completament els avions i helicòpters, i aprofitar millor, l'espai disponible per emmagatzemar aeronaus en l'hangar.
Sobre la coberta té 11 plataformes reforçades, pintades amb grans cercles blancs, per permetre l'aterratge d'helicòpters navals pesats Kamov de 12 tones, en forma simultània; van ser dissenyades inicialment per permetre l'aterratge dels avions Yakovlev Yak-38 similars als avions d'enlairament vertical Harrier, i la seva variant millorada, el Yakovlev Yak-141 amb motor d'empenta V / STOL, similar a la F-35 JSF de la US Navy i 19 punts d'ancoratge, per transportar altres 19 aeronaus sobre la coberta, en la configuració estesa de batalla i permeten, que altres avions puguin romandre en l'aire, rebent re abastiment aeri de combustible des d'altres avions el seu-33.
Rússia també considera, desplegar alguns MiG-29K, versió naval de l'MiG-29 per a proves de vol i condicionament, per oferir-lo a la venda a altres països, com un avió de caça naval de pes mitjà, embarcat en portaavions, que podrà escortar a el futur als caça pesats seu-33, es van realitzar algunes proves operatives d'aquest avió de combat abans de la dissolució de la Unió Soviètica.
Per millorar la seva estabilitat en les turbulentes aigües de la mar de el Nord, es va dissenyar un bulb de proa conegut també com a proa bulbosa, sota la línia de flotació de l'vaixell, un esperó central sota la quilla amb sonars per detectar submarins i torpedes, aletes estabilitzadores sota el casc, controlades per ordinador i té, la rampa de llançament ski-jump amb angle de 12 graus més alta, construïda sobre la coberta d'un portaavions, que també ajuda a protegir els avions embarcats sobre la coberta, de les grans onades que trenquen a la proa, és el primer portaavions construït amb el bulb de proa, considerat actualment la norma de construcció de portaavions.
Rússia ofereix els avions navals El seu-33 i MiG-29K, versió embarcada de l'MiG-35 per a la venda a la Xina, Índia, Iran, Brasil, Veneçuela i Síria per a la seva construcció conjunta, amb el finançament, ajuda i assessorament de Rússia.
- Armament. Un dels helicòpters Kamov Ka-27 de la dotació del Kuznetsov sobre la seva coberta. El Kuznetsov, tot no portar tantes aeronaus com el Nimitz, és el portaavions amb més capacitat de transport d'armament, míssils superfície-aire, torpedes muntats sobre motors de míssils, canons antiaeris i Míssil creuer disponible en l'actualitat, alguns consideren que és un tipus de Vaixell de guerra Creuer portaavions.
A la proa, a el costat de babord de la coberta, té 6 sitges amb tubs verticals de llançadors de míssils superfície-aire de mig abast i torpedes, muntats en motors de míssils i 2 plataformes horitzontals klinok, llançadores de míssils superfície-aire de curt abast.
A el costat d'estribord de la coberta, altres 6 sitges i 2 plataformes de míssils, que reben els míssils de la part inferior de la coberta, mitjançant un rail transportador i els llancen en forma automàtica. A la Popa, a el costat de Babord de la coberta, la configuració defensiva és similar a la de la Proa, amb 6 sitges i 2 plataformes de míssils, a estribord altres 6 sitges i 2 plataformes de míssils, amb canons antiaeris guiats per radar.
Sota la portada de el portaavions, entre les 2 pistes d'enlairament, just abans de la rampa ski-jump, té 12 sitges amb tubs verticals de llançadors de míssils tàctics, de més de 400 km. d'abast, nom codi OTAN SS-19-N Shipwreck, en 2 files de 6 sitges cadascuna al llarg de la coberta, amb grans comportes abatibles i ocultes a nivell de la coberta, per permetre el normal pas de les aeronaus sobre les comportes i en el moment de l'llançament dels míssils, s'obren cap amunt per poder llançar els míssils, en forma similar a les dels submarins classe Akula Typhoon; els míssils són llançats fora de les sitges amb la pressió d'aire comprimit, trenquen una coberta protectora tipus domo de fibra de vidre i els seus motors, s'encenen en l'aire.
Transporta el caça naval pesat La seva-33 derivat de l'El seu-27 armat amb míssils aire-aire i aire-superfície, la nova versió podrà transportar tubs llançadors de torpedes, muntats en motors de coets [cita requerida]; en el futur també podrà transportar el caça naval de pes mitjà Mikoyan MiG-29K derivat de la nova família d'avions caça MiG-35 de generació 4.5 per escortar als nous bombarders navals derivats de el projecte El seu-37. Els helicòpters navals Kamov de doble rotor coaxial contra-rotatori, que també podran llançar torpedes, per atacar a una força naval i aèria adversària, i defensar a l'escaire naval de el portaavions.

Almirante Latorre 1914

El cuirassat Almirante Latorre -anomenat així en honor del vicealmirall senyor Juan José Latorre- va ser un vaixell tipus Súper-dreadnought construït per a l'Armada de Xile. Va ser el primer dels dos vaixells de la seva classe, encarregats a Regne Unit per poder respondre a les anteriors compres de vaixells de guerra realitzades pel Brasil i Argentina. Es va començar a construir a la ciutat de Newcastle upon Tyne, Anglaterra, poc després de la seva petició al novembre de 1911. Gairebé a la fi de la seva construcció, va ser requisat pel Regne Unit per a ser usat per la Royal Navy en la Primera Guerra Mundial. Va ser posat en servei al setembre de 1915 amb el nom HMS Canada. Amb la Marina Real Britànica, va servir a la Gran Flota durant la guerra i va participar en la Batalla de Jutlandia.
El vaixell va ser fruit d'una llei xilena, que arran de les celebracions del centenari de la Independència de Xile, al setembre de 1910, va autoritzar la construcció de dos cuirassats dreadnoughts, 6 destructors i dos submarins. Els cuirassats van ser encarregats amb els noms de Santiago i Valparaíso.
La comanda es va fer en un context de carrera naval en el Con Sud, en què Argentina i Brasil també havien encarregat els seus propis cuirassats. La marina de Brasil havia començat a construir al Regne Unit el Mines Geraes i el Són Paulo en 1907. Argentina, per la seva banda, havia sol·licitat a principis de 1910 la construcció dels dreadnoughts ARA Moreno i ARA Rivadavia, als Estats Units.
Tant els cuirassats brasilers com els argentins deixaven obsoleta a la flota xilena existent llavors. D'alguna manera, a Sud-americà es vivia una petita carrera a escala entre el canó i el blindatge, bessona de la qual es desenvolupava en les potències colonials europees a nivell de grans flotes. En aquest context, les autoritats navals xilenes van tenir l'avantatge de ser les últimes a encarregar les seves dreadnoughts, pel que van poder sol·licitar especificacions més exigents que les dels vaixells argentins en concret. Davant el gran blindatge d'aquests últims vaixells, es va resoldre augmentar en dues polzades el calibre de les bateries principals xilenes (14"), respecte a les dels seus veïns sud-americans (12").
A les grades, el projectat Valparaíso, va passar a denominar-se Almirall Latorre, i el Santiago, va ser renombrat Almirall Cochrane. La construcció va ser encarregada a la drassana britànic Armstrong Whitworth, basant-se el disseny d'un enginyer de la mateixa empresa, Eustace Tennyson d'Eyncourt. Fonts chilenes afirmen que el Latorre va ser el primer cuirassat amb canons de 14", però moltes altres fonts contradiuen aquesta informació, assegurant que el 1910 estaven en graderies els vaixells japonesos Kongo i Hiei, a més dels nord-americans USS New York i USS Texas, que comptaven amb peces d'aquest calibre. Tots aquests cuirassats van ser llançats en 1912, un any abans que el Latorre.
El disseny estava basat en els cuirassats britànics de la classe Iron Duke, diferenciant-se d'ells per la seva bateria de 14", el seu menor blindatge i autonomia. El vaixell durant gran part del servei, el que va ser superat després que li van instal·lar bulges antitorpedes. Comparats amb els cuirassats argentins i brasilers, posseïa menor blindatge. no obstant això, la bateria de 14" disparava granades que, si bé, no eren massa diferents que les de 13,5" dels cuirassats britànics, era molt superior a la que posseïen els cuirassats argentins i brasilers, els canons del Latorre podien disparar projectils de entre 635 i 721 quiles, més del doble de la munició de 350 quiles dels canons de 305 mm. de la mateixa manera, l'abast de 20 quilòmetres, en comparació als 15 quilòmetres dels altres cuirassats, suposaven un important avantatge. No obstant això, aquest vaixell presentava els mateixos problemes que tots els vaixells de la Royal Navy, és a dir poc blindatge, en favor de més velocitat, però aquest desavantatge es mitigava en atenció a què el blindatge era prou fort com per resistir el impacte dels canons de 305 mm a les zones més importants del vaixell, de tal que per causar danys importants, els vaixells que se li s'enfrontessin, havien de reduir considerablement la distància.
Al començar la Primera Guerra Mundial, els britànics van requisar el Latorre, que va passar a anomenar-le HMS Canada. Per la seva banda, el cuirassat bessó del Latorre -part de la comanda de Xile-, l'Almirall Cochrane, estava menys avançat, pel que va ser comprada a un modest preu en 1917, convertint-se en el portaavions HMS Eagle, un dels pioners dins de aquest tipus de vaixells.
L'HMS Canada va formar part de la Cambra Esquadró de Batalla de la coneguda Gran Flota, participant en la Batalla de Jutlandia. Durant la batalla va disparar 42 granades de 14", i no va rebre impactes de foc alemany. Més tard va ser traslladat a el Primer Esquadró de Batalla, i el 1919 va ser destinat a la Mar Mediterrània.
Després de finalitzada la guerra, el Canada va ser re adquirit per Xile en 1920, com a part d'un paquet que incloïa 3 caçatorpediners i un remolcador, tot a un preu d'un milió de lliures -al voltant de la meitat de el cost original del acoraçat-. En canvi, l'HMS Eagle no va ser re adquirit.
El Latorre va ser re condicionat i modernitzat, amb nous sistemes de control de tir i reforçament de cuirasses. Va arribar a Valparaíso en 1921, equilibrant així l'Armada xilena les forces navals amb Brasil i Argentina, i fins i tot superant a la del Perú. Va ser en el seu moment l'orgull de l'Armada de Xile i en ell es van educar generacions de marins i oficials i moltes llegendes i mites es van teixir respecte de la seva mida
Els canons de 14 polzades del Latorre eren els més poderosos embarcats a Sud-americà en la seva època.
El Latorre albergava aviació embarcada, gràcies als seus catapultes i grues, per a llançament i recuperació d'hidroavions. En 1930 va ser enviat a Davenport, on se li va sotmetre a transformacions majors. A la tornada d'aquest viatge, estant fondejat a Coquimbo, el cuirassat va ser la caserna central de la marineria rebel·lada, durant l'anomenada Revolta de l'Esquadra de 1931. Durant aquesta conjuntura, el Latorre va repel·lir un bombardeig aeri realitzat per la Força Aèria de Xile, lleial a el govern de Manuel Trucco.
Entre aquest any i 1935 el cuirassat va romandre a la reserva activa, a causa dels problemes econòmics de país. Després del inici de la Segona Guerra Mundial, els Estats Units van fer una oferta de compra pel vaixell, que no obstant això va ser rebutjada. El 1951 es va produir un incendi a la sala de màquines del vaixell. Finalment el 1958, el Latorre va ser desballestat i venut a una drassana japonès anomenat Mitsubishi Heavy Industries Ltd, algunes de les seves parts (pescants entre d'altres accessoris menors) van ser usats per a la restauració del Cuirassat Mikasa.

Almirante Miranda

El destructor Almirante Miranda (AM) era un vaixell de l'Armada Espanyola pertanyent a la segona sèrie de la Classe Churruca que va participar en la guerra civil a l'Armada republicana.
Rebia el seu nom en honor a l'Almirall Augusto Miranda y Godoy, autor com a Ministre de Marina de la segona llei d'esquadra, anomenada Llei Miranda.
- Història. Durant la Guerra Civil, va estar sempre a la Mediterrània on va participar en la frustrada expedició i desembarcament de Mallorca, dirigida pel capità Alberto Bayo i en la batalla de el cap Cherchel.
El 12 de juliol de 1937, al costat dels destructors Lepanto, Churruca, Almirante Valdés, Gravina i Sánchez Baircáztegui, van mantenir un duel artiller amb el creuer Baleares, mentre els destructors, escortaven el petroler Campillo, en què tots dos bàndols, es van retirar després una hora de canonejar el Baleares, al descobrir que els seus canons, es sobreescalfaven després de 50 trets.
El 5 de març de 1939 després de la revolta a la ciutat, va partir de Cartagena juntament amb el gruix de l'esquadra republicana amb rumb a Bizerta (Tunísia), on va arribar el 11 de març.
A l'endemà es va sol·licitar l'asil polític per part dels tripulants, i van quedar internats els vaixells sota la custòdia d'uns pocs tripulants espanyols per vaixell. La resta de la dotació va ser conduïda a un camp de concentració a la localitat de Meheri Zabbens.
El 31 de març de 1939 va arribar a Bizerta, a bord dels transports Mallorca i Marquès de Comillas, el personal que s'hauria de fer càrrec dels vaixells internats.
El dia 2 d'abril, tan sols 24 hores després de donar-se oficialment per conclosa la contesa civil, els vaixells que van lluitar per la República, es fan a la mar amb rumb cap al port de Cadis, on arriben a últimes hores del dia 5.
El 7 de desembre de 1957, una flota composta pel creuer Canarias, el creuer Méndez Núñez, i els cinc destructors Churruca, Almirante Miranda, Escaño, Gravina i José Luis Díez de la Classe Churruca es van apostar en xafarranxo de combat enfront de el port de Agadir i van apuntar amb les seves peces diversos objectius d'aquest port.
Va ser el classe Churruca que més tard es va retirar del servei actiu, fent-ho en 1970.

Almirante Merino

El Almirante Merino va ser un vaixell mare de submarins o vaixell d'abastiment de submarins de l'Armada de Xile.
- Històric. Va ser construït en les drassanes Karlskronavarvet AB a Karlskrona Suècia el 1969. Entre 1971 i 1995 va servir com a buc minador i de suport general en l'Armada de Suècia amb el nom de HMS Älvsborg (M02), juntament amb el seu bessó del HMS Visborg (A265) . A Suècia va ser modificat i modernitzat, dotant-lo de característiques que li permeten complir amb les tasques de abastiment de submarins, va operar en la Primera Flotilla de Submarins fins que va ser donat de baixa en 1995.
En 1997 va ser venut a Xile i rebatejat en honor a l'Almirall José Toribio Merino Castro. Va recalar a Xile el 4 de maig de 1997 i es va incorporar a la Força de Submarins amb port base a Talcahuano exercint funcions de vaixell mare de submarins.

Almirante Oquendo

El Almirante Oquendo va ser botat a l'aigua a Sestao (Espanya) en 1891 i va resultar enfonsat a Santiago de Cuba el 1898 durant la batalla naval de Santiago de Cuba.
Va formar part de l'esquadra del Almirante Cervera durant la Guerra de Cuba. "... I així és que no ens cansarem de dir que els vaixells eren magnífics; que en instrucció no cedien als millors de qualsevol marina de el món". Víctor M. Concas y Palau, L'esquadra de l'almirall Cervera.
- Construcció. El Almirante Oquendo i els seus dos germans bessons, l'Infanta Maria Teresa i el Vizcaya eren versions més grans de la classe Orlando (segons uns altres de la classe britànica Galatea), que desplaçava 5000 t, amb un blindatge basat en el mateix principi i amb una artilleria més potent.
Aquests vaixells, catalogats com a creuers protegits de 1ª classe, van ser també catalogats com a creuers cuirassats per altres marines, ja que, malgrat la seva escassa desplaçament (6890 t), la seva protecció (cinturó blindat de 305/254 mm i barbetes 229 mm) era molt superior a l'habitual en els creuers protegits (de 70 a 152 mm, llevat d'excepcions). Per tant, s'ha de tenir en compte la possibilitat de designar, o localitzar designats, a aquests vaixells de les dues formes.
Vaixells excel·lents sobre el paper, encara que amb una acusada debilitat en la superestructura on s'assentava tota la bateria mitjana, en la pràctica i degut especialment al secular retard de la indústria espanyola, van acabar quedant per sota del que s'esperava d'ells.
Un estret cinturó blindat d'acer compound cobria les dues terceres parts de la línia de flotació al centre de la nau, amb la coberta blindada plana sobre el cinturó, però corbant-se cap avall en els extrems, amb un glacis inclinat blindat sobre la sala de màquines. Es van col·locar amples carboneres sobre el cinturó, amb un grup de carboneres més estretes als costats de la sala de màquines per sota de la línia de flotació. Tenien la seva major debilitat en les seves altes bandes, on es situaven les peces de mitjà i petit calibre sense més protecció que les que els proporcionaven els manteletes de les peces i el propi costat de la nau, deixant desprotegits als servents de les bateries.
Com tots els vaixells de guerra de l'època, tot i estar construïts en acer encara utilitzaven profusament la fusta tant per a elements decoratius com en mobiliari, les cobertes i els aparells, fent al Almirante Oquendo i els seus altres companys de flota seriosament vulnerables a el foc.
Els canons González Hontoria de 280/35 mm Mod.1883 es van col·locar a proa i a popa, muntats en dues poderoses barbetes protegides. A més posseïen una bateria de 10 canons de repetició de 140 mm sobre la coberta superior, que tenien com a única protecció dels propis manteletes. Els ascensors de municions d'aquestes peces estaven completament indefensos. L'artilleria de tir ràpid no tenia protecció de cap gènere. Els tubs llançatorpedes, situats a proa, van ser el gran error de l'Armada Espanyola, al basar en aquests la seva filosofia d'atac, quan els seus torpedes tenien un abast màxim de 800 m.
- Història. El vaixell va rebre el nom honrant a l'Almirall Antonio de Oquendo (1577-1640), que va manar la flota espanyola durant la batalla de Pernambuco (1633), on els espanyols van aconseguir una gran victòria contra els holandesos. Set anys més tard, la seva salut va quedar danyada seriosament durant la batalla de les Dunes (The Downs, a la costa anglesa) contra l'esquadra de Tromp, morint uns mesos després a A Corunya.
A la primavera de 1898, el vaixell Almirall Oquendo estava a l'Havana, Cuba. A la tornada del Vizcaya a l'Havana després de la seva visita profètica a Nova York, tots dos vaixells van posar rumb a les illes de Cap Verd per unir-se a l'esquadra de l'almirall Cervera. El Oquendo no va poder ser atracat i el seu buc no es va netejar. Per tant, les condicions de la part submergida del seu buc eren molt dolentes. Podia fer només de 12 a 14 nusos. Com a part de l'esquadra de l'almirall Cervera, el Oquendo va navegar cap al Carib. Durant la batalla de el 3 de juliol a Santiago, el Oquendo va ser el quart vaixell a sortir. En aquest moment el USS Iowa, el USS Oregon i el USS Indiana havien avançat la seva posició, tenint en la línia de tir tota la boca de la badia de Santiago. Això va provocar que sobre el Oquendo caigués tot el foc concentrat dels tres cuirassats, sent destrossat fins i tot abans de sortir del tot. Va rebre 43 impactes dels canons de 57 mm del Iowa, de manera que la major part dels mariners en les cobertes superiors van ser morts o ferits. El Oquendo també va patir el foc dels canons més pesats de la flota nord-americana, incloent tres impactes de 203 mm (8 polzades), un 152 mm (6 polzades), un impacte de 127 mm (5 polzades) i impactes de 102 mm (4 polzades). Un dels impactes de 203 mm va rebentar sota del canó de la torre de proa, inutilitzant aquesta i matant a l'oficial i a tots els servents. Per aguditzar el desastre si és possible, cal recordar que gran part dels projectils que utilitzaven els canons de 140 mm estaven defectuosos de fàbrica, de tal manera que al disparar-se, els gasos sortien per la culata. Va passar per tant l'inevitable, un canó va acomiadar el tancament matant a tots els servents. Després que les calderes esclatessin, el Oquendo no tenia cap capacitat de combat. El seu comandant, el capità Lazaga, mortalment ferit, el va embarrancar a tota màquina, fustigat ja en tot el trajecte per tot l'escaire enemiga i amb nombrosos incendis a bord. El vaixell va embarrancar sobre les 10:30 del matí a uns 700 m (menys de mitja milla) de la riba cubana, a 12,6 km de Santiago, va perdre prop de 120 homes en la batalla. Així relata Víctor M. Congues Palau, comandant de l'Infanta Maria Teresa, la destrucció del Oquendo un cop arribats a la platja: "Faltava allà el valent comandant del Oquendo, estimat company de tota la vida D. Joan Lazaga, que amb la seva gloriosa memòria deixarà com a exemple a tots els homes de mar de el món la sortida del port de Santiago i la volta al baix del Diamant, feta com si es tractés d'una sortida de tots els dies, tenint al seu vaixell completament destrossat i havent rebentat un projectil de 20 centímetres dins de la torre de proa. En aquestes condicions va acomiadar afectuosament al pràctic i va acabar de treure el seu creuer amb tota tranquil·litat, realitzant l'acte més admirable de tot el combat. Faltava també el seu segon, Sola, partit en dos per un projectil; el tercer cap Matos, i els tres tinents de navili més antics, i faltaven fins a 121 individus, tots morts, d'aquella heroica dotació". Víctor M. Concas i Palau, L'esquadra de l'almirall Cervera.
A el dia d'avui, molt a prop de la costa, a la platja de Juan González, sobresurten encara de l'aigua, que oculta les restes del navili, dos dels seus canons.

Almirante Óscar Viel

El trencaglaç Almirante Óscar Viel (AP-46), pertany a l'Armada de Xile, des del 14 de gener de 1995. Va ser construït en les drassanes Vickers-Armstrong de Mont-real a Canadà en 1969, per a la Guàrdia Costanera de Canadà, i va operar per a aquest país amb el nom de Norman McLeod Rogers. Va ser comprat per l'Armada de Xile a principis de 1994.
- Campanyes. La seva primera campanya sota antàrtica, es va realitzar a finals de 1995 i principis de 1996 des de la seva port base a la ciutat de Punta Arenas a la Regió de Magallanes i Antàrtica xilena.
A finals de l'any 2018 l'Armada decideix que la nau ja no participarà més en campanyes antàrtiques causa de l'antiguitat de la nau i al seu alt cost d'operació i manutenció i decideix la seva ràpida baixa del servei per a principis de l'any 2019, el que finalment es materialitza amb el seu retir oficial del servei actiu el 11 de febrer de 2019 a Talcahuano, després de 24 anys de serveis prestats.

Almirante Valdés

El Destructor Almirante Valdés (AV) era un destructor de l'Armada Espanyola pertanyent a la Classe Churruca que va participar en la guerra civil en el bàndol republicà.
Rebia el seu nom en honor a Cayetano Valdés y Flores, marí, polític i militar, 17è Capità General de la Real Armada Espanyola.
Res més conèixer els mariners que el seu comandant havia posat el vaixell a disposició de l'Alçament militar, van arrestar els oficials, van prendre el comandament i van posar rumb a la península, transmetent a el ministre de marina un missatge d'adhesió a la República.
Aquest destructor va viatjar a nord amb la flota republicana, va participar en el combat de el cabo Cherchell i més tard en l'escorta de combois.
El 12 de juliol de 1937, al costat dels destructors Lepanto, Churruca, Almirante Miranda, Gravina i Sánchez Baircáztegui, van mantenir un duel artiller amb el creuer Balears, mentre els destructors, escortaven el petroler Campillo, en què tots dos bàndols, es van retirar després una hora de canonejar, el Balears, al descobrir que els seus canons, es sobreescalfaven després de 50 trets.
El 5 de març de 1939 després de la revolta a la ciutat, va partir de Cartagena juntament amb el gruix de l'esquadra republicana amb rumb a Bizerta (Tunísia), on va arribar el 11 de març.
A l'endemà es va sol·licitar l'asil polític per part dels tripulants, i van quedar internats els vaixells sota la custòdia d'uns pocs tripulants espanyols per vaixell. La resta de la dotació va ser conduïda a un camp de concentració a la localitat de Meheri Zabbens.
El 31 de març de 1939 va arribar a Bizerta, a bord dels transports Mallorca i Marquès de Comillas, el personal que s'hauria de fer càrrec dels vaixells internats.
El 2 d'abril, tan sols 24 hores després de donar-se oficialment per conclosa la contesa civil, els vaixells que van lluitar per la República es van fer a la mar amb rumb cap al port de Cadis, on van arribar a últimes hores del dia 5.

Almonde, Philips van

Philips van Almonde (29 de desembre de 1644 - 6 de gener de 1711) va ser un tinent almirall holandès, que va servir en els conflictes marítims de la seva nació del segle XVII i principis del XVIII.
Philips va néixer a Den Briel, fill de Pieter Jansz van Almonde, un ric burger. Van Almonde va aprendre la professió marítima sota el seu oncle, el comandant de fragates Jacob Cleidijck, convertint-se en un cadet al seu vaixell el "Wapen" van Dordrecht el 1661. Va ser nomenat lloctinent el 1664 per l'Almirall del Maze. Durant la batalla de Lowestoft en la segona guerra anglo-holandesa, el 1665 va prendre el comandament del seu oncle incapaç i va ser confirmat al seu torn el 14 d'agost. Es distingí a la Batalla dels Quatre dies de l'11 al 14 de juny de 1666, on el tinent almirall Michiel de Ruyter derrotà una flota sota George Monck, 1r duc de Albemarle. El 1667 se li va fer capità complet. El 1671 era capità del Harderwijk.
El 6 d'octubre de 1673, durant la tercera guerra anglo-holandesa, se li va convertir en almirall posterior, després d'haver-se distingit com a capità del Wassenaer a la batalla de Solebay i capità del Delft durant la batalla de Schooneveld i la batalla de Texel .
El 1674 Van Almonde a la Ridderschap van Holland va dur a terme accions contra la costa oest francesa. L'any següent, va acompanyar l'esquadró de Tromp a la Mediterrània. A finals de maig i principis de juny de 1676 va comandar un esquadró durant les batalles de Bornholm i Öland al mar Bàltic com a part de la flota danesa-holandesa sota Niels Juel i Cornelis Tromp. En la segona batalla, la marina sueca numèricament superior va ser derrotada, atorgant la supremacia naval a Dinamarca. El 1676, després de la mort de De Ruyters, Van Almonde va tornar la flota mediterrània a Holanda. El 5 d'abril de 1684 va ser nomenat vicealmirall per l'Almirall d'Amsterdam. Durant la Gloriosa Revolució va manar a la rereguarda de la ciutat de la flota d'invasió d'Orange.
Va assolir la seva més gran fama durant la Guerra de la Gran Aliança ("La Guerra de la Lliga d'Augsburg"), en què els Països Baixos i els seus aliats ("La Gran Aliança") es van enfrontar contra la França de Lluís XIV. El 28 de març de 1692, se li va fer tinent almirall. Van Almonde a De Prins va comandar un esquadró en la batalla a La Hougue (també coneguda com la batalla de Barfleur) el 29 de maig de 1692. Allí va ajudar a la victòria de l'almirall Edward Russell sobre els francesos, que estaven sota el comandament de Tourville, llançant-se. els seus llargs vaixells contra els vaixells francesos atrapats.
El 1702, durant la Guerra de Successió espanyola, Van Almonde estava al darrere d'un pla per capturar galions de tresors espanyols ben riquíssims arribats de les Índies Occidentals. El 23 d'octubre, va convèncer l'almirall anglès Sir George Rooke perquè ataques els vaixells del tresor malgrat la durada de l'any i el fet que els vaixells estaven protegits pels vaixells de la línia francesos. Les forces holandeses i angleses a la batalla de la badia de Vigo van destruir la flota enemiga al port de Vigo. Els anglesos van agafar quatre vaixells de la línia i sis galions, mentre que els holandesos van agafar sis vaixells de guerra i cinc galions carregats de tresors, però lamentablement es van descarregar just abans de l'atac. El 1706, va deixar el comandament de la flota holandesa dirigida cap a Portugal en sentir que seria subordinat a un vicealmirall anglès. El 20 de desembre de 1708 va ser traslladat al seu antic almirall del laberint a Rotterdam; com es veia com la més antiga admiració holandesa, la funció més honorable de la flota holandesa era ara la seva.
Van Almonde es va traslladar més tard a la seva finca Haaswyk a Oegstgeest, prop de Leyden, on va morir el 6 de gener de 1711. El seu monument es troba a l'Església Katherine de Briel, on va ser enterrat el 30 de desembre de 1712.

almorrefa

Una almorrefa és un enorme art de pesca utilitzat per a la pesca de tonyines de petita grandària i espècies similars.
Es tracta d'un art de cèrcol amb una xarxa rectangular de 500 a 1.000 m de longitud per 100 d'alçada. Pot estar una mica embeguda en els extrems. Està proveïda de flotadors i ploms que la mantenen vertical. Cada 3 m aproximadament pengen de la ralinga inferior uns bucles amb sengles anelles de 10 cm de diàmetre, per les quals passa la gruixuda sàgola que igual que en les arts de cèrcol per a la pesca de la sardina i seitons, cenyeix l'art per la seva part inferior.
La seva maniobra s'ha de fer prenent tota mena de precaucions tant pels espantadissos que són les tonyines com per la facilitat que tenen per submergir-se. Per això s'utilitza amb freqüència en zones on el fons no arriba als 100 m amb fet que assegura que l'art toqui el fons i sigui més difícil que els peixos atrapats puguin escapar.
A Espanya aquest art s'empra sobretot en el mediterrani però s'utilitza també en altres països de tradició pesquera.

almucantarat

L'esfera celeste amb el zenit i el almucantarat marcats en vermell, l'horitzó en verd, i el camí d'una estrella o el sol en blau
La paraula almicántara o almucantarat, de l'àrab clàssic almuqan?ar?t, és un substantiu masculí (almucantarat), encara que pot utilitzar-se també amb gènere femení (almicántara), que serveix en astronomia per a designar a cada un dels cercles paral·lels a l'horitzó que se suposen descrits en l'esfera celeste per determinar l'altura o la depressió dels astres. Dues estrelles que es troben en el mateix almucantarat tenen la mateixa altura (astronomia).

almucantarat

Cadascun dels cercles en l'esfera celeste, paral·lels a l'horitzó, que ajudaven a determinar l'altura o depressió dels astres per a navegació, rellotges i altres fines.

almucantarat del Sol

El almucantarat pla que conté al Sol s'utilitza en enginyeria ambiental per caracteritzar la dispersió dels aerosols. Per dur a terme les mesures s'utilitza aviat un espectroradiòmetre o bé un fotòmetre i es pren a banda i banda del sol i en diversos angles.
Hi ha diversos models per obtenir propietats dels aerosols de l'almucantarat del Sol. Els més rellevants han estat desenvolupats per Oleg Dubovik usat en la xarxa Aeronet de la NASA i per Teruyuki Nakajima (anomenat Skyrad Pack.

Aloe Dorion, Marie

Marie Aioe Dorion (c. 1786 - 5 de setembre de 1850) va ser l'única dona enviada a una expedició de l'empresa Pacific Fur Company al nord-oest de l'Oceà Pacífic el 1810. Es va casar amb un tal Dorion el 1806. Sembla que va ser filla d'una dona de la tribu Iowa i un home francocanadenc. També va rebre el nom de Walks Far Woman, i Marie Laguivoise, aquest últim es va registrar el 1841 a la Missió de Willamette i aparentment és una variació d'Aiaouez, que més tard es convertiria en el terme Iowa.
És probable que Marie i Sacajawea es coneguessin. Peter Stark assenyala les similituds entre les dues dones en el seu llibre Astoria: ambdues dones vivien originalment en el petit nucli de St. Louis, i eren dones intèrprets que treballaven en el negoci creixent de la venda de pells a Missouri.
El seu marit, Pierre Dorion Jr., va ser contractat per l'empresa de pell per unir-se a Wilson Price Hunt i altres per fer una expedició terrestre amb la Pacific Fur Company. Ella tenia dos nois joves, que probablement tenien dos i quatre anys. Va donar a llum a un altre nen a prop de North Powder, Oregon, que va morir diversos dies més tard. Després d'arribar a Fort Astoria, Marie i la seva família van caçar a la zona del Riu Snake. Mentre transportava correu al gener de 1814, Marie Dorion va conèixer per un caminant que el seu marit i un grup de caçadors estaven a punt de ser atacats per una banda de Bannocks. Després de viatjar sola durant tres dies amb els seus dos fills, va trobar l'escena de l'atac. Només el caçador LeClarc estava viu, i el va evacuar amb un cavall, i es va allunyar de la zona d'un cavall. Malgrat l'atenció mèdica de Dorion, va morir la mateixa nit.
Marie va enviar ràpidament els cavalls abandonats pels guerrers de Bannock a la petita oficina comercial de pells. Tot i això, en arribar a la oficina, va descobrir que alguns havien estat assassinats i se'ls havia tret la pell.[8] En intentar arribar a una altra estació segura de comerç de pell al nord-oest del Pacífic, un dels dos cavalls de Marie va caure a les Blue Mountains. Mentre esperava que arribés la primavera, va cuidar els seus dos infants durant 50 dies d'hivern. Marie va fer paranys per tenir ratolins i esquirols per la seva família. També va cuidar gallines i va recol·lectar fruits del bosc per evitar que la seva família passés gana. A finals de març va poder desplaçar-se cap a l'oest fins a arribar al poble de Walla walla exhausta i sense menjar. El líder del poble li va donar queviures per poder tornar a Fort Astoria.
Marie es va casar dues vegades més i va tenir tres fills més. El seu segon marit va ser Louis Venier. Amb el seu tercer marit, Jean Toupin, van anar a viure a prop de Saint Louis, a la French Prairie. Va ser aquí on va començar a ser coneguda com "Madame" o "Madame Iowa". Un dels dos fills grans, Jean Baptiste, es va unir a les files dels soldats d'Oregon per lluitar a la guerra de Cayuse.
Va morir el 5 de setembre de 1850 i va ser enterrada a l'església catòlica de Saint Louis. Quan l'església es va incendiar el 1880 i es va construir l'església actual, la ubicació de la tomba de Dorion va ser oblidada i segueix sent desconeguda fins als nostres dies. No va ser fins que els antics registres de l'església es van traduir del francès a l'anglès, molts anys després de la desaparició de l'església original, que es va saber que Dorion havia estat enterrada allà. No hi ha cap registre de per què va rebre aquest honor en lloc de ser enterrada al cementiri proper, però l'enterrament a l'església requereix un permís especial i podria ser que Dorion havia estat especialment devota.
Entre els espais que recorden a Dorion hi ha el Parc Memorial Madame Dorion als peus de les Blue Mountains, a prop de Milton-Freewater, Oregon, i la residència del complex Dorion a la Eastern Oregon University de La Grande. Hi ha una placa a prop de North Powder on s'indica que és l'indret on probablement va néixer. És també un dels 158 noms de persones importants per a la història d'Oregon que es figuren a les càmeres del Senat i del Capitoli de l'Estat d'Oregon. El seu nom figura al senat. A St. Louis, Oregon, un carrer porta el seu nom. El parc Madame Dorian Memorial, situat a prop de Wallula, porta el nom en honor seu.
L'escriptor d'Oregon Jane Kirkpatrick va escriure la trilogia de novel·la històrica Tender Ties basada en la vida de Dorion. Els títols individuals de la sèrie són A Name of Her Own, Every Fixed Star, i Hold Tight the Thread.
El 10 de maig de 2014, les Filles de la Revolució americana van mantenir un servei a l'església catòlica de Saint Louis en honor de Dorion.

Alogarisme de navegació

Els Algorismes de navegació són la quinta essència del programari executable en calculadores portàtils o en PDA com ajuda a l'art de la navegació, aquest article intenta descriure tant els algorismes com els programaris per a "PC-PDA" que implementen els diferents procediments de càlcul per a la navegació.
La potència de càlcul obtinguda pels llenguatges: basic, "C", java, etc.., de les calculadores portàtils o de les PDA, ha fet que es poguessin desenvolupar programes que permeten calcular la posició sense necessitat de taules, de fet tenen unes taules bàsiques amb els factors de correcció per a cada any i calculen els valors "al vol" en temps d'execució.
- Comparació entre els mètodes de càlcul manuals i l'ús de calculadores o similars.
Els mètodes tradicionals necessiten taules nàutiques (que cal posar al dia) voluminoses i cars, llapis i paper i temps de càlcul. I segueixen algorismes de treball.
Les calculadores (i similars) no necessiten llibres (tenen les taules i efemèrides integrades) i, amb uns algorismes propis, permeten el càlcul ràpid i sense errors dels problemes de navegació.
- Tipus d'algorismes.
Navegació general: Distància, demora, angle horitzontal, IALA, Rumbs, navegació loxodròmica, navegació ortodròmica, parts de meridià, meterologia nàutica, marees... a) Navegació Astronòmica: Reducció d'observacions, cercles i rectes d'altura, posició observada, RA, GHA, Dec.
b) Programari shareware PC-PDA: Almanac nàutic, navegació, declinació magnètica, correcció de l'altura, ...
Programes per a la navegació general[modifica] Programes sobre la carta nàutica, rumbs, navegació costanera i balises, publicacions nàutiques. La secció de navegació astronòmica inclou la resolució del triangle de posició, la utilitat d'una recta d'altura, el reconeixement d'astres i el determinant de la recta d'altura A més d'altres temes d'interès en nàutica: marees, cinemàtica naval, meteorologia i huracans, i oceanografia.
Tota mesura del rumb efectuada amb un compàs magnètic o brúixola ha de ser corregida a causa de la declinació magnètica o variació local.p>

Alonso-Allende, Juan Manuel

Juan Manuel Alonso-Allende Allende, (nascut el 8 de desembre de 1918 a Bilbao, País Basc i mort el 10 de març de 1984 a Madrid) va ser un regatista de vela, directiu esportiu i enginyer naval espanyol.
Va ser 9 vegades campió d'Espanya en diferents classes de vela al llarg de tres dècades i va participar en tres Jocs Olímpics. El major èxit de la seva carrera esportiva va ser el campionat del món de classe Snipe, que va aconseguir en Cascaes, Portugal, el 1957, juntament amb el seu tripulant Gabriel Laiseca. Van ser els primers espanyols a aconseguir-ho.
Era un esportista del Reial Sporting Club, llavors denominat Reial Club de Regates, club que posteriorment, en 1972, es va fusionar amb el Reial Club Marítim de l'Obri per donar lloc a l'actual Reial Club Marítim de l'Obri i Real Sporting Club.
Va guanyar el primer campionat d'Espanya de la classe snipe de tripulant amb el seu germà Josep Maria en 1942, a Vigo. Posteriorment va passar a competir en la classe Star, en la qual es va proclamar campió d'Espanya en 1943, 1945, 1947, 1966, 1967 i 1968. El 1954 va tornar a navegar també en la seva classe d'origen, la classe Snipe, tornant a proclamar-se campió d'Espanya, aquesta vegada com a patró, en els anys 1956 i 1957. És llavors quan assoleix el seu major èxit esportiu, en proclamar-juntament amb Gabriel Laiseca, campió del món el 1957, en Cascaes, Portugal.

Alonso de Salazar, Toribio

Toribio Alonso de Salazar (Encartaciones, Biscaia, segle XV - algun indret del Pacífic, 5 de setembre de 1526) va ser un navegant i explorador espanyol que va participar en l'expedició de García Jofre de Loaisa, la qual comandà durant poc menys d'un mes en morir prematurament per culpa de l'escorbut. Fou el primer europeu a descobrir les illes Marshall.
Nascut a Biscaia, Alfonso de Salazar es va sentir atret des de ben jove pel mar i els viatges d'exploració. El 1525 es va enrolar en l'expedició de García Jofre de Loaisa que havia d'arribar a les illes de les espècies a través de l'estret de Magallanes, sent nomenat tresorer a la nau San Lesmes, comandada per Francisco de Hoces. L'expedició va salpar de la Corunya el 24 de juliol de 1525, amb una flota de sis vaixells.
L'expedició va ser una successió de desastres, calamitats i desercions. Durant el viatge van morir, entre d'altres, el capità Loaisa i Elcano. Tres de les naus no van arribar a creuar l'estret de Magallanes i només una, la nau capitana, la Santa María de la Victoria va arribar a les Moluques, on la tripulació es va haver d'enfrontar als portuguesos durant gairebé un any. Finalment sols 24 homes d'aquesta nau van tornar a Espanya; més de 450 homes s'havien quedat pel camí.
En abordar l'estret de Magallanes la San Lesmes es va veure immersa en un dur temporal que la va dur a viatjar fins als 55º de latitud sud, sent els primers a descobrir el pas del cap d'Hornos, l'extrem meridional del continent. D'aquesta manera s'anticipaven 55 anys al pirata Francis Drake, i és per això que a Espanya i part d'Hispanoamericà s'anomena mar de Hoces el que posteriorment ha estat conegut com a passatge de Drake. Van retornar a l'estret de Magallanes, i van aconseguir superar-lo el 26 de maig de 1526, després de 48 dies de travessia pel mateix.
Durant la travessia pel Pacífic les naus es van separar per un nou temporal i de la San Lesmes mai més se'n va saber res, tot i que Alonso Salazar ja no hi viatjava a bord, sinó que ho feia a la nau capitana. En morir Loaisa, el 30 de juliol, es va fer càrrec del comandament "Juan Sebastián Elcano", que va morir 5 dies després. Alonso de Salazar, també afectat per l'escorbut, va morir un mes després, però en el seu curt lideratge fou el primer europeu a descobrir, pels occidentals, les illes Marshall el 21 d'agost de 1526, tot i que no es té constància que hi atraquessin. També es creu que va albirar l'atol Bokak.
Després de deixar l'illa de Guam la seva salut es va deteriorar ràpidament, morint el 5 setembre de 1526.

Alonso Pinzón, Martín

Martín Alonso Pinzón (Palos de la Frontera (Huelva) 1441 - 31 de març de 1493) fou un navegant i explorador espanyol, codescobridor d'Amèrica.
Va navegar junt amb Cristobla Colón en el seu primer viatge al Nou Món, el 1492, com a capità de La Pinta. Fou el major dels germans Pinzón.
Martín Alonso va néixer al si d'una família benestant de mariners. Era el germà gran de Vicente Yáñez Pinzón, i arrendatari de les caravel·les "La Niña" i "La Pinta"; el seu germà Francisco Martín Pinzón va anar de contramestre a "La Pinta".
Martín Alonso va navegar des de petit a les caravel·les de Palos com a grumet. Vivia a l'antic Camí Ral de La Rábida i va contreure matrimoni amb una veïna de la localitat anomenada María Álvarez. Van tenir cinc fills. Dos fills: Arias Pérez i Juan Pinzón, el qual participaria en diverses expedicions per terres americanes, i tres filles: Mayor, Catalina i Leonor, la petita, que sofria freqüents atacs del que ells anomenaven gota coral, malaltia actualment coneguda com a epilèpsia.
La seva enorme experiència nàutica i audàcia li van proporcionar bons rendiments en els seus viatges de cabotatge, gràcies als quals va arribar a tenir una folgada situació econòmica. Va tenir embarcacions pròpies en les quals s'escarrassaven per enrolar-se els mariners de tota la comarca. La seva fama i el seu prestigi creixien gràcies a l'èxit de les seves expedicions comercials i al valor que va demostrar en les armades de guerra durant el conflicte entre Castella i Portugal.
Quan l'23 de maig de 1492 es va llegir als veïns de Palos la Reial Provisió, per la qual se'ls ordenava lliurar dues caravel·les a Colón i partir amb ell en el viatge que havia de dur a terme per manament dels monarques, la vila va acatar la decisió reial però no la va complir. Els homes de Palos no estaven disposats a embarcar-se en una aventura de tanta envergadura amb un desconegut sense prestigi. Independentment de la major o menor credibilitat de les idees de Colón, doncs, mai no el secundarien tret que l'acompanyés algun navegant respectat a la vila. L'aventura, arriscada i, sobretot, de guany incert, no presentava grans atractius. L'oposició i la indiferència pel projecte colombí devien ser, doncs, generalitzades entre els vilatans, malgrat el manament reial.
Aquesta era la situació quan Martín Alonso Pinzón va tornar de Roma d'un dels seus habituals viatges comercials. Amb fama d'home acabalat i destre en l'art de navegar, qualitats que li havien atorgat gran prestigi a la comarca, Martín Alonso tenia els atributs de què mancava Colón; era, per tant, el complement ideal del futur almirall a l'hora de realitzar l'expedició. Van ser els franciscans de La Rábida els que van posar en contacte Cristobal Colón amb el mariner de Palos. També Pero Vázquez de la Frontera, vell mariner de la vila molt respectat per la seva experiència, i amic de Martín Alonso Pinzón, va influir de manera important perquè aquest es decidís a donar suport a l'empresa.
Acabats els preparatius, l'3 d'agost la "Santa María", "La Pinta" i "La Niña" van partir del port de Palos. Colón al seu Diari només té paraules d'elogi per a Martín Alonso, que es mostra molt eficaç en la resolució dels problemes que van sorgint.

alòs

Nansa coberta de fullam i sense esquer, on els peixos entren per mor de l'ombra.
Es cala en net.

alossal

Lloc on es crien aloses, és a dir, sabogues.

alota

Terme que, en l'Edat Mitjana, definia a l'edifici dels ports que tenia les funcions de duana i on es produïen les transaccions portuarias. La alota era una gran nau que es dividia en diverses parts: la taverna, el magatzem i fonda, entre otrasaltres.

allotjaments

Els allotjaments venen definits pel seu volum que depèn, d'una banda, del nombre de tripulants que ho estableixen els reglaments nacionals basats en la mida del vaixell, la potència propulsora i els nivells d'automatització, i per una altra part estàndard o grau de confort aplicable, que se sol mesurar pels metres quadrats per tripulant i el tipus de lavabos, individuals, o dobles, etc. Els mínims estan fixats pels reglaments nacionals i internacionals.
Els allotjaments es troben situats normalment o obligatòriament sobre de la coberta de francbord i en la majoria dels vaixells mercants sobre de la cambra de màquines.
Els locals comuns com ara, menjadors, salons i oficis de situen en cobertes entremitjos; per sobre es disposen les cabines d'oficials, més avall els de màquines i més amunt els de pont; per sota o al mateix nivell que els locals comuns estan, en ordre descendent, les cabines de mestrança, els del personal de fonda, els de la tripulació de coberta i els de la de màquines.
La cuina, el rebost seca i el rebost refrigerat s'han de disposar tenint present que és necessari el trasllat de pesos i volums importants entre elles, i que la càrrega dels dos rebost ha de ser el més còmode possible. El rebost refrigerada es divideix en diverses càmeres amb diferents temperatures per a la conservació dels diferents tipus d'aliments. També ha de procurar evitar-ne que el rebost refrigerat sota superfícies a la intempèrie, el que obligaria a augmentar l'aïllament i les capacitats de refredament.
Els locals de navegació, pont de govern o derrota es situen a la part de proa de la coberta més alta de la superestructura, en aquests locals es disposen tots els panells centrals de detecció i d'alarmes contra incendis i de seguretat. La telegrafia sol estar també en aquesta coberta. A banda i banda del pont de govern es disposen dos alerons que arriben fins a la mànega màxima del vaixell i permeten al pràctic, o l'oficial encarregat de les maniobres, circular d'una banda a una altra del vaixell, per la qual cosa no ha d'existir cap obstacle en el camí, per exemple les portes han de ser corredisses o emfrontissades a proa.
En vaixells dedicats a navegacions llargues i estades curtes a port és freqüent disposar de sales d'esbarjo, gimnasos, saunes, etc.

Alpha Centauri

L'Alfa del Centaure, és l'estrella més brillant de la constel·lació del Centaure i la quarta de tot el cel nocturn. Per a la majoria d'observadors de l'hemisferi nord, es troba massa al sud per a poder veure-la, però és una de les estrelles més destacades per als observadors de l'hemisferi sud, ja que marca una de les direccions de la Creu del Sud.
És el sistema estel·lar més proper al nostre sistema solar, a una distància de només d'entre 4,2 i 4,4 anys llum, i en realitat es tracta d'un sistema triple, format per Alfa Centauri A, Alfa Centauri B i Proxima Centauri. El seu nom propi és Rigil Kentaurus, derivat de l'àrab Al Rijl al Kentaurus, que significa "el peu del centaure", però és més habitual anomenar-la amb la seva designació de Bayer.
Alfa Centauri és un sistema triple. Consisteix en dues estrelles principals, Alfa Centauri A i Alfa Centauri B (que formen un sistema binari) situades a una distància de 4,36 anys llum, i una nana roja anomenada Proxima Centauri situada a 4,22 anys llum.
Alfa Centauri A és semblant al Sol, amb el mateix tipus espectral (G2 V), però una mica més brillant i més gran. Alfa Centauri B és més feble i de tipus espectral K1 V. Ambdues s'orbiten mútuament en una el·lipse d'excentricitat e = 0,52. Proxima Centauri, per la seva banda, és una nana roja situada a unes 13.000 UA d'Alfa Centauri i possiblement està en òrbita al voltant del sistema doble principal amb un període d'uns 500.000 anys. Alfa Centauri B té un planeta a uns 6 milions de quilòmetres, amb una temperatura superficial de 1.227° C, i una massa de 1,13±0,09 vegades la massa de la Terra.
Vistes des de la Terra, Proxima està separada uns 2° del sistema principal, en què A i B es veuen separades només per un angle de 40".

Alphard

Alfard o Alphard, és l'estrella més important de la constel·lació d'Hidra amb magnitud aparent +1,99. El seu nom prové de l'àrab "la solitària", descrivint apropiadament la seva posició en una regió bastant buida al sud-oest de Regulus. Un altre nom que rep l'estrella, aquest provinent del llatí, és Cor Hydrae, per la seva ubicació on estaria el cor del monstre.
Alfard és una estrella gegant taronja de tipus espectral K3 de 4.000 K de temperatura, no gaire diferent a Arturo o Aldebaran. Més lluminosa que ambdues amb una lluminositat visual 400 vegades major que la del Sol és considerada una gegant lluminosa. No obstant això, la major distància que ens separa d'ella, 177 anys llum, fa que en el cel aparegui menys brillant que aquestes. El seu radi és 40 vegades major que el radi solar.
Alfard és considerada una estrella de bari "lleu", es pensa que aquestes estrelles són binàries on l'excés de bari prové del component secundari que en el passat va contaminar a la que avui és l'estrella visible. L'estrella contaminant, que va evolucionar abans, avui és una nana blanca difícil de detectar.

Alphecca

Alphecca és el nom de l'estrella més brillant de la constel·lació de Corona Boreal, amb magnitud aparent +2,23.
Alphecca és un estel binari la component principal és un estel blanc de la seqüència principal de tipus espectral A0V. Semblant a Vega, té una temperatura superficial de 10.000 K i és 67 vegades més lluminosa que el Sol. La seva massa és 2,7 vegades més gran que la massa solar i la seva ràdio és 2,7 vegades més gran que el de la nostra estrella; la seva velocitat de rotació, 133 km/s, suposa que completa un gir sobre si mateixa cada 10 dies. L'estrella acompanyant, Alphecca B, és una nana groga de tipus G5V. No gaire diferent del Sol -i molt semblant a 61 Virginis, per exemple-, té una massa equivalent al 92% de la massa solar.
El sistema constitueix una binària eclipsant; la nana groga eclipsa la seva brillant companya cada 17,3599 dies, resultant una petita disminució en la magnitud aparent del sistema de +2,21 a +2,32.4 La separació mitjana entre les dues estrelles és de 0,20 UA i la rotació d'ambdues no està sincronitzada.
L'estrella blanca està envoltada per un disc de acreixement, com la abans citada Vega, el que planteja la possible existència d'un sistema protoplanetari. Per la seva banda, Alphecca B és una important font de rajos X, el que implica una elevada activitat magnètica.
També cal assenyalar que Alphecca forma part de l'anomenada corrent de l'Associació estel·lar de l'Óssa Major, conjunt d'estrelles amb un probable origen comú que es mouen conjuntament a través de l'espai.

Alpheratz

Alpheratzo Alpha Andromedae, és l'estrella més brillant de la constel·lació d'Andròmeda, que es pot trobar al nord-est de Pegàs. És coneguda amb els noms tradicionals de Alpheraz i Sirrah. A causa del seu esclat Alpheratz és l'estrella ? d'Andròmeda, però a causa de la seva posició és un dels vèrtexs de l'asterisme conegut amb nom del Gran Quadrat de Pegàs. Aquesta estrella és designada també com delta Pegasi, encara que aquest nom és molt poc usat. Es troba a 96 anys-llum de la Terra. Amb una magnitud de 2,2, Alpheratz és una binària blava/blanca amb dues estrelles amb una òrbita molt tancada, per la qual cosa només es poden distingir els dos components per una anàlisi espectroscòpica molt acurada.
La més gran de les dues estrelles de Alpheraz és la més brillant coneguda d'un grup estrany d'estrelles anomenades estrelles de mercuri/maganès. Mostra una abundància anormalment elevada de mercuri, gal·li, manganès i europi en la seva atmosfera, i una concentració inusualment baixa dels altres elements. Es creu que aquestes anomalies són el resultat de la separació d'elements a causa del fet de l'estirada interior de la gravitació de l'estrella, i la pressió de la radiació, que actuen de manera diferent sobre els elements. Està classificada com una variable del tipus Alfa2 i el seu esclat varia des de la magnitud +2,02 al +2,06, amb un període de 23,19 hores.
Els noms Alpheratz i Sirrah sembla que deriven d'un nom original àrab que significa "la esquena del cavall', i Sirrah "el llombrígol del cavall'.

ALPRO

Acrònim d'Aliança per al Progrés, amb seu a Washington (EUA).

alqueire

- Mesura de capacitat portuguesa per a àrids:
a) Brasiler: 36,27 litres.
b) Portuguès: Del Consell de Lisboa, 16,80 litres.

alquens

Hidrocarburs insaturats (u o més enllaços dobles) d'estructura lineal o ramificada d'àtoms de carboni, que també es denominen olefines.
La seva fórmula general, quan solament contenen un únic doble enllaç, és CRnRHR2nR.
Els quals contenen de dues a quatre àtoms de carboni són gasos a temperatura ambient, mentre que els quals tenen cinc o més àtoms de carboni són líquids.
No es troben en els crus de petroli però es formen en grans quantitats durant el cracking (trencament de molècules grans) de crus de petroli.
Són comuns en productes refinats tals com les gasolines.
Són més tòxics que els alcans però menys que els hidrocarburs aromàtics.

Alrischa

Alrisha o Alrischa, és un estel binari situada a la constel·lació de Peixos. El seu nom prové de l'àrab significa "la corda del pou"'. Es troba a 139 anys llum de la Terra.
Les components del sistema són dues estrelles blanques de la seqüència principal actualment separades 1,8 segons d'arc. L'estrella principal, Alrisha A, té magnitud aparent +4,33 i és de tipus espectral A0; la seva companya, Alrisha B, de magnitud +5,23, pertany a la classe espectral A3. La primera té una temperatura de 9500 K i és 31 vegades més lluminosa que el Sol. La segona és 900 K més freda que la seva companya i és 12 vegades més lluminosa que el Sol. Les seves masses respectives són 2,3 i 1,8 vegades més grans que la massa solar. Cap de les dues estrelles gira de pressa i com a resultat d'això són estrelles químicament peculiars. Alrisha A és un estel Ap amb un camp magnètic unes 1000 vegades més gran que el camp magnètic terrestre; Alrisha B, per la seva banda, és un estel amb línies metàl·liques o estel.
El període orbital del sistema és superior als 700 anys. La distància mitjana entre les dues estrelles és de 120 UA, però l'excentricitat de l'òrbita fa que la separació entre elles variï entre 50 i 190 UA; el màxim acostament es produirà al voltant de l'any 2060. Al seu torn, una o les dues estrelles poden ser binàries espectroscòpiques.

als rems

Per l'acció dels rems.

als seves ordres

Resposta normalitzada en la marina de guerra i que dóna el subordinat a un superior al rebre una ordre d'aquest i com afirmació d'haver-la entès i que va a executar-la.

Alsar Ramírez, Vital

Vital Alsar Ramírez va néixer el 7 d'agost de 1933 a Santander, Cantabrià (Espanya).
Tota la seva vida ha estat vinculada a la naturalesa i als al mar. Es va fer professor mercantil, tot i que mai va arribar a exercir com a tal. Actualment resideix a Acapulco, Mèxic.
Durant el servei militar al Marroc, va llegir un llibre sobre la Kon-Tiki: l'expedició que Thor Heyerdahl va realitzar sobre una bassa al llarg de el Pacífic una navegació a vela de 3,770 milles nàutiques (6,982 km) i va ser aquesta lectura la que va provocar la seva interès per imitar la proesa anys després a Montreal.
Complerts i als vint anys va sortir d'Espanya buscant feina. Va arribar a França on va romandre durant més de tres anys, treballant en diversos oficis, i des d'allà va passar a Stuttgart i Hamburg residint i treballant allà també durant diversos anys. A Alemanya va començar a madurar la vella idea de creuar el Pacífic en bassa, que ja venia alimentant des d'anys enrere. A Canadà va conèixer a Marc Modena, qui seria el seu company de viatge.

Alsedo

El Alsedo era un destructor de la Classe Alsedo que va pertànyer a l'Armada espanyola, i que durant la Guerra Civil espanyola va lluitar amb el bàndol republicà.
- Història. Al gener de 1925, al costat de el creuer lleuger Reina Victòria Eugènia, va acudir a Lisboa als actes de la commemoració de l'IV Centenari de Vasco de gamma.
Va participar en el desembarcament d'Alhucemas (setembre de 1925) al costat del Velasco, i va donar suport logístic al Plus Ultra en la seva travessia des d'Espanya a l'Argentina (gener-febrer de 1926). Al febrer de 1927 va quedar integrat en la Divisió de contratorpediners i a el mateix temps a l'Escola de Guerra Naval. Amb l'arribada de la II República queda destinat a la Divisió de Submarins.
A l'esclatar la guerra civil al juliol de 1936 es troba a Cartagena, manat pel capità de corbeta Emilio Cano-Manuel Avereda. El 18 de juliol va ser enviat a la Mar d'Alborán, i dies més tard, després de passar per Almeria, va arribar a Màlaga, on el seu cap i la major part de l'oficialitat va ser capturada per ser favorable a la revolta. El comandament del vaixell ho va prendre dies després el alferes de navili Alberto Caso Montaner. Durant la resta del mes i primers dies d'agost va realitzar missions d'escorta i patrulla per l'Estret. El 9 d'agost va arribar a Tànger amb una greu avaria soferta per sabotatge del seu cap; el destructor Lepanto ho va remolcar a Màlaga i va romandre llarg temps en reparació. La resta de la guerra ho va passar a la base de Cartagena, per la qual cosa va romandre poc temps actiu a causa de la gran quantitat d'avaries que patia. Els caps d'aquest vaixell van ser també el alferes de navili Federico Vidal (agost de 1936) i el tinent de navili Enrique Monera (al juny de 1937).
Portava pintada la lletra A en les amures de proa abans de la guerra.
Capturat pels nacionals a Cartagena a l'acabar la guerra, va passar a la Marina de l'Espanya de Franco, va ser traslladat al Ferrol per la seva remodelació. Es va millorar la seva artilleria antiaèria, i va tornar a el servei al desembre de 1943. En 1957 va ser donat de baixa.

Alsciaukat

Alsciaukat, el seu nom, provinent de l'àrab significa "l'espina".
Situada a 389 anys llum del Sistema Solar, Alsciaukat és una geganta taronja de tipus espectral K4.5III. Les seves característiques són similars a les de Lyncis, si bé la diferent distància que ens separa de les dues posa de manifest que no estan relacionades entre si. És 700 vegades més lluminosa que el Sol, tinguda en compte la radiació que emet en l'infraroig, ja que és una estrella freda de 3.930 K de temperatura. Temperatura i lluminositat permeten calcular la seva ràdio, 59 vegades més gran que el radi solar, mentre que el radi calculat a partir de la mesura del seu diàmetre angular és significativament més gran, de 75 ràdios solares.
Alsciaukat té una massa aproximadament el doble que la del Sol. Amb una edat estimada de 1.400 milions d'anys, fa uns 300 milions d'anys va finalitzar en el seu interior la fusió nuclear d'hidrogen. És un estel variable semiregular que rep el nom de variable BN Lyncis i que mostra una petita variació en la seva lluentor de 0,05 magnituds. Aquesta variabilitat suggereix que Alsciaukat és una geganta augmentant en lluentor per segona vegada amb un nucli inert de carboni que aviat es transformarà en una variable Mira.

Alsedo y Bustamante, Francisco

Francisco Alsedo y Bustamante (n. Santander 3 de setembre 1758 - davant de la costa de Cadis 21 d'octubre 1805) va ser un militar i marí espanyol d'origen càntabre, que va participar en la Batalla de Trafalgar al comandament del navili "Montañés", on va trobar la mort.
Nascut a Santander el 3 de setembre de 1758, als 15 anys senti plaça de guardamarina (27 d'abril de 1774) participant en 1775, a bord del xabec "Daina", en l'expedició contra Alger. En 1781 pren part a la batalla de Pensacola (Florida), i novament en guerra contra la corona britànica, és ferit en l'atac a Gibraltar del 15 de setembre de 1782, tot i que no es retira del combat fins al matí següent. El 21 de desembre del mateix any és ascendit al grau de tinent de navili.
En 1786 és nomenat alferes de la Reial Companyia de Guàrdies Marines de Cadis i encarregat de la companyia de guardiamarines de Ferrol, que s'embarquen en l'esquadra de Juan de Lángara. La seva carrera militar prossegueix amb els seus nomenaments successius de capità de fragata (14 de juny de 1791) i tinent de la companyia de guardiamarines de Ferrol (juny de 1792).
A l'any següent, s'embarca en el navili "San Eugenio" i es dirigeix a Amèrica septentrional per protegir el comerç espanyol i fustigar les forces franceses de l'illa de Santo Domingo. L'esquadra, formada per onze navilis, set fragates i nou bergantines, estava basada en Port Cabell i participa activament en la presa del fort del Dofí a Santo Domingo (1793).
El 27 d'octubre de 1796 la seva carrera militar culmina amb l'ascens a capità de navili a les colònies americanes, des d'on torna a Espanya en 1801 al comandament del navili Àsia, que va ser desarborat en un temporal en aquest viatge.
En 1805 pren el comandament del navili "Montañés", construït a costa dels càntabres, que l'havien ofert al rei. Durant la batalla, el "Montañés" forma part de l'esquadra d'observació de Gravina, que suporta el major ímpetu de l'enemic. En lluita contra un navili anglès de tres ponts, una bala de canó provoca la seva mort a l'edat de 47 anys, sent les seves últimes paraules: "He dit que orcen, que jo vull acostar-més a aquest navili de tres ponts, batirme a boca de canó i abordar-".

Alshain

Alshain, és una estrella de la constel·lació de l'Àguila. El seu nom, Alshain, deriva del terme àrab que significa "el falcó pelegrí".
Malgrat que en la nomenclatura de Bayer rep el nom Alshain no és pas la segona estrella més brillant de la constel·lació, sinó la vuitena, amb una magnitud aparent de 3,71; Bayer li assignà la beta per la seva alineació amb Altair i Tarazed. Té una companya de magnitud 12, Alshain B, a una distància aparent de 13 segons d'arc.

Alsina i Sensat, Joan

Joan Alsina Sensat, àlies Cresta (el Masnou, Maresme, 1836 - Barcelona, març de 1918) fou un mariner i polític català.
Va ser alcalde del Masnou de 1873 a 1877, tinent d'alcalde de 1872 a 1873 i regidor de 1877 a 1879 i el 1884. De tendències conservadores, sempre s'hi presentà pel Partit Liberal Conservador. El desembre de 1879 fou elegit diputat provincial i renuncià del càrrec de regidor. En aquesta elecció va guanyar enfront del farmacèutic Pere Genové i Colomer, proposat pel Partit Liberal Fusionista. L'any 1884 tornà a ser elegit regidor però el mateix any hi renuncià en ser elegit de nou diputat provincial. L'any 1876, durant la seva alcaldia, el rei Alfons XII va concedir al Masnou el títol de vila.
Durant la seva alcalde hagué d'afrontar la Tercera Guerra Carlina. El 7 de juny de 1874 fou segrestat per un grup de 50 carlins per tenir-lo com a ostatge i obligar a pagar la contribució imposada al poble. Aquell mateix dia foren perseguits per les autoritats i hi hagué enfrontaments. A la nit pogué ser rescatat.
El 1918 es posà el seu nom a un carrer del Masnou anomenat carrer Oriental (o plaça Oriental) per haver estat l'impulsor de la reforma per enllaçar aquest carrer amb carrer de Pere Grau. L'estiu de 1932 se li feu un homenatge i es col·locà la placa amb el seu nom al carrer, que encara no s'havia col·locat.[5] El carrer va esdevenir una plaça (plaça d'Alsina Sensat), i hi ha un passatge associat amb el mateix nom (passatge d'Alsina Sensat).

Alsina Torrent, Juan

Juan Alsina Torrent (Gijón, 24 de novembre de 1942 - Madrid, 4 de setembre del 2011) va ser un enginyer naval i polític espanyol.
Va estudiar en el Col·legi de la Immaculada (Gijón) amb la promoció de 1959, i posteriorment enginyeria naval a Madrid.
Tot just llicenciat es va incorporar a les drassanes de Juliana Constructora Gijonesa, on va estar dos anys. Seguidament va treballar en el dic de Dur Felguera, fins 1977. Després va ocupar el càrrec de director gerent en Drassanes Nuvasa, Tenerife, i el de president-director general a tècnica naval Canària (Tenacan), també a Tenerife. Va tornar a Gijón el 1992, a l'ésser nomenat director general de la branca siderúrgica de Duro Felguera.
El 1995 es va incorporar a Consell de Govern de Principat d'Astúries presidit per Sergio Marquès com a conseller d'Economia i Indústria, càrrec en el qual va cessar el 17 de juliol de 1996.
Va presidir l'Institut de Foment Regional i el Real Lloc de Covadonga.
En 1996 va passar a ocupar la presidència de l'Empresa Nacional Bazán, i tres anys més tard la de Electra de Viesgo. Des de llavors va exercir diferents càrrecs com a president de Calderinox, vicepresident de Winsea Marina Shipping, President de Nexus Corporate, etc.

Alsterdampfer

Alsterdàmpfer és el nom dels vaixells de transport de persones a l'Alster i els seus principals afluents a Hamburg a Alemanya. Fins al 1984 s'utilitzaven en línies regulars de la xarxa de transport públic d'Hamburg, coordenada per el Hamburger Verkehrsverbund (HVV). En l'actualitat continuen el servei per a excursions turístiques i per a celebrar festes i altres esdeveniments socials.
- Alsterdàmpfer significa vaixell de vapor del Alster. Des dels anys 1930 van ser reemplaçats per vaixells amb motor de combustió però el nom obsolet va quedar. Recentment es van afegir vaixells amb motor d'hidrogen i solar. El plural en alemany és Alsterdämpfer.
- Inicis. El primer alsterdàmpfer va començar el servei el 15 de juny de 1857 i a l'inici del segle XX ja hi havia trenta vaixells. El 1911 van transportar onze milions de passatgers. Per la competició amb les tramvies i el metro, ambdós més ràpids, la seva popularitat va pansir. El 1930 només transportaven uns quatre milions de persones per any amb tres línies regulars que començaven totes al Jungfernstieg: la línia groga cap a Winterhude, la blava cap al carrer Mühlenkamp i la vermella cap a al barri de Eilbek pel Wandse. Uns quants dels vaixells construïts entre 1935 i 1939, després de diverses modernitzacions, continuen el servei fins avui. Als anys 1920-30, l'estiu també hi havia extensions cap al llac del Stadtpark (parc municipal) i cap a Ohlsdorf. De 1939 a 1946, el servei regular va interrompre's per la penúria de combustible deguda a la Segona Guerra Mundial. Amb els quatre alsterdàmpfers que van sobreviure als bombardejos, el 1946 el servei regular va tornar. Els vaixells que durant el Tercer Reich havien obtingut noms de nazis prominents van ser rebatetjats amb noms més neutrals de rius, una tradició que queda fins avui, per exemple Grevenau, Mühlenau i Collau.
- El postguerra. Des del 1952 la flota va enriquir-se de vaixells nous: el Goldbek ei l'Eilbek i el 1956 el Rodenbek, que van ser els darreres construïts a Alemanya. Els següents van fabricar-se als Països Baixos, segons el model de les embarcacions d'excursió dels canals d'Amsterdam, una solució menys onerosa. Després de la creació del HVV el 1965 l'horari i les tarifes van integrar-se en la xarxa metropolitana de transport públic. Grans obres al moll d'embarcació principal del Jungfernstieg, per la construcció de la cruïlla subterrània del metro van influir negativament al nombre de passatgers dels transbordadors. Dels quasi dos milions el 1962 en quedaven només 1,5 milió a la fi de la dècada. El 1978 hi havia disset embarcacions per al transport d'1,4 milió de passatgers amb una velocitat comercial de 10,4 km/h.
- Fi de les línies regulars i avenç del trànsit turístic. El 1956 s'instauren els primeres xàrters turístics. Nous vaixells van concebre'ls de manera a respondre a la demanda diferent de la del mer transport utilitari. La societat Hamburger Hochbahn creà una filial dedicada al transport excursionista, el Alster-Touristik GmbH (ATG). Les pèrdues del transport fluvial regular ans al contrari van continuar creixent i el 7 de febrer de 1984 el govern d'Hamburg decidí sortir els Alsterdàmpfers de la xarxa de transport públic regular.
La flota existent a poc a poc va ser transformada per a respondre a les noves necessitats. El Goldbek esdevingué un vaixell-saló amb taules fixes amb una capacitat fins a 32 convidats en lloc dels 197 passatgers d'antany. Vaixells moderns, com l'Alstersonne (sol de l'Alster), amb propulsió fotovoltaica i l'Alsterwasser (aigua de l'Alster, també una al·lusió a un còctel de cervesa molt popular al nord d'Alemanya) amb piles de combustible a l'hidrogen, van completar la flota. Un veritable vaixell de vapor, el Sankt Georg de 1876, històricament restaurat per l'associació Verein Alsterdampfschiffahrt, tornà com a museu viu al seu biòtop d'origen.
D'abril a octubre, una línia circular permet als turistes durant un dia de visitar la ciutat segons la fórmula hop on, hop off i visitar uns dels monuments principals de la ciutat. Els caps de setmana una línia històrica amb el vaixell museu Aue connecta el Jungfernstieg amb el museu del Treball a Barmbek. S'organitzen també creuers més llunys, entre altres cap als Vier- i Marschlande, al port històric del Speicherstadt o projectes fets a mida. El 2013, al marc del projecte "salt enllà de l'Elba" o Sprung über die Elbe es va construir una nova resclosa al Canal Ernst August i es van pregonar el canal de desguàs del Rathauswettern per permetre excursions fins a la casa de la vila de Wilhelmsburg.

alt

Que és d'una alçària considerable, superior a l'ordinària.

alt

S'aplica a riu o rierol molt crescut i a la mar esvalotat.

alt

Aixecat, elevat amb relació a la terra o a una altra cosa.

alt

Més elevat o a major altura que una altra cosa.

alt

Part alta d'algunes coses.

alt

Costat d'un vaixell alt.

alt

Nom genèric per designar una nau gran.

alt bord

Costat d'un vaixell alt.

alt bord

Se'n diu del vaixell alt de bord, quan és gran i que té les bordes altes.
Antigament se sobreentenia, navili de línia.

alt el foc

Veu de comandament perquè no es disparin més peces.

alt nivell

Part d'un circuit que aquesta relativament alt de potència de sortida i consum en comparació amb el terminal de senyal feble d'un circuit.
Una etapa d'amplificació de potència (pa) d'un transmissor és l'amplificador d'alt nivell, com podria ser també l'etapa excitadora.

alt risc de tempestes severes

Quant està previst que condicions severes afectaran més del 10 per cent de la zona.

alta

Forma abreujada de referir-se als Centres d'alta pressió atmosfèrica o anticicló.
Té forma d'una enorme circumferència o el·lipse, i el seu valor central màxim de pressió sol estar entre 1.015 i 1.035 mil·libars.

alta

Àrea d'alta pressió que sol exhibir flux anticiclònic i vents de flux sortint.

alta àrtica

Feble zona d'alta pressió situada per sobre del Àrtic, que apareix al final de la primavera, a l'estiu i al començament de la tardor.
Es desenvolupa en associació amb valors negatius persistents de la radiació neta i que es desplaça cap al sud-est en direcció de l'interior dels continents.
Sinònim: Alta polar o anticicló àrtic.

alta atmosfera

Terme sense definició precisa; utilitzat principalment en meteorologia sinòptica per a indicar la regió compresa entre la base de l'atmosfera lliure i el límit superior dels sondejos ordinaris amb globus (estratosfera baixa).

alta de Bermudes

Forta àrea d'alta pressió sobre l'Oceà Atlàntic que s'estén sobre la illa Bermudes.
Terme similar a Anticicló de l'Atlàntic Nord.

alta de bloqueig

Centre d'alta pressió (anticicló) en latituds mitges o altes, que roman quasi estacionari o que es mou lentament en la direcció del flux predominant, bloquejant el moviment dels ciclons migratoris, i produint una bifurcació del flux al voltant d'ell.

alta de Les Açores

És el semi permanent subtropical sistema d'alta pressió sobre el nord-est de l'oceà Atlàntic prop de les illes Açores.
El sistema s'estén des de l'oest cap a l'est des del Nord Amèrica fins a Àfrica amb el centre en els 30º N 35º W en el hivern de fi en l'estiu es localitza generalment en els 35º N - 40º W, cobrint la part Sud de l'oceà Atlàntic.
En el hivern, el vent de component est nord-est assoleix projectar-ne cap al Mar Carib des de la part sud de l'acciona Atlàntic amb una velocitat de 09/12 kt.
En l'estiu, quan el centre del sistema es mou cap al nord, predominen els est sud-est de 07/10 kt.
Aquesta circulació persisteix per de baix dels 12.000 peus fins a superfície.
En el tall vertical de l'atmosfera, durant de l'estiu de l'hemisferi nord, la profunditat del vent de component del nord-est augmenta amb la disminució de latitud.
Per exemple, sobre la part central del mar Carib s'observa al nord-est fins als 20.000 peus, mentre que sobre l'Orinoco, els mateixos s'estenen fins als 40.000 peus.
La part sud del sistema d'alta pressió de les Açores convergeix amb el sistema d'alta pressió de l'Atlàntic Sud, el corrent del qual s'estén sobre l'Atlàntic equatorial i convergeix amb el Tàlveg Monsònica.
En els 500 hPa s'observa el sistema d'alta pressió que esta inclinada cap al sud-oest comparat amb la posició en superfície, i que durant el hivern en l'hemisferi nord aquest sistema cobreixi el mar Carib.
En l'estiu, aquest es mou cap al nord i es projecta fins al Golf de Mèxic, la part sud dels EEUU i nord de l'oceà Atlàntic.
No obstant això, aquest desplaçament permet el profund flux dels ests en el mar Carib durant l'estiu.
Aquesta configuració es desplaça cap al sud durant la primavera i tardor de l'hemisferi nord.
Atlàntic i es reforça una cèl·lula separada, aquesta alta pressió adquireix el nom de l'alta de les Bermudes.

alta de Ogasawara

Regió en la qual, durant tot l'any, predominen les altes pressions i sobre la qual apareix un anticicló en els corresponents mapes de pressió mitja anual.

alta divisió

Sistema de banda ampla amb organització de l'espectre, que manté un resguard de banda prop dels 190 MHz.
El sistema de divisió mitjana ofereix major quantitat d'espectre per retorn de canals (14 canals).

alta fidelitat

Alt grau d'exactitud en la reproducció d'imatges o sons, en anglès s'abreuja Hi/Fi.

alta freda migratòria

Sistema d'altes pressions fredes, que es mobilitza des del Pol Sud cap a l'Equador seguint els fronts meteorològics.

alta freda tèrmica

Té en la seva columna central aire fred.
L'alta de superfície és reemplaçada llavors als 2 o 3 Km. per una baixa que augmenta la seva intensitat amb l'altura.
Té descens d'aire en les adjacències al sòl i ascens en les capes mitjanes i altes de la troposfera.
Forma nuvolositat mitjana i alta.
Es poden produir algunes precipitacions que cauen dins de l'alta freda de superfície.

alta freqüència

Freqüències compreses entre 100 Khz i 30.000 Khz.

alta freqüència

HF de l'anglès "High Frequency" o altes freqüències, són les sigles utilitzades per a referir-se a la banda de l'espectre electromagnètic que ocupa el rang de freqüències de 3 MHz a 30 MHz.
En aquesta banda, també coneguda com Ona Curta, es produeix la propagació per ona ionosfèrica amb variacions segons l'estació de l'any i l'hora del dia.
Es distingeixen: entre 14 i 30 MHz les bandes altes o bandes diürnes la propagació de les quals augmenta en els dies d'estiu, i entre 3 i 10 MHz les bandes baixes o nocturnes la propagació de les quals és millor al hivern.
La bandes intermèdies com la de radioaficionats de 10 MHz (30m) i la de radiodifusió internacional de 25 m presenten característiques comunes a ambdues.
Les bandes nocturnes són bandes la propagació de les quals és millor durant la nit, i millor en les nits d'hivern.
Les bandes diürnes són bandes que, a causa de la física de d'ionosfera, tenen una millor propagació de dia que de nit, i molt millor durant els dies d'estiu.
A més, les bandes altes presenten altres maneres de propagació, comunes amb els de la VHF, com les esporàdiques.
L'estació de l'any influeix no només en la durada respectiva del dia i de la nit.
També influeix en l'anomenada propagació en zona grisa, que permet aprofitar una bona propagació durant alguns minuts entre zones que comparteixen la mateixa hora solar d'alba o posta del sol.
En radiodifusió hi ha les Bandes Tropicals de 90, 75 i 60 metres, i les Bandes Internacionals de 49, 41, 31, 25, 21, 19, 16, 13 i 11 metres.

alta isal·lobàrica

Sistema tancat de isal·lòbares que envolten una regió d'elevació màxima de la pressió en un interval de temps donat.

alta mar

Lloc des d'on no s'albira la riba, no forma part del territori de cap Estat, la llibertat de navegació hi és completa per a tots els pobles.

alta mar

Mar obert més enllà de la zona econòmica exclusiva, la mar territorial o les aigües peninsulars d'un estat arxipelàgic.

alta mar

S'entén per alta mar la part de la mar no pertanyent a la mar territorial ni a les aigües interiors d'un Estat.

alta mar

Aigües que no es troben sota la sobirania de cap estat, són aigües internacionals. Situació al mar, lluny de les costes.

alta mar

En el passat, zona del mar adjacent a la mar territorial.

alta mar

Són totes les parts de la columna d'aigua que no són part de les zones econòmiques exclusives, dels mars territorials o de les aigües sota la jurisdicció d'un Estat, o de les aigües circumdants a un Estat arxipelàgic.

alta mar

Tot l'espai marítim mes allà de les aigües interiors o costaneres immediates i de les anomenades aigües jurisdiccionals.
Constituïx l'anomena't mar lliure.
L'alta mar o aigües internacionals, segons ho estableix la Convenció de Dret de la Mar, constitueix totes les parts del mar no incloses en la zona econòmica exclusiva, en el mar territorial o en les aigües interiors d'un Estat, ni en les aigües arxipelàgiques d'un Estat arxipelàgic.
En el seu art. 87 la Convenció proclama el principi que: "L'alta mar està oberta a tots els Estats, siguin riberencs o sense litoral.
La llibertat de l'alta mar s'exercirà en les condicions fixades per aquesta Convenció i per les altres normes de dret internacional.
- Comprendrà, entre unes altres, per als estats riberencs i els estats sense litoral:
a) La llibertat de navegació.
b) La llibertat de sobrevolar.
c) La llibertat de tendir cables i canonades submarins.
d) La llibertat de construir illes artificials i altres instal·lacions permeses pel dret internacional.
e) La llibertat de pesca.
f) La llibertat d'investigació científica. . . .
Per altra banda s'estableix que l'alta mar serà utilitzada exclusivament amb fins pacífiques (art. 88) i que cap Estat podrà pretendre legítimament sotmetre qualsevol part de l'alta mar a la seva sobirania.
Per aquestes i altres raons podem col·legir que la naturalesa jurídica de l'alta mar és la de "Patrimoni comú de la humanitat".
A l'empara de l'avens esmentat s'han donat casos molt particulars d'evasió de lleis dels governs establerts, ja que aquests no posseeixen jurisdicció alguna en aquesta zona.
Tots els Estats, siguin riberencs o sense litoral, tenen el dret que els vaixells que enarboren el seu pavelló naveguin en alta mar (art. 90).
El vaixell que navegui sota els pavellons de dos o més Estats, utilitzant-los a la seva conveniència, no podrà emparar-se en cap d'aquestes nacionalitats enfront d'un tercer Estat i podrà ser considerat vaixell sense nacionalitat (art. 92).
Tot Estat prendrà mesures eficaces per a impedir i castigar el transport d'esclaus en vaixells autoritzats per a enarborar el seu pavelló i per a impedir que amb aquest propòsit s'usi il·legalment el seu pavelló (art. 99).
Tots els Estats cooperaran en tota la mesura del possible en la repressió de la pirateria en l'alta mar o en qualsevol altre lloc que no es trobi sota la jurisdicció de cap Estat (art. 100)".
Podent portar a terme apressaments per causa de pirateria només els vaixells de guerra o les aeronaus militars o altres vaixell o aeronaus que duguin signes clars que estan al servei d'un Govern i estiguin autoritzats a tal fi (art. 107).
El mateix deure conservació i cooperació s'imposa a terceres banderes respecte de les espècies altament migratòries i els mamífers marins.
Les seves obligacions convencionals: Els drets i deures així com els interessos dels Estats riberencs que s'estipulen, entre altres disposicions, en el paràgraf 2 de l'article 63 i en els articles 64 i 67. . . (art. 116).
Tots els Estats tenen el deure adoptar les mesures que, en relació amb les seves respectius nacionals, puguin ser necessàries per a la conservació dels recursos vius de l'alta mar, o de cooperar amb altres Estats en la seva adopció (art. 117).
Els Estats que els seus nacionals explotin idèntics recursos vius, o diferents recursos vius situats en la mateixa zona, celebraran negociacions amb la intenció de prendre les mesures necessàries per a la conservació de tals recursos vius (art. 118).
L'art. 119 estableix els criteris a seguir per a establir intervingudes de conservació "amb la intenció de mantenir les poblacions de les espècies capturades".

alta polar

Feble zona d'alta pressió situada per sobre de l'Àrtic, que apareix al final de la primavera, a l'estiu i al començament de la tardor.
Es desenvolupa en associació amb valors negatius persistents de la radiació neta i que es desplaça cap al sud-est en direcció de l'interior dels continents.

alta pressió

Distribució del camp de pressió atmosfèrica on el centre presenta una pressió major que la qual existeix a la seva al voltant i a la mateixa altura; també denominada com Anticicló.
En un mapa sinòptic, s'observa com un sistema d'isòbares tancades, de forma aproximadament circular o oval, amb circulació en sentit de les sagetes del rellotge.
Aquest fenomen provoca subsidència en la zona on es posa, pel que afavoreix temps estable.
Forma d'una enorme circumferència o el·lipse, i el seu valor central màxim de pressió sol ésser entre 1.015 i 1.035 mil·libars.

alta resolució

Quan es té molta informació representada i l'element de resolució mitjana és petit.

alta subtropical

En meteorologia, alta subtropical o cresta subtropical és una gran zona d'alta pressió anticiclònica situada propera al paral·lel 30°, en tots dos hemisferis de la Terra. L'alta subtropical es caracteritza per vents calmats al seu interior i per vents anticiclònica a les seves vores. L'aire al seu centre tendeix a anar cap a les vores en sentit anticiclònic, és a dir, horari en l'Hemisferi Nord i antihorari en l'Hemisferi Sud. A l'Oceà Atlàntic nord, la cresta subtropical es coneix com l'Alta de les Açores. En la seva vora equatorial, es formen fissures de baixa pressió que possibiliten la formació d'ones tropicals. Les altes subtropicals són les responsables d'originar els vents alisis i els corrents occidentals, vents que es troben a les latituds mitjanes.
La cresta subtropical també col·labora en formar la majoria dels deserts del món. Els sistemes d'altes pressions àrtics s'afebleixen quan augmenta l'altitud, però les crestes subtropicals s'enforteixen amb l'altitud.

alta subtropical del Pacífic

En Xile, sistema d'altes pressions caracteritzat pel descens generalitzat de masses d'aire, que desplacen a masses d'aire fred polar cap al nord de Xile.

alta tensió

Es diu generalment de la producció i transport d'energia elèctrica entre una central de generació i un punt de distribució a baixa tensió.
L'electricitat es distribueix a alta tensió per motius tècnics, però perquè sigui viable ha de ser reduïda a una baixa tensió d'utilització quan arriba als punts d'abonat.

alta tèrmica

Alta o anticicló que es forma a causa del refredament de l'aire quan aquest es troba damunt d'una superfície freda.
L'anticicló roman relativament estacionari al llarg de tota la massa inferior (freda).

alta tèrmica

En la mar, se'n diu del vent que alternativament bufa de la mar a la terra i viceversa.

alta Z

Part d'alta impedància d'un circuit; micròfon d'alta impedància; bobinatge d'alta impedància d'un transformador.

Altacimut

Instrument que permet mesurar l'altura i l'azimut dels astres.

Altair

Altair, és l'estel més brillant de la constel·lació de l'Àguila i el dotzè estel més brillant del cel nocturn. És un estel de seqüència principal de tipus A, amb una magnitud aparent de 0,77. És el vèrtex sud (des de l'hemisferi nord) del Triangle d'Estiu; els altres dos són Deneb (el de l'est) i Vega (el de l'oest).
Altair gira ràpidament, amb una velocitat lineal a l'equador de aproximadament 286 km/s. Un estudi va revelar que Altair no és esfèric, sinó molt aplatat pels pols a causa del seu ritme de rotació. Altres estudis interferomètrics amb múltiples telescopis han fotografiat i confirmat aquest fenomen.
El seu nom prové del terme àrab que significa "volador", de la frase "l'àliga voladora".
Altair es troba a 16,8 anys llum (5,14 parsecs) de la Terra i és un dels estels visibles a ull nu més propers. Juntament amb Beta Aquilae i Gamma Aquilae, forma la línia d'estels ben coneguts, sovint anomenats com la família de l'Àguila.
Altair és un estel de la seqüència principal de classe A amb aproximadament 1,8 vegades la massa del Sol i 11 vegades més de lluminositat. Altair té una velocitat de rotació molt elevada; el període de rotació és de aproximadament 9 hores, molt menys que l'equador del Sol, que necessita al voltant de 25 dies per fer una rotació completa. Aquesta rotació tan ràpida fa que Altair sigui un esferoide oblat; el diàmetre equatorial és al voltant d'un 20% més llarg que el diàmetre polar.
Mesures fetes per satèl·lit el 1999 pel Wide-Field Infrared Explorer van mostrar que la brillantor de Altair varia lleugerament (menys d'una mil·lèsima part d'una magnitud). Com a resultat, el 2005 es va identificar com a variable Delta Scuti. Hom pot aproximar-ne la corba de llum afegint-hi un nombre de sinusoides, amb períodes que varien entre 0,8 i 1,5 hores.

altamar

S'entén per alta mar la part de la mar no pertanyent a la mar territorial ni a les aigües interiors d'un Estat.
Aigües que no es troben sota la sobirania de cap estat, són aigües internacionals.
En alta mar hi ha: llibertat de navegació, llibertat de sobrevol, llibertat de pesca, llibertat per construir illes artificials, llibertat d'estendre cables i canonades submarines, i llibertat d'investigació científica. Aquestes llibertats poden ser exercides per qualsevol Estat.

altano

A la mar, és diu del vent que alternativament bufa del mar a la terra i viceversa.

altar

Banqueta dels paraments d'un dic sec, on damunt s'hi recolzen els puntals que mantenen adreçat el vaixell durant l'avarada.

Altar

Constel·lació austral de mida petita i propera a la cua de l'Escorpí, formada per unes 30 estrelles febles visibles a simple vista; la més lluminosa.

altaveu

Un altaveu és un transductor electró acústic, és a dir, converteix energia elèctrica en energia acústica.
Aquesta conversió té lloc en dues etapes: el senyal elèctric produeix el moviment del diafragma de l'altaveu i aquest moviment produeix al seu torn ones de pressió (so) en l'aire que envolta a l'altaveu.
La quantitat d'aire que ha de moure's depèn de la potència sonora desitjada i de la freqüència.
És molt difícil construir un altaveu que funcioni en tot l'espectre de freqüències audible.
Per a produir un nivell acústic determinat a baixes freqüències, és necessari moure una gran quantitat d'aire, mentre que en els aguts s'obté el mateix nivell acústic amb una menor quantitat d'aire.
Per tant, normalment els sistemes d'altaveus, dos, tres o fins i tot més, muntats en la mateixa carcassa juntament amb un circuit elèctric.

altaveu coaxial

Altaveu que porta incorporat en el mateix eix un altaveu d'aguts, algunes vegades en la part posterior i altres a la part frontal.

altaveu dinàmic

Anomenat també altaveu de bobina mòbil.
Un altaveu és un transductor electró acústic utilitzat per a la reproducció de so.
L'altaveu dinàmic va ser desenvolupat entre 1920 i 1924 per Chester Arrissi i Edward Kellog, ambdós enginyers de la General Electric.
La seva comercialització es va iniciar en 1925.
Des de llavors, i després de 8 dècades, avui segueix sent el més utilitzat.
A més de ser l'altaveu més usual, també és barat (probablement, pot ser que sigui una relació causa efecte) L'altaveu dinàmic segueix el procés transductor invers al que utilitza el micròfon dinàmic per a la captació del so.

altaveu electrostàtic

Un altaveu és un transductor electró acústic utilitzat per a la reproducció de so.
L'altaveu electrostàtic funciona de manera similar al micròfon de condensador.
La seva estructura consisteix en tres plaques metàl·liques que formen una espècie d'entrepà.
Les dues plaques exteriors, rígides i perforades, constitueixen el condensador.
La placa interna, molt més prima, és el diafragma.
Quan s'aplica un senyal elèctric elevada a les dues plaques que formen el condensador, les plaques rígides es mouen en funció d'aquest voltatge d'entrada, generant un flux magnètic i el diafragma, situat en el seu interior, vibra.
Aquesta vibració es basa en un dels principis claus del magnetisme:
Dos càrregues de signe contrari s'atreuen, mentre que si són del mateix signe es repel·leixen.
Cada placa del condensador, com ocorre amb els pols d'un imant, té tensió de caràcter oposada a l'altra:
Si el corrent elèctric d'entrada és positiva, per oposició, el diafragma es desplaça cap a la placa polaritzada amb tensió negativa (pol positiu).
Per contra, si la tensió és negativa, el diafragma es desplaça cap al pol (placa) positiva.
És important assenyalar que el corrent que s'aplica a les plaques del condensador és corrent contínua.
No serveixen les preses elèctriques habituals en les cases, perquè són de corrent altern.
És necessari un transformador.
L'altaveu electrostàtic és un altaveu de diagrama polar bipolar (com el micròfon de condensador).
La vibració del diafragma és la qual produeix el so que s'emet pels buits de les plaques, radiant d'igual manera cap a davant i cap a enrere, encara que no cap als costats.
És a dir, l'energia sonora irradiada té forma de vuit, amb un lòbul davanter en oposició al darrere i zones laterals "sordes".

altaveu exponencial

Altaveu compost per un motor a càmera de compressió, i un adaptador d'impedàncies acústic en forma de botzina de secció curvilínia que ve donada per una funció exponencial del nombre e.

altaveus

Permeten reproduir en forma d'ones sonores senyals elèctrics lliurades per un amplificador de baixa freqüència.

altazimutal

Aparell usat per mesurar la diferència de azimuts i altures.

altazimutal

És un dels sistemes que s'utilitzen per establir la posició d'un objecte en l'esfera celeste.
Aquest sistema de coordenades descriu la posició d'un objecte amb respecte a l'horitzó visible local. Punts sota de l'horitzó tenen altures negatives. L'alçada és de vegades cridada elevació. El altazimut és l'angle mesurat a partir del nord en el sentit de les agulles del rellotge.
Les coordenades altazimutals d'un objecte són coordenades locals, i canvien constantment amb el temps.

altazimutal

És el nom un tipus específic de suport per als instruments òptics, que permet moure el tub del telescopi en qualsevol direcció.
Olaus Roemer (1644 - 1710), astrònom danès nascut a Århus, va inventar el altazimutal i el telescopi equatorial. Va muntar les seves invencions en el seu observatori dels voltants de Copenhaguen.

Alter, Dinsmore

Dinsmore Alter (28 de març de 1888 - 20 de setembre de 1968) va ser un militar nord-americà. Autor d'un Atles Lunar, és reconegut pels seus treballs en meteorologia i astronomia, que va desenvolupar en la seva major part des de l'Observatori Griffith.
Alter va néixer a Colfax (Washington) i va assistir a la universitat en el Westminster College a Pennsilvània. Després de graduar-se en 1909 com B.S., es va casar amb Ada McClelland. La parella tindria una filla, Helen.
Va realitzar els seus estudis de postgrau a l'Universitat de Pittsburgh i va obtenir un mestratge en astronomia amb estudis addicionals en el camp de la meteorologia. El 1911, es va convertir en instructor a la Universitat d'Alabama, ensenyant física i astronomia. A l'any següent es va convertir en professor assistent, i en professor adjunt a 1913.
El 1914, es va mudar a la Universitat de Califòrnia a Berkeley, ensenyant astronomia mentre estudiava per al seu doctorat. Va obtenir el seu doctorat en astronomia el 1916. El 1917, es va convertir en professor assistent d'astronomia a la Universitat de Kansas. No obstant això, quan els Estats Units van entrar a la Primera Guerra Mundial, es va prendre un temps lliure per servir com a major en l'Exèrcit dels Estats Unidos.
Després de tornar de la guerra, es va reincorporar a la Universitat de Kansas, on romandria durant gairebé 20 anys. Va ser ascendit a professor assistent el 1919, i a professor en 1924.
Des de 1925 fins a 1927, va exercir el càrrec de vicepresident de l'American Meteorological Society. Posteriorment va rebre una Beca Guggenheim i va passar dos anys estudiant astronomia a Gran Bretanya. En 1935, es va acomiadar de la Universitat de Kansas i es va convertir en director de l'Observatori Griffith. Un any més tard va renunciar a la seva càtedra per seguir sent director de l'observatori. També va treballar com a associat d'investigació a l'Institut de Tecnologia de Califòrnia a Pasadena durant el mateix período.
Després que els EUA entressin a la Segona Guerra Mundial, va deixar de nou el seu lloc per allistar-se a les forces armades durant quatre anys. Es va convertir en coronel i va servir en una divisió de transporte. Va seguir sent membre de la reserva de l'exèrcit després de la guerra, sent instructor a Fort MacArthur, Els Ángeles.
Els seus estudis anteriors s'havien centrat en l'observació solar, però després de la guerra es va concentrar en la Lluna. A mesura que la seva experiència augmentava, va esdevenir una autoritat en la geologia de la Lluna, inclosa la seva superfície i història. També es va mantenir involucrat en la investigació de l'astronomia, i en 1950 va ser nomenat president de la Societat Astronòmica del Pacífico.
El 1956, va utilitzar el reflector de 60" a l'Observatori de la Muntanya Wilson per observar un enfosquiment peculiar en una part del sòl del cràter Alphonsus, notícia que va ser objecte de difusió mundial. Aquest tipus d'esdeveniments va passar a anomenar-se posteriorment fenòmens lunars transitoris.
Durant 1958, va aconseguir l'edat de jubilació obligatòria, i es va retirar oficialment el 31 de març. Va ser succeït per Clarence H. Cleminshaw, que havia estat director associat del observatorio.
No obstant això, es va mantenir actiu durant el seu retir, escrivint diversos llibres sobre astronomia i realitzant serveis de consultoria. També va ocupar el càrrec de Director Emèrit de l'Observatori Griffith.

alteració

Canvi en les característiques, l'essència o la forma d'una cosa.

alteració

Cadascuna de les inversions que experimenta en el seu sentit un corrent altern.

alteració

Variació de l'assentament per trasllat o càrrega de pesos.

alteració climàtica

Canvis causats per les activitats humanes en un període de deu anys almenys en escales mundial, regional o subregionals.
Els canvis mundials poden deures a augments de COR2R, NOx, halo carbons i matèries en partícules; els canvis regionals a la industrialització, la urbanització i la desforestació; els canvis subregionals a la urbanització, el reg, la sobreexplotació del sòl, l'emmagatzematge d'aigua, l'aforestació i la desforestació.

alteració d'un carrent

Cadascuna de les inversions que experimenta en el seu sentit un corrent altern.

alteració d'un vaixell

És la diferència entre els assentaments de dos flotacions.

alteració de calats

Variació que experimenta la diferencia entre els calats de proa i el de popa d'un vaixell, per efecte de la càrrega, descàrrega o trasllat de pesos a bord.
L'alteració es positiva quan es empopant, per ésser més carregada en la popa, i negativa quan està la proa més carregada.

alteració de l'assentament

Variació de l'assentament per trasllat o càrrega de pesos.

alteració de l'oli durant el treball del motor

Durant el funcionament del motor, l'oli interposat entre els òrgans mòbils perd a poc a poc les seves propietats lubrificants, arribant a contenir en suspensió pólvores metàl·liques i dipòsits.
A conseqüència d'això la viscositat augmenta lleugerament i les seves propietats lubrificants ja no són les mateixes, fent-se indispensable depurar l'oli mitjançant dispositius adequats.
La depuració en els olis minerals es realitza per simple procediment físic de filtrat mecànic, sent susceptible d'emprar-ne novament un oli perfectament filtrat.
En els motors de combustió interna a causa de les elevades temperatures que es desenvolupen durant el procés de la combustió, el consum d'oli per evaporació resulta ser major que en altres màquines tèrmiques, motiu pel qual periòdicament deu restituir-ne l'oli que inevitablement es perd durant el funcionament del motor.

alteració de les estrelles

A la imatge d'una estrella obtinguda a través d'un telescopi o ullera astronòmic, variació de la distribució de la lluminositat en el pla focal de l'instrument respecte de la difracció teòrica.

alteració elèctrica

Cadascuna de les intervencions que experimenta en un sentit una corrent alterna.

alteració hidrotermal

Canvi químic en roques i minerals produït per l'acció de solucions hidrotermals (d'aigua calenta) riques envolàtils que ascendeixen des d'un cos magmàtic que es refreda.

alternador

Màquina destinada a transformar l'energia mecànica en energia elèctrica, en forma de corrent altern.
És composa d'un induït al voltant d'un inductor (o rotor mòbil).
L'energia mecànica necessària és subministrada a bord per turbines de vapor, motors dièsel o turbines de gas, directament acoblades al inductor del alternador.
El conjunt, que pren el nom de turboalternador o alternador dièsel, compleix la funció de subministrar l'energia elèctrica necessària per a la il·luminació i el funcionament de tota la maquinària, bombes, ventiladors, armes, radar, etcètera.
Generalment segons les dimensions del vaixell, es troben a bord un o més grups de turboalternadors o turbo dièsel, controlats per centraletes elèctriques.
Fins a el inici de la segona guerra mundial, l'energia elèctrica de les unitats navals venia subministrada per una dinamo en forma de corrent continu.
Per a economitzar pes en els conductors i motors, i per les millors qualitats del corrent altern, la dinamo va ser a poc a poc substituïda pels alternadors, iniciativa en la qual va ser pionera la Marina nord-americana.
La potència elèctrica necessària a bord ha anat creixent amb el temps; com mitjana (segons el tipus de vaixell) es pot assenyalar de forma indicativa que ha passat de prop del 2% al 20% de la potència de propulsió instal·lada, des de les primeres unitats a les més recents.
Òbviament, les dades citades són merament indicatius i poden variar sensiblement, com ja s'ha dit a tenor del tipus de vaixell.
A bord de vaixells amb propulsió a vapor s'instal·len turboalternadors per al servei normal (alguns grups són de reserva) i alternadors dièsel per al servei d'emergència en cas de falta de vapor.
Com emergència s'empra també la turbina de gas acoblada l'alternador.
Generalment, la potència elèctrica d'emergència és suficient per a assegurar els serveis essencials del vaixells.
Els grups electrògens d'emergència estan sempre situats en el pont superior, de manera que puguin també funcionar amb el vaixell parcialment inundat.

alternadors de senyal

Dispositiu que permet commutar senyals.

alternança

Semiperíode d'un fenomen alternatiu.

alternança elèctrica

Cadascuna de les inversions que experimenta, en el seu sentit, un corrent altern.
Se'n diu alternança positiva, al semiperíode durant el qual un corrent altern presa valors positius; i alternança negativa, a l'altre durant el qual els seus valors són negatius.
Una alternança correspon a una amplitud d'un semiperíode del corrent alterna, equivalent a 180 elèctrics o 2 radians.

alterós

Se'n diu del vaixell o embarcació que sobresurt molt del nivell de l'aigua.
- És a dir que té l'obra morta elevada amb excés, i especialment per tots aquells d'un gran arrufament, més alt a proa o popa que en el centre:
a) Alterós de proa.
b) Alterós de popa.

altes i baixes pressions

En altes i baixes pressions es defineix com pressió atmosfèrica el pes d'una columna d'aire sobre un lloc determinat. Això és degut al fet que la gravetat del planeta Terra confereix un pes a l'aire i aquest pes és el que nosaltres anomenem pressió atmosfèrica.
El pes de la columna d'aire es mesura a l'altura del nivell mitjà de la mar, on una columna d'1 cm² de base pesa de mitjana 1,03323 kilopond (kp) o bé 10,1325 Newton (N). En expressar el pes de la columna d'aire per cada unitat de superfície, la unitat de mesura utilitzada és el Pascal (Pa) equivalent a 1 Newton/Metre² (N/m²), sent llavors la pressió atmosfèrica molta 101.325 Pa o més comunament expressada com 1.013,25 hPa (hectopascals). Una altra equivalència en desús és la de parlar de que la pressió atmosfèrica és de 760 mmHg (mil·límetres de mercuri) o bé 760 Torr.
La pressió atmosfèrica no és estable i oscil·la entre els 885 hPa entre els ciclons més profunds (baixes pressions) i els 1.077 hPa sobre els anticiclons siberians més potents (altes pressions).
El pes o la pressió atmosfèrica va ser establerta per Torricelli en 1643 quan va omplir un tub de mercuri tapant i posat sobre una cubeta plena del mateix metall va comprovar com el tub en lloc de buidar es mantenia en una determinada alçada de 760 mm deduir així que per equilibrar el pes de la columna de mercuri, l'aire exercia sobre la mateixa una pressió equivalent per unitat de superfície. Per tant la pressió mitjana és l'equivalent al pes d'una columna de mercuri de 760 mm de llarg i que té una base quadrada d'un centímetre de costat.
El hectopascal equival aproximadament a un gram per cm² (unitat de pes per unitat de superfície).
La pressió es mesura amb diversos instruments però el més utilitzat és el baròmetre. Cada massa d'aire té una diferent pressió; si aquesta és més elevada que la que considerem mitjana (1013,25 hPa) l'anomenem alta; i si està per sota, diem que és una baixa pressió.
Les altes pressions també es diuen centres d'altes pressions o anticiclons.
I les baixes pressions reben el nom de centres de baixes pressions, també s'anomenen ciclons, depressions o borrasques.

altes latituds

La latitud es mesura de zero en l'equador a 90° en cadascun dels pols.
Alta latitud vol dir una zona propera als pols.
Segons els llocs pot estar més o menys prop del pol, però se suposa que estem parlant de latituds per sobre dels 50 o 60 graus.
Generalment la hi associa amb llocs freds i inhòspits.
Conegudes també com a regions polars.

altes polars mòbils

Apòfisis desgasades de les altes pressions polars, a manera d'icebergs, que es desplacen en la zona de circulació general de l'oest.

altes pressions

Una alta pressió o anticicló és una regió de la superfície terrestre on la pressió atmosfèrica és més alta que als voltants.
Es representa en els mapes atmosfèrics com un sistema d'isòbares tancades i concèntriques en el qual la pressió màxima es localitza en el centre.
En l'hemisferi nord, la circulació de l'aire en una baixa és anticiclònica, l'aire es mou en sentit contrari a les agulles d'un rellotge.
En l'hemisferi sud, al contrari.

altes pressions bloqueja'ns

Qualsevol centre estacionari d'altes pressions, bloquejant eficaçment la progressió normal cap a l'est dels sistemes meteorològics en les latituds mitges durant diversos anys.

altes pressions polars

Anticicló tèrmic que es troba sobre els pols.

altes pressions subtropicals

Anticicló dinàmic que es troba a prop dels tròpics.
En l'esquema planetari de balanç energètic dels anticiclons subtropicals formen part del sector a major latitud de la cèl·lula d'Hadley que exerceix paper decisiu en el procés de transferència de calor d'Equador a Pol.
Se situen en un sector de subsidència intensa que imposa sequera, cels clars i altes temperatures en les latituds assenyalades.
A més delimiten les grans zones de circulació atmosfèrica general, és a dir, marquen la frontera entre la circulació atmosfèrica de trets tropicals i les latituds mitjanes i altes dominades pels vents de l'oest.

altielectograf

Instrument portat per un globus que registra els valors de la força del camp elèctric dins d'una tempesta elèctrica.

Althaus, Clemente

Clemente Althaus (1790-1836) fou un coronel i cartògraf peruà. És un dels referents de la cartografia peruana del segle XIX, ja que va realitzar un aixecament topogràfic del territori de Perú, inventariant els recursos naturals. Fou un dels que organitzaren l'expedició iniciada el 1834 per a explorar el curs dels rius Ucayali i Pachitea. A partir de la documentació que generà es va traçar el mapa general de Perú.

altígraf

És un altímetre que registra les dades en funció del temps transcorregut.

altímetre

Un altímetre és un instrument de mesura que indica la diferència d'altitud entre el punt on es troba localitzat i un punt de referència; habitualment s'utilitza per conèixer l'altitud sobre el nivell del mar d'un punt.
En esports o activitats en què es pateixen grans desnivells, com el muntanyisme, trekking, ciclisme, esquí, escalada, paracaigudisme, etc., S'utilitza per conèixer els desnivells que s'estan superant. Com a curiositat, alguns dels més moderns velocímetres per a bicicleta integren un altímetre podent generar perfils de la jornada amb ajuda d'un ordinador.

altímetre baromètric

L'Altímetre baromètric és l'aparell més comú de tots, el seu funcionament està basat en la relació entre pressió i altitud, doncs la pressió atmosfèrica baixa amb l'altitud, aproximadament, 1 hPa per cada 27 peus (8,2 metres) d'altitud. Prenent com a base de referència el nivell del mar, però el seu funcionament està condicionat als canvis meteorològics, de manera que un altímetre de certa qualitat ha de permetre compensar les variacions de pressió provocades pel clima.
Aquests altímetres tenen un funcionament irregular si el canvi d'altitud és molt brusc, ja que triguen a respondre i captar la pressió atmosfèrica; tampoc funcionen bé si, per exemple, es realitza l'ascensió en un cotxe amb les finestres tancades, ja que en l'interior del cotxe amb les finestres tancades la pressió serà molt diferent de la de l'exterior.
El funcionament de l'altímetre està basat en els canvis de volum que experimenta una càpsula tancada, contenint gas a certa pressió, que són mesurats mitjançant un mecanisme que tradueix aquests canvis en mesures d'altitud, pel que fa a una pressió que s'ha reglat mitjançant el sistema de reglatge que s'usa per corregir la mesura d'altitud pels canvis de pressió atmosfèrica (pressió de referència), aquesta dada de reglatge s'obté d'un baròmetre instal·lat al punt respecte del qual es vol fer el mesurament.

altímetre de pressió

És un baròmetre aneroide de pressió calibrat per indicar l'altitud geomètrica (en metres o peus) i no en unitats de pressió.
Pot llegir-se amb exactitud solament en atmosferes estàndard i quan s'usen els paràmetres de l'altímetre correctament.
Sinònim altímetre aneroide

altímetre radioelèctric

L'Altímetre radioelèctric és un petit radar que mesura la distància entre dos vehicles aeris i pel que fa al sòl, i es fa servir sobretot en bombes i míssils. Altímetres d'impulsos o de freqüència són similars a aquest però funcionen emetent un altre tipus de senyals. Alguns d'ells s'estan muntant en satèl·lits amb fins científics per l'estudi del geoide, de la dinàmica marina, de les variacions del nivell del mar, i per a l'anàlisi de la topografia de les masses continentals. Entre altres satèl·lits altimètrics hi ha el SeaSat, el TOPEX / Poseidon i el Jason-, de la col·laboració CNES / NASA, i l'ERS-1, l'ERS-2 i el ENVISAT, de l'European Spatial Agency (ESA).
El funcionament de l'altímetre radioelèctric és diferent al de l'altímetre baromètric. Mesuren la distància mitjançant l'emissió de polsos electromagnètics i el registre del temps transcorregut des de l'emissió del pols, i la recepció de l'eco de retorn del senyal. Com les ones electromagnètiques viatgen a la velocitat de la llum, el càlcul de la distància és immediat, tenint en compte que el temps mesurat és doble i per tant ha de dividir entre dos.

altimetria

Part de la topografia que s'ocupa de mesurar altures.

altimetria

El procés de determinació de diferència d'elevacions mitjançant l'ús de altímetres.

altimetria

Representació gràfica de les formes del relleu (morfologia), terrestre i subaquàtic que es presenten sota l'aspecte d'elevacions o altures i depressions o baixos.
Entre els sistemes de representació més precisos es destaquen les corbes de nivell i les cotes, els de valors més aproximats l'escala cromàtica.

altimetria

El procés de determinació de diferència d'elevacions mitjançant l'ús de altímetres.

altimetria

El procés de determinació de diferència d'elevacions mitjançant l'ús d'altímetres.
Part de la topografia que s'ocupa de mesurar altures.
L'altimetria (també anomenada hipsometria) és la part de la topografia que estudia el conjunt de mètodes i procediments per a determinar i representar l'altura.
També anomenada "cota", de cadascun dels punts, respecte d'un plànol de referència.
En els mapes, conjunt de signes que representen el relleu del terreny.

altimetria de radar

Tècnica de mesura a distancia del relleu de la superfície d'un astre mitjançant el registre preciso del temps del recorregut de anada i retorn de les ones de radar reflexades.

altimètric

Relatiu o pertanyent a l'altimetria.

alipata

Arbre de les illes Filipines de la família de les euforbiàcies que creix a la vora del mar i l'ombra és nociva. Asseguren que el fum de la seva fusta així com la saba lletosa que conté, determinen la ceguesa.

altiplà

Un altiplà és una superfície relativament plana elevada sobre el terreny que l'envolta.
També hi ha altiplans submarins, però en aquest cas també poden ésser formades per l'enfonsament o la inundació d'altiplans anteriorment emergits.
També es poden formar per emissions volcàniques submarines, que es poden acumular en forma d'altiplà quan entren en contacte amb l'aigua.

altiplà

Plataforma metàl·lica plana, de forma triangular, en què s'articulen les potes del trípode. Sobre ella es recolza un instrument topogràfic que es subjecta a la mateixa gràcies al cargol de subjecció.

altiplà de tensió

Període de la descàrrega en el qual la tensió varia molt lentament. Característica de les descàrregues a les cel·les de cadmi i cel de plom. Per regla general, l'altiplà s'estén des de la primera caiguda de tensió en iniciar la descàrrega fins a la inflexió de la corba a partir de la qual la cel·la mostra una tensió de ràpida caiguda cap a la fi de la descàrrega.

altiplà Kerguelen

L'altiplà Kerguelen és un altiplà submarí d'origen volcànic, situada en l'oceà Índic meridional.
Es troba a uns 3.000 km al sud-oest d'Austràlia, estenent-se al llarg de 2.200 km en direcció NW - SE, amb una grandària superior al milió de quilòmetres quadrats, unes tres vegades la superfície de Japó.
L'origen de l'altiplà es deu al Punt Calent de Kerguelen, que va començar a funcionar després de la ruptura de Gondwana fa 130 milions d'anys.
L'altiplà emergeix sobre la superfície oceànica formant les illes Kerguelen i les illes Heard i McDonald, on encara s'aprecia vulcanisme de forma intermitent.
En l'oceà Índic sud i oriental existeixen diverses estructures geològiques relacionades amb fenòmens magmàtics lligats amb punts calents que han estat associats a plomes del mantell.
Aquestes zones que han sofert fenòmens magmàtics intensos en un temps breu en termes geològics, amb gran acumulació de roques ígnies, són coneguts com a gran província ígnia.
L'altiplà volcànic submarí denominada Dorsal Broken està situada entre la Dorsal Oceànica Índica i l'extrem oest d'Austràlia.
Aquest altiplà menor o dorsal va estar en un moment contigua a la Meseta Kerguelen abans de l'obertura produïda per la dorsal centre/oceànica.
Al nord de la Dorsal Borken es troba també la dorsal lineal asísmica coneguda com a Dorsal Noranta Est, que continua amb rumb pràcticament nord cap al Golf de Bengala.
Aquesta dorsal és el millor exemple existent de dorsal asísmica lineal i, com a tal, es considera la traça deixada en l'escorça oceànica per un punt calent del mantell, en desplaçar-se aquesta sobre ell.
L'altiplà Kerguelen es va començar a formar fa 110 milions d'anys a partir d'una sèrie de grans erupcions volcàniques.
La presència de capes de sòl en el basalt amb inclusions de restes vegetals carbonosos i de conglomerats amb cants de gneis indiquen que gran part de l'altiplà va estar per sobre del nivell del mar i per això va constituir un micró continent en tres moments diferents dins del període comprès entre els -100 i els -20 milions d'anys.
El també anomenat continent Kerguelen podria haver tingut flora i fauna tropicals fa al voltant de 50 milions d'anys.
Finalment es va enfonsar fa 20 milions d'anys i ara està a profunditats de fins a 1/2 km per sota del nivell del mar.
Té roques sedimentàries similars a les oposades a Austràlia i l'Índia, suggerint que van estar alguna vegada connectats.

altiplà marginal

Gran graó que interromp el pendent continental, equivalent de la plataforma continental, a grans profunditats de l'oceà.

altiplà oceànic

Un altiplà oceànic, o també altiplà submarí, és una extensa regió submarina relativament plana que s'eleva molt per sobre del nivell del jaç marí.
Si ben molts altiplans oceànics es componen d'escorça continental, i amb freqüència formen un pas interrompent el talús continental, alguns altiplans són restes submarines de grans províncies ígnies.
Aquestes van ser formades per l'equivalent dels continentals basalts d'inundació, tals com la Deccan Traps, en l'Índia, i la Snake River Plain en el Pacífic Nord-oest dels Estats Units.
Els geòlegs creuen que els altiplans oceànics ignis ben poden representar una etapa en el desenvolupament de l'escorça continental, ja que generalment són menys denses que l'escorça oceànica sense deixar de ser més denses que l'escorça continental normal.
Les diferències de densitat en el material de l'escorça sorgeixen en gran mesura de les diferents proporcions d'elements diferents, sobretot del silici.
L'escorça continental té la major quantitat de silici (tals roques es diuen falisques).
L'escorça oceànica té una menor quantitat de silici (roques màfiques).
Els altiplans oceànics ignis tenen una proporció intermèdia entre l'escorça continental i l'oceànica, encara que són més màfiques que falisques.
No obstant això, quan una placa tectònica que suporta escorça oceànica subduce sota una placa que suporta un altiplà oceànic igni, el vulcanisme de erupcions sobre l'altiplà com en l'escorça oceànica s'escalfa en el seu descens cap al mantell eructant material que és més falsis que el material que constitueix l'altiplà.
Això representa un pas cap a la creació de l'escorça, que és cada vegada més de caràcter continental, que és menys densa i més flotant.
Si un altiplà oceànic igni s'enfonsa sota una altra, o sota l'escorça continental ja existent, les erupcions produïdes d'aquesta manera produeixen material que és encara més falsis, i així successivament a través del temps geològic.

altiplà submarí

Muntanya submarina amb un cim relativament pla.

altitud

És la distància vertical entre un punt situat sobre la superfície terrestre o l'atmosfera i el nivell mitjà del mar.
És el terme usat en meteorologia per mesurar l'altura d'un objecte en relació amb el nivell mitjà del mar.
En el cas d'Espanya les altituds vénen referides al nivell mitjà del mar a Alacant.

altitud

Altura d'un punt del terreny respecte el nivell del mar, expressada habitualment en metres o peus. Per exemple: el cim de l'Everest té una altitud de 8.848 metres sobre el nivell del mar.

altitud

Elevació d'un punt sobre el nivell de la mar. Distància vertical d'un punt a una superfície horitzontal de referència en general el nivell mitjà de la mar.

altitud

És l'angle sobre l'horitzó de l'observador fins al zenit que es troba en un punt a 90° sobre el seu cap.

altitud absoluta

Distància vertical entre un punt i la superfície terrestre.

altitud albamètrica

Altitud d'un punt de la superfície terrestre sobre el geoide, mesurada al llarg de la línia de plomada.
A causa de la manca de paral·lelisme entre les superfícies de nivell o superfícies equipotencials en el camp de la gravetat, l'altitud alba mètrica és diferent per a punts d'una mateixa superfície de nivell.

altitud associada a un punt

Alçada d'un punt sobre el nivell mitjà del mar o un punt de referència.

altitud astronòmica

En astronomia, angle vertical entre el plànol de l'horitzó i la recta d'un astre.

altitud atmosfèrica

Són observacions de la pressió atmosfèrica, temperatura, humitat i vent que s'efectuen a diversos nivells de l'atmosfera, arribant-se generalment fins a altituds de 16 a 20 Km i, moltes vegades, a més de 30 Km.
Aquests mesuraments es fan llançant radiosondes, que són elevades a l'espai per mitjà de globus inflats amb gas més lleuger que l'aire i, a mesura que van pujant, transmeten senyals radioelèctrics, mitjançant un radiotransmissor miniaturista, que són captats a terra per receptors adequats i després processada per convertir-les en unitats meteorològiques.
L'observació de la direcció i velocitat del vent pot efectuar-se amb la mateixa radiosonda, fent ús del "Sistema de Posicionament Global" (GPS) i rebent les dades, a terra, mitjançant radio teodolits seguint la trajectòria d'un globus inflat amb gas heli o hidrogen, mitjançant un teodolit òptic o, per a major altura, alçària, radar aerològic.

altitud baromètrica tipus

Altitud que correspon, a l'atmosfera tipus, a una pressió donada.

altitud calibrada

Alçada indicada pel altímetre, corregida pels errors del instrument.

altitud de densitat

Altitud baromètrica corregida per les desviacions de temperatura de l'atmosfera estàndard.
Emprada pels pilots per establir el rendiment de les aeronaus.

altitud de densitat tipus

Altitud que correspon, en l'atmosfera tipus, a una densitat donada.

altitud de l'apogeu o del perigeu

Altitud de l'apogeu o del perigeu respecte a una superfície de referència donada, que serveix per representar la posició d'una satèl·lit respecte de la superfície de la terra.

altitud de la cubeta baromètrica

Altura de la superfície lliure de mercuri de la cubeta del baròmetre en una estació meteorològica.

altitud de pressió

És l'altitud que correspon, a l'atmosfera estàndard, a una pressió donada l'aire.

altitud de pressió

Altitud calculada a bord d'una aeronau a partir del mesurament de la pressió atmosfèrica gràcies a l'ocupació del altímetre baromètric.

altitud de pressió tipus

Altitud corresponent, en l'atmosfera tipus, a una pressió donada.

altitud de transició

És aquella a la qual, o per sota de la qual, s'ha de canviar el reglatge de l'altímetre, d'acord amb les indicacions que doni el Control de Trànsit Aeri.

altitud el·lipsoïdal

És la distància del punt en qüestió sobre l'el·lipsoide de referència i es mesura al llarg de la normal a l'el·lipsoide, obtinguda amb molta precisió si s'utilitza GPS diferencial.

altitud equivalent d'aeròdrom

Altitud, que en l'atmosfera tipus, correspondria a una densitat d'aire igual a la densitat atmosfèrica mitjana de l'estació, al nivell de l'aeròdrom.

altitud geogràfica

En geografia, l'altitud és la distància vertical d'un punt de la Terra respecte al nivell del mar, anomenada elevació sobre el nivell mitjà del mar, en contrast amb l'altura, que indica la distància vertical existent entre dos punts de la superfície terrestre; i el nivell de vol, que és l'altitud segons la pressió estàndard mesura mitjançant un altímetre, que es troba a més de 20 000 peus sobre el nivell mitjà del mar.
A Europa continental, gairebé tota Iberoamericà i en altres parts del món, l'altitud es mesura en metres.
A Estats Units es mesura generalment en peus, però aquest país ha convingut a anar reemplaçant aquest sistema de mesurament pel Sistema Internacional d'Unitats (SI).
A Espanya, es pren normalment com a referència per al càlcul de l'altitud el nivell mitjà del mar a la ciutat d'Alacant, a partir de la senyalització de l'altitud situada en els graons de l'ajuntament.
Per expressar l'altitud freqüentment s'utilitza el valor en metres seguit de "msnm": metres sobre el nivell del mar.

altitud geomètrica

Distància mesura des d'un punt de la superfície terrestre sobre el geoide al llarg de la força de la gravetat (línia de plomada).
A causa de la manca de paral·lelisme entre les superfícies de nivell o superfícies equipotencials en el camp de la gravetat, l'altitud ortomètrica és diferent per a punts d'una mateixa superfície de nivell.
Sinònim altitud alba mètrica.

altitud geopotencial

És la distància vertical mesurada des del nivell mitjà del mar fins a un cert nivell isobàric (pressió constant), com ara els nivells de: 700, 500, 400, 300 hPa, etc.
El més correcte és a dir altitud geopotencial perquè està referit al nivell del mar; o simplement geopotencial causa que el seu significat es relaciona amb el treball necessari que caldria realitzar per elevar la unitat de massa fins a qualsevol nivell de pressió constant, des del nivell mitjà del mar.

altitud indicada

Alçada que marca l'altímetre, sense corregir pels errors del instrument.

altitud meteorològica

En meteorologia, l'altitud és un factor de canvis de temperatura posat que aquesta disminueix, com a mitjana, 0,65° C cada 100 metres d'altitud.

altitud sobre el nivell mitjà de la mar

L'altitud és la distància vertical a un origen determinat, considerat com a nivell zero, pel qual se sol prendre el nivell mitjà del mar.

altitud veritable

Distància vertical entre un punt i el nivell mitjà del mar.

altitudinal

Relatiu o pertanyent a l'altitud.

alto

Interjecció usada per a fer que hom es deturi, una tasca qualsevol, l'execució d'alguna cosa.

alto !

Ordre imperativa d'aturar-se, de cessar, qualsevol maniobra, actuació, etc.

altocúmulus

Un altocúmul, és un núvol de mitjana altitud caracteritzat per masses globulars aplanades o enrotllaments en capes o pegats; es disposen de manera irregular. Els elements menors són petits i prims i presenten irisacions a les vores. Els elements individuals són més llargs i foscs que els cirrocúmulus i més petits que els estratocúmulus. Poden aparèixer alhora en altures i nivells diferents, sempre en el límit comprès entre els 2 i els 6 km a la seva base. Són d'una mida mitjana, amb un color de blanc a grisenc, en estrats, capes, o pegats amb masses en ones. Estan constituïts per gotes d'aigua, principalment, tot i que a molt baixes temperatures també estan formats per cristalls de glaç. En associar-se amb molts altres gèneres, el temps que es pot esperar després del seu pas pot ser molt variat. En general, si són aïllats, l'evolució serà cap al bon temps. Tanmateix, els altocúmulus a vegades precedeixen un front fred, i amb la presència de matins calorosos i humits d'estiu, assenyalen el desenvolupament de núvols de tempesta més tard durant el dia. Tenen una mida aparent entre 1° i 5°. Quan la vora o bé una part prima i translúcida passa davant del sol o la lluna, apareix entorn de l'astre una corona. Rarament produeixen precipitacions, que seran febles i de curta durada.

altocúmulus castellanus

El altocúmulus castellanus és un núvol de la família de tipus B. Són núvols semblants a projeccions de torres que creixen des de la base del núvol. Aquesta base és a uns dos mil metres de distància del terra i arriba a una alçada d'uns sis mil metres.
Els núvols de tipus castellanus són un avís d'inestabilitat a una alçada mitjana de l'atmosfera. Solen ser presagi de mal temps, a causa de la convecció que es produeix a la seva superfície, podent fer que aquesta connecti amb les capes inestables de la part mitjana de la troposfera, amb la possibilitat que el següent pas del seu desenvolupament els porti a convertir-se en cumulonimbe i fortes tempestes elèctriques.
Els núvols del tipus altocúmulus castellanus avisen de fortes turbulències als vols aeronàutics.

altocúmulus cavalla

El altocúmulus cavalla és un núvol gairebé transparent que sol aparèixer aïllada, i, amb cels clars. El seu aspecte és semblant al d'un cúmul, però és més transparent, i les gotes que el conformen, més lleugeres.
Aquest núvol, com tots els altocúmuls no porta precipitacions, però alguna que una altra vegada, cau pluja d'ella.

altocúmulus cumulogenits

Quan els corrents ascendents que alimenten un munt boca una capa més estable d'aire, estan obligats a deixar d'aplanament i la formació de les capes a una altitud superior a 3.000 metres.

altocúmulus estratiformes

Expansió de la pissarra de color gris, compacte, s'amaga el sol.
I en nivells alts (més de 3.400 metres), i després una altocúmul i no estratocúmul.
Si se li permet veure el sol diu translucidus, si té bandes paral·leles ondades és undulatus.
Si veu fins i tot petites porcions del cel és perlucidus.

altocúmulus floccus

Els altocúmulus floccus, són núvols mitjans de la família B. Aquesta agrupació de núvols és anomenada així pel seu aspecte, que arriba a recordar al d'un floc o una sèrie de flocs que s'estenen al llarg del cel , com si estigués "enllosa't".
Són inconfusibles, ja que solen aparèixer com flocs o trossos de cotó units entre si, el que, de forma comuna, se sol anomenar "cel borrejat" o "enllosa't", com un cel cotonós.
Se solen formar per l'elevació d'una gran massa humida d'aire, pel que solen portar amb si un front fred en un lapse d'unes hores. Solen formar-se a temperatures de -10 graus al voltant de 4 quilòmetres d'altitud per la unió de gotes d'aigua en estat de subfusió i petits cristalls de gel a causa de les baixes temperatures, que li donen a vegades un color més blanquinós que grisenc a la núvol, i tot depèn de la temperatura a les capes altes.
Solen indicar l'elevació d'una massa considerable d'aire humit, pel que solen portar un front fred amb si. També solen indicar que hi ha certa inestabilitat al voltant del nivell en el qual es troben els núvols, probablement entre aquest aire fred i l'aire calent que hi havia a l'anterioritat, ja que es formen per la unió de vidres gelats (front fred) i gotes subfoses, gairebé líquides (front càlid). Al hivern solen anunciar pluges o neus imminents, si bé és probable que aquest canvi es pugui noticiar en un lloc, el front pot passar desapercebut, o pot ocórrer a quilòmetres.
Si es formen en un matí d'estiu amb un ambient humit, indiquen possibles tempestes de mitjana severitat de cara a la tarda en aquest mateix dia, ja que hi ha inestabilitat entre les masses d'aire. Si bé, si al matí no és humida o no posseeix un desenvolupament d'aquests, probablement la probabilitat de tempestes sigui nul·la.

altocúmulus lenticulars

Tipus de núvols mitjans (entre 2.500 i 6.000 metres d'altura), caracteritzats per la seva forma d'estries amb les vores desfilades, el seu nom científic és altocúmulus lenticularis.
Els altocúmuls lenticularis es diuen així per la seva forma llisa i arrodonida, semblada a una lent o llentia.
Aquests núvols mitjans creen dibuixos espectaculars en el cel que són el delit dels observadors meteorològics i dels fotògrafs i que de ben segur han estat responsables d'un bon nombre d'albiraments d'ovnis durant anys.
Aquest núvol està associat gairebé sempre a aquest efecte Föhn.
Quan el vent travessa una serralada de muntanyes sol formar ones d'aire a sotavent.
Aquest procés conegut com a efecte ondulant de la muntanya sol ser invisible, però quan hi ha vapor en la part superior d'aquestes ones, es formen núvols lenticulars en els punts en els quals l'aire s'eleva i es dissipen on l'aire descendeix.
Com les serralades de muntanyes gairebé sempre tenen formes irregulars i el vent pot moure's a diferents velocitats en diversos nivells, les crestes de les ones produïdes d'aquesta manera es troben a distàncies variables (el que es diu longitud d'ona) i els núvols resultants adopten una configuració irregular.
No obstant això, si la serralada té un perfil bastant regular i el vent bufa a una velocitat constant en perpendicular a les muntanyes, les crestes de les ones i els núvols resultants, adopten una configuració més regular.
És més, si es presenten capes alternatives d'aire humit i sec per sobre de les muntanyes, els núvols poden apilar-ne unes damunt d'altres com si fossin plats.
Aquesta estructura de núvols és la que en ocasions s'ha pres per ovnis.
Si el vent que genera les ones bufa a una velocitat constant, la configuració dels núvols serà estable i duradora i romandran pràcticament estacionàries en el cel durant llargs períodes de temps.
En general no es produeix cap fenomen atmosfèric a conseqüència dels altocúmuls lenticulars, però si hi ha suficient vapor d'aigua en l'atmosfera que els envolta poden desenvolupar-se verticalment i generar una pluja lleugera.
Aquesta pluja que comença a desprendre's en ocasions no arriba al sòl atès que s'evapora abans a causa de les temperatures més elevades de les capes inferiors, donant lloc a les virges.
Com aquestes formacions van lligades a vents de gran velocitat en capes mitjanes, poden ser precursores de vents forts a nivell del sòl.
Els núvols lenticulars es produeixen en la majoria de les regions del món i poden formar-se també sobre petites muntanyes.
No obstant això els núvols més espectaculars es produeixen en les grans serralades.

altocúmulus translucidus

Núvols en banc, llençol o capa extensa, la major part de les quals són suficientment translúcides per deixar entreveure la posició del Sol o de la Lluna.
Aquest terme s'aplica als Altocúmulus, Altostratus, Estratocúmulus i Estratus.

altocúmulus undulatus

Els altocúmulus undulatus és un núvol de nivells mitjans (entre 2.400 a 6.100 m, usualment blanca o grisa amb capes o pegats amb ondulacions que recorden "ones" en l'aigua.
Els altocúmuls undulatus es produeixen quan una capa d'altocúmuls es veu afectada pel fregament entre corrents d'aire.
El mecanisme és el mateix que dóna origen als alto-estratus undulatus.
En el cas dels altocúmulus dóna lloc a bandes paral·leles de cúmulus que es poden formar en parcel·les definides o cobrir una àmplia porció del cel.
Quan les bandes es formen molt juntes, sovint s'assemblen a ondulacions en la superfície d'un estany.
Els altocúmuls undulatus es distingeixen dels alto-estratus undulatus pel seu característic relleu cuculiformes.
Igual que en tots els cúmuls, això es deu a una certa inestabilitat en el nivell dels núvols, que dóna origen a corrents ascendents més intenses en diferents punts del núvol.
Aquests núvols sempre indiquen la presència de grans quantitats de vapor d'aigua en les capes mitjanes i, si van en augment, poden indicar l'aproximació d'un sistema frontal.
Si el banc de núvols és el bastant gruixut, aquesta formació pot produir pluja o neu quan la temperatura és prou baixa.
Moltes vegades els altocúmuls undulatus coincideixen amb formacions d'alto-estratus en un cel mixt.
En aquests casos pot ser difícil destriar què formacions de núvols produeixen la precipitació, si aquesta arribés al sòl.
Tots els núvols "undulatus" solen considerar-ne com a signes de turbulència en el camp de l'aviació.
No obstant els altocúmuls undulatus no solen donar lloc més que a turbulències moderades, per la qual cosa els pilots no els consideren especialment perillosos.

altostratus

Formació nuvolosa de color gris fosc, d'aspecte estriat o fibrós, gruix considerable i gran extensió horitzontal.
Es troba entre els 2.500 i els 6.000 m d'altitud.
Els altostratus o alto-estratus són un tipus de núvol d'una classe caracteritzada per una gran làmina generalment grisenca uniforme, més clares en color que els nimbostratus i més fosques que els cirrostratus.
Significa "els més alts estrats".
Els alto-estratus són causats per grans masses d'aire, que ascendeixen i després condensen, usualment per un front sistema frontal entrant.
Els núvols altostrat es poden trobar sobre grans àrees.
Els alto-estratus són potencialment perillosos en la aeronavegació, a causa que causen acumulació de gel sobre les aeronaus.

altostratus undulatus

El núvol altostratus undulatus és un tipus de núvol mitjà altocúmulus amb ondulacions dins d'ella.
Aquestes ondulacions poden fer-se visibles (usualment com a "bases ondades"), però freqüentment són indiscernibles a l'ull nu.
Aquestes formacions generalment apareixen en estadis primerencs de fluxos de desestabilització.
Les ondulacions dels núvols estan generalment prop d'una superfície d'inversió.
Algunes variacions de les Undulatus poden tenir elements simples.
Freqüentment corren en paral·lel, i poden també aparèixer en interondes, especialment si hi ha sistemes duals d'ondulacions (solen referir-se els com Biondulatus).
Les ones solen alinear-se en la direcció del vent, "near-parallel cloud strips".

altura

Tractant-se de la situació geogràfica es diu de la latitud.

altura

En navegació s'usa com a sinònim d'estar davant o al través d'un punt.

altura

Denominació que es dóna ocasionalment a la situació no específica d'un vaixell que fa a determinat punt o entre dos vaixells.

altura

Arc de vertical comptant des de l'horitzó fins l'astre.

altura

Altura observada independentment d'altres per deduir l'estat del rellotge.

altura

Elevació d'un objecte sobre la superfície terrestre.

altura

Regió més o manya elevada de l'atmosfera.

altura

Indicació de la posició d'un vaixell equivalent a la latitud geogràfica.

altura

Cim d'una muntanya o un cos elevat.

altura

Situació de un punt o de un vaixell amb respecte a ell o a altre vaixell.

altura

Posició o direcció d'una peça col·locada verticalment, com les corbes de peralt, a diferència de les corbes a la valona.

altura

És l'elevació de l'objecte en el cel, mesurada a partir de l'horitzó cap al zenit.
El seu valor mínim és 0º sobre l'horitzó i el seu valor màxim és 90º en el zenit.

altura

Tractant-se de la situació geogràfica es diu de la latitud.
En navegació s'usa com a sinònim d'estar davant o al través d'un punt.
Denominació que es dóna ocasionalment a la situació no específica d'un vaixell que fa a determinat punt o entre dos vaixells.

altura absoluta

Altura absoluta és la distància vertical des d'un punt al nivell de referència, com el nivell del mar.

altura al pas superior

Altura meridiana de l'astre sobre l'horitzó.

altura angular

Angle format per la visual dirigides a la base o a un límit o a un altre punt d'un objecte.

altura angular del pal

Angle vertical sota el qual es veu el masteler d'un vaixell.

altura angular dels topalls

Altura compresa entre el topall i la línea de flotació d'un vaixell, mesurada des de altra vaixell o des de terra amb un instrument de reflexió.

altura aparent

És l'altura observada, corregirà la depressió de l'horitzó.

altura aparent

Distància vertical d'un astre a l'horitzó, corregida l'error d'índex, l'altura de d'instrument i el semidiàmetre quan es refereix al Sol i la Lluna.

altura astronímica d'un astre

En astronomia es diu altura (a) d'un astre a l'arc de vertical comptat des de l'horitzó fins l'astre. El seu valor absolut és sempre menor o igual que 90º i, per conveni, és un valor positiu si l'astre és visible (és a dir si està sobre l'horitzó) i negatiu si no és visible (és a dir si està sota l'horitzó). És una de les dues coordenades horitzontals, sent l'altra l'azimut o azimut. L'alçada i l'azimut són coordenades que depenen de la posició de l'observador. És a dir un mateix astre en un mateix moment són vistos sota diferents coordenades horitzontals per diferents observadors situats en punts diferents de la Terra. Això vol dir que aquestes coordenades són locals. En l'actualitat per mesurar l'altura d'un astre s'utilitza un instrument anomenat sextant. Si el que es mesura és l'altura del sol, cal tenir molta cura per no danyar els ulls. Les coordenades horitzontals poden ser calculades matemàticament. Aquesta informació al mateix temps pot ser utilitzada per calcular la radiació solar rebuda per la terra en un període de temps determinat o la projecció d'ombres d'un element que encara no existeix com un edifici, entre moltíssimes altres funcions.

altura baromètrica

L'elevació de la columna de mercuri del baròmetre i s'expressa en mil·límetres, en polzades angleses o en mil·libars, sent 1.000 mil·libars = 750 mm de mercuri.

altura circummeridiana

Altura d'un astre proper al meridià celeste de l'observador, a la qual se li ha d'aplicar una correcció per determinar l'altura meridiana.
En tals circumstàncies, si l'horari de l'astre és menor de certs límits, mesurant l'altura circummeridiana es pot calcular l'altitud per meridiana sense necessitat de trobar la recta d'altura corresponent.

altura corregida

Distància vertical entre el nivell més alt arribat per una marea i el nivell de reducció de sondes.

altura d'apilament

És l'organització de les estibes i contenidors en ordre d'altura per aconseguir que ocupin un major espai vertical tant en els cellers com en els patis.

altura d'anemòmetre

Altura sobre el sòl on està instal·lat l'anemòmetre.
Altura ideal que hauria instal·lar un anemòmetre.

altura d'antena

Altura de l'antena del GPS sobre el nivell del mar.

altura d'escala

En un determinat nivell de l'atmosfera, espessor de la capa hipotètica que podria substituir a l'atmosfera real per sobre d'aquest nivell, sent la densitat d'aquesta capa uniforme i igual a la de l'atmosfera real en el nivell considerat.

altura d'un astre

En astronomia se'n diu altura d'un astre a l'arc de vertical contat des de l'horitzó fins a l'astre.
El seu valor absolut és sempre menor o igual que 90º i, és un valor positiu si l'astre és visible (és a dir si està sobre l'horitzó) i negatiu si no és visible (és a dir si està sota l'horitzó).
És una de les dues coordenades horitzontals, sent l'altra el azimut.
L'altura i el azimut són coordenades que depenen de la posició de l'observador.
És a dir un mateix astre en un mateix moment són vistes sota diferents coordenades horitzontals per diferents observadors situats en punts diferents de la Terra.
Això significa que aquestes coordenades són locals.
En l'actualitat per a mesurar l'altura d'un astre s'utilitza un instrument denominat sextant.
Si el que és mesura és l'altura del sol, cal tenir molt en conte per a no danyar els ulls.

altura d'un pal

És l'elevació del cap d'un pal sobre la línia de flotació; alguns la consideren sobre la coberta principal i altres sobre la més baixa.

altura d'un punt sobre la superfície el·lipsoïdal

La diferència entre l'altura geodèsica d'un punt i la seva altura alba mètrica (altura sobre el el·lipsoide) és igual a la separació del geoide.

altura d'una ona

Distància vertical entre el si i la cresta d'una onada.

altura de barreja

Distància mitjana de recorregut, anàloga al recorregut lliure mitjà d'una molècula, típica d'un moviment donat i durant la qual el remolí conserva la seva identitat.
En un diagrama adiabàtic, punt en el qual el gradient vertical adiabàtic de la porció d'aire es intersecten amb el gradient vertical ambiental.

altura de barreja

Alçada mitjana entre el batiporte baix de la primera bateria i la superfície de l'aigua.

altura de bateria

Altura mitjana entre el batiport baix de la primera bateria i la superfície de l'aigua.

altura de convecció

L'altura, usualment referida al nivell del mar, al que una estratificació tèrmica estable de l'atmosfera s'estableix un límit superior a la penetració lliure de corrent tèrmic convectiva des del terreny.

altura de flama

Altura mitjana de les flames mesura un eix vertical axial.
Quan el mesurament és efectuada per a caracteritzar el comportament del foc, l'altura de flama es mesura en el front de foc.

altura de l'alba mètrica

La distància entre un punt i la superfície del geoide.
Generalment es denomina elevació.

altura de l'antena sobre el nivell mitjà del terreny

Altura de l'antena respecte al nivell mitjà del terreny circumdant fins a una distància de 2 a 10 milles (3,219/16,094 quilòmetres) de l'antena.
Per determinar el nivell mitjà del terreny es troben els nivells mitjans al llarg de vuit direccions uniformement espaiades al voltant de l'antena (a intervals azimutals de 45 graus a partir del nord veritable), i després es pren la mesura d'aquests nivells mitjans.
Sinònim altura mitjana de l'antena sobre el terreny.

altura de l'anemòmetre

Altura sobre el sòl on està instal·lat l'anemòmetre.

altura de l'arboradura

Distància entre la galeta o perilla d'un pal i la superfície del mar.

altura de l'entrepont

Diferencia d'altura entre dos ponts.

altura de l'escalemera

Distància des del pla superior del carro fins a la base de l'escalemera.

altura de l'obra morta

La de la part del vaixell que sobresurt per sobre del nivell de l'aigua.

altura de l'observador

Elevació de l'ull d'aquest sobre el nivell del mar.

altura de l'ona

Tota ona marina consta de cresta, o sí, la part més elevada sobre el nivell de l'aigua en repòs, i sí, que és la part més deprimida sota el nivell de l'aigua també en reposa.
L'altura de l'ona és la distància vertical entre la cresta i el sí.
En el cas d'una ona sinusoïdal simple, que representa una pura abstracció matemàtica del moviment ondulatori real, a l'altura H correspon el doble de l'amplitud.
Per a les ones reals val també la definició apuntada.
Quan es tracti d'una agitació ondulatòria composta, com ocorre per l'acció del vent, no cap definir l'altura de cada ona, sinó l'espectre de l'altura de totes les ones que componen l'agitació (altura en funció de la longitud d'ona, del període o de la freqüència).
De l'espectre es pot deduir la freqüència de les ones d'amplitud màxima, el valor mig de l'altura i l'altura de l'ona significativa.

altura de l'ull de l'observador

Distàncies de visibilitat estan condicionades a l'altura de l'observador, quan s'observa una distància llarga per mitjans òptics, la visual ha de passar sobre la convexitat terrestre i altres obstacles que s'interposen amb els punts a mesurar.
Sinònim elevació visual.

altura de la baixamar

Distància vertical entre el nivell més baix assolit per la marea buidant i el nivell de reducció de sondes.

altura de la baixamar de quadratures

Mitjana de les altures de les baixamars de quadratures.

altura de la baixamar de sizígies

Mitjana de les altures de les baixamars de sizígies.

altura de la base del núvol

Elevació de la base del núvol sobre la superfície terrestre.
Nivell de l'atmosfera especialment aquella capa de núvols de certa consideració situada a menor altura.
L'altura en peus del més sota nivell, inferior a 10.000 peus sobre l'estació que el total de la nuvolositat entre la superfície de la terra en l'estació i aquest nivell cobreixen més de la meitat d'un àrea completa del cel, excepte en presència de fortes precipitacions, boires denses, o altres condicions que impedeixin a l'observador veure qualsevol nuvolositat que pugui ésser present, el sostre serà a zero altitud; això és en la superfície.

altura de la bateria

Altura compresa entre el batiport inferior de la primera bateria i la superfície del mar.

altura de la capa de barreja

Espessor de la capa que es produeix la barreja amb un gradient de temperatura gairebé adiabàtica i vents lleugers.

altura de la inundació

Nivell, segons es mesura en una estació de fonometria fixa, per sobre del qual l'aigua comença a inundar els terrenys riberencs ja causar danys en aquelles zones per a les quals les dades de l'estació d'aforament serveixen de referència.

altura de la llum

És la distància vertical entre el cim de l'estructura de la llum i el sòl.

altura de la marea

L'altura de la marea (A), és en un instant donat, l'elevació del nivell de l'aigua sobre la sonda indicada en la carta, Sc. o sigui, que no cal confondre altura de marea en un instant i punt donats amb la sonda en aquest instant i punt, Sm.
La sonda indicada en les cartes (datum o nivell de reducció sondes) espanyoles estan referides a la baixamar escorada, o nivell més baix registrat que ha aconseguit l'aigua en qualsevol època, que correspondrà amb alguna marea de sizígia equinoccial en la qual, a més, coincideixi una situació especialment favorable per produir marees extraordinàries com que el Sol i la Lluna estiguin a menor distància de la Terra per trobar-se la Terra i la Lluna en els seus respectius perigeus.
La sonda en un instant donat serà la suma del datum (la sonda indicada en la carta) més l'altura de la marea en aquest punt i instant, és a dir, Sm = Sc + A.

altura de la marea en l'escala de marea

Lectura del nivell del mar feta en l'escala de marea en un moment qualsevol, referida al zero d'aquesta escala.

altura de l'horitzó

Distància angular esfèrica entre un astre i l'horitzó del lloc d'observació, varia de 0º a 90º, quan l'astre està situat per sobre de l'horitzó, i de 0 º a -90º, quan el cos celeste es troba per sota d'ell .

altura de l'obra morta

Distància vertical des de la superfície de l'aigua fins al punt més elevat del pal o de l'antena.

altura de l'observador

Alçada vertical entre l'ull de l'observador i la superfície del mar.

altura de l'obra morta durant càrrega i descàrrega

La distància des de la superfície de l'aigua fins al punt més baix de l'equip de càrrega o de descàrrega quan es trobi en la posició més elevada.

altura de l'ona

Altuta vertical mesurada entre la cresta i la vall d'una ona o si precedent.

altura de l'ona màxima

Valor esperat de la màxima altura de l'ona per a la durada mitjana de les condicions extremes de projecte.

altura de l'ona significativa

Mitjana aritmètica de les altures d'ona del terç d'onades més altes.

altura de la plenamar

Distància vertical entre el nivell més alt assolit per una marea i el nivell de reducció de sondes.

altura de la plenamar de quadratures

Mitjana de les altures de les plenamars de quadratures.

altura de la plenamar de sizígies

Mitjana de les altures de les plenamars de sizígies.

altura de la precipitació

Altura de la capa d'aigua que s'acumula sobre una superfície horitzontal, com a resultat d'una o més caigudes de precipitació, en l'absència d'infiltració i evaporació, i si qualsevol tipus de precipitació sòlida com la neu estigués fosa.

altura de la roda

La distància vertical entre la part superior de la roda i el nivell de la quilla.

altura de les onades

Distància vertical entre la vall i la cresta d'una onada.

altura de varenga

És l'altura de la línia de l'arrufament de l'estella morta.

altura de vol

Distància vertical per sobre d'una referència determinada, generalment del nivell mig del mar, d'una aeronau en vol.

altura de la xarxa

Amplària teòrica de la xarxa, amidada amb el drap ben tibant.
Ve donada pel producte de la longitud de la malla i el nombre d'elles contades en sentit vertical.

altura del centre de gravetat sobre la quilla

És la distància vertical des del cant sota de la quilla (K), al centre de gravetat (G).

altura del codast

És la distància vertical entre l'extrem alt del codast i el nivell de la quilla.

altura del pol

Altura de a un punt de la Terra, arc de meridià comprès entre l'horitzó del punt i el pol.

altura del pol de l'esfera celeste

Correspon a la latitud geogràfica.

altura del sextant

Angulo d'altura indicada per un sextant abans d'aplicar-se les correccions.
És l'altura d'un astre mesurat fins l'horitzó visible o de la mar amb el sextant.
A aquesta altura se li apliquen diverses correccions que la converteixen en altura verdadera, o sigui, amidada fins a l'horitzó regional o veritable.

altura del Sol

Ve donada per l'angle d'incidència dels rajos solars amb l'horitzontal.
L'altura del Sol varia amb la latitud, època de l'any i hora del dia.
Després d'aquestes modificacions es troben el geoide, la inclinació de l'eix terrestre sobre el pla de l'eclíptica i els moviments de translació i rotació, ja que aquests dos últims determinen respectivament la successió d'estacions i el cicle diari.
El Sol, que arriba al seu zenit sobre l'equador en els equinoccis i per a cada tròpic en el solstici d'estiu corresponent, tan sols s'aixeca, en aquells dies, 23º 27' en els pols, amb nit hivernal de sis mesos.

altura del zero de l'anivellament general de la carta

Distància vertical entre el nivell mitjà del mar i la cota fixa primària de marea.
Aquesta altura serveix de base per al càlcul del control vertical i anivellació general de la carta.

altura dels fins de popa i proa

És la distància vertical compresa entre el pla horitzontal del punt d'arrencada dels rodons o plens de popa i proa, i el nivell de la quilla.

altura dels fins de proa i popas

Vertical mesura des del pla horitzontal on arrenquen els rodons de proa i popa fins al nivell de la quilla.

altura dels núvols

En les observacions meteorològiques, l'altura de la base dels núvols sobre el terreny.

altura dels núvols

L'altura que es troba la base o superfície inferior de la capa més baixa de núvols.
És la capa més baixa de núvols que es reporta com partida o encapotada.
Si el cel està totalment enfosquit, el sostre és el límit de la visibilitat vertical.

altura dels topalls

Alçada vertical que hi ha entre el límit i la coberta superior.

altura dinàmica

La superfície del mar no guarda a tot arreu, ni sempre, la mateixa altura respecte a una superfície horitzontal donada.
Es deu a la diferent densitat de l'aigua, que, a al dependre de la temperatura i salinitat de la mateixa (i també de la profunditat), canvia d'un lloc a un altre.
L'aigua més densa ocupa un volum inferior al de la menys densa, sent per tant "més baixa"; i viceversa.

altura efectiva

Longitud d'una antena afectada per l'acció del camp electromagnètic expressada en metres.
Es determina dividint la tensió induïda en l'antena pel valor de la intensitat del camp interceptat per aquesta antena.

altura efectiva d'antena

Altura del centre de radiació de l'antena per sobre del terreny on es troba ubicada, més la cota corresponent i menys el Nivell mitjà del terreny (hn).

altura efectiva d'una xemeneia

Suma de l'altura física de la xemeneia i l'elevació que sobre ella aconsegueix inicialment el plomall, a causa de la velocitat de tir de la xemeneia o l'empenta ascensional de l'emissió, o/a tots dos efectes.

altura efectiva de la xarxa

Ample de la xarxa, una vegada armada i calada.

altura el·lipsoïdals

Sistema de referència global més comunament usat és el sistema ITRS (International Terrestrial Reference System), ja que és utilitzat tant per les estacions de control com pels usuaris de sistema de posicionament global GPS.
Mitjançant observacions GPS podem establir les coordenades d'una ubicació en aquest sistema de referència. Dins de les coordenades obtingudes, la corresponent a l'eix vertical és l'altura el·lipsoïdal d'aquesta ubicació. La precisió d'aquest mesurament dependrà en gran mesura del mètode i sistema usat en l'observació GPS. El punt de partida òptim seria el comptar amb una estació permanent d'observació GPS pertanyent a una xarxa.
A Espanya hi ha la xarxa d'estacions permanents GNSS (Global Navigation Satellite System), coordinada per l'àrea de Geodèsia del IGN. En aquest cas l'alçada el·lipsoïdal del punt observat tindria la major exactitud possible.

altura el·lipsoïdals

Mètodes alternatius d'obtenció d'altura el·lipsoïdal d'un punt, i per tant de menor exactitud, serien les observacions temporals amb GPS geodèsic.
Si es disposa de l'altura el·lipsoïdal d'una de les referències terrestres del Zero Hidrogràfic es pot referir aquesta cota a l'el·lipsoide.

altura en la baixamar

És l'altura d'aigua a l'hora de la baixamar.

altura en la plenamar

És l'altura d'aigua a l'hora de la plenamar.

altura en latitud

Indicació de la posició d'un vaixell equivalent a la latitud geogràfica.

altura en un moment donat

És l'altura d'aigua en un moment determinat des de la Sc (sonda a la carta) alçada a la baixamar + correcció additiva a la baixamar.

altura extrameridiana

Altura d'un astre que es troba prop del meridià del lloc, presa en un moment en què l' angle al pol és superior als 16 minuts.
Aplicant-li una correcció pot ésser transformada en altura meridiana. Ofereix menys garantia que l'altura circummeridiana.

altura geodèsica

Com que la Terra no és una esfera perfecta els receptors GPS deixen un marge per a aquestes prominències pel que fa a la superfície teòrica de la Terra.

altura geogràfica

Tractant-se de la situació geogràfica, es dóna el nom de la latitud.

altura geopotencial

Altura en un punt en l'atmosfera expressat en unitats (metres geopotencials) proporcionals al geopotencial per aquesta altura, s'expressa en metres geopotencials iguals 9.8 vegades l'altura geomètrica expressada en metres.

altura inclinada

Distància des de la marca de mesurament a l'extrem del plànol de l'antena.
En utilitzar l'altura inclinada i el radi de l'antena GPS, es pot determinar l'altura vertical real o l'altura de l'antena.
L'altura del instrument s'usa en el processament per determinar la ubicació de la marca de mesurament a terra.

altura indefinida

Classificació de sostre que s'aplica quan el valor de sostre de núvols indicat representa la visibilitat vertical cap amunt fins a l'ocultació en la superfície.

altura instrumental

És l'alçada d'un astre mesura amb un instrument de reflexió.

altura màxima de les ones

Hi ha poques dades sobre l'altura màxima que pot assolir una onada.
Sempre es recorda el cas del petroler de la "Navy Rampao" i la seva trobada amb una onada de 34 metres en ple oceà Pacífic l'any 1933.
Aquella onada solitària, formada després d'un temporal que va durar una setmana i que va bufar amb vents de 68 nusos, no és potser la més gran que pugui crear la natura.
Segurament hi ha onades de més de 50 metres d'altura, però que s'ha trobat amb elles a alta mar no ha sobreviscut per explicar-ho.

altura meridiana

És una observació a un astre que per trobar justament en el meridià de l'observador permet la determinació exacta de la latitud.
Perquè l'altura meridiana coincideixi amb l'altura de culminació, és a dir, on l'altura màxima o mínima, és necessari que l'observador romangui immòbil o no variï de latitud, això és, que navegui als rumbs 090º o 270°, i que la declinació de l'astre es mantingui constant.

altura meridiana al pas inferior

Altura meridiana de pas d'un astre sota de l'horitzó.

altura meridiana al pas superior

És l'atura meridiana d'un astre per sobre l'horitzó.

altura meridiana d'un astre

La que té l'astre en el moment del seu pas pel meridià de l'observador.

altura meridiana del sol i d'estels

Quan es tracta d'observar una meridiana del Sol, es calcula l'hora civil del pas del Sol pel meridià superior del lloc (Hcp lloc Sol m/s) i uns vuit o deu minuts abans de l'hora de pas es comença a observar.
En tenir el Sol sobre l'horitzó i fet el tangentejant, es llegeix la lectura; al cap d'uns minuts tornem a prendre l'altura, veurem que el Sol ja no toca l'horitzó, per la qual cosa ho tornem a portar sobre aquell fent el tangenteix i prenem la lectura.
Al cap d'uns minuts es repeteix l'operació i veurem que en faltar pocs minuts per a l'hora de pas, el Sol puja molt a poc a poc i a mesura que puja més a poc a poc anirem observant més sovint, tangentejant sempre l'horitzó.
Quan veiem que ja no puja més, prendrem la lectura i esperarem.
Si mirem el rellotge veurem que és l'hora de pas pel meridià.
Se segueix observant però sense moure l'alidada.
Quan veiem que el Sol comença a submergir-se en l'horitzó donarem per acabada l'operació.
L'altura meridiana serà aquella última que hem advertit que el Sol ja no pujava més.
Per trobar l'altura meridiana d'un estel o d'un planeta, el procediment és igual al del Sol, trobem la Hcp de l'estel pel m/s i es van prenent altures fins que l'astre es queda un instant immòbil sobre l'horitzó, sent aquest el moment del pas pel meridià i l'última altura serà l'altura meridiana.

altura mitja

Les altures publicades en les cartes per als fars, torres, turons, pont, etc.
poden ésser referides a aquest nivell mig.

altura mitja de les majors baixamars

Nivell mig de les baixamars mes baixes observades durant un període de 19 anys en un lloc determinat.

altura mitja de les majors baixamars de sizígies

Nivell mig de les baixamars mes baixes de marees de sizígies en un lloc determinat.

altura màxima mensual de la capa de barreja

És el terme que s'empra per identificar el valor més alt assolit per la capa de barreja en un període de 30 a 31 dies o depenent del mes que es tracti.

altura metacèntrica

És la distància entre el centre de gravetat i el metacentre (GM). Només és correcta més que per a l'estabilitat inicial (escores de fins a 15º), ja que per a majors inclinacions el metacentre es desplaça del plànol diametral del vaixell.

altura metacèntrica dels velers

És la major que en els vaixells de propulsats mecànicament, perquè l'estabilitat s'ha d'equilibrar l'acció escorant produïda pel vent, per tant és precís donar a l'altura metacèntrica més valor.
Això indica, que per reduir l'altura metacèntrica, és precís llastar el vaixell.

altura metacèntrica transversal

Altura sobre la quilla del punt en que es tallen la vertical que passa pel centre de carena i quan el vaixell es troba adreçat i la que passa pel mateix centre quan la nau té una escora mínima.

altura metacèntrica transversal inicial

Altura metacèntrica transversal inicial: Es defineix així al segment GM.
És la ubicació relativa de dos punts importantíssims per definir l'equilibri d'un cos flotant.
El primer punt és el centre de gravetat (G) i l'altre el metacentre transversal inicial amb ordenades KG i KM respectivament.
- Si prenem com a origen de les coordenades a la línia base haurem d'analitzar l'equilibri d'un vaixell podem afirmar que el mateix serà:
a) Estable: Si KM > KG.
b) Inestable: Si KM < KG.
c) Indiferent: Si KM = KG.
Segons sigui l'altura metacèntrica, positiva, negativa o nul·la.

altura mitja de les plenamar de sizígies

Altura de la plenamar de marees de sizígies per sobre del zero de la carta.

altura mitja de les plenamars de quadratures

Altura mitja de les plenamars de quadratura sobre el zero de la carta.

altura mitja de les plenamars més altes

Nivell mig de les plenamars mes altes observades durant un període de 19 anys en un determinat lloc.

altura mitja de les plenamars i de la baixamars

Nivell assolit per la mitjana de les altures de les plenamars i les baixamars.
S'obté mensualment als ports patrons i poden ser referides al zero de l'escala de marea o la cota fixa primària de marea.

altura observada

Altura instrumental d'un astre, després que se li efectuat totes les correccions.

altura orbital

Altura de l'òrbita d'una satèl·lit sobre una superfície de referència donada, que serveix per representar la superfície de la terra.

altura per sobre del vaixell

L'altura sobre la coberta correguda més elevada.

altura polar

Arc de meridià des de l'horitzó al corresponent pol, equivalent al del complement de l'altura de l'equinoccial.

altura postmeridiana

És l'altura d'un astre és qualsevol altura després del pas.

altura relativa

Distància vertical entre l'altitud d'una superfície del terreny i l'altitud d'un determinat pla de referència.

altura significativa de les ones

Terme mitjà d'altura objectiu del terç més alt de totes les ones que passen per un punt donat en l'oceà.
Amb freqüència, l'altura de les ones estimada de forma subjectiva per observadors coincideix bastant amb Hs.

altura sobre del buc

L'altura sobre la coberta correguda més elevada.

altura solar meridiana

És la que hi ha entre l'horitzó de l'observador i el Sol quan aquest es troba exactament al Sud, i passa el migdia veritable.

altura tonal

Qualitat subjectiva d'un so que determina la seva posició en l'escala musical.

altura total de la mar

Altura combinada d'onatge i onades del vent.

altura total màxima de la mar

Altura màxima del mar en un lloc per on passen dos o més grups d'onades o onatges al mateix temps.

altura variable

Sostre inferior als 900 metres (3.000 peus) que puja o baixa ràpidament en altura a raó de criteris establerts durant el període d'observació.

altura verdadera

Altura aparent corregida d'un astre.
Altura verdadera, que la designarem (Av), és l'arc de vertical de l'astre, comprès entre l'horitzó i el centre de l'astre o el almucantarat.
Es conta de 0º a 90º a partir de l'horitzó.
Quan l'astre està damunt de l'horitzó l'altura és positiva, quan està sota horitzó és negativa i no interessa al marí ja que no es pot veure.

altura virtual

Altura aparent d'una capa ionitzada de l'atmosfera, determinada mitjançant el temps transcorregut entre la transmissió i recepció d'un senyal reflectida en aquesta capa, assumint que l'ona es propaga amb la velocitat de la llum en el buit durant tota la seva trajectòria.

altura virtual

Altitud a la qual es registra reflexió ionosfèrica en mesurar la freqüència de tall d'una capa de la ionosfera emprant una ionosonda.
Sol expressar-se en quilòmetres (km).
Es denomina virtual perquè la velocitat de propagació de l'ona en la ionosfera és una mica menor a la de la llum, per efecte de la ionització, pel que el valor d'altitud mesurat no serà exactament igual al teòric.

altura virtual

En radioecosondejos de la ionosfera, altura equivalent de la reflexió d'ones radioelèctriques obtinguda a partir del interval de temps entre l'emissió i la recepció de l'ona, suposant que l'ona es propagui amb la velocitat de la llum.

altures absolutes

Són les altures observades unes independentment de les altres per determinar l'estat absolut.

altures absolutes

Altures corresponents altures preses a banda i banda del meridià, per esbrinar l'estat del rellotge.

altures corresponents

Son les altures iguals, però a un i a l'altre costat del meridià, serveixen per trobar l'estat absolut.

altures de les estrelles

Altures simultànies o gairebé simultànies de diverses estrelles i planetes.

altures del sol

Altures que es prenen en qualsevol moment del dia, però en qualsevol cas només proporciona una línia de posició, el que obliga a obtenir la situació per trasllat, o en el cas que sigui possible observar el Sol i la Lluna simultàniament.

altures iguals

Dues altures del mateix cos celeste observades a l'est i després a l'oest del meridià, quan aquest ha arribat a el mateix valor.
L'expressió s'aplica també a la pràctica, en essència obsoleta, de determinar l'instant del migdia veritable local mitjançant l'observació d'altures iguals del sol.

altures horàries de marees

Lectures del nivell del mar d'hora en hora, preses dels mareogrames o directament de l'escala de marea.

altures simultanis

Altures de dues o més astres observats al mateix temps.

alumini

L'alumini és el tercer element més comú trobat en l'escorça terrestre.
Els compostos d'alumini formen el 8% de l'escorça de la terra i es troben presents en la majoria de les roques, de la vegetació i dels animals.
L'alumini pur és un metall suau, blanc i de pes lleuger.
Al ser barrejat amb altres materials com: silici, crom, tungstè, manganès, níquel, zinc, coure, magnesi, titani, zirconi, ferro, liti, estanyol, bor, es produeixen una sèrie d'aliatges amb propietats específiques que es poden aplicar per a propòsits diferents.
L'alumini pot ser fort, lleuger, dúctil i mal·leable.
És un excel·lent conductor de la calor i de l'electricitat; el valor de la seva densitat és de 2.7 i les temperatures de fusió i ebullició són de 660º C i 2.467º C, respectivament.
No s'altera en contacte amb l'aire ni es descompon en presència d'aigua, degut al fet que la seva superfície queda recoberta per una fina capa d'òxid que ho protegeix del mitjà.
En general, l'aplicació dels aliatges d'alumini es reserva per a la construcció de bucs especials (per exemple, els hidroala) a més de parts estructurals d'un buc de vaixell que no tinguin particulars funcions de resistència, com sobre estructures, mampares lleugers, portells, etc.
Recentment s'han emprat aliatges d'alumini en la realització de dipòsits per a metà líquid.
L'ús dels materials citats permet sensibles estalvis de pes, però requereix recursos i tècniques de construcció que representen, encara avui dia, una especialització de la construcció naval corrent.
Els aliatges d'alumini són emprades també per a parts de maquinària, equips, etc.

alumini anoditzat

Procés electroquímic utilitzat per a modificar la superfície d'un metall, assolint amb això una major protecció contra l'abrasió i la corrosió.
L'anoditza't s'aplica habitualment al masteler d'alumini dels velers, als grillets, mosquetons, etc.

alumnat

Conjunt d'alumnes d'un centre docent.

alumne

Persona que assisteix a un centre docent per rebre instrucció o educació.

alumne de nàutica

Estudiant en període de practiques de navegació per a ser oficial de pont i en aquest cas s'anomena normalment agregat o oficial de maquines de la marina mercant.

Alva Cape

L'Alva Cape va ser un vaixell: Petrolier. Any de construcció: 1953, Lloc de Construcció: reenock, Escòcia. Drassana: Greenock Dockyard Co Ltd. Bandera: Regne Unit. Desplaçament: 6.421 NRT, Eslora total: 166 m, Mànega: 22,5 m, Calat: 8,9 m, Tipus de buc: Monobuc, Tipus de Propulsió: Motor dièsel (6.400 hp).
- Travessia. El vaixell Alva Cape finalitzava la seva travessia des de Karachi, Pakistan, amb una càrrega d'unes 18.500 tones de nafta cap al port de Newark.
El vaixell Texaco Massachusetts va deixar anar amarres i va partir des de la terminal Bayonne, a sud de la badia de Newark. Navegava en llast després d'haver realitzat un lliurament de gasolina procedent de Port Arthur (Texas) i es disposava a tornar a al mateix lloc.
- Descripció de l'accident i possibles causes. El dijous 16 de juny de 1966, a les 14:12 hora local, a uns dos-cents metres a sud del famós pont Bayonne, i tots dos vaixells escortats per remolcadors, el Texaco Massachusetts va abordar a l'Alva Cape, però l'impacta només va ocasionar un tall en el seu costat. No va ser fins a uns instants després, mentre els vaixells es separaven entre si, quan la nafta va començar a brollar del buc de l'Alva Cape.
El líquid altament inflamable va ruixar al remolcador Esso Vermont que acompanyava el Alva Cape durant l'accident. Quan la nafta va accedir a la sala de màquines, es va desencadenar una sèrie de terribles explosions. Tot i l'explosió i de foc ocasionat, tot era a l'interior de l'Alva Cape milers de litres d'aquest perillós producte inflamable.
Diversos dies després que acuradament es traslladés el vaixell cap a la badia de Gravesend, es va procedir al transvasament del producte sota la supervisió del vaixell contra Smith. Però el 28 de Juny una altra sèrie d'explosions van acabar amb la vida de quatre persones més i seriosos danys sobre el vaixell Smith. Trenta-quatre persones van perdre la vida i quaranta-una van resultar ferides en aquest desafortunat accident. (Cudahy, 1997).
- Efectes sobre el Medi Ambient. S'estima que unes 23.000 tones de nafta van ser abocades en aquest accident. (U.S. Department of the Interior, 1968).

Alvarado, Alfonso de

Alfonso de Alvarado (1490-1553). Conqueridor espanyol. Va col·laborar amb Pizarro al Perú i va ser capità general de la Plata i Potosí. En 1553 va ser derrotat per la rebel·lió de Cusco que va dirigir Hernández Girón.

Alvarado, Diego de

Diego de Alvarado, Diego de (s. XVI).Conqueridor espanyol, cosí dels conqueridors Pere i Jorge de Alvarado. S'ignoren les dates i llocs de naixement i mort de Diego de Alvarado, així com gairebé tot el relatiu a la seva biografia. Realment, Diego de Alvarado tan sols figura en la Història com a possible fundador de la vila de Sant Salvador, capital de l'actual Estat de El Salvador.
Un cop acabada la conquesta del territori que actualment ocupa la República de Guatemala, Pedro de Alvarado va avançar per la costa del Pacífic cap al sud i a la fi de juny de 1524 va creuar el riu Paz, penetrant així en el territori de l'actual El Salvador. Allà va haver d'enfrontar-se a la població indígena a la qual va derrotar, després sagnants lluites, en Acaxual i Tacuaxcalco. Davant la fèrria oposició de la població autòctona, Pedro de Alvarado va haver de retirar-se a Guatemala, i en 1525 va llançar una segona expedició, millor organitzada, que va acabar per conquerir tot el territori.
La fundació de la vila de Sant Salvador ha produït un ampli debat entre els investigadors, ja que tradicionalment es va considerar a Diego de Alvarado com el seu fundador en 1528; però al segle XX, noves investigacions van treure a la llum l'existència d'un alcalde d'aquesta vila, Diego de Holguín, en 1525. Així apareix en dues cartes enviades per Pedro de Alvarado. A la llum d'aquesta troballa, es van realitzar noves investigacions i en l'actualitat es dóna per cert que Sant Salvador va ser fundada l'abril de 1525 per Gonzalo de Alvarado, en aquell temps germà de Pedro de Alvarado. Per motius no aclarits, però molt probablement com a conseqüència de la insurrecció general de 1526, la vila de San Salvador va ser arrasada o despoblada. Després d'aquest primer abandó, i un cop sufocada la insurrecció, la vila va ser de nou fundada en 1528, aquest cop sí per Diego de Alvarado.
Excepte aquesta dada només es coneix de la vida de Diego de Alvarado, que molt probablement va romandre al servei dels seus cosins, Pere, Jordi i Gonzalo, fins a la fi dels seus dies o potser fins al seu retorn a la Península. Ignorant si va morir a Amèrica, a Espanya o a qualsevol altre lloc.

Alvarado, Pedro de

Pedro de Albarado Conqueridor espanyol, nascut a Badajoz en 1485 i mort a Guadalajara en 1541. Va arribar a l'Espanyola en 1510, on el seu va posar l'empara del seu oncle Diego de Alvarado. Va participar en la conquesta de Cuba (1511) i en 1518 es va unir a les expedicions de Grijalva per Yucatán i Mèxic. Va tornar a Cuba per donar compte de la descoberta i, amb això, va promoure l'expedició de Velázquez i Cortés. Va arribar a Cozumel a 1519. En Ulúa va ajudar a la proclamació de Cortés com a capità general. Va lluitar amb els tlaxcaltecas (es va casar amb Luisa, filla de Xicoténcatl el Vell), va ser ambaixador de Cortés a Tenochtitlan, va estar en la matança de Cholula ia l'entrada a Mèxic. Va participar a la presó de Moctezuma. Va ser causant de la matança de 1520 durant la festa de Tóxcatl, el que va motivar la revolta dels mexicans i va precipitar la mort de Moctezuma. Amb Juan Velázquez de León va formar la rereguarda de l'exèrcit de Cortés a la "Nit Trista". Va prendre part amb Jorge de Alvarado, Gutiérrez de Badajoz i Andrés de Monajaraz en la presa de la capital (juny-agost 1520). En 1522 va participar en la conquesta de Tututepec. En 1523 va partir a la conquesta d'Amèrica Central. En vuit mesos va lluitar intrèpidament amb els quichés, va pactar amb els cakchiqueles, va derrotar als tzutuhiles i els xinca, va conquistar Guatemala i Salvador i va fundar Santiago dels Cavallers de Guatemala. Encara que nominalment al comandament de Cortés, va actuar amb independència. Va ajudar a Cortés en la seva expedició d'Hondures (1526) i va conquistar amb posterioritat el territori de Nicaragua. En 1527, amb fama fabulosa, va tornar a Espanya. Protegit per Francisco dels Cobos, es va casar amb Francisca de la Cova i va obtenir de Carles V el nomenament de governador, capità general i avançat de Guatemala. Tornat a Veracruz en 1528, va ser empresonat per Nuño de Guzmán i després alliberat davant l'anunci de la tornada de Cortés. Va tornar a Guatemala (1530). Va preparar una expedició per conquerir el Perú (1534). A la seva arribada a l'altiplà de Quito va descobrir que se li havien avançat Pizarro, Belalcázar i Almagro. Va tornar a Guatemala en 1536. Es va casar en segones núpcies amb Beatriu de la Cova, germana de la seva primera dona. Se li va reconèixer el govern d'Hondures i se li va donar permís per a l'exploració de les Moluques. Va mantenir enemistat amb Antonio de Mendoza sobre contractes de terres. La seva fama va ser en vida la d'un dels més grans conqueridors.

Alvares Cabral, Pedro

Pedro Álvarez Cabral (ca. 1467 - ca. 1526). Navegant portuguès, nascut a Belmonte al voltant de 1460 i mort cap a 1526. Va passar a la història per ser el descobridor del Brasil i que va reclamar el seu territori per al rei de Portugal.
Era el quart fill de Fernando Cabral, Senyor de Belmonte, i d'Isabel de Gouveial. De nen va entrar al servei del rei Joan II, qui li va atorgar pels serveis prestats la quantitat de 13.000 reals. Va formar part de la cort de Manuel I, del qual va rebre diversos privilegis en 1497, entre els quals s'incloïen el títol de Conseller Reial i l'hàbit militar de l'Ordre de Crist. Va contreure matrimoni amb Isabel de Castro, neboda d'Alfonso de Alburquerque. En 1500, el rei Manuel de Portugal, després del retorn de Vasco de Gama, el va nomenar almirall d'una flota de 13 naus, en les quals es van embarcar 1.500 homes, entre els quals destacaven prestigiosos mariners com Sancho de Tovar, Simó de Pire, Bartolomé Díaz, Pedro de Athayde, Nicolás Coelho i Luis Peres.
Cabral va partir al capdavant de les seves naus el 8 de març cap a l'Índia amb la missió d'establir relacions comercials amb el govern de Calicut. Tenia ordres de seguir la ruta del cap de Bona Esperança, que havia estat traçada entre 1497 i 1498 per Vasco de Gama. Per tal d'evitar les tempestes i la falta de vent a la zona del golf de Guinea, va prendre un rumb sud-oest, però el corrent equatorial del sud i els vents alisis li van desviar encara més cap a l'oest quan es trobava a l'altura de les Illes de Cap Verd. L'22 d'abril va albirar terra en el que posteriorment seria la costa del Brasil, i després de dos dies més de navegació va arribar a una gran badia, a la qual va cridar Port Segur, on va desembarcar amb alguns dels seus homes i va prendre possessió d'aquella terra en nom del rei Manuel, ja que es trobaven dins dels límits que havien estat concedits a Portugal pel Tractat de Tordesillas en 1494. Cabral va trucar a la nova terra colònia de Nostra terra de Vera Creu, encara que després Manuel la va rebatejar en 1501 com Santa Creu i en 1503 li va donar el nom definitiu del Brasil, a causa de l'abundància de fusta de color vermell.
Després de romandre vuit dies explorant la regió i establint contacte amb els indígenes, va manar un dels seus vaixells amb destinació a Portugal perquè donessin notícia del seu descobriment. Tots aquests esdeveniments van quedar reflectits en l'obra de Pere Vaz de Caminha. Tres expedicions es disputen, però, la glòria del descobriment de Brasil: la de Vicente Yáñez Pinzón, Diego de Lepe i Alonso Vélez de Mendoza, totes en 1500. Ha estat molt qüestionat per alguns investigadors el motiu pel qual va prendre la ruta d'Occident; per a ells ho hauria fet seguint ordres secretes del monarca portuguès, qui tractaria d'evitar que els castellans s'instal·lessin en una terra que legalment li pertanyia.
Cabral va reprendre el seu camí a l'Índia seguint rumb cap a l'est. Una tempesta va fer naufragar a quatre dels seus vaixells a l'altura del Cap de Bona Esperança, en un dels quals va morir Bartolomé Díaz, el descobridor del terme en 1488. Amb la resta de les seves naus va fer escala a l'illa de Madagascar, que després es va cridar Sant Llorenç. Amb part de l'expedició va explorar la costa de Moçambic. Va contractar a un pilot musulmà perquè l'ajudés a creuar l'Índic, singladura que va començar el 7 d'agost amb rumb a Malabar. Va arribar a Calicut (actual Kozhikode) el 13 de setembre de 1500, on va establir un tractat comercial amb el sobirà de la ciutat, el qual li va regalar un palau i li va permetre l'establiment d'una factoria comercial portuguesa. Aquesta decisió va causar la irritació dels mercaders musulmans, els qui fins llavors havien tingut l'exclusiva del comerç a la regió.
Per evitar que Cabral pogués comprar les espècies, els musulmans van pujar el seu preu. Una nit tots els portuguesos de la factoria van ser massacrats, al que va respondre Cabral amb el bombardeig de la ciutat des dels vaixells fondejats a la proximitat del port. Dies després va partir cap a Cochim, on va ser rebut amb tots els honors pel seu sobirà, que, en senyal d'amistat, li va lliurar a la seva partida un valuós carregament de 400 quintars d'espècies. Cabral es va dur a diversos membres de les millors famílies com a ostatges per a garantir la vida dels portuguesos que es quedaven a la ciutat esperant el retorn d'un nova expedició procedent de Lisboa. Va aprofitar el seu viatge de retorn, en què va perdre dues naus, per explorar part de les costes de l'Índia i l'illa de Ceilan. Al seu retorn a Portugal amb tan sols 4 naus, el 23 de juny de 1501, va rebre tota mena de felicitacions del monarca portuguès, a més de diverses propietats i terres a Santarém, regió de procedència de la seva dona.
Manuel I va decidir enviar a Cabral de nou a l'Índia al comandament d'una segona expedició, però el navegant va rebutjar el càrrec dies abans de la data prevista per a la partida, sent substituït per Vasco de Gama. No es va saber el motiu que el va portar a prendre aquesta decisió, però es va parlar molt de la possibilitat que hi hagués caigut en desgràcia als ulls del rei. En 1509 es va retirar a les seves possessions de Santarém, on va viure allunyat de les intrigues de la cort. Un any després va ser nomenat cavaller gentilhome de la casa reial, títol que portava amb si la percepció d'una renda anual de 2.437 reals. En 1514 l'oncle de la seva dona, Alfonso de Alburquerque, va escriure una carta al sobirà intercedint per ell. Aquestes gestions van deure tenir èxit, ja que en 1518 el nom del navegant es trobava entre els dels membres del Consell Real. Va morir en 1526, moment en el qual per un decret reial se li van concedir certs privilegis a la seva vídua. Cabral va ser sepultat en el panteó de la família de la seva dona a l'Església de Gràcia a Santarém, on va ser descoberta la seva tomba a 1848 per el historiador brasiler Francisco Adolfo Varnhagen.

Alvares Correia, Diego

Diego Alvares Correia (1475-1557). Colonitzador portuguès, conegut entre els indígenes del Brasil amb el nom de Caramuru. Va néixer, segons alguns, a Viana do Castelo (Portugal), en 1475, i, segons altres, a La Corunya (Espanya), al segle XV. Per això de vegades se li coneix com Diego Álvarez Correa. Va morir l'5 d'abril de 1557, en Salvador.
Cap a 1510, es va embarcar rumb al Nou Món amb el projecte de comercialitzar fustes fines, especialment la coneguda "pau-brasil". A l'arribada a les costes brasileres, una forta tempesta va fer naufragar la nau en què viatjava a la Badia de Salvador, davant de l'illa Itaparica. Tots els tripulants van morir en el naufragi, uns ofegats, i altres devorats pels indis tupinambá, aconseguint sobreviure únicament Diego Álvares. Aquest, segons la llegenda, es va guanyar la confiança dels indis, per la seva presència física i potser també, per la seva arma de foc. La veritat és que els indis li van cridar Caramuru, que significa, segons alguns, 'home blanc mullat', i segons altres, 'home de foc'. El cacic Taparica va oferir com a esposa al nàufrag nouvingut a la seva filla Paraguasu. Diego Álvarez es va establir entre els indígenes, en un llogaret que va denominar Vila-Velha, en la qual després es van instal·lar altres portuguesos. Amb els seus coneixements i la seva experiència, Caramuru va col·laborar a l'avançament de la població indígena, a la vegada que entrava també en contacte amb els expedicionaris francesos que comercialitzaven "pau-brasil". En 1526, la parella va viatjar a França, on l'30 de juliol de 1528 Paraguasu va ser batejada a Saint-Malo amb el nom de Katherine du Brézil ("Caterina de Brasil"), com consta en el llibre d'actes de baptisme. Malgrat els seus contactes amb els francesos, Diego Álvares va prestar plena col·laboració a la colonització dels portuguesos al Brasil. Així ho va fer amb Vaig prendre de Souza quan va venir a fundar la ciutat de Salvador, desembarcant en el lloc l'29 de març de 1549. Per els molts serveis prestats a la corona portuguesa, Diego Álvares va rebre el títol de Fidalgo de la Casa Reial de Joan III. Per la seva banda, l'esposa de Diego Alavares es va esforçar per l'adoctrinament en la fe dels membres del seu poble. Va fer construir la Capella de Nostra Senyora de Gràcia, i va passar a la història com un important símbol femení, per haver exercit un paper important en la integració de les races al poble brasiler.
L'aventura de Caramuru va ser idealitzada al segle XVIII per fra Josep de Santa Rita Durao, professor de Teologia de la Universitat de Coimbra, en el poema titulat Caramuru.

Álvarez de Avilés, Luan

Juan Álvarez de Avilés. Capità General de Mar i Guerra. De l'Armada de Guarda de l'Estret.
Va venir a el món a la ciutat que li dóna el cognom, Avilés, sobre 1567 a Astúries.
Sabem que ja en l'any de 1607 era a el comandament de l'Armada de Guarda de l'Estret, a les ordres de duc de Medina-Sidonia que era el Capità general d'Andalusia i el que havia ordenat la construcció dels vaixells, composta per deu naus petites, ja que la capitana tenia quatre-centes tones, estant totes tripulades per vuit-cents homes i mil dels Terços com a guarnició.
L'esquadra s'acaba de constituir i era per tractar de vigilar el pas de l'Estret; es van fer a la mar al mes de març de l'any de 1607, es trobaven creuant les seves aigües quan van albirar una esquadra holandesa, que donava protecció a un comboi de mercants, quan ja s'havia entaulat combat amb l'escorta, van haver d'abandonar la lluita per declarar-se un fort temporal de Llevant, que no els va donar temps a arrissar espelmes, de manera que molts dels vaixells van perdre els seus arbres. Escapant així els catorze mercants que protegien els bátavos.
Als pocs dies van tornar a salpar i van detenir cinc mercants de la ciutat de Emden, per no portar clars els seus documents i ruta, sent marinats a la badia d'Algesires, perquè les autoritats decidissin sobre ells.
Trobant-se aquí va rebre un despatx del Duc, avisant-li que havien estat vistes trenta-quatre veles doblant el cap de San Vicente de elles vint eren grans galions holandesos. I li adjuntava una Reial Ordre per la qual SM decidia que donada la inferioritat de l'esquadra de l'Estret, devien aixoplugar-se en la badia d'Algesires. Això vol dir que devien ancorar el més a prop possible de la costa per ser protegits per l'artilleria dels castells, els galions molt junts per evitar els abordatges, a més de fixar uns cables entre ells, perquè l'enemic no trenqués la línia de batalla.
Aquesta decisió no era molt encertada i davant del dubte, va decidir convocar Consell de Guerra, efectivament don Tomás Guerrer de la Font capità de mar i terra nascut a la ciutat de Màlaga, va ser qui va començar i després li van seguir altres. Guerrero va dir: ''Que en el cas que els vaixells enemics ataquessin al barrejar-se amb els espanyols l'artilleria de les fortaleses no podrien obrir foc, de manera que no era convenient i el millor era fondejar, però llests a donar les espelmes quant hagués oportunitat, ja que a l'ésser més petits navegaven més ràpids i aquest avantatge es perdia de obeir aquesta ordre", però es va imposar la decisió de Rei, ja que des de feia temps, l'almirall Villamarí i el mateix Andrea Doria, havien demostrat que aixoplugar donava molts avantatges.
Així es va complir i es va formar una primera línia amb els vaixells més grans que eren cinc i els restants cinc van quedar en rereguarda acoderats. Així es trobaven la tarda del dia vint abril, quan els holandesos van entrar a la badia impulsats per un immillorable vent de l'Oest, van escurçar tan ràpidament les distàncies, que a ningú li va donar temps ni d'obrir foc, pel que va succeir el que es temia l'almirall Guerrero, els artillers dels forts es van convertir en purs espectadors del combat, ja que a l'estar tan a prop de terra l'artilleria d'aquests estava en desenfilada, no podent per això protegir els vaixell.
D'aquesta forma la "Capitana" va ser atacada per quatre enemics, els mateixos a la "Almiranta", igualment al vaixell "Madre de Dios" i tres a la "Portuguesa" i "Campechana", sense tenir en compte per a res a la segona línia, a l'estar a tir de arcabús va ser quan van obrir foc a el mateix temps tots dos combatents.
El combat va ser dur com tots, però aquí la desigualtat entre els dos contendents gairebé ni s'entenia, ja que a la capitana la van abordar diverses vegades les dotacions dels quatre que l'envoltaven i altres tantes trasbordaren malmesos als seus vaixells, i fins i tot van abordar els espanyols, solament que reforçats els bátavos els van retornar al seu galió, va arribar un moment en que ja les forces flaquejaven i havent mort el general don Joan Álvarez el governador de la Infanteria don Diego d'Aguilar i Castro, el sergent major don Pedro Álvarez d'Herrera i gairebé tots els oficials, va ser quan van aconseguir prendre l'estendard Real, però la nit se'ls tirava a sobre i van haver d'abandonar la badia.
Va morir en combat el 25 d'abril de 1607.

Álvarez de Pineda, Alonso

Alonso Álvarez de Pineda (Aldeacentenera, Càceres, 1494-1520) fou un mariner, explorador i cartògraf castellà que explorà la costa del golf de Mèxic per encàrrec del Governador castellà de Jamaica, Francisco de Garay.
Els espanyols creien que havia d'existir una via marítima que des del golf de Mèxic connectés amb l'oceà Pacífic i permetés arribar a Àsia. El 1517 i 1519 Alonso Álvarez de Pineda havia dirigit diverses expedicions per cartografiar les costes occidentals del golf de Mèxic, des de la península de Yucatán fins a la desembocadura del riu Pánuco, al nord de Veracruz. Juan Ponce de León havia traçat prèviament parts de la Florida, que ell creia que era una illa. L'expedició d'Antón de Alaminos va descartar l'oest com el lloc on podria estar el pas, i el sud del golf ja havia estat explorat per expedicions patrocinades per Diego Velázquez de Cuéllar, quedant només per cartografiar la costa entre la boca del Pánuco i la Florida.
Alaminos va convèncer al governador de Jamaica, Francisco de Garay, perquè financés una expedició per buscar a la resta del Golf. Garay va equipar quatre vaixells i els va posar sota el comandament d'Álvarez de Pineda.
Alonso Álvarez de Pineda va salpar de Jamaica a finals de març de 1519 al capdavant d'una flota composta per quatre vaixells i 270 homes. Va navegar cap a l'oest per seguir la costa septentrional del Golf. A l'extrem occidental de la Florida meridional va tractar de navegar cap a l'est, però els vents no el van ajudar. En canvi, Álvarez de Pineda va aconseguir navegar cap a l'oest des dels keys de Florida, seguint la costa occidental de Florida per després abraçar la costa del Golf.
El 2 de juny de 1519 Álvarez de Pineda va entrar en una gran badia que tenia un important assentament indígena en una de les seves ribes. Va navegar riu amunt unes divuit milles i observà fins a quaranta pobles a la riba del gran i profund riu que batejà amb el nom de "Espíritu Santo". Durant molt de temps se suposà el primer informe europeu de la boca del riu Mississipí, tot i que la descripció de la terra i els seus assentaments han portat a molts historiadors a creure que estava descrivint la badia de Mobile i el riu Alabama.
Álvarez de Pineda va continuar el seu viatge cap a l'oest. No hi ha evidència fiable que alguna vegada desembarqués a les costes de l'actual estat de Texas, però si que va entrar a la badia de Corpus Christi, territori que va reclamar per Espanya. Va seguir la costa cap al sud i l'agost de 1519, després de nou mesos d'expedició, va arribar a Villa Rica de la Vera Cruz, a la badia de Campeche, poc després que Hernán Cortés se n'hagués anat. Cortés va tornar en saber de l'arribada d'Álvarez de Pineda i aquest va voler establir un límit entre les terres que ell reclamava per a Garay i les que Cortés ja havia reclamat per a ell enviant missatgers. Cortés no estava disposat a negociar i va capturar els missatgers, per la qual cosa Álvarez de Pineda va marxar, per evitar ser empresonat, desfent el camí cap al nord.[4] Poc després va remuntar el riu que anomenà Las Palmas, on va passar més de 40 dies reparant els seus vaixells. Aquest riu de Las Palmas el més probable és que fos l'actual Rio Grande.
En acabar les reparacions les naus van tornar a Jamaica, presentant els pilots a Garay un mapa de tota la costa del Golf "en proporcions més o menys precises". L'historiador Robert Weddle creu que Álvarez de Pineda i molts dels seus tripulants es van quedar com a colons. El gener de 1520 Diego de Camargo va salpar de Jamaica comandant un vaixell amb provisions per a la colònia a la riba del Pánuco. En arribar es va trobar que els huastecs tenien assetjada la vila. Va ser capaç d'evacuar a 60 colons, però la resta, entre els que probablement hi havia Álvarez de Pineda i la seva mare, Nina, foren assassinats.

Álvarez de Toledo i Dubois, José

José Álvarez de Toledo i Dubois (1779-1858).Marí i polític hispà-cubà. Fill primogènit del tinent de navili D. Luis de Toledo i Liche, natural de Sevilla, i de Donya María dels Dolors Dubois, natural de Jerez de la Frontera, casats a la catedral de l'Havana en 1778, va néixer a l'Havana (Cuba ) l'14 de maig de 1779 i va ser batejat amb el nom de Joseph Luis Bonifacio i Manuel dels Dolors. El seu pare, capità de navili des de 1789, exercia el càrrec de comandant de l'arsenal en 1781 i va ser capità del port de l'Havana en 1811. De família noble, va decidir enviar a Josep a l'Escola Naval de Cadis, on va cursar estudis i es va incorporar a la marina espanyola, en la qual va servir a partir de 1794. va realitzar diversos viatges als ports d'Amèrica i va ser fet pres en dues ocasions per navilis de la flota anglesa, que el va alliberar a la fi de 1807.
El mateix Josep, en el Manifest de 1811 compte els seus fets d'armes: "Jo era alferes de navili i em trobava al departament del Ferrol, quan el viatge del Jove Rei Ferran VII á Baiona i la seva detenció forçada en aquell país, van encendre el esperit d'indignació de tots els bons Espanyols". Al juny de 1808 es va incorporar a l'exèrcit a Galícia en funcions d'ajudant del general Riquelme, amb el qual va participar en la batalla d'Espinosa dels Monteros i la retirada consegüent, aconseguint embarcar amb les tropes angleses que es retiraven per La Corunya. De retorn a Cadis se li va ascendir a tinent de fragata i va embarcar en la goleta Tigre amb la missió de socórrer a Astúries al marquès de la Romana. Coneixedor de la caiguda de Gijón en poder dels francesos es va dirigir a Vigo on va donar suport al comte de Noroña, vencedor de les tropes de Ney en el Pont de Sant Payo.
En tornar a Cadis se li va obligar a cessar en el comandament del Tigre en el manteniment havia invertit tots els seus estalvis, ara que es deixa ascendia a tinent de navili i era destinat a prendre el comandament d'una divisió de vaixells menors a Tarragona. Va servir en aigües del Mediterrani i va tornar a Cadis, amb el propòsit de recobrar la seva malmesa salut.
"Quando jo en Cadis buscava mitjans per tornar als combats al exercit o en l'esquadra, un conjunt de calamitats imprevistes va fer recaure sobre el meu el nomenament de diputat suplent per Sant Domingo per les Corts ...". Va formar part de la quota de naturals de les províncies d'Amèrica, domiciliats a Espanya, proposats al setembre de 1810 per suplir els representants d'aquelles províncies en les reunions a Corts. Com a tal va formar part del grup de diputats americans, i va ser protagonista d'enfrontaments amb els diputats peninsulars i de diverses iniciatives, entre desembre de 1810 i gener de 1811, en favor dels territoris americans, la igualtat de representació i la defensa dels interessos de les províncies d'ultramar. L'10 de desembre de 1810 va escriure al capità general de Sant Domingo per informar-li que Espanya estava passant una crisi molt greu .... Interceptat aquest document per les autoritats, la immunitat parlamentària el va salvar de l'arrest.
La proposició americana, signada l'16 de desembre de 1810 pel 26 diputats, Toledo entre ells, plantejava la igualtat de representació, però també de sembrats i conreus, l'exportació dels seus fruits naturals i industrials, la importació de "quant hagin menester", el comerç lliure i recíproc, la supressió de tot estanc, la lliure explotació de les mines d'argent viu, l'opció igual per a tota classe d'ocupacions i destins, i la constitució de juntes consultives en totes les capitals. Va ser rebutjada per la majoria dels diputats europeus (64 a 46) però va provocar el més profund malestar dels americans, convençuts des d'aquest moment de l'escassa utilitat de la tasca en la qual estaven compromesos.
Plantejada al juliol la censura dels diputats americans als ministres d'Estat, Guerra i Gracia i Justícia, aquests van reaccionar exigint l'encausament del cubà, que es va presentar davant el Tribunal de les Corts el 8 de juliol de 1811. En comprovar que es preparava la seva detenció, va buscar l'ajuda de la recentment creada Societat dels Cavallers Racionals o Lògia Lautaro, va buscar el suport del cònsol dels Estats Units i es va embarcar amb destinació a Filadèlfia, on va arribar al començament del mes de setembre.
Álvarez de Toledo va romandre als Estats Units durant sis anys, en el curs dels quals va desenvolupar una intensa activitat de suport a la in surgència mexicana. Les seves primeres activitats van consistir en la redacció d'una llarga carta, que va enviar a l'ajuntament de Sant Domingo, explicant el que havia fet a Cadis i proposant una Confederació Antillana Lliure així com la publicació d'un fullet titulat Manifest o satisfacció pundonorosa, a tots els bons espanyols europeus ia tots els pobles d'Amèrica. Per a contestar a la varietat de respostes que havia suscitat aquest escrit, el va continuar amb un altre fullet en el qual va declarar: "Jo sóc americà, estimo el meu país i serviré, si fos necessari, en les files dels guerrers americans per defensar la seva llibertat ".
Simultàniament va escriure al secretari d'Estat James Monroe, qui el va rebre el mateix mes de desembre, convenint que es traslladés a l'illa de Cuba, on es trobava l'agent William Shaler, encarregat de donar-li suport en un projecte d'independència i confederació, en la qual s'inclouria als Estats Units. Toledo, en lloc de viatjar a Cuba, va romandre a Filadèlfia on es va trobar amb el mexicà Bernardo Gutiérrez de Lara, que acabava d'entrevistar amb Monroe i havia sol·licitat el seu suport per ocupar Texas i proclamar la independència de Mèxic. Com Shaler abandonar Cuba hora d'ara, els plans de Toledo es van centrar en la col·laboració amb Lara i altres agents secrets als que acabava de conèixer.
Va seguir a Gutiérrez de Lara a Texas a finals de 1812 i amb la col·laboració de Mariano Picornell, també exiliat a Amèrica i de l'agent Shaler, va substituir a Lara en la recentment proclamada República de Texas i es va enfrontar sense èxit al coronel realista Joaquín de Arredondo que ho va derrotar en la batalla del riu Medina, l'18 d'agost de 1813. Alguns historiadors interpreten aquesta derrota com una maniobra de Toledo, acordada prèviament amb l'ambaixador espanyol Luis de Onís.
Retirat a Nova Orleans, va col·laborar amb agents francesos i nord-americans en la preparació de noves accions insurgents i en la defensa del port davant l'atac anglès. Al febrer de 1815 va redactar una àmplia proposta de col·laboració al president José María Morelos i al Congrés mexicà, insinuant que era portador d'un mandat signat pels diputats mexicans de les Corts de Cadis. La "Instrucció de don José Álvarez de Toledo a la Junta de rebels de Nova Espanya sobre les mesures que convindria adoptar per realitzar la total independència", els anomenats plecs del Nord, planteja la necessitat d'elaborar un manifest dirigit a la resta del món, el enviament d'un representant al Congrés dels Estats Units, l'execució de plans complets de sous, ordenances, marina de cors, compra d'armaments, etc., que van enlluernar als insurgents.
Acceptades aquestes propostes pel Congrés mexicà, Morelos va aconseguir rebaixar el seu nomenament com a mariscal de camp, però no va poder impedir altres mesures com el nomenament del diputat José Manuel d'Herrera ministre plenipotenciari davant el Congrés dels Estats Units, un emprèstit per 25 milions de pesos, el lliurament d'una altra quantitat a Herrera per atendre les seves primeres despeses i l'enviament de mercaderies a Nova Orleans. En Broquet de Pedres Herrera es va trobar amb Álvarez de Toledo, que va arribar al Petit Milan, va recollir al mexicà i van partir junts de tornada a Nova Orleans, al novembre de 1815.
A Nova Orleans s'havia fundat una Associació Mexicana formada per comerciants i polítics locals, que volien obtenir els majors beneficis del suport a la insurgència, però van xocar amb la intransigència del ministre mexicà. Herrera va ser incapaç de viatjar a Filadèlfia i presentar-se davant el Congrés i la seva missió es va allargar entre suspicàcies, sospites i traïcions. El cònsol d'Espanya a la ciutat i el pare Antonio Sedella, agent realista que havia aconseguit incorporar a la seva xarxa d'espionatge a Mariano Picornell i als pirates germans Lafitte, van fer pinya al voltant de Álvarez de Toledo, tractant de inclinar a tornar novament al servei del Rei.
En arribar a Baltimore Javier Mina el dia 1 de juliol de 1816, acompanyat de Fra Servando, els refugiats hispanoamericans van apostar pel projecte del jove navarrès enfront dels plans de Alvarez de Toledo. Aquest, despitat pel seu fracàs, que coincidia amb les notícies de la presó i mort de Morelos, s'havia entrevistat uns dies abans amb Mariano Picornell i Antoni Sedella. Es diu que, d'acord amb l'ambaixador Onís al qual va visitar a mitjans de juliol a Filadèlfia, van planejar desviar l'Expedició cap a l'alliberament de Panzacola, a la Florida, desprestigiar Mina amb qualsevol motiu, estendre la desconfiança i la sospita entre els sostenidors de l'Associació Mexicana de Baltimore i, finalment introduir espies i traïdors entre els seguidors de Mina.
Els patriotes hispanoamericans a Baltimore i especialment don Pedro Gual, desconeixedors de la traïció de Alvarez de Toledo, van seguir desenvolupant tot tipus de contactes amb James Monroe i els seus col·laboradors, amb la pretensió de facilitar les activitats d'allistament de voluntaris i el bon èxit de la expedició de Mina. A principis de novembre Gual va concertar una entrevista a Washington a la qual va acudir juntament amb Álvarez de Toledo, encara que l'absència de Monroe només els va permetre conversar amb el seu segon Graham.
Pocs dies més tard, Pere Gual i els seus amics de Baltimore van conèixer amb estupor la correspondència de l'ambaixador Onís i les cartes de Alvarez de Toledo, per la qual cosa va estendre el desànim i Javier Mina, que acabava d'arribar a Galveston, a la recerca del ministre mexicà José Manuel Herrera, va haver de replantejar els seus objectius i buscar nous ajuts. Toledo, mentrestant, estava redactant el que va titular Justificació de D. José Álvarez de Toledo, en què exposa als Mexicans i als altres pobles de l'Amèrica Espanyola, les raons i motius que l'han obligat a separar-se del esforç de la seva lluita per la independència. En ella recollia un conjunt de mals i perjudicis, que el boig frenesí de la insurrecció podria causar-, exortant als que l'abandonessin i proposant la reconciliació amb la Mare Pàtria.
La Justificació està signada l'1 de desembre de 1816 i acaba amb aquesta frase: "(...) el dia en què us vegi feliços i contents, serà el mes deliciós de la meva vida". L'ambaixador Onís va sol·licitar el perdó real, explicant les actuacions de Toledo i els diferents informes i propostes que li havia sol·licitat, per tal d'argumentar les mesures que haurien d'adoptar davant dels propòsits angloamericans d'expansió i dominació de les províncies d'Amèrica.
En ser descobert, es van afanyar els preparatius del seu retorn a Europa, per la qual cosa va embarcar en la fragata Hunter amb destinació a Bordeus. Un cop en aquesta ciutat, va insistir en la seva sol·licitud de perdó real i el lliurament d'un passaport que li permetés entrar a Espanya, per la qual cosa va demorar la sortida fins al 26 de febrer, arribant a Madrid l'14 de març. El va rebre el nou ministre d'Estat Lleó i Pizarro, que havia estat nomenat el 30 d'octubre anterior, qui impressionat per les seves propostes, va convocar a un consell a palau dedicat a discutir en exclusiva les informacions i mesures plantejades per Álvarez de Toledo.
León i Pizarro, en les seves Memòries, referint-se a Toledo va escriure: "Els sentiments de lleialtat i d'amor al rei que ha donat han estat constants i inseparables de la seva ànima". A continuació explicava les circumstàncies del seu penediment i com per Reial ordre "ho havia manat venir a Madrid perquè informés verbalment sobre l'estat de les Amèriques espanyoles i dels mitjans que havien d'adoptar per bé i propietat de la Monarquia". Toledo entrego a Pizarro una memòria sobre la pacificació, acompanyada d'una altra còpia del seu Justificació. La memòria incloïa un apartat dedicat a descriure la "Posició de l'Espanya pel que fa a Anglaterra i els Estats Units del Nord d'Amèrica" i un altre capítol titulat "Mesures que s'han d'adoptar per a la salvació d'Amèrica". Estava signada a Nova York el dia 1 de desembre de 1816.
Va ser tan positiva la impressió que va causar als seus interlocutors que en les setmanes següents li van sol·licitar nous informes, una "Ampliació de la memòria sobre la pacificació", signada l'8 d'abril; un "Projecte per a prendre per sorpresa la Louisiana", signat al maig i que va ser rebutjat pels ministres del Consell; i els informes que li va demanar el secretari de Guerra, titulades "Memòria sobre si convenia o no que Anglaterra intervingués en les mesures ... per a la pacificació d'Amèrica" i "Memòria sobre la qüestió pendent entre el govern d'Espanya i el dels Estats Units sobre límits de la Lousiana ", l'1 de setembre, la més extensa i erudita de totes les que va produir al llarg d'aquell any.
De totes maneres, Lleó i Pizarro estava decidit a discutir molt seriosament el problema de la pacificació d'Amèrica, amb el suport d'altres ministres moderats com Vázquez Figueroa (Marina) i Martín Garay (Hisenda), sense que fos possible arribar a una conclusió acceptable . Pizarro, en les seves Memòries, va reconèixer la impossibilitat d'aplicar cap reforma: "Per a mi era ja des de Cadis perduda la nostra Amèrica ... mes en l'any de 1817 ja no em va quedar dubta de la seva pèrdua i que era temps de pensar a treure partit de una separació que era ja inevitable". Reconciliat amb la seva família, Álvarez de Toledo va casar en 1818 amb donya Tomasa de Palafox i Portocarrero, vídua del Comte de Medina Sidonia i germana del Comte de Montijo, que va morir tres anys després. L'experiència internacional de Toledo, reconeguda en la cort de Madrid, li va facilitar exercir una dilatada carrera al servei de Ferran VII, com a ministre a Berna en 1828 i ambaixador a Nàpols en 1831. Més tard, inclinat a favor del pretendent Don Carlos, tornaria a Nàpols l'any de 1834 per a representar davant aquesta Cort. Enfrontat al règim isabelí va viure fora d'Espanya, fins que en reconèixer la reina Isabel II l'any 1849, se li va restablir en la seva ocupació i altres distincions. L'20 de juny de 1850 se li va concedir la Creu de Sant Hermenegild i al mateix temps la seva jubilació, que va gaudir a partir d'aquest any a París.
Va morir en aquesta ciutat el 16 d'abril de 1858. El seu decés es recollia en el Comerç de Cuba amb aquesta frase: "Amb sentiment vam participar als nostres lectors el de l'il·lustre habanero D. José Álvarez de Toledo i Dubois, esdevingut en la capital de França . Tot i el part telegràfic que es va rebre a Madrid, enviat des de París per la comtessa de Montijo ... notificant la malaltia greu que ha estat víctima l'il·lustre difunt, i d'haver-se posat immediatament en marxa els seus fills el Duc de Fernandina i el Comte de Sclafani, van tenir el disgust d'arribar a París poques hores després de la seva mort ... ". Recordava també "els eminents serveis prestats a la nostra Nació, com Enviat extraordinari i Ministre Plenipotenciario a diverses Corts europees".

Álvarez de Sotomayor y Notario, José

Álvarez de Sotomayor y Notario, José. Cabra (Còrdova), VI.1786 - Cadis, 2 juny de 1811. Tinent de fragata, heroi de Punta Pedrera.
Va néixer a Cabra a la província de Còrdova al juny de 1786. Van ser els seus pares Juan Álvarez de Sotomayor i Ángela Notario. Va fer els seus estudis primaris al col·legi de Cabra, fundat el 1796 pel prevere Luis Aguilar, comissari del Sant Ofici, i després va passar amb els seus pares a residir a Lucena.
Concedida que li va ser la plaça de guardamarina, un cop aprovats els expedients de hidalguía i noblesa exigits i obtinguda la carta ordre, es va presentar al departament de Cadis, ingressant en la companyia de la Illa de Lleó el 16 de març de 1804, sent promogut a alferes de fragata el 9 de novembre de 1805 a la promoció general dels que es van batre a la batalla de Trafalgar. Va ascendir a alferes de navili per mèrits de guerra el 25 de febrer de 1809, i pels quals va contraure en diversos combats a les forces subtils de la Illa de Lleó a tinent de fragata el 24 de maig de 1811, de l'ocupació gaudiria pocs dies.
Conclosos els seus estudis a l'Acadèmia amb excel·lents notes, va embarcar el 15 de juny de 1805 al navili "Bahama" de l'esquadra tingui a Cadis, transborda'n més tard al "San "Leandro", però el 5 d'agost del mateix any va passar novament al "Bahama" reclamat per la seva comandant el brigadier Dionisio Alcalá Galiano, el seu paisà i amic de la família. Es va trobar, per tant, en el combat de Trafalgar on es va batre amb gran enteresa, sent ferit dues vegades i fet presoner, encara que només durant quatre dies, al terme dels quals va ser desembarcat a Huelva.
Es va presentar a Cadis al general Antonio d'Escó, que el va destinar al posta de llanxes canoneres que estava al comandament del capità de navili "Cosme de Carranza".
Va embarcar més tard en el navili "Montañés", en el qual va continuar amb l'ocupació d'alferes de fragata per la seva brillant comportament en el combat de Cap Trafalgar.
Va passar l'1 de desembre al navili Terrible, on va romandre fins el 30 d'agost de 1808 a que va ser desarmat, passant llavors a prestar servei en l'apostader de les forces subtils de la porta de Sevilla a Cadis a les ordres del comandant del mateix, José Mariano Ortega, en els falutxos números 105 i 113 del servei de protecció de les embarcacions de comerç, fins al 18 de maig de 1809, que va tornar novament al navili Terrible. En aquest posta va participar en totes les accions de guerra que van tenir les llanxes amb les forces bloquejadores angleses fins a la fi de la contesa.
Començada la guerra de la independència contra l'invasor francès, va assistir al combat i rendició de l'esquadra de l'almirall Rosily des d'un pot d'auxili, amb el qual proveïa de pólvora i municions a les llanxes canoneres. Promogut a alferes de navili per la Junta Superior de Sevilla pels mèrits contrets en aquesta última acció, va ser destinat com a tinent d'una companyia dels batallons d'Infanteria de Marina, prenent part en operacions de guerra a la Manxa i Ciudad Real, on va ser ferit i fet novament presoner pels francesos. Conduït a Madrid, va ser comminat a reconèixer com a rei d'Espanya a José Bonaparte, al que es va negar rotundament, pel que va ser inclòs en les llistes de presoners que anaven a ser enviats a França. Va aconseguir escapolir a Segòvia, i des de les serres de Castella va passar a les de Extremadura, dirigint-se en la recerca del seu regiment, al que va trobar a Campillo, i en ell va continuar les operacions de guerra, prenent part en la batalla de Talavera dels dies 26 i 27 de juliol.
Després de la concessió d'una llicència per malaltia, es va presentar a la Illa de Lleó el 22 de febrer de 1810, quan ja la ciutat estava assetjada pels francesos, i va ser destinat al apostadero de les forces subtils de la Carraca, però desitjant participar en la defensa de l'illa gaditana, va sol·licitar la seva destinació a la força militar de la badia i el 14 de maig li va ser conferit el comandament de la canonera número 9, i des del dia del seu embarcament fins al 9 d'agost, va participar en totes les accions de guerra que van sostenir les llanxes canoneres del apostadero de la Carraca, amb les bateries enemigues dels molins d'Oci i guerra. Destinat més tard a les ordres del tinent general Cayetano Valdés, es va batre diàriament amb les bateries de Matagorda i Fort Luis que, ocupades per l'enemic, hostilitzaven de continu el castell de Puntals, sofrint aquests atacs -més de trenta- en els dos mesos i mig que va romandre en el referit posta, passant el 10 de desembre al establert a Punta Pedrera, un dels més compromesos i de més risc, en contínua activitat amb les bateries enemigues.
Pels mèrits contrets en tal servei va ser promogut a l'ocupació de tinent de fragata el 24 de maig de 1811, però poc va poder gaudir de la nova ocupació, ja que el 2 de juny va trobar gloriosa mort en la canonera que manava, en l'acció de guerra que van sostenir les forces subtils de Punta Pedrera amb les bateries franceses del Trocadero.
El seu cadàver va ser enterrat amb honors militars al primitiu cementiri de la Illa de Lleó, sent testimonis de l'acte el brigadier de l'Armada Miguel de Irigoyen i el capità de navili José María Autrán.

Álvarez de Toledo y Mendoza, Fadrique

Fadrique Álvarez de Toledo y Mendoza, (Alba de Tormes 5 d'agost de 1595 - 7 de octubre de 1667) va ser un noble espanyol, VI duc de Alba de Tormes.
Fadrique Álvarez de Toledo y Mendoza va ser el primogènit dels tres fills del matrimoni entre Antonio Álvarez de Toledo i Beaumont, V duc d'Alba de Tormes i de la seva esposa Mencía de Mendoza Enríquez de Cabrera, filla del V duc del Infantado.
Va casar en primeres núpcies a Madrid, el 9 de febrer de 1612, amb Antònia Enríquez de Ribera Portocarrero, filla del marquès de Villanueva del Riu, qui poc després va heretar el títol com IV marquesa de Villanueva del Riu, morint a Alba de Tormes el 23 de novembre de 1623. Per aquest matrimoni dels Álvarez de Toledo van heretar la casa sevillana dels esmentats marquesos, el Palau de les Propietàries, destinat a adquirir una gran importància en el futur familiar.
Va casar novament en aquella ciutat, el 22 de juliol de 1632, amb Catalina Pimentel i Ponce de Lleó, dels IX comte de Benavente.
Si bé el VI duc no va tenir una participació primeria en l'escenari polític de l'Espanya del seu temps, ser sí mecenes d'escriptors com els seus avantpassats, trobant Calderón de la Barca entre els seus cortesans.
Li va succeir en els seus títols seu fill únic Antonio Álvarez de Toledo i Enríquez de Ribera.

Álvarez Galán, Martín

Martín Álvarez Galán (Montemolín (província de Badajoz) 1766 - Brest (França) 1801) va ser un militar espanyol que va participar en la batalla naval del cap de Sant Vicent que va enfrontar a espanyols i anglesos, el 14 de febrer de 1797.
Martín naixeria en el si d'una família humil de Montemolín, composta per Pedro Álvarez (d'ofici carreter) i Benita Galán. Si bé semblava que el destí del jove Martín era quedar en terres extremenyes, des de aviat va començar a mostrar interès per la milícia, probablement per influència del seu avi matern, el qual havia servit com a sergent del bàndol borbònic durant la Guerra de Successió.
L'any 1790 abandonava el seu poble natal i s'enrolava en la unitat més viatgera de l'exèrcit espanyol, la infanteria de marina. La seva bona actitud i condicions físiques li van valer per poder incorporar-se a la unitat d'elit de l'esmenta't cos: els granaders. A aquests es reservava la primera línia en els combats navals, doncs a ells corresponia la tasca de llançar granades a l'enemic (el que requeria certa corpulència i llanço).
Martín que formava part de la tripulació del vaixell "San Nicolas de Bari", es va distingir pel seu valor durant el combat, el que va ser reconegut pel propi exèrcit anglès. Pels mèrits contrets en l'abordatge pels anglesos del vaixell que tripulava va ser ascendit a terme, amb una pensió vitalícia de quatre escuts mensuals, tot i que prèviament va haver d'aprendre a llegir i escriure, que no sabía.
Va tornar a la marina i va morir quatre anys després, després d'un accident. A Gibraltar quedaria un canó amb la placa: "Hurra pel Captain, hurra pel Sant Nicolau, hurra per Martín Álvarez" i en el Museu Naval de Londres es conserva el sabre amb el qual va barallar en l'esdentada batalla. Per Real Ordre de 12 de desembre de 1848 es va disposar que sempre hi hagués un vaixell de l'Armada amb el nom "Martín Álvarez".

Alvariño González, Ángeles

María de los Ángeles Alvariño González (Ferrol, 3 d'octubre de 1916 - La Jolla, Califòrnia, 29 de maig de 2005) coneguda com Ángeles Alvariño va ser una oceanògrafa, zoòloga i professora espanyola precursora en la recerca oceanogràfica mundial. El 1953/54 va ser la primera dona científica en un buc oceanogràfic britànic, el Sarsia. A partir de 1956 va realitzar les seves recerques als Estats Units. Va descobrir 22 espècies d'organismes marins. Ángeles Alvariño va ser la figura escollida el 2015 per la Real Acadèmia Galega de Ciències (RAGC) per celebrar l'1 de juny, el Dia de la Ciència a Galícia, en el qual per primera vegada es va homenatjar a una investigadora.
Filla primogènita del metge de la localitat de Serantes, Antonio Alvariño Grimaldos i de María del Carmen González Díaz-Saavedra. Als tres anys ja llegia i aprenia solfeig i piano.
Va realitzar els seus primers estudis a Ferrol i el batxillerat a l'institut Concepción Arenal. Va cursar el Batxillerat Universitari en Ciències i Lletres a la Universitat de Santiago de Compostel·la que va finalitzar el 1933 amb les dissertacions: Insectes Socials i Les dones en el Quixot. El 1934 es va traslladar a Madrid per estudiar la carrera de Ciències Naturals a la Universitat de Madrid. Es va allotjar a la Residencia de Señoritas dirigida per María de Maeztu. A causa de l'inici de la Guerra Civil Espanyola interromp els seus estudis i torna a Galícia moment en què aprofitarà per estudiar idiomes (francès i anglès) i investigar el litoral. En acabar la guerra completa la seva formació, es llicencia a la Universitat de Madrid i el 1941 la completa amb un Master en Ciències Naturals.
De 1941 a 1948 va impartir classes com a professora de biologia, zoologia, botànica i geologia a col·legis universitaris de Ferrol.
El 1948 destinen al seu marit a Madrid i ella s'incorpora com a becària a l'Institut Español d'Oceanografia on posteriorment serà nomenada alumna oficial i obtindrà en 1951 el Doctorat en Química.
El 1952 aconsegueix per oposició una plaça de biòloga oceanògrafa a l'Institut Español d'Oceanografia.
El 1953 i 1954 va viatjar a Anglaterra amb una beca del Consell Britànic per investigar el zooplàncton al Laboratori de Plymouth sota la direcció de Frederick S. Russell i Peter C. Corbim. Ángeles Alvariño va ser la primera dona a bord d'un vaixell de recerca britànic en qualitat de científica. Va participar en diverses expedicions i creuers científics a l'Atlàntic i Pacífic a bord de vaixells oceanogràfics d'Anglaterra, Estats Units, Espanya i Mèxic.
El 1955 torna al seu laboratori a Vigo. Un any més tard aconsegueix una Beca Fulbright per investigar a la Institució Oceanogràfica de Woods Hole a Massachusetts. En aquest centre coneixerà a Mary Sears, presidenta del primer congrés oceanogràfic dels Estats Units i experta en zooplàncton que impressionada amb la seva obra la recolza per treballar a l'Institut Scripps d'Oceanografia a La Jolla, Califòrnia (1958-1969) on investiga sobre plàncton, corrents i dinàmica oceànica.
El 1967 es va doctorar en Biologia per la Universitat de Madrid.
Al gener de 1970 va obtenir el càrrec de Biòloga Investigadora al Centre Científic de les Pesqueres del Sud-oest, una divisió del llavors recentment creat Servei Nacional de Pesca Marítima dels Estats Units on va treballar fins a la seva jubilació el 1987.
Al llarg de la seva carrera va descobrir 22 noves espècies marines i està reconeguda com una autoritat mundial en determinats tipus de zooplàncton, el conjunt de diminuts organismes animals que serveix d'aliment a espècies més grans a l'oceà.
Després de la seva jubilació el 1987 va continuar la seva recerca com a científica emèrita fins a 1993.
Va morir a Califòrnia en 2005.

Alvaro de Bazán

La fragata Alvaro de Bazán (F-101) és una fragata de l'Armada Espanyola, cap de la seva classe a la qual dóna nom. Va ser botada en les drassanes de Izar (actualment Navantia) en Ferrol el 31 d'octubre de 2000 i està en actiu des del 19 de setembre de 2002. Va ser nomenada així en record de l'almirall espanyol de segle XVI Álvaro de Bazán, marquès de Santa Cruz de Mudela (Ciutat Real).
Com la resta de la seva classe, va ser desenvolupada en les drassanes Izar (Ferrol) amb un cost de 600 milions d'€.
A l'igual que les altres fragates F-100 classe Álvaro de Bazán, són els primers vaixells de guerra europeus que compten amb el sistema de combat Aegis, d'origen nord-americà, i un radar capaç de detectar moviments d'aeronaus en un radi de 600 quilòmetres, que els permet actuar en igualtat de condicions amb les més modernes unitats de la Marina d'Estats Units. Té capacitat per detectar i seguir fins a 90 blancs mòbils i dirigir els projectils antiaeris i de superfície.
Són els primers vaixells espanyols amb buc de protecció balística d'acer d'alta resistència. Completa la seva protecció amb motors muntats sobre peces elàstiques, que no transmeten soroll a el buc, pel que són més difícilment detectables per submarins. Durant la fase de desenvolupament, es va posar especial èmfasi en el disseny de les formes del vaixell amb l'objectiu de minimitzar el seu "resso" de radar. Les F-100 estan equipades també amb sistemes de contramesures i guerra electrònica Indra Aldebaran, de disseny i fabricació espanyola, i un sistema acústic antitorpedes AN/SLQ-25A Nixie.
Disposa de dos llançadors quàdruples de míssils antivaixell AGM-84 Harpoon; dos llançadors dobles de torpedes Mk-46; un canó tipus Mk-45 de cinc polzades amb capacitat de tret de 20 projectils per minut i 23 km d'abast; i un llançador vertical Mk-41 amb 48 cel·les; 04:00 lanzachaff que emeten esquers per confondre els míssils enemics, i un helicòpter SH-60B Seahawk, preparat per a la lluita antisubmarina i antisuperficie.
Les capacitats de la fragata es veurien satisfetes amb la instal·lació d'un sonar remolcat ATAS i la integració dels coets guiats ASROC en els VLS Mk41 per completar les seves capacitats ASW. Amb aquesta finalitat, la fragata posseeix la corresponent reserva de pes i espai i s'espera a disposar de fons per a la seva instal·lació.
La F-101 Álvaro de Bazán, que va entrar en servei el 19 de setembre de 2002, va passar dos mesos en diferents ports dels Estats Units a l'estiu de 2003 realitzant durant aquest periple proves de llançament de míssils juntament amb l'USS Mason durant 15 dies.
La unitat va integrar l'exercici combinat UNITAS a Argentina durant l'any 2003.
Va ser el primer vaixell espanyol que ha col·laborat al costat de la marina nord-americana com a part d'un grup de combat naval en el qual va escortar a el portaavions USS Theodore Roosevelt entre setembre de 2005 i març de 2006, per la qual cosa va haver de realitzar una fase de ensinistrament a la costa est dels Estats Units entre maig i juliol de 2005.
Al març de 2007, i com a part del seu viatge de circumnavegació, va estar a Austràlia, estimant-se aquest fet com a fonamental per a la consecució del contracte de tres unitats de Classe Hobart, basades en el disseny de les F-100 a Austràlia. En aquest viatge, es va convertir en el primer vaixell de guerra espanyol que realitza una circumnavegació 142 anys després de la fragata blindada Numància.
Al costat de les fragates Méndez Núñez de la seva mateixa classe i la Navarra de classe Santa Maria, amb les seves respectives unitats aèries embarcades, van realitzar l'11 de setembre diversos exercicis en què van participar els alumnes de l'Escola Naval a la ria de Pontevedra.

Álvaro Hinojosa, Alonso

Alonso Álvaro Hinojosa, (segle XVI). Conqueridor espanyol del segle XVI nascut a Trujillo i mort al Perú. Va ser conqueridor de Perú, i va participar en les guerres civils en aquest territori, en què va donar suport als realistes tant en la rebel·lió de Gonzalo Pizarro com a la d'Hernández Girón.
L'Inca Garcilaso, que el va conèixer personalment, corrobora seu naixement a la ciutat extremenya. Va haver de passar a Amèrica amb les lleves pizarristas per a la conquesta del Perú, que va fer sens dubte acompanyat dels seus paisans. En 1538 militava en el partit pizarrista, i va estar present a la batalla de Salines i en l'execució de Diego de Almagro. Es va establir a Cusco, on va ser un dels seus veïns més antics i rics, en dir del mateix cronista anterior. Va ser triat alcalde d'aquesta ciutat en 1546, a morir el capità Alonso de Toro. Allí es trobava quan va arribar Antonio de Roures amb l'ordre de Gonzalo Pizarro de ser reconegut com a autoritat. Hinojosa va haver de dissimular el seu desgrat i es va reunir amb alguns veïns importants, amb ànim de passar-se als defensors de la Corona. Van escriure a Diego Centeno i li van oferir tota l'ajuda possible si anava a aquesta ciutat, garantint-li el suport al Rei.
Posteriorment va fugir cap a Arequipa per prendre un vaixell i arribar a Lima, amb el propòsit d'unir-se al virrei Núñez Vela. No van trobar cap nau i quan van arribar a Lima estava ja pres el virrei, el que va motivar la seva dispersió. Hinojosa es va unir finalment a Diego de Sègol i va estar a la batalla de Huarinas, que va ser un triomf de Gonzalo Pizarro. Hinojosa fujo del camp de combat en companyia del bisbe Joan de Solano i es va dirigir a Lima, per unir-se amb el pacificador Pere de Lagasca. Va tornar després a Cusco, on el va sorprendre l'aixecament de Francisco Hernández Girón a 1554. Va abandonar la ciutat i va marxar a Lima amb altres veïns per oferir-se a l'Audiència governadora, que es preparava a combatre al tirà. Després de la derrota i execució d'aquest últim en 1554, va tornar novament a Cusco, on va viure ja sense nous contratemps. En 1558 va apadrinar al príncep Inca Sayri Tupac (havia abandonat el seu refugi de Vilcabamba i s'havia lliurat als espanyols) en la seva cerimònia de baptisme. En realitat el padrí de l'Inca havia de ser Garcilaso de la Vega, pare del cronista, però es trobava malalt i va haver de suplir Hinojosa.
Posteriorment, va viure tranquil·lament en les seves magnífiques cases de la plaça del Regocijo de Cusco, que eren de les millors de la ciutat, com ho demostra el fet que fossin comprades pel virrei Toledo per instal·lar-hi el cabildo i la presó pública.

alvèols de fusió

Forats verticals en el gel marí formats quan la fusió dels tolls de superfície ho travessen fins a l'aigua subjacent.

Alvear y Ponce de León, Diego de

Diego de Alvear y Ponce de León (1749-1830). Marí i geògraf espanyol, nascut a Montilla (Còrdova) en 1749 i mort a Madrid el 1830.
Fill de Santiago Alvear i de Escolàstica Ponce de León, aquesta filla del corregidor de Montilla Luis Ponce de León. Estudión en Montilla i Granada amb els jesuïtes, però quan aquests van ser suprimits en 1767 va haver de tornar amb els seus pares.
Va ingressar a la marina el 1770 i va estudiar matemàtiques amb Vicente Tofiño a l'Acadèmia de Marina de Cadis. Va estar destinat a Filipines amb José de Mazarredo en el període comprès entre 1771 i 1773; des d'aquest últim any fins a 1774 va ser comissionat juntament amb Mazarredo per formar part en l'expedició científica de la fragata Rosalía, la missió era reunir observacions sobre la longitud i fer un mapa de Trinitat. L'3 agost 1774 va sortir per a Montevideo, on va arribar el 10 novembre. Va ser nomenat alferes de navili al gener de 1775. Va prendre part en la guerra contra Portugal per la possessió de les colònies del Sagrament i Rio Grande de San Pedro, contribuint a la conquesta de l'illa de Santa Catalina a 1777. Ascendit a tinent de fragata al juliol de 1777, es va mobilitzar de nou en la guerra contra Anglaterra, l'anomenada guerra dels quatre anys, tornant a Buenos Aires en 1781. Ja en 1778 va ser nomenat per a la Comissió de Demarcació de Límits dels territoris amb els portuguesos en la zona de la Plata (Missions, Paraguai, Iguazú, etc.), tot i que no va poder incorporar fins 1783. de tornada a Espanya, va ser capturat al Cap Sant Vicent pels anglesos, l'5 d'octubre de 1804, que van matar a la seva dona i set dels seus fills. Portat presoner a Londres, es va casar amb una dama anglesa, de la qual va tenir deu fills. De tornar a Espanya, va ser nomenat comissari provincial d'Artilleria i comandant del cos de brigades de Cadis l'16 d'agost de 1807. En juliol 1808 va contribuir a la rendició de l'esquadra francesa de l'almirall Rossilly. Com a vocal de la Junta de govern i defensa de la Illa de Lleó l'2 de gener de 1810, i governador de la mateixa, va tenir al seu càrrec la instal·lació de les Corts. Va ser destituït l'23 març de 1811. García Quintana en 1811 el classifica entre les autoritats odiades, febles o indolents, a causa del seu govern a la Illa de Lleó. Nomenat brigadier en 1812. L'15 juliol 1814 va marxar a Anglaterra amb llicència d'un any, prosseguint després el seu viatge per París, Tolosa, Montpeller, Perpinyà, Barcelona, València i Granada, arribant a Cadis el 19 maig de 1817. Va ser condecorat amb la gran creu de "San Hermenegildo" a 1817. Partidari del sistema bicameral en arribar el Trienni, va ocupar el lloc de comandant de la Milícia Nacional de Montilla a l'agost de 1822. Dos anys més tard es va retirar a Montilla. Va ser impurificat en primera i segona instància el 4 de novembre de 1825 i l'9 de gener de 1827, i donat de baixa en l'Armada. Recanvi l'16 de juny de 1829, va ser cridat a Madrid on va dirigir al rei una Exposició l'14 de gener de 1830. Morint l'endemà.
L'aspecte més valuós de l'obra de Alvear és la seva descripció de la metodologia en cartografia pràctica, tal com la va registrar en el seu Diari. Pretenia ser aquesta una obra en cinc volums, l'ordre va canviar moltes vegades Alvear i que, finalment, no va arribar a publicar-n en la forma projectada. Els dos primers volums havien de contenir la història de l'expedició i una descripció geogràfica general. El volum tercer contindria les observacions astronòmiques i meteorològiques i inclouria un recompte dels llibres, instruments i taules utilitzats. El quart volum comprendria una història natural, "d'acord amb el bell sistema del més cèlebre dels naturalistes moderns, Carles de Lineo". El volum final seria una descripció de la província de Missions i l'obra completa aniria acompanyada per un atles de tretze mapes descriptius.
Alvear va ser molt explícit sobre la seva mètode de treball. Els geògrafs cuidarien de treballar tots en la mateixa escala; els diaris auxiliars comptarien amb indicadors de distàncies i rumbs. Les observacions de la latitud s'haurien de fer per les estrelles i no forçosament pel Sol perquè la longitud hauria de determinar sempre a la nit, mitjançant l'observació d'eclipsis lunars o per l'ocultació dels satèl·lits de Júpiter. Finalment, "és indispensable que totes les nits tinguin conferències els Geògrafs, per veure si van acords dels treballs del Mapa".
Els seus escrits científics comprenen parts de l'obra projectada sobre història natural, en particular un interessant passatge de Jacques-Christophe Valmont de Bomare i altres naturalistes francesos, i un informe sobre el parallamps que mostra la seva familiaritat amb les obres de Benjamin Franklin.
Les seves obres contenen nombroses notícies històriques i científiques d'interès: Descripció del Virregnat de Buenos Aires i els seus intendències, Diari de la segona partida de demarcació de límits, etc.

Alya

Alya o Alga, és un estel en la constel·lació de Serpens, situada a Serpens Cauda, la cua de la serp. El seu nom, provinent de l'àrab, significa "la serp", encara que segons altres fonts prové d'una paraula en aquesta mateixa llengua que fa a "la cua de l'ovella" i que res tindria a veure amb la constel·lació actual. Així mateix, a la Xina era coneguda com Sen, un dels seus districtes.
Distant 132 anys llum del Sistema Solar, Alya és un estel binari les components, separades visualment 22 segons d'arc, es poden resoldre amb un petit telescopi. Ambdues són estrelles blanques de tipus espectral A5V2 amb magnituds aparents +4,62 i +4,98. La temperatura superficial d'ambdues és de 8.200 K aproximadamentei els seus lluminositats respectives equivalen a 18 i 13 vegades la lluminositat solar.4 A diferència del Sol tenen altes velocitats de rotació, almenys 143 km/s per 1 Serpentis i 196 km/s per 2 Serpentis, gairebé 100 vegades més gran que la del Sol. Es troben separades entre si 900 UA com a mínim, el que implica un període orbital d'almenys 14.000 anys, pel que no s'ha pogut apreciar cap moviment orbital.

alzina

L'alzina, és un arbre de la família de les fagàcies, de capçada densa, fulles perennes de color verd fosc a l'anvers i piloses al revers.
La seva alçada varia entre els 5 i els 20 metres.
Fa boscos densos, els alzinars, a les contrades mediterrànies humides.
La seva distribució als Països Catalans es circumscriu a una ampla franja costanera, des de les Corberes a la Catalunya Nord, fins l'Alt Maestrat al País Valencia, i a les Illes Balears, tot i que pot trobar-se puntualment en altres indrets fins a Alcoi.
En els sectors de clima més continentalitat i meridionals, és substituïda per la carrasca (Quercus rotundifolia), amb qui és fàcil confondre-la.
La seva fusta és de color marró clar i és molt dura, de manera que és força valorada per fer les parts més resistents del bastiment.
En aquest sentit s'ha utilitzat força per construir quilles.

Alzogaray, Álvaro José de

Álvaro José de Alzogaray era un gairebé desconegut oficial. Havia nascut el 1811 i descendia, pel costat matern, de jueus portuguesos que es van radicar al Brasil. A la família de la seva mare -segons la revista Nº 11 de l'Institut de Ciències Genealògiques, publicada en 1955- havia "penitenciaris de la nació hebrea" que es van convertir al catolicisme. Al Brasil se'ls coneix com "cristians novos"; en el Mèxic virreinal, curiosament, se'ls va cridar "marranos".
Alzogaray havia estat ajudant de l'almirall Guillermo Brown durant la guerra contra l'Imperi del Brasil (1825-1828). Es va destacar en 1844 sota les ordres del marí irlandès, quan les forces patriotes van prendre Maldonado, a la Banda Oriental. El fundador de la marina de guerra argentina no parlava castellà; el jove lloctinent, en canvi, sabia anglès i era l'encarregat de traduir les seves ordres a la tripulació i la tropa.
L'oficial Alzogaray no guanyava molt i a més, com estaven en guerra, cobrava el seu salari quan podia. En una carta a un amic, redactada abans de l'enfrontament a la Volta d'Obligat, narra que porta 32 dies sense un cèntim en les seves butxaques i que dorm sobre la terra, tapat amb un ponxo. Però aquí està, autènticament a peu de canó. "Encara hi ha salut i ganes de lluitar a quant murri gringo hi ha al món", assegura. No obstant això, el preocupa "no poder pagar la pensió de la meva filla gran al col·legi".
En 1845, el brigadier general Juan Manuel de Roses governa la Confederació Argentina. L'esquadra anglo-francesa, integrada per 11 vaixells de guerra i 40 vaixells mercants, ha envaït aigües territorials des de principis de novembre, amb el pretext de "Atenuar" les tensions entre Buenos Aires i Montevideo.
El veritable objectiu de la Gran Bretanya i França era navegar lliurement pel Riu de la Plata i els ramals interiors pertanyents a la seva conca. Els invasors volien obrir una comunicació directa amb Paraguai i, en el trajecte, tenir accés als mercats de les províncies riberenques per vendre els seus productes. Els dos països comptaven amb el vistiplau dels unitaris, enemics a mort dels federals encapçalats per Roses.
En 1843, Florencio Varela havia sol·licitat, com a representant dels unitaris a Europa, la intervenció armada anglo-francesa. Al setembre de 1845, les dues potències van declarar el bloqueig a Buenos Aires.
Els agressors estaven secundats per una legió internacionalista a el comandament de l'italià Giusseppe Garibaldi, qui va remuntar el riu Uruguai i va ocupar Gualeguaychú, a Entre Rius. El general Just José de Urquiza va capturar a Garibaldi i ho va fer assotar "per actes de pirateria". El llegendari soldat de fortuna, que no era covard, es va cobrir de glòria en altres latituds però mai més va tornar a el Riu de la Plata.